El Franquisme: Construcció i Evolució d'una Dictadura

Text del document

El franquisme: la construcció d'una dictadura (1939-1959) Unitat 6 Naomi Gutiérrez Roqué Eix cronològic franquisme (1939-1975) Eix cronològic franquisme (1939-1959) Continguts 1. Un règim dictatorial 2. Una repressió institucionalitzada 3. Relacions internacionals i evolució del règim 4. L'estructura del nou Estat 5. Autarquia i racionament 6. L'oposició: exili i resistència Per ampliar Una novel·la: Jaume Cabré, Les veus del Pamano, 2004 Un llibre d'història: Grup Historaula, Memòria popular del franquisme, 2008 Una pel·licula: Companys, procés a Catalunya, de Josep M. Forn, 1979 https://www.youtube.com/watch?v=kuPaED22hIM&ab_channe l=NACIONVASCA 1.

Un règim dictatorial El franquisme va néixer com una dictadura que va consolidar els poders absoluts de Franco, va confirmar el caràcter antidemocràtic de les institucions i va continuar la repressió dels vençuts practicada durant la Guerra Civil. Característiques del franquisme I El franquisme va instituir un Estat legitimat només per la Guerra Civil i caracteritzat per un autoritarisme extrem. Entre els seus trets més rellevants podem destacar els següents: El totalitarisme El franquisme va néixer com una dictadura inspirada en el model feixista italià i alemany.

Es va suprimir la Constitució del 1931 i, amb això, totes les garanties individuals i col·lectives; es va clausurar el Parlament i es van prohibir tots els partits polítics i els sindicats. Només es va permetre l'existència d'un partit únic i d'un únic sindicat oficial. Hitler i Mussolini Característiques del franquisme II El cabdillisme Franco, investit amb el títol de Caudillo d'Espanya, concentrava tots els poders en la seva persona. Era el cap de l'Estat i, durant molts anys, també fou el president del govern. A més, era generalíssim de tots els exèrcits i cap nacional de Falange Española Tradicionalista y de las JONS, el partit únic.

La concepció unitarista i centralista de l'Estat El franquisme va abolir els estatuts d'autonomia i va fomentar l'espanyolització de la població dels territoris amb una identitat pròpia (Catalunya, el País Basc i Galícia). Característiques del franquisme III La repressió constant i planificada de l'oposició. Amb aquesta finalitat es va crear un aparell legislatiu i institucional encarregat d'eliminar els opositors, atemorir els possibles dissidents i combatre qualsevol manifestació de desafecció. El control dels mitjans de comunicació, que estaven sotmesos a una rígida censura i eren utilitzats com a aparell de propaganda franquista.

Els pilars del règim I Els tres grans pilars institucionals de la dictadura van ser l'exèrcit, el partit únic i l'Església Catòlica. L'exèrcit va ser el suport més destacat del règim i va participar activament en el poder, ja que una bona part dels ministres i dels governadors civils eren militars de carrera. El partit únic, Falange Española Tradicionalista y de las JONS (FET y de las JONS), es va encarregar de proveir el règim de bases ideològiques, de controlar els mitjans de comunicació i de subministrar una bona part dels càrrecs de l'administració.

Els pilars del règim II Per procurar el suport social al règim el partit va constituir algunes organitzacions de masses: el Frente de Juventudes, dedicat a la formació i l'adoctrinament del jovent; la Secció Femenina, la missió de la qual era la formació de la dona en sentit cristià i nacionalsindicalista; el Sindicato Español Universitario (SEU), que era un instrument de control polític dels universitaris, i la Central Nacional Sindicalista (CNS), que aplegava amos i treballadors en una mateixa organització. Els pilars del règim III L'Església Catòlica va tenir un paper destacat en la legitimació i la construcció del règim franquista, que es definia com un Estat confessional catòlic.

Com a resposta a la persecució religiosa que havia tingut lloc a la zona republicana durant la Guerra Civil, la jerarquia eclesiàstica va proclamar el caràcter de "croada" de la guerra i va esdevenir una destacada apologista del franquisme. A canvi d'aquest suport, l'Església va obtenir un finançament públic molt generós (l'any 1939 es va reinstaurar el pressupost de culte i clero), el control gairebé total del sistema educatiu i el predomini de la moral i dels valors catòlics en el conjunt de la societat espanyola.

Els suports socials I Les diferents actituds socials respecte del franquisme, tant a Catalunya com a la resta d'Espanya, han estat definides a partir de tres tipologies: el suport, la passivitat i el rebuig. D'ençà del primer moment la dictadura va tenir el suport de les elits econòmiques i socials, que van recuperar el poder econòmic, social i polític que havien perdut durant la Segona República. També va rebre l'adhesió dels propietaris agrícoles petits i mitjans del centre i del nord d'Espanya, que havien fet costat a la insurrecció.

Les classes mitjanes constituïen un sector social políticament desconcertat pel fet que durant la Guerra Civil s'havien vist clarament desbordades per la revolució social. Així, doncs, malgrat el rebuig ideològic i polític que la dictadura inspirava en els sectors de tradició més democràtica, el trauma de la guerra va convertir la classe mitjana en majoritàriament passiva i apolítica. El seu suport o acceptació del franquisme va ser més una opció oportunista que no pas una clara identificació ideològica, que en el cas de Catalunya es va veure obstaculitzada per l'obsessió anticatalana de les autoritats franquistes.

Els suports socials II Finalment, una bona part dels sectors populars es consideraven perdedors de la Guerra Civil. Però la repressió, el control policial i la por, juntament amb la misèria i l'afany de supervivència, van dur la majoria de les classes populars a la passivitat política i al silenci. Els tràgics records de al Guerra Civil (violència, inseguretat i penúria) van fer de la pau i de la tranquil·litat uns béns molt preuats, encara que se n'hagués de pagar un preu molt alt. Però era una passivitat hostil al franquisme i els treballadors van ser els primers grans opositors al règim i van protagonitzar les primeres mobilitzacions en demanda de millors condicions de vida i de feina.

Els franquistes catalans I La Catalunya franquista estava integrada principalment per industrials, propietaris agraris, grans comerciants i financers, que van identificar-se amb el nou règim amb una adhesió i un activisme molt variat. La militància catalana a la Falange no era gaire abundant i estava formada pels escassos falangistes i membres d'altres grups d'extrema dreta de l'època republicana, una part dels carlins i molts excombatents de l'exèrcit franquista. El fet que l'ocupació de determinats càrrecs polítics comportés la militància falangista obligatòria va fer que algunes persones s'hi adherissin per oportunisme polític i per exigència burocràtica.

Els franquistes catalans II El personal polític que va tenir càrrecs de responsabilitat, de gestió i de representació va ser sempre designat des del poder i entre persones de provada fidelitat al règim franquista. Com que els falangistes i els excombatents no eren gaire abundants ni gaire representatius, una bona part dels designats eren antics militants de l'extrema dreta (carlins, monàrquics, membres de la Unión Patriótica de Miguel Primo de Rivera...), alguns antics lerrouxistes i també membres de les forces polítiques conservadores, especialment de la Lliga Catalana.

El franquisme (als catalans) només els va oferir llocs polítics secundaris en l'administració local (ajuntaments i diputacions), però rarament n'ocupaven d'altres de més rellevància política, atès que les principals autoritats de Catalunya (capità general, governador civil...) van ser habitualment persones provinents de fora de Catalunya. Això responia a la voluntat franquista d'impedir que les autoritats arrelessin al territori i també a una certa desconfiança del franquisme envers els polítics catalans. Les "famílies" del règim I Dins del franquisme van coexistir diversos grups d'influència que formaven part de l'anomenat Movimiento Nacional.

Les diverses "famílies" del règim van tenir representació en els successius governs creats pel dictador, en què sempre hi va haver una elevada presència militar. Tot i això, el seu pes específic va anar canviant amb l'evolució del règim franquista. Els primers que van formar part de l'Estat franquista van ser els grups que havien donat suport incondicional a la rebel·lió militar de l'any 1936: falangistes, carlins, ultracatòlics i monàrquics alfonsins. El falangisme i el seu ideari d'inspiració feixista (nacionalsindicalisme) van tenir un gran protagonisme durant la primera etapa del franquisme, en què semblava que Alemanya podria guanyar la Segona Guerra Mundial.

Les "famílies" del règim II La derrota de les potències de l'Eix l'any 1945 va forçar la dictadura franquista a adaptar-se al nou escenari internacional i els grups d'inspiració catòlica, com ara l'Asociación Católica Nacional de Propagandistas (ACNDP), van augmentar la presència al govern i van esforçar-se a convertir el règim en una "democràcia orgànica" (nacionalcatolicisme). Més endavant, cap a la meitat dels anys cinquanta, i sobretot durant la dècada del 1960, alguns membres i simpatitzants d'una nova organització religiosa, l'Opus Dei, van tenir un gran protagonisme en les transformacions econòmiques de la segona etapa del règim franquista. 2.

Una repressió institucionalitzada El franquisme no va mostrar mai cap interès a trobar una reconciliació amb els vençuts en la Guerra Civil. El seu objectiu sempre va ser destruir o sotmetre tots aquells que mostraven la seva oposició al règim Els instruments de la repressió I La fi de al Guerra Civil no va comportar la fi de la violència. Per imposar el nou ordre franquista es va voler destruir sistemàticament tots aquells que eren considerats contraris al règim: republicans, socialistes, comunistes, maçons i, a Catalunya, també, els catalanistes. Amb aquesta finalitat es va procedir a la institucionalització de la repressió i es van crear lleis i organismes per dur-la a terme.

La primera llei repressiva de caràcter general va ser la Llei de responsabilitats polítiques (1939), que havia de regir la depuració de les persones que havien col·laborat d'una manera o d'una altra amb la República. L'any 1940 s'hi va afegir la Llei de repressió del comunisme i de la maçoneria, per la qual s'incoava expedient als acusats de "defensar idees contràries a la religió, la pàtria i les seves institucions fonamentals". Els instruments de la repressió II L'exèrcit va ser el braç executor principal de la política repressiva fins a l'any 1963, en què es va crear el Tribunal d'Ordre Públic (TOP), una jurisdicció civil especial per als delictes polítics.

Per tant, els primers anys de la postguerra la majoria de les causes van ser jutjades pels tribunals militars en consell de guerra, davant els quals la indefensió dels processats era gairebé total. S'ha calculat que el nombre de catalans jutjats en consells de guerra entre el 1939 i el 1945 devia ser d'uns 40.000. Pel que fa a les xifres de la repressió, es calcula que en el conjunt d'Espanya les persones executades per raons polítiques van ser unes 150.000, 50.000 de les quals aproximadament ho van ser a la postguerra. Els instruments de la repressió III A Catalunya van ser executades per motius polítics gairebé 4.000 persones.

Aquesta xifra és petita si la comparem amb el total espanyol, però cal tenir en compte que la proximitat de la frontera va facilitar que moltes persones compromeses políticament amb la República poguessin escapar-se cap a França. Entre les víctimes de la repressió immediata hi hagué Lluís Companys, que va ser detingut a França pels alemanys el 1940, lliurat a les autoritats franquistes, jutjat en consell de guerra i executat al castell de Montjuïc el 15 d'octubre del mateix any.

Fitxa policial del president de la Generalitat Lluís Companys, 1940 Els instruments de la repressió IV Pel que fa a la població empresonada, s'ha establert que l'any 1940 hi havia a tot Espanya 280.000 presos, 23.300 dels quals eren dones. A la presó Model de Barcelona, per exemple, amb una capacitat de 1.000 persones, hi havia uns 13.000 reclusos al setembre de l'any 1939. A causa d'aquesta saturació es van haver d'habilitar camps de concentració. L'amuntegament i unes condicions higièniques i alimentàries pèssimes van provocar una mortalitat molt alta entre els presoners.

A més, una part considerable dels reclusos van ser enviats als batallons de treballadors, dedicats a la realització d'obres de reconstrucció, en les quals havien de treballar en unes condicions equiparables als treballs forçats. Presó Model de Barcelona Camps de concentració franquistes a Espanya Els instruments de la repressió V El conjunt de mesures repressives adoptades per les autoritats es va caracteritzar per la voluntat d'exemplaritat i de càstig. No sols es tractava de punir, sinó també d'escampar el terror entre la població i de fer callar qualsevol dissidència. Va ser un temps de por i de silenci, atesa la tendència generalitzada a amagar el passat i a no parlar de política.

Així, doncs, la despolitització forçada va ser un dels factors que van contribuir més a la pervivència de la dictadura franquista. Confiscació de béns i depuracions I Les mesures repressives van anar acompanyades d'un ampli procés de confiscació i espoliació de patrimoni dels vençuts. D'una banda, es van confiscar les propietats de la majoria dels exiliats i dels polítics republicans; de l'altra, els béns de tots els partits, dels sindicats, de les associacions i de les entitats vinculades als republicans van passar a engrandir el patrimoni de les institucions del règim.

A Catalunya les sancions econòmiques i la confiscació de béns van afectar un gran nombre de persones; només a la província de Barcelona i de Lleida en van ser afectades més de catorze mil. Confiscació de béns i depuracions II El franquisme també va expulsar del món laboral tothom qui s'havia destacat a favor de la causa republicana. Es van dur a terme una depuració generalitzada dels funcionaris i es va procurar amb pressions que es fes això mateix en el sector privat. L'any 1939 una llei va establir que només es mantindria als llocs de treball els funcionaris clarament adherits al Movimiento Nacional.

El cos de funcionaris del magisteri va ser objecte d'una depuració especialment dura i una tercera part de tots els mestres de Catalunya van ser sancionats amb la separació definitiva, la suspensió temporal de sou i feina o el trasllat forçós de la seva destinació. Confiscació de béns i depuracions III L'exercici de certes professions liberals també va ser objecte de control a partir de les depuracions obligatòries que es van fer als col·legis professionals, com ara el de metges, el d'advocats i el de periodistes, en els quals van causar baixa de manera automàtica tots els exiliats i els processats.

De la mateixa manera, les autoritats van ordenar a les empreses particulars l'acomiadament obligatori de tots els exiliats, dels detinguts sota l'acusació d'abandonament del lloc de treball i dels militants de partits i d'organitzacions d'esquerres. La política franquista envers Catalunya I La victòria de Franco va tenir unes característiques molt particulars a Catalunya, i també al País Basc i a Galícia, perquè els sentiments identitaris d'aquests territoris atemptaven contra el principi de la unitat d'Espanya. Consegüentment, es van prohibir i perseguir les manifestacions lingüístiques i culturals no castellanes que poguessin servir com a base per al manteniment d'actituds nacionalistes.

Una de les obsessions més grans de les noves autoritats franquistes era posar fi al que anomenaven "separatisme català". Per això, el dia 5 d'abril del 1938, tan bon punt l'exèrcit franquista va trepitjar terres lleidatanes, Franco signava un decret que abolia l'Estatut de Catalunya i posava fi a l'autogovern. A canvi, va imposar un regim centralista i uniformista que volia forjar una nova "Cataluña española" de la qual se'n pretenia extirpar definitivament el catalanisme.

La política franquista envers Catalunya II L'intent d'esborrar la identitat catalana va tenir un gran impacte en l'àmbit cultural fins al punt que podem parlar d'un veritable genocidi cultural: es van prohibir els símbols identitatis de Catalunya, es va procedir a una nova retolació dels carrers, es van eliminar monuments públics..., i es va bandejar la llengua catalana de la vida i els espais públics. Així doncs, es va prohibir l'ús de la llengua catalana a l'administració pública, l'escola, els mitjans de comunicació i la vida econòmica i social, i el seu ús fora de l'àmbit familiar fou objecte de multes i sancions.

També va impedir-se que s'emprés en l'edició de llibres, diaris i revistes, en les representacions teatrals, en els espectacles públics i, fins i tot, a les esglésies. La política franquista envers Catalunya III Les principals institucions culturals, com l'Institut d'Estudis Catalans, van haver de passar a la clandestinitat i es va canviar el nom de la Biblioteca de Catalunya pel de Biblioteca Central. Es tractava, en definitiva, de recloure la llengua catalana a l'àmbit estrictament domèstic i d'imposar el castellà com la única llengua oficial i de cultura.

Tot i això, l'actitud de resistència de determinats sectors de la societat va impedir la culminació del projecte franquista, que, passats els primers anys va preferir tolerar un ús restringit i i limitat del català. 3. Relacions internacionals i evolució del règim La consolidació del règim franquista i la seva evolució política van estar molt condicionades pels esdeveniments de la Segona Guerra Mundial i les seves conseqüències més immediates. La Segona Guerra Mundial i l'hegemonia del nacionalsindicalisme (1939-1945) Al començament de la Segona Guerra Mundial (setembre del 1939), el franquisme va mostrar el seu suport a les potències de l'Eix, que l'havien ajudat durant la Guerra Civil.

Espanya, però no es trobava en condicions materials d'involucrar-se en una guerra, de manera que Franco va declarar la neutralitat d'Espanya. En política interior, la Falange Española Tradicionalista y de la JONS va assolir un paper hegemònic en el nou Estat nacionalsindicalista que es volia construir a Espanya a imitació dels règims feixistes.

Ramón Serra Suñer, cunyat de Franco i gran simpatitzant d'Alemanya, va tenir un paper predominant en les relacions amb aquest país i amb les altres potències Mussolini i Hitler La no-bel·ligerància I La victòria alemanya sobre França (juny del 1940) va motivar el pas de la neutralitat a la no-bel·ligerància, una situació que implicava el suport diplomàtic i econòmic a les potències de l'Eix, que en aquell moment es perfilaven com a vencedores de la guerra. Alemanya i Itàlia van sondejar les possibilitats d'integració espanyola en el conflicte i Franco es va entrevistar amb Hitler (Hendaia, 1940) i amb Mussolini (Bordighera, 1941).

Franco, que no era contrari a la idea, considerava la possibilitat d'ampliar les colònies africanes i d'obtenir a canvi altres avantatges com la recuperació de Gibraltar. Trobada a Hendaia de Franco i Hitler Trobada a Bordighera de Franco i Mussolini La no-bel·ligerància II Franco va plantejar un seguit de compensacions econòmiques i territorials que van fer pensar al dictador alemany que el preu era massa alt. Finalment, Espanya no va entrar en la guerra, tot i que va col·laborar en l'esforç bèl·lic amb l'enviament de material estratègic (tungstè) i aprovisionaments.

A més, l'any 1941, una unitat de voluntaris (División Azul) va ser enviada a l'URSS per combatre al costat de les tropes alemanyes i uns 10.500 espanyols van desplaçar-se a treballar a Alemanya. División Azul El retorn a la neutralitat L'octubre del 1943 la guerra va començar a ser clarament desfavorable a les potències feixistes. Aleshores el govern britànic i el nord-americà van pressionar el règim de Franco perquè es distanciés formalment de l'Eix. Fruit d'aquesta nova relació de forces internacional va ser la retirada i la dissolució de la División Azul i la tornada a l'estatus de neutralitat estricta (octubre del 1943).

Després de la derrota d'Alemanya el 1945 el franquisme va haver d'assumir que la seva pervivència exigia prendre distàncies del feixisme. El discurs oficial va començar a presentar el franquisme com un règim catòlic, conservador i anticomunista que podia evolucionar cap a una monarquia en el moment adient. Aquesta nova fase va comportar la marginació del falangisme dels llocs més rellevants del règim i l'abandonament de la nomenclatura i del ritual més clarament feixistes (supressió de la salutació oficial amb el braç enlaire). Els anys del boicot internacional (1945-1947) I La fi de la Segona Guerra Mundial va obrir per al franquisme una etapa d'aïllament i de rebuig internacional.

Efectivament, aquesta hostilitat es va fer evident al llarg dels anys 1945 i 1946, en què les Nacions Unides, creades recentment, van condemnar de manera explícita el règim de Franco, imposat per a la força gràcies a l'ajut de les potències feixistes derrotades. A més, el govern de França va tancar la frontera amb Espanya i un acord de l'Assemblea General de les Nacions Unides va recomanar la retirada dels ambaixadors de Madrid (1946).

Però Franco i els grups que li donaven suport van mantenir sempre el propòsit ferm de perpetuar-se en el poder i la condemna internacional va ser presentada com una maniobra estrangera per desprestigiar Espanya i portar els espanyols a una nova guerra civil Els anys del boicot internacional (1945-1947) II La persistència del franquisme després de la guerra mundial va tenir un cost econòmic i polític enorme per a Espanya, que, com a conseqüència de l'aïllament internacional, va rebre uns ajuts força reduïts en termes comparatius.

Així doncs, l'Espanya de Franco no es va poder beneficiar del programa d'ajuda nord-americana a Europa, l'anomenat Pla Marshall*, iniciat el juny del 1947, i va ser exclosa de la nova aliança ofensiva occidental, l'Organització del Tractat de l'Atlàntic Nord (OTAN), constituïda l'abril del 1949. *Pla Marshall El Pla Marshall, nom popular de l'European Recovery Program (ERP) era un pla dels Estats Units per a la reconstrucció dels països europeus després de la Segona Guerra Mundial.

Reconeixement internacional i predomini del nacionalcatolicisme (1947-1953) I A partir del 1947 la configuració de dos blocs antagònics (URSS i EUA) i l'inici de la Guerra Freda van alterar de manera significativa la situació internacional. En aquest nou context era més important per als Estats Units i els països occidentals comptar amb un bon aliat en la lluita contra el comunisme, el gran enemic en aquells moments, que no pas pressionar el règim franquista per forçar la democratització del seu sistema polític. Malgrat que les condemnes verbals del franquisme es van mantenir, l'acceptació internacional del règim es va anar obrint camí.

L'any 1947 els Estats Units es van negar a imposar noves sancions a Espanya i van pressionar perquè l'ONU no ratifiqués la condemna de l'any anterior. L'any 1950 una nova resolució revocava l'acord de retirada d'ambaixadors d'Espanya. Reconeixement internacional i predomini del nacionalcatolicisme (1947-1953) II A remolc de la nova situació, l'any 1951 Franco va decidir procedir a una remodelació del govern per facilitar l'apropament a les potències occidentals i aconseguir alguns èxits en política exterior.

El nou gabinet va obrir una etapa en el franquisme caracteritzada pel predomini del nacionalcatolicisme, que donava més pes als catòlics en detriment dels falangistes i impulsava figures no tan compromeses amb els principis més autoritaris -Joaquín Ruíz Jiménez va ser nomenat ministre d'educació-. A més, un militar que tindria un paper cabdal en la continuïtat del règim, l'almirall Luis Carrero Blanco, va ser nomenat subsecretari de presidència.

Luis Carrero Blanco Reconeixement internacional i predomini del nacionalcatolicisme (1947-1953) III L'any 1953 Franco va obtenir el definitiu reconeixement internacional del règim amb la signatura dels acords amb els Estats Units i el concordat amb la Santa Seu. L'acceptació del Vaticà exigia a canvi el restabliment explícit de la confessionalitat de l'Estat i un considerable estatus de privilegi per a l'Església Catòlica. Els acords amb els Estats Units van incloure aspectes de caràcter defensiu i econòmic i els dos països es van comprometre a l'ajuda mútua en cas de conflicte.

Els nord- americans van obtenir d'Espanya el dret d'establir i d'utilitzar en territori espanyol un seguit d'instal·lacions militars (bases de Torrejón, Morón, Saragossa i Rota). A canvi Espanya rebia material bèl·lic per modernitzar les forces armades i ajuda econòmica i tècnica (465 milions de dòlars en quatre anys). A més, els acords amb els Estats Units van servir per regularitzar les relacions diplomàtiques i comercials d'Espanya amb els països del bloc occidental.

Els primers intents d'obertura (1953-1959) I Cap a la meitat dels anys cinquanta l'admissió d'Espanya en el context internacional havia donat un respir al franquisme, però molts dels problemes interiors continuaven sense resoldre's. La situació econòmica era molt difícil: la producció augmentava lentament i el nivell de vida a Espanya era molt inferior al dels altres països europeus. Les ajudes nord-americanes no van aconseguir salvar la situació de crisi interna i al carrer van sorgir els primers símptomes de descontentament per la carestia dels productes bàsics i la fam.

Entre l'any 1956 i el 1958 es van produir una onada de protestes obreres en algunes ciutats i els primers moviments de dissidència a la universitat. Els primers intents d'obertura (1953-1959) II Dintre del règim augmentava la pressió dels qui defensaven la necessitat d'un canvi profund en l'orientació econòmica. Aquests dirigents eren conscients de la necessitat de posar fi a l'autarquia i de procedir a la liberalització econòmica i a la seva obertura a l'exterior per reorientar un Estat que es trobava a frec de la fallida. D'aquesta manera, la crítica situació econòmica, l'augment de la protesta social i les noves relacions internacionals van menar Franco cap a un nou canvi de govern.

Els primers intents d'obertura (1953-1959) III L'any 1957 Franco va fer una remodelació de l'executiu en la línia iniciada el 1951, apartant-ne els falangistes i promovent els sectors catòlics. Hi van entrar com a ministres, a proposta de Carrero Blanco, els anomenats tecnòcrates (Navarro Rubio i Ullastres), que eren homes procedents de la institució catòlica Opus Dei i que van ocupar llocs decisius en la direcció econòmica del país. Aquesta nova generació de polítics, la majoria dels quals no havien participat en la Guerra Civil, van protagonitzar l'etapa següent del franquisme, caracteritzada per un intens creixement econòmic a la dècada del 1960. 4.

L'estructura del nou Estat La dictadura franquista va voler donar una imatge de legalitat promulgant un seguit de lleis fonamentals que pretenien substituir la inexistència d'una constitució i creant unes Corts per aconseguir l'aparença de sistema parlamentari. Aquest entramat polític va rebre el nom de "democràcia orgànica" Organització de l'Estat franquista Les lleis fonamentals I L'establiment d'unes lleis polítiques bàsiques per organitzar jurídicament l'Estat franquista va ser un procés llarg: va començar en plena Guerra Civil i es cloure l'any 1966 amb la promulgació de la Llei orgànica de l'Estat.

El gener de l'any 1938, en què Franco va designar el seu primer govern, va començar la veritable tasca de construir o institucionalitzar el règim. El primer tret del nou Estat va ser la concentració de poders en la persona de Franco, fet que es va mantenir fins a la mort del dictador. Franco era el cap de l'Estat, el cap del partit i generalíssim dels tres exèrcits. També era cap del govern, presidia el Consejo Nacional, nomenava el secretari general del Movimiento i tenia poders excepcionals per promulgar lleis en casos d'urgència. L'any 1938 també es va promulgar el Fuero del Trabajo, una primera llei fonamental de clara inspiració feixista basada en la Carta del Lavoro italiana.

Les lleis fonamentals II L'any 1942 es van crear unes Corts consultives sense poder legislatiu (Llei constitutiva de les Corts Espanyoles) L'any 1945, després de la derrota de les potències de l'Eix, el règim de Franco es va veure obligat a promulgar les noves lleis fonamentals per congraciar-se els aliats. Així, doncs, es va instaurar el Fuero de los Espanyoles, que pretenia aparentar que a l'Espanya de Franco també els ciutadans gaudien d'unes certes llibertats polítiques, i la Llei del referèndum nacional. L'any 1947 la Llei de successió va permetre a Franco designar el seu successor "a títol de rei".

Aquesta llei creava també dos nous òrgans, el Consell de Regència i el Consell del Regne, tots dos designats pel Caudillo. L'any 1958 es va promulgar la Llei de "Principios del Movimiento Nacional", que va instituir el Movimiento Nacional com a únic partit i va establir que tots els alts càrrecs civils o militars passessin a ser considerats membres nats del Movimiento. Lleis fonamentals La democràcia orgànica I El franquisme rebutjava el sistema democràtic basat en la voluntat popular, en el sufragi i en la separació de poders.

Per a la construcció del nou Estat es va inspirar en l'Estat corporativista italià, que organitzava la participació popular a partir de tres unitats bàsiques: la família, el municipi i el sindicat, elements naturals representatius de la societat i que el règim considerava superiors als partits polítics, que són l'instrument de participació ciutadana en el règims democràtics. El sistema va ser anomenat democràcia orgànica, un nom amb el qual es pretenia donar legitimitat democràtica al franquisme, però evitant clarament la democràcia representativa.

La democràcia orgànica II La representació popular en les institucions de l'Estat es va regular a partir de la Llei constitutiva de les Corts (1942), una llei fonamental que definia les Corts com a "òrgan superior de participació del poble espanyol en les tasques de l'Estat". Tots els seus representants, anomenats procuradors, eren designats pel poder i entre ells hi havia els ministres, els membres del Consejo Nacional del Movimiento i de l'organització sindical. També hi havia procuradors que ho eren per raó del seu càrrec: els alcaldes de les ciutats més grans, els rectors de les universitats i els representants de la jerarquia eclesiàstica.

Es tractava, per tant, d'una representació corporativa per terços: el sindical, el d'entitats i el de l'administració local (ajuntaments i diputacions). A partir de la nova llei orgànica del 1966 van sorgir els anomenats procuradors pel terç familiar, que eren elegits per mitjà de sufragi pels caps de família (les dones només tenien dret a vot si eren caps de família). La democràcia orgànica III Aquestes Corts franquistes no eren elegides democràticament i no tenien un poder legislatiu autèntic, perquè el govern era l'organisme que decidia quins projectes de llei podien passar a les Corts i quins aprovava directament (decret llei).

Es tractava només d'un òrgan de col·laboració amb el cap de l'Estat, perquè Franco controlava el poder legislatiu i tenia dret a vetar les lleis. La democràcia orgànica IV En el pla territorial el poder del govern es transmetia per mitjà de la vella institució dels governadors civils de les províncies, que, a més, eren caps provincials del Movimiento. A cada província es va instituir també un governador militar com a prova de la dualitat del poder franquista. També es va restablir l'estructura militar de les capitanies generals, que havia estat suprimida durant la República. Als ajuntaments els alcaldes, que eren també caps locals del Movimiento, eren elegits directament pel governador civil.

La democràcia orgànica V Un altre poder de l'Estat van ser els sindicats verticals, anomenats posteriorment Organización Sindical Española (OSE), que depenien d'un secretari general amb rang de ministre. La llei d'unitat sindical del 1940, inspirada en el model corporatiu de la Itàlia feixista, integrava en un mateix sindicat empresaris i treballadors, organitzats per branques de producció. La democràcia orgànica VI L'Estat exercia una tutela fèrria sobre la classe obrera i dictava les condicions laborals (salaris, durada de la jornada laboral, vacances, permisos...), sense cap possibilitat de negociació col·lectiva ni tampoc de fer vaga, que era il·legal.

El resultat d'aquest control estricte van ser unes condicions de treball extremes que van comportar el manteniment de salaris baixos per als treballadors i van permetre uns beneficis empresarials molt elevats. L'única possibilitat de defensa dels interessos dels treballadors va ser l'establiment dels enllaços sindicals, uns càrrecs d'elecció directa establers a partir del 1954. 5. Autarquia i racionament La victòria de Franco en la Guerra Civil va tenir unes repercussions econòmiques molt negatives. A curt termini va comportar fam i misèria per a molts espanyols.

A llarg termini va consolidar una economia poc competitiva que va dificultar en gran mesura la reconstrucció i el creixement econòmic de la postguerra. L'autarquia i els seus efectes (1939-1959) Un dels objectius principals de la primera etapa del franquisme va ser l'autosuficiència econòmica (autarquia). Per això es va fomentar una política econòmica d'aïllament exterior i de substitució del lliure mercat per la intervenció de l'Estat en l'economia. Aquesta política es justificava amb un discurs feixista i patriòtic. La política autàrquica va tenir tres grans àmbits d'actuació.

L'autarquia i els seus efectes (1939-1959) – reglamentació de comerç El primer va ser la reglamentació del comerç exterior. D'aquesta manera, les importacions i les exportacions van passar a ser completament controlades per l'Estat, i calia una autorització administrativa per fer-ne. Amb aquesta mesura es pretenia limitar al màxim els intercanvis amb l'exterior, reduint les importacions als productes considerats imprescindibles. El resultat d'aquestes restriccions va ser l'encariment dels productes que l'Estat havia d'importar (per exemple, el petroli) i una gran escassetat de béns de consum.

La manca d'abastament va afectar també les matèries primeres (al llarg de la dècada del 1940 les importacions de cotó per a la indústria tèxtil catalana estaven entre el 50 i el 75% del volum del 1935) i el subministrament elèctric va patir restriccions, fet que va provocar un descens notable de la producció industrial. L'autarquia i els seus efectes (1939-1959) – foment de la indústria I El segon àmbit d'actuació va ser el foment de la indústria, sobretot la d'interès estratègic, amb la finalitat d'assegurar la independència militar i política del nou Estat.

Una sèrie de lleis i de mesures van afavorir la creació d'empreses públiques i també la nacionalització de sectors considerats indispensables. També es va fomentar el desenvolupament de les indústries de béns d'equipament*, que van rebre una ajuda pública considerable i continuada, fet que va tenir com a conseqüència una despesa pública elevada que, al seu torn, va desencadenar uns efectes inflacionistes importants. L'any 1941 es van nacionalitzar totes les companyies de ferrocarrils i es va crear la Red Nacional de Ferrocarriles Españoles (RENFE). L'any 1945 es va procedir a la nacionalització de la Compañía Telefónica nacional de España (CTNE).

*Béns d'equipament Conjunt de béns materials, tals com plantes industrials, maquinària, instal·lacions, serveis, etc, necessaris per al funcionament d'una unitat de producció. L'autarquia i els seus efectes (1939-1959) – foment de la indústria II L'any 1941 es va fundar l'Instituto Nacional de Industria (INI), destinat a ser el promotor d'aquesta nova política industrial. L'INI va impulsar la creació d'un gran nombre d'empreses públiques l'objectiu de les quals era la producció de béns que el sector privat no fabricava per manca de rendibilitat o perquè requerien despeses d'inversió molt altes.

L'Estat va prioritzar les inversions en sectors vinculats als interessos de la defensa militar (hidrocarburs, vehicles de transport, construcció naval, siderúrgia, etc.) En aquesta primera dècada del franquisme es van crear les principals empreses del grup: Iberia (1943), Banco Exterior de España (1943), Endesa (1944), Enher (1946), Ensidesa (1949) i Seat (1950). L'autarquia i els seus efectes (1939-1959) – el sector agrari El tercer àmbit de l'intervencionisme estatal va afectar el sector agrari L'Estat regulava la producció, la comercialització, els preus i el consum de la majoria de productes.

Els baixos preus oficials van provocar un descens de la producció i, alhora, va fer minvar la productivitat per hectàrea, que va arribar a situar-se, a la dècada del 1940, al nivell del començament del segle XX. L'autarquia i els seus efectes (1939-1959) I El resultat de la política autàrquica va ser un profund estancament econòmic, caracteritzat pel col·lapse del comerç exterior, el descens de la producció i del consum i la disminució del nivell de vida de la població.

A més, va provocar una frenada de les tendències modernitzadores de l'economia espanyola iniciades a la primeria del segle XX i va comportar una ampliació de les diferències amb els nivells de benestar dels països de l'Europa occidental. Així, mentre que la majoria dels països afectats per la Guerra Mundial van trigar de cinc a vuit anys a recuperar la situació econòmica del 1939, Espanya va trigar quinze anys a assolir la del 1935. L'autarquia i els seus efectes (1939-1959) II L'autarquia va tenir unes particulars conseqüències negatives sobre les industries catalanes, que es dedicaven majoritàriament a la fabricació de béns de consum.

Aquest sector no era considerat per les autoritats franquistes d'interès nacional, per la qual cosa no va gaudir dels privilegis atorgats a d'altres indústries (millors quotes de matèries primeres, limitació de les restriccions elèctriques, etc.). Racionament i mercat negre I La reglamentació de l'economia autàrquica comportava el control del mercat per part de l'Estat. Els productors agrícoles estaven obligats a lliurar la producció a un preu de taxa i l'Administració era l'encarregada de vendre els productes a un preu també regulat.

El resultat va ser la manca d'abastament d'aliments i el racionament dels productes de primera necessitat, que es distribuïen per mitjà d'una cartilla de racionament, vigent fins al 1952. Racionament i mercat negre II La taxació dels preus dels aliments per sota del seu valor va comportar que molts productors preferissin amagar la producció per vendre-la al mercat negre, que els proporcionava uns guanys més elevats. El frau del mercat negre afectava els aliments, les matèries primeres i els productes industrials, els preus dels quals solien ser, en aquest circuit, tres o quatre vegades superiors als oficials.

Unes dures condicions de vida I El nivell de vida de la població va disminuir considerablement com a conseqüència de la inflació i dels sous baixos, que van créixer molt lentament entre el 1939 i el 1951 i sempre per sota dels preus. Segons dades oficials, el cost de la vida a Barcelona va multiplicar-se per 5,4 entre els anys 1937 i 1950, mentre que l'increment dels salaris es va multiplicar tan sols per 2,7. Es calcula també que l'any 1945 la renda per càpita real dels espanyols era un terç de la del 1935, i que el poder adquisitiu d'un treballador de la indústria tèxtil era, l'any 1942, no més d'un 28% del que tenia l'any 1936.

Unes dures condicions de vida II D'aquesta manera, la fam va afectar una part significativa de la població i la precarietat es va fer evident també en la manca d'habitatges dignes, sobretot a les grans ciutats. Tot això va provocar un augment del barraquisme als afores de Madrid, Barcelona, València i Bilbao, la utilització de coves com a habitatge i el desenvolupament del fenomen dels rellogats.

Unes dures condicions de vida III A causa de la fam, del fred i de la insalubritat dels habitatges es van estendre un conjunt de malalties ja erradicades en dècades anteriors, com el còlera, el tifus i la tuberculosis, que es van convertir en el símbol més visible de les terribles condicions de vida durant la postguerra. Així, l'any 1941 la taxa de mortalitat va assolir a Espanya un màxim del 18,7%0, i la de mortalitat infantil, el 143%0. La fragilitat dels infants els va fer víctimes d'altres problemes sanitaris, com el raquitisme, que anteriorment havien afectat només petites àrees especialment subdesenvolupades.

Aquests anys el creixement vegetatiu va baixar fins al 0'9%0 i l'esperança de vida es va situar l'any 1945 en 47 anys per als homes i en 53 per a les dones. 6. L'oposició: exili i resistència La repressió sobre les organitzacions i les persones compromeses amb la República va provocar l'exili de milers de republicans. A l'interior l'oposició de Franco va quedar desarticulada, Malgrat que a poc a poc es va anar reorganitzant en unes condicions de dificultat extrema. La trajectòria de l'exili I En la fase final de la Guerra Civil gairebé 450.000 republicans van abandonar Espanya i van arribar a França pels Pirineus o al nord d'Àfrica (Algèria, Marroc) per alguns ports mediterranis.

La immensa majoria van refugiar-se a França i molts van ser internats en camps de refugiats que les autoritats franceses havien improvisat amb barracons precaris tancats per un filat. Una bona part dels fugitius va tornar a Espanya quan el règim va comprometre's a no actuar en contra dels qui no haguessin comès delictes de sang, promesa que no va complir. Al voltant de dues-centes mil persones van romandre a l'exili o només van tornar a Espanya després de la mort del dictador. Pel que fa a Catalunya, la xifra d'exiliats definitius se situa al voltant de 50.000 persones.

L'exili va suposar la pèrdua d'importants personalitats en els camps polítics, sindical, intel·lectual, professional, artístic i científic, fet que va comportar una extraordinària pèrdua de capital humà que va incidir en el baix nivell de la producció cultural de la postguerra. La trajectòria de l'exili II A França s'hi va establir una important colònia d'emigrats espanyols, principalment a les ciutats del sud (Tolosa, Montalbà, Albi, Perpinyà, Bordeus i París).

La seva situació es va fer més difícil durant l'ocupació alemanya de França, perquè els emigrats espanyols, que eren en general considerats comunistes perillosos, van ser perseguits i alguns deportats a camps de concentració nazis, on van trobar la mort. Això va fer que molts refugiats emigressin a la Gran Bretanya i a Amèrica, però uns altres es van incorporar a la Resistència francesa, que lluitava contra els ocupats. Molts exiliats que van marcar cap a Hispanoamèrica es van instal·lar a Mèxic, el país que va acollir generosament un nombre més gran d'espanyols gràcies a la decisió política del president Lázaro Cárdenas.

Uns altres es van instal·lar a l'Argentina, Colòmbia, Xile, Veneçuela i Cuba. També n'hi va haver que van anar a la Unió Soviètica, on ja residien uns 3.000 infants espanyols que hi havia estat enviats l'any 1937. La trajectòria de l'exili III A l'exili s'hi va desenvolupar una part molt important de l'oposició al franquisme. Les institucions polítiques de la República i dels governs català i basc van continuar funcionant a l'exili. A Mèxic, l'any 1945, s'hi van celebrar les primeres corts republicanes a l'exili s'hi va elegir un govern republicà, institució que es va mantenir fins al 1977.

Pel que fa al govern de la Generalitat, a la mort del president Lluís Companys, Josep Irla, president del Parlament de Catalunya, va assumir la presidència de la Generalitat a l'exili i el 1945 va formar un govern integrat per diverses personalitats de prestigi (Pompeu Fabra, Rovira i Virgili...). Aquest govern, però, tan sols va sobreviure dos anys. Arran de la dimissió d'Irla com a president l'any 1954, un grup d'antics diputats del Parlament català, reunits a l'ambaixada espanyola a Mèxic, país que no havia reconegut el règim de Franco, va elegir Josep Tarradellas com a nou president de la Generalitat.

Josep Tarradellas L'evolució de l'oposició I A grans trets, l'actuació de l'oposició durant el primer franquisme es pot dividir en tres etapes notablement diferenciades. La primera, del 1939 al 1944, es va caracteritzar per la difícil i arriscada reconstrucció de les organitzacions polítiques i sindicals. Tot i la implacable repressió policial, que desarticulava constantment les organitzacions i n'empresonava els dirigents, alguns nuclis de sindicalistes de la CNT i de la UGT, de partits obrers, com el PSOE, el PSUC i el POUM, i de republicans, com ERC, van intentar reconstruir la seva estructura en la clandestinitat.

També cal esmentar la creació el 1940 a París del Front Nacional de Catalunya, format per joves nacionalistes procedents d'ERC i d'Estat Català, i, el gener del 1945, del Moviment Socialista de Catalunya, integrat per dissidents del POUM i del PSUC. Front Nacional de Catalunya Publicació Endavant, setmanari del Moviment Nacional de Catalunya L'evolució de l'oposició II El fet més significatiu fou el manteniment d'una activitat guerrillera (maquis) protagonitzada per antics combatents republicans que no es resignaven a la derrota.

Des de França van organitzar partides de guerrillers, impulsades sobretot per anarquistes i comunistes, que van entrar a Espanya i actuaren a les zones rurals i de muntanya, malgrat que també es van fer accions significatives a grans ciutats com, com Barcelona i Madrid. L'acció més espectacular va ser la invasió de la vall d'Aran, organitzada pels comunistes del PCE i iniciada el 18 d'octubre del 1944. Els guerrillers van ocupar la vall, llevat de Vielha, durant deu dies, però es van haver de retirar i l'acció va acabar en fracàs. Malgrat això, l'activitat guerrillera es va mantenir, encara que de manera residual, fins al 1952.

Els maquis a l'octubre de 1944 L'evolució de l'oposició III La segona etapa, del 1945 al 1947, va comportar una notòria activitat, esperonada per la victòria aliada en la Segona Guerra Mundial, que van crear unes condicions internacionals favorables a una hipotètica caiguda del règim franquista. La possibilitat d'una intervenció aliada a Espanya va provocar la creació de plataformes unitàries de l'oposició. L'any 1945 va formar-se a Catalunya l'Aliança Nacional de Forces Democràtiques, integrada per organitzacions provinents de l'etapa republicana, al marge dels comunistes, amb l'objectiu de lluitar conjuntament pel restabliment de la legalitat republicana.

L'evolució de l'oposició IV Ben aviat, però, van sorgir divergències entre les institucions unitàries. Alguns sectors del PSOE i els grups més reformistes de la CNT van considerar inviable la restauració republicana a curt termini i es van apropar als monàrquics dissidents del franquisme per proposar l'obertura d'un període constituent que decidís com havia de fer-se la tornada a un règim democràtic. Altres grups, com ERC, el PSUC i el PCE, i també una altra part del PSOE i el sectors de la CNT, que el 1939 va fundar el Moviment Llibertari Espanyol, van continuar defensant la restauració d'un règim republicà.

Un altre element de discrepància provenia de la manera com calia actuar per enderrocar el franquisme: mentre que la majoria confiava en la intervenció dels aliats, els comunistes i els anarquistes prioritzaven una actuació guerrillera per preparar una insurrecció generalitzada de la població. L'evolució de l'oposició V Finalment, la tercera etapa, del 1948 al 1951, va ser de desmoralització a causa de la consolidació de la dictadura. A la darreria del 1948 es va fer palès el fracàs de totes les opcions de l'antifranquisme.

Era evident que cap potència no estava disposada a col·laborar per fer caure el dictador espanyol, ni semblava possible que la guerrilla o una mobilització popular posés fi a la dictadura. A més, la policia franquista i la Guàrdia Civil havien liquidat pràcticament tota la resistència política a l'interior del país (POUM, UGT, republicans, nacionalistes...) o bé es desgastaven en lluites i escissions a l'exterior (PSOE). Durant aquests anys els comunistes (PSUC-PCE) van proposar la fi de la lluita guerrillera. Es va iniciar llavors una nova etapa en la qual les organitzacions polítiques van anar-se vinculant a les lluites socials i reivindicatives de les classes populars.

El ressorgiment de la conflictivitat social I Al final de la dècada del 1940 va començar a ressorgir a Espanya un tímid moviment de protesta popular, protagonitzat per les classes treballadores, contra la precarietat de les condicions de vida i de treball. Aquestes primeres actuacions obreres, que mostraven una clara actitud de rebuig de la dictadura, eren fruit de la reorganització incipient de l'esquerra, però sobretot de les dures condicions de treball de la postguerra. El ressorgiment de la conflictivitat social II A partir del 1945 hi va haver conflictes laborals en els sectors tèxtil i metal·lúrgic, sobretot a Barcelona, Sabadell, Terrassa i Mataró, provocats pels baixos salaris.

L'any següent (1946) hi va haver una primera vaga general a Manresa El 1947 una vaga general al País Basc El 1958, un ampli moviment de vaga a Astúries. Però l'acció reivindicativa de més transcendència popular va ser probablement la vaga de tramvies de Barcelona, convocada a conseqüència del deteriorament de la vida a causa de l'augment dels preus. L'any 1951 l'increment de 20 cèntims del preu del bitllet del tramvia va provocar un boicot generalitzat de la població, que va culminar en una vaga general el 12 de març. El governador civil i l'alcalde de Barcelona van ser destituïts i la puja de tarifes va ser anul·lada per les noves autoritats.

L'any 1957 un segon increment de preus va provocar una nova vaga de tramvies. El ressorgiment de la conflictivitat social II Paral·lelament, el moviment d'estudiants s'anava desvetllant del període de letargia i els anys 1956-1957 es van desenvolupar les primeres revoltes d'estudiants a les universitats de Madrid i de Barcelona. Com a protesta per les detencions que hi hagué arran de la segona vaga de tramvies l'any 1957 es va formar una assemblea lliure i més de 700 estudiants de la Universitat de Barcelona van ser sancionats (Fets del Paranimf*). Aquest, però, va ser l'inici d'un important moviment estudiantil contra el franquisme.

La tancada al Paranimf *Fets del Paranimf Es coneix com els Fets del Paranimf els actes de protesta estudiantil ocorreguts a la Universitat de Barcelona el 18 i 19 de febrer de 1957. Va ser seguit el 21 de febrer amb una assemblea, considerada com la Primera Assemblea Lliure d'Estudiants de la universitat. L'octubre de 1956 es va produir la invasió d'Hongria per l'exèrcit Roig soviètic que varen estar aprofitades pels estudiants per protestar contra el règim franquista. Durant les protestes es van llençar retrats de Franco i José Antonio Primo de Rivera al carrer i la universitat va ser tancada per les autoritats franquistes durant un mes.

En resposta, es va realitzar la I Assemblea Lliure d'Estudiants al Paranimf.