El Franquisme: Desenvolupament Econòmic i Crisi Política (1957-1975)

I 42 flashcards i 28 preguntes més al document.

Text del document

EL FRANQUISME ALS ANYS 1957 A 1975 1.1 el governs del "desarrollismo" El govern format per Franco l'any 1957, i els successius d la dècada dels 60 va comportar un canvi significatiu de l'orientació del franquisme, sobretot l'àmbit econòmic, serà una etapa dominada plenament pels anomenats tecnòcrates, aquesta nova generació de polítics, alguns dels quals estaven vinculat al Opus Dei i molt ben relacionats amb les elits econòmiques consideraven el creixement econòmic com la principal garantia d'estabilitat social.

El seu perfil era més tècnic que ideològic i tenien com objectiu més important l'integració a la llestos de l'estat, els criteris de racionalitat i eficiència econòmica per assegurar la continuïtat del règim, així apostaven per un reformisme tècnic que sense qüestionar-se la dictadura a través d'una sortida a la greu situació econòmica i social derivada de la autarquía. 1.2 Pla d'estabilització La primera acció Correctora de la economia espanyola, impulsada pels tecnòcrates, va ser l'anomenat pla d'estabilització 1959, el seu objectiu era posar fi al fort intervencionisme estatal i afavorir la liberalització i financiera. El programa d'actuació componia de 3 grans eixos 1.

Estabilització de l'economia: pel tal de reduir la inflació es va pujar el tipus d'interès bancari, es limitar la concessió de crèdits i es van congelar els salaris per poder limitar el dèficit públic, també es va proposar fer una reforma fiscal per incrementar recaptació la i limitar la despesa de l'Estat 2. Liberalització Interior de l'economia: es va dur a terme a partir de la eliminació d'organisme estatals interventors i posant fi a la reglamentació dels preus fixos, 3.

Liberalització exterior:l'objectiu era eliminar els obstacles a mercaderies estrangeres i facilitar la inversió de capital exterior, en aquest sentit es va devaluar la pesseta gairebé un 50% respecte al dòlar A canvi d'aquest compromisos diversos organismes internacional van otorgarà prestats a Espanya per poder prendre front a la greu situació econòmica i evitar una possible suspensió de pagaments, a mes llarg termini totes aquestes mesures pretenien incorporar l'economia per poder posar les bases d'un creixement econòmic posteriori 1.3 els plans de desenvolupament Dels plans d'estabilització i desenvolupament econòmic i social en total se'n van promulgar tres amb una vigència quadriennal (cada 4 anys, es van fixar del sistema que tenia la Unió soviètica pero era cada 5 anys ).

Per supervisar-ne el funcionament es va crear el càrrec de comissari del pla de desenvolupament per al qual va ser anomenat Laureà López Rodó, el projecte consitia a aplicar una planificació econòmica indicativa amb l'objectiu d'impulsar des de l'estat el creixement de l'economia mitjançant la programació de l'activitat del sector públic i d'oferir els inversors privats informació i previsió així com incentius fiscals i subvencions. 1. Les accions estructurals que pretenien solucionar algunes deficiències de l'industria. 2. Pols de desenvolupament que intentaven reduir els desequilibris econòmics regionals, provoment noves indústries a les zones menys industrialitzades.

En general aquesta planificació no va assolir els objectius, en gran part pels pocs recursos públic que s'hi van destinar, el seus èxit mes rellevat va ser en proveir en la iniciativa privada d'inflaestructures i productes bàsic,que van afavorir el creixement industrial. 1.4 el desenvolupament del sector terciari, el boom turístic A la dècada del 1960 es va produir un augment considerable del pes econìmic del sector serveis.

Els factors que van influir en aquest augment va ser un procés d'industrialització molt intens, l'augment de les xarxes de distribució i comerç, la millora dels mitjans de transport i sobretot el boom turístic en Espanya va augmentar de manera molt significativa.Fet que va comportar una font d'ingressos elevats. L'augment de l'activitat hotelera i de tots els seus serveis complementaris. El Benestar europeu i la generalització e les vacances pagades van generar un flux molt important de turistes que elegien Espanya com a destinació preferent pel clima càlid, les plagtes i els preus econòmics.

Segons la procedència dels visitants provenien d'alemanya, francesos, holandesos, belgues i suïssos i més del 30% d'aquests visitants feien com a destinació Catalunya. 1.5 conseqüències del canvi econòmic A la dècada de 1960, les conseqüències dels canvis de polítiques iniciades pels tecnòcrates, farà que Espanya en el 1959-73 tingui un desenvolupament econòmic intens.

On la taxa de creixement va ser la segona més important després de Japó, entre els països de la OCDE, aquestes xifres tan elevades s'explica perquè el partia d'un nivell molt baix i però també perquè va aprofitar els efectes positius del canvi de política econòmica i de el expansió de l'economia europea 2.Creixement demogràfic i moviment migratori 2.1 Augment de la població A la dècada de 1969, la població espanyola va experimenta la taxa de creixement anual més important de tot el segle, es va passar de 30,4 milions d'habitants a 33,8 milions al 1970.

L'augment demogràfic va ser conseqüència d'un desent de la mortalitat sobretot infantil i una natalitat elevada, com a conseqüència d'unes ço diccions de vida més favorables. La millora de les expectatives econòmiques van contribuir a mantenir un nombre de naixement elevats em un moment en el que l'ús de planificació familiar era pràcticament inexistent i en el que el Franquisme proposava una política clarament natalista. Alhora també es va produir un augment de l'esperança de vida que en el conjunt d'Espanya , els homes van passar de 65 a 70 i les dones de 70 a 76 anys 2.2 Els moviments Migratoris El creixement demogràfic va anar acompanyat d'importants moviments migratoris.

El procés de mecanització i modernització de l'agricultura va deixar sense feina a molts pagesos que van veure en l'emigració la possibilitat d'obtenir un ingressos que no podien obtenir al seu lloc d'origen. Això va produir durant la dècada del 1960 un intens èxode rural per fugir d'unes condicions de vida miserables i de la manca de perspectives de futur. Les zones agrícoles d'Espanya, especialment Andalusia, Extremadura, les dues Castelles, Murcia i Galícia van ser proveïdores d'emigrants. Més d'1.300.000 espanyols es van traslladar a països europeus per trobar-hi feina sent les destinacions principals França, Alemanya, Suïssa i Bèlgica.

Les migracions interiors van ser encara més importants, entre els anys 1962 i 1973 4 milions de persones van canviar la seva residència. Igual que les migracions exteriors les zones agrícoles van ser proveïdores d'emigrants. Com a contrapartida va haver-hi un gra augment de població a les zones amb més dinamisme industrial com ara Madrid, Catalunya, País Basc i València. Aquest procés migratori va ser especialment intens a Catalunya on l'arribada de treballadors d'altres zones d'Espanya va ser del més intens de tota la seva història. Aquest va ser un procés que es va fer sense cap mena de planificació i que sovint va presentar dificultat socials i desequilibris territorias.

Els immigrants procedien de Andalusia, Extremadura, Aragó, les dues Castelles però també de les zones de muntanya i interior de Catalunya. Els nouvinguts van instal·lar-se a Barcelona i sobretot en el seu cinturó industrial (Badalona, Santa Coloma de Gramenet, Sabadell, Terrassa, Cornellà, l'Hospitalet i Sant Boi). Aquestes poblacions van créixer gairebé fins a la saturació i sense disposar de les infraestructures necessàries. El barranquisme i la proliferació de barris mal equipats i amb habitatge precaris, van caracteritzar l'urbanisme d'aquells anys. 3.

Els governs Tecnòcrates del reformisme a l'immobilisme 3.1Les reformes legislatives dels governs tecnòcrates L'Ascens polític de l'almirall Luis Carrero Blanco va significar el reforçament dels tecnòcrates vinculats a l'Opus Dei i la marginació de les famílies tradicionals del règim. Els governs successius a partir del 1962 van incorporar ministres de la línia tecnocràtica com Alberto Ullastres i Laureà López Rodó i també joves falangistes de la línia reformista com Manuel Fraga.

L'objectiu d'aquests governs es va orientar essencialment cap al desenvolupament econòmic però també cap a una renovació política que impliqués a modernització de l'administració, la legislació i les institucions del règim. En primer lloc es va proposar a recompodre les institucions i les lleis repressives de la postguerra, per aquesta finalitat i amb l'objectiu de suavitzar aquesta situació es va crear el Tribunal d'Ordre Públic, que remintia els delictes polítics a la jurisdicció civil en comptes de la militar.

En segon lloc es va augmentar la tolerància i la permisivitat amb la prolongació d'una llei de premsa al 1966 que suprimia la censura prèvia i que permitia i la publicació de revistes i lliures que estaven prohibits i que fitxava un sistema de multes per penalitzar les publicacions que superessin al margen de tolerancia de la llei. L'any 1967 es crea la llei llibertat de religiosa (1967) que va reconèixer la igualtat de totes les religions i llibertat per practicar-les, al mateix any la Llei de representació familiar 1967, va permetre l'elecció de 108 procuradors a corts de cap de família. També al 1967, es va aprovar la Llei de seguretat social (1967) era la llei orgànica de l'Estat.

I finalment fruits d'aquestes pressions dels monarquia es va aplicar la llei de successió(1969), va designar com a successors del règim al príncep d'Espanya a Juan Carles de Borbó, aquestes reformes va provocar fortes discussions en el si del govern entre els reformistes i els immobilistes, que van esclatar públicament l'any 1969 en l'anomenat Escàndol Matesa: una empresa de maquinària tèxtil connectada amb l'entorn del Opus Dei que va protagonitzar un gran fau financer i que va esquitxar alguns alts càrrecs dels règim, el cas Matesa va servir per expulsar als sectors més tecnòcrates del govern i defensar la necessitat d'endurir -c restringint la llei de premsa i augmentar la repressió, per controlar l'augment de la contestació social que havia sorgir.

D'aquesta manera es va decreta l'Estat d'excepció( entre 1969-70) i l'any 1970 va tenir lloc un Consell de guerra a Burgos on es reclamaven 6 penes de mort a militants d'ETA, en aquest context els immobilistes es van imposar als reformistes amb l'objectiu de perdurar el règim 4.Els moviments socials d'oposició (1960-1970) LA protesta de treballadors va ser el principal focus … a partir de la dècada del 1960 en el que va creixer la intesoyay de les vagies i le reivindicacions obreres.

La conflictivitat obrera va estimular el sorgiment d'un sindicalisme al marge de l'oficial així al 1964 va néixer a Barcelona Comissions Obreres (CCOO) un sindicat independent i democràtic que impulsava la lluita laboral i política. Un segon element de contestació va ser el moviment estudiantil que a partir de la dècada del 1960 es va manifestar clarament antifranquista. L'any 1966 els estudiants de la universitat de Barcelona van crear el sindicat democràtic d'estudiants que es va convertir en el gran dinamitzador de la protesta estudiantil durant els anys següents.

A la dècada del 1970 també sorgirán els moviments de les organitzacions veïnals, també será important la difusió dels postulats reformistes del concili Vaticà II i la preocupació per la injusticia social que va propiciar dins de l'església catòlica actituds crítiques amb la dictadura, son un exemple d'això les declaracions de l'Abat de Montserrat al 1964 o la participació d'organitzacions catòliques i capellans a manifestacions i mobilitzacions obreres. 5.

La crisis política del règim i la mort de Franco (paco o tito franki) 5.1 la crisis política Des-de els seu nomenament com a president del govern l'any 1973, Carrero Blanco va esdevenir la persona cap d'alt per mantenir l'única de totes les famílies i assegurar la continuïtat del règim després de la mort de Franco, aquest plans van quedar truncat al 20 de desembre al 1973 en que l'armilla i president del govern r Lluís carrero Blanco va ser assassinat per la banda terrorista ETA a la rambla de Madrid Al gener del 1974, es va formar un nou govern presidit per Carlos Arias Navarro, que pretenia unir oberturistes i immobilistes però no va tenir gens d'èxit.

La mort de Carrero Blanco va suposar un cop molt dur a les esperances de continuisme del règim ja que va suposar la mort de la segona figura més important del franquisme. 5.2 L'expansió dels moviments antifranquistes A partir del 1973 va tenir lloc un creixement espectacular de la conflictivitat social i de la contestació política. La protesta obrera i d'estudiants va augmentar considerablement amb vagues i manifestacions, mentre que grups d'oposició al règim van promoure la creació de nous organismes unitaris per reivindicar la democratització del país.

L'any 1971, es va crear l'Assemblea de Catalunya que comprenia tota la oposició catalana englobada per partits polítics, sindicats, associacions de veïns, entitats culturals, etc, i que aconseguirà mobilitzar una oposició de masses amb l'eslògan "Llibertat, amnistia i estatut d'autonomia". En l'àmbit global espanyol, al 1973, per iniciativa del Partit Comunista d'Espanya (PCE) es va constituir a París la Junta Democràtica de Espanya, que integrava; CCOO, partits d'esquerres i diverses personalitats de la dreta democràtica. L'any 1975, el PSOE, va impulsar la Plataforma de Convergencia Democrática, que integrava al POSE, UGT, el PNB i altres sectors de l'àmbit democristà.

L'any 1976, la Junta i la Plataforma, que tenien un programa semblant, es van fusionar donant com a resultat la Coordinación Democrática, popularment coneguda com la Platajunta. Els darrers anys de la dictadura es va produir una intensificació de la violència política. D'una banda, la banda terrorista ETA (Euskadi Ta Askatasuna), que es va crear l'any 1959 i propugnava una lluita armada contra el franquisme, va incrementar el volum i la violència dels seus atemptats. Alhora, també va sorgir un nou terrorisme ultraesquerrà, que va tenir com a referents principals el FRAP i el GRAPO i van fer diversos atemptats i segrestos.

El franquisme per la seva part va respondre amb una intensificació de la repressió. L'any 1974, va ser executat Salvador Puig Antich, un jove militant anarquista i al Setembre del 1975 una nova llei antiterrorista va provocar la condemna a mort i execució de dos activistes d'ETA i tres del FRAP. 5.3 La mort de Franco La malaltia de Franco es va anar agreujant durant els anys 1974 i 1975. Amb el dictador sense poder exercir les seves funcions de govern, el franquisme va haver de plantar cara a el conflicte del Sàhara. L'any 1973, els Sahrauís, havien creat el front Polisario, una organització que lluitava per la seva independència.

Espanya, va acceptar realitzar un referèndum d'autodeterminació del territori. El rei Hassan II, es volia apoderar d'aquest territori i va organitzar, l'Octubre del 1975, una invasió pacífica del territori Saharaui , anomenada la Marxa Verda. Davant el perill d'un conflicte bèl·lic amb el Marroc, Espanya va optar per lliurar el Sàhara, al Marroc i Mauritània. Finalment, el General Franco, molt malalt, va morir el 20 de Novembre de 1975, deixant un règim anacrònic i en crisi profunda. Amb la seva mort s'iniciarà un procés que acabarà amb la dictadura i que obrirà la porta a la transició democràtica d'Espanya.