La Restauració a Espanya (1875-1898): Anàlisi política, social i econòmica

Text del document

UNITAT 2: La Restauració. De l'inici al desastre (1875-1898) A. La Restauració. Els fets polítics La Restauració és el període de la història d'Espanya que s'inicia el 1875, amb la coronació del rei Alfons XII, i finalitza el 1923, amb el cop d'Estat del general Primo de Rivera. Es diu Restauració perquè va significar la recuperació de la Corona espanyola per part de la dinastia dels Borbó, que l'havia perdut en la revolució del 1868. 1. Alfons XII reconèixer foto Etapes Els historiadors divideixen aquesta època en dos fases: 1.

Primera etapa (1875-1898): comença amb el regnat d'Alfons XII i amb la regència de la seva esposa, la reina Maria Cristina d'Habsburg, fins el desastre colonial a Cuba i a les Filipines. 2. Segona etapa (1898-1923): bona part del regnat d'Alfons XIII (és coronat el 1902) fins el cop d'Estat de Primo de Rivera. La Restauració va posar fi a la inestabilitat i canvis polítics freqüents del segle XIX. El creador d'aquest entramat ideològic i organitzatiu va ser Antonio Cánovas del Castillo. Cop d'Estat del general Pavía (1874) El gener del 1874 el general Pavía encapçalava un cop d'Estat que acabava amb la República espanyola.

Immediatament després, aquest militar entregava el poder al general Serrano, qui donava inici a un règim autoritari de caràcter presidencialista. 2. Cop d'Estat del general Pavía. Tot i els seus esforços, Serrano no va poder controlar els greus problemes polítics, econòmics i socials que desestabilitzen Espanya: 1. El país es trobava immers en una guerra civil: Tercera Guerra Carlina, que semblava no tenir un final immediat (des del 1872). 2. A Cuba s'havia iniciat una revolta independentista que no s'aconsegueix dominar (1868). 3. Crisi econòmica continuava colpejant fortament la societat (des del 1871) i creixia la inestabilitat social, amb protestes d'obrers i camperols sense terres. 4.

Corrupció per part dels funcionaris i càrrecs polítics de l'administració de l'Estat. Aquesta sensació de caos va fer que sectors influents de la societat (empresaris, militars, polítics...) veiessin el govern de Serrano com a inoperant i inútil. Valorant la possibilitat d'un canvi polític que portés al poder gent nova. En aquest context, el partit alfonsí (els partidaris de retornar a la Monarquia confiant el tron al fill de la reina Isabel II: el príncep Alfons de Borbó) va començar a moure fitxa. Aquesta idea estava liderada per Cánovas del Castillo. 3. Antonio Cánovas del Castillo.

Manifest de Sandhurst (1874) El desembre del 1874, impulsat per Cánovas del Castillo, el príncep Alfons signava des del seu exili a Anglaterra un document públic que es va conèixer com el Manifest de Sandhurst. En ell el príncep manifestava el seu pesar per la situació en què es trobava Espanya i, sota la premissa de la reconciliació nacional, s'oferia per ocupar el tron si el poble així ho volia. Cánovas del Castillo volia un canvi polític legal i civil, no militar, que culminés amb l'entronització d'Alfons. Per consolidar-se calia que aquest fos fruit d'un ample suport popular.

Per això també creia que era millor deixar de banda als militars i que fossin polítics civils qui promoguessin l'arribada del nou rei. Els seus plans es van trencar quan el general Martínez-Campos, va encapçalar un cop d'Estat el desembre de 1874, traient al general Serrano del poder, i proclamant la Monarquia i Alfons de Borbó nou rei. Consolidació del nou règim: pacificació del territori El retorn a Espanya d'Alfons XII es va haver de precipitar i va ser coronat rei el gener del 1875. Ara calia popularitzar Alfons XII entre la població i consolidar el nou règim solventant els greus problemes que afectaven la societat: 1. Tercera Guerra Carlina.

Cánovas va combinar pressió militar amb negociació política. Es feien importants ofensives sobre el terreny i es contactava amb capitostos carlins oferint-los el perdó reial i la reinserció en la societat, a canvi de la renúncia als seus objectius polítics i el reconeixement d'Alfons XII com a rei. Així permetent que el 1876 acabés la guerra amb la derrota de les forces carlines. Ara actuaven dins de la legalitat, era la dreta més conservadora amb rellevància en zones rurals del País Basc, Navarra, Catalunya i Aragó. Continuaven defensant la legitimitat de la branca borbònica però per vies polítiques. 2. Afer cubà.

Fins el 1878, Cánovas hi va enviar el general Martínez-Campos, que va aplicar la mateixa estratègia com els carlins: pressió militar i negociació. Amb la pau de Zanjón acabava la guerra, i Cuba obtenia autonomia política i representació de diputats cubans a les Corts espanyoles. Consolidació del nou règim: bipartidisme i Constitució de 1876 Cánovas volia estabilitzar el règim i no repetir errors del passat, inspirant-se en el model britànic. En el règim de la Restauració la Corona no tindria un paper polític de primer ordre. Només seria un poder representatiu.

Calia establir un sistema bipartidista: reconèixer l'existència de diversos partits polítics, però només 2 podien governar: - Partit Conservador (liderat per Cánovas). - Partit Liberal (liderat per Práxedes Mateo Sagasta). Aquests 2 partits van establir un torn polític perfecte alternant-se en el govern sense interrupcions fins el 1923. Van redactar conjuntament una nova Constitució (aprovada el 1876), flexible i ambigua perquè pogués ser interpretada per ambdós partits segons convingués. Totes aquelles forces polítiques o socials que podien significar un perill per a la nova Monarquia van ser perseguides o controlades pels repressors de l'Estat.

Eren especialment els republicans i el moviment obrer. B. El sistema polític: la teoria i la pràctica Un règim basat en el consens La Restauració va significar el retorn al poder de les forces polítiques conservadores derrotades en la revolució La Gloriosa (1868). Però, a diferència del passat, aquest retorn no va marginar o perseguir forces polítiques reformistes d'aquella revolució. El nou règim es va construir sobre la idea del consens: l'entesa entre els hereus de l'antic Partit Moderat (representats per Cánovas) i els del Partit Progressista (amb Sagasta) va allunyar el perill de pronunciaments, revoltes i tensions que havien marcat el segle XIX.

Gràcies a aquest acord: - Triomf del civilisme. Després d'anys de protagonisme militar en la política durant el segle XIX, els militars van tornar als quarters, deixant el poder polític en mans dels civils. - L'Església catòlica feia les paus amb l'Estat liberal espanyol després de la pèrdua del seu patrimoni amb la desamortització (1836) dels progressistes. Aquest suport va ser fonamental, ja que l'Església era una institució molt influent. - La Corona, representada per Alfons XII, recuperava suport popular i estabilització després de la derrota dels carlins (1876) i del fracàs dels republicans.

Principis bàsics del règim de Cánovas del Castillo Cánovas va ser l'arquitecte del règim polític de la Restauració. Va ser pragmàtic (sent flexible amb els qui estaven disposats a col·laborar en l'estabilització del nou sistema) i dur amb els que podien aportar tensió i desestabilitzar el règim. Principis bàsics que no es podien qüestionar de cap de les maneres: 1. Pàtria indivisible. Construir un Estat-nació espanyol mitjançant la centralització política i uniformització. 2. Dinastia històrica. Espanya es mantindria com una Monarquia i continuant la branca legítima dels Borbó, encarnada per Alfons XII. 3. Capitalisme econòmic.

L'economia es regiria en l'ortodòxia capitalista, rebutjant ideologies revolucionàries d'Europa. 4. Pau social. Ordre públic i control de l'oposició política i obrera, anul·lant i reduint al màxim la seva activitat. Mort d'Alfons XII (1885) i Pacte del Pardo El repte més gran va arribar amb la mort d'Alfons XII (novembre del 1885) sense deixar un successor, ja que la seva esposa estava embarassada. Període d'incertesa que podia tenir greus conseqüències polítiques. Calia establir una Regència fins que el nounat no fos major d'edat.

Cánovas i Sagasta van signar el Pacte del Pardo, segons el qual continuarien rotant el poder i sostindrien la Corona mentre durés la Regència, que encapçalaria la reina Maria Cristina. 6. Maria Cristina d'Habsburg. Aparença democràtica i realitat corrupta Espanya es presentava a la seva ciutadania i al món com un règim parlamentari estable basat en la democràcia. Però a la pràctica era un règim polític corrupte que es basava en la ignorància sistemàtica de l'autèntica voluntat popular. On millor es pot veure això és en el desenvolupament dels processos electorals que permetien escollir el govern de torn. Les legislatures no tenen un termini fix, com ara que són 4 anys.

Es convocaven o quan passava un fet polític extraordinari (mort del rei) o simplement un partit que portava molt temps governant. El procés sempre començava: 1. El president del govern presentava la seva dimissió i la de tot el seu govern al rei. Acte seguit, el rei convocava al líder de l'altre partit i li confiava la governació de poder, i evidentment aquell acceptava. Si qui dimiteix és Cánovas, Sagasta al cap d'1h està al poder, i a la viceversa. 2. La primera cosa que havia de fer el nou president de govern era nomenar tots els ministres. De tots els ministres, el que tenia més rellevància en aquest procés era el 'ministre de la governació'. 3.

Aquest ministre tenia 2 tasques primordials a fer: - Canviar tots els governadors civils d'Espanya. - Elaborar l'encasillado: document on província per província es deia quins resultats electorals s'havien d'obtenir, quins diputats serien escollits i de quins partits. 4. Un cop l'encasillado estava elaborat, es pactava amb l'altre partit i es feien els retocs que calien. Quan ja estava fixat, el ministre de la governació, des de Madrid, enviava els resultats a tots els governadors civils i els deia quin resultat s'havia de donar en la seva província. 5.

Ara els governadors civils havien d'enviar ordres, des de la seva província, als cacics locals: a cada poble o ciutat, hi ha uns homes rics que tenen influència social i que són els encarregats de que al seu poble o ciutat surtin els resultats esperats. Ho faran per les bones (comprarant el vot) o les dolentes (amb violència). Les trampes que es feien eren molt habituals (fins i tot votaven noms de gent morta). Si anava molt malament, se falsificaven les actes. Sempre passava el mateix: el partit que convocava les eleccions sempre guanyava per majoria absoluta. Normalment, era monocolor. Quan a l'altre partit li tocava estar a l'oposició, feia d'oposició però criticant sense fer mal.

El pacte va funcionar perfectament mentre van ser vius, segons dictava el Pacte del Pardo (1885). El sufragi i el frau electoral Inicialment, per tal d'assegurar el control polític, Cánovas només va acceptar comicis sota sufragi censatari (només votaven els ciutadans amb un cert nivell de renda). Fins que el règim va ser prou sòlid no va acceptar que els liberals incorporessin el sufragi universal masculí (1890). Totes les eleccions que es van celebrar a Espanya durant el període de la Restauració van ser un autèntic frau, a través del sistema de l'encasillado i el caciquisme que permetia assegurar l'alternança pacífica en el poder dels partits Conservador i Liberal.

Es concedia a la resta de formacions polítiques una representació testimonial, donant una falsa imatge d'autenticitat al sistema impedint que poguessin incidir realment en els afers de govern. Aquest sistema va ser respectat lleialment per conservadors i liberals i els va permetre superar totes les crisis polítiques (mort prematura del rei, desastre colonial, desaparició dels líders...) sense haver de patir per la pervivència del règim.

Esquema del més important: La Restauració (1875 - 1923) 2 etapes: - Regnat d'Alfons XII fins Desastre (1875 - 1898) - Desastre a la dictadura (1898 - 1923) Inici: cop d'estat del general Martínez-Campos (desembre 1874) - Coronació d'Alfons XII (gener 1875) Home fort del nou règim A. Cánovas del Castillo - Objectius polítics: establir Corona, assegurar tranquil·litat política, fonamentar creixement econòmic - Principis bàsics: unitat d'Espanya, Monarquia legítima, capitalisme, ordre social. Trets definitoris del nou règim (inspiració model britànic) 1. Monarquia constitucional 2. Bipartidisme P. Conservador / P.

Liberal — Alternança pacífica en el poder, respecte per l'oposició 'dinàstica', prova de foc i 1885 pacte del Pardo 3. Sistema democràtic (sols en aparença) - Convocatòria d'eleccions (sempre fraudulentes) — Important: conèixer com s'organitzen les eleccions i el passos que se seguien - Multipartidisme - Sufragi censatari sufragi universal masculí (1890) 4. Civilisme Èxits atribuïts per Cánovas del Castillo a Alfons XII fi de la guerra carlina, pacificació de Cuba, recuperació econòmica, pau social. C. Els orígens del catalanisme polític Context: la crisi de l'Estat liberal centralista El catalanisme comença com un moviment cultural a finals dels anys 30 i inicis dels 40 del s.XIX.

No comença a adquirir un contingut netament polític fins a l'últim quart del segle. Després del triomf de la revolució liberal a Espanya (2a meitat dels anys 30) i l'intent de bastir el projecte d'Estat-nació espanyol, podem començar a parlar de reacció catalanista. Catalunya, en aquell moment, presentava algunes singularitats que la diferenciaven de la resta d'Espanya: - Econòmiques: industrialització d'algunes comarques. - Socials: domini de la burgesia per sobre de la noblesa. - Culturals: idioma (català) com a element clau d'identitat col·lectiva.

Característiques de la societat catalana Hi ha 4 característiques que diferencien la societat catalana d'aquell moment d'altres zones d'Espanya: 1. El sistema agrari. A Catalunya predominaven els petits i mitjans propietaris o arrendataris, no els grans latifundis (com al sud d'Espanya). Aquest fet fa que en moltes zones rurals (sobretot a les planes, com Lleida) s'hi creï una agricultura que comença a mirar l'exportació. Comença a haver un pagès petit amb mentalitat empresarial, buscant treure el màxim rendiment de les terres i, per tant, inverteix en la millora de les seves exportacions.

A excepció del sud (Sevilla), que apareixerà una agricultura al voltant del vi i de derivats per part d'estrangers. 2. Sistema d'herència. L'habitual en les zones d'agricultura castellana era que quan algú feia el testament dividia l'herència, de manera que els fills en rebessin una mica. A Catalunya no existia, hi havia la figura de l'hereu (fill gran que s'ho quedava quasi tot) i la pubilla (si no hi havia cap noi). I els germans petits la resta. Molts eren joves cabalers que se'n portaven el que els hi tocava de l'herència i s'anaven a la ciutat (Barcelona) a fer un negoci. Algunes comarques de Catalunya s'industrialitzen a fons.

En aquestes comarques, la societat canvia radicalment (País Basc, Cantàbria i zones de Lleó). 3. Estructura social. Al s.XIX l'aristocràcia ha desaparegut a Catalunya, sol queda poca noblesa. Ara la classe dominant qui exercia el lideratge social era la burgesia industrial, comercial i financera. A la resta d'Espanya segueix sent l'antiga noblesa. 4. L'idioma. Als anys 30-40 només saben parlar castellà les minories. El comú de la població era catalanoparlant monolingüe. El castellà no l'han après enlloc. La Renaixença: inici del catalanisme cultural Als anys 40, la burgesia urbana, va impulsar un moviment cultural anomenat Renaixença, inspirat en el Romanticisme europeu.

El seu objectiu era la recuperació del català com a llengua literària. Aquest 1er catalanisme no era polític ni presentava cap reivindicació que anés més enllà de la simple complaença pel particularisme que significava tenir un idioma propi, sinó que era regionalista i no posava en dubte l'espanyolitat dels catalans. Era simplement una exhibició orgullosa de la realitat catalana com una mostra de la diversitat espanyola. Promotors inicials que van donar pervivència al moviment: Joaquim Rubió, Manuel Milà i Frederic Soler, entre altres personalitats intel·lectuals, del Dret, de l'empresariat, de l'Església, etc.

Causes dels orígens del catalanisme El primer catalanisme s'explica per la combinació d'una sèrie d'influències internes i externes que eren presents a la societat catalana d'aquell moment. 1. Romanticisme (Renaixença). Que idealitzava el passat medieval d'Europa i reivindicava la identificació de 'l'ànima del poble'. 2. Reacció enfront el projecte d'Estat-nació espanyol. Seguint el model francès implicant el centralisme polític i uniformització cultural. 3. Vehicle d'expressió política de la burgesia. Amb la Revolució Industrial, permetia l'ascens social de la burgesia fins a assolir el lideratge a Catalunya, però quedava exclosa del poder polític de Madrid. 4.

Tradicions polítiques ja existents. El republicanisme federal i el foralisme carlí defensaven la descentralització política. 5. Context internacional. Els processos d'unificació d'Alemanya o d'Itàlia, i la crisi nacional que començaven a viure vells imperis com l'austríac o l'otomà. Catalunya serà regionalista, la millor regió d'Espanya. Valentí Almirall i el salt al catalanisme polític Als anys 80 del segle XIX el catalanisme entra en la política, liderat per Valentí Almirall, antic republicà federalista. Els objectius del seu projecte polític van ser: 1. Implantar un sistema polític autènticament democràtic a tota Espanya. 2. Descentralitzar políticament l'Estat espanyol. 3.

Frenar totes les polítiques uniformitzadores, en especial aquelles que posaven en risc la pervivència de la llengua i el Dret Civil catalans. 4. Modernitzar Catalunya per tal de liderar Espanya (no separatista). L'estratègia per assolir-ho va ser aconseguir la unitat de totes les forces polítiques i socials que tinguessin sensibilitat catalanista. Per això, el 1880, Almirall va impulsar la celebració a Barcelona d'un Congrés Catalanista que va marcar com a objectiu prioritari la creació d'una plataforma política que representés la veu del catalanisme davant de les institucions de l'Estat.

El Centre Català i el Memorial de Greuges Així doncs, el 1882 es fundava el Centre Català, que aviat es constituiria com un autèntic partit polític que concorreria a les diferents cites electorals. Com a formació política li mancava una definició ideològica, ja que aplegava sensibilitats molt diferents, però que podia subsistir perquè mantenia uns mínims programàtics comuns: - Reformes econòmiques per afavorir els sectors productius catalans enfront la competència estrangera. - Descentralització política. - Normalització del català i manteniment del Dret Civil català.

Totes aquestes reivindicacions (i algunes altres) van quedar recollides en el Memorial de Greuges: un document elaborat el 1884 pel Centre Català, que es va presentar a través dels mitjans de comunicació. Recollia la relació de demandes que el catalanisme presentava a les autoritats governamentals per tal d'aconseguir millores que la societat catalana necessitava i exigia. El Centre Català va reunir una delegació que, el 1885, va anar a Madrid a presentar aquest document al mateix rei. Aquest fet va significar el primer gran èxit del catalanisme i el va popularitzar tant que el Centre Català va viure una autèntica allau d'adhesions.

Divisió del catalanisme: progressista i conservador Aquest èxit va ser també l'inici de la crisi del Centre Català. La diversitat política que hi havia va provocar el trencament entre els elements més conservadors i els més progressistes. El 1887, els primers abandonaven el Centre Català i creaven el seu propi partit: la Lliga de Catalunya.Des d'aquest moment, el catalanisme adquireix les seves dos cares: 1. Catalanisme progressista. Seguint Almirall, defensava una societat democràtica i laica. Demostrant certa preocupació pels problemes socials i escoltant reivindicacions del moviment obrer. Proper al republicanisme. Recollit en l'obra teòrica: Lo Catalanisme (1886). 2.

Catalanisme conservador. Liderat pel bisbe Josep Torras i Bages (autor del llibre teòric La tradició catalana, 1892). És un catalanisme d'inspiració catòlica que representa els interessos de la burgesia industrial i financera i de la pagesia benestant. Proper al Partit Conservador i partidari de la Monarquia. D'aquestes dos branques, la conservadora serà la que prendrà el lideratge dins del moviment catalanista durant els anys 90 i les 2 primeres dècades del segle XX. Serà iniciativa de la Lliga de Catalunya la presentació el 1888 a la reina Maria Cristina d'un document (Missatge a la Reina Regent) amb el que pretenien recordar-li el contingut del Memorial de Greuges.

En ell insistien especialment en la necessitat de concedir a Catalunya autonomia política. Un altre projecte de la Lliga va ser la creació de la Unió Catalanista el 1891, que agrupava diverses entitats catalanistes sota lideratge del sector conservador. Per això se'n va excloure el Centre Català. El 1892 va celebrar la seva primera Assemblea a Manresa i el resultat més destacable va ser la redacció de les Bases de Manresa, document que volia ser un projecte de constitució catalana que serviria de base per a un futur govern autònom català.

Evolució del moviment i reacció de l'Estat Al llarg dels 90, i sota la coordinació de la Unió Catalanista, el moviment va evolucionant dels plantejaments regionalistes inicials cap a uns nacionalistes. Es deixa de parlar de Catalunya com una regió d'Espanya, per considerar-la una nació dins d'Espanya. Aquest canvi de discurs va generar recel en els àmbits polítics, econòmics i mediàtics de Madrid. Es comença a percebre el catalanisme com una amenaça, cosa que no fa més que refermar-se a partir de: - El 1895, quan comença la segona revolta cubana.

- El 1897, quan des de l'entorn de la Unió Catalanista es publica un article (Missatge al Rei dels hel·lens) que les autoritats consideraran alarmant. Això va servir d'excusa per sotmetre tot el catalanisme al control suau dels instruments repressors de l'Estat. D. L'evolució del moviment obrer Context: la Revolució Industrial i les noves desigualtats La Revolució Industrial va significar un canvi transcendental en la història de la Humanitat. Les transformacions que comportava van canviar de manera definitiva la manera de viure, de produir, d'organitzar-se en societat, de pensar...

Al mateix temps que donava pas a una era que encadenava innovacions tecnològiques i científiques mai vistes, també ampliava les desigualtats socials i afavoria situacions d'abús sobre els grups socials més modestos. A Espanya, tot i que la industrialització va ser més limitada, els obrers, tant industrials com agraris, van patir les conseqüències d'unes condicions laborals abusives: - Jornades de treball molt per sobre de les 8 hores. - Salaris insuficients. - Inseguretat laboral constant. I a això calia sumar-hi unes condicions de vida que quedaven molt per sota dels límits d'allò que es podia considerar com a just i digne.

Condicions de treball dels obrers Les condicions de vida (pobresa i, en casos extrems misèria) i de treball (explotació) que estaven sotmesos els treballadors no eren molt bones. L'Estat no intervé en la regulació de les relacions laborals. En tot cas, l'Estat només s'hauria d'ocupar de 2 coses: 1. Protegir la propietat privada. 2. Dotar al país d'una infraestructura de transports i comunicacions bàsica. Els particulars, quan tenien el permís de construcció, s'encarregaven de les construccions i línies ferroviàries (negoci privat). L'Estat només s'encarrega de donar el vist bo.

Això fa que es produeixi l'abús i condicions injustes respecte les condicions de treball: - Treball infantil: no hi ha cap llei que estableixi un límit d'edat per treballar, per tant, el treball infantil era normal. - Jornades laborals excessives: no hi ha cap llei que regulés la durada de la jornada laboral, depenia de l'empresari, així excedint les 10 hores diàries. - Salaris miserables: no hi ha cap llei que determini quin és el salari que s'ha de donar als treballadors. Hi havia un costum: la 'llei de bronze dels salaris'. Deia que l'empresari ha de pagar al treballador la quantitat de diners justa que li permeti al treballador comprar els aliments per a sustentar-se.

- Absència de contractes escrits: no hi ha cap llei que digui com han de ser els contractes. No hi havia cap document que definís clarament les obligacions i drets laborals. L'acomiadament era lliure i injustificat, els contractes no eren escrits, sinó verbals. - Sense drets laborals ni cobertura mèdica: el treballador estava desprotegit legalement i físicament. Tot era responsabilitat del treballador, mai de l'empresari. Si un treballador prenia mal treballant i no treballava era culpa seva. Tampoc hi havia cobertura per malaltia, si estava malalt i no treballava, no cobrava. Situació greu en les dones, si es quedaven embarassades havien de treballar, si no perdien la feina.

- Explotació de dones: era habitual que els treballadors tinguessin casos de violència. En les dones també, com agressions sexuals. Si una dona denunciava a un superior seu, la culpa seria d'ella. També es feia en canalla. Condicions de vida: - Barris obrers se construïen a la perifèria de les ciutats i estaven mancats de tots els serveis: sense aigua potable, clavegueram, il·luminat, escoles, etc., comoditats que sí que tenien els barris burgesos. - Habitatges obrers eren blocs de pisos on interessava que hi capigués la major gent possible, originant barris de marginats.

Evolució del moviment obrer: ludisme i Sindicat de Teixidors Les primeres manifestacions obreres no es donen fins als anys 30, i van ser molt bàsiques. Es coneixen com a ludisme, un moviment en què els obrers destruïen màquines industrials perquè les veien com a responsables de la seva misèria. A Barcelona, el 1835 hi ha el primer episodi conegut de ludisme a Espanya. Era una protesta molt primitiva, sense organització ni objectius polítics clars: anaven, deien les reivindicacions i tornaven a casa. Als anys 40 es creen els primers sindicats. El Sindicat de Teixidors (1840) (format principalment per homes) va ser la primera organització obrera a Espanya, exclusiu de Barcelona.

Era un sindicalisme molt bàsic. A partir del 1860, durant el Sexenni Democràtic, el moviment va començar a organitzar-se millor, adoptant una major força ideològica, ja tenia cara i ulls. Durant aquells 6 anys fins l'arribada de Cánovas, el moviment va actuar d'una manera oberta i lliure. Divisió ideològica: socialisme marxista i anarquisme En aquests anys del Sexenni democràtic, el moviment obrer es divideix en 2 grups: - Socialisme marxista: basat en el pensament de K. Marx / F. Engels. Moviment present a Madrid/País Basc/Lleó/Astúries. - Anarquisme: no creuen en el principi d'autoritat, però qui el va influir més va ser M. Bakunin. Serà potent a Catalunya/Aragó/València/Andalusia.

Similituds: 1. Ideologies revolucionàries: gent que estava disposada a lo que fos, disposats a fer servir la violència. 2. El capitalisme ha de ser destruït i substituït per un altre sistema, ja que afavoria l'explotació i la pobresa dels treballadors. 3. El capitalisme és un sistema creat per la burgesia, que és una societat enemiga, una classe hostil i en contra de l'obrer. Per tant, el poder burgés ha de ser destruït i substituït pel poder obrer. 4. L'origen de tots els mals reix en l'existència de la propietat privada. Per tant, en el seu projecte no n'hi haurà. Diferències en l'estratègia: - Socialisme marxista 1. La revolució havia de ser planificada.

Ha d'haver una minoria dirigent que és la que organitzarà a les masses obreres per fer una estratègia que acabarà tenint èxit. 2. Ha d'haver una organització bàsica, que tindrà 2 formes: hi haurà uns sindicats i partits polítics, que executaràn les ordres. 3. Disciplina revolucionària. Sistema polític que s'anomenarà dictadura del proletariat. Proposen un model de propietat nacionalitzada: serà el nou Estat socialista qui dirigirà l'economia i serà propoetari de totes les coses, no hi haurà classes socials, tothom serà igual, amb el necessari per viure. - Anarquisme 1.

Revolució espontània, no accepten cap tipus d'autoritat, no accepten ni tenir líders que els organitzin i els donin coherència. 2. No hi ha cap organització (sindicats). Defensen l'acció directa, té moltes possibilitats. 3. Si es duia a la pràctica, esdevé una societat anarquista: sense govern, sense lleis, sense exèrcit, sense policia, sense presons, etc. Propietat col·lectivitzada: tot era de tothom. El moviment obrer després del Sexxeni Democràtic (1874) El moviment obrer va viure a Espanya la seva primera etapa d'expansió amb el Sexenni Democràtic (1868-1874).

En acabar aquella etapa històrica, els obrers es van sentir molt lluny dels seus aliats polítics tradicionals: - Ni els liberals progressistes ni els republicans havien complert les seves promeses ni satisfet les seves expectatives. - A més, també estaven dividits entre els que seguien els postulats de Karl Marx i els que s'identificaven amb el pensament anarquista. El que sí que tenien clar era que no podien esperar res dels governants, dels seus patrons ni de l'Església. Si volien millorar les seves condicions de vida i de treball, havien d'organitzar-se i elaborar estratègies de lluita conjunta.

Desconfiança dels obrers en les institucions Al final dels anys 70, els obrers no podien esperar res positiu dels governs ni institucions: - Partit Conservador: actuava amb hostilitat i repressió. - Partit Liberal: encara pitjor, feia veure que els donava suport, però els ignorava. - Empresaris: continuaven explotant-los. Com a molt actituds paternalistes. - Església: tot i tenir una gran influència social al s.XIX, com a institució, no denunciava les injustícies, predicava que els treballadors havien de resignar-se i acceptar-ho. Fent que el moviment obrer la veiés com a hostil i fossin anticlericals.

- Republicans: idealistes que es preocupaven per coses inútils, no els feien cas però tampoc es mostraven hostils. Repressió del moviment obrer durant la Restauració Amb la Restauració va acabar la permissivitat de les autoritats respecte al 20 moviment obrer. Cánovas el va identificar com una amenaça potencial a l'estabilitat del règim i, per tant, el va perseguir. Sobretot a l'anarquisme, que el veia més radical i perillós. Cánovas creia que la qüestió obrera no obeïa a cap necessitat real dels treballadors i dels jornalers, sinó que era més aviat fruit de la degeneració moral que caracteritzava a aquests grups socials.

Per tant, sempre va tractar els conflictes que es plantejaven com simples problemes d'ordre públic que mereixien la resposta dels instruments repressors de l'Estat. Tot i així, el moviment marxista va ser tolerat en major mesura i això va permetre que es fundessin, encara des de la clandestinitat, les primeres organitzacions: - 1879: el Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE), orientant la seva activitat cap a l'activisme polític. - 1888: la Unió General de Treballadors (UGT), amb un activisme sindical. Van deixar per al pla purament teòric i propagandista les crides a la revolució.

Aquesta actitud pragmàtica va ser la que va convèncer a Cánovas i a Sagasta de que se'ls podia deixar participar de manera oberta i legal dins del sistema. La socialdemocràcia Als anys 90, el pensament marxista es va dividir entre els revolucionaris i els reformistes. Marx estava mort, i hi havia gent que el recolzava i gent que no. Dels que no, hi estava Karl Bernstein, representant dels reformistes. A la teoria té una actitud revolucionària, però a la pràctica és socialdemòcrata i defensava la via pacífica i reformista, donant lloc al naixement de la socialdemocràcia.

L'anarquisme i la repressió En canvi, l'anarquisme, com era una ideologia revolucionària i absolutament intransigent amb les estructures de l'Estat borbònic, va ser sempre perseguit i assetjat. Aquesta relació no va canviar mai perquè alguns sectors de l'anarquisme, partidaris de l'acció directa, van orientar la seva activitat cap a la lluita armada. D'aquesta manera es van produir alguns atemptats que van sotraguejar la societat espanyola per la seva cruesa: Bomba del Liceu del 1893 Bomba del dia de Corpus del 1896 Assassinat de Cánovas del Castillo el 1897). E.

El desastre del 1898 De la 'Febre d'Or' a la crisi Durant els anys 80, Espanya va viure un període de recuperació econòmica i creixement, conegut com la 'Febre d'Or', que va portar tranquil·litat social i estabilitat política. En canvi, la dècada dels 90 va ser tot el contrari: una crisi econòmica va desencadenar una crisi social, política i, finalment, colonial, culminant amb el Desastre de 1898. La crisi de fi de segle: causa i efectes 1. Crisi econòmica Per la competència comercial estrangera. Estructura econòmica poc competitiva. El govern va reaccionar el 1891 canviant la seva política a una comercial proteccionista. 2.

Crisi social Augmenta la tensió social per males condicions de vida i de treball. Van proliferar les protestes, vagues, atemptats… 3. Crisi política Desprestigi de les institucions. Pèrdua de confiança en el sistema. 4. Crisi colonial Crisi de la guerra de Cuba i Filipines. Context econòmic i internacional Els anys 80 van ser, en general, un moment de recuperació econòmica després de la crisi internacional de 1873. A Catalunya es recorda aquells anys com els de "la febre d'or". Però la dècada dels 90, començava amb un panorama ben diferent.

Com a conseqüència de l'evolució que estaven vivint els principals països industrialitzats del món, estaven canviant les relacions comercials internacionals. Es consolidava una nova etapa de capitalisme monopolista. Grans corporacions empresarials estaven naixent i s'estenien per tot el món, al mateix temps que diversificaven els seus àmbits de negoci. La competència per adquirir una posició de privilegi en els mercats es feia cada cop més intensa i els països, com Espanya, que no disposaven d'una estructura econòmica i productiva moderna i competitiva, començaven a quedar en una posició subordinada i al marge d'aquest progrés.

Debilitat econòmica espanyola Espanya no havia culminat la seva industrialització durant el s.XIX. Continuava sent un país que s'havia especialitzat en la producció de productes agrícoles i en l'explotació dels recursos naturals, que intercanviava amb les potències industrialitzades per productes manufacturats. L'arribada massiva als mercats europeus de productes agraris procedents del Nord d'Àfrica, Amèrica i Austràlia, va reduir la presència dels productors espanyols en els mercats internacionals, però també començava a amenaçar la presència en el mateix mercat interior espanyol.

Per això, el 1891, el govern va modificar la seva tradicional política comercial lliurecanvista amb la introducció de mesures proteccionistes que allunyessin la competència estrangera del mercat nacional espanyol. Com que aquesta mesura no es va acompanyar d'unes polítiques que afrontessin de manera seriosa la modernització de l'estructura productiva espanyola, aquesta va continuar sent antiquada i poc competitiva. Per tant, la recessió econòmica va tornar, afectant la línia positiva que s'havia iniciat la dècada anterior. Crisi social i repressió Aquest fet va anar acompanyat de: 1.

Augment de la conflictivitat social, ja que, de nou, eren les classes socials més humils les que rebien l'impacte més fort de la crisi. 2. Increment significatiu de les accions violentes dutes a terme per activistes àcrates. Major nombre de vagues i de protestes protagonitzades per obrers industrials o agrícoles. 3. Augment de la pressió de l'Estat sobre aquests grups social a través dels instruments repressors de què disposava (Guàrdia Civil i Exèrcit). Crisi política i corrupció Sobre aquest panorama general depriment creixia constantment l'ombra del descrèdit sobre les institucions polítiques.

La corrupció generalitzada que afectava tota l'administració de l'Estat feia que bona part de la ciutadania hagués perdut la confiança en els poders públics. A més, el país estava sent dirigit per unes persones (Cánovas i Sagasta) que no representaven la possibilitat de renovació i sanejament del sistema. Crisi colonial (1895): Cuba i Filipines Per últim, el que va portar el país a punt del col·lapse va ser la crisi colonial que va esclatar el 1895 amb els moviments independentistes a Cuba i Filipines, 2 grans possessions colonials que encara es conservaven del passat enorme imperi espanyol.

La revolta cubana, encapçalada pel líder revolucionari José Martí, va ser fruit del descontentament de les elits locals i de les classes mitges urbanes com a conseqüència de l'incompliment per part del govern espanyol dels acords de la pau de Zanjón. A més de les reformes proteccionistes que perjudicaven el comerç amb els Estats Units. Resposta militar espanyola Inicialment el govern espanyol va procurar solucionar el conflicte enviant a Cuba el general Martínez-Campos, la persona que havia aconseguit pacificar l'illa 2 dècades abans. Però va fracassar: els rebels cubans es van negar a negociar. Llavors, el govern espanyol va decidir canviar d'estratègia i va enviar al general V.

Weyler, un home molt expeditiu que no va dubtar en aplicar una política de mà dura contra els insurgents. Estratègia de Weyler: 1. Mantenir la pressió militar al mateix temps que privava els rebels de les seves bases de suport. 2. Concentració de la població rural d'aquelles regions on se sospitava que es donava ajut a la guerrilla i els enviava a zones allunyades on eren sotmesos a vigilància de l'Exèrcit. 3. Aquesta política va resultar molt efectiva per anar recuperant el control de l'illa, però va danyar molt la imatge internacional d'Espanya. Sobretot als EUA, on la població, influïda pels mitjans de comunicació, simpatitzava majoritàriament amb la causa cubana.

Incident de l'USS Maine (1898) El febrer del 1898 el govern nord-americà, amb el consentiment de l'espanyol, havia enviat al port de l'Havana un vaixell de guerra: USS Maine. La seva missió era recollir tots aquells ciutadans nord-americans que volguessin fugir de la guerra i retornar als Estat Units. De manera misteriosa, aquell vaixell va patir una explosió i es va enfonsar, provocant centenars de morts entre la tripulació. Els mitjans de comunicació dels EUA van acusar Espanya de l'incident i van pressionar el seu govern a declarar-li la guerra. 12. Restes de l'USS Maine.

Derrotes militars espanyoles L'entrada dels EUA en el conflicte va acabar sent determinant i desastrosa per als interessos espanyols. - Maig 1898: batalla de Cavite (Filipines): amb la que els nord-americans van tallar les comunicacions de l'Exèrcit espanyol destacat en aquelles illes amb la metròpoli i va precipitar la seva total derrota. - Juliol 1898: batalla de Santiago (Cuba). La derrota de la flota espanyola va precipitar la pèrdua del control sobre tota l'illa. 13. Batalla de Santiago. La Pau de París (desembre 1898) Finalment, el desembre d'aquell mateix any se signava la Pau de París, on Espanya: 1. Reconeixia la independència de Cuba. 2.

Admetia que els Estats Units passaven a exercir un protectorat sobre les Filipines, Puerto Rico i l'illa de Guam. Aquesta derrota humiliant i la consegüent pèrdua dels últims vestigis de l'antic imperi van sumir el país en un estat de depressió col·lectiva que va ser qualificat pels contemporanis com "el desastre". 28 28