España y Cataluña en el Siglo XIX: La Revolución Liberal

Y 54 flashcards y 36 preguntas más en el documento.

Texto del documento

1. LA TRANSFORMACIÓ D'ESPANYA I CATALUNYA EN EL SEGLE XIX. LA REVOLUCIÓ LIBERAL 1. La guerra del Francès i les Corts de Cadis 2. Ferran VII, el retorn a l'absolutisme 3. La independència de les colònies iberoamericanes 4. Isabel II i la construcció de l'estat liberal 5. El Sexenni Democràtic 6. La Restauració 7. El moviment obrer 8. La revolució industrial a Espanya 9. El catalanisme, orígens i desenvolupament inicial 1. La guerra del Francès i les Corts de Cadis A principis del s. XIX, la monarquia de Carles IV es va desprestigiar per les derrotes militars i també la política exterior del ministre Manuel Godoy.

L'execució de Lluís XVI a França a causa de la revolució va fer que Espanya declarés la guerra a França. La derrota espanyola va obligar a signar la pau de Basilea el 1795. Aquest tractat de pau va comportar un canvi de política exterior confirmada en els tractats de San Ildefonso. Espanya es va convertir en aliada de França i enemiga del Regne Unit. El 1805 l'aliança angloportuguesa es va reforçar amb la derrota francoespanyola a Trafalgar. Batalla de Trafalgar Derrotada la flota a Trafalgar, Napoleó pretenia ocupar Portugal per afeblir els britànics. Per això va signar amb Godoy el tractat de Fontainebleau de 1807 que permetia a les tropes franceses travessar Espanya per conquerir Portugal.

La intenció real de l'exèrcit francès era també la conquesta d'Espanya valent-se de les disputes internes de la família reial. Les desavinences a la família havien provocat la conxorxa de El Escorial i el motí d'Aranjuez que va acabar amb la destitució de Godoy i Carles IV que va abdicar en favor del seu fill Ferran VII. Napoleó va convocar a la família reial espanyola a Baiona per fer de mediador en els conflictes interns, però els va forçar a abdicar al seu favor, va mantenir "segrestada" a la família reial i va acabar atorgant la corona d'Espanya al seu germà Josep Bonaparte. Aquests fets són coneguts com les abdicacions de Baiona.

El trasllat dels membres de la família reial a Baiona va desencadenar a Madrid una revolta popular el 2 de maig del 1808 que va anar seguida d'aixecaments a altres llocs. Ni Espanya ni els territoris espanyols d'Amèrica van acceptar les diverses abdicacions i es va començar així la guerra del Francès (1808-1812) contra els exèrcits napoleònics. La població espanyola es va dividir entre els afrancesats, que reconeixien a Josep I com a rei i els patriotes, que es consideraven fidels a Ferran VII a qui deien "el desitjat".

Anècdotes de la història Josep I Bonaparte, "Pepe Botella" La guerra del Francès o guerra de la Independència (1808-1814) va ser una guerra d'alliberament nacional, comandada per la pròpia població espanyola. Tot i que alguna part del poble donava suport a Josep Bonaparte. Aquests rebien el nom d'afrancesats, mentre que els que volien el retorn de Ferran VII eren els patriotes. La resistència dels espanyols va ser tenaç. Les ciutats de Saragossa i Girona, per exemple, van patir setges molt severs.

D'altra banda, la població de les zones rurals es va organitzar en guerrilles que atacaven als francesos i les ciutats van formar juntes de defensa locals per garantir l'ordre i organitzar la resistència. La guerra va tenir tres fases: Entre 1808 el 1809, després de la revolta de Madrid, els francesos van assetjar Saragossa i Girona i van patir una gran derrota a Bailèn. Entre 1809 i 1812 de la guerra, des de finals de 1808 a 1812 es va caracteritzar per un domini francès, després de l'arribada del propi Napoleó amb 250.000 soldats experimentats. El 1810 els francesos van conquerir Andalusia i el govern espanyol, format en la Junta Central es va traslladar a Cadis.

Guerrillers com l'Empecinado, Espoz i Mina o altres herois, com Agustina d'Aragó, van posar noms i cognoms a la defensa del territori. Monument al herois del setge de Girona Aixecament de la caserna d'artilleria de Madrid el 2 de maig de 1808 pels capitans Luis Daoiz i Pedro Velarde Els afusellaments del 3 de maig, obra de Francisco de Goya Anècdotes de la història Els setges de Saragossa Anècdotes de la història Els setges de Saragossa José Palafox Agustina Saragossa i Doménech Unit el país en contra de la presència francesa, entre el 1812 i el 1814 es va dur a terme la tercera fase.

Napoleó, ja en declivi, va retirar del país diverses tropes per enviar-les a Rússia, els espanyols, aliats amb els anglesos comandats pel duc de Wellington, van iniciar la contraofensiva i van derrotar als francesos a la batalla dels Arapiles. L'abril de 1813 es signava el tractat de Valençay que posava fi a la guerra i retornava la corona a Ferran VII. L'absència de la família reial havia deixat Espanya en un buit de poder. Les ciutats van crear les seves Juntes de defensa fins que es va formar la Junta Central Suprema per coordinar les diverses juntes provincials. La Junta Central va convocar les Corts, que es van reunir a Cadis, única ciutat sense ocupació francesa.

La majoria dels diputats eren liberals, que volien un canvi en la política, mentre que els partidaris del rei només volien el retorn de Ferran VII i el manteniment de l'Antic Règim. Els diputats procedents d'Amèrica tenien el seus problemes territorials. Reunió de les Corts de Cadis el 1812 per promulgar la Constitució Les Corts van elaborar la Constitució de 1812, la primera constitució de la història d'Espanya que proclamava la igualtat de totes les persones davant la llei i va aprovar una sèrie de reformes i principis del liberalisme polític: Afirmava que la sobirania nacional resideix en la nació i que la nació l'exerceix mitjançant els representants.

Establia com a forma de govern la monarquia moderada hereditària. Adoptava la divisió de poders: - Poder legislatiu, exercit pel monarca i les Corts. Els diputats eren triats per sufragi universal masculí, però per ser candidat s'havien de tenir determinades rendes. - Poder executiu, corresponia al monarca que nomenava els ministres, dirigia les relacions internacionals, declarava la guerra i signava la pau. La religió catòlica era l'única de la nació espanyola. La Constitució va ser aprovada el 19 de març, dia de Sant Josep i per això és coneguda com la Pepa.

Les Corts de Cadis també van aprovar moltes lleis orientades a la supressió jurídica i institucional de l'Antic Règim, com l'eliminació del dret senyorial i la igualtat dels espanyols davant la llei. Monument a la Constitució de 1812 a Cadis CONSTITUCIÓ DE 1812 Art. 3. La soberanía reside esencialmente en la Nación, y por lo mismo pertenece a ésta exclusivamente el derecho de establecer sus leyes fundamentales. Art. 15. La potestad de hacer las leyes residen en las Cortes con el Rey. Art. 16. La potestad de hacer ejecutar las leyes reside en el Rey. Art. 17. La potestad de aplicar las leyes en las causas civiles y criminales reside en los tribunales establecidos por la ley.

Constitució espanyola, Cadis, 19 de març de 1812. Adaptació 1812 CORTS DE CADIS C O N S T I T U C I Ó SOBIRANIA IDEOLOGIA PODERS SUFRAGI DRETS RELACIONS ESGLÈSIA- ESTAT Nacional Progressista Universal masculí Estat confessional: catolicisme religió oficial EXECUTIU LEGISLATIU JUDICIAL Rei + ministres Corts unicamerals Tribunals Individuals · Imprenta ·propietat ·inviolavilitat del domicili ·igualtat davant la llei LA CONSTITUCIÓ DE CADIS Anècdotes de la història ¡VIVA LA PEPA! 2. Ferran VII, el retorn de l'absolutisme El març de 1814, Ferran VII torna a Espanya i un grup de diputats absolutistes li van lliurar el manifest dels Perses on li suggerien que restituís la plena sobirania reial.

Poc després va derogar la Constitució de 1812 i totes les reformes sorgides de les Corts de Cadis i va reinstaurar els privilegis tornant a l'Antic Règim. Ferran VII va governar de forma absoluta durant sis anys (1814-1820). Va perseguir als liberals i molts van marxar a l'exili. Molts liberals eren soldats i van intentar restaurar el liberalisme amb aixecaments militars anomenats pronunciaments, molts dels quals van fracassar per la indiferència de la població i els seus líders van ser empresonats o executats.

Ferran VII, el desado i el traidor El 1820 el pronunciament liberal fet pel tinent coronel Rafael del Riego a Cabezas de San Juan (Sevilla) va triomfar i va donar pas al Trienni Liberal (1820-1823) tot restablint la Constitució de 1812. El rei Ferran VII va ser obligat a signar la Constitució, deixar en llibertat els liberals empresonats i va convocar les Corts. Es van establir moltes de les reformes de les corts de Cadis i es va crear la Milícia Nacional per fer front als partidaris de l'absolutisme. El trienni liberal va estar marcat pels problemes entre els liberals moderats i els exaltats.

El liberalisme moderat defensava la Constitució i era partidari de fer reformes suaus que fossin acceptades per les classes dominants i pel rei. El liberalisme exaltat defensava la Constitució de Cadis i les reformes radicals. Durant el trienni hi va haver intents colpistes de caire absolutista. El rei Ferran va demanar ajuda a la Santa Aliança i aquesta va intervenir militarment a Espanya. El 1823 els Cent Mil Fills de Sant Lluís, sota el comandament del duc d'Angulema van derrotar als liberals i van imposar de nou a Ferran VII com a rei absolut. El retorn a l'absolutisme va comportar una repressió contra els liberals, molts dels quals es van haver d'exiliar.

Els deu anys que van seguir es van anomenar la dècada ominosa o dècada absolutista (1823-1833). El govern de Ferran VII va patir una important crisi econòmica provocada per la fallida de la hisenda a causa de la guerra contra els francesos i la independència de les colònies americanes, que havien deixat a la corona sense una gran font d'ingressos. Execució de Rafael del Riego el 1823 Es precisava una reforma fiscal que obligués als privilegiats a pagar impostos, però el rei no els volia contrariar, ja que eren els seus aliats contra els liberals. Alguns d'aquests privilegiats volien més fermesa contra el liberalisme i consideraven a Ferran VII massa tolerant.

Davant de tota la incertesa i crisi, el rei va intentar modernitzar el govern amb la creació d'un consell de ministres, però això va disgustar a molts nobles del seu entorn. A Catalunya, el 1827, sectors nobiliaris i clericals, juntament amb pagesos, van protagonitzar un aixecament conegut com dels Malcontents que va ser sufocat. La crisi del règim absolutista era cada vegada més evident. L'any 1830 va sumar un nou problema. Ferran VII no tenia fills homes i a Espanya hi havia la Llei de Successió Fonamental que impedia a les dones regnar. Per tal que Isabel, la filla gran, pogués regnar, Ferran VII va signar la Pragmàtica Sanció, que derogava la Llei de Successió Fonamental.

Alguns absolutistes no van acceptar el canvi i van defensar que el tron passés a Carles, germà del rei. Al 1833, en morir Ferran, va esclatar una guerra entre carlins i isabelins. La primera guerra carlina (1833-1840) va permetre als liberals de fer-se poc a poc amb més poder. Havent rebut ahir oficialment la infausta notícia d'haver cridat Déu l'ànima del meu molt estimat germà el senyor Ferran VII. Declaro: Que per falta de fill baró que el succeeixi al tron sóc el seu legítim hereu i rei.(...) Ho participo al consell perquè procedeixi al reconeixement i expedeixi les ordres convenients, perquè així s'executi les ordres convenients, perquè així s'executi en tot el meu regne.

Decret del pretendent Carles, 4 d'octubre de 1833 Els carlins eren els partidaris de Carles Maria Isidre, el germà de Ferran VII. Entre ells hi havia els absolutistes, que volien tornar a l'Antic Règim i que eren els membres de l'alta noblesa més tradicional. D'altra banda, entre els carlins hi havia també els realistes, que proposaven a Carles com a rei però que no acceptaven totes les idees de l'absolutisme ni totes les del liberalisme. Entre aquests hi havia gran part del clero i la pagesia de la zona basca, navarresa i catalana. Els carlins lluitaven també per la conservació d'un sistema legal, els furs, propi dels territoris revoltats a la zona basca i navarresa.

Per la seva banda, els liberals es van ajuntar al voltant de la figura del general Espartero, que col·laborava amb la reina regent mentre Isabel II era menor d'edat. Volien els principis de la constitució de 1812, treure poder a la monarquia, fer fora a l'Església de la societat i buscar una política centralista per tot el territori, abolint els furs dels territoris del nord-est. Entre els liberals hi havia una bona part dels militars i la noblesa cortesana, els burgesos i les classes populars urbanes. Baldomero Espartero Els focus més forts de la guerra carlina van ser al País Basc, Navarra, Catalunya, Aragó i València.

Era un moviment essencialment rural i no van aconseguir ocupar grans ciutats, sempre sota control isabelí. La guerra va durar entre el 1833 i el 1840, set anys que va trigar l'exèrcit liberal en imposar el seu domini. Al País Basc el conflicte va acabar amb el Conveni de Bergara, signat pels generals Espartero i Maroto el 1839. El general carlí Ramon Cabrera va resistir a Morella fins que va haver d'exiliar-se a França a través del territori carlí de Catalunya el 1840.

El Rei nostre senyor Carles V, (...) en defensa de la seva sobirania i dels seus indubtables drets, (...) promet respectar els antics privilegis d'aquest Principat de Catalunya, respectar i mantenir en estat florent la santa religió dels nostres progenitors, protegir el comerç, fomentar la indústria i reparar els danys causats anteriorment. Proclama del carlí Benet de Plandolit, 1834 Regiment carlí de Girona al seu pas per Besalú 3. La independència de les colònies iberoamericanes Les idees del liberalisme polític també van arribar a l'Amèrica espanyola procedents dels Estats Units (independents des de 1776) i de la França revolucionària.

Entre el 1814 i el 1824 es van produir els processos d'independència de gairebé tots els territoris. La minoria criolla estava descontenta perquè tot i el seu poder econòmic, la política era dirigida per peninsulars que controlaven el comerç. Els habitants burgesos d'aquests territoris van unir-se a moviments il·lustrats i l'entrada de societats secretes i controladores com els maçons van afavorir el desig de la revolta i la independència. El Regne Unit també desitjava la independència dels territoris per comerciar lliurement. Situació d'Amèrica al s. XVIII L'elit estava formada per espanyols i criolls. La minoria criolla (15%) eren els més poderosos.

Controlaven l'economia i estaven descontents perquè no els deixaven administrar la política i la captació dels impostos. Molts marxaren a la Metròpoli a estudiar i allà es sentien menyspreats i tornaven més compromesos amb la seva terra americana. Van ser els criolls els que van liderar els moviments d'independència. La majoria de la població, formada per indis, mestissos i negres, treballava com a camperols, miners o servents. Aquests només van donar suport a la independència només quan va estar associat a reivindicacions socials. La primera fase de les independències americanes va ser entre 1808 i 1815, aprofitant el buit de poder creat a Espanya per la Guerra del Francès.

El 1810 es crearen Juntes a les colònies, formant exèrcits propis i establint relacions diplomàtiques amb Gran Bretanya o Estats Units. Aquestes juntes volien substituir a les autoritats i aprofitant la força de la burgesia criolla no van acceptar a la Junta Suprema Central. El 1809 es van fundar juntes a Buenos Aires i Caracas, però fou Paraguai el primer país que, el 1811, va proclamar la seva independència d'Espanya.

Paraguayos, ¡República o muerte!, Nuestro brío nos dio libertad; Ni opresores, ni siervos alientan, Donde reinan unión e igualdad Els dirigents d'aquest moviment independentista eren militars criolls pertanyents a la burgesia i a la maçoneria, tenien pensament liberal i entre ells cal destacar als veneçolans Simon Bolívar i Antonio José de Sucre i a l'argentí José de San Martín. Eren cabdills carismàtics que van alçar-se sempre amb el suport de l'exèrcit ja que els oficials eren, en la seva majoria, criolls.

El retorn de Ferran VII al tron el 1814 va frenar tot intent d'autogovern iniciat per les juntes, que es van haver de dissoldre, mentre la metròpolis imposava de nou autoritats espanyoles excepte a Veneçuela i al Riu de la Plata, on van continuar governant juntes d'americans. Simon Bolívar Antonio José de Sucre José de San Martín La segona fase va iniciar-se l'any 1816 quan Argentina va proclamar la seva independència. Ho va fer al Congrés de Tucumán i ho va deixar remarcat en un document anomenat Proclama de Tucumán. El seu principal valedor va ser el general José de San Martín, un distingit militar crioll que havia lluitat amb l'exèrcit espanyol contra els napoleònics a Bailén.

Aquesta espurna va provocar noves onades d'insurrecció a tota la zona d'Amèrica del Sud. EL CONGRÉS DE TUCUMÁN Nosaltres, els representants de les Províncies Unides de l'Amèrica del Sud, reunits en el Congrés General, invocant l'Etern que presideix l'univers, en el nom i per l'autoritat dels pobles que representem (...) Declarem solemnement a la faç de la terra que és voluntat unànime i indubtable d'aquestes províncies trencar els vincles violents que les lligaven als reis d'Espanya, recuperar els drets de què van ser desposseïdes i investir-se de l'alt caràcter de nació lliure i independent del rei Ferran VII, els seus successors i la metròpoli.

Declaració d'independència d'Argentina, 1816 Sean eternos los laureles que supimos conseguir: coronados de gloria vivamos, o juremos con gloria morir. ¡Oíd, mortales!, el grito sagrado:¡libertad!, ¡libertad!, ¡libertad! Oíd el ruido de rotas cadenas ved en trono a la noble igualdad. Se levanta a la faz de la Tierra una nueva y gloriosa Nación coronada su sien de laureles y a sus plantas rendido un león. Des de l'Argentina, el general José de San Martín va dur a terme una campanya militar per tal de proclamar la independència de la resta de regions americanes.

Així, va travessar els Andes i va derrotar l'exèrcit espanyol a la batalla de Chacabuco l'any 1817 i la posterior batalla de Maipú el 1818 aconseguint la independència de Xile. Quadre de L'abraçada de Maipú entre el general de l'exèrcit Xilé Bernardo O'Higgins i el general de l'exèrcit dels Andes, José de San Martín. Amb aquest acte es va segellar la independència de Xile A la zona nord de Sud Amèrica, Simón Bolívar va alçar-se contra l'exèrcit espanyol i el va vèncer a les batalles de Boyacá al 1819 i a Carabobo al 1821. Es va crear d'aquesta manera la Gran Colòmbia, que després es va dividir en Colòmbia, Veneçuela, Equador i Panamà.

Per tal d'aconseguir diners per intentar pal·liar la situació, Ferran VII va vendre el territori de Florida als Estats Units. A Mèxic una rebel·lió va aconseguir la independència d'aquest país al 1821 després d'un procés de més de deu anys que va acabar convertint a Agustín de Iturbide en el primer emperador de Mèxic. Aquesta rebel·lió va ser seguida per tota l'Amèrica Central. Entrada d'Agustín de Iturbide a Ciutat de Mèxic el 27 de setembre de 1821 La zona de Perú s'havia declarat independent al 1821, però els exèrcits espanyols controlaven encara gran part del territori.

Els exèrcits dels Andes i els de la Gran Colombia van unir-se en la batalla d'Ayacucho al 1824 on el general Antonio José de Sucre va derrotar de forma definitiva als espanyols i va emancipar definitivament Perú i Bolívia. José de San Martín proclama la independència de Perú a la Plaza Mayor de Lima el 28 de Juliol de 1821. Amb la pèrdua de la batalla d'Ayacucho Espanya va perdre totes les seves colònies a excepció de Cuba, Filipines i Puerto Rico. Aquesta pèrdua era també una pèrdua de fonts d'ingressos i la hisenda pública va rebre un cop molt dur igual que l'economia peninsular que va veure com es tancaven els mercats americans. 4.

Isabel II i la construcció de l'estat liberal Isabel II va arribar al tron amb només tres anys. Això va comportar un període de regències on el govern quedava en mans dels responsables de la princesa. La primera va ser de Maria Cristina, la seva mare, que amb l'aixecament carlí va buscar suport en el liberalisme que tant havia perseguit Ferran VII i que es trobava dividit entre liberals i progressistes. Inicialment formaren govern només els moderats, partidaris de reformes limitades, però una sèrie d'aldarulls i aixecaments militars (aixecament de la Granja de 1836) van dur a la regent a donar el poder als progressistes.

Des del govern, els progressistes van acabar la redacció de la Constitucio de 1837 i van prendre mesures per acabar amb l'Antic Règim. El nou govern estava encapçalat per Medizábal va dur a terme diverses polítiques econòmiques: -Dissolució del règim senyorial -Desvinculació de la propietat -Desamortització dels bens de l'Església -Supressió del delme -Supressió de privilegis de la Mesta I altres tipus de lleis que va afavorir l'entrada a una economia de tipus capitalista amb el lliure mercat.

Les desamortitzacions van expropiar nombrosos bens eclesiàstics, es especial monestirs com aquest de San Pedro de Arlanza a Burgos Desamortització: procés per el que un Estat nacionalitza propietats de l'Església o entitats civils per subhastar-les i convertir- les en propietat privada de ciutadans individuals LES DESAMORTITZACIONS Atendiendo a la necesidad y conveniencia de disminuir la deuda Pública consolidada y de entregar al interés individual la masa de bienes raíces que han venido a ser propiedad de la nación, a fin de que la agricultura y el comercio saquen de ellos las ventajas, que no podrían conseguirse por entere en su actual estado o que se demorarían con notable detrimento de la riqueza nacional otro tanto tiempo como se tardara en proceder a su venta; teniendo presente la ley de 16 de enero último, y conformándome con lo propuesto por el Consejo de Ministros, en nombre de mi excelsa hija la Reina doña Isabel II, he venido en decretar lo siguiente: I.

Quedan declarados en venta desde ahora todos los bienes raíces de cualquier clase que hubieran pertenecido a comunidades y corporaciones religiosas extinguidas y los demás que hayan sido adjudicados a la nación por cualquier título o motivo, y también todos los que en adelante lo fueren desde el acto de su adjudicación […] Reial decret de 19 de febrer de 1836. Adaptació El 1837 els moderats van accedir al govern i van donar un gir més conservador a la revolució liberal. El suport de Maria Cristina als moderats va suscitar una oposició vers la regent, que va dimitir al 1840.

El general Espartero, vencedor de la guerra, va ser nomenat regent i va complir el càrrec amb fort autoritarisme, guanyant-se l'oposició de bona part del país. Moderats i progressistes es van unir en un pronunciament dirigit pel general Narváez que va acabar fent fora a Espartero, que va marxar a l'exili, i proclamant reina a Isabel que només tenia tretze anys.

Estàtua eqüestre del general Espartero a Madrid a la cantonada d'Alcalá amb O'Donnell Quan Isabel va pujar al tron al 1843 va iniciar un regnat força difícil que podem dividir en diverses etapes: -La dècada moderada (1843-1854) - El bienni progressista (1854-1856) -L'alternança en el poder (1856-1868) La dècada moderada (1843-1854) El Partit Moderat es va mantenir gran temps al poder. El cap polític d'aquest moviment fou el general Narváez. Estava recolzat pels privilegiats que volien mantenir el predomini social però allunyant als carlins. En aquesta època es consolida el règim liberal amb caràcter conservador i centralista.

L'any 1845 es va promulgar una nova Constitució amb un sufragi restringit i una sobirania compartida entre corts i corona. Es van limitar drets individuals, com la llibertat de premsa. També es signà un concordat amb la Santa Seu per mantenir el culte i frenar les desamortitzacions. CONSTITUCIÓ DE 1845 Art. 11. La religió de la nació espanyola és la catòlica, apostòlica, romana. […] Art. 12. La potestat de fer les lleis resideix en les Corts amb el rei. Art. 13. Les Corts es componen del Senat i el Congrès dels Diputats […] Art. 14. El nombre de senadors és il·limitat: el seu nomenament pertany al rei. […] Art. 21. Els diputats seran escollits pel mètode directe […].

Es va crear una nova administració per l'Estat molt centralitzada, només País Basc i Navarra van conservar els drets forals. Es van igualar les lleis i els impostos a tot l'Estat. El govern controlava les províncies i nomenava els alcaldes de les ciutats principals. Es va reformar la hisenda pública per centralitzar els impostos, es va elaborar un Codi Penal, un sistema d'instrucció pública nacional i es va crear la Guardia Civil al 1844 per mantenir l'ordre en el medi rural, en especial a la serra de Córdoba, on es va fundar la primera caserna. A Catalunya hi hagué la revolta del matiners o segona Guerra Carlina on els camperols i treballadors es van revelar per la seva situació.

La política del govern va conduir a la radicalització dels progressistes i a l'escissió dels demòcrates que defensaven el sufragi universal masculí, i els republicans, que volien l'adveniment d'una república. El bienni progressista (1854-1856) Al 1854, a Vicálvaro va produir-se un pronunciament militar liderat per O'Donnell que va acabar donant el poder als progressistes. Espartero i O'Donnell van formar un govern que va procurar la creació d'una nova Constitució el 1856 que no va arribar a ser promulgada.

Es va iniciar així l'anomenat bienni progressista que va dur a terme importants reformes econòmiques, com una nova desamortització promulgada per Madoz, ministre d'Hisenda, i una llei de ferrocarrils que va portar per primera vegada el ferrocarril a Espanya. La crisi econòmica, els conflictes socials i la lluita de poder van acabar posant fi al govern progressista. Leopoldo O'Donnell Pascual Madoz L'alternança de poders: Moderats i unionistes (1856-1868 La situació va acabar amb una alternança del poder entre els moderats i la Unió Liberal, un partit creat per O'Donnell.

Els unionistes van dur a terme una política colonialista amb campanyes al Marroc, la Indoxina o Mèxic, mentre que els moderats van actuar de forma autoritària. L'oposició va anar augmentant amb nous grups com els demòcrates que volien el sufragi universal masculí o els republicans que volien l'abolició de la monarquia. El general Prim i els seus voluntaris catalans van destacar a les campanyes de Marroc, aquí se'ls veu a la batalla de Tetuan En el primer combat, els catalans es van trobar amb que no tenien escales a mà per entrar a l'alcassaba de Tetuan.

Llavors el general Prim, sabent que molts d'ells eren de la seva comarca natal, Reus i el Camp de Tarragona i a les festes populars havia vist els homes aixecant castells els va dir "apa, minyons, feu la torre i a dalt! Els braços dels voluntaris es van aferrar per iniciar la base de la columna humana que es va aixecar al peu de la muralla, uns sobre els altres fins que el més agil, el sargent Luis Baró i Roig, va aixecar-se sobre els companys i , dalt de tot, va hissar la bandera espanyola en la torre més alta de la ciutat de Tetuan. Dels 466 voluntaris que van sortir de Barcelona, en tornaren 237. Aquest quadre, Orgull, de 2018, recorda aquell fet. 5.

El Sexenni Democràtic Els darrers anys d'Isabel II van mostrar un fort malestar polític, econòmic i social. Van sorgir revoltes al camp i a les ciutats i diversos grups polítics com els progressistes, els republicans i els demòcrates van mostrar-se contraris a una política que els excloïa del govern. Els militars i la burgesia es van distanciar del poder i d'una reina que cada vegada era més impopular. El 1866 els grups contraris a la reina, progressistes i demòcrates, van signar el Pacte d'Ostende on es va acordar l'expulsió de la dinastia. Poc després, el 1868 la Unión Liberal s'hi va sumar. PACTE D'OSTENDE 1. Que l'objecte i la bandera de la revolució a Espanya és la caiguda dels Borbons.

2. Que, per tal com és per als demòcrates un principi essencial del seu dogma polític el sufragi universal, i admetent els progressistes el dret modern constituent dels plebiscit, la base per a l'entesa dels dos partits, ja fos per un plebiscit (...) o per unes corts constituents elegides per sufragi universal, es decidirà la forma de govern que s'hauria d'establir a Espanya(...) 3. Que es reconegui com a cap i director militar del moviment al general Prim, que podria disposar en allò que considerés oportú, dels presents i dels seus amics.

Acords signats al Pacte d'Ostende, 1866 El 19 de setembre de 1868 hi hagué un pronunciament militar a la ciutat de Cadis per part de l'almirall Juan Bautista Topete, i els generals Joan Prim (progressista) i Francisco Serrano (unionista). Aquesta revolució va rebre el nom de La Gloriosa i va anar seguit de revoltes a les ciutats principals on es feren les juntes revolucionàries per controlar les províncies i ciutats principals. El 28 de setembre les tropes revolucionàries van vèncer a les tropes realistes a la Batalla d'Alcolea. Aquest fet va provocar que la reina Isabel II marxés a l'exili. Prim i Serrano van organitzar un govern provisional per democratitzar el sistema polític.

Es van fer eleccions i les noves corts van aprovar la Constitució de 1869 que proclamava la Sobirania Nacional, la monarquia parlamentària, separava l'Església i l'Estat i reconeixia la llibertat religiosa, a més d'atorgar molts drets individuals i col·lectius: reunió, manifestació, el sufragi universal masculí... Ara només hi havia un problema. S'havia de buscar un nou rei, ja que la constitució marcava la monarquia com a forma de govern. Mentre es trobava un nou rei, el general Serrano va ser anomenat regent.

Anècdotes de la història Joan Prim a la recerca d'un rei Leopold de Hohenzollern (príncep prussià) Baldomero Espartero (general) Amadeu, duc d'Aosta (fill del rei d'Itàlia) Prim és atacat al voltant del Congrés el 27 de desembre de 1870, el mateix dia que Amadeu marxa cap a Espanya. Morirà el dia 30, el dia de l'arribada del nou rei Anècdotes de la història Joan Prim a la recerca d'un rei Amadeu I davant el fèretre del seu gran valedor El nou rei, referendat per les Corts, va ser Amadeu de Savoia, de la casa reial italiana, d'idees molt democràtiques i va ser proclamat al desembre de 1870. L'assassinat del general Prim poc abans de la seva arribada va provocar una situació d'incertesa.

Perdut el suport de Prim es va quedar cada vegada més sol. A més van augmentar els seus problemes. El nou rei va haver de fer front a una profunda oposició dels monàrquics alfonsins, els carlins, l'Església i els republicans. A més va ser rebutjat per la població, que el veia com un estranger. A més de tot això, va esclatar una insurrecció a l'illa de Cuba i a una nova guerra carlina que s'inicià al 1872. A més es van iniciar revoltes a favor de la república. Amadeu, veient els problemes i la falta de suport, va renunciar al tron al febrer de 1873. La marxa d'Amadeu va portar a la Primera República Espanyola (1873-1874).

Es van preparar reformes socials, però hi havia moltes divisions internes i una gran inestabilitat entre unionistes i federalistes. Això va provocar que en dos anys, la república tingués cinc presidents. Aquesta inestabilitat va ser provocada per diversos problemes: Durant la Primera República van esdevenir problemes greus: Guerra a Cuba, iniciada el 1868 pel descontentament de part de la població de l'illa. La revolta estava recolzada pels Estats Units i va allargar-se fins el 1878. Tercera guerra Carlina, iniciada el 1872 volia que el pretendent carlí Carles VII es convertís en rei en ser expulsada Isabel II. Va allargar-se fins el 1876.

Moviment cantonalista, que proposava que Espanya s'organitzés en disset estats. Algunes ciutats van crear cantons, repúbliques independents, a Alacant, Sevilla, Màlaga i Cartagena. El moviment va ser durament reprimit. Al gener de 1874 el general Pavía va entrar al congrés i va fer un cop d'Estat, donant la presidència al general Francisco Serrano, republicà conservador. Poc a poc la base social va començar a optar pel retorn de la monarquia. A finals de 1874, Alfonso XII, fill d'Isabel II es va presentar com a legítim hereu del tron amb el manifest de Sandhurst i a finals de desembre el general Martínez Campos va fer un cop d'Estat a Sagunto proclamant-lo rei.

Això va significar el retorn de la monarquia borbònica a Espanya. MANIFEST DE SANDHURST Por virtud de la espontánea y solemne abdicación de mi augusta madre, tan generosa como infortunada, soy único representante yo del derecho monárquico en España. Arranca éste de una legislación secular, confirmada por todos los precedentes históricos, y está indudablemente unida a las instituciones representativas, que nunca dejaron de funcionar legalmente durante los treinta y cinco años transcurridos desde que comenzó el reinado de mi madre hasta que, niño aún, pisé yo con todos los míos suelo extranjero.

[…] No hay que esperar que decida yo nada de plano y arbitrariamente; sin Cortes no resolvieron los negocios arduos los Príncipes españoles allá en los antiguos tiempos de la Monarquía, y esta justísima regla de conducta no he de olvidarla yo en mi condición presente, y cuando todos los españoles están ya habituados a los procedimientos parlamentarios. Llegado el caso, fácil será que se entiendan y concierten las cuestiones por resolver un principio leal y un pueblo libre. […] Sea lo que quiera mi propia suerte, ni dejaré de ser buen español, ni como todos mis antepasados buen católico, ni como hombre del siglo verdaderamente liberal. Alfonso 6.

La Restauració El 29 de desembre de 1874, el general Martínez Campos va proclamar rei a Alfons XII, fill d'Isabel II. S'inicia així la Restauració, que va portar un període d'estabilitat política a Espanya. El nou i jove rei era partidari de la monarquia constitucional i va nomenar cap de govern a Cánovas del Castillo, que havia estat clau en el retorn dels borbons al tron. En poc temps es va acabar amb la guerra de Cuba i la guerra carlina. Va impulsar un sistema polític on cabien tots els partits que acceptessin la monarquia, la dinastia dels Borbó i el règim constitucional.

El sistema de la Restauració es va basar en dos pilars, una nova constitució i l'alternança de poder entre dos partits. El 1876 es va fer una nova Constitució intentant que fos conciliadora per satisfer a monàrquics, progressistes i demòcrates. Aquesta remarcava el següent: -Sobirania compartida entre el Rei i les Corts -Drets i deures dels ciutadans recollits, però limitats per lleis ordinàries. - El poder legislatiu és compartit entre les Corts i el Rei, a més aquest pot vetar lleis i dissoldre les Corts. -La Corona té el poder executiu, i pot nomenar el cap de govern i els ministres.

-Les Corts són bicamerals, amb un Senat format per designació reial i un Congrés escollit per sufragi directe. - No es pronunciava sobre el sufragi o el procediment electoral. -S'estableix la confessionalitat catòlica de l'Estat, les altres religions es toleren. El govern es va anar tornant entre els dos grans partits que acceptaven la monarquia constitucional, la dinastia i un sistema de torns pacífic entre: Conservadors: liderats per Cánovas del Castillo, defensor de l'ordre social i l'Església. Liberal: Liderats per Práxedes Mateo Sagasta, defensor de reformes socials i del sufragi universal masculí.

PARTIT CONSERVADOR PARTIT LIBERAL Defensors de l'odre social i públic, dels valors preestablerts i la propietat Ideologia Defensors de reformes socials, educació i un cert laïcisme.

Antonio Cánovas del Castillo Líder Práxedes Mateo Sagasta Burgesia latifundista i financera, aristocràcia Bases socials Burgesia industrial i comercial, professions liberals i funcionaris, classes mitjanes Liberals moderats, unionistes i part de progressistes Composició Part de progressistes, demòcrates i ex republicans moderats Completaven la política altres grups que estaven exclosos del poder, però que es podien presentar a les eleccions: els republicans, els carlins, els socialistes i diverses forces regionalistes. Republicanisme Molt dividits pel fracàs de la República, sense força política. -Partido Republicano Posibilista: Emilio Castelar, postures moderades, acaba al Partit Liberal.

- Partido Republicano Progresista: Manuel Ruiz Zorrilla. Radicals, no descarten la violència. Participen en el cop d'Estat del general Vilacampa (1886) - Partido Republicano Centralista. Nicolás Salmerón. Diverses tendències i opcions. -Partit Republicà Democràtic i Federal. Pi i Margall. Escissions com Valentí Almirall i ascensos com J. M. Ribot. -En 1893 diversos partits van fer una coalició Unió Republicana i van obtenir diputats. Les bases socials són petita burgesia comercial i industrial urbana, professionals liberals i alguns sectors de la classe obrera.

El corrent socialista Forta implantació de l'anarquisme entre els proletaris catalans i andalusos fan difícil l'entrada d'idees socialistes. La base social era la classe obrera. El 2 de maig de 1879 el tipògraf Pablo Iglesias va fundar el Partido Socialista Obrero Español (PSOE). Objectius: -Emancipació de la classe obrera -Instauració de la propietat social -Conquesta del poder polític 1888 funda el seu sindicat Unión General de Trabajadores (UGT) 1910 aconsegueix el seu primer diputat Reconversió del carlisme Molts s'exilien després de la derrota. Cándido Nocedal estén el carlisme per tot l'Estat.

El 1886 Juan Vázquez de Mella presenta una proposta política, l'Acta de Loredan, on manté els principis carlins, tot i que accepta l'odre liberal capitalista. Ramón Nocedal escindeix el carlisme i funda, el 1888 el Partido Católico Nacional. Importants les figures de Salvador Casañas, bisbe d'Urgell, o Fèlix Sardà Salvany, sacerdot sabadellenc. El 1890 el carlisme es va reconstruir. S'organtiza per cercles, assemblees locals, i crea un nou partit: Comunión Tradicionalista. Les bases socials són el clergat, la noblesa, classes altes i classes mitjanes rurals.

Cándido Nocedal Regionalismes i nacionalismes Les bases socials són la burgesia, els professions i intel·lectuals i les classes mitjanes. -País Basc: Sabino Arana. Volen recuperar els furs i les estructures perdudes. Defensa de la llengua i tradicions basconavarreses. Crea el Partit Nacionalista Basc. -Catalunya: sorgit del regionalisme apareixen dos tipus: conservadors, amb la figura de Prat de la Riba i Torras i Bages i progressista, en la figura de Valentí Almirall. Volen canviar el centralisme del país. - Andalusia: Blas Infante. El 1918 l'Assemblea Nacionalista de Ronda estableix les bases del particularisme andalús i proposa l'autonomia. Tots dos parts se succeïen per torns de poder.

Els canvis pacífics es podien donar per la corrupció electoral. Era el rei qui decidia quin partit formaria govern, es preparaven les llistes mitjançant el encasillado i després es convocaven eleccions que es falsejaven perquè guanyés el partit triat. A les zones rurals els cacics, rics i poderosos, compraven els vots i manipulaven resultats mitjançant la tupinada. Coaccionaven a la gent per votar al partit que tocava. Això s'anomena caciquisme. A les ciutats es manipulaven els escrutinis i els governadors modificaven les actes.

Així es fabricaven els resultats donant la victòria a conservadors o liberals, donant estabilitat a la política espanyola, mentre que els altres grups quedaven fora de la vida política.

Anys de les eleccions Forces polítiques 1876* 1879** 1881** 1884** 1886** 1891* 1893* 1896* 1898* 1899* Monàrquics conservadors 333 293 39 318 67 262 61 279 84 236 Monàrquics liberals 32 63 297 67 288 83 281 88 266 122 Republicans 1 7 32 5 22 31 47 1 14 18 Altres 19 26 24 2 15 23 11 33 37 26 * Eleccions en sufragi universal masculí ** Eleccions en sufragi cesatari Resultats a les eleccions al Congrés dels Diputats (1876-1899) Gràcies al frau es mantenia l'estabilitat política i entre 1876 i 1898 el sistema va funcionar amb regularitat tot i que es van patir certs moments de crisi. El novembre de 1885, el sistema es va veure sacsejat per la inesperada mort d'Alfonso XII sense hereu mascle.

La por a la desestabilització va dur a conservadors i liberals a ratificar el sistema amb el Pacte d'El Pardo, que donava suport a la regència de Mª Cristina i mantenia la monarquia davant de republicans i carlins. El maig de 1886 naixia Alfonso XIII, fill pòstum d'Alfonso XII que garantia la continuïtat de la dinastia. 7. La nova societat. El moviment obrer En el segles XVIII i XIX la població europea va créixer i va haver una revolució demogràfica. L'augment de treballadors provoca un excedent de mà d'obra.

Els propietaris de terres esdevenen empresaris, canvien el sistema de conreu i inverteixen en més avenços tècnics naixent així un nou sistema de producció, el capitalisme que, unit al la industrialització del vapor va comportar la fi del sistema domèstic de producció i el naixement de la classe obrera. L'aparició de grans zones industrials va fer que molts pagesos emigressin a les ciutats convertint-se en proletaris, esdevenint mà d'obra barata que donen la seva força de treball a canvi d'un salari que era baix a causa de l'alt nombre de treballadors que hi havia.

Les condicions de vida eren molt dures: - cases petites (llits calents) - Barris poc salubres (sense asfalt, enllumenat, aigua corrent...) - Malalties infeccioses es propagaven ràpidament El proletariat havia d'acceptar les condicions de feina del propietari i no sempre cobria les despeses de la família: -Salari escàs - Jornada laboral no regulada (12-14 hores) -Sis dies setmana -Es cobrava per dia treballat -La protesta significa acomiadament - Sense protecció en cas d'atur, malaltia, accident, edat (no hi ha jubilació) - Les dones i els infants (a partir de 7 anys) treballen amb salaris inferiors als homes Els obrers vivien amb alineació a aquesta situació, l'acceptaven perquè no eren conscients d'aquesta explotació i consideraven que havia de ser així.

En aquesta situació no hi havia ascensor social i cada un es quedava en la situació en que es trobava sense que hi hagués una millora o un ascens en la feina o en la societat, ja que no accedien a nous nivells de formació i molts eren analfabets. A principis del segle XIX, a Anglaterra, sorgeixen pensadors que els plantegen un canvi per millorar les condicions de vida i millorar el sistema. Sorgeixen així les associacions mutuals on, a canvi d'una quota els obrers s'asseguren una ajuda en cas d'atur, malaltia i assistència. La ràpida mecanització de la industria va provocar les primeres manifestacions de protesta que van ser violentes, clandestines i espontànies.

Apareix així el luddisme, sorgit per Ned Ludd. Els obrers destruïen les màquines a les que culpaven de la situació. Aquest moviment va ser reprimit durament. MÀQUINES NOVES menys obrers MÀQUINES Pitjors condicions de vida més atur culpable? El pensament luddita En els anys següents van començar a sorgir nous pensadors que procuraven estratègies per transformar la situació de manera no violenta. L'objectiu era aconseguir una societat igualitària. Charles Fourier va dissenyar els falansteris, associacions productives on treballaven homes i dones que viuen lliurement, es repartien els sous i tenen les mateixes condicions.

Robert Owen va establir el cooperativisme com a forma de producció i on es donava prioritat a l'educació per homes i dones. Totes aquestes tendències mostren el socialisme utòpic on els obrers tenien les seves fàbriques que gestionaven amb les mateixes condicions, horaris, mateixos salaris i baixada d'hores de feina. Aquestes empreses no van funcionar per falta de competitivitat en fer productes més cars, per això es considerava irrealitzable. El 1838 va sorgir a Regne Unit el cartisme, el primer moviment organitzat amb finalitats laborals i polítiques que va presentar al Parlament la Carta del Poble, un document en què es reclamaven drets laborals, drets d'associació i sufragi universal.

La carta no va ser admesa i el moviment va continuar fins 1848. No va aconseguir els seus objectius, però si èxits parcials, com la reducció de la jornada laboral de 12 a 10 hores. La revolució de París de 1848 i els fets de la Comuna van plantejar una confrontació social que, des de l'experiència del fracàs, va provocar el desenvolupament de noves perspectives de l'obrerisme. El 1848, Karl Marx i Friedrich Engels van publicar el Manifest del Partit Comunista, marcant el socialisme científic que pretenia aplicar el mètode científic per entendre el problema obrer i destruir el capitalisme per obtenir una societat igualitària i sense classes, un estat comunista sense propietat privada.

La teoria marxista parteix de tres bases: La lluita de classes, explicada amb el materialisme històric on mostra la contradicció constant entre dues classes d'opressors i oprimits que s'ha donat a la història a través dels models de producció: esclavisme, feudalisme i capitalisme. La crítica del present, marcada a l'obra El capital on es posa d'exemple la plusvàlua, aquell benefici que genera el treball assalariat i que el capitalisme s'apropia. La presa del poder per part dels obrers mitjançant dues fases, la dictadura del proletariat amb una revolució que capgiri l'estat i la creació d'una societat comunista, igualitària.

Manifest del Partit Comunista La historia de totes les societats fins els nostres dies és la lluita de classes. Homes lliures i esclaus, patricis i plebeus, senyors i serfs, mestres i oficials, en una paraula, opressors i oprimits, sempre es van enfrontar, van mantenir una lluita constant, algunes vegades encoberta i unes altres, franca i oberta: lluita que sempre va acabar amb la transformació revolucionària de la societat o l'enfonsament de les classes en pugna. En les èpoques històriques anteriors trobem gairebé a tot arreu una diferenciació completa de la societat en estaments diferents, una múltiple escala gradual de les condicions socials.

A l'antiga Roma hi trobem patricis, cavallers, plebeus i esclaus; a l'edat mitjana, senyors feudals, vassalls, mestres, oficials i serfs, i a més, en gairebé totes aquestes classes hi trobem, al seu torn, gradacions especials. La moderna societat burgesa, que va sorgir de les ruïnes de la societat feudal, no ha abolit les contradiccions de classe. Únicament ha substituït les velles classes, les velles condicions d'opressió, les velles condicions de lluita, per unes altres de noves. La nostra època, l'època de la burgesia, es distingeix, tanmateix, per haver simplificat les condicions de classe.

Tota la societat es va dividint, cada cop més, en dos grans bàndols que s'enfronten directament: la burgesia i el proletariat. Karl Marx i Friedrich Engels Un altre moviment sorgit de la classe obrera va ser l'anarquisme, que va tenir en Proudhon el seu primer referent que considerava la propietat com un robatori i rebutjava l'Estat com a institució. Defensava l'extensió d'associacions que permetrien aconseguir la llibertat de l'individu. El pensament llibertari es va anar estenent amb tendències que rebutgen l'autoritat i proposen tres principis bàsics: Exaltació de la llibertat individual en una solidaritat entre membres de la societat.

Crítica de la propietat privada i defensa de la propietat col·lectiva. Oposició a qualsevol organització jeràrquica o d'Estat. El mitjà per aconseguir la destrucció de l'ordre burgés i arribar a aquesta societat sense classes va marcar diferències entre els partidaris d'acció directa (anarcocomunisme), amb la violència com a acció revolucionària i els partidaris de l'anarcosindicalisme, més favorable a una lluita sindical a través de la vaga. Tots dos corrents eren contraris a l'acció política. Els russos Bakunin i Kropotkin van ser els grans ideòlegs de les idees anarquistes.

Els diversos moviments obrers van anar agafant protagonisme, però només el socialisme va entrar dins de la vida política amb la creació de partits socialdemòcrates. Aquests sorgeixen a causa de la tecnoestructura, persones amb formació tècnica, amb actituds burgeses que no volen fer la revolució, sinó treballar per aconseguir: Salaris dignes Igualtat Drets Protecció social Sanitat Reducció d'hores de treball... Per aconseguir-ho es necessita arribar al govern amb el vot de la població i treballar per aconseguir les millores gràcies als impostos. 8. La revolució industrial a Espanya En el segles XIX Espanya era un país agrari on el 70% de la població hi treballava al camp.

Els polítics liberals van prendre mesures per alliberar les terres i solucionar el deute públic, com les desamortitzacions, que van treure terres a l'Església i a altres institucions. Aquest procés va permetre a la noblesa, la burgesia i els pagesos adquirir terres on van millorar-se els sistemes de conreu. La Revolució Industrial es va iniciar a Espanya amb retard per diversos factors: El carbó era escàs i extreure'l era costós. La mineria exportava ferro al Regne Unit. Les infraestructures eren ineficients a causa del relleu peninsular. El mercat interior estava poc desenvolupat per la poca capacitat de compra de la població.

La falta d'inversions i iniciatives que feia que els inversions en construcció de ferrocarrils, mineria i banca la fessin empreses estrangeres. Les activitats industrials més importants van ser: Indústria tèxtil de cotó, localitzada a Catalunya es va poder desenvolupar gràcies a la inversió de capitals del comerç, el proteccionisme i la mecanització de la producció. Indústria siderúrgica, especialment a Biscaia on es van fer la siderúrgia Basca amb els Altos Hornos. Indústria minera a la zona d'Astúries on es van establir les conques mineres més importants de la península. Sector econòmic, basat en la banca i el comerç, a Madrid 9.

El catalanisme, orígens i desenvolupament inicial El moviment de recuperació del català com a llengua literària arrencà amb força a partir del segon terç del segle en un context propi del romanticisme europeu. La societat burgesa i mercantil catalana havia abandonat la llengua catalana a nivell públic, ja que no els ajudava als seus interessos comercials, especialment amb negocis d'ultramar. El català no es feia servir com a llengua administrativa i només és parlava en la quotidianitat. A nivell escrit era llengua de cançons populars i romanços.

La societat catalana, especialment a les zones menys industrialitzades, mantenia viva una certa cultura pròpia, amb l'ús de la llengua i el folklore, molt arrelat en tradicions. En la dècada del 1830 va aparèixer el moviment cultural de la Renaixença, que reivindicava l'ús de català com a llengua cultural i pública. Els indicadors d'aquest moviment van ser Bonaventura Carles Aribau amb la publicació de l'oda La Pàtria, el 1833 i Joaquim Rubió i Ors amb les seves Poesies de 1841. Els seus escrits volien mostrar l'anhel de fer del català una llengua de cultura.

El moviment de la Renaixença també va procurar una recerca de les arrels de la identitat cultural catalana des de diverses vessants: la història, els costums i el folklore. El 1859 es van celebrar els Jocs Florals, que van contribuir a l'acceptació del català com a llengua social i de cultura. També van permetre fer conèixer nous escriptors i a estimular als poetes a escriure en català. En oposició a la Renaixença literària es desenvolupa un altre de caràcter popular que volia l'ús del català «que es parla». Es va polemitzar amb els defensor del català culte. Són protagonistes Josep Anselm Clavé , que va contribuir a l'arrelament del català entre els obrers, i Frederic Soler.

Reunió d'escriptors a Montserrat el 1868 La defensa de la indústria catalana i del dret civil català van ser part de l'origen del catalanisme. La majoria dels empresaris de l'època insistien en la necessitat econòmica de vigilar les fronteres per combatre el contraban i de fer polítiques duaneres prohibicionistes o proteccionistes per protegir la indústria catalana de la competència de productes estrangers, especialment els vinguts d'Anglaterra. El catalanisme va defensar la existència d'una comunitat, la catalana, dins d'un estat, l'Espanyol que tendia a la uniformització.

Els catalanistes defensaven la reorganització de l'Estat amb desig descentralitzador per donar resposta a les reivindicacions econòmiques i culturals que promovien des de la burgesia. Uns només ho volien per la via cultural i altres van buscar l'acció política. La república de 1873 va ser un autèntic camp de proves pels desitjos catalanistes Dins el catalanisme van sorgir dos corrents, un progressista i republicà en la figura de Valentí Almirall i un altre de conservador i cristià en la figura del bisbe Torres i Bages. Valentí Almirall Sorgit del republicanisme federal de Pi i Margall, va fundar el Centre Català, un partit que volia unificar el catalanisme.

Va participar en l'elaboració i entrega del memorial de greuges de 1885, un document lliurat al rei Alfonso XII i que denunciava el centralisme, els convenis comercials amb França i Regne Unit i que defensava el dret civil català. Aquest document està considerat el primer manifest unitari del catalanisme. Almirall va escriure el 1886 Lo catalanisme, un llibre on mostrava les bases d'un catalanisme progressista i laic com a solució als problemes d'Espanya. El seu projecte va fracassar perquè era massa republicà per una burgesia monàrquica i tenia poca base social.

Valentí Almirall Torras i Bages Sorgit del vigatanisme, un moviment intel·lectual i cultural sorgit dels clergues de Vic que buscaven cristianitzar un moviment catalanista, sorgit del laïcisme, es va voler donar importància al moment fundacional de la Catalunya medieval. Josep Torras i Bages, bisbe de Vic, va escriure La tradició catalana, on defensava la família, la propietat i la religió com els punts forts i mirava la Catalunya medieval com a model de valors. La idea seria que "Catalunya serà cristiana o no serà". En tant que era un moviment religiós i no polític, es defensava un regionalisme allunyat d'acció política.

Aquesta idea, més conservadora, va donar lloc a l'aparició de la Unió Catalanista. L'any 1891 apareix la Unió Catalanista amb els següents objectius: federació de tots els grups, associacions, centres, ateneus i publicacions. Propagar idees regionalistes. Programa catalanista comú. Es pretenia desvetllar consciències i dotar a Catalunya d'òrgans d'autogovern. Sorgiren tensions entre els que volien participar en política i aquells contraris a aquesta idea. La Unió Catalanista del 1891 al 1904 El 1892 la Unió Catalanista va celebrar un assemblea de delegats a Manresa on van aprovar un programa polític: Bases per la Constitució Regional Catalana, més conegut com Bases de Manresa.

El text marcava els principis del catalanisme polític i l'autogovern com a única forma de poder gestionar els interessos dels catalans. El text va trobar oposició dels partits dinàstics. Assemblea de la Unió Catalanista a Manresa (1892) José Martí Guerra Chiquita (1879-1880) El comerç exterior cubà Interessos nord-americans a Cuba William McKinley, president dels EUA Grito de Baire (24 de febrer de 1895) Guerra de Cuba - Grito de Baire - Martínez Campos és enviat a Cuba per pacificar l'illa. Fracàs - Valerià Weyler, substitueix a M. Campos. Repressió, concentració i duresa. - La guerra es complica. Malalties, selva, reservistes, trochas. - 1897, Ramón Blanco, substitueix a V. Weyler.

Política de conciliació. Autonomia de Cuba, igualtats de drets. - Por a intervenció militar nord- americana. Ramón Blanco Valeriano Weyler Sistema de trochas Sistema de trochas Soldats espanyols a la guerra de Cuba Crítica concentració pagesos per Weyler Guerra de Filipinas - 1896, rebel·lió a Filipines. Líder: José Rizal - Poc exèrcit espanyol - Lluny de la metròpoli - Governador: Camilo García Polavieja. Política repressiva, condemna a mort a Rizal. - 1897, es promou la negociació amb els insurrectes tagals.

- Pacificació momentània de l'arxipèlag José Rizal Cuirassat USS Maine 15 de febrer de 1898 Restes del cuirassat al port de l'Havana La premsa nord-americana demana guerra Dibuixos satírics a la premsa americana demanant guerra Dibuixos satírics a la premsa espanyola demanant guerra La Campana de Gràcia cridant a les armes el 9 d'abril de 1898 Marxa dels voluntaris catalans cap a Cuba Voluntaris catalans cap a Cuba Bandera del regiment de voluntaris catalans Batalla de Cavite (Filipines) 1 de maig de 1898 Batalla de Santiago de Cuba 3 juliol 1898 Jules Cambon, embaixador de França als EUA firmant el memoràndum de ratificació del Tractat de Paris 1898 Les notícies trigaven en arribar i en alguns llocs hi hagué autèntics episodis d'heroisme, com els "herois de Baler"...

Els últims de Filipines Anècdotes de la història Els herois de Baler Durant 337 dies (30 de juny 1898 – 2 de juny de 1899) un destacament de 50 soldats va ser assetjat per filipins i nord-americans creient que les Filipines encara eren colònia espanyola. Anècdotes de la història Els herois de Baler Quan ja eren 28 homes van llegir unes notícies en un diari que no podien estar manipulades i es van convèncer de la veritat. Van rendir-se i van ser repatriats. En arribar a Barcelona van ser rebuts com herois.