Evolució Política i Social a Espanya (Restauració, República i Franquisme)

I 55 flashcards i 38 preguntes més al document.

Text del document

1a etapa restauració: c) Moviment obrer. Durant els anys de la Restauració es va fer difícil la reorganització del moviment obrer. Es va anar alternant entra la legalitat i la il·legalitat. Sobretot amb el govern liberal va ser possible la reorganització, gràcies a les llibertats d'associació i de reunió. Amb els conservadors no va ser possible. La situació dels obrers va ser difícil també, per la congelació dels sous i per l' emigració de molts obrers cap Amèrica, que va debilitar el moviment obrer. El moviment obrer estava disgregat i era majoritàriament anarquista, però van anar apareixent nuclis socialistes a les zones industrials i mineres i a les principals ciutats.

El socialisme espanyol i europeu seguia les doctrines de Karl Marx, basades en la idea de que a mesura que el capitalisme s'implantés, les diferències entre una minoria rica (burgesa) i una majoria obrera es farien més i més grans fins acabar per provocar una revolució que donaria pas al comunisme. A diferència dels anarquistes, els socialistes van optar per no "accelerar" el procés cap a la revolució. Van preferir adaptar-se al sistema fundant partits i sindicats que lluitessin des de dins del sistema, per millorar la situació de la classe obrera. El principal líder del socialisme espanyol, Pablo Iglesias, va fundar el 1879 el Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE).

El mateix grup de socialistes madrilenys va aprofitar l'aprovació, per part del Partit Liberal, de la llei d'associacions de 1887, per fundar la UGT (Unió General de Treballadors), sindicat socialista el 1888. Durant la dècada de 1890 el PSOE i la UGT van anar estenent-se des de Madrid a Astúries (zones mineres), Biscaia (importància de la siderúrgia) i Catalunya. En aquests anys comencen a popularitzar la celebració del 1 de Maig, dia del treball, es solien fer manifestacions, impulsen la demanda de la jornada laboral de 8 hores (8 hores de treball, 8 de descans, 8 d'oci) i organitzen les primeres vagues.

Aliats amb els anarquistes van aconseguir rebaixar la jornada laboral i amb l'ajuda dels republicans, van aconseguir que el Partit Liberal promulgués lleis de caràcter social en el context de la crisi del 98. La llei d'Accidents de Treball de 1900, reconeixia la responsabilitat empresarial en els accidents de treball. Una altra llei de l'any 1900 prohibia el treball de 12 menors de 10 anys i obligava al patró a deixar dos hores lliures als menors de 14 anys per anar a escola. 1886 apareix El Socialista, òrgan de premsa. On més va arrelar el socialisme va ser a Madrid, Astúries i el País Basc. L'anarquisme és un dels dos grans corrents del moviment obrer del segle XIX .

Com el marxisme, plantejava la futura destrucció del capitalisme per una revolució dirigida pels obrers i el pas a una societat igualitària amb la desaparició de l'estat. L'anarquisme posa per davant de tot la llibertat i l'autonomia individual. L'individu ha de ser lliure d'obeir o desobeir a un govern, ha de posseir els mitjans necessaris per assegurar-se la seva supervivència. Com que no creien en els estats ni en els governs, els anarquistes eren enemics de la política i mai no van fundar cap partit i generalment no votaven mai.

La forma d'impulsar la revolució passava doncs per difondre les seves idees des de periòdics i llibres, lluitar des dels sindicats pels drets dels treballadors i, en alguns moments per "l'acció directa", organitzant-se amb armes i cometent atemptats o atracaments. L'anarquisme es va instaurar a Espanya entre 1868 i 1875, aprofitant les llibertats del Sexenni Revolucionari, però a partir de 1875 va ser molt perseguit i van ser completament prohibides les societats anarquistes.

Va quedar vinculat durant les primeres dècades de la Restauració amb la pràctica del terrorisme, en part perquè alguns defensaven que l'assassinat de líders polítics podia fer avançar el camí cap a la Revolució (hi van haver atemptats d'aquest tipus a molts estats europeus). El 1878 i 1879 es van produir dos atemptats anarquistes contra Alfons XII; i el 1893 un altre contra Martínez Campos, tots fallits. També el 1893 un anarquista va llançar una bomba dins del teatre del Liceu de Barcelona, un dels centres d'esplai de la burgesia catalana, assassinant a una vintena de persones, i el 1894 una altra bomba al pas de la processó del Corpus a Barcelona, causant una dotzena de morts.

Aquests successos van provocar una dura repressió de l'anarquisme amb l'aprovació d'una "llei de repressió de l'anarquisme" el 1896 i la pràctica sistemàtica de tortures i execucions. Com a resposta a les execucions, el 1897 un anarquista italià va assassinar a Cánovas del Castillo. Aquesta fase "terrorista" de l'anarquisme espanyol, encara s'allargaria a la dècada de 1900- 1910 i va provocar que el moviment anarquista fos durament perseguit.

Malgrat les persecucions, l'anarquisme va continuar sent la ideologia preferida pels obrers catalans i els camperols andalusos, per davant del socialisme i va tenir un èxit impressionant a partir de 1909, ja que la majoria dels anarquistes es van centrar en l'anarcosindicalisme. d) Catalanisme 2a republica NUCLIS D'OPOSICIÓ Republicanisme. Va ser la força principal d'oposició amb el catalanisme. El republicanisme va constituir la minoria parlamentària més nombrosa al Congrés de Diputats. Suport: Sobretot Les classes populars de les zones urbanes on la influència dels cacics era menor.

El nou republicanisme es va caracteritzar per ser un ampli moviment social, de caràcter reformista, que va agrupar sectors de les classes mitjanes i populars. Espanya: Unió Republicana (Salmerón 1903). El seu programa incloïa restaurar la Constitució del 1869, proclamar la República i convocar Corts Constituents. A Catalunya va predominar el republicanisme federalista. 1908 apareix el Partido Radical d'Alejandro Lerroux. Lerroux era periodista i polític d'origen andalús establert a Barcelona. Suposadament revolucionari, va ser defensor dels obrers. Feia servir un discurs radical, demagògic i anticlerical. Utilitzava una retòrica populista per atraure les classes populars de Barcelona.

Pensava que el catalanisme era burgès. Buscava el suport dels obrers, especialment dels immigrants. Després de la Setmana tràgica, va perdre bona part de la seva influència a Catalunya, va moderar el discurs i es va traslladar a Madrid. 1910 apareix Unió Federal Nacional Republicana (catalanista i d'esquerres) com a conseqüència de la unió dels republicans catalanistes. El 1914 la UFNR va pactar amb el Partit Radical. Molts catalanistes van abandonar el partit per l'aliança amb els espanyolistes. 1917 Es crea el Partit Republicà Català (Francesc Layret, Marcel·lí Domingo, Lluís Companys). Ultraconservadors. L'any 1907 es va fundar el Requetè, grup de combatents d'origen carlí.

A principi de segle XX, el carlisme i l'integrisme de Ramon Nocedal van acceptar la participació electoral i sempre van tenir representació al Congrés. Arran de la primera Guerra Mundial, es va produir una escissió quan un sector del partit es va manifestar germanòfil i van fundar el Partido Tradicionalista(1919). Els grups antiliberals van reclamar la necessitat d'un govern autoritari que imposés l'ordre social. Amb l'arribada de la República els carlins integristes i tradicionalistes van reunificar-se en un sol partit, que es va nomenar Comunió Tradicionalista (1931). Obrerisme a) Socialisme. Continua sent important a Madrid i nord d'Espanya.

El PSOE de Pablo Iglésias augmenta molt el nombre d'afiliats. Defensava l'acció política i es presenten a les eleccions. Defensava fer coalicions electorals amb els partits republicans, el 1910 es va presentar conjuntament a les eleccions amb partits republicans (Conjunción Republicano-socialista). Això va permetre l'entrada del socialisme al Parlament. A partir d'aquest moment creix la seva força política. La UGT va ser liderada per Francisco Largo Caballero. A partir del 1917 es va radicalitzar per la influència de la revolució soviètica.

La seva negativa a integrar-se en la Internacional Comunista promoguda per Lenin va provocar una escissió el 1921 que va donar lloc al PCE (Partido Comunista de Grup de combatents d'origen carlins España), amb els més radicals del PSOE. En aquesta nova formació van destacar José Diaz i Dolores Ibárruri. A Catalunya el PSOE mai va tenir massa influència però una escissió va portar a la creació el 1923 de la Unió Socialista de Catalunya. b) Anarcosindicalisme. El 1907 apareix Solidaritat Obrera, formada per associacions de treballadors. Són apolítics i defensen la lluita revolucionària. Va promoure la fundació de la CNT. El 1910 apareix la CNT (Confederació Nacional del Treball).

Apolítics, defensors de l'abstencionisme electoral, de la revolució i de la vaga com a mitjà de lluita per enderrocar el capitalisme. La CNT es va convertir en la principal organització obrera de Catalunya i també d'Andalusia. El 1911 i el 1914 va ser prohibida. A partir del 1918 (Congrés de Sants) reafirma l'ideari i acorda recórrer a l'acció directa només quan calgués. El 1919 la vaga de la Canadenca va paralitzar el 70% de la indústria catalana durant dos mesos. La patronal va respondre amb una forta repressió i va crear el Sindicat Lliure per enfrontar-se a l'anarcosindicalisme. Es van crear bandes de pistolers a sou per aturar les vagues i assassinar els seus dirigents.

Des del Govern Civil es va posar en pràctica la Llei de fugues que permetia disparar als detinguts que intentaven fugir. Es produeix una radicalització perquè l'activisme obrer va degenerar en violència contra les autoritats, patrons i forces de l'ordre. Aquesta situació s'allarga fins el 1923. S'anomena època del pistolerisme. 4. CATALANISME a) La burgesia industrial decideix intervenir en política per tenir més poder. 1901 apareix la Lliga Regionalista, fruit de la fusió de la Unió Regionalista i la Unió Catalanista (de Prat de la Riba , Cambó i Puig i Cadafalch). La Lliga Regionalista era una formació política d' ideologia conservadora.

Es va consolidar com el partit hegemònic a Catalunya, va tenir força fins el 1923. Va tenir el suport de la burgesia industrial, les classes mitjanes i d'alguns terratinents. El seu objectiu era desenvolupar la consciència nacional catalana, reclamava el dret de Catalunya a l'autonomia i volia intervenir en la política espanyola per modernitzar i descentralitzar l'Estat. Defensa una política econòmica proteccionista. Eren partidaris de la monarquia. El seu mitjà de difusió era el diari La Veu de Catalunya. El principal ideòleg va ser Prat de la Riba ( La nacionalitat catalana, 1906). També va destacar Francesc Cambó, portaveu dels interessos catalans a Madrid.

A partir del 1905, les desfetes electorals per la imposició de les forces republicanes van evidenciar les desavinences entre els més progressistes, que no volien negociar amb el govern de Madrid, i els partidaris d'una política que permetés arribar a acords. Arran de la visita d'Alfons XIII el 1904 i la negativa d'alguns regidors (Cambó) de no boicotejar la visita, alguns militants (Lluís Domènech i Montaner) se'n van escindir i van fundar el Centre Nacional Republicà (1906), d' ideologia nacionalista, democràtica i republicana. b) Solidaritat Catalana. Es va crear el 1906, formada per nacionalistes (La Lliga), catalanistes (republicans) i carlins.

Es van unir per anar en contra de la Llei de Jurisdiccions (que anava en contra de la llibertat d'expressió i el catalanisme). la Llei de Jurisdiccions es va promulgar l'any 1906. La nova llei proposava posar sota jurisdicció militar totes les ofenses contra l'exèrcit, la bandera o la pàtria. Aquesta llei es va promulgar a rel d'un acudit antimilitarista publicat al setmanari satíric català Cu-cut!. Una guarnició de Barcelona va assaltar el Cu-cut i La Veu de Catalunya (diari de la Lliga Regionalista) amb el suport de guarnicions de l'exèrcit de la resta d'Espanya.

La resposta va ser la creació de Solidaritat Catalana, impulsada per la Lliga Regionalista i amb el suport de tota la societat catalana, fins i tot els carlins. Van decidir presentar una candidatura conjunta i un programa comú (Programa del Tívoli). Defensaven la derogació de la Llei de Jurisdiccions i la necessitat de dotar a Catalunya d'òrgans d'autogovern. Va ser una coalició de totes les forces catalanistes que va aconseguir 41 escons al Congrés de Diputats a les eleccions del 1907 (a Catalunya li corresponien 44 escons). Per primera vegada a les Corts espanyoles hi havia partits que no formaven part dels partits dinàstics, suposava la fi del caciquisme.

Solidaritat Catalana va tenir una història curta, per les divergències ideològiques. Quan Maura va fer el projecte de llei d'administració local es van posar en evidència les diferències ( la Lliga estava d'acord amb alguns punts del projecte, però els republicans no hi estaven d'acord. La Lliga també va donar suport a l'Església contra el pla d'ensenyament de l'Ajuntament de Barcelona ( laic i català). Amb la Setmana Tràgica es posa fi a Solidaritat Catalana ( la Lliga veu amb bons ulls la repressió i l'esquerra no). La Llei de Jurisdiccions es va mantenir fins la Segona República.

c) Catalanisme d'esquerres 1903 CADCI (Centre Autonomista de Dependents del Comerç i la Indústria) 1906 Centre Nacional Republicà. Era nacionalista, democràtic i republicà. 1910 UFNR 1917 Partit Republicà Català (PRC). Amb Francesc Layret, Marcel.lí Domingo i Lluís Companys. 1922 Estat Català amb Francesc Macià. Republicans. 1923 Unió Socialista de Catalunya amb membres escindits del PSOE. 1931 ERC (a partir de les anteriors formacions). d) Setmana Tràgica Característiques generals. Es dona a Barcelona del 23 al 31 de juliol del 1909 (18 de juliol embarcament). Va ser un acte de revolta contra el govern espanyol.

Va ser un esclat violent anticlerical: rebuig dels sectors populars contra l'Església, alimentat pel lerrouxisme, amb la crema de convents i esglésies. Va ser una reivindicació de les organitzacions obreres (creixement de l' anarcosindicalisme). Va tenir un sentiment antimonàrquic. El govern va ser incapaç de controlar la situació per una via que no fos la repressió. La burgesia catalana va donar suport al govern central. Els organitzadors de la protesta van perdre el control de la situació. Precedents. La política colonial al Marroc. Després del desastre de 1898 i d'una etapa d'inactivitat colonial, el 1906 Espanya comença la penetració al nord d'Àfrica.

La conferència d'Algesires del 1906 i el posterior tractat Hispanofrancès del 1912 van comportar l'establiment d'un protectorat franco espanyol al Marroc. A Espanya li van concedir una franja al nord, el Rif, i un enclavament a la costa atlàntica (Ifni i Río de Oro). La penetració en aquesta zona va ser per interessos econòmics (mines, inversions en ferrocarrils, obres públiques, etc.) i per restaurar el prestigi; es volia convertir Espanya en una nova potència colonial. Les tribus berbers (cabiles) van respondre amb atacs continus i van obligar a mantenir una forta presència militar espanyola a la zona.

Aquesta presència es va intensificar a partir del 1909 perquè en unes operacions militars per assegurar la plaça de Melilla, els espanyols van ser fortament derrotats al Barranc del Llop amb moltes baixes. Aleshores es va decidir incrementar el nombre de soldats espanyols a la zona per evitar la caiguda de Melilla. El govern va decidir enviar tropes integrades per reservistes que van sortir del port de Barcelona. Fets. L'enviament de les tropes de reservistes va ser l'espurna que va provocar un moviment de protesta popular a Barcelona, que va tenir el suport d' anarquistes, socialistes i republicans.

El sistema de reclutament de les quintes comportava que només els homes de les famílies humils, que no podien pagar el rescat, fossin reclutats per la guerra. Els incidents van començar el 18 de juliol durant l'embarcament de les tropes al port de Barcelona. Solidaritat Obrera (sindicat anarquista) va convocar una vaga general pel 26 de juliol, que va tenir el suport de la UGT i de grups republicans. La revolta es va allargar durant una setmana. Va tenir un fort component antimilitarista i anticlerical. Es van aixecar barricades al carrer, es van produir enfrontaments amb les forces de l'ordre i es van incendiar més de 80 edificis religiosos.

El govern va declarar l'estat de guerra i va enviar reforços per reprimir les manifestacions. Hi va haver ferits i morts, el moviment popular es va radicalitzar. El 29 de juliol es tornava a la normalitat amb un balanç de més de 100 morts, 300 ferits i un centenar d'edificis destruïts. La repressió va ser molt dura per part de les autoritats amb el suport de la burgesia: detencions (2500), execucions i exilis a França (més de 2000). Entre els executats (5), el pedagog Francesc Ferrer i Guàrdia, fundador de l'Escola Moderna, a qui es va fer responsable de l'organització dels fets. Es van tancar centres obres, publicacions, escoles laiques.

Es trenca Solidaritat Catalana per el suport de la Lliga a la repressió del govern. Els obrers es van separant del lerrouxisme i s'acosten al sindicalisme. Conseqüències polítiques. El govern i la monarquia es desprestigien i la dreta és acusada de còmplice. Les crítiques de republicans i liberals van fer caure el govern de Maura. El rei va dissoldre les Corts i va entregar el govern a José Canalejas que, fins al seu assassinat el 1912 per un anarquista, va portar a terme l'últim intent regeneracionista. Després de la desaparició de Maura i Canalejas els partits dinàstics van quedar fragmentats i mancats de lideratge.

Romanones del Partit Liberal i Dato (víctima d'un atemptat el 1921) del Partit Conservador es van anar alternant però el règim va ser molt inestable. L'oposició es va anar reorganitzant. El republicanisme s'enforteix amb Conjunción Republicano Socialista (1910) i el Partido Reformista (1912). Descrèdit del lerrouxisme per el paper ambigu durant la Setmana Tràgica. Molts obrers van anar cap a l'anarcosindicalisme (CNT). Creix el catalanisme republicà. e) Mancomunitat de Catalunya. Va ser el primer òrgan administratiu català des del 1714.

L'any 1911 la Diputació de Barcelona amb Enric Prat de la Riba com a president i amb el suport de les altres diputacions catalanes, va presentar la proposta de mancomunar les quatre diputacions al govern espanyol. Canalejas va acceptar la proposta (1912) però no va quedar definitivament constituïda fins el 6 d'abril del 1914. Va se fruit de l'acord entre totes les diputacions, impulsada per la Diputació de Barcelona , sota el lideratge de la Lliga Regionalista. Va ser la Mancomunitat de Diputacions. És a dir una Federació. Una institució de poder regional. La Mancomunitat va assumir les mateixes funcions i el mateix pressupost que les antigues diputacions.

Constava d'una presidència i d'una assemblea, que designava un consell permanent. La presidència va estar en mans de la Lliga. Prat de la Riba va ser el primer president de la Mancomunitat ( ja que ho era de la Diputació de Barcelona), quan va morir el 1917 el va succeir Puig i Cadafalch. El tercer president va ser Alfons Sala, nomenat per Primo de Rivera després del cop d'Estat fins que el 1925 que va ser suprimida. Obra de govern: - Infraestructures de serveis públics i administratius bàsics per potenciar el desenvolupament econòmic: Pla de millora de la xarxa viària, del sistema telegràfic i telefònic.

Pla d'acció agrària per modernitzar les formes de producció i augmentar la productivitat de l'agricultura i la ramaderia. Es van crear escoles de tècnics agraris mitjans i superior, camps d'experimentació de conreus i granges model, es va fomentar el cooperativisme agrari. - Foment de la llengua i la cultura catalanes a partir d'un projecte cultural i educatiu. L'Institut d'Estudis catalans (creat el 1907 per la Diputació de Barcelona) va començar la tasca d'unificació ortogràfica i normalització lingüística, que va encarregar a Pompeu Fabra i que va culminar anys més tard amb l'elaboració del Diccionari (1932).

Es va constituir la Junta de Museus i el Servei de Conservació i Catalogació de Monuments. Es va impulsar una renovació pedagògica, introduint a Catalunya els mètodes de Maria Montesori. Es va crear l'Escola Industrial (1910), l'Escola del treball, l'Escola de l'Administració Local (per el funcionariat públic de Catalunya). Es van crear les Biblioteques Populars (1918), les Escoles Experimentals i els Estudis Normals(1919). Es volia potenciar la diversificació professional i preparar professionalment quadres tècnics de nivell mitjà i superior per a la indústria i el comerç. 5. CRISI DEL 1917 a) Factors que contribueixen a la crisi: Impacte de la Gran Guerra (1914-1918).

Espanya es manté neutral. La guerra va comportar un gran desenvolupament econòmic (demanda de productes agraris i industrials per part dels països bel·ligerants ( que dedicaven la seva indústria a la producció de material bèl·lic) i les colònies. Es van produir, però, repercussions negatives per el comerç interior: procés d'inflació (augment dels preus dels productes de primera necessitat, augment del cost de la vida i congelació salarial. Tot això va provocar un malestar social. Revolució Bolxevic a Rússia el 1917. Puja el poder comunista a l'Estat. Això posa en alerta a la burgesia i als terratinents i dona esperances a pagesos i obrers. b) Intervenen en la crisi: el moviment obrer i pagès.

La UGT i la CNT demanen millores salarials i democràtiques. La burgesia catalana volia aconseguir protagonisme a Espanya. Els partits monàrquics entraven en crisi. L'Exèrcit tenia problemes econòmics i creia que podia salvar la pàtria del moviment obrer i del nacionalisme. c) Fets: La crisi va esclatar el març del 1917, quan la CNT i la UGT van convocar una vaga per protestar per l'encariment dels productes de primera necessitat. El govern de Dato va clausurar les Corts i va imposar la censura de premsa.

El juliol de 1917 va esclatar una crisi generalitzada: - Conflicte militar: Els militars, que estaven en desacord amb el sistema dels ascensos dels oficials, que s'obtenien majoritàriament per mèrits de guerra i beneficiaven els militars africanistes, es van organitzar en les "juntes de defensa". També reivindicaven augment de sou. - Conflicte polític: Els partits opositors es van reunir en una Assemblea de Parlamentaris catalans (diputats i senadors) convocada per la Lliga Regionalista el 5 de juliol, i que es va estendre a tots els parlamentaris espanyols el dia 19.

Exigien la formació d'un govern provisional, la celebració de Corts Constituents que elaboressin una nova Constitució i la descentralització de l'Estat. L'objectiu era obligar al govern a crear-ne un de nou, de concentració, i preparar unes eleccions a Corts. El nou govern hauria de redactar i aprovar una constitució que contemples la plurinacionalitat espanyola amb un estatut d'autonomia per a Catalunya. La Lliga confiava amb el suport del moviment obrer i la neutralitat de l'exèrcit. - Conflicte obrer: Les organitzacions sindicals van convocar una vaga general pel mes d'agost. Demanaven el mateix que l'Assemblea de Parlamentaris. d) Conseqüències.

La reacció del govern va ser molt repressiva: Dato va demanar a l'exèrcit la seva intervenció, va acabar amb la vaga, va sotmetre a consell de guerra als membres del comitè de vaga. Les juntes de defensa militar van ser dissoltes, el govern va prohibir la reunió de diputats i senadors (10 de juliol) que finalment va ser dissolta per la Guàrdia Civil. Un balanç de 70 morts i molts ferits i empresonats. L'exèrcit va donar suport a la monarquia. La burgesia va retrocedir per por a una revolució social. El sistema es va mantenir durant cinc anys més, però el mes de novembre es va crear un govern de concentració, en el qual per primer cop hi havia representants del nacionalisme català.

Això suposava la fi del monopoli dels partits dinàstics, però no es van aconseguir les reformes descentralitzadores i modernitzadores que es volien. El moviment obrer es va començar a radicalitzar, comença a tenir protagonisme la CNT i els més radicals del PSOE i la UGT van formar el PCE (1920). 6. DESCOMPOSICIÓ DEL SISTEMA PARLAMENTARI (1918-1923) Situació política. Durant aquests anys es produeix una radicalització de la situació degut al nacionalisme, a la situació social i a la situació políticomilitar. Aquesta radicalització és deguda a la crisi que segueix el període d'eufòria econòmica de la Primera Guerra Mundial. La crisi havia provocat atur i malestar social.

El govern de concentració no va fer les reformes per a frenar la pujada dels preus i restablir l'ordre. El 1918 es torna al sistema dels torn. El sistema no va ser estable. 1921 Nou govern de concentració (Gobierno Nacional) , no va aconseguir estabilitat política. Hi va haver 10 canvis de govern. Incapacitat de solucionar els problemes. Problema econòmic i social. Després de la Primera Guerra Mundial es redueixen les exportacions i augmenta l'atur. Comença una etapa de recessió econòmica i de vagues i protestes. a) A Catalunya la crisi va ser especialment dura perquè era la zona més industrialitzada. La CNT es reestructura en sindicats únics (per rams de producció).

Això va donar molts més afiliats. Els sindicats moderats ( Salvador Seguí- el noi de sucre), volien millores concretes pels obrers. Creien que la revolució era una utopia. Els anarquistes volien una revolució amb vagues i atemptats. Els anarquistes ( grup los solidarios) van portar a terme atemptats, Dato va ser assassinat (1921). L'any 1919 es produeix la vaga de la Canadenca (sindicalistes), que va paralitzar el 70% de la producció industrial catalana. Com a conseqüència la patronal va crear la Federació Patronal per enfrontar-se a la CNT. El 1922 es va crear la Unió de Rabassaires.

b) A Andalusia, Castella - la Manxa i Extremadura hi va haver problemes entre terratinents i pagesos, que exigien el repartiment de les terres entre la pagesia. Aquest període es coneix com a Trienni bolxevic (1918-1921). Els pagesos van paralitzar les collites a la vall del Guadalquivir i van ocupar ajuntaments. El govern va declarar l'estat de guerra, va empresonar els líders pagesos i va il·legalitzar les organitzacions obreres.

c) Mesures dels empresaris: el Locaut (tancar fàbriques i deixar obrers sense feina), el pistolerisme(1916-1923) amb el Sindicat Lliure ( pistolers assalariats per enfrontar-se als sindicats) i la repressió governamental amb la Llei de fugues ( es simulaven fugues de detinguts per assassinar-los). 7- LA POLÍTICA A L'ESPANYA REPUBLICANA. Dimissió de Casares Quiroga (negativa a donar armes als sindicats). 7.1 Govern Giral (20 juliol- 4 set 1936). Descontrol. Dinàmica popular revolucionària desbordada (juntes i comitès locals i regionals, patrulles formades per milícies de partits i sindicats). Dues formes de poder: legal (govern republicà), popular (organitzacions obreres).

Violència incontrolada: "passeigs" (execucions fetes per un grup armat sense cap judici), persecució religiosa (assassinats de sacerdots, religiosos i religioses) i social (terratinents, empresaris, gent amagada per no anar al front) . Destrucció de patrimoni artístic. Agost de 1936. Avanç de les forces feixistes. Necessitat d'un govern que aglutini el conjunt de forces que defensen la República i coordini militarment. 7.2 Govern Largo Caballero (4 setembre 36- 16 maig 37). President del govern i ministre de la Guerra. Govern heterogeni (POUM, no), el novembre hi entren 4 ministres de la CNT (F. Montseny, J. Garcia Oliver, J. Peiró, J. López). Objectiu, recuperar el control de l'estat.

Dissolució de les juntes i comitès, recuperació de les reunions de Corts. Aprovació de l'estatut d'autonomia basc (octubre 36, lehendakari J.A. De Aguirre). Impuls definitiu a la Reforma Agrària (expropiació de terres dels simpatitzants amb la revolta, lliurades en usdefruit als camperols que les explotessin voluntàriament en col·lectivitat). Reestructuració de l'exèrcit republicà: Brigades mixtes (exèrcit i milicians); escoles populars de guerra; brigades internacionals. L'octubre de 1936 el govern es trasllada a València Conflictes en el govern. Anarquistes, autònoms, malgrat participar en el govern; partidaris de fer la revolució com a millor manera de guanyar la guerra.

Comunistes, partidaris de guanyar la guerra i fer la revolució després; contraris a algunes actuacions de Largo Caballero. Fets de maig del 37, caiguda de Largo Caballero, forçada pels comunistes, per la seva negativa a il·legalitzar el POUM i deixar el ministeri de la guerra. 7.3 Govern Negrín (maig 37- 1 abril 39), amb absència de la CNT Centra els seus esforços en la centralització política i militar per guanyar la guerra. Dissolució del POUM i judici dels dirigents (Andreu Nin, assassinat un mes després per agents estalinistes). Desmantellament del Consell d'Aragó (organisme de col·lectivització de les terres). Suport més gran en els comunistes. Nacionalització de la indústria bèl·lica.

Exèrcit republicà dotat d'un estructura organitzativa i mitjans per a les ofensives de Brunete i Belchite. El 29 d'octubre de 1937, el govern de la República es trasllada a BCN Divisions a la zona republicana: partidaris de la resistència (socialistes, comunistes), partidaris de negociar la pau (Franco s'hi va negar). Maig de 1938. Programa dels Tretze Punts de Negrín on proposava una sortida negociada a la guerra, per obtenir suport internacional; rebutjat per Franco. 7.4 La política a Catalunya El 22 de juliol de 1936 es funda a Barcelona el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), fruit de la fusió de diferents partits polítics anteriors.

D'ideologia comunista, va créixer durant la guerra i va tenir un paper important en els darrers temps de la Generalitat republicana. El 22 de juliol de 1936 es crea el COMITÈ CENTRAL DE MILÍCIES ANTIFEIXISTES dirigit per Joan Garcia Oliver i format pels principals partits polítics i sindicats. Els anarquistes promouen pràctiques col·lectivistes i dirigeixen l'ocupació de fàbriques abandonades pels propietaris, per part dels obrers. Dissolució el setembre de 1936 El PSUC, partit comunista català fundat el juliol de 1936, va adquirint importància. Govern Tarradellas (setembre 36- maig 37).

Govern d'unitat amb grups polítics i sindicals de resistència (CNT al govern) i Tarradellas com a conseller primer. La Generalitat assumeix competències que no li eren pròpies (govern republicà a València) Creació del Consell d'Economia de Catalunya (agost 36). El 24 d'octubre va aprovar el Decret de Col·lectivitzacions i control obrer d'indústries i comerços: a) Empreses de + de 100 treballadors i aquelles més petites abandonades pels propietaris: col·lectivització i gestió per un consell d'empresa nomenat pels treballadors.

b) Empreses d'entre 100 i 50 treballadors, només si ho acordaven patronal i treballadors c) Empreses de menys de 50 treballadors, no es col·lectivitzaven però estarien sota control dels obrers. Fora de Catalunya, també es van col·lectivitzar empreses a València, Astúries i Madrid. Al camp català la col·lectivització va ser escassa, perquè ja hi havia una tradició cooperativista i hi La guerra civil espanyola 7/10 dominava la Unió de Rabassaires; sí que n'hi va haver a Aragó, Andalusia i València per impuls de la CNT. Creació de la Comissió d'Indústries de Guerra (agost 1936).

Es creen els Consells Generals d'Indústria, controlats per la Generalitat i formats per representants dels comitès d'empresa, per organitzar la producció dels diferents sectors industrials. Impuls a la indústria de guerra (metal·lúrgica i química) i control dels sectors estratègics (transports, energia, comunicacions). La Generalitat va crear la Caixa de Crèdit Industrial i Comercial ( on es recollia el 50% dels beneficis de les empreses). Altres mesures: Municipalització de les cases de lloguer. Creació del Consell de l'Escola Nova Unificada (CENU) per estendre l'ensenyament, i del Consell General de la Sanitat. Legalització de l'avortament.

Majoria d'edat als 18 anys, Fets de maig del 37: Des de l' inici de 1937 hi va haver enfrontaments entre dues tendències: CNT-FAI i POUM: Consolidar la revolució per a la desaparició de l'estat burgès, aprofitant la conjuntura de guerra. Govern per comitès locals, no centralitzat. ERC, PSUC i UGT: Guanyar la guerra mitjançant un Estat fort i un exèrcit potent, mantenir l'ordre públic i assegurar-se el suport de la població. Comunistes i socialistes ajornen la revolució. L'enfrontament va començar el 3 de maig quan forces de la Generalitat van procedir a desallotjar els anarquistes que havien ocupat l'edifici de Telefònica de Barcelona per controlar les comunicacions.

Fins al 8 de maig es va produir una guerra civil dins del bàndol republicà amb barricades al carrer i enfrontaments entre forces de la Generalitat, PSUC i UGT amb militants de la CNT, FAI i POUM. El Govern Central va enviar reforços de Guàrdies d'Assalt. Més de 200 morts. Govern Companys (juny 37-gener 39) sense participació de la CNT. Fonamentació de l'aliança ERC i PSUC. El govern Negrín s'instal·la a BCN el 29 d'octubre de 1937 i assumeix competències del govern català: ordre públic, administració de justícia, confiscació de la indústria de guerra i gestió dels proveïments. Conflictes amb la Generalitat.

Després de l'ocupació de Catalunya , els governs de la República, la Generalitat i el País Basc van marxar a l'exili. 8. LA POLÍTICA A L'ESPANYA FRANQUISTA. Ordre i disciplina per a guanyar la guerra. Clima de terror per una repressió sistemàtica seguint les ordres de les autoritats militars: afusellaments sense judici de més de 2000 persones a la plaça de braus de Badajoz, repressió sagnant a Màlaga, execucions d'alcaldes i mestres republicans, "passeigs" de camperols andalusos. 20 de juliol de 1936, mort del general Sanjurjo en accident d'aviació. 24 de juliol. Formació d'una Junta de Defensa Nacional a Burgos, presidida pel general Cabanellas (més veterà).

Necessitat d'articular un comandament únic per als exèrcits i crear una estructura política per al nou estat rebel. Setembre. Reunions a Salamanca: Franco, cap militar i cap polític "mentre duri la guerra" 1 d'octubre de 1936 a Burgos. Franco, cap de l'Estat i Generalíssim dels Exèrcits. Creació d'una Junta Tècnica de l'Estat, organisme auxiliar, embrió d'un futur govern. La guerra civil espanyola 8/10 Tensions polítiques entre: FE y de las JONS (totalitària i antimonàrquica), Comunió Tradicionalista (monàrquics carlins), monàrquics alfonsins i membres de la CEDA.

Decret d'Unificació (abril 1937): FET y de las JONS (Falange Española Tradicionalista y de las JONS), partit únic al qual se sotmeten la CEDA i els monàrquics. Franco, Jefe Nacional (tancament del cercle de poder totalitari); direcció encarregada a una Junta política; unificació de les milícies; eliminació dels dissidents. Febrer 1938 primer govern cívicomilitar. Franco, cap de l'estat, president del govern i Caudillo d'Espanya. Obra política: Restaurar l'antic ordre social i consolidar la base social que li donava suport: terratinents, església catòlica, empresaris. Abolició de la legislació republicana en matèria econòmica, social i laboral.

Contrareforma agrària: devolució de les terres als antics propietaris. Supressió dels estatuts d'autonomia del País Basc (juny 1937) i Catalunya (abril 1938). Relacions Església-Estat. 1 de juliol de 1937: Carta col·lectiva dels bisbes espanyols que presenten la guerra com una "croada contra els enemics de la religió" (no la va signar el cardenal de Tarragona, Vidal i Barraquer). Estat confessional catòlic. Derogació de la llei de Congregacions religioses, pressupost per al clergat, constitució dels jesuïtes, prohibició del matrimoni civil i el divorci. L'octubre de 1937 el Vaticà reconeix el nou estat. Política educativa. Rebuig de les reformes pedagògiques republicanes.

L'escola, mitjà d'adoctrinament polític i religiós. Març 1938: Fuero del Trabajo. Declaració de principis inspirada en el feixisme italià; sindicat únic (empresaris i obrers), prohibició de la vaga i les reivindicacions obreres.