La dinastia restaurada: alternança en el poder i caciquisme (1875-1902)

I 21 flashcards i 19 preguntes més al document.

Text del document

HISTÒRIA D'ESPANYA · 2n BATXILLERAT TEMA 3 LA DINASTIA RESTAURADA: ALTERNANÇA EN EL PODER I CACIQUISME (1875-1902) Dossier de síntesi per a la preparació de les PAU Continguts d'aquest dossier: Mapa mental de la unitat Desenvolupament complet per punts Quadres, gràfics i fonts comentades Quadre cronològic de síntesi Glossari de conceptes clau Personatges clau Orientacions i model de preguntes per a la PAU 2 Esquema de la unitat 1.

EL RETORN DE LA DINASTIA (1874-1876) Manifest de Sandhurst (desembre 1874) i pronunciament de Martínez Campos a Sagunt (29 desembre 1874) – Alfons XII, nou rei; regència prèvia de Cánovas del Castillo Un programa d'autoritat i ordre: quatre pilars del sistema canovista – Constitució, Corona, partits dinàstics, exèrcit Constitució de 1876: cosobirania Corts-Corona, sufragi a concretar, tolerància religiosa Fi dels conflictes bèl·lics – 3a guerra carlina (fi 1876): abolició definitiva del règim foral – Guerra dels Deu Anys a Cuba (1868-1878): Pau/Conveni de Zanjón (1878) 2.

EL SISTEMA CANOVISTA Bipartidisme i alternança en el poder – Partit Liberal Conservador (Cánovas) / Partit Liberal Fusionista (Sagasta) Frau electoral i caciquisme – Encasellat, cuneros, control del cens, compra de vots – Sufragi censatari (1878) sufragi universal masculí (1890) 3.

L'OPOSICIÓ MARGINADA DEL SISTEMA El carlisme i els partits integristes – Acta de Loredan (1886, Vázquez de Mella); escissió integrista de Ramón Nocedal (1888) El republicanisme – Possibilistes (Castelar), progressistes (Ruiz Zorrilla), unitaris (Salmerón), federals (Pi i Margall); Unió Republicana (1893) El moviment obrer: socialisme i anarquisme – PSOE (1879, Pablo Iglesias) i UGT (1888); FTRE, atemptats i processos de Montjuïc (1896) Els partits dinàstics a Catalunya – Lliga d'Ordre / desintegració dels partits dinàstics catalans; fundació de la Lliga Regionalista (1901) 4.

LES GUERRES COLONIALS: CUBA I FILIPINES El malestar cubà: aranzels, Conveni de Zanjón (1878), Partit Revolucionari Cubà (Martí, 1892) La Guerra de Cuba (1895-1898) – Alçament de Baire i mort de Martí (1895); Weyler i la reconcentració i les trochas (1896-97); autonomia tardana (nov. 1897) La insurrecció de Filipines – José Rizal, Liga Filipina (1892); Katipunan (1896) La intervenció dels Estats Units – Enfonsament del Maine (febrer 1898); guerra hispano-nord-americana; Tractat de París (desembre 1898) Catalunya i la guerra de Cuba – Interessos econòmics catalans, els "indians", Círculos Hispano-Ultramarinos 5.

1898, LA CRISI DE LA FI D'UN IMPERI Repercussions econòmiques, polítiques i militars: "desastre del 98", repatriament de capitals El desencís del 98: Generació del 98 (Unamuno, Baroja, Machado, Azorín...) La voluntat de regenerar el país: regeneracionisme (Joaquín Costa), Institución Libre de Enseñanza El primer govern regeneracionista (Silvela, 1899) i el Tancament de Caixes (1899) 1. El retorn de la dinastia 1.1.

La preparació de la Restauració alfonsina Durant els darrers anys del Sexenni Democràtic, i en particular durant el govern del general Serrano, les forces conservadores van preparar el retorn de la monarquia en la persona d'Alfons XII, que es trobava exiliat al Regne Unit juntament amb la seva mare, Isabel II. El principal artífex del projecte va ser Antonio Cánovas del Castillo, que el 1870 havia aconseguit l'abdicació de la reina Isabel a favor del seu fill Alfons.

Per dotar el projecte restaurador d'una sòlida base social va crear el Partit Alfonsí, amb la voluntat d'atreure els monàrquics descontents amb l'experiència revolucionària del Sexenni i conjuminar les classes altes i mitjanes, l'Exèrcit i l'Església sota el lema "Pau i ordre". El seu objectiu era instaurar un règim moderadament liberal que posés fi a una llarga època de guerres civils, d'intervencionisme militar i d'aixecaments populars. Els passos definitius es van donar el desembre de 1874, quan Alfons XII, des de l'exili, va fer públic el Manifest de Sandhurst, redactat per Cánovas, en què proclamava les línies mestres del futur règim.

Presentava una monarquia constitucional amb un caràcter obert que defensés l'ordre social establert i que fes compatible la tradició catòlica amb les noves llibertats. Paral·lelament, el pronunciament militar de Martínez Campos a Sagunt (29 de desembre de 1874) va proclamar la restauració de la monarquia en la persona del nou rei Alfons XII.

"No cal esperar que jo decideixi res d'entrada i de manera arbitrària; sense corts no van resoldre els negocis ardus els prínceps espanyols en els temps antics de la monarquia, i aquesta justíssima regla de conducta no l'haig d'oblidar jo en el present (...) Sigui quina sigui la meva sort, no deixaré de ser un bon espanyol ni, com tots els meus avantpassats, bon catòlic, ni, com a home del segle, veritablement liberal." — Alfons de Borbó, Manifest de Sandhurst, 1874 (Traduït del castellà i adaptació) 1.2. Un programa d'autoritat i ordre El cop d'estat va ser rebut amb satisfacció pels grups conservadors amb l'esperança que la monarquia retornaria l'estabilitat política, econòmica i social.

A més, el nou règim pretenia superar alguns dels problemes endèmics del liberalisme precedent: el caràcter partidista i excloent dels moderats durant el regnat d'Isabel II, l'intervencionisme militar en la vida política i la proliferació d'enfrontaments civils. Així, el nou sistema polític canovista es basava en quatre pilars bàsics: La Constitució del 1876, d'inspiració moderada, però amb un caràcter obert i flexible que deixava molts assumptes rellevants a mans del desenvolupament de futures lleis. La Corona, considerada una institució inqüestionable, amb el paper d'exercir d'àrbitre en la vida política i garantir el bon enteniment i l'alternança en el poder entre els partits polítics.

Els partits dinàstics, el conservador i el liberal, garants de l'estabilitat política, que havien d'alternar-se en el poder renunciant a accedir al govern mitjançant cops de força, però recorrent a la manipulació electoral per assegurar-se el monopoli del poder. L'exèrcit, al qual es volia allunyar de la intromissió en la vida política, identificant el rei com el cap i símbol visible de l'estament militar i establint la supremacia del poder civil sobre el militar. 1.3.

La Constitució del 1876 La constitució es proposava fer compatible la defensa dels valors tradicionals, com la família, la religió i la propietat, amb la incorporació d'alguns dels principis democràtics del 1868: 4 Cosobirania entre les Corts i la Corona. El rei era titular del poder executiu, controlava la política exterior, tenia dret de vetar, la potestat legislativa compartida amb les Corts i el nomenament i cessament de ministres. Corts bicamerals: el Congrés dels Diputats, escollit pels «ciutadans», i el Senat, amb una part electiva i una altra de designada pel rei o formada per membres rellevants de l'aristocràcia, l'Església i l'Exèrcit. Sufragi no definit a la Constitució.

Es deixa pendent de concreció en posteriors lleis electorals: la del 1878 va retornar al sufragi censatari i la del 1890 va proclamar el sufragi universal masculí. Tolerància religiosa, però amb la primacia del catolicisme i el restabliment del pressupost de culte i clergat. Declaració de drets, però amb la concreció remesa a lleis ordinàries que, en general, van tendir a restringir- ne alguns (els d'impremta, expressió, associació i reunió). 1.4. La fi dels conflictes bèl·lics La caiguda d'Isabel II va revifar les pretensions carlines de posar el seu candidat al tron.

A Catalunya, les forces carlines comandades per Ramon Tristany i Francesc Savalls van aconseguir algunes victòries, com la d'Alpens (1873) i la de Castellfollit (1874), i van conquerir ciutats com la Seu d'Urgell, Igualada, Manresa, Vic i Olot. Ara bé, la restauració borbònica va privar la causa carlina de bona part de la seva hipotètica legitimitat, i al llarg de l'any 1875 l'ofensiva de l'exèrcit liberal va expulsar els carlins dels nuclis on s'havien fet forts, derrotant-los a tot Catalunya, al País Valencià i a l'Aragó. El conflicte va continuar uns mesos al País Basc i Navarra, però el 1876 es va produir la rendició total i el pretendent carlí va marxar a l'exili.

La conseqüència va ser l'abolició definitiva del règim foral i les antigues províncies forals van quedar subjectes al pagament d'impostos i al servei militar comú de l'Estat, tot i que es va estipular un sistema de "concerts econòmics" (1878) que els atorgava una certa autonomia fiscal. Pel que fa a Cuba, el 1868 s'hi havia iniciat una insurrecció armada que es va anar estenent i radicalitzant al llarg del Sexenni (Guerra dels Deu Anys, 1868-1878). La fi de la guerra carlina el 1876 va facilitar l'enviament de noves tropes a Cuba, que va debilitar la força dels insurrectes.

A més, es va iniciar un procés de negociació i el 1878 es va signar el Conveni o Pau de Zanjón, que incloïa una àmplia amnistia, l'abolició de l'esclavitud i la promesa de reformes polítiques i administratives per les quals Cuba tindria diputats a les Corts espanyoles. L'incompliment dels acords va provocar un nou conflicte el 1879, la Guerra Chiquita, i la posterior insurrecció del 1895. Idea clau per a la PAU Retén els quatre pilars del sistema canovista (Constitució, Corona, partits dinàstics, exèrcit) i la seqüència: Manifest de Sandhurst (des. 1874) pronunciament de Sagunt (des.

1874) Alfons XII rei Constitució de 1876 fi de la 3a guerra carlina (1876, abolició furs) Pau de Zanjón a Cuba (1878). No confonguis el Conveni de Zanjón (1878, fi de la Guerra dels Deu Anys) amb la Pau/Tractat de París (1898, fi de la guerra de Cuba i Filipines). 2. El sistema canovista 2.1. Bipartidisme i alternança en el poder El sistema polític de la Restauració es basava en l'existència de dos grans partits, el conservador i el liberal, que coincidien en la defensa de la monarquia, la Constitució, la propietat privada i la centralització de l'Estat, però jugaven dos papers complementaris.

La seva base social es nodria bàsicament de les elits econòmiques i de la classe mitjana acomodada, encara que era més gran el nombre de terratinents entre els conservadors i el de professionals entre els liberals. Els conservadors es mostraven més proclius a l'immobilisme polític i a la defensa de l'Església i de l'ordre social, mentre que els liberals estaven més inclinats a un reformisme més progressista i laic. Per garantir l'estabilitat, existia un acord tàcit de no promulgar una llei que forcés l'altre partit a abolir-la quan tornés al govern.

El Partit Liberal Conservador es va organitzar al voltant d'Antonio Cánovas del Castillo i va aglutinar els sectors més conservadors (a excepció dels carlins i els integristes radicals). El Partit Liberal Fusionista (fusionava diferents corrents liberals en un sol partit) tenia com a dirigent Práxedes Mateo Sagasta i va reunir antics progressistes, unionistes i alguns exrepublicans moderats. La preeminència que la Constitució atorgava a la Corona, la convertia en àrbitre de l'alternança. Quan el partit del govern patia un procés de desgast polític o hi havia alguna greu crisi al país, el monarca cridava al cap del partit de l'oposició a formar un nou govern.

Aleshores, el nou cap de gabinet convocava eleccions, que s'asseguraven que fossin favorables al govern, amb l'objectiu de construir-se una majoria parlamentària que li permetés governar de manera estable. Partit Conservador Partit Liberal Líder Antonio Cánovas Pràxedes M.

Sagasta Dirigents Antics moderats i unionistes Antics progressistes, demòcrates i republicans moderats Ideologia Sufragi censatari, immobilisme social, desconfiança de l'ampliació de llibertats, Estat confessional i suport a l'Església Sufragi universal masculí, reformisme social, ampliació de drets i llibertats, societat laica i restricció de privilegis de l'Església Bases socials Aristocràcia, alta burgesia i jerarquia eclesiàstica Mitjana burgesia i classes mitjanes 2.2. Frau electoral i caciquisme L'alternança en el poder només era possible gràcies a un massiu frau electoral, orquestrat des del govern i en el qual exercien un paper fonamental els cacics.

El frau electoral de la Restauració no depenia només del sufragi censatari. Tot i que aquest facilitava el control polític, la manipulació es va mantenir després de l'aprovació del sufragi universal masculí el 1890. El govern fabricava els resultats mitjançant l'encasellat, els governadors civils i els cacics locals, especialment als districtes rurals, on el control social era més fort i l'abstenció molt elevada. El ministre elaborava la relació dels candidats que haurien de ser elegits (encasellat), que sovint eren aliens a la circumscripció ("cuneros").

Els governadors civils transmetien la llista de candidats "ministerials" als batlles i cacics i tot l'aparell administratiu es posava al seu servei per garantir-ne l'elecció. Per aconseguir-ho, no es dubtava a falsificar el cens, incloent-hi persones mortes i impedint votar les vives, manipular les actes electorals, exercir la compra de vots i coaccionar l'electorat (tupinades). El sistema es fonamentava en la xarxa clientelista del caciquisme. Els cacics eren individus o famílies que, pel seu poder econòmic o les seves influències polítiques, controlaven una determinada circumscripció electoral.

El seu poder era més gran als districtes rurals, on bona part de la població estava supeditada als interessos dels cacics. 6 Gràcies al control dels ajuntaments, aquests feien informes i certificats personals, controlaven el sorteig de les lleves, proposaven el repartiment de les contribucions i proporcionaven llocs de treball. Idea clau per a la PAU El torn dinàstic no és una simple alternança democràtica: funciona gràcies al frau electoral sistemàtic (encasellat, cuneros, tupinades) i al caciquisme com a xarxa de control social.

Distingeix bé els dos mecanismes: el caciquisme és el control social i clientelar a escala local; el frau electoral (amb l'encasellat) és la seva traducció institucional des del ministeri de la Governació. 3. L'oposició marginada del sistema La Restauració va integrar en el joc polític les faccions més conformistes de l'oposició, i els va atorgar un espai reduït al Parlament, però va marginar l'oposició real: republicans, carlins, socialistes i els diferents moviments nacionalistes. Aquests però, no van aconseguir mai prou diputats per formar govern o per comptar amb una forta minoria parlamentària. 3.1.

El carlisme i els partits integristes Vençut militarment, el carlisme va pretendre presentar-se davant l'opinió pública com l'única força política autènticament catòlica. Però el suport explícit de bona part de la jerarquia eclesiàstica i del Vaticà a la dinastia alfonsina va dificultar l'èxit d'aquesta operació. Bona part del clero va apostar per la integració dels catòlics en el sistema canovista, com demostra la incorporació del grup Unión Católica, dirigit per Alejandro Pidal, al Partit Conservador. L'any 1886, Vázquez de Mella va liderar un intent de modernització de la ideologia carlina, que va quedar reflectida en l'Acta de Loredan.

La seva proposta mantenia el caràcter catòlic i tradicionalista, així com el compromís amb la recuperació dels furs, però acceptava el nou ordre liberal. A l'altre extrem, el 1888, va patir l'escissió del sector integrista liderat per Ramón Nocedal, que va optar per crear un Partit Tradicionalista definit, principalment, per l'antiliberalisme i per la defensa a ultrança de la tradició i la religió catòlica. A partir de la dècada dels anys 90, el carlisme va optar per presentar-se a les eleccions, però només va tenir una certa força a les províncies forals (Àlaba, Guipúscoa, Navarra i Biscaia) i, en un grau més baix, a Catalunya. 3.2.

El republicanisme El republicanisme, el gran vençut pel pronunciament de Martínez Campos del 1874, va haver de fer front al desencís d'una part dels seus seguidors, al descrèdit de la idea republicana després del fracàs de l'experiència del 1873 (Iª República) i a les divergències doctrinals de les diferents tendències. Una petita part del republicanisme, dirigida per Emilio Castelar, va fundar l'anomenat Partit Republicà Possibilista i va optar per entrar en el joc polític de la Restauració. Els nuclis més radicals van formar el Partit Republicà Progressista, encapçalat per Manuel Ruiz Zorrilla.

Des de l'exili a París, Ruiz Zorrilla va participar en els pronunciaments antimonàrquics del 1883 i el 1886, però sense tenir un suport popular significatiu. La resta del republicanisme unitari es va organitzar al voltant de Salmerón, mentre els federals, que eren el grup més nombrós, van seguir sota la influència de Francesc Pi i Margall. La introducció del sufragi universal masculí va significar la revitalització del republicanisme i va estimular la seva reunificació amb la creació d'Unió Republicana (1893), que agrupava federals, centralistes i progressistes —els possibilistes en quedaven al marge.

A les eleccions del 1886 van obtenir bons resultats i per primer cop va haver- hi a les Corts una minoria republicana prou rellevant. Al principi del segle XX, l'ascens de nous sectors socials i econòmics va afavorir un cert increment del republicanisme, implantat sobretot a les ciutats, amb el lerrouxisme, a Catalunya, i el blasquisme, a València. 3.3. El moviment obrer: socialisme i anarquisme Després de l'escissió i crisi de l'Associació Internacional de Treballadors (AIT), els corrents socialista i anarquista van seguir camins separats.

Els socialistes donaven suport als principis marxistes que propugnaven la formació d'un partit de la classe obrera, i els anarquistes negaven l'actuació política i defensaven l'acció revolucionària. La Nueva Federación Madrileña es va transformar el 1879 en l'Agrupación Socialista Madrileña, fundada per Pablo Iglesias, nucli originari del Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE). L'any 1888, els socialistes van impulsar la creació de la Unió General de Treballadors (UGT), organitzada en sindicats d'ofici, que va combinar la política de 8 negociació amb la mobilització obrera.

El PSOE es definia com un partit marxista, d'orientació obrerista i partidari de la revolució social; va afiliar-se a la Segona Internacional i va participar en la celebració del Primer de Maig del 1890 en defensa de les 8 hores de treball. Els corrents anarquistes es van mantenir en la il·legalitzada secció espanyola de l'AIT i el 1881 va canviar de nom i va passar a ser la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE), implantada sobretot a Andalusia i Catalunya.

La repressió constant va fer que una part del moviment anarquista optés per l'acció directa i protagonitzés una sèrie d'atemptats contra personalitats de l'Estat (atemptats a Alfons XII el 1878, a Martínez Campos el 1893 i assassinat de Cánovas el 1897), contra la burgesia (bomba al Liceu de Barcelona el 1893) i contra l'Església (bomba a la processó del Corpus a Barcelona el 1896), als quals considerava responsables del capitalisme opressor. Aquesta onada d'atemptats va culminar en els processos de Montjuïc, celebrats l'any 1896, en els quals van ser acusats 67 anarquistes i 5 van ser executats.

"El Partit Socialista declara que la seva aspiració és l'abolició de totes les classes, és a dir, l'emancipació completa de la classe treballadora, la transformació de la propietat individual dels instruments de treball en propietat col·lectiva, social o comuna, la possessió del poder polític per la classe treballadora." — Programa fundacional del PSOE, 9 de juliol del 1879 (Traduït del castellà i adaptació) La petjada de les dones: les primeres universitàries La catalana Maria Elena Maseras va ser la primera dona que va poder matricular-se en una universitat espanyola sense haver-se de disfressar d'home, com havia de fer Concepción Arenal per estudiar Dret.

Maseras es va matricular el 1872 a la Facultat de Medicina, però va haver de sol·licitar un permís especial al rei Amadeu I i seguir classes particulars durant tres cursos. L'any 1876, com a premi a les seves bones notes, se li va permetre assistir a classe amb els homes. Malgrat que va obtenir un Excel·lent en la llicenciatura, les traves burocràtiques van fer impossible que pogués exercir la medicina. 3.4. Els partits dinàstics a Catalunya Els conservadors catalans s'agrupaven en l'anomenada Lliga d'Ordre, que aplegava un conjunt de prohoms, com Manuel Duran i Bas, Sepúlveda Ferrer i Vidal, Manuel Maria Flaquer i Joan Mañé i Flaquer, director del Diario de Barcelona.

Situats a la franja més catòlica i conservadora del partit, mentre defensaven el dret civil català i la conveniència del proteccionisme econòmic, també van oposar-se a la tolerància de cultes liberals proposada pels reformistes i per la Constitució sancionada (signada pel rei) del 1876. El torn dinàstic va funcionar amb tota regularitat fins al 1898, quan la crisi va erosionar els polítics i els partits dinàstics, alhora que va permetre el naixement de nous partits catalanistes, que van aprofitar-se dels sectors socials més dinàmics de les classes mitjanes, que amb el pas del temps, es van anar distanciant.

El 1901 es funda la Lliga Regionalista, impulsada per Francesc Cambó i Enric Prat de la Riba, que va aconseguir desplaçar els partits dinàstics. Idea clau per a la PAU L'oposició al sistema es divideix en quatre grans famílies que has de saber diferenciar: carlins i integristes (dreta antiliberal), republicans (dividits en possibilistes, progressistes, unitaris i federals), moviment obrer (PSOE/UGT - anarquisme/FTRE) i, a partir de 1898-1901, el catalanisme polític (Lliga Regionalista). Cap d'ells va poder trencar el bipartidisme fins a la crisi de 1898. 4.

Les guerres colonials: Cuba i Filipines Al final del XIX, Espanya comptava amb les colònies de Cuba i Puerto Rico al Carib, amb les de Filipines i algunes illes petites al Pacífic. 4.1. El malestar cubà Cuba concentrava nombrosos interessos i negocis espanyols i un gran flux d'emigració espanyola. La seva economia es basava en la plantació de sucre de canya, cafè i tabac per a l'exportació. Aquesta activitat era una important font d'ingressos per a l'Estat i algunes empreses espanyoles.

El comerç cubà es veia limitat pels aranzels que Espanya imposava i que forçaven l'illa a comprar els productes espanyols, com el blat i els teixits, a elevats preus mentre dificultava l'exportació cap a Europa i als Estats Units. Al Conveni de Zanjón del 1878 es van pactar mesures destinades a facilitar la gradual autonomia cubana, l'abolició de l'esclavitud i la presència de diputats cubans al Parlament espanyol. A l'illa, el sector més intransigent, oposat a les reformes i integrat en bona part per peninsulars i per alguns criolls destacats, va formar el Partido Unión Constitucional.

D'altra banda, els grups més progressistes, principalment criolls, van crear el Partido Liberal Cubano, partidaris de mantenir l'illa espanyola, però amb un elevat grau d'autonomia. L'any 1892, José Martí va fundar el Partido Revolucionario Cubano d'orientació clarament independentista. La majoria dels polítics espanyols eren contraris a concedir l'autonomia a Cuba. Els governs liberals de Sagasta, encara que eren partidaris d'introduir-hi millores, només van concretar l'abolició de l'esclavitud el 1886. L'any 1893, el Pla de Reformes Colonials elaborat pel ministre conservador Antoni Maura va ser rebutjat a les Corts amb l'oposició del seu propi partit. 4.2.

La guerra de Cuba El conflicte es va iniciar després de la insurrecció dels independentistes cubans i es va desenvolupar en tres fases: Febrer del 1895 – gener del 1896: comença la insurrecció amb l'Alçament de Baire (Grito de Baire) a la part oriental de l'illa i la mort del líder independentista José Martí (19 de maig del 1895). Els revolucionaris Antonio Maceo i Máximo Gómez van aconseguir estendre la guerra a la part occidental de l'illa. Espanya envia al general Martínez Campos. No resol el problema.

Gener del 1896 – agost del 1897: la falta d'èxits militars va decidir el relleu de Martínez Campos pel general Weyler, que va arribar a l'illa amb la voluntat d'emprar mètodes contundents per posar fi a la insurrecció, concentrant els pagesos en llogarets tancats (Reconcentracions) i Trochas per aïllar-los de les tropes insurrectes, cosa que va comportar una mortalitat molt elevada. Agost del 1897 – febrer del 1898: després de la mort de Cánovas, el nou govern liberal va decidir provar l'estratègia de la conciliació. Va rellevar el general Weyler i va enviar al general Blanco per pacificar les relacions.

Va concedir el novembre del 1897 l'autonomia a Cuba, el sufragi universal masculí i la igualtat de drets entre insulars i peninsulars. Però les reformes van arribar massa tard i els cubans ja no les van acceptar. 4.3. La insurrecció de Filipines En aquest arxipèlag, la presència espanyola era més feble que a les Antilles. Es limitava en bona part als ordres religiosos, l'explotació de recursos naturals, fonamentalment producció de tabac, i la seva utilització com a punt comercial amb la Xina. L'independentisme va ser impulsat per José Rizal, fundador de la Liga Filipina el 1892, que advocava per reformes pacífiques.

La seva persecució va donar lloc a un moviment més radical conegut com a Katipunan, que va promoure la insurrecció armada el 1896. La posterior atenuació de la repressió i els intents de negociació van conduir a una pacificació temporal de l'illa. 10 4.4. La intervenció dels Estats Units L'any 1898, el president dels Estats Units, William McKinley, es va presentar com a defensor del poble cubà davant les atrocitats de l'exèrcit espanyol. Amb el pretext de l'enfonsament d'un dels seus vaixells de guerra, el Maine, ancorat al port de l'Havana, va declarar la guerra a Espanya, que es va negar a renunciar a l'illa i a acatar l'ultimàtum nord-americà.

Com a extensió del conflicte, aquest mateix any es va reprendre la insurrecció a Filipines. El 18 d'abril, els nord-americans van intervenir a Cuba i a Filipines, fet que va desencadenar una ràpida guerra que va acabar amb la derrota de l'esquadra espanyola a Cavite (Filipines) i Santiago (Cuba). Aquest desastre no va deixar al govern espanyol una altra alternativa que demanar la pau. El 10 de desembre es va signar la pau amb el Tractat de París i Espanya va abandonar Cuba, Puerto Rico i les Filipines, que van quedar sota influència nord-americana.

Les últimes colònies al Pacífic (les illes Marianes, Palau i Carolines) es van vendre a Alemanya el 1899, a causa de la impossibilitat de mantenir-ne i fer-ne efectiva l'ocupació. Així, es perdien les últimes restes de l'antic imperi colonial espanyol a Amèrica i Àsia. 4.5. Catalunya i la guerra de Cuba Al llarg del segle XIX, les relacions de Catalunya amb Cuba van ser força intenses. Alguns catalans van fer-hi notables fortunes com a comerciants, propietaris d'ingenis (terres) i altres negocis i també van participar en el tràfic d'esclaus. Molts dels capitals guanyats es van invertir a Catalunya i els seus propietaris van ser coneguts com a "indians".

L'illa va ser un important consumidor de productes catalans (teixits, vins, olis...), per la qual cosa sectors econòmics molt rellevants, agrupats en els Círculos Hispano-Ultramarinos, van defensar la reserva de l'illa per als productes espanyols, i es van oposar a la concessió de l'autonomia i a l'abolició de l'esclavitud. Quan va esclatar el conflicte cubà, la majoria de les classes benestants i les principals entitats econòmiques catalanes van voler defensar el darrer mercat colonial al seu abast i van donar suport a la política de guerra del govern espanyol.

En canvi, les classes populars, que mitjançant el sistema de lleves proporcionaven la majoria dels soldats reclutats per la guerra, van protagonitzar diferents manifestacions antimilitaristes. Els federals van ser els únics republicans que es van oposar frontalment a la guerra i es van manifestar a favor del dret dels cubans a decidir el seu destí. "La pau és indispensable. No hi ha res que per aconseguir-la hàgim de perdre les colònies. Les vam adquirir per la força, i per la força és natural que les perdem. Tots els pobles tendeixen a llur independència.

Estan formats d'homes, i la llibertat és condició de vida de l'home." — Francesc Pi i Margall, 1898 (Traduït del castellà i adaptació) Idea clau per a la PAU Estructura sempre aquest apartat en tres blocs: causes (aranzels, frustració autonomista, independentisme de Martí i Rizal) desenvolupament (3 fases de la guerra i paper de Weyler; intervenció dels EUA arran del Maine) conseqüències (Tractat de París, 1898). No oblidis el paper diferenciat de Catalunya: interessos econòmics de la burgesia - rebuig popular a les lleves (homes, molts d'ells pares de família, que no podien pagar la redempció, i que per edat se'ls enviava a la guerra). 5. 1898, la crisi de la fi d'un imperi 5.1.

Repercussions econòmiques, polítiques i militars La derrota i la consegüent pèrdua de les colònies van ser conegudes a Espanya com el "Desastre del 98", símbol de la primera gran crisi del sistema polític de la Restauració. Malgrat l'envergadura del "desastre" i del significat simbòlic que va adquirir, les repercussions immediates van ser menors del que s'esperava. Encara que la guerra va comportar notables pèrdues materials a les colònies, a la metròpoli hi va haver un repatriament dels capitals invertits fins aleshores als negocis de Cuba.

Durant els primers anys del nou segle, es va produir una inflació baixa, una reducció del deute públic i una considerable inversió provinent de capitals repatriats. Tanmateix, a llarg termini, la pèrdua dels ingressos procedents de les colònies i dels mercats preferents es va notar en la precària economia espanyola. Per a Catalunya, la pèrdua de Cuba va suposar una reducció considerable de les exportacions catalanes i un augment dels tributs per tal de fer front als deutes de guerra. En l'àmbit polític, no va haver-hi grans canvis institucionals ni crisi d'Estat i el sistema de la Restauració va sobreviure al desastre. Els vells polítics conservadors i liberals es van adaptar als nous temps.

El torn dinàstic va aconseguir mantenir-se i el règim va mostrar una gran capacitat de recuperació. Així, l'estabilitat política i econòmica que va seguir al "desastre" deixa entreveure que la crisi del 98, més que política o econòmica, va ser fonamentalment una crisi moral i ideològica, que va tenir un gran impacte social. Finalment, la derrota militar va suposar també un important canvi en la mentalitat dels militars, ja que una part es va inclinar cap a posicions més autoritàries i intransigents, impulsades per l'onada d'antimilitarisme que va venir després del "desastre".

Això va comportar el retorn de la ingerència de l'exèrcit en la vida política espanyola, atès que bona part dels militars estava convençut que la derrota havia estat culpa dels polítics i del parlamentarisme. 5.2. El desencís del 98 La derrota va abocar la societat i la classe política espanyola cap a un estat de malestar i frustració perquè va significar la destrucció del mite de l'Imperi espanyol —en un moment en què les potències europees estaven construint grans imperis colonials a Àsia i Àfrica— i la relegació d'Espanya a un paper de potència secundària en el context internacional, encara que mantenia petits dominis al continent africà.

A més, la premsa estrangera va presentar Espanya com una "nació moribunda", amb un exèrcit ineficaç, un sistema polític corrupte i uns polítics incompetents. Aquesta visió va arrelar en bona part de l'opinió pública espanyola. El "desastre" va donar cohesió a un grup d'intel·lectuals, conegut com la Generació del 98, caracteritzada per un profund pessimisme i per una crítica mordaç a l'endarreriment peninsular, que va voler plantejar-se una reflexió profunda sobre el sentit d'Espanya i el seu paper en la Història.

Literats i pensadors, com Pío Baroja, Miguel de Unamuno, Ángel Ganivet, Ramón del Valle-Inclán o Antonio Machado van intentar analitzar el problema d'Espanya en un sentit crític i van argumentar que, després de la pèrdua de les darreres restes de l'Imperi espanyol, havia arribat el moment d'una regeneració moral, social i cultural del país. "La generació del 98 s'ha iniciat en la vida intel·lectual tenint al davant un espectacle dramàtic: el del Desastre. El Desastre significava la fallida sorollosa, clamorosa de multitud d'idees i sentiments fins aleshores vàlids, prestigiosos.

Des del 98 fins ara, la crítica política i social es va sistematitzar; s'enrobusteix una convicció capital, essencial: que cal un canvi molt radical en la vida espanyola." — Azorín, Generació d'escriptors, ABC, 28 de juny del 1912 (Traduït del castellà i adaptació) 12 5.3. La voluntat de regenerar el país El fracàs de la revolució del 1868 havia deixat una empremta important en els intel·lectuals progressistes, que consideraven que s'havia perdut una gran ocasió per modernitzar el país. Aquest era el sentiment dels intel·lectuals que van crear la Institución Libre de Enseñanza.

El 1876 un grup de professors universitaris es van negar a ajustar els seus ensenyaments als dogmes oficials en matèria religiosa, política o moral. La institució va ser una gran impulsora de la reforma de l'educació universitària i secundària a Espanya. Alguns intel·lectuals formats a la Institución Libre de Enseñanza parlaven amb insistència de la necessitat de regeneració d'Espanya, i van encapçalar el moviment conegut com a regeneracionisme, que va comptar amb un cert suport de les classes mitjanes.

Els seus ideals van quedar exemplificats en el pensament de Joaquín Costa, que va denunciar el clientelisme i el frau electoral com els responsables de la tergiversació del parlamentarisme espanyol. Segons Costa, la regeneració necessària d'Espanya havia de basar-se en la fi del caciquisme, en la reforma del camp espanyol i en la millora del nivell educatiu i cultural del país. 5.4. El primer govern regeneracionista Després de les eleccions del 1899, el nou líder conservador, Francisco Silvela, va formar un nou govern que incorporava el general Polavieja, líder del corrent reformista "polaviejismo", i el conservador català Manuel Duran i Bas com a ministre de Justícia.

L'executiu va mostrar una certa voluntat de renovació, amb propostes centrades en projectes de descentralització administrativa i política pressupostària per fer front als deutes de la guerra. L'oposició dels comerciants als nous impostos i les desavinences en l'executiu van fer que l'any 1901, el regent atorgués el poder als liberals. Les promeses de "regeneració" havien quedat en retòrica, sense una autèntica incidència en la vida política del país. El torn de partits i les velles pràctiques mostraven la seva capacitat d'emmotllar-se a qualsevol intent de canvi i de regeneració.

El Tancament de Caixes La pujada d'impostos l'any 1899 va generar l'oposició dels comerciants de Barcelona, que van negar-se a pagar els nous tributs. El moviment, conegut com el Tancament de Caixes, va ser reprimit pel govern, que va empresonar els principals dirigents dels gremis. En protesta, l'alcalde de Barcelona va dimitir. En conseqüència, sectors de la burgesia catalana van abandonar els partits dinàstics per donar suport a les formacions catalanistes, que prometien una política modernitzadora.

Idea clau per a la PAU El "98" no és només una derrota militar: cal distingir tres nivells de conseqüències —econòmiques (repatriament de capitals, poc impacte immediat), polítiques (el sistema de la Restauració sobreviu, però l'exèrcit torna a intervenir) i morals/culturals (Generació del 98, regeneracionisme). A Catalunya, el desencís es tradueix en el Tancament de Caixes (1899) i l'ascens del catalanisme polític, que culminarà amb la fundació de la Lliga Regionalista (1901).

Quadre cronològic de síntesi Data Fet Desembre 1874 Manifest de Sandhurst; pronunciament de Martínez Campos a Sagunt 1875 Arribada d'Alfons XII a Espanya; ofensiva liberal contra els carlins a Catalunya 30 juny 1876 Aprovació de la Constitució de 1876 1876 Fi de la 3a guerra carlina; abolició del règim foral (províncies basques) 1878 Conveni/Pau de Zanjón (fi de la Guerra dels Deu Anys a Cuba); llei electoral de sufragi censatari 1879 Fundació del PSOE (Pablo Iglesias) 1879 Guerra Chiquita a Cuba 1885 Mort d'Alfons XII; Pacte d'El Pardo (regència de Ma Cristina, la seva esposa embarassada) 1886 Acta de Loredan (Vázquez de Mella, modernització del carlisme) 1888 Fundació de la UGT; escissió integrista del carlisme per part de Ramón Nocedal 1890 Llei de sufragi universal masculí 1892 Fundació del Partido Revolucionario Cubano (José Martí) i de la Liga Filipina (José Rizal) 1893 Atemptat al Liceu de Barcelona; atemptat contra Martínez Campos 1896 Bomba a la processó del Corpus (Barcelona); processos de Montjuïc; insurrecció del Katipunan a Filipines Febrer 1895 Alçament de Baire (inici de la guerra de Cuba) Maig 1895 Mort de José Martí, cubà independentista 1896-1897 General Weyler a Cuba: política de reconcentració i trochas Agost 1897 Assassinat de Cánovas del Castillo Novembre 1897 Concessió de l'autonomia a Cuba i Filipines 15 febrer 1898 Enfonsament del vaixell Maine a l'Havana Abril-agost 1898 Guerra hispano-nord-americana 10 desembre 1898 Tractat de París: pèrdua de Cuba, Puerto Rico i Filipines (les últimes colònies espanyoles) 1899 Tancament de Caixes a Barcelona; primer govern regeneracionista de Silvela 1901 Fundació de la Lliga Regionalista (Cambó i Prat de la Riba) 14 Glossari de conceptes clau Manifest de Sandhurst.

Document redactat per Cánovas i signat per Alfons XII el desembre de 1874, en què es proclamaven les línies mestres del futur règim: monarquia constitucional, oberta i compatible amb la tradició catòlica. Cosobirania. Principi constitucional de 1876 pel qual la sobirania era compartida entre les Corts i la Corona, en substitució de la sobirania nacional de la Constitució de 1869. Sufragi censatari. Sistema electoral que restringeix el dret de vot a aquells ciutadans que compleixen un mínim de renda o de pagament d'impostos; vigent a Espanya entre 1878 i 1890. Caciquisme.

Sistema de control social i polític exercit per cacics locals, que mitjançant xarxes clientelars (favors, llocs de treball, certificats) garantien l'obediència electoral de la població, especialment al món rural. Encasellat. Pràctica per la qual el ministre de la Governació elaborava per endavant la llista de candidats que havien de resultar elegits a cada circumscripció, comunicada als governadors civils i cacics per garantir-ne el compliment. Cuneros. Candidats imposats des del govern central en circumscripcions on no tenien cap vincle ni arrelament. Torn dinàstic.

Sistema d'alternança pactada en el poder entre el Partit Conservador i el Partit Liberal, articulat a través de la Corona i garantit pel frau electoral. FTRE (Federació de Treballadors de la Regió Espanyola). Organització anarquista creada el 1881 com a continuadora de la il·legalitzada AIT a Espanya, amb implantació sobretot a Andalusia i Catalunya. Processos de Montjuïc. Judicis sumaríssims celebrats el 1896 contra 67 anarquistes acusats de l'atemptat de la processó del Corpus a Barcelona, dels quals 5 van ser executats; van tenir una gran repercussió internacional. Conveni de Zanjón.

Acord signat el 1878 que va posar fi a la Guerra dels Deu Anys a Cuba, amb amnistia, abolició de l'esclavitud i promesa de reformes polítiques. Katipunan. Moviment independentista radical filipí sorgit el 1896 arran de la repressió de la Liga Filipina de José Rizal, que va promoure la insurrecció armada. Desastre del 98. Denominació amb què es va conèixer a Espanya la derrota davant els Estats Units i la consegüent pèrdua de Cuba, Puerto Rico i Filipines el 1898. Generació del 98. Grup d'intel·lectuals i escriptors (Unamuno, Baroja, Azorín, Machado, Valle-Inclán...) que, arran del desastre colonial, van reflexionar críticament sobre el sentit i el futur d'Espanya. Regeneracionisme.

Corrent de pensament, representat sobretot per Joaquín Costa, que denunciava el caciquisme i el frau electoral i reclamava reformes profundes (educatives, agràries, polítiques) per modernitzar Espanya. Tancament de Caixes. Protesta dels comerciants de Barcelona el 1899 contra la pujada d'impostos, reprimida pel govern; va afavorir el trencament de sectors de la burgesia catalana amb els partits dinàstics.

Personatges clau Personatge Rol Alfons XII Rei d'Espanya (1875-1885); protagonista de la Restauració borbònica arran del Manifest de Sandhurst Antonio Cánovas del Castillo Artífex de la Restauració; líder del Partit Liberal Conservador; diverses vegades president del govern durant el torn dinàstic; assassinat per l'anarquista Michele Angiolillo el 1897 Práxedes Mateo Sagasta Líder del Partit Liberal Fusionista; diverses vegades president del govern durant el torn dinàstic Ramón Nocedal Líder de l'escissió integrista del carlisme (1888) Vázquez de Mella Ideòleg carlí, impulsor de l'Acta de Loredan (1886) per modernitzar el moviment Emilio Castelar Líder del republicanisme possibilista, partidari d'integrar-se en el joc polític de la Restauració Francesc Pi i Margall Líder del republicanisme federal; crític amb la política colonial espanyola Pablo Iglesias Fundador del PSOE (1879) i impulsor de la UGT (1888) José Martí Fundador del Partido Revolucionario Cubano (1892); líder independentista mort a l'inici de la guerra de Cuba (maig 1895) Valeriano Weyler General espanyol enviat a Cuba (1896); va aplicar la política de reconcentració de la població Antonio Maceo i Máximo Gómez Caps militars independentistes cubans que van estendre la guerra a la part occidental de l'illa José Rizal Fundador de la Liga Filipina (1892); impulsor pacífic de l'independentisme filipí William McKinley President dels Estats Units el 1898; va declarar la guerra a Espanya arran de l'enfonsament del Maine Francisco Silvela Líder conservador; president del primer govern regeneracionista (1899) Joaquín Costa Principal ideòleg del regeneracionisme; denuncià el caciquisme i el frau electoral.

Dissenya l'eslogan «Rebost i Educació» 16 Orientacions per a la PAU Model de preguntes que poden aparèixer Explica els pilars del sistema polític de la Restauració i el paper de la Constitució de 1876. Caracteritza el sistema canovista: bipartidisme, torn dinàstic, caciquisme i frau electoral. Explica les característiques i l'evolució de l'oposició al sistema de la Restauració (carlisme, republicanisme, moviment obrer). Analitza les causes i el desenvolupament de la guerra de Cuba i el paper dels Estats Units en el conflicte. Explica les conseqüències del desastre del 98 en els àmbits econòmic, polític i cultural.

Defineix la Generació del 98 i el regeneracionisme com a resposta intel·lectual a la crisi colonial. Explica el paper de Catalunya en la guerra de Cuba i les seves conseqüències polítiques (Tancament de Caixes, Lliga Regionalista). Comenta un text/font primària (manifest, discurs, programa polític) relacionat amb el període. Consells pràctics per a l'examen Estructura sempre en tres blocs: causes desenvolupament dels fets conseqüències. Els correctors valoren molt aquesta claredat. Fes servir sempre dates concretes (mes i any, com a mínim) i noms propis dels protagonistes: donen precisió i puntuen molt bé.

No confonguis el Conveni de Zanjón (1878, fi de la Guerra dels Deu Anys) amb el Tractat de París (1898, fi de la guerra de Cuba i Filipines). Distingeix bé caciquisme (control social local) i encasellat (mecanisme institucional des del govern): són complementaris, no sinònims. Si et demanen comentari de text, identifica primer el tipus de font, l'autor (o autoria col·lectiva) i la data; després identifica la idea principal o idees principals i, finalment, contextualitza-la amb el que saps del tema. Explica sempre el "per què", no només el "què": per exemple, no diguis només que Espanya va perdre Cuba, explica per què el sistema de la Restauració va sobreviure políticament tot i el desastre.

Aquest Tema 3 connecta directament amb el Tema 4 (el catalanisme polític) i amb el conjunt de la crisi del sistema de la Restauració al primer terç del segle XX: el desastre del 98 i el Tancament de Caixes obren la porta a l'ascens del catalanisme polític (Lliga Regionalista, 1901) i al regeneracionisme, que marcaran l'evolució política posterior.