Història Contemporània d'Espanya i Catalunya (1875-1986)

I 36 flashcards i 24 preguntes més al document.

Text del document

TEMA 1: LA RESTAURACIÓ (1875 - 1901) L'Europa que va veure l'ascens i la caiguda de Napoleó, la Revolució Industrial i el poder del nacionalisme, busca tranquilitat després dels enfrontaments entre França i el segon imperi alemany (reich). A Espanya, aquest projecte d'estabilitat, sembla arribar amb el retorn dels borbons. 1.1 LA MONARQUÍA CONSTITUCIONAL El retorn dels borbons va estar dirigit per la figura d'Antonio Cánovas del Castillo, qui tenia el suport de les principals elits econòmiques del país com el de la burgesia catalana (família Güell), del Madrid polític i, fins i tot, de la familia Rothschild com a resposta al Sexenni.

El sistema tenia com a columna vertebral a la monarquia borbònica amb la figura d'Alfons XII, amb el sistema bipartidista liderat pel partit conservador de Cánovas del Castillo i el partit liberal fusionista de P.M Sagasta, i tot sota el paraigües de la Constitució de 1876. Aquest nou projecte s'inspira en les grans potències europees com la Gran Bretanya de la reina Victòria per la seva alternança de poder, i en l'Alemanya de Bismarck. Aquest sistema conservador volia establir una política civilista i que volia fugir dels efectes de la Comuna de París.

El text constitucional redactat per Cànovas, li donava un enorme poder a l'església, defensava la propietat privada, i li donava al rei dret a "veto" en unes corts bicamerals. 1.2 ELS MECANISMES POLÍTICS La legitimitat del sistema descansa en la dinastia borbònica, en les victòries militars d'Alfons XII "el pacificador" amb el final de la guerra Carlista i la pau de Zanjón amb Cuba i, especialment, amb les eleccions que es coneixen amb el nom de caciquisme. El sistema electoral no era representatiu i tenia l'objectiu d'assegurar el torn pacífic des del mateix ministeri.

La figura del cacic, assegurava els resultats amb l'encasillado i, sobretot, amb la tupinada o pucherazo, que consisteix en la manipulació del cens electoral a través de la compra de vots, la violència i, fins i tot, utilitzant la figura dels morts o dels llàtzers. Els dos grans partits defensaven el sistema, pero Sagasta apostava per ampliar els drets socials amb la llei de sufragi electoral o la de llibertat d'associacions, que legalitza els sindicats. D'altra banda, Cánovas té l'objectiu de consolidar l'estat acceptant un concepte econòmic a les vascongades.

Encara que el sistema manifesta característiques d'un sistema liberal, no es pot considerar una democràcia degut a la corrupció electoral i a que el cens era limitat i les dones no estaven representades. La mort d'Alfons XII al 1885 consolida el sistema amb el pacte del Pardo on les elits acorden continuar amb la reina regent. 1.3 L'ECONOMIA DURANT LA RESTAURACIÓ 2 versions diferents per explicar l'apartat 1. L'Espanya de finals del segle XIX és un país de contrastos entre un camp molt endarrerit i algunes ciutats com Bilbao, Madrid o Barcelona, que disfruten dels efectes de la II Revolució Industrial.

En particular, destaquen les indústries catalanes del tèxtil i de l'alcohol, el que ha portat a parlar de la fàbrica d'Espanya. A més a més, trobem grans inversions britàniques a Andalucia per les vinyes, el que no amaga grans moviments migratoris cap a Cuba o Argentina. 2. Pel que fa l'economia, aquesta descansa a l'agricultura, però els efectes de la Revolució Industrial es veuen a les mines asturianes, al metall basc i en el tèxtil català, que provoca que es conegui com la fàbrica d'Espanya.

1.4 MOVIMENT D'OPOSICIÓ Encara que la restauració de Cánovas prioritza l'estabilitat del sistema, trobem diferents moviments d'oposició on alguns volen canviar el model i altres trobar el seu espai polític. Els principals "outsiders" van ser el moviment obrer, els carlistes, els republicans, els intel·lectuals i els nacionalismes perifèrics. En primer lloc trobem els moviments obrers, que tenen l'objectiu de millorar les condicions dels treballadors i es dividien entre socialistes i anarquistes. Els socialistes estaven liderats per Pablo Iglesias, que l'any 1879 funda el PSOE seguint les pautes de Marx.

Era un partit obrer que defensa els seus ideals a través del "socialista" i, a més, té a UGT com a sindicat proper. A més a més, cal destacar l'anarquisme, que combina la via sindical d'Anselmo Lorenzo amb els atemptats del Liceu o l'assassinat de Cánovas l'any 1897 com a resposta al procés de Montjuïc. En segon lloc, estan els grans perjudicats del sistema de la restauració: carlistes i republicans. Els primers són derrotats a tres guerres civils, mentre que els segons, després de l'experiència republicana, tenen figures com Pi i Margall i Emilio Castelar.

A més a més, no podem oblidar el grup d'intel·lectuals que funda l'ILE (Institut de lliure ensenyança), que tenia l'objectiu de modernitzar i alfabetitzar a la població. Finalment, apareixen els nacionalismes perifèrics influenciats pel romanticisme, que volen liderar, canviar l'estructura de l'estat o independitzar-se com, per exemple, el catalanisme polític, el nacionalisme basc de Sabino Arana que funda el PNB (Partit Nacionalista Basc) i els rebels cubans de José Martí.

1.5 LA PÈRDUA DE LES PROVÍNCIES D'ULTRAMAR La legitimitat del sistema de la Restauració era la pau de Zanjón amb Cuba de 1878, però aquesta comença a trencar-se per contínues tensions tot i l'autonomia aconseguida l'any 1897. L'intel·lectual José Martí lidera un procés d'independència que acaba introduint als EEUU a la perla del Carib (Cuba). Els interessos americans de Teddy Roosevelt i el president Mckinley, s'expliquen amb la doctrina Monroe per així construir el canal de Panamà.

L'incident del Maine al febrer de 1898 i la força de la premsa americana amb Pulitzer porten a la guerra hispanoamericana que acaba amb la derrota espanyola i la firma de la pau de París on Espanya perd Cuba, Puerto Rico, Guam i les Filipines. Els efectes de la pèrdua dels últims territoris d'ultramar, no es van fer esperar en el regne de Maria Cristina. D'una banda, els intel·lectuals com Azorín o Machado, denuncien els problemes d'Espanya en el que es coneix com Generació del 98 perquè creuen que és una potència de tercera categoria. D'altra banda, l'exèrcit és assenyalat com a culpable i radicalitza les seves postures mentres demana més inversions.

A més, respecte a l'economia, la repatriació dels capitals, frena la crisi tot i el tancament de caixes de l'any 1899. Finalment, la classe política reacciona. Des de Bilbao i Barcelona proposen canvis en l'estructura de l'estat i altres, com Joaquín Costa, pretenen regenerar el país. 1.6 EL CATALANISME POLÍTIC Un dels efectes de l'arrel romàntica a Espanya, ha sigut l'aparició del catalanisme polític. Es tracta d'un moviment cultural i polític que defensa un projecte hispànic des de Barcelona i que creix a l'ombra del Modernisme. Els motius que expliquen la seva aparició són culturals, econòmics, polítics i humans.

En primer lloc, neix per les reivindicacions culturals dintre de la renaixença, iniciada amb "Oda a la Pàtria" d'Aribau i "Els comptes vindicats" de Bofarull. En segon lloc, l'anomenada fàbrica d'Espanya reclama el seu espai en el tauler polític de la restauració. A més a més, es queixen del centralisme de l'estat i es rebel·len contra el sistema canovista. Finalment, el factor humà, que porta aquesta idea endavant amb persones de diferents ideologies. TIPUS DE CATALANISMES: Aquesta tendència que sembla desafiar a l'estat, presenta diferents sensibilitats. D'una banda, la progressista, liderada pel periodista de l'Avenç Valentí Almirall.

L'autor de "Lo Catalanisme" defensa una estructura d'estat que rebutja el centralisme, el laïcisme i, encara que és republicà, és possibilista amb la monarquia, i a més participa en el Memorial de Greuges de l'any 1885. D'altra banda, el món conservador es divideix entre catòlics i intel·lectuals. El bisbe de Vic Josep Torras i Bages, aposta per la religió cristiana com a eix amb arrels carlistes i antiliberals a la tradició catalana. Finalment, el món de la cultura sembla tenir la unificació italiana com a referent amb una enorme presència a les universitats i amb escriptors com Guimerà.

1.7 L'EVOLUCIÓ DEL CATALANISME L'aparició del catalanisme a finals del segle XIX, canvia l'estructura de la restauració. El primer congrés catalanista de 1880, posa les bases per la creació del centre català del 1880 que, liderat per Valentí Almirall, va portar a la redacció del Memorial de Greuges entregat a Alfons XII. Aquest document, demanava reconeixement a la llengua catalana, protecció a les indústries, així com modernitzar el país a l'estil d'Àustria-Hongria. Posteriorment, amb unes exigències més intenses on demanen l'autonomia, la lliga de Catalunya presenta un "missatge a la reina" a l'exposició de 1888.

En una línea similar al grup catòlic d'unió Catalanista, es redacten les Bases de Manresa de 1892. Aquestes, eren un tipus de constitució que demanava competències en educació, moneda i a l'administració, on la idea era que només poguessin entrar catalans. Va ser redactada per Enric Prat de la Riba i Torras i Bages. Els darrers anys del segle estan marcats pel missatge al rei dels Hel·lens, i la pèrdua de l'imperi americà. La independència de Cuba, va facilitar la fusió d'interessos entre intel·lectuals i grans industrials per acabar creant la lliga regionalista l'any 1901 amb Francesc Cambó i Prat de la Riba.

1.8 EL TANCAMENT DE CAIXES La pèrdua dels territoris americans i l'aparició del catalanisme polític, crea tensions en la vida del principat. La burgesia, decideix apostar per regenerar la vida política espanyola, confiant en el General Polavieja que arriba a ser ministre amb Silvela. De totes maneres, el vincle entre Madrid i Barcelona, es trenca amb el pressupost de Villaverde, i els comerciants protagonitzen el Tancament de Caixes de 1899. La conseqüència d'aquesta protesta, va ser la unió d'interessos entre unió Regionalista i el Centre Nacional Català, que es fusionen i creen la Lliga Regionalista l'any 1901, que tindrà un enorme èxit amb la "candidatura" dels quatre presidents.

La Lliga Regionalista, era un partit conservador, no dinàstic i nacionalista, però no independentista. GLOSSARI 1: DEMOCRÀCIA I LIBERALISME. CLIENTELISME I CORRUPCIÓ. La Restauració va tenir com arquitecte del sistema a Antonio Cánovas del Castillo. El polític conservador va establir a la monarquia d'Alfons XII i de Maria Cristina d'Habsburgo Lorena com a eix vertebrar amb un bipartidisme similar al britànic de la reina Victòria i a l'Alemanya de Otto Von Bismarck.

La legitimitat del sistema descansava en la legitimitat històrica del borbons, la popularitat dels joves reis i en el sistema electoral que tenia com objectiu assegurar el canvis de govern de forma pacífica; aprofitant el context econòmic de la II revolució industrial que tenia com a símbol les inversions angleses o els cotxes Elizalde. No obstant, les eleccions no eren representatives de la població espanyola de l'època i la divisió de poders molt limitada.

En ordre d'aconseguir el candidat desitjat les votacions estaven marcades per una enorme corrupció electoral conegudes com caciquisme, on diferents figures pressionaven a la població per votar als seus candidats i fins i tot s'alterava el cens amb els llàtzers. Així mateix des del ministeri, amb la tupinada, els resultats ja estaven decidits abans que la població exercicis el seu dret. En conclusió, no podem parlar que la Restauració fos un sistema democràtic perquè les eleccions estaven adulterades i no tota la població tenia dret a vot. De fet, les dones van estar excloses fins l'arribada de la II República encara que destaquen altres àmbits com la literatura de Emilia Pardo Bazán.

Aquesta part només si la fan comparar amb algunes de les dictadures: D'altra banda, un règim que arriba al poder després d'una guerra, persegueix i assassina a l'oposició i no convoca eleccions està lluny de ser considerat una democràcia encara que accions com el PE fos molt positiu per la població. TEMA 2: EL PROGRÉS IMPERFECTE (1902-1931) Del desastre del 98 a la II República 2.1 ESPANYA A INICIS DEL SEGLE XX El segle XX a Espanya comença amb les figures d'Alfons XIII, que és el rei des de 1912, i Ena (Victoria Eugenia) en un territori que es caracteritza per una sèrie de nous reptes.

En primer lloc, hi han grans moviments migratoris cap a centres industrials com Barcelona on els obrers abracen ideologies com l'anarquisme. En segon lloc, l'exèrcit, que és el gran culpable per la premsa del desastre, pateix macrocefàlia. En tercer lloc, gran part de la població pateix un enorme analfabetisme on l'església controla el sistema educatiu davant les crítiques d'Emilia Pardo Bazán. En quart lloc, l'arrel romàntica provoca que els diferents nacionalismes com el basc, el gallec o el català, creixin i demanin una nova forma d'Estat amb figures com Cambó.

Finalment, els nous actors polítics com Joaquín Costa, Miret o Canalejas dels liberals, o Maura i Silvela dels conservadors, confien en sortir de la crisi a través del Regeneracionisme. 2.2 ELS FETS DEL CU-CUT! I LA CRISI DEL CIVILISME La violenta reacció de l'exèrcit contra la revista CU-CUT, molt propera a la Lliga i a la Veu de Catalunya, provoca un terratrèmol polític. L'acudit publicat al novembre de 1905 i l'atac contra la revista, van ser premiats amb la llei de jurisdiccions de Moret un any després.

Davant d'aquesta situació, Cambó organitza una plataforma política amb el nom de "Solidaritat Catalana" que aplega totes les forces polítiques catalanes, menys els radicals de Lerroux sota el paraigües del programa Tivoli de 1906. Aquesta plataforma, demanava acabar amb la llei de jurisdiccions i descentralitzar l'estat. Les conseqüències d'aquesta rebel·lió política van ser: En primer lloc, Solidaritat aconsegueix un gran èxit electoral i la Lliga consolida el seu lideratge polític. En segon lloc, Cambó queda en una posició de mediador amb el poder i el president Maura, i desenvolupen polítiques regeneracionistes com la Llei d'administració local.

Finalment, la revolució de l'estiu de 1909 acaba amb aquesta relació per la dimissió de Maura com a primer ministre. 2.3 LA SETMANA TRÀGICA Aquesta setmana va ser una revolta obrera de caràcter anticlerical, antimilitarisme i antiburgesa que va tenir lloc a "La Rosa de Foc" i altres ciutats industrials catalanes entre el 26 de juliol i el 2 d'agost de 1909. El conflicte es va originar per la protesta de la ciutadania i, en particular, de les dones, per la crida de reservistes per anar a la guerra del Rif al Marroc. A més, es passa d'una vaga convocada per Solidaritat Obrera a la crema d'esglésies, escoles catòliques i profanacions de tombes al ritme de les barricades.

Les conseqüències d'aquesta rebel·lió van ser: En primer lloc, intervé l'exèrcit i les lluites provoquen centenars de morts, apliquen la llei Marcial i assenyalen a un culpable: Francesc Ferrer i Guàrdia, qui és executat davant l'escàndol. En segon lloc, el president Maura es convidat a dimitir emportant-se la seva revolució des de dalt i la seva col·laboració amb Cambó. Finalment, el món obrer s'organitzarà millor i l'any 1910 es funda la CNT, esperant una altra oportunitat. 2.4 LA CRISI DEL PACTE DEL PARDO (1909-1912) Una de les conseqüències de la rebel·lió de les masses o de la setmana tràgica, va ser la dimissió del president conservador Antoni Maura.

La seva revolució des de dalt va aconseguir la llei de vagues i posa les bases del INP (Institut Nacional de Previsió), però la campanya "Maura No!" Porta als liberals de Moret a trencar el pacte del Pardo després de formar un bloc d'esquerres amb els republicans. El nou govern, que poc després passa a José Canalejas, aplica polítiques regeneracionistes. En primer lloc, en l'àmbit social, instaura el servei militar, que acaba amb les "quintes" i, a més, la llei de la cadira. En segon lloc, aprova la llei del candado, que limitaba el poder religiós.

Finalment, estableix un diàleg amb el catalanisme que portarà a la llei de Mancomunitats, fins que és assassinat pel terrorisme anarquista al novembre de 1912. 2.5 LA MANCOMUNITAT (1914-1925) La Mancomunitat es tractava d'una institució administrativa, que neix de la cort entre Cambó i Dato, i representaba la descentralització d'Espanya i un èxit pel catalanisme en l'any bicentenari del 1714. S'organitzava sota la figura d'un president, càrrec ocupat per Enric Prat de la Riba, Puig i Cadafalch i Alfons Sala. A més, tenia una assemblea permanent i un Consell amb membres de les quatre diputacions.

Els seus objectius, eren els de modernitzar Catalunya a través d'infraestructures i de la cultura del noucentisme. D'una banda, es van instal·lar línies telefòniques i construir carreteres. D'altra banda, figures com Eugeni d'Ors i Pompeu Fabra estan darrere de construccions de biblioteques com la BNC (Biblioteca Nacional de Catalunya) o l'escola del treball. Finalment, aquest exitós projecte desapareix amb la dictadura de Miguel Primo de Rivera l'any 1925. 2.6 LA GRAN GUERRA I LA CRISI MÚLTIPLE (1917) Encara que el govern d'Eduardo Dato i la monarquia d'Alfons XIII declaren Espanya neutral, els efectes de la Gran Guerra no es van fes esperar en la societat i en l'economia.

Mentres l'opinió pública en divideix entre aquells que són favorables als aliats com els progressistes, i els conservador que prefereixen el món alemany: Les indústries espanyoles creixen sense millorar les condicions dels treballadors. Aquest context de tensió esclata a l'estiu de 1917 on tres sectors es rebel·len contra en poder . En primer lloc tenim les reivindicacions de l'exèrcit que s'organitzen en juntes de defensa militar liderades per Benito Juan que demanen millas condicions de vida pel poble i una política d'ascens efectiva. Davant les queixes, el govern de Dato decideix negociar.

En segon lloc, aprofitant aquest esperit de reforma, al mes de juliol s'organirza una assemblea de parlamentaris a Barcelona liderada per Cambó, que demana l'autonomia per Catalunya i una nova constitució . Finalment, el moviment obrer del PSOE - UGT convoca una vaga general als principals centres industrials del país, inspirant-se en a Revolució Russa, per l'agost (10/8). La sortida de la crisi va tenir com a protagonista a Francesc Cambó, es forma un govern de concentració amb el liberal García Prieto, mentre l'exèrcit reprimeix durament al PSOE i a un moviment obrer que omplirà ciutats com Barcelona de pistolers.

2.7 L'EVOLUCIÓ DE LA VIDA POLÍTICA A CATALUNYA La vida política a la Catalunya de la Restauració està marcada per acords i desacords amb el poder central i una enorme intensitat social. En primer lloc, és el catalanisme conservador qui a través de la lliga té el lideratge polític a Catalunya. Els seus líders, Cambó i Prat de la Riba, l'autor de "La Nacionalitat Catalana", aconsegueixen èxits com la Mancomunitat catalana, s'apropen a la figura del rei, però fracassen en l'estatut d'autonomia i amb la idea de " per l'Espanya gran". També trobem a altres forces minoritàries com el centre nacional republicà.

D'altra banda, trobem a les formacions d'esquerra que estan a l'ombra de la Lliga fins l'any 1917, on apareixen opcions com el Partit Republicà de Lluís Companys o l'Estat Català de Francesc Macià. Finalment, trobem el PRR d'Alejandro Lerroux, que era conegut com "l'emperador del Paral·lel". Es tractava d'una formació obrera anticatalanista i contrària a l'església que va tenir un gran èxit entre els immigrants. A més, hi ha un sindicat que no para de créixer i atrau a molts obrers i immigrants. 2.8 LA DESCOMPOSICIÓ DEL SISTEMA (1918-1923) El sistema polític de la Restauració va estar afectat des de 1918 per una profunda crisi en mig de la Grip espanyola.

En primer lloc, el moviment obrer es radicalitza a territoris com Andalusia i Catalunya en un període conegut com el Trienni Bolxevic. Al febrer de 1919, la ciutat de Barcelona es va quedar a les fosques degut a la vaga de La Canadenca, que aconsegueix la jornada laboral de 8 hores. A aquesta victòria de la CNT li seguirà el fenomen del pistolerisme, un enfrontament entre la Patronal amb el seu sindicat lliure contra el moviment obrer, que va deixar més de 800 atemptats, les morts d'Eduardo Dato o Salvador Seguí, a més de la llei de fugues que va fer de Barcelona la ciutat més violenta d'Europa.

En segon lloc, l'assassinat d'Eduardo Dato, per confiar en Martínez Anido, provoca que les possibilitats de reforma fracasin i el col·lapse de l'intercanvi de partits. En tercer lloc, apareixen noves realitats polítiques com el partit comunista o l'Estat Català de Macià (que forma el Galeuska l'any 1923), que no volen donar continuïtat al sistema. Finalment, la qüestió del Marroc es torna a fer present amb el Desastre d'Annual de 1921 on més de 10.000 soldats perden la vida davant les tropes d'Abd el-Krim.

Com a resultat, es comença a investigar els motius amb un informe anomenat expedient Picasso que apunta al rei, a polítics i industrials, mentre alguns intel·lectuals comencen a pensar en un cirurgià de ferro com a solució. 2.9 LA DICTADURA DE PRIMO DE RIVERA A) INTRODUCCIÓ (Suports i Objectius) La resposta a la crisi que patia el sistema de la Restauració des de 1917 va ser la reacció autoritària. Al setembre de 1923, el capità general de Catalunya, Miguel Primo de Rivera, publica un manifest i estableix una dictadura que acaba amb el liberalisme en línia amb altres països europeus com la Itàlia de Mussolini.

El pronunciament va tenir un ampli suport que anava des d'Alfons XIII, l'església, els industrials i alguns intel·lectuals com Ortega i Gasset. Els objectius del cop eren els de restablir l'ordre públic que havia trencat el pistolerisme, millorar la situació al protectorat després del desastre d'Annual, aturar l'ascens dels regionalismes, i aprofitar la situació econòmica dels feliços 20. B) DESENVOLUPAMENT La dictadura es va dividir en dues etapes: la directori militar i, des de 1925, el directori civil amb Unió Patriòtica (UP). En aquests set anys les línies polítiques per regenerar Espanya van ser els següents: En primer lloc, acaba amb el pistolerisme, instaurant l'estat de guerra.

A més, s'apropa a formacions com UGT i el PSOE de Largo Caballero, i presenta un ambiciós projecte d'obres públiques, especialment a Catalunya, on es construeix el metro, les fonts de Montjuïc o el Poble Espanyol. En segon lloc, gràcies a la col·laboració amb França, soluciona la situació del Marroc amb el desembarcament d'Alhucemas. En tercer lloc, el dictador entén Espanya com una extensió de Castella i ataca els nacionalismes perifèrics, tancant la Mancomunitat i reprimint la cultura catalana, provocant el rebuig dels escriptors catalans i l'ascens de Francesc Macià.

Finalment, es tracta d'una etapa de desenvolupament econòmic que beneficia el gran capital amb la creació d'empreses monopoli com Campsa i Telefónica, encara que el símbol de l'èxit regeneracionista va ser l'Exposició Universal de 1929 a Barcelona. C) OPOSICIÓ I CAIGUDA D'altra banda, el cirurgià de ferro va patir resistències de diferents sectors de la població. L'oposició anava des d'alguns intel·lectuals com Miguel de Unamuno, els universitaris, i alguns membres de la "Generació del 27". A més, alguns polítics desenganyats funden Acción Republicana. També l'exèrcit presenta una gran resistència a la dictadura amb l'intent de cop d'estat de 1926 conegut com la Sanjuanada.

Un altre intent de cop d'estat el va liderar Francesc Macià amb els fets de Prats de Molló, fet que li va donar molta publicitat al líder d'Estat Català. El moviment obrer, tot i la dura repressió, s'organitza i funda la CNT-FAI l'any 1927 de la mà de Federica Montseny. No obstant, el que arrossega el dictador al seu final va ser la crisi econòmica de 1929, provocant la pèrdua de confiança del rei i la dimissió de Primo de Rivera al gener de 1930.

GLOSSARI 2: REFORMES SOCIALS I ESTAT DE BENESTAR Després de la unificació alemanya sota la dinastia dels Hohenzollern, el canciller Otto Von Bismarck desenvolupa unes polítiques que tenien com objectius assegurar les pensions i la protecció dels treballadors alemanys, conegudes com l'Estat de Benestar. Aquestes polítiques d'intervenció, que volen donar una solució als diferents moviments socials; com el mateix Lleó XIII, de l'època van tenir el seu eco a l'Espanya canovista i per tant anteriors a la dictadura franquista.

En primer lloc, durant la Restauració polítics com José Canalejas o Dato seguint l'estela del regeneracionisme van establir reformes com la Llei de la cadira o l'Institut Nacional de Previsió (INP). En segon lloc, la curta experiència republicana que s'inspira en l'Alemanya de Weimar i la Bauhaus va mantenir una legislació molt favorable a algunes causes socials com prova la reforma agrària, les vacances pagades i la llei Salmón Amorín. Així mateix, les dones van aconseguir el dret a vot gràcies a figures com Clara Campoamor i durant la tràgica guerra civil Federica Montseny, la ministra anarquista, aprova la llei d'avortament.

Encara que l'arquitectura d'un veritable estat de benestar només s'aconsegueix fins l'irrupció del PSOE de Felipe González amb la sanitat pública d' Ernest Lluch o les pensions no nominals; podem afirmar que el franquisme no va ser clau en la consecució d'aquestes millores; tot i que els plan d'estabilització van tenir efectes molt positius. TEMA 3: LA II REPÚBLICA (1931 - 1936) L'Europa dels anys 30 està divida entre el reformisme democràtic, la reacció autoritaria i la revolució social, tots aquests projectes van tenir el seu efecte a Espanya. 3.1 DE LA DICTADURA A LA II REPÚBLICA En acabar la dictadura, Alfons XII proclama a Dámaso Berenguer com a nou president del govern.

Aquesta decisió provoca que diferents polítics vinculats a la Restauració com Niceto Alcalá Zamora s'incorporin a la oposició republicana o que es formin grups com ASR (Asociación al Servicio de la República) amb Ortega i Gasset. Durant l'agost de 1930, polítics intel·lectuals amb el suport de militars, es comprometen en el Pacte de Sant Sebastià a instaurar una República a Espanya i l'autonomia de Catalunya. Tanmateix, el cop militar de Galán i García Hernàndez intenta accelerar el procés, però acaba amb militars assassinats i el Comitè Revolucionari a la presó.

Aquesta situació provoca el final de la Dictablanda, ja que Berenguer dimiteix, i l'arribada de l'almirall Aznar amb l'objectiu de convocar unes noves eleccions municipals a l'abril de 1931. Les eleccions municipals, celebrades en dues voltes al mes d'abril, donen un resultat favorable als monàrquics, però les candidatures republicanes aconsegueixen la victòria en 41 capitals de província. En conseqüència, Alfons XIII abandona el país i es proclama la II República Espanyola el 14/04/1931. En paral·lel, a Catalunya, el partit nascut del Congrés de Sants i liderat per Lluís Companys i Francesc Macià, ERC proclama la República Catalana dintre de la Federació de Repúbliques Ibèriques.

Davant d'aquesta situació, el Govern Central provisional, representat per Fernando de los Ríos, negocia retirar aquesta proclamació amb la promesa d'un estatut d'autonomia i de la Generalitat. 3.2 EL BIENNI REFORMISTA Després de la proclamació de la República, es forma un govern provisional sota la direcció d'Alcalá Zamora i integrants del Pacte de Sant Sebastià com Azaña. Els diferents reptes i promeses els porten a convocar unes eleccions generals on s'imposa el PSOE, que forma una coalició amb el PNRS (Partit Nacional Republicà Socialista), encara que Niceto Alcalá Zamora és anomenat president de la República i Azaña del govern.

El primer objectiu del parlament, va ser la redacció d'una Constitució. Inspirada en la República de Weimar, establia la possibilitat d'autonomies dintre d'un estat integral, el laïcisme de l'estat, i el vot universal impulsat per Clara Campoamor, mentre la bandera sería la tricolor. Un cop aprovat el nou text constitucional, no sense tensions, el govern es concentra en un ambiciós projecte per reformar l'estat i la societat espanyola per canals democràtics. En l'àmbit estatal, les reformes es van concentrar en la descentralització, en l'exèrcit, i en l'església, mentre que a nivell social toquen aspectes com el món agrari i els drets civils.

En primer lloc, modifiquen l'estructura centralista d'Espanya ja que permeten la formació d'autonomies per territoris històrics com Catalunya. En segon lloc, reformen l'exèrcit amb la llei Azaña, per sotmetre als militars al poder civil, i els jubilen i tanquen a acadèmies com la de Saragossa. En tercer lloc, divideixen l'estat i l'església i acaben amb el control educatiu dels catòlics, mentre impulsen la construcció d'escoles públiques i missions pedagògiques. A més, la llei estrella va ser la Reforma Agrària per repartir terres entre els camperols a canvi d'indemnitzacions.

Finalment, s'aproven els drets civils de les dones per iniciativa de Clara Campoamor, que aconsegueix el vot universal. A més, s'aproven lleis com la del divorci, la defensa de la república, i es crea la guàrdia d'assalt. 3.3 L'OPOSICIÓ DURANT EL PRIMER BIENNI REPUBLICÀ L'ambiciós projecte reformista del govern Azaña, va tenir resistències del món conservador i de les esquerres. D'una banda, les dretes tenien partits minoritaris com La Falange de José Antonio Primo de Rivera, o Renovació Espanyola de Calvo Sotelo i, a més, un gran partit de masses: la CEDA.

Es tractava d'un partit liderat per Gil Robles, que respectava el partit republicà sempre i quan la propietat privada, l'unitat d'Espanya i la religió, no estiguessin perjudicades. De totes maneres, és l'exèrcit qui representa la principal amenaça per la República, com demostra el cop d'estat de José SanJurjo de 1932, que va ser una resposta a l'estatut i a la reforma agrària. D'altra banda trobem el moviment obrer, amb especial presència a Catalunya i Andalusia. La CNT, liderada per Durruti, desgasta el sistema Republicà amb diferents vagues com la del Prat de Llobregat l'any 1932.

De totes maneres, el punt culminant de l'anarquisme va tenir lloc a Cadis, a un poble anomenat Casas Viejas al gener de 1933. Es va tractar d'una revolta anarquista liderada per Segismundo Seisdedos que acaba amb diferents morts per la guàrdia d'assalt. La gestió de la crisi, acaba amb el prestigi d'Azaña i provoca la seva dimissió i la convocatòria d'eleccions generals al novembre d'aquell any. 3.4 EL BIENNI RECTIFICADOR (1933-1935) A) EL GOVERN La pressió de la crisi de Casas Viejas i el desgast econòmic, provoquen la caiguda d'Azaña. En aquesta situació el cap d'estat, Alcalá Zamora, convoca noves eleccions al novembre de 1933 on, per primer cop, voten les dones.

El resultat va donar la victòria a la CEDA de Gil Robles, encara que és Alejandro Lerroux del PRR qui forma govern amb l'objectiu de moderar les reformes anteriors. La línea política del nou govern va ser la de congelar la reforma agrària, a més, continuen desenvolupant polítiques educatives permetent escoles públiques, tant laiques com catòliques. Finalment, amb la llei Salmón Amorín, s'impulsa la construcció d'habitatges de baix cost. Altres decisions van ser les de amnistiar els implicats al cop de SanJurjo i les tenses relacions amb Lluís Companys.

B) LA RESPOSTA DE LA OPOSICIÓ Les forces polítiques com UGT i el PSOE de Largo Caballero, no acepten la derrota electoral del novembre de 1933. La reacció davant l'entrada de la CEDA al govern de Lerroux, amb 3 ministres, és la de convocar una vaga general, que acaba en una revolució a Astúries i Catalunya. A la regió minera d'Astúries, AO (Alianza Obrera) s'uneix a la vaga desencadenant una violenta reacció anticlerical. En aquesta situació, el govern aplasta el moviment obrer amb l'ajuda de l'exèrcit d'Àfrica i la Legió, on destaquen Francisco Franco i Millan Astray.

En paral·lel, a Catalunya, la Generalitat liderada per Lluís Companys es rebel·la contra la República i es proclama l'Estat Català dintre de la República Federal Espanyola amb conseqüències terribles per al seu govern. C) CONSEQÜÈNCIES DE LA REVOLUCIÓ D'OCTUBRE I EL FINAL DEL BIENNI CONSERVADOR El fracàs del moviment socialista i catalanista, va deixar més de mil morts i una dura repressió amb 300.000 detinguts, i el govern de la Generalitat queda empresonat a l'Urugay i a la ciutat de Cadis i, a més, sense l'autonomia.

A més a més, els efectes de la rebel·lió van dividir el govern de coalició, on la CEDA es mostrava més intransigent i demanava més presència del catolicisme i de l'exèrcit, com demostra la lecció de Francisco Franco com a cap de l'Estat Major. Finalment, es crea un clima de desconfiança entre el món conservador i les esquerres, a qui acusen de patrimonialitzar el sistema. En paral·lel, Azaña torna a l'escena política i reorganitza el govern d'esquerres, mentre el govern central s'enfonsa amb el govern de l'Estraperlo. En aquesta situació, Alcalá Zamora, sense considerar a Gil Robles, convoca eleccions pel febrer de 1936.

3.5 LES ELECCIONS DE FEBRER DE 1936 Al febrer de 1936 es celebren unes eleccions generals en una situació política tensa i molt polaritzada. D'una banda, les formacions d'esquerra s'organitzen en el Front Popular que liderava Manuel Azaña i, d'altra banda, trobem el Front Nacional Contrarevolucionari amb Gil Robles al capdavant i que organitzava als partits conservadors. Finalment, la victòria va ser per les esquerres per un estret marge que, des d'un primer moment, aplica el seu programa electoral amb l'amnistia pels revolucionaris d'octubre de 1934 i amb grans expropiacions agràries.

Les principals formacions del Front Popular van ser: Izquierda Republicana, PSOE, Partit Comunista, Esquerra Republicana i Suport Anarquista. Les principals formacions del Front Nacional van ser: CEDA, RE (Renovación Española) i, en alguns llocs, PRR (Partir Radical Republicà) i PNV (Partit Nacional Vasc). 3. 6 LA II REPÚBLICA I CATALUNYA Les relacions de Catalunya amb la II República es caracteritzen per acords i desacords. Les eleccions municipals d'abril de 1931 donen la victòria a ERC, una formació que neix del Congrés de Sants, davant la sorpresa de Cambó.

Durant el Bienni Reformista, ERC actua com un partit fundador del sistema i, després de la proclamació d'Estat Català, obté la promesa de la Generalitat i d'autonomia. Amb aquest objectiu, el partit de Macià i Companys redacta l'Estatut de Núria amb una comissió liderada per Jaume Carner, i és aprovat en referèndum al mes de febrer per després ser acceptat pel govern d'Azaña a l'agost de 1932. Encara que amb canvis com, per exemple, la idea de nació i el fet que permetia dues llengües oficials, va ser considerat tot un èxit per un partit que va tenir al mateix Companys com a ministre de Marina i les resistències de la CNT i de partits conservadors.

D'altra banda, les relacions del catalanisme amb el Bienni Conservador estan marcades pels Fets d'octubre de 1934. Les tensions judicials entre els rabassaires i la IACSI per la Llei de Contracte de Conreus, l'entrada de la CEDA al govern i les pressions personals, porten al president Companys a declarar l'Estat Català la nit del 6 d'octubre. Les conseqüències van ser molt negatives pel seu govern i pels Radicals i Lligaires, que col·laboren amb el govern central com, per exemple, Pere Rahola o Pich Pon.

Finalment, la dimissió del govern central i els escàndols de corrupció com l'Estraperlo i el cas Nombela, porten a una nova convocatòria electoral on el Front Català d'Esquerres s'imposa al Front Català d'Ordre al febrer de 1936. 3.7 LA RADICALITZACIÓ SOCIAL I EL SEMESTRE DEL FRONT POPULAR Després de la victòria del Front Popular, el nou govern gestiona uns escenaris polítics, socials i militars cada vegada més radicalitzats. En l'àmbit polític, Manuel Azaña és anomenat president de la República i, el nacionalista gallec Casares Quiroga, president del govern.

Les línies polítiques van consistir en reactivar mesures del Bienni Reformista com la Reforma Agraria (IRA - Institut Republicà Agrari), treballar en nous estatuts a Euskadi i Galícia, i aplicar la Llei d'Amnistia. En paral·lel, pateixen problemes d'ordre públic amb enfrontaments de diferents grups d'esquerres com anarquistes i comunistes com La Falange, que deixen víctimes. Finalment, amb l'objectiu d'evitar l'amenaça de l'exèrcit, el govern aïlla de la capital a militars sospitosos i africanistes com Mola, Goded i Francisco Franco.

GLOSSARI 3: EL PAPER DE LA DONA Encara que l' època contemporánea neix de forma negativa per a les dones, com prova el codi napoleonic, provocarà la reacció del moviment feminista per part de Lucretia Mott a Seneca Falls. L'Espanya de la restauració tenia a importants figures literàries com Sofia Casanovas o Emilia Pardo Bazán, que reivindicava la figura de la dona i millores en aspectes educatius en un sistema on la figura femenina era invisible políticament; i socialment vivia a l'ombra del marit o el pare. No obstant, l' arribada de la II República va variar aquest panorama tot i certes tensions en el parlament.

La parlamentaria Clara Campoamor va ser clau perquè les dones tinguessin aquest reconeixement; el qual es va allargar a altres aspectes socials com el laboral i artístic amb Las Sin Sombrero. A més, destaca la figura de la ministra Federica Montseny a sanitat. És precisament, que per aquest motiu moltes dones van defensar la II República amb les brigades mixtes de la Guerra Civil, perquè no volien evitar ser doblament derrotades com finalment va ser amb el franquisme.

Durant la dictadura del general Franco, especialment en la seva primera etapa el sexe femení estava destinat a convertir-se en la perfecte "dona tradicional, ocupant-se de les tasques de la llar i de ser mare perdent la seva independència i observant com la Secció Femenina de la Falange li marcava el pas, (fins transformar-les en promotores del règim com l'actriu Marisol.

Destaca la figura de Mercedes Sanz-Bachiller, fundadora del auxilio social y procuradora a les corts franquistes.) L'arribada de la democràcia i la Transició va provocar que les dones recuperessin els seus drets socials, que defensava Mercedes Formica, amb la irrupció de diferents periodistes com Mercedes Milà o Victoria Prego i polítiques com Carmen Díez ; així com després la llei de l'avortament amb Adolfo Suárez. GLOSSARI 4: REVOLUCIÓ I REVOLUCIONARIS. CONFLICTE SOCIAL I OBRERISME En paral·lel a la revolució industrial que va desenvolupar el capitalisme i les burgesies occidentals, també es va desenvolupar —o va prendre nom— un nou cos social: el proletariat.

A l'Espanya de la Restauració, els principals moviments obrers tenien com a objectiu millorar les condicions laborals dels treballadors, i així van néixer els moviments socialistes, amb el PSOE de Pablo Iglesias, i els anarquistes, que van tenir un fort impacte a Andalusia amb la Mano Negra i a Catalunya amb episodis com el Procés de Montjuïc i la Setmana Tràgica, fet que va donar a Barcelona el sobrenom de La Rosa de Foc. Els efectes de les dues revolucions a Rússia durant l'any 1917 van tenir el seu impacte en l'Espanya de la Restauració, posant el sistema contra les cordes i essent salvat in extremis pel mateix Francesc Cambó.

Les cicatrius de l'anomenada Crisi Múltiple van convertir la Barcelona de la vaga de la Canadenca en The Wildest City of Europe, amb els anys del pistolerisme. Tot i que la dictadura de Primo de Rivera va perseguir els moviments anarquistes, com els de la CNT —de la qual Heredera de Barcelona es considera hereva—, els moviments obrers van tornar a esclatar, provocant una gran inestabilitat durant els temps de la II República, com en els casos de la Revolució d'Astúries de 1934. Amb l'esclat de la Guerra Civil, si bé els moviments obrers, i en particular els anarquistes, van ser clau per evitar el cop d'estat dels sublevats, el seu èxit acabaria condemnant la II República.

El somni de la revolució semblava materialitzar-se en ciutats com Madrid i Barcelona al ritme de les col·lectivitzacions de la CNT, que atreien figures com George Orwell, però alhora deslegitimaven les aspiracions republicanes davant l'ordre internacional. Tot plegat va tenir com a símbol el tràgic episodi dels Fets de Maig de 1937, que mostrava la tràgica divisió republicana entre ERC-PSUC i CNT-POUM. Vaga de la Canadenca—Aconsegueix 8h jornada laboral TEMA 4: L'ÚLTIMA GUERRA CIVIL (1936 - 1939) L'ordre internacional nascut a Versalles, sembla trencar-se amb el nou conflicte Espanyol.

4.1 EL CIELO ESTÁ SIN NUBES ; "LA CONSPIRACIÓ MILITAR" En paral·lel als primers mesos del Front Popular, s'ha creat una conspiració per acabar amb la República, que suma els interessos de terratinents, l'església, part dels militars, i membres de la societat civil com Juan March. Es tractava d'un cop sense ideologia clara amb Emilio Mola com a director, i que comença el 17 de juliol a Melilla, on Francisco Franco havia de ser el personatge clau per traslladar les tropes a la península. Es diu que els sublevats fracassen per la divisió de l'exèrcit i la resistència del moviment obrer i altres autoritats republicanes.

En conseqüència, Espanya queda mortalment dividida entre els sublevats a la zona d'agricultura, i els republicans en les àrees industrials. El cop fallit i l'esclat de la revolució, condueixen a una guerra davant un horroritzat Azaña. 4.2 EL COP A CATALUNYA I LES OLIMPÍADES POPULARS Encara que les institucions republicanes col·lapsen amb diferents dimissions, el cop fracassa a les grans capitals com Madrid i Barcelona. A Catalunya, els militars sublevats per Godet fracassen per 2 motius. En primer lloc, la UMRA (Unión Militar Republicana Antifascista), alerta al govern de la Generalitat, que organitza la resistència amb la Guàrdia Civil.

En segon lloc, els diferents moviments obrers com els anarquistes de Durruti, o el POUM (Partido Obrero de Unificación Marxista) que amb l'ajuda dels atletes de l'Olimpíada Popular defensen la legalitat republicana. En conseqüència, des del 19 de juliol, a Catalunya s'estableix un doble poder entre les institucions republicanes i el comitè de milícies antifeixistes, que té com a símbol les col·lectivitzacions. 4.3 LA RELACIÓ INTERNACIONAL Després del cop d'estat fallit, l'equilibri entre els sublevats i el govern republicà porta als seus líders principals, Franco i José Giral, a demanar ajuda internacional.

Els sublevats es van dirigir a les potències feixistes de l'alemanya de Hitler i de l'Itàlia de Mussolini trobant la seva col·laboració, ja que van rebre avions com els Junckers, la legió Còndor i els Savoia, i el CTV (voluntaris italians). Els motius d'aquests acords van ser estratègics i van tenir un paper clau en el trasllat de les tropes africanes a la península (i van deixat la seva petjada en els bombardejos de Guernica (04/1937) i Barcelona). A més, els sublevats van comptar amb el suport del Vaticà, de Portugal i de diferents empreses americanes com la Texaco o Ford.

D'altra banda, els republicans demanen ajuda a França i a Gran Bretanya, però tots dos països rebutgen col·laborar, influenciats pels informes dels seus ambaixadors a Espanya. En aquesta situació, francesos i britànics proposen el principi de No Intervenció que mai va ser respectat. La defensa republicana quedava en mans de Mèxic i, especialment, de la Unió Soviètica de (L'URSS) de I.Stalin. Els soviètics proporcionen armes com el avions mosca o Popeye, assessors que reorganitzen l'exèrcit i, sobretot, impulsen la creació de les Brigades Internacionals, que integrava a més de 40 mil voluntaris de 50 països diferents i que seran clau per la defensa de Madrid.

A més, va ser clau la propaganda, que va tenir el suport d'intel·lectuals com George Orwell o Simone Weil. Els motius de la col·laboració van ser ideològics, estratègics i a canvi de les reserves d'or espanyoles. En conseqüència, l'activitat diplomàtica va ser molt negativa pels interessos republicans perquè la comunitat internacional els iguala (els dos bàndols). (I els acords de Munich del 38 acaben amb les esperances republicanes). 4.4 L'EVOLUCIÓ DEL BÀNDOL SUBLEVAT Encara que el bàndol sublevat va tenir divisions, van aconseguir estar units durant tot el conflicte. El que els va mantenir junts va ser la religió catòlica, el seu nacionalisme espanyol i el rebuig al comunisme.

Amb la mort de Sanjurjo, els militars rebels s'organitza en una Junta de Defensa Militar a Burgos durant el mes de setembre, i que estaba liderada per Miguel Cabanellas. Els principals candidats a obtenir el mandat únic eren Queipo de Llano, Mola i Francisco Franco. Finalment, l'escollit com a "Generalisimo" i cap d'estat va ser Franco degut al seu èxit amb l'Alcazar de Toledo, les negociacions internacional i a liderar les tropes africanistes.

El seu mandat comença amb dubtes per la resistència de Madrid i la batalla dels Jarama i, el 19 d'abril de 1937, persuadit per Serrano Suñer, fusiona a Carlistes i Falangistes en el decret d'unificació pel qual naixia el Partit Únic FET-JONS o Movimiento, el que va ser un veritable cop d'estat. A més, rep el favor de l'església amb la carta col·lectiva redactada per Isidre Gomà, que veu la guerra com una creuada per a salvar la civilització cristiana.

En conseqüència, el mandat únic es construeix sobre el suport de l'exèrcit, l'església, la propaganda i el partit FET-JONS mentre, en paral·lel, comença a crear un estat de característiques feixistes amb assassinats als contraris, depuracions, i acabant amb les lleis republicanes i instaurant de noves com el Fuero del Treball de 1938. 4.5 EL PODER A LA ZONA REPUBLICANA La zona republicana va viure un procés de col·lapse, reorganització i resistència durant un conflicte en mig de la tensió entre la guerra i la revolució. A) GOVERN GIRAL (juliol-setembre) Amb l'inici del cop d'estat, el govern de la república entra en descomposició amb diferents dimissions, i el poder cau en mans de José Giral.

El dirigent republicà pren la decisió de desfer l'exèrcit i busca l'ajuda internacional de França i Gran Bretanya, encara que queda a expenses de la Unió Soviètica. Les dificultats en la defensa de Madrid i les revolucions socials a ciutats com Barcelona, porten a José Giral a dimitir al setembre de 1936. B) ELS GOVERNS DE LARGO CABALLERO El nou president, el socialista Largo Caballero, és clau per reorganitzar el caos republicà. En primer lloc, forma un govern de concentració que inclou les diferents tendències del Front Popular, des dels comunistes i, fins i tot, a anarquistes com Joan García Oliver i Federica Montseny.

En segon lloc, reconstrueix l'exèrcit amb l'ajuda dels assessors soviètics en l'anomenat exèrcit popular, que va ser clau en la defensa de Madrid. Finalment, trasllada el govern a València mentre a Madrid es produeix la matança de Paracuellos. A principis de la primavera de 1937, Largo Caballero tenia raons per ser optimista fins que tenen lloc el Decret d'Unificació dels sublevats, el bombardeig de Guernica i els Fets de Maig de Barcelona, que trenca les esperances republicanes amb una Guerra Civil dintre de la Guerra Civil.

El conflicte que exclata pel control de l'edifici de la Telefònica de Barcelona, amagava les tensions entre la guerra i la revolució que defensava ERC-PSUC i, d'altra banda, la CNT i el POUM (Partit Obrer d'Unificació Marxista) de Nin. L'enfrontament va provocar l'intervenció del govern que a l'octubre acaba traslladant la capital a Barcelona. A més, les divisions internes porten a un enorme descrèdit internacional i a la dimissió de Largo Caballero per les pressions soviètiques.

C) EL GOVERN DE JUAN NEGRÍN El nou president va ser el socialista Juan Negrín, el preferent de la URSS, tenia com a objectiu connectar el conflicte espanyol amb un nou possible conflicte internacional o negociar una rendició digna. Al ritme de Resistir es vencer, elabora un programa de govern anomenat Els 13 punts, i busca una batalla decisiva. La política interna de l'últim govern republicà es caracteritza per enormes divisions dins del PSOE i amb els governs de Catalunya i Euskadi, a més dels bombardejos constants que rebia la ciutat de Barcelona.

En l'àmbit internacional, no aconsegueix canviar el principi de no-intervenció de França i Gran Bretanya, i el Pacte de Munic acaba amb les seves esperances mentres perd la Batalla de l'Ebre i comença l'exili republicà. Finalment, Manuel Azaña dimiteix al febrer del 39 i el Coronel Casado lidera un cop d'estat contra la república al mes de març, i acaba amb la guerra. 4.6 EL DESENVOLUPAMENT DE LA GUERRA A CATALUNYA Els primers mesos de la guerra estan marcats per la violència revolucionària cap al món conservador i les col·lectivitzacions que porten a la Generalitat a restablir l'ordre amb el Decret de Col·lectivitzacions de Josep Tarradellas.

A més, el govern de Companys s'encarrega de collir a milers de refugiats que arriben d'altres punts d'Espanya fugint dels sublevats, de la mateixa manera que els catalans de Burgos fugien de la violència revolucionària. El doble poder que existia des de l'inici del conflicte desapareix amb els Fets de Maig de 1937 que enfronta el POUM-CNT contra ERC i el PSUC pel control de la Telefònica. Finalment, amb l'arribada del govern d'Azaña a l'octubre del 37, van augmentar els bombardejos sobre Barcelona i la resta de Catalunya que provenien de Mallorca. Amb la derrota a la Batalla de l'Ebre al 1938, la població s'encamina cap a l'exili.

*Fets de la Fatarella: conflicte entre propietaris rurals anarquistes al gener de 1937. 4.6 LES BATALLES PRINCIPALS En paral·lel als bombardejos i a la gana que es viu a la rereguarda, van haver-hi una sèrie d'enfrontaments en els 3 anys de guerra que van mobilitzar a més de 2 milions de persones. 1936 El primer any de guerra, està marcat per la defensa de Madrid al ritme del No pasarán! de la pasionaria i l'ajuda soviètica que permet resistir a les tropes sublevades.

1937 L'any 1937 està marcat per les divisions republicanes i l'unificació dels sublevats sota Franco, en l'àmbit militar, l'exèrcit popular aconsegueix la victòria dels Jarama i els sublevats de l'altre bàndol es concentren en la campanya del nord, on tenen l'ajuda de la Legió Còndor. En alguna d'aquestes batalles destaquen les fotografies de Robert Capa i Taro. 1938/39 Finalment, després de la derrota republicana de Terol, les tropes de Rojo i Franco, s'enfronten a la batalla de l'Ebre de juliol a setembre de 1938 on va intervenir la quinta del biberón.

La victòria franquista provoca la caiguda de Barcelona al gener del 39 i de Madrid al març, el que posa punt i final al conflicte l'1 d'abril. 4.8 LA FACTURA DE LA GUERRA A) MOTIUS Els motius que van portar l'esclat de la guerra i van provocar un desastre demogràfic són els següents. Algunes de les raons van ser les dificultats que va tenir Espanya per construir un sistema liberal amb noves realitats socials i nacionals. En segon lloc, trobem influències del feixisme i el comunisme que arrosseguen a l'exèrcit i al moviment obrer. Finalment, el factor humà, que porta a la població a veure l'altre com un enemic i a seguir les decisions de polítics i militars.

B) LA VIOLÈNCIA DELS DIFERENTS BÀNDOLS La guerra d'Espanya va ser un dels episodis més tràgics del segle XX, dividint el país a ritme de morts, humil·liacions i gana, amb unes cicatrius difícils de superar. L'onada de violència va acabar amb més de cinquanta mil víctimes i més de mig milió d'exiliats que aniran a França, a la Unió Soviètica (URSS) i diferents parts d'Amèrica. Al bàndol sublevat, la violència va ser brutal, tal i com demanava el director Mola, i es va centrar a Extremadura i Andalusia, on van perseguir a obrers, autoritats republicanes, mestres i intel·lectuals com Garcia Lorca.

Els franquistes van aplicar la seva brutalitat amb la llei de responsabilitats polítiques, els paseos, humillacions sobretot a les dones, així com actuacions exemplaritzants com les matances a la plaça de toros de Badajoz o Extremadura, o el bombardeig del Guernica immortalitzat per Picasso. En paral·lel, el bàndol republicà actua amb una intensitat similar, tot i les queixes d'Azaña i del govern republicà. Els principals afectats de la violència revolucionària van ser sectors conservadors com l'església, l'aristocràcia, la burgesia i intel·lectuals de dretes com Pedro Muñoz Seca a Para Cuellos.

C) VIURE LA GUERRA A més, les condicions de vida a la rereguarda es van caracteritzar pels bombardejos, com el de Cabra, i enormes dificultats alimentàries, particularment al bàndol republicà. La població va sobreviure a través del mercat negre i susedanis com la truita Cartuja o el pa negre. TEMA 5: EL FRANQUISME: DE LA SUPERVIVÈNCIA A L'AGONIA (1939 - 1975) El segle XX sembla caracteritzar-se pel seu progrés tecnològic i pel seu autoritarisme, i el franquisme és un bon exemple. 5.1 CARACTERÍSTIQUES DEL RÈGIM El nou estat és el resultat de la Guerra Civil.

El règim es caracteritza pel seu nacionalisme espanyol, pel seu anticomunisme propi del feixisme italià, i per rebutjar sistemes liberals. Els seus suports fonamentals van ser l'exèrcit, a qui li deu la victòria, l'església, a qui entrega l'educació, i al Fet-Jons o Movimiento, on s'integraven les diferents famílies polítiques. A més, el sistema tenia un poderós aparell de propaganda per controlar l'hegemonia cultural a través del cinema, la censura, el NO-DO (Noticiario y Documentales), i intel·lectuals. Finalment, la dictadura divideix a la societat entre els guanyadors de la guerra i els derrotats, el que provoca empresonaments i exili.

5.2 LA PRIMERA ETAPA DEL FRANQUISME (1939-1959) A) LA LEGITIMACIÓ DEL SISTEMA I EL PROCÉS D'INSTITUCIONALITZACIÓ Després del final de la Guerra Civil, el règim busca la legitimació internacional amb els aliats, que li han pagat la guerra, i es suma al Pacte Antikominter i abandona la Societat de Nacions (SDN). L'inici de la Segona Guerra Mundial, porta a Espanya a canviar la seva posició de neutralitat a no-bel·ligerant, seguint la visió de Serrano Suñer com a ministre d'exterior, i tenen lloc les reunions de Franco amb Hitler a Hendaia, amb Mussolini, i la visita de Himmler a Montserrat.

Les exigències espanyoles sobre Àfrica i Gibraltar, van fer impossible la entrada al conflicte mundial tot i que envien a la División Azul a lluitar amb els nazis l'any 1941. El nou ordre mundial, sorgit de la postguerra, perjudica els interessos franquistes, que és condemnat per la ONU l'any 1946 i aïllat amb la retirada de tots els ambaixadors excepte els del Vaticà, Suïssa, Portugal i l'Argentina dels Perón. En paral·lel, el nou estat es construeix sobre les línies polítiques falangistes, amb unes corts franquistes, lleis molt repressives com per exemple la llei de defensa, i organitza a la societat amb les joventuts franquistes i la secció femenina.

La reacció de la família monàrquica, porta a aprovar i convocar un referèndum per la llei de Successió de 1947. El context de la Guerra Freda va facilitar una nova estratègia diplomàtica en mans de catòlics com Carrero Blanco i Martín Artajo. El maquillatge internacional presenta el règim com un regne catòlic i anticomunista, el que porta als acords amb el Vaticà i Estats Units de 1953, que es coronen amb la visita d'Eisenhower l'any 1959. Les conseqüències van ser molt positives pel franquisme, que aconsegueix reconeixement americà, forma part d'organismes com la ONU a canvi de bases americanes i notables efectes econòmics que acaben amb les cartilles de racionament.

B) LA POLÍTICA ECONÒMICA: GANA, CARTILLES I ESTRAPERLO El nou estat i la Ena, va instaurar una política econòmica nacionalista que seguia l'exemple d'Itàlia, que perseguia l'autosuficiència econòmica (autarquia). L'autarquia descansava en la família dels falangistes que van ocupar diferents ministeris. L'intervencionisme econòmic va controlar la producció de l'agricultura i també la indústria a través del INI (Instituto Nacional Industrial), que nacionalitza empreses o crea d'altres com Renfe. A més, en els anys de postguerra es va invertir en obres públiques com pantans, i va portar a la nit de la industrialització espanyola.

Els efectes sobre la població van ser terribles amb la gana, que actuava com a mecanisme de control. Les zones més perjudicades van ser Andalusia i Extremadura. La distribució de l'alimentació es feia a través de l'auxilio social i del CGAT (Comisaría General de Abastecimientos y Transportes) amb les cartilles de racionament, que van generar una enorme corrupció en el mercat negre, desnutrició i malalties com tuberculosi. En aquesta situació, es produeixen moviments migratoris cap a l'exterior com Amèrics llatina o Europa, i també interns a àrees industrials com Barcelona, que no tenia polítiques d'acollida.

C) LA REPRESSIÓ A ESPANYA La política de repressió iniciada a la guerra, continua durant la postguerra en diferents formes, i estableix una forta divisió entre els guanyadors i els derrotats. La victòria dels sublevats provoca la pèrdua del sistema liberal, i part de la població i autoritats republicanes acaben exiliades. La violència es va organitzar a través de lleis com la que anava en contra del comunisme i la masoneria l'any 1940 o la policía secreta BPS (Brigada Político-social). A més, cal destacar les presons, camps de concentració com el de la Bota a Barcelona, o treballs forçats com el del Valle de los Caídos a Madrid.

La repressió també va tenir els seus efectes en la premsa, la cultura i l'educació, que estaven censurades amb un fort protagonisme de l'església. Finalment, les dones van ser doblement vençudes, perdent els drets aconseguits durant la Restauració i la II República i van ser condemnades a un rol familiar, i espais com el Liceu Femení van ser tancats. D) LA REPRESSIÓ A CATALUNYA La repressió a Catalunya va seguir les mateixes líneas que a la resta d'Espanya excepte en l'aspecte cultural, on volen acabar amb la influència del catalanisme, en un territori que consideren desafecte.

El nou estat acaba amb les lleis republicanes i la Generalitat, mentre assassina a Lluís Companys i escriptors com Rahola. A més, l'administració, com el sistema educatiu, va patir depuracions, com el cas de Jaume Vicens Vives, i es va reprimir la cultura catalana, perseguint publicacions o acabant amb el català com a llengua nacional. Finalment, encara que hi ha col·laboració d'autoritats i empreses, la cultura catalana queda fossilitzada a expressions que el règim permet com les sardanes, els castellers i autors acceptats com Josep Pla.

E) ELS MOVIMENTS D'OPOSICIÓ A CATALUNYA Els moviments d'oposició a Catalunya es caracteritzen per la gana i pel terror, que feia complicat organitzar-se contra la dictadura. En l'àmbit polític, la Generalitat continua existint a l'exili, i es troba en mans de Josep Irla i Tarradellas entre Mèxic i França. En segon lloc, trobem a moviments clandestins com organitzacions obreres molt limitades pel sindicat vertical o fuero del trabajo, però destaquen especialment els Maquis, molt vinculats al partit comunista i que van intentar ocupar la Vall d'Aran a l'octubre de 1944.

Finalment, durant la dècada dels cinquanta, es trenca aquest temps de silenci amb la vaga de tramvies el 15 de març de 1951, on es protesta per la pujada de preu i la situació econòmica, i des del món catòlic es forma el CC (Crist Catalunya) de Jordi Pujol. F) L'OPOSICIÓ AL FRANQUISME A ESPANYA La família antifranquista està dividida pels efectes de la guerra, i condicionada pel context internacional, la gana i la repressió. En primer lloc, en l'àmbit institucional, els republicans i els monàrquics busquen el suport internacional per acabar amb Franco.

Els primers, amb el JEL (Junta Española de Liberación), aconsegueixen que l'ONU condemni a la dictadura i l'aïlli l'any 46, mentre que el Comte de Barcelona es presenta com a alternativa amb el manifest de Lausana i Estoril. En segon lloc, trobem tímides protestes obreres a ciutats com Manresa, però limitades pel sindicat vertical. Finalment, en la dècada dels cinquanta, una nova generació comença a trencar les cadenes del franquisme,…