La Guerra Civil Espanyola (1936-1939)

I 36 flashcards i 24 preguntes més al document.

Text del document

Un cop a la democràcia: la Guerra Civil (1936-1939) 1. Les causes de la guerra La crisi de la democràcia Durant la dècada de 1930, moltes democràcies europees van entrar en crisi. Després de la Primera Guerra Mundial s'havien creat diversos règims democràtics, però molts eren febles i inestables. En molts països van acabar desapareixent i van ser substituïts per dictadures o règims autoritaris. Només alguns països, com Gran Bretanya o França, van mantenir democràcies consolidades. En aquest context es trobava també Espanya. L'any 1931 es va proclamar la Segona República, que volia instaurar un sistema democràtic i modernitzar el país amb reformes polítiques i socials importants.

Tot i això, aquesta nova etapa va generar moltes tensions, perquè no tots els sectors de la societat acceptaven aquests canvis. Finalment, el juliol de 1936, una part de l'exèrcit va organitzar un cop militar contra la República. Aquest cop d'estat no va triomfar a tot el país i això va provocar l'inici de la Guerra Civil Espanyola (1936-1939). Reacció conservadora i radicalització social La Segona República havia iniciat una sèrie de reformes per transformar la societat espanyola. Aquestes reformes pretenien fer el país més modern i més just socialment, però també van provocar una forta oposició entre els sectors més conservadors.

Algunes de les reformes més importants van ser: Reforma agrària per repartir terres als pagesos sense propietats. Nous drets laborals per millorar les condicions dels treballadors. Vot femení i més drets per a les dones. Educació laica, separada de la religió. Reducció del poder de l'Església en la societat. Reforma de l'exèrcit per reduir el poder dels militars més conservadors. Molts grups poderosos es van oposar a aquestes reformes perquè creien que posaven en perill els seus interessos.

Entre aquests sectors hi havia: grans propietaris agraris part de l'exèrcit sectors de l'Església monàrquics i grups de dreta La situació es va tensar encara més després de les eleccions de febrer de 1936, en què va guanyar el Front Popular, una coalició de partits d'esquerra. Aquest govern va reprendre les reformes que s'havien aturat anteriorment, cosa que va provocar una forta reacció dels sectors conservadors. Al mateix temps, alguns sectors obrers i d'esquerra es van radicalitzar i van començar a exigir canvis socials encara més profunds. Això va provocar un augment de la conflictivitat social i de la violència política.

Durant aquest període es van produir: atemptats polítics enfrontaments entre grups armats violència als carrers Els principals grups que s'enfrontaven eren: Grups de dreta i antirepublicans feixistes carlins monàrquics Grups d'esquerra socialistes comunistes anarquistes El govern republicà intentava mantenir l'ordre públic, però cada vegada tenia més dificultats per controlar la situació. La rebel·lió militar trenca l'ordre constitucional Davant aquesta situació d'inestabilitat, alguns militars van començar a preparar un cop d'estat per acabar amb el sistema democràtic de la República.

El principal organitzador del cop va ser el general Emilio Mola, que va planificar la conspiració amb el suport d'altres militars i de sectors polítics d'extrema dreta. També hi participava l'UME (Unión Militar Española), una organització clandestina formada per oficials antirepublicans. Entre els grups civils que donaven suport al cop hi havia: falangistes carlins monàrquics El líder simbòlic del moviment havia de ser el general Sanjurjo, que estava exiliat a Lisboa. El cop d'estat va començar el 17 de juliol de 1936 a Melilla, al Protectorat espanyol del Marroc. L'endemà la revolta es va estendre a altres territoris.

El general Franco es va traslladar al Marroc per posar-se al capdavant de l'exèrcit d'Àfrica, que era una de les forces militars més preparades. A la península, altres generals van dirigir la revolta en diferents ciutats: Mola a Pamplona Queipo de Llano a Sevilla Goded a Mallorca Cabanellas a Saragossa Els rebels van aconseguir controlar diverses zones del territori espanyol, especialment regions rurals com: Castella i Lleó Galícia Aragó Balears Canàries algunes zones d'Andalusia La resistència de la República Tot i això, el cop d'estat no va triomfar a tot el país. En moltes ciutats i regions la República va aconseguir resistir gràcies a la mobilització de la població.

La resistència republicana va ser possible gràcies a: les organitzacions obreres les forces policials fidels al govern alguns militars lleials a la República Aquestes forces van sortir al carrer i van aconseguir derrotar els rebels en diversos llocs. La rebel·lió a Catalunya A Catalunya, la insurrecció militar la va dirigir el general Goded. Després d'organitzar la revolta a Mallorca i Eivissa, el 19 de juliol de 1936 es va traslladar a Barcelona per intentar controlar la ciutat. Els rebels, però, eren relativament pocs i no van aconseguir imposar-se. Les organitzacions obreres d'esquerra es van mobilitzar ràpidament i van aconseguir armes.

A més, les forces d'ordre fidels a la República, com la Guàrdia d'Assalt i la Guàrdia Civil, també van intervenir contra els militars rebels. Gràcies a aquesta mobilització popular i a la intervenció de les forces lleials al govern, la rebel·lió va ser derrotada. El general Goded es va rendir i va ser detingut. Durant els dies següents, els combats van continuar en algunes zones, però finalment els rebels van abandonar la lluita a totes les ciutats catalanes. La derrota dels militars rebels a Catalunya es va viure com una gran victòria popular.

Del cop d'estat a la Guerra Civil Tot i que la República va aconseguir mantenir el control d'una gran part del territori, el cop d'estat no havia estat completament derrotat. El país va quedar dividit entre dues zones i la situació va evolucionar ràpidament cap a una guerra civil. La República mantenia alguns avantatges importants: controlava més de la meitat de les províncies dominava les zones més poblades i industrialitzades tenia les reserves del Banc d'Espanya controlava gran part de la flota i de l'aviació Malgrat això, el govern també tenia problemes importants.

Les institucions republicanes es van veure desbordades pel poder que havien adquirit les organitzacions obreres i les milícies armades que havien ajudat a derrotar la revolta. En molts llocs, el govern havia perdut el control directe dels carrers. Per la seva banda, els rebels necessitaven transportar a la península l'exèrcit d'Àfrica, format per les unitats militars més experimentades, com la Legió i els regulars marroquins. En aquesta situació, la intervenció exterior va ser decisiva.

Alemanya i Itàlia, governades per règims feixistes, van ajudar els rebels enviant: avions armes soldats recursos econòmics A finals de juliol de 1936, avions alemanys i italians van transportar les tropes africanes mitjançant un pont aeri entre Tetuan i Sevilla. Mentrestant, les forces republicanes estaven formades sobretot per milicians voluntaris, que sovint tenien poca disciplina militar i poca experiència en combat. Així va començar la Guerra Civil Espanyola. Espanya dividida en dues La guerra va dividir el país en dos bàndols amb ideologies i objectius diferents.

El bàndol sublevat o nacional Els rebels es feien dir "nacionals" i estaven units principalment per la seva oposició a la República. Entre els seus partidaris hi havia: militars conservadors falangistes carlins monàrquics part de la jerarquia de l'Església grans propietaris sectors de la burgesia i de les finances Tot i que compartien l'oposició a la República, els seus objectius polítics no eren exactament els mateixos. Alguns volien instaurar una dictadura militar, mentre que altres preferien una monarquia o un règim feixista. El bàndol republicà La zona republicana incloïa sobretot zones industrials i urbanes i àrees d'agricultura orientada a l'exportació.

Els seus principals suports eren: obrers pagesos sense terra classes mitjanes urbanes intel·lectuals Els partits i organitzacions principals eren: socialistes comunistes anarquistes republicans Els rebels sovint anomenaven els republicans "rojos". Tot i que tots defensaven la República, hi havia diferències entre ells: alguns volien simplement defensar el sistema republicà, mentre que altres volien aprofitar la guerra per impulsar una revolució social profunda. 2. La República en guerra (I): de la revolució del 1936 a maig del 1937 Quan el cop d'estat militar del juliol de 1936 va fracassar en una part del territori, Espanya va entrar en una guerra civil.

A la zona republicana, però, la guerra no només va ser un conflicte militar contra els rebels, sinó que també va provocar una revolució social molt profunda. Durant els tres primers anys de guerra, la República va tenir tres governs principals, que intentaven organitzar la resistència i dirigir el país en una situació molt complicada: José Giral (juliol 1936 – setembre 1936) Francisco Largo Caballero (setembre 1936 – maig 1937) Juan Negrín (maig 1937 – març 1939) Cada govern va intentar solucionar els problemes polítics, militars i socials que existien dins del bàndol republicà.

L'esclat revolucionari Després del fracàs del cop d'estat a moltes ciutats, a la zona republicana es va produir un esclat revolucionari. Molts dels obrers i milicians que havien lluitat contra els militars rebels pensaven que la victòria contra el cop significava també l'inici d'un nou ordre social, més igualitari i revolucionari. Per això, a moltes zones es van crear comitès i organismes revolucionaris que assumien el control polític i social. Aquests organismes sovint actuaven amb molta autonomia i deixaven el govern republicà en un segon pla.

Alguns exemples d'aquests organismes van ser: el Consell Sobirà d'Astúries el Consell d'Aragó el Comitè Central de Milícies Antifeixistes a Catalunya l'Executiu Popular de València el Front Popular de Madrid En molts casos, aquests organismes estaven dirigits per anarquistes, socialistes i comunistes, que volien impulsar una revolució social al mateix temps que lluitaven contra els rebels. El Comitè Central de Milícies Antifeixistes a Catalunya A Catalunya, després de derrotar els militars rebels el 19 de juliol de 1936, es va crear el Comitè Central de Milícies Antifeixistes, impulsat principalment per la CNT-FAI.

Aquest organisme reunia diferents forces polítiques i sindicals que defensaven la República. El president de la Generalitat, Lluís Companys, també hi participava. Les principals funcions d'aquest comitè eren: organitzar les milícies de voluntaris que anaven al front d'Aragó controlar l'ordre públic coordinar les diferents forces antifeixistes Aquest comitè tenia un poder molt gran i, durant els primers mesos de guerra, el govern de la Generalitat va quedar en part superat per aquestes organitzacions revolucionàries.

La repressió a la zona republicana Durant els primers mesos de la guerra, a la zona republicana també es va produir una repressió violenta i sovint descontrolada contra persones considerades enemigues de la República.

Moltes persones van ser perseguides perquè se les relacionava amb els rebels o amb sectors conservadors, com: membres de l'Església burgesos i propietaris persones de dreta sospitosos de simpatitzar amb els rebels Aquesta repressió va incloure: assassinats detencions il·legals presons clandestines anomenades txeques saquejos crema d'esglésies i convents Moltes persones perseguides van intentar: fugir a l'estranger amagar-se passar a la zona controlada pels rebels La mateixa Generalitat de Catalunya, en alguns casos, va intentar ajudar persones amenaçades a sortir del país per protegir-les. El paper de les dones Durant la guerra, moltes dones també van participar activament en la lluita.

Més de 3000 milicianes van participar directament en les milícies o van ajudar en tasques de suport al front. Tot i que no eren la majoria, la seva presència va representar una ruptura amb els rols tradicionals de la dona, ja que fins aquell moment es considerava que les dones no podien participar en combats armats. Un exemple conegut és Marina Ginestà, una jove militant comunista que es va unir a les milícies. Va treballar com a traductora en diversos fronts i més tard va escriure cròniques de guerra per a un diari. Després de la derrota republicana el 1939, va haver d'exiliar-se a França i després a Mèxic.

Col·lectivitzacions i economia de guerra Un dels aspectes més importants de la revolució social a la zona republicana va ser la col·lectivització de terres i empreses. Molts empresaris havien fugit, havien estat detinguts o havien perdut el control de les seves empreses. Davant aquesta situació, els treballadors van començar a organitzar-se en comitès obrers que es feien càrrec de la gestió de les fàbriques i empreses. Això significava que les empreses passaven a funcionar en règim d'autogestió, és a dir, gestionades pels mateixos treballadors. A Catalunya, la Generalitat va aprovar decrets que donaven legalitat a aquestes col·lectivitzacions.

Algunes mesures importants van ser: creació del Consell d'Economia de Catalunya (agost de 1936) decret de col·lectivitzacions (octubre de 1936) Aquest decret legalitzava el control obrer de moltes empreses. Cap al final de la guerra hi havia aproximadament: 4500 empreses controlades pels comitès obrers unes 2000 empreses col·lectivitzades En el camp, però, les col·lectivitzacions van ser menys importants a Catalunya perquè predominava la petita i mitjana propietat agrícola.

Per mantenir l'economia durant la guerra també es van prendre altres mesures, com: control de la banca creació d'entitats de crèdit públic regulació dels salaris municipalització del sòl urbà Aquest conjunt de mesures tenia com a objectiu organitzar una economia de guerra capaç de sostenir el conflicte. El govern de Francisco Largo Caballero Amb el pas dels mesos es va fer evident que les milícies no eren suficients per frenar l'avanç de l'exèrcit rebel. A més, la situació a la rereguarda republicana era caòtica, amb molta violència i diversos centres de poder. El govern de José Giral, format només per republicans, no tenia prou suport per controlar la situació.

Per això es va decidir crear un nou govern de coalició presidit pel líder socialista Francisco Largo Caballero. Aquest govern incloïa representants de diferents forces antifeixistes: socialistes republicans comunistes nacionalistes bascos Poc després també s'hi van incorporar quatre ministres anarquistes de la CNT, entre els quals Frederica Montseny, que es va convertir en la primera dona ministra a Espanya. Aquest govern va intentar: recuperar l'autoritat de l'Estat posar fi a la violència incontrolada unificar els diferents poders revolucionaris També va impulsar canvis importants en l'organització militar.

La reorganització de l'exèrcit El govern de Largo Caballero va decidir crear un Exèrcit Popular de la República, perquè les milícies voluntàries no eren prou eficaces per combatre un exèrcit professional. Les principals mesures van ser: mobilització obligatòria dels homes militarització de les milícies creació de brigades mixtes amb comandaments professionals Aquest procés tenia com a objectiu crear un exèrcit més organitzat i disciplinat per poder resistir millor els rebels. Els Fets de Maig del 1937 Tot i aquests intents d'organització, dins del bàndol republicà existien fortes divisions polítiques.

Hi havia dues visions diferents: Una postura més moderada socialistes com Indalecio Prieto comunistes Creien que el més important era guanyar la guerra, encara que això significés frenar la revolució social. Una postura més revolucionària anarquistes el partit marxista POUM Defensaven que la guerra i la revolució havien d'avançar al mateix temps per crear una nova societat. Aquestes tensions van esclatar a Barcelona el maig de 1937. El conflicte va començar quan el govern de la Generalitat va intentar recuperar el control de l'edifici de Telefònica, que estava ocupat per anarquistes de la CNT i des d'on controlaven les comunicacions.

Aquest fet va provocar enfrontaments armats als carrers entre: forces del govern (republicans, socialistes i comunistes) anarquistes i membres del POUM Durant cinc dies Barcelona es va omplir de barricades i combats. Les conseqüències van ser molt greus: més de 200 morts molts ferits derrota dels sectors anarquistes més radicals i del POUM crisi política dins del govern republicà A més, el govern central va enviar 5000 guàrdies d'assalt a Catalunya per controlar la situació, cosa que va reduir l'autonomia política de la Generalitat. Els Fets de Maig de 1937 van demostrar les grans divisions internes dins del bàndol republicà, que van debilitar la seva capacitat per guanyar la guerra.

L'evolució dels fronts des de juliol del 1936 fins a març del 1937 Després del fracàs del cop militar del juliol de 1936, Espanya va quedar dividida en dos bàndols: el republicà i el revoltat o nacional. El principal objectiu dels militars sublevats era conquerir Madrid, ja que era la capital i el centre polític del país. Per començar l'ofensiva, les tropes d'Àfrica, dirigides pel general Yagüe, van travessar l'estret de Gibraltar el juliol del 1936. Aquestes tropes eren molt experimentades i van avançar ràpidament pel sud d'Espanya. Després d'ocupar Badajoz, on van eliminar la resistència republicana, van aconseguir unir-se amb la zona controlada pels rebels al nord.

Poc després, al setembre de 1936, Franco, que ja s'havia convertit en el principal líder militar després de la mort de Sanjurjo, va ocupar Toledo. Allà va alliberar els militars rebels que resistien al alcàsser de Toledo, que estava envoltat per les forces republicanes. Aquest fet va tenir un gran valor simbòlic per al bàndol franquista. A finals d'octubre de 1936, les tropes de Franco ja es trobaven a les portes de Madrid. La defensa de Madrid Davant el perill que Madrid fos ocupada, el govern republicà va decretar la mobilització general. Molts ciutadans, tant homes com dones, van participar en la construcció de defenses i fortificacions per protegir la capital.

Durant aquesta defensa es van popularitzar consignes com: "No passaran" "Madrid, tomba del feixisme" Quan l'exèrcit franquista es va apropar a la ciutat, el govern republicà es va traslladar a València el novembre de 1936. Mentrestant, la defensa de Madrid va quedar en mans d'una Junta de Defensa presidida pel general Miaja. En aquest context també es van produir episodis molt violents, com les "saques", que consistien en treure presoners de les presons per executar-los. Un dels casos més coneguts va ser el de Paracuellos del Jarama, on van morir més de 2000 persones.

La reorganització de l'exèrcit republicà Per millorar l'eficàcia militar, el coronel Vicente Rojo va impulsar una reorganització de l'exèrcit republicà. Es van crear noves unitats anomenades Brigades Mixtes, que combinaven soldats professionals amb membres de les milícies populars. Entre els comandaments destacats d'aquestes milícies hi havia figures com: Modesto Líster El Campesino A més, la defensa de Madrid va rebre ajuda internacional. Van arribar les Brigades Internacionals, formades per voluntaris d'altres països que venien a lluitar contra el feixisme. També va arribar des de Barcelona la Columna Libertad, dirigida per l'anarquista Buenaventura Durruti.

Gràcies a aquesta resistència, Madrid va aconseguir resistir els atacs de l'exèrcit franquista. Les batalles del Jarama i Guadalajara Després de no poder conquerir Madrid directament, Franco va intentar aïllar la ciutat tallant les seves comunicacions amb València. Per aconseguir-ho, es van produir dues batalles importants: Batalla del Jarama (febrer de 1937): els republicans, amb l'ajuda de les Brigades Internacionals, van aconseguir frenar l'avanç franquista. Batalla de Guadalajara (març de 1937): les forces republicanes van derrotar les tropes italianes que lluitaven al costat de Franco. Aquestes victòries van permetre evitar la caiguda de Madrid en aquell moment.

Canvi d'estratègia de Franco Després d'aquests fracassos, Franco va decidir canviar la seva estratègia militar. En lloc d'intentar conquerir Madrid immediatament, va optar per una guerra de desgast, amb l'objectiu de debilitar progressivament l'exèrcit republicà. La seva nova estratègia consistia en: destruir lentament les forces enemigues eliminar la resistència a la rereguarda consolidar el seu poder polític com a Caudillo Per aquest motiu, Franco va decidir deixar en segon pla l'atac directe a Madrid i dirigir les seves forces cap a la conquesta del nord d'Espanya, iniciant una nova fase de la guerra. 3.

La República en guerra (II): des de maig del 1937 a la derrota del 1939 Després dels Fets de Maig de 1937 a Barcelona, el bàndol republicà va entrar en una nova etapa de la guerra. Les divisions internes, els problemes militars i l'avanç de les tropes franquistes van provocar una crisi política dins del govern republicà. En aquest context, el president de la República, Manuel Azaña, va nomenar un nou cap de govern: Juan Negrín, un polític socialista. El seu govern es va formar sense la participació dels sindicats i amb una major presència dels comunistes, que en aquell moment tenien molt pes dins del bàndol republicà.

Aquest fet també s'explica perquè l'URSS era gairebé l'únic país que ajudava militarment la República, mentre que les democràcies europees mantenien una política de no-intervenció. El govern de Juan Negrín El govern de Negrín va intentar reforçar l'Estat republicà i controlar millor la situació política i militar. Per fer-ho, va impulsar una política de centralització del poder i de control de la rereguarda. Algunes de les mesures més importants van ser: centralitzar el poder polític reorganitzar i disciplinar l'exèrcit controlar millor la rereguarda reforçar l'autoritat del govern També es van prendre mesures contra alguns sectors revolucionaris.

El govern va perseguir especialment: els anarquistes el POUM (Partit Obrer d'Unificació Marxista) El POUM va ser acusat de tenir idees trotskistes i va ser declarat il·legal. El seu líder, Andreu Nin, va ser detingut i assassinat pels serveis secrets soviètics. A més, el govern republicà va assumir les competències d'ordre públic a Catalunya, reduint així el poder de la Generalitat. Els Tretze Punts de Negrín Negrín creia que la guerra encara es podia guanyar o, almenys, que es podia negociar una pau. Per això va proposar un programa polític conegut com els Tretze Punts (1938).

Aquest programa tenia com a objectiu demostrar que la República defensava una democràcia moderada i que no era una revolució radical. També buscava convèncer les democràcies europees perquè ajudessin la República. Algunes idees principals dels Tretze Punts eren: mantenir la independència i integritat d'Espanya expulsar totes les forces militars estrangeres establir una República democràtica garantir drets i llibertats dels ciutadans respectar la propietat privada concedir una amnistia per facilitar la reconciliació després de la guerra Tot i això, Franco va rebutjar completament aquesta proposta i va declarar que només acceptaria una rendició sense condicions.

Divisions dins del bàndol republicà La situació militar cada vegada era més desfavorable per a la República. Això va provocar tensions entre els mateixos republicans. Hi havia dues posicions principals: Partidaris de resistir fins al final dirigits per Juan Negrín amb suport principal dels comunistes Creien que calia continuar la guerra perquè potser esclataria un gran conflicte europeu contra el feixisme que ajudaria la República. Partidaris de negociar la pau alguns sectors socialistes com Indalecio Prieto el mateix Manuel Azaña Pensaven que la guerra ja estava perduda i que calia negociar amb Franco per evitar més morts.

"Resistir és vèncer" A partir de 1938, la situació a la zona republicana es va tornar molt difícil. Hi havia una gran escassetat d'aliments i productes bàsics, cosa que provocava molt malestar entre la població. A més, moltes ciutats patien bombardejos constants de l'aviació franquista, italiana i alemanya. Ciutats com: Lleida Granollers Barcelona van patir bombardejos molt destructius que van causar moltes víctimes i un gran pànic entre la població. Malgrat tot això, Negrín mantenia l'esperança que aviat esclataria una guerra europea entre feixisme i democràcia, cosa que podria salvar la República.

Per això va defensar el lema: "Resistir és vèncer" Però aquesta esperança es va esfondrar amb el Pacte de Munic (1938), en què França i el Regne Unit van acceptar les exigències d'Alemanya nazi. Això demostrava que les democràcies europees no volien enfrontar-se al feixisme en aquell moment. L'ocupació del nord (març 1937- octubre 1938) Com que Franco no aconseguia conquerir Madrid, va decidir canviar d'estratègia i atacar el nord d'Espanya, una zona que encara era fidel a la República. Aquest territori incloïa: Astúries Cantàbria Biscaia Era molt important perquè tenia mines, indústria i siderúrgia. Les tropes rebels van iniciar l'ofensiva el març de 1937.

Durant aquesta campanya es van produir alguns dels bombardejos més famosos de la guerra: bombardeig de Durango per l'aviació italiana bombardeig de Guernica per la Legió Còndor alemanya Aquest últim va destruir gran part de la ciutat i va causar aproximadament 2000 morts. Finalment, els rebels van ocupar: Bilbao (juny de 1937) Cantàbria (agost de 1937) Astúries (octubre de 1937) Amb aquesta victòria, Franco va obtenir el control de les principals zones industrials i mineres del nord. L'arribada a la Mediterrània (novembre 1937- juny 1938) Tot i alguns intents ofensius de l'exèrcit republicà, com les batalles de Brunete i Belchite, la situació militar continuava empitjorant.

A finals de 1937, els republicans van intentar una ofensiva important a Terol, i van aconseguir ocupar la ciutat durant l'hivern de 1937-1938. Però al febrer de 1938 les tropes franquistes la van recuperar. Després d'aquesta batalla, Franco va iniciar la campanya d'Aragó (1938), que va ser un gran avanç militar. Els rebels van ocupar diverses ciutats: Lleida Gandesa Balaguer Tremp Finalment, el 15 d'abril de 1938, les tropes franquistes van arribar a Vinaròs, a la costa mediterrània. Aquest fet va tenir una conseqüència molt important: el territori republicà va quedar dividit en dues parts, i Catalunya va quedar aïllada de la resta de la zona republicana.

La batalla de l'Ebre (1938) Per intentar canviar la situació de la guerra, la República va preparar una gran ofensiva: la batalla de l'Ebre, dirigida pel general Vicente Rojo. Els objectius eren: demostrar que la República encara podia resistir frenar l'avanç franquista cap a València tornar a unir el territori republicà La batalla va començar el 25 de juliol de 1938, quan l'exèrcit republicà va travessar el riu Ebre i va avançar ràpidament ocupant diverses poblacions.

Però Franco va enviar grans reforços, incloent: l'aviació alemanya l'aviació italiana Els combats van ser molt durs, especialment a zones com: la serra de Pàndols la serra de Cavalls Després de mesos de combats, el novembre de 1938, l'exèrcit republicà va haver de retirar-se. Aquesta batalla va deixar l'exèrcit republicà molt debilitat. L'ocupació de Catalunya (1939) Després de la derrota a l'Ebre, Franco va iniciar l'ofensiva final contra Catalunya. L'exèrcit republicà estava molt desgastat i la població estava exhausta després de gairebé tres anys de guerra.

Les tropes franquistes van avançar ràpidament: Tarragona va caure el 15 de gener de 1939 Barcelona va ser ocupada el 26 de gener sense gaire resistència Girona va caure el 4 de febrer Aquesta situació va provocar un gran èxode de refugiats cap a França. Aproximadament 470.000 persones van travessar la frontera. Entre els exiliats hi havia: el govern de la Generalitat amb Lluís Companys el govern de la República molts dirigents polítics i sindicals Amb la caiguda de Catalunya, la derrota republicana era pràcticament inevitable. La derrota republicana (febrer- abril 1939) A principis de 1939, la República només controlava una zona reduïda al centre i sud-est d'Espanya.

Tot i això, Negrín volia continuar la guerra, però molts militars i polítics ja no hi creien. El març de 1939, el coronel Casado va protagonitzar un cop d'estat dins del mateix bàndol republicà a Madrid. Creia que calia negociar amb Franco per acabar la guerra. Casado va crear una Junta de Defensa per intentar negociar una pau amb Franco. Però Franco no va acceptar cap negociació i va exigir la rendició total. El 28 de març de 1939, les tropes franquistes van entrar a Madrid sense resistència. Pocs dies després, Franco va signar el 1 d'abril de 1939 el comunicat final de guerra, declarant oficialment la victòria del bàndol franquista.

Les conseqüències immediates de la guerra Les conseqüències de la Guerra Civil van ser molt greus per a Espanya. En primer lloc, hi va haver un nombre enorme de víctimes. Es calcula que van morir centenars de milers de persones, tant al front com a la rereguarda. També hi va haver: milers de ferits i mutilats persones desaparegudes aproximadament 470.000 exiliats En segon lloc, el país va quedar devastat econòmicament. Moltes infraestructures, fàbriques i camps de conreu havien estat destruïts durant la guerra. Finalment, la derrota republicana va significar la fi de la democràcia instaurada per la Segona República.

Espanya va passar a estar governada per la dictadura de Franco, que va durar gairebé quaranta anys (1939-1975). 4. L'Espanya revoltada: la construcció del nou Estat totalitari Un nou poder: Franco, Caudillo únic Durant la Guerra Civil, al territori controlat pels militars revoltats, anomenat zona nacional, es va anar construint un nou sistema polític que acabaria convertint-se en una dictadura dirigida per Francisco Franco. Des del principi del conflicte, els militars van declarar l'estat de guerra i van assumir tots els poders en els territoris que controlaven. Inicialment, el lideratge del moviment havia de recaure en el general Sanjurjo, que estava exiliat a Portugal.

Però aquest va morir en un accident d'avió el 1936, fet que va provocar una lluita pel lideratge entre els generals revoltats. Per organitzar el poder, el 24 de juliol de 1936 es va crear a Burgos la Junta de Defensa Nacional, formada per diversos generals com Mola, Franco i Queipo de Llano. Aquesta junta dirigia el territori controlat pels rebels i va declarar l'estat de setge a tot el país. Amb el pas dels mesos, es va decidir unificar el comandament polític i militar, i Franco va ser escollit com a cap principal. A més, va rebre el suport d'Alemanya i Itàlia, que el van reconèixer com el principal dirigent del bàndol rebel.

Alguns moments clau en la concentració de poder de Franco van ser: 1 d'octubre de 1936: va ser nomenat generalíssim dels exèrcits i cap de l'Estat. 1937: es va convertir en cap del partit únic. 1938: també va ser nomenat president del govern. Amb tots aquests càrrecs concentrats en la seva persona, Franco va passar a ser conegut com el Caudillo, seguint el model dels líders autoritaris com el Führer alemany o el Duce italià. El sistema repressiu El nou règim franquista es va caracteritzar des del principi per una forta repressió contra els partidaris de la República.

Als territoris ocupats pels rebels es va aplicar la jurisdicció militar, cosa que significava que moltes persones eren jutjades en consells de guerra, processos ràpids i sense garanties jurídiques. A aquells que havien defensat la República se'ls acusava de rebel·lió militar o sedició, delictes que podien comportar llargues penes de presó o fins i tot la pena de mort. A més dels judicis, també es va produir una violència directa molt dura, amb execucions i assassinats que van provocar milers de morts. Moltes víctimes van ser enterrades en fosses comunes o abandonades a les cunetes.

Una altra forma important de repressió va ser la creació de camps de concentració, que es van començar a establir a partir del 1936. Fins al 1947 hi van passar aproximadament 700.000 presoners. En aquests camps, els detinguts eren classificats segons la seva ideologia: Els considerats afectes al règim podien quedar en llibertat. Els desafectes lleus eren obligats a fer treballs forçosos. Els desafectes eren enviats a la presó a l'espera de ser jutjats. Les condicions a les presons eren molt dures. Abans de la guerra hi havia uns 13.000 presos, però el 1940 ja n'hi havia uns 280.000. El hacinament, la mala alimentació i les males condicions higièniques provocaven moltes morts.

La repressió també va afectar especialment les dones republicanes, que sovint van patir humiliacions públiques, violència sexual o càstigs com rapar-los el cabell. Els catalans partidaris dels rebels Tot i que Catalunya va ser majoritàriament republicana, també hi va haver catalans que van donar suport al bàndol franquista. Es calcula que entre 50.000 i 60.000 catalans van fugir cap a la zona controlada pels rebels. Molts d'ells es van integrar a les milícies falangistes.

Entre els sectors que van donar suport als rebels hi havia: catòlics conservadors grans propietaris i burgesos sectors del catalanisme de dretes, sobretot vinculats a la Lliga Una figura destacada va ser Francesc Cambó, que des de l'estranger va donar suport econòmic al bàndol franquista i va organitzar propaganda a favor seu. Tot i això, el règim franquista desconfiava d'aquests catalans, ja que el moviment tenia un fort caràcter anticatalà. La imposició d'una Espanya única El nou estat franquista defensava una idea d'Espanya centralitzada i unitària, basada en el nacionalisme espanyol i en el rebuig de qualsevol forma d'autonomia.

Per aquest motiu es van prendre diverses mesures: Es van suprimir els sistemes autonòmics. Es va derogar l'Estatut de Catalunya el 1938. Es van eliminar les institucions catalanes, com la Generalitat. Es va prohibir l'ús públic del català i dels símbols de la cultura catalana. Aquestes mesures formaven part d'una política que volia reforçar la idea d'una Espanya única i centralitzada, sense diversitat política ni cultural. La guerra com una "croada" Des del principi de la guerra, una gran part de l'Església catòlica va donar suport al bàndol franquista.

Molts sectors eclesiàstics desconfiaven de la República perquè havia aprovat lleis laiques i havia reduït la influència de l'Església en la societat. La violència anticlerical que es va produir a la zona republicana al començament de la guerra també va reforçar aquest suport. Així, el conflicte va començar a presentar-se com una "croada" religiosa, és a dir, una lluita per defensar la religió i la tradició d'Espanya. Aquesta idea es va difondre especialment amb la Carta Pastoral Col·lectiva dels bisbes espanyols (1937), que justificava l'aixecament militar contra la República.

El partit únic i el Decret d'Unificació Els rebels van prohibir tots els partits polítics i sindicats que havien donat suport al Front Popular. Només es permetien dues organitzacions: Falange Española Comunió Tradicionalista (carlins) Per evitar conflictes entre aquests grups i reforçar el seu poder, Franco va promulgar el Decret d'Unificació el 19 d'abril de 1937. Amb aquest decret es va crear un partit únic anomenat: Falange Española Tradicionalista y de las JONS Aquest partit agrupava totes les forces que donaven suport al règim i quedava sota la direcció directa de Franco. Així es va formar el Movimiento Nacional, que seria la base política del règim franquista.

El govern de Burgos El 1938 es va crear el primer govern franquista a Burgos, amb Franco com a cap de l'Estat i del govern. Aquest govern va començar a construir l'estructura legal del nou règim. Algunes de les lleis més importants van ser: Llei de premsa: establia la censura dels mitjans de comunicació. Llei de depuració de funcionaris: expulsava dels seus llocs de treball els funcionaris que no donaven suport al règim. Llei de responsabilitats polítiques: castigava econòmicament o judicialment les persones que havien donat suport a la República. També es va aprovar el Fuero del Trabajo (1938), inspirat en el feixisme italià.

Aquesta llei: prohibia les vagues eliminava els sindicats de classe creava un sindicat únic controlat per l'Estat La imposició de la victòria Quan l'1 d'abril de 1939 Franco va anunciar la victòria del seu exèrcit, la guerra va acabar oficialment. Però aquesta victòria no va significar una reconciliació entre els espanyols. El nou règim va mantenir una clara divisió entre vencedors i vençuts, i els partidaris de la República van quedar exclosos políticament i socialment.

El nou estat franquista es basava en: un sistema autoritari i totalitari el nacionalisme espanyol el conservadorisme social la religió catòlica Aquest sistema polític es mantindria durant gairebé quaranta anys, fins a la mort de Franco el 1975.