El Franquisme: Creixement Econòmic i Oposició (1959-1975)

I 30 flashcards i 20 preguntes més al document.

Text del document

També es van produir accions organitzades de manera anònima com la vaga de tramvies de Barcelona, la vaga es va desencadenar per l'increment de 20 cèntims en el preu del bitllet, la ciutadania va boicotejar l'ús del tramvia i massivament es va afegir a la protesta. Es van produir dues protestes, una l'any 1951 i la segona l'any 1957. 8. 6. Moviment universitari El moviment universitari també es va començar a mobilitzar en contra del règim. L'any 1957 a la Universitat de Barcelona es van produir els "fets del Paranimf", 700 estudiants es van reunir en assemblea i van elaborar un document que reivindicava la democratització de la Universitat. EL FRANQUISME: creixement econòmic (1959-1975) 1.

Evolució política del període 1. 1. La fase tecnocràtica (1959-1969) Els tecnòcrates tindran un doble objectiu, per una banda, impulsar el creixement econòmic basant-se en l'obertura de l'economia espanyola (Pla d'Estabilització del 1959), i, per altra banda, tindran com a objectiu millorar la imatge internacional d'Espanya, afectada per ser un règim autoritari. En aquest sentit, desenvoluparan una sèrie de reformes polítiques que pretendran mostrar a Espanya com un país menys autoritari. Reformes polítiques: - La Ley de Principios del Movimiento Nacional (1958), que actualitzava i justificava els principis rectors del règim sense aturar-ne el caràcter dictatorial.

Tots els funcionaris públics estaven obligats a jurar aquests principis abans de prendre possessió del càrrec. - Tribunal d'Ordre Públic (TOP) (1963). Aquest tribunal tenia la funció de jutjar els delictes contra Espanya, i substituïa als tribunals militars. - Llei de Premsa i Impremta (1966), per part del ministre d'informació i turisme Manuel Fraga Iribarne. Aquesta llei va eliminar la censura prèvia que patien els mitjans de comunicació. Tot i això, la substituïa per multes i la suspensió de les publicacions. - La Ley Orgánica del Estado (1967), formava part de las Leyes Fundamentales del Estado, creades en la primera etapa del franquisme.

Establia que es separava la funció del cap d'Estat del cap del Govern. - El 1969 el dictador decideix qui l'haurà de succeir en cas de morir (previst en la Llei de Successió del 1947). Va anomenar a Joan Carles de Borbó (net d'Alfons XIII i fill de Joan de Borbó). 1. 2. La fase de descomposició del règim (1969-1975) La darrera etapa del règim estarà marcada per la divisió interna dels franquistes, un sector anomenat dels immobilistes (búnquer) eren partidaris de mantenir la mateixa estructura autoritària i de continuar amb el franquisme després de la mort de Franco.

Per altra banda, estava el sector aperturista (oberturistes), que defensava que s'havia d'iniciar una apertura política del règim per aproximar-lo als règims democràtics. Aquestes divisions internes es van posar de manifest a partir de l'escàndol Matesa. Va ser un cas de corrupció que afectava diferents ministres del govern i que es va fer públic a partir dels mitjans de comunicació. Els immobilistes van criticar que es fes públic aquest cas de corrupció i van responsabilitzar als oberturistes per haver aprovat la Llei de Premsa i Impremta. La crisi es va resoldre fent fora del govern els ministres oberturistes.

A mesura que passen els anys i que el Dictador es fa més gran (malalt) augmenten les tensions internes i Franco decideix nomenar un cap del govern, i el juny de 1973 nomena Carrero Blanco. En aquest període l'oposició política estava molt organitzada. Entre els sectors opositors hi havia diferents grups que defensaven la lluita armada per fer caure el règim, el grup més actiu anomenat ETA el 20/12/73 porta a terme una acció terrorista que posa fi a la vida de Carrero Blanco. Aquesta acció va posar de manifest la debilitat del règim i va tensar més les divisions internes. El dictador nomenarà Arias Navarro com a successor de Carrero Blanco i com a cap del govern.

L'objectiu d'Arias Navarro era unir les dues famílies del règim que estaven enfrontades, aquest projecte s'anomenava "El espíritu del 12 de febrero", ja que en aquesta data va presentar el seu projecte a les Corts. No obstant això, les diferències dels sectors eren massa importants i no va convèncer cap dels dos. En aquest context, F. Franco mor el 20 de novembre de 1975. 2. L'evolució i la liberalització econòmica (1959-1973) 2. 1. El Plan de estabilización Cap al 1957 l'economia espanyola estava a punt de col·lapsar-se: exhauriment de les reserves del Banc d'Espanya, gran dèficit comercial, inflació elevada i un fort desequilibri pressupostari.

(Més gastos que ingressos) Van demanar ajuda a organismes internacionals, com l'OCDE i l'FMI, cosa que va comportar l'acceptació d'un conjunt de mesures correctores que implicaven la liquidació de la política autàrquica per una economia de lliure mercat. La nova orientació econòmica va quedar recollida en el Plan de estabilización (1959), que comprenia tres grans eixos d'actuació: - Estabilització de l'economia. Pretenien aturar la inflació mitjançant l'elaboració dels tipus d'interès, limitació de crèdits bancaris, congelació salarial. - Liberalització interior de l'economia S'eliminen organismes interventors, és a dir, l'Estat, i acaben amb la regulació dels preus de determinats productes.

- Liberalització exterior de l'economia. Faciliten les inversions estrangeres i l'entrada de mercaderies estrangeres, per aquest objectiu es va devaluar la pesseta. 2. 2. Els plans de desenvolupament Després de les mesures del Pla d'estabilització es van elaborar uns plans de desenvolupament econòmic i social. La finalitat d'aquests era planificar de manera orientativa el sector públic i el sector privat per acabar impulsant el creixement econòmic, oferir provisions i ajudes als inversors privats. Es van decretar tres plans de vigència quadriennal: 1964-1967, 1968-1971 i 1972-1975.

Aquests plans van obrir dues línies d'actuació: les accions estructurals, que pretenien resoldre algunes deficiències de la indústria (crear polígons industrials), i els pols de desenvolupament, que havien de reduir els desequilibris regionals. Els resultats a llarg termini de la planificació franquista van ser molt limitats, perquè en molts casos els recursos es van invertir ineficaçment. L'actuació que més va funcionar va ser el fet de dotar el país d'infraestructures (electrificació, refineries de petroli, carreteres…) i de matèries bàsiques (carbó, alumini…). 2. 3.

Altres reformes i conseqüències Per poder modernitzar el país, l'estat impulsarà una reforma fiscal que permeti augmentar els ingressos públics, aquesta entrada de diners es fonamentarà en impostos directes i en el control de la despesa pública. Totes aquestes mesures que desenvolupen els Tecnòcrates, tindran èxit a curt termini, ja que Espanya viurà un període d'un important creixement econòmic ("El Milagro Espanyol"). Aquest període també es coneix amb el nom de "el desarrollismo". En aquest període el PIB augmentarà per sobre de la mitjana europea. També augmentarà la renda per habitant. L'agricultura i la ramaderia es modernitzaran i es posarà fi als models tradicionals.

Es mecanitzaran els processos i augmentarà la producció. La mecanització implicarà la reducció de mà d'obra als camps, que es traslladarà als nuclis urbans i es concentrarà en el sector industrial. La indústria va ser el motor de l'economia en aquest període. Es diversificarà la producció i s'ampliarà al sector metal·lúrgic, químic, alimentari… A banda del creixement dels nuclis industrials tradicionals (Catalunya i País Basc), es va aconseguir industrialitzar noves zones del país, com Madrid, Sevilla, Valladolid, i altres ciutats de l'interior d'Espanya.

El sector serveis augmentarà, i també les activitats relacionades amb el comerç internacional, el sector bancari, el turisme, la construcció… El model econòmic presentava certes debilitats perquè depenia de factors externs. Espanya importava tecnologia estrangera, necessitava inversors estrangers, depenia del turisme i les divises que enviaven els espanyols que havien emigrat. 3. Crisi econòmica (1973-1975) El 1973 els països productors de petroli organitzats al voltant de l'OPEP van quadruplicar el preu del barril de petroli. A conseqüència de la guerra àrab-israeliana iniciada en aquest any.

L'increment del preu del petroli va provocar un increment de la inflació que va reduir la producció mundial. Aquesta crisi internacional va tenir afectacions molt importants per l'economia espanyola, economia especialment depenent de l'exterior. Arran de la crisi es van reduir les exportacions, les inversions estrangeres, el turisme i les divises dels emigrants que, davant les dificultats econòmiques, van tornar a viure a Espanya. La crisi del petroli va desencadenar una crisi industrial, un augment de l'atur i una crisi econòmica. 4.

El desarrollismo a Catalunya El desarrollismo a Catalunya va comportar un ràpid creixement econòmic i urbanístic, però també va generar importants problemes socials i desequilibris: - Insuficiència d'equipaments i serveis a causa de l'augment demogràfic, especialment per la immigració interna, que va saturar els serveis públics com la sanitat, l'educació i el transport. - Disfuncions urbanístiques: El ràpid desenvolupament urbanístic va donar lloc a una urbanització descontrolada, amb barris densament poblats i mal planificats. - Desequilibris territorials: Es va produir una concentració de riquesa i infraestructures a les àrees metropolitanes, deixant altres regions amb menys recursos.

- Problemes socials: La integració de la nova població immigrant va ser complicada, creant barris marginals. Va comportar tensions socials i problemes d'integració cultural. 5. Repressió i oposició a la Dictadura Durant els anys 60 i sobretot durant el període de descomposició del règim, l'oposició política anirà en augment, cada vegada estarà més organitzada i diversificada, en el sentit, que sectors que tradicionalment s'havien mostrat partidaris del règim també iniciaran accions d'oposició. 4. 1. Organitzacions polítiques L'oposició es va organitzar al voltant del PSOE i del PCE.

Com a líder del PSOE es va situar Felipe González i com a líders del PCE es mantenien antics dirigents comunistes com eren Dolores Ibárruri (La Pasionaria) i Santiago Carrillo. El 1962 es va celebrar a Munich una trobada de les diferents forces polítiques d'oposició al règim, a més dels socialistes i comunistes, van participar republicans, liberals… Tenien en comú la seva oposició a la dictadura. Van demanar a l'estat espanyol el reconeixement dels drets fonamentals i la incorporació d'Espanya al Mercat comú Europeu. El contuberni de Munich va fracassar.

En els últims temps del franquisme l'oposició política va crear dos organismes que pretenien aglutinar totes les organitzacions polítiques d'oposició, per una banda, el PCE l'any 1974 va crear la Junta Democràtica, pretenia integrar les organitzacions afins al comunisme. L'any 1975 el PSOE va impulsar La Plataforma de Convergència democràtica que pretenia agrupar les organitzacions socialdemòcrates com, per exemple, la UGT o els nacionalistes del PNB. Les dues organitzacions pretenien enderrocar el règim i iniciar un govern provisional democràtic. 4. 2. Grups terroristes Cal destacar el grup d'ETA (Euskadi i Llibertat), va ser una organització terrorista vinculada al nacionalisme basc.

Eren independentistes i d'esquerres radical. Atemptaven contra les forces de seguretat i contra polítics del règim, destacar l'atemptat que va posar fi a la vida de Carrero Blanco. El 1970 es va celebrar el procés de Burgos contra 6 militants d'ETA, al qual se'ls va sotmetre a un consell de guerra i se'ls va condemnar a mort. El País Basc, però també la resta de l'Estat i l'opinió pública internacional van pressionar perquè no es portessin a terme aquestes execucions, la pressió va tenir èxit i la pena d'execució es va substituir per la pena de cadena perpètua. A més d'ETA, van actuar altres grups terroristes com el FRAP (Front Revolucionari Antifeixista i Patriota).

Un altre grup va ser el GRAPO (Grupos de resistencia antifascista primero de octubre). També hi va haver el MIL (Movimiento Ibérico de Liberación), era un grup anarquista i marxista fundat entre altres per Salvador Puig Antich. La seva lluita armada es centrava en accions contra el règim franquista, fent atracaments i oposant-se a la dictadura. 4. 3. Moviment obrer A partir dels anys 60 els conflictes laborals i les lluites obreres van augmentar. A més de les demandes laborals, reivindicaven una transformació política del règim.

Hi havia sindicats lliures a Espanya que funcionaven il·legalment: la UGT i la CNT, i les Comissions Obreres (CCOO), un sindicat fundat l'any 1966 a Barcelona vinculat al partit comunista. L'any 1967 aquest sindicat va patir una escissió que va donar lloc a la creació de l'USO (Unió Sindical Obrera) d'arrels cristianes. Van desenvolupar una estratègia per infiltrar-se en el sindicat vertical. Aquest era l'única estructura sindical obrera permesa pel règim i estava controlada per l'Estat. Els opositors van veure una oportunitat per organitzar-se i lluitar contra el règim des de dins.

La resposta del règim davant aquests sindicats va ser la repressió, els líders de CCOO van ser detinguts, empresonats i sotmesos a un macrojudici anomenat el procés 1001. Les lluites obreres van continuar amb força durant els anys 70. Les vagues es van fer més freqüents i massives, amb la participació de sectors industrials, com la siderúrgia, el tèxtil i el de serveis. 4. 4. Moviment estudiantil Durant els anys 60, les universitats van ser focus d'oposició al franquisme, l'any 1966 a la Universitat de Barcelona es va crear el Sindicat Democràtic d'Estudiants de la UB que pretenia substituir al Sindicato Español Universitario (SEU).

El règim es mostra en desacord i aplica sancions a estudiants, expulsions de professors, tancament temporal d'universitats… Les universitats es van convertir en centres de protesta i debat polític, i els estudiants van establir aliances amb treballadors i altres grups dissidents. 4. 5. Moviment veïnal o de barris També durant aquesta segona etapa del franquisme van augmentar les accions de les associacions veïnals vinculades als barris populars de les grans ciutats que havien nascut a partir de la immigració de població de zones rurals, i aquestes associacions s'organitzaven per demanar millores per aquests barris (serveis públics, clavegueram, transport públic, aigua potable…).

Igualment, reivindicaven canvis polítics (llibertat, democràcia…). 4. 6. Església catòlica Un sector dels capellans es va distanciar del règim i donava suport als moviments veïnals, sindical i universitari. Destacar la figura de Vicent Enrique i Tarancon, un cardenal que es va situar al capdavant de la Conferència Episcopal, defensor d'impulsar reformes i partidari de la democràcia. 4. 7. L'exèrcit. Dintre de l'exèrcit també es començaran a generar veus crítiques i que es traduiran en la creació d'una organització de militars contraris a la dictadura: la Unión Militar Democràtica (UMD). 4. 8. Oposició catalanista - Generalitat a l'exili.

El president fins al 1940 va ser Lluís Companys, encarregat de gestionar el restabliment de la Generalitat. El van seguir Josep Irla i Josep Tarradellas fins al 1977. - Oposició catalanista d'arrels cristianes. Grups de joves cristians que es manifestaven en contra del règim. Cal destacar els fets del Palau de la Música Catalana (1960) en els quals grups de joves van cantar el Cant de la Senyera amb la consegüent repressió envers els organitzadors, Jordi Pujol va passar 3 anys a la presó. - Àmbit cultural.

Aprofitant que el règim va relaxar les mesures repressores cap a la llengua catalana, es van començar a publicar revistes en català (Cavall Fort, Serra d'Or), editorials en català (Edicions 62). També en l'àmbit musical diferents cantautors van impulsar la música en català (Raimon, Lluís Llach…). - Nivell polític. L'any 1971 es va constituir l'Assemblea de Catalunya, aquesta organització integrava partits polítics, sindicats, associacions… de caràcter catalanista. El seu programa es basava en 4 punts: llibertat, amnistia, Estatut d'Autonomia i solidaritat amb tots els pobles d'Espanya.