La Guerra del Francès i la crisi de l'Antic Règim (1788-1833)

I 9 flashcards i 15 preguntes més al document.

Text del document

U2. LA GUERRA DEL FRANCÈS I LA CRISI DE L'ANTIC RÈGIM (1788-1833) Per què l'Antic Règim va entrar en la crisi definitiva al primer terç del segle XIX? Des del final del segle XVIII i al llarg del regnat de Ferran VI es va produir la crisi de l'Antic Règim. Va tenir com a detonant la invasió napoleònica d'Espanya (1808 - 1814), que va provocar un buit de poder. Esl liberals el van aprofitar per convocar unes Corts representatives i proclamar la primera Constituició espanyola. Amb el retorn de Ferran VII (1814 - 1833), va començar una etapa de pugna constant entre els qui volien mantenir le vell ordre absolutista i els qui s'iniciaven pel nou ordre liberal. 1.

L'OCUPACIÓ NAPOLEÒNICA El rei Carles IV va pujar al tron espanyol el 1788 i immediatament es va veure desbordat per les conseqüències que es podien derivar de l'expansió a Espanya dels ideals de la Revolució Francesa el 1789. 1.1 L'impacte de la Revolució Francesa La infuència de la Revolució Francesa a Espanya va afavorir la difusió de les idees liberals, però també va generar reaccions de refús a la cort i entre els privilegiats. El rei Carles IV va suprimir tota influència il.lustrada en el seu gobern, va nomenar Manuel Godoy secretari d'Estat i va tancar la frontera per evitar el contagi.

L'execució de Lluís XVI el 1793 va empènyer Carles IV a unirse a la coalició militar europea contra França, desencadenant la Guerra Gran (1793 - 1795), que tingué a Catalunya un escenari principal. L'exèrcit espanyol entrà per Rosselló, fina a Perpinyà, però fou incapaç de plantar cara a la contraofensiva de les tropes franceses, que a mitjan 1794 penetraren fins a l'Urgell, la Cerdanya i l'Empordà. Per poder coordinar la defensa es va crear una Junta General del Principat, que organitzà un exèrcit de voluntaris (Miquelets) que obligà els francesos a retrocedir.

La incapacitat de detenir la invasió francesa va portar Epanya a signar la Pau de Basilea (1795) amb França i es va sotmetre als interessos francesos. En aliança amb França, Espanya va intervenir en la guerra contra la Gran Bretanya (1794 - 1809) pel domínim marítim. França i Espanya van ser derrotades a la batalla naval de Trafalgar (1805), que va comportar la pèrdua de quasi tota la flota espanyola. A més, la Hisenda es va veure privada dels recursos procedentes de les colònies a causa de la interrupció del comerç atlàntic.

Per fer front a la crisi, Godoy va recórrer a l'endeutament, a l'augment de les contribucions i a la desamortització de terres eclesiàstiques per poder aconseguir recursos per la Hisenda. Eren unes mesures ineficaces que van provocar l'oposició de la noblesa i de l'Església i l'animadversió del príncep Ferran, contrari a la influència de Godoy sobre el seu pare. A més, el descontentament popular, que derivava dels impostos i dels drets senyorials, de la carestia i de les epidèmies, es va expressar amb noves revoltes i motins.

1.2 L'ocupació napoleònica La situació es va deteriorar més encara quan Espanya va signar el tractat de Fontainebleau (1807), que autoritzava els exèrcits francesos a entrar al país per ocupar Portugal, aliat de la Gran Bretanya. A més, fixava el repartimetn del país veí, del qual Godoy havia de rebre un principat. L'entrada de les tropes franceses es va produir pel febrer de 1808 i, més enllà`del que s'havia establert en el tractat, van anar ocupant places estratègiques (el 13 de febrer van entrar a Barcelona, i a l'abril van ocupar el castell de Figueres).

Les autoritats espanyoles van acceptar-ne a la presència, i la por va fer que la família reial fugís a Aranjuez quan les tropes van arribar a Madrid. En aquesta situació es va produir el motí d'Aranjuez (18 de març de 1808), impulsat pels nobles i eclesiàstics i protagonitzat per soldats i per sectors populars, que exigien la destitució de Godoy i la renúncia de Carles Ia a favor del seu fill Ferran VII, que va ser proclamat rei. La crisi de la monarquia va arribar el punt més alt quan Carles IV va demanar ajuda a Napoleó per recuperar el tron. Bonaparte, constatans la debilitat dels Borbons, va convocar tots dos monarques a Baiona i va decidier ocupar el territori espanyol.

En aqueslla ciutat francesa para i fill van abdicar la Corona d'Espanya i Napoleó, amb aquesta legitimació, va nomenar rei d'Espanya al seu germà Josep i van convocar unes Corts per aprovar una Constitució. A aquelles Corts hi van assistir 65 notables espanyols (nobles, clergues, militars…) designats pel Consell de Castella. S'hi va aprovar un codo constitucional (estatut de Baiona), proposat per Napoleó, de contingut reformista: abolia els privilegis i reconeixia la igualtat dels espanyols davant la llei, els impostos i l'accés als càrrecs públics. A més, Josep I hi va ser reconegut rei. 1.3.

Revoltes populars i juntes Els conflictes entre els soldats de l'excèrcit de Napoleó i la població eren freqüents (extorsions, ocupacions de cases...). El detonant que precipità la revolta popular va ser l'aixecament de Madrid contra els francesos, el 2 de maig de 1808, per impedir el trasllat de la família reial cap a Baiona, on es deia que els duien segrestats. Poc després va esclatar la insurrecció a Lleida, els motins es van escampar cap a Manresa, Cervera i Igualada, i Girona resistia davant les tropes napoleòniques.

Incapaços de controlar la rebel·lió popular i de frenar l'ocupació francesa, les institucions van perdre el control polític, cosa que va generar un buit de poder i l'esfondrament institucional de l'Antic Règim. Llavors es va formar un nou poder, derivat de la insurrecció: les juntes, integrades per notables de cada lloc, que van organitzar la lluita, van canalitzar l'agitació popular i van mantenir l'ordre públic. Al cap de poc es van coordinar per províncies, fins a un total de 18, entre les quals, les de Catalunya. Mentrestant, s'anaven produint victòries contra els francesos, com les del Bruc (juny) i de Bailèn (juliol).

Aquesta última va impedir que es produís la conquesta d'Andalusia i obligà Josep I a abandonar Madrid. Al setembre de 1808, representants de les juntes provincials van formar una Junta Suprema Central, presidida pel comte de Floridablanca, que va reconèixer Ferran VII i assumí el poder en nom del monarca. 2. LA GUERRA DEL FRANCÈS (1808 - 1814) 2.1. La guerra contra els francesos Davant les dificultats de l'ocupació, Napoleó va decidir passar a la contraofensiva i es va posar al capdavant d'un nou contingent militar amb el qual entrà a Espanya el novembre de 1808.

L'avenç va ser imparable, va vèncer resistències sense contemplacions (setges de Girona i de Saragossa), va entrar a Madrid (gener de 1809) i durant aquell any aconseguí estendre arreu el seu domini. La Junta Central es va refugiar a Cadis, on va resistir gràcies a l'ajuda britànica. A Catalunya, la Junta va tenir una trajectòria erràtica mentre queien, successivament, Girona (1809), Lleida (1810), Tortosa i Tarragona (1811). Poc després, Napoleó va ordenar fer l'annexió de Catalunya a l'imperi (gener de 1812). Va ser dividida en quatre departaments i una allau de funcionaris s'hi van desplaçar a fi d'organitzar el país d'acord amb el model francès.

El català i el francès van ser declarades llengües oficials i s'hi van emprendre tot un seguit de reformes. El 1812, el domini francès de la península assolí el seu punt àlgid, però l'inici de la campanya de Napoleó a Rússia i l'evacuació d'efectius cap al nou front en van provocar l'afebliment. Des de llavors, l'acció combinada de tropes espanyoles i britàniques, comandades pel general Wellington, va anar revertint la situació, sobretot des de mitjan 1812 arran de la victòria de Los Arapiles (Salamanca).

L'any següent van recuperar Madrid, Josep I va fugir a França, Napoleó va signar el tractat de Valençay (desembre de 1813) pel qual retirava les seves tropes gradualment; Catalunya va ser un dels darrers enclavaments ocupats. La monarquia de Ferran VII va quedar restablerta i el rei va tornar a Espanya el març de 1814. 2.2. Actituds socials i polítiques La guerra va provocar un empitjorament greu de les condicions. de vida (fam, misèria i malalties), especialment de les classes populars urbanes i de la pagesia. A més, la presència dels exèrcits contendents va perjudicar els pagesos, sotmesos a extorsions, i els drets senyorials.

Els anomenats afrancesats van fer costat al règim de Josep I i van ser els que van sostenir l'administració francesa i van considerar que era una oportunitat per poder modernitzar el país. Eren reformistes, il·lustrats, intel·lectuals, etc. i també homes de negocis que es van enriquir fent activitats vinculades al nou règim, com ara els contractes amb l'exèrcit i amb la nova administració napoleònica. L'oposició als francesos anava molt lligada a la defensa de la tor- nada de Ferran VII i de la religió catòlica, però amagava actituds ideològiques diverses.

D'una banda, una bona part del clergat i de la noblesa associa- ven aquesta oposició al restabliment de l'absolutisme i de la tradició, a la tornada a la situació prèvia al 1808. De l'altra, un sector de reformistes moderats creien que el rei havia de donar suport a un programa de reformes dins l'Antic Règim. Finalment, els liberals (burgesos, intel·lectuals, professionals...) volien un canvi profund, que permetés posar fi a l'absolutisme, i esperaven que Ferran VII implantés un nou règim constitucional basat en la sobirania nacional, la separació de poders i les llibertats individuals. 2.3.

Els costos de la guerra Va ser una guerra molt llarga, molt violenta, d'una crueltat extrema, i va tenir un caràcter molt destructiu (devastació de terres, destrucció de ciutats...). Els contendents i les guerrilles s'abastaven sobre el terreny fent requises, préstecs forçosos, saqueigs i robatoris, etc. A això s'hi hauria d'afegir la mortalitat entre la població civil, més alta que entre les tropes regulars o els combatents, i la caiguda subsegüent de la natalitat. En algunes zones la mortalitat va assolir el 50% de la població, amb contrastos regionals molt marcats. La quantificació encara és aproximada: uns 200000 francesos i entre 300 000 i 500 000 espanyols.

En termes econòmics, la producció agrària va quedar desmuntada, i la industrial, col·lapsada. El sector de la llana de Castella va desaparèixer pràcticament, perquè les ovelles merines van ser sacrificades com a aliment per a les tropes, i el sector tèxtil cotoner català va te- nir una forta sotragada a causa de l'aturada del comerç americà. El comerç interior també es va paralitzar i el transport va quedar afectat a causa de la incautació militar de bous, mules i cavalls.

El cost global va ser extraordinari i va provocar un deute públic inassumible: el 1815 el dèficit de les finances públiques era vint vegades superior als ingressos de l'Estat, que a més van disminuir a causa dels processos d'independència de les colònies. 3 LES CORTS DE CADIS I LA CONSTITUCIÓ DE 1812 3.1. La convocatòria de les Corts Enmig del conflicte bèl·lic, la Junta Central va organitzar una "consulta al país" i, davant l'esfondrament de l'Estat, va endegar una con- vocatòria de Corts. Les respostes que a la consulta assenyalaven els governs de Carles IV com a responsables de la situació, formulaven greuges i plantejaven la necessitat de fer reformes que limitessin el poder del monarca.

La Junta, però, no va poder refer-se després de les derrotes militars i del fustigament de sectors absolutistes, va haver de cessar i va ser substituïda per una regència encapçalada pel bisbe d'Ourense (gener de 1810), que amb malfiances i diferències va acabar organitzant les Corts. Aquestes es van convocar a Cadis, que encara resistia el setge francès gràcies a l'ajut de la Gran Bretanya. A causa del context bèl·lic, l'elecció dels diputats va ser complicada i no sempre van poder desplaçar-se ni arribaren a prendre possessió. Catalunya va disposar d'uns 24 diputats, 13 dels quals eren absolutistes, i els altres, reformistes i liberals.

Entre aquests va des- tacar Antoni de Capmany, l'únic que va votar a favor de la llibertat d'impremta. Era la primera vegada que polítics catalans participa- ven activament en la política espanyola i el seu mandat principal era recuperar l'estatus jurídic anterior al 1714. Les Corts es van reunir el setembre de 1810, i els liberals, entre els quals destacaven Agustín de Argüelles i el comte de Toreno, van aconseguir aprovar que eren extraordinàries i dipositàries de la soberanía nacional, és a dir, que exercien el poder en representació dels ciutadans que formaven la nació.

També acordaren fer la divisió de poders (legislatiu, executiu i judicial) i van reconèixer Ferran VII com a rei d'Espanya. Les seves decisions prenien un caràcter revoluciona- ri, ja que s'apartaven de l'absolutisme, que atribuïa la sobirania al rei en exclusiva, i liquidaven els privilegis estamentals fixant que tots els ciutadans són iguals davant la llei i que tenen els mateixos drets. 3.2. La Constitució de 1812 Durant més de tres anys les Corts van desenvolupar una activitat legislativa molt intensa aprovant un seguit de lleis i decrets i la primera Constitució de l'Espanya contemporània. Així es va iniciar un nou sistema liberal i es va posar fi a l'Antic Règim.

El projecte constitucional el va elaborar una comissió parlamentària i el text va ser promulgat el 19 de març de 1812. Era un text de contingut molt avançat per l'època i es va convertir en una referència no solament a Espanya, sinó també a Europa i a Amèrica. El seu articulat definia els drets del ciutadà (dret de petició, d'educació i de propietat), les llibertats civils (llibertat de pensament, d'opinió i d'impremta), la igualtat jurídica i la igualtat fiscal repartint proporcionalment els impostos. També garantia la seguridad individual amb la inviolabilitat del domicili, els drets penals i processals i l'abolició de la tortura.

A més, establia el sufragi universal masculí per a més grans de 25 anys, amb un sistema d'elecció indirecte en diverses instàncies electives (parròquia, municipi i província). La nació es definia com "el conjunt de ciutadans de tots dos hemisferis que exerceixen la sobirania per mitjà del sufragi". L'estructura de l'Estat corresponia a una monarquia limitada, basada en la divisió de poders. El poder legislatiu requeia en les Corts, que posseïen la potestat d'elaborar lleis, aprovar els pressupostos i els tractats internacionals i comandar l'exèrcit, entre altres funcions.

El monarca era el cap del poder executiu; posseïa, per tant, la direcció del govern, intervenia en l'elaboració de les lleis mitjançant la iniciatíva o la sanció i tenia veto suspensiu durant dos anys. El poder judicial era competència dels tribunals i es van establir els principis bàsics d'un Estat de dret: codis únics en matèria civil, criminal i comercial, inamobilitat dels jutges, garanties dels processos, etc. La Constitució reconeixia la confessionalitat de l'Estat, establia l'ensenyament primari obligatori i la creació de l'exèrcit nacional amb un servei militar obligatori.

Organitzava territorialment l'Estat en províncies i municipis, que es governaven per mitjà de diputacions i ajuntaments electius i es regulava per primer cop la Milícia Nacional com a cos de ciutadans armats per defensar els preceptes liberals davant els qui s'oposessin al seu desenvolupament. 3.3. L'abolició de l'Antic Règim A més del text constitucional, les Corts de Cadis van aprovar, entre 1810 i 1814, un seguit de lleis i decrets destinats a eliminar l'Antic Règim i a ordenar l'Estat com un règim liberal.

D'aquesta manera, es va abolir el règim senyorial, per tant tota la població va deixar d'estar sotmesa a la jurisdicció privada i va passar a dependre de l'autoritat pública i de la legislació de l'Estat. Les terres es van mantenir en mans del senyors, que van esdevenir propietaris -una transformació que va originar molts conflictes amb els pagesos, que les reclamaven-, però van perdre les antigues prerrogatives judicials i administratives. També es va intentar iniciar una reforma agrària per mitjà de l'expropiació dels béns dels convents suprimits pel govern bonapartis- ta, de la venda o el repartiment de terrenys erms i de béns comunals i de la limitació de les primogenitures (mayorazgos).

Alhora es van introduir mesures pròximes al liberalisme econòmic per impulsar la producció i el comerç, suprimint les traves per crear un mercat nacional. Així, es va decretar la llibertat de comerç, indústria i de treball i es van eliminar els gremis i les duanes interiors. Les circumstàncies de la guerra van dificultar posar en pràctica les reformes i la Constitució perquè van tenir l'oposició dels sectors absolutistes, que anhelaven que tornés Ferran VII per restablir la monarquia absoluta i la situació anterior al 1808. 4 .

LLIBERTAT D'IMPREMTA CONTRA INQUISICIÓ La llibertat d'impremta va ser el primer gran debat de les Corts de Cadis que va permetre comprovar la divisió entre els qui pretenien reformar la societat espanyola i els qui optaven per mantenir l'antic ordre. Els arguments a favor defensaven que era un instrument per fomentar la il·lustració del poble, fer efectiu el control del govern i de les Corts i ajudar a crear el sentiment de patriotisme dels espanyols davant els francesos. La llei va ser aprovada per 68 vots contra 32, i publicada com un decret que reconeixia la "llibertat d'escriure, imprimir i publicar" (novembre de 1810).

Ara bé, va tenir limitacions perquè va instal·lar unes juntes de censura per evitar la possibilitat que es produïssin "excessos" en els afers polítics i va atorgar a l'Església el control de tot allò que afectés la religió. Gràcies a aquest decret, referendat per la Constitució, la Inquisició, que havia perseguit la dissidència ideològica i, d'ençà del segle XVIII, també els ideals polítics, no solament va perdre una de les atribucions bàsiques, sinó que va ser impugnada com a institució.

La permanència del Sant Ofici es considerava incompatible amb la llibertat d'impremta i amb els preceptes constitucionals i, a més, els seus procediments (especialment la tortura) eren considerats contraris a les regles de la justícia. L'abolició de la Inquisició va ser aprovada el 22 de febrer de 1813, però l'esperit inquisitorial no va desaparèixer perquè es van instal.lar tribunals protectors de la fe per preservar la religió restablerta per Ferran VII el 1814, va ser suprimida novament el 1820 i des del 1823 hi va haver moltes pressions perquè fos rehabilitada.

Els sectors més integristes la consideraven necessària per protegir la puresa de la religió, impedir la immoraliat entre la població i atacar la maçoneria i els enemics de "l'altar i el tron" (els liberals). El 1824 Ferran VII va deixar que els bisbes impulsessin unes noves Juntes de Fe per actuar en els afers religiosos. El 1834, en plena revolució liberal, se'n va publicar un nou decret d'abolició, aquest ja definitiu, i, al cap d'un any es van clausurar les Juntes de Fe. Eren incompatibles amb un Estat liberal que reconeixia els drets dels ciutadans. 5. PER QUÈ ES VAN EMANCIPAR LES COLÒNIES AMERICANES?

A la primeria del segle XIX hi havia una burgesia criolla rica -blancs nascuts al continent americà-, pròspera i il.lustrada, que se sentia apartada de l'administració política colonial i perjudicada per forts ipostos que només beneficiaven la metròpoli i pel control que exercia Espanya sobre l'economia, en especial el comerç. El seu malestar creixent anava acompanyat de l'impacte de la revolta de les tretze colònies americanes contra la Gran Bretanya i de la difusió dels idearis de la Revolució Francesa.

De manera que, quan la crisi de la monarquia espanyola es va traduir en buit de poder provocat per la invasió napoleònica, els criolls van formar juntes que van mantenir inicialment els lligams amb Cadis. Però ni les reformes que van impulsar les Corts des de 1810 ni la Constitució de 1812 van arribar a les colònies. Aleshores, les juntes d'Amèrica van derivar cap a actituds autònomes, es van enfrontar amb les autoritats colonials i van emergir com a nous poders.

A poc a poc, es van anar forjant tres focus independentistes principals: Buenos Aires, on José de San Martín va proclamar una primera independència de la República Argentina; el Virregnat de Granada i Veneçuela, on es va forjar el lideratge de Simón Bolívar, i Mèxic, on el cura Hidalgo va encapçalar un moviment de pagesos indígenes amb un contingut social. El restabliment de l'absolutisme a Espanya (1814) va comportar una política d'intransigència cap a les colònies i es va traduir en l'enviament de vaixells i soldats per acabar amb les revoltes; això va provocar l'expansió del moviment alliberador i va tenir uns costos econòmics insuperables per a Ferran VII.

La guerra colonial es va estendre per tot el continent a partir de 1816 i la victòria de Bolívar a Ayacucho (1824) va fer irreversible la independència i la constitució de noves repúbliques. 6. LA RESTAURACIÓ DE L'ABSOLUTISME I EL TRIENNI LIBERAL 6.1. La restauració de l'absolutisme (1814-1820) Quan Ferran VII va travessar els Pirineus, les tropes franceses encara no havien sortit completament de Catalunya i fins a finals de maig de 1814 no se'n van anar de Barcelona. La mobilització contra el règim liberal anava adquirint la dimensió d'una conspiració organitzada, i el rei va ser-ne un promotor actiu.

Ferran VII va desdirse de les promeses d'acceptar el règim constitucional i, emparant-se en les peticions que li van formular diputats absolutistes al Manifest dels Perses, va procedir a restablir l'Antic Règim. Per decret del 4 de maig va declarar nuls i sense efecte la Constitució i els decrets de Cadis i va entrar a Madrid com a monarca absolut. La repressió contra liberals i afran- cessats fou molt gran i milers d'ells se'n van haver d'anar a l'exili. Durant els mesos següents la monarquia va restaurar les antigues institucions i el règim senyorial en un context internacional de derrota de Napoleó i de restauració de l'absolutisme (Congrés de Viena).

Ferran VII va actuar com si fos possible tornar a la situació anterior al 1808: no es van prendre mesures eficients per reconstruir la societat de postguerra, ni per sanejar la Hisenda, ni per eixugar el deute. A més, els moviments d'emancipació de les colònies van tenir uns efectes catastròfics, perquè es van necessitar recursos extraordinaris per plantar-los cara i van interrompre els fluxos monetaris colonials. En aquestes condicions, els ministres d'Hisenda reclamaven reformes fiscals perquè els privilegiats paguessin contribucions. Però topaven amb l'oposició d'un monarca que no volia prendre cap decisió que alterés l'ordre tradicional. 6.2.

La desafecció social i política Malgrat la repressió i el terror, algunes actituds socials que havien desenvolupat durant la guerra contra Napoleó no van desaparèixer el 1814. Entre la pagesia, per exemple, s'hi va mantenir la resistència a pagar determinades rendes senyorials i els delmes. Pel que fa als sectors acabalats que havien comprat terres amb les desamortitzacions i havien romput erms, reclamaven que es respectés la propietat privada en contrast amb l'ordenació feudal restablerta.

També els qui havien desenvolupat noves formes de producció (manufactures, indústries...) al marge dels gremis, preconitzaven la llibertat d'indústria i de mercat, i feien palès el seu descontentament per la interrupció del tràfic comercial. Finalment, a les ciutats, el malestar era perceptible entre els artesans, els jornalers, la petita burgesia, etc. Tot plegat afavoria la reivindicació liberal i constitucional i estimulaba els pronunciaments militars.

Aquests consistien en l'aixecament d'un sector de l'exèrcit a favor de la Constitució de 1812, que amb el suport civil a les ciutats -organitzat per societats secretes, clubs i reunions de "patriotes"- pretenien aconseguir prou força per imposar-se al monarca. Des de 1814 es van produir pronunciaments diversos encapçalats per caps liberals (Mina, Porlier, Lacy...), que van fracassar. Va tenir una rellevància especial l'encapçalat pel general Lacy a Catalunya (1817), frustrat en bona mesura per una delació. 6.3.

El Trienni Liberal (1820-1823) L'1 de gener de 1820 va triomfar, finalment, un pronunciament en favor de la Constitució, encapçalat pel coronel Riego al capdavant d'una companyia de soldats acantonats a Las Cabezas de San Juan (Sevilla). La passivitat de l'exèrcit reial i l'acció dels liberals a les ciutats van obligar el rei a acceptar la Constitució i a nomenar un nou govern que va proclamar una amnistia i va convocar eleccions. Les Corts es van formar amb una majoria de diputats liberals i van iniciar ràpidament una important obra reformista.

Es van desenvolupar les llibertats d'impremta, associació i reunió gràcies a les quals va haver-hi un important impuls de la premsa i de les societats patriòtiques, formades per liberals. El principal objectiu del trienni va ser consolidar l'abolició de l'Antic Règim, prenent les següents mesures: Suprimir les senyories jurisdiccionals, els mayorazgos i les vinculacions, que van permetre liquidar el feudalisme al camp. La terra va esdevenir mercaderia susceptible de ser comprada i venuda, i això va afavorir les relacions de tipus capitalista entre propietaris i pagesos.

Eliminar els gremis i, consegüentment, aprovar la llibertat d'indústria i de circulació de mercaderies, mesures que van afavorir el desenvolupament de la burgesia comercial i industrial. Aprovar la reforma eclesiàstica, amb la supressió de convents i amb la secularització dels frares. Es va dur a terme una desamortització de terres del clero regular, que van passar a mans de l'Estat i van ser venudes a particulars en subhasta pública. D'aquesta manera es pretenia limitar el poder de l'Església, aconseguir recursos per a la Hisenda pública i potenciar la producció agrària. Reformar el sistema fiscal per augmentar els recursos de l'Estat i aprovar la disminució del delme que cobrava l'Esglèsia.

Per mantenir l'ordre públic i defensar el règim constitucional, es va instaurar la Milícia Nacional, un cos de ciutadans armats format per classes mitjanes urbanes. També es va procedir a organitzar els nous ajuntaments i les diputacions i a fer una nova divisió del territori per la qual Catalunya va quedar dividida en quatre províncies l'any 1822. Un cap polític, a manera de delegat del govern, s'encarregà de dur a terme el control del règim municipal i provincial. Igualment, es va promulgar un primer codi penal (1822), es va procedir a la reforma de l'exèrcit (1821) i es va plantejar l'impuls de l'educació, que s'organitzava en tres graus (primari, secundari i universitari). 6.4.

Conflictes i tensions durant el Trienni Liberal Les reformes van suscitar ràpidament l'oposició de la monarquia i dels absolutistes. Ferran VII havia acceptat el nou règim forçat per les circumstàncies. Des del primer moment, va paralitzar les lleis que va poder mitjançant el dret de vet que li atorgava la Constitució: això li va permetre, per exemple, frenar l'abolició de les senyories. També va conspirar contra el govern, amb la intenció de recuperar el poder absolut amb el suport de les potències absolutistes. A més, el descontentament de la pagesia es va traduir en protestes i aixecaments.

Les reformes del Trienni, tot i que abolien les senyories jurisdiccionals, no incorporaven aspiracions bàsiques dels pagesos com l'accés a la propietat de la terra i una rebaixa dels impostos. Els antics senyors eren ara els nous propietaris, i els pagesos es van convertir en arrendataris, parcers o jornalers que podien ser expulsats de les terres i perdre els drets tradicionals. A més, el pagament monetari de les rendes i dels delmes els obligava a vendre els productes en condicions desfavorables per aconseguir diners, en una societat en la qual encara predominava l'intercanvi en espècies i, a més, les noves contribucions estatals van agreujar-ne la situació.

Els pagesos pobres es van trobar indefensos davant les noves relacions capitalistes. La noblesa tradicional i l'Església, perjudicades per la supressió del delme i dels privilegis, i per la venda de béns monacals, van esti- mular la revolta contra els governants. Van aconseguir capitalitzar una part del descontentament de la pagesia atribuint al sistema constitucional la responsabilitat dels problemes existents i vinculant-ne la solució al restabliment de l'ordre tradicional. El 1822 va esclatar una revolta contra el govern liberal amb l'organització de partides reialistes, armades a Navarra, Galícia i Castelló.

A Catalunya van aplegar 16000 reialistes, que dominaren les zones del Bages, el Berguedà, el Penedès i la Conca de Barberà i van organitzar la regència absolutista a la Seu d'Urgell sota la presidència del baró d'Eroles. L'aixecament fou derrotat després d'enfrontaments violents. Finalment, les tensions es van produir també entre els mateixos liberals, que es van dividir en dues tendències: Els moderats (o doceañistas) van governar fins al 1822.

Eren partidarios de dur a terme reformes que no perjudiquessin a les elits socials (noblesa i burgesia propietària), que no provoquessin conflictes amb el rei i que foren susceptibles a la negociació política amb els reialistes, als quals van perseguir amb poca determinació. Els exaltats, en gran manera organitzats en societats patriòtiques, plantejaven la defensa inapel·lable de les llibertats, el desenvolu- pament ple de la Constitució i la necessitat de reformes radicals favorables a les classes mitjanes i populars. Eren partidaris d'acabar amb els reialistes, als quals van derrotar a finals de 1822. 6.5.

La liquidació del Trienni El triomf de Riego va tenir unes repercussions importants en una Europa en què, després de la derrota de Napoleó (1815), s'havia imposat l'absolutisme contrari al liberalisme. El fet que la revolució liberal espanyola contagiés territoris com ara Nàpols, Portugal i el Piemont va alarmar les potències que havien format part de la Santa Aliança (Prússia, Rússia i Àustria, a les quals es va afegir França) i que s'havien compromès a intervenir davant qualsevol amenaça liberal.

Les demandes d'ajuda de Ferran VII van donar lloc a la formació d'un exèrcit francès, els Cent Mil Fills de Sant Lluís, que sota el comandament del duc d'Angulema, va travessar els Pirineus per Catalunya el 1823 per establir Ferran VII com a rei absolut. La resistència de l'exèrcit liberal va ser escassa. A Catalunya, les tropes comandades per Francisco Espoz i Mina es van enfrontar amb els invasors, sense èxit. Tampoc no es va aconseguir la intervenció ciutadana ni l'ajuda anglesa. Després de l'ocupació de Madrid es va nomenar un Consell de Regència i un govern absolutista, que va anar derogant normes i decrets promulgats durant el Trienni.

Ferran VII va recuperar la condició de monarca absolut l'octubre de 1823. 7. PER QUÈ VA SER OMINOSA LA DÈCADA DEL 1823 AL 1833? La tornada a l'absolutisme va anar acompanyada d'una gran repressió de l'oposició (execució dels liberals Antonio Torrijos i Mariana Pineda) i d'una tornada a l'immobilisme polític, sense que el rei, atenallat per la por al liberalisme, comencés les reformes que la situació del país necessitava. A més, es va crear un cos militar (els voluntaris reialistes) en- carregat directament de la persecució del liberalisme.

Davant la gravetat d'emergència, alguns ministres proposaven una amnistia per superar la situació de violència, una reforma de la Hisenda i una administració capaç de garantir el funcionament de la monarquia. La pèrdua de les colònies americanes no va fer més que agreujar la crisi. A partir de 1825, el rei, assetjat pels problemes econòmics, va cercar la col·laboració dels burgesos moderats i va proposar un nou ministre d'Hisenda que impulsés una reforma fiscal per recaptar més impostos fent-ho pagar als sectors privilegiats.

Aquesta actitud va incrementar la desconfiança dels sectors reialistes més instransigents, molt descontents amb el monarca perquè no havia restablert la Inquisició i no actuava d'una manera més contundent contra els liberals. El 1827 a Catalunya es va iniciar la Guerra dels Malcontents, que es va estendre al País Basc, Andalusia i València. Consideraven que el govern s'havia allunyat de la religió i de les "bones normes del passat" i que tenia el rei "segres- tat". Van arribar a fer crides a favor de Carles, germà de Ferran VII. La revolta va ser sufocada amb la presència del rei a Catalunya, que va actuar contra els malcontents.

En aquesta situació: Ferran VII es va casar amb la seva neboda M. Cristina de Borbó (1829), i el 1830 va tenir una filla, Isabel. Per poder nomenar la successora, va promulgar la Pragmática Sanció, que autoritzava la successió femenina al tron, prohibida per la llei sàlica. Els més conservadors van considerar il.legal la successió d'Isabel i van donar suport a la successió a favor de Carles Maria Isidre, germà del rei i defensor de l'absolutisme.