Història d'Espanya: La Restauració borbònica, el regnat d'Alfons XIII i les transformacions socials i econòmiques del segle XIX

I 54 flashcards i 63 preguntes més al document.

Text del document

RESUM EXAMEN HISTÒRIA TEMA 3: REGNAT ALFONS XIII i LA CRISI DE LA RESTAURACIÓ. 1. INTENTS DE REGENERACIÓ PARTITS DINÀSTICS. PRIMER PERÍODE SEGON PERÍODE PARTIT CONSERVADOR CÁNOVAS ANTONIO MAURA PARTIT LIBERAL FUSIONISTA SAGASTA JOSÉ CANALEJAS PRINCIPIS S. XX Es manté el sistema de la Restauració que, basat en una monarquia liberal no democràtica i en la Constitució del 1876, havia funcionat gràcies al pacte entre els grans partits dinàstics, Conservadors i Liberal, per alternar-se pacíficament al govern. Tots dos acordaven per endavant el resultat electoral, negociant amb els cacics el suport als candidats oficials i marginant l'oposició. FINALS S.

XIX La situació comença a canviar amb el regeneracionisme Nou corrent ideològic que denuncia els vicis d'aquest sistema polític oligàrquic i planteja propostes per a la modernització política, social i econòmica d'Espanya. 1902 Alfons XIII accedeix al tron. Els partits dinàstics, després de la mort dels seus dos grans líders, el conservador Cánovas (1897) i el liberal Sagasta (1903), estaven sumits en una profunda crisi. Tots dos van triar nous dirigents: Antonio Maura (conservador) i J osé Canalejas (liberal) , que representaven el nou corrent de polítics regeneracionistes . 1905 Es produeix la pitjor crisi del regnat a causa de l'enfrontament entre militars i catalanistes.

La tensió va esclatar quan un grup d'oficials va assaltar els tallers de la revista satírica Cu-Cut! i la redacció de La Veu de Catalunya , acusant les publicacions de ridiculitzar l'exèrcit. El govern, pressionat pels militars, va aprovar, al 1906 , la Llei de jurisdiccions per la qual els delictes contra l'exèrcit i la pàtria serien jutjats per tribunals militars. La llei va servir perquè l'exèrcit augmentés la seva ingerència en la política. EXPLICAT AL TEMA 9. 1.1 MAURA I EL REGENERACIONISME CONSERVADOR. PRIMER GOVERN ANTONIO MAURA CONSERVADOR 1902 - 1903 . El seu objectiu fou: 1. Regenerar el país. 2. Modernitzar-ne les institucions. 3. Democratitzar el sistema polític de la Restauració.

Va mantenir aquest mateix projecte durant el seu SEGON GOVERN 1907 - 1909 , conegut com a «govern llarg». Maura va presentar el seu programa com la «revolució des de dalt». Pretenia dur a terme reformes capaces de convertir el poble en protagonista del canvi democràtic, tornar-li la confiança en les institucions i evitar la revolució des de baix (poble). REFORMES: 1. LLEI ELECTORAL 1907 Buscava la netedat electoral, atreure les classes mitjanes i erradicar el caciquisme, proclamant el vot secret i obligatori . No va aconseguir la netedat en les eleccions. 2. ADMINISTRACIÓ LOCAL Contemplava una autonomia més gran i la possibilitat de crear mancomunitats locals i provincials.

Pretenia satisfer les aspiracions autonomistes creixents de Catalunya i obrir una via d'entesa amb la Lliga Regionalista . La llei va despertar l'oposició de liberals, republicans i fins i tot dels conservadors, i no va ser aprovada pel Parlament. 3. LLEI DE REPRESSIÓ DEL TERRORISME Per frenar l'onada d'atemptats anarquistes. Va ser retirada perquè no comptava amb el suport necessari. El programa de Maura va afavorir una política econòmica d' intervenció estatal i de protecció i de foment de la indústria nacional , i també de mesures socials amb la creació de l' INSTITUTO NACIONAL DE PREVISIÓN , la Llei de descans i la legalització de la vaga .

GUERRA DEL MARROC (1909) i SETMANA TRÀGICA (1909). Després del desastre del 1898 Per intentar recuperar el prestigi nacional i posar fi a l'aïllament internacional, Espanya va fer del Marroc (i el protectorat) l'eix de la política exterior (1er terç S. XX). NOTA PROTECTORAT: Territori colonial on ja existia un estat amb la seva pròpia administració, que la potència colonial en teoria respectava, però a la pràctica governava i exercia el control polític i militar. CONFERÈNCIA ALGESIRES 1906 Espanya i França fixen les seves àrees d'influència respectives al Marroc. A Espanya li va correspondre la zona nord amb el Rif.

Es va incrementar el contingent de tropes i es van emprendre campanyes militars per sotmetre el territori, assegurar l'explotació minera i protegir la construcció del ferrocarril de les mines del Rif fins a Melilla. JULIOL 1909 Greus enfrontaments entre rifenys i les tropes espanyoles. Maura va ordenar la mobilització dels reservistes a Catalunya , la majoria homes amb càrregues familiars. Són homes obligats a anar a la guerra tot i no ser militars professionals, com a conseqüència del sistema de reclutament, que permetia als més rics evitar el servei militar pagant una quantitat de diners, i dels successos del CuCut! 18 JULIOL 1909 Dia de l'embarcament de la tropa.

Esclata una protesta popular contra la guerra per a la qual només mobilitzaven els que no es podien redimir mitjançant un pagament en metàl·lic. Els obrers i els partits polítics oposats a la monarquia: republicans, socialistes i anarquistes, van aprofitar la situació i van promoure una VAGA GENERAL CONTRA LA GUERRA PER AL 26 DE JULIOL . Quan els catalans arriben al Marroc, se sap que els hi han fet una emboscada . Quan es van saber les notícies del desastre de l'emboscada dels rifenys al Barranco del Lobo, a prop de Melilla, i les nombroses baixes patides per les tropes espanyoles, la vaga va degenerar en una revolta espontània i caòtica , coneguda com la Setmana Tràgica de Barcelona .

Grups armats van aixecar barricades, es van enfrontar a les forces de l'ordre i els més anticlericals van descarregar la seva ira cremant esglésies i convents. i convents. El govern va declarar l' estat de guerra i va reprimir amb duresa la revolta. Els consells de guerra van dictar 17 condemnes a mort en aplicació de la Llei de jurisdiccions (1906 els delictes contra l'exèrcit i la pàtria serien jutjats per tribunals militars) , de les quals se'n van executar 5. Entre elles, la de Francesc Ferrer i Guàrdia, pedagog racionalista, anarquista i anticlerical, fundador de l'Escola Moderna. Va ser acusat, sense proves, de ser responsable de la revolta.

La seva execució va aixecar una onada de protestes a tot Europa . LIBERALS I REPUBLICANS Exigeixen la destitució de Maura i Alfons XIII força la seva dimissió. Maura dimiteix forçadament el 1909 i acaba el seu segon govern (1907-1909) a causa de la repressió de la Setmana Tràgica i de les protestes dels liberals i republicans. 1.2 EL REGENERACIONISME LIBERAL: CANALEJAS. JOSÉ CANALEJAS Nou cap de govern, compromès amb la regeneració del sistema polític i amb la democratització social. Es va preocupar de la millora de la vida parlamentària , de la secularització de l'Estat i que s'intervingués en matèria social (millorar les condicions de vida i de treball de la població) .

QUÈ IMPLICA LA MODERNITZACIÓ D'ESPANYA? Separació entre Església i estat. Llibertat religiosa. Fi del monopoli religiós en l'educació. Ensenyament laic. LLEI DEL CADENAT 1910 Limita l'establiment de nous ordes religiosos a Espanya. Provoca l'oposició dels sectors catòlics i de la Santa Seu contra el govern. POLÍTICA DE REFORMES SOCIALS MESURES PROTECCIÓ SOCIAL QUE MILLOREN CONDICIONS DE VIDA I DE TREBALL DE LES CLASSES MÉS HUMILS: Reducció de la jornada laboral i prohibició de la feina nocturna de la dona. LLEI D'ACCIDENTS DE TREBALL. Regulació del dret de vaga i els contractes col·lectius. Substitució de l'impost de consums per un altre de progressiu sobre les rendes urbanes.

LLEI DE RECLUTAMENT Estableix el servei militar obligatori en cas de guerra i en suprimia la redempció en metàl·lic. 1912 LLEI DE MANCOMUNITATS aprovada per les Corts, atenent a les demandes descentralitzadores de la Lliga Regionalista de Catalunya. 1912 Espanya i França negocien un nou tractat que va establir les futures relacions francoespanyoles sobre el protectorat del Marroc. 2. PARTITS ANTIDINÀSTICS I MOVIMENT OBRER. Els partits exclosos del sistema del torn durant la Restauració no havien tingut pes polític, però a inicis del segle XX van guanyar suport. També van créixer considerablement el sindicalisme i els partits obrers, fins a convertir-se en moviments de masses. 2.1 REPUBLICANS.

Oposició més important a la monarquia a les primeres dècades del S. XX. Representava l'aspiració d' intel·lectuals i sectors de les classes mitjanes de democratitzar el país. Durant aquesta etapa, es va renovar ideològicament , amb doctrines del nou liberalisme democràtic, laïcista, amb trets anticlericals i partidari de les reformes socials. Impuls regenerador i unificador: 1903 UNIÓN REPUBLICANA , afavorida per Alejandro Lerroux i Nicolás Salmerón. El nou partit va aconseguir aquell any un notable èxit electoral a les grans ciutats, 36 diputats.

DIVERGÈNCIES IDEOLÒGIQUES I TÀCTIQUES INTERNES EN LA UNIÓN REPUBLICANA : REPUBLICANISME MODERAT I REFORMISTA (Salmerón i Melquíades Álvarez) Abandona la via insurreccional i opta per la lluita electoral i parlamentària. REPUBLICANISME RADICAL (Lerroux) Sòlidament implantat a Catalunya, especialment a Barcelona. Era un moviment republicà democràtic amb discurs populista i demagògic, anticlerical i anticatalanista . El seu objectiu era integrar les reivindicacions obreres i implantar la república a través de la insurrecció . Molt similar al blasquisme a València, sota la direcció de Vicente Blasco Ibáñez i Rodrigo Soriano.

Aquestes divergències internes a Unión Republicana van acabar dividint el republicanisme . 1908 Se separa el sector radical , liderat per Lerroux. Forma el PARTIT RADICAL . 1912 PARTIT REFORMISTA, dirigit per Melquíades Álvarez. Branca del republicanisme moderat, democràtic pel que fa a la política i conservador socialment. No descartava acceptar la monarquia si emprenia un procés de democratització efectiva. 2.2 NACIONALISTES. NACIONALISME CATALÀ : El de més rellevància a les primeres dècades del S. XX. Liderat per la Lliga Regionalista , fundada el 1901 i liderada per Prat de la Riba i Francesc Cambó .

Consideraven que l' autonomia de Catalunya era imprescindible per a la regeneració política i la modernització econòmica d'Espanya. La moderació d'aquests dos polítics va convertir la Lliga en el partit de la burgesia i dels sectors conservadors urbans i rurals de Catalunya. No va aconseguir influir en la classe obrera perquè no tenia un programa de reformes socials. El seu suport als partits del torn va trencar la unitat del partit Sector més d'esquerres CENTRE NACIONALISTA REPUBLICÀ . L'aprovació de la Llei de jurisdiccions el 1906 va mobilitzar una part important de la societat catalana contra la violencia militar i va formar un front comú SOLIDARITAT CATALANA .

Va obtenir un èxit espectacular a les eleccions generals del 1907. L'èxit va ser efímer i Solidaritat Catalana es va trencar quan Cambó va donar suport a Maura en els fets de la Setmana Tràgica . Un cop superada la crisi de 1909, la Lliga Regionalista es va recuperar electoralment i Prat de la Riba va presidir la Mancomunitat de Catalunya . 2.3 MOVIMENT OBRER. El de principis del S. XX era poc nombrós, però amb l' augment de la industrialització , es va necessitar organitzacions per defensar els seus drets laborals . Així va créixer el nombre d'obrers sindicats, especialment a les zones industrialitzades de Madrid, Barcelona, Astúries i Biscaia.

Cap a 1910 es va establir un sindicalisme de masses, que es va dividir en dos corrents: anarquista i socialista . ANARQUISME: LA CNT. Es va oposar a participar en política i a col·laborar en les reformes socials . A inicis del S. XX estava establert en zones industrials i urbanes de Catalunya i entre la pagesia andalusa i l'extremenya. A dins hi convivien dues tendències enfrontades: els partidaris de l'estratègia terrorista i els proclius a la defensa sindical dels treballadors . L'ambient reivindicatiu obrer va augmentar per influència del sindicalisme revolucionari francès, que considerava la vaga general l'instrument revolucionari més eficaç. Aquesta influència va calar a Barcelona.

1907 SOLIDARITAT OBRERA : Sindicat format per les diferents tendències obreres. A partir d'aquí, i amb el suport de les associacions obreres anarcosindicalistes catalanes es va fundar el 1910 la CONFEDERACIÓ NACIONAL DEL TREBALL (CNT) , nou sindicat que reafirma l' acció directa com a estratègia davant de la lluita política. Després de la vaga general de 1911, convocada per protestar contra les condicions laborals i reclamar millores per als treballadors, el govern va declarar il·legal la CNT, que va haver d'actuar clandestinament fins al 1914 -1915. Tot i això, entre els seus membres va destacar una intensa activitat cultural i intel·lectual. EL SOCIALISME: LA UGT I EL PSOE.

A principis del segle XX, el PSOE (partit polític socialista) tenia pocs militants i creixia lentament, mentre que la UGT (sindicat socialista) va augmentar molt el nombre d'afiliats. El seu dirigent, Pablo Iglesias, va trigar una dècada a acceptar una aliança amb els republicans per democratitzar el sistema polític de la Restauració i acabar amb el caciquisme , sense abandonar l'objectiu final del socialisme: una transformació revolucionària de la societat per superar les desigualtats entre les classes socials. Aquest canvi d'estratègia (posa fi aïllament PSOE) es va produir després de la Setmana Tràgica (1909) amb la formació de la conjunció republicano socialista el 1909.

El socialisme va assimilar el discurs anticlerical del republicanisme i va incorporar a les seves files alguns intel·lectuals com Luis Araquistáin i Julián Besteiro . Gràcies a aquesta aliança amb els republicans, Pablo Iglesias va ser escollit diputat el 1910 i el socialisme va entrar a formar part de la vida parlamentària . A més, es van fundar societats socialistes femenines a Bilbao i Madrid per defensar els drets polítics i laborals de les dones davant dels abusos de la patronal. La UGT també va experimentar canvis profunds amb la incorporació dels obrers industrials , sobretot dels sectors miner i ferroviari , i va augmentar la seva implantació a Astúries, Biscaia i Madrid. 3.

PRIMERA GUERRA MUNDIAL I CONSEQÜÈNCIES. Els efectes polítics i socials de la Primera Guerra Mundial (1914-1918) i la crisi del 1917 van constituir un punt d'inflexió en el règim de la Restauració. El seu impacte va ser decisiu en la crisi de la monarquia liberal. 3.1 IMPACTE PRIMERA GUERRA MUNDIAL (1914-1918). El govern d' Eduardo Dato declara la NEUTRALITAT D'ESPANYA , amb el suport de tots els partits polítics. Mesura encertada, vistes la debilitat econòmica i la incapacitat militar. Divisió en dos bàndols de les forces polítiques i els sectors socials més ben informats i amb inquietuds: aliadòfils i germanòfils . També entre els partits del torn i la societat.

Sectors conservadors Simpatia pels imperis centrals ( valors de l'ordre i de l'autoritat). Sectors liberals i d'esquerra Simpatia amb els aliats (principis democràtics). Anarcosindicalistes i una minoria socialista Guerra enfrontament imperialista. Al marge. NEUTRALITAT AFAVOREIX L'EXPANSIÓ ECONÒMICA : Espanya es va convertir en proveïdora dels països bel·ligerants, als quals va subministrar matèries primeres i productes industrials. Burgesia industrial i financera s'enriquia amb els beneficis de la guerra. Classes treballadores pateixen un descens en el nivell de vida perquè la pujada dels salaris va ser insuficient per cobrir la pujada dels preus dels productes de primera necessitat.

Pagesos emigren a la ciutat perquè a les zones agràries es va accentuar la precarietat. Aquesta situació va agreujar les diferències socials , va afavorir l' auge de les organitzacions obreres i va intensificar el nombre de vagues entre el 1915 i el 1916. 3.2 CRISI 1917. El sistema de la Restauració va ser incapaç de donar resposta als conflictes més urgents. LA CRISI MILITAR: JUNTES DE DEFENSA.

Es va originar pel malestar dels militars davant del projecte de reforma militar del govern , que tenia com a objectiu modernitzar l'exèrcit reduint l'excessiu nombre d'oficials , els salaris dels quals absorbien gran part del pressupost, i modificar el sistema d'ascensos , que afavoria els mèrits de guerra dels militars destinats a l'Àfrica per damunt dels de la Península. El conflicte va sorgir quan els joves oficials peninsulars dels cossos d'enginyers i d'infanteria van exigir l'establiment de l' escala tancada , és a dir, que els ascensos es concedissin exclusivament per rigorosa antiguitat i no pels mèrits de guerra, per evitar els avantatges dels militars destinats a l'Àfrica.

Aquest descontentament va donar lloc a la formació de les Juntes de Defensa , organitzacions militars que es van estendre per tot l'exèrcit per reclamar millores professionals i econòmiques, garantir un sistema d'ascensos basat en l'antiguitat i evitar el favoritisme polític en les decisions militars. El juny del 1917, les Juntes van presentar el Manifest de les Juntes al govern en forma d'ultimàtum, exigint que s'acceptessin les seves reivindicacions. Finalment, amb el suport del rei Alfons XIII, els militars van aconseguir imposar les seves demandes al govern. LA CRISI POLÍTICA: ASSEMBLEA DE PARLAMENTARIS.

El moviment de les juntes va ser interpretat (oposició, catalanistes, socialistes, republicans i reformistes) com el senyal de la fallida del règim i com una oportunitat per fer reformes . Cambó, líder de la Lliga , va prendre la iniciativa. Davant de la suspensió de les garanties constitucionals i el tancament de les Corts decretat pel govern conservador de Dato , va convocar els senadors i diputats espanyols a una Assemblea de Parlamentaris a Barcelona el juny del 1917 . NOTA: Dato era el líder del Partit Conservador i president del govern espanyol el 1917, durant el regnat d'Alfons XIII.

L'Assemblea va acordar la formació d'un govern provisional i la celebració de Corts Constituents per reformar la Constitució i aprovar l'autonomia de Catalunya . Però una assistència reduïda (70 /760), la majoria republicans i socialistes , la manca de suport d'altres partits i el rebuig de les Juntes de Defensa van provocar la dissolució de l'Assemblea per part del govern. LA CRISI SOCIAL: VAGA GENERAL A L'AGOST. ESTIU 1917 Desafiament del moviment obrer i disposició a convocar una vaga general. 1917 Les dues principals organitzacions sindicals, la UGT (soc) i la CNT (anarq) , van subscrire un manifest convocant la vaga general .

Els dirigents socialistes tenien clar que la vaga hauria de servir per enderrocar la monarquia i instaurar una república democràtica. VAGA GENERAL A L'AGOST 1917 Seguiment escàs. Només incidents greus als centres industrials de Madrid, País Basc, Barcelona i Astúries. A les zones rurals no hi va haver afectació. L'exèrcit va complir l'ordre de disparar contra els vaguistes. Els membres del comitè de vaga van ser condemnats a cadena perpètua, que no va arribar a complir perquè el 1918 van ser escollits diputats. 4. COL·LAPSE SISTEMA LIBERAL.

La crisi de l'estat liberal i del règim parlamentari de l'Espanya de la Restauració s'emmarca en el procés general de la crisi del sistema de democràcia liberal de l'Europa d'entreguerres. A Espanya, després de la crisi del 1917, els partits dinàstics es van acabar descomponent. El fraccionament va acabar amb el torn, una de les bases de l'estabilitat del sistema. Això va dificultar la formació de majories parlamentàries i va accentuar la inestabilitat política. Entre novembre del 1917 i setembre del 1923 es van constituir onze governs. 4.1 INESTABILITAT POLÍTICA: GOVERN I OPOSICIÓ.

1917 - 1918 Governs de concentració, integrats per diverses faccions en què s'havien dividit dels partits Conservador i Liberal, així com per regionalistes de la Lliga. Aquests governs van despertar esperances de renovació del sistema polític, però van resultar fallides. 1918 - 1923 Es van succeir governs febles, incapaços de resoldre la crisi del sistema de la Restauració. Per mantenir-se en el poder, van recórrer a mesures excepcionals: tancament de les Corts, suspensió de les garanties constitucionals i ús de l'exèrcit per reprimir els conflictes socials. Aquestes mesures van augmentar el desprestigi del sistema polític.

Els partits no dinàstics tampoc passaven pel seu millor moment: PARTIT SOCIALISTA Creixement relatiu entre 1910 i 1920, a causa de la seva aliança amb els republicans. A les eleccions del 1918, a més de Pablo Iglesias, van ser escollits Indalecio Prieto, Largo Caballero, Julián Besteiro, Daniel Anguiano i Andrés Saborit. Però el triomf de la Revolució bolxevic a Rússia i la fundació de la Tercera Internacional al 1919 van dividir el partit. 1921 Minoria radical, favorable a l'ingrés a la Tercera Internacional, va fundar el PARTIT COMUNISTA D'ESPANYA (PCE). REPUBLICANS Debilitats per les divisions internes. El Partit Radical de Lerroux va començar a decréixer a partir del 1910.

El Partit Reformista de Melquíades Álvarez es va acostar als liberals i va evolucionar cap a posicions monàrquiques. CATALUNYA LA LLIGA (Centre-dreta de Francesc Cambó): Lidera un moviment popular favorable a la formació d'un govern autònom, i va elaborar un projecte d'Estatut, però el fracàs de la campanya autonomista en va provocar l'escissió: 1922 ACCIÓ CATALANA : Joves nacionalistes més radicals (esquerra). ESQUERRA CATALANISTA: Proposta davant del conservadorisme burgès de la Lliga. Va desenvolupar una alternativa política al conservadorisme burgès de la Lliga, defensant un catalanisme més progressista i vinculat als sectors populars.

D'aquest corrent van sorgir iniciatives com la Unió de Rabassaires i Estat Català. 1922 UNIÓ DE RABASSAIRES DE LLUÍS COMPANYS : Sindicat de pagesos rabassaires; no era un partit polític . 1922 ESTAT CATALÀ DE FRANCESC MACIÀ : Independentista. NACIONALISME BASC ARREL DE LES ELECCIONS DE 1918 (Excepció dins el panorama polític) Representació de 6 diputats al Parlament i va aconseguir que la qüestió basca arribés a les Corts. El 1921 es va sumir en una profunda crisi que va provocar l'escissió entre el sector radical i els moderats. 4.2 EXPANSIÓ MOVIMENT OBRER.

La recessió econòmica de la postguerra va agreujar la crisi social , va afavorir el creixement dels sindicats i va radicalitzar les postures de les classes treballadores , influïdes per la Revolució Russa del 1917. UGT Augmenta el nombre d'afiliats i amplia la presència al medi rural, sobretot a Andalusia. CNT Va passar de 80.000 afiliats el 1916 a 600.000 el 1920 , més de la meitat dels quals residien a Catalunya. El creixement de la CNT va exigir una reorganització , que es va dur a terme al Congrés de Sants el 1918 . S'hi va configurar una nova estructura unitària i es van reafirmar la postura apolítica , la lluita sindicalista i l'estratègia d' acció directa i vaga general .

També hi van tornar a aflorar les diferències entre: sindicalistes moderats (Ángel Pestaña i Salvador Seguí) i partidaris de l'activitat terrorista (Durruti, García Oliver i Ascaso). SINDICATS LLIURES Amplia el panorama sindical. Van col·laborar amb els empresaris contra l'enemic comú que representava la CNT. Organització sindical creada a Barcelona el 1919 per Ramon Sales i altres carlins radicals, que comptava amb la simpatia i el suport de les autoritats governatives. Va servir per restar força i influència a la CNT i a l'anarquisme dins del moviment obrer, i va protagonitzar accions violentes contra els sindicalistes anarquistes durant els anys del pistolerisme.

EMPRESARIS : Creen les seves ORGANITZACIONS EMPRESARIALS (patronal) : Lliga Nacional, la Confederació Patronal Espanyola i la Federació Patronal d'Empresaris Catalans . Davant l'ofensiva obrera i la crisi de postguerra, van intentar doblegar els sindicats mitjançant l'acomiadament de treballadors i el tancament de fàbriques (locaut), com a eina de pressió contra els treballadors. 4.3 CONFLICTIVITAT SOCIAL.

ANDALUSIA Els camperols, que secularment s'havien rebel·lat contra el sistema de propietat latifundista (grans extensions de terra en mans de pocs propietaris) , van intensificar les mobilitzacions a partir del 1918, atès que les miserables condicions de vida s'havien agreujat amb la guerra. Aquestes mobilitzacions van donar lloc a l'anomenat TRIENNI BOLXEVIC (1918-1920) , període de forta conflictivitat social durant el qual els camperols, organitzats en sindicats, van protagonitzar vagues, manifestacions i ocupacions de terres per reclamar millors condicions de vida i una reforma agrària. Durant aquest període, els sindicats van aconseguir controlar algunes zones rurals.

La revolta camperola, per primer cop, va donar pas a un moviment sindical dirigit per la CNT i la UGT. Molts municipis andalusos i extremenys van arribar a estar controlats pels comitès de vaga , que van procedir a l' ocupació i al repartiment de terres . El govern va actuar amb duresa i va declarar l'estat de guerra amb la repressió consegüent, que va posar fi a aquesta revolució social al 1920. MOMENT MÉS ÀLGID CONFLICTIVITAT SOCIAL LA VAGA DE LA CANADENCA (1919) : A Barcelona, el 1919, va tenir lloc la vaga de La Canadenca, nom popular de l'empresa de subministrament elèctric.

Va durar 44 dies i, per la seva intensitat, va deixar pràcticament paralitzades la ciutat i les activitats productives que depenien de l'electricitat. Va esdevenir un conflicte d'àmbit nacional i una de les vagues més importants de la història del moviment obrer espanyol. GOVERN Força la negociació : Jornada laboral de 8 hores. Augment dels salaris. Readmissió dels acomiadats. El conflicte va derivar en una guerra social quan la patronal i les autoritats militars es van negar a alliberar els detinguts durant la vaga, raó per la qual cosa la CNT va declarar la vaga general .

La patronal va respondre amb el tancament d'empreses i la contractació de bandes de pistolers i va comptar amb la col·laboració dels sindicats lliures per erradicar l'anarcosindicalisme. Aquesta actitud va derivar en sagnants enfrontaments entre pistolers i sindicalistes , i va sumir la ciutat en una espiral de violència entre els anys 1919 i 1921 . La Lliga i la Federació Patronal van pressionar el govern, que va declarar l' estat de guerra , va cedir el manteniment de l'ordre públic als militars i va nomenar governador civil de Barcelona el general Martínez Anido .

El militar va imposar la r epressió militar mitjançant l'aplicació de la Llei de fugues, per la qual els sindicalistes detinguts eren assassinats al·legant que intentaven escapar. 4.4 DESASTRE D'ANNUAL I FI SISTEMA PARLAMENTARI. CRISI MÉS GREU MARROC ESTIU 1921: El govern va decidir sotmetre la zona del protectorat espanyol al Marroc. El general Berenguer es va encarregar d'ocupar el sector occidental, corresponent a la regió de Yebala, i va ordenar al general Silvestre, comandant general de Melilla, que aturés l'ofensiva al Rif fins que ell aconseguís sotmetre al-Raisuni, el cabdill que dominava el sector occidental.

Tot i això, Silvestre va continuar avançant pel Rif amb l'objectiu d'ocupar la badia d'Alhucemas i es va endinsar en un territori extens, de difícil orografia i molt allunyat dels centres d'aprovisionament. Abd el-Krim, el cap dels rifenys, va aprofitar aquesta situació per derrotar les tropes espanyoles a Annual. Com a conseqüència, Espanya va perdre la part oriental del protectorat, excepte la zona de Melilla, i va patir uns 8.000 morts, a més de centenars de ferits i presoners. CONSEQÜÈNCIES D'ANNUAL: 1. UNA DE LES CAUSES DE LA FI DEL RÈGIM PARLAMENTARI . 2. EL GOVERN NOMENA UNA COMISSIÓ PRESIDIDA PEL GENERAL PICASSO PER DELIMITAR LA RESPONSABILITAT MILITAR Volen fer caure la monarquia. 3.

DESPRESTIGI DEL RÈGIM I MALESTAR EXÈRCIT Alguns militars, els partits dinàstics i el rei es van veure embolicats en aquest debat. 1922 Enviament de l'Expedient Picasso a les Corts, que obrer el debat de la responsabilitat política. Els socialistes van comptar amb l'esquerra republicana per a la campanya de denúncia contra el règim i van atribuir al rei la culpa del desastre. El govern de concentració liberal de García Prieto va intentar salvar el règim constitucional amb un programa de democratització i reforma de la Constitució del 1876. Va acceptar formar una comissió de responsabilitat política per aclarir l'acusació contra els militars, els polítics i el rei.

Pocs dies abans que l'informe arribés a les Corts, un COP D'ESTAT (13 set 1923 - Primo de Rivera) va imposar una dictadura militar IMPOSAVA UNA DICTADURA MILITAR (com a solució a la crisi del règim), recolzada per la monarquia per evitar les conseqüències de la publicació de l'Expedient Picasso. DESASTRE D'ANNUAL POSA FI AL SISTEMA DE PARTITS. 5. DICTADURA PRIMO DE RIVERA I CAIGUDA DE LA MONARQUIA. La dictadura de Primo de Rivera va ser un règim amb un ambigu programa de regeneració social, econòmica i política de caràcter intervencionista. 5.1 COP D'ESTAT.

13 SETEMBRE 1923 El capità general de Catalunya, Miguel Primo de Rivera (de Catalunya però espanyol) , va encapçalar un pronunciament militar contra el govern constitucional. El cop d'estat no va trobar oposició significativa i va aprofitar el malestar de l'exèrcit, la indecisió del govern i la desconfiança del rei Alfons XIII envers el sistema constitucional de la Restauració, que estava desprestigiat i immers en una profunda crisi política. A més, el cop d'estat va tenir lloc durant els feliços anys vint , una etapa de creixement econòmic i de canvis socials en diversos països occidentals després de la Primera Guerra Mundial.

SUPORT Sectors empresarials , especialment de la burgesia barcelonina, dels principals bancs nacionals i de l'Església . L'opinió pública, en general, el va acollir favorablement o es va mostrar passiva. Fent servir idees, tretes de context, del regeneracionisme de Joaquín Costa en què parlava de la necessitat d'un cirurgià de ferro, Primo de Rivera va anunciar el seu propòsit de resoldre els problemes més greus: Deslliurar el país de la vella política. Destruir el caciquisme. Posar fi al desgovern, a la subversió social i a l'amenaça separatista contrària a la unitat nacional.

Davant els fets consumats, Alfons XIII el va cridar per formar un nou govern amb el càrrec de president i ministre únic (Directori Militar). 5.2 DIRECTORI MILITAR (1923-1925). Estat de guerra durant dos anys. Suspendre la Constitució del 1876 i les garanties constitucionals. Dissoldre les Corts . Censura de premsa. Prohibir les activitats dels partits polítics i sindicats . Dures mesures repressives contra la CNT i el PCE . Va reprimir qualsevol manifestació nacionalista de caràcter separatista . Prohibir l'ús del català en l'àmbit oficial. Governadors civils van ser substituïts per militars .

Dissolució d'ajuntaments i es van substituir per juntes de vocals associats escollits pels grans contribuents, estretament vinculats al sistema de cacics. El Directori (1923-1925) va emprendre el seu gran projecte regeneracionista engegant una reforma de l'Administració per destruir el caciquisme . Però, l' aprovació de l'Estatut municipal del 1924 va donar pas a una nova administració sotmesa i centralitzada , de la qual no només no va desaparèixer el vell caciquisme, sinó que en va perpetuar un altre de nou . 1925 ESTATUT PROVINCIAL A CATALUNYA : Va ser desmantellada la Mancomunitat, cosa que va potenciar el nacionalisme radical i fins i tot separatista.

RECONQUESTA TERRITORI MARROQUÍ : Com que Primo de Rivera era conscient de la impopularitat de la guerra que es mantenia al protectorat marroquí, va assumir personalment l'Alt Comissariat al Marroc . El 1925, Espanya i França van acordar una ofensiva militar conjunta. El desembarcament de les tropes a Alhucemas va ser un èxit rotund i un any després tot el protectorat va quedar sotmès . 5.3 DIRECTORI CIVIL (1925-1930).

Primo de Rivera va substituir el Directori Militar per un govern civil amb la intenció de quedar-se al poder i la voluntat de construir un règim inspirat en les dictadures autoritàries i de tall corporatiu de l'Europa d'entreguerres, especialment la de la Itàlia feixista de Mussolini. Des del poder va impulsar la formació d'un GRAN PARTIT DE DRETES, LA UNIÓN PATRIÓTICA (1924) , però, com que no tenia cap programa ni ideologia definida, es va convertir en un simple instrument de propaganda governamental per assegurar el suport popular al règim.

1926 Assemblea Nacional Consultiva , composta per representants de l'estat, de les administracions públiques i de la Unión Patriótica, encarregada d'elaborar una nova «constitució» . Les seves funcions, merament consultives, van estar controlades pel govern. La dictadura es va beneficiar de la conjuntura expansiva internacional de la dècada de 1920. La política econòmica es va caracteritzar per l'i ntervencionisme estatal i el nacionalisme econòmic . Els seus objectius van ser i mpulsar la indústria nacional mitjançant uns aranzels proteccionistes elevats i la concessió d'ajudes a les grans empreses.

També va crear monopolis estatals , com la Compañía Arrendataria del Monopolio de Petróleos, SA (Campsa) , a la qual va concedir en exclusiva la importació i venda del petroli i la benzina , i la Compañía Telefónica Nacional de España. EINA PER REACTIVAR ECONOMIA : Foment d'obres públiques . El 1926 es van crear les confederacions hidrogràfiques per aprofitar l'aigua dels rius tant per al regadiu com per a la producció d'energia elèctrica. Altres iniciatives van ser les exposicions de Sevilla i Barcelona el 1929.

La política d'increment de la despesa pública va elevar el dèficit de l'Estat i no va anar acompanyada d'una reforma fiscal, cosa que va obligar a una constant emissió de deute destinat a reduir el dèficit acumulat i a dotar-se d'un pressupost extraordinari per dur a terme el pla d'infraestructures, escoles… ESCASSA CONFLICTIVITAT SOCIAL. S'explica per la repressió , però també es deu al desenvolupament de la política social (construcció d'habitatges barats, creació d'escoles…) i una legislació laboral basada en un nou model de relacions laborals el sistema corporatiu : intervenció i mediació de l'estat i integració de les organitzacions obreres moderades i reformistes.

Aquest model es basava en la intervenció i mediació de l'Estat en els conflictes laborals, reunint representants dels treballadors, la patronal i l'Estat per intentar arribar a acords. La base de l' Organització Corporativa Nacional eren els comitès patriaris de cadascun dels oficis formats pel mateix nombre de vocals obrers i patrons . La seva missió era resoldre pacíficament els conflictes a través de la negociació, i tenien atribucions en qüestions laboral: reglamentació de la feina i els contractes. CORPORATIVISME. La posada en pràctica dels comitès va comptar amb la col·laboració dels socialistes, que els consideraven una oportunitat per consolidar el partit i els sindicats.

La col·laboració de la UGT amb la dictadura va provocar divisions internes dins del socialisme espanyol, atès a que alguns líders, com Indalecio Prieto i Fernando de los Ríos, s'hi van oposar perquè consideraven que aquesta col·laboració era oportunista. 5.4 CREIXENT OPOSICIÓ I FINAL DICTADURA. A PARTIR 1926 La dictadura comença a perdre suports mentre augmentava la crítica , el malestar dins de l' exèrcit i l' oposició republicana contra el rei i el sistema polític de la Restauració . SANJUANADA Intent de cop d'estat provocat el 1926 per l'exèrcit, a causa del seu descontentament.

OPOSICIÓ REPUBLICANA S'organitza al voltant de: Alianza Republicana , integrada per Acción Republicana i liderada per Manuel Azaña. Partit Republicà Català de Marcel·lí Domingo i Lluís Companys. Partit Radical de Lerroux. Derecha Liberal Republicana , formada per antics liberals com Alcalá Zamora. Es una alternativa republicana, catòlica i conservadora. OPOSICIÓ INTEL·LECTUALS, ESCRIPTORS I PERIODISTES Unamuno, Ortega y Gasset, Blasco Ibáñez o Fernando de los Ríos, que es van enfrontar al dictador tot i la censura. OPOSICIÓ ESTUDIANTS Manifestacions al carrer. Funden Federación Universitaria Española (FUE ).

En aquest ambient, les forces republicanes nacionalistes i regionalistes van adquirir una gran vitalitat. CATALUNYA MARÇ 1931 Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) com a agrupació dels petits partits d'esquerres. OPOSICIÓ CNT Després dels anys de repressió, s'havia radicalitzat. Els partidaris de la insurrecció revolucionària es van desmarcar dels sectors més sindicalistes i van constituir el 1927 la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) . OPOSICIÓ PSOE Més tard. GENER 1930: DIMISSIÓ PRIMO DE RIVERA A causa de la falta de suports socials, militars i del rei . Això va provocar una greu crisi política, en què el rei es va veure implicat pel seu suport a la dictadura.

5.5 CAIGUDA MONARQUIA (1930-1931). Alfons XIII Encarrega la formació del govern al general Dámaso Berenguer per recuperar la normalitat constitucional i tornar al camí del turnisme de tall liberal. Però una part de la societat espanyola semblava disposada a canviar el sistema polític. DISPOSICIÓ SOCIETAT A CANVIAR DE SISTEMA POLÍTIC: * PACTE DE SANT SEBASTIÀ 1931 Van acordar els polítics republicans i nacionalistes gallecs i catalans, al qual es van afegir més tard els socialistes, per tal de proclamar la república unió republicans. Aquest ambient contrari al govern i a la monarquia es va estendre a mitjans intel·lectuals, militars i altres sectors de la societat.

Per contenir l'agitació social i el malestar d'una part de l'exèrcit, el govern va declarar l' estat de guerra però no va poder evitar que un grup d'intel·lectuals encapçalats per José Ortega y Gasset, Gregorio Marañón i Ramón Pérez de Ayala publiqués un manifest a favor de la república. DESEMBRE 1930 Guarnició militar de Jaca es revolta contra la monarquia i proclama la República, amb l'objectiu d'avançar el canvi de règim. La revolta va fracassar i els seus responsables, els capitans Fermín Galán i Ángel García Hernández, van ser detinguts, jutjats i afusellats. Aquest fet va augmentar el rebuig a la monarquia i va contribuir a afeblir encara més el règim d'Alfons XIII.

FEBRER 1931 Berenguer presenta la dimissió i el substitueix l'almirall Aznar, que va anunciar la convocatòria d'unes eleccions municipals per al 12 d'abril de 1931 i d'altres de generals amb caràcter constituent. Els republicans i els socialistes van decidir presentar-se en coalició i convertir les eleccions en un plebiscit a favor o en contra de la monarquia. La victòria de la coalició republicanosocialista a les grans ciutats es va interpretar com un rebuig a la monarquia d'Alfons XIII i va precipitar la PROCLAMACIÓ DE LA SEGONA REPÚBLICA EL 14 D'ABRIL DEL 1931 . RESUM EXAMEN HISTÒRIA TEMA 3: SEXENNI REVOLUCIONARI I MONARQUIA DE LA RESTAURACIÓ 3. LA PRIMERA REPÚBLICA (1873-1874).

La Primera República es va proclamar l'11 de febrer de 1873, però va estar marcada per una gran inestabilitat política, conflictes bèl·lics i la revolta cantonal. Aquesta situació va provocar una crisi del règim i, el 3 de gener de 1874, el general Pavía va fer un cop d'estat i va dissoldre les Corts, posant fi a la República Federal. A partir d'aquell moment, es va instaurar la República Unitària, encapçalada pel general Serrano. 3.4 LA REPÚBLICA UNITÀRIA I LA TORNADA DELS BORBÓ.

Després del cop d'estat el 3 de gener de 1874, Pavía va reunir els tres capitans generals residents a Madrid: Serrano, Concha i Zavala, jutament amb un grup de polítics on hi havia Sagasta i Cánovas, per imposar una REPÚBLICA AMB SERRANO COM A PRESIDENT. 3 DE GENER al 29 DE DESEMBRE DE 1874 DICTADURA DEL GENERAL SERRANO o REPÚBLICA UNITÀRIA . Es tractava d'una dictadura personal, presidida per Serrano (poder executiu), encoberta sota la forma republicana. El manifest a la nació del 8 de gener de 1874 definia la intenció que tenia d'actuar amb rapidesa per: 1. RECONÈIXER LA CONSTITUCIÓ DEL 1869 Quedava en suspens fins a restablir la tranquil·litat pública. 2.

PAPER PRIMORDIAL A L'EXÈRCIT Única institució vertebrada i assentada en «una nació dividida», la qual cosa li conferia un paper arbitral. 3. CRIDA ALS PARTITS LIBERALS Als constitucionalistes i radicals, per allunyar-se del republicanisme federal, germen del cantonalisme. 4. APEL·LAR ALS GRUPS SOCIALS ACOMODATS Gent d'ordre, base social del cop de Pavía. La provisionalitat del govern de la dictadura del general Serrano durant el 1874 va facilitar els preparatius de la tornada dels Borbons, atès que era un govern temporal i inestable, que no tenia una base prou sòlida per mantenir-se durant molt de temps.

Aquesta situació va facilitar que els partidaris de la monarquia borbònica preparessin el retorn d'Alfons, fill d'Isabel II . Antonio Cánovas , líder dels alfonsins , volia aconseguir la restauració monàrquica per una via civil i política , sense la intervenció de l'exèrcit. Tot i això, el general Martínez Campos va decidir actuar pel seu compte i va preparar un pronunciament militar . El 26 de desembre va sortir de Madrid cap a Sagunt i, tot i haver informat Cánovas, aquest no aprovava l'acció. 29 de desembre de 1874 Martínez Campos va proclamar Alfons XII com a rei d'Espanya. Provoca la fi del govern de Serrano.

El 31 de desembre, Serrano va fugir a França i Cánovas va formar un ministeri-regència , que havia de governar provisionalment fins que Alfons XII assumís plenament les seves funcions. Així s'iniciava la Restauració borbònica i es posava fi al Sexenni Democràtic. 4. LA QÜESTIÓ SOCIAL I LA GUERRA DE CUBA. 4.1 LA QÜESTIÓ SOCIAL I EL MOVIMENT OBRER. 1834 i 1868 Es va formar el proletariat industrial a Espanya i es va començar a forjar un embrionari obrerisme mutualista . A PARTIR DE 1868 El moviment obrer es va consolidar, van arribar notícies de l' Associació Internacional de Treballadors , o Primera Internacional i va augmentar la conflictivitat social.

Aquest canvi va ser el resultat de: Modernització econòmica. Desenvolupament del capitalisme industrial i financer. Influència de la lluita obrera d'altres països. Durant el Sexenni (1868 - 1974), l'obrerisme va estar influït per l 'anarquisme i el socialisme , i es va allunyar del republicanisme perquè no complia les seves promeses socials. En aquest context de llibertat (Sexenni Democràtic), una tolerància més gran va encoratjar l' associacionisme obrer . OCTUBRE 1868 Diversos sindicats barcelonins es van unir i van crear la Direcció Central de les Societats Obreres de Barcelona , que va promoure un congrés obrer català .

Arrel d'això, van sorgir noves organitzacions obreres i es va convocar una vaga al sector tèxtil a Barcelona i voltants. Com que es va publicar al diari La Federación , filadores, teixidors i jornalers es van unir per formar la Federació de Les Tres Classes de Vapor . 1869 Presència a Espanya de la Primera Internacional. JUNY 1870 Es celebra a Barcelona el primer Congrés Obrer, on diferents organitzacions i treballadors es reuneixen per decidir com s'havia d'organitzar el moviment obrer i quines idees havia de defensar. Això va condicionar l'evolució del moviment obrer durant el Sexenni.

El moviment obrer va adoptar el pensament anarquista d'arrel bakuninista , que tenia com a pilars ideològics: Sobirania popular. Antiestatalisme. Anticlericalisme i ateisme. Fe en el progrés. Els internacionalistes es van oposar a la República perquè consideraven que no havia millorat realment la situació de la classe obrera . Per això, van donar suport a insurreccions i a la revolta cantonal , influïts per la Comuna de París. Finalment, la repressió del govern va frenar el moviment obrer i va posar fi a aquesta etapa. 4.2 LA GUERRA DE CUBA.

Durant el segle XIX, Cuba era una colònia d'Espanya i tenia una gran importància econòmica, sobretot per la producció de sucre, basada en gran part en el treball dels esclaus. Una part de la població cubana estava descontenta amb el domini espanyol i reclamava més llibertats i, progressivament, la independència. En aquest context, la Revolució de 1868 a Espanya va afavorir l'inici d'una revolta a Cuba, que va donar lloc a la Guerra dels Deu Anys (1868-1878). Durant el regnat d'Isabel II, Espanya va intentar ampliar i recuperar territoris colonials , igual que altres països europeus al segle XIX. Aquestes iniciatives colonials van fracassar .

EXEMPLE Reincorporació de la República Dominicana (1861-1865), que Espanya va haver d'abandonar després de la resistència dels dominicans. Cuba estava vinculada a l'economia dels Estats Units , i molts cubans admiraven el seu desenvolupament i sistema democràtic. L'interès dels Estats Units per Cuba va anar augmentant fins que van intentar comprar l'illa a Espanya . L' economia colonial cubana estava controlada pels grans propietaris de les plantacions de canya de sucre, que utilitzaven mà d'obra esclava . Grans terratinents rics sacarocràcia (aristocràcia del sucre) .

A Espanya la Gloriosa Revolució de 1868 (revolució que va provocar l'enderrocament d'Isabel II i el final del seu regnat) va anar seguida de dues revoltes a les colònies : una a Puerto Rico i una altra a Cuba . A Cuba , la revolta va ser liderada per Carlos Manuel de Céspedes , que va protagonitzar el Crit de Yara (10 d'octubre de 1868) , aixecament contra el domini espanyol. Aquest va donar inici a la Guerra dels Deu Anys o Guerra Llarga (1868-1878) , que buscava la independència de Cuba. Els problemes interns a Espanya durant el Sexenni Democràtic (període d'inestabilitat política i conflictes interns entre 1868 i 1874) van permetre als rebels cubans organitzar-se.

Encara que inicialment van demanar l'annexió als Estats Units, va acabar sent una lluita per la independència. A l'inici, l'escenari va ser la zona oriental i a partir de 1875 es va traslladar a l'oest, la part més rica, on vivien els grans hisendats. La fase més dura es va desenvolupar en l'etapa de la la Restauració (període iniciat el 1874 amb el retorn de la monarquia borbònica). Una de les causes del conflicte era l' abolició de l'esclavitud : es va prohibir el 1873 a Puerto Rico. En canvi, a Cuba, el sistema productiu depenia molt de la mà d'obra esclava, que fins i tot havia augmentat després de la prohibició del tràfic d'esclaus el 1815 .

A més, una part important dels comerciants i industrials de Barcelona i de la burgesia basca tenia interessos econòmics i empresarials a Cuba, relacionats sobretot amb el comerç i les plantacions de sucre. Per això, des de 1869, van exigir la formació de tropes de voluntaris per reprimir la revolta. Per tant, sota un argument patriòtic, defensaven els interessos espanyols a Cuba, però, realment, buscaven protegir els seus interessos. Les pressions de França, el Regne Unit i els Estats Units, que havien abolit el tràfic i l'esclavitud, van obligar el govern provisional espanyol a aprovar la Llei Moret.

JULIOL 1870 LLEI MORET : Llei aprovada el juliol de 1870 pel govern provisional espanyol, que va establir l'abolició progressiva de l'esclavitud a les colònies espanyoles, declarant lliures els fills nascuts de mares esclaves i determinats esclaus segons la seva edat i altres condicions. 1878 PAU ZANJÓN : Acord signat el 1878 entre el govern espanyol i els rebels cubans que va posar fi a la Guerra dels Deu Anys, tot i que Cuba no va aconseguir la independència . (Només reformes). Tot i això, el sistema esclavista va perviure a l'illa de Cuba fins al 1886.

L'oposició dels criolls cubans a l'abolició de l'esclavitud i la interferència constant dels governs nord-americans van contribuir a forjar el nacionalisme cubà . 5. ORIGEN I FUNCIONAMENT DEL SISTEMA DE LA RESTAURACIÓ (1875 - 1931). PRIMER PERÍODE SEGON PERÍODE 1875 Restauració borbònica (Alfons XII). 1898 Desastre del 98 i pèrdua colònies. 1902 Coronació Alfons XIII (13). 1898 Desastre del 98 i pèrdua colònies. 1902 Coronació Alfons XIII (13). 1931 Inici Segona República. El Sexenni (1868-1874) va generar una sensació de desgovern i es va interpretar com una amenaça a l'ordre social liberal i conservador.

Per això, durant la DICTADURA DEL GENERAL SERRANO (gener al desembre 1874), l'exèrcit, l'església i les classes altes i mitjanes van apostar per la restauració de la monarquia , més d'acord amb el context internacional i els seus interessos. 5.1 PROCÉS RESTAURADOR. RESTAURACIÓ DE LA MONARQUIA BORBÒNICA Procés que es va preparar durant el Sexenni Democràtic i la dictadura del general Serrano i que tenia com a objectiu restaurar la monarquia borbònica amb Alfons XII, fill d'Isabel II. Després de l'exili d'Isabel II arran de la Revolució de 1868, Alfons va ser educat a l'estranger i format a l'Acadèmia Militar de Sandhurst per preparar-lo per al tron.

L'artífex de la Restauració va ser Antonio Cánovas del Castillo , que volia aconseguir el retorn dels Borbons per una via civil i política, sense un pronunciament militar. Cánovas va aprofitar el favorable context internacional de l'era bismarckiana , propera a la diplomàcia i als pactes internacionals. Així, va crear el seu INSTRUMENT BÀSIC PARTIT ALFONSÍ , format per diputats de les Corts Constituents del 1868. El programa es reduïa al liberalisme i a la fidelitat al príncep Alfons . Aquest programa, amb el lema de pau i ordre, va atreure les classes mitjanes i altes . Com que, prèviament, el JUNY de 1870, Isabel II va abdicar a favor d'Alfons XII, el procés va ser més fàcil.

L'objectiu de Cánovas era assignar a l'exèrcit un paper subordinat al poder civil i al sistema constitucional, per tal d'evitar pronunciaments i inestabilitat. Per aquesta raó, el pronunciament de Martínez Campos (29 de desembre de 1874) el va contrariar. Tot i això, el pronunciament va permetre el retorn d'Alfons XII i Cánovas va poder posar en marxa el sistema de la Restauració.

MANIFEST DE SANDHURST Manifest redactat per Cánovas i signat per Alfons de Borbó, fill d'Isabel II, l'1 de desembre de 1874, on Alfons s'oferia com a nou rei i es recollien les idees bàsiques del projecte restaurador: monarquia constitucional i Parlament de caràcter obert i integrador, compatibilitat entre tradició catòlica i llibertat, i superació de les constitucions de 1845 i 1869. Caràcter obert i integrador de la monarquia constitucional i el Parlament. Tradició catòlica compatible amb la llibertat. Superació de les dues constitucions precedents: 1845 i 1869. El pla de Cánovas també va tenir el suport de poderosos interessos a les Antilles, sobretot a Cuba.

L'anomenat lobby esclavista , format per grans terratinents bascos i catalans propietaris d'esclaus (sacarocràcia), va pressionar els governadors de les illes perquè no apliquessin les reformes dels governs del Sexenni. Per això, aquest grup d'interès va donar suport al projecte restaurador, atès que representava la fi de les reformes liberalitzadores del Sexenni i afavoria la continuïtat dels seus negocis i interessos comercials. CARACTERÍSTIQUES I BASES IDEOLÒGIQUES DE LA RESTAURACIÓ: Són les del seu creador, Antonio Cánovas del Castillo. PRAGMATISME EN POLÍTICA Allunyat de postures dogmàtiques.

DEFENSA DE LA CONSTITUCIÓ HISTÒRICA O INTERNA Defensa dels costums i història, sustentats en la pervivència de la monarquia. SOBIRANIA COMPARTIDA REI-CORTS, enfront de la sobirania nacional. EXÈRCIT AL MARGE DE LA POLÍTICA I SOTMÈS AL REI Procés polític en mans dels partits. SISTEMA ELECTORAL Basat en l'abstenció d'una gran part de l'electorat (retraïment) i en un frau electoral que afavoria els grups dominants. El rei, el govern de torn i els cacics locals intervenien en els resultats. Els cacics, grans terratinents del món rural que donaven feina als camperols, aprofitaven la seva influència i dependència econòmica per obligar-los a votar el candidat que ells indicaven.

També es feien votar persones mortes, entre altres pràctiques fraudulentes conegudes com a tupinada (manipulació dels resultats electorals mitjançant pràctiques fraudulentes). Per tant, era una democràcia formal , perquè, tot i existir eleccions, el poder no estava realment en mans del poble, sinó que els resultats podien ser manipulats pels grups dominants. 5.2 FUNCIONAMENT DEL SISTEMA DE LA RESTAURACIÓ. El sistema de la Restauració es va basar en una nova Constitució i en el torn pacífic en el poder . CONSTITUCIÓ DE 1876 (=Carta Magna) Dura fins el 1923, la que té més vigència fins aleshores. Va assolir l'estabilitat , que el país no tenia des del 1808.

És un text breu, amb 89 articles , punt intermedi entre les dues constitucions precedents, les del 1845 i el 1869. El text va ser aprovat per les Corts sorgides de les eleccions del gener del 1876 mitjançant sufragi universal masculí, per àmplia majoria. Es va publicar el 2 de juliol, després de ser ratificat pel rei. TORNISME : Alternança pactada i pacífica en el govern entre els dos grans partits monàrquics: el Partit Conservador, liderat per Cánovas del Castillo , i el Partit Liberal, liderat per Práxedes Mateo Sagasta . El canvi de govern es feia de manera acordada i les eleccions servien per confirmar el partit que havia de governar.

La manera com es va elaborar la Constitució de 1876 mostrava l'esperit de partida: el pacte , i això n'explica la durabilitat. La seva escassa concreció deixava en mans del partit governant aspectes bàsics, com el sufragi o la qüestió religiosa. Els trets essencials eren: SOBIRANIA COMPARTIDA REI-CORTS Totes dues institucions formaven part de la «constitució històrica» d'Espanya . La monarquia era considerada la base essencial de l'Estat i el rei actuava com a rei soldat i cap de l'exèrcit , a més de regular, moderar i dirigir la vida política (tres poders).

DRET DE SUFRAGI Desenvolupat mitjançant dues lleis electorals : la de 1878 , que va establir el sufragi censatari ( només podien votar els homes que complien determinats requisits, sobretot econòmics ), i la de 1890 , que va recuperar el sufragi universal masculí. QÜESTIÓ RELIGIOSA Es declarava l'Estat confessional catòlic i se li encomanava el manteniment del culte catòlic, però es permetia la llibertat religiosa, limitada a les manifestacions privades. SISTEMA DE TORNS. El torn pacífic de dos grans partits garantia el funcionament del sistema.

Era un sistema bipartidista dominat pel Partit Conservador, liderat per Cánovas del Castillo , i el Partit Liberal, liderat per Práxedes Mateo Sagasta . 1. PARTIT LIBERAL CONSERVADOR - ANTONIO CÁNOVAS DEL CASTILLO Format el maig de 1875 per antics membres del Partit Moderat i alguns sectors dels constitucionals i progressistes. Va integrar en el seu primer govern antics isabelins i revolucionaris del Sexenni Democràtic. 2. PARTIT LIBERAL - PRÁXEDES MATEO SAGASTA Origen en el Partit Constitucional de Serrano i Sagasta i estava format per progressistes de dreta i sectors més avançats de la Unió Liberal. Defensava com a referència la Constitució de 1869.

El 1880 el Centre Constitucional es va unir al Partit Liberal i es va formar el PARTIT LIBERAL FUSIONISTA , amb Sagasta com a principal dirigent. Representava el sector reformista de la Restauració. Completaven el panorama altres partits , que estaven exclosos del poder : 1. REPUBLICANS Dividits després del 1876: Radicals de Manuel Ruiz Zorrilla. Unitaris d'Emilio Castelar. Federals de Pi i Margall. 2. CARLISME Situat a la dreta del sistema, i dividit després de la derrota de 1876 ( Tercera Guerra Carlina 1872-1876 ). 3.

MOVIMENTS OBRERS Format pels moviments socialista i anarquista , que només al final de la Restauració van aconseguir un cert pes electoral i alguna representació parlamentària. 1881 Inici del sistema de torns . Comença amb l'exigència de Sagasta (Partit Liberal) que el rei (Alfons XII) cridés el seu partit a governar. La cessió del rei va inaugurar el relleu pacífic al poder entre conservadors (Cánovas) i liberals (Sagasta). Així, es va reduir el risc de cops d'estat i pronunciaments militars. Per garantir aquesta alternança, es va recórrer a la manipulació electoral i al frau. Per tant, es pot parlar d'una democràcia purament formal o d'un «sistema liberal sense democràcia».

En la Restauració, tot i que hi havia Constitució, Parlament i eleccions, l'alternança entre conservadors i liberals estava pactada. Per garantir-la, es recorria al caciquisme, la manipulació electoral i el frau, que vol dir que els resultats electorals es condicionaven perquè guanyés el partit que tocava. Per això, es considera una democràcia purament formal o un «sistema liberal sense democràcia». PACTE D'EL PARDO (1885) Pacte entre Cánovas i Sagasta, signat el 1885 després de la mort d'Alfons XII, que donava suport a Maria Cristina com a reina regent per consolidar la monarquia i garantir la continuïtat del sistema de torns davant les amenaces carlina i republicana.

El sistema es va consolidar durant la regència de Maria Cristina (1885- 1902), després de l'anomenat pacte d'El Pardo (1885) entre Cánovas i Sagasta, que es van comprometre a donar suport a la regència per defensar la monarquia davant l'amenaça carlina i republicana. 5.3 CACIQUISME I FRAU ELECTORAL. El règim de la Restauració (1875 - 1931) va ser considerat per Joaquín Costa (polític i intel·lectual), com a oligàrquic, de cacics, corrupte i incapaç d'aplicar les demandes democratitzadores de la societat de l'època. Però, va proporcionar un llarg període d'estabilitat política i social.

RELACIONS DE PODER Un grup format per la burgesia i l'aristocràcia dominava el sistema, mentre que les classes mitjanes i populars quedaven excloses del poder polític. Aquesta marginació de la vida pública es feia extensible a les dones pel simple fet de ser-ho. CACIQUISME Xarxes clientelistes en què el cacic o cap local feia d'intermediari entre el poder del govern i el dels governadors civils, amb la finalitat d'assegurar el triomf del partit del torn, que dirigia el vot dels electors. La clau del sistema era la manca de llibertat real dels electors, ja que els cacics i el govern manipulaven les eleccions per garantir la victòria del partit que havia de governar segons el tornisme.

LLEI ELECTORAL DE 1878 Elimina el sufragi universal masculí (reconegut el 1868) . Va donar molt poder als ajuntaments, que havien d'elaborar el cens electoral, i als alcaldes, que revisaven el procés electoral. LLEI ELECTORAL DE 1890 Introdueix el sufragi universal per als homes de més de 25 anys, amb l'oposició dels conservadors. La mesura eleva el cens electoral a uns 5 milions d'electors. Espanya se situava així a l'avantguarda europea, al costat de França, Suïssa i Grècia, encara que la realitat política era ben diferent, ja que el frau electoral es va mantenir sense variacions.

Context històric: Alfons XII va morir el 1885, quan la seva esposa, Maria Cristina d'Habsburg, estava embarassada del futur Alfons XIII. Com que encara no hi havia un hereu mascle nascut que pogués assumir el tron, Maria Cristina va exercir la regència (1885-1902). Per garantir l'estabilitat de la monarquia, Cánovas i Sagasta van signar el Pacte d'El Pardo (1885), pel qual es van comprometre a donar suport a la regència i mantenir el sistema de torns entre conservadors i liberals. 6. REGNAT D'ALFONS XII I LA REGÈNCIA. El regnat d'Alfons XII (1875-1885) va començar amb un govern llarg del Partit Conservador (Cánovas).

El 1881 Sagasta (Liberal) va accedir per primera vegada a la presidència, fet que va iniciar el sistema de torn de partits. 6.1 DOMINI DEL PARTIT CONSERVADOR (1876 - 1881). La presidència de Cánovas, coneguda com a «dictadura canovista», va anar del 1876 (data aprovació constitució) al 1881 (Sagasta accedeix a la presidència i inicia el sistema de torns). OBJECTIU Consolidació de la monarquia restaurada i un sistema polític d' ordre , autoritari i molt centralitzat . La retallada de llibertats (d'expressió, de càtedra i d'impremta) o la censura a la premsa, sobretot la republicana, van tractar de fer callar les protestes.

La llibertat de reunió va quedar regulada per la LLEI DEL JUNY DEL 1880 , que establia una divisió de partits en legals i il·legals . Va ser derogada el 1881 pel Partit Liberal de Sagasta. LLEI ELECTORAL DE 1878 Elimina el sufragi universal masculí (reconegut el 1868) . Va donar molt poder als ajuntaments, que havien d'elaborar el cens electoral, i als alcaldes, que revisaven el procés electoral. Va reduir el cens de votants a uns 850.000…