El Reformisme Conservador i la Crisi del Sistema de la Restauració

I 72 flashcards i 48 preguntes més al document.

Text del document

1. El reformisme conservador i la Setmana Tràgica El relleu generacional en el lideratge polític Primer terç del s. XX: majoria d'edat d'Alfons XIII crisi gradual del sistema de la Restauració El nou monarca intervé en assumptes de govern i una aproximació al militarisme incrementen el desprestigi com a rei constitucional. Es va produir un relleu generacional en el lideratge dels partits de la 1a etapa de la Restauració: - Cánovas i Sagasta assassinats - Antoni Maura (conservador) i José Canalejas (liberal) - Generació de polítics influïda pel regeneracionisme.

Constants canvis de govern produïts per: - Manca de lideratge - divisions internes entre els partits del torn - inestabilitat política Es va enfortir una oposició política, social i intel·lectual al sistema, que pretenia regenerar la política i desbancar els partits del torn. La radicalització d'un sector del moviment obrer va degenerar en una espiral de violència. Incapacitat de la restauració per democratitzar les estructures polítiques i eixamplar la base social va portar la crisi del 1923, quan el progressiu protagonisme dels militars va conduir al cop d'estat i a la dictadura. La revolució "des de dalt" de Maura 1903 Antoni Maura va accedir al poder.

parèntesi liberal 1907-1909 Govern llarg, presidit per Maura protagonitza l'intent reformista més important impulsat pels conservadors. Maura va projectar la revolució des de dalt, un intent, des del govern, de regenerar el sistema polític: fi del caciquisme reforma l'administració propostes reformes socials exigint independència de l'executiu enfront de la Corona. Objectiu: configurar un Estat fort governar de manera eficaç marginar la vella oligarquia impedir que les classes populars poguessin portar a terme una revolució des de baix. Reformes: La Llei electoral de 1907: més control sobre les juntes electorals, no va aconseguir posar fi a la corrupció ni democratitzar el sistema polític.

La Llei d'administració local: pretenia minimitzar el caciquisme i atraure el catalanisme conservador. Impuls a la política social amb la creació de l'Institut Nacional de Previsió: descans dominical, lleis de protecció d'accidents laborals, vagues, condicions de treball de dones i nens. Impuls d'una política d'intervenció estatal i de foment en la indústria nacional: per estimular el desenvolupament econòmic Llei de colonització interior: per incentivar l'agricultura. La guerra del Marroc 1906, La Conferència d'Algesires i 1912 Tractat Hispanofrancés va comportar l'establiment d'un protectorat francoespanyol al Marroc.

A Espanya li van concedir una franja al nord, el Rif i un enclavament a la costa atlàntica. Interès d'Espanya per aquesta zona estimulat per: beneficis econòmics voluntat política de restaurar el prestigi de l'exèrcit Presència espanyola va ser contestada per les tribus berbers. Els atacs dels rifenys obliguen a mantenir una forta presència militar. 1909 els rifenys van derrotar les tropes espanyoles al barranc del Llop. Es va decidir incrementar el nombre de soldats amb tropes de reservistes. Moviment de protesta popular provocat per la impopularitat de la guerra del Marroc, reclutament de lleves i l'enviament de reservistes.

La Setmana Tràgica del 1909 La mobilització contra la guerra es va iniciar al port de Barcelona el 18 de juliol de 1909. Un comitè de vaga format per republicans, socialistes i anarquistes va fer una crida a la vaga general. Però, va derivar en un esclat espontani que es va prolongar una setmana, i va donar lloc a un moviment amb un fort component contra l'exèrcit i de rebuig a l'hegemonia social i cultural de l'Església. Amb la declaració de l'estat de guerra i després de forts enfrontaments que van causar nombrosos morts i ferits, l'exèrcit va posar fi a la revolta. Repressió posterior molt dura i centenars de persones detingudes.

Execucions de Francesc Ferrer i Guàrdia acusat de ser-ne l'inspirador ideològic. La repressió que va venir després de la Setmana Tràgica va aixecar una onada de protestes a tot Europa. L'oposició, amb ajuda de les campanyes internacionals de denúncia va aconseguir que Alfons XIII traspassés el govern als liberals. 2. L'enfortiment de l'oposició Republicans i socialistes Republicanisme, principal força de l'oposició política.

1903, neix Unión Republicana - Finalitat: donar unitat al republicanisme - Líder: Nicolás Salmerón - Eleccions de 1903 i 1905, va guanyar a BCN, on va destacar Lerroux - Es va integrar en la coalició solidaritat catalana, rebutjada per una facció del partit encapçalada per Lerroux que el 1908 crea el Partido Republicano Radical. 1912, nou grup polític republicà, el Partido Reformista: - Objectiu: democratitzar la vida política - Acostament a intel·lectuals com Azaña i Ortega y Gasset El PSOE el 1910 participa en la coalició republicanosocialista.

El seu rebuig a integrar-se en la Internacional Comunista va provocar una escissió el 1921, origen del Partit Comunista d'Espanya (PCE) El Lerrouxisme Lerroux liderava un moviment republicà anticatalanista, s'adreçava a les classes populars i presentava un discurs demagògic, anticlerical i suposadament revolucionari. Va influir en les classes populars barcelonines. Després de la Setmana Tràgica va perdre influència a Catalunya, va moderar el discurs i es va traslladar a Madrid. L'auge del catalanisme conservador El moviment nacionalista català va ser el que va tenir més rellevància i influència política durant les primeres dècades del s. XX.

Lliga Regionalista: partit amb més suport programa definit en el llibre La nacionalitat catalana compatibilitzava regeneració de la vida política espanyola i modernització de l'economia amb aconseguir l'autonomia de Catalunya. Base social: burgesia i sectors de les classes mitjanes urbanes i rurals. Durant els primers anys la Lliga Regionalista va haver de fer front a l'expansió del republicanisme lerrouxista i a discrepàncies ideològiques internes. Va tindre èxit a les eleccions de 1901 i 1903, 1905 li van ser adverses. Aquestes desfetes electorals van evidenciar desavinences entre la direcció del partit.

El sector més crític va abandonar el partit i va fundar el Centre Nacionalista República. La Solidaritat Catalana 1905 Fets del Cu-cut!: grup de militars assalta la seu d'aquesta revista i també la veu de Catalunya. El govern va suspendre les dues publicacions i va aprovar la Llei de jurisdiccions (1907). El rebuig massiu d'aquesta va donar peu a la Solidaritat Catalana agrupava: - Catalanistes - Republicans - Carlins Tenien un programa comú, el programa de Tívoli defensava: la derogació de la llei de jurisdiccions la necessitat de dotar a Catalunya d'òrgans d'autogovern. Aquest moviment unitari es va trencar arran de les discrepàncies entre conservadors i progressistes.

Finalment, la Setmana Tràgica va dispersar el moviment solidari. El catalanisme d'esquerres La crisi de Solidaritat Catalana va contribuir a l'apropament entre els republicans d'esquerres, 1910 formen la Unió Federal Nacionalista Republicana. Obtenen bons resultats a les eleccions de 1910. Posterior aliança de la UFNR amb el partit de Lerroux formant el Pacte de Sant Gervasi. 1917, Layret i Companys funden el Partit Republicà Català. 1922 un grup d'intel·lectuals i professionals abandonen la lliga i creen Acció Catalana. 1922 Macià funda Estat Català 1923 funda una organització estrictament catalana Unió Socialista Catalana. 3.

El reformisme liberal i l'impacte de la 1a GM El reformisme liberal de Canalejas El Partido Liberal sota el lideratge de Canalejas, tendència més reformista del partit, va intentar dur a terme el seu programa de modernització de la vida política i societat espanyoles. Acció de govern: - Atreure els sectors populars a partir d'un reformisme social més gran - Limitar el poder de l'església Acció reformista centrada en: - La separació d'església i estat, la fi del monopoli, dels ordes religiosos en l'ensenyament i un nou finançament de l'església. Promulgació de la "Ley del candado", que limitava l'establiment de nous ordes religiosos.

Va suposar l'oposició dels sectors catòlics i la tensió amb el Vaticà. - La substitució de l'impost de consums per un impost progressiu sobre les rendes urbanes - La Llei de Reclutament que el convertia en obligatori en temps de guerra i suprimia la redempció en metàl·lic - Lleis de millora de les condicions laborals, Canalejas es va mostrar inflexible davant les vagues i conflictes laborals del 1911/12 Canalejas va ser sensible al nacionalisme català, convençut que la seva incorporació al sistema ajudaria a estabilitzar-lo. Va elaborar la Llei de Mancomunitats, que acceptava la possibilitat de la unió de les diputacions provincials per fer-se càrrec de la gestió d'alguns serveis públics.

La llei va ser aprovada sota el govern d'Eduardo Dato 1914. Aquest any es va constituir la Mancomunitat de Catalunya. Per solucionar el conflicte del Marroc es van dur a terme l'ocupació d'Asilah i Larraix i es va preparar el nou tractat el 1912, base del Protectorat Francoespanyol al Marroc. L'afebliment dels partits dinàstics L'assassinat de Canalejas, en un atemptat anarquista el novembre de 1912 a Madrid, va marcar el final de l'etapa regeneracionista liberal. Crisi dels partits del torn, causes: - manca d'entesa entre tots dos - divisions internes - manca d'un líder capaç d'aglutinar les diverses tendències Partido Liberal: Romanones i Santiago Alba es van alternar en el poder.

Conservador: Eduardo Dato va formar govern el 1913, però va morir víctima d'un atemptat el 1921. L'impacte de la Gran Guerra El govern d'Eduard Dato decreta la neutralitat d'Espanya en la Primera Guerra Mundial (1914-1918). La societat va prendre partit i va haver-hi polèmiques entre: - els germanòfils, que feien costat als imperis centrals (Alemanya i Àustria). S'identificaven amb una visió més autoritària i conservadora. - els aliadòfils, partidaris de les potències aliades (Franca i Anglaterra). Tenien una visió més liberal democràtica. Aquest sentiment va ser més fort entre la societat espanyola, especialment a Catalunya.

Anarquisme espanyol: es va oposar a la guerra i va impulsar un congrés per la pau. Alguns sectors del socialisme també es van oposar a la guerra. Que Espanya es posicionés com a país neutral va afavorir una expansió econòmica. Es va convertir en subministradora de productes industrials i agraris. L'increment de la demanda exterior va estimular el creixement de la producció, però també va comportar una alça dels preus al mercat espanyol, fet que va desencadenar un procés inflacionari.

L'augment de les exportacions va beneficiar: - Siderúrgia basca - Minería asturiana - Indústries tèxtils metal·lúrgiques catalanes Aquest creixement va tenir un component especulatiu (no sempre l'augment dels guanys es va aprofitar per a la millora dels sistemes productius). Les classes populars van conèixer un empitjorament del seu nivell de vida, la inflació no va anar acompanyada d'un augment equivalent dels salaris. El cost de la vida es va incrementar entre un 15 i un 20 %, cosa que va provocar una important onada de vagues. 4. La Mancomunitat de Catalunya El procés de formació El procés d'obtenció de la Mancomunitat va ser llarg i difícil.

Precedents: activitats desenvolupades per ajuntaments i diputacions catalanes a partir del moment en què la Lliga Regionalista, va assolir responsabilitats de govern en aquestes institucions. 1907- Enric Prat de la Riba va ser elegit president. Programa polític: millora de les infraestructures modernització del sistema educatiu foment de la llengua i cultura catalana. (per això aquest any es va crear l'Institut d'Estudis Catalans). 1911- la Diputació de Barcelona va promoure la iniciativa de mancomunar les 4 diputacions catalanes. Canalejas és compromès a tirar endavant un projecte de Mancomunitats aprovat per les corts el 1912.

El partit liberal estava dividit (sectors contraris al catalanisme) i el conservador s'hi va oposar. Així, l'any després de l'assassinat de Canalejas el Senat va bloquejar el projecte aprovat per les corts. 1913- Nou govern conservador (Dato) va publicar un decret que autoritzava les diputacions provincials a mancomunar-se per a finalitats administratives. La constitució de la Mancomunitat La Mancomunitat de Catalunya es va constituir el 6 d'abril del 1914. Formada per: president: Enric Prat de la Riba assemblea designava un consell permanent (8 membres) La Mancomunitat va ser una delegació de les funcions que ja tenien les 4 diputacions catalanes.

No hi va haver cessió de noves competències del govern ni modificacions pressupostàries. El govern podia suspendre la Mancomunitat en qualsevol moment, atès que era només un ens administratiu. La Lliga Regionalista va tenir una presència majoritària a aquesta institució. Va dur a terme una política orientada a estimular el desenvolupament cultural i la modernització econòmica i social de Catalunya.

L'organisme va tindre 3 presidents: Prat de la Riba fins al 1917 Josep Puig i Cadafalch fins a 1923 Alfons Sala nomenat per Primo de Rivera fins al 1925 L'obra de la Mancomunitat Dues direccions d'actuació de la Mancomunitat: Creació d'una infraestructura de serveis públics i administratius bàsics per potenciar el desenvolupament econòmic. Foment de la llengua i la cultura catalanes a partir d'un projecte cultural i educatiu. Desenvolupament econòmic: pla de millora de la xarxa viària i dels sistemes postals i telefònic. pla d'acció agrària per modernitzar les formes de producció i augmentar la productivitat de l'agricultura i ramaderia.

Cultura i ensenyament: projecte de consolidació de la llengua i la cultura catalanes amb la creació de Biblioteques Populars, Escoles Experimentals,.. l'Institut d'Estudis Catalans va iniciar una tasca d'unificació ortogràfica que va encarregar a Pompeu Fabra. Impuls de la renovació pedagògica que va introduir a Catalunya els mètodes de Maria Montessori. creació de l'Escola Industrial, Escola del Treball, Escola de l'Administració Local objectiu: potenciar la diversificació professional 5.

L'auge de l'obrerisme i la crisi del 1917 La consolidació del sindicalisme de masses L'obrerisme organitzat va conèixer un augment significatiu dels militants sindicals, s'obrin pas nous sindicats de masses. Dues tendencies; - Socialista - Anarquista El sindicalisme socialista - Representat per la UGT - Creixement estable i la seva afiliació va augmentar significativament Anarcosindicalisme - Molt important a Catalunya - 1907, diverses societats anarquistes creen Solidaritat Obrera, federació d'associacions obreres de caràcter apolític. Promouen la fundació el 1910 de la CNT, aquesta va estar prohibida pel govern entre el 1911 i el 1914 i aspirava a implantar-se a tota Espanya.

La CNT es definia com un sindicat revolucionari amb la voluntat de derrocar el capitalisme i substituir-lo per una nova societat sense propietat i sense classes. Ideologia basada en la independència del proletariat respecte de la burgesia i l'estat, l'apoliticisme del moviment obrer i la necessitat de la unitat sindical. L'acció revolucionària contra la burgesia i el capital havia de dur-se a terme mitjançant vagues i boicots fins a assolir la vaga general. Líders: Salvador Seguí, Àngel Pestaña i Joan Peiró La conflictivitat laboral, la nova legislació El nou segle va començar amb un cicle d'agitacions obreres. 1902, vaga general a Barcelona que fracassa per la manca d'unitat obrera.

Posteriors vagues a Catalunya, València… Tenien en comú la voluntat d'oposar-se a la pèrdua de capacitat adquisitiva dels obrers i al deteriorament de les condicions de treball. També es reclamava la jornada de 8 hores i el reconeixement de les estructures sindicals i de la seva capacitat de negociació col·lectiva. Cultura obrera i ateneus populars Les organitzacions obreres van agafar consciència de la necessitat de difondre l'educació entre els obrers i de millorar-ne el nivell cultural. Era necessari per dur a terme la transformació de la societat que propugnaven. Van impulsar la formació d'Ateneus Obrers, amb gran arrelament a Catalunya. Eren espais de trobada i reunió.

Van sorgir propostes escolars renovadores, com l'Escola Moderna, creada per Francesc Ferrer i Guàrdia. El PSOE va impulsar una renovació escolar amb la creació de l'Escola Nova i va promoure la creació de Cases del poble. La crisi del 1917 Els desajustaments econòmics provocats per la Primera Guerra Mundial van malmenar el nivell de vida de les classes populars. El 1916, la CNT i la UGT van cridar a la vaga i van signar un manifest conjunt que instava el govern a contenir els preus sota l'amenaça de vaga general, que va comportar una dura resposta del Govern de Dato l'any 1917.

El conflicte es va agreujar l'estiu del 1917 amb una crisi generalitzada; Militar: Els oficials de mitjana i baixa graduació, en des-acord amb el sistema d'ascensos per mèrits de guerra, es van organitzar en Juntes de Defensa i van elaborar un manifest que culpava el govern dels mals de l'Exèrcit i cridaven a la renovació política. Política: Els partits polítics de l'oposició, davant el tancament de les Corts, es van reunir en l'Assemblea de Parlamentaris, convocada per la Lliga Regionalista a Barcelona i van reclamar la formació d'un govern provisional, Corts Constituents i la descentralització de l'Estat.

Social: Les organitzacions sindicals van convocar una vaga general exigint que es formés un govern provisional que convoqués unes corts constituents. La vaga va tenir una incidència molt desigual i es van produir incidents violents sobretot a Madrid, Barcelona, el País Basc i Astúries. La reacció del govern va ser bàsicament repressiva: es va declarar la Llei marcial, es va reprimir la vaga utilitzant l'exèrcit i aplicant consells de guerra, es va dissoldre l'Assemblea de Parlamentaris i es van desactivar les Juntes de Defensa. 6.

La descomposició del sistema parlamentari Crisi econòmica i conflictivitat social La fí de la 1a guerra mundial va suposar la reducció de les exportacions espanyoles i l'economia va entrar en una crisi profunda (recessió, forta inflació i escassa demanda de productes). Milers de persones van perdre la feina i els sindicats van reaccionar amb vagues i protestes. La crisi va tindre un impacte especial a Catalunya. El moviment vaguístic més important tingué lloc el 1919 a La Canadenca. La vaga durà 1 mes i mig i acaba amb un acord que incloïa la jornada de 8 h. Però l'incompliment del compromís de readmissió dels treballadors acomiadats va reactivar el conflicte i va derivar en violència social.

1918-1921, mobilitzacions al sud d'Espanya. S'exigia el repartiment de terres per als pagesos seguint l'exemple de la Revolució Russa, aquest període es coneix com El Trienni Bolxevic. Les revoltes promogudes per grups anarquistes incloïen l'ocupació de terres, la presa d'ajuntaments i la formació de comitès de vaga. El govern reacciona declarant l'estat de guerra, empresonant els líders i il·legalitzant les organitzacions obreres. Els anys del pistolerisme La conflictivitat laboral va degenerar en una radicalització de les posicions dels sindicats i de la patronal. Els patrons van crear la Federació Patronal.

Es va formar el Sindicat Lliure per restar força al sindicalisme anarquista, van portar a terme accions violentes contra el sindicalisme anarquista. Grups vinculats amb la CNT van respondre a aquesta situació amb un activisme violent i van atemptar contra les autoritats. Cal citar Els Solidaris, entre els quals es trobaven Buenaventura Durruti, Joan Garcia Oliver i Francisco Ascaso. La Federació Patronal barcelonina exigia mesures de força i va portar a terme una política de protecció dels pistolers de la patronal. Va posar en pràctica la Llei de fugues, segons la qual, la policia podia disparar contra els detinguts en cas d'intent de fuga.

Tot això va originar el període del pistolerisme, van tenir lloc més de 800 atemptats. Destacar els assassinats del president Eduardo Dato, empresaris influents, dirigents sindicals com Salvador Seguí i Francesc Layret. Concentració i descomposició política La crisi de 1917 va agreujar la situació política. La fragmentació dels partits del torn impedia l'existència de majories parlamentàries. La divisió i feblesa de l'oposició impedia una alternativa a la Restauració. Per superar aquesta situació es va recórrer als governs de concentració, que integraven els partits dinàstics, membres de la Lliga Regionalista i els reformistes de Melquíades Álvarez. Suposava la ruptura del torn de partits.

El més rellevant, Govern Nacional, presidit per Maura el 1918. Es va tornar al torn dinàstic. Entre 1918 i 1923 va haver-hi 10 canvis de govern i cap va arribar a l'any de vida. Cap partit dinàstic va reunir la majoria parlamentària necessària per governar i es va recórrer a la suspensió de les garanties constitucionals i a la clausura del Parlament. 1919 es va presentar a Madrid un projecte d'Estatut de Catalunya que va ser rebutjat. La guerra al protectorat: Annual La presència al protectorat del Marroc era propiciada per l'Exèrcit (militars africanistes) i pel mateix Alfons XIII. Des del 1909 la presència militar s'havia incrementat.

L'any 1919 els francesos van reprendre el seu avanç al protectorat i Espanya va emprendre una política d'expansió. L'Alt Comissari, general Berenguer, amb un exèrcit format per regulars, soldats de reemplaçament i membres de la Legió va començar una progressiva conquesta del territori. Zona occidental es va aconseguir sotmetre el líder El Raisuni, fent-se seu l'enclavament de Xauen (1920). Zona oriental es va avançar cap a Alhucemas (1921). L'acció comptava amb l'aprovació del rei i va finalitzar amb una derrota a Annual. El desastre d'Annual va provocar una terrible impressió en una opinió pública que ja era contrària a la guerra.

Va haver-hi grans protestes i diputats republicans i socialistes van reclamar que s'abandonés el Marroc. L'exigència de responsabilitats va forçar el govern a nomenar una comissió militar de recerca presidida pel general Picasso. Els militars, els partits dinàstics i la figura del rei es van veure embolicats en debats sobre la seva responsabilitat en el desastre. L'enviament de l'Expedient Picasso a les Corts va accentuar el debat entre l'opinió pública, va promoure la campanya de republicans i socialistes contra el règim i va causar un gran malestar i temor en l'exèrcit. Setembre de 1923, cop d'estat de Primo de Rivera, va impedir conèixer les conclusions de la recerca. 7.

La dictadura de Primo de Rivera El cop d'estat militar L'abril de 1923, un govern liberal presidit per Garcia Prieto, proposa una reforma de la constitució, per democratitzar el sistema, reduir la influència de l'església i limitar els poders del rei. També pretenia la reducció del pressupost dedicat a la guerra i a la pacificació del protectorat a través d'una política civilista. Tot i comptar amb majoria a les Corts, el projecte es va veure obstaculitzat per l'oposició del rei, de l'exèrcit i l'Església. Per frenar el projecte reformista del govern i impedir el debat de l'expedient a les corts, Primo de Rivera va impulsar un cop d'estat militar el 13/09/1923.

El rei es va negar a destituir els revoltats i el govern dimiteix. Primo de Rivera va justificar la seva actuació com una solució davant el bloqueig del règim constitucional a conseqüència del desgovern dels partits tradicionals i davant el greu perill de revolució social. Va presentar un programa amb pretensions regeneracionistes, per posar fi al desgovern dels polítics, al caciquisme i la corrupció, recuperar l'ordre públic, posar fi a la conflictivitat obrera i garantir la unitat nacional. El rei, l'exercit, l'alta burgesia i part de les classes mitjanes van acceptar la dictadura i la majoria de la població era indiferent o favorable al cop d'estat.

El cop militar va tindre escassa oposició política i social, excepte un intent de vaga general convocada per la CNT. La construcció d'un règim dictatorial La dictadura va travessar dues fases, del 1923-1925 i del 1925-1930 - Governa el Directori Militar, però a partir d'aquest any el govern inclou entre els ministres diverses personalitats civils. - Es passa al Directori Civil malgrat que continuava tenint un important pes militar.

Les primeres mesures del Directori Militar van mostrar el caràcter dictatorial: - Suspensió de la constitució - Dissolució de les cambres legislatives - Cessament de les autoritats civils - Prohibició de les activitats de partits i sindicats Tot això acompanyat de la militarització de l'ordre públic i la repressió de l'obrerisme més radical. S'elabora un Estatut municipal i un de provincial. Es dissolen ajuntaments, que són substituïts per juntes de vocals, també se suspenen tots els mecanismes electorals i la renovació política es va limitar a la substitució de cacics. Primo de Rivera, el 1925, junt amb França organitza el desembarcament d'Alhucemas.

El 1927, es reafirma l'ocupació de tot el protectorat al Marroc. L'actuació anticatalana de la dictadura Setembre del 1923, es va aprovar un decret per a repressió del separatisme a partir del qual es començaven a desmantellar les institucions catalanistes. . President de la Mancomunitat: Alfons Sala (anticatalanista). . 1925 dissolució de la Mancomunitat. . Clausura de força institucions catalanistes . Prohibició de les manifestacions en llengua catalana i l'ús públic de la bandera catalana, i la celebració de l'Onze de Setembre i dels Jocs Florals.

Es va imposar la censura a la premsa i a la publicació de llibres i es va depurar el magisteri i les institucions educatives i culturals vinculades a la Mancomunitat. L'oposició a la dictadura L'oposició va anar creixent i va impulsar actuacions contra la dictadura. Alguns dels antics líders dinàstics van criticar l'excessiva durada del règim i van exigir eleccions. A l'exèrcit es van organitzar conspiracions com l'anomenada sanjuanada (cop d'estat fallit). 1926 es va crear l'Aliança Republicana responsable d'una campanya de desprestigi del règim a escala nacional i internacional.

Incloïa republicans com Lerroux, reformistes com Manuel Azaña Intel·lectuals i universitaris van criticar la dictadura i la censura de premsa juntament amb la manca de llibertat d'expressió. 1927 creació de la Federació Universitària Espanyola que va promoure vagues i manifestacions. Les mesures anticatalanistes van provocar el distanciament dels sectors que havien acollit la dictadura amb simpatia. Va créixer la influència del nacionalisme republicà, destaca Estat Català. El 1926 Francesc Macià, líder d'aquest partit, va intentar una invasió armada, però va fracassar i Macià va ser detingut i jutjat a París.

Oposició obrera: CNT i Partit Comunista d'Espanya que van ser perseguits i prohibits. Dins de la CNT es va produir una divisió i els partidaris de l'acció directa van crear la Federació Anarquista Ibèrica. 1929 el PSOE va entrar en contacte amb els grups republicans que intentaven posar fia a la dictadura. L'enfonsament de la dictadura El rei i la seva camarilla es van convèncer que la dictadura era un perill per a la permanència de la monarquia i van retirar la confiança a Primo de Rivera, que va acabar dimitint el 30 de gener del 1930. El va substituir el general Berenguer, amb la missió de celebrar unes eleccions per retornar a la normalitat constitucional.

Aquest període final és conegut com la Dictablanda. Agost del 1930 republicans, nacionalistes perifèrics i socialistes van acordar el Pacte de Sant Sebastià, amb l'objectiu d'instaurar la república. A Jaca es va preparar una insurrecció militar, però va acabar precipitadament. Berenguer va ser incapaç de preparar les eleccions i, el febrer del 1931, va ser substituït per l'almirall Aznar, que va programar uns comicis a tres nivells: municipals, provincials i legislatius. Es van presentar com un plebiscit a favor o en contra de la monarquia. Marxar del rei i proclamació de la Segona República.

L'organització corporativa de l'estat A partir del 1926 es va intentar institucionalitzar el règim per donar-li continuïtat. El nou model d'estat hauria de tenir un caràcter corporatiu inspirat en el feixisme italià. Per això el 1927 es va crear una Assemblea Nacional Consultiva, de caràcter corporatiu, els seus membres eren representants de les corporacions i de les grans institucions públiques. La seva funció era consultiva i sempre actuava sota control governamental. Per promoure l'adhesió al sistema es va crear la Unión Patriòtica: Partit governamental sense programa ideològic definit i amb la missió de proporcionar suport social a la dictadura.

Els afiliats provenien de les files del catolicisme, funcionaris i administracions i cacics rurals. Es va reactivar l'antiga institució del Somaten per col·laborar en el manteniment de l'ordre públic. En l'àmbit social va posar en marxa un model de regulació del treball que pretenia eliminar els conflictes laborals mitjançant la intervenció de l'estat, la integració dels sectors moderats del sector obrer i la repressió de les organitzacions més radicals. Per això es va crear L'Organització Corporativa Nacional, que agrupava patrons i obrers i regulava els conflictes laborals a través dels Comitès paritaris, formats en igual nombre per patrons i obrers.

UGT va col·laborar al principi amb el nou sindicalisme i això va crear tensions internes en el sindicalisme. La CNT es va negar a participar-hi i l'anarcosindicalisme va ser durament perseguit.