Guerra Civil Espanyola: Causes, Bàndols i Conseqüències

I 120 flashcards i 80 preguntes més al document.

Text del document

Guerra Civil (1936-1939) Unitat 5 Naomi Gutiérrez Roqué Continguts 0. Introducció: Principals causes del conflicte 1. L'esclat de la Guerra Civil 2. La zona republicana: la revolució continguda 3. La zona insurrecta: la creació d'un Estat totalitari 4. Les operacions militars 5. La vida a la rereguarda Eix cronològic Espanya 1898 - 1939 Eix cronològic de la Guerra Civil Per ampliar Un llibre d'història Una pel·lícula Una novel·la 0. Introducció: Principals causes del conflicte 1.

L'esclat de la Guerra Civil El clima de confrontació social i política del Front Popular va donar als colpistes la coartada per justificar la decisió de promoure una insurrecció militar que impedís la consolidació del triomf electoral de les esquerres a les eleccions del 1936. Del cop d'Estat a la Guerra Civil I El 17 de juliol del 1936, a Melilla, el coronel Yagüe, cap de la Legió, es va aixecar en armes contra la República i la insurrecció (Alzamiento Nacional) es va estendre ràpidament a la resta del protectorat marroquí.

Entre el 18 i el 19 de juliol la majoria de les guarnicions militars de la resta d'Espanya es van unir al cop d'Estat, com també sectors civils de falangistes i carlins (requetès). Des del Marroc, el dia 18, el general Franco, que ja havia assegurat el triomf de la insurrecció a les Canàries, es va dirigir cap a la Península al capdavant de l'exèrcit d'Àfrica. El govern de la República va trigar a reaccionar i en dos dies els insurrectes ja s'havien fet forts a Pamplona, a Sevilla, a Castella la Vella i en una part d'Aragó.

Coronel Yagüe Del cop d'Estat a la Guerra Civil II El 19 de juliol, davant el clam popular contra els rebels, Casares Quiroga va ser substituït com a cap de govern per José Giral, que va decidir dissoldre l'exèrcit i lliurar armes a les milícies* dels sindicats (socialistes i anarquistes) i dels partits del Front Popular (republicans, socialistes i comunistes). Una part de l'exèrcit i de les forces de seguretat es van mantenir fidels al govern, amb la qual cosa va ser possible sufocar el cop militar a molts llocs d'Espanya.

José Giral *Milícies Una milícia és el grup format per la unió de civils que s'organitzen per proporcionar defensa o serveis paramilitars a una causa o ideologia, sense rebre cap retribució de manera regular o estar adscrits a la milícia per un període prefixat (a diferència d'un soldat regular), i de manera voluntària (a diferència dels membres d'una lleva). El membre d'un d'aquests grups, s'anomena milicià. Grup de milicianes, dones republicanes, durant la Guerra Civil.

Del cop d'Estat a la Guerra Civil III La insurrecció, però, va triomfar, pràcticament a tota l'Espanya interior, a Galicia, a l'Andalusia del Guadalquivir, a les zones agràries on predominaven la gran propietat o els petits propietaris molt conservadors i també a dues ciutats importants: Sevilla i Saragossa. En canvi, va fracassar allà on les forces obreres i d'esquerres tenien més presència: a les zones industrials del País Basc, a Catalunya, Madrid, València, Astúries i Santander, així com en una part de Castella, Extremadura i Andalusia.

Divisió d'Espanya després de la insurrecció (juliol del 1936) Del cop d'Estat a la Guerra Civil IV Els insurrectes havien previst un pronunciament militar que els permetria apoderar-se dels òrgans de govern, decretar l'Estat de guerra i sufocar qualsevol signe d'oposició. Havia de ser una operació ràpida, de pocs dies. Però la divisió de l'exèrcit i de les forces d'ordre públic, l'acció de govern i la resistència popular van fer evident que, malgrat que el cop militar no havia triomfat, el país havia quedat dividit en dos bàndols que s'enfrontarien en una sagnant guerra civil.

El fracàs de la insurrecció a Catalunya I El general Goded fou l'encarregat de dirigir el cop militar a Catalunya, on els rebels, oficials i una bona part dels caps de l'exèrcit, tenien un suport civil escàs. Pocs catalans havien optat per la insurrecció i els partits directament implicats, com Falange Española, Renovación Española o els mateixos carlins, tenien poca implantació. El principal partit conservador, la Lliga Catalana, no va participar en el complot ni li va donar suport explícit; però la situació revolucionària que es va desfermar a Catalunya després del 19 de juliol va obligar a fugir molts dels seus dirigents, que havien mostrat el seu suport a la causa franquista.

General Goded El fracàs de la insurrecció a Catalunya II Amb tot, els militars consideraven que la gran majoria de l'exèrcit hi participaria i que la Guàrdia Civil els seguiria. Aquesta confiança els va fer adoptar una actitud de prepotència que es convertí en negligència en la preparació del cop. Això facilità l'eficàcia de l'acció del govern de la Generalitat, que va dirigir les forces policials contra els rebels; a més, els dies 18 i 19 de juliol la mobilització al carrer dels partits i dels sindicats d'esquerres va tenir un paper decisiu en la derrota de la rebel·lió. Goded va rendir-se i les forces insurrectes van abandonar la lluita a les altres ciutats catalanes.

La victòria es va viure com un gran triomf popular. A més, va actuar com a estímul moral per a la resistència espanyola. L'esclat de la Guerra Civil a Barcelona La consolidació dels bàndols I Els insurrectes estaven dirigits per militars que tenien el suport de les classes altes i dels sectors més conservadors: monàrquics de dretes, grups catòlics, falangistes, tradicionalistes i els qui s'havien oposat a les reformes de la República. Tenien el suport del feixisme italià i del nazisme alemany i es definien com a "nacionals" (per la seva defensa de la unitat d'Espanya) i els catòlics.

Els militars van manifestar que la seva intenció era imposar una dictadura militar que restablís "l'ordre" i aturés el risc d'una revolució social. Un grup important, els monàrquics i la CEDA, volien posteriorment la tornada a la monarquia alfonsina, mentre que els falangistes pretenien imposar un règim feixista a la italiana i els carlins esperaven l'anhelada instauració de la monarquia tradicionalista. La consolidació dels bàndols II Els lleials a la República estaven constituïts per les classes populars: obrers i empleats urbans, petita burgesia i pagesia sense terra. La majoria eren afiliats o simpatitzants de les organitzacions socialistes, comunistes i anarcosindicalistes.

Eren anomenats per la dreta amb el qualificatiu despectiu de "rojos". Al costat dels republicans s'hi arrenglaren les classes mitjanes i sectors de la burgesia il·lustrada, a més d'un grup nombrós d'intel·lectuals i d'artistes. Tots defensaven essencialment la legitimitat republicana i el conjunt de reformes endegades durant el bienni d'esquerres i el Front Popular. Aquest sector representava interessos diversos i acollia tant sectors petitburgesos reformistes com grups revolucionaris.

La consolidació dels bàndols III La Guerra Civil ha de ser analitzada com l'enfrontament armant entre aquests dos sectors, en què hi havia, d'una banda, els vells grups dominats de l'Espanya de la Restauració i, d'una altra, els grups emergents d'obrers i burgesos que volien establir un sistema polític democràtic i un ordre social progressista, les reformes republicanes eren imprescindibles per a la modernització de la societat espanyola, però atemptaven contra els privilegis seculars dels grups dominants.

L'enfrontament es va produir a la desesperada, perquè per als uns era indispensable guanyar per poder transformar la societat espanyola i per als altres era també imprescindible per poder continuar exercint el domini. La internacionalització de la Guerra Civil I Des del primer moment la Guerra Civil espanyola va tenir una gran repercussió internacional. L'esclat de la guerra a Espanya va ser vist com una confrontació entre les forces democràtiques, i en part revolucionàries (socialistes o comunistes), i els règims feixistes en expansió (Alemanya, Itàlia).

Es va considerar aleshores que Espanya era un "microcosmos" en el qual s'estava produint l'enfrontament armat que molts temien que tingués lloc a escala mundial. La internacionalització de la Guerra Civil II Per tant, la Guerra d'Espanya, nom amb què va ser coneguda internacionalment, fou un esdeveniment que va apassionar i va dividir els governants, els mitjans de comunicació, l'opinió pública i els intel·lectuals d'arreu del món. Els governs feixistes (Itàlia i Alemanya) van veure en la insurrecció un fre a l'expansió del comunisme i van ser els primers a manifestar la seva simpatia pels rebles i enviar-los ajut militar.

També el règim filofeixista portuguès d'Oliveira Salazar va ser un aliat fidel dels insurrectes, així com el catolicisme tradicional i el papat, que va acabar pronunciant-se a favor de Franco. La internacionalització de la Guerra Civil III Per contra, l'opinió democràtica i progressista mundial i els partits obrers d'arreu del món es van manifestar de manera decidia a favor de la República. L'URSS va donar suport a la República, mentre que les democràcies europees (França, Gran Bretanya) van mantenir una posició més ambigua per la por que el conflicte no acabés estenent-se a Europa.

La República va demanar suport militar i polític, en primer lloc a França, que també tenia un govern del Front Popular, però la Gran Bretanya, que defensava una política de contenció davant l'Alemanya nazi, va comunicar a França que, si intervenia a Espanya per ajudar la República, no donaria suport a la política internacional francesa davant l'amenaça de Hitler. França es va sotmetre a les exigències britàniques i va impulsar la creació d'un Comitè de No-intervenció (agost del 1936), amb seu a Londres, al qual es van adherir vint-i-set països.

La política de no intervenció va constituir una immensa injustícia per a la República i fou una de les causes de la seva derrota, perquè va negar a un Estat sobirà i legítim el dret a adquirir armes per defensar-se d'una insurrecció. L'ajuda exterior – als insurrectes L'existència del Comitè de No-intervenció no va impedir que els dos bàndols rebessin ajuda exterior. Els insurrectes van ser els més afavorits per la tramesa d'armes alemanyes i italianes (avions, tancs, artilleria, fusells, municions), que va ser la més important pel que fa al seu valor tant numèric com estratègic.

Alemanya va enviar a Espanya la seva aviació, la Legió Còndor, i va fer servir la Guerra Civil Espanyola com a camp de proves d'algunes armes noves. Posteriorment es va cobrar la seva ajuda amb minerals i altres productes necessaris per a Alemanya a la Segona Guerra Mundial. El suport italià va consistir en l'enviament d'una gran unitat, el Corpo Truppe Volontaire, però també va ser important la contribució italiana en armament. Amb les tropes dels insurrectes hi van combatre també contingents de voluntaris portuguesos, irlandesos i d'altres nacionalitats, en molts casos afins al feixisme o d'ideologia ultracatòlica.

Imatge de l'aviació alemanya, la Legió Còndor L'ajuda exterior – el govern republicà I Atesa la situació, el govern de la República va haver de comprar armes i productes energètics allà on va poder i com va poder. El govern de Largo Caballero va decidir enviar a la Unió Soviètica, l'octubre del 1936, les reserves d'or del Banc d'Espanya per pagar les armes que havia comprat la República. En contrapartida, els consellers militars soviètics van tenir un paper destacat en l'organització tàctica de la guerra, així com els seus comissaris polítics, que van exercir la seva influència a través, sobretot, del partit comunista (PCE).

L'ajuda exterior – el govern republicà II El bàndol republicà va comptar amb les tropes de voluntaris de les Brigades Internacionals. Un autèntic moviment de solidaritat antifeixista va ser la causa que més de 60.000 voluntaris, arribats d'arreu del món, tinguessin una intervenció destacada en la defensa de Madrid i als diferents camps de batalla. En la seva articulació hi van tenir un paper important les organitzacions comunistes internacionals, com el Komintern. Entre els brigadistes hi havia voluntaris procedents d'Europa i d'Amèrica que eren majoritàriament d'ideologia progressista o d'esquerres (demòcrates, socialistes, anarquistes i comunistes). Les brigades internacionals 2.

La zona republicana: la revolució continguda A la zona republicana la guerra va originar una situació complexa. D'una banda, una part de les forces d'esquerra hi van veure l'ocasió d'acomplir els seus anhels de revolució social. De l'altra, calia concretar tots els esforços a guanyar la guerra, perquè la derrota suposava la fi de tota esperança de canvi social. El desencadenament de la revolució social I Al territori que es va mantenir fidel a la República la insurrecció militar va provocar l'extensió d'un clima revolucionari.

Per aturar la insurrecció el govern republicà de José Giral, després de prendre la decisió de lliurar armes a les milícies dels partits i als sindicats, va dissoldre l'exèrcit tradicional i els cossos policials i va decretar la creació de batallons de voluntaris en els quals havien d'integrar-se les milícies. En conseqüència, al territori republicà es va crear una estructura de poder popular, vertebrada al voltant de sindicats i partits d'esquerres, que constituïen en aquell moment l'única força militar capaç de defensar la legalitat republicana. Pel fet que havien estat decisius per sufocar el cop d'Estat, es van sentir autoritzats a impulsar canvis socials revolucionaris.

El desencadenament de la revolució social II Així, entre l'estiu i la tardor del 1936 el poder de l'Estat va ser substituït per organismes revolucionaris populars que aplegaven les forces del Front Popular. Van sorgir aleshores consells, comitès i juntes que s'ocupaven d'organitzar les columnes de voluntaris per anar al front, l'ordre públic, l'economia i molts altres aspectes de la vida social. En algunes regions els comitès i les juntes es van unificar per formar consells regionals. Són destacables el Consejo Soberano de Asturias, el Consell de Defensa d'Aragó i la Junta de Defensa de Madrid.

El desencadenament de la revolució social III A Catalunya el dia 20 de juliol el president Companys va convocar els dirigents de la CNT-FAI, que havien tingut una intervenció molt important a l'hora d'aturar els insurrectes, i els va oferir la formació d'un Comitè Central de Milícies Antifeixistes que agrupés les diferents forces polítiques i sindicals fidels a la República. Aquest òrgan, presidit pel president Companys, s'ocupà d'organitzar les columnes de voluntaris que van sortir cap al front d'Aragó i també de controlar l'ordre públic.

El desencadenament de la revolució social – la repressió D'altra banda, els primers mesos de la guerra es va desencadenar a la zona republicana una repressió espontània contra tothom que pogués tenir relació amb els anomenats "facciosos" (insurrectes). L'Església, la burgesia, els propietaris i les classes benestants van ser objecte d'una persecució que es va escapar del control del govern. Es van produir assassinats, "passejades", detencions il·legals a les txeques (presons clandestines), saqueigs i crema d'esglésies i convents, i també requisa de béns i de propietats particulars.

Hi va haver incidents especialment greus, com ara els assassinats de presos polítics de dretes a la presó Model de Barcelona (agost del 1936) i a la de Madrid, aquests darrers executats a Paracuellos del Jarama mentre eren traslladats a València (novembre del 1936). També van ser assassinats polítics com Melquíades Álvarez i José Antonio Primo de Rivera, afusellat a la presó d'Alacant. Molts dels perseguits van fugir a l'estranger, es van amagar o van passar a la zona insurrecta, i molts van acabar fent costat al bàndol franquista. La mateixa Generalitat va fer un esforç per facilitar la sortida a l'estranger de persones amenaçades per les forces incontrolades.

Una economia de guerra: les col·lectivitzacions I Un dels elements més significatius de la revolució social desencadenada a partir del juliol del 1936 va ser la col·lectivització d'una gran part de la propietat industrial i agrària. En alguns casos els treballadors, organitzats en comitès, es van posar al capdavant de les empreses perquè els empresaris i els industrials havien fugit en esclatar la guerra o havien estat detinguts o assassinats. En d'altres els treballadors es van apoderar del control i de la direcció de les empreses i van comunicar als amos que a partir de llavors les explotarien en règim d'autogestió.

Una economia de guerra: les col·lectivitzacions II Una sèrie de decrets, tant del govern de la República com de la Generalitat de Catalunya, van donar cobertura legal a les confiscacions d'indústries i de terres efectuades pels organismes populars. A Catalunya l'11 d'agost del 1936 es va crear el Consell d'Economia de Catalunya que va dissenyar un pla socialista de reorganització de l'economia, i a l'octubre es va promulgar el Decret de col·lectivitzacions, que legalitzava el procés col·lectivista que s'havia dut a terme fins aleshores.

Al final de la guerra hi havia unes 4500 empreses controlades pels comitès obrers, unes 2000 col·lectivitzades i entre cinc i sis mil que formaven part d'agrupacions socialitzades. Decret de col·lectivitzacions d'indústries i comerços 24/10/1936 Una economia de guerra: les col·lectivitzacions III Al camp (a Catalunya), a diferència del que va passar a Aragó, Andalusia, la Manxa o València, les col·lectivitzacions agràries hi van tenir poca importància a causa del predomini de la petita i mitjana propietat i de l'oposició del govern autònom, de la Unió de Rabassaires, de la UGT, del PSUC i d'ERC, així com per l'escassa implantació de la CNT al medi rural.

Per tal de mantenir l'activitat productiva, aixecar una indústria de guerra i atendre les necessitats de subsistència de la població, van decretar-se també una sèrie de mesures com : el control de la banca la creació d'entitats de crèdit públic la regulació dels salaris la municipalització del sòl urbà. El govern de Largo Caballero (setembre 1936-maig 1937) A la darreria de l'estiu una gran part de les forces polítiques van reclamar un poder estatal fort i un pacte antifeixista que concentrés els esforços a guanyar la guerra, que controlés les experiències d'autogestió i l'autonomia de les columnes de milicians als fronts de guerra i que posés fi al terror revolucionari.

Així, el 5 de setembre del 1936 el socialista Largo Caballero va formar a Madrid un govern amb republicans, socialistes i, per primer cop, comunistes. Dos mesos després s'hi van incorporar quatre ministres anarcosindicalistes, un fet sense precedents al món (tres dels incorporats eren els catalans Joan Garcia Oliver, Joan Peiró i Frederica Montseny). Largo Caballero pretenia crear una gran aliança entre les forces republicanes, burgeses i obreres per guanyar la guerra gràcies a la reorganització de l'Estat, la militarització de les milícies i la formació de l'Exèrcit Popular.

Francisco Largo Caballero El govern de Largo Caballero (setembre 1936-maig 1937) - Catalunya A Catalunya es va dissoldre el Comitè de Milícies Antifeixistes i es va formar un govern d'unitat presidit per Josep Tarradellas (26 de setembre), que incorporà des d'Acció Catalana Republicana fins al POUM, passant pel PSUC, ERC i la CNT.

Els comitès locals van ser substituïts per nous ajuntaments Es van centralitzar els serveis policials en una Junta de Seguretat Interior Es reconstruí l'aparell judicials per posar fi a la violència incontrolada Es va procedir a la militarització de les milícies que es trobaven estancades al front d'Aragó, amb la creació de l'Exèrcit Popular de Catalunya La Generalitat va ampliar la seva intervenció en l'economia per tal de controlar les col·lectivitatzacions.

Josep Tarradellas El tombant dels Fets de Maig del 1937 I A la primavera del 1937 un seguit de fracassos militars van tornar a revifar l'enfrontament entre les forces republicanes sobre la manera com s'havia d'encarar el procés revolucionari i la guerra. Un sector, format pels republicans, els comunistes i una part dels socialistes, era partidari de posar ordre a la rereguarda, organitzar un exèrcit potent, controlar les col·lectivitzacions, reforçar els vincles amb les classes mitjanes i reconstruir un Estat fort i centrat en l'esforç bèl·lic.

Un altre sector, constituït pels anarquistes i el POUM, es resistia a integrar les seves milícies en l'exèrcit regular i insistia que l'esforç per guanyar la guerra necessitava aprofundir l'obra col·lectivitzadora i consolidar les transformacions revolucionàries. El tombant dels Fets de Maig del 1937 II El 3 de maig del 1937 les tensions van esclatar violentament a Barcelona quan les forces de la Generalitat van procedir a desallotjar els anarquistes que havien ocupat l'edifici de la Telefònica al centre de la ciutat per tal de controlar les comunicacions.

Això va comportar l'enfrontament d'alguns militants de la CNT i de tot el POUM amb els del PSUC, ERC i la UGT, que van donar suport a la Generalitat. La lluita es va estendre arreu de la ciutat, va comportar la formació de barricades i va allargar-se durant gairebé una setmana. El tombant dels Fets de Maig del 1937 III Va servir com a pretext al govern republicà per intervenir a Catalunya amb 5000 guàrdies d'assalt per posar fi a la crisi, en detriment de la capacitat política del govern autònom. El conflicte es va saldar amb més de 200 morts, la derrota dels anarquistes més radicals i del POUM, i una profunda crisi de govern.

Els Fets de Maig van posar en evidència dos grans problemes del bàndol republicà: D'una banda, les tensions entre les forces antifeixistes per la direcció política i militar de la guerra i del procés revolucionari. De l'altra, les diferències entre el govern republicà i l'autonòmic per les reticències del Govern Central sobre la capacitat de la Generalitat de governar i dirigir la guerra, i per l'acusació que Catalunya no col·laborava prou en l'esforç bèl·lic de la República.

El govern de Negrín (maig 1937– març 1939) I Els Fets de Maig van fer perdre la influència als anarquistes i van enfortir les posicions dels comunistes, que ja gaudien d'un gran ascendent, basat, sobretot, en l'ajuda que la Unió Soviètica donava a la República. D'acord amb les directrius soviètiques de perseguir els trotskistes com a enemics de la revolució, els comunistes espanyols van exigir que el POUM fos il·legalitzat i que els seus líders fossin detinguts.

El curs desfavorable de la guerra havia posat en contra del govern de Largo Caballero comunistes, socialistes propers a Indalecio Prieto i republicans d'esquerra, que va utilitzar la negativa de Largo d'il·legalitzar el POUM per forçar una crisi de govern i exigir-ne la dimissió. El president de la República, Manuel Azaña, va encarregar la formació d'un nou govern al socialista Juan Negrín. Llavors el POUM va ser declarat il·legal i els seus militars van ser detinguts. Andreu Nin, que n'era el dirigent principal, va ser tret de la presó i assassinat per agents de la policia política soviètica.

Juan Negrín El govern de Negrín (maig 1937– març 1939) II El govern de Negrín va posar l'èmfasi en una ferma centralització política i militar per assolir l'objectiu prioritari de guanyar la guerra. Per això es va reforçar el poder central, es va unificar la direcció bèl·lica, es van integrar totes les milícies en l'Exèrcit Popular i es va establir un control sobre la producció industrial i agrària. També es va dissoldre el Consell de Defensa d'Aragó, dominat pels anarquistes.

La formació, al mes de juny, d'un nou Consell Executiu de la Generalitat de Catalunya, presidit per Companys i fonamentat en l'aliança entre ERC i el PSUC, sense participació de la CNT, no va impedir que les relacions amb Negrín fossin molt tenses. Andreu Nin El govern de Negrín (maig 1937– març 1939) III Al novembre del 1937 Negrín va decidir traslladar el govern de València a Barcelona, on també s'havia refugiat el govern basc des de la caiguda del nord. La decisió va ser motivada per la necessitat de controlar els recursos econòmics i militars d'una de les zones més riques i poblades que quedaven sota el control republicà.

El govern republicà va assumir l'ordre públic, la gestió de proveïments, el comerç exterior, l'administració de justícia i la indústria de guerra, i va deixar de banda l'administració autonòmica, fet que va provocar friccions constants amb el govern de la Generalitat, que havia quedat molt afeblida. El govern de Negrín (maig 1937– març 1939) IV El 1938 la situació es va fer molt difícil al territori republicà. Hi mancaven aliments, els reversos militars eren continus i entre la població començava a estendre's el cansament de la guerra.

Per trobar suports internacionals, el cap de govern va proposar una sortida negociadora a la guerra i pel maig va publicar el Programa dels Tretze Punts, on proposava les condicions per al cessament de la lluita armada, però foren rebutjades per Franco. Negrín era també partidari de la resistència a ultrança de la República perquè tenia l'esperança que la tensa situació internacional precipitaria Europa vers la guerra, la qual cosa alleujaria substancialment la presència nazi i feixista a Espanya, que podria entrar a formar part de la aliança antifeixista.

Els 13 punts de Negrín El govern de Negrín (maig 1937– març 1939) V Però el setembre del 1938 la República va rebre un cop dur quan es va signar l'Acord de Munich, per mitjà del qual Gran Bretanya i França reconeixien l'ocupació dels Sudets duta a terme per Hitler i claudicaven davant l'expansionisme nazi.

Negrín, amb el suport gairebé només dels comunistes, insistia en la necessitat de la resistència militar, que va quedar reflectida en el lema "Resistir és vèncer" La pèrdua de Catalunya entre els mesos de gener i febrer del 1939 va significar l'exili per als governs de la República, de Catalunya i del País Basc, així com per a tots els seus dirigents polítics i sindicals, intel·lectuals, etc. A la darreria de febrer la Gran Bretanya i França van reconèixer el govern de Franco, i a la primera de març, Manuel Azaña va presentar a París la seva dimissió com a president de la República. Malgrat els esforços de Negrín per continuar la guerra, la República tenia els dies comptats. 3.

La zona insurrecta: la creació d'un Estat totalitari Els grups polítics i socials que havien donat suport a la insurrecció militar no tenien un projecte comú que oferís coherència política a la rebel·lió militar. Així, l'exèrcit va esdevenir la columna vertebral del nou règim, va dur sempre la iniciativa política i va ser l'encarregat d'organitzar el nou Estat.

Franco, caudillo d'Espanya I La mort accidental a Lisboa, el 20 de juliol del 1936, del general Sanjurjo, considerat el cap principal del moviment colpista, i el fet que el fracàs de la insurrecció fos l'inici d'una guerra, van plantejar el problema del lideratge en la direcció militar i en el govern del territori controlat pels insurrectes. El 24 de juliol es va crear a Burgos la Junta de Defensa Nacional, integrada per militars (Mola, Franco, Queipo de Llano...) i presidida pel general més antic entre els insurrectes, Miguel Cabanellas.

La Junta, que no tenia atribucions militars, s'encarregava de governar el territori ocupat, i les seves primeres mesures van ser prohibir l'activitat de tots els partits polítics, suspendre la Constitució i paralitzar la reforma agrària. Miguel Cabanellas Franco, caudillo d'Espanya II Els primers mesos de la guerra el general Francisco Franco va anar guanyant partidaris i va consolidar el seu lideratge dins l'exèrcit, sobretot després d'alliberar l'Alcázar de Toledo. A més, el fet que Hitler i Mussolini el reconeguessin com a interlocutor per negociar el suport a la insurrecció, va propiciar que el dia 30 de setembre els militars l'elegissin cap de l'Alzamiento.

L'1 d'octubre del 1936 es va publicar el decret que el nomenava cap de l'Estat i generalíssim dels exèrcits espanyols. La Junta de Defensa Nacional va ser substituïda per una Junta Tècnica, amb seu a Valladolid i a Burgos, i el quarter general de Franco es va traslladar a Salamanca. Francisco Franco Bahamonde Franco, caudillo d'Espanya III A partir de l'octubre del 1936 hi havia un comandament militar i administratiu únic i indiscutit, però cap cohesió política. Franco va aplicar una estratègia d'allargament de la guerra que li va permetre consolidar el seu lideratge militar i imposar-se a les forces que feien costat a la insurrecció.

Inspirat en el model d'Estat feixista italià i alemany, de partit únic i sota el comandament d'un cap amb plens poders, l'abril del 1937 Franco va donar a conèixer el Decret d'unificació, que unia falangistes i carlins en un partit únic, Falange Española Tradicionalista y de las Jons, al qual s'integraren totes les altres forces polítiques que donaven suport a la insurrecció. Franco, caudillo d'Espanya IV Franco seria el Jefe Nacional d'aquest partit únic, de manera que amb això concentraria a les seves mans un poder més. El nou partit va adoptar l'uniforme amb la camisa blava de Falange, la boina vermella dels carlins i la salutació feixista amb el braç enlaire.

La resistència d'alguns carlins i falangistes a la unificació va ser tallada amb el desterrament o la presó, com en els casos del falangista Manuel Hedilla i del líder carlí Manuel Fal Conde. Manuel Hedilla Manuel Fal Conde Franco, caudillo d'Espanya V El procés d'institucionalització del nou Estat franquista va culminar el gener del 1938 amb la desaparició de la Junta Técnica i la formació del primer govern de la zona nacional. Franco concentrava en la seva persona la jefatura de l'Estat i la presidència del govern, i a partir d'aquell moment va ostentar la condició de Caudillo de Espanya.

El nou Estat s'inspirava en el feixisme i defensava un model social basat en el conservadorisme i en la preeminència del catolicisme. Seguint les actuacions iniciades per la Junta de Defensa Nacional, es va abolir la legislació republicana en matèria econòmica, social i laboral i es va restablir la pena de mort. També es va suprimir la llibertat religiosa i la de premsa, així com els estatuts d'autonomia de Catalunya (abril del 1938) i del País Basc.

Franco, caudillo d'Espanya VI El mes de març del 1938 es va aprovar la primera de les lleis fonamentals, el Fuero del Trabajo, inspirada en el feixisme italià, amb un sindicat únic que agrupava empresaris i treballadors, i es van prohibir les vagues i les reivindicacions obreres. Finalment, es donava un tracte privilegiat a l'Església Catòlica, que el juliol del 1937 va fer pública una pastoral col·lectiva dels bisbes per donar suport als insurrectes. El nou Estat era clarament confessional i va derogar les lleis del matrimoni civil i el divorci, va establir el culte religiós en l'ensenyament i en l'exèrcit i va instituir una retribució estatal al clero.

Una repressió sistemàtica I La construcció de l'Estat franquista va anar acompanyada d'una violència extrema, que formava part de les directrius fixades pels dirigents de la insurrecció i que va comportar l'eliminació dels vençuts en els territoris ocupats militarment per les forces rebels. Així va passar en l'ocupació de Badajoz, on milers de persones (12000) van ser afusellades sense judici els primers dies de l'ocupació. Màlaga, Granada i molts pobles i ciutats havien quedat en territori franquista el 1936. Aspecte de la plaça de toros de Badajoz després de la presa de la ciutat per les forces insurrectes.

Una repressió sistemàtica II Moltes persones rellevants van ser assassinades pel que significaven com a símbols de la República més que no pas per la seva acció política. Aquest va ser el cas del poeta Federico García Lorca, assassinat a Granada els primers dies de la guerra. El govern de Franco va fer executar tots els polítics del bàndol republicà que van caure a les seves mans i els militars contraris a la insurrecció. El general Domènec Batet, que havia reprimit la insurrecció de l'octubre del 1934 a Catalunya va mantenir-se fidel a la legalitat republicana i va intentar detenir la insurrecció, per la qual cosa va ser jutjat en un consell de guerra sumaríssim i afusellat a Burgos el 1937.

Federico García Lorca Una repressió sistemàtica III La repressió va tenir sempre un caràcter sistemàtic, planificat, i va ser duta a terme per l'exèrcit, per militants de la Falange i per les autoritats polítiques contra qualsevol sospitós de simpatitzar amb les esquerres. La intenció era imposar un clima de terror que impedís qualsevol intent de contestació. Una part dels milers d'executats durant la guerra van ser enterrats en fosses comunes sense que quedés cap constància de l'execució.

General Domènech Batet Els catalans de Burgos I La guerra fou també una guerra civil catalana, amb catalans a tots dos bàndols, tot i que els qui s'incorporen als insurrectes foren poc nombrosos en comparació dels qui lluitaren al costat de la Generalitat i de la República. Els resultats electorals del 16 de febrer del 1936 avalen aquesta apreciació, especialment si tenim en compte que no tots els votants del Front d'Ordre (que aconseguí el 42% dels sufragis) van donar suport actiu als rebels. Es calcula que entre 50.000 i 60.000 catalans, sovint famílies senceres, van poder fugir a la zona nacional, una tercera part dels quals es va afiliar a les milícies falangistes.

Així, als carlins, falangistes i als membres de la CEDA, que havien donat suport a la insurrecció, s'hi afegiren els qui fugien de la zona republicana a causa de la persecució que es va produir a l'inici de la revolució social. Els catalans de Burgos II Eren catòlics, conservadors i persones procedents del catalanisme de dretes, sobretot de la Lliga. Possiblement la personalitat més significativa fou Francesc Cambó, que es va quedar a l'estranger, des d'on va aportar diners a la causa nacional i va muntar, a París, un important servei de propaganda franquista.

De tota manera, aquests catalans de Burgos o de Sant Sebastià van ser vistos amb desconfiança pel bàndol franquista i no els van confiar mai càrrecs importants a causa del caràcter radicalment anticatalà del Movimiento. Francesc Cambó 4. Les operacions militars Des del moment que la insurrecció es va convertir en Guerra Civil fins a la seva conclusió, trenta-tres mesos després, el conflicte va passar per diverses etapes. En els primers moments les grans batalles es van lliurar pel control de Madrid, després es van concentrar al nord i, finalment, a la zona mediterrània.

La situació d'Espanya després del cop d'Estat: juliol 1936 La lluita per Madrid (juliol 1936 – març 1937) I Després de travessar l'estret el juliol del 1936, les tropes d'Àfrica, legionaris i regulars sota el comandament del general Franco, tenien com a objectiu essencial prendre Madrid, la capital símbol del poder republicà. L'agost les tropes insurrectes del coronel Yagüe van ocupar Badajoz i van aconseguir obrir un enllaç, a través d'una franja estreta, amb l'exèrcit del nord, comandat pel general Mola, que havia conquerit una zona que s'estenia des d'Irun i Sant Sebastià fins al centre.

El setembre Franco, que era el cap de l'exèrcit del sud des de la mort de Sanjurjo, va decidir desviar-se per ocupar Toledo i posar fi al setge de l'Alcázar, on resistien alguns centenars de militars insurrectes amb les seves famílies, i a la darreria de l'octubre era ja a les portes de Madrid. Novembre 1936 La lluita per Madrid (juliol 1936 – març 1937) II La conquesta de la capital podia ser imminent, però el 29 d'octubre de 1936 es va decretar la mobilització general per aturar l'ocupació de Madrid i milers d'homes i de dones van fortificar la ciutat. Mentre s'obrien trinxeres, s'anaven escampant consignes que van esdevenir mítiques, com "No passaran" i "Madrid, tomba del feixisme".

La lluita per Madrid (juliol 1936 – març 1937) III El 6 de novembre, temorosos que Madrid pogués caure en mans de l'enemic, el govern republicà va prendre la decisió de traslladar-se a València. A la capital la màxima autoritat va quedar en mans d'una junta presidida pel general Miaja, mentre que l'estratègia de la seva defensa era confiada a l'aleshores comandant Rojo. Madrid va resistir, malgrat l'atac frontal de l'exèrcit insurrecte i les constants incursions aèries, gràcies també a l'ajut de les primeres Brigades Internacionals*, dels tancs russos i de les columnes de voluntaris catalans, entre les quals es trobava la dirigida pel líder anarcosindicalista Buenaventura Durruti.

Les brigades internacionals *Les Brigades Internacionals I Les Brigades Internacionals foren unitats militars formades per voluntaris d'esquerra vinguts d'arreu del món per lluitar contra el feixisme en la Guerra Civil espanyola, a favor de la República i en contra dels militars del general Franco reforçats pels règims totalitaris d'Alemanya i Itàlia. La nacionalitat més nombrosa sempre va ser la francesa, amb gairebé 10.000 brigadistes, la major d'ells de la zona de París. Van morir almenys 15.000 brigadistes.

La majoria no eren soldats, sinó treballadors reclutats voluntàriament pels partits comunistes (Komintern) o veterans de la Primera Guerra Mundial Van participar a moltes de les batalles principals de la Guerra Civil com la defensa de Madrid, la batalla del Jarama, la de Brunete o la Batalla de l'Ebre.

*Les Brigades Internacionals II El 1938, el Comitè de No-intervenció va ordenar la retirada de les Brigades Internacionals i el 23 de setembre les forces democràtiques internacionals es retiraren, rentant-se les mans amb el pretext de no interferir en un assumpte intern, tancant els ulls a les ajudes dels feixismes italià i alemany al cop militar contra les institucions constitucionals de la República. La retirada va ser denunciada pel President de la República, el Doctor Negrín el 21 de setembre de 1938 a la Societat de les Nacions, que condemnà el cop militar, però no va atendre les peticions d'ajuda.

Malgrat la retirada de les forces internacionals voluntàries, l'ajuda militar dels governs italià i alemany a Franco continuaren fins al final de la guerra. El mes d'octubre de 1938 a la ciutat de Barcelona més de 250.000 persones van acomiadar als brigadistes, en un multitudinari acte on feu el discurs de comiat de la històrica dirigent del Partit Comunista Dolores Ibárruri, la Pasionaria Dolores Ibárruri, la Pasionaria La lluita per Madrid (juliol 1936 – març 1937) IV Paral·lelament, a Catalunya les columnes de milicians voluntaris, uns 30.000 combatents, van desplaçar-se al final de juliol cap a Aragó amb la intenció de recuperar Osca i Saragossa.

Al llarg d'una línia de combat d'uns 300 km les columnes de milicians van ser capaces de contenir els subordinats, però no aconseguiren reconquerir territori i el front s'estabilitzà sense haver acomplert l'objectiu inicial. Alhora, una expedició organitzada per la Generalitat i comandada pel capità Bayo no va aconseguir recuperar Mallorca per a la República; aquest fracàs va proporcionar una plataforma logística decisiva a l'aviació franquista. La lluita per Madrid (juliol 1936 – març 1937) V Un cop rebutjat l'intent d'ocupar Madrid, els insurrectes van iniciar dues maniobres d'encerclament per aïllar la capital i tallar les dues comunicacions amb València.

La primera maniobra va ser la batalla d'El Jarama (febrer del 1937), en la qual els insurrectes van travessar el riu, però van ser detinguts pels republicans. La segona va ser la batalla de Guadalajara, el mes de març del 1937, on les tropes italianes aliades de Franco van patir una derrota contundent per part del nou Exèrcit Popular de la República. Va ser la primera victòria republicana de gran ressonància. D'altra banda, al febrer del 1937 les tropes de Queipo de Llano van bombardejar i van ocupar Màlaga i, amb això, van provocar un enorme èxode de la població republicana i van reduir el territori andalús en mans de la República.

Queipo de Llano L'ocupació del nord (abril – octubre del 1937) I Davant les dificultats per prendre Madrid, Franco va decidir abandonar l'atac a la capital i concentrar els esforços a la zona nord. Una franja estreta que comprenia Astúries, Cantàbria i Biscaia havia quedat a la zona republicana, però aïllada de la resta de la Península. Els insurrectes controlaven Navarra i Àlaba des del primer moment, i l'agost del 1936 ja havien pres Sant Sebastià, però el gruix del territori basc, que era fonamental pels seus recursos miners, siderúrgics i industrials, es mantenia, al principi del 1937, en mans de la República.

L'ocupació del nord (abril – octubre del 1937) II Els combats principals es van produir entre l'abril i l'octubre de l'any 1937. Els insurrectes, comandats pel general Mola, van atacar Biscaia els darrers dies de març. El 26 d'abril de 1937 la ciutat basca de Gernika va ser arrasada per l'aviació nazi per ordre del quarter general de Franco. Es va produir així per primera vegada en la història un bombardeig aeri sobre població civil. El bombardeig de Gernika va ser immortalitzat pel pintor Pablo Picasso en l'obra Guernica, símbol de la brutalitat de l'agressió contra una població indefensa. Bilbao va ser ocupada el 19 de juny gràcies a la superioritat dels insurrectes en armament i aviació.

L'ocupació del nord (abril – octubre del 1937) III El mes de juliol i per afluixar la pressió militar al nord, la República va emprendre l'atac de Brunete, a prop de Madrid, i més endavant el de Belchite, a prop de Saragossa, però no va poder evitar que les tropes de Franco entressin el mes d'agost a Santander i que dos mesos més tard ocupessin Astúries. Aquestes derrotes republicanes van fer que una zona de primera importància econòmica passés a les mans dels insurrectes. D'altra banda, milers de persones van iniciar un veritable èxode fugint de les regions ocupades cap a zones que encara eren en mans de la República.

L'arribada a la Mediterrània (novembre 1937 – juny 1938) I Al final del 1937 els comandaments republicans encara confiaven en la possibilitat de guanyar la guerra. Per això, van intentar un seguit de reformes de l'exèrcit: el van dotar de comandaments professionals, hi van integrar els quadres procedents de les milícies (Juan Modesto, Enrique Líster, Valentín González el Campensino...) i dels brigadistes internacionals (brigades mixtes) i hi van col·locar al capdavant un prestigiós general, Vicente Rojo, el defensor de Madrid.

El nou exèrcit republicà va desfermar diferents ofensives, la més important de les quals va tenir lloc a Terol, on l'hivern de 1937-1938 es va lliurar una gran batalla que va comportar l'ocupació republicana de la ciutat. Vicente Rojo Desembre 1937 L'arribada a la Mediterrània (novembre 1937 – juny 1938) II Però el mes de febrer del 1938 l'exèrcit de Franco va tornar a ocupar Terol i va aprofitar el desgast patit per les tropes republicanes per iniciar la campanya d'Aragó (març del 1938), que va comportar el desplaçament del front de guerra a Catalunya.

El 3 d'abril de 1938 els nacionals van ocupar Lleida i Gandesa i, poc després, Balaguer, Tremp, Camarasa i les centrals hidroelèctriques dels Pirineus. L'ofensiva continuà cap al sud, fins a assolir la Mediterrània per Vinaròs, amb València com a nou i imminent objectiu. El territori republicà es va dividir en dues zones i una part de Catalunya va quedar aïllada de la resta. Juliol 1938 L'ocupació de Catalunya (juliol 1938 – febrer 1939) I El progrés de les tropes insurrectes va quedar aturat quan l'exèrcit republicà, que havia rebut nou armament, va reorganitzar les unitats des de Catalunya i va desfermar una poderosa ofensiva sobre el riu Ebre, a prop de la desembocadura.

Les autoritats republicanes eren conscients que la situació bèl·lica els era ja plenament desfavorable. L'única esperança era reconquerir el territori, tornar a unir la zona republicana i mostrar a l'opinió internacional que la República encara era viva i amb forces per emprendre una nova iniciativa. L'ocupació de Catalunya (juliol 1938 – febrer 1939) II La batalla de l'Ebre va ser un dels episodis militars més importants de la guerra. Va començar el dia 25 de juliol de 1938 amb un atac republicà que va travessar el riu Ebre entre Benifallet i Mequinensa i va conquerir diverses poblacions (Ascó, Móra d'Ebre, Flix, etc.).

Des d'aquesta regió van avançar cap a l'interior i es van fer forts a la zona de Gandesa, on van aconseguir resistir durant tres mesos. Franco hi va enviar reforços, incloent-hi l'aviació alemanya i la italiana i també el Terç de Requetès de Nostra Senyora de Montserrat, format bàsicament de voluntaris catalans, i va aconseguir aturar l'avanç. A continuació va contraatacar. A la primeria de novembre els republicans van haver de replegar-se a l'altra riba del riu mentre que l'exèrcit de Franco ocupava tot el sud de Tarragona i travessava el riu Ebre. El 16 de novembre del 1938 es va considerar acabada la batalla.

L'ocupació de Catalunya (juliol 1938 – febrer 1939) III La derrota republicana va suposar l'esfondrament de la rereguarda i va ser el preludi d'una desfeta imminent. El 23 de desembre de 1938 Franco va decidir ocupar Catalunya. Els esforços de la República per resistir foren notables, malgrat la desproporció de forces, perquè l'exèrcit popular s'havia quedat delmat i la població estava esgotada. Tarragona fou ocupada el 15 de gener de 1939, i Barcelona, el 25.

Amb la caiguda de Girona es va produir l'èxode cap a França de milers de fugitius (uns 470.000), entre els quals hi havia el Govern de la Generalitat, amb el seu president Lluis Companys, a més del govern de la República, amb el president Manuel Azaña, i el cap del govern, Juan Negrín, i tot el govern basc. També van passar la frontera els membres de les Corts Republicanes i dels parlaments basc i català, juntament amb els dirigents polítics i sindicals més destacats.

La fi de la guerra (febrer – abril del 1939) I Abans de la retirada, l'1 de febrer del 1939, a dos quarts d'onze de la nit –per evitar els bombardeigs diürns-, s'havia celebrat al castell de Figueres l'última sessió de les corts republicanes. El febrer del 1939 l'únic territori a mans de la República era l'anomenada zona centre, que comprenia Madrid, la Manxa i la regió mediterrània des del nord de València fins Almeria. El president del govern republicà, Juan Negrín, havia tornat de França i va fer un últim esforç per reorganitzar l'exèrcit i defensar el migrat territori republicà.

Març 1939 La fi de la guerra (febrer – abril del 1939) II Però al començament de març es va produir a Madrid una insurrecció contra el govern republicà dirigida pel coronel Segismundo Casado, responsable de la defensa de la capital. Casado havia mantingut contactes amb el servei d'espionatge franquista des de feia mesos per lliurar la ciutat i acabar la guerra per mitjà d'una negociació amb França. Sabia que Negrín i els comunistes eren contraris a la rendició i per això va voler controlar la capital amb el pretext que el president del govern havia decidit nomenar uns nous comandaments militars exclusivament comunistes.

Segismundo Casado La fi de la guerra (febrer – abril del 1939) III Després d'una forta lluita amb les unitats comunistes, el coronel Casado va aconseguir el seu objectiu. Amb el suport d'alguns socialistes (Besteiro, entre d'altres) i d'una part de la UGT, es va crear una Junta de Defensa amb la missió de negociar amb Franco una "pau honorable" basada en la "generositat del Caudillo". Però Franco només va acceptar una rendició sense condicions i va obligar els defensors de la ciutat a lliurar les armes. El dia 28 de març de 1939 les tropes de Franco van entrar a Madrid sense trobar-hi cap resistència.

Entrada de Franco a Madrid La fi de la guerra (febrer – abril del 1939) IV Els dies posteriors l'exèrcit franquista va conquerir tota la zona mediterrània. La resistència de les escasses tropes controlades pels comunistes no va poder impedir l'ocupació d'Albacete i València. El dia 1 d'abril de 1939 Franco va signar a Burgos el darrer comunitat de guerra anunciant la derrota de l'exèrcit republicà i la fi del conflicte. El comunicat final de la guerra 1 d'abril de 1939 5.

La vida a la rereguarda La guerra va trastornar la vida quotidiana de al població, tant per les dificultats de la supervivència (manca d'aliments, refugiats,...), com pels efectes dels bombardeigs, les persecucions i la violència política. Mort, carestia i destrucció I La guerra va comportar misèria i mort per a milers de persones de tots dos bàndols. A les baixes en els combats i les víctimes de la repressió, cal afegir-hi les morts produïdes per la greu mancança d'aliments. Aquesta situació va ser especialment greu a la zona republicana, atès que les grans àrees agrícoles cerealístiques havien quedat en mans dels insurrectes.

Els primers símptomes d'escassetat es van manifestar al setembre i l'octubre del 1936 en productes com el blat, la carn i el carbó. Un aliment bàsic com el pa va començar a escassejar de manera alarmant els primers mesos de 1937, i el març de 1937 es va iniciar el racionament de queviures. A mesura que avançava el conflicte, les cues a les botigues van esdevenir habituals, els preus van pujar i el mercat negre es va anar estenent. La desnutrició va provocar malalties i fins i tot morts.

Mort, carestia i destrucció II D'altra banda, es va produir una forta reducció de la producció industrial a causa, en primer lloc, de les dificultats per proveir-se de matèries primeres, combustible i maquinaria, i també de la mobilització de la població masculina per anar al front. A la zona republicana l'any 1938 van ser cridat a files tots els homes d'edat compreses entre els 17 i els 35 anys (uns 600.000).

A més, i malgrat que la població femenina, especialment a la zona republicana, es va incorporar al món laboral, els esforços de la indústria es van adreçar essencialment a la fabricació d'armament i de productes per a l'avituallament militar, cosa que va perjudicar l'abastiment de la població de productes de consum. Mort, carestia i destrucció III A més, la guerra va comportar la destrucció d'una part de les infraestructures i de les comunicacions. Els bombardeigs sobre pobles i ciutats van afectar durament la població civil. El govern republicà no disposava d'efectius aeris importants, però el bàndol franquista comptava amb l'ajut dels avions i dels cuirassats alemanys i italians.

Així, des del primer moment els bombardeigs sobre la població civil van ser utilitzats pels insurrectes com a instrument de terror i per a la destrucció de fàbriques, instal·lacions, ports, habitatges etc., a més de servir com a suport per a l'avanç de l'exèrcit. Mort, carestia i destrucció IV La repetició constant i implacable de bombardeigs damunt Madrid, iniciats l'octubre del 1936, va inaugurar una pràctica que va afectar especialment les ciutats. Barcelona va ser bombardejada per primera vegada el 13 de febrer del 1937 i fins al final de la guerra va ser atacada 384 vegades, la qual cosa va obligar construir-hi més de 1000 refugis subterranis.

Les bombes de l'aviació van esdevenir també el preludi habitual de l'ocupació d'una població, com va succeir en els casos de Tortosa, Tarragona, Reus, Lleida, Granollers, Badalona, Figueres. Altres vegades els bombardeigs no responien a cap mena d'objectiu logístic ni bèl·lic, sinó que pretenien tan sols desmoralitzar i terroritzar la població, com es va fer en el cas del bombardeig sobre el mercat de Granollers el maig del 1938, on la majoria de les víctimes van ser dones i infants. Al final de la guerra el nombre de morts per bombardeigs a Catalunya va arribar als 5500, la meitat dels quals van morir a la ciutat de Barcelona.

Al conjunt de la zona republicana les víctimes dels bombardeigs van arribar a 12000. Un refugi antiaeri Granollers maig 1938 Barcelona març 1938 Víctimes de la guerra civil La població desplaçada: refugiats i exiliats I Des dels primers dies de la guerra la població civil d'ambdós bàndols va fugir del territori en què es trobava per por de patir persecució a causa de les seves idees polítiques o de la seva condició social. Molts membres de la burgesia, catòlics, clergues, etc., van fugir de la zona republicana els primers mesos de l'esclat revolucionari. Però en el transcurs de la guerra la zona republicana va haver d'acollir els milers de refugiats que fugien de l'ocupació franquista.

El setge de Madrid va comportar que al final del 1936 unes 300.000 persones es desplacessin a Catalunya i València. La xifra es va incrementar fins al final del 1938, en què hi havia un milió de refugiats a la Catalunya republicana. La població desplaçada: refugiats i exiliats II Els problemes d'alimentació, allotjament, escolarització, sanitat, higiene, etc., van representar una important tasca organitzativa per tal d'acollir i atendre una població formada majoritàriament per dones, nens i ancians. La població de la zona nord, aïllada de la resta del territori republicà, va poder fugir per mar cap a altres països.

Davant la impossibilitat d'evacuar tota la població civil, es va optar per donar prioritat als infants, i prop de 13000 nens i nenes van ser embarcats amb destinació a països europeus i americans i a la Unió Soviètica. La població desplaçada: refugiats i exiliats III Cap al final de la guerra persones d'arreu d'Espanya i milers de soldats en retirada es van concentrar a Catalunya per passar la frontera francesa. Entre el 27 de gener i el 3 de febrer del 1939 aproximadament mig milió d'espanyols van entrar a França.

Una munió de persones de totes les edats i de les condicions més diverses, amb cotxes, amb camions, a peu o arrossegant carros, van omplir les carreteres des de Barcelona fins a Portbou i la Jonquera per cercar refugi al país veí. Una gran part dels refugiats van ser reclosos en camps de concentració improvisats a les platges properes a Argelers i Sant Cebrià (Rosselló). En pocs mesos aproximadament la meitat d'aquests refugiats van tornar a Espanya. La resta va iniciar un exili penós i llarg.