La Restauració a Espanya (1874-1931): Liberalisme, Economia i Societat

I 24 flashcards i 16 preguntes més al document.

Text del document

1. Liberalisme i democràcia. Clientelisme i corrupció Cronologia resumida de la Restauració (1874-1931) 1874 – Restauració de la monarquia borbònica amb Alfons XII. 1876 – Constitució de 1876: Estat liberal amb divisió de poders i drets formals dels ciutadans, però amb democràcia molt limitada. 1876-1890 – Sistema polític amb sufragi censatari, on només podien votar els ciutadans amb certs requisits de riquesa o instrucció. 1885 – Mort d'Alfons XII, regència de Maria Cristina fins a 1902. 1890 – Sufragi universal masculí introduït, ampliant formalment la participació política.

Entra una minoria de diputats Republicans, molt minoria, però com segueix el frau electoral no es pot parlar d'un increment democràtic tot i haver un sufragi Universal masculí. 1898 – Desastre del 98 (pèrdua de Cuba, Puerto Rico i Filipines), augmenta la crisi del sistema. 1902-1923 – Regnat d'Alfons XIII: el sistema del torn pacífic i el fraud electoral continuen garantint que els partits Conservador i Liberal s'alternin al poder. 1923-1930 – Dictadura de Primo de Rivera: intenta reduir el caciquisme i ordenar el sistema polític, però fracassa. 1931 – Proclamació de la Segona República: les eleccions municipals mostren el desgast del sistema de la Restauració. 2.

Canvi econòmic i social a Espanya i Catalunya 1874 Restauració borbònica: economia predominantment agrícola. L'agricultura és endarrerida i subjecta a crisis per raons metereològiques i poques inversions. - Catalunya inicia industrialització tèxtil. 1880s Segona Revolució Industrial: Expansió del vapor. Des de Catalunya es demanarà mesures aranzelàries, aprovades al 1891 per Cànovas. Catalunya: indústria tèxtil i siderúrgica (hi haurà colònies industrials i indústries del Vapor generada per carbó). Al camp problema males collites i comença el problema Rabassaire Resta d'Espanya: agricultura, poc desenvolupament industrial. 1898 Desastre del 98: Pèrdua de Cuba, Puerto Rico i Filipines.

Crisi econòmica i política. Regeneracionisme intel·lectual, polític i econòmic Acentúa el nacionalisme català. Resum 1ª etapa de la Restauració: En aquesta etapa, l'economia espanyola es caracteritzava pel predomini de l'agricultura i per un creixement limitat de la industrialització. Agricultura: continuava sent el sector principal, amb grans propietats a Castella i Andalusia i una productivitat baixa. L'agricultura estava orientada al mercat interior i patia crisis periòdiques, especialment per la dependència del clima i la manca de modernització. Indústria: el desenvolupament industrial era desigual.

Catalunya destacava pel tèxtil, el País Basc per la siderúrgia i la mineria, i Astúries pel carbó. Tanmateix, la resta de l'Estat continuava molt endarrerida. Comerç exterior: Espanya mantenia una política proteccionista per protegir la indústria nacional, especialment després de la crisi de 1890. Finances: es va consolidar el Banc d'Espanya com a emissor únic de moneda (1874), i es van iniciar algunes inversions estrangeres, sobretot britàniques i franceses, en el sector ferroviari i miner.

A finals del segle XIX, l'economia es va veure greument afectada per la pèrdua de les colònies (Cuba, Puerto Rico i Filipines) el 1898, que va suposar una crisi econòmica i 1900-1914 Canvis socials i laborals: Augment de la població activa industrial a Catalunya. Migració interna: del camp a les ciutats. Moviments obrers: sindicats, cooperatives, socialisme i anarquisme. PSOE, UGT, CNT, Sindicat de Rabassaires 1914-1917 Primera Guerra Mundial: Catalunya s'enriqueix parcialment per les exportacions. Altres regions pateixen escassetat i inflació. Protestes obreres i reivindicacions militars. Crisi de 1917: debilitat del sistema de la Restauració i reforç del regionalisme.

Resum 2ª etapa de la restauració: Segona part de la Restauració (1898-1923) Després del "Desastre del 98", l'economia espanyola va entrar en una fase de transformació i modernització progressiva, tot i mantenir fortes desigualtats. Agricultura: es van fer alguns intents de modernització, amb la introducció de nous conreus i regadius, especialment al Llevant i Andalusia, però el latifundisme i la manca de reforma agrària continuaven sent un problema estructural. Indústria: es va consolidar el creixement industrial a Catalunya (tèxtil) i Euskadi (siderúrgia i construcció naval).

Durant la Primera Guerra Mundial (1914-1918), Espanya, com a país neutral, va aprofitar la demanda exterior i va viure un període de creixement industrial i comercial. Finances i comerç: es van acumular beneficis durant la guerra, però la postguerra va provocar inflació i conflictivitat social. Infraestructures: es van ampliar xarxes de transport i serveis urbans, especialment a les ciutats industrials. Desigualtats: tot i el creixement econòmic, persistien grans desigualtats socials i territorials, que van contribuir a la inestabilitat política i social del període final de la Restauració.

Conclusió En resum, la primera part de la Restauració es va caracteritzar per un model agrari tradicional i proteccionista, mentre que la segona va mostrar signes de modernització i industrialització, especialment durant la Primera Guerra Mundial. Tot i això, les desigualtats estructurals i la manca de reformes profundes van impedir una transformació econòmica completa fins ben entrat el segle XX Esquema: Aspecte Catalunya Resta d'Espanya Economia Industrial i exportadora Agrària, menys desenvolupament Població activa Treballadors industrials.

Al camp Rabassaires Treball agrícola Migracions Del camp a les ciutats industrials Menys moviment intern Moviments socials Sindicats, cooperatives, socialisme i anarquisme. Molta influència de l'anarquisme, no tant del PSOE i l'UGT Escassos, creixement lent, a nivell espanuol sortirà el PSOE, l'UGT, CNT i partits republicans. el creixement del moviment obrer serà més lent i escàs. Política Reivindicacions nacionalistes Crisi del Sistema de la estauració 3. Revolució i revolucionaris. Conflicte social i obrerisme Context històric: Primera part de la Restauració (1875-1898) La societat espanyola seguia sent majoritàriament agrària i tradicional.

Estructura social: La noblesa i la burgesia propietària controlaven el poder econòmic i polític. La seva aliança constituïa la base del règim de la Restauració, sustentat pel caciquisme i el clientelisme electoral. Això perdurarà tota la Restauració. Classes populars: la majoria de la població vivia al camp, en condicions de pobresa. Els jornalers al sud i els petits pagesos al nord patien salaris baixos i inseguretat laboral. Burgesia: tot i ser minoritària, la burgesia industrial catalana i basca guanyava pes econòmic, però sense aconseguir el poder polític central.

Moviment obrer: a les ciutats industrials van sorgir els primers moviments obrers —anarquisme i socialisme (PSOE, UGT)—, que denunciaven les condicions laborals i reclamaven drets socials. Paper de la dona: la dona restava subordinada, amb accés molt limitat a l'educació i al treball remunerat, i amb un paper essencialment domèstic. En conjunt, era una societat rígida i desigual, amb una escassa mobilitat social i una gran distància entre rics i pobres. Segona part de la Restauració (1898-1923) Després del Desastre del 98, la societat espanyola va començar a canviar lentament.

Nous grups socials: va créixer la classe mitjana urbana (professionals, funcionaris, mestres), especialment a les grans ciutats, com a resultat de la modernització econòmica. Moviment obrer i conflictes socials: la industrialització i l'augment del cost de la vida van fer créixer la conflictivitat. El moviment obrer es va organitzar millor, amb la creació de la CNT (1910) i l'expansió de la UGT. Durant la Primera Guerra Mundial i la crisi de 1917, les vagues i protestes van augmentar. El món rural: continuava molt endarrerit; el latifundisme persistia al sud, i molts camperols vivien en condicions precàries.

Educació i cultura: van aparèixer moviments regeneracionistes que demanaven reformes socials i educatives per modernitzar el país. L'alfabetització va millorar lentament. Dona: tot i continuar discriminades, algunes dones van començar a incorporar- se a la vida pública i laboral, i van aparèixer els primers moviments feministes i sufragistes. Capitalisme i societat de classes: clara divisió entre burgesia (propietaris) i proletariat (treballadors). Ideologies obreres: Anarquisme: destrucció de l'Estat i acció directa. Socialisme marxista: presa de l'Estat i canvi estructural de la societat. Tipus de sindicats: Sindicats d'ofici: per ofici concret. Sindicats d'indústria: per sector industrial.

Principals organitzacions a Catalunya i Espanya: CNT (anarquista, Catalunya i Espanya) UGT PSOE (socialista, Espanya) Conflictes i revoltes: vagues, manifestacions i reivindicacions laborals constants, especialment a zones industrials com Catalunya. 1874-1880s – Restauració: societat capitalista amb clara societat de classes (burgesia/proletariat). Catalunya comença a concentrar treballadors industrials i apareixen els primers moviments obrers. 1896-1897 – Procesos de Montjuïc: Després d'un atemptat anarquista a Barcelona, el govern executa i empresona obrers sospitosos sense proves clares. Genera indignació internacional i reforça la tensió entre obrerisme i Estat.

Tancament de caixes 1899 : protesta d'industrials i comerciants a Barcelona pel nou impost d'unitats de Villaverde. Recolzats per l'alcalde Robert, que acaba dimitint.. 1902 – Vaga general de Barcelona: Protesta per millores laborals i contra la repressió. Evidencia la força del moviment obrer i el paper dels sindicats d'indústria i d'ofici. 1909 – Setmana Tràgica (Barcelona): Revolta popular contra la conscripció per la guerra de Marroc. S'uneixen obrers, estudiants i sectors populars. Repressió dura de l'Estat, reforça l'animadversió cap a la monarquia i les forces de l'ordre.

1910-1917 – Consolidació de l'obrerisme: Sindicats i partits: CNT (anarquisme, molt fort a Catalunya) PSOE (socialisme, presència a tota Espanya) Un diputat a les eleccions del 1910 per la Unió Republicosocialista Partit Comunista al 1921 Conflictes laborals i vagues constants, especialment a la indústria tèxtil i siderúrgica catalana. Crisi de 1917: augment de la inflació i tensió social accentuada per la Primera Guerra Mundial. Condicions laborals dels obrers a la Restauració A. Jornada i horaris Els obrers treballaven entre 10 i 12 hores al dia, sovint sense descans setmanal.

A les fàbriques tèxtils i siderúrgiques de Catalunya, la jornada podia ser més llarga durant temporades de gran producció. Els treballadors infantils i les dones també feien jornades completes i no tenien proteccions laborals. B. Salari i pobresa Els salaris eren molt baixos, insuficients per cobrir necessitats bàsiques. Els obrers vivien sovint en barris obrers saturats, amb condicions higièniques i sanitàries molt precàries. La fam, les malalties i la mortalitat infantil eren elevades a causa de la pobresa i les condicions de vida. C. Seguretat i riscos Les fàbriques eren insegures: falta de ventilació, maquinària sense proteccions i risc constant d'accidents.

No hi havia seguretat social ni assegurances, així que qualsevol accident podia deixar a l'obrer sense ingressos. D. Drets laborals Inicialment no existien drets laborals reconeguts per la llei. Els obrers que intentaven organitzar-se o fer vaga podien ser despatxats, empresonats o fins i tot executats (com als Procesos de Montjuïc). Les primeres lleis de regulació laboral apareixen només cap a finals de la Restauració, però eren limitades i difícils d'aplicar. E. Organització obrera Davant d'aquestes condicions, els obrers es van organitzar en sindicats i partits polítics obrers. A Catalunya, la CNT (anarquisme) i el PSOE (socialisme) eren els principals instruments de reivindicació.

Els sindicats d'indústria agrupaven tots els treballadors d'un sector, mentre que els sindicats d'ofici agrupaven treballadors segons la seva especialitat. 4. Conquesta dels drets socials i estat del benestar incipient 1874-1880s – Restauració inicial: No existien drets socials ni protecció laboral reconeguda. Els obrers estaven subjectes a jornades llargues, baixos salaris i risc d'accidents sense cobertura. 1880s-1890s – Moviment obrer i primeres pressions: Creix el moviment obrer i les reivindicacions de millores laborals. Primeres demandes de legalització dels sindicats i regulació de les condicions de treball.

1900-1910 – Inici de regulacions laborals: Legalització dels sindicats: el 1881 es reconeixen com a associacions, tot i que amb restriccions. Creació de Comissions de Reformes Socials per estudiar millores en les condicions laborals. Primeres lleis d'accidents de treball (1900s), que donaven cobertura limitada als obrers víctimes d'accidents laborals. Reformes de Maura i Canalejas 1911-1917 – Consolidació incipient de drets socials: Creació de l'Institut Nacional de Previsió (INP): primer organisme estatal de seguretat social, amb cobertura d'accidents de treball, malaltia i jubilació.

Es consoliden lleis laborals sobre accidents i pensions, encara tímides, però representen els primers passos cap a un estat del benestar. Tot això es produeix en un context de creixent conflictivitat obrera i pressió dels sindicats. 4.1. Llei d'Accidents de Treball (30 de gener de 1900) Descripció: Va establir la responsabilitat dels empresaris per accidents laborals, introduint la teoria del "risc professional" i creant el primer sistema de compensació per danys laborals. Impacte: Va ser la primera norma legislativa en matèria de seguretat social a Espanya. 4.2.

Creació de l'Institut Nacional de Previsió (27 de febrer de 1908) Descripció: Va establir un sistema de pensions de jubilació voluntàries per als treballadors, amb l'objectiu de fomentar l'estalvi i la previsió entre les classes obreres. 4.3. Llei de Jubilació Obrera (1919) Descripció: Va establir el sistema de jubilació obligatòria per als treballadors, amb aportacions tant dels treballadors com dels empresaris. Resum del descriptor: drets socials i estat del benestar incipient Model tardà: Espanya va ser lenta a implementar drets laborals i socials, respecte a altres països europeus. Legalització dels sindicats: primer pas per a l'organització dels treballadors.

Comissions de Reformes Socials: estudiaven millores de condicions laborals i socials. Lleis sobre accidents de treball: cobertura limitada, primer reconeixement legal dels riscos laborals. Institut Nacional de Previsió (INP): primer organisme estatal de protecció social, amb pensions i cobertura d'accidents. Context: tot plegat es produeix en un moment de forta conflictivitat social i obrera, que pressiona l'Estat a reconèixer drets i proteccions mínimes. Govern de Maura (1903–1904, 1907–1909) (Conservador, intent Regeneracionisme) 1.

Llei d'Accidents de Treball (30 de gener de 1900) Descripció: Va establir la responsabilitat dels empresaris per accidents laborals, introduint la teoria del "risc professional" i creant el primer sistema de compensació per danys laborals. Impacte: Va ser la primera norma legislativa en matèria de seguretat social a Espanya. 2. Llei de Consells de Conciliació i Arbitratge Industrial (19 de maig de 1908) Descripció: Va establir mecanismes per a la resolució de conflictes laborals a través de la conciliació i l'arbitratge, promovent la negociació entre empresaris i treballadors. 3.

Llei de Vagues i Col·ligacions (27 d'abril de 1909) Descripció: Va legalitzar les associacions obreres i va establir les condicions per a la convocatòria de vagues, reconeixent el dret a la protesta laboral. Govern de Canalejas (1910–1912) (Liberal. Intent regeneracionisme) 4. Llei del Cadenat (1910) Descripció: Va prohibir la creació d'ordes religioses durant dos anys, com a mesura per limitar la influència de l'Església en la societat espanyola. 5. Creació de l'Institut Nacional de Previsió (27 de febrer de 1908) Descripció: Va establir un sistema de pensions de jubilació voluntàries per als treballadors, amb l'objectiu de fomentar l'estalvi i la previsió entre les classes obreres.

Govern Dato (1913-15) (Conservador) 6. Llei d'accidents Laborals 5. Militarisme 1874-1898 – Restauració i manteniment de l'imperi El paper de l'exèrcit era clau per sostenir la monarquia i l'ordre establert. Tot i que el sistema de la Restauració pretenia el torn pacífic per evitar pronunciaments i la incursió de l'exèrcit en la política com en etapes anteriors. Militarisme i repressió: l'exèrcit intervenia contra protestes i revoltes internes, com a Barcelona i el País Basc, o en revoltes colonials a Cuba i Filipines. L'experiència colonial generava un grup de cabdills militars amb prestigi. 1898 – Desastre colonial Pèrdua de Cuba, Puerto Rico i Filipines.

Els militars es veuen com a garants del prestigi i la seguretat de l'Estat, reforçant la imatge de "salvador de la pàtria". 1909 – Setmana Tràgica (Barcelona) L'exèrcit reprimeix la revolta contra la conscripció per a la guerra de Marroc. La repressió és dura: morts, empresonaments i execucions. Exemple clar de militarisme al servei del manteniment de l'ordre social. 1917- Forta repressió manifestació popular i l'exèrcit que al principi s'havia revoltat finalment reprimeix tota la manisfestació 1910-1920 – Empreses africanes Participació militar a la guerra del Marroc (Rif i Melilla). L'exèrcit pren protagonisme en la política, amb molts oficials amb experiència colonial i prestigi públic.

1923 – Cop d'Estat de Miguel Primo de Rivera Context: crisi política del sistema de la Restauració, vagues i tensions socials. Primo de Rivera lidera un cop d'Estat amb suport militar, proclamant-se "salvador de la pàtria". Suspensió del sistema parlamentari i inici de la dictadura (1923-1930), amb censura i repressió de dissidències polítiques i obreres Resum del descriptor Protagonisme militar: l'exèrcit exerceix un paper clau en la política i en la repressió de moviments socials i obrers. Cops d'estat i cabdills "salvadors de la pàtria": Militars actuen quan el sistema liberal sembla incapacitat (p.ex. Primo de Rivera 1923).

Justifiquen la intervenció per restaurar l'ordre i defensar la nació. Repressió social i política: Contra obrers, sindicats, manifestacions i revoltes locals. També garanteix les noves empreses africanes i el control colonial. Exemples clau: Procésos de Montjuïc (1896-97) Setmana Tràgica (1909) Guerra del Marroc (1909-1920) Cop d'Estat de Primo de Rivera (1923): "Solució dictatorial per salvar la Pàtria" 7. Violència política i social (en temps de pau i en temps de guerra) 1890s – Atacs anarquistes i Procesos de Montjuïc A finals del segle XIX, els grups anarquistes recorren a atemptats i accions violentes contra representants de l'Estat i la patronal.

Procesos de Montjuïc (1896-1897): L'Estat reprimeix durament sospitosos d'anarquisme després d'un atemptat a Barcelona. Empresonaments, tortures i execucions sense proves clares. Genera indignació nacional i internacional i reforça l'hostilitat obrera cap a l'Estat. 1909- Setmana Tràgica 1910-1914 – Tensions socials creixents La industrialització i l'augment del sindicalisme generen conflictes constants. Vagues i protestes sovint reprimides amb força policial i militar. 1919-1923 – Els anys del pistolerisme Context: crisi social i política, especialment a Barcelona, amb conflictes entre patronal i obrers (sindicats, CNT).

Patrons i sindicalistes contracten pistoles i sicaris per eliminar opositors: assassinat d'obrers i empresaris rivals. L'Estat intervé de manera irregular; la violència contribueix a l'inestabilitat política que precedeix el cop de Primo de Rivera (1923). Resum del descriptor Violència política i social en temps de pau i de guerra: Accions anarquistes a finals del segle XIX (bombes, atemptats). Repressió estatal duríssima (Procésos de Montjuïc). Pistolerisme industrial (1919-1923) com a resposta de patrons i obrers. Efectes: Inestabilitat política i social. Reforça la imatge de l'Estat com a força repressiva.

Contribueix al descrèdit del sistema de la Restauració i prepara el terreny per a la dictadura de Primo de Rivera. 8. Església i poder. Clericalisme i anticlericalisme 1876 – Constitució de 1876 L'Estat espanyol és confessional, reconeixent el catolicisme com a religió oficial. L'Església té gran influència política, educativa i social. 1901-1910 – Moviments reformistes i anticlericals Llei del Cadenat (1910, govern de Canalejas): Impedeix l'entrada de noves ordres religioses durant dos anys. Exemple de reformisme que limita el poder de l'Església sobre la societat i l'educació. Moviment obrer i Partit Radical promouen l'anticlericalisme, criticant la influència política i social del clero.

1909 – Setmana Tràgica (Barcelona) Revolta popular contra la conscripció per a la guerra de Marroc. La protesta té dimensió religiosa i social: cremen esglésies i convents per la seva vinculació amb el reclutament i la burgesia. Exemple de la tensió entre clericalisme i anticlericalisme popular. 1910-1923 – Conflictes i tensió persistent L'Església manté el seu poder sobre l'educació i la moral social. Els sectors obrers i republicans continúen la seva crítica i denúncia de la influència eclesiàstica. Els conflictes entre clericals i anticlericals contribueixen a la inestabilitat política de la Restauració.

Resum del descriptor Models de relació Església-Estat: Confessionalitat: l'Estat protegeix i dóna privilegis al catolicisme (Constitució 1876). Reformisme: limitació del poder eclesiàstic (Llei del Cadenat, 1910). Anticlericalisme: Moviment obrer i Partit Radical critiquen la ingerència política, educativa i social del clero. Protestes populars amb dimensió religiosa i social (Setmana Tràgica, 1909). Efectes: Conflictes constants entre l'Església, l'Estat i sectors populars. Tensions que contribueixen a la inestabilitat política de la Restauració. 9.

El paper de la dona Finals del segle XIX – ideologia de la domesticitat Àngel de la llar / perfecta casada: ideal social de dona centrada en la família, la llar i l'educació dels fills. Home que guanya el pa: model masculí de treballador/proveïdor principal de la família. La societat limita les oportunitats educatives i laborals de les dones. Finals del segle XIX – començaments del XX – dones a la fàbrica Amb la industrialització, especialment a Catalunya, algunes dones treballen a fàbriques tèxtils i indústries lleugeres. Condicions laborals dures: llargues jornades, baixos salaris i risc d'accidents. 1rs lleis amb Maura. Tot i la feina, continuen amb les responsabilitats domèstiques.

1900-1930 – participació en la protesta social i sindicalisme Les dones comencen a formar part de moviments obrers i sindicats, sobretot en sectors industrials on són majoria (teixits). Algunes participen en vagues, manifestacions i cooperatives, reivindicant millores salarials i laborals. Col·laboren amb partits polítics progressistes i socialistes, tot i que encara amb limitació del dret de vot. Efectes i importància Les dones desafien l'ideal de la domesticitat i contribueixen al moviment obrer. La seva participació marca un primer pas cap a la igualtat laboral i política, tot i la persistència de desigualtats socials i culturals.

Resum del descriptor Ideologia de gènere: Dones centrades en la família i la llar. Homes com a proveïdors i representants de l'espai públic. Dona a la fàbrica: Industrialització permet treball femení, però amb condicions dures. Participació en protesta i sindicats: Vagues i manifestacions, especialment a Catalunya. Col·laboració amb partits obrers i socialistes. Conseqüència: Inici del camí cap a la igualtat de drets laborals i socials. 10.Centralisme, catalanismes i experiències d'autogovern Restauració Previ a la Restauració, ja comença el catalanisme federal de Pi Margall i les demandes cultural catalanes, defensa de la llengua, tradicions….

1ª etapa de la Restauració: Valentí Almirall, (Progressista), centre català.. Nacionalisme conservador: Vigatanisme, sorgiment de la Lliga, Bases de Manresa (Unió catalanista)... 1898 – Crisi nacional i pèrdua de l'imperi La derrota davant dels Estats Units i la pèrdua de Cuba, Puerto Rico i Filipines provoquen una crisi moral i d'identitat nacional a Espanya. El sistema centralista es veu incapaç de modernitzar l'Estat. A Catalunya, aquesta crisi afavoreix el creixement del catalanisme polític, que vol més autonomia i reconeixement cultural. Les dues ànimes del catalanisme 1.

Catalanisme republicà i federal (liberal i progressista) Inspirat en el pensament de Valentí Almirall, defensa un estat federal dins d'Espanya. Arrel popular i obrera; més crític amb la monarquia i amb l'Església. Reivindica autogovern, llibertats democràtiques i justícia social. 2. Catalanisme conservador i catòlic Representat per la Lliga Regionalista, liderada per Enric Prat de la Riba i Francesc Cambó. Defensa l'autonomia administrativa de Catalunya dins de la monarquia, però amb ordre, propietat i moral catòlica. Vol regenerar Espanya des del reformisme i la modernització.

1906-1909 – Solidaritat Catalana Coalició que uneix diverses forces catalanistes (conservadores, republicanes, federalistes) en reacció a la Llei de Jurisdiccions (que protegia l'exèrcit davant crítiques). Gran èxit electoral el 1907, que mostra la força del catalanisme polític. Programa Trívoli Es trenca després de la Setmana Tràgica (1909) i les divisions internes. 1914 – Creació de la Mancomunitat de Catalunya Aprovada pel govern espanyol (1914), agrupa les quatre diputacions catalanes. President: Enric Prat de la Riba (fins 1917), després Josep Puig i Cadafalch. Té competències limitades (infraestructures, ensenyament, cultura), però simbolitza un pas cap a l'autogovern.

Impulsa modernització, cultura i educació en català. Es coneix com un "laboratori polític" per a futurs projectes d'autonomia. 1918–1923 – Crisi del catalanisme i recentralització Després de la Primera Guerra Mundial, la Mancomunitat demana autonomia política, però les Corts espanyoles rebutgen el projecte. Creix el descontentament entre els sectors catalanistes. Amb la crisi política i social de 1917–1923, augmenta la tensió entre centralisme i autonomisme. 1923 – Dictadura de Primo de Rivera El cop d'estat de Primo de Rivera aboleix la Mancomunitat (1925). Repressió de la cultura catalana: prohibició de l'ús del català a l'escola, l'administració i els actes públics.

Culmina el cicle de centralisme i repressió de les cultures no castellanes. Resum del descriptor Centralisme: l'Estat manté un model centralitzat i militaritzat, incapaç de reconèixer la diversitat nacional. Catalanismes: Republicà-federal: liberal, popular, d'arrel democràtica. Conservador-catòlic: institucional, reformista i burgès. Fites clau: 1898: crisi nacional. 1906-1909: Solidaritat Catalana. 1914: Mancomunitat de Catalunya. 1923: fi de l'autogovern i repressió cultural amb Primo de Rivera. Mancomunitat: primer intent d'autogovern modern i catalanista dins d'Espanya.