Història de Catalunya: 1808-1939

I 31 flashcards i 21 preguntes més al document.

Text del document

Tema 9: Catalunya dins l'Espanya contemporània (1808-1939) 1. Els fonaments culturals i jurídics de la identitat catalana 2 1.1. De la Pàtria als Jocs Florals 2 1.2. La recuperació de la història de Catalunya 2 1.3. El folklorisme i les tradicions populars 3 2. El catalanisme de l'últim quart del segle XIX 3 2.1. El regionalisme conservador català i el vigatanisme 3 2.2. Valentí Almirall i el particularisme 4 2.3. Plataformes, iniciatives i manifestos catalanistes 4 Campanya contra l'article 15 del Codi civil 5 El Memorial de Greuges 6 El missatge a la reina regent 7 La Unió Catalanista i les Bases de Manresa 7 El missatge dels catalans a S. M. Jordi I, rei dels hel·lens 8 3.

El catalanisme polític 9 3.1. La Lliga Regionalista 9 3.2. La Solidaritat Catalana 10 3.3. L'esquerra catalanista 10 4. La Mancomunitat de Catalunya (1914-1925) 11 4.1. La creació 11 4.2. Les tres presidències 12 4.3. L'estructura 12 4.4. L'obra 12 4.5. La campanya per l'autonomia 14 5. La dictadura de Primo de Rivera a Catalunya 14 5.1. Catalunya i la dictadura 14 5.2. L'oposició catalanista contra la dictadura. 15 6. La Generalitat republicana 16 6.1. La proclamació de la República catalana 16 6.2. L'Estatut d'Autonomia i l'obra de govern 17 6.3. Els fets d'octubre del 1934 18 6.4. Les eleccions del febrer del 1936 19 1. Els fonaments culturals i jurídics de la identitat catalana 1.1.

De la Pàtria als Jocs Florals Entre el 3 i el 20 d'agost del 1833, data de la publicació del poema La pàtria, i l'1 de maig del 1859, data de celebració del primer certamen poètic en català, el moviment d'expressió en llengua catalana va augmentar de moment imperceptible per a un català de principi del segle XIX. De fet, feia temps que Catalunya vivia una situació de diglòssia i la recuperació del català com a llengua culta es va convertir en un dels eixos de la vindicació de la identitat diferencial dels catalans (catalanitat). El procés de recuperació de l'ús culte de la llengua catalana arranca de forma simbòlica amb els Jocs Florals del 1859.

Els Jocs Florals van esdevenir un viver de poetes com Mossèn Cinto Verdaguer, i escriptors i escriptores com Dolors Mon­ serdà o Narcís Oller. El teatre també va contribuir a la recuperació de la llengua catalana gràcies a les obres de Josep Robrenyo i, molt especialment, a les de Frederic Soler, Pitarra, considerat el fundador del teatre català contemporani. Cal tenir en compte, però, que la recuperació del català com a llengua literària no s'haguera pogut produir si la llengua no hagués continuat viva entre el con­ junt de la població, i molt especialment entre els lletraferits. 1.2.

La recuperació de la història de Catalunya El treball documental i arxivístic de la família Bofarull i Arxiu de la Corona d'Aragó va posar a l'abast dels historiadors catalans del segle XIX una gran quantitat de documents sobre l'edat mitjana, on es volia trobar els orígens de la cultura i la tradició catalana. 1.3. El folklorisme i les tradicions populars Els folkloristes catalans del segle XIX van contribuir a la recuperació de cançons i tradicions populars.

La recopilació de cançons i rondalles, i els estudis sobre la música popular, els balls i les tradicions de la gent del camp i la muntanya, van contribuir a la fixació d'una visió pairalista de Catalunya, és a dir, la imatge d'una Catalunya lligada a la terra, la família i les tradicions populars. 2. El catalanisme de l'últim quart del segle XIX En els orígens, el catalanisme és un moviment de reivindicació de la identitat catalana dins de l'Estat espanyol, heterogeni i força dispers, que es configura políticament al llarg de l'últim quart del segle XIX, i que evoluciona de propostes regionalistes a la definició de Catalunya com a nació. 2.1.

El regionalisme conservador català i el vigatanisme El regionalisme conservador català va ser un corrent polític i ideològic de l'últim quart del segle XIX que reivindicava el reconeixement de la identitat de Catalunya com a regió dins de l'Estat espanyol. Els plantejaments dels regionalistes eren hereus dels provincialistes de la primera meitat del segle i estaven molt lligats al proteccionisme, a la reivindicació de la descentralització administrativa i a la renaixença literària. El vigatanisme és un corrent de pensament vinculat a l'Església catòlica catalana de l'últim quart del XIX.

El mitjà de difusió més important d'aquest corrent polític i de pensament va ser el setmanari publicat a Vic, La Veu del Montserrat (1878-1900). El vigatanisme defensava la tradició rural de la «mun­ tanya catalana», pairalista i cristiana, clarament entroncada al món urbana i industrial, al qual considerava contaminat pel liberalisme i el socialisme. Es tracta d'un corrent de pensament tradicionalista i regionalista, diferent del carlisme i de l'integrisme, que considerava que el catalanisme havia de ser catòlic i que el catolicisme havia de ser regionalista. 2.2.

Valentí Almirall i el particularisme Valentí Almirall va ser el gran dinamitzador del catalanisme polític de l'últim quart del segle XIX. En el partit demòcrata, primer, i després en el partit federal, Almirall evolucionà del republicanisme federalista cap a plantejaments catalanistes. Va ser el fundador i director del Diari Català (1879-1881), el primer diari escrit en llengua catalana. Seves van ser les iniciatives del Primer Congrés Catalanista (1880), del Centre Català (1882) i del Segon Congrés Catalanista (1883); i va ser el principal redactor del Memorial de Greuges (1885), lliurat al rei Alfons XII.

El 1886 publicà Lo catalanisme, obra en què va formular el seu pensament particularista (catalanista). 2.3. Plataformes, iniciatives i manifestos catalanistes El 1870, a l'ombra dels Jocs Florals, es va fundar l'associació cultural Jove Catalunya (1870-1875), organització literària i política que va impulsar la creació de les publicacions periòdiques en català La Gramalla (1870) i La Renaixensa (1871). Es tractava d'una organització de gent jove, ideològicament força heterogènia, però amb una clara voluntat de revitalitzar la llengua catalana.

Dins d'aquest context de definició del catalanisme, el 1880 es va organitzar el Primer Congrés Catalanista, impulsat per Valentí Almirall i estimulat per diverses publicacions en llengua catalana. L'objectiu dels organitzadors era debatre l'ideari catalanista i sumar esforços. De les discussions del Primer Congrés Catalanista van sortir les propostes de fundar una acadèmia de la llengua catalana, d'iniciar la revitalització del dret català i de crear el Centre Català. El Centre Català, agrupació catalanista impulsada per Valentí Almirall, es va fundar a Barcelona el 1882.

Constava de nou seccions de debat i discussió (artística, industrial, agrària, comercial, econòmica, científica, lingüística, històrica i jurídica). El primer president va ser l'autor teatral Frederic Soler. L'objecte de preocupació de l'entitat era el progrés moral i material de Catalunya amb el lema de «Catalunya i avant, avui, demà i sempre». Una de les fites més importants de l'associació va ser l'organització del Segon Congrés Catalanista (1883), que va abordar temes relacionats amb la llengua, la legislació civil, la divisió administrativa i el foment del comerç i la indústria.

Les discussions es van veure aturades per desavinences entre els participants i altres circumstàncies polítiques de l'època i es va dissoldre sense poder concloure el programa previst. Campanya contra l'article 15 del Codi civil Els intents dels polítics centralistes d'uniformitzar el Codi civil espanyol, fent desaparèixer els drets forals, van provocar la reacció del catalanisme. A Barcelona es va reunir el Congrés Català de Jurisconsults (1881), que va acordar oposar-se al projecte d'unificació. Malgrat tot, el 1889 el Senat va aprovar el Codi civil amb un article 15 clarament contrari als drets forals.

Els sectors jurídics catalanistes van reaccionar organitzant una campanya contra la redacció de l'article 15. Segons aquest article, totes les persones nascudes fora del territori foral i malgrat que s'hi haguessin establert de manera definitiva i les que haguessin viscut un mínim de dos anys fora del territori, es regirien pel nou Codi civil i no pel dret foral. La campanya, dirigida per la Lliga de Catalunya, escissió del Centre Català, i el Centre Escolar Catalanista, va ser liderada per l'advocat Narcís Verdaguer.

El setmanari catòlic La Veu del Montserrat es va convertir en el portaveu de la campanya que va mobilitzar estudiants, seminaristes, advocats, notaris, propietaris agraris i corporacions econòmiques en defensa del Codi civil català. Malgrat les protestes, les Corts van aprovar el text el mes d'abril, però l'article 15 va ser reformat el mes de juliol en un sentit favorable a les regions forals gràcies a la intervenció de la reina regent, Maria Cristina d'Habsburg- Lorena. Narcís Verdaguer ho va qualificar com «la primera victòria del catalanisme». La campanya va donar a conèixer la Lliga de Catalunya i va donar un important impuls al moviment catalanista.

El Memorial de Greuges Una altra fita del catalanisme d'aquest període va ser la Memòria en defensa de los intereses morales y materiales de Cataluña, conegut popularment com el Memorial de Greuges, document adreçat al rei Alfons XII, el 1885, per una comissió de personalitats entre les quals hi havia Àngel Guimerà i Valentí Al- mirall. En el Memorial de Greuges la burgesia catalana posava de manifest el descontentament per la signatura dels convenis comercials que s'havien establert amb França i el Regne Unit, i els intents d'unificació del Codi civil.

Els recels dels cercles governamentals i la mort del rei el mateix any van impedir que les peticions del Memorial es traduïssin en mesures concretes. Malgrat tot, el Memorial de Greuges ha estat considerat com el primer manifest del catalanisme polític. El 1886, Valentí Almirall va fer una important contribució teòrica a la definició del catalanisme en el llibre Lo catalanisme. En aquesta obra, des d'una òptica laica i progressista, presentava el particularisme regionalista català com la solució de tots els problemes d'Espanya.

El tarannà personal d'Almirall i la seva lluita contra el projecte de l'Exposició Universal de Barcelona (1888), defensat per molts membres del Centre Català, va provocar una escissió en el si de l'entitat. Aquest fet va originar la creació d'una nova organització política, la Lliga de Catalunya, fundada el 1887. La Lliga de Catalunya defensava els interessos morals, polítics i econòmics de Catalunya des de plantejaments polítics conservadors. El missatge a la reina regent El 1888, la Lliga de Catalunya va adreçar a la reina regent Maria Cristina d'Habsburg-Lorena un missatge escrit en català, en què li demanava la instauració d'un sistema autonòmic.

El text va ser considerat com a separatista per Valentí Almirall i Joan Mané i Flaquer, fet que va posar clarament de ma- nifest l'heterogeneïtat del moviment catalanista. El 1886 s'havia creat el Centre Escolar Catalanista, una agrupació d'estudiants catalanistes del Centre Català que, més tard, van evolucionar del regionalisme al nacionalisme. Entre 1878 i el final de segle el nombre d'entitats catalanistes va proliferar arreu del Principat. La Unió Catalanista i les Bases de Manresa L'objectiu de la Unió Catalanista, organització catalanista fundada a Barcelona el 1891, era coordinar les accions de les diferents entitats repartides pel territori.

Un dels principals inspiradors d'aquesta iniciativa va ser el jove advocat Narcís Verdaguer i Callís. El primer president de l'entitat va ser l'arquitecte Lluís Domènech i Montaner, i el secretari, Enric Prat de la Riba (1870-1917). Els dies 25, 26 i 27 de març del 1892 es va celebrar a la sala de sessions de l'Ajuntament de Manresa la primera assemblea de delegats de l'organització, que va aprovar les Bases per a la constitució regional catalana, conegudes amb el nom de Bases de Manresa. El document constava de 17 bases que proposaven la reorganització de les relacions entre Espanya i Catalunya, i l'atorgament al Principat d'una àmplia autonomia política i econòmica.

Les reaccions no es van fer esperar gaire. Al Parlament espanyol, l'advocat i polític conservador Eduardo Dato va considerar el programa polític de les Bases de Manresa «tan utópico como el programa socialista; tan peligroso, quizá, como el anarquista». Al seu torn, el liberal Antoni Maura el titllà de «programa de disolución y de negación de la Patria». Els partidaris de l'estat centralista, defensors de la idea d'Espanya com a nació uniforme, no podien concebre, i encara menys acceptar, l'existència de realitats nacionals diferents al si d'Espanya, ja que les entenien com a restes d'un passat que dificultava la construcció de l'estat nacional modern.

Contràriament, els catalanistes entenien l'estat centralista espanyol com un obstacle que impedia la plena realització de les possibilitats de desenvolupament de Catalunya i un perill per al manteniment de la identitat. En el discurs de cloenda als actes de Manresa, Domènech i Montaner demanava desempallegar-se d'una administració centralista contrària als interessos de Catalunya. El missatge dels catalans a S. M. Jordi I, rei dels hel·lens Entre 1895 i 1901 es va produir un procés de catalanització de les diferents insti- tucions cíviques i jurídiques catalanes, fortament catalanitzades, de manera que els homes del catalanisme van optar a la presidència de diverses entitats.

L'objectiu era aconseguir la projecció pública del programa catalanista. El 1895, el dramaturg Àngel Guimerà i el catedràtic de Dret de la Universitat de Barcelona Joan Josep Permanyer, membres destacats de la Lliga de Catalunya, van ser elegits, respectivament, presidents de l'Ateneu Barcelonès i de l'Acadèmia de Jurisprudència i Legislació.

El mes de març del 1897, un grup de destacats intel·lectuals, entitats i polítics, la majoria vinculats a la Unió Catalanista, van lliurar al cònsol de Grècia a Barcelona el Missatge al Rei dels Hel·lens, un document adreçat a Jordi I en què el felicitaven per l'enviament de forces expedicionàries gregues a Creta per ajudar a la insurrecció contra la dominació turca. La difusió de la notícia va provocar una dura reacció de les autoritats espanyoles, que van acusar els autors de separatistes. 3. El catalanisme polític Els sectors més reivindicatius del catalanisme demanaven des del 1891 que el moviment es comprometés amb la participació en la política parlamentària.

El desastre del 98 els va donar una bona oportunitat, ja que l'Estat va patir un fort descrèdit amb la derrota i la pèrdua de les colònies d'Ultramar. Un altre factor que va afavorir aquest pas va ser el moviment de protesta contra la reforma tributària i del govern, que els comerciants i industrials catalans van considerar discriminatòria, i que va rebre el nom de Tancament de Caixes (1899), per la negativa dels empresaris a pagar el nou impost. La protesta va fracassar, però va ser una mostra més del descontentament d'una part significativa de la població catalana amb les polítiques governamentals i va reforçar el sentiment catalanista de molts ciutadans. 3.1.

La Lliga Regionalista Després d'alguns intents fallits d'organitzar una formació política catalanista que participés en les eleccions, l'any 1901 els catalanistes van aconseguir presentar-se a les eleccions a diputats una candidatura coneguda com la dels «quatre presidents», en referència a la presidència que ocupaven o havien ocupat els quatre candidats en entitats cíviques de la capital. La candidatura va guanyar per un estret marge de vots a la circumscripció de Barcelona. Aquesta victòria va permetre posar en marxa una formació política que es va denominar Lliga Regionalista, liderada, entre altres, pel doctor Robert, Enric Prat de la Riba i Francesc Cambó.

La nova entitat era el resultat de la fusió de dues forces catalanistes: el Centre Nacional Català i la Unió Regionalista. Els objectius de la formació eren la defensa dels interessos de Catalunya i l'autonomia dins l'Estat espanyol. Inicialment, la Lliga es va veure sacsejada per diverses crisis i l'escissió d'un sector contrari a l'orientació conservadora de Prat, i això feia pensar que la seva existència seria breu, però la formació va superar tots els entrebancs i es va consolidar com a representant del catalanisme conservador. 3.2. La Solidaritat Catalana1 La Solidaritat Catalana va ser un moviment de partits i forces catalanes contràries a l'assalt al Cu-Cut!

i la posterior Llei de jurisdiccions (1906), que posava sota jurisdicció militar els atacs i les ofenses a la nació i els seus símbols. El detonant de la violència d'alguns oficials de l'exèrcit de la guarnició de Barcelona va ser una caricatura que posava en entredit la capacitat operativa de l'exèrcit espanyol. El moviment de la Solidaritat Catalana desembocà en la formació d'una plataforma electoral força heterogènia, formada per carlins, republicans i catalanistes, que liderava la Lliga. Les diferents forces de la coalició van arribar a un acord, que tenia com a punt més important la derogació de la Llei de jurisdiccions (programa del Tívoli).

Les candidatures solidàries van obtenir una aclaparadora victòria electoral a les eleccions provincials i a les legislatives del 1907. Després d'aquest èxit, però, les discrepàncies ideològiques entre els seus membres i el nou escenari polític sorgit dels fets de la Setmana Tràgica van posar fi a la coalició. L'arrenglerament de Prat de la Riba amb la política repressiva del govern va castigar electoralment la Lliga, que va perdre vots i escons a les eleccions del 1910. L'aposta política per aconseguir una Mancomunitat, però, li va permetre superar la conjuntura negativa i consolidar-se com la principal força política del catalanisme. 3.3.

L'esquerra catalanista Quan el 1904 es va escindir el sector més progressista de la Lliga Regionalista, els que van marxar van fundar el setmanari El Poble Català (1904-1918). Al cap d'un temps, i amb altres polítics procedents del republicanisme, van crear el Centre Nacionalista Republicà (1906). La nova formació estava integrada per professionals i intel·lectuals de prestigi, però no tenia una base electoral sòlida. Precisament per això van negociar una aliança amb altres forces republicanes, el Partit Republicà Democràtic Federal i la Unión Republicana, que va rebre el nom 1 Això és el que vaig comentar de la revista Cu-Cut! a l'examen. d'Esquerra Catalana (1909).

El 1910, les diferents forces que integraban la coalició es van unir en una nova força política, la Unió Federal Nacionalista Republicana (UFNR). El fracàs electoral del 1914, conseqüència del pacte de Sant Gervasi amb els anticatalanistes de Lerroux, portaria a una llarga agonia del partit i a la desaparició definitiva el 1918. 4. La Mancomunitat de Catalunya (1914-1925) 4.1. La creació La constitució de la Mancomunitat, entitat administrativa que assumia les competències de les quatre diputacions catalanes, va ser el resultat de llargues negociacions amb els governs centrals.

Els catalanistes van negociar amb Antonio Maura quan aquest desenvolupava el seu projecte de llei d'administracions locals, amb què pretenia regenerar i modernitzar l'administració local (1907), però la crisi política generada per la Setmana Tràgica (1909) va endarrerir la iniciativa. Els catalanistes de la Lliga van recuperar el projecte durant el mandant de Canalejas. El mes de maig del 1911, la Diputació de Barcelona va proposar l'elaboració d'unes bases per a la formació d'una mancomunitat de les quatre províncies catalanes. El projecte va ser debatut al Congrés. Malgrat la forta oposició que hi va haver, va ser aprovat amb modificacions el 17 d'octubre del 1912.

Però, aleshores, abans que el Senat pogués ratificar la llei, Canalejas va ser assassinat per un anarquista i el tràmit es va interrompre. Finalment, i després de fortes pressions polítiques, el rei va signar el Reial decret que permetia crear mancomunitats (18 de desembre del 1913). El decret tenia caràcter general, però només es va constituir la Mancomunitat de Catalunya, que ho va fer el 6 d'abril del 1914. Enric Prat de la Riba, prohom de la Lliga Regionalista, va ser elegit president. La Mancomunitat, malgrat les limitacions administratives, va permetre plantejar i desenvolupar projectes de modernització i difusió de la llengua i la cultura catalanes. 4.2.

Les tres presidències La història de la Mancomunitat es pot dividir en tres períodes. El primer, encapçalat per Prat de la Riba, va ser el de posada en marxa de la institució i es va desenvolupar entre 1914 i 1917, va acabar a causa de la mort de Prat per malaltia. El segon, el de la presidència de l'arquitecte Puig i Cadafalch, es va desenvolupar entre 1917 i 1923, i va finalitzar a causa del cop d'estat de Primo de Rivera; va ser el del desplegament institucional. El tercer període, presidit pel cacic terrassenc Alfons Sala i Argemí (1923-1925), va ser el de desmantellament i la supressió (20 de març del 1925), ja que la dictadura tenia una concepció centralista i uniformista de l'Estat.

4.3. L'estructura La Mancomunitat estava formada per la Presidència, l'Assemblea, el Consell Permanent i les comissions tècniques. L'Assemblea la integraven 96 diputats, 36 de la Diputació de Barcelona i 60 repartits a parts iguals entre les de Tarragona, Lleida i Girona. Es reunia ordinàriament dues vegades l'any i discutien els projectes que es presentaven amb el dictamen de les comissions. El Consell Permanent o comissió executiva estava format pel president i vuit consellers, responsables de diferents àrees. El Consell tenia un caràcter híbrid entre òrgan de govern i comissió permanent de l'Assemblea.

Entre les comissions tècniques destaquen les de sanitat, beneficència, estudis, turisme i econòmics, ferrocarrils i pedagogia. A l'Assemblea, cap partit va tenir mai la majoria absoluta. Durant els primers anys, els republicans catalanistes van representar un tant per cent superior al de la Lliga Regionalista, però, poc a poc, els lligaires van anar augmentant la seva representació, fins superar els republicans. 4.4.

L'obra Amb el guiatge de Prat de la Riba, la Mancomunitat va fer importants esforços per dotar Catalunya de bones equipaments culturals, de manera que es va encarregar de la potenciació de l'Institut d'Estudis Catalans, la creació de la Biblioteca de Catalunya i de les biblioteques populars, i la coordinació d'iniciatives com ara el Servei de Cultura i Biblioteca Popular per a la Dona, entre d'altres organismes. Com que les carreteres i els ferrocarrils depenien del govern central, la Mancomunitat va emprendre un programa de construcció de carreteres, camins i ferrocarrils secundaris, a fi de connectar internament tot el territori i trencar l'aïllament de moltes pobles petites.

Cal destacar també l'esforç que es va fer per connectar 410 dels 1.087 municipis de Catalunya a la xarxa telefònica. Simultàniament es va impulsar la modernització del món rural: es van dessecar zones pantanoses, es van organitzar concursos per millorar les espècies, es va crear una granja experimental per millorar tècnicament les explotacions i també l'Escola d'Agricultura (1911), i es van editar moltes publicacions destinades a la formació dels pagesos. D'altra banda, es va fomentar el cooperativisme agrari. Potser un dels camps on més es va innovar va ser en el de l'ensenyament tècnic.

En aquest terreny, l'assoliment més important va ser l'Escola del Treball, amb l'objectiu de capacitar la mà d'obra i incrementar el nivell cultural dels obrers. També es van crear escoles professionals d'administració pública, infermeres, bibliotecàries, comerç, arts i oficis, art dramàtic... La Mancomunitat també va actuar en el camp de la beneficència i la sanitat. La Mancomunitat no disposava de competències generals sobre el sistema educatiu, però la filosofia dels gestors va ser la de posar les bases d'un model català per a una futura i hipotètica transferència general de competències educatives. La situació econòmica de la Mancomunitat sempre va ser força precària.

Les dotacions pressupostàries eren insuficients i el 1914 es va haver de crear la Caixa de Crèdit Comunal per finançar-se i donar préstecs a llarg termini als ajuntaments. 4.5. La campanya per l'autonomia Acabada la Gran Guerra (1918), i en un context internacional favorable a l'autodeterminació dels pobles, la Mancomunitat de Catalunya va promoure una campanya en favor de l'autonomia de Catalunya que va portar a la redacció d'unes Bases per a l'autonomia. El 29 de novembre del 1918 una comissió va presentar les bases al govern central. La resposta va ser negativa, però la Mancomunitat va seguir el procés amb la redacció d'un projecte d'Estatut.

Lla- vors, l'oposició del govern i dels partits centralistes es va intensificar, però el cap de govern, el comte de Romanones, va promoure una comissió extraparlamentària que havia de redactar un projecte alternatiu que, al cap i a la fi, només va resultar ser una tàctica per anul·lar la iniciativa catalana. Finalment, les complexes i violentes circumstàncies que van sacsejar Espanya i Catalunya entre els anys 1918 i 1923, com la vaga de la Canadenca (1919), van fer fracassar la proposta autonòmica. 5.

La dictadura de Primo de Rivera a Catalunya Molts anys de pistolerisme, de desfetes colonials, d'inflació, d'ineficàcia dels partits del torn i de corrupció, van aplanar el camí al cop d'estat del mes de setembre del 1923, liderat pel capità general de Catalunya, Miguel Primo de Rivera. El directori militar que va sorgir del cop d'estat fou rebut amb satisfacció per les elits catalanes i amb expectació per gran part de la població (de fet, van ser pocs els que s'hi van oposar). Inicialment, el catalanisme conservador va aplaudir el dictador perquè va restablir l'ordre públic i perquè durant el seu mandat havia donat mostres de simpatia vers la cultura catalana. 5.1.

Catalunya i la dictadura Des del primer moment, però, es va veure que, malgrat les mostres de respecte, un dels grans objectius del dictador era neutralitzar totes les manifestacions del catalanisme. Primo de Rivera considerava que el separatisme catalanista es presentava amagat sota les formes amables «de autonomia moderada, autonomia integral, regionalismo [i] solidaridad catalana...». Coherent amb aquestes conviccions, pocs dies després del cop d'estat, firmava amb el rei un reial decret «contra el separatisme», que va comportar la prohibició de l'ús del català en actes oficials, la censura contra la premsa periòdica en català i en molts casos la clausura d'institucions catalanistes.

La mesura de més transcendència va ser la neutralització i la posterior dissolució de la Mancomunitat de Catalunya (1925). També es va vigilar l'ús del català a les esglésies i es va fer un seguiment dels religiosos considerats catalanistes. Afirmacions de catalanitat o mostres de rebuig a la monarquia van comportar la clausura dels locals de l'Orfeó Català, el tancament temporal del camp del FC Barcelona i la destitució de la Junta de Govern del Col·legi d'Advocats. Les mesures contra el separatisme, però, no van aconseguir neutralitzar el moviment catalanista, sinó que en van afavorir la radicalització. 5.2. L'oposició catalanista contra la dictadura.

Inicialment, l'oposició contra la dictadura va ser gairebé inexistent. De fet, el dictador va comptar amb un ampli suport de l'exèrcit, l'Església, les elits, els socialistes i les masses populars. Mentre que els principals líders republicans, catalanistes i anarcosindicalistes van ser detinguts, van marxar a l'exili o van passar a la clandestinitat. Les primeres manifestacions d'un cert pes contra la monarquia i la dictadura vindrien de la mà dels sectors més radicals del catalanisme.

El 1925 va ser desarticulat un intent dels escamots de Bandera Negra d'atemptat contra el rei als túnels del tren de les costes del Garraf, i el 1926 Francesc Macià, d'Estat Català, va planejar una invasió de Catalunya des de la població fronterera de Prats de Molló. El programa polític d'Estat Català, partit creat el 1922 per Francesc Macià, era nacionalista radical i insurreccionalista. Segons Macià, Catalunya s'havia de separar d'Espanya per renegociar més tard una confederació amb la resta de territoris peninsulars. La invasió de Catalunya des de França pretenia proclamar la República Catalana i posar en marxa un aixecament popular contra la dictadura.

Una delegació a la policia francesa va estroncar el complot, que va fracassar. Els conspiradors van ser detinguts i Macià va ser jutjat a París, fet que li va permetre projectar internacionalment les reivindicacions catalanistes. Malgrat la censura i la repressió, les accions de resistència i reivindicació cultural de la identitat catalana van continuar fins al final de la dictadura. 6. La Generalitat republicana L'estiu del 1930 es van reunir a Sant Sebastià representants del republicanisme i del socialisme espanyol amb la presència de representants del catalanisme polític.

D'aquesta reunió, que es va conèixer com el Pacte de Sant Sebastià, en va sorgir un comitè revolucionari que havia de coordinar les accions dirigides a proclamar la República. Els representants catalans van obtenir el compromís del reconeixement de l'autonomia de Catalunya un cop proclamada la República. 6.1.

La proclamació de la República catalana La Jove Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), formació sorgida de la unió d'Estat Català, el Partit Republicà Català, el grup del setmanari L'Opinió i nombrosos centres republicans repartits pel territori (17 de març del 1931), va obtenir una inesperada i aclaparadora victòria electoral als comicis municipals del 12 d'abril a Barcelona: va aconseguir 25 dels 50 regidors i aquest resultat va arrossegar les principals ciutats de Catalunya. Davant de la nova situació, Lluís Companys, un dels líders de ERC, va prendre la iniciativa al migdia del dia 14 i va proclamar la República des de l'Ajuntament de Barcelona.

Unes hores més tard, Francesc Macià també d'ERC, va proclamar la «República Catalana com a Estat integrant de la Federació Ibèrica». La proclamació de Macià trencava la legalitat monàrquica i plantejava un model de República federal quan encara a Madrid la situació era molt confusa. Poques hores més tard, el govern provisional es va crear a la capital va decidir enviar una delegació de tres ministres per negociar amb Francesc Macià una sortida política a la proclamació de la República catalana.

D'aquesta negociació, en va sortir la creació d'un govern provisional a Catalunya, la Generalitat, i l'encarregaria de la redacció d'un Estatut d'Autonomia que amb posterioritat havia de ser ratificat per les Corts espanyoles. 6.2. L'Estatut d'Autonomia i l'obra de govern Francesc Macià es va convertir en el president de la Generalitat provisional i ràpidament va crear una comissió que va elaborar un text estatutari (Estatut de Núria), que va ser ratificat pel poble de Catalunya i presentat a les Corts espanyoles per a la seva discussió i aprovació. El text, però, no es va començar a discutir fins el maig del 1932.

El debat parlamentari va ser agre i l'Estatut de Núria va experimentar àmplies retallades i modificacions. Finalment, i després de ser avalat del president del govern, Manuel Azaña, va ser aprovat el 9 de setembre del 1932. Un cop aprovat l'Estatut, es van convocar eleccions autonòmiques i el nou Parlament de Catalunya va ser elegit el 21 de novembre. ERC va obtenir la majoria absoluta i Macià va ser elegit president de la Generalitat, càrrec que va exercir fins que va morir, el 25 de desembre del 1933. Pocs dies després va ser elegit president Lluís Companys.

Dos dels camps en què va sobresortir més l'acció del govern de la Generalitat van ser el de la cultura (creació del Consell de Cultura) i el de l'educació (escoles públiques, colònies escolars, creació dels Institut Escola, promoció de l'autonomia universitària, etc.). També es van formar comissions d'estudi, com l'encarregada de la divisió territorial de Catalunya, que va proposar un mapa de 38 comarques i 9 regions. Una de les fites més controvertides va ser la Llei de contractes de conreu. A les comarques vitivinícoles el conflicte entre els propietaris i els arrendataris (parcers o rabassaires) s'arrossega des de la crisi de la fil·loxera.

Per defensar els seus interessos, els rabassaires havien fundat un sindicat l'any 1922, la Unió de Rabassaires2 . Donant resposta a les reivindicacions dels rabassaires, el Parlament va aprovar la Llei de contractes de conreu (abril del 1934) que beneficiava els arrendataris que podien arribar a assolir la propietat de la terra. Els propietaris, fonamentalment en l'òrbita, van rebre el suport de l'Institut Agrícola Català de Sant Isidre i de la Lliga Catalana (antiga Lliga Regionalista) i la van recórrer davant del Tribunal de Garanties Constitucionals, que va acceptar el recurs i va anul·lar la llei.

La Generalitat va emprendre aquest fet com un atac de les dretes i del govern central contra l'autonomia de Catalunya. 6.3. Els fets d'octubre del 1934 La situació de tensió creixent entre el govern central i el govern de Catalunya, més la incorporació de tres ministres de la CEDA al govern presidit pels radicals, van impulsar Companys a proclamar "l'Estat Català dins la República Federal Espanyola" el dia 6 d'octubre del 1934. Amb aquesta actuació arriscada contra la legalitat vigent es pretenia posar en marxa un moviment insurreccional que permetés que l'esquerra espanyola recuperés el poder polític, al mateix temps que s'afirmava l'autonomia catalana dins la República.

Barcelona va ser el focus més important de la revolta, que va ser durament reprimida per les forces de l'ordre. El general Domènec Batet, màxima autoritat militar de Catalunya, es va mantenir fidel al govern de Madrid i el president de la Generalitat i els membres del seu govern van ser detinguts. Els principals ajuntaments van ser intervinguts i el país va viure en estat de guerra fins a l'abril del 1935. També es 2 El tema de la Unió de Rabassaires i la Llei de contractes és un tema que sol sortir a les PAU. va suspendre l'Estatut d'Autonomia. El govern central va nomenar un governador general per a Catalunya. 6.4.

Les eleccions del febrer del 1936 A Catalunya es va enfrontar dues grans coalicions, el Front d'Esquerres de Catalunya, en el qual ERC era la força majoritària, i el Front Català d'Ordre, que liderava la Lliga Catalana. El Front d'Esquerres es presentava amb un programa molt clar: llibertat per als presos de l'octubre del 1934, restabliment de l'Estatut i compliment de la Llei de contractes de conreu. La campanya electoral va provocar una gran mobilització política i ciutadana. Els resultats van ser indiscutibles: el Front d'Esquerres va aconseguir 41 escons dels 54 possibles, i al conjunt d'Espanya el triomf va ser per al Front Popular, que va formar govern.

La llei d'amnistia va permetre que el president Companys sortís del penal de Cadis. Poc temps després va ser ratificat pel Parlament de Catalunya com a president de la Generalitat, i va recuperar plenament els poders.