Evolució dels drets socials i l'estat del benestar a Espanya

I 48 flashcards i 32 preguntes més al document.

Text del document

4. Conquesta dels drets socials i estat del benestar incipient Espanya, un model tardà d'extensió dels drets socials i laborals: la legalització dels sindicats, la comissió de reformes socials, les lleis sobre accidents de treball i jubilació. L'Institut Nacional de Previsió. La jornada laboral de 8 hores i la vaga de La Canadenca. Les lleis sobre les cases barates. El reformisme a la Segona República: la setmana anual retribuïda, la protecció del treball a la Constitució, la despenalització de la vaga del delicte de sedició. La Llei de contractes de conreu. El franquisme i l'endarreriment en la consolidació d'un estat del benestar modern.

El Fuero del Trabajo, la criminalització de la vaga, la pèrdua de la negociació col·lectiva i la Llei de bases de la Seguretat Social. La Transició: els Pactes de la Moncloa i el sistema de la Seguretat Social, les reformes socials del primer govern socialista. 1 Introducció: reformisme i qüestió social a l'Espanya de la Restauració. La conflictivitat social va quedar soterrada per la forta repressió dels primers anys de la Restauració, però això no va acabar amb els problemes de fons. El procés revolucionari burgés i democratitzador del Sexenni va veure's tallat amb el cop d'Estat del general Pavía al que va seguir la Restauració de la monarquia.

Això va suposar una regressió respecte a l'anterior etapa. A més, el 1876, la AIT desapareixia a Filadèlfia debilitada per les escissions patides i per la a repressió que estava sotmesa el moviment obrer europeu. Així, cap a la dècada de 1880, la duresa de les condicions de vida i treball dels obrers, així com la creixent pressió sindical, van fer que alguns sectors del liberalisme restauracionista anessin prenent consciència de la conveniència de racionalitzar les relacions de treball de la incipient societat industrial espanyola.

Per evitar la revolta social, els governs, igual que estava succeint a d'altres països europeus, van plantejar-se en aquest moment la necessitat d'exercir des de l'Estat una acció compensatòria que reglamentés les relacions econòmiques i laborals. El 1878 van ser aprovades les primeres lleis reguladores dels treballs que eren considerats com a perillosos pels infants, la creació d'asils per a invàlids laborals i la construcció de barris per allotjar el creixent nombre d'obrers a les grans ciutats. Tot i això, l'intent del règim de practicar una política reformista va tenir un èxit nul i va tenir uns resultats totalment inapreciables.

El 1883 es va crear la Comissió de Reformes Socials, un òrgan governamental que tenia la finalitat d'informar sobre la condició obrera i promoure el reformisme social, funcionant amb uns objectius i uns mitjans molt limitats. Buscava conèixer les demandes de la classe treballadora i les seves condicions laborals. Tenia un caràcter merament informatiu i la desconfiança, tant del govern com del sindicalisme, va portar-la al fracàs. Només va ser ben acollida pel sindicalisme més reformista del les Tres Classes de Vapor.

El treball d'aquesta comissió ens ofereix dades concretes sobre la jornada laboral, salaris, accidents laborals, treball infantil i femení, associacionisme obrer, educació popular, mentalitat obrera i institucions de beneficència. Les condicions de vida obrera eren tan precàries que ens molts casos es trobaven al límit de la pobresa i era relativament fàcil traspassar el límit. Els treballs eren eventuals i la invalidesa total per accident de treball portava als treballadors, generalment, a una situació d'indigència.

Les societats de socors mutus només podien donar cobertura durant uns mesos a aquells treballadors que no rebien el salari per malaltia, però no tenien solvència per sufragar la retirada laboral dels obrers, la invalidesa permanent per accident o l'assistència sanitària i farmacèutica. Els obrers amb consciència política ideologitzada eren encara una minoria, fet que possibilitava al govern contrarestar la propaganda revolucionària que poguessin rebre. Les societats obreres, tinguessin el signe ideològic que tinguessin, tenien el seu principal objectiu en el socors mutu. 2 En el Congrés Sociològic Nacional, celebrat el 1883 a València, van participar representants de tot el món laboral.

El seu objectiu era millorar les condicions de vida i treball mitjançant el reformisme governamental. El congrés va fracassar per l'oposició al reformisme dels patrons i per les traves que el propi govern va posar ja que la mentalitat reformista de l'Estat restauracionista era molt limitada. Només el sindicat de les Tres Classes de Vapor i el Centre Industrial de Catalunya van implicar-se a fons. D'aquesta manera, el reformisme governamental va resultar un fracàs, fonamentalment per la no aplicació pràctica de les lleis reguladores del treball.

Així, la major part de les lleis reguladores de les condicions de treball i de negociació col·lectiva a Espanya no van ser aprovades fins a les primeres dècades del segle XX. El nou segle va començar amb un cicle d'agitacions obreres, en una conjuntura de reorganització industrial després de la pèrdua del mercat cubà. L'any 1902 va tenir lloc una vaga general a Barcelona, estesa a altres ciutats catalanes, que va fracassar per la manca d'unitat obrera. Posteriors vagues van tenir incidència als Països Catalans, Andalusia, Astúries. el País Basc i Madrid.

Tots aquests conflictes tenien en comú la voluntat d'oposar-se a la pèrdua de capacitat adquisitiva dels obrers i al deteriorament de les condicions de treball. També es clamava la jornada laboral de buit hores i el reconeixement de les estructures sindicals i la seva capacitat de negociació col·lectiva. La legislació laboral va començar a agafar cos a partir del 1900, d'acord am la línia del reformisme social iniciada a les acaballes del segle anterior. L'any 1903 es va crear l'Institut de Reformes Socials per estudiar i proposar lleis que milloressin la vida de les classes treballadores. Els diferents governs van promulgar lleis reglaments per a regular les condicions laborals.

Aquestes mesures, però, van tenir un compliment escàs arran de la inexistència d'una inspecció de treball realment eficaç i d'unes magistratures laborals que poguessin condemnar els infractors. 1.1 L'Institut Nacional de Previsió com a antecedent de la Seguretat Social. Antoni Maura, que va accedir al poder el 1903 deprés del fracàs regeneracionista de Fransicvo Silvela, va emprendre un govern conservador en la línia del regeneracionisme, que es coneix amb el nom del govern llarg i que va durar del 1907 al 1909.

Maura va protagonitzar un altre intent reformista a partir del que ell va anomenar la revolució des de dalt , és a dir, un intent propiciat des del govern de regenerar el sistema polític, passant per les reformes socials. El seu objectiu era configurar un Estat fort, capaç de governar eficaçment i evitar que les classes populars dugueren a terme la revolució. Així doncs, va impulsar reformes de caràcter social com la creació de l'Institut Nacional de Previsió.

L'Institut Nacional de Previsió (Llei del 27 de febrer de 1908) fou el primer organisme de protecció social a partir del qual s'aniràn desenvolupant les diverses reformes i institucions encarregades de la Seguretat Social i l'assistència sanitària a l'Estat espanyol. Inicialment, 3 aquest organisme s'encarregaria d'establir el règim legal espanyol de Retirs Obrers. A partir del 1919, es va establir una pensió de jubilació pels obrers i aquesta pensió era finançada per la patronal i completada amb una contribució de l'Estat. D'aquesta manera, els obrers no havien de contribuir-hi amb impostos sobre el treball.

Amb els anys, aquest mateix organisme anirà assumint l'administració d'altres assegurances socials. Alguns exemples són: Subsidi de Maternitat (1923). Assegurança Obligatoria de Maternitat (1929). Que amplia i reforça el Subsidi de Maternitat de 1923. Aquesta assegurança garantia, entre altres prestacions, l'assistència facultativa en l'embaràs i en el part, a aquests efectes, l'Institut Nacional de Previsió estableix els primers convenis amb les organitzacions professionals de metges, farmacèutics i matrones. Ampliació dels beneficis de la Llei d'Accidents del Treball als treballadors agrícoles (1931).

Aplicació a tots els treballadors de l'agricultura, de la Llei d'Accidents de Treball de 1900, primera norma legislativa del sistema de protecció social espanyol. Obligacions de la Llei d'Accidents de Treball en la Indústria (1932)] Assegurança Obligatoria de Malaltia (1942), implantada l'1 de setembre de 1944. El 1963 amb la Llei de Bases de la Seguretat Social se suprimeixen els esquemes clàssics de previsió i assegurances socials, i s'instrumenta el desenvolupament del sistema de Seguretat Social. El 1971 un decret va integrar en la seva estructura a l'Obra Sindical 18 de Juliol, fins llavors adscrita als Sindicats Verticals.

1.2 La conquesta obrera més rellevant del segle: la jornada de 8h. Quan, el juliol del 1914, esclata la Primera Guerra Mundial, l'economia catalana es troba ancorada en el proteccionisme tradicional, i amb una indústria globalment poc competitiva a escala europea. Durant la Primera Guerra Mundial es produeix una remarcable expansió econòmica, gràcies a la demanda de productes agraris i industrials dels mercats europeus en conflicte, tot i que, a canvi, van augmentar els preus molt per sobre dels salaris obrers, la qual cosa provocà una inflació desmesurada.

S'hi afegeix l'esclat de la Revolució Russa, l'any 1917, que provoca un seguit de conflictes socials, econòmics i polítics que acceleren la descomposició del sistema polític de la Restauració. Malgrat l'expansió econòmica que se'n deriva, les condicions laborals i econòmiques dels treballadors empitjoren notablement a causa, entre altres factors, a l'allargament de les jornades laborals. A aquest empobriment de la classe obrera s'hi afegeix la primera onada important d'immigrants procedents de l'Aragó, Múrcia i el País Valencià, i la repressió de tota protesta per part d'un govern que sempre defensa els interessos dels industrials.

Tot plegat fa que es produeixin fortes tensions socials que es tradueixen en el pes creixent del sindicat anarquista CNT en l'obrerisme català. L'impacte de la guerra a Catalunya fou notable. El ressò dels Catorze punts del president nord-americà Woodrow Wilson, entre els quals es 4 comptava el de l'autodeterminació dels pobles, fa que s'iniciï, al final del 1918, una campanya en favor de l'autonomia de Catalunya. El govern de Madrid reacciona davant les peticions autonomistes catalanes amb una gran hostilitat, endegant una autèntica campanya espanyolista i anticatalana que té ressò sobretot a Castella.

En aquest escenari, un fet aparentment aliè a la campanya autonomista, la vaga de La Canadenca, trenca el consens al voltant de l'Estatut que s'estava redactant i evidencia la fractura social entre classe obrera i classe política. La lluita obrera i sindical a Catalunya té, durant el primer terç del segle XX, un referent en la CNT. El sindicat anarquista i revolucionari fundat el 1911, que el 1919 arriba als 700.000 afiliats. En aquest context esclata un moviment de reivincicació laboral dirigit per la CNT que ha passat a la història com La vaga de La Canadenca i que va suposar la conquesta de la jornada de treball de 8 hores, una de les fites del moviment obrer internacional.

El conflicte es va iniciar a Camarasa i es va estendre a Lleida i després a Barcelona i altres indrets de Catalunya. Va començar quan l'empresa Riegos y Fuerzas del Ebro, filial de la Barcelona Traction, Light and Power Company, Limited, més coneguda com La Canadenca, va introduir canvis en les condicions de treball del personal de facturació, i es va allargar durant un mes i mig. El conflicte va aconseguir paralitzar un 70% de la indústria local barcelonina i va deixar sense llum bona part del territori català.

El Govern espanyol va mobilitzar l'exèrcit per intentar tornar a produir electricitat, i es van enviar tropes tant a Barcelona com a les centrals productores de la província de Lleida. Els 5 vaguistes empresonats van omplir els vaixells del port de Barcelona, però també la Model i el castell de Montjuïc. El suport popular i la maduresa organitzativa de la classe treballadora van suposar un notable apoderament del moviment obrer català i espanyol i l'entrada en una nova etapa de la història contemporània marcada per la conquesta de drets socials i llibertats polítiques, tot i la posterior etapa de repressió, empresonaments, i l'auge del militarisme colpista.

Aquesta vaga, que ha estat considerada una de les més importants de la història de Catalunya, va significar una victòria completa per als sindicats, ja que no només van aconseguir millores per als obrers de La Canadenca, sinó també per als xofers, carreters, obrers del tèxtil i tipògrafs. En destaca especialment la jornada de vuit hores, aprovada a l'abril, que va convertir Espanya en el primer país del món a establir-la per llei. Durant el mes i mig que va durar la vaga hi va haver alguns actes violents (una bomba i quatre assassinats), uns fets aïllats davant el pacifisme de la resta d'obrers.

Finalment, la vaga va situar la qüestió social en un lloc destacat dins de la política catalana, i la CNT com una de les organitzacions més influents de Catalunya i d'Espanya. Després de la victòria a la Canadenca, el 24 de març, davant l'incompliment d'alliberar els presos, es va declarar la vaga general a tot Catalunya, a la qual s'hi van afegir treballadors de moltes empreses, des de les elèctriques fins a les pompes fúnebres.

El capità general de Catalunya, Joaquín Milans del Bosch, va declarar l'estat de guerra i l'exèrcit, amb l'ajut del sometent (una institució catalana de caràcter parapolicial, una mena de cos armat de protecció civil, separat de l'exèrcit) el va fer complir, alhora que va procurar garantir d'alguna manera el subministrament d'aliments a la ciutat. A conseqüència d'aquesta vaga i de la força del moviment obrer, la patronal catalana va reaccionar ordenant el locaut (tancament patronal o vaga d'empreses i acomiadament dels treballadors) i perseguint els sindicalistes.

El 3 d'abril es va publicar al BOE el decret sobre la jornada de vuit hores i de 48 hores a la setmana (llavors es treballava també els dissabtes) a partir de l'octubre de 1919, i amb això es va aconseguir que molts obrers tornessin a la feina. La vaga va anar decaient en intensitat fins que, el 14 d'abril, es va donar per acabada. No obstant això, l'estat de guerra i la repressió antisindical van estar presents durant quatre mesos. Una de les conseqüències més clares va ser la creació de la Federació Patronal Catalana, en mans dels patrons més intransigents i combatius, que es van organitzar per fer front al nou sindicalisme que mantenia aquestes vagues.

Entre les mesures preses contra els sindicats destaquen el tancament patronal, les llistes negresi els acomiadaments massius. Aquesta situació va fer que els grups d'acció anarquista, nodrits de nombrosos treballadors acomiadats i inserits en llistes negres, tinguessin força i desplacessin els quadres més moderats dels llocs de direcció. 6 El Govern va canviar i va passar de ser més obert a la negociació a ser més repressiu, mantenint la repressió contra els sindicats, que van veure com l'ala moderada era perseguida i empresonada, els llocs directius a poc a poc van ser ocupats per posicions més radicals i la patronal va endurir les seves posicions.

En conjunt, tot això va permetre que el pistolerisme renaixés a Barcelona i s'instal·lés a la ciutat de manera endèmica durant els anys següents. Tot plegat va tenir conseqüències en la panoràmica social de Catalunya després de la vaga: La Lliga Regionalista va quedar afeblida i en crisi interna, i se la va acusar de ser "massa catalanista" i "massa pactista".

Apareix una formació d'extrema dreta clarament anticatalanista i antidemocràtica: integrada principalment per la Federació Patronal, el Foment del Treball Nacional, la Unión Monárquica Nacional (un nou partit d'aristòcrates anticatalanistes) i el partit ultra format al voltant de la Capitania General i dirigit primer per Milans del Bosch, i després liderat pels generals Martínez Anido i Emilio Barrera. Es produeix una crisi dins de la CNT entre els reformistes i el sector partidari de l'acció violenta.

S'entra en una etapa d'enfrontament violent als carrers, anomenada pistolerisme, en la que la Patronal es nega a acceptar al nou sindicalisme únic com a interlocutor vàlid, i s'imposa dins de la CNT la línia dura. Tot això condueix al cop d'estat de Primo de Rivera el 1923. Cal destacar la figura de Salvador Seguí, conegut com el Noi de Sucre, el líder sindical anarquista va que estar al capdavant de la CNT durant la Vaga de la Canadenca. Fou escollit secretari general de la CNT a Catalunya al Congrés de Sants de 1918.

El seu paper va ser clau en la victòria de la vaga així com les conseqüències que va pagar: al novembre del 1920 va ser deportat al castell de Mola de Maó i El 10 de març de 1923, en plena maduració per promoure entre els treballadors la idea de l'emancipació com a motor social, va ésser assassinat d'un tret al carrer de la Cadena (actual Rambla del Raval), cantonada carrer de Sant Rafael, en el barri del Raval de Barcelona, a mans de pistolers blancs del Sindicat Lliure.

Us deixo aquesta vinyeta de la novel·la gràfica "El Noi", de Juste de Nin, i un enllaç dramatitzat a la serie catalana Ull per ull: Salvador Seguí i Rubinat - el noi del sucre 7 1.3 Les cases barates i el problema de l'habitatge. Les cases barates són un tipus d'habitatge edificades a l'Estat espanyol amb ajudes oficials o préstes de baix interès, acollint-se a la legislació específica que es va desenvolupar entre el 1911 i el 1939. Es tractava d'una legislació per a pair el problema d'accès a l'habitatge per a la classe treballadora en un context de creixement demogràfic i urbà arran de la industrialització i l'èxode rural.

Aquesta legislació fou substituida en 1939, durant el franquisme, per la figura de la vivenda protegida. Després de l'augmen de la conflictivitat social arran de vagues com la de la Canadenca, el govern va instaurar una serie de mesures socials entre les quals hi havia la primera Llei de Cases Barates, el 1911. L'ànim d'aquesta legislació era, sobretot, disminuir la conflicitvitat socials i l'auge dels moviments obrers i intentar reforçar els valors tradicionals.

El 1926, durant la dictadura de Primo de Rivera, el PSOE va col·laborar estretament amb la dictrina cooperativista i va recolzar el desenvolupament de diverses cases barates a Espanya, com va ocorrer en el cas de l Cooperativa de Cases Barades Pablo Iglesias i tantes altres societats cooperatives. Maltrat tot, la majoria d'aquestes organitzacions tenien una orientació fortament corporativista, regional i de gremis de trebalador, quan no es tractava d'organismes benèfics catòlics.

Tot coincidint amb la crisi del 1929, que va afectar especialment el sector de la construcció, va sortir a la llum la mala gestió que s'havia fet de les ajudes estatals destinades a les cases barates i el sistema va quedar en entredit. En el 1931, la República va crear el Patromat de Política Social Inmobiliaria amb la intenció de solucionar l'encara pendent problema d'accès a l'habitatge, però no es va aconseguir articular solucions vàlides al respecte. La Guerra Civil va suposar una aturada total en aquesta legislació. 8 1.4 Les conquestes de la Segona República. La República no va arribar en un moment excessivament benaventurat.

A escala internacional, l'economia entrava en una fase de depressió derivada del crac de la borsa novaiorquesa (el crac del 29), que es va deixar notar a Espanya, mentre els règims democràtics europeus retrocedien enfront de la por a la revolució social i l'auge del feixisme. Aquesta recessió econòmica va afectar el comerç exterior, l'atur i la conflictivitat social a l'Estat espanyol: En l'àmbit intern, als símptomes de radicalització social i política d'alguns grups de l'obrerisme més extremista, s'hi va sumar l'oposició intransigent dels sectors més conservadors de la societat, de l'Esglèsia i l'Exèrcit, disposats a no renunciar als seus privilegis.

La República va intentar donar resposta a alguns dels problemes polítics i socials que s'arrosegaven des del segle anterior. Així va aspirar a construir un sistema democràtic que bandegés les eleccions fraudulentes, les pràctiques caciquils i el clientelisme. S'aspirava a la construcció d'una autèntica societat civil, oberta a tots els segments socials, com el de les dones que havien estat privades d'ocupar l'espai públic i de participar en política. També es va proposar substituir la vella política centralista per un model respectuós amb la realitat plurinacional de l'Estat.

Els dirigents de la República van considerar que calia impulsar un ampli ventall de reformes destinades a donar resposta a la misèria pagesa, secularitzar l'Estat, fer arribar l'ensenyament als més desfavorits, promulgar una legislació favorable als treballadors, descentralitzar l'Estat i adoptar mesures per resoldre l'intervencionisme dels militars en la política (el militarisme). Aquestes reformes havien de basar-se en una aliança entre les classes mitjanes urbanes, republicanes i l'obrerisme reformista, per tal de fer front a la resistència dels grups més conservadors, refractaris a tot canvi, i també als sectors de l'esquerra que preconitzaven la urgència d'una revolució social.

9 En aquest context, el govern de coalició presidit per Maunel Azaña, format per republicans progressistes, socialistes i membres d'ERC (Lluís Companys va ser ministre) va posar en marca el programa regormista republicà, que es va desenvolupar entre octubre del 1931 i setembre del 1933. La reforma agrària: Aquesta va ser una de les reformes més importants impulsades per la República. L'endarreriment tecnològic i la concentració de la propietat de la terra generava el brou de cultiu per a les revoltes camperoles, l'ocupació de finques i la reclamació de terres per part dels camperols, que treballaven en condicions miserioses.

La reforma agrària va irritar les classes burgeses i els propietaris, que s'organitzarien entorn dels partits de dreta per tal de forçar la paralització de les reformes. Finalitats de la Llei de reforma agrària Todos los proyectos presentados persiguen, en primer término, la resolución del paro obrero. […] El paro puede obedecer a dos causas: o a un accidente de la economía imprevisible que motive en un momento el paro campesino, o a la realidad de una economía organizada en tal forma que origine un paro permanente. El caso de nuestra economía agraria es el segundo.

Y cuando el paro debido a la estructura agraria que padecemos origina […] vida miserable e inquietud social que llega a la guerra social; […] ha de ser objeto principal de la reforma agraria ponerle remedio. […] La segunda finalidad es la redistribución de la tierra. Ha de redistribuirse de nuevo para que cumpla la función que ahora no realiza; la expropiación ha de hacerse por razón de su origen y por razón de su empleo. […] Así, pues, la redistribución de la tierra se hará a base de las tierras de señorío y de los bienes comunales.

[…] Tercera finalidad del proyecto: racionalizar el cultivo […] el Estado ha de intervenir en todos los órdenes de la economía agraria para disciplinarla en todos sus aspectos y para racionalizar la producción. El cuidar que la tierra cumpla la función social que le corresponde. […] Ya sabemos que este problema, como el religioso, tenía que levantar tempestades sobre los hombres que los impulsaran. Este es el sino de los hombres que asisten a los inicios de un cambio de régimen.

Adaptació del discurs de Marcel·lí Domingo, ministre d'Agricultura, a les Corts, el 15 de juny del 1932 Pel que fa a la qüestió de les reformes en matèria agrària, la Generalitat de Catalunya, que va seguir la línia reformista del govern republicà, va aprovar la Llei de contractes de conreu, posant sobre la taula el problema dels pagesos arrendataris, especialment dels rabassaires: entre altres mesures, s'aprovava la reducció del 50% de les rendes que els rabassaires pagaven als propietaris i s'inicià una legislació per poder accedir a la propietat de la terra: LLEI DE CONTRACTES DE CONREU […] Capítol V Dret d'adquisició Article 43.

El conreador de terres, a títol de contracte agrícola, té el dret d'adquisició del seu domini mitjançant l'abonament del seu valor al propietari i el compliment dels preceptes d'aquest capítol. […] Article 44. Per a l'exercici dels drets d'adquisició, és necessària la concurrència conjunta dels requisits següents: 10 Primer. Que es tracti de terra conreada en virtut de contracte d'explotació agrícola, regulat per aquesta llei. Segon. Que els dits contractes s'hagin mantingut per un període de més de divuit anys. Tercer.

Que la subsistència del conreu, base del dret d'adquisició, sigui pel treball directe del que vulgui fer ús d'aquest dret, o pel dels seus ascendents o descendents directes, germans, cònjuges o afillats de dret. […] Barcelona, 11 d'abril de 1934. Lluís Companys Font: Llei de contractes de conreu. Butlletí Oficial de la Generalitat de Catalunya, núm. 102 (12 abril 1934), p. 229-236. Reforma educativa: En matèria educativa, sota la direcció dels ministres Marcel·lí Domingo i Fernando de los Ríos, es va posar en marxa un ampli pla d'ensenyament estatal i d'accés a la cultura per als ciutadans del món rural.

Es construiren milers d'escoles públiques rurals i es contractaren mestres (homes i dones) que es convertirien en una peça fonamental de la reforma social de la República. L'educació pública és essencialment una funció de l'Estat, ha de ser laica, ha de ser gratuïta, especialment l'ensenyament primari i mitjà. L'educació pública ha de tenir un caràcter actiu i creador. (...) Ha d'atendre conjuntament els alumnes d'un sexe i l'altre, fent de la coeducació un principi pedagògic aplicable a tots els graus de l'ensenyament.

(...) Font: Projecte de llei basat en l'escola única elaborat per Lorenzo Luzuriaga, 1931 Aquesta reforma va implicar un projecte laic d'escola, allunyat dels recels de l'Església catòlica que, fins ara, n'havia tingut les competències.

Això anava d'acord amb una secularització general de la República, que va modificar les seves relacions amb la institució eclesiàstica, generant-hi algunes reaccions com aquestes entre l'episcopat: Els principis i preceptes constitucionals en matèria confessional no només no responen al mínimum de respecte a la llibertat religiosa i de reconeixement dels drets essencials de l'Església (...) sinó que, inspirats per un criteri sectari, representen una veritable oposició encara a aquelles mínimes exigències.

(...) Més radicalment encara s'ha comès el greu i funest error d'excloure l'Església de la vida pública i activa de la nació, de les lleis, de l'educació del jovent, de la mateixa societat domèstica, amb greu menyspreu dels drets sagrats i de la consciència cristiana del país. (...) De semblant separació violenta i injusta, de tan absurd laïcisme de l'Estat, l'Església no pot deixar de lamentar-se i protestar, convençufa com està que les societats humanes no poden conduir-se, sense lesió de deures fonamentals, com si Déu no existís, o desatendre la Religió, com si aquesta fos un cos estrany a elles o una cosa inútil i nociva.

Declaració col·lectiva de l'episcopat davant la Constitució, 20 de desembre del 1931. 11 Altres reformes importants foren la reforma militar, orientada a la creació d'un exèrcit modern i que, principalment, va consistir a reduir els efectius militars, així com els generals i les capitanies. Les reformes sociolaborals van establir la setmana laboral de 40 hores, el reconeixement de drets socials (baixa per malaltia, jubilació, maternitat…) i, en general, van estimular l'augment salarial i la regulació laboral dels jornalers del camp, reforçant el paper dels sindicats agrícoles.

Pel que fa a la descentralització de l'Estat i el reconeixement de les autonomies, va ser Catalunya la primera regió en iniciar aquest procés, tot seguit del País Basc i de Galícia que no va arribar a sotmetre el seu Estatut a plebiscit per l'esclat de la Guerra Civil. 1.5 El franquisme: a anys llum del benestar Europeu. Després de la Segona Guerra Mundial, a els democràcies occidentals s'estenia i es consolidava l'Estat del benestar. Un model socioeconòmic amb caràcter universal que tenia com a objectiu teòric la impltantació de serveis públics i socials que no eren rendibles en l'àmbit econòmic per al sector privat.

Així doncs, amb un finançament d'impostos directes progressius (sobre la renda i el patrimoni), es pretenia corregir les errades del capitalisme contribuint a una redistribució de la riquesa mitjançant la intervenció de l'Estat en matèria social. Aquest nou sistema consistia en una economia mixta on l'Estat tindria un paper important, tot respectat la propietat privada i el lliure comerç, substitunt així els sistemes capitalistes típics del segle XIX.

Per tal de comprendre per què el desenvolupament econòmic del franquisme queda lluny del model econòmic del benestar, cal començar per assenyalar que el creixement econòmic dels anys 60 significarà un acostament molt progressiu a l'economia europea. Un creixement que no es pot atribuir, però, a la política econòmica del règim sinó a l'onada d'expansió econòmica europea i amb la vinculació del franquisme amb el mercat internacional.

Les principals fonts de divises seran els turistes i els treballadors que hauran emigrat a l'estranger i enviaran diners a les seves famílies, així com les inversions de capital estranger que es fomentaran amb la reducció de costos fiscals i salarials per a l'empresa privada i amb una alta rendibilitat empresarial. L'economia espanyola quedarà totalment supeditada als interessos estrangers i no anirà acompanyada d'una reforma fiscal eficient per part del règim. Aquest creixement implicarà un augment de la despesa pública com per exemple, la compra de patents, de maquinària, la provisió de serveis (sanitat, educació, etc.) i la inversió d'infraestructures.

Unes despeses que l'Estat no podrà cobrir satisfactòriament per la manca de recursos públics, en part relacionada amb un règim oligàrquic, corrupte i clientelista, que havia estat afavorint i afavoria encara, els grans propietaris en detriment de la classe treballadora. És a dir, l'economia franquista estarà pensada per a una acumulació capitalista de la riquesa i no per a una distribució d'aquesta. Un exemple clar és el limitat sistema de Seguretat Social implantat el 1963, finançat amb un augment de la tributació sobre el treball i el consum, amb un 60% d'impostos indirectes.

La pressió fiscal era molt baixa per a les societats i les rendes altes degut a la tolerància amb el frau i la corrupció en favor dels adeptes al règim. L'Estat va contribuir escassament al 12 sistema de Seguretat Socials, finançat majoritàriament amb cotitzacions i no amb impostos sobre la renda o el patrimoni. La reforma econòmica anirà acompanyada d'una reforma política destinada a millorar la imatge del règim davant la CEE1 . Tanmateix, el reformisme no passarà per reconèixer les llibertats fonamentals ni per la democràcia.

Es creia que el desenvolupisme econòmic i la implantació d'una societat de consum i de masses consolidaria el règim i seria suficient per a un consens social envers el franquisme, que no havia deixat de ser una dictadura totalitària i conservadora. La Llei de Bases de la Seguretat Social continuava estructurant-se entorn del corporativisme econòmic, mediat pel Sindicato Vertical i els principis del nacionalsindicalisme, la criminalització de la vaga, la inexistència de negociació col·lectiva i la prohibició de l'organització i l'associacionisme polític.

L'anul·lació del potencial transformador de la classe treballadora amb la prohibició dels sindicats i l'associació lliure, va ser un entrebanc fonamental en el retrocès social i econòmic que va implicar la dictadura. Quan va morir el dictador, en 1975, a Espanya hi havia encara un 20% d'analfabets, la renda mitjana per treballador era inferior a la dels països del bloc socialista (als quals se suposava que s'enfrontava al règim), i molt inferior a la d'Europa Occidental.

Les presons estaven plenes de "robagallinas" i presos polítics, hi havia terrorisme i una grandíssima repressió política i social, però la gent no s'assabentava de res per la censura i en general era considerat el país menys desenvolupat d'Europa al costat de Portugal. Durant el franquisme van emigrar més de dos milions de persones a l'estranger per a poder sobreviure, i altres punts vivien en barraques. L'educació la controlava l'Església catòlica i era de pagament gairebé sempre, sent la pública pràcticament caritativa (només va començar a desenvolupar-se lleugerament en els 70).

El mateix per a la Sanitat, o de pagament o gairebé caritativa, mentre a Europa gaudien d'una sanitat i educació pública de qualitat. Això es devia sobretot al fet que els rics no pagaven gairebé impostos (no existia l'IRPF com a tal i ni molt menys progressiu) i es finançava amb els beneficis dels monopolis estatals (Repsol, Cepsa, Endesa, Telefónica, etc…) que cobraven els seus serveis a tots els espanyols tinguessin la renda que tinguessin. Després de la Guerra Civil Espanya va quedar destruïda, sobretot pels bombardejos franquistes sobre les ciutats. Durant el primer franquisme la gent va viure on va poder en les ruïnes del país.

Fins als anys 60 no es van començar a construir les famoses cases barates (no es regalaven) de l'Institut Nacional de l'Habitatge, davant l'allau de migrants del camp a la ciutat i que s'amuntegaven en les perifèries de les grans ciutats en immenses colònies de barraques. Però tenia diversos trucs. Un enginyós ministre franquista va veure l'oportunitat d'atreure a l'oprimida classe obrera amb una famosa frase: «Convertir en propietaris als proletaris». Mai es van utilitzar per a crear un parc per a lloguer social, i d'aquí ve el «costum» de comprador de l'espanyol.

Així es van construir molts habitatges, és cert, però d'una baixíssima qualitat i aixecades per les també famoses constructores privades espanyoles que van construir amb esclaus la Vall de Cuelgamuros, a base de corrupteles i comissions que repercutien en la qualitat dels materials. Encara així a la mort del dictador 1 Comunitat Econòmica Europea 13 encara més de dos milions de persones vivien en barraques, un problema que no es va solucionar fins que va arribar la democràcia i es va invertir en habitatges. 1.6 La consecució de la democràcia i del benestar. La Transició es dona en un context de crisi econòmica generalitzada derivada de l'augment del preu del petroli (1973).

L'economia espanyola havia entrat en recessió ja des de les acaballes del franquisme. L'economia espanyola patí una greu crisi els efectes de la qual s'allargaren en el temps i provocà una transformació profunda de les estructures econòmiques. Tot i que la crisi tingué unes dimensions mundials, els seus efectes van ser molt més greus a Espanya amb nivells d'atur i d'inflació molt alts. S'imposava actuar amb urgència amb mesures econòmiques que escometessin la conflictivitat laboral creixent dels anys 1976 i 1977: els obrers demanaven llibertat sindical i dret de negociació col·lectiva davant la davallada de salaris i l'empitjorament de les condicions laborals.

Per fer-ho, el govern de Suárez va buscar un ampli consens polític i social entre partits, sindicats i organitzacions empresarials que es va concretar en els Pactes de la Moncloa, signats l'octubre del 1977. Els acords als quals es va arribar són els següents: - El sanejament de l'economia i la reforma fiscal. Amb l'objectiu de reduir la inflació i el dèficit públic es va devaluar la pesseta, es van posar límits als salaris, es va aprovar l'acomiadament lliure (fins a un 5% de la plantilla de les empreses) i es va dissenyar una nova estratègia de control de la despesa pública i de racionalització del consum d'energia.

Es va acordar també una reforma fiscal de caràcter progressiu, amb la creació immediata de l'impost extraordinari sobre el patrimoni i l'impost sobre la renda de les persones físiques (IRPF). D'aquesta manera s'aconseguien els recursos financers necessaris per a la construcció de l'estat del benestar i la reforma de la Seguretat Social, cosa que va permetre l'extensió de l'assegurança de desocupació i l'increment de les pensions. L'incompliment d'algunes d'aquestes mesures i l'inici de la segona crisi del petroli el 1973 va restar eficàcia a la seva aplicació. 14 - Un programa d'actuació jurídica i política.

Va significar l'adopció de mesures polítiques garantistes de l'exercici de les llibertats com la d'expressió, reunió o associació, l'abolició de la censura i la creació del delicte de tortures, en un escenari políric preconstitucional. També es va reconèixer la lliure activitat sindical. El govern de la UCD havia estar renovat en les eleccions del 1979, tanmateix, eren molts els reptes a afrontar: les eleccions municipals, el desenvolupament de les autonomies, la crisi econòmica, els intents ivolucionistes i la conflictivitat social havien desgastat el govern que el 1980 es va veure sotmès a una moció de censura presentada pel PSOE, superada per Suárez album marge escàs.

Poc desprès, el 1918, el president va presentar la seva dimissió tant del govern com del partit, ja que el seu lideratge en la UCD va ser qüestionat i es van produir fortes pressions empresarials i militars contra la seva persona i política. Entre el 1979 i el 1982 va empitjorar la crisi i el govern va desenvolupar una política de concertació social que significava la formalització d'acords entre l'administració, la patronal que estava agrupada en la Confederació Espanyola d'Organitzacions Empresarials (CEOE) i els sindicats, ja legalitzats.

La celebració d'eleccions sindicals el 1978 va configurar un model amb dos grans sindicats centrals com a interlocutors socials, CCOO i UGT, juntament amb altres opcions minoritàries com la Unión Sindical Obrera (USO), d'inspiració cristiana. Hi van quedar fora els sindicats de caràcter històricament revolucionari. La concentració va suposar acceptar la moderació salarial que significava que els salaris ni podien superar la inflació prevista. L'augment progressiu de les cobertures socials com l'atur o les pensions va comportar la disminució de la conflictivitat laboral. D'altra banda, va perpetre l'aprovació de l'Estatut dels Treballadors el 1980.

Les eleccions d'octubre del 1982 van ser guanyades pel PSOE amb una majoria absoluta al Congrès. El nou govern va iniciar diverses reformes amb l'objectiu d'ampliar l'estat de benestar a partir de noves lleis d'educació, sanitat, protecció de la desocupació i del sistema públic de pensions. Es va reformar la Universitat, es va democratitzar l'organització dels centres escolars i es va configurar el sistema escolar obligatori i gratuït fins als 16 anys. L'assistència sanitària es va estendre a tota la població i es va desenvolupar el Sistema Nacional de Salut.

Aquestes mesures van permetre la reorganització de l'administració pública, la reforma del poder Judicial, la regulació de drets civils com l'habeas corpus o l'assistència lletrada al detingut, la despenalització de l'avortament i el desenvolupament de la llibertat sindical. D'aquesta manera, Espanya s'homologava així a les democràcies europees i s'introduïa a la Comunitat Econòmica Europea el 1985. 15 Conculsions Cenyint-nos a la definició del benestar, és important no perdre de vista que els sistemes fonamentals en aquesta doctrina social i econòmica no deixen de ser sistemes capitalistes que impossibiliten una superació de la divisió de classes.

Si més no, aquest sistema va evolucionar cap a noves formes per tal de preservar el l'economia de mercat i l'organització social establerta. En la progressió cap a les reforme socials històriques cal tenir en compte l'acció de l'Estat a l'hora de neutralitzar la capacitat revolucionària i transformadora del moviment obrer organitzat en partits o en sindicats. Per tal d'evitar una revolució que capgirès el món i acabès l'statu quo, es van anar fent concessions i reformes que calmessin l'agitació social fruit de la misèria i les dures condicions de vida de les classes populars en un sistema de mercat capitalista.

Cal ressaltar i no menystenir les aportacions dels moviments revolucionaris a aquest sistema del bestar que ha acabat absorbint i apropiant-se de gran part del programari polític anarquista i socialista com és el cas dels drets de les dones, reivindicats històricament per les organitzacions polítiques de la classe treballadora, les prestacions socials i la millora dels drets laborals plantejades pel socialisme, el repartiment de la riquesa i un llarg etcétera.

Els drets i les llibertats reconeguts durant el segle XX, han estat doncs un assoliment de la lluita de les organitzacions polítiques obreres que han defensat la igualtat social i l'abolició de la societat de classes, i han posat així a la disposició d'aquesta lluita totes les seves eines: el cooperativisme, les col·lectivitzacions, l'organització sindical, l'assemblearisme, la vaga, etc. 16