Història Contemporània d'Espanya (1700-1931)

I 66 flashcards i 44 preguntes més al document.

Text del document

1r EXAMEN resumen 1. LA GUERRA DE SUCCESSIÓ (1700-1714) 1.1. Context històric L'any 1700 va morir Carles II, rei de la dinastia dels Àustries o Habsburg, sense descendència. Per aquest motiu, calia trobar un successor que pogués ocupar el tron espanyol. En aquella època, el rei volia unir els diferents regnes de la monarquia hispànica sota un mateix sistema de govern i imposar les lleis i institucions de Castella als altres territoris, com Catalunya, Aragó, València i les Illes Balears. La Guerra de Successió va ser important perquè va afavorir la construcció d'un Estat absolutista i centralitzat, en què el rei concentrava el poder i intentava controlar tots els territoris. 1.2.

Els dos pretendents al tron Després de la mort de Carles II, van aparèixer dos candidats principals al tron espanyol: Felip d'Anjou: defensava el model absolutista francès. Carles d'Àustria: defensava el model pactista. L'any 1701, Felip d'Anjou va ser coronat rei d'Espanya amb el nom de Felip V. Com que pertanyia a la dinastia borbònica francesa, altres potències europees van témer que es formés una aliança massa poderosa entre França i Espanya. Per aquest motiu, diversos països van donar suport a Carles d'Àustria. 1.3. Desenvolupament de la guerra 1702 — Gran Aliança de la Haia Anglaterra, Portugal, Holanda, Àustria i diversos estats alemanys van formar una aliança contra Felip V.

Així, el conflicte es va convertir en una guerra internacional i també en una guerra civil dins de la monarquia hispànica. Dins d'Espanya, els dos bàndols principals eren: Corona d'Aragó: formada per Aragó, Catalunya, València i les Illes Balears, va donar suport a Carles d'Àustria. Corona de Castella: va donar suport a Felip V. 1707 — Batalla d'Almansa Felip V va aconseguir conquerir València i Aragó. Aquests territoris van perdre les seves institucions pròpies i van passar a tenir les lleis de Castella mitjançant els decrets de Nova Planta. 1712 — Carles d'Àustria es converteix en emperador La mort del germà de Carles d'Àustria va provocar que aquest es convertís en emperador d'Àustria.

Les potències europees van començar a témer que, si també aconseguia el tron espanyol, acumulés massa poder. 1713 — Pau d'Utrecht Anglaterra i Holanda van signar la pau amb Felip V. El tractat va posar fi a la participació d'aquestes potències en la guerra i va comportar concessions territorials. 1714 — Caiguda de Barcelona Catalunya va continuar lluitant fins al final. Barcelona va resistir el setge(emboscada) de les tropes de Felip V fins a l'11 de setembre de 1714, quan va ser derrotada. Mallorca va continuar resistint fins al 1715. 1.4. Conseqüències de la Guerra de Successió La victòria de Felip V va permetre avançar cap a un model d'Estat absolutista i centralitzat.

Els decrets de Nova Planta van eliminar les institucions i les lleis pròpies dels territoris derrotats i hi van imposar les normes de Castella. A Catalunya, el català va deixar de ser la llengua de l'Administració i va perdre presència en els àmbits oficials, mentre que el castellà s'hi imposava. Aquesta situació va afavorir la diglòssia, és a dir, una situació en què conviuen dues llengües, però una té més prestigi i més presència en els àmbits oficials que l'altra. - L'11 de setembre es commemora la Diada de Catalunya perquè aquell dia, l'any 1714, Barcelona va ser derrotada i va perdre les seves institucions. 2.

ELS PRIMERS BORBONS I L'ESTAT ABSOLUTISTA Els primers monarques borbònics van intentar implantar un Estat absolutista a Espanya i modernitzar-ne l'administració. Tot i que van aconseguir moltes reformes, també van trobar resistències de diferents sectors de la societat. Els reis estudiats en aquest apartat són Felip V, Ferran VI i Carles III. 2.1. Felip V (1701-1746) Felip V va intentar implantar el model absolutista francès. Per fer-ho, va impulsar reformes administratives, territorials, militars i culturals amb l'objectiu de concentrar el poder en la monarquia.

Reformes de l'Administració Durant el regnat dels Àustries, el govern s'organitzava mitjançant diferents consells, cadascun relacionat amb un territori de la monarquia. Felip V va substituir aquest sistema per una administració més centralitzada. Es va mantenir el Consell de Castella com a òrgan principal i es van crear cinc secretaries, semblants als ministeris actuals: - Secretaria d'Estat. - Secretaria de Justícia. - Secretaria de Marina. - Secretaria de Guerra. - Secretaria d'Índies, encarregada d'organitzar el comerç amb les colònies. L'objectiu era que el govern fos més centralitzat i que el rei pogués controlar millor els territoris.

Reorganització territorial El territori va deixar d'organitzar-se segons els antics regnes i es va dividir en províncies. Aquesta reorganització permetia controlar millor la població, l'ordre públic, la justícia i la recaptació d'impostos. Les províncies estaven controlades per diferents autoritats: - Capità general: s'encarregava del poder militar. - Reial Audiència: intervenia en l'administració de la justícia i de la Hisenda, relacionada amb la recaptació d'impostos. Així, la monarquia podia reforçar el poder militar, controlar millor els territoris i obtenir més ingressos. També es van reorganitzar territorialment les colònies americanes.

Reforma de l'exèrcit Es va intentar professionalitzar l'exèrcit i establir el sistema de reclutament per quintes, la qual cosa consistia a reclutar un de cada cinc joves en edat militar quan hi havia una guerra. Aquest sistema era injust perquè les persones amb més diners podien aconseguir lliurar-se del servei militar. Imposició del castellà El castellà es va imposar com a llengua administrativa. A Catalunya i València, per exemple, el català va deixar de ser la llengua habitual dels documents oficials. Aquesta situació va contribuir a la diglòssia entre el català i el castellà.

Centralització de les universitats a Cervera Es van tancar les universitats catalanes i es va centralitzar l'ensenyament universitari a Cervera. Aquesta mesura també permetia a la monarquia controlar què s'ensenyava, ja que els professors depenien del poder polític. D'aquesta manera, el rei podia afavorir una formació més propera a la seva ideologia. Revisió del tractat d'Utrecht Felip V també va intentar recuperar territoris perduts durant la Guerra de Successió. Mitjançant els tractats de família amb França, Espanya va participar en conflictes europeus i va recuperar territoris com Sicília i Nàpol. 2.2.

Ferran VI (1746-1759) Durant el regnat de Ferran VI es van impulsar reformes destinades a millorar l'administració, augmentar els ingressos de l'Estat i reforçar el control del territori. Cadastre d'Ensenada El cadastre era un recompte d'informació sobre la població i les propietats d'un territori. L'objectiu era conèixer millor els recursos disponibles, controlar les propietats i fer més eficient la recaptació d'impostos. Reforma de l'armada Ferran VI va impulsar una reforma de l'armada, és a dir, de la marina militar. L'objectiu era controlar millor les costes, combatre la pirateria, protegir els vaixells comercials i afavorir el comerç marítim.

Si el comerç millorava, l'Estat també podia obtenir més ingressos mitjançant els impostos. La Gran Redada de 1749 Va ser una persecució massiva de la població gitana a Espanya. Concordat amb la Santa Seu i regalisme Ferran VI va signar un concordat amb la Santa Seu, és a dir, un acord amb el papat. Aquest tipus d'acord permetia a la monarquia ampliar el seu poder en qüestions que fins aleshores havien estat sota la influència de l'Església. El regalisme és la política que busca augmentar el poder del rei en detriment dels privilegis de l'Església. Per exemple, el rei podia intentar assumir competències que abans corresponien a les autoritats eclesiàstiques. 2.3.

La Il·lustració La Il·lustració va ser un moviment que defensava la raó per sobre de la superstició i donava molta importància a l'educació i al coneixement. Entre les seves idees principals hi havia la defensa dels drets individuals, com la llibertat i la propietat, la separació entre el poder polític i el religiós i la llibertat de comerç. La Il·lustració va influir en el desenvolupament del liberalisme. El liberalisme polític defensava una organització de l'Estat en què el poder no estigués concentrat en una sola persona, sinó que es dividís en poder executiu, legislatiu i judicial.

El despotisme il·lustrat El despotisme il·lustrat era una forma de govern en què els reis i els seus ministres aplicaven algunes idees de la Il·lustració per modernitzar el país, però sense renunciar al poder absolut del monarca. La seva idea principal es resumeix en la frase: «Tot per al poble, però sense el poble». Això significa que el rei volia millorar l'economia i el funcionament de l'Estat, però sense permetre que la població participés en les decisions polítiques ni qüestionés el seu poder. 2.4. Carles III (1759-1788) Carles III va ser un dels principals representants del despotisme il·lustrat. Va arribar al poder envoltat de ministres il·lustrats que volien modernitzar l'Estat.

Un dels seus ministres més destacats va ser el marquès d'Esquilache, que va impulsar diverses reformes. Liberalització dels preus del blat El blat tenia un preu màxim establert. Amb la liberalització, es volia estimular la producció, però també es va produir un augment del preu del blat. Això va afectar altres productes, com el pa i la carn, i va empitjorar la situació econòmica de moltes famílies. Per aquest motiu, una part de la població es va oposar a les reformes. Millores urbanes Es van impulsar millores a les ciutats, especialment a Madrid, com la instal·lació d'enllumenat als carrers i la millora del clavegueram.

Les reformes també van contribuir a l'augment dels lloguers i dels impostos, fet que va provocar descontentament entre la població. Prohibició de determinades peces de roba El marquès d'Esquilache va prohibir l'ús de determinades peces de roba, com les capes i els barrets amples, perquè podien dificultar la identificació de les persones als carrers. Una part de la població va interpretar aquesta mesura com un atac als seus costums. Això va provocar el motí d'Esquilache, que va obligar el ministre a abandonar el càrrec.

Expulsió dels jesuïtes (1767) Després del motí, diferents sectors contraris a les reformes, especialment la noblesa i l'Església, van intentar responsabilitzar els jesuïtes dels fets. L'any 1767 es va produir l'expulsió dels jesuïtes dels territoris de la monarquia hispànica i d'Amèrica. Reformes dels ministres il·lustrats Després de la sortida d'Esquilache, van destacar ministres com el comte de Floridablanca, el comte d'Aranda i el comte de Campomanes. Entre les reformes que van impulsar hi havia: Declarar honestes totes les professions. Es volia eliminar la idea que algunes feines eren deshonroses per als nobles.

Això havia de facilitar que més persones poguessin participar en activitats econòmiques. Permetre el comerç amb Amèrica des de tots els ports de la península. Abans, el comerç estava més restringit. Amb aquesta mesura, altres zones, com Barcelona, van poder desenvolupar més les seves activitats comercials i manufactureres. Entre els productes destacaven les indianes, uns teixits estampats. Reduir el poder dels gremis. Els gremis eren associacions de persones que exercien un mateix ofici i que controlaven aspectes com la producció, els preus i la qualitat. Com que limitaven la competència, els il·lustrats volien reduir-ne el poder.

Per això es van crear les reials fàbriques, que havien de competir amb els gremis, però no van tenir l'èxit esperat. En general, les reformes del despotisme il·lustrat van trobar moltes resistències. La noblesa i l'Església no volien perdre poder, mentre que les classes populars també es van oposar a mesures que empitjoraven les seves condicions de vida. 3. CARLES IV I LA GUERRA DEL FRANCÈS (1788-1814) 3.1. El regnat de Carles IV (1788-1808) L'any 1789, poc després de l'arribada de Carles IV al poder, va esclatar la Revolució Francesa.

Això va crear una situació complicada, perquè Espanya continuava sent una monarquia absolutista mentre que al país veí s'estaven produint grans canvis polítics. Carles IV va tenir dos problemes principals: Problema interior: la rivalitat amb el seu fill, Ferran VII. Problema exterior: la Revolució Francesa i les guerres europees que va provocar. Davant de la Revolució Francesa, el comte de Floridablanca va aturar moltes de les reformes anteriors. Finalment, va ser substituït per Manuel Godoy, que va aconseguir una gran influència política. 3.2. La Guerra Gran (1793-1795) Manuel Godoy va intervenir en la guerra contra la França revolucionària, coneguda com la Guerra Gran.

Espanya va ser derrotada i, posteriorment, va establir una aliança amb França per defensar els seus interessos i les colònies americanes davant d'Anglaterra. A partir de 1799, França va quedar sota el govern de Napoleó Bonaparte. 3.3. El tractat de Fontainebleau i el motí d'Aranjuez Espanya i França van pactar la invasió de Portugal, un territori aliat d'Anglaterra. El tractat de Fontainebleau permetia que les tropes franceses travessessin Espanya per arribar a Portugal. Però Napoleó va aprofitar aquesta situació per introduir les seves tropes al territori espanyol.

Manuel Godoy va començar a sospitar de les intencions de Napoleó i va intentar traslladar els reis a Sevilla per facilitar-ne una possible sortida cap a Amèrica. Mentrestant, existia una rivalitat entre Carles IV i el seu fill, Ferran VII. Cadascun tenia partidaris entre els nobles i els polítics. Quan els reis es dirigien cap a Sevilla, els partidaris de Ferran VII van protagonitzar el motí d'Aranjuez, l'any 1808. Com a resultat, Carles IV va abdicar i Ferran VII va ser proclamat rei. 3.4. Les abdicacions de Baiona Napoleó va aprofitar la divisió de la monarquia espanyola i va portar Carles IV i Ferran VII a Baiona.

Allà va aconseguir que tots dos renunciessin al tron i va col·locar el seu germà, Josep I Bonaparte, com a rei d'Espanya. Aquest fet va provocar un gran descontentament entre bona part de la població, principalment per dos motius: la presència de tropes franceses al territori i la humiliació que suposava que els reis legítims haguessin d'abdicar en favor d'un rei estranger. 3.5. L'aixecament del 2 de maig de 1808 El 2 de maig de 1808 es va produir un aixecament popular contra la presència francesa. A partir d'aquí, la societat es va dividir entre diferents grups. Els afrancesats Eren partidaris de Josep I perquè pensaven que el seu govern podia introduir reformes i modernitzar Espanya.

Eren il·lustrats i reformistes, però no necessàriament liberals. Volien acabar amb alguns aspectes de l'absolutisme, però acceptaven un govern que no es basés en la participació política de la població. Els resistents o nacionals S'oposaven al govern de Josep I. Dins d'aquest grup hi havia tres tendències: Absolutistes: volien que Ferran VII tornés al tron i recuperés l'Antic Règim. Liberals: volien aprofitar la situació per implantar un Estat liberal. Il·lustrats: defensaven les reformes de la Il·lustració, però no volien que el rei fos Josep I. Preferien que Ferran VII tornés i impulsés les reformes.

Per tant, els resistents no tenien tots els mateixos objectius polítics, encara que coincidien en l'oposició a Josep I. 3.6. La Guerra de la Independència Durant la guerra, es van organitzar guerrilles, grups irregulars formats per persones que combatien les tropes franceses sense formar part necessàriament d'un exèrcit regular. Aquest tipus de lluita es basava en el coneixement del territori i en atacs per sorpresa. Davant del buit de poder provocat per les abdicacions, es van crear juntes de govern: 1. Juntes municipals: actuaven a escala local. 2. Juntes provincials: agrupaven i coordinaven les juntes municipals. 3. Junta Central: coordinava el govern de la resistència.

La Junta Central va convocar les Corts de Cadis, que van reunir representants amb diferents ideologies polítiques. 3.7. La Constitució de Cadis de 1812 Les Corts de Cadis van aprovar la Constitució de 1812, un text fonamental per a l'inici de les revolucions liberals a Espanya. La Constitució representava un intent de substituir l'absolutisme per un sistema polític liberal. Durant aquest període, Napoleó també va envair Rússia, però la campanya va fracassar. Anglaterra i Portugal van aprofitar la situació per atacar les tropes franceses a la península. L'any 1813 es va produir la derrota de Josep I, i el 1814 va tornar Ferran VII. 3.8.

El retorn de Ferran VII (1814) Quan Ferran VII va tornar al tron, va abolir la Constitució de Cadis i va restaurar la monarquia absolutista. També va iniciar una repressió contra les persones que havien defensat les idees liberals i reformistes, especialment contra els qui havien donat suport als francesos. Moltes es van haver d'exiliar. Tot i que el liberalisme va ser reprimit, les seves idees van continuar presents i els seus partidaris es van organitzar clandestinament. La Guerra de la Independència va tenir tres conseqüències polítiques importants: Inici de la revolució liberal: la Constitució de Cadis va representar un primer intent d'acabar amb l'absolutisme.

Intervenció de l'exèrcit en política: els militars van adquirir molta importància i van intervenir en els canvis de govern durant el segle XIX. Participació popular: la població va intervenir en la guerra mitjançant les guerrilles i les juntes, tot i que després va continuar tenint moltes limitacions per participar en política. 4. LA REVOLUCIÓ LIBERAL A ESPANYA AL SEGLE XIX 4.1. Què és el liberalisme? El liberalisme és una ideologia contrària a l'absolutisme que defensa una nova manera d'organitzar l'Estat i l'economia. Entre els seus principis polítics hi ha: Sobirania nacional. Divisió de poders. Monarquia constitucional. Representació política. Reconeixement de drets i llibertats.

Independència de la nació. La revolució liberal va ser un procés de transformació política i econòmica que pretenia substituir l'Antic Règim per un sistema liberal. La burgesia va tenir un paper important en aquest procés. Tot i tenir diners i poder econòmic, no disposava de la mateixa representació política que la noblesa i l'Església. Per això, el liberalisme li va permetre defensar els seus interessos i accedir al poder polític. 4.2. Liberalisme polític i econòmic Liberalisme polític Defensava una nova organització de l'Estat basada en la divisió de poders, la sobirania nacional, el reconeixement de drets i el dret al sufragi. El sufragi és el dret de vot.

Durant el segle XIX, però, sovint es va aplicar el sufragi censatari, que limitava el dret de vot a les persones que complien determinats requisits econòmics. Per tant, encara que el liberalisme defensava una nova organització política, no sempre significava que tota la població pogués participar en les eleccions. Liberalisme econòmic Defensava principalment: Llibertat de comerç: reduir les limitacions que impedien comerciar lliurement, com el control dels gremis. Propietat privada: cada persona podia tenir béns com a propietat pròpia i comprar-los o vendre'ls. Aquestes idees entraven en conflicte amb les formes de propietat de l'Antic Règim. 4.3.

La propietat durant l'Antic Règim Durant l'Antic Règim existien diferents formes de propietat que limitaven la possibilitat de comprar i vendre les terres lliurement. Senyoriu: conjunt de drets d'un senyor sobre un territori, que li permetien cobrar tributs o rebre ingressos dels pagesos que hi treballaven. Els pagesos podien tenir dret d'ús de la terra sense ser-ne els propietaris. Màjorat: vincle que mantenia un conjunt de propietats dins d'una mateixa família, impedint que es poguessin dividir o vendre lliurement. Béns comunals: terres que pertanyien als municipis i que els habitants podien utilitzar per obtenir recursos necessaris per viure.

Aquestes formes de propietat limitaven el mercat de terres. La burgesia volia transformar-les en propietat privada per poder comprar-les i vendre-les lliurement. Un dels instruments utilitzats per fer-ho van ser les desamortitzacions. 4.4. Un procés d'avenços i retrocessos La revolució liberal a Espanya va ser un procés lent, amb avenços i retrocessos constants. Alguns grups volien impulsar les reformes liberals, mentre que d'altres volien mantenir o recuperar l'absolutisme. El retorn de Ferran VII el 1814 va representar un retrocés, perquè va abolir la Constitució de Cadis.

Tot i això, les idees liberals van continuar presents durant tot el segle XIX i van donar lloc a diferents revoltes i canvis de govern. Segons els apunts, hi ha quatre elements importants per entendre aquest procés: 1. Els pronunciaments. 2. Les desamortitzacions. 3. El carlisme. 4. Les bullangues. 5. ELS PRONUNCIAMENTS 5.1. Definició Un pronunciament és un aixecament militar en què un militar es manifesta contra el govern i demana un canvi polític o l'aplicació de determinades reformes. Si aconsegueix prou suport d'altres militars, el moviment es pot estendre a diferents casernes i arribar a provocar un canvi de govern.

Durant el segle XIX, els pronunciaments van ser una de les principals formes d'intervenció de l'exèrcit en la política espanyola. Aquests aixecaments podien defensar reformes liberals o, al contrari, intentar frenar-les. 5.2. Principals pronunciaments dels apunts 1820 — Rafael de Riego: pronunciament liberal. 1844 — Ramón Narváez: pronunciament que va afavorir l'arribada dels moderats al poder. 1854 — Leopoldo O'Donnell: pronunciament relacionat amb els canvis polítics del període. 1868 — Francisco Serrano: pronunciament que va contribuir a l'inici del Sexenni Revolucionari. 1874 — Arsenio Martínez Campos: pronunciament que va impulsar la Restauració borbònica.

La intervenció de l'exèrcit va ser molt important durant el segle XIX perquè molts canvis polítics es van produir a través d'aquests aixecaments. 6. LES DESAMORTITZACIONS 6.1. Què és una desamortització? Una desamortització és un procés pel qual l'Estat confisca béns que pertanyen a determinades institucions i els posa a la venda. Durant el segle XIX, les desamortitzacions estaven relacionades amb els interessos de la burgesia i amb la voluntat de transformar les formes de propietat de l'Antic Règim. Un dels objectius era impulsar una reforma agrària, és a dir, modificar la distribució de la propietat de la terra perquè els pagesos poguessin tenir terres pròpies.

Tot i això, les desamortitzacions no van aconseguir aquest objectiu de manera general, perquè moltes terres van acabar en mans dels grans propietaris. 6.2. Primera desamortització: Mendizábal (1836) La desamortització de Juan Álvarez Mendizábal, l'any 1836, va afectar principalment les propietats del clergat regular, és a dir, les ordres religioses. L'Estat va confiscar propietats de l'Església, com monestirs i convents, i les va posar a la venda mitjançant subhastes. El problema va ser que les terres sovint es venien en lots grans. Per això, els pagesos, que no tenien prou diners, no podien comprar-les. En canvi, els grans propietaris i la burgesia sí que podien adquirir-les.

Com a conseqüència, moltes terres van continuar concentrades en mans de les classes més adinerades. Els pagesos que abans tenien dret a utilitzar aquestes terres van perdre aquest dret i van passar a treballar-hi a canvi d'un salari. Aquest procés s'anomena proletarització. Per tant, aquesta desamortització va afavorir l'enriquiment dels grans propietaris i va empitjorar la situació de molts pagesos. 6.3. Segona desamortització: Madoz (1855) La desamortització de Pascual Madoz, l'any 1855, va afectar també els béns comunals, és a dir, les terres que pertanyien als municipis i que els habitants podien utilitzar.

Aquestes terres eren molt importants per als pagesos, perquè els proporcionaven recursos complementaris per sobreviure. Quan es van vendre, els habitants van perdre els drets d'ús que tenien sobre elles. Com que els grans propietaris i la burgesia disposaven de més diners per comprar-les, moltes van acabar novament en mans de les classes adinerades. Això va empitjorar les condicions de vida de part de la pagesia i va afavorir la concentració de terres. 6.4. Conseqüències de les desamortitzacions Les principals conseqüències van ser: Enriquiment de la burgesia i dels grans propietaris, que van poder comprar moltes terres.

Pèrdua de terres i de drets d'ús per part dels pagesos, que van haver de treballar a canvi d'un salari. Proletarització de la pagesia, perquè molts pagesos van passar de tenir drets sobre la terra a dependre d'un salari. Empitjorament de les condicions de vida de les classes populars, especialment en els casos en què van perdre l'accés als béns comunals. Pèrdua d'una oportunitat de reforma agrària, perquè la terra no es va repartir de manera general entre els pagesos. La idea principal és que les desamortitzacions volien transformar la propietat de la terra, però no van aconseguir repartir-la de manera igualitària. 7. EL CARLISME 7.1. Què és el carlisme?

El carlisme era un moviment absolutista i tradicionalista contrari a les revolucions liberals i a la implantació d'un Estat liberal. Defensava la recuperació dels valors tradicionals i s'oposava a moltes de les reformes que volien transformar l'organització política i social de l'Antic Règim. Un dels seus principals objectius era tornar als furs, és a dir, recuperar les lleis i els privilegis propis d'alguns territoris. 7.2. Causes del carlisme La qüestió dinàstica El carlisme va sorgir, en primer lloc, d'un conflicte sobre qui havia d'ocupar el tron espanyol. L'any 1830, Ferran VII va promulgar una disposició que permetia que les dones heretessin el tron.

Per aquest motiu, quan va morir el 1833, la seva filla Isabel II va ser proclamada reina. Com que Isabel II només tenia tres anys, la seva mare, Maria Cristina, va assumir la regència i va buscar el suport dels liberals moderats. En canvi, l'oncle d'Isabel II, Carles Maria Isidre, també volia ocupar el tron i va buscar el suport dels absolutistes. Així es van formar dos bàndols: Isabel II i Maria Cristina: amb el suport dels liberals moderats. Carles Maria Isidre: amb el suport dels absolutistes. Aquest conflicte va donar lloc a les guerres carlines. El descontentament davant les reformes liberals Les reformes liberals van perjudicar alguns sectors socials que van donar suport al carlisme.

L'Església va perdre propietats, poder i influència social a causa de les desamortitzacions i d'altres reformes. Una part de la noblesa també va perdre privilegis i propietats. La pagesia, per la seva banda, va perdre drets d'ús sobre algunes terres i va passar a dependre d'un salari. Aquests grups van veure les reformes liberals com una amenaça per als seus interessos. La defensa dels valors tradicionals El liberalisme defensava que la religió no havia de controlar els assumptes polítics. Aquest procés de separació entre la religió i el poder polític s'anomena laïcització.

Aquesta idea va provocar rebuig entre els sectors que volien mantenir els valors religiosos i tradicionals de l'Antic Règim, especialment en algunes zones rurals. Per això, el carlisme defensava la recuperació dels valors tradicionals i s'oposava a les transformacions liberals. 7.3. Territoris on va tenir més importància Segons els apunts, el carlisme va tenir una presència destacada a: Navarra. València. Les Illes Balears. Catalunya, especialment en zones contràries a la centralització de l'Estat. Aquests territoris defensaven, en diferents graus, el manteniment o la recuperació dels seus furs. 7.4.

Les tres guerres carlines Guerra Dates Primera guerra carlina 1833-184 0 Segona guerra carlina 1846-184 9 Tercera guerra carlina 1872-187 6 La primera guerra va començar després de la mort de Ferran VII i de l'arribada d'Isabel II al tron. La segona es va desenvolupar especialment a Catalunya, segons els apunts. La tercera guerra va acabar amb la derrota dels carlins, tot i que el moviment i les seves idees van continuar existint. 7.5. Conseqüències de les guerres carlines Les principals conseqüències van ser: Triomf del model centralista: es va imposar el model d'Estat centralitzat defensat pels liberals.

Augment de la intervenció militar en política: les victòries militars van reforçar el paper de l'exèrcit en el govern. Gran despesa pública: les guerres van comportar moltes despeses per a l'Estat, fet que ajuda a entendre la necessitat d'obtenir ingressos mitjançant mesures com les desamortitzacions. La idea principal és que el carlisme va ser un moviment contrari a les revolucions liberals, que defensava l'absolutisme, els valors tradicionals i els furs. 8. LES BULLANGUES 8.1. Què són les bullangues? Les bullangues eren revoltes populars que es van produir principalment a Barcelona durant el segle XIX.

Hi participaven liberals progressistes, demòcrates, obrers, artesans i petits comerciants. Aquests grups estaven descontents amb el funcionament del sistema polític perquè, malgrat les reformes liberals, les classes populars continuaven tenint una participació política molt limitada. El sufragi censatari impedia que bona part de la població pogués votar, ja que el dret de vot depenia de determinats requisits econòmics. Per això, les bullangues reclamaven canvis polítics i més participació popular. 8.2. Diferència entre carlisme i bullangues És important no confondre aquests dos moviments. Carlisme: moviment tradicionalista i absolutista, contrari a les revolucions liberals.

Bullangues: revoltes populars relacionades amb les idees liberals progressistes i democràtiques, amb participació d'obrers i classes populars. Tot i que tots dos moviments expressaven descontentament, defensaven objectius polítics diferents. 8.3. Les principals bullangues 1835 Durant aquesta bullanga es van cremar convents de Barcelona. Els apunts relacionen aquests fets amb el descontentament envers l'Església i amb els conflictes al voltant de les propietats eclesiàstiques. 1842 Durant aquesta revolta, el general Baldomero Espartero va ordenar el bombardeig de Barcelona.

1843 — La Jamància Va ser l'última de les bullangues destacades als apunts i també va acabar amb el bombardeig de Barcelona. 8.4. Altres esdeveniments relacionats 1836 — Desamortització de Mendizábal La venda de les propietats confiscades va afavorir els grans propietaris i va contribuir a la pèrdua de drets d'ús de la terra per part dels pagesos. 1836 — Motí de la Granja Va ser una revolta protagonitzada per militars i sectors populars que van obligar Maria Cristina a restablir la Constitució de 1812. Aquests esdeveniments mostren que la implantació del liberalisme va provocar conflictes i que una part de la població reclamava canvis més profunds. 9.

EL SEXENNI REVOLUCIONARI (1868-1874, SEGONS LA CRONOLOGIA DELS APUNTS) El Sexenni Revolucionari va ser un període de canvis polítics en què es va intentar democratitzar el sistema polític espanyol. Els liberals progressistes i els demòcrates volien acabar amb el govern d'Isabel II i impulsar un sistema que permetés més participació política. 9.1. Context polític abans de la revolució Durant el regnat d'Isabel II, els moderats van tenir una gran presència al poder. Després del pronunciament de 1844, els moderats van governar durant una etapa coneguda als apunts com la Dècada Moderada.

Més endavant, durant el període de 1856-1868, es va produir una nova etapa en què els moderats van continuar dominant el poder, especialment amb figures com Narváez i O'Donnell. Els progressistes van quedar marginats mitjançant pràctiques com el frau electoral i la repressió. Aquesta situació va provocar que diferents sectors polítics s'organitzessin per destronar Isabel II. 9.2. El pacte d'Oostende (1866) L'any 1866, liberals progressistes i demòcrates van signar el pacte d'Oostende, amb l'objectiu de destronar Isabel II. Van decidir impulsar el canvi mitjançant un pronunciament militar. 9.3.

La Revolució de 1868 El setembre de 1868 es va produir un pronunciament a Cadis que es va convertir en un moviment revolucionari amb un important suport popular. El moviment va tenir èxit i Isabel II es va haver d'exiliar a França. Un dels principals dirigents va ser Joan Prim. Després de la revolució, es va crear una assemblea constituent, és a dir, un parlament encarregat de preparar una nova constitució. 9.4. La Constitució de 1869 La Constitució de 1869 va introduir canvis importants en el sistema polític espanyol.

Entre les seves principals característiques hi havia: Sufragi universal masculí: per primera vegada, el dret de vot es va ampliar a tots els homes que complien els requisits establerts. Llibertats individuals: es van reconèixer la llibertat d'expressió, de premsa, de reunió i d'associació. Aconfessionalitat de l'Estat: l'Estat deixava de tenir una religió oficial i es reconeixia la llibertat de culte. Monarquia constitucional: Espanya continuava sent una monarquia, però el poder del rei quedava limitat per una constitució i per les institucions representatives. 9.5. Amadeu I (1871-1873) Després de l'exili d'Isabel II, calia trobar un nou rei.

Joan Prim va defensar la candidatura d'Amadeu de Savoia, un rei liberal que va acceptar el tron espanyol i va ser coronat com a Amadeu I el 1871. Però Amadeu va arribar a una Espanya dividida políticament. Una part dels monàrquics no volia un rei estranger i preferia que el tron tornés a la família d'Isabel II. A més, Amadeu va perdre un dels seus principals suports polítics, Joan Prim. La situació es va complicar amb l'existència de diferents conflictes, com la guerra de Cuba i la tercera guerra carlina. Finalment, Amadeu I va abdicar l'any 1873. 9.6. La Primera República espanyola (1873-1874) L'11 de febrer de 1873 es va proclamar la Primera República espanyola.

La República va tenir moltes dificultats des del principi. Els sectors monàrquics s'hi oposaven i una part de les classes populars desconfiava del sistema polític perquè continuava sent marginada. A més, els mateixos republicans estaven dividits en dos grups: Republicans unitaris: defensaven un govern central que establís unes lleis i unes institucions comunes per a tot el territori. Republicans federals: defensaven que les diferents regions tinguessin més capacitat d'autogovern. El cantonalisme El cantonalisme va ser un moviment d'aixecaments en diferents territoris que defensaven una organització federal del poder. Aquests aixecaments van provocar conflictes i van acabar sent reprimits.

Durant la Primera República hi va haver quatre presidents, segons els apunts: 1. Estanislau Figueras. 2. Francesc Pi i Margall. 3. Nicolás Salmerón. 4. Emilio Castelar. La República va tenir una durada curta i va patir molts conflictes polítics. 9.7. El final de la Primera República El 3 de gener de 1874, el general Manuel Pavía va fer un cop d'estat i va intervenir en el parlament. Després d'això, Francisco Serrano va assumir el govern i va establir una república de caràcter autoritari. Finalment, el general Arsenio Martínez Campos va protagonitzar un pronunciament que va afavorir el retorn dels Borbons al tron.

Aquest procés va donar lloc a la Restauració borbònica, amb Alfons XII, fill d'Isabel II. 10. LA RENAIXENÇA 10.1. Context històric Després de la Guerra de Successió i de la derrota de Barcelona el 1714, Catalunya va perdre les seves institucions pròpies i es van aplicar els decrets de Nova Planta. Aquests decrets van eliminar els furs, les lleis i les institucions catalanes i van imposar les normes de Castella. El català va perdre presència en els àmbits administratius i judicials, mentre que el castellà es va convertir en la llengua de l'Administració. Tot i això, el català va continuar parlant-se i no va desaparèixer.

Aquesta situació va afavorir la diglòssia, perquè el castellà tenia més presència en els àmbits oficials i el català quedava en una posició subordinada. També es van tancar les universitats catalanes i es va centralitzar l'ensenyament universitari a Cervera. 10.2. Què és la Renaixença? La Renaixença va ser un moviment cultural que volia recuperar la llengua i la cultura catalanes. Els intel·lectuals que en formaven part consideraven que l'edat mitjana havia estat una època de gran esplendor per a Catalunya. Per això, van buscar en el passat medieval elements que permetessin recuperar la identitat catalana.

La llengua va esdevenir un element essencial d'aquest moviment, perquè permetia diferenciar la cultura catalana i reforçar el sentiment de pertinença a un territori. La Renaixença es pot entendre com el moviment que va impulsar la recuperació de la llengua i la cultura catalanes. 10.3. Fets i figures destacades 1815 — Josep Pau Ballot Segons els apunts, Josep Pau Ballot va publicar una obra relacionada amb la gramàtica i l'apologia de la llengua catalana. 1833 — Bonaventura Carles Aribau Bonaventura Carles Aribau va publicar l'obra Oda a la pàtria al diari El Vapor. Era una poesia escrita en català culte i es considera un dels fets que van impulsar la Renaixença.

1841 — Joaquim Rubió i Ors Joaquim Rubió i Ors va publicar Lo Gaiter del Llobregat al Diario de Barcelona. El pròleg d'aquesta obra es considera el manifest de la Renaixença, perquè defensava la recuperació de la literatura catalana. 1859 — Jocs Florals Es van recuperar els Jocs Florals, uns certàmens literaris que van contribuir a donar prestigi a la llengua catalana i a impulsar la producció literària. 10.4. Institucions que van impulsar la Renaixença El moviment cultural va rebre el suport de diferents institucions que afavorien la cultura i la llengua catalanes. Entre les que apareixen als apunts hi ha: La Universitat de Barcelona. L'Acadèmia de Bones Lletres.

L'Ateneu Barcelonès, un espai de reunió i intercanvi d'idees relacionat amb la burgesia. Aquestes institucions van contribuir a difondre les idees culturals i a donar més importància a la llengua catalana. 10.5. La promoció del català popular Paral·lelament a la Renaixença més culta, va aparèixer un moviment que defensava un català més proper a la manera de parlar de la població. El català utilitzat en alguns poemes i obres cultes no sempre coincidia amb el que es parlava al carrer. Per això, aquest moviment volia crear una literatura i un teatre amb què la població s'identifiqués més fàcilment.

Un dels seus principals representants va ser Frederic Soler, conegut amb el pseudònim de Serafí Pitarra. 10.6. Causes de la Renaixença La influència del Romanticisme alemany El Romanticisme va donar molta importància als sentiments, la cultura, la llengua i el passat dels pobles. A Catalunya, aquestes idees van afavorir la recuperació de la identitat catalana a través de la llengua i del record del passat medieval. Per això, la Renaixença es relaciona amb el Romanticisme: tots dos moviments donaven importància a la identitat cultural i a la recuperació de les tradicions.

L'aparició d'una burgesia catalana La burgesia catalana tenia interessos econòmics i polítics que no sempre coincidien amb els de la resta d'Espanya. Una de les seves reivindicacions econòmiques era el proteccionisme, és a dir, protegir els productes propis davant de la competència exterior mitjançant mesures com els aranzels. També hi havia una reacció contra el centralisme polític, que concentrava el poder en el govern central. Així, la recuperació cultural de Catalunya es va relacionar amb l'existència d'una burgesia amb interessos propis i amb el rebuig d'alguns aspectes del centralisme. 11. LA RESTAURACIÓ BORBÒNICA (1874-1931) 11.1.

Context i inici de la Restauració La Restauració borbònica va començar després del fracàs del Sexenni Revolucionari i de la Primera República. El 1874, el pronunciament del general Arsenio Martínez Campos va afavorir el retorn de la dinastia borbònica al tron espanyol amb Alfons XII, fill d'Isabel II. La Restauració va posar fi al període revolucionari i va iniciar una nova etapa política. Segons els apunts, es poden distingir dues etapes generals: Primera etapa (1874-1898): acaba amb la pèrdua de les colònies. Segona etapa (1898-1931): acaba amb la proclamació de la Segona República. 11.2.

Antonio Cánovas del Castillo Antonio Cánovas del Castillo va ser el principal impulsor del sistema de la Restauració. Va organitzar el retorn dels Borbons i va preparar les condicions polítiques perquè Alfons XII tornés al tron. Una de les eines que va utilitzar va ser el Manifest de Sandhurst, relacionat amb la presentació d'Alfons XII com a candidat al tron espanyol. Cánovas va tenir un paper fonamental en l'organització del nou sistema polític. 11.3. Alfons XII i la fi de la Tercera Guerra Carlina Alfons XII va arribar al tron en un moment en què encara hi havia conflictes importants, especialment la Tercera Guerra Carlina.

El nou rei va intentar consolidar la monarquia i acabar amb el conflicte carlí. La guerra va acabar el 1876 amb la derrota dels carlins. Això va reforçar el model centralista de l'Estat espanyol i va posar fi a aquella etapa de conflicte militar. 11.4. La Pau de Zanjón Durant la Restauració també es va produir la Pau de Zanjón, un acord relacionat amb el conflicte de Cuba. Segons els apunts, aquest acord va posar fi a una etapa de la guerra de Cuba i incloïa compromisos de reforma, entre els quals hi havia qüestions relacionades amb l'abolició de l'esclavitud.

Aquest acord va ser un dels esdeveniments importants del període, perquè reflectia les dificultats d'Espanya per mantenir el control de les seves colònies.