Història d'Espanya del segle XIX: De la fi de l'Imperi a la Primera República

Actualitzat el · AprenAI

Apunts d'Història d'Espanya que analitzen la independència de les colònies americanes, el regnat de Ferran VII, la construcció de l'Estat liberal, el regnat d'Isabel II i el Sexenni Democràtic fins a la caiguda de la Primera República.

Història d'Espanya · Selectivitat (PAU Catalunya)

17 pàgines · 8 temes · 14 flashcards · 8 preguntes tipus test

Índex

  1. 6. La independència de les colònies americanes · p. 1-2
  2. 7. La Dècada Ominosa i la crisi successòria · p. 2-3
  3. 1. Primera Guerra Carlina · p. 3-4
  4. 2. El procés de la revolució liberal · p. 4-7
  5. 3. La Dècada Moderada (1844-1854) · p. 7-9
  6. 4. El Bienni Progressista (1854-1856) · p. 9-11
  7. 5. La desintegració de la monarquia (1857-1868) · p. 11-12
  8. 6. El Sexenni Democràtic (1868-1874) · p. 12-17

6. La independència de les colònies americanes

Flashcards

Defineix el concepte de criolls.
Descendents d'espanyols nascuts a Amèrica que formaven la burgesia colonial propietària.
Líders independentistes de Mèxic (1808-1814)
Miguel Hidalgo i José María Morelos.
Territoris alliberats per José de San Martín
Argentina i Xile.
Any de la independència de Mèxic
1821.

Preguntes tipus test

  1. Per quina raó principal la burgesia criolla va liderar el malestar contra la metròpoli espanyola?
    • a) Perquè patien discriminació en l'accés a càrrecs públics i suportaven el control econòmic i fiscal espanyol.
    • b) Perquè volien abolir d'immediat el sistema d'esclavitud africana establert a les plantacions.
    • c) Perquè buscaven integrar els seus territoris directament dins del sistema imperial britànic.
    • d) Perquè la monarquia espanyola els obligava a cedir la propietat de les hisendes agrícoles.

    Resposta: a) Perquè patien discriminació en l'accés a càrrecs públics i suportaven el control econòmic i fiscal espanyol.. Els criolls tenien vetats els càrrecs principals (reservats a peninsulars) i sofrien forts impostos i monopoli comercial espanyol.

  2. Com mostra el mapa de les campanyes militars , quin enfrontament bèl·lic de 1824 va culminar la independència a Sud-amèrica?
    • a) La batalla de Carabobo.
    • b) La batalla de Boyacá.
    • c) La batalla de Pichincha.
    • d) La batalla d'Ayacucho.

    Resposta: d) La batalla d'Ayacucho.. La batalla d'Ayacucho (1824) va segellar la fi del domini espanyol a la major part de Sud-amèrica.

  3. Quina reacció van tenir inicialment moltes juntes americanes entre 1808 i 1814 davant la invasió napoleònica?
    • a) Van jurar lleialtat immediata a Josep Bonaparte per assegurar l'autonomia.
    • b) Van acceptar directament les directrius unificadores dictades per les Corts de Cadis.
    • c) Van dissoldre els seus governs i van enviar tropes per alliberar la península Ibèrica.
    • d) Van rebutjar Josep Bonaparte i van crear juntes pròpies, inicialment en nom de Ferran VII.

    Resposta: d) Van rebutjar Josep Bonaparte i van crear juntes pròpies, inicialment en nom de Ferran VII.. Moltes juntes es van constituir sense acceptar Bonaparte ni la Junta Central, declarant inicialment defensar Ferran VII.

7. La Dècada Ominosa i la crisi successòria

Flashcards

Definició de Pragmàtica Sanció de Ferran VII
Decret reial que derogava la Llei Sàlica, permetent així a les dones heretar la Corona espanyola.
Definició de Llei Sàlica
Norma successòria tradicional que impedia expressament a les dones accedir al tron i heretar la Corona.
Funció atribuïda al Banc de San Fernando
Primer banc d'Espanya; rebia ingressos d'Hisenda i va rebre el monopoli de l'emissió de moneda.
Objectiu del Codi de Comerç (1829)
Facilitar les activitats comercials i impulsar la constitució de noves societats industrials i financeres estatals.

Preguntes tipus test

  1. Per quina raó els sectors absolutistes més radicals s'oposaven a les reformes administratives de Ferran VII?
    • a) Perquè volien establir una república de caràcter centralitzat.
    • b) Perquè rebutjaven la creació d'un exèrcit professionalitzat.
    • c) Perquè temien perdre els seus privilegis tradicionals.
    • d) Perquè exigien la reimplantació de la Constitució de 1812.

    Resposta: c) Perquè temien perdre els seus privilegis tradicionals.. Els sectors més radicals de l'absolutisme rebutjaven qualsevol intent reformista per por de perdre els seus privilegis davant els canvis administratius i fiscals.

  2. Quin sector industrial va liderar la modernització econòmica a Catalunya durant la dècada del 1820?
    • a) La indústria tèxtil del cotó.
    • b) El sector metal·lúrgic pesant.
    • c) La producció vinícola i aiguardent.
    • d) La manufactura naval i drassanes.

    Resposta: a) La indústria tèxtil del cotó.. Durant la dècada del 1820 es van introduir innovacions tècniques que van modernitzar la indústria catalana, especialment en el sector del cotó.

  3. Per quina raó Carles Maria Isidre va rebutjar la proclamació d'Isabel II el 1833?
    • a) Perquè la constitució exigia que el monarca fos proclamat amb més de divuit anys complerts.
    • b) Perquè les potències absolutistes europees li havien exigit liderar una monarquia federal.
    • c) Perquè no acceptava la derogació de la Llei Sàlica i es considerava el legítim successor.
    • d) Perquè Maria Cristina volia proclamar directament una república de caire progressista.

    Resposta: c) Perquè no acceptava la derogació de la Llei Sàlica i es considerava el legítim successor.. Carles Maria Isidre i els seus seguidors van rebutjar la Pragmàtica Sanció perquè defensaven la vigència de la Llei Sàlica i els seus drets al tron com a germà del rei.

1. Primera Guerra Carlina

2. El procés de la revolució liberal

3. La Dècada Moderada (1844-1854)

4. El Bienni Progressista (1854-1856)

5. La desintegració de la monarquia (1857-1868)

6. El Sexenni Democràtic (1868-1874)

I 6 flashcards i 2 preguntes més al document.

Text del document

6. LA INDEPENDÈNCIA DE LES COLÒNIES AMERICANES Els anhels d'independència Al llarg del segle XVIII, la burgesia criolla (descendents d’espanyols nascuts a Amèrica) havia incrementat la seva riquesa, gràcies a la reactivació del comerç i l’explotació de nombroses plantacions (cafè, sucre, tabac…), en les quals ocupaven mà d’obra esclava d’origen africà. Tot i això, patia un tracte discriminatori en l'accés als càrrecs públics, ja que els càrrecs més importants estaven reservats sovint als nascuts a la península Ibèrica. A més les colonies estaven sotmeses a forts impostos i càrregues, i Espanya controlava l’economia i el comerç colonial.

Aquestes limitacions van provocar el descontentament dels criolls i an afavorir el desig d'independència. La independència dels Estats Units va servir d’exemple per als moviments independentistes, mentre que la Gran Bretanya els va donar suport perquè volia debilitar Espanya i ampliar la seva influència comercial a Amèrica. Les fases del procés El procés d'independència de les colònies americanes es divideix en dues fases: ●​ Les primeres revoltes (1808-1814) coincideix amb la guerra del francès.

A Amèrica, molts criolls no van reconèixer l’autoritat de Josep Bonaparte i van formar juntes de govern pròpies, que es governaven de manera autònoma i no reconeixien l’autoritat de la Junta Central espanyola. Inicialment, algunes juntes diene governar en nom de Ferran VII, però el procés va evolucionar cap a la independència. Durant aquesta etapa van destacar diferents líders independentistes: Miguel Hidalgo i José María Morelos, a Mèxic, van impulsar revoltes a contra el domini espanyol. I Simón Bolívar, a Veneçuela, va liderar el moviment independentista. Les Corts de Cadis van intentar mantenir la unitat de la monarquia espanyola, però no van aconseguir frenar les revoltes.

Així, entre el 1808 i 1814 es van establir les bases del procés d'independència de les colònies americanes. ●​ La rebel·lió generalitzada (1814-1824): Quan Ferran VII va tornar al tron el 1814, va intentar recuperar el control de les colònies americanes i v enviar un exèrcit per sufocar les revoltes, especialment a Nova Granada i Mèxic. Tot i això, els moviments independentistes van continuar avançant i es van estendre per gran part d’America. Els principals líders independentistes van ser Simon Bolivar i Jose de San Martin que van dirigir campanyes militars contra els exèrcits espanyols.

San Martin va participar en la independencia de l’Argentina Xile, mentre que Bolivar va impulsar la independència de Veneçuela i altres territoris sud-americans. Mèxic es va independitzar el 1821 i, el 1824, la victoria independentista a la batalla d’Ayacucho v posar fi al domini espanyol a la major part del continent sud-americà. Malgrat això, Cuba i Puerto Rico van continuar sent colònies espanyoles, igual que les Filipines.

Els problemes de les noves repúbliques Les noves republiques independents van haver de fer front als problemes econòmics i socials en la societat de l’Amèrica hispana: -​ El somni de Simón Bolívar d’aconseguir una Amèrica unida, poderosa i solidària, es va mostrar impossible. Els interessos dels cabdills locals, de les burgesies comercials i dels grans terratinents, van conduir a innombrables guerres i al fraccionament en moltes repúbliques. -​ Els criolls, que havien dirigir el moviment d'independència, van oblidar els desitjos i el interessos de la gran majoria de la població indígena o negra, la qual cosa va a donar lloc a profundes desigualtats socials.

-​ La dependencia económica de la Gran Bretanya i els Estats Units va substituir el domini espanyol. Els britànics van controlar el comerç, van convertir els nous països en un ampli mercat per als seus productes i van influir en les seves lleis i en els seus governs. Els Estats Units van formular el 1823 l’anomenada doctrina Monroe (“Amèrica per als americans”), que convertia el subcontinent en “territori preferent” dels Estats Units. 7. LA DÈCADA OMINOSA (mala sort) I LA CRISI SUCCESSÒRIA Les dificultats del reformisme El retorn de Ferran VII a l’absolutisme va anar acompanyar d’una gran repressio contra els liberals i de la persecució dels seus dirigents.

Es van crear comissions de vigilància i control per sancionar els liberals i es van executar alguns d’ells. A Catalunya, per exemple, va ser executat el general liberal Joan Prim el 1824. La monarquia també va tenir dificultats per controlar els sectors més radicals de l’absolutisme, que rebutjaven qualsevol intent reformista per por de perdre els seus privilegis. EL govern va intentar reformar l'administració i la Hisenda per millorar la situació econòmica, augmentar els ingressos i superar la crisi, però aquestes mesures van provocar tensions amb els sectors més radicals de l‘absolutisme.

La fallida economica i els intents de reforma A partir del 1825, davant la gravetat dels problemes econòmics, especialment el d`ficit de la Hisenda, el govern va adoptar algunes mesures per modernitzar l’economia i millorar els ingressos de l’Estat. -​ Va establir els pressupostos anuals de l’Estat amb doble partida d’ingressos i despeses per al pagament del deute. Es va intentar controlar millor els diners públics, augmentar els ingressos i reduir el dèficit. També es van augmentar alguns impostos i es van negociar préstecs amb altres països. -​ Va establir un Codi de Comerç, que facilitava les activitats comercials i la creació de societats industrials i financeres.

També es va promoure la creació de a Junta de Foment i es va impulsar la Caixa d’Amortització del Deute. -​ A partir de l'endeutament del Banc de San Fernando (primer banc d’espanya), que rebia els ingressos de la Hisenda, va atorgar el monopoli de l'emissió de moneda. Malgrat aquestes reformes, la situació econòmica va continuar sent difícil. Els sectors més conservadors criticaven les mesures reformistes perquè les consideraven massa liberals. A més, Ferran VII no tenia successió clara, fet que va augmentar les tensions polítiques. La situació econòmica a Catalunya Com a la resta de l’Estat, la pèrdua de les colònies americanes va afectar greument l’economia catalana.

La paralització del comerç amb l’Amèrica i la Guerra del Francès havien perjudicat les exportacions catalanes i molts fabricants havien vist reduïts els seus beneficis. Tot i això, a partir de la dècada del 1820, l’economia catalana va començar a recuperar-se. El retorn de les activitats comercial si la iniciativa dels empresaris van permetre impulsar un nou creixement econòmic. Es van introduir innovacions tècniques i es va començar a modernitzar la indústria, especialment el sector del cotó. Malgrat aquesta recuperació, continuaven existint problemes econòmics i socials. La crisi de l’Estat i les dificultats per augmentar els ingressos públics també afectaven Catalunya.

El conflicte dinàstic El 1830 va néixer Isabel, la filla de Ferran VII. El rei va voler que ella succeís al tron, però la successió estava el conflicte amb la llei salica, que impedia a les dones heretar la Corona. Ferran VII va derogar aquesta llei mitjançant la Pragmàtica Sanció, cosa que permetia que la seva filla fos reina. Els partidaris de Carles Maria Isidre, germà del rei, no van acceptar aquesta decisió per què defensaven que el havia de ser el successor. Aquests partidaris, anomenats carlins, representaven els sectors més absolutistes i conservadors, mentre que els partidaris d’Isabel s’apropaven als sectors més liberals.

El 1833 quan Ferran VII va morir, Isabel va ser proclamada reina, pero com que encara era una nena , la seva mare, Maria Cristina, va assumir la regencia. Carles Maria Isidre no va acceptar la successió i va reclamar el tron. Això va provocar l’inici de la primera guerra carlina, un conflicte entre els partidaris d’Isabel i els de Carles. 3. LA CONSTRUCCIÓ DE L'ESTAT LIBERAL CENTRALISTA (1833-1874) 1.​ PRIMERA GUERRA CARLINA Dues opcions enfrontades La mort de Ferran VII, el 1833, va provocar un conflicte successori entre dos bàndols: ●​ Carlins: partidaris de Carles Maria Isidre, germà de Ferran VII. Defensaven l’absolutisme i la monarquia tradicional, amb el lema “Déu,Pàtria i rei”.

Tenien el suport del clergat, la petita noblesa agraria, els pagesos i part de l'exèrcit. Es concentraven sobretot al País Basc, Navarra, Aragó, l’interior de Catalunya i el País Valencià. ●​ Isabelins: partidaris d’Isabel II, filla de Ferran VII. La seva mare, Maria Cristina, exercia la regència, ja que ella era menor d’edat. Defensaven reformes liberals per mantenir Isabel al tron. Tenien el suport de l’alta noblesa, els funcionaris, la burgesia, els sectors popular urbans i els liberals. El conflicte successori va desembocar en una guerra entre absolutistes i liberals. L’origen de la guerra La guerra va començar arran del conflicte successori després de la mort de Ferran VII.

Carles Maria Isidre no va acceptar que Isabel II heretés el tron i va reivindicar els seus drets dinàstics mitjançant el Manifest d’Abrantes. La guerra també va teir una dimensió internacional: -​ Carlins → rebien suport de Rússia Prússia, Àustria i Nàpols, potències contràries al liberalisme. -​ Isabelins → comptaven amb el suport de França i el Regne Unit, partidaris d’establilitzar el liberalisme. El desenvolupament del conflicte -​ 1833-1835: els carlins agafen força, i aconsegueixen controlar diverses zones, sobretot el païs Basc, Navarra, l’interior de Catalunya i el Maestrat. El general Zumalacárregui destaca perquè organitza l'exèrcit carlí.

-​ 1835-1837: els carlins intenten expandir-se, ja que organitzen expedicions militars per conquerir altres territoris i aconseguir més suport. Però fracassen perquè no aconsegueixen prou suport popular fora de les seves zones principals. -​ 1837-1839: els liberals guanyen terreny, ja que l’exèrcit liberal, dirigit per Espartero, fa una gran ofensiva i obliga als carlins a retrocedir. A més, els carlins es divideixen: un part vol continuar lluitant i una altra vol negociar la pau. Això porta al Conveni de Bergara (1839), que posa fi la guerra al nord. -​ 1839-1840: El general Ramon Cabrera continua lluitant amb els carlins al Maestrat, tot i que al nord la guerra ja s’ha acabat.

Finalment, és derrotat el 1840. Conseqüències de la guerra ●​ Demogràfiques: entre 150.000 i 200.000 morts, crueltat, repressió i terror entre la població. ●​ Polítiques: divisió del liberalisme entre moderats i progressistes, i augment del protagonisme dels militars en política mitjançant els pronunciaments. ●​ Econòmiques: increment del deute estatal, dificultats per dur a terme la desamortització i obstacles al desenvolupament industrial. 2.​ EL PROCÉS DE LA REVOLUCIÓ LIBERAL El règim de l’Estatut Reial Després de la mort de Ferran VII, el 1833, la seva vídua, Maria Cristina, va assumir la regència durant la minoria d’edat d’Isabel II.

Per mantenir el tron de la seva filla, va haver de buscar suport dels liberals davant l’amenaça carlina. Primer va governar Cea Bermúdez (1833), un absolutista que només va impulsar reformes administratives, com la divisió provincial de Javier de Burgos, que va establir 49 províncies. EL 1834, Maria Cristina va nomenar Martínez de la Rosa, un liberal moderat, que va promulgar l'Estatut Reial. Era un carta otorgada, és a dir un document concedit per la Corona, no elaborat per representants elegits pel poble. L’Estatut Reial establia unes Corts amb dues cambres, però només tenien un caràcter consultiu i un poder molt limitat.

El sufragi era molt restringit: només podia votar aproximadament un 0,15% de la població. Aquest sistema va provocar malestar social i crítiques, ja que molts liberals volien reformes més profundes. Això va contribuir a la divisió entre liberals: moderats i progressistes. L'accés dels progressistes al poder L’estiu del 1835 es van produir revoltes ciutadanes, amb protestes, motins i crema de convents, especialment a Barcelona i Reus. A Barcelona també va tenir lloc l’incendi de la fàbrica Bonaplata. Es van formar juntes revolucionàries progressistes, que reclamaven reformes polítiques i socials. Maria Cristina va haver de nomenar un govern progressista.

El 1836, el progresista Juan Álvarez Mendizábal va arribar al govern. El seu objectiu era consolidar el liberalisme i guanyar la guerra contra els carlins. Les seves principals reformes eren: -​ Militars: derrotar el carlisme mitjançant l’enfortiment de l’exèrcit i el reclutament dels soldats. -​ Polítiques: crear un estat liberal i reformar l’Estatut Reial -​ Econòmiques: impulsar la desamortització dels béns eclesiàstics per obtenir recursos Les reformes de Mendizábal van provocar l'oposició dels sectors moderats i conservadors. Maria Cristina el va treure del seu càrrec, cosa que va augmentar el descontentament dels progressistes.

El 1836, el motí dels sergents de la Granja va obligar a Maria Cristina a acceptar de nou la Constitució de 1812 i a permetre l’arribada dels progressistes al poder. El desmantellament de l’Antic Règim Durant els governs progressistes de Mendizábal i Calatrava es va avançar en la construcció d’un estat liberal i constitucional, basat en una monarquia parlamentària.

La principal fita va ser la Constitució del 1837, que establia: -​ Soberania nacional: poder polític provenia de la nació -​ Àmplia declaració dels drets humans: reconeixia drets i llibertats individuals -​ Corts bicamerals: formades pel Congrés dels Diputats i el Senat -​ Amples poders per a la Corona: el rei o la reina conservava importants atribucions, com els poder de vet i la capacitat de dissoldre les Corts -​ Confessionalitat catòlica: l’Estat mantenia el catolicisme i finançava el culte També es van aprovar altres mesures: ●​ Llei d'impremta (1837): regulava el control sobre els diaris ●​ Llei electoral (1837): establia un sufragi restringit als homes més grans de 25 anys amb una determinada renda ●​ Elecció lliure dels ajuntaments: es donava més participació a la ciutadania en l’àmbit municipal ●​ Participació ciutadana en la Milícia Nacional: contribuïa a defensar el règim liberal Aquestes reformes van contribuir a eliminar progressivament les estructures de l’Antic Règim.

La liberalització del sistema econòmic Els governs liberals van impulsar reformes per eliminar les traves de l’Antic Règim i afavorir una economia de propietat privada. Les principals reformes van ser: -​ Desamortització dels béns del clergat: es van dissoldre ordres religioses i es van confiscar béns de l’Església per vendre'ls en subhasta pública. Els diners obtinguts serven per reduir el deute públic i finançar l'exèrcit liberal. -​ Desvinculació dels mayorazgos: es va permetre vendre terres que abans estaven vinculades a una família i que no es podien vendre lliurement.

-​ Abolició dels senyorius: es va eliminar la jurisdicció senyorial i les terres van passar a considerar-se propietat privada. També es van abolir els delmes, els privilegis de la Mesta i dels gremis, i es van eliminar les duanes interiors. Objectius de les reformes: -​ Obtenir recursos per finançar la guerra i reduir el dèficit de la Hisenda pública -​ Crear una classe de propietaris favorable al liberalisme -​ Afavorir una economia liberal basada en la propietat privada i el lliure mercat Tot i això, la desamortització no va beneficiar tothom per igual, ja que les terres sovint eren comprades per persones amb molts recursos.

La tornada al poder dels moderats (1837-1840) Després de la victòria electoral dels moderats el 1837,aquests van tornar al govern i van limitar algunes reformes progressistes. Els principals principis d’actuació del liberalisme moderat van ser: -​ Governs autoritaris: van governar mitjançant decrets i van restringir algunes llibertats. -​ Limitació de la llibertat de premsa -​ Suspensió del funcionament de la Constitució en determinats moments -​ Frenada de la desamortització -​ Disminució del pes de la Milícia Nacional També van impulsar la centralització política. La Llei d’ajuntaments del 1840 donava a la Corona la facultat de nomenar els alcaldes, limitant l’autonomia municipal.

Aquestes mesures van provocar noves revoltes progressistes. Maria Cristina va acabar exiliant-se i el general Espartero va assumir la regència al 1840. La regència d’Espartero (1840-1843) Espartero, un general de tendència progressista que havia destacat durant la primera guerra carlina, va assumir la regència el 1840. El seu govern va tenir un caràcter molt personalista i va provocar l’oposició tant dels moderats com d’alguns sectors progressistes.

Principals mesures del seu govern: -​ Derogació de la Llei d’ajuntaments -​ Augment de la llibertat de premsa -​ Represa del procés desamortitzador -​ Política lliurecanvista el 1842, favorable al lliure comerç Aquesta política econòmica va provocar el rebuig de part de la burgesia i dels sectors populars de Barcelona, que temien els efectes de la competencia dels productes estrangers sobre la indústria catalana. El 1842 es va produir un aixecament a Barcelona, que Espartero va reprimir mitjançant el bombardeig de la ciutat i la proclamació de l’estat de guerra. El 1843 es van produir nous aixecaments populars i militars contra el regent. Finalment, Espartero va haver d’exiliar-se.

Després de la seva caiguda, Isabel II va ser declarada major d’edat amb tretze anys, i va començar a regnar directament. Això va posar fi a la regència i va obrir una nova etapa política. 3.​ LA DÈCADA MODERADA (1844-1854) Les bases del règim moderat Les eleccions de 1844, els moderats van aconseguir la majoria i van formar un govern presidit pel general Narváez, suportada per l'oligarquia propietària i els sectors financers.

Els seu objectiu era consolidar un Estat liberal moderat, basat en: -​ L’ordre i l’estabilitat política -​ La defensa de la propietat privada -​ El manteniment d’una societat jerarquitzada -​ La limitació de les llibertats i la repressió de l’oposició Les noves Corts van aprovar la Constitució de 1845, que establia un sistema liberal molt conservador: -​ Sobirania compartida Rei-Corts -​ Reforçament del poder reial -​ Centralització administrativa -​ Sistema bicameral amb Senat no electiu i Congrés per sufragi censatari -​ Confessionalitat catòlica.

Manteniment del culte i clergat -​ Designació reial dels Ajuntaments -​ Suspensió de la milícia Nacional -​ Fragmentació dels drets i liberals La llei electoral de 1846 va establir el sufragi centenari molt restringit, només podien votar homes amb un determinat nivell de riquesa o capacitat, personalitats destacades de la cultura, d’administració, l’Església i l’exèrcit (pasen de 635 000 votants a menys de 100 000) La llibertat de premsa va ser limitada per la censura prèvia del govern. Moderats busquen millorar la relació amb l'Església per tant al 1851 es signa el Concordat amb la Santa Seu.

L'Església para el proces de desamortitzador i el signen, on: -​ Reconeixen a la reina Isabel II -​ Accepten la desamortització anterior A canvi l’estat es compromet a mantenir econòmicament el culte i clergat i reconèixer el catolicisme com una religió oficial del país.

El desenvolupament de l’estat liberal moderat El modernisme volia consolidar un Estat liberal basat en el centralisme, la uniformitat i la jerarquització amb diversos objectius: -​ Centralitzar i jerarquitzar l’administració Les lleis d’Administració local i provincial de 1845 van establir un sistema jerarquic de control: governadors civils, diputacions i ajuntaments ●​ La corona nomenava els alcaldes de les grans ciutats i capitals de província (+2.000 habitants) ●​ Els governadors civils nomenaven els alcaldes dels municipis petits (-2 000 habitants) D’aquesta manera, es reduïa l’autonomia dels ajuntaments i la participació política dels ciutadans.

-​ Crear un ordre juridic unitari Es van impulsar diverses reformes per unificar les lleis i l’Administració ●​ Aprovació del Codi Penal de 1848 ●​ Elaboració del projecte de Codi Civil de 1851 ●​ Engragació de la reforma de l’administració pública amb la Lleis de funcionaris que regulava l’accés. -​ Sistema electoral basat en els districtes uninominals Permetien el control de vot rural, i en la tasca del governador, convertit en corretja de transmissió del Govern. Afavoreix la manipulació constant dels resultats electorals per part del Govern.

-​ Reformes econòmiques Per augmentar els ingressos de la Hisenda Pública, es va aprovar la reforma fiscal del 1845, coneguda com a Llei Mon-Santillán. Es va centralitzar el sistema impositiu en les mans de l’Estat: ●​ Un impost sobre la propietat ●​ Un impost sobre els consum -​ Manteniment de l’ordre públic Per això es va substituir, el 1844, la Milicia Nacional per la Guàrdia Civil, un cos armat amb estructura militar que es va encarregar l’ordre públic i de protegir persones i propietats a les zones rurals. -​ Educació El 1845 es va establir el Pla Pidal, que organitzava el sistema nacional d'instrucció pública.

Posteriorment es va completar amb la Llei Moyano de 1857, que va regular l'educació espanyola. També es va implantar el sistema mètric decimal. La crisi del moderantisme El govern dels moderats no va aconseguir donar estabilitat política a l’Estat. La vida política estava molt influïda per les camarilles de la Cort, grups que buscaven el favor de la reina Isabel II. Amb la presència a la cort del sacerdot català Antoni Maria Claret, confessor d’Isabel II i Sor Patrocinio. El 1848 hi va haver revolucions a Madrid, Sevilla i Barcelona, que van ser reprimides pel general Narváez.

El 1849 va aparèixer el Partit Demòcrata, que defensava: -​ Sufragi universal -​ La llibertat d’associació -​ Una major participació política Dins del Partit Moderat hi havia diferents corrents. EL 1852, Bravo Murillo (molt conservador) va intentar reformar la Constitució per reduir el parlamentarisme i establir un règim més autoritari, però la proposta va fracassar per l’oposició d’una part dels moderats. Entre el 1852 i 1854 van augmentar la corrupció vinculats a contactes del ferrocarril i els problemes polítics, fet que va debilitar el règim.

En aquest context, els puritans, el grup més moderat més pròxim al progressisme, i alguns sectors de l’exèrcit van optar per el nou pronunciament militar. La guerra dels matiners (1846-1849) Va ser la segona guerra carlina i va tenir una importància especial a Catalunya. Els carlins donaven suport a Carles VI, fill de Carles Maria Isidre. El conflicte va estar provocat per diferents problemes: -​ Crisi agraria, amb males collites, que van provocar el descontentament dels pagesos -​ Una crisi de la indústria tèxtil, que va generar protestes als sectors urbans Finalment, l’augment de la presència militar a Catalunya va permetre sufocar la revolta.

4.​ EL BIENNI PROGRESSISTA (1854-1856) La revolució del 1854 El monopoli del poder dels moderats i una nova crisi econòmica i política va provocar la revolució de 1854. El general O'Donnell va protagonitzar un pronunciament militar a Vicálvaro i es va publicar el Manifest de Manzanares, que reclamava reformes polítiques com: -​ La reforma de la llei electoral -​ La reducció dels impostos -​ La restauració de la Milícia Nacional -​ Més llibertat política Els progressistes i els demòcrates van donar suport a la revolució, i hi va haver aixecaments a ciutats com Saragossa, Barcelona, València i Madrid, on es van crear les juntes locals.

El canvi va ser irreversible i Isabel II va haver d’acceptar un canvi de govern presidit pel progressista Espartero i va nomenar a O’Donell com a Ministre de la Guerra. Posteriorment, O’Donell va crear la Unió Liberal, un partit del centre. Es va recuperar part de la legislació anterior a 1844, amb; -​ Llibertat de premsa -​ Reformes electorals -​ Descentralització -​ Democratització dels poders locals i provincials La convocatòria de Corts constituents amb la Llei electoral del 1837 va permetre una àmplia majoria a progressistes i unionistes, i per primera vegada va haver-hi una minoria de 20 diputats demòcrates.

Les Corts van aprovar un projecte de Constitució (1856) que la Corona no va sancionar. La nova legislació econòmica El govern progressista va impulsar reformes importants per modernitzar l’economia i afavorir el desenvolupament industrial. -​ Llei de Desamortització civil i eclesiàstica (1855) Al 1855 es va aprovar aquesta llei, impulsada per Pascual Madoz. Aquesta llei va afectar sobretot les propietats municipals: 1.​ Béns propis 2.​ Béns comunals Les terres es van vendre i privatitzar per aconseguir diners per a la Hisenda Pública.

Com a conseqüència: 1.​ Va afavorir la nova burgesia agrària 2.​ Va impulsar l’agricultura de mercat 3.​ Va perjudicar els petits pagesos, que van perdre l’accés a les terres comunals -​ Llei general de ferrocarrils (1855) Aquesta llei regulava i incentivava la construcció de línies ferroviàries. Oferia avantatges fiscals i subvencions a les empreses constructores i va atraure inversions estrangeres, sobretot franceses i britàniques. Va afavorir la modernització dels transports i el desenvolupament econòmic. -​ Llei de societats bancàries i creditícies (1856) Va facilitar les inversions en ferrocarrils i va afavorir l’aparició d’un mercat financier modern.

Es va crear societats de crèdit i bancs industrials i comercials, i va augmentar l’entrada de capital estranger. També hi han altres mesures econòmiques: 1.​ Posada en funcionament del telègraf 2.​ Ampliació de la xarxa de carreteres 3.​ Foment de les societats per accions 4.​ Desenvolupament de la mineria Els problemes socials Les reformes del Govern no van aconseguir millorar les condicions de vida de les classes populars. Al contrari, van augmentar els problemes socials a causa de la crisi de subsistènci, l’encariment dels aliments i l’epidèmia de còlera, que va provocar una elevada mortalitat.

El malestar social va derivar en un greu clima de conflictivitat social, a Catalunya, la industrialització havia fet créixer la classe obrera. Les males condicions laborals van provocar vagues i revoltes que es van estendre per les ciutats. -​ La primera vaga general (1855) El Govern va respondre als conflictes amb mesures repressives, com l’estat del setge, la prohibició de les associacions obreres, la detenció de treballadors i l’execució del dirigent obrer Josep Barceló Durant els primers mesos de 1856, la conflictivitat també es va estendre als camps. Es van produir aixecaments pagesos a Castella, motins i incendis de finques i fàbriques.

La crisis del Bienni Progressista Durant la conflictivitat social del 1856, O'Donnell va impulsar mesures repressives molt dures, que van provocar l’enfrontament amb Espartero. Isabel II va intervenir directament i va anomenar a O’Donell com a president del Govern. Això va provocar que un grup de diputats progressistes i demòcrates, amb el suport de la Es va produir un cop contrarevolucionari que va posar fi al Bienni Progressista.

Les seves conseqüències van ser: -​ Dissolució de les Corts -​ Anul·lació de la llibertat de premsa -​ Destitució dels ajuntaments i les diputacions -​ Suspensió de la Milícia Nacional -​ Final del Govern progressista i retorn del domini moderat 5.​ LA DESINTEGRACIÓ DE LA MONARQUIA (1857 - 1868) La reacció moderada La reina nomena a Narváez president, per així restablir el moderantisme. Després de les eleccions, es va inaugurar el seu nou i breu govern (1857 - 1858).

Es va promulgar la llei d’instauració pública del ministre Moyano: LLEI MOYANO (1857): -​ Divisió de l'ensenyament en tres graus (primària, secundària i universitària) -​ Església encarregada de la inspecció educativa Aquesta llei va tenir poc impacte degut a que la mitjana nacional de la població alfabetitzada era del 57% homes i 33% dones. El govern unionista d’O’Donnell (1858 - 1863) Es va tornar a fer eleccions i la reia va tornar a confiar el govern a O’Donnell, líder de la Unió Liberal: partit que ia sectors progressistes i moderats.

El nou govern va liberalitzar la Constitució del 1845: -​ Decisió del control sobre la presa -​ Nova llei electoral que amplia el nombre d’electors -​ Autonomia dels Ajuntaments -​ Augment de la inversió en obres públiques -​ Nova expansió del ferrocarril -​ Represa de la desamortització civil Van ser anys d'expansió econòmica, fet que es va aprofitar per gastar en una política exterior activa. Es va voler fer una expansió imperial amb la intenció de guanyar prestigi: Expedició a la Cotxinxina (illes sota xina) al 1858 - 1863 Pretenia establir un port per enviar esclaus (anomenats culis) a Cuba a treballar.

Campanyes militars al Marroc al 1859 - 1860 Per guanyar territori, van anar al Marroc ns 35.000 homes (majoritàriament joves elegits pel sistema de sorteig de quintes), així com voluntaris (dels quals 500 catalans). Hi van haver triomfs a Tetuan i Castillejos. També una incorporació de l’Ifni i l’ampliació de Ceuta. Intervenció a Mèxic al 1862 Juntament amb francesos i britànics per exigir al govern mexicà el cobrament dels deutes endarrerits. Espanyols i britànics van retirar-se per desavinences amb els francesos.

La crisi final del sistema (1863 - 1868) La inestabilitat política per la forta intervenció reial i l'autoritarisme polític, van provocar que els progressistes, unionistes i demòcrates protagonitzèssin les protestes davant la seva exclusió del govern. Successos de la Nit de Sant Daniel (1865) L’oposició creixia sobretot en l'àmbit universitari, formant protestes universitàries a Madrid Les protestes van patir una forta repressió governamental. Revolta dels sergents de la caserna de San Gil (1866) Progressistes, demòcrates i republicans van responsabilitzar a Isabel II de ser exclosos i del mal funcionament de les institucions.

Es va fer una revolta popular a Madrid que va ser durament reprimida amb l’afusellament dels implicats. Pacte d’Oostende al 1866 ELs progressistes i els demòcrates exiliats va signar el Pacte d’Oostende per posar fi al regnat d’Isabel II, formar un govern provisional i convocar Corts Constituents elegides per mitjà del sufragi universal masculí. 6.​ EL SEXENNI DEMOCRÀTIC (1868-1874) La gloriosa revolució del 1868 El descontentament generalitzat contra el règim D'isabel II va desembocar en la revolució del setembre de 1868. Aquest alçament va estar motivat per un clar descrèdit polític de la monarquia i per una profunda crisi econòmica.

Es va manifestar en: -​ Crisi financiera Provocada per la manca de rendibilitat dels ferrocarrils, que va provocar un descens de les cotitzacions de la borsa i va arrossegar bancs i moltes societats financeres. -​ Crisi industrial Especialment al sector tèxtil català, a causa de l’encariment de la matèria primera (cotó) i la caiguda de la demanda, generant tancament i atura -​ Crisi de subsistències Causada per una seqüència de males collites que van encarir el preu del blat i el pa El moviment va començar a Cadis, amb un alçament naval del militar Topete, secundat pels generals Prim i Serrano, que van signar el manifest de “Espanya amb honor”.

Aquest pronunciament va ser seguit per un moviment insurreccional a moltes ciutats, on es van construir juntes revolucionàries, que exigien: -​ Sufragi universal -​ Dret d’associació -​ Eliminació de l’impost de consums -​ Suspensió de les lleves -​ Educació de franc -​ Dret al treball -​ Abolició de la pena de mort i esclavitud. Van aconseguir derrotar a les forces reials i Isabel II va haver de marxar d’Espanya i marxar a l’exili. A Barcelona es va formar un Junta de Catalunya que va anomenar nous càrrecs, com la Milícia Nacional i va iniciar l’enderroc de la Ciutadella, símbol del poder borbònic.

La dualitat de poders inicials¡ es va resoldre amb el nomenament d’un Govern provisional, presidit per Prim, amb cinc progressistes i quatre unionistes, i el general Serrano era el nou regent. El Govern provisional i la Constitució del 1869 El canvi polític girava al voltant de dos eixos fonamentals 1.​ Democratitzar el règim liberal mitjançant el sufragi universal masculí, i l’ampliació de les llibertats bàsiques de reunió, associació, expressió, ensenyament i cultes.

(La democratització dels ajuntaments va garantir un pluralisme electoral més ampli) 2.​ Liberalitzar l’economia i impulsar el lliure canvi, per tant es van reduir els aranzels, i es va aprovar la Llei de mines que desamortitzava el subsòl i es va crear la pesseta, proporciona estabilitat l’economia. Es va eliminar l’impost de consums.

Van haver-hi eleccions al gener del 1869, mitjançant el sufragi universal masculí, dona lloc a Corts Constituents que fan que s’elabori una nova Constitució, amb dues novetats: -​ Cataleg ampli de drets i llibertat del ciutadà: 1.​ recull llibertats de culte 2.​ ensenyament 3.​ reunió i associació, i imprenta 4.​ Judici per jurat 5.​ Descentralització administrativa 6.​ Reforma del sistema de govern de les províncies d’ultramar -​ L’adopció de la monarquia democràtica: 1.​ Limitava els poders de la Corona 2.​ Reforçava la sobirania nacional a través del poder legislatiu 3.​ Poder executiu en mans del govern, responsable davant les Corts 4.​ Dotar de independencia el poder judicial El nou sistema polític monàrquic genera desencís popular que deriva en conflictivitat social.

La pagesia pretenia un repartiment de la terra, i la ciutat els aldarulls contra els consums (restablert), les lleves i pujada de preus. L’auge del republicanisme federal es va projectar en un seguit d’aixecaments els mesos de setembre i octubre de 1869. A Catalunya, la revolta es va estendre per les ciutats, pero el govern de Prim va imposar l’Estat de guerra i la repressió va ser dura. La monarquia d’Amadeu de Savoia (1871-1873) Corts estableixen una regència que fa retificar Prim i Serrano en els seus càrrecs i va iniciar la cerca d’un nou rei.

L’escollit va ser Amadeu de Savoia, home amb concepció democràtica de la monarquia, fill de Víctor Manuel II, rei unificador d’Itàlia La candidatura va ser votada per les Corts i proclamant rei el gener de 1871, dies despres van assassinar a Prim.

Aquesta conciliació aviat es va fragmentar en Partit Constitucionalista, liderat per Sagasta i el Partit Radical, de Ruiz Zorrilla, provoca inestabilitat governamental, i fragmentació dels seus partidaris i una oposició, Amadeu I va haver d’enfrontar-se a greus problemes: -​ Esclat de dues guerres: Alçament carlí (1872-1876), en defensa del nou pretendent, Carles VII, i el conflicte colonial a Cuba, iniciat amb el “grito de Yara” del 1868 -​ Oposició dels republicans va derivar a moviments insurreccionals, especialment a Catalunya i Andalusia, juntament amb demandes d’un estat republicà i federal, inclouen el repartiment de terres i l’abolició de les lleves i esclavitud -​ Incipient moviment obrer es va estendre, sobretot a Llevant i Andalusia, a partir de 1871, sota l’influx de la Comuna de París, va provocar un fort debat parlamentari i la declaració de il.legalitat de la Internacional a Espanya -​ Les elits tradicionals es van aglutinar entorn del liberalisme conservador, liderat per Antonio Cánovas del Castillo, que defensa la tornada dels borbons La conjunció de conflicte simultanis, la forta oposició política en tots dos extrems ideològics i la incapacitat de canalitzar els problemes per part dels diferents governs va convencer a Amadeu I de renunciar al tron, el 10 de febrer del 1873.

La proclamació de la Primera República Després de l'abdicació d’Amadeu de Savoia, les Corts, que eren majoritàriament monarquies, van decidir proclamar la República, l’11 de febrer de 1873, amb 258 vots a favor i 32 en contra. El govern estava format pel Partit Radical, dirigit per Ruiz Zorrilla, i pels republicans federals. El primer president va ser Estanislau Figueres. Com que la Constitució de 1869 era monàrquica, es va decidir mantenir-la provisonalment, però sense els articles relacionats amb la monarquia, fins que unes noves Corts Constituents redactessin una Constitució republicana. Tot i això, el nou règim va començar amb els problemes polítics.

Els partits que formaven el govern tenien idees diferents i la coalició es va acabar trencant. Figueres va intentar formar un govern només amb republicans i va convocar eleccions a Corts Constituents per redectar una nova Constitució. En aquestes eleccions, els republicans van aconseguir una gran majoria, amb 344 escons. Però hi va haver una abstenció molt elevada, d’aproximadament el 60%, perquè molts partits no hi van participar. Així doncs, la República va començar amb una gran inestabilitat política ja que els partits no es posaven d'acord sobre com havia de funcionar el nou règim.

Les diferents concepcions republicanes DIns del republicanisme hi havia diferents opinions sobre com havia de ser la República. Això va provocar tensions i divisions polítiques. Hi havia dues grans tendències: ●​ Els radicals i republicans unitaris -​ Estaven liderats per Manuel Ruiz Zorrilla i Emilio Castelar. -​ Defensaven una República unitaria, és a dir, un Estat centralitzat, on el poder principal estigues en el govern central. -​ Volien continuar el procés de democratització de la Constitució de 1869. -​ Tenien posicions més conservadores de del punt de vista social. ●​ Els republicans federals -​ Estaven liderats per Pi i Margall.

-​ Defensaven una República federal, es a dir, un Estat format per diferents territoris amb una autonomia propia. -​ Volien ampliar els drets democràtics i les llibertats -​ Defensaven el laïcisme (separaci entre l’Estat i l’Església). -​ Volien reduir la intervenció de l'exèrcit, abolir l’esclavitud i impulsar reformes socials amb la intervenció de l’Estat per millorar les condicions de les classes populars. Dins dels republicans federals també hi havia dues postures: ●​ Els benèvols: volien aconseguir les reformes de manera gradual i respectant la legalitat. Defensaven que primer s’havien de fer unes Corts Constituents i després crear la federació.

●​ Els intransigents: Volien fer canvis de manera immediata, mitjançant revoltes populars i pactes entre municipis i regions per formar la federacio des de baix. L’intent de república democràtica i federal El juny de 1873 es va formar un nou govern presidit per Pi i Margall, que tenia dos objectius principals: 1.​ Elaborar una nova Constitució 2.​ Activar les reformes socials La seva proposta era crear una República Federal Democratica, que seguia les idees de la Constitució de 1869, pero volia ampliar la democràcia i reconèixer més drets i llibertats. Com havia de ser aquesta República Federal? Es proposava dividir Espanya en 17 estats federals, entre els quals hi havia Cuba i Puerto Rico.

El poder estaria organitzat en tres nivells: -​ Municipal: els municipis tindiren autonomia -​ Regional: els diferents estats tindrien el seu propi govern. -​ Federal: hi hauria un govern comú per a tot l’Estat Cada estat tindria la seva propia Constitució i una àmplia autonomia econòmica i administrativa.

Les reformes socials Mentre les Corts estaven obertes, es van presentar diferents projectes per millorar les condicions de vida de la població: -​ Repartiment de terres -​ Devolució als pobles de les terres comunals que havien perdut per les desamortitzacions -​ Creacció de jurats mixtos per regular les relacions entre treballadors i empresaris -​ Llei Benot, que protegia els menors de setze anys en el mon laboral Els problemes de la República La Primera República va haver d’afrontar molts problemes de del principi, que van dificultar el funcionament del govern. -​ La guerra carlina La insurrecció carlina es va estendre per Catalunya, les províncies basques i el Maestrat.

El conflicte va continuar fins al 1876. -​ La guerra de Cuba La República també va haver de fer front a la guerra de Cuba. Malgrat les propostes de crear una federació espanyola i l’abolicio de l’esclavituud, no e sva aonseguir solucionar el confilcte. -​ La conflictivitat social Va ser un dels problemes més greus. La impaciencia del republicanisme intransigent, les reivindicacions dels obrers, les milícies urbanes i els pagesos andalusos van provocar una gran inestabilitat. EL juliol de 1873, la repressió de la vaga general d’Alcoi va provocar una insurrecció popular que es va estendre ràpidament per cartagens, Valencia i altres poblacions del llevant i del sud de la peninsula.

-​ La insurrecció cantonalista La proclamació de cantons federals, amb governs autònoms i legislació propia, va ser una conseqüència del desig d’avançar cap a una estructura federal de baix a dalt, tal com es defensaven els republicans intransigents. Això va provocar una revolta cantonalista, que va posar en perill la continuitat de la república. -​ L’aïllament internacional La república espanyola gairebé no va ser reconeguda internacionalment. Només els Estats Units i Suïssa la van reconèixer, perquè molts països europeus veien el regim republica com una amenaça revolucionaria que podia posar en perill l’estabilitat d’Europa.

Pi i Margall, que era el president del govern, va dimitir perquè no volia utilitzar l'exèrcit per reprimir la revolta cantonalista Va ser substituït per Nicolas Salmeron, que va iniciar una política més dura i va utilitzar l'exèrcit per acabar amb els cantons. Salmerón va abandonar el govern al setembre perquè no estava d'acord amb l'aplicació la pena de mort pels tribunals militars contra els cantonalistes El va substituir Emilio Castelar, republica unitari, que va governar sense el suport de les Corts, ja que aquestes havien suspès les sessions. Catselar va adoptar una política més conservadors i va donar més poder a l'exèrcit per acabar amb la revolta cantonalista.

Quan les Corts es van tornar a reunir, els republicans federals van intentar provocar la seva caiguda mitjançant una moció de censura. Però, abans que això passes, el general Pavía va fer un cop d’estat el 3 de gener de 1874 i va entrar a les Corts amb forces de la GUardia Civil. La liquidació de la República La fi definitiva de la República es va produir quan el poder va passar a una coalició d’unionistes i progressistes, encapçalada pel general Serrano. Serrano va imposar un règim autoritari, és a dir, un govern que limitava les llibertats i concentarva molt poder.

Les mesures que va aplicar van ser: -​ Dissoldre les Corts -​ Suspendre les garanties constitucionals -​ Aplicar la censura de premsa, controlant el que podia publicar -​ Il·legalitzar les associacions federals -​ Suspendre juntes i diputacions Enfront dels republicans, Serrano prenia incorporar també els conservadors, pero la majoria dels monàrquics havien optat pel retorn dels Borbons. El 29 de desembre de 1874, el general Martínez Campos va fer un pronunciamiento militar a Sagunt, on va proclamar rei d’Espanya Alfons XII, fill d'Isabel II. Poc bans, ISabel II havia abdicat en el seu fill. Amb aquest pronunciament s’iniciava la Restauració monàrquica, que posava fi a la Primera República.

Més apunts d'Història d'Espanya

Exàmens, temes i apunts de Història d'Espanya

Exámenes oficiales en PDF y soluciones: examenselectivitat.cat