Industrialització i canvi social a Espanya i Catalunya al segle XIX

I 30 flashcards i 20 preguntes més al document.

Text del document

UNITAT 2. INDUSTRIALITZACIÓ I CANVI SOCIAL AL SEGLE XIX (PART I) 1. LA INSUFICIENT TRANSFORMACIÓ DE L'AGRICULTURA L'ESTAT ESPANYOL I CANVI DEMOGRÀFIC 1.1 La reforma agrària liberal Durant el segle XIX, la reforma agrària liberal va transformar la propietat de la terra. Es van abolir els drets senyorials, es van desvincular les terres de la noblesa i es van fer desamortitzacions (desamortitzacions de Mendizábal i de Madoz) de terres de l'Església i dels ajuntaments. La reforma va fer que augmentessin les terres que es podien conrear i, per tant, també va aug mentar la producció agrícola. Però això no va millorar gaire la vida dels pagesos.

Molts camperols eren pobres i no tenien prou diners per comprar les terres que es posaven a la venda. Per això, moltes terres van acabar en mans de grans propietaris i persones amb diners. Com que una gran part de la població espanyola treballava en l'agricultura, molts pagesos continu aven vivint en condicions molt precàries i de pobresa. Estructura de la propietat agrària a Espanya i condicions de vida Al sud de la Península, sobretot a Andalusia, Extremadura i part de Castella-la Manxa, predomina ven els latifundis, que eren grans extensions de terra propietat de poques persones. Molts d'aquests propietaris contractaven jornalers, que treballaven les terres a canvi d'un salari molt baix.

Al nord-oest, especialment a Galícia, predominaven els minifundis, és a dir, petites parcel·les de terra molt fragmentades. Sovint els pagesos eren propietaris de petites extensions que amb prou fei nes permetien mantenir la família. Entre aquestes dues situacions hi havia zones on predominaven les propietats mitjanes, especial ment a Catalunya, el País Valencià i Aragó, i també en algunes zones de Castella i Lleó. Eren ex plotacions de mida intermèdia, generalment treballades pels mateixos propietaris o per famílies pa geses. Destacaven les masies.

La majoria dels pagesos molts pagesos continuaven vivint en condicions molt precàries i d'abso luta pobresa, patint fam, i sense accés a l'educació ni sanitat. S'ha de pensar que al S.XIX, un 60% de la població espanyola vivia de l'agricultura i en unes condicions completament deplora bles. 1.2. Creixement demogràfic i urbanització Durant el segle XIX, la població espanyola va créixer molt, passant d'uns 10,5 milions d'habi tants a finals del segle XVIII a 18,6 milions el 1900. I es va iniciar la transició cap al model demo gràfic modern. El creixement es va deure sobretot al descens de la mortalitat, gràcies a una millor alimentació i unes condicions de vida una mica millors.

Tot i això, encara hi havia epidèmies, guerres i crisis de subsistència. També es va produir un important èxode rural i urbanització: moltes persones van marxar del camp cap a les ciutats buscant feina. A Catalunya, aquest procés va ser especialment important a les zones industrials, sobretot a Barcelona. La població Catalana es va doblar en un segle, ja que va passar de 0,9 milions de 1790 a 1,9 milions el 1900. A Catalunya, zones com l'Alt Pirineu van perdre més del 40% de la població i les zones costaneres van guanyar població. Fer les Amèriques.

L'emigració a ultramar Durant el segle XIX començament del segle XX, molts espanyols van emigrar cap a Amèrica per buscar una vida millor i fugir de la pobresa i la falta de feina. Els principals destins van ser Argenti na, Cuba, Brasil, Mèxic i Uruguai. La majoria eren pagesos i treballadors que buscaven feina i millors oportunitats. Aquesta emigració va ser especialment important a Galícia, Astúries, Canàries i Catalunya. Els indians. Emigrants a Amèrica que tornaven a Catalunya i a Espanya enriquits. Aquí es construïen palaus en estil colonial, solien plantar palmeres com a símbol de la seva riquesa i portaven animals i plantes exòtiques. Un exemple és el Parc Samà (Cambrils). 2.

L'EXPANSIÓ AGRÍCOLA CATALANA Hem de destacar, primer de tot, les colonitzacions. Colonització en el sentit de repoblació d'alguna contrada tot transformant-la. La principal tasca de colonització per fer era, naturalment, portar aigua al secà. I la gran obra per excel·lència fou el Canal d'Urgell (1862), per convertir les estepes lleida tanes en una horta, en una de les zones més riques del camp català. (1) Altres zones de colonització foren el delta del Llobregat i l'horta de Mataró, estimulades pel creixent mercat consumidor de Barcelona. També el delta de l'Ebre canvià el pasturatge de vaques i ovelles pel conreu de l'arròs.

L'agricultura catalana del Dinou continua movent-se sobre una base cerealística i ramadera del tot insuficient, i beneficiant-se de l'expansió de l'olivera i, sobretot, de la vinya. Cal afegir també l'expansió dels ametllers i avellaners al Camp de Tarragona. Així mateix, el conreu de la pata ta i el blat de moro per tota la zona muntanyenca, els garrofers per tota la costa i els tarongers al Maresme i el Baix Ebre.

I, cap al final del segle, les primeres plantacions d'arbres fruiters a l'Urgell, En l'aspecte social les lleis liberals (Llei de Béns Nacionals i Llei de Desvinculació, de 1836, i Llei de Desamortització General, de 1855) —les quals, juntament amb altres disposicions, abolien el feudalisme— provocaren el desglaçament de la propietat feudal, empedreïda des de segles. Foren «desamortitzats», és a dir, expropiats, els béns eclesiàstics. Això no va servir, però, al fi social que hauria convingut (el que havia produït la Revolució Francesa), de beneficiar els pagesos. Posats a subhasta, aquests béns anaren a parar a mans de terratinents, burgesos i pagesos molt benes tants.

I els pagesos pobres es van veure sotmesos a condicions més dures que abans. També s'afavo riren les transaccions dels patrimonis senyorials civils, que foren «desvinculats», o permesos de ser venuts. Però, tot plegat, el latifundisme va restar igual o reforçat. Si aquestes mesures no van afavorir la pagesia, sí que van impulsar el millorament tècnic. L'arada romana va ser arraconada i s'introduí una nova arada, que no sols obria sinó que removia la terra. Ben aviat es va començar a parlar d'algunes màquines agrícoles. Una altra novetat fou l'ús dels adobs. A aquesta transformació i al progrés general agrari hi contribuïren dos factors.

L'un, el desenvolu pament dels transports, com el ferrocarril a partir de 1848 (línia Barcelona-Mataró), i la pro longació de les carreteres des de Barcelona fins a les zones de muntanya. L'altre, la col·labora ció dels homes de la ciutat en les coses del camp: per exemple, capital barceloní construí el Canal d'Urgell. La ramaderia La ramaderia havia experimentat, al llarg del segle, una clara expansió al compàs de l'aug ment de la demanda de carn i de llet. També havia evolucionat del tipus tradicional transhu mant al tipus estant, en corrals i vaqueries. Per exemple, el nombre d'ovelles, al llarg del segle, havia passat d'uns 281.000 a uns 426.000.

Totes les espècies de bestiar van augmentar sensiblement, però cal fer una menció especial en el cas dels ases: un tipus d'ase perfeccionat a la zona d'Olot i de Vic, anomenat «guarà català», conegué fama internacional i una exportació massiva a Eu ropa, Amèrica i Austràlia. 2.1. L'estructura de la propietat agrària a Catalunya Al voltant del 1900 Catalunya tenia aproximadament un 55% de població activa dedicada a l'agricultura. Predominaven les petites i mitjanes propietats, sovint organitzades al voltant de les masies. Eren propietats que, estalviant molt i vivint de manera austera, permetien a les famílies pageses sobreviure d'una manera més còmoda que els pagesos de la resta d'Espanya.

Els anys que hi havia bona collita, podien viure una mica millor i disposar d'alguns excedents que venien al mercat. També hi havia molts pagesos que treballaven terres d'altri com a masovers, arrendataris, parcers, jornalers, rabassaires i sovint la seva situació econòmica era precària i miserable. 2.2 La fil·loxera (1880 - 1892) La vinya va continuar al llarg del segle la seva expansió que va arribar al seu màxim després de 1865, a causa de la destrucció de les vinyes franceses per la fil·loxera. Un bon nombre de comar ques de prop del litoral català es podien considerar de monoconreu vitícola.

Llavors, l'exportació cap a França va fer que el preu del vi es doblés, i una riuada d'or s'estengué pel camp de Catalu nya. L'expansió del conreu s'intensificà. Però l'any 1879 la fil·loxera travessava els Pirineus i co mençava tot seguit a estendre's per Catalunya. L'any 1882 arribava al Maresme, el 1887, al Pe nedès, i dos anys després, al Priorat. La crisi va assolir el punt culminant entre 1892 i 1894: les vi nyes foren destruïdes quasi a tot arreu, i les llars pageses, preses de la desesperació.

El país s'anà refent del desastre mitjançant l'empeltament de ceps americans, resistents a la fil·lo xera, sota la direcció científica de l'Estació Enològica de Vilafranca del Penedès, fundada l'any 1892. El Priorat, per exemple, perdé un 25 per 100 dels seus habitants. Molta gent va emigrar cap a Amèrica. La qüestió rabassaire La crisi de la fil·loxera, a més de ser un desastre enorme, va portar cua, en unes conseqüències so cials greus que foren conegudes amb el nom de «qüestió rabassaire».

Al llarg del segle XIX es produeixen litigis entre rabassaires i propietaris al voltant del problema de l'acabament del contracte de «rabassa morta» (contracte sorgit al segle anterior i que tenia una dura da de «la vida de la vinya»). Els rabassaires aspiren a convertir aquest contracte temporal en perpetu, però els tribunals n'afirmen invariablement la temporalitat i el dret del propietari a desnonar el pagès al seu termini. El problema prengué una gran volada el 1873, quan la Repú blica aprovà una llei en què la rabassa morta era declarada redimible a voluntat del rabasser: aquest podia convertir-la en contracte perpetu mitjançant el pagament d'un «cens», o una quantitat anual.

Però, caiguda la República, fou suspesa la llei. La fil·loxera, entorn de 1892, arribà a matar tots els ceps, vells i nous, com que no hi havia dubte que la rabassa ja era «morta», molts propietaris volgueren rescatar les seves terres. Ai xò donà lloc a l'agitació més violenta que ha conegut el camp català des de la crisi de la re mença: es va desenvolupar una furiosa campanya excitant els rabassaires, amenaçats de caure en la condició de proletaris del camp, a apropiar-se les terres. La lluita fou especialment agu da al Penedès. Aparegueren lligues de resistència de rabassaires i parcers per fer front comú davant els amos i imposar-los uns pactes amb unes condicions determinades.

L'incompliment dels acords presos, acceptant condicions menys favorables, o la no-associació per part d'alguns pa gesos determinava un sentiment de menyspreu: els pagesos conformistes eren titllats d'esquirols; a vegades eren expulsats de la lliga. Els propietaris esquerps a acceptar les condicions demanades eren boicotejats: cap pagès no hi entrava en tractes. A vegades la lluita arribava al sabotatge: des brotar la vinya, arrencar els ceps o calar foc als boscos. O bé escamots de pagesos s'ajuntaven en la verema d'una vinya i partien els fruits a gust del rabasser. En algun cas arribaren a apedregar el pro pietari.

Per la seva part, els propietaris, valent-se de la influència prop dels municipis o dels cacics locals, expulsaven de la rabassa els pagesos més assenyalats com a revolucionaris. Només al poble de Sant Pere de Ribes hi hagué una avinença entre rabassaires i propietaris. Amb tot, la necessitat de replantar les vinyes va obligar, a la fi, a una concòrdia més o menys real entre propietaris i rabassaires. Deixant de banda la qüestió de la redempció forçosa de la rabassa, els pagesos pugnaren per obtenir condicions més favorables, amb participació del propietari en les despeses del conreu o disminució de la part d'aquell en els fruits.

Així, moltes rabasses no van ser renovades, però van ser convertides en parceries a llargs terminis. D'aquesta manera, el propietari havia rescatat la propietat, però l'antic rabassaire veia garan tida una llarga permanència en la terra tants anys treballada. 3. CATALUNYA, PIONERA DE LA INDUSTRIALITZACIÓ A L'ESTAT 3.1. La producció d'indianes (S.XVIII) Les indianes eren teles de cotó estampades amb colors vius i diversos dibuixos. Van arribar a Europa procedents de l'Índia i altres zones d'Àsia. A Catalunya es van començar a fabricar sobretot durant el segle XVIII. Barcelona es va convertir en un important centre de producció d'aquestes teles.

La indústria de les indianes va afavorir el creixement econòmic de la burgesia catalana. També van ser un dels primers passos cap a la industrialització de Catalunya. 3.2. La indústria cotonera i els vapors (1780 - 1860) La indústria cotonera catalana va començar a créixer a partir de 1780: Es van introduir màquines de filar angleses i, des de 1833, la màquina de vapor. Es van crear els vapors, fàbriques que utilitzaven el carbó com a font d'energia. Aquesta etapa es va concentrar sobretot a Barcelona i les zones industrials properes. El cotó va desplaçar la llana com a matèria primera.

Els vapors En aquesta primera etapa de la industrialització el model d'organització de la producció indus trial predominant va ser el dels vapors. Aquest era el nom que es donava a les indústries tèxtils que utilitzaven l'energia del carbó i estaven situades als barris industrials de les ciutats, preferentment al costat de les estacions de ferrocarril per poder abastar-se fàcilment de carbó. Els vapors consta ven, fonamentalment, de l'edifici fabril i els seus annexos (carbonera, màquina de vapor, magat zems, etc.).

Un dels vapors principals, va ser el Vapor Bonaplata de Barcelona (1832), que aviat va passar a donar feina a més de 600 treballadors i que va ser cremada durant les revoltes de 1835. 3.3. 2a etapa: a partir de 1860 L'escassetat i l'encariment del carbó van dificultar el funcionament dels vapors. Van créixer les colònies industrials, situades prop dels rius, on aprofitaven l'energia hidràu lica. La indústria cotonera es va continuar expandint, sobretot per les zones de l'interior de Cata lunya.

Les colònies industrials En una segona etapa, a partir de la dècada de 1870, i per tal d'estalviar els alts costos que com portava l'ús del carbó, es van buscar cursos d'aigua utilitzables per a obtenir energia hidràulica, i d'aquesta manera la indústria va desplaçar-se cap a les conques del Besòs, el Llobregat, el Carde ner i el Ter (mirar mapa pàg. 16 del manual) Així, el model d'organització de la producció industrial predominant en aquesta etapa serien les co lònies situades a prop dels rius.

Aquestes estaven allunyades dels nuclis urbans i comportaven l'edi ficació d'un conjunt d'immobles complementaris (església, escola, habitatges, economat, cen tres recreatius, etc.) perquè els treballadors i les seves famílies poguessin viure en la mateixa colònia. Aquest model presentava inconvenients i avantatges per a la producció. Les colònies eren unes construccions més complexes i el model productiu exigia reduir el procés de producció quan, en els mesos d'estiu, es reduïa el cabal d'aigua.

A més, el cost del transport era elevat a causa de la distància entre la fàbrica i els ports per on entraven al país les primeres matèries, així com fins als centres de consum situats fonamentalment en els nuclis urbans. Els treballadors eren fà cilment controlats pels propietaris. En canvi, les colònies resultaven avantatjoses per la gratuï tat de l'aigua, pel fet de comptar amb una mà d'obra més barata i menys reivindicativa que la urbana, i pels beneficis concedits per les diverses disposicions legals encaminades a fomentar el poblament rural. Colònia tèxtil de Can Vidal a Puig-reig (Barcelona) 3.4. Limitacions de la indústria catalana - Escassetat de carbó.

- Escassetat de cotó (principalment a partir de la Guerra de Secessió Americana). - L'escassa vertebració del mercat espanyol i la reduïda capacitat de consum de la població, que suposava una demanda feble i excessivament lligada a la fluctuació de la producció agrària. D'aquesta manera, els industrials catalans van exigir al Govern l'aplicació de mesures proteccionis tes per fer front a la competència de teixits estrangers. 3.5.

Expansió a altres sectors industrials a Catalunya El creixement industrial es va expandir a altres sectors: siderúrgia i metal·lúrgia (Maquinista Ter restre i Marítima, creada el 1855 a Barcelona) , la indústria química (Societat Anònima Cros a Bar celona), indústria del calçat, alimentària, creació a Catalunya de la primera xarxa elèctrica espa nyola (1875) i la primera xarxa telefònica entre Barcelona i Girona (1877). 4. L'ECONOMIA ESPANYOLA DURANT L'ÚLTIM TERÇ DEL S.XIX. En groc les idees principals La tendència de creixement econòmic es va mantenir en el període de 1874 i 1890.

Encara amb tot, al començament del segle XX l'economia espanyola encara era agrària, incapaç de competir en el mercat internacional, i la participació de la indústria nacional sol representava 1/5 part del total. Les deficients comunicacions terrestres, l'aïllament a l'extrem sud d'Europa, l'escasse tat de recursos naturals i l'escàs poder adquisitiu de la majoria de la gent, van fer que Espanya, tret de Catalunya i País Basc estigueren a la cua dels països industrialitzats d'Europa. D'una altra banda entre 1874 i 1890, es va asseure el capitalisme industrial espanyol. Esdevenint el centre del gran debat econòmic les teories lliurecanvistes i proteccionistes.

Els lliurecanvistes defensaven que l'entrada lliure de productes estrangers estimularia la competitivitat i l'especialitza ció de la indústria espanyola, mentre que els proteccionistes eren partidaris de posar obstacles a la competència exterior per fomentar el desenvolupament de la producció interna. Els industrials tèx tils catalans, els cerealistes castellans, el sector del carbó asturià i els siderúrgics bascos van pressio nar per aconseguir protecció als seus productes. La política aranzelària va evolucionar a partir de 1870 a mesures proteccionistes.

Aquestes mesures proteccionistes van obstaculitzar la vinculació amb el mercat internacional, la incorporació de noves tecnologies, i va ser una causa de la debili tat del desenvolupament industrial. L'energia elèctrica va iniciar la seva expansió, i en 1882 hi havia ja il·luminació d'aquest tipus a Madrid i Barcelona. Quant a la mineria i siderúrgia la legislació minera de 1868 va permetre liberalitzar el sector i lliurar concessions a un gran nombre de companyies nacionals i estrangeres. A Astúries i Santander es desenvolupaven les mines de ferro i carbó.

La siderúrgia al País Basc va augmentar la seva ex pansió (Alts Forns de Biscaia) no obstant això, s'alimentaven principalment de l'hulla anglesa, de millor qualitat i molt més barata que l'espanyola. En els transports, Espanya presentava un dèficit en carreteres i camins respecte a altres països d'Europa que feia molt difícil connectar els centres de producció agrícola situats a l'interior amb els mercats exteriors. El ferrocarril es va veure com una oportunitat. Primera línia Barcelona – Mataró de 1848. Llei General de Ferrocarrils de 1855 va donar l'impuls necessari per a la construcció de trens per tota la península. La màquina de vapor també es va introduir en els vaixells.

Tot això va intensificar el comerç amb la resta d'Espanya i amb Europa, no obstant això, no es van aconseguir els efectes desitjats per problemes tècnics (ample de via diferent de l'europeu, estructura radial...) Pel que fa a la hisenda, banca i moneda l'any 1868 es va crear una nova moneda oficial, la pesse ta. En els primers anys de la Restauració, el sector financer va experimentar un fort creixement. A Catalunya es va desencadenar l'anomenada febre de l'or, un gegantesc procés d'especulació finance ra que va transformar la vida de la ciutat. Les classes mitjanes van començar a invertir en valors, i les Borses de Madrid i Barcelona van experimentar un auge espectacular.

Al País Basc va sorgir una poderosa banca lligada a la indústria del ferro, que va canalitzar inversi ons cap a l'equipament industrial. La repatriació de capitals procedents de Cuba va ajudar en el des envolupament d'aquestes inversions. En aquesta època es creen els principals bancs del país: banc Santander, Bilbao o Biscaia, que van començar a captar l'estalvi de les classes mitjanes. 5. LA CRISI DE FINAL DE SEGLE XIX A la fi del s.

XIX l'economia entra en crisi per la pèrdua dels mercats colonials A partir de 1890 es produeix una aturada en el creixement econòmic, i s'inicia l'anomenada "Crisi Finisecular", causada especialment per factors externs: l'arribada de la fil·loxera a Espanya, a això s'uneix la febre proteccionista generada per l'Imperialisme i colonialisme, que impedia que Espanya pogués treure els seus productes a països tercers.

El govern espanyol es va veure pressionat pels sectors agrícoles (cerealistes castellans especialment a través de la Lliga Agrària), els industri als tèxtils catalans, associats en el Foment del Treball Nacional i els siderúrgics bascos i fins i tot els propietaris de les mines de carbó asturianes i van obligar el govern a establir la Llei d'Aranzels de 1891. El resultat va ser, i en el cas dels cereals, un augment espectacular dels preus a causa de la dificultat d'importar cereal estranger, que va tornar a produir la fam entre els jornalers i les classes populars. El sector tèxtil es va veure frenat per la pèrdua de les últimes colònies (Cuba, Puerto Rico i Fi lipines) En iniciar-se el s.

XX els principals problemes del sistema econòmic seguien en peus: una agri cultura endarrerida i dominant, un mercat interior amb escassa capacitat de compra; uns mecanis mes de competència arcaics; escasses inversions en equipament i modernització industrial, excepte al País Basc i Catalunya, i una manca de mercats exteriors (Espanya a penes tenia colònies on poder vendre els seus productes) que impedia una expansió cap a l'exterior. Només la Primera Guerra Mundial va portar un autèntic boom econòmic gràcies a un creixe ment considerable de la producció i de les exportacions (carbó, teixits, siderúrgia, cereals...).

La fi de la Primera Guerra Mundial va suposar una desacceleració econòmica i en 1917 es va entrar en una greu crisi produïda per l'escassetat d'aliments, matèries primeres, i la reducció de les exporta cions. El resultat va ser el tancament massiu d'empreses i l'augment de l'atur.