La Restauració Borbònica (1875-1898): Anàlisi i Estudi

I 32 flashcards i 21 preguntes més al document.

Text del document

La Restauració Borbónica 1875-1898 INS Puig Castellar Índex del tema El sistema polític de la Restauració La vida política i l'alternança en el poder Les forces polítiques marginades del sistema El moviment obrer La guerra d'ultramar El desastre del 98 y les seves conseqüències Índex del tema El sistema polític de la Restauració Desembre de 1874 hi ha un pronunciament del general Martínez Campos contra la I República espanyola. L'exèrcit i les forces conservadores espanyoles donen suport a l'acció militar.

El pronunciament va provocar restabliment de la monarquia amb el ll d'Isabel II: Alfons XII El polític encarregat de dirigir el governs ns l'arribada del rei (gener de 1875) va ser Antonio Cánovas del Castillo. Els grups conservadors tenien l'esperança que la monarquia imposaria l'estabilitat política, posant a possibles insurrecions socials. Antonio Cánovas no volia tornar al model anterior isabelí. Volia crear un nou model polític, conegut com sistema canovista. Per garantir l'estabilitat política va formar un sistema bipartidista vertebrat amb una nova constitutció. Volia evitar la presència de l'exèrcit i evitar la confrontació civil, com paci car el país posant al con icte carlista.

Es convoquen eleccions com a primera mesura per crear Corts Constituents, per poder elaborar una nova Constitució. La Constitució de 1869 havia quedat anul·lada amb la proclamació de la I República. Antonio Cánovas no era partidari del sufragi universal, però les eleccions van ser amb sufragi universal. Amb la nova Constitució s'imposara el sufragi censetari. El sistema polític de la Restauració La Constitució de 1876 és de liberalisme doctrinari (volen conciliar liberalisme i monarquia) Es caracteritza pel sufragi censatari i una sobirania compartida entre les Corts i la Corona La Constitució és d'estil conservador, inspirada en valors històrics tradicionals, de religió i propietat.

La monarquia es una institució superior al marge de qualsevol decisió política. Era una mena de poder moderador que havia d'exercir d'àrbitre en la vida política i garantir l'alternança política. La sobirania era compartida: El monarca tenia poders amplis com ara: dret a vet, nomenament de ministres, potestat de convocar Corts o suspendre-les o dissoldre-les, sense comptar amb el govern. Les Corts eren bicamerals i es componien de Senat i Congrés dels Diputats. La Constitució no estableix el tipus de sufragi, però una Llei de 1878 va establir el vot censetari. A Catalunya va afectar de la següent manera: Electors 1876: 410.000 van passa r a ser 78.000 amb la nova Llei.

(només el 5% de la població catalana) No serà ns l'any 1890, quan el Partit Liberal establirà el sufragi universal masculí. La Constitució proclamava la confessionalitat catòlica de l'Estat. Es toleren altres creences sempre que no es manifestin públicament. El text constitucional garantia una serie de drets que eren posteriorment restringits amb lleis: Els drets més restringits van ser d'impremta, associació i reunió. El sistema polític de la Restauració Cánovas va introduir un sistema basat en el bipartidisme i l'alternança en el poder entre dos gran partits: Conservador i el Liberal. Els dos partits renunciaven als pronunciaments com a formes per accedir al govern.

Eren dos partits dinàstics, volien aglutinar totes les forces polítiques que defensaven la monarquia. L'exèrcit va quedar subordinat al poder civil i l'alternança política es faria pací cament. Es va atorgar autonomia a l'exèrcit per assumptes interns com se'ls va dotar d'un gran pressupost. Antonio Cánovas del Castillo és considerat l'artífex del model polític de la Restauració. Caricatures publicades a El Loro, 1881 El sistema polític de la Restauració Cánovas va introduir un sistema basat en el bipartidisme i l'alternança en el poder entre dos gran partits: Conservador i el Liberal. Els dos partits renunciaven als pronunciaments com a formes per accedir al govern.

Eren dos partits dinàstics, volien aglutinar totes les forces polítiques que defensaven la monarquia. L'exèrcit va quedar subordinat al poder civil i l'alternança política es faria pací cament. Es va atorgar autonomia a l'exèrcit per assumptes interns com se'ls va dotar d'un gran pressupost. Antonio Cánovas del Castillo és considerat l'artífex del model polític de la Restauració. El sistema polític de la Restauració L'estabilitat dels primers anys va venir afavorida per la dels con ictes bèl·lics interns dins d'Espanya i exterior. Es va posar a les guerres carlistes i al con icte a Cuba.

La tercera guerra carlista a Catalunya va suposar un inici de victòries pel carlisme a l'inici, sota el comandament de Ramon Tristany i Francesc Savalls. Van aconseguir la victòria a Alpens (1873) i a Castellfollit (1874). Van ocupar la Seu d'Urgell i ciutats com Manresa, Igualada, Vic, Olot… Al llarg de 1875 les forces liberals van aconseguir expulsar al carlins i derrotar-los a tot Catalunya, València i Aragó. La guerra es va allargar una mica més a Navarra i al País Basc ns al 1876. El febrer de 1876, el pretendent Carles va travessar la frontera francesa camí de l'exici donant per acabada la guerra.

Amb la derrota carlina es va abolir el règim foral, però el 1878 es va establir un sistema de concerts econòmics que atorgava una certa autonomia scal a les províncies basques. La vida política i l'alternança en el poder Amb la derrota carlina, els liberals van poder posar amb facilitat a la insurrecció cubana, anomenada Guerra dels Deu Anys (1868-78) Es va signar la Pau de Zanjón, que inclou una amplia amnistía, l'abolició de l'esclavitud (aprovada l'any 1888) i reformes polítiques i administratives, com ara representació política a les Corts. El retard o incompliment de les reformes va provocar una nova insurrecció l'any 1879, coneguda com Guerra Chiquita i la insurrecció posterior de 1895.

Un altre polític clau de la Restauració va ser Práxedes Mateo Sagasta. Per un cantó tenim a Cánovas que va transformar el partit alfonsí creant el Partit Liberal-Conservador, conegut com Partit Conservador. El projecte bipartidista de Cánovas necessitava d'un altre partit. Sagasta va aglutinar a les forces progressistes l'anomenada esquerra dinàstica i alguns republicans moderats en el Partit Liberal-Fusionista, conegut com el Partit Liberal. Els conservadors i els liberals coincidien ideològicament en les qüestions més fonamentals. Els dos partits representen minories socials, representes l'elit social i la classe mitjana benestant.

Els dos partit defensaven la Monarquia, la Constitució, la propietat privada i la construcció d'un Estat liberal unitari i centralista. Els conservadors eren més immobilistes i consideren l'església la base de l'ordre social. Els liberals defensen un reformisme més social i laic: defensen el sufragi universal masculí. Les dues forces tenien un acord tàcit de no promulgar cap llei que obligués a l'altre partit a derogar-la. Caricatures que mostra Cánovas ensenyant a llegir la Constitució del 1876.

El líder liberal defensava la reinstauració de l'antiga Constitució de 1869 La vida política i l'alternança en el poder L'alternança regular en el poder tenia com objectiu assegurar l'estabilitat institucional. Els sistema electoral estava pensat per facilitar l'alternança en el poder. Quan un partit patia desgast polític i perdia la con ança de les Corts, el monarca cridava al cap del partit de l'oposició per formar un nou govern. Es convocaven eleccions per con gurar un parlament amb majoria del poder executiu per facilitar el govern.

Els conservadors catalans tenim a Manuel Duran i Bas, Josep Ferrer i Vidal, el banquer Manuel Girona i el periodista Joan Mañé i Flaquer, director de l'important Diario de Barcelona. Eren l'ala més conservadora i catòlica del partit. Es va oposar a la tolerància d'altres cultes, a la política centraliotzadora i a les reformes del liberals. El liberals tenim a Víctor Balaguer, Francesc Rius i Taulet. Com a diari, tenien La Vanguardia com a órgan de propaganda. Van defensar postures més progressistes com ara ampliar les llibertats individuals, restar in uència a l'església i ampliar les bases socials amb un sufragi universal masculí.

La vida política i l'alternança en el poder El sistema electoral de torn pací c es va poder mantenir durant més de 20 anys gràcies a la corrupció electoral. El fenomen del caciquisme va ser el pilar fonamental per garantir aquest frau electoral. Es va donar a tot Espanya, però amb especial força Andalusia, Castella i Galícia. La paraula cacic prové del nom que rebien els caps de les tribus indígenes a Amèrcia, sobre tot al Perú que signi cava "senyor d'indis". A partir del segle XIX aquest mot al·ludeix a la persona que domina i controla els ressorts principals de poder en un nucli de població.

Els cacics eren persones notables, principalment del medi rural (grans propietaris, funcionaris, advocats…), persones de gran in uència en el territori. Forçaven i orientaven el vot amb cocacions, favors, etc. L'adulteració del vot va ser la pràctica habitual a totes les eleccions: Mitjançant sufragi censatari, donar més pes electoral al món rural i trampes electorals (com ara manipular les llistes, fer votar morts, etc.) El cacics mitjançant acord amb les autoritats, principalment, els governadors civils de províncies, decidien els resultats electorals. El frau electoral va rebre el nom de tupinada. [Text al peu de la litogra a: «Antes de la batalla electoral.

Levantar muertos».] Font: El Motín. Periódico Satírico Semanal [Madrid] (27 abril 1884). La vida política i l'alternança en el poder Entre el 1876-1898 el torn de partits va funcionar amb regularitat: 6 elecciones les van guanyar els conservadors i 4 les van guanyar els liberals. La primera gran crisi de sistema no arribarà ns el 1898. El Partit Conservador es va mantenir en el poder des de l'any 1875 ns el 1881, en què Sagasta va formar el seu primer govern liberal. Cánovas va tornar al poder l'any 1884 poc abans de la mort d'Alfons XII a l'edat de 28 anys. El rei va morir sense descendència, però la reina Maria Cristina estava embarassada.

Aquest fet va provocar un greu problema polític que podia ser apro tat per republicans i carlistes. Els Liberals i els Conservadors van signar el Pacte del Pardo. Un pacte que donaven suport a la regència de Maria Cristina o garantien la continuïtat de la monarquia ns que Alfons XIII assolís la majoria d'edat l'any 1902. Amb la regència, el Partit Liberal va governar durant més anys que els Conservadors, amb l'anomenat govern llarg de Sagasta. La vida política i l'alternança en el poder El govern llarg de Sagasta va impulsar una important obra reformista in uida per la revolució de 1868.

Es va aprovar la Llei d'Associacions (1887) que va eliminar la distinció entre partits legals i l·legals; van poder entrar noves forces polítiques. Es va abolir l'esclavitud (1888) Es van introduir judicis amb jurat i es va impulsar un nou Codi Civil (1889) La reforma més important va ser la del sufragi universal masculí en les eleccions generals de 1890. Els cens electoral va passar de 800.000 persones a 5 milions. Els mecanismes de frau electoral no es van detenir i per tant, no podem parlar de democràcia. Els Conservadors van tornar al poder el 1890, i els Liberals van tornar el 1892. L'any 1895 Cánovas assumeix la presidència del govern ns el seu assassinat 1897.

El sistema de la Restauració depenia molt de personalismes fet que deteriorava els partits. El Partit Liberal van sorgir personatges com Germán Gamazo i Antonio Maura que van provocar l'aparició de faccions i desorganització. El Partit Conservdor va destacar la dissidència de reformistes com Francisco Silvela, que va aglutinar diferents faccions després de la mort de Cánovas. Les forces polítiques marginades del sistema El carlisme, el republicanisme, el socialisme i els nacionalismes van ser les principals forces d'oposició al sistema de la Restauració.

Aquestes forces van tenir presència al Congrés però no van aconseguir mai un nombre su cients de diputats per formar govern o una minoria in uent. El republicanisme va haver de fer front al fracàs de la I República. Els republicans estaven molt dividits en diferents tendències: república federal o unitària; estaven desilusionats i eren víctimes d'una forta repressió del sistema. Factors que resten forca política i suport electoral. Emilio Castelar, un vell dirigent republicà va evolucionar cap a postures més moderades i va crear el Partido Republicano Posibilista: Bàsicament acceptava el joc polític de la Restauració ideat per Cánovas.

Va ser elegit diputat per Barcelona (1876) i el partit va participar, de forma minoritària, en el govern de diputacions i municipis. Manuel Ruiz Zorrilla va ser un cas contrari, ja que cada cop va optar per tendències més radicals i no descartava l'acció violenta contra la monarquia. Va fundar el Partido Republicano Progressista i va arribar a in uir a alguns militars i insurrecions. Intent insurrecció del general Villacampa al 1886. Va fracassar i aquest fet va concloure el cicle insurreccional republicà. Gran part dels republicans van optar pel Partido Republicano Centralista de Salmerón, que volia unir diferents corrents i opcions republicanes.

Les forces polítiques marginades del sistema La principal força republicana a Catalunya va continuar sen el Partit Republicà Federal de Pi i Margall. Els primers anys de la Restauració, es van apartar del joc electoral i van patir divisions i escissions internes com la de Valentí Almirall. Després del Congrés de l'any 1883 i l'ascens de Josep M. Ribot a la direcció del partit, el federalisme es va dotar d'un nou programa i va rebre un nou impuls. Les reformes liberals, en especial la del sufragi, van estimular la creació de coalicions com la Unión Republicana. , que agrupava les diferents tendències menys la posibilista.

Van aconseguir bons resultats a les eleccions de 1893 en què per primera vegada es constituí a les Corts una important minoria republicana. Les eleccions de 1896 no van tenir el mateix èxit de vots. Amb aliances van poder augmentar escons L'internacionalisme obrer i l'abstenció dels anarquistes, van fer que part de les bases socials es perdessin. Les forces polítiques marginades del sistema El carlisme després de la derrota de 1876 va quedar com una minoria en crisi. Es va prohibir de manera explícita l'estada a Espanya del pretendent Carles de Borbó i d'altres membres destacats del carlisme.

Cándido Nocedal, el principal dirigent carlí va estendre els cercles carlins per tot el país, però la força fonamental era al País Basc, Navarra i Catalunya. La renovació del carlisme va venir de Juan Vázquez de Mella. L'any 1886 va proposa run programa adaptat a la nova situació política, conegut com Acta de Loredán. La proposta mantenia antics principis com la unitat catòlica, els furs, l'autoritat del pretendent carlí i l'oposició a la democràcia. El fet diferenciador és que no defensaven l'Antic Règim i acceptaven el nou ordre liberal-capitalista. El carlisme va patir una forta disputa religiosa.

Una part del partit va acusar al pretendent Carles VII i els principals dirigents de no donar suport a la política catòlica impulsada pel papat. Es va acusar a Carles de "cesarisme", donar prioritat a la qüestió dinàstica per sobre de la catòlica. El líder de les crítiques va ser Ramón Nocedal que va provocar una escissió l'any 1888 i va fundar el Partido Catòlico Nacional. Van deixar de reconèixer el pretendent Carles i es van convertir en un partit integrista catòlic. A Catalunya, la jerarquia eclesiàstica catalana, liderada pel bisbe Josep Morgades, van presionar el clergat perquè abandonés el carlisme en favor de la causa catòlica.

Molts clergues van mantenir valors i postulats ideològics molt doctrinals i tancats. Van acabar acceptant el model liberal i defensaren l'abandonament de l'insurrecionalisme carlí. Tot va contribuir a desfer la identi cació entre Església i causa carlina. El moviment obrer El primer obrerisme va estar molt vinculat al republicanisme federal. Personatges com Francesc Pi i Margall va introduir el socialisme de Proudhon, o Fernando Garrido o Sixto Cámara van ser molt in uents. El fracàs de les insurreccions federals, les disputes internes i la manca de reformes efectives van provocar l'anyament del republicanisme del proletariat.

Aquest factor cal afegir l'entrada de les idees del internacionalisme va propiciar actituds d'apolítica i anarquisme entre les classes populars espanyoles. Després de l'èxit de la Revolució de 1868, va arribar a Espanya un enviat de la AIT (Associació Internacional de Treballadors), Giuseppe Fanelli. Va crear a Madrid i Barcelona els primers nuclis d'a liats a la I Internacional. Fanelli, era membre de l'organització anarquista Aliança Internacional de la Democràcia Socialista, fundada per Bakunin l'any 1868.

Va difondre les idees anarquistes com si foren les pròpies de l'AIT (quan realmente, era una unió de marxistes i anarquistes) Els primers a liats espanyols, com Anselmo Lorenzo o Ramon Farga Pellicer van creure en el programa anarquista de: supressió de l'Estat, col·lectivització, apoliticisme…) Es van expandir i arrelar les idees anarquistes entre el proletariat català i la pagesia andalusa. 1869 l'internacionalisme es va difondre per tot Espanya i el 1870 ja hi havia 7081 a liats a l'AIT, del quals eren de Barcelona ciutat, i un altre era de la resta de Catalunya. La resta provenien majoritàriament d'Andalusia i València.

En el I Congrés de la FRE (Federació Regional Espanyola), celebrat a Barcelona l'any 1870, es va acordar: Apostar clarament per les idees anarquistes, la vaga com arma fonamental de lluita, l'apoliticisme i la realització d'una revolució social per la via de l'acció directa. El moviment obrer 1871 va arribar a Madrid Paul Lafargue, gendre de Karl Marx, per impulsar un nucli internacionalista més favorable al marxisme. Personatges com Francisco Mora, José Mesa i Pablo Iglesias van fer una campanya a favor de la necessitat que la classe obrera conquerís el poder polític.

Les discrepàncies ideològiques entre el grup madrileny dins de la FRE va provocar l'expulsió dels marxistes l'any 1872 i la posterior fundació de la Nueva Federación Madrileña, purament marxista. La resta d'organitzacions espanyoles de l'AIT van seguir amb les orientacions anarquistes de Bakunin. La Internacional va ser declarada il·legal arreu d'Europa l'any 1871, després de la revolució de la Comuna de París. Malgrat aquest fet, la FRE va seguir la seva expansió per Espanya, i durant la I República va assolir el nombre màxim d'a liats: prop de 40.000.

Després del fracàs de les revoltes cantonalistes, la FRE va perdre força a Espanya i el seu declivi de nitiu el tenim a partir de 1874 quan es declarada il·legal pel nou règim de la Restauració, ja que va obligar a moure's a la clandestinitat. El moviment obrer Am l'establiment del règim de la Restauració l'any 1874, les organitzacions obreres van ser objecte d'una dura repressió. L'ascens dels liberals l'any 1881 va comportar una major permissivitat i les associacions obreres van ser legalitzades novament. L'anarquisme a l'Espanya de la Restauració: 1881, la FRE de tendència bakuninista va canviar de nom a Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE).

El canvi de nom responia a la necessitat d'adaptar-se a la nova legalitat que prohibia organitzacions de caràcter internacional dirigides des de l'estranger.. La nova federació que tenia el major nombre d'a liats entre els pagesos andalusos i els obrers catalans, va augmentar signi cativament el seu nombre d'a liats i va desenvolupar una acció sindical reivindicativa. La constant repressió contra el moviment obrer i pagès van afavorir que una part de l'anarquisme optés per l'acció directa i violenta: Grups autònoms i revolucionaris fein atemptats contra l'Estat, la burgesia i l'Església.

Entre 1879-97 es van produir els actes més remarcables de violència: Atemptats contra el rei Alfons XII, Martínez Campos, Cánovas del Castillo, la bomba del Liceu, contra la processó del Corpus de Barcelona… Es va acusar a l'anarquisme de ser al darrere de la Mano Negra, una organització clandestina que actuava a Andalusia amb assassinats, crema d'edi cis, collites… Els diferents atemptats o revoltes anarquistes van ser seguits d'una gran repressió indiscriminada que acostumava a generar una espiral de violència entre acció-repressió-acció. El moment culminant d'aquesta repressió van ser els processos de Montjuïc de 1897 on van executar a 5 anarquistes.

L'ús de la violència i els atemptats va provocar forts con ictes dins de l'anarquisme entre els que defensaven l'acció directa o els que volien l'acció de masses. Anarquistes veterans com Anselmo Lorenzo i amplis grups d'obrers, sobretot catalans, es van manifestar en contra de la violència. Van plantejar la revolució social a mitjà termini i van defensar la creació d'organitzacions de caràcter sindical: anarcosindicalisme. Inicis del segle XX es fundarà Solidaritat Obrera (1907) i el 1910 la Confederació Nacional del Treball (CNT).

El moviment obrer El marxisme obrer a l'Espanya de la Restauració: La Nueva Federación Madrileña es va transformar l'any 1879 en l'Agrupación Socialista Madrileña, fundada per Pablo Iglesias, i va ser l'embrió del futur Partit Socialista Obrer Español (PSOE) fundat l'any 1879. El nou partit partit presentava una proposta de reformes inmmediates: Dret associació, reunió i manifestació, el sufragi universal masculí, la reducció de les hores de treball, la prohibició del treball infantil… 1886 es va crear El Socialista, el seu òrgan de premsa.

188 es va celebrar el seu I Congrés a Barceloma on es va fundar la Unió General de Treballadors (UGT) Una nova organització de caràcter sindical de masses no dependent del PSOE. Van apostar per la negociació col·lectiva sense abandonar la vaga com a arma. 1889 es va adherir a la II Internacional. El PSOE va créixer lentament arreu d'Espanya, va ser a Madrid, País Basc i Astúries on es van arrelar primer. El desenvolupament era difícil a les zones dominades per l'anarquisme com Catalunya i Andalusia. La di cultat d'arrelament a Catalunya va provocar que el PSOE la UGT migressin els seus òrgans directius a Madrid.

A partir de la dècada de 1880, a causa de la duresa de les condicions de vida i de treball, sectors del liberalisme van prendre consciència del problema. Consideraven que calia racionalitzar les relacions de treball de la societat industrial. 1878 s'aproven les primeres llei que regulen els treballs perillosos per a infants, es creen asils per invàlids laborals i es construeixen barris d'obrers. 1883 es va crear la Comissió de Reformes Socials, que havia de fer informes sobre les condicions de vida i proposar reformes. La major part de les lleis reguladores i de negociació col·lectiva no s'aprovaran ns el segle XX.

La guerra d'ultramar Després de la Pau de Zanjón (1878), els naturals de Cuba esperàven per part d'Espanya tot una sèrie de reformes. Igualtat de representació política a les Corts, participació al govern de l'illa, llibertat de comerç i l'abolició de l'esclavitud. Cap proposta de les dues últimes es va considerar seriosament d'aplicar: els grans terratinents no volien prescindir dels negres i els grans comerciants peninsulars volien seguir tenint el control del comerç. Seguint el model bipartidista d'Espanya, a Cuba es van crear dos partits: Partido Autonomista: de majoria natural de Cuba Unión Constitucional: partit espanyolista integrat per peninsulars instal·lats a Cuba.

El Partido Autonomista demanava l'autonomia de l'illa i tota una sèrie de reformes polítiques i econòmiques. Va aconseguir una bona representació a les Corts espanyoles El govern de Sagasta va acceptar fer millores però només es va concretar amb l'abolició de l'esclavitud l'any 1888. El 1893 es va intentar fer una reforma de l'estatut colonia de Cuba que va fracassar. Grups econòmics espanyols tenien molts interessos i no volien fer cap concessió. Cuba era de nida com la "Perla de les Antilles". La guerra d'ultramar La ine càcia de l'administració per introduir reformes va estimular el desig d'independència.

Cada cop més, els postulats independentistes tenien més seguidors que no pas els autonomistes. José Martí va fundar el Partido Revolucionario Cubano amb l'objectiu d'aconseguir la independència. El nou partit va conseguir el reconeixement internacional, especialment, dels EUA. Líders revolucionaris van entrar al partit com ara Máximo Gómez i Calixto García, s'havien distingit en la lluita contra els espanyols a la Guerra dels Deu Anys i es negaven a acceptar la Pau de Zanjón. El 1891 s'imposa l'aranzel Cánovas, per als productes importats a l'illa que no procedissin d'Espanya. En aquell moment, el client econòmic principal de Cuba era els EUA, que compraven sucre i tabac.

1894, els EUA compraven el 88,1% de les exportacions cubanes i només es bene ciaven del 32% de les seves importacions. El president EUA William Mckinley es va manifestar en contra d'aquesta situació i va amenaçar en tancar les portes als negocis cubans. Això va afegir la por que una insurreció cubana tingués el suport dels EUA. La guerra d'ultramar L'any 1897, després de l'assassinat de Cánovas i de veure que la vía repressiva i violenta de Weyler era un fracàs, el nou govern va encarregar el comandament al general Ramón Blanco. El general va iniciar una estratègia de conciliació amb l'objectiu d'intentar mantenir la soberania de Cuba en mans d'Espanya.

Va decretar l'autonomia de Cuba, el sufragi universal masculí, la igualtat de drets entre insulars i peninsulars i autonomia aranzelària. Les reformes van arribar massa tard: els independentistes cubans gaudien del suport dels EUA i lluitaven per una independència total. Al mateix temps que hi havia el con icte amb Cuba, l'any 1896 es va produir una rebel·lió a Filipines. Les migracions Espanya-Filipines van ser feble, com també una feble presència militar. Espanya tenia menys interessos econòmics sobre Filipines. Filipines era important com a porta d'accés als mercats asiàtics. José Rizal, l'any 1892, va crear la Liga Filipina, una formació política per lluita per la independència.

Hi havia una organització clandestina independentista Katipunan. Les dues formacions tenien el suport de la burgesia mestissa i dels indígenes. El capità general, Camilo García Polavieja va dur a terme una política repressiva i va condemnar a mort a José Rizal l'any 1896. El nou govern liberal de 1897 va promoure una negociació per paci car de manera momentània Filipines. La guerra d'ultramar La situació d'inestabilitat que patia Espanya a les colònies va ser apro tada pels EUA. EUA volia estendre les seves in uències a la zona del Carib i al Pací c (on ja s'havia situat a Hawaii) Els EUA tenien interessos sobre Cuba des de feia temps i van intentar comprar l'illa a Espanya.

La insurrecció cubana de 1895 va rebre el suport polític per part del president McKinley. Van enviar el cuirassat Maine al port de l'Havana a l'abril de 1898. El vaixell va patir una explosió provocant la mort de la majoria dels tripulants. Els EUA van acusar a Espanya de l'explosió, fet que mai es va demostrar i Espanya sempre ho va negar. Els EUA van enviar un ultimàtum a Espanya per abandonar l'illa que Espanya va rebutjar. Espanya era conscient que no podia vèncer militarment als EUA però es negava a abandonar les possessions colonials sense lluita. En aquest context va començar la guerra hispano-nord-americana.

Una esquadra comandada per l'almirall Cervera va partir cap a Cuba però va ser ràpidament derrotada a la batalla de Santiago. Els EUA van derrotar també a Espanya a les Filipines a la batalla de Cavite. El desembre de 1898 es va signar la Pau de París, per la qual, Espanya abandonava Cuba, Puerto Rico i les Filipines, que passaven a ser un protectorat dels EUA. L'exèrcit espanyol va tornar derrotat i en penoses condicions. Espanya va perdre tots els territoris del seu antic imperi colonial d'ultramar, d'aquell imperi "donde nunca se pone el sol". Portada del diari americà The World: "Explosió al Maine causada per una bomba o un torpede" .

La guerra d'ultramar L'actitud de les classes benestants catalanes davant les guerres colonials va ser la de defensar l'espanyolitat de les colònies. Foment del Treball Nacional va donar un clar suport a la política de guerra del governs espanyol. Els aranzels sobre Cuba de 1891 i la derogació del tractat comercial amb els EUA de 1894 havien bene ciat les exportacions catalanes a l'illa de Cuba. Les classes populars catalanes tenien un clar sentiment d'oposició a la guerra colonial. Les classes populars patien la guerra a causa del servei militar i van mostrar actituds paci stes i antimilitaristes.

Els republicans federals van ser els únics que es van oposar frontalment a la guerra i defensaven que els cubans poguessin defensar el seu destí. Francesc Pi i Margall va ser de les poque sveus crítiques dins d'un ambient de patriotisme exultant. Les forces catalanistes també van donar suport a la política del govern. La premsa catalanista des de La Renaixença ns a La Veu de Catalunya no van atacar directament els patriotes cubans. A partir de 1897, després del fracàs de la política autonomista de Sagasta, el catalanisme va defensar una política de negociació de pau amb els insurrectes per crear una regió autònoma.

Era una manera d'evitar perdre els interessos econòmics sobre l'illa Podia ser un bon precedent per les seves lluita nacionalistes. El desastre del 98 i les seves conseqüències La pèrdua de les colònies va tenir tres grans conseqüències principals: una política, una moral i el sorgiment d'un nou esperit: el regeneracionisme. Malgrat envergadura de la crisi del 98 i del seu signi cat simbòlic, les seves repercussions immediates van ser menors de les esperades. La guerra va portar pèrdues materials importants a la colònia però no a la metròpoli. La crisi econòmica va ser limitada, principalment a causa dels deutes per nançar la guerra.

Aquest fet va provocar una reforma de la hisenda per recaptar més impostos mitjançant el ministro Fernández Villaverde. La crisi política tampoc va ser de la magnitud esperada. El sistema de la Restauració va sobreviure i tornisme dinàstic es va mantenir. Alguns dels nous polítics de la Restauració van començar a difondre les idees del regeneracionisme. Una corrent crítica amb el govern i amb la societat espanyola. L'1 de setembre de 189, el general Polavieja va publicar un manifest clarament regeneracionista. La crisi principal del 98 va ser moral i ideològica. La pèrdua de l'imperi colonial va provocar un fort impacte psicològic.

La societat e sva trobar en una situació de desencís i frustració, en un context on le spotències occidentals estaven creant els seus grans imperis colonials a Àfrica i Àsia. Espanya va quedar relegada a una potència secundària menor en el context internacional. La premsa estrangera presentava a Espanya com una nació moribunda, amb un exèrcit ine caç, un sistema polític corrupte i un polítics incompetents. Aquesta visió es va estendre per bona part de la societat espanyola.

El desastre del 98 i les seves conseqüències La corrent política més destacable que va sorgir del 98 va ser el regeneracionisme El fracàs de la Revolució 1868 va deixar una sensació als intel·lectuals progressistes d'haver perdut l'oportunitat de modernitzar el país. Aquest sentiment es concentrava en un grup d'intel·lectuals reunits en la Institución Libre de Enseñanza creada l'any 1875. Mols catedràtics van abandonar la Universitat per entrar en aquesta institució ja que no tenien llibertat de càtedra. Era una institució formada per personalitats com Francisco Giner de los Ríos i molt in uida pel Krausisme. Impulsora de noves teories pedagògiques i cientí ques.

Alguns intel·lectuals formats en la Institución Libre de Enseñanza consideraven que la societat i la política espanyoles estaven massa in uides per la doctrina catòlica. Aquest fet impedia la modernització de la cultura i de la ciència. El regeneracionisme surt d'aquests intel·lectuals que volen regenerar la vida política i social d'Espanya. La personalitat que més representava aquesta corrent va ser Joaquín Costa que defensava l'enterrament de les velles glòries. El lema que de na aquesta corrent era "escuela, despensa y siete llaves al sepulcro del Cid".

En aquest context, apareix la Generación del 98 Un grup de literats i pensadors que van intentar analitzar "el problema d'Espanya": en un sentit crític i pessimista. Consideraven que la pèrdua colonia havia de ser el revulsiu de canvi. A Catalunya, a curt termini la crisi va desembocar en l'anomenat "Tancament de Caixes". A mig termini, els partits dinàstics van perdre els suports de la burgesia industrial que van bascular cap als postulats catalanistes. La burgesia industrial veia incapaç als polítics espanyols de renovar el país. El desastre del 98 i les seves conseqüències La política regeneracionista no va aconseguir les reformes esperades i el sistema va seguir sense patir grans canvis.

La derrota militar va tenir greus conseqüències en l'exèrcit. L'opinió pública els responsabilitzava del fracàs. L'esperit antimilitarista creixent va provocar per part de l'exèrcit abraçar postures cada cop més autoritàries i intolerants. Els militars acusaven als polítics del fracàs colonial que els acusaven d'incompetents i corruptes. Dins l'exèrcit va anaga agafant forma un sentiment corporatiu i el convenciment que els militars havien de tenir més presència i protagonisme a la vida del país. Índex del tema