El Franquisme: Creixement Econòmic i Fi del Règim

I 42 flashcards i 28 preguntes més al document.

Text del document

El franquisme: l'etapa de creixement econòmic i final del règim 1. La fase tecnocràtica (1959-1969) La fase tecnicràtica es caracteritzarà en l'aàmbit polític per l'inclusió en el govern dels tecnòcrates (persones de formació acadèmica molt rigorosa que només tenen en comú que tots pertanyen al Opus dei). -A l'àmbit econòmic s'iniciarà un procès de modernització accelerada que es pot agrupar en 2 etapes. La primera és la creació i les conseqüències dels plans d'estabilització desde 1959 fins a 1969, i la segona, coneguda com el milagro español (1963-1973).

-A nivell social, aquesta etapa es caracteritzarà perquè no hi ha cambi significatius en el règim, que es va mantenir ancorat en els seus principis dictatorials, tot i que es van aprovar tota una serie de lleis que semblava que modificaven els principis de la dictadura. Al 1966 s'aprovarà la llei de premsa, promulgada pel ministre Manuel Fraga Iribarne, que permetia per primera vegada la llibertat d'expressió amb uns certs controls. A més, també s'aprovarà la llei orgànuca del estat, que era un tipos de constitució franquista en la qual es volien establir les bases perquè el règim es poguès mantenir després de la mort del dictador.

Es mantenia la definició d'espanya com a regne, i es separava la funció de cap de l'estat i cap del govern. Al 1967 s'aprovarà la llei de llibertat religiosa, que tolerava el culte privat i públic a altres religions, però l'estat es mantenia confessional catòlic. Per últim, al 1969 s'aprovarà que Joan Carles de borbó seria el successor de Franco. 1.1 Els plans d'estabilització i liberalització (economia) La situació econòmica a Espanya durant la decàda dels 50 era força preocupant, probablement per 4 raons: 1. S'havia produit l'exauriment de les reserves del banc d'Espanya, i per tant no es podia comprar petroli perquè no hi havia diners per pagar-lo. 2.

Hi havia un dèficit de la balança comercial, es a dir, s'importava molt més del que s'exportava. 3. A més, la inflació estava disparada (cada setmana pujaven els preus). 4. Hi havia un fort desequilibri pressupostari (hi havia moltes més despeses que ingressos). Davant d'aquesta situació Franco a de premdre dues grams mesures: 1. Incorporació dels tecnòcrates al govern: entre els cuals destaquen Mariano Rubio i Alberto Ullastres. La presència dels tecnòcrates va generar tensió en les famílies falangistes, que els veien com un enemic que els podia treure poder. De fet, els falangistes van ser reelegats als ministeris menys importants. 2.

Demanar ajuda als organismes internacionals com ara el FMI (fons monetari internacional) i a la OSE (organització europea de cooperació econòmica). La participació d'aquests organismes internacionals en l'econòmia espanyola va implicar l'acceptació de mesures econòmiques correctores. Aquestes mesures van suposar la fi de l'autarquia i l'entrada de l'economia espanyola en el lliure mercat. Els tecnòcrates van dissenyar els plans d'estabilització, que eren programes econòmics destinats a acabar amb l'autarquia i a incorporrar a Espanya a un sistema capitalista clàssic. Això es fa perquè l'economia a fet fallida (no perquè Franco vulgui). Els objectius dels plans d'estabilització seràn 3: 1.

Fomentar el creixement econòmic. 2. Posar fi al l'intervencionisme de l'estat en economia. 3. Suprimir qualsevol obstacle que poguès impedir la total llibertat comercial i financera. Els plans d'estabilització establien 3 grans eixos d'actuació: 1. Estabilització de l'economia: la inflació estava disparada, i per tant, el primer que s'havia de fer era prendre mesures per reduir-la. Per fer-ho es van elevar els tipus d'interès, es van limitar els crèdits bancaris i es van congelar els sous. A més, s'havia de controlar el dèficit públic, que es va aturar gràcies a una reforma fiscal i una reducció de la despesa pública. 2.

Liberalització econòmica interior: es va acabar la regularització de preus i els organismes interventors. 3. Liberalització esterior: es pretenia donar més importància a les importacions que a les exportacions. Es van eliminar els obstacles a l'entrada de mercaderies i capitals extrangers. A més, es va devaluar la peseta i es va establir un tipus de canvi únic, fet que afavoreix les inversions estrangeres. -Resultats: durant els primers mesos els resultats van ser negatius, perquè la priductivitat de les empreses va caure, els sous dels treballadors també, el cost de vida va augmentar i l'atur també es va disparar.

Els efectes positius es van veure a partir de 1961, que comença una etapa de creixement espectacular que es mantindrà fins a 1963. A Catalunya els resultats es veuran abans perquè moltes fàbriques es van traslladar al cinturó de Barcelona, i es van obrir noves fàbriques a Tarragona i Girona. 1.2 Els anys d'expansió econòmica i les seves causes L'expansió econòmica espanyola que s'inicia a partir de 1961 i s'estabilitza a partir de 1963 està causada fonamentalment per: El protagonisme de la indústria: entre 1960 i 1973 l'indústria espanyola va crèixer a un ritme extraordinari, concretament un 10% anual.

Les causes d'aquest creixement van ser la millora de la productivitat industrial gràcies a la importació de màquines i tecnologia extrangera, i a l'arribada de capital extranger atret pels baixos costos laborals. També es va produir una diversificació de la producció. Va creixer la producció del sector metalúrgic, químic (plàstics, detergents i farmacia), i del sector de l'alimentació. Es produirà pero una reestructuració dels sectors tradicionals, concretament del tèxtil, siderúrgic i naval. Per últim, apareixeran noves indústries de baixa necessitat tecnològica, per exemple la del calçat i del mobiliari.

Aquest creixement de la indústria portarà a una diversificació espacial, apareixeran noves àrees d'industrialització a Espanya, per exemple a Madrid, Galícia, Ferrol, Vigo, Andalusía, etc. La indústria de Catalunya i el País Vasc es mantindrà, però a Catalunya es produiràn alguns cambis significatius; creixeran les indústries químiques, especialment destacable la petroquímica de Tarragona, i als anys 60 s'instalaran a Catalunya les primeres centrals nuclears (a Vandellòs i Ascó).

Transformacións de l'agricultura: s'abandonarà l'agricultura tradicional espanyola, que era cerealista, i apareixeran noves explotacions, per una banda ramaderes per la producció de llet i carn, i d'altre banda explotacións hortofrutícoles (que son cares). S'introduiràn millores tècniques dins de les explotacións, es compraran especies i llavors seleccionades, s'inveritrà en maquinaria i en nous adobs. A més, el govern incentivarà polítiques com la concentració parcel·laria i la introducció de regadius. Aquests cambis van provocar l'èxode rural, que és l'abandonament del camp cap a les ciutats (això passa perque al haver màquines es necessita menys mà d'obra).

Associat a l'èxode rural, es produirà la desaparició de les petites explotacions, i també apareixeran noves empreses agrícoles que necessitaran molta tecnològia i poca mà d'obra. Modernització dels serveis i el bum de la construcció: S'incrementa el pes dels serveis en el PIB espanyol, gràcies al procès d'urbanització derviat de l'èxode rural i de l'impuls de la indústria, es començarà a construir tant al voltant de les ciutats com al seu interior. A més, en aquests espais s'hauran d'afegir infraestructures, produint una millora dels transports i dels serveis públics.

També milloraran les xarxes de comerç, i augmentarà exponencialment el comerç internacional, especialment amb la importació de béns, com per exemple els automòbils. També es desenvoluparà el sector turístic, fet que comportarà la construcció d'hotels i d'infrastructures de transport. Per últim, es desenvoluparà el sector bancari, ja que es donarà finançació a empreses i particulars. Els resultats de tots aquests canvis es veuen a partir de 1961, i són: 1. creixement del PIB per sobre de la mitjana europea. 2. Increment de la renda per habitant 3. Millora del nivell de vida, que fara que el nivell de vida dels españols s'apropi molt al nivell de vida dels europeus.

El discurs franquista dels anys 60 va anomenar a aquest creixement econòmic com el "milagro espanyol" atribuint-se tot el mèrit. Els historiadors posteriorment han demostrat que aquest creixement econòmic està directament relacionat amb la situació econòmica internacional, en la qual hi havia un període d'expansió, i per tant, l'economia espanyola va ser arrosegada per aquesta onada. Per a mantenir el creixement econòmic el règim va fonamentar l'estructura econòmica espanyola en 3 pilars: 1.

Trameses del immigrants: desde meitats dels anys 50, bona part de la població del camp espanyol va emigrar al exterior (a altres paisos), concretament a França, Alemanya, Suissa, o Bèlgica, que necessitaven molta mà d'obra. Els immigrants enviaven la major part dels seus sous a les famílies que quedaven a Espanya. 2. Divises dels turistes: durant els anys 60 es va produïr una arrivada massiva de turistes, que se sentien atrets pels baixos preus i el bon clima. Els centres de turisme més importants van ser la costa mediterrània i els dos archipèlegs. A Catalunya el turisme arribarà especialment a la Costa Brava i a la Costa Daurada. Els turistes tenien divises molt fortes. 3.

Inversions extrangeres: venien principalment d'Estats Units, Suissa, Alemanya, França i Anglaterra. Els inversors extrangers invertien en Espanya perquè la mà d'obra era molt barata i podien accedir a suvbencions que donava l'Estat. Gràcies a aquests 3 pilars es va produir un superhàbit de la balança de pagaments. 1.3 Els canvis demogràfics i socials 1.3.1 Els canvis a l'estructura demogràfica A partir de 1960 Espanya va experimentar el major creixement demogràfic de la seva història.

Aquest creixement s'aconseguirà gràcies a la devallada de la mortalitat, especialment la infantil, el manteniment d'unes elevadisimes taxes de natalitat derivades del desconeixement de l'ús dels mètodes anticonceptius i de la pròpia moral cristiana del règim. A més, es va produir una política natalista que vol dir que el règim incentivava que les famílies tinguessin fills. A Catalunya la població va passar de 2,9 milions d'habitants al 1940 als 6 milions al 1975. L'índex de mortalitat infantil va caure fins a l'1%. La taxa de fecunditat es va mantenir per sobre de 2,5 fills per dona, i l'esperança de vida es va incrementar tant per homes com per dones.

En les dones es va passar dels 72 anys als 76, mentre que en els homes es va passar del 67 als 70. És un moment de moviments migratoris, que els podem dividir en moviments interiors i moviments exteriors. Els moviments exteriors es van produir cap als països europeus, es calcula que entre 1959 i 1973 van migrar fora d'Espanya un milió i mig d'espanyols. Aquesta migració està protagonitzada per homes sols que tenien com a objectiu millorar les condicions de vida de les seves famílies, enviaven divises, i amb aquestes divises es va millorar el nivell de vida dels espanyols.

A més, el contacte amb altres societats europees va provocar una modernització social, i de fet, gràcoes a aquests immigrants van arribar a Espanya els sindicats lliures de treballadors o les organitzacions no governamentals (ONG). Els moviments interiors: es calcula que 5 milions de persones van camviar de residencia. La causa fonamental és l'èxode rural i la capaçitat d'atracció de les ciutats espanyoles que oferien treball i millors condicions de vida. L'èxode rural va ser molt intens en les zones latifundistes d'Andalusía, Extremadura, Castella la Mancha, i Múrcia. Però també es va donar en les explotacións minifundistes de Galícia, o Castella Lleó.

Les zones d'atracció eren Madrid, Catalunya, el País Vasc, o València. Aquesta migració estava protagonitzada per famílies senceres. A Catalunya van arribar entre 1940 i 1975 aproximadament 1,8 milions de persunes. Venien especialment d'Andalusía i Extremadura, tot i que també hi havia poblacióde les dues Castelles i d'Aragó. S'instalaven principalment a Barcelona i les seves rodalies. Quan arriben es genera un brutal problema d'habitatge, perquè no hi ha prou cases per tothom. Es generaran poblats de barraques, especialmet destacats el de la muntanya de Monjuic i el de Somorrosto.

Dins de Catalunya també es va produïr una despoblació del camp, les comarques més afectades van ser l'Urgell, el Pallars, el Solsonés… Pel que fa la població activa, es va produir una gran transformació de la població activa durant aquesta etapa de la dictadura. Van disminuir els efectius agrícoles i van augmentar els de la indústria i els serveis. Va ser la primera vegada en la història d'Espanya en la que els obrers industrials eren més nombrosos que els pagesos. La major part dels treballadors eren assalariats, tot i que s'incrementa la presència de treballadors autònoms. Les professions que més crèixen seran els funcionaris de l'administració i les professions liberals.

1.3.2 El desequilibrat procés d'urbanització A nivell territorial els canvis en la dictadura franquista es donen en dues branques: 1. Creixement urbà poc ordenat i poc homogeni: les ciutats concentren la major part de la població, i la urbanització es va fer de manera caòtica. Els barris nous densament poblats es van fer sense infraestructures. No hi havia paviment als carrers, no hi havia clavagueram i tampoc enllumenat públic, i els serveis públics eren insuficients. No hi havia escoles ni farmàcies ni transport públic. 2. Despoblació de les zones agrícoles amb una economia estancada: van perdre el 40% de la seva població en 20 anys.

Els pobles quedaven buits, i tot i que es mantenia un percentatge de paigesos, aquests estaven relacionats a,b tasques de temporada. Als pobles la població envellia, i augmentaven els jubilats i desapareixien els joves. CONSEQÜÈNCIA: Creació de dues Espanyes: -Espanya Urbana: molt poblada, dinàmica, i plena de població jove. -Espanya rural: despoblada, endarrerida econòmicament, i envellida. 1.3.3 Les transformacions socials Les transformacions a partir de la dècada dels 60 a Espanya, es caracterteritzen en 5 categories principals: 1. Accès progresiu a la societat de consum: gràcies al augment del poder adquisitiu i a la progressiva incorporació de les dones al mercat de treball asalariat.

Les llars espanyoles es van omplir de béns de consum que no existien fins ara (frigorífics, televisions, rentadores, aparells de cuina..) Les famílies es fan amb automòvils, i el model que es popularotza a Espanya es el Seat 600. 2. Procès de laïcització i de secularització: la societat espanyola comença a separarse de l'esglèsia. Després de la signatura del concili vaticano ll, es fa necessari separar l'esglèsia del règim. Es va posar al capdavant de la conferència episcopal el cardenal Vicente Enrique Tarancón, que era del sector progressista i reformista, i que defensava les llibertats democràtiques i la reconciliació política.

A Catalunya, l'abat de Monserrat Mon señor Escarré, va mostrar públicament la seca posició contrària al règim, especialment per la anticatalanitat franquista. 3. Accès al ensenyament bàsic de tots els espanyols incloent-hi les dones: aquest accès va permetre l'augment d'estudiants universitaris a Espanya. 4. Canvis en les estructures familiars: es va passar d'una família extensa necessària en el camp, a una família nuclear (només pares i fills que caracteritzen la vida urbana). 5. Transformació social per la cual canvia el paper de les dones: a partir de la dècada de 1960 s'aproven noves lleis que canviaran la visió social de les dones en l'etapa franquista.

Especialment en l'àmbit familiar i laboral. Ja no s'estigmatitzarà a les dones solteres, i a més, es donarà accès al mercat de treball, incrementant el nombre de dones asalariades. El percentatge de dones que estudien batxillerat augmentarà fins al 45%. S'acceptaran les primeres asociacions feministes que promulgaven un nou paper per les dones fora de l'àmbit de mare i esposa. A Catalunya es van organitzar les primeres assamblees de dones impulsades per grups d'esquerra i vinculades a la lluita antifranquista. Al 1965 es va celebrar a Barcelona la primera assamblea general de dones, en la que es va constituir el movimiento general de mujeres, que aplegava a dones de tot l'Estat.

1.4 El reformisme polític sense llibertats Amb l'arribada a la vicepresidència del govern de Carrero Blanco a principis dels anys 60, es van intentar aprovar algunes lleis que avancesin en les llibertats dels espanyols. Al 1963 s'aprova la creació del tribunal d'ordre públic, pel qual els delictes polítics passaran a ser jutjats per la justícia civil i no per la militar com es feia fins ara. Això va provocar que la repressió envers als opositors fos menor. També s'aprovarà al 1966 la llei de premsa i impremta, proposta per Manuel Fraga Iribarne, que pretenia acabar amb el sistema de cemsura previa i deixar que es puguessin fer publicacions més lliures.

Es va establir un sistema de multes i penalitzacions que perseguien les publicacions perquè la llei no deixava els límits clars. Al 1967 s'aprova la llei de bases de la seguretat social, que preveu ajudes per la jubilació, per les malalties i per la viudetat. Al mateix any s'aprovarà la llei orgànica de l'estat que confirma la condició d'Espanya com un regne. També s'aprova la llei de representació familiar, per la qual es podràn escollir nous procuradors (diputats), concretament 108, entre les famílies del moviment. Al 1969 es modificarà la llei de successió i s'anomenarà successor de Franco a Joan Carles de Borbó.

Les conseqüències d'aprovar aquestes lleis vindràn determinades per les discrepàncies dins del govern de Carrer Blanco. Algunes lleis es van suspendre, com per exemple la llei de bases de la seguretat social que es va suspendre durant 3 anys. A més, Carrero Blanco, que en un principi volia un cert aperturisme, va veure el perill en aprovar lleis com la llei de premsa i també la va suspendre. Es va produir una crisi interna del govern que es va resoldre amb la creació d'un govern monocolor de Carrero Blanco, i que va acabar amb la sortida del govern dels minsitres més aperturistes com Manuel Fraga.

1.5 El paper de l'oposició L'oposició antifranquista durant l'etapa tecnocràtica es va organitzar per una banda en grups polítics, per una altra banda en la presència de ETA, i per una altra banda en protestes d'estudiants i de ciutadans. A Catalunya també tribarem oposició política, obrera, cultural, i popular, que es mostrarà públicament en els coneguts com els Fets de Palau. 1.5.1 La reorganitzacio de l'antifranquisme Els grups polítics mes detsacats de l'oposicio antiframuqista seràn: 1.

Partit comunista español: dirigit per Dolores Ibaruri i per Santiago Carrillo, que va patir una fortíssima repressió i persecució als seus líders, i fins i tot, al 1963 serà afusellat el seu dirigent Juliàn Grimau. 2. PSOE: menys important perquè tenia menys militància, i tenia una lluita dins del partit entre els dirigents que estaven al exili i els militants del PSOE que s'havien quedat a Espanya. 3. Apareixieran figures molt rellevants com Felipe Gonzàlez, que agafarà la direcció del partit al congrès de Suresnes celebrat al 1972.

Els partits d'esquerra organitzaràn una trobada al 1962 coneguda com el Col·loqui de Munic, 118 polítics espanyols es van trobar a aquesta ciutat alemanya per debatre sobre la situació del país. No només hi havia polítics d'esquerres, sinó també polítics liberals i cristianodemòcrates. En aquesta reunió es va escriure un manifest on es demanaven llibertats i drets bàsics pels espanyols, per exemple l'entrada al mercat comú europeu, demanaven la possibilitat de que puguessin existir partits polítics i organitzacions sindicals, demanaven la llibertat d'opinió, la fi de la censura del govern, etc.

Aquesta reunió va ser anomenada per la propaganda franquista com el Contoberni de Múnic, i els participants espanyols que van tornar al país després de la reunió van ser empresonats només arribar a Espanya. També es van produïr discidències dins del règim (persones que eren del règim van deixar de ser-ho), destaquen dies figures, el ministre d'educació Joaquín Ruíz Gímenez, i l'escriptor i polític Dionissio Ridruejo, que al principi de la dictadura va ser el director de propaganda del franquisme, i que va demostrar la seva oposició a Franco desde 1955-1956 i que va ser empresonat diverses vegades per aquest motiu.

Serà el fundador del partit Unión Social Demòcrata Espanyola al 1974, partit que tindrà un essencial paper durant la transició. 4. País basc: el partit nacionalista basc continuara sent el referent, pero al 59 va apareixer ETA (Euskadita askatasuna). Quan va nèixer, ho va fer com una organització revolucionària i nacionalista social que volia lluitar contra Franco, però un any després es va produir una divisió interna, entre el que coneixem com ETA política, que era partidaris de la lluita política i social en el país basc, i ETA militar, que promulgava la lluita armada en contra de l'estat.

Al 1968 es produeixen els primer atemptats en contra de guardies Civils i policíes, i desde aquell moment es van incrementar les accions terroristes, que provocaràn que l'estat franquista declarès l'estat d'excepció, i que els delictes terroristes fossin considerats com a revelió militar en contra de l'Estat. Al 1970 es va celebrar el procès de Burgos, on es van demanar 6 penes de mort contra militants de ETA, aquest fet va provocar nombroses mobilitzacións, tant a Espanya coma l'exterior, fins al punt que les penes van ser commutades. Fins a la mort de Franco, ETA va provocar 44 morts, i van ser empresonats uns 500 membres de la organització.

Després de la mort de Franco ETA manté la seva activitat demanant l'independència d'Euskadi. Fins a la seva dissolució al 2018, es calcula que ETA va assasinar 817. 5. Moviment obrer: la majoria dels conflictes laborals concentrats en les zones de tradició obrera vinculades a la industrailització, es a dir, Catalunya i País Vasc. Les reivindicacións sempre eren per millores de les condicions laborals, tot i que també feien demandes de llibertats polítiques. El franquisme sempre va reprimir amb duresa aquestas reivindicacions.

Al 1964 es crearà el sindicat Comisions Obreres (CCOO), que va ser al principi una organització clandestina que combinava accions il·lesgals amb vagues convocades per mitjans legals. El seu principal dirigent serà Marcelino Camacho, que va ser empresonat en nombroses ocasions. Al 1967 es va crear la USO, i la UGT mantindrà la seva activitat i la CNT practicament desapareixerà. També va haver protestes per part dels estudiants i la ciutadania, es va crear sindicats d'estudiants com per exemple el sindicat d'estudiants universitaris de Barcelona, que va organitzar el moviment de protesta estudiantil conegut com la caputxinada.

La caputxinada es va produir al 1966 quan el sindicat d'estudiants de Barcelona estava reunit al convent dels pares caputxins de Sarrià. La policia es va situar a l'exterior i van fer un setge perquè els estudiants no puguessin sortir, nombrosos estudiants van resultar detinguts, sancionats, i fins i tot es van tancar centres universitaris que es consideraven el focus de la rebelió antifranquista. Per últim, es van organitzar protestes socials, es van crear entitats i moviments a favor de les llibertats i de la deomcràcia, com per exemple Justícia i pau, Amics de la ONU, Associacions de veins…

Associacions de veïns van liderar l'activisme per millorar les condicions de l'habitatge a aCatalunya, sobretot en els barris nous que havien crescut sense planificació. Els col·legis professionals també buscaran la millora de les condicions laborals de professions en el seu conjunt. 1.5.1 L'oposició a Catalunya L'oposició a Catalunya es pot organitzr en tres grans categiries: 1. Fets de palau (1960): l'orfeó català havia programat un concert al palau de la música en homenatge al naixement del poeta Joan Maragall. En el programa estava previst que es poguès cantar el cant de la Senyera, però a última hora va ser prohibit pel governador de la ciutat.

Quan va arribar el moment de la cançò el públic la reclamar a crits i es va començar a cantar. El govern va detenir per aquesta acciò a diverses persones a Jordi Pujol, a Jaume Casajoana, i a Francesc Pizon que va ser l'impressor d'un full volander (octavilla) que es va llençar al palau en el moment de la cançò. En aquest full volander es va fer propaganda antifranquista. Els 3 detinguts van ser processats en un consell de guerra i condemnats a entre 3 i 7 anys de presó. 2. L'oposició política es va concentrar en el PSUC, que era el Partit Socialista Unificat de Catalunya, que va atreure tant a les classes obreres com als estudiants.

Al 1969 es crearà la coordinadora de forçes polítiques de Catalunya, que estava formada per esquerra republicana, el front nacional d'esquerres i el PSUC entre d'altres. Comissions obreres també va tenir implantació a Catalunya, el seu principal dirigent va se Cipriano Garcia, que va impulsar l'acciò reivindicativa dels treballadors a Barcelona. Es van fer vagues en tots els sectorsper reclamar millores de les condicions laborals, fins i tot en l'ensenyament. 3. L'oposició cultural i popular: La socoetat va organitzar fortes inicitives cukturals, es va incrementar l'ús del català en l'àmbit públic aprofitant la tolerància del règim.

Es creen revistes com per exemple el caball fort, es creen noves editorials com "edicions 62" que publicava llibres únicament en català, es crearan discogràfiques com Edicsa, que promourà cançons en català de "la nova cançò catalana" entre els cuals destaca Serrat, Raimon i Lluís Llach. Es creen entitats culturals com OMNIUM, i projecetes culturals com l'enciclopedia catalana. A més, es faràn campanye per l'ús del català, dues en concret. Al 1966 la campanya "Volem bisbes en català", i al 1969 les campanyes "Català a l'escola" i "llegiu llibres en català".

Per acabat es crearà l'associació de mestres " Rosa Sensat", que volia millorar la formació de les persones que ensenyen, i que va ser el vehicle fonamental de la democratització, de la inclusió, i de la renovació pedagògica del ensenyament en català. Els universitaris es van organitzar fins a la mort de Farnco amb mobilitzacions demanant una univeristat no intervinguda pel règim. 2. La crisi final i la mort de Franco Els primers símptomes de descomposició de la doctadura franquista es van notar a partir de 1969 tot i que la expansió econòmica durarà fins a 1973. Els problemes als que s'haurà d'nfrontar la dictadura són diversos: 1.

La crisi dels darrers governs: a causa del deteriorament físic de Franco, Carrero Blanco tenia més i més poder. Al juny de 1973 va ser nomenat president del govern, pensava que podria ser la persona que donès continuitat al franquisme, però al desembre del mateix any Carrero Blanco va ser assasinat per ETA en un atemptat a Madrid, i això va provocar la divisió del règim en dues faccions. La primera facció era ça coneguda com el bunker: els partidaris de mantenir el règim franquisat si o si. Oberturistes : partidaris de fer un canvi progressiu pero obrir el règim per apropar-lo a la democràcia.

Al gener de 1974 es va formar el nou govern de Arias Navarro que pretenia unir als oberturistes i al bunquer i fer una proposta moderada. Aquest projecte no va a agradar a ningú del règim, i encara menys a la oposició antifranquista, que cada vegada era més forta i que demanava una solució democràtica. L'acció política del govern d'Arias Navarro serà molt poc rellevant, i com veia que no podia actuar, poc a poc es va endurir i va tornar a aplicar repressió com a la fase totalitària. Un bon exemple d'aquesta repressió va ser l'execució de Salvador Puig Antic, acusat d'haver matat a un policía però condemnat a un judici sense garanties i sense proves.

Un altre exemple de l'enduriment de Arias Navarro va ser l'execució al 1975 de 5 condemnes a mort de membres de ETA. Aquestes últimes execucións van incentivar les protestes tant interiors com exteriors. 2. Crisi econòmica: l'expansió econòmica que s'havia iniciat al 1960 es va veure aturada per les seguents causes: Dependència d'Espanya de factors externs: Espanya necessitava importar tecnologia i capitals, per tant, l'economia espanyola necessitava del interès de les potències extrangeres. Crisi internacional del petroli: va ser una crisi global que va fer que el preu del petroli pujès. Espanya depenia d'aquest petroli, i per tant, l'economia es va resentir.

Altíssima inflació: al 1973 es va arribar a un 10% d'inflació, mentre que al 1975 estava a prop del 18%. Aturada dels intercanvis comerçials: Espanya va comprar més del que venia i es va desequilibrar la balança de pagaments. Dèficit pressupostari: fruit de tots els altres problemes. 3. El conflicte de Sàhara: al 1956 França havia pactat amb monarca del Marroc la independència de la zona francesa sense avisar a Espanya. Es produirà el procès de descolonització. Davant d'aquest pacte Espanya va haver d'acceptar l independència de la part espanyola del protectorat. Aquesta independència no es produirà de cop, i al 1957 la primera secessió de la regió de l'Ifni.

Hi ha un cas particular que era el cas del Sàhara, perquè Espanya s'havia compromès amb la població Saharaui que realitzaria un referèndum d'autodeterminació (el Sàhara volia ser independent del Marroc). Aquest referèndum que havia estat aprovat per la ONU no era molt ben vist pel Marroc, que evidenment no volia perdre cap territori. Al 1975 el Marroc, aprofitant la malaltia de Franco va exigir a Espanya el lliurment del territori Saharaui. El rei de Marroc Hasan ll va organitzar la marxa verda, que va ser una "invasió pàcifica" del territori saharaui per als civils. El govern Arias Navarro va signar un acord a Madrid amb el rei Hasan ll i li va lliurar aquest territori. 4.

La mobilització popular: el govern de Franco es va haver d'enfrontar també a la mobilització popular. A partir de 1973 amb la crisi econòmica, la debilitat dels governs i amb Franco al llit, es van multiplicr les manifestacions obreres, estudiantils, i fins i tot veinals. A iniciativ del partit comunista es crearà la junta democràtica al 1974, que integrava al partit comunista, als partits d'esquerra, a importants personalitats de l'àmbit democràtic i a sindicats com comissions obreres. L'objectiu d'aquesta Junta democràtic era treballar en la transició desorés de la mort de Franco, que hvia de ser democràtica.

El PSOE al 1975 crearà la plataforma convergència democràtica, que aplegarà a aquells partits que no estaven en la Junta democràtica com el PARTIT nacionalista vasc o la UGT. Totes dues plataformes proposaven la creació d'un govern provisional que tindria dos objectius fonamentals: Convocar eleccions lliures Aprovar l'amnistia general A Catalunya al 1971 es crea l'assamblea de Catalunya que aplegarà a totes les entitats antifrnquistes, partits polítics,...

Al 1975 es va crear a catalunya el Consell de Forçes polítiques de Catalunya, en el qul estaven tots els partits polítics que estaven en contra de franco i vm fer nombrossisimes accions en contra del règim, van iniciar el treball per la democràcia, i que van dissenyar el que hauria de ser el futur després de la mort de Franco i van adquirir el seguent lemma: "Llibertat, amnistia, i estatut d'autonomia". 5. Mort de Franco: en aquest context interior en el qual ja es demanava la democràcia i en un context extrior en el que Franco era rebutjat, el 20 de novembre de 1975 va morir Franco.

La oposició al franquisme va fracasar en el seu intent de derrocar al dictador, que va morir tranquilament al hospital. Els partits polític espanyols es van organitzar per iniciar el camí cap a la democràcia, s'iniciava per tant una nova etapa en la història d'Espanya que es la transicio democràtica.