Història d'Espanya: Segona República, Guerra Civil, Franquisme i Transició

I 165 flashcards i 106 preguntes més al document.

Text del document

5- LA SEGONA REPÚBLICA ESPANYOLA (1931 - 1936) 5.1- LA PROCLAMACIÓ I EL GOVERN PROVISIONAL El 12 d'abril de 1931 es van celebrar eleccions municipals a Espanya amb una elevadissima participació. Els partits polítics que portaven la proposta d'una nova República en els seus programes es van imposar als partits dinàstics que defensaven la monarquia i el sistema de la Restauració. Sobretot van guanyar a les grans ciutats i a la majoria de nuclis urbans. Els resultats van demostrar que bona part de l'electorat apostava per un canvi de règim.

El 14 d'abril de 1931 amb l'aparició dels primers resultats en moltes localitats espanyoles, els regidors electes van sortir a proclamar la República des dels balcons dels ajuntaments alhora que la gent sortia de manera espontània al carrer per celebrar. Davant aquesta situació el rei Alfons XIII va renunciar a la potestat reial i va abandonar el país en direcció a l'exili. A Madrid, els representants dels partits polítics signants del pacte de Sant Sebastià van constituir un govern provisional que el mateix 14 d'abril va proclamar oficialment la Segona República espanyola. El govern provisional serà el liderat per Niceto Alcalá Zamora i amb representants de partits d'àmbit republicà.

Aquest govern provisional va convocar eleccions a corts constituents pel dia 28 de juny de 1931 i va prendre uns seguit de disposicions d'urgència com la concessió d'una amnistia general per als presos polítics o la proclamació de les llibertats polítiques i sindicals. 5.2- PRIMER BIENNI O BIENNI REFORMISTA (1931 - 1933) Les eleccions generals del 28 de juny de 1931 van tenir una participació molt alta. La victòria va ser per a la coalició d'esquerres que va obtenir 279 escons dels 464 possibles, per tant, majoria. El govern va quedar sota la presidència de Manuel Azaña, líder de Izquierda Republicana, mentre que el president de la República serà Niceto Alcalá Zamora.

El nou govern iniciará una profunda obra reformista que buscará modernitzar i situar Espanya al nivell dels principals països europeus. Aquestes reformes es poden dividir en 5 blocs: Primer bloc: La Constitució del 1931. El govern d'Azaña va impulsar la redacció d'una nova constitució que será molt avançada per al seu temps i que tenia un fort caràcter democràtic i progressista amb una àmplia declaració de drets i llibertats on es declarava per primer cop a Espanya com un Estat laic. (no hi ha religió oficial) On s'obria a la possibilitat de desenvolupar lleis com la del divorci i també es condecia per primer cop el sufragi femení. Segon bloc: La reforma militar.

La reforma militar realitzada pel govern d'Azaña tenia com a objectiu la simplificació i reducció de l'exèrcit sobretot dels comandaments sospitosos de ser contraris a la República. S'oferirà als militars la jubilació anticipada amb l'objectiu de reduir a la meitat el nombre d'oficials, també es derrogarà la llei de jurisdiccions que perseguia els atacs a l'exèrcit i els símbols de l'Estat, es suprimirán algunes de les acadèmies militars com per exemple la de Saragossa per considerar-les un focus anti-republicà, i per últim, s'anul·laràn els ascensos per mèrits d'armes. Tercer bloc: La reforma de l'estat a nivell territorial i administratiu.

Es configurarà una llei que tal com recull la Constitució permetrà a les regions històriques accedir a l'autonomia. Aquestes regions tindran institucions pròpies i competències d'autogovern regulades per l'estatut d'autonomia. Catalunya obtindrà al 1932 el seu estat d'autonomia mentre que al País Basc i Galícia iniciaran les negociacions per obtenir-lo. Quart bloc: La reforma educativa. Un dels grans objectius del govern d'Azaña va ser la reforma de l'ensenyament que pretenia acabar amb l'analfabetisme crònic de la societat espanyola on gairebé 7 milions de persones eren analfabetes.

Per millorar aquesta situació es va promoure una educació liberal i laica garantint el dret a l'educació de tots els infants adoptant un model d'escola obligatòria i gratuïta. A més s'introduirà la coeducació a les aules i es suprimirà l'ensenyament de la religió. També es contractarán 7000 nous mestres pel mètode de concurs d'oposicions i es construirán 10000 noves escoles. Per assumir tots aquests objectius, el govern augmentarà un 50% la despesa dedicada a l'ensenyament. Cinquè bloc: La reforma agrària.

El camp continuarà sent l'assignatura pendent dels polítics espanyols, el govern d'Azaña va plantejar solucionar el problema amb l'aprovació de la llei de Bases i Usos de Conreus per la qual no es podien mantenir sense treballar o explotar les grans propietats agràries que en cas de no ser rendibles serán expropiades. A tall d'aquest fi, es crea l'Institut de la Reforma Agrària que controlarà les expropiacions i les valoracions econòmiques de les terres. El procés d'expropiació i adjudicació de les terres serà extraordinàriament lent degut a la forta oposició dels propietaris.

Els pagesos i jornalers frustrats pel incompliment de les seves expectatives es van radicalitzar i serán habituals les protestes i enfrontaments. Són destacables els fets de Castelblanco, a Extremadura, Anedo a la Rioja i Casas Viejas a Andalusia on una sèrie de jornalers van ocupar tot un seguit de terres i es van fer forts amb elles havent de intervenir la guàrdia civil. 5.3- LA REACCIÓ I REORGANITZACIÓ DE LES DRETES La reacció dels sectors més conservadors dretans i reaccionaris davant l'abast d'aquestes reformes serà extremadament violenta i agressiva. La premsa vinculada a aquests grups ataca sistemàticament a les esquerres amb la intenció de desprestigiar les lleis que s'aproven.

En aquest context alguns dels sectors de l'exèrcit van voler aprofitar el descontentament dels grups més conservadors i a l'agost de 1932 van protagonitzar un cop d'Estat liderat pel general Sanjurjo amb la pretensió de forçar un canvi en el govern de la República a favor de la dreta més conservadora. El cop d'Estat però va fracassar.

La forta oposició mediàtica de les dretes, de l'exèrcit i de l'església, la conjuntura social desfavorable que s'arrossega des de la crisi del 1929 i la conflictivitat social creixent per la lentitud d'algunes reformes, van produir un fort desgast del govern d'Azaña que acabarà dimitint a la tardor del 1933 i convocant eleccions generals pel 18 de novembre de 1933. 5.4- EL SEGON BIENNI O BIENNI CONSERVADOR (1934 - 1936) Les eleccions generals del 18 de novembre del 1933 seran les primeres eleccions on les dones exerciran el seu dret a vot reconegut a la constitució del 1931.

En aquestes eleccions les dretes arribaran amb molta força gràcies a la creació d'una coalició de partits conservadors liderada per la CEDA (Confederación Española de Derechas Autónomas) dirigida per José María Gil Robles i pel partit radical dirigit per Alejandro Lerroux. En canvi, els partits d'esquerres es presentaran a les eleccions dividits i enfrontats. El resultat final serà una àmplia victòria pels partits de dretes que hauran de formar govern. El nou govern liderat pel partit radical i la CEDA serà presidit per Alejandro Lerroux que aplicarà punt per punt el seu programa electoral basat en destruir l'obra reformadora de l'anterior bienni.

En aquest sentit derrogarán tots els decrets de la reforma agrària restaurant la situació anterior al 1931, també es dictarà una amnistia per tots els presos i militars condemnats pel cop d'Estat del 1932, l'església recuperará el seu paper principal a la societat i en l'educació i s'aturaran les discussions del projecte d'estatut del País Basc i de Galicia. 5.5- AGITACIÓ SOCIAL, ELS FETS D'OCTUBRE DEL 1934 El contingut profundament antireformista del Govern Central actua com a estimulant de la creixent radicalització dels sindicats i partits d'esquerres.

Un mes després de les eleccions al desembre del 1933 es produiràn revoltes arreu Espanya organitzades pels anarquistes de la CNT-FAI amb el suport actiu dels socialistes i la UGT. Però el fet revolucionari més significatiu es produeix en els anomenats Fets d'octubre del 1934 on els republicans d'esquerres i els socialistes davant la por de que el govern inicés una política cada cop més autoritària i fins i tot propera al feixisme iniciaràn un seguit de protestes amb dos focus principals: Astúries i Catalunya. A Astúries la UHP (Unión de Hermanos Proletarios), una organització de miners i treballadors industrials anarquistes i socialistes, proclamarà la revolució socialista.

A l'octubre del 1934, grups de miners armats van ocupar diferents pobles de la conca minera d'Asturies, van prendre casendres de la guàrdia civil i van substituir els ajuntaments per comités revolucionaris. El govern de Madrid al veure que havia perdut el control d'Astúries, decideix intervenir enviant l'exèrcit, més concretament, La Legión dirigida pel general Francisco Franco. Els soldats s'enfrontaràn durant més de 10 dies però finalment la revolta serà dissolta. La posterior repressió serà molt dura amb més de 1000 miners morts, molts dels quals executats, 2000 ferits i uns 5000 detinguts. A l'octubre del 1934 el descontentament a Catalunya és molt elevat entre els obrers i els pagesos.

Rebrà el suport del Govern de la Generalitat que està molt preocupat per l'entrada de ministres procedents de la CEDA en el govern de Madrid ja què sospiten d'un gir feixista i recentralitzador. Així el president de la Generalitat Lluís Companys el 6 d'octubre del 1934 proclamará l'Estat Català sometent el govern central a una important prova de força. L'exèrcit espanyol es mobilitzarà i ocupará el Palau de la Generalitat amb els principals ajuntaments i carregará contra els manifestants disparant amb artilleria.

El resultat serà de més de 2000 morts, desenes de milers de detinguts entre els quals tots els membres del govern de la Generalitat i el president Lluís Companys, mentrestant el govern de Madrid deixarà en suspens l'Estatut d'Autonomia. Aquesta inestabilitat política provocarà la retirada d'inversions i la paralització d'una part important de l'activitat econòmica que ja de per sí era molt feble. L'atur entra en una espiral ascendent amb xifres molt elevades que no paren de créixer, aquesta percepció de crisi es veurà més agreujada pels diferents casos de corrupció.

El partit del govern veurà afectat per un seguit d'escàndols de corrupció com són casos de malversació de fons públics per part d'alguns polítics i dirigents del partit radical però el cas més important serà l'anomenat Cas del Estraperlo on diverses autoritats del govern espanyol incloent al president del govern Alejandro Lerroux es veuràn implicades en casos d'estafa en diferents casinos espanyols. Davant aquesta situació el partit radical i el president del govern havien perdut tota la legitimitat per governar i acabaran dimitint a finals del 1935. El president de la República Niceto Alcalá Zamora convocarà les noves eleccions generals pel mes de febrer del 1936.

5.6- DE LA VICTÒRIA DEL FRONT POPULAR A LA GUERRA CIVIL (FEBRER 1936 AL JULIOL 1936 L'any 1936 comença la victoria electoral de la coalició d'esquerres, que rep el nom de front popular i que guanya les eleccions generals del febrer del 1936. El front popular tenia el seu programa d'amnistia pels empresonats a l'octubre del 1934 i la recuperació de l'impuls de les reformes del primer bienni. Davant d'aquesta convergència política de les esquerres, els partits de dretes es presenten desunits tot i que a l'ultima hora van aconseguir un mínim de consens i s'agruparan en l'anomenat Bloque Nacional amb el partit de la CEDA com a representant més destacat.

El resultat electoral va atorgar la victòria al front popular amb un 48% dels vots aconseguint un total de 294 diputats mentre que el bloc de dretes va obtenir el 46.5% amb un total de 160 diputats. Les forces de centre van obtenir el 5.4% i els seus 57 diputats van passar a formar part de l'arc parlamentari del front popular. D'acord amb el que portaven amb el programa del front popular, el nou govern va quedar format exclusivament pels republicans d'esquerra mentre que els socialistes i altres partits de la coalició es van comprometre a donar suport parlamentari.

Manuel Azaña serà elegit president de la república en substitució de Niceto Alcalá Zamora i Santiago Casares Quiroga serà president del govern. El nou govern va posar ràpidament en marxa el seu programa, va decretar una amnistia de més de 30000 presos polítics, va iniciar les negociacions per aprovar els estatuts del País Basc i Galícia, i va reprendre el procés reformista interromput durant el segon bienni. Aquesta nova situació va ser rebutjada pel bloc de dretes que no va acceptar la derrota electoral ni la d'obertura del procés reformista.

Molts propietaris de terres es van oposar a les mesures de la llei agrària del govern, alguns empresaris van tancar les seves empreses i fàbriques i van expatriar els capitals mentre que l'església va iniciar unes dures campanyes contra la República. La Falange Espanyola per la seva banda va fomentar un clima d'enfrontament civil i de crispació política. Grups falangistes van formar tropes armades que van iniciar accions violentes contra líders de partits d'esquerres, de sindicals i d'obrers. Com a defensa, els grups d'esquerra radical van reaccionar de la mateixa manera contra empresaris i líders de la dreta fragmentant cada cop més el clima de crispació i d'enfrontaments.

La creació d'aquest clima de violencia va afavorir a que els sectors militars descontents comencecin a organitzar un cop d'estat militar contra la República per tal de canviar de règim i restablir l'ordre. El cop d'Estat va començar a agafar força sota la direcció del general Mola amb el suport de forces polítiques de dretes i la simpatia de la Itàlia feixista de Mussolini i l'Alemanya nazi de Hitler. El 14 de juliol del 1936 en un clima de violència molt elevat es va produir a Madrid l'assassinat del tinent republicà José del Castillo a mans d'un grup falangista.

La resposta va ser l'assassinat a mans d'un grup d'esquerres d'un dels líders més carismàtics de la dreta anomenat José Calvo Sotelo. Tot plegat va accelerar els plans dels colpistes i la insurrecció contra la República començava el 17 de juliol del 1936 al Marroc i el 18 de juliol a la península començava una guerra civil que s'allargarà fins al 1939. 5.7- PARTITS POLÍTICS DE LA SEGONA REPÚBLICA 5.7.1 CARACTERÍSTIQUES DELS PARTITS D'ESQUERRA - Laïcitat de l'Estat - Democratització de l'exèrcit - Reforma agrària - Amplis drets socials i laborals - Descentralització de l'Estat Dins d'aquests partits d'esquerres es poden dividir en tres grups: GRUP 1: PARTITS REPUBLICANS 1.

Acción Republicana: al 1930 pasa a anomenar-se Izquierda republicana, el seu màxim dirigient és Manuel Azaña 2. Partit Republicà Radical Social: Partit de Marcelino Domingo 3. ¡Al Servicio de la República!: Partit de José Ortega i Gasset GRUP 2: PARTITS D'ÀMBIT AUTONOMISTA 1. Esquerra Republicana de Catalunya: líders més destacats són Francesc Macià i Lluís Companys 2. Organització Republicana Galega Autònoma: el seu màxim líder és Santiago Casares Quiroga GRUP 3: PARTITS D'ÀMBIT OBRER 1. PSOE: hi destaquen Indalecio Prieto i Franco Largo Caballero. 2. Partit Comunista d'Espanya: destaca José Díaz. 3. POUM (Partit Obrer d'Unificació Marxista): El seu líder és Andreu Nin.

5.7.2 CARACTERÍSTIQUES DELS PARTITS DE DRETA - Defensen un estat confessional - Defensen els privilegis de l'exèrcit - Un Estat centralista i unitari - La propietat agraria tradicional - Es mostren contraris a avançar en reformes laborals i drets socials Dins d'aquests partits de dretes es poden dividir en 4 grups: GRUP 1: PARTITS REPUBLICANS 1. Partit Radical: Alejandro Lerroux 2. Derecha Liberal Republicana: Niceto Alcalá Zamora 3. CEDA (Confederación Española de Derechas Autónomas): José María Gil Robles GRUP 2: PARTITS AUTONOMISTES 1. La Lliga Regionalista: al 1933 canviará a Lliga Catalana, màxim líder és Francesc Cambó. 2.

PNB (Partit Nacionalista Basc): José Antonio de Aguirre GRUP 3: PARTITS MONÀRQUICS 1. Renovación Española: José Calvo Sotelo 2. Comunión Tradicionalista: Manuel Fal Conde GRUP 4: PARTITS AUTORITARIS 1. JONS (Partit Junta de Ofensiva Nacional Sindicalista): Ramiro Ledesma 2. Falange Española: José Antonio Primo de Rivera 6- LA SEGONA REPÚBLICA ESPANYOLA A CATALUNYA (1931 - 1936) 6.1- LES ELECCIONS I EL GOVERN PROVISIONAL A les eleccions municipals del 12 d'abril del 1931 a Catalunya el triomf va ser de manera aclaparadora per les republicanes i les esquerres.

La Lliga Regionalista va perdre la seva supremacia i el gran vencedor va ser el nou partit fundat poc abans de les eleccions amb el nom d'ERC. El mateix 14 d'abril Lluís Companys d'ERC va proclamar la República des del balcó de l'ajuntament i poques hores després Francesc Macià, màxim dirigent del partit, va proclamar la República Catalana integrada a la Federació de Repúbliques Ibériques. La iniciativa dels dirigents catalans va provocar un conflicte amb el govern provisional de la República espanyola.

Una comissió del govern provisional espanyol va viatjar a Barcelona per demanar a Francesc Macià que sotmetés la seva decisió sobre l'estructura de l'Estat a la futura decisió de les Corts Constituents espanyoles a canvi de la concessió immediata d'un règim d'autonomia. Per signar aquest acord finalment acceptat per Francesc Macià, Niceto Alcalá Zamora es va traslladar a Barcelona el 21 d'abril de 1931. 6.2- LA GENERALITAT PROVISIONAL I L'ESTATUT DE NÚRIA Les negociacions amb el govern provisional de la República van donar lloc a l'immediat reconeixement d'un govern autonòmic que va pendre el nom històric de govern de la Generalitat de Catalunya.

La nova institució va quedar en mans de republicans i catalanistes d'esquerra. La tasca primordial del govern provisional va ser elaborar un projecte d'estatut d'autonomia que definís el marc institucional de l'autonomia catalana i de les competències que hauria d'assumir. Amb aquesta finalitat es va anomenar una comissió d'experts que haurien de redactar d'estatut. Els 46 membres de la comissió que precidia Jaume Carner es van reunir al santuari de Núria i van redactar un avantprojecte d'Estatut que va ser lliurat al govern de Catalunya el 20 de juny de 1931. Es tractava d'un estatut molt ambiciós que serà aprovat per plebiscit popular (referèndum) el 2 d'agost de 1931 amb un 99% dels vots.

A Catalunya les eleccions generals del 28 de juny del 1931 van donar el triomf a ERC i el 18 d'agost de 1931 Francesc Macià va presentar l'Estatut a les corts de Madrid per a que fos sotmès a discreció i aprovació. Fora de Catalunya, alguns sectors especialment de la dreta s'alçarán indignats contra les pretensions expressades a l'Estatut de Núria perquè consideraven que posava en perill la unitat d'Espanya. Van organitzar mítings i manifestos en contra de l'Estatut i van fer campanyes de boicot als productes catalans. A les corts espanyoles els debats parlamentaris començaren al maig de 1932.

En la discussió s'hi va mostrar 3 posicions ben definides: la del govern central partidari de concebir una autonomia moderada, la dels parlamentaris catalans que reclamaven una autonomia àmplia i la de l'oposició de dretes que defensava la unitat d'Espanya. Finalment la posició del president del govern Manuel Azaña a favor del text va tenir una gran importància en el resultat del tràmit parlamentari. Així doncs, el 9 de setembre de 1932 fou aprovat l'Estatut d'Autonomia de Catalunya amb els vots a favor d'una part important de la cambra.

El text definitiu presentava importants diferències amb el redactat a Núria, tot i que es conservaven les institucions bàsiques com el parlament o el govern de la Generalitat. Segons el text aprovat, Catalunya es constituïa com una regió autònoma dins l'Estat espanyol i tant el català com el castellà eren declarades llengües oficials. Les competències de la Generalitat van ser sensiblement retallades i la majoria van passar a ser compartides amb l'Estat Central.

Les atribucions exclusives més importants eren l'ordre públic i l'administració de justícia, s'obtenien plenes competències respecte el dret civil i el règim administratiu i es creava el règim matrimonial de cassació de Catalunya que era l'òrgan suprem d'apel·lació. Els conflictes competencials entre la generalitat i l'Estat s'haurien de resoldre per mitjà del tribunal de garanties constitucionals. 6.3- LA GENERALITAT DE CATALUNYA I LA SEVA TASCA DE GOVERN L'aprovació de l'Estatut de Catalunya tancará l'etapa de la Generalitat provisional i tot seguit es van convocar eleccions al parlament de Catalunya al 20 de novembre del 1932.

La gran vencedora serà la candidatura d'ERC, que va obtenir 56 dels 85 escons del Parlament. La Lliga Regionalista es va consolidar com al primer partit de l'oposició amb 16 diputats. Lluís Companys va ser nomenat president del parlament i Francesc Macià fou elegit president de la Generalitat, càrrec que va ocupar fins al dia de la seva mort al 25 de desembre del 1933. El va succeir Lluís Companys que es va mantenir al capdavant de la Generalitat fins a la seva mort al 1940 donat degut l'afusellament pels franquistes.

La tasca del govern de la Generalitat durant la Segona República va ser força important: El l'apartat econòmic es van crear serveis d'estadística, instituts d'investigacions econòmiques i les caixes de dipòsits. En l'agricultura es va fomentar la creació de cooperatives i de centres d'experimentació agrària on també es van buscar solucions pels problemes dels pagesos arrendataris, especialment dels rabassaires. Entre altres mesures, la Generalitat aprovará una reducció del 50% de les rendes que els rabassaires pagaven als propietaris i s'iniciarà l'elaboració de la Llei de Contractes de Conreu que havia de permetre accedir a la propietat de la terra.

Pel que fa a la política social, mitjançant la Llei de Bases del 1934 es va crear un programa d'elecció per organitzar els serveis de sanitat i assistència social de la Generalitat millorant la xarxa d'hospitals i d'assistència als malalts. També es van crear organismes de suport social com l'Institut Contra l'Atur Forçós i també el consell de treball. En el terreny de l'ensenyament es van fundar nombroses escoles i centres d'ensenyament secundari i professional. El més representatiu dels quals va ser l'Institut Escola, un veritable laboratori d'experiències pedagògiques i innovadores. També van instaurar noves escoles per formar mestres dotant-se d'autonomia a la UB.

Van introduir la coeducació i la laïcitat seguint les pautes dels moviments de renovació pedagògica i també es van ampliar el nombre de biblioteques populars d'arxius i de museus. Pel que fa a l'àmbit de la cultura i concretament en el terreny lingüístic, es va incidir en la normalització i normativització de la llengua catalana. L'any 1932 es va publicar el diccionari de Pompeu Fabra, també es va establir el bilingüisme a les escoles, per últim es va proposar una nova divisió territorial de Catalunya que dividia el territori en comarques i definia les seves capitals com a centres de servei d'un conjunt de municipis.

El resultat va ser la creació de 38 comarques 6.4- ELS FETS D'OCTUBRE DE 1934 El 6 d'octubre de 1934 a Catalunya es va reaccionar contra les polítiques involucionistes del govern conservador de Madrid, contra el perill de re-centralització i contra la entrada de polítics de la CEDA propers ideològicament al feixisme en el govern. Des de Catalunya es va articular una revolta que va comptar amb el suport del president de la Generalitat Lluís Companys que el 6 d'octubre del 1934 va proclamar la República Catalana dintre de la República Federal Espanyola. Alhora, una aliança de partits i de sindicats d'esquerres van organitzar una vaga general.

Davant d'aquesta situació el govern central va declarar l'Estat de guerra a Catalunya i d'exèrcit comandat pel general Batet va ocupar el palau de la Generalitat. El resultat final d'aquesta protesta a Catalunya va ser de 3500 detinguts entre els quals tots els membres del govern de la Generalitat i el propi president Lluís Companys a més de tots els diputats, alcaldes i regidors que van donar suport a la insurrecció. Posteriorment també es va suspendre l'estatut d'autonomia i s'anularán diferents lleis autonòmiques com la Llei de Contractes de Conreu.

6.5- DE LA VICTÒRIA DEL FRONT POPULAR A L'ESCLAT DE LA GUERRA CIVIL (FEBRER 1936 - JULIOL 1936) Amb la victòria del front popular a les eleccions generals del febrer del 1936 a Catalunya, es va restablir la Generalitat i les seves institucions. El Parlament va confirmar a Lluís Companys com a president del Parlament i la Llei de Contractes de Conreu va tornar a entrar en vigor. Després de la traumàtica experiència del 1934, Lluís Companys i ERC havien moderat els seus propòsits i la Lliga Catalana havia evolucionat cap a posicions més centristes.

Tots dos partits mostraven una certa predisposició a col·laborar per consolidar l'autonomia de Catalunya la qual no es va desenvolupar durant aquest període de clima de crispació i enfrontament entre dretes i esquerres que si es va donar a la resta de l'Estat Espanyol. 7- LA GUERRA CIVIL ESPANYOLA (1936 - 1939) 7.1- DEL COP D'ESTAT A LA GUERRA CIVIL El 17 de juliol del 1936 a Melilla el coronel Yagüe cap de la Legión es va aixecar en armes contra la República i la insurrecció anomenada Alzamiento Nacional es va estendre ràpidament pel protectorat marroquí. Entre el 18 i el 19 de juliol la majoria de guarnicions militars de la resta d'Espanya es van unir al cop d'Estat.

El 18 de juliol el general Francisco Franco ja havia assegurat el triomf a les Illes Canàries i es disposava a dirigir l'exèrcit d'Àfrica cap a la Península. El Govern de la República va trigar a reaccionar i en dos dies els insurrectes ja s'havien fet forts a Pamplona, Sevilla, Castella la Vella, Galícia i gran part d'Aragó. El 19 de juliol davant el clam popular Santiago Casares Quiroga va ser substituït com a president del Govern per José Giral. En aquest primer moment de conflicte una part de les forces de seguretat es va mantenir fidel al Govern i amb l'ajut de les milícies sindicals i dels partits del Front Popular, van fer possible aturar el cop militar en moltes parts d'Espanya.

El no triomf ràpid de cap dels dos bàndols van fer evident que la guerra anava per llarg i que el pais quedava dividit en dos bàndols. 7.2- ELS DOS BÀNDOLS DE LA GUERRA CIVIL El bàndol Nacional o el bàndol insurrecte estava dirigit per militars que tenien el suport de les classes altes i dels sectors més conservadors de la societat com són monàrquics de dretes, grups catòlics, falangistes, etc… També tenien el suport del Govern Feixista d'Itàlia i del Nazisme Alemany. Es definien com a Bàndol Nacional per la seva defensa de la unitat d'Espanya i tenien la intenció d'imposar una dictadura militar que restablís l'ordre i aturés el risc d'una revolució social.

D'altra banda, els lleials de la República estaven constituïts per les classes populars i classes mitjanes formades per obrers, empleats urbans, petita burgesia i pagesia sense terra. La majoria eren afiliats o simpatitzants de partits d'esquerres o sindicats, tots defensaven essencialment la legitimitat de la República i el conjunt de reformes engegades durant el bienni d'esquerres i el front popular. 7.3- LA INTERNACIONALITZACIÓ DE LA GUERRA CIVIL La guerra civil espanyola va ser seguida en molt interès a nivell internacional, va ser vista com una confrontació entre les forces democràtiques i els règims feixistes en expansió.

La República va demanar suport militar i polític a França i a la Gran Bretanya però aquests dos països s'hi van negar optant per una política de no-intervenció amb l'objectiu d'evitar un enfrontament obert amb els règims feixistas d'Itàlia i d'Alemanya. Només la URSS va donar suport a la República enviant un escàs ajut militar i econòmic. Per la seva banda, l'Alemanya nazi i la Itàlia feixista van decidir intervenir ajudant al bàndol nacional amb avions, tancs, artilleria, fusells i municions que seran de gran ajut pel bàndol nacional.

El bàndol Republicà tot i no comptar amb l'ajut de cap pais excepte de la URSS, si va rebre un contingent de voluntaris anomenats les brigades internacionals formada per 60000 voluntaris anti-feixistes arribats d'arreu del món. 7.4- ORGANITZACIÓ DEL BÀNDOL NACIONAL La mort accidental del general Sanjurjo considerat el cap principal del moviment colpista va plantejar el problema del lideratge en la direcció militar i en el govern del territori controlat pel bàndol nacional. Per solventar aquesta situació, el 24 de juliol es va crear a Burgos la Junta de Defensa Nacional integrada pels principals militars de l'exèrcit i presidida pel general més antic Miguel Cabanellas.

Aquesta junta s'encarregava de governar el territori ocupat i de decidir els moviments militars. Durant els primers mesos de guerra el general Franco va anar guanyant partidaris i va consolidar el seu lideratge dins de l'exèrcit. El fet que liderés l'alliberament del Alcázar de Toledo i que Hitler i Mussolini el reconeguessin com a interlocutor va propiciar que el 30 de setembre fos escollit Jefe del Alzamiento. El dia 11 d'octubre del 1936 es va publicar el decret que el nomenava cap de l'Estat i Generalisimo dels exèrcits espanyols.

La Junta de Defensa Nacional va ser substituïda per una junta tècnica amb seu a Valladolid i a Burgos i la caserna general de Franco es va traslladar a Salamanca. Franco va aplicar una estratègia de construcció del nou Estat inspirada en el model feixista italià i alemany de partit únic i sota el comandament d'un cap amb plens poders. Per això creará un únic partit La Falange Tradicionalista de las JONS (Junta de Ofensiva Nacional Sindicalista) en el qual s'integraren totes les altres forces polítiques que donaven suport a la insurrecció (més endavant el partit únic será el Partido del Movimiento).

Franco serie el Jefe Nacional d'aquest partit únic i el partit adoptará l'uniforme de la camisa blava de la Falange i la boina vermella dels Carlins a més de la salutació feixista amb el braç enlaire. Va culminar a l'any 1939 amb la desaparició de la Junta Técnica i la formació del primer govern de la zona nacional. Franco concentrava en la seva persona la jefatura de l'Estat i la presidència del govern i a partir d'aquells moments es va autoanomenar Caudillo de Espanya. El nou Estat estava inspirat en el feixisme i defensava un model social basat en el conservadorisme i la preeminència del catolicisme. Van suprimir la llibertat religiosa i la llibertat de premsa.

També van suprimir els Estatuts d'Autonomia i van crear un sindicat únic que agrupava empresaris i treballadors alhora que es prohibia les vagues i reivindicacions obreres. 7.5- ORGANITZACIÓ DEL BÀNDOL REPUBLICÀ 1ra etapa: Inici de la guerra fins al setembre del 1936 En el territori republicà la insurrecció militar va provocar la extensió d'un clima revolucionari per aturar la insurrecció el govern presidit per José Giralt va prendre la decisió de lliurar armes a les milícies dels partits i sindicats, va dissoldre l'exèrcit tradicional i va decretar la creació de batallons de voluntaris.

En conseqüència en el territori republicà es va crear una estructura de poder popular vertebrada al voltant de sindicats i partits d'esquerres, poc a poc el poder de l'Estat va ser substituït per organismes revolucionaris populars formats per consells, comités i juntes que van passar a organitzar les columnes de voluntaris per anar al front, l'ordre públic, l'economia i molts altres aspectes de la vida social. D'altra banda els primers mesos de la guerra es va desencadenar una repressió espontània contra tothom que pogués tenir vincles amb el bàndol nacional.

l'Església, la burgesia, els propietaris i les classes benestants van ser objecte d'una persecució que es va escapar el control del govern. A nivell econòmic un dels elements més significatius va ser durant els primers mesos de la guerra la implantació de les col·lectivitzacions que van afectar a una gran part de la propietat industrial i agrària. 2na etapa: del setembre de 1936 al maig de 1937 Al final de l'estiu una gran part de les forces polítiques van reclamar recuperar el poder a establir un govern fort basat en un pacte anti-feixista que concentrés els esforços a guanyar la guerra alhora que controlés les experiències i autonomies dels sindicats i milicians.

Amb aquest objectiu el socialista Francisco Largo Caballero va formar un govern amb republicans, socialistes i comunistes aconseguint tornar a l'estabilitat i abandonar la sensació de desgovern. A la primavera del 1937 un seguit de fracassos militars van tornar a revifar l'enfrontament entre le forces republicanes sobre la manera d'encarar el procés revolucionari i la guerra. Es van enfrontar obertament dos opcions: un sector format pels republicans, els comunistes i una part dels socialistes que eren partidaris de posar ordre a la rela guarda organizar un exèrcit regular, controlar les col·lectivitzacions i centrar tots els esforços en guanyar la guerra.

D'altra banda, un sector constituït pels anarquistes i el POUM es resistia a unir les seves milícies a l'exèrcit regular i insistia en la necessitat de aprofundir en les transformacions revolucionàries. Les tensions van explotar el 3 de maig de 1937 amb una extraordinària violència a Barcelona, el conflicte acabarà amb més de 200 morts i la derrota dels anarquistes i del POUM, però també amb una profunda crisi de govern. 3ra etapa: del maig del 1937 al març del 1939 Després dels fets de maig el president de la República Manuel Azaña va encarregar un nou govern al socialista Juan Negrín, llavors el POUM va ser declarat il·legal i els seus militants van ser detinguts.

Per la seva banda, la CNT va perdre tot el seu pes arribant gairebé a la desaparició. El nou govern va posar l'èmfasi en una ferme centralització política i militar per assolir l'objectiu prioritari de guanyar la guerra. El novembre de 1937 Juan Negrín va traslladar el govern de València a Barcelona on també s'hi trobava refugiat el govern del Pais Basc. La decisió va ser motivada per controlar els recursos econòmics d'una de les poblacions més grans que quedven sota el control republicà assumint totes les competències de govern cosa que va provocar friccions constants amb el govern de la Generalitat a Catalunya força debilitat.

Al 1938 la situació en el territori republicà sense poder aturar l'avenç de l'exèrcit nacional i després de la batalla de l'Ebre amb la posterior pèrdua de Catalunya va provocar que el febrer de 1939 el govern de la República s'exiliés en tots els seus dirigents.

7.6- LES ETAPES MILITARS DE LA GUERRA CIVIL Primera etapa: del juliol del 1936 al març del 1937 La guerra civil s'inicia el 18 de juliol del 1936 amb els aixecaments gairebé simultànies del general Franco al nord d'Àfrica, del general Mola a Pamplona, del general Cabanelles a Saragossa, del general Queipo de Llano a Sevilla i el general Goded a Mallorca.Després de travessar l'estret de Gibraltar les tropes d'Àfrica sota el comandament del general Franco tenien com a objectiu conquerir Madrid, la capital i símbol del poder republicà.

L'agost, les tropes insurrectes del coronel Yagüe van ocupar Badajoz obrint una franja estreta que permetia posar en contacte l'exèrcit del sur i el del nord comandat pel general Mola. Al setembre, Franco dirigint l'exèrcit del sud va arribar a Toledo que la va alliberar del setge que patía l'Alcázar de Toledo des de feia temps i cap a finals d'octubre ja es troba a les portes de Madrid. La conquesta de la capital era el gran objectiu del bàndol nacional, el 29 d'octubre s'inicia la mobilització general per fortificar i defensar la ciutat de Madrid. El 6 de novembre, taburossos de la derrota, el govern republicà decideix traslladar-se a València.

Finalment, Madrid gràcies a l'esforç dels seus ciutadans i de milers de voluntaris va resistir l'atac frontal de l'exèrcit nacional, es va lluitar fins i tot en zones internes de la ciutat com la zona universitària. Un cop rebutjat l'intent d'ocupar la capital, l'exèrcit de Franco va iniciar dues maniobres per aïllar-la: La primera va ser a la ciutat del Jarama i la segona a Guadalajara però l'exèrcit republicà, va resistir fins i tot infligint una derrota severa a l'exèrcit nacional en la batalla de Guadalajara.

Segona etapa: de l'abril del 1937 al juny del 1938 Davant les dificultats per conquerir Madrid, Franco va concentrar els seus esforços a la zona nord que comprenia Astúries, Cantàbria i el Pais Basc, controlat pels republicans i on es concentrava el gruix de recursos miners siderúrgics i industrials. L'exèrcit insurrecte comandat pel general Mola, atacarà al Pais Basc a finals de març del 1937. El 16 d'abril, la ciutat basca de Guernika va ser arrasada per l'aviació nazi per ordre de la caserna general del general Franco, convertint-se en el primer bombardeig aeri de la història sobre una població civil.

Bilbao va ser ocupada el 19 de juny i posteriorment les tropes del bàndol nacional van envair Santander i Astúries. Tot i la situació de la República a final del 1937, els seus comandaments encara confiaven en guanyar la Guerra. Per això iniciaran un seguit de reformes en el seu exèrcit que seran dirigides per prestigiós general defensor de Madrid, Vicente Rojo. El nou exèrcit republicà va iniciar diferents ofensives, la més important de les quals va tenir lloc a Terol. A l'hivern de 1937 i 1938 es va lliurar una gran batalla per ocupar la ciutat recuperar la citat per part dels republicans, aquesta tornarà a caure en mans de l'exèrcit de Franco al febrer del 1938.

Aquest fet inicia la campanya d'Aragó i la posterior campanya de Catalunya on l'exèrcit nacional ocuparà a l'abril del 1938 Lleida i Gandesa. La ofensiva continuarà cap al sud fins a assolir el mar Mediterrani per Vinaròs (pais valencià) deixant així a Catalunya aïllada de la resta del territori republicà. Tercera etapa: del juliol del 1938 al febrer del 1939 CAMPANYA D'ARAGÓ Una vegada Catalunya estava pràcticament aïllada (desembre de 1937) es va fer una important ofensiva republicana sobre Terol, que va ser ocupada pels republicans però els nacionals la van reconquistar al febrer 1938.

Amb aquesta reconquesta els nacionals van avançar i van atacar Aragó al març del 1938 i després ocuparán Lleida convertint el riu Segre com a frontera entre els dos bàndols. Per altre banda, els nacionalistes arribarán a Castelló i finalment Catalunya quedará aïllada. Arribats a aquest punt, la caiguda de Catalunya ja era qüestió de temps i hi haurà el fenomen que será punt final en tot aquest procés: la Batalla de l'Ebre. La Batalla de l'Ebre no només será la lluita més importat de tota la guerra si no que també sera la més llarga i la que tindrà més baixes, durará del juliol al novembre de 1938 i morirán al voltant de 120.000 persones.

Amb aquesta última ofensiva intentarán canviar l'ordre de la guerra però fracasarán, el que significará que el bàndol republicà es quedará pràcticament sense resistència, fent ja impossible aturar l'ocupació de Catalunya. CAMPANYA DE CATALUNYA La campanya de Catalunya també s'anima aquest Riu Ebre i tenien les seves tropes a la frontera del Segre i l'Ebre. Al desembre del 1938 hi haurà la gran ofensiva del bàndol nacional el qual avaçará molt ràpidament degut a que la resistència serà aïllada i mal coordinada. Mostra d'aquest avenç ràpid serà que el propi gener de 1939, l'últim any de la guerra, conquerirán Tarragona i Barcelona. Arribant finalment a Puigcerdà.

LA FI DE LA REPÚBLICA Amb la conquesta de Catalunya, Franco derrogarà l'Estatut de Catalunya i donarà inici a la repressió. Una repressió que mira més enllà que el final de la guerra i que tindrà com a resultat més morts i empresonaments. Mentre Catalunya cau, la política del govern de Catalunya era la de poder resistir fins que esclatés la Segona Guerra Mundial. Però hi havia moltes diferències internes en el bàndol republicà, principalment 2 visions: la primera encomanada pel Partit Comunista Espanyol, partidaris de defensar fins al final i per altre banda estava sector de l'exèrcit republicà que volia acabar ja la guerra signant acords, pactes, etc.. per salvar la vida.

Finalment al 1939 el Coronel Casado farà un cop d'Estat a Madrid i crearà el Consell de Defensa Nacional amb la participació de socialistes, anarquistes i republicans. L'objectiu d'aquell consell era aconseguir signar una pau honrosa i sense represàries. Això arribarà a Franco i les rebutjarà, i també en aquell mateix any ocuparà Madrid i 3 dies després ocuparà la resta del territori. El final de la guerra serà l'1 d'abril de 1939 En el día de hoy, cautivo y desarmado el Ejército Rojo, han alcanzado las tropas nacionales sus últimos objetivos militares. La guerra ha terminado.

El generalísimo Franco Burgos, 1° Abril 1939 l DADES DE LA GUERRA - Al voltant de 400000 morts - Al voltant de 300000 exiliats sobretot a Mèxic, Argentina i França. - 270000 reclusos en acabar la Guerra - El 9 de febrer de 1939 sortirà la Llei de Responsabilitats Polítiques, liquidar les culpes a totes aquelles persones que van lluitar pel bàndol republicà. - Es van prohibir partits, sindicats i tota mena de llibertat democràtica així com funcionals i docents que van ser objecte de represàlia.

8- FRANQUISME (1939 - 1975) 8.1- PRIMER FRANQUISME (1939 - 1959) 8.1.1 INTRODUCCIÓ El franquisme crearà un Estat legitimat per la victòria de la guerra i caracteritzat per: - Autoritarisme extrem: forma de govern en què el poder està concentrat en una sola persona o grup reduït, sense cap tipus de control democràtic ni participació ciutadana. - Totalitarisme: l'estat controla tots els aspectes de la vida social, politica i economica sense tolerar oposició - Caudillisme: sistema de govern basat en el lideratge d'una sola persona, en aquest cas Francisco Franco és el que exerceix el poder de forma autoritaria i carismàtica.

- L'unitarisme: forma d'organització política que defensa la unitat política i territorial d'un estat sense reconèixerr autonomies o particularismes històrics. - Centralisme: El poder i la presa de decisions es concentra al govern central. - Repressió: Ús sistèmic de la violència per mantenir el control social 8.1.2 SUPORTS SOCIALS AL RÈGIM El règim es recolzarà des la mateixa guerra amb les famílies que seran els pilars fonamentals de la dictadura. L'exèrcit: será el suport més destacat i participará activament, molts polítics, ministres i governadors civils sortiran d'aquí.

La Falange Española i Tradicionalista de les JONS será el partit únic i qui proveirà al règim de les bases ideològiques de controlar els mitjans de comunicació i també ocuparan càrrecs a l'administració. A més de tot això també apostará la simbologia i els trets identificatius feixistes com la camisa blava, és a dir, uniformitat. Himnes de caire militar, aportarà la salutació feixista i per últim un nacionalisme radical. L'església catòlica: donará ple suport al règim a canvi de privilegis sobre el control de la societat. El dret a divorci i el matrimoni civil estaran prohibits, el nou model de catolicisme impregnará tota la societat.

Per contraposició a la república els monàrquics veuran en el franquisme una forma de retornar la monarquia a Espanya. A nivell social el règim rebrà suports de: Oligarquia econòmica, propietaris agrícoles, sectors socials més conservadors , burgesia financera i petita burgesia de províncies i grans terratinents 8.1.3 L'ESTRUCTURA DEL NOU ESTAT, LES LLEIS FONAMENTALS I LA DEMOCRÀCIA ORGÀNICA. La dictadura franquista va voler donar una imatge de legalitat a través d'una sèrie de lleis fonamentals que pretenia substituir una inexistent constitució i unes corts. Aquesta constitució i corts van ser anomenades com democràcia orgànica buscant l'apariència cap a l'exterior.

Les lleis començaran a partir del 1938. Fuero del trabajo (1938): Regulava les relacions laborals i establia els principis del nacionalsindicalisme. Llei constitutiva de les corts (1942): Es creen les lleis com a òrgan legislador, supeditat a la funció sancionadora del caudillo. Fuero dels espanyols (1945): Conjunt de deures i drets dels espanyols però sense cap garantia per poder exercir-los. Dins d'aquesta trobem la Llei de Referèndum Nacional. Llei de Referèndum Nacional (1945): El cap de l'Estat podía sotmetre a consulta popular les qüestions que considerés oportuna. Llei de successió (1947): Establia l'Estat com a un regne i que preveia la monarquia com a règim successor del franquisme.

Ley de principios del Movimiento Nacional (1958): Recopilava i actualitzava totes les lleis anteriors i on es va instituir el Movimiento nacional com a únic partit i va establir que tots els alts càrrecs passessin a ser considerats membres nats del Movimiento. Tots els funcionaris públics estaven obligats a jurar los Principios del Movimiento Aquest sistema de lleis franquistes rebutjava el sistema democràtic basat en la voluntat popular, el sufragi i la separació de poders, i que organitzava la participació popular a partir de 3 unitats bàsiques: família, municipi i sindicat.

És el que s'anomena democràcia orgànica, un nom amb el qual es pretenia donar legitimitat democràtica al franquisme, però evitant clarament la democràcia representativa. Tots els representants eren anomenats per Franco i rebien el nom de procuradors. A partir de la llei orgànica de l'Estat de 1966 van sorgir els anomenats procuradors pel terç familiar que eren elegits per mitjà del sufragi pels caps de familia. Aquestes corts no eren elegides democràticament i no tenien un poder legislatiu ja que era el govern l'organisme que decidia quins projectes de llei podien passar a les corts i quins s'aprovaven directament.

Es tractava només d'un òrgan de col·laboració amb el cap d'estat perquè Franco controlava el poder legislatiu i tenia dret a vetar les lleis 8.1.4. ETAPES I EVOLUCIÓ DEL RÈGIM 8.1.4.1 PRIMERA ETAPA: LA SEGONA GUERRA MUNDIAL I L'HEGEMONIA DEL NACIONAL-SINDICALISME (1939-1945) Al començament de la Segona Guerra Mundial, el franquisme va mostrar el seu suport a les potències de l'eix que l'havien ajudat durant la guerra civil. Espanya però, no es trobava en condicions materials d'involucrar-se en una guerra de manera que Franco va declarar la neutralitat d'Espanya.

Més endavant, Alemanya i Itàlia van sondejar la integració d'Espanya en el conflicte i Franco es va entrevistar amb Hitler a Hendaia (1940). 8.2 AÏLLAMENT INTERNACIONAL (1945 - 1950) Quan la Segona Guerra Mundial acaba, Espanya quedará aïllada internacionalment degut a que era l'últim reducte feixista a Europa. Al 1946 es va crear l'ONU però una de les condicions per entrar era que no podien tenir una política dictatorial / feixista. A més d'això l'ONU va conmdemdar públicament la dictadura franquista i retirará les ambaixades a Madrid.

A Espanya això és va prendre com un tancament contra els enemics però realment volien sobreviure i per això van haver de fer canvis com l'eliminació de la salutació feixista, la llei de successió (1947) on Espanya es convertia en un regne que havia de designar un rei i es crearà un consell de regència i un del regne, que eren els òrgans encarregats de l'elecció d'aquest rei. Al 1948 EUA no incluirá a Espanya al Pla Marshall 8.3 RECONEIXEMENT INTERNACIONAL I PREDOMINI DEL NACIONALCATOLICISME (1947 - 1953) A partir del 1947, la configuració de dos blocs antagònics a nivell internacional, el conformarán Estats Units i la URSS que provocará l'inici de la Guerra Freda.

En aquest nou context, els EUA i països occidentals busquen aliats per lluitar contra el comunisme. El franquisme va treure profit presentant-se com un règim profundament anti-comunista. Malgrat les condemnes verbals de la Comunitat Internacional aquesta començava a obrir-se al règim franquista i a relaxar les seves condemnes. A rèmol de la nova situació al 1951, Franco va decidir fer una remodelació del govern per facilitar l'apropament a les potències occidentals. El nou gabinet de Franco es va caracteritzar pel predomini del nacionalcatolicisme que donava més pes als catòlics en comptes dels falangistes.

A més, l'almirall Luis Carrero Blanco va començar el seu ascens a la cúpula del règim i va ser anomenat subsecretari de la presidència. L'any 1953 Franco va obtenir el definitiu reconeixement internacional amb la signatura del Pacte de Madrid i el concordat amb la Santa Seu. Els acords amb els EUA van incloure aspectes de caràcter defensiu i econòmic i els dos països es van comprometre a l'ajuda mútua en cas de conflicte.

Els nord-americans van obtenir d'Espanya el dret d'establir i utilitzar un seguit d'instal·lacions militars en territori espanyol com són les bases de Torrejón, Morón, Saragossa i Rota, a canvi, Espanya rebia material bèl·lic per reforçar les forces armades i ajudes econòmiques i tècniques. A més, els acords amb els EUA van servir per regularitzar les relacions diplomàtiques i comercials amb els països occidental. Fruit d'això Espanya entrará a la UNESCO l'any 1953 i a l'ONU al 1955.

8.4 ELS PRIMERS INTENTS D'OBERTURA (1953 - 1959) Arribats a mitjans dels anys 50, l'admissió d'Espanya en el context internacional va suposar un alleujament per a la supervivència del franquisme, la majoria dels problemes interiors que patia el païs seguien sense resoldres. La situació econòmica d'Espanya en els anys 50 encara era força delicada: els nivells de producció augmentaven molt lentament i el nivell de vida era substancialment inferior als dels altres països europeus.

El racionament, la fam, les restriccions elèctriques i l'atur van provocar que en la industria siguin marcant la vida quotidiana de la població, tot i així i les ajudes rebudes per part del govern dels EUA, la crisi interna no va disminuir, al contrari, és en aquell moment quan s'evidencien els primer símptomes de descontentament com a conseqüència de la precarietat de productes bàsics i la fam. 8.5 SITUACIÓ ECONÒMICA: AUTARQUIA I RACIONAMIENTO (1939 - 1959) Un dels objectius principals de la primera etapa del franquisme va ser l'autosuficiència econòmica, es a dir, l'autarquia.

Per això va fomentar una política econòmica d'aïllament exterior i de substitució del lliure mercat per la intervenció de l'Estat en l'economia. La política autàrquica va tenir 3 grans àmbits d'actuació: 1. Reglamentació del comerç exterior de manera que totes les importacions i exportacions van passar a ser controlades per l'Estat. Amb aquesta mesura es pretenia limitar al màxim els intercanvis amb l'exterior reduïnt dràsticament les importacions. El resultat va ser l'encariment dels productes que l'Estat hauria d'importar i una gran escassetat de béns de consum. 2.

Foment de la indústria (sobretot la de l'interès estratègic amb la finalitat d'assegurar la independència militar i política del nou Estat). Una sèrie de lleis van afavorir a la creació de noves empreses públiques i la nacionalització dels sectors considerats indispensables. També es fomentarà el desenvolupament de les indústries de béns i l'equipament que van rebre d'ajudes públiques, fet que va tenir com a conseqüència una despesa pública molt elevada. Així al 1941 es van nacionalitzar totes les companyies de ferrocarrils i es va crear la Red Nacional de Ferrocarriles Españoles (RENFE) i l'any 1945 es va procedir a la nacionalització de la Compañia Telefònica Nacional de Espanya (CTNE).

L'any 1941 es va fundar el Instituto Nacional de Industria anomenat INI destinat a ser promotor d'aquesta nova política industrial que va impulsar un gran nombre d'empreses públiques alhora que l'Estat va prioritzar les inversions en sectors vinculats als interessos de la defensa militar. Son d'aquesta època empreses com: IBERIA, Banco Exterior de España, ENDESA i SEAT. 3. Va afectar al sector agrari, l'Estat va passar a regular la producció, la comercialització, els preus i el consum de la majoria de productes. Els baixos preus oficials van provocar un descens de la producció i alhora va fer baixar la productivitat que va situar-se a començaments del s.XX.

El resultat de la política autàrquica va ser un profund estancament econòmic caracteritzat pel col·lapse del comerç exterior. El descens de la producció i consum i la disminució del nivell de vida de la població, va provocar una frenada de les tendències modernitzadores de l'economia espanyola i va comportar a una ampliació de les diferències amb els nivells de vida i benestar de la resta de l'Europa Occidental. La reglamentació de l'economia autàrquica comportava el control del mercat per part de l'Estat, els productors agrícoles estaven obligats a lliurar la producció a un preu de tasca i l'administració era l'encarregada de vendre els productes a un preu també regular.

El resultat va ser la manca d'abastament d'aliments i el racionament dels productes de primera necessitat que es van passar a distribuir per mitjà d'una cartilla de racionamiento mitjançant la qual s'establia la petita quantitat de productes que una familia podía adquirir en un període de temps determinat. La taxació de preus dels aliments per sota del seu valor va comportar que molts productors preferisin amagar la producció per vendre-la al mercat negre que els proporcionava uns guanys més elevats.

El frau del mercat negre afectava als aliments, matèries primeres i els productes industrials, els preus dels quals solien ser molt superiors als oficials arribant a multiplicar el seu valor fins a 3 o 4 vegades. 8.6 UNES DURES CONDICIONS DE VIDA Durant aquesta primera etapa del Franquisme el nivell de vida de la població va disminuir considerablement com a conseqüència de la inflació i els sous baixos. Segons dades oficials, el cost de vida va multiplicar-se per 5'4 només en la primera dècada del Franquisme mentre que l'increment salarial només va pujar un 2'7.

D'aquesta manera la fam va afectar significativament a la població i la precarietat es va fer evident per exemple amb la manca d'habitatges que va provocar la proliferació del fenòmen del barraquisme. A causa d'aquesta situació es van estendre malalties ja eradicades i la taxa de mortalitat va augmentar significativament. 9. EVOLUCIÓ DE L'OPOSICIÓ 9.1 PRIMERA ETAPA: 1939 - 1944 La primera etapa es va caracteritzar per la difícil i arriscada reconstrucció de les organitzacions polítiques i sindicals.

Tot i la implacable repressió policial, alguns nuclis sindicalistes de la CNT i UGT dels partits obres com el PSOE, el PSUC o el POUM i de partits republicans com esquerra republicana van intentar reconstruir la seva estructura en la clandestinitat, seran en tots els casos estructures molt febles. Però el fet més significatiu en aquesta etapa va ser el manteniment d'una activitat guerrillera per part dels anomenats maquis, antics combatents republicans que no es resignaven a la derrota.

Els maquis van organitzar des de França partides de guerrillers que van entrar a Espanya que actuaven a les zones rurals i de muntanya de tots els Pirineus i també realitzarán alguna acció significativa a ciutats com Barcelona i Madrid. L'Acció més espectacular va ser la invasió de la Vall d'Aran el 18 d'octubre del 1944 on els maquis van ocupar la Vall durant 10 dies però finalment van ser derrotats i es van retirar. Malgrat això l'activitat guerrillera es va mantenir de manera residual fins al 1952. 9.2 SEGONA ETAPA: 1944 - 1948 La segona etapa va comportar certa activitat animada per la victòria aliada en la Segona Guerra Mundial.

La possibilitat d'una intervenció aliada a Espanya va provocar la creació de plataformes unitàries a l'oposició, són un exemple la Alianza Nacional de Fuerzas Democráticas que integrava organitzacions de la etapa republicana. Ben aviat, però, van sorgir diferències entre els sectors que defensaven la restauració d'una República, és a dir, els republicans, i els que defensaven apropar-se a una monarquia, és a dir, monàrquics. També hi havia discrepàncies entre com derrocar el Franquisme, uns defensaven la intervenció dels aliats i d'altres aspiraven per una insurrecció general de la població.

9.3 TERCERA ETAPA: 1948 - 1951 Va ser la etapa de la desmoralització a causa de la consolidació de la dictadura. Moltes organitzacions van quedar afeblides com per exemple la CNT i d'altres van desaparèixer a l'interior del pais com va ser el POUM, la UGT i els partits nacionalistes mentre que partits com el PSOE es desgastaven en lluites i escissions mentre eren a l'exterior del pais 9.2 QUARTA ETAPA: 1951 - 1957 Davant el fracàs del renaixement d'una oposició política, la oposició al règim passa a ser vertebrada pels moviments socials i les classes populars.

L'Acció reivindicativa de més transcendència va ser la vaga de tramvies de Barcelona convocada a conseqüència del deteriorament de la vida a causa de l'augment de preus. L'Any 1951 l'increment de 20 cèntims del preu del bitllet va provocar un boicot generalitzat de la població que culmina en una vaga general el 12 de març de 1951. Com a conseqüència el governador civil i l'alcalde de Barcelona van ser destituïts i la pujada de preus anul·lada. Posteriorment, l'any 1957 un segon increment de preus va provocar una nova vaga de tramvies.

Paral·lelament, el moviment d'estudiants s'anava desvetllant i els anys 1956 - 1957 es van desenvolupar les primeres revoltes d'estudiants a les universitats de Madrid i Barcelona com a protesta a les detencions que van haver arran la segona vaga de Barcelona. Més de 700 d'aquests estudiants varen ser sancionats, però, va ser l'inici d'un important moviment estudiantil contra el Franquisme. 9. SEGON FRANQUISME (1959 - 1975) 1.

EL CANVI D'ORIENTACIÓ DE L'ECONOMIA 1.1 ELS GOVERNS DEL "DESARROLLISMO" El govern format per Franco l'any 1957 i els successius de la dècada del 1960 van comportar un canvi significatiu en la orientació del franquisme, sobretot en l'àmbit econòmic, aquesta será una etapa dominada plenament pels anomenats tecnòcrates. Aquesta nova generació de polítics, que alguns dels quals estaven vinculats a l'Opus Dei i molt ven relacionats amb les elits econòmiques, consideraven el creixement econòmic com la principal garantia d'estabilitat social.

El seu perfil era més tècnic que ideològic i tenien com a objectiu més important la integració a la gestió de l'Estat, els criteris de racionalitat i l'eficiència econòmica per assegurar la continuïtat al règim. Així apostaven per un reformisme tècnic que sense qüestionar la dictadura trobés una sortida a la greu situació econòmica i social derivada de l'autarquia. 1.2. EL PLA D'ESTABILITZACIÓ (1959) La primera acció correctora de l'economia espanyola, imposada pels tecnòcrates, va ser l'anomenat Pla D'estabilització al 1959. El seu objectiu era posar fi al fort intervencionisme estatal i afavorir la liberalització comercial i financera. El programa d'actuació comprenia 3 grans eixos: 1.

Estabilització de l'economia: per tal de reduir la inflació es va apujar els tipus d'interès bancaris, es va limitar la concessió de crèdit i es van congelar els salaris per poder limitar el dèficit públic. També es va proposar en fer una reforma fiscal per incrementar la recaptació i limitar la despesa de l'Estat. 2. Liberalització interior de l'economia: Es va dur a terme a partir de la eliminació d'organismes estatals interventors i posant fi a la reglamentació de preus fixos. 3.

Liberalització exterior: L'Objectiu era eliminar els obstacles en la entrada de mercaderies estrangeres i facilitar la inversió de capital exterior, en aquest sentit és va devaluar la peseta gairebé un 50% respecte el dòlar. A canvi d'aquests compromisos, diversos organismes internacionals van otorgar préstecs a Espanya per poder fer front a la greu situació econòmica i evitar una possible suspensió de parlaments. A més d'aquests terminis totes aquestes mesures pretenien incorporar l'economia espanyola als mercats internacionals per poder posar les bases d'un creixement econòmic posterior. 1.3. ELS PLANS DE DESENVOLUPAMENT Dels plans…