Història Contemporània d'Espanya: Restauració, República i Dictadures

I 48 flashcards i 32 preguntes més al document.

Text del document

1- LA RESTAURACIÓ 1- RESTAURACIÓ (1875-1931) Es torna la monarquia a Espanya sota la dinastia borbònica. Nou rei: Alfons XII. Partits liberals: Moderat / Conservador: Líder: A. Cánovas del Castillo. Defensa: L'ordre social, la monarquia, la propietat privada i els valors de l'Església. Trobem l'Aristocràcia, el clergat (església), alta burgesia i carlins. Fusionista: Líder: Práxedes Mateo Sagasta Defensa: Monarquia parlamentària, la propietat privada i el laïcisme. A favor de les reformes socials i l'educació. Trobem classes mitjanes, la mitjana burgesia i professionals liberals.

2- 2a RESTAURACIÓ 2.1- 1r PERÍODE: REGNAT D'ALFONS XII (1875-1885) Inicia la Restauració Borbònica amb el suport del general Martínez Campos. Fraus: Encasillado, caciquisme, vot dels morts. Creació d'UGT (1888) i PSOE (1897) sense dret a vot. Cánovas redacta les bases del Sistema Canovista, a la Constitució del 1876: Sobirania compartida (Rei + Corts) // Sufragi Censatari // Exèrcit al marge de la política Alfons XII mor el 1885 i la regència passa a Maria Cristina. 2.1.1- CONSTITUCIÓ 1876: Va establir una monarquia parlamentària assegurada pel Tornisme. Característiques: L'exèrcit ha d'estar al marge de la política. Frau Electoral: Encasillado: Llista de candidats guanyadors.

Cacis: Presionaven als ciutadans per votar al partit polític que ells deien. Resultats manipulats mitjançant Tupinades (frau electoral) o els Vots dels Llàtzers (persones mortes). 2.1.2- TORNISME: El tornisme va ser un sistema polític instaurat durant la Restauració borbònica a Espanya (1875-1931), ideat per Cánovas del Castillo. Consistia en l'alternança pactada en el poder entre els dos grans partits dinàstics: el Partit Conservador i el Partit Liberal (fusionista).

Aquest sistema pretenia garantir l'estabilitat política sense conflictes, però es basava en frau electoral, manipulació de resultats (tupinades) i el control dels cacics locals per assegurar la victòria del partit que tocava governar. Així, el poble no escollia realment els seus representants. Objectiu: mantenir l'ordre i evitar revolucions. Conseqüència: fals sistema democràtic, descontentament social i creixement de moviments alternatius 2.1.3- SISTEMA CANOVISTA: Torn de partits polítics mitjançant eleccions controlades. Redacta la Constitució del 1876.

Sistema caracteritzat per Sobirania Compartida (rei i Corts), Sufragi Censatari, Caràcter Centralista, Estat Confessional, Drets i Llibertats 2.1.4- 1885: PACTE DE EL PARDO: Pacte entre Cánovas (moderat / conservador) i Sagasta (fusionista), per mantenir el sistema de torns de govern entre els dos partits i assegurar que la regent segueixi acceptant aquest sistema polític. 2.2- 2a ETAPA: REGÈNCIA DE M. CRISTINA (1885-1902) Comença amb el Pacte del Pardo per mantenir el tornisme. Avanços: sufragi masculí (1890), legalització partits i sindicats, reforma militar. Fi de segle (1899–1901): crisi econòmica i política post-98.

Regeneracionisme (Costa, Polavieja): reforma de l'Estat, educació, acabar amb el caciquisme. Es crea la Institució Lliure d'Ensenyament. No triomfa: resistències de grups amb poder. 2.2.1- COLÒNIES QUE CONSERVA ESPANYA: Puerto Rico, Filipinas i Cuba. Cuba interessa força per: Motius comercials: Catalunya manté un comerç intens entre l'illa i la península. Matèries primeres: S'obtenen amb mà d'obra esclava. Situació geogràfica estratègica amb els EEUU: Guerra dels 10 anys (1868-1878). "Viva Cuba libre" Crit de Yara Democràcia , independència. 2.2.2- GUERRES DE CUBA La 1a Guerra va ser la "Guerra dels 10 anys" (1868-1878) on Carlos M. Céspedes reclamava la independència.

Finalitza amb la Pau de Zanjón. 1878: Pau de Zanjón: Abolició de l'esclavisme. Amnistia per Cuba. 2a Guerra: "Guerra Chiquita" (1879-1880): "Independència o muerte". Fracàs per la independència. 3a Guerra: Guerra Necessària (1895-1898): liderada per José Martí. Cuba lluita per 3a vegada la independència. 170.000 morts a causa de Trochas. CONSEQÜÈNCIES: Weyler aplica política de concentració. Sagasta aprova Decret d'Autonomia. Assassinat de Cànovas (1897). Explosió del USS Maine EEUU declara la guerra. Tractat de París (1898): Espanya perd Puerto Rico, Cuba i Filipines. Les dues últimes aconsegueixen la independència.

CONSEQÜÈNCIES PER A ESPANYA Econòmiques: Pèrdua del mercat colonial i deutes pel cost de la guerra. Polítiques: Crítiques al règim canovista, pèrdua de prestigi militar. Socials: Antimilitarisme, nous moviments polítics i regeneracionisme. Moral: Frustració, desig de canvis. Cultural: Generació del 98. 2.2.3- El 1890 es va instaurar el sufragi masculí, però la democràcia no era completa, ja que les dones no podien votar. Es van legalitzar els partits polítics i els sindicats, i es va reformar l'exèrcit amb la introducció del servei militar obligatori.

Entre 1890 i 1901, Espanya va viure una crisi de final de segle, marcada pel govern conservador, on la regent Maria Cristina va nomenar Francisco Silvela com a president. 2.2.4- REGENERACIONISME: Neix després de la crisi del 1898 per millorar Espanya, que està en una situació de desencant i crisi. Defensa la reforma de l'Estat i la política per aconseguir un canvi social i econòmic. Objectius: Reforma electoral: Es vol una "neteja electoral" per combatre el frau i evitar el tornisme. Foment de la riquesa: Especialment en les zones industrialitzades (Catalunya, País Basc, Astúries), amb el suport de la burgesia, que vol fer créixer Espanya.

Ensenyament: Creació de la Institució Lliure d'Ensenyament per promoure: Coeducació: Ensenyament igual per a nens i nenes. Llibertat d'ensenyament: Els mestres han de tenir llibertat per ensenyar el que considerin. Laïcisme: La religió no ha d'influir en l'educació. Combat contra el caciquisme: Es vol combatre el control dels vots, i els polítics han de ser escollits per mèrit i no per manipulacions. 2.2.5- TANCAMENT DE CAIXES (1899): El tancament de caixes es produeix després de la crisi econòmica del 98 i es necessiten diners per restablir l'economia i pagar les despeses de la guerra.

Francisco Silvela era el president d'Espanya, i, amb l'ajut del Ministre Villaverde, van apujar els impostos. Els industrials i comerciants catalans van reclamar que pagaven més impostos que els altres, llavors es van queixar de que la pressió tributària és més alta que en la resta de l'Estat. D'aquesta forma, refusen pagar i tanquen la caixa. Es manifesten i surten al carrer. Es declaren en vaga. L'Estat declara l'Estat de guerra i envia l'exèrcit a sufocar les manifestacions. L'alcalde de Barcelona, Bartomeu Robert es posa del costat dels industrials i comerciants catalans, i l'obliguen a dimitir. Hi haurà detencions i sancions econòmiques.

La gent que ha anat a la vaga han de rendir-se i resistir de la seva demanda, l'aixecament de caixa fracasa. La Lliga Regionalista és un partit polític fundat per Bartomeu Robert d'ideologia catalanista. És conservador associat a Francesc Cambó. 3- 3a REVOLUCIÓ DES DE DALT 3.1- REFORMISME CONSERVADOR Antonio Maura, president del govern dues vegades (1903 i 1907-1910), va promoure diverses reformes per mantenir el sistema polític. Va reformar la marina, la legislació laboral i va introduir la llei del descans dominical (1904) i la reforma electoral (1907), amb l'objectiu de combatre el caciquisme. També va impulsar la Llei d'Administració Local per descentralitzar el poder.

Durant el reformisme dinàstic, els partits conservador (dirigit per Maura) i fusionista (dirigit per Canalejas) van implementar canvis polítics seguint l'herència de Cánovas del Castillo i Sagasta. La Generació del 98, un corrent literari amb autors com Machado i Baroja, va reflexionar sobre els canvis polítics i socials del moment. Paral·lelament, els partits fora del torn (republicans, carlins, nacionalistes i obrers) intentaven influir en l'opinió pública. 3.2- GUERRA DEL MARROC / GUERRA DEL RIF (1902 - 1912) 1902: Acords hispano-francesos per repartir-se el territori. 1905: Espanya ocupa militarment el territori. 1912: Creació del Protectorat espanyol al Rif.

Es desencadena una guerra entre l'exèrcit espanyol i els berebers, que resisteixen amb força gràcies al seu coneixement del territori i al fet que no reconeixen la sobirania espanyola. L'exèrcit espanyol pateix una greu derrota al "Barranco del Lobo", amb moltes baixes, i necessita més soldats. Per això, es mobilitzen tropes addicionals, especialment demanant soldats de Catalunya. Es produeixen dues situacions destacades: les classes benestants paguen substituts per evitar anar a la guerra, i s'intenta reclutar soldats de lleva, però com que no n'hi ha prou, també es criden reservistes (homes que ja havien fet el servei militar).

3.3- SETMANA TRÀGICA A BCN (26 de juliol - 2 d'agost de 1909) Es necessiten més soldats per la guerra del Marroc i, davant la manca de soldats de leva, es recorre als reservistes, especialment al territori català, tot i que la major part de soldats s'hi oposen. El 24 de juliol es constitueix un comitè de vaga, format per anarquistes, socialistes i lerrouxistes, que convoquen una vaga general el 26 de juliol, que provoca l'aturada de Barcelona. El que inicialment semblava una revolta antimilitarista es transforma en un aixecament anticlerical contra l'església, amb obrers que fan barricades al carrer i provoquen la crema d'esglésies i edificis religiosos.

L'Estat declara l'estat de guerra i envia l'exèrcit per sufocar la insurrecció. La revolta acaba amb gairebé 2000 detinguts i 5 consells de guerra, entre els quals es troba Francesc Ferrer i Guàrdia (Escola Moderna), qui acabarà afusellat. El rei destitueix Maura i el substitueix per Segismundo Moret. + RESUM GENERAL DE LA RESTAURACIÓ Durant la Restauració borbònica, s'estableix un sistema polític basat en el torn pacífic entre dos grans partits: el conservador i el liberal. Aquest sistema, impulsat per Cánovas del Castillo, garantí estabilitat aparent, però estava basat en el frau electoral (caciquisme).

Tot i la Constitució de 1876 i certes reformes, el règim es mantingué poc representatiu i controlat per les elits. Amb la regència de Maria Cristina, es mantingué el tornisme, però amb l'arribada del segle XX i el regnat d'Alfons XIII, les crítiques augmentaren, especialment després de la derrota colonial de 1898 i fets com la Setmana Tràgica o la Guerra del Marroc. A nivell social, el sistema de la Restauració afavorí les classes altes i marginà les populars. Tot i això, aparegueren moviments obrers, partits socialistes i sindicats com la UGT i el PSOE. També s'estengueren ideologies com el republicanisme, l'anarquisme o el catalanisme.

La societat es polaritzava i augmentaven les protestes socials, sobretot arran de les desigualtats i del malestar amb la participació obligatòria a les guerres. Econòmicament, Espanya patí una crisi important després de la pèrdua de les colònies el 1898. Es va perdre un mercat clau per a les matèries primeres, fet que afectà especialment Catalunya. El "tancament de caixes" mostrà el rebuig de la burgesia catalana a l'augment dels impostos. Tot i així, es desenvoluparen certes indústries a Catalunya i al nord d'Espanya, i es començaren a promoure reformes com el descans dominical i algunes lleis laborals.

Demogràficament, Espanya experimentà un creixement lent, amb altes taxes de mortalitat i natalitat. Molta població visqué en zones rurals, però començà un lent procés d'urbanització i emigració cap a les ciutats o a Amèrica. Les condicions de vida eren difícils, i molts sectors demanaven canvis i reformes profundes per modernitzar l'Estat i millorar el benestar de la població. 4- REFORMES DINÀSTIQUES Impulsades per José Canalejas (Partit Liberal Fusionista), tenien com a objectiu modernitzar l'Estat i apropar-lo a les demandes socials i obreres. Aquestes reformes van afectar àmbits laborals, socials, militars i religiosos.

Reformes destacades: Legislació laboral: Creació del contracte d'aprenentatge, que permetia als joves aprendre un ofici i rebre una recompensa. Inspecció laboral per controlar les condicions de treball i els sous, assegurant que es complissin les lleis. Protecció de les mines, per garantir la seguretat i condicions mínimes. Reformes socials: Llei de la cadira (1912): obligava els empresaris a oferir una cadira a les dones treballadores per seure durant la jornada laboral. Supressió d'impostos sobre productes de primera necessitat, alleugerint la càrrega sobre la classe treballadora. Relació Església - Estat: Llei del cadenat (1910): prohibia la creació de noves ordres religioses.

Promou la llibertat de culte (no només catolicisme també per jueus, musulmans...). Reforma militar: Llei de reclutament (1912): establia el servei militar universal i eliminava la possibilitat de redempció per diners, fent-lo més igualitari. Canalejas és assassinat per un anarquista el 1912. Després de la seva mort, el lideratge liberal passa a Romanones, mentre que els conservadors són liderats per Eduardo Dato. 5- VAGA DE LA CANADENCA (05/02/1919) Va ser una de les vagues més importants de la història laboral espanyola, organitzada per la CNT. Origen: L'empresa La Canadenca, elèctrica de Barcelona, acomiada 8 treballadors que s'havien afiliat a la CNT.

En resposta, els altres treballadors creen un comitè de vaga per exigir-ne la readmissió. Efectes de la vaga: La ciutat de Barcelona queda paralitzada: Sense llum, transport públic, fàbriques ni comunicacions. 70% de la indústria catalana s'atura. Desenvolupament: La vaga dura 44 dies. Liderada per Salvador Seguí, conegut com "el noi de sucre". El govern envia militars per substituir els treballadors, però no aconsegueix aturar-la. Apareix la censura roja: només es poden publicar notícies relacionades amb la vaga. Resultats: Assemblea del 19 de març (Arenas): la CNT reclama: Alliberament de 3.000 obrers empresonats a Montjuïc. Retirada dels militars i readmissió a la feina.

Jornada laboral de 8 hores Aconseguida el 3 d'abril de 1919 (Espanya esdevé un dels primers països del món a implantar-la). Però els acomiadats no són readmesos nova vaga. L'Estat reacciona impulsant el Sindicat Lliure, oposat a la CNT, finançat per empresaris i vinculat a bandes de pistolers a sou. Conseqüències: Pistolerisme (1918-1923): enfrontaments entre pistolers del Sindicat Lliure i CNT. Salvador Seguí és assassinat el 1923. Els sindicats creen caixes de resistència i organitzen olles comunes per alimentar els vaguistes. 6- CRISI DE 1917 Triple crisi que afecta Espanya en tres àmbits: econòmic, militar i polític.

Context econòmic: Durant la 1a Guerra Mundial, Espanya, neutra, incrementa la producció (tèxtil, aliments, armes), especialment a Catalunya. En acabar la guerra (1917), cau la demanda exterior atur massiu i inflació (els salaris no permeten comprar productes bàsics). Conflicte obrer: La CNT i la UGT convoquen una vaga general per l'encariment de la vida. L'Estat declara estat de guerra i reprimeix durament els treballadors. Conflicte militar: El sistema d'ascens beneficia els militars africanistes (els que lluiten al Marroc), provocant el rebuig dels militars peninsulars. Aquests formen les Juntes de Defensa, que critiquen el favoritisme i exigeixen reformes internes.

Conflicte polític: Diversos partits (PSOE, carlins, republicans radicals, nacionalistes) volen acabar amb el torn dinàstic i aposten per una descentralització. Es forma una Assemblea Parlamentària, liderada per la Lliga Regionalista. 7- REACCIÓ DEL GOVERN DAVANT ELS CONFLICTES OBRERS, MILITARS I POLÍTICS El govern reacciona amb repressió: Declara l'estat de guerra. Empresona líders obrers. Dissol les Juntes de Defensa. Jutja el comitè de vaga militarment. Davant la crisi, el rei Alfons XIII impulsa un govern de concentració nacional (1918): Integrat per conservadors, liberals, reformistes i la Lliga Catalanista. Inclou figures com Francesc Cambó, Enric Prat de la Riba i Bartomeu Robert.

El tornisme no desapareix, però s'introdueix un nou intent d'equilibri. 8- TRIENNI BOLXEVIC (1918-1921) El Trienni Bolxevic fou un període de forta agitació social i revoltes camperoles a Espanya, especialment a zones rurals del sud com Andalusia, Extremadura i Castella-la Manxa, entre els anys 1918 i 1921. Aquestes mobilitzacions estaven inspirades per la Revolució Russa de 1917, que havia implantat un govern comunista, i van rebre el nom de "bolxevic" per la por de les autoritats que Espanya pogués seguir un camí similar. Les causes principals van ser: Les pèssimes condicions de vida dels jornalers, que treballaven terres d'altres en règim molt precari.

L'augment dels preus després de la Primera Guerra Mundial, que va empitjorar la situació. L'influència creixent de la CNT i la UGT, que van estendre les seves reivindicacions també al món rural. Durant aquests anys, es van produir: Vagues i ocupacions de terres per part dels camperols, que reclamaven una reforma agrària profunda. Assalts a ajuntaments i actes de desobediència, sovint liderats per comitès obrers o camperols. Reivindicacions socials, com millores salarials, jornada laboral justa i accés a la terra. El govern va respondre amb una forta repressió, enviant la Guàrdia Civil i declarant l'estat de guerra en moltes zones.

Es van produir centenars de detencions, assassinats i tancament de sindicats. Tot i que el Trienni no va aconseguir els seus objectius immediats, va demostrar l'alt nivell de conflictivitat social al camp espanyol i la necessitat d'una reforma agrària. El conflicte va quedar latent fins als anys 30, quan reapareixeria amb força durant la Segona República i la Guerra Civil. 9- DESASTRE D'ANNUAL (estiu 1921 - Marroc) Antecedents: El rei Alfons XIII, empreses i militars africanistes donen suport a la guerra per interessos econòmics (mines, ferrocarrils) i militars (ascens i glòria). Les classes treballadores hi estan en contra.

Els fets: El general Silvestre ordena una ofensiva per ocupar la regió del Yebala, partint de Melilla. L'estratègia és desastrosa: soldats mal preparats, sense subministraments. A Annual, els berebers d'Abd-el-Krim embosquen les tropes massacre de més de 13.000 soldats i civils espanyols. El general Silvestre se suïcida. Conseqüències: Gran commoció social i protestes massives. Petició d'una investigació parlamentària. El general Picasso redacta l'Informe Picasso (1922): Denúncia corrupció, tràfic d'armes, ineficàcia, covardia. L'exèrcit espanyol es mostra mal dirigit i corromput, dominat per elit social, no per mèrit militar.

2- EL CATALANISME POLÍTIC (1833-1931) 1- DICTADURA DE PRIMO DE RIVERA (1923-1930/31) El 13 de setembre de 1923, el general Miguel Primo de Rivera va fer un cop d'Estat amb el suport del rei Alfons XIII, motivat pel desastre militar d'Annual, la tensió social i política, les vagues obreres i l'Informe Picasso. El cop va suposar la suspensió de la Constitució de 1876 i l'inici d'una dictadura militar. El règim es divideix en dues etapes: Directori Militar (1923-1925): govern format exclusivament per militars. Es declara l'estat de guerra, es prohibeixen partits i sindicats, es crea l'Unió Patriòtica com a partit únic i es dissolen les Corts i ajuntaments.

S'imposa una forta repressió social i es prohibeixen elements catalans com la bandera, la llengua i la Mancomunitat. Directori Civil (1925-1930): s'hi incorporen membres de l'alta burgesia. Es promouen obres públiques, es creen monopolis (RENFE, Telefònica, CAMPSA…), i es forma una Assemblea Nacional Constituent per legitimar el règim. Però el Crack del 29 provoca una crisi econòmica que genera descontentament entre la burgesia, el catalanisme i altres sectors. L'oposició creix (PSOE, CNT, catalanistes, republicans, exèrcit), i el 27 de gener de 1930, Primo de Rivera dimiteix i s'exilia.

El rei nomena Dámaso Berenguer com a cap de govern provisional en una etapa coneguda com la Dictablanda, amb l'objectiu de retornar a una monarquia constitucional. 2- CRACK DEL 29 (1929) L'any 1929, la caiguda de la borsa de Nova York provoca una crisi econòmica mundial. Tot i que Espanya no estava fortament industrialitzada ni del tot integrada al mercat internacional, sí que tenia deutes amb els Estats Units que ajudaven a finançar les obres públiques de la dictadura. Quan els EUA reclamen el retorn d'aquests diners, l'economia espanyola se'n ressent.

Aquesta situació provoca descontentament creixent entre sectors que inicialment havien donat suport al règim: La burgesia i els financers, afectats per la crisi. El catalanisme, ja hostil pel centralisme i les prohibicions, intensifica l'oposició. També creixen les crítiques des del món obrer, republicans i l'exèrcit. En aquest context de desprestigi i aïllament, el 27 de gener de 1930, Primo de Rivera dimiteix i marxa a l'exili. També s'hi pot vincular el fracàs de la invasió de Catalunya de 1926, liderada per Francesc Macià (Estat Català, després ERC), que pretenia impulsar una revolta contra la dictadura des de França.

3- PACTE DE SAN SEBASTIÀ (08/1930) El Pacte de Sant Sebastià va ser una reunió secreta celebrada a l'agost de 1930 entre diversos partits polítics opositors a la monarquia d'Alfons XIII. Hi van participar socialistes (PSOE), republicans, comunistes, nacionalistes catalans (com Estat Català i Esquerra Republicana), entre altres. L'objectiu era coordinar accions per enderrocar la monarquia i preparar una futura proclamació de la República. Van acordar presentar-se com una coalició a les pròximes eleccions municipals, amb el compromís que, si guanyaven, proclamarien la República, independentment de les diferències ideològiques.

Aquest acord va ser clau perquè, després de la victòria de les forces antimonàrquiques a les eleccions municipals del 12 d'abril de 1931, es proclamés la Segona República el 14 d'abril de 1931 i el rei Alfons XIII marxés a l'exili. 4- EL CATALANISME El catalanisme polític sorgeix a finals del segle XIX com a resposta a la manca de reconeixement cultural, polític i administratiu de Catalunya dins l'Estat espanyol. Els primers intents d'articular aquest sentiment es plasmen en els Congressos Catalanistes de 1880 i 1884, on es posen les bases per a un moviment que demanava més autogovern i protecció de la llengua i cultura catalanes.

Dins d'aquest moviment, destaca el vigatanisme, originat a la ciutat de Vic. Aquest corrent representava un catalanisme conservador i profundament catòlic, amb figures destacades com Jacint Verdaguer i Josep Torras i Bages, bisbe de Vic. Defensaven que "Catalunya serà catòlica o no serà", posant l'accent en tres pilars fonamentals: la família tradicional, la propietat privada i la religió catòlica, una visió molt lligada a la burgesia rural i urbana conservadora. El conflicte entre catalanisme i poder central es fa evident el 1905 amb els Fets del Cu-Cut.

Després que la revista satírica Cu-Cut publiqués una caricatura crítica amb l'exèrcit, oficials militars van assaltar la redacció a Barcelona. La reacció del govern fou aprovar la Llei de Jurisdiccions (1906), que prohibia ofendre o ridiculitzar l'exèrcit i els símbols de l'Estat. Aquest fet va provocar la indignació del catalanisme i l'aliança de diversos grups polítics —des de la Lliga Regionalista fins a republicans i alguns carlins— que van formar la coalició de Solidaritat Catalana el 1907, una candidatura unitària amb un programa comú que orbitava al voltant del Programa del Tívoli. Amb el temps, la Lliga Regionalista es va consolidar com el principal partit del catalanisme conservador.

El partit va liderar diverses iniciatives per assolir una certa autonomia dins l'Estat. Fruit d'aquestes pressions, el govern espanyol va permetre el 1914 la creació de la Mancomunitat de Catalunya, una institució que unificava les quatre diputacions provincials catalanes (Barcelona, Tarragona, Girona i Lleida). Tot i no tenir capacitat legislativa, era un pas simbòlic i pràctic cap a l'autogovern. Durant el seu període d'existència (1914-1925), la Mancomunitat va tenir tres presidents: Enric Prat de la Riba (1914-1917), Josep Puig i Cadafalch (1917-1923) i Alfons Sala i Argemí (1923-1925).

Sota el lideratge dels dos primers, la Mancomunitat impulsà dues grans línies d'actuació: la millora d'infraestructures i serveis públics (amb la construcció de carreteres, ports, línies de ferrocarril, telèfons i escoles tècniques) i la promoció de la llengua i cultura catalanes. En aquest àmbit destaca la tasca de Pompeu Fabra, que va elaborar el primer diccionari normatiu del català i contribuí a la normalització lingüística. A més, es van crear biblioteques públiques, es protegiren monuments i es fundà l'Institut d'Estudis Catalans. Tot i aquests avenços, la dictadura de Primo de Rivera va suspendre la Mancomunitat el 1925, i amb ella, tot el progrés cap a l'autogovern.

A més, la repressió contra el catalanisme durant la dictadura fou intensa: es va prohibir l'ús públic de la llengua catalana, es va impedir la representació de símbols identitaris com la bandera catalana i es limità fins i tot l'activitat esportiva d'entitats com el FC Barcelona. Aquest context de repressió va provocar que apareguessin nous partits catalanistes amb orientacions més sobiranistes i republicanes. Entre aquests, destaquen el Partit Republicà Català (1917), Acció Catalana (1922) i Estat Català (1922). Aquest darrer, fundat per Francesc Macià, va intentar el 1926 una fallida invasió de Catalunya des de França.

Finalment, al març de 1931, diverses d'aquestes forces es van unir per formar Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), que substituiria la Lliga com a partit hegemònic del catalanisme. Amb la caiguda de la dictadura i les eleccions municipals de l'abril de 1931, la victòria de les forces antimonàrquiques, entre elles ERC, va culminar amb la proclamació de la Segona República Espanyola el 14 d'abril de 1931, moment clau per al renaixement del catalanisme polític i cultural sota un règim democràtic. 3- LA SEGONA REPÚBLICA (1931-1936) La Segona República Espanyola es va proclamar el 14 d'abril de 1931, després de les eleccions municipals que van provocar l'exili del rei Alfons XIII.

En començar el Període Constituent (1931), aquesta proclamació es va fer de manera pacífica, amb la formació d'un govern provisional presidit per Niceto Alcalá-Zamora i Manuel Azaña com a cap de govern. A Catalunya, Francesc Macià (ERC) va proclamar la República Catalana dins d'una suposada federació ibèrica, fet que no va ser acceptat per l'Estat espanyol. A través de la negociació, Catalunya va poder redactar l'Estatut de Núria (1932), que li atorgava un cert grau d'autonomia amb competències en ensenyament, cultura, ordre públic i dret civil.

La Constitució de 1931, aprovada al desembre, establia una república democràtica, laica i unitarista, amb amplis drets socials i llibertats individuals. Va incloure el sufragi universal a partir dels 23 anys (també per a les dones), la separació Església-Estat, i una divisió clara dels poders executiu, legislatiu i judicial. Aquesta nova orientació democràtica va provocar resistències entre els sectors més conservadors del país.

El Bienni Reformista (1931-1933), dirigit per governs d'esquerres, va emprendre reformes profundes: la reforma agrària per expropiar terres als terratinents i repartir-les als camperols, la reforma religiosa per limitar el poder de l'Església en educació i patrimoni, la reforma militar per modernitzar l'exèrcit i garantir-ne la lleialtat a la República, i la reforma educativa per garantir una educació pública, laica i igualitària. Aquestes reformes van topar amb una gran oposició dels sectors conservadors: militars, eclesiàstics i grans propietaris. Les tensions socials van créixer, i el moviment obrer es va radicalitzar.

El gener de 1933 es va produir la revolta anarquista de Casas Viejas, que va acabar amb una repressió brutal. Aquesta massacre va provocar la dimissió d'Azaña i, després d'un intent fracassat de Martínez Barrio de formar govern, es van convocar noves eleccions al novembre del 1933. A les eleccions de 1933, per primer cop amb vot femení, les esquerres es van presentar dividides mentre que les dretes ho van fer en coalició. El partit més votat va ser la CEDA de Gil Robles, però el president Alcalá-Zamora va encarregar formar govern a la segona força, el Partit Republicà Radical de Lerroux, per desconfiança cap a la CEDA.

Es va iniciar així el Bienni Conservador (1933-1936), anomenat "negre" per les esquerres. Durant aquest període, el govern va desmantellar les reformes progressistes: es va frenar la reforma agrària, es va restaurar el poder de l'Església, es va amnistiar Sanjurjo i es va retallar el pressupost educatiu. A Catalunya, es va tombar la Llei de Contractes de Conreu, la qual cosa va provocar gran tensió amb els pagesos. L'octubre de 1934, la UGT i el PSOE van organitzar una vaga general revolucionària que va esclatar amb força a Astúries, on els miners es van alçar i van formar un exèrcit popular.

La revolta va ser sufocada amb gran violència per tropes dirigides per Franco i Goded, amb centenars de morts. A Catalunya, el president Lluís Companys va proclamar l'Estat Català dins la federació ibèrica, fet que va ser considerat un cop d'estat. El govern va suspendre l'autonomia i va empresonar Companys i tot el seu govern.

Després d'un escàndol de corrupció que va implicar Lerroux, es van convocar eleccions generals al febrer de 1936, que van donar la victòria al Front Popular (1936-1939), una coalició d'esquerres que va restablir les reformes interrompudes: amnistia per als empresonats, retorn de l'autonomia catalana, reactivació de la reforma agrària i nous estatuts per al País Basc i Galícia. Manuel Azaña esdevingué president de la República i Santiago Casares Quiroga, president del govern. Tanmateix, la polarització entre esquerres i dretes era extrema. El govern va il·legalitzar la Falange i empresonar-ne el líder, José Antonio Primo de Rivera.

Això, sumat a les tensions socials, va empènyer sectors de l'exèrcit a preparar un cop d'Estat. El 12 i 13 de juliol de 1936, l'assassinat del tinent d'assalt Castillo per feixistes, seguit de la venjança contra el polític de dretes Calvo Sotelo, va ser el detonant. El 17 de juliol de 1936, els militars es van aixecar a Ceuta i Melilla. L'endemà, el 18 de juliol, esclatava la Guerra Civil Espanyola, iniciada pels generals Sanjurjo, Mola, Goded i Franco, amb el suport de sectors conservadors, religiosos i feixistes, contra la legalitat republicana. 3.1- MESURES DEL NOU GOVERN 1. Reforma agrària frenada Es retornen terres als propietaris.

Llibertat de contractació dels jornalers (sense prioritat pels locals). 2. Recuperació del pes de l'Església S'eliminen mesures laiques. S'ajuda econòmicament l'Església. 3. Amnistia a Sanjurjo Es perdona el militar colpista del 1932. 4. Atac a l'autonomia catalana Es tomba la Llei de Contractes de Conreu (Unió de Rabassaires). 5. Retallades en educació Disminució del pressupost públic per escoles. 4- EL VOT FEMENÍ A ESPANYA AL 1933 Durant la Segona República Espanyola (1931-1939), es van impulsar reformes polítiques que buscaven la igualtat entre homes i dones. Una de les més destacades va ser la concessió del dret al vot femení.

Tot i això, aquesta mesura va generar un intens debat al Congrés dels Diputats. El projecte de Constitució de 1933 contemplava inicialment només el sufragi per a dones solteres i vídues, sota l'argument que les dones estaven massa influenciades per l'Església i que això podia alterar l'estabilitat familiar i social. Clara Campoamor, diputada del Partit Radical, va ser la gran defensora del vot femení. L'1 d'octubre de 1931 va pronunciar un discurs contundent al Congrés, defensant que la igualtat entre sexes havia de ser real i no només teòrica. Gràcies a la seva intervenció, el dret al vot femení va ser aprovat per una majoria de 74 vots.

Campoamor argumentava que condicionar el dret de les dones era una injustícia que contradeia els principis democràtics de la República. Malgrat això, no totes les dones polítiques compartien aquesta visió. Victoria Kent i Margarita Nelken es van oposar al sufragi femení. Kent creia que les dones no estaven preparades per votar i que el seu vot podia afavorir forces conservadores. Nelken defensava que només les dones amb formació o de classe obrera eren capaces d'exercir aquest dret amb responsabilitat.

Els arguments en contra del vot femení incloïen motius discriminatoris, com la suposada manca d'esperit crític i racionalitat de les dones, la seva influència per part de l'Església, i la idea que el lloc natural de la dona era la llar. Alguns fins i tot proposaven restringir el vot a les majors de 45 anys, considerant que les dones joves no tenien la maduresa suficient per votar. Finalment, les dones van poder votar per primera vegada en les eleccions generals del 19 de novembre de 1933. Aquells comicis van suposar la victòria de les dretes, i molts van culpar el vot femení d'aquest resultat, afirmant que les dones havien votat seguint l'opinió de l'Església.

Amb l'arribada de la dictadura franquista (1939-1975), tots els avenços en drets de les dones van ser anul·lats. El règim va imposar un model de dona submisa, centrada exclusivament en la llar i la família, exclosa de la política i del món laboral. No va ser fins a la Transició Democràtica, el 1977, que es va recuperar el dret al vot femení a Espanya. 4.1- LA DONA DURANT LA SEGONA REPÚBLICA (1931-1936) La Segona República va representar un moment clau d'avanç en els drets de la dona a Espanya. Per primera vegada, la Constitució de 1931 va reconèixer la igualtat legal entre homes i dones.

Un dels fets més destacats va ser l'aprovació del dret de les dones al vot, aconseguit gràcies a figures com Clara Campoamor. A més, es van aprovar lleis que permetien el divorci i donaven més llibertat a la dona en l'àmbit familiar i laboral. També es va fomentar l'accés femení a l'educació i a professions com la medicina, el dret o el magisteri. Aquest període va significar una obertura cap a la modernitat, on moltes dones es van començar a organitzar políticament i socialment per defensar els seus drets. Tot i això, aquests canvis no van arribar a totes les classes socials ni a tot el territori per igual, i van generar resistències en sectors conservadors.

4.2- LA DONA DURANT LA GUERRA CIVIL (1936-1939) Durant la Guerra Civil espanyola, les dones van tenir un paper actiu tant al front com a la rereguarda. En la zona republicana, moltes dones es van unir a les milícies populars i van lluitar com a combatents. Altres van treballar com a infermeres, comunicadores, cuineres o mestresses de serveis col·lectius. Organitzacions com Mujeres Libres van impulsar l'educació i l'emancipació femenina dins del moviment obrer i anarquista. Aquesta participació va suposar un trencament amb el rol tradicional que la societat atribuïa a la dona.

En canvi, a la zona franquista, es va començar a imposar de nou una visió conservadora del paper femení, lligada a la religió i la família. Tot i el context bèl·lic, moltes dones van demostrar autonomia, capacitat d'organització i compromís polític. Però la guerra també va comportar una gran violència i repressió, especialment contra dones vinculades a l'esquerra o que transgredien els valors tradicionals. 4.3- LA DONA DURANT EL FRANQUISME (1939-1975) Amb la victòria de Franco i l'inici de la dictadura, la situació de la dona va patir un fort retrocés. El règim franquista va imposar un model basat en la figura de la dona com a esposa obedient, mare abnegada i pilar de la llar.

Es van anul·lar els drets aconseguits durant la República, com el divorci o la igualtat jurídica. La dona no podia treballar, viatjar ni fer tràmits legals sense el permís del marit o del pare. L'educació femenina es va orientar exclusivament a formar bones mestresses de casa, i institucions com la Sección Femenina controlaven el pensament i el comportament de les dones. Aquest organisme promovia valors catòlics i patriarcals, i obligava les joves a fer serveis socials abans de poder treballar. Malgrat la repressió, moltes dones van resistir, i a partir dels anys 60 algunes van començar a reivindicar els seus drets, anticipant el feminisme que es consolidaria durant la Transició.

5- GUERRA CIVIL (1936-1939) La Guerra Civil Espanyola (1936-1939) va esclatar oficialment el 18 de juliol de 1936, quan un grup d'oficials militars, descontents amb el govern republicà, van organitzar un cop d'estat amb l'objectiu de tombar la República i restablir un règim autoritari. Aquest cop d'estat, que pretenien que fos ràpid, es va convertir en un conflicte que va durar tres anys. Els caps militars implicats, com Sanjurjo, Emilio Mola i Franco, van començar l'alçament als territoris africans espanyols (Ceuta i Melilla) i ràpidament es va estendre a la península.

L'assassinat del Tinent Castillo i la posterior venjança contra José Calvo Sotelo van ser els esdeveniments immediats que van desencadenar la guerra. D'una banda, el bàndol republicà estava format pel govern legalment establert, encapçalat per figures com Manuel Azaña i els diferents presidents que van passar durant la guerra. Aquest bàndol es va veure sorprès per la revolta i, inicialment, va dubtar a armar la població civil, temerós que això provoqués una revolució social. No obstant això, davant l'avenç dels militars insurrectes, el govern va acabar entregant armes als sindicats i a les milícies obreres, que van ser els principals defensors de la República en moltes zones.

Aquestes milícies estaven compostes majoritàriament per obrers i sindicalistes que lluitaven de manera desorganitzada, però apassionada. A Catalunya, per exemple, es va formar el Comitè de Milícies Antifeixistes, que va assumir un gran control de la vida política i social, impulsant mesures revolucionàries com la col·lectivització de terres i fàbriques. Aquest enfocament va generar conflictes interns dins del bàndol republicà, entre els que volien centrar-se en guanyar la guerra i restaurar la democràcia, i els que buscaven una transformació social profunda. En l'àmbit econòmic, la República va haver de reorientar la seva producció i organitzar racionaments per fer front a la guerra.

Políticament, es van formar governs d'unitat popular amb representació d'anarquistes, socialistes i comunistes, però l'inestable situació va portar a enfrontaments com els Fets de Maig de 1937, que van posar en evidència la divisió i la manca d'unitat interna. Per l'altra banda, el bàndol militar o nacional estava format pels oficials que es van alçar contra la República, liderats finalment per Francisco Franco, que va esdevenir la figura central i dictador després de la guerra. Aquest bàndol comptava amb una estructura militar molt més organitzada i jeràrquica, i amb el suport de grups conservadors com la Falange, els carlins, l'església i la burgesia tradicional.

La seva intenció era establir un règim autoritari que acabés amb la República i amb qualsevol iniciativa revolucionària. Franco i els seus col·laboradors van aplicar una repressió dura contra els opositors i van crear una junta de govern a Burgos, on van suspendre la Constitució i van prohibir partits polítics i sindicats. Aquest bàndol va comptar amb un gran suport internacional, especialment d'Alemanya nazi i Itàlia feixista, que van aportar armes, aviació i soldats, mentre que la marina i part de l'exèrcit espanyol també els van donar suport. Finalment, cal destacar que la Guerra Civil no va ser només un conflicte intern sinó un enfrontament que va atraure la intervenció internacional.

La República va rebre ajuda de la Unió Soviètica i de les Brigades Internacionals, mentre que els nacionals van ser recolzats per les potències feixistes d'Europa. Gran Bretanya i França, per la seva banda, van adoptar una política de no intervenció que en la pràctica va perjudicar els republicans. En definitiva, la guerra va enfrontar un bàndol republicà fragmentat i sovint dividit entre la defensa de la democràcia i la revolució social, contra un bàndol nacional disciplinat, amb un lideratge clar i amb una estratègia política i militar més cohesionada. Aquesta guerra va acabar amb la victòria dels nacionals i la instauració d'una dictadura sota Franco que va durar gairebé quaranta anys.

6- EL FRANQUISME El franquisme va ser el règim dictatorial establert a Espanya després de la victòria franquista a la Guerra Civil, i va durar des del 1 d'abril de 1939 fins al 20 de novembre de 1975, data de la mort de Francisco Franco. Durant aquest període, Espanya va estar sota una dictadura totalitària que es va caracteritzar per la repressió política, l'absència de llibertats democràtiques, l'autoritarisme i un fort control ideològic i social. El règim es va dividir en dues etapes principals: una primera marcada per l'aïllament i l'autarquia, i una segona de desenvolupament econòmic i transformacions socials.

La primera etapa (1939-1959) es va definir per la política d'autarquia, amb què Espanya pretenia ser econòmicament autosuficient, evitant les importacions i potenciant la producció interna. Aquesta decisió, acompanyada de l'aïllament internacional, va portar a una situació de misèria i fam generalitzada. Al mateix temps, es va instaurar una repressió política duríssima: milers de persones van ser empresonades, executades o forçades a exiliar-se. L'estat va concentrar tots els poders en la figura de Franco, que exercia com a cap d'estat, cap de govern i cap de l'exèrcit. No hi havia partits polítics legals, excepte la Falange, i es va eliminar tota mena de llibertats.

La censura era absoluta i la llengua catalana, com altres llengües no castellanes, estava prohibida en la vida pública. L'educació i els valors socials es van posar al servei del règim, amb la col·laboració activa de l'Església i institucions com la Sección Femenina i el Frente de Juventudes, encarregades d'adoctrinar la societat. En política exterior, Espanya va mantenir-se neutral durant la Segona Guerra Mundial, però simpatitzava amb les potències de l'Eix, com Alemanya i Itàlia. Va enviar la División Azul per ajudar els nazis al front de l'est.

Tanmateix, acabada la guerra i amb la derrota del feixisme, Espanya va patir un fort rebuig internacional, quedant aïllada fins a mitjans dels anys 50. Per legitimar el règim, Franco va impulsar un conjunt de lleis anomenades Lleis Fonamentals, que simulaven una aparença de legalitat i d'ordre institucional, però que en realitat servien per consolidar el seu poder absolut. A partir de 1953, amb els Pactes de Madrid amb els Estats Units i el Concordat amb el Vaticà, Espanya va començar a sortir del seu aïllament.

Això va marcar el començament de la segona etapa (1959-1975), on es va abandonar l'autarquia i es va promoure una obertura econòmica mitjançant el Pla d'Estabilització liderat per tecnòcrates de l'Opus Dei. Aquest pla va permetre una transformació econòmica profunda: es va liberalitzar el comerç, es van atraure inversions estrangeres, es va impulsar la indústria i va començar un fort creixement del turisme. Tot això va originar un fenomen conegut com el desarrollismo o miracle econòmic espanyol, que va suposar una millora de les condicions materials de vida per a moltes famílies. Aquest creixement econòmic va provocar importants canvis socials i demogràfics.

Milions de persones van emigrar del camp a les ciutats, provocant un èxode rural i la formació de barris de barraques. Va créixer la població urbana i l'economia de consum. Alhora, la societat començava a allunyar-se del model moral imposat pel règim: es va iniciar un procés de laïcització, i fins i tot sectors de l'Església van començar a criticar la dictadura. Es van fer reformes educatives, es va millorar la sanitat i es va ampliar la seguretat social. Tot i això, la repressió política no va desaparèixer del tot i les llibertats seguien molt limitades. L'oposició al règim es va intensificar durant aquests anys, tant des de dins com des de fora d'Espanya.

A l'interior, estudiants, obrers, moviments veïnals i organitzacions com CCOO, el PSUC i el PCE van començar a mobilitzar-se. A l'exterior, els exiliats mantenien viva la denúncia del franquisme. També van aparèixer grups com ETA, que va iniciar una lluita armada contra el règim a partir de 1968. El Manifest de Bellaterra (1975) i la creació de l'Assemblea de Catalunya (1971) van ser exemples destacats d'aquesta oposició organitzada i democràtica que reclamava llibertats, amnistia i el restabliment de l'autonomia catalana.

El règim franquista va entrar en crisi a partir dels anys 70, amb una creixent conflictivitat social, una crisi econòmica internacional, escàndols com el cas MATESA i l'assassinat de Carrero Blanco (1973) a mans d'ETA. Franco, ja molt gran i malalt, va designar com a successor a Joan Carles de Borbó, net del rei Alfons XIII. El règim arribava al seu final, impopular i desgastat, i després de la mort de Franco el 1975 es va iniciar la Transició democràtica cap a un nou sistema polític basat en les llibertats i el pluralisme.