El Franquisme: Creixement Econòmic i Final del Règim

Text del document

El franquisme: l'etapa de creixement econòmic i final del règim 1.4 El reformisme polític sense llibertats Amb l'arribada a la vicepresidència del govern de Carrero Blanco a principis dels anys 60, es van intentar aprovar algunes lleis que avancesin en les llibertats dels espanyols. Al 1963 s'aprova la creació del tribunal d'ordre públic, pel qual els delictes polítics passaran a ser jutjats per la justícia civil i no per la militar com es feia fins ara. Això va provocar que la repressió envers als opositors fos menor.

També s'aprovarà al 1966 la llei de premsa i impremta, proposta per Manuel Fraga Iribarne, que pretenia acabar amb el sistema de cemsura previa i deixar que es puguessin fer publicacions més lliures. Es va establir un sistema de multes i penalitzacions que perseguien les publicacions perquè la llei no deixava els límits clars. Al 1967 s'aprova la llei de bases de la seguretat social, que preveu ajudes per la jubilació, per les malalties i per la viudetat. Al mateix any s'aprovarà la llei orgànica de l'estat que confirma la condició d'Espanya com un regne.

També s'aprova la llei de representació familiar, per la qual es podràn escollir nous procuradors (diputats), concretament 108, entre les famílies del moviment. Al 1969 es modificarà la llei de successió i s'anomenarà successor de Franco a Joan Carles de Borbó. Les conseqüències d'aprovar aquestes lleis vindràn determinades per les discrepàncies dins del govern de Carrer Blanco. Algunes lleis es van suspendre, com per exemple la llei de bases de la seguretat social que es va suspendre durant 3 anys. A més, Carrero Blanco, que en un principi volia un cert aperturisme, va veure el perill en aprovar lleis com la llei de premsa i també la va suspendre.

Es va produir una crisi interna del govern que es va resoldre amb la creació d'un govern monocolor de Carrero Blanco, i que va acabar amb la sortida del govern dels minsitres més aperturistes com Manuel Fraga. 1.5 El paper de l'oposició 1.5.1 L'oposició a Catalunya L'oposició a Catalunya es pot organitzr en tres grans categiries: 1. Fets de palau (1960): l'orfeó català havia programat un concert al palau de la música en homenatge al naixement del poeta Joan Maragall. En el programa estava previst que es poguès cantar el cant de la Senyera, però a última hora va ser prohibit pel governador de la ciutat.

Quan va arribar el moment de la cançò el públic la reclamar a crits i es va començar a cantar. El govern va detenir per aquesta acciò a diverses persones a Jordi Pujol, a Jaume Casajoana, i a Francesc Pizon que va ser l'impressor d'un full volander (octavilla) que es va llençar al palau en el moment de la cançò. En aquest full volander es va fer propaganda antifranquista. Els 3 detinguts van ser processats en un consell de guerra i condemnats a entre 3 i 7 anys de presó. 2. L'oposició política es va concentrar en el PSUC, que era el Partit Socialista Unificat de Catalunya, que va atreure tant a les classes obreres com als estudiants.

Al 1969 es crearà la coordinadora de forçes polítiques de Catalunya, que estava formada per esquerra republicana, el front nacional d'esquerres i el PSUC entre d'altres. Comissions obreres també va tenir implantació a Catalunya, el seu principal dirigent va se Cipriano Garcia, que va impulsar l'acciò reivindicativa dels treballadors a Barcelona. Es van fer vagues en tots els sectorsper reclamar millores de les condicions laborals, fins i tot en l'ensenyament. 3. L'oposició cultural i popular: La socoetat va organitzar fortes inicitives cukturals, es va incrementar l'ús del català en l'àmbit públic aprofitant la tolerància del règim.

Es creen revistes com per exemple el caball fort, es creen noves editorials com "edicions 62" que publicava llibres únicament en català, es crearan discogràfiques com Edicsa, que promourà cançons en català de "la nova cançò catalana" entre els cuals destaca Serrat, Raimon i Lluís Llach. Es creen entitats culturals com OMNIUM, i projecetes culturals com l'enciclopedia catalana. A més, es faràn campanye per l'ús del català, dues en concret. Al 1966 la campanya "Volem bisbes en català", i al 1969 les campanyes "Català a l'escola" i "llegiu llibres en català".

Per acabat es crearà l'associació de mestres " Rosa Sensat", que volia millorar la formació de les persones que ensenyen, i que va ser el vehicle fonamental de la democratització, de la inclusió, i de la renovació pedagògica del ensenyament en català. Els universitaris es van organitzar fins a la mort de Farnco amb mobilitzacions demanant una univeristat no intervinguda pel règim. 2. La crisi final i la mort de Franco Els primers símptomes de descomposició de la doctadura franquista es van notar a partir de 1969 tot i que la expansió econòmica durarà fins a 1973. Els problemes als que s'haurà d'nfrontar la dictadura són diversos: 1.

La crisi dels darrers governs: a causa del deteriorament físic de Franco, Carrero Blanco tenia més i més poder. Al juny de 1973 va ser nomenat president del govern, pensava que podria ser la persona que donès continuitat al franquisme, però al desembre del mateix any Carrero Blanco va ser assasinat per ETA en un atemptat a Madrid, i això va provocar la divisió del règim en dues faccions. La primera facció era ça coneguda com el bunker: els partidaris de mantenir el règim franquisat si o si. Oberturistes : partidaris de fer un canvi progressiu pero obrir el règim per apropar-lo a la democràcia.

Al gener de 1974 es va formar el nou govern de Arias Navarro que pretenia unir als oberturistes i al bunquer i fer una proposta moderada. Aquest projecte no va a agradar a ningú del règim, i encara menys a la oposició antifranquista, que cada vegada era més forta i que demanava una solució democràtica. L'acció política del govern d'Arias Navarro serà molt poc rellevant, i com veia que no podia actuar, poc a poc es va endurir i va tornar a aplicar repressió com a la fase totalitària. Un bon exemple d'aquesta repressió va ser l'execució de Salvador Puig Antic, acusat d'haver matat a un policía però condemnat a un judici sense garanties i sense proves.

Un altre exemple de l'enduriment de Arias Navarro va ser l'execució al 1975 de 5 condemnes a mort de membres de ETA. Aquestes últimes execucións van incentivar les protestes tant interiors com exteriors. 2. El conflicte de Sàhara: al 1956 França havia pactat amb monarca del Marroc la independència de la zona francesa sense avisar a Espanya. Es produirà el procès de descolonització. Davant d'aquest pacte Espanya va haver d'acceptar l independència de la part espanyola del protectorat. Aquesta independència no es produirà de cop, i al 1957 la primera secessió de la regió de l'Ifni.

Hi ha un cas particular que era el cas del Sàhara, perquè Espanya s'havia compromès amb la població Saharaui que realitzaria un referèndum d'autodeterminació (el Sàhara volia ser independent del Marroc). Aquest referèndum que havia estat aprovat per la ONU no era molt ben vist pel Marroc, que evidenment no volia perdre cap territori. Al 1975 el Marroc, aprofitant la malaltia de Franco va exigir a Espanya el lliurment del territori Saharaui. El rei de Marroc Hasan ll va organitzar la marxa verda, que va ser una "invasió pàcifica" del territori saharaui per als civils. El govern Arias Navarro va signar un acord a Madrid amb el rei Hasan ll i li va lliurar aquest territori. 3.

La mobilització popular: el govern de Franco es va haver d'enfrontar també a la mobilització popular. A partir de 1973 amb la crisi econòmica, la debilitat dels governs i amb Franco al llit, es van multiplicr les manifestacions obreres, estudiantils, i fins i tot veinals. A iniciativ del partit comunista es crearà la junta democràtica al 1974, que integrava al partit comunista, als partits d'esquerra, a importants personalitats de l'àmbit democràtic i a sindicats com comissions obreres. L'objectiu d'aquesta Junta democràtic era treballar en la transició desorés de la mort de Franco, que hvia de ser democràtica.

El PSOE al 1975 crearà la plataforma convergència democràtica, que aplegarà a aquells partits que no estaven en la Junta democràtica com el PARTIT nacionalista vasc o la UGT. Totes dues plataformes proposaven la creació d'un govern provisional que tindria dos objectius fonamentals: Convocar eleccions lliures Aprovar l'amnistia general A Catalunya al 1971 es crea l'assamblea de Catalunya que aplegarà a totes les entitats antifrnquistes, partits polítics,...

Al 1975 es va crear a catalunya el Consell de Forçes polítiques de Catalunya, en el qul estaven tots els partits polítics que estaven en contra de franco i vm fer nombrossisimes accions en contra del règim, van iniciar el treball per la democràcia, i que van dissenyar el que hauria de ser el futur després de la mort de Franco i van adquirir el seguent lemma: "Llibertat, amnistia, i estatut d'autonomia". 4. Mort de Franco: en aquest context interior en el qual ja es demanava la democràcia i en un context extrior en el que Franco era rebutjat, el 20 de novembre de 1975 va morir Franco.

La oposició al franquisme va fracasar en el seu intent de derrocar al dictador, que va morir tranquilament al hospital. Els partits polític espanyols es van organitzar per iniciar el camí cap a la democràcia, s'iniciava per tant una nova etapa en la història d'Espanya que es la transicio democràtica. Economia El franquisme es va donar a Espanya entre 1939 i 1975. Durant aquesta dictadura l'economia espanyola va passar per diferents etapes molt diferenciades.

Durant la fase totalitària (1939-1959) i com a conseqüència de l'aïllament internacional, el règim franquista va aplicar una política econòmica coneguda com l'autarquia, basada en l'autosuficiència econòmica (1), l'aïllament de l'exterior (2) i una forta intervenció de l'Estat. (3) L'Estat controlava el comerç exterior, reduint les importacions al mínim, i va prioritzar la indústria estratègica amb la creació de l'INI (1941), que va crear empreses públiques com SEAT o Pegaso. A més, es van establir baixos preus en els productes de primera necessitat, fet que va provocar un descontentament entre els pagesos i un descens de la producció .

Això va portar a l'aparició de l'estraperlo (mercat negre). Aquesta política econòmica va portar a un estancament profund, caracteritzat per l'encariment de les importacions i la falta de matèries primeres, la fam, una reaparició de malalties ja erradicades i una caiguda de l'esperança de vida, deixant el país a finals dels 50 en una situació econòmica preocupant. Davant el fracàs de l'autarquia, a finals dels anys 50, amb l'inici de la fase tecnocràtica (1959-1969), es van aplicar els plans d'estabilització, impulsats pels tecnòcrates, proposats per Carrero Blanco, que eren persones de formació acadèmica molt rigorosa que tenien en comú que pertanyien a l'Opus Dei.

També es va demanar ajuda d'organismes internacionals com l'FMI. Aquests plans van suposar el primer pas de l'intervencionisme a una economia de lliure mercat. Per frenar la inflació i el dèficit, es van aplicar mesures d'estabilització, com la pujada de tipus d'interès i la congelació de sous i es va portar a terme una liberalització tant interior com exterior, eliminant barreres d'entrada a mercaderies i capital estranger. Al principi, els efectes van ser negatius (poca productivitat, baixada de salaris i augment del cost de vida, atur…), però a partir de 1961 es va iniciar una etapa de fort creixement econòmic.

Aquest creixement va donar lloc al desenvolupisme dels anys 60 (que la propaganda franquista va nomenar com "milagro español" atribuint-se tot el mèrit, quan en realitat estava lligat al context internacional d'expansió econòmica). Aquest creixement es va basar en la industrialització, especialment en els sectors metal·lúrgic, químic i automobilístic, i en una modernització de l'agricultura que va provocar un massiu èxode rural cap a les ciutats. A més, es va modernitzar el sector serveis, amb un gran creixement del turisme, la construcció i el comerç. Aquest creixement es basa també en tres pilars: les trameses dels immigrants, les divises dels turistes i les inversions estrangeres.

Aquests ingressos van permetre compensar el dèficit de la balança comercial i van suposar un augment del PIB, un apropament als nivells europeus, una millora generalitzada del nivell de vida i l'aparició d'una nova classe mitjana. Finalment, a partir de 1973, ja dins de l'última fase de la dictadura (1969-1975) es va produir la crisi final del franquisme. L'economia es va veure afectada per la crisi internacional del petroli, que va encarir els costos en un país molt dependent d'aquesta energia. Això va provocar un fort augment de la inflació, que va arribar al 18% el 1975, i va desequilibrar la balança de pagaments.

Les exportacions van caure, l'atur va començar a pujar i la inversió es va frenar per la incertesa internacional i la inestabilitat política interna del final de la dictadura. Així, Espanya tancava el període franquista amb una economia en recessió i amb la necessitat urgent de noves reformes