El Franquisme: Ideologia, Etapes i Oposició

I 90 flashcards i 60 preguntes més al document.

Text del document

APUNTES 1: Franquisme. 1939-1975. Fonaments ideològics. Nacinalpatriotisme. La idea influenciada per l'exèrcit. A vegades enfrontarà els seus grups seguidors, carlistes, monàrquics, catòlics, perquè ningú questioni el seu poder. Llavors, visió unitària i centralisme. No més nacionalismes, nacionalitats a part de la castellana. Prohibit la llengua, afusellar, separatisme. Molts ministres eren militars. 2. Nacionalcatolicisme. Influència de l'Església. Franco era molt catòlic i es considerava un enviado de Dios. L'Església torna a catolitzar tothom. Matrimonis per l'Església. Nacionals sindicalisme. Influència del feixisme. Falange.

Règim en si no era feixista, però com a Europa el feixisme està tenint èxit, com Hitler, doncs s'identifiquen amb el feixisme. Quan el feixisme perdi la Segona Guerra Mundial, Franco s'allunyarà del feixisme i traurà els ministres de la falange. Copia coses del feixisme de Hitler. Sindicalisme vertical, sancions i grups, com la secció femenina, antilliberal, antimarxista, i això és el franquisme. La legislació franquista. Legislació franquista, lleis. No fa un document conjunt, sinó que amb el temps va fent lleis. Lleis fonamentals. Un, la llei el fuero del treball. 1938. Organitzava el món laboral, jornades, salaris, vacances, etc. Després, llei constitutiva de les Corts, el 1942.

Aquesta la va fer per donar aparença de democràcia. Creació d'unes Corts, tot i que la població no les votava, sinó que els escollia Franco. Les Corts no feien lleis, només acceptaven les que Franco deia. Procuradors, com es deien els ministres. Fuero de los españoles, 1945. Règim dona drets i llibertats als ciutadans amb articles. Hi ha articles democràtics, com viure en la part de l'Estat que vulgui, antidemocràtics, com religió catòlica obligatòria i altres articles ambigus, com que hi ha dret d'associació, però sempre que sigui lícit. 4. Llei del referèndum nacional, el 1945. La població votava en referèndums, però sempre en sortia el que Franco volia. 5.

Llei en la successió de la capatura de l'Estat, 1947. Franco governarà fins morir i llavors ell decidirà qui governarà. Franco només va tenir una filla i com era masclista, no se nava a posar a ella. Escollirà Juan Carlos, el seu pare l'havia passat amb 10 anys tota la tutela de Franco. Democràcia orgànica. En dècades dels 40, context de derrota feixista, el règim fa lleis per donar-li a la dictadura aparença democràtica. 6. Llei de principis de Movimiento Nacional. Almenys 158. Tothom qui treballi per l'Estat ha de jurar fidelitat al franquisme. 7. Llei orgànica de l'Estado, 1967. Diu les funcions i càrrecs del cap de l'Estat i president del govern. Els dos era Franco.

I permet sufragi restringit per escollir un terç de les Corts. 8. Llei per a la reforma política. Aquesta es fa amb Franco ja mort, així que hi ha gent que no la considera llei fonamental. 1976. Permetrà destruir el franquisme. Reconeix drets fonamentals. Val, ara anem a postguerra, del 1939 al 1959. Franco concentra tots els poders, generalíssim, caudillo. Cop d'Estat del govern té els tres poders, executiu, legislatiu i judicial. I la màxima concentració de poders també en sindicats i grups. A HSC, càrrecs militars de l'exèrcit li envien carta el 1943 a Franco dient-li que potser és hora que vinguin els reis i ja marxi ell. Ho fan de forma privada i amigable, aquesta carta.

Franco no deixarà el poder i diu, Espanya es un reino sin rey. Famílies dins el règim. Militars sublevats, Falange, carlistes, monàrquics, catòlics, Opus Dei, sectors afectats per reformes de la república. Aquests estan a favor. Falangistes i catòlics tenen rivalitat durant tota la dictadura. Llavors, quan el feixisme es derrota a Europa, Franco traurà els ministres de Falange. I classes mitjanes, ideologia republicana, però acceptaran la dictadura. I després... L'oposició, però molt complicat organitzar-se, eren les classes populars, com la repressió, camps de concentració, fam i afusellats. La repressió: es suspèn la Constitució i tota la legislació.

Fins 1948 es mantindrà l'estat de guerra. Presència de l'exèrcit als carrers i també augment de guàrdies civils, brigada político-social, etc. Jurisdicció militar per sobre de la civil, es recupera la pena de mort, afusellaments. Després intenta castigar zones que durant la guerra eren més fidels a la República. Exemple, intenta desindustrialitzar Catalunya. Un milió de persones van anar a la presó. Un milió de presos polítics, mig milió d'exiliats a França o Mèxic i la gent viu amagada perquè la gent no xisli de ser republicà, socialista, etc. Robatori de nens donats a famílies franquistes. Llei de responsabilitats polítiques.

Es pot jutjar a tots aquells que no s'hagin identificat amb el règim des de l'any 1934 i es podia reduir la pena de presó si treballaves per l'Estat. Brigada político-social: buscava contraris polítics i els torturaven. Es porten mestres d'altres comunitats a Catalunya. Censura de la premsa, cap de barri franquista que controlava que ningú digués res del barri. Confiscaven béns i infraestructures, cases o negocis a repressió li cal i als dona a súllevats. Vale, um Unpanchis detingut a França per l'Gestapo i retornat a Franco. Judici militar el condemna per rebel·lió i és afusellat. Què es va intentar fer des de l'oposició? Poca, perquè la dictadura era molt dura.

Partits i sindicats tradicionals, exemple PSOE, Partit Comunista Espanyol, TNT, amb importància a la guerra de part de la República. Líders morts en camps de concentració, en presó o exiliats, poca oposició. Igualment, presenta protesta més important vagades tramvies a Barcelona perquè volien augmentar el 1951 el preu dels bitllets. L'èxit, ja que anul·len la pujada de preus i destitueixen algunes autoritats. Després, creant destinitat, augmenten a mesura que la dictadura avança. Jovent universitari, protestes dels estudiants en contra del sindicat Sindicato Español Universitario, l'únic permès, es tanquen a la sala d'actes, tancada per anonim.

Professors i alumnes expulsats i algunes universitats tancades. Màquies, soldats republicans que no accepten la derrota i continuen lluitant. Tàctiques de guerres de guerrilles, atacs puntuals i després la zona dels Pirineus on va durar més, que van estar actius fins a 1950. Vale, després, a Catalunya es manté a l'exili càrrec de la Generalitat, quan mor Companys, Josep Irla, i després Josep Tarradellas. L'àmbit domèstic i en secret s'intenta mantenir el català. oposició des de l'exili, partits polítics i sindicats tradicionals, pressió des de fora, sobretot els aliats perquè facin alguna cosa, sobretot quan acaba la Segona Guerra Mundial.

El 1944 hi ha l'Aliança de Forces Democràtiques, que és un organisme que aplega tota l'oposició exiliada. Després, monàrquics, bueno, això que hem dit del 1944. El 1944 el Partit Comunista Espanyol promou l'acció ànim armada de guerrilles per la invasió a la Vall d'Aran, que fracassa. I amb la guerra freda l'oposició veu com els aliats comencen a considerar a Franco i es desmoralitzen. Llavors, després, monàrquics, a l'inici no hi ha oposició, però després sí. A Franco, tot i que diu que no, no li importa el rei i no el deixa retornar.

El fill d'Alfons XIII, Juan de Borbón, fa un document de Manifesto de Lausanne on critica la dictadura i es veu com a oposició política bona per a Espanya en lloc de dictadura. Envia a Juan Carlos, fill de Juan Borbón, perquè s'aduegui amb Franco i ell l'esculli com a successor. Exiliats de Catalunya, organisme front nacional de Catalunya per organitzar l'oposició i 16. Consell Nacional de la democràcia catalana, coordinar l'activitat clandestina. Després, política exterior a la situació internacional. 1939-1945, Segona Guerra Mundial. Franco declara la neutralitat d'Espanya. Al cap de poc temps canvia de neutralitat a no bel·ligerància. No entra en la guerra, però...

Donen suport econòmic i diplomàtic a un bàndol, que és el de Hitler. Els Estats Units i la URSS no entren encara a la Segona Guerra Mundial. Llavors, el 1940, Hitler estava ocupant tot i ningú pot frenar-lo. Sembla que guanyarà la guerra. Llavors Franco, a favor de Hitler, torna a posar Espanya en les glòries del passat. Comença a planificar l'entrada d'Espanya a la guerra. Llavors, en Dàlia i jo parlen Hitler a en Dàlia, parlen Hitler i també parla amb Mussolini, borgdíguer. I parlen dins d'un tren i Hitler amb Franco i Serrano Suñer, que era un ministre. Llavors, Franco, que aquí els franquistes volen entrar, però els portuguesos volen afigs exercits, que són els aliats, als...

bueno, l'exèrcit no. Llavors Franco vol entrar, però a canvi vol armes, aliments i colònies franceses i angleses del nord d'Àfrica. Hitler comença a enfadar-se perquè ell el va ajudar sense demanar res a canvi i els dos surten enfadats de la reunió. I Hitler diu que el va ajudar a la guerra civil sense demanar res a canvi. Suñer envia unitats feixistes, divisió azul, per ajudar Alemanya al front rus, perquè li havia de tornar el favor de la guerra civil i a més treballadors i minerals. És el front més dur i gairebé moren tots congelats. Quan els Estats Units entren a la guerra, embarga de combustible a Espanya com a represàlia.

El 1943, llavors a partir de l'any 1943, Alemanya ja no li va tan bé i està reculant en territori. Llavors Franco torna a l'estat d'neutralitat. I farà tornar la divisió azul. El 1945 el feixisme a Europa ha derrotat i llavors als Estats Units, al començar la guerra freda, es posa a favor de Franco perquè és anticomunista. I la resta de països capitalistes llavors més sis. Vale, més informació del nacional-sindicalisme, que hem dit al principi de tot. Es basava en una estata amb un partit i un sindicat. Central Nacional Sindicalista, CNS o Gres, Falange porta la memòria del seu líder Jaume I de Rivera.

Després, el que hem dit, un partit i un sindicat, i a Central Nacional Sindicalista i Sindicato Español Universitario, CEU. Llavors els franquistes fan captació de seguidors mitjançant secció femenina, front de joventut, etc. Més informació del nacionalcatolicisme. Morts de la guerra es converteixen en màrtirs, els del bàndol nacional. L'Església, supremacia ideològica absoluta i asuprimirà l'estat laic. Repressió contra comunistes i marxons en nom de la religió. L'Església justificarà el règim. Després, conseqüències. El col·lapse del comerç exterior, despeses, descens de producció, falten productes, la fam puja, la mortalitat infantil i les malalties.

Racionament dels productes com aliment, amb cartilles. Mercat negre, estraperlo, agricultors amaguen aliments però el franquisme ho tolera. Descens de condicions laborals, baixos salaris, augment de zona laboral, etc. Manca d'habitatge digne, barraquisme, plagues de stabilització. Franco demana diners a països i aquests li diuen que freni l'autarquia. Franco ho fa i comença a entrar turisme. Mal. 1945-1951: aïllament i rebuig internacional. El 1945, amb la derrota del feixisme, la dictadura dissimula el seu feixisme i es presenta com règim catòlic, conservador i anticomunista. Treuen els falangistes dels càrrecs. No! Salutació feixista.

El 1947, fins a aquest any, boicot i aïllament internacional. L'ONU condemna el règim, França tanca fronteres i es retiren ambaixadors. L'OTAN no l'accepten ni rebuiges del pla Marshall. La dictadura ho veu com un intent de desprestigiar el país. A partir de 1947, l'inici de la guerra freda, canvia la situació internacional. L'enemic de les democràcies ja no és el feixisme sinó el comunisme. Llavors els aliats prefereixen reconèixer Franco i tenir l'aliat anticomunista que no democratitza Espanya. Els Estats Units ja no sancionen Espanya i diu a l'ONU que no els condemni.

Els Estats Units i Franco fan tractat on Espanya deixa col·locar bases militars americanes a Espanya i Franco rep diners, aliments i reconeixement internacional. Tot i això, Espanya no entra a la Unió Europea fins que no cau el règim perquè els europeus són més reticents. Després, 1951-1959: reconeixement internacional. Durant els anys 50 Espanya és acceptada en organismes internacionals, FAO, UNESCO, ONU, Banc Mundial, etcètera, i tornen els ambaixadors. El 1953, reforça la relació de l'Església amb l'Estat amb el pacte concordat amb la Santa Seu.

Acord amb els Estats Units: instal·lacions militars americanes, Morón, Rota, a canvi d'ajudes econòmiques, tot i que menys que a altres països del pla Marshall. President dels Estats Units visita Espanya. 1956, Franco i Espanya reconeixen independència del Marroc. Plano de estabilització, quan la resta de països diuen a Franco que freni l'autarquia. Autarquia i crisi econòmica, impacte de la Guerra Civil, esgotament de la població activa i jove, la més productiva, morts, exiliats, presos polítics, etc. Població marxa a zones rurals i falten especialistes. Bombardejos, destrucció de carrers, agricultura, indústria, etc. Pla Marshall, Espanya no és beneficia.

Ineficaç política econòmica, autarquia, control de la vida econòmica, preus, producció, salaris, intervenció de l'estat. Eliminar vincles amb l'exterior per tenir sobirania i independència. Fomenta abans les indústries bàsiques, armament, que les de béns de consum. 1. Regulació del comerç exterior, reducció d'importacions i exportacions, encariment de productes, escassetat de matèries primeres. 2. A través de l'Institut Nacional d'Indústria fomenta el sector públic d'indústries bàsiques, energies, armament, transport. Sectors estratègics per aconseguir independència militar. Es creen empreses públiques que seran deficients, que donarà endeutament. Renfe, Pegaso, Iberia, Endesa, Seat, etc.

Regulació i comerç de productes agrícoles i agricultors. Estan obligats a lliurar parts de la collita a Espanya a canvi d'un preu regulat. Preus molt baixos i això genera descens de producció i productivitat i fa que els camperols amaguin la collita. El règim no persegueix el mercat negre, es treu perco perquè molts dels seus seguidors compren allà. I la família tenia cartilla amb els aliments que els tocaven i tothom es moria de gana. APUNTES 2: Principis ideològics del règim -Franco adoptarà els principis de les institucions i formacions polítiques i socials que el van ajudar a la guerra: exèrcit, Església, Falange, monàrquics i carlistes.

L'habilitat de Franco serà controlar tots aquests grups, i de vegades enfrontar-los perquè cap destaqui ni qüestioni el seu poder. -Els principis ideològics del franquisme van ser: NACIONAL-PATRIOTISME: aportació ideològica de l'exèrcit. Es basa en una visió unitària, centralista i tradicional d'Espanya. Qualsevol indici de particularisme regional era sospitós de separatisme. Molts ministres i funcionaris seran militars. Es van encarregar de l'administració de l'Estat (Ex. fins al 1956 un 40% de ministres eren militars) i la repressió. NACIONAL-SINDICALISME: aportació de la Falange.

Antiliberal, antimarxista i antidemocràtica, la Falange va potenciar un sistema totalitari anomenat nacional- sindicalisme, inspirat en el feixisme italià. Es basava en un Estat amb un únic partit i sindicat. La Falange també va aportar la memòria del seu líder, José Antonio Primo de Rivera, assassinat durant la guerra. Els falangistes faran una feina de captació de seguidors mitjançant diverses organitzacions: Secció Femenina, Front de Joventuts...En l'àmbit sindical es va crear la Central Nacional Sindicalista, que afiliava obligatòriament la patronal i l'obrerisme, i el Sindicato Espanyol Universitario (SEU) que pretenia captar els universitaris.

Va exercir un control en els mitjans de comunicació i la propaganda. La Falange també va ocupar càrrecs importants en el franquisme, sobretot a l' inici. En acabar la segona guerra mundial, Franco dissimularà els signes feixistes del règim i membres falangistes del govern seran substituïts. NACIONAL-CATOLICISME: aportació de l'Església. Defensa de la religió i moral catòlica. La guerra es va plantejar com una croada i els morts del bàndol nacional com a màrtirs. Es concedirà a l'Església una supremacia ideològica absoluta, es suprimirà la legislació laica republicana, l'Estat serà catòlic i es retornarà al clergat el control de l'ensenyament.

En nom de la religió es va justificar la repressió, sobretot contra comunistes i masons. L'Església justificarà el règim i recuperà els beneficis econòmics. Les Lleis Fonamentals (legislació franquista) -Durant els primers anys del franquisme es va anar institucionalitzant l'Estat autoritari. Per la seva oposició a les democràcies liberals, enlloc de fer un cos legal que recordés a les constitucions liberals, es publicaran una sèrie de Lleis Fonamentals que recollien els principis antidemocràtics del règim: 1-Fuero del Trabajo (1938): regula la vida laboral i econòmica (jornada, salaris, vacances, preus...) i establia els principis del nacional-sindicalisme.

2-Ley Constitutiva de las Cortes (1942): suposadament dividia el poder i li requeia el legislatiu, però les Corts es limitaven a aprovar els projectes de llei que Franco presentava. Els diputats es deien procuradors i eren elegits per la dictadura. La seva funció era consultiva. 3-Fuero de los Españoles (1945): drets i deures dels espanyols, sense garanties democràtiques ni de poder-los exercir. Es va fer per donar una aparença democràtica al règim, en un context internacional de crítica als sistemes totalitaris. Es subordinava als principis del Movimento. 4-Ley del Referendum Nacional (1945): també per donar una aparença democràtica, perquè els resultats es manipulaven.

Es permetia fer consultes populars. 5-Ley de sucesión a la Jefatura del Estado (1947): establia que Espanya era un regne sense rei, També establia el govern vitalici de Franco, que a més designava el seu successor. Preveia la monarquia com a successora del franquisme. 6-Ley de principios del Movimiento Nacional (1958): estableix els principis bàsics del règim. Tots els funcionaris l'havien de jurar. Agrupava totes les famílies franquistes (falangistes, catòlics, militars, empresaris) 7-Ley orgánica del Estado (1967): s'estableix la finalitat de l'Estat, els poders del cap de l'Estat. Permetia un sufragi molt restringit per a escollir a de les Corts.

8-Ley de la Reforma política (1976): aprovada per unes Corts franquistes. Permetrà destruir franquisme. Reconeixia drets fonamentals, el poder legislatiu en un Congrés i Senat escollit per sufragi universal. A la dècada del 40, en el context de la derrota feixista a la guerra mundial, el règim va fer moltes de les Lleis Fonamentals per donar una legalitat jurídica de la dictadura i certa "aparença democràtica". És el que s'anomena "democràcia orgànica".

Etapes 1-De 1939 a 1959 Política interior: concentració de poders i exaltació de Franco, repressió i oposició -Concentració poders en mans de Franco: *Cap d'Estat, Cap de govern, Cap partit únic (FET i del JONS, després Movimiento Nacional), Generalísimo dels tres exèrcits, Caudillo d'Espanya *Característiques del franquisme (antidemocràtic, repressió, catolicisme...) ja s'havien establert durant la guerra a la zona nacional i s'institucionalitzen amb la victòria. *Famílies del règim: a)Militars: subordinats a Franco b)Falangistes: feixistes. Volien subordinar l'estat al partit. Amb la derrota a la guerra mundial van haver d'acceptar el control del partit per Franco.

c)Carlistes: catòlics i tradicionals. Van renunciar a recuperar la monarquia. d)Monàrquics: Franco no va permetre el retorn de la monarquia (Joan de Borbó des de 1941) e)Església: única institució que podia tenir associacions al marge del Movimiento Nacional. Ex. creació de l'Opus Dei al 1956. Falangistes i catòlics van tenir rivalitat durant tota la dictadura. *Actituds socials respecte al franquisme: a)Suports: les classes altes, que recuperen el poder perdut a la Segona República. Són grans propietaris, empresaris, banquers, terratinents i petits i mitjans propietaris agrícoles.

b)Passivitat: les classes mitjanes eren un grup heterogeni i s'havien vist desbordades per la revolució social durant la guerra civil. Tot i ser sectors de tradició democràtica van tenir una actitud passiva davant la dictadura. c)Rebuig: major part de sectors populars, considerats perdedors de la guerra. Tot i que una minoria es va oposar, la por, el control policial i la fam va fer difícil fer oposició. -Repressió: *Anul·lació democràcia *Estat de guerra fins al 1948, jurisdicció militar (consells de guerra) i pena de mort. *Càstig a les zones fidels a la República *Uns 500.000 exiliats, 1.000.000 de presos polítics, camps de concentració, tortura, execucions.

Reducció de penes fent feines en infraestructures de l'Estat. *La Ley de Responsabilidades Políticas (1939) depurava tothom que havia col·laborat amb la República, amb caràcter retroactiu des de 1934. *Augment forces d'ordre públic (guàrdia civil, brigada político-social, policia armada) *Depuració dels funcionaris, no llibertats, censura, caps de barri per denunciar els opositors, confiscació de béns... *Es reforça el centralisme i la uniformitat territorial amb els governadors civils, les diputacions i ajuntaments. Pèrdua de les autonomies *Catalunya: detenció Companys a França per la Gestapo. Entregat a Franco i afusellat. Prohibició català i cultura catalana.

-Oposició: 1-A l'interior a)Partits tradicionals: Degut a la repressió, va ser difícil organitzar una oposició important: PCE, PSOE, UGT, CNT (prohibits, detinguts, jutjats....). Petits grups del PCE, PSOE i CNT van continuar actius, com ho demostren les detencions i execucions d'alguns dels seus membres. Aquests petits grups d'oposició, des de la clandestinitat, poc a poc van augmentar a mesura que la dictadura es consolidava. Vagues i protestes, reivindicant millores salarials i millors condicions de vida i treball, van ser durament reprimides. Al 1951 es va produir la vaga més important de la postguerra, la vaga de tramvies a Barcelona per l'augment del preu dels bitllets.

L'èxit va provocar anul·lar l'augment dels preus i la destitució d'algunes autoritats. Al 1958 també es va produir una vaga a Astúries. b)Estudiants: A final de la dècada dels 50 comença la dissidència estudiantil a les universitats de Madrid i Barcelona (tancada del Paranimf), amb protestes i tancades i contra el sindicat dels SEU. Van haver detencions i expulsions. c)Maquis: L'oposició interior va quedar reduïda a l'actuació dels maquis (grups guerrillers republicans que no van entregar les armes i feien sabotatges i atacs puntuals).

Els maquis van ser els grups armats que van operar en territori espanyol, especialment a zones rurals a la serralada Cantàbrica, als Pirineus, a Catalunya, País Valencià, Aragó i Andalusia, després de la Guerra civil per oposar-se a la institucionalització del règim franquista. Van estar actius fins al 1950. d)Catalunya: A Catalunya també es van organitzar grups d'oposició: ensenyament del català a la clandestinitat, etc. 2-A l'exili a)Partits tradicionals d'oposició: Creació de plataformes unitàries entorn a la defensa de les institucions republicanes o d'un nou règim democràtic. Al 1944 el PCE promou una acció armada de guerrillers desmobilitzats a França, la invasió de la Vall d'Aran.

Va fracassar. Amb la victòria dels aliats a la segona guerra mundial i el bloqueig internacional al franquisme, els exiliats creen l'Aliança de Forces Democràtiques l'any 1944 (republicans, socialistes, anarquistes) amb l'objectiu de restaurar la segona república A mesura que s'iniciava la guerra freda a Europa, l'oposició a l'exterior es va desmoralitzar, ja que les potències occidentals començaven a considerar Franco un aliat contra el comunisme. b)Monàrquics: Els monàrquics també començaran a organitzar-se per restablir la monarquia a Espanya en la persona de Juan de Borbón, fill d'Alfons XIII.

L'any 1945, Juan de Borbón publica des de Lausana el "Manifest de Lausana", on explica el fracàs del franquisme i proposa el retorn a la monarquia tradicional. A més envia al seu fill, Joan Carles, a formar-se a Espanya sota la supervisió de Franco, per tenir opcions al retorn de la monarquia. Catalunya: També es van crear el Front Nacional de Catalunya (F.N.C.) al 1940 a París amb nacionalistes d'ERC i Estat català, i el Consell Nacional de la Democràcia Catalana al 1945, per coordinar l'activitat clandestina amb les de la Generalitat a l'exili. A Catalunya es va mantenir la Generalitat en l'exili.

Després de l'execució de Companys (1940), Josep Irla i després Josep Tarradelles van assumir el càrrec de president de la Generalitat. Política exterior -De 1939 a 1945: segona guerra mundial: *1939: neutralitat, però simpatia pels feixistes *1940: després de la victòria d'Alemanya sobre França: No-Beligerància (suport diplomàtic i econòmic. Possibilitat d'entrada d'Espanya a la guerra. Converses amb Hitler (Hendaia, 1940) i Mussolinni (Bordighera, 1941). Falangistes volen entrar a la guerra, però empresaris, Església, monàrquics i part de l'exèrcit no. Sector de l'exèrcit subornats per aliats per no entrar. *1941: Serrano Suñer proposa que voluntaris donin suport a Alemanya: Divisón Azul.

També s'envien treballadors a Alemanya i s'exporten minerals de guerra. *1943: EUA, com a represàlia, embarga petroli a Espanya. Dificultats econòmiques. Quan la guerra és desfavorable a Hitler, el Regne Unit i EUA pressionen Franco perquè es distanciï d'Alemanya. Es retira la Divisón Azul i es torna a la neutralitat. *1945: derrota feixisme. Perill que aliats intervinguin a Espanya i facin fora Franco com demana tota l'oposició a l'exili. No passarà.

-De 1945 a 1951: l'aïllament i rebuig internacional: *1945: amb la derrota del feixisme, la dictadura dissimula la seva vessant més feixista i es presenta com un règim catòlic, conservador i anticomunista (marginació falangistes dels càrrecs, no salutació feixista...) *1945-1947: boicot, aïllament i rebuig internacional. L'ONU condemna el règim, França tanca fronteres, es retiren els ambaixadors. No se l'accepta a l'OTAN (1949), ni rep ajudes del Pla Marshall (1947). La dictadura ho presenta com una maniobra estrangera per desprestigiar el país. *A partir 1947: inici de la guerra freda (EUA/URSS). Canvia la situació internacional.

L'enemic de les democràcies ja no és el feixisme sinó el comunisme. Pels capitalistes era més important tenir un aliat anticomunista que democratitzar Espanya. Poc a poc serà acceptat. EUA no posa més sancions a Espanya i pressiona l'ONU per a què no la condemni. -De 1951 a 1959: reconeixement internacional: *Durant la dècada dels 50 Espanya és acceptada en organismes internacionals: FAO (1951), UNESCO (1953), ONU (1955), FMI i Banc Mundial, OCDE (1958)... i tornen els ambaixadors. *1953: Concordat amb la Santa Seu: reforça la l'Estat catòlic. *1953: Acord amb els EUA: instal·lacions militars americanes (Torrejón, Morón, Rota) a canvi de material bèl·lic i ajuda econòmica i tècnica.

Però l'ajut econòmic era molt inferior al que concedia a altres països mitjançant el Pla Marshall. Sobretot Franco aconsegueix reconeixement i acceptació internacional ( visita Eisenhower a Espanya, 1959). Tot i això va ser denegada la seva entrada a la CEE (1957) *L'any 1956 França primer i després Espanya reconeixia la independència del Marroc aprofitant una visita a Madrid de Mohamed V. Autarquia i crisi econòmica -Impacte guerra civil: *Esgotament població activa i jove, la més productiva. Morts, exiliats, presos polítics. Falten especialistes. Població marxa a zones rurals.

*Bombardejos: destrucció de cases, infraestructures, indústria, agricultura *Espanya no es beneficia dels diners del Pla Marshall -Ineficaç política econòmica del règim: autarquia i autosuficiència econòmica: *Control de la vida econòmica (preus, producció, salaris), eliminant vincles amb l'exterior per garantir la sobirania i independència política. No inversions estrangeres. Intervenció de l'Estat, no lliure mercat. Foment d'indústries bàsiques i d'armament en perjudici de les de bens de consum.

Àmbits d'actuació: 1-Regulació comerç exterior: reducció de les importacions al mínim que provocà l'encariment de productes d'importació (petroli) i l'escassetat de matèries primeres, energies, maquinària. Es redueix la producció industrial. No capitals ni tecnologies. 2-Foment d'un sector públic d' indústries bàsiques i estratègiques (energies, mineria, armament, transports, siderúrgica) a través de l'Institut Nacional d'Indústria (INI, 1941). Sectors estratègics per aconseguir independència militar i política de l'Estat.

Es creen empreses públiques que seran deficitàries i provocaran l'endeutament de l'Estat: creació de Renfe (1941), Pegaso (1942), Ibèria (1943), Endesa (1944), Enher (1946), SEAT (1951). 3-Regulació i comercialització de la producció agrícola: agricultors obligats a lliurar les collites a l'Estat a un preu regulat. Els baixos preus que es paguen pels productes provoquen un descens de la producció i la productivitat. Els camperols amaguem collites. -Conseqüències: estancament econòmic: *Col·lapse del comerç exterior. *Descens de la producció, desproveïment *Fam, augment de la mortalitat (infantil), beneficència (Auxilio Social), malalties...

*Racionament productes de primera necessitat: cartilles de racionament fins 1952. *Aparició del mercat negre (estraperlo): agricultors amaguen collites, augment de preus. Va funcionar per la tolerància i corrupció de les autoritats franquistes.

*Descens del nivell de vida i condicions de treball: baixos salaris, pèrdua de poder adquisitiu, augment de jornada laboral *Manca d'habitatge digne, sobretot a les grans ciutats, barraquisme 2-De 1959 a 1973 Política interior: -Canvis polítics: El fracàs de l'autarquia econòmica va portar al país al col·lapse i la quasi suspensió de pagaments de l'Estat, que va voler aconseguir crèdits en organismes internacionals com el FMI, que els condicionaven a reformes que liberalitzessin l'economia i posessin fi a l'autarquia. Els canvis econòmics van ser precedits de canvis polítics. A partir 1957 entren al govern: 1-Tecnòcrates de l'OPUS DEI: perfil més tècnic que ideològic.

Millor preparats, advocats , economistes. Creien que només el "desarrollisme" econòmic permetria la continuïtat del règim. Ex: Laureano López Rodó, Gregorio López Bravo. El nou govern tecnòcrata va elaborar el Pla d'Estabilització (1959) per reformar el sistema econòmic, posar una economia de mercat i acabar amb l'autarquia. 2-Reformistes: amb una nova manera de fer política, més oberta a la premsa viatjant per Espanya. Renovació política que modernitzés l'administració, la legislació i les institucions del país. Creien que la prosperitat i el benestar social suplirien les manques de llibertat. Ex: Manuel Fraga, Antonio Solís.

3-Al 1967 nomena Luis Carrero Blanco vicepresident del govern, que va impulsar governs amb la presència de tecnòcrates. També es van produir tota una sèrie de reformes i de noves lleis (legislatives i institucionals), que volen emmascarar els aspectes més autoritaris del franquisme per crear una millor imatge a l'exterior, però sense reconèixer llibertats ni democràcia (democràcia orgànica): *1966, Ley de Prensa e impremta. Manuel Fraga, ministre d'informació i turisme. Es relaxa la censura. *1967, Ley de Bases de la Seguridad Social: l'Estat cobreix assegurances en cas de malaltia, vellesa, viduïtat...Cert Estat del benestar però molt lluny de la resta d'Europa.

*1967, Ley Orgánica del Estado (Llei Fonamental): estableix l'Estat monàrquic, els poders del cap de l'Estat amb la separació de la presidència de govern i permetia un sufragi restringit per escollir un terç de les Corts. *1967, Ley Libertad religiosa, però l'Estat continua catòlic. *1969, Franco designa Joan Carles el seu successor, com a via de continuïtat del franquisme ("Todo ha quedado atado y bien atado") *1969, Ley de asociaciones políticas: només les properes al règim *1970, Ley General de Educación: accés a l'ensenyament bàsic, també les dones.

*1971, Ley Sindical: teòrica no pràctica Les reformes van provocar tensions dins de les famílies del règim i dins del govern entre sectors immobilistes i reformistes. Les diferències esclaten amb el cas MATESA (Maquinària Tèxtil del Norte S.A.): escàndol de corrupció que implica ministres del govern. Sectors immobilistes culpen del desprestigi del govern a l'excessiva tolerància informativa. La crisi es resolt amb la victòria de Carrero Blanco ("el govern monocolor") i suposa la sortida del govern dels sectors aperturistes i la Llei de Premsa es va fer més restrictiva.

-Repressió: La repressió va continuar com a element característic del règim: *Creació del TOP (Tribunal de Orden Público), 1963: únic canvi important que posava els delictes polítics sota jurisdicció civil i ja no militar, amb excepcions. Vigent fins al 1977 i van passar més de 50 mil persones. *Continua la persecució a l'oposició, els consells de guerra i la pena de mort.

*Van continuar en alguns anys l'estat d'excepció, per frenar les mobilitzacions i combatre l'oposició, i la violència de la policia i la brigada político-social -Oposició al règim: -Durant la dècada dels seixanta l'oposició es reorganitza degut als canvis socials, el relleu generacional i la pèrdua d'influència dels polítics exiliats. Amb la denúncia de manca de llibertats, també es denunciava les precàries condicions de vida i treball i la necessitat de superar la guerra i reconciliar vencedors i vençuts. Trobem: 1-L'àmbit sindical: les protestes obreres per reivindicacions laborals van ser la principal manifestació d'oposició al règim als anys seixanta.

Entre 1960 i 1975 els conflictes laborals augmenten sobretot a les zones de tradició obrera (Astúries, Catalunya, Guipúscoa, Biscaia) ,però també a noves zones industrials (Madrid, València). Les protestes i vagues eren reprimides. Al 1962 es crea el sindicat CCOO, de forma clandestina i que actua en 2 sentits: *Lluita laboral (sous, condicions de treball...) *Lluita política (llibertat sindical, drets civils....) Combinava la convocatòria de vagues, que eren il·legals, i es presentava a les eleccions de delegats del sindicat del règim, el sindicat vertical, per actuar des de dins.

L'èxit del sindicat fa que el règim el reprimí i posà els seus líders a la presó (Procés 1001, Marcelino Camacho). Altre sindicat va ser l'USO (Unión Sindical Obrera). L'UGT es va mantenir a la clandestinitat i la CNT va pràcticament desaparèixer. 2-Estudiants a les Universitats: incorporació a les universitats de joves nascuts després de la guerra i influïts pels canvis socials i culturals dels anys seixanta. Les protestes estudiantils van ser un front d'oposició constant. Lluita contra el sindicat del règim, SEU (Sindicato Español Universitario), que porta a la creació d'altres sindicats enfrontats a la dictadura.

Al 1966 es funda el Sindicat Democràtic d'Estudiants de la Universitat de Barcelona (SDEUB) en l'assemblea coneguda com la "Caputxinada". El règim sanciona estudiants, tanca universitats i expulsa professors i alumnes. 3-Divisió a l'Església: Amb Concili Vaticà II (Joan XXIII, 1962-65) s'impulsa una renovació a l'Església catòlica a Espanya que s'havia identificat amb el règim. La Santa Seu posa al cardenal Tarancón al front de la Conferència Episcopal. Es posiciona a favor de les llibertats democràtiques i la reconciliació política. Irritació dels franquistes. Canvis també per la crisi de l'Església, pèrdua d'influència social i capellans joves que són antifranquistes (Ex.

protestes capellans a BCN per tortures a la comissaria de Via Laietana al 1966) 4-Moviments socials a favor de les llibertats i la democràcia. Ex: entitats legals (Justícia i Pau), personalitats del món acadèmic, artístic i cultural, associacions de veïns, mitjans de comunicació (Cambio 16, Triunfo). El cas de les associacions de veïns estarà motivat pels dèficits de serveis i equipaments a les perifèries de les ciutats (habitatge, escoles, clavegueram...) i per la repressió i manca de solucions d'alcaldes i regidors.

5-Catalunya: a partir de la dècada dels seixanta hi ha una reivindicació massiva de l'ús públic i cultural del català, i recuperació de l'autonomia: revistes (Serra d'Or, Cavall Fort), entitats (Òmnium Cultural), projectes culturals (Enciclopèdia catalana), noves editorials (Edicions 62), nova Cançó (Raimon, Serrat, Luís Llach, Mª de Mar Bonet). L'any 1971es crea l'Assemblea de Catalunya amb el lema "Llibertat, Amnistia, Estatut d'Autonomia". Reunia partits antifranquistes com el PSUC, ERC, UDC (Unió Democràtica de Catalunya), el FNC (Front Nacional de Catalunya) o CDC (Convergència Democràtica de Catalunya) Entre 1968 i 1973 Barcelona va concentrà 1/3 de tota la conflictivitat de l'Estat.

6-Grups terroristes: trobarem: -Creació d'ETA al 1959. Primers atemptats als 1968, policies, guàrdies civils. Augmenten les situacions d'Estat d'excepció i tots els delictes de violència seran considerats rebel·lions militars. Augmenten les penes de mort. Ex: Procés de Burgos (1970) que va fou el consell de Guerra que va jutjar persones, acusades, entre altres delictes, de pertànyer a ETA. Els fets jutjats es remuntaven a l'any 1968. El 2 d'agost d'aquell any era assassinat a trets el policia Melitón Manzanas , cap de la policia política de Sant Sebastià i segona víctima mortal de la història d'ETA. -Creació del FRAP (Frente Revolucionario Antifascista y Patriótico) al 1971.

7-Partits tradicional d'oposició: -PCE: Dolores Ibárruri i Santiago Carrillo. Els comunistes van patir una repressió molt dura. Tenen molta presència en els moviments socials, vagues i mobilitzacions. -PSOE: menys presència a les mobilitzacions socials. Enfrontament entre la direcció a l'exili i la militància interior. Al 1972 els militants a l'interior controlen el partit, liderat per Felipe González (Isidoro) (Congrés de Suresnes a França al 1974) 8-Sectors franquistes decebuts per la política repressiva i antidemocràtica també van manifestar una tímida oposició.

Monàrquics, liberals i democratacristians, van participar en el Congrés del Moviment Europeu a Munic, juntament amb l'oposició a l'exili. Franco no els deixà tornar. És l'anomenat el Contuberni de Munic. Política exterior: normalització incompleta del règim Pel que la a la política exterior destaquem: -Va continuar l'acceptació internacional de la ma dels EUA.

Als acords de 1953 van continuar els de 1963 i 1970, que van suposar un recolzament polític, econòmic i militar al règim, amb la creació d'importants infraestructures (oleoductes, bases aèries...), tot i que els ajuts econòmics no van ser tant importants com els que rebien altres països amb el Pla Marshall -Altres organismes europeus no van acceptar la dictadura: Consell d'Europa, OTAN, Comunitats Europees (CECA, CEE) -Al 1968 es dona la independència a Guinea Equatorial. -La qüestió de Gibraltar: reivindicació de la sobirania espanyola sobre Gibraltar, sense èxit.

Canvis econòmics: "el desarrollisme" o "el miracle espanyol" -1957 col·lapse econòmic a Espanya: exhauriment reserves Banc d'Espanya, gran dèficit comercial, augment de la inflació (augment de preus, menys poder adquisitiu), desequilibri pressupost. -Es demana ajuda a organismes internacionals (OCDE, FMI), però diuen que s'ha d'acabar amb l'autarquia i fer una economia de lliure mercat. -Els nous governs tenen un perfil més tècnic que ideològic (els tecnòcrates) -Van elaborar una nova política econòmica recollida al Pla d' Estabilització, 1959: volia fomentar el creixement econòmic, acabar amb la intervenció de l'Estat i liberalitzar l'economia.

Es va centrar en 3 objectius: 1-Liberalitzar el mercat exterior: devaluar la pesseta respecte el dòlar, atraure inversions, eliminar obstacles al comerç exterior (entren mercaderies estrangeres). Augment del comerç internacional, tant les exportacions com les importacions. S'exporta ja no tanta agricultura i mineria, també béns d'equipament i cotxes. 2-Liberalitzar el mercat interior: eliminar els mecanismes de control i acabar amb la regulació de preus. Van augmentar el pressupost dedicat a serveis socials i infraestructures i baixen els que sempre eren millors tractats: defensa, governació.

3-Estabilitzar l'economia, mitjançant: a)La reducció de la inflació: congelar salaris, augmentar els tipus d'interès i limitar els crèdits bancaris. b)La reducció del dèficit públic: reduir despesa pública i reforma fiscal: la reforma va ser insuficient perquè carregava sobretot en els impostos indirectes. -Després de l'estabilització es van posar en marxa uns Plans de Desenvolupament econòmic i social: *Per impulsar l'activitat del sector públic i oferir ajudes a inversions privades *Controlats per la Comisaria del Plan de Desarrollo: Laureano López Rodó. *Es van fer 3 plans quadriennals: de 1964 a 1967, de 1968 a 1971 i de 1972 a 1975.

Els resultats de la Planificació van ser limitats, però si creació d'infraestructures (elèctriques, carreteres) i de matèries bàsiques (carbó, acer, alumini..) INDÚSTRIA Va ser el motor del desenvolupament, junt amb els serveis, i va tenir 3 característiques: 1-Augment de la producció industrial un 10% cada any, gràcies a la importació de maquinària, tecnologia, petroli i matèries primeres, a la inversió estrangera, augment de la mà d'obra per l'emigració del camp i als baixos salaris. 2-Diversificació de la producció industrial, més importància als béns de consum lligats al sector metal·lúrgic (cotxes, electrodomèstics), elèctric, químic i l'alimentació.

Reestructuració de sectors tradicionals (tèxtil, siderúrgia, naval) i creixement d'indústries amb baixos costos (vestit, calçat, mobles). També cal destacar el boom de la construcció lligat a l'arribada de milions de persones del camp a la ciutat. El creixement de les àrees urbanes estimulen el sector de la construcció, també hotels a les zones de turisme, equipaments públics (escoles, hospitals...) 3-Concentració en zones de més tradició industrial (Catalunya i País Basc), i també a noves zones (Madrid, València...). Els Pols de desenvolupament pretenien desenvolupar d'empreses en zones poc industrialitzades.

A Catalunya va continuar la petita i mitjana empresa, a excepció d'algunes de capital públic com SEAT, Pegaso i ENHER. Es van concentrar a Barcelona i les seves rodalies. AGRICULTURA L'agricultura es modernitza i s'acaba l'agricultura tradicional de poca productivitat mantinguda per l'abundant mà d'obra. Es modernitza gràcies 3 factors: 1-Emigració rural cap a l'estranger i les zones industrials. Provoca el despoblament de les zones rurals. 2-Canvis en la producció: mecanització, abonaments químics, augment del regadiu. 3-Diversificació de la producció: augment de la viticultura, fruita cítrics, horta... en detriment dels cereals.

Canvia l'estructura de la propietat de la terra, desapareixen les explotacions no rendibles. SERVEIS Destaquem: 1-Desenvolupament del sector bancari en tant que font de finançament industrial i en tant que intermediaris de les inversions estrangeres. 2-Augment important dels serveis per millorar els transports, comerç, comunicacions, augment dels serveis públics. 3-Arribada del turisme massiu: passa de 6 a 34 milions entre 1960 i 1973. Representà una font d'ingressos i augment de l'activitat hotelera i els serveis. Generà divises i treball. Va ser turisme de sol i platja i es centrà a la costa mediterrània, Balears i Canàries.

La millora econòmica va ser el resultat de la vinculació econòmica d'Espanya al mercat internacional, i els capitals van venir de: les inversions estrangeres, les divises del turisme i les trameses dels emigrants. Tot i els canvis, Espanya estava lluny de l'estar de benestar europeu per la dependència exterior que implicava grans despeses (maquinària, energies..) i la manca de recursos públics (per una reforma fiscal que incidia en els impostos indirectes i no sobre les rendes altes. Es va iniciar un limitat sistema de Seguretat Social (1963).

Canvis socials i demogràfics 1-La població creix i es desplaça a)Augment de la població més important a Espanya en la seva història (de 30'4 milions al 1960 a 33'8 milions al 1970). És degut al descens de la mortalitat, sobretot infantil (Ex. Catalunya passa de 3'2% al 1960 al 1'5% al 1970) i manteniment d'una alta taxa de natalitat (no ús de mètodes de planificació familiar i polítiques natalistes del règim).Augment de l'esperança de vida, de 67 a 70 en els homes, de 72 a 75 en les dones. b)Moviments migratoris: *Exteriors: a l'estranger (Alemanya, Suïssa...): 1 milió i mig. Envien diners als familiars. *Interiors: del camp a la ciutat: 5 milions.

Cap a ciutats industrials amb millors condicions de vida i treball. Surten de zones agrícoles del sud d'Espanya, Andalusia, Extremadura, les dues Castelles, Múrcia, Galícia. Arriben a zones industrials: Catalunya, País Basc, Madrid, València. Catalunya va ser qui més va rebre, sobretot Barcelona i les seves rodalies. Les migracions internes provoquen un fort desequilibri territorial, despoblació del camp i aglomeració a les ciutats. Trobem 2 Espanyes: -A les ciutats, una més poblada, dinàmica, industrial amb gent jove. Però la poca planificació del govern provoquen barraquisme, manca d'habitatge, infraestructures, serveis públics.

-Al camp ,una més despoblada, endarrerida, agrícola, amb població vella. 2-Canvis en l'estructura laboral i social: a)El mercat de treball canvia amb el desenvolupament industrial: hi ha menys treballadors agrícoles i cap al 1970 el sector serveis i després la indústries són els sectors que ocupen més població. A Catalunya el sector secundari era el més important. La població femenina al món laboral augmenta, sobretot fins al 25 anys. Després queia quan la dona es casava i tenia fills. L'aprovació de la Llei sobre drets de la dona (1961) posa fi a l'obligatorietat de deixar la feina quan la dona es casava. També hi ha més assalariats i treballadors autònoms.

També hi ha una millora de salaris i augment de treballadors: augment de la renda per càpita i familiar, i augment de la capacitat de consum. Es redueix la diferència amb la resta d'Europa. b)Aparició d'una nova societat: *Nova estructura social amb pèrdua de pes del món rural (disminució de població agrícola que redueix el problema del camp), i augment del proletariat urbà (antics camperols que marxen a treballar a les ciutats). També apareix una nova classe mitjana lligada a la industrialització, serveis públics i administració, i una burgesia lligada a empreses internacionals i públiques.

*Inici de la societat de consum: la renda per càpita augmenta i augmenta el poder adquisitiu de la població per augment dels salaris i la pluriocupació. Comença el consumisme de la població, electrodomèstics, cotxes (SEAT 600), la població comença a fer vacances i augmenta l'oci. Arriben les grans superfícies al comerç, la publicitat i la compra a terminis. Poc a poc arriba una societat de consum, tot i que molt inferior al nostre entorn europeu. *Nous comportaments socials i formes de vida: la societat també es va modernitzar, és més oberta i plural, influenciada per costums europees.

Aquesta modernització es va notar en: una societat més laica que es distancia de la moral religiosa, en un accés general a l'educació, incloses les dones (Llei general d'educació, 1970), en el canvi en la l'estructura familiar (d'extensa a nuclear), en la incorporació de les dones al treball i estudis i la pèrdua del seu rol domèstic, i també en l'eclosió del jovent i el seu desafiament cultural, estètic i sexual a les normes de la dictadura.

3-De 1973 a 1975 Política interior La continuïtat del règim Tensions internes dins del règim entre sectors: *Immobilistes (búnquer): mantenir el règim sense canvis *Oberturistes/reformistes: volen canvis progressius mitjançant la creació d'associacions polítiques dins del Movimiento. Adaptar-lo a la realitat social *Conservadors: mínims canvis necessaris per mantenir el règim -Juny 1973, Carrero Blanco és nomenat president del govern (era vicepresident des de 1969). Mort al desembre en un atemptat d'ETA. Era la continuïtat del franquisme després de Franco. -1974 nou govern de Carlos Arias Navarro. Durant el primer govern d'Arias Navarro van desaparèixer els membres de l'Opus Dei.

Pretenia unir oberturistes i immobilistes. Va destacar Pío Cabanillas com a ministre d'informació. Cabanillas va intentar impulsar un projecte conegut com "l'esperit del 12 de febrer", que pretenia regular el dret d'associació política. També es va limitar la censura de premsa. Era un projecte d'obertura moderada. -L'any 1974 Franco es hospitalitzat i el príncep Juan Carlos assumeix el poder de forma interina. Quan Franco recupera el poder demana la dimissió de Cabanillas, es generalitza el tancament de diaris i es prohibeixen les associacions polítiques que no eren simpatitzants del Movimiento.

El règim es mantenia fidel als seus principis i augmentava la repressió, però els canvis econòmics de la dècada dels 60 van provocar canvis socials i culturals que preparaven el camí per a la transició. Oposició -Durant els darrers anys del franquisme l'oposició va augmentar les seves protestes i va haver una reorganització interna dels principals partits de l'oposició. -El PCE, liderat per Santiago Carrillo, va crear a París l'any 1974 la Junta Democràtica, que també va incorporar CCOO i altres partits d'esquerres -Al 1974 el PSOE fa un congrés a França on s'elegeix Felipe Gónzalez per a dirigir el partit.

Els socialistes creen al 1975 la Plataforma de Convergència Democràtica, on participa també l'UGT, el PNB i grups democratacristians. -Tant la Junta com la Plataforma volien crear un govern provisional, una àmplia amnistia i convocar eleccions lliures, i es fusiones al 1976. -A Catalunya es crea al 1971 l'Assemblea de Catalunya, que unia a diferents grups democràtics. L'any 1974 apareix Convergència Democràtica de Catalunya, liderada per Jordi Pujol. -L'oposició armada també es consolida amb ETA, que augmenta els atemptats, i amb el FRAP (Frente Revolucionario Antifascista y Patriótico) 1973, d'ideologia marxista.

Al 1975 es creen els GRAPO (Grupos de Resistencia Antifascistas Primero de Octubre). Els atemptats provocaren el rebuig de l'oposició democràtica L'Estat augmenta la repressió. Ex: 1974 execució Salvador Puig Antich (anarquista), i nova llei antiterrorista al 1975. -També va haver una petita oposició dins l'exèrcit, la Unión Militar Democràtica (UMD), 1974. Política exterior: el conflicte del Sahara -Al 1956 França havia donat la independència al seu protectorat marroquí, i Espanya es veurà forçada a fer el mateix (1956).

Per procedir amb la descolonització del Sàhara, Espanya havia acceptat celebrar un referèndum d'autodeterminació al Sàhara a proposta de l'ONU i del Front Polisari (formació independentista sahrauí). -Al 1975 rei del Marroc Hassan II s'aprofita de la imminent mort de Franco i organitza la Marxa Verda per ocupar el Sàhara occidental. La delicada situació d'Espanya va fer que l'exèrcit es retirés (Acord de Madrid 14-11-75) i el territori es repartís entre Marroc i Mauritània, sense tenir en compte els interessos del poble saharaui, liderat pel Front Polisari, ni la proposta de l'ONU de fer el referèndum d'autodeterminació.

La crisi econòmica -A partir de 1973 comença un nou període de crisi econòmica per 2 motius: *Augment del preu del petroli. La dependència energètica i de béns d'equipament va fer perdre divises i va desestabilitzar la balança comercial. S'escapaven més divises per fer front a l'augment del preu del petroli i es reduïen els ingressos per l'aturada de les inversions, la repatriació de capitals, descens de turisme i de l'enviament de diners per part dels emigrants. *Limitacions del desarrollisme. Es va posar en evidència les deficiències del creixement dels 60.

Desequilibris regionals, augment de les desigualtats socials i la inexistència d'un estat del benestar comparable a l'europeu (precaris serveis públics i de protecció social). La persistència d'algunes mesures proteccionistes va fer més importants la crisi (control de preus, protecció al comerç exterior...). L'INI continuava gestionant empreses deficitàries. La conseqüència més immediata va ser l'aparició de l'atur, que va augmentar molt durant la dècada dels 70.

La mort de Franco -Durant els darrers mesos de la visa d'en Franco es va crear un clima d'inseguretat al país: intents d'allargar-li la vida artificialment, execucions a l'oposició, protestes nacionals i internacionals, retirada d'ambaixadors, manifestacions de l'extrema dreta, descolonització del Sàhara. -A l'agost de 1975 Franco endureix la llei antiterrorista. Tres militants del FRAP i dos d'ETA, d'un total d'11 condemnats, són executats. No van servir de res ni les protestes internacionals, ni la petició del Vaticà, i l'ambaixada d'Espanya a Lisboa va ser incendiada.

Franco no cedeix i, per contra, s'organitza una manifestació a la plaça d'Orient de Madrid per mostrar la seva adhesió al Caudillo. -El 20 de novembre de 1975 mor Franco, el règim entra en crisi i es posa en evidència que tot no estava "atado y bien atado" com deia Franco.

El franquisme a Catalunya -El franquisme a Catalunya va tenir característiques especials per: *Haver estat un territori fidel a la República *Tenir identitat nacional *Tenir govern autonòmic -Suport de part de la població: *Industrials, propietaris agraris, grans comerciants i financers *Sectors de falange poc abundants a Catalunya, part de carlins i excombatents franquistes -Càrrecs de poder en mans de franquistes: *Alts càrrecs: designats entre els fidels al règim (capitans generals i governadors) Venien d'altres zones d'Espanya. Ex: només 3 de 44 van ser catalans *Càrrecs menors: ocupats per franquistes catalans: ajuntaments, diputacions.

Els ocupaven les elits econòmiques, excombatents, falangistes... -Actuacions: *Abolició de l'Estatut de Catalunya i fi a l'autogovern. Centralisme i uniformitat *Repressió contra persones, partits i associacions rojo-separatistes: *Execució 3.500 catalans, Companys, Joan Peyró *78.000 persones jutjades per tribunals militars *Exili 600.000 catalans *Depuració treballadors a l'administració pública i entitats privades. S'acomiaden 15.000 funcionaris i empleats de la Generalitat, la universitat de BCN perd el 44% del professorat, depuració periodistes...

*Confiscació de les propietats dels considerats desafectes i destrucció del teixit associatiu del país *Repressió de la identitat catalana: *Prohibició català en l'àmbit públic *Prohibició ús català en diaris, premsa, teatre, ràdio, cinema, esglésies.. *Prohibició símbol catalans: banderes, himne, cançons *Prohibició institucions catalanes culturals. Ex: Institut d'Estudis Catalans *Repressió va provocar efecte contrari: identificació catalanisme amb antifranquisme