Història d'Espanya PAU Catalunya: apunts de 1874 a 1996

I 0 flashcards i 30 preguntes més al document.

Text del document

APUNTS HISTÒRIA D'ESPANYA Selectivitat (PAU Catalunya) AprenAI 2026-2027 Temari de la Restauració a la Transició en 26 lliçons, amb el catalanisme i la Generalitat a cada etapa. Cada lliçó amb esquema visual i test. APREN.AI Índex Tema 1: La Restauració 1 El sistema canovista, el moviment obrer i el Desastre de 1898 7 1. La restauració borbònica i l'estabilització de l'Estat 7 2. Els pilars doctrinals del sistema canovista 8 3. El torn pacífic i l'engranatge del falsejament electoral 8 4. Els sectors d'oposició política 10 5. Les transformacions socials i l'emergència de l'obrerisme 10 6. El conflicte colonial: la insurrecció antillana i filipina 11 7.

La guerra hispano-nord-americana i la derrota de 1898 11 8. El balanç del Desastre i el moviment regeneracionista 12 2 Mètode: com comentar una font històrica a la PAU 14 1. Què és una font històrica 14 2. Els quatre passos del comentari 15 3. Com llegir mapes, gràfics i imatges 16 4.

Exemple guiat: un text regeneracionista 16 3 El revisionisme dinàstic, la Guerra del Marroc i la Setmana Tràgica 17 El revisionisme polític d'inicis del segle XX 18 La «revolució des de dalt» d'Antonio Maura (1907-1909) 18 El front colonial del Marroc i la mobilització de reservistes 19 La Setmana Tràgica de Barcelona (1909) 19 El reformisme liberal de José Canalejas (1910-1912) 20 Les forces d'oposició al tombant de segle 21 4 La triple crisi de 1917, el pistolerisme i el col·lapse d'Annual 22 L'impacte de la Gran Guerra i el context exterior 22 La triple crisi de l'estiu de 1917 23 L'anarcosindicalisme català: de Solidaritat Obrera al Congrés de Sants (1907-1918) 24 La conflictivitat obrera: Trienni Bolxevic i vaga de La Canadenca 25 L'etapa del pistolerisme (1918–1923) 25 El col·lapse d'Annual (1921) i la crisi final del sistema 26 5 La dictadura de Primo de Rivera i la fi de la monarquia borbònica 28 1.

El cop d'estat i les causes de la fallida constitucional 28 2. El Directori Militar (1923-1925) 29 3. El Directori Civil i el model corporatiu (1925-1930) 29 4. L'articulació de l'oposició i la caiguda del dictador 30 5. La «dictablanda» i la proclamació de la Segona República 31 Història d'Espanya PAU Catalunya: apunts de 1874 a 1996 1 Tema 2: El catalanisme polític 6 Dels orígens culturals a les Bases de Manresa 36 1. Factors estructurals i orígens del catalanisme polític 36 2. Els dos grans corrents doctrinals 37 3. De les primeres plataformes a l'acció unitària 38 4.

La culminació programàtica: La Unió Catalanista i les Bases de Manresa 39 7 Solidaritat Catalana, la Mancomunitat i la repressió primorriverista 41 L'eclosió electoral i la unitat: de la crisi del ¡Cu-cut!

a Solidaritat Catalana 41 La Mancomunitat de Catalunya (1914-1925): modernització i construcció nacional 42 El Noucentisme: la cultura del catalanisme conservador 43 El projecte d'Estatut de 1919 i la crisi autonomista 44 La repressió de la Dictadura de Primo de Rivera i la resposta catalanista 44 Tema 3: La Segona República 8 La proclamació, el Govern Provisional i la Constitució de 1931 47 La caiguda de la monarquia i les eleccions municipals de 1931 47 La proclamació pacífica del nou règim 48 Simbologia republicana i nous valors 48 Reaccions socials i marc internacional 49 El Govern Provisional i les primeres mesures d'urgència 50 Les Corts Constituents i la Constitució de 1931 51 La qüestió religiosa a la carta magna 51 El debat històric sobre el sufragi femení 51 9 L'autogovern de Catalunya i el mapa polític republicà 53 La proclamació d'abril i el restabliment de la Generalitat 53 Del projecte de Núria a l'Estatut de 1932 54 Institucionalització i obra de la Generalitat republicana 55 L'espectre de forces polítiques i sindicals 56 10 El Bienni Reformista i l'oposició als canvis (1931-1933) 58 La modernització de l'exèrcit i la subordinació al poder civil 59 La secularització de la societat i el conflicte religiós 59 L'aposta pedagògica: educació laica i acció cultural 60 La legislació laboral de Francisco Largo Caballero 60 La Llei de Reforma Agrària de 1932 i el problema camperol 60 La confrontació política i l'agitació anarquista: la crisi del bienni 61 11 El Bienni Conservador i la Revolució d'Octubre de 1934 63 1.

El tomb electoral de novembre de 1933 63 2. La política de rectificació i contrareforma (1933-1934) 64 3. Els Fets d'Octubre de 1934: Astúries i Catalunya 65 Història d'Espanya PAU Catalunya: apunts de 1874 a 1996 2 4.

Descomposició del centredreta i el col·lapse del Bienni (1935) 67 12 La polarització política, el Front Popular i la marxa cap a la guerra 68 La gestació del Front Popular i l'ambient preelectoral de 1936 69 Els comicis del 16 de febrer de 1936 70 L'acció de govern i la restauració institucional 71 Violència al carrer i conspiració militar 71 El detonant definitiu del juliol de 1936 72 Tema 4: La Guerra Civil 13 L'alçament militar, la divisió territorial i el fracàs del cop a Catalunya 76 1. Context i conspiració del cop d'Estat 76 2. L'esclat del cop i la fractura territorial peninsular 77 3.

El fracàs del cop a Catalunya i l'aparició del poder popular 78 14 Revolució social a la rereguarda republicana i els Fets de Maig de 1937 80 L'esclat revolucionari i la dualitat de poders a Catalunya 81 Les transformacions socioeconòmiques: autogestió i col·lectivitzacions 81 La reconstrucció de l'aparell estatal i la fractura ideològica 82 Els Fets de Maig de 1937 a Barcelona 83 Conseqüències: crisi institucional, repressió del POUM i ascens de Negrín 84 15 La internacionalització del conflicte i la creació de l'Estat franquista 85 La dimensió internacional: laboratori de la Segona Guerra Mundial 85 La construcció de l'Estat totalitari franquista 87 16 Campanyes militars, la batalla de l'Ebre i el desenllaç de la guerra 90 1.

L'assalt frustrat a Madrid i les maniobres d'aïllament (1936-1937) 90 2. La caiguda del Nord industrial i les contraofensives republicanes (1937) 91 3. La campanya d'Aragó i la partició del territori republicà (1938) 92 4. La batalla de l'Ebre: l'esforç suprem de la República 93 5. L'ocupació de Catalunya i el drama de «La Retirada» (1938-1939) 93 6. El cop de Casado i la fi de la República (febrer - abril de 1939) 94 17 L'exili republicà, els camps i la deportació a Mauthausen 97 1. La Retirada i els camps francesos 97 2. Els camins de l'exili 98 3. La deportació als camps nazis: Mauthausen 98 4.

Les institucions catalanes a l'exili 99 Tema 5: El franquisme 18 Fonaments ideològics, bases socials i marc institucional 103 El context de la postguerra: desfeta humana i col·lapse econòmic 103 Els fonaments ideològics de la dictadura franquista 104 Història d'Espanya PAU Catalunya: apunts de 1874 a 1996 3 Suports socials i les «famílies» del règim 105 La institucionalització: les Lleis Fonamentals i la «democràcia orgànica» 105 19 Repressió sistemàtica, espoli i persecució de la identitat catalana 108 L'engranatge jurídic i penal del règim: institucionalització del terror 108 Espoli patrimonial i depuració administrativa 109 La persecució de la identitat nacional catalana 110 Primeres manifestacions de resistència cultural i mobilització ciutadana 110 20 Política exterior: de l'aïllament feixista a la integració internacional 112 1.

La temptació feixista durant la Segona Guerra Mundial (1939-1945) 112 2. L'aïllament internacional i l'ostracisme de postguerra (1945-1953) 113 3. El context de la Guerra Freda i la reinserció occidental (1953-1959) 114 4.

Descolonització i tensions exteriors en els anys seixanta 114 21 Autarquia, el miracle del desenvolupisme i les transformacions socials 116 El fracàs del model autàrquic (1939-1959) 117 El gir tecnocràtic i el Pla d'Estabilització de 1959 117 El «miracle econòmic» espanyol dels anys seixanta 118 Transformacions demogràfiques i canvi social 119 La immigració a Catalunya (1950-1975) 119 Els punts obscurs del desenvolupisme 120 Normes de comportament, moral oficial i sotmetiment femení 121 La fallida del miracle: La crisi del petroli de 1973 121 22 La nova oposició antifranquista dels anys seixanta 123 1. De la resistència de postguerra a la coordinació política: el Congrés de Múnic 123 2.

El nou moviment obrer i l'aparició de CCOO 124 3. La universitat com a bressol de rebel·lia: de la desfeta del SEU a la Caputxinada 124 4. La ruptura de l'Església amb el nacionalcatolicisme 125 5. El naixement d'ETA i l'impacte del Procés de Burgos 126 6. L'adaptació de l'aparell repressiu: el Tribunal d'Ordre Públic (TOP) 126 23 Catalanisme antifranquista, conflictivitat i crisi terminal del règim 128 1. La resistència catalanista: cultura, mobilització cívica i dissidència eclesial 129 2. L'articulació unitària de l'antifranquisme a Catalunya 130 3. Conflictivitat obrera, mobilització professional i repressió judicial 131 4.

La crisi terminal del règim: divisió interna, magnicidi i agonia (1973–1975) 132 Tema 6: La transició i la democràcia 24 De la mort del dictador a la Llei per a la Reforma Política 138 1. El context socioeconòmic al final del franquisme 138 2. La proclamació monàrquica i les tres alternatives polítiques 139 3. El govern d'Arias Navarro i el col·lapse de l'immobilisme (1975-1976) 140 Història d'Espanya PAU Catalunya: apunts de 1874 a 1996 4 4.

El govern d'Adolfo Suárez i la Llei per a la Reforma Política 140 25 Legalització democràtica, eleccions de 1977 i consens socioeconòmic 142 L'escalada terrorista i les tensions de principis de 1977 142 La legalització dels partits i el tomb decisiu del PCE 142 Les eleccions constituents del 15 de juny de 1977 143 La Llei d'Amnistia d'octubre de 1977 144 Crisi econòmica i el consens dels Pactes de la Moncloa 144 26 El restabliment de la Generalitat i la Constitució de 1978 146 1. La mobilització ciutadana i el camí cap a l'autogovern (1976-1977) 146 2. El restabliment de la Generalitat provisional i el retorn de Tarradellas 147 3.

La Constitució de 1978: consens, drets i estructura de l'Estat 148 4. L'organització territorial: el Títol VIII i l'Estat de les Autonomies 149 5. L'Estatut de Sau de 1979 i les institucions de la Catalunya autònoma 150 6.

El nou cicle electoral: generals de 1979 i eleccions al Parlament de 1980 150 27 La crisi de la UCD, el cop del 23-F i el govern de Calvo-Sotelo 151 L'inici de la legislatura constitucional i les eleccions de 1979 152 Els factors de desgast del govern de Suárez 152 L'intent involucionista: el cop d'estat del 23-F (1981) 153 El mandat de Leopoldo Calvo-Sotelo (1981-1982) 154 La dissolució de la UCD i el preludi del canvi polític 154 28 Els governs del PSOE i la consolidació democràtica (1982-1996) 155 1. La victòria socialista de 1982 i el canvi de cicle polític 155 2. Integració internacional: la Comunitat Europea i l'OTAN 156 3.

Desenvolupament de l'Estat del benestar i ampliació de drets 157 4. Terrorisme d'ETA i la guerra bruta dels GAL 158 5. Desgast polític, corrupció i transició al Partit Popular (1993-1996) 158 29 La Catalunya autonòmica (1980-1996) 160 1. L'hegemonia de CiU i el «vot dual» 160 2. La construcció de l'autogovern 161 3. Transformacions econòmiques i socials 161 4.

Els Jocs Olímpics de Barcelona (1992) 161 30 Resum final 165 Tema 1: La Restauració (1874-1931) 166 Tema 2: El catalanisme polític (1879-1930) 168 Tema 3: La Segona República (1931-1936) 169 Tema 4: La Guerra Civil (1936-1939) 170 Tema 5: El franquisme (1939-1975) 172 Tema 6: La transició i la democràcia (1975-1996) 174 Fil conductor: l'autogovern de Catalunya 176 Història d'Espanya PAU Catalunya: apunts de 1874 a 1996 5 Solucions de les preguntes de repàs 178 Història d'Espanya PAU Catalunya: apunts de 1874 a 1996 6 1 El sistema canovista,el moviment obrer i el Desastre de 1898 EN ACABAR SABRÀS Saber explicar els pilars del sistema canovista: la Constitució de 1876, el paper de la Corona, el bipartidisme i la despolitització de l'exèrcit.

Saber descriure el funcionament del torn pacífic: crisi pactada, encasillado i frau dels cacics. Saber distingir els corrents del moviment obrer de finals del segle XIX (anarquisme, socialisme i sindicalisme catòlic). Saber explicar les causes i les conseqüències del Desastre de 1898. PENSA-HI ABANS DE LLEGIR 1 Si a la Restauració el govern canviava cada pocs anys entre dos partits, per què es diu que els electors no decidien res? 1.

La restauració borbònica i l'estabilització de l'Estat Després de la convulsa etapa del Sexenni Democràtic (1868-1874), la burgesia conservadora i les elits tradicionals van buscar en la dinastia borbònica una sortida que garantís l'ordre social i la seguretat de la propietat privada. L'artífex d'aquest gir polític va ser el dirigent malagueny Antonio Cánovas del Castillo, qui va preparar la tornada de la monarquia en la persona del jove príncep Alfons XII. Aquest, format a la prestigiosa acadèmia militar anglesa de Sandhurst, va fer públic el desembre de 1874 el Manifest de Sandhurst, redactat pel mateix Cánovas.

El document presentava una proposta conciliadora: un règim monàrquic de tall liberal, catòlic i respectuós amb la legalitat constitucional, allunyat de l'autoritarisme d'èpoques anteriors.

TEMA 1 La Restauració 1 El sistema canovista, el moviment obrer i el Desastre de 1898 2 Mètode: com comentar una font històrica a la PAU 3 El revisionisme dinàstic, la Guerra del Marroc i la Setmana Tràgica 4 La triple crisi de 1917, el pistolerisme i el col·lapse d'Annual 5 La dictadura de Primo de Rivera i la fi de la monarquia borbònica Història d'Espanya PAU Catalunya: apunts de 1874 a 1996 7 Tot i que Cánovas desitjava un restabliment estrictament civil, el pronunciament del general Arsenio Martínez Campos a Sagunt el desembre de 1874 va accelerar els fets. El nou sobirà va desembarcar al port de Barcelona el 9 de gener de 1875 enmig d'un gran entusiasme popular.

Immediatament, el nou govern va aconseguir dos èxits militars que van atorgar una sòlida legitimitat a la Corona: La fi de la Tercera Guerra Carlina (1876): La derrota militar dels partidaris carlins al nord peninsular va permetre la supressió del règim foral tradicional a les províncies basques, establint com a contrapartida el sistema dels concerts econòmics. La pacificació temporal de Cuba (1878): El general Martínez Campos va posar fi a la Guerra dels Deu Anys mitjançant la signatura de la Pau de Zanjón, que prometia reformes polítiques i administratives per a l'illa antillana. 2.

Els pilars doctrinals del sistema canovista Per evitar els continus cops d'estat que havien marcat el segle XIX espanyol, Cánovas va dissenyar un entramat institucional orientat a assegurar l'estabilitat i marginar la dissidència revolucionària. Aquest sistema es va bastir sobre quatre elements bàsics: La Constitució de 1876: Text fonamental caracteritzat per una notable flexibilitat i un tarannà doctrinari moderat. Establia la sobirania compartida entre les Corts i el Rei, atorgava un gran poder executiu a la Corona i reconeixia formalment una àmplia declaració de drets individuals, si bé la seva aplicació pràctica quedava supeditada al desenvolupament de lleis ordinàries posteriors.

El paper de la Corona: El monarca actuava com a àrbitre neutral entre les forces polítiques legals, amb la facultat decisiva de nomenar o destituir els presidents del govern i dissoldre el Parlament. La despolitització de l'Exèrcit: Es va establir la supremacia formal del poder civil sobre el castrense, nomenant el monarca com a cap suprem de les Forces Armades. A canvi, es va concedir a l'estament militar una àmplia autonomia interna i un pressupost garantit, evitant la temptació dels pronunciaments. El bipartidisme institucional: Monopoli del poder reservat a dos grans partits afins a la monarquia constitucional, coneguts com els partits dinàstics.

DEFINICIÓ: SOBIRANIA COMPARTIDA Principi polític propi del liberalisme doctrinari moderat en el qual la potestat legislativa suprema recau conjuntament en la Corona i en les Corts, trencant amb el principi democràtic de la sobirania nacional exclusiva del poble. 3. El torn pacífic i l'engranatge del falsejament electoral El funcionament real de la política depenia de l'acord tàcit entre les dues faccions de l'elit dirigent per succeir-se en el govern de manera ordenada: el Partit Liberal-Conservador, liderat per Antonio Cánovas del Castillo, i el Partit Liberal-Fusionista, encapçalat per Práxedes Mateo Sagasta.

Tots dos compartien la defensa de la monarquia alfonsina, l'ordre social burgès i la propietat, diferenciant-se únicament en el ritme de les reformes secularitzadores i socials. Història d'Espanya PAU Catalunya: apunts de 1874 a 1996 8 A diferència de les democràcies parlamentàries autèntiques, a la Restauració no eren els electors els qui decidien el govern mitjançant el vot, sinó que es produïa el que s'anomena la monarquia parlamentària invertida: PROCÉS L'engranatge del frau electoral canovista Aquest traspàs pacífic exigia una manipulació sistemàtica del cens i de les actes.

Quan el govern liberal de Sagasta va introduir el sufragi universal masculí el 1890 (en substitució del sufragi censatari de 1878), la pràctica de la tupinada no es va aturar, sinó que es va intensificar. L'administració central distribuïa les actes parlamentàries pactades als governadors civils mitjançant la tècnica de l'encasillado, i aquests les transmetien als dirigents locals. Element de l'engranatge Actor principal Funció i pràctiques habituals Corona Rei / Regent Maria Cristina Arbitra el canvi de govern i signa el decret de dissolució de les Corts.

Ministeri de Governació Govern central Elabora l'encasillado: distribueix els escons que han de guanyar el partit entrant i l'oposició dinàstica. Cacics comarcals i locals Terratinents i notables rurals Executen el frau al territori mitjançant xarxes de clientelisme, favors personals, amenaces i coacció econòmica. Meses electorals Xarxa clientelar local Pràctica directa de la tupinada: compra de vots, manipulació d'actes, registre de votants difunts («els morts voten») i intimidació directa.

Aquest model funcionava gràcies a l'elevat índex d'analfabetisme (aproximadament un 75% de la població) i a l'enorme abstencionisme provocat pel desinterès i la manca de cultura democràtica, generant una profunda escletxa entre l'Espanya oficial i l'Espanya real. Crisi pactada Acord d'alternança entre conservadors i liberals dinàstics. 1 Nomenament reial El rei encarrega formar govern al partit de l'oposició. 2 Dissolució de Corts El nou cap de govern rep el decret de noves eleccions. 3 L'encasillado El Ministeri de Governació assigna els escons guanyadors. 4 Frau del cacic Compren vots i falsegen actes (tupinada) al món rural. 5 Història d'Espanya PAU Catalunya: apunts de 1874 a 1996 9 4.

Els sectors d'oposició política A partir de la Llei d'Associacions de 1887 i les tímides obertures legals iniciades per Sagasta el 1881, els corrents que qüestionaven l'hegemonia dinàstica van començar a organitzar-se, tot i quedar pràcticament exclosos de la representació institucional a causa del caciquisme: El republicanisme: Fragmentat des del col·lapse de la Primera República. Comprenia els federals de Francesc Pi i Margall, amb notable implantació entre els sectors menestrals i obrers de Catalunya, els radicals centralistes i el sector moderat o possibilista d'Emilio Castelar, partidari d'incorporar-se a la legalitat monàrquica per aconseguir reformes graduals.

El carlisme tradicionalista: Retingut en focus rurals del País Basc, Navarra i comarques interiors de Catalunya, va anar perdent empenta bèl·lica mentre una part de la seva base evolucionava cap a formulacions integristes o autonomistes. Els moviments nacionalistes i regionalistes: Davant la concepció centralista de l'Estat, a Catalunya la defensa de la identitat històrica i dels interessos industrials va articular un catalanisme polític modern, mentre que al País Basc, Sabino Arana va fundar el 1895 el Partit Nacionalista Basc (PNB), formulant un discurs de caràcter independentista i confessional.

El moviment obrer socialista: L'any 1879, Pablo Iglesias va fundar clandestinament a Madrid el Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE), d'arrel marxista, que el 1888 es va complementar amb la central sindical Unió General de Treballadors (UGT). Tot i la seva implantació a Madrid, Biscaia i Astúries, la seva incidència parlamentària va ser residual durant el segle XIX. 5.

Les transformacions socials i l'emergència de l'obrerisme La implantació de la industrialització capitalista va comportar unes condicions d'existència extremadament dures per a la nova classe proletària: jornades de treball superiors a les dotze hores diàries, sous miserables de subsistència, explotació generalitzada de dones i infants, i una carència absoluta de cobertures socials davant la malaltia, l'accident o l'atur. Dels primers brots de protesta a la lluita organitzada Durant gran part del segle XIX, les respostes dels treballadors havien estat espontànies i de caràcter violent.

Destaquen les accions luddites de destrucció de maquinària a Alcoi (1821) i Barcelona (fàbrica Bonaplata el 1835), la primera vaga general de 1855 a Catalunya i la protesta laboral de les cigarreres a La Corunya (1857). Paral·lelament, a les zones rurals del sud peninsular, la misèria crònica dels jornalers i les fortes pujades del preu del blat van provocar motins de subsistència el 1856 i la gran revolta camperola de Loja (Granada) el 1861, en què es van mobilitzar prop de 10.000 bracers. Els corrents del moviment obrer a finals de segle Amb l'aprovació de la Llei d'Associacions de 1887, la militància obrera va trobar un marc per a la creació d'entitats sindicals estables.

El panorama es va polaritzar en tres tendències principals: L'anarquisme: Va esdevenir la força hegemònica entre el proletariat català i els jornalers andalusos. Influenciat per figures com Anselmo Lorenzo, defensava l'acció directa, el sindicalisme de lluita i la vaga revolucionària contra l'Estat i l'ordre burgès. Durant la dècada de 1890, una part del moviment va derivar cap a la «propaganda pel fet», amb atemptats terroristes contra autoritats i símbols burgesos (com la bomba al Liceu el 1893 o l'assassinat de Cánovas el 1897), contestats amb una ferotge repressió governamental en els processos de Montjuïc.

Història d'Espanya PAU Catalunya: apunts de 1874 a 1996 10 El socialisme marxista: Agrupat al voltant del PSOE i la UGT, va optar per una via més estructurada i gradualista, centrada en la consecució de millores laborals immediates i la participació electoral per accedir a les institucions polítiques. El sindicalisme catòlic: Promogut per la jerarquia eclesiàstica a partir de l'encíclica Rerum Novarum (1891) com a instrument per apartar els assalariats dels corrents revolucionaris. Defensava l'harmonia de classes, l'assistencialisme i la col·laboració amb els patrons, obtenint un gran suport entre la burgesia conservadora però una influència obrera molt limitada. 6.

El conflicte colonial: la insurrecció antillana i filipina En plena fase de repartiment imperialista mundial entre el Regne Unit, França i Alemanya, Espanya conservava només les restes del seu antic imperi d'ultramar (Cuba, Puerto Rico, Filipines i petits enclavaments africans com la Guinea Equatorial). La situació internacional es va tensar ja el 1885 amb l'anomenada crisi de les illes Carolines amb l'Imperi alemany, però el veritable perill es trobava al Carib.

A Cuba, l'incompliment sistemàtic de les promeses d'autonomia contingudes a la Pau de Zanjón, afegit a les barreres aranzelàries espanyoles que perjudicaven les exportacions de sucre cap als Estats Units (el seu mercat natural), va alimentar el sentiment independentista. El febrer de 1895 va esclatar la guerra d'independència, articulada intel·lectualment per José Martí al capdavant del Partit Revolucionari Cubà, i liderada al camp de batalla pels capitans Máximo Gómez i Antonio Maceo. ERROR FREQÜENT No s'ha de confondre la Guerra dels Deu Anys (1868-1878) amb la Guerra d'Independència cubana de 1895-1898.

La primera va concloure amb un armistici incomplit (Pau de Zanjón), mentre que la segona va desembocar directament en la intervenció militar nord-americana i la liquidació de la sobirania hispànica. Davant la impossibilitat d'aturar l'avenç dels insurrectes amb mètodes clàssics, el govern de Madrid va substituir Martínez Campos pel general Valeriano Weyler. Aquest va aplicar una tàctica militar implacable de reconcentració de la població rural en zones fortificades per privar els guerrillers de subministraments.

La mesura va provocar el desplaçament forçat de més de 200.000 persones i la mort de milers de civils per fam i epidèmies, desfermant un autèntic drama humanitari que va ser aprofitat per la premsa sensacionalista dels Estats Units per crear un clima favorable a la guerra. Simultàniament, el 1896 va esclatar a l'arxipèlag de Filipines una insurrecció anticolonial encapçalada per la societat secreta del Katipunan i dirigida militarment per Emilio Aguinaldo. Tot i que l'exèrcit espanyol va sufocar parcialment la revolta, la necessitat de combatre en dos fronts allunyats i hostils va desbordar completament les capacitats logístiques i humanes de la metròpoli. 7.

La guerra hispano-nord-americana i la derrota de 1898 La política expansionista de Washington, consolidada després de la Guerra de Secessió (1861-1865), aspirava al control geoestratègic i econòmic del Carib i les rutes cap al Pacífic. El detonant definitiu del conflicte bèl·lic va tenir lloc el 15 de febrer de 1898, quan el cuirassat nord-americà USS Maine va Història d'Espanya PAU Catalunya: apunts de 1874 a 1996 11 esclatar de forma misteriosa a la badia de l'Havana.

Sense cap prova concloent, el govern dels Estats Units va atribuir la deflagració a una mina espanyola i, després que Madrid rebutgés una oferta de compra de l'illa, el president William McKinley va signar la declaració de guerra el 25 d'abril de 1898. La desigualtat tecnològica i material entre les dues forces va fer que l'enfrontament fos curt i devastador per a la flota espanyola: A l'Àsia, l'esquadra del Pacífic va ser totalment destruïda a la batalla de Cavite (badia de Manila) el mes de maig de 1898 per l'armada de l'almirall George Dewey.

Al Carib, l'exèrcit nord-americà va bloquejar i bombardejar les costes de Puerto Rico al juliol i va aniquilar l'esquadra de l'almirall Pascual Cervera a la batalla naval de Santiago de Cuba el 3 de juliol. El 17 de juliol es consumava la rendició de la plaça i l'ocupació nord-americana. Les hostilitats van finalitzar formalment amb la signatura del Tractat de París el desembre de 1898. Espanya reconeixia la independència tutelada de Cuba i cedia als Estats Units les possessions de Filipines, Puerto Rico i l'illa de Guam (a canvi d'una indemnització de vint milions de dòlars per l'arxipèlag filipí).

Pocs mesos després, el 1899, el govern va liquidar la presència a Oceania venent els arxipèlags de les Carolines, les Marianes i Palau a l'Imperi alemany per 25 milions de pessetes. L'imperi espanyol quedava reduït a petits dominis al nord d'Àfrica. 8. El balanç del Desastre i el moviment regeneracionista Les repercussions de la derrota de 1898 van trasbalsar els fonaments ideològics i morals de la societat espanyola: CAUSES I CONSEQÜÈNCIES Insurrecció cubana i filipina Aixecaments independentistes el 1895 i 1896. Incompliment de Zanjón Espanya manté el monopoli i nega l'autonomia política. Expansionisme dels EUA Interessos estratègics sobre el sucre i rutes marítimes.

Explosió de l'USS Maine Pretext per declarar la guerra hispano-nord-americana. El Desastre del 98 Pèrdua colonial total Tractat de París: cessió de Cuba, Filipines, Puerto Rico i Guam. Regeneracionisme moral Crítica d'intel·lectuals a l'oligarquia i a la decadència. Tancament de Caixes Revolta fiscal burgesa a Catalunya per l'alça d'impostos. Auge de la Lliga Regionalista Creixement electoral del catalanisme polític modern el 1901. Cost humà i econòmic Durant el cicle de guerres d'ultramar (1895-1898), l'Estat espanyol va mobilitzar més de 220.000 homes (la gran majoria, uns 200.000, enviats a Cuba).

Les baixes mortals van fregar els 50.000 soldats, la immensa majoria no pas morts al camp de batalla, sinó víctimes de malalties infeccioses Història d'Espanya PAU Catalunya: apunts de 1874 a 1996 12 com la febre groga, el tifus o la disenteria, conseqüència d'unes condicions sanitàries i logístiques paupèrrimes. El finançament de la guerra va disparar el deute públic i va obligar a una reforma fiscal dissenyada pel ministre d'Hisenda Raimundo Fernández Villaverde per apujar la tributació interior. A Catalunya, la pressió fiscal va topar amb el malestar del comerç i la indústria pel col·lapse de les exportacions colonials, desencadenant la vaga tributària del Tancament de Caixes de 1899.

Tanmateix, a mig termini, la repatriació de capitals dels empresaris retornats («els indians») va injectar liquiditat a les institucions bancàries i a les fàbriques catalanes i basques, evitant una fallida financera estructural. El regeneracionisme i el despertar nacionalista El xoc psicològic del Desastre va provocar una forta sensació de decadència i postració moral, reflectida en la literatura de la Generació del 98 (Unamuno, Baroja, Maeztu).

Paral·lelament, va emergir el corrent del regeneracionisme, encapçalat per pensadors com l'aragonès Joaquín Costa, que en obres com Oligarquía y caciquismo va denunciar l'artificiositat del sistema polític canovista i va sintetitzar el seu programa de modernització en la cèlebre màxima d'«escola i rebost» (reforma educativa pràctica, ampliació de les obres hidràuliques i reactivació econòmica). A Catalunya, la fallida del centralisme espanyol i la pèrdua dels mercats privilegiats van afavorir el creixement del regionalisme de base burgesa, que va cristal·litzar l'any 1901 en la creació de la Lliga Regionalista.

El nou partit va conjugar la voluntat d'autonomia política amb el desig de liderar la modernització econòmica i institucional de tot l'Estat espanyol. IDEES CLAU La Restauració va consolidar l'ordre liberal moderat gràcies a la Constitució de 1876, la pacificació dels fronts bèl·lics carlí i cubà, i la primacia civil formal sobre les Forces Armades. El torn pacífic entre el Partit Liberal-Conservador de Cánovas i el Liberal-Fusionista de Sagasta es fonamentava en el monopoli oligàrquic, l'encasillado i el frau electoral sostingut pels cacics.

El moviment obrer es va dividir entre l'acció directa i revolucionària de l'anarquisme (dominant a Catalunya i Andalusia) i el model marxista i gradualista del binomi PSOE-UGT. La dura repressió de Weyler a Cuba i la voladura del cuirassat Maine van desencadenar la guerra amb els Estats Units, que va liquidar la flota hispànica a Cavite i Santiago de Cuba. El Tractat de París de 1898 va certificar la pèrdua colonial (Cuba, Puerto Rico, Filipines i Guam), obrint una crisi moral i política que va impulsar el regeneracionisme i el nacionalisme català. Història d'Espanya PAU Catalunya: apunts de 1874 a 1996 13 COMPROVA EL QUE HAS APRÈS 2.

En què consistia la teoria de la «monarquia parlamentària invertida» pròpia del sistema canovista? 3. Quines diferències bàsiques de model van mantenir l'anarquisme i el socialisme a l'Espanya de finals del segle XIX? 4. Quin impacte econòmic immediat va comportar la derrota de 1898 a Catalunya? TEMA 1: LA RESTAURACIÓ 2 Mètode: com comentar una font històrica a la PAU EN ACABAR SABRÀS Saber distingir una font primària d'una secundària i classificar textos, mapes, gràfics i imatges. Saber aplicar els quatre passos del comentari: classificació, context, idees principals i valoració. Saber evitar els errors més freqüents en el comentari de fonts de la PAU.

PENSA-HI ABANS DE LLEGIR 5 Un cartell republicà de 1937 i un llibre d'història de 2020 parlen de la mateixa batalla. Quin és més fiable per saber què va passar? Bona part de les preguntes d'Història a la PAU parteixen d'una font: un fragment de text, un mapa, un gràfic, una taula de dades o una imatge. No n'hi ha prou amb saber el temari: cal saber llegir la font, situar-la en el seu moment i fer-la servir per explicar el procés històric. Aquesta secció explica un mètode que serveix per a qualsevol tema d'aquests apunts, de la Restauració a la democràcia. 1. Què és una font històrica DEFINICIÓ Una font històrica és qualsevol testimoni del passat que ens dona informació sobre una època.

Una font primària és contemporània dels fets o l'ha produïda algú que hi va intervenir (una llei, un manifest, un article de premsa de l'època, un cartell, unes dades estadístiques oficials). Una font secundària és una elaboració posterior feta a partir d'altres fonts (un llibre d'història, un mapa fet per un historiador, un gràfic elaborat avui amb dades antigues). Fixa't que el que compta és qui la fa i quan, no el suport: un mapa pot ser primari (un mapa militar de 1938) o secundari (un mapa d'un manual actual sobre la guerra). En el comentari ho has de dir sempre, perquè una font primària transmet també el punt de vista del seu autor.

Història d'Espanya PAU Catalunya: apunts de 1874 a 1996 14 Tipus de font Exemples d'aquests apunts Què has de mirar Text jurídic o institucional Constitució de 1876, Bases de Manresa (1892), Estatut de 1932, Llei per a la Reforma Política (1976), Constitució de 1978 Qui el promulga, quins articles són clau (sobirania, drets, organització territorial) i què canvia respecte a l'etapa anterior. Text polític (manifest, discurs, programa) Manifest de Sandhurst (1874), Memorial de Greuges (1885), programa de l'Assemblea de Catalunya (1971) Autor i destinatari, finalitat (convèncer, reclamar, justificar) i llenguatge interessat.

Premsa, memòries i assaigs Article d'Ortega y Gasset (1930), obra de Joaquín Costa, declaracions de l'abat Escarré (1963) Ideologia de l'autor o del diari, possible censura i grau d'objectivitat. Mapa Divisió de les zones el juliol de 1936, avanç franquista fins a Vinaròs (1938) Títol, data, llegenda i escala; quina situació mostra i quin moment del procés representa. Gràfic o taula estadística Població activa per sectors (1960-1975), resultats electorals de la República Títol, eixos, unitats i font de les dades; tendència general, màxims, mínims i canvis bruscos. Imatge (cartell, fotografia, caricatura) Cartells de guerra, al·legoria de la República, caricatures del ¡Cu-cut!

Elements que hi apareixen, símbols i colors, text que l'acompanya, missatge i públic a qui s'adreça. 2. Els quatre passos del comentari COMPROVA-HO 6 Un article publicat a La Veu de Catalunya el 1907 sobre el triomf de Solidaritat Catalana, és una font primària o secundària? Què hauries de tenir en compte en valorar-lo? Classificar la font. Digues quin tipus de font és (primària o secundària; text jurídic, polític, periodístic, mapa, gràfic, imatge), qui n'és l'autor (persona, partit, institució) i què en saps, quan i on es va fer, a qui s'adreça i amb quina finalitat. 1 Situar-la en el context.

Explica breument el moment històric: en quina etapa som, quins problemes hi ha i quins fets immediats expliquen que la font existeixi. Només el context que serveix per entendre la font, no tot el tema. 2 Analitzar-ne les idees principals. Identifica la idea central i les secundàries i explica-les amb les teves paraules, relacionant-les amb el que saps. Cita la font de manera breu (entre cometes o amb la línia) per demostrar que la fas servir. 3 Valorar-la. Explica la importància del document o del fenomen: conseqüències, continuïtats i canvis, i fins a quin punt és fiable (punt de vista de l'autor, propaganda, dades incompletes). Tanca amb una conclusió que respongui la pregunta.

4 Història d'Espanya PAU Catalunya: apunts de 1874 a 1996 15 3. Com llegir mapes, gràfics i imatges Mapes: comença pel títol, la data i la llegenda. Descriu què mostra (zones, fronts, moviments de tropes, resultats per territoris) i després explica per què la situació és aquesta i què va passar després. Per exemple, un mapa de juliol de 1936 permet explicar per què els revoltats dominaven l'interior agrari i la República conservava Madrid, el litoral mediterrani i les zones industrials. Gràfics i taules: llegeix els eixos i les unitats, descriu la tendència amb xifres concretes i divideix- la en etapes.

A la taula de la població activa, el sector agrari baixa del 39,7 % (1960) al 21,4 % (1975): la dada s'explica per la mecanització del camp i l'èxode rural del desenvolupisme. Imatges: descriu primer el que es veu (personatges, objectes, símbols, text) i després interpreta el missatge: qui l'ha feta, per a qui i per convèncer de què. Un cartell de guerra és sempre propaganda: és útil per conèixer el discurs d'un bàndol, no per saber exactament què va passar. ERROR FREQÜENT Fer un resum del tema i oblidar la font: el corrector vol veure que la fas servir. Parafrasejar el text frase per frase sense explicar-lo ni relacionar-lo amb el context.

Confondre la data de la font amb la dels fets que explica (unes memòries escrites el 1960 sobre la guerra són una font posterior, amb el record i la ideologia de qui les escriu). Presentar com a veritat objectiva el que és el punt de vista d'un autor o d'un bàndol. Copiar llargs fragments: n'hi ha prou amb una citació curta que demostri el que dius. Descriure un gràfic sense xifres o donar xifres sense explicar-ne les causes. 4. Exemple guiat: un text regeneracionista Imagina que la font és un fragment de l'obra de Joaquín Costa Oligarquía y caciquismo (1901).

Resum del fragment: l'autor afirma que Espanya no està governada pel Parlament ni per la voluntat dels electors, sinó per una minoria d'oligarques (els polítics dels partits del torn), pels cacics que controlen cada comarca i pels governadors civils que els connecten; denuncia que el sistema és una farsa i reclama una regeneració profunda del país. Pas Què escriuries Classificació Font primària, text d'assaig polític. Autor: Joaquín Costa, intel·lectual aragonès, principal figura del regeneracionisme. Data: 1901. Destinatari: l'opinió pública i els intel·lectuals. Finalitat: denunciar el sistema canovista i proposar-ne la reforma.

Context Restauració borbònica, poc després del Desastre de 1898. La pèrdua de Cuba, Puerto Rico i Filipines va obrir una crisi moral i política i va fer créixer les crítiques al torn pacífic entre conservadors i liberals. Història d'Espanya PAU Catalunya: apunts de 1874 a 1996 16 Pas Què escriuries Idees principals 1) El parlamentarisme és una façana: els electors no decideixen. 2) El poder real és d'una xarxa d'oligarques, cacics i governadors civils, que correspon a l'encasillado i al frau electoral. 3) Cal regenerar el país, amb el programa resumit en «escola i rebost». Valoració És un testimoni clau del regeneracionisme i de la crisi de legitimitat del sistema.

Va influir en el revisionisme de Maura, que volia reformar el règim «des de dalt». És una font crítica i subjectiva: cal contrastar-la amb altres dades, com l'alt analfabetisme i l'abstenció de l'època, que expliquen per què el frau funcionava. COMPROVA-HO 7 En aquest exemple, per què no seria correcte dir que la font és «secundària perquè és un assaig»? PER RECORDAR-HO Ordre del comentari: què és, qui, quan i per a què context què diu (amb citacions breus) per què és important i fins a quin punt és fiable. Cada pas en un paràgraf curt i amb vocabulari històric precís.

IDEES CLAU Una font primària és contemporània dels fets o feta per un protagonista; una de secundària és una elaboració posterior a partir d'altres fonts. El comentari segueix quatre passos: classificar la font, situar-la en el context, analitzar-ne les idees i valorar-la. Cal fer servir la font amb citacions breus i relacionar-la amb el temari, no fer un resum general del tema. Mapes, gràfics i imatges es llegeixen començant pel títol, la data, la llegenda o els eixos, i es descriuen amb dades concretes. Valorar una font vol dir explicar-ne la importància i també els límits: punt de vista de l'autor, propaganda o dades incompletes. COMPROVA EL QUE HAS APRÈS 8.

Quina diferència hi ha entre una font primària i una de secundària? 9. Quins elements has d'indicar quan classifiques un text? 10. Què vol dir valorar una font? TEMA 1: LA RESTAURACIÓ 3 Història d'Espanya PAU Catalunya: apunts de 1874 a 1996 17 El revisionisme dinàstic,la Guerra del Marroc i la Setmana Tràgica EN ACABAR SABRÀS Saber comparar el reformisme conservador d'Antonio Maura i el reformisme liberal de José Canalejas. Saber relacionar la Guerra del Marroc i la lleva de reservistes amb el malestar de les classes populars. Saber explicar les causes, el desenvolupament i les conseqüències de la Setmana Tràgica de 1909.

PENSA-HI ABANS DE LLEGIR 11 Per què una guerra al Rif, a l'altra banda de la Mediterrània, va acabar amb barricades i convents cremats a Barcelona? El revisionisme polític d'inicis del segle XX Amb l'accés al tron d'Alfons XIII l'any 1902 i la desaparició dels líders fundadors del sistema canovista —Antonio Cánovas del Castillo (1897) i Práxedes Mateo Sagasta (1903)—, la Restauració va encetar una etapa de transformacions coneguda com a revisionisme dinàstic (1902-1914).

Davant el descrèdit provocat pel Desastre del 1898 i la creixent mobilització de l'oposició obrera, republicana i nacionalista, els nous caps dels partits del torn van intentar modernitzar i depurar les institucions des del mateix govern per salvar la monarquia parlamentària. Aquest afany modernitzador es va traduir en dos projectes contraposats pel que fa a la ideologia, però coincidents en la voluntat de connectar l'Espanya oficial amb l'Espanya real sense trencar l'ordre establert: el reformisme conservador d'Antonio Maura i el reformisme laïcista de José Canalejas.

La «revolució des de dalt» d'Antonio Maura (1907-1909) El cap del Partit Conservador, Antonio Maura, va impulsar allò que va anomenar la revolució des de dalt. La seva premissa bàsica era reformar l'Estat mitjançant la iniciativa governamental abans que una revolució proletària desmantellés l'estructura tradicional per la força. Reforma electoral (1907): pretenia combatre l'abstencionisme i debilitar el caciquisme endurint les sancions contra el frau i atorgant més pes a les juntes del cens, si bé el seu article 29 proclamava electes directament els candidats únics, consolidant la manipulació a les zones rurals.

Llei d'Administració Local: projecte orientat a atorgar una descentralització administrativa als municipis i permetre la mancomunació de diputacions per integrar el catalanisme conservador dins l'engranatge institucional de la Corona. Legislació laboral i social: es va fundar l'Institut Nacional de Previsió (1908) per gestionar assegurances obreres, es va fixar la llei del descans dominical i es va establir un primer marc regulador per al treball de dones i menors, a més d'una incipient normativa sobre el dret de vaga.

Història d'Espanya PAU Catalunya: apunts de 1874 a 1996 18 Foment econòmic i agrari: aplicació de mesures de proteccionisme industrial i promulgació de la Llei de Colonització Interior per assentar famílies en explotacions agrícoles i fixar la població al camp. El front colonial del Marroc i la mobilització de reservistes Després de la pèrdua de Cuba i Filipines, la diplomàcia espanyola va buscar recuperar el prestigi militar i projectar influència geopolítica al nord d'Àfrica.

En la Conferència d'Algesires (1906), les potències europees van reconèixer la influència de França i Espanya al Marroc, preludi del protectorat compartit establert el 1912, que va assignar a Espanya la franja septentrional del Rif, una àrea muntanyosa habitada per tribus berbers rebels i amb un notable interès miner i comercial. El control militar del Rif va exigir una despesa creixent i l'enviament continu de tropes. El sistema de reclutament vigent permetia esquivar el servei a ultramar mitjançant el pagament d'una taxa de redempció en metàl·lic, privilegi reservat a les famílies adinerades.

Quan el juliol de 1909 el govern de Maura va cridar a files els reservistes per fer front als atacs rifenys a la rodalia de Melilla, el malestar va esclatar: la immensa majoria d'aquests homes eren obrers casats i amb fills que deixaven les famílies sense cap sustent econòmic. RESISTÈNCIA CIVIL: LES DONES CONTRA L'EMBARCAMENT La crida a files va suscitar una forta mobilització popular encapçalada per les dones de les classes treballadores.

Aquestes manifestants —dones de les classes populars en general, entre les quals hi havia militants de les Dames Roges, l'agrupació femenina del Partit Radical de Lerroux— van intentar tallar el pas a desfilades militars i combois d'embarcament al port de Barcelona, reclamant la supressió del reclutament forçós i denunciant la naturalesa classista del conflicte colonial. La Setmana Tràgica de Barcelona (1909) La tensió acumulada va desembocar en una vaga general iniciada el 26 de juliol de 1909 a Barcelona, convocada per republicans, anarquistes i socialistes, després de l'oposició formal expressada prèviament per trobades obreres com l'Assemblea Obrera de Terrassa.

Durant una setmana sencera, la revolta va desbordar els comitès organitzadors i es va convertir en un esclat espontani de caràcter anticlerical i antimilitarista.

Història d'Espanya PAU Catalunya: apunts de 1874 a 1996 19 CAUSES I CONSEQÜÈNCIES Guerra del Marroc Interessos miners i derrota militar al Barranco del Lobo Lleva classista Mobilització forçosa de reservistes amb exempció per pagament Anticlericalisme popular Ressentiment contra l'hegemonia eclesiàstica en l'ensenyament La Setmana Tràgica de 1909 Destitució de Maura Pressió de l'oposició i escàndol internacional pel cas Ferrer Fractura conservadora Divisió interna entre els sectors mauristes i datistes Fundació de la CNT Organització de l'anarcosindicalisme autònom el 1910 Els manifestants van aixecar centenars de barricades i van incendiar prop de setanta convents i esglésies.

La resposta estatal va consistir en la declaració de l'estat de guerra i l'enviament massiu de l'exèrcit, reprimint l'alçament a sang i foc amb un balanç superior als cent morts civils. La repressió posterior va comportar centenars d'empresonaments i consells de guerra sumaríssims. L'episodi més sonat va ser la condemna a mort i l'afusellament al castell de Montjuïc del pedagog llibertari Francesc Ferrer i Guàrdia, fundador de l'Escola Moderna, a qui les autoritats van utilitzar com a cap de turc sense proves concloents.

La seva execució va suscitar una onada internacional de protestes («Maura, no!») que va forçar el rei a cessar Maura l'octubre de 1909, trencant la continuïtat del projecte conservador i accelerant la fundació sindical de la Confederació Nacional del Treball (CNT) el 1910. El reformisme liberal de José Canalejas (1910-1912) L'assumpció del poder per part del liberal José Canalejas l'any 1910 va obrir la segona gran temptativa revisionista.

Canalejas va intentar eixamplar les bases socials del règim mitjançant mesures democratitzadores, una decidida laïcització de l'espai públic i una política social avançada, sense defugir l'exercici de l'autoritat per mantenir l'ordre públic davant les vagues. Laïcisme i separació Església-Estat: aprovació de la Llei del Cadenat (Ley del Candado, 1910), que vetava la implantació de nous ordes religiosos a l'Estat durant dos anys sense permís governamental exprés. Justícia fiscal: va impulsar la supressió de l'impost de consums sobre articles bàsics i el desenvolupament del cadastre per articular una tributació progressiva sobre les rendes urbanes.

Servei militar obligatori: eliminació del sistema de redempció en metàl·lic en temps de conflicte bèl·lic mitjançant la figura del soldat de quota. Descentralització administrativa: obertura al regionalisme moderat negociant el projecte de Mancomunitats Provincials, embrió de la futura Mancomunitat de Catalunya. L'assassinat de Canalejas l'any 1912 a mans de l'anarquista Manuel Pardiñas a Madrid va escapçar el revisionisme liberal i va deixar els partits dinàstics sumits en una greu fragmentació interna (enfrontant mauristes i datistes al bàndol conservador, i diverses faccions liberals). Història d'Espanya PAU Catalunya: apunts de 1874 a 1996 20 Àmbit Revolució des de dalt (A.

Maura) Reformisme liberal (J. Canalejas) Orientació ideològica Conservadora, catòlica i corporativista. Progressista, democratitzadora i laïcista. Relació amb l'Església Confessionalitat de l'Estat i suport als ordes religiosos. Limitació del poder eclesiàstic (Llei del Cadenat, 1910). Organització territorial Llei d'Administració Local (descentralització tutelada). Projecte de Mancomunitats Provincials. Qüestió militar i social Fundació de l'INP; mobilització de reservistes al Rif. Supressió parcial de la redempció del servei militar. Motiu del final Destitució reial arran de la crisi de la Setmana Tràgica (1909). Assassinat del president per un atemptat anarquista (1912).

Les forces d'oposició al tombant de segle Mentre els partits oficials intentaven reformar-se sense èxit, l'oposició política i territorial al canovisme s'enfortia arreu de l'Estat: El republicanisme: es va articular a través de la moderada Unió Republicana de Nicolás Salmerón i la irrupció del Partit Republicà Radical d'Alejandro Lerroux (1908), caracteritzat a Barcelona pel seu discurs demagògic, populista i marcadament anticlerical. A València va arrelar el blasquisme, liderat per l'escriptor Vicent Blasco Ibáñez, i més tard, el 1912, Melquíades Álvarez va estructurar el Partit Reformista.

El carlisme: després de successives crisis internes, l'escissió encapçalada per Juan Vázquez de Mella, enfrontada al pretendent Jaume de Borbó, va donar lloc al Partit Tradicionalista (1919), conservant el seu feu a Navarra i al País Basc com a baluard foralista i antialfonsí. El nacionalisme basc: consolidació del Partit Nacionalista Basc (PNB), fundat per Sabino Arana, que va guanyar terreny entre les classes mitjanes i la burgesia industrial biscaina, fins a assolir representació parlamentària regular a partir de la dècada de 1910.

IDEES CLAU El revisionisme dinàstic encapçalat per Maura i Canalejas pretenia salvar el règim canovista de la fallida del 1898 mitjançant reformes administratives i socials des del poder. La Guerra del Marroc i la mobilització injusta de reservistes sense recursos econòmics van ser el detonant immediat de la Setmana Tràgica de 1909 a Barcelona. L'afusellament de Francesc Ferrer i Guàrdia com a boc expiatori va desfermar una campanya de rebuig internacional que va precipitar la caiguda política d'Antonio Maura. José Canalejas va provar de laïcitzar l'Estat amb la Llei del Cadenat i encarrilar les aspiracions catalanes amb la Llei de Mancomunitats abans de ser assassinat el 1912.

La incapacitat democratitzadora del sistema va enfortir opcions opositores com el republicanisme radical de Lerroux, el blasquisme i el nacionalisme basc del PNB. Història d'Espanya PAU Catalunya: apunts de 1874 a 1996 21 COMPROVA EL QUE HAS APRÈS 12. En què consistia la 'revolució des de dalt' defensada per Antonio Maura? 13. Quin paper va tenir el sistema de reclutament militar en l'esclat de la Setmana Tràgica de 1909? 14. Quin era el propòsit principal de la Llei del Cadenat promulgada el 1910?

TEMA 1: LA RESTAURACIÓ 4 La triple crisi de 1917,el pistolerisme i el col·lapse d'Annual EN ACABAR SABRÀS Saber relacionar la neutralitat a la Primera Guerra Mundial amb la inflació i la conflictivitat obrera. Saber explicar els tres fronts de la crisi de 1917 (militar, polític i social) i per què el règim va sobreviure. Saber descriure la vaga de La Canadenca i el pistolerisme a Barcelona. Saber explicar com el Desastre d'Annual va contribuir al cop d'estat de 1923. PENSA-HI ABANS DE LLEGIR 15 Com és possible que una guerra en què Espanya no va participar (1914-1918) acabés provocant vagues i violència als seus carrers?

Entre 1917 i 1923, el règim de la Restauració va entrar en una fase de descomposició irreversible. A l'impacte socioeconòmic derivat de la Primera Guerra Mundial s'hi va sumar la confluència de tres desafiaments simultanis a l'estiu de 1917, una onada d'alta conflictivitat laboral encapçalada per l'anarcosindicalisme i l'escalada de violència armada als carrers de Barcelona. El cop definitiu el va assestar la catàstrofe militar d'Annual al Marroc, les repercussions polítiques de la qual van precipitar el pronunciament militar de setembre de 1923.

L'impacte de la Gran Guerra i el context exterior Durant la Primera Guerra Mundial (1914–1918), Espanya va adoptar una posició de neutralitat oficial que va transformar profundament la seva economia. El país es va convertir en proveïdor preferent de primeres matèries, productes industrials i aliments per a les nacions bel·ligerants, desencadenant un creixement econòmic espectacular i guanys empresarials sense precedents. Aquest creixement va generar greus desequilibris estructurals: Escassetat i inflació desbocada: L'exportació massiva va provocar el desproveïment interior i una alça general de preus; el cost de la vida va augmentar un 72 % entre 1913 i 1918.

Com que els Història d'Espanya PAU Catalunya: apunts de 1874 a 1996 22 salaris no van créixer al mateix ritme, el poder adquisitiu de les classes treballadores es va enfonsar. Fractura de l'opinió pública: La societat es va polaritzar entre germanòfils (sectors conservadors, església, exèrcit) i aliadòfils (liberals, republicans, socialistes i catalanistes). A Catalunya va predominar el corrent favorable als Aliats, arribant a allistar voluntaris catalans a l'exèrcit francès. Ressò de la Revolució Russa de 1917: La caiguda del tsarisme i l'arribada dels bolxevics al poder van actuar com a detonant motivador per al moviment obrer.

Paral·lelament, els tractats de pau i el reconeixement de noves sobiranies a l'est d'Europa (Finlàndia, Polònia, Estònia) van alimentar les reivindicacions catalanistes i van empènyer líders com Francesc Macià cap a posicions obertament separatistes. La triple crisi de l'estiu de 1917 La confluència de la inflació, el bloqueig polític del torn dinàstic i el malestar corporatiu va culminar l'estiu de 1917 en tres moviments crítics simultanis que van posar l'Estat contra les cordes: Àmbit Protagonistes Motius i desenvolupament Resultat Militar Oficials d'infanteria de la Península (Juntes de Defensa).

Descontentament pel deteriorament salarial a causa de la inflació i pel sistema d'ascensos ràpids per mèrits de guerra dels oficials destinats al Marroc (africanistes). Exigien l'estricta antiguitat. El govern va cedir i les va reconèixer el juny de 1917; la Llei de l'Exèrcit de 1918 va recollir bona part de les seves reivindicacions, però va subordinar el poder civil a la pressió castrense. Polític Assemblea de Parlamentaris (Lliga Regionalista de Francesc Cambó, republicans i reformistes).

Davant la suspensió de les garanties constitucionals i el tancament de les Corts ordenat pel govern d'Eduardo Dato, 71 diputats i senadors es van reunir a Barcelona (juliol) exigint Corts Constituents i descentralització de l'Estat. La reunió va ser dissolta per ordre governativa sense violència; la por burgesa a la revolució proletària d'agost va desactivar el front comú parlamentari. Social Treballadors industrials convocats per la CNT i la UGT. Convocatòria d'una vaga general revolucionària indefinida (agost) per enderrocar el règim i aturar la carestia de la vida. Dura repressió militar (ús de tropes d'Àfrica a zones mineres com Astúries).

Desenes de morts, milers de detinguts i condemna a cadena perpètua del comitè de vaga (Largo Caballero, Besteiro, Anguiano i Saborit).

Història d'Espanya PAU Catalunya: apunts de 1874 a 1996 23 CAUSES I CONSEQÜÈNCIES Inflació de la Gran Guerra Caretesa de vida i pèrdua de poder adquisitiu Tancament de les Corts Bloqueig polític autoritari pel govern d'Eduardo Dato Malestar a les casernes Rebuig dels ascensos africanistes per mèrits La triple crisi de l'estiu de 1917 Juntes de Defensa Desafiament corporatiu militar que doblega el govern Assemblea Parlamentària Exigència d'autonomia i Corts Constituents a Barcelona Vaga general d'agost Aturada revolucionària d'UGT i CNT durament reprimida Com a solució d'urgència per evitar la fallida de l'Estat es va formar el novembre de 1917 un govern de concentració presidit per Manuel García Prieto, el qual va donar entrada tant a conservadors i liberals com a regionalistes de la Lliga.

La incapacitat per consensuar reformes de fons va condemnar aquests gabinets a una paràlisi crònica. L'anarcosindicalisme català: de Solidaritat Obrera al Congrés de Sants (1907-1918) L'enorme creixement de la CNT durant el Trienni Bolxevic no s'entén sense el procés organitzatiu que el moviment obrer català havia començat una dècada abans. L'any 1907 diverses societats obreres de Barcelona van crear Solidaritat Obrera, una federació local que aplegava sindicalistes anarquistes, socialistes i republicans i que publicava el periòdic del mateix nom. Volia ser una resposta obrera unitària i independent dels partits, just quan la burgesia catalanista s'agrupava a Solidaritat Catalana.

El 1908 Solidaritat Obrera es va estendre a tot Catalunya com a confederació regional i, després de la repressió de la Setmana Tràgica, el seu congrés de Barcelona de 1910 va acordar crear una organització d'abast estatal: la Confederació Nacional del Treball (CNT), de base anarcosindicalista. La nova central defensava l'acció directa (negociació directa entre obrers i patrons, sense intermediaris polítics ni institucionals), la vaga com a arma principal i, com a objectiu final, la vaga general revolucionària que havia de portar al comunisme llibertari.

DEFINICIÓ: SINDICAT ÚNIC Model d'organització aprovat al Congrés de Sants (Barcelona, 1918) per la Confederació Regional del Treball de Catalunya. Substituïa els antics sindicats d'ofici, petits i dispersos, per un sol sindicat de cada ram de la indústria (tèxtil, metall, construcció…) a cada localitat, que agrupava tots els treballadors del sector fos quin fos el seu ofici. El Congrés de Sants (juny-juliol de 1918) va marcar la maduresa de la CNT a Catalunya. A més d'aprovar els sindicats únics, va reafirmar l'acció directa i l'apoliticisme, i va consolidar el lideratge d'un sector sindicalista pragmàtic encapçalat per Salvador Seguí, «el Noi del Sucre», i Àngel Pestaña.

Els resultats van ser immediats: els sindicats únics van donar a la CNT una gran capacitat de mobilització, que es va demostrar poc després a la vaga de La Canadenca, i l'afiliació es va disparar. Al congrés que la CNT va fer a Madrid el desembre de 1919 hi van estar representats uns 700.000 afiliats, una part molt important dels quals eren de Catalunya. Història d'Espanya PAU Catalunya: apunts de 1874 a 1996 24 ERROR FREQÜENT No confonguis Solidaritat Obrera (1907), la federació de societats obreres que va ser l'origen de la CNT, amb Solidaritat Catalana (1906), la coalició electoral catalanista nascuda contra la Llei de Jurisdiccions.

Tampoc no confonguis el Sindicat Únic de la CNT (1918) amb el Sindicat Lliure (1919), d'origen carlí i afavorit per la patronal, que es va enfrontar a la CNT durant el pistolerisme. COMPROVA-HO 16 Per què el Congrés de Sants va reforçar tant la CNT?

La conflictivitat obrera: Trienni Bolxevic i vaga de La Canadenca La fi de la guerra a Europa el 1918 va comportar una forta recessió econòmica en reduir-se dràsticament les exportacions, disparant l'atur i intensificant la lluita social durant l'anomenat Trienni Bolxevic (1918–1921): Revoltes camperoles al camp andalús: Els jornalers sense terres van organitzar ocupacions de finques i vagues agràries massives, que van ser sufocades mitjançant la declaració reiterada de l'estat d'excepció i la intervenció de l'exèrcit. La vaga de La Canadenca (febrer–març de 1919): Conflicte laboral originat pel comiat de diversos empleats a l'empresa Barcelona Traction, Light and Power.

La CNT va declarar una vaga solidària que va paralitzar el 70 % de la…