El Franquisme: Construcció d'una Dictadura (1939-1959)

I 18 flashcards i 12 preguntes més al document.

Text del document

1 El franquisme: la construcció d'una dictadura (1939-1959). 1. Un règim dictatorial. 1.1. Característiques del franquisme. Era un règim nascut d'una guerra i amb un autoritarisme extrem i amb les següents característiques: - Totalitarisme. Era una dictadura inspirada en els models italià i alemany, sense constitució, sense garanties individuals ni col·lectives. El parlament va ser tancat i solament eren legals el partit únic i el sindicat oficial. - Cabdillisme.

Franco era el Caudillo de España i en la seva persona concentrava els càrrecs de Jefe del Estado, Presidente del Gobierno (fins el 1973), Generalísimo de los Ejércitos de Tierra, Mar i Aire i Jefe Nacional de Falange Española Tradicionalista y de las JONS. - Concepció unitarista i centralista de l'Estat. Van ser abolits els estatuts d'autonomia i es practicà la castellanització dels territoris amb identitat pròpia. - Repressió constant i planificada de qualsevol tipus d'oposició mitjançant un complex aparell legal, institucional i policial. - Control dels mitjans de comunicació amb una rígida censura i una propaganda que glorificava el dictador. 1.2. Els pilars del règim.

- L'exèrcit era molt nombrós i de les seves files procedien molts ministres, governadors civils de les províncies, caps de la policia, directius d'empreses estatals i altres alts càrrecs. - FET y de las JONS era el partit únic, encarregat de donar una ideologia al règim i de proveir- lo de quadres per a l'administració.

Tenia uns sèrie de Delegaciones Nacionales, entre les quals hi destacaven: - la Delegación Nacional de Prensa y Propaganda, encarregada de la censura; - el Frente de Juventudes, per a l'adoctrinament dels joves; - la Sección Femenina, per a l'adoctrinament de les dones en un ideari catòlic i retrògrad; - la Central Nacional Sindicalista (CNS), un sindicat vertical i corporatiu que aplegava empresaris i treballadors sota el control de l'Estat; - el Sindicato Español Universitario (SEU), per al control polític dels universitaris; - la Delegación Nacional de Deportes, controlava els esports i els utilitzava com a propaganda del franquisme.

- L'Església Catòlica va legitimar el règim amb el títol de Cruzada de Liberación i li va fer molta propaganda fins el final. A canvi obtingué que l'Estat fos confessional, un finançament molt generós, el control de l'ensenyament i de la moral (censura eclesiàstica). 1.3. Els suports socials. Tots els espanyols van ser catalogats en tres tipus: adictos, desafectos i indiferentes. Entre els adictos destacaven les classes altes, que van recuperar el poder econòmic, social i polític que havien perdut durant la República. També s'incloïen els propietaris agrícoles petits i mitjans del centre i del Nord, molt conservadors i catòlics.

Les classes mitjanes urbanes formaven part dels indiferentes, ja que havien simpatitzat amb les idees democràtiques, però s'havien espantat a causa del procés revolucionari que es va desenvolupar durant la guerra. En la seva major part van ser passius, encara que alguns dels seus membres van simpatitzar amb el franquisme per actituds oportunistes. Aquesta postura va ser obstaculitzada a Catalunya per l'obsessió anticatalanista del franquisme. Els sectors populars, per les seves simpaties republicanes, eren en gran part els desafectos. Però la repressió, la por i la propaganda es van neutralitzar. 1.4. Els franquistes catalans.

Les classes altes catalanes es van identificar amb el franquisme, però amb un grau de fervor molt variat. Solament estaven preocupades pels seus negocis i la pau social. 2 El personal polític procedia dels escassos falangistes i excombatents catalans, d'antics militants de l'extrema dreta (carlins, de la Unión Patriótica de Primo de Rivera), de la Lliga i del lerrouxisme. Aquesta gent ocupà càrrecs de segons ordre (diputacions, ajuntaments). Els principals càrrecs (capità general, governadors civils) procedien d'altres territoris, perquè el franquisme no es fiava dels catalans, encara que fossin dels seus. 1.4. Les diferents "famílies" del règim.

FET y de las JONS, després anomenada Movimiento Nacional, no va ser un grup homogeni i en ell hi van conviure diferents grups ideològics. Els militars van tenir un pes molt destacat en els governs de Franco, però ell sempre va fer equilibris entre les diferents "famílies". En les primeres etapes hi havia falangistes, carlins, monàrquics alfonsins i ultracatòlics, sent els primers els que més hi van destacar fins el 1945 Era el concepte del nacionalsindicalisme. La derrota d'Alemanya va donar molt pes als membres de l'Asociación Católica Nacional de Propagandistas (ACNDP), que es van esforçar per donar una imatge més amable al règim amb la "democracia organica".

Així va començar el nacionalcatolicisme. 2. Una repressió institucionalitzada. 2.1. Els instruments de la repressió. La fi de la guerra no va suposar l'acabament de la violència. Els enemics del règim van ser perseguits: republicans, socialistes, anarquistes, comunistes, maçons, catalanistes i basquistes. La Llei de responsabilitats polítiques (1939) implicava la depuració de totes les persones que havien col·laborat d'alguna forma amb la República. La Llei de repressió del comunisme i de la maçoneria (1940) era contra els acusats de "defensar idees contràries a la religió, la pàtria i les seves institucions fonamentals".

Els acusats eren jutjats per militars en consells de guerra, davant dels quals la indefensió era total. Mitjançant aquests mecanismes van ser executades unes 150.000 persones, de les quals unes 50.000 ho foren després de la guerra. Al 1963 fou creat el Tribunal de Orden Público (TOP), de caràcter civil i especialitzat en la repressió dels crítics amb el règim. A Catalunya la xifra d'executats fou baixa, d'unes 4.000 persones, a causa de la proximitat de la frontera francesa. Entre ells Lluís Companys, lliurat pels alemanys a Franco i executat el 15- X-1940, després d'un consell de guerra. Vers el 1940 hi havia a Espanya 280.000 presos, dels quals 23.300 eren dones.

Les presons estaven saturades. Així, a la Model de Barcelona, amb una capacitat de 1.000 persones hi havia 13.000 detinguts. Per això es van obrir camps de concentració, on les condicions de vida eren penoses i on els presos estaven obligats a treballs forçats (Valle de los Caídos), havent- hi unes taxes de mortalitat molt altes. La voluntat d'exemplaritat i de càstig va crear un clima de terror. Ningú volia parlar del passat ni de política. 2.2. Confiscació de béns i depuracions. Van ser confiscats els béns del exiliats, dels republicans, dels partits, sindicats i associacions vinculats a la República, que van passar a les institucions del règim.

Solament a Barcelona i a Lleida van ser afectades les propietats de 14.000 persones i entitats. Es va dur a terme una ferotge depuració de funcionaris. Així, a Catalunya la tercera part dels mestres van perdre la feina o van ser obligats a trasllats forçosos. Però el règim també va pressionar les empreses privades perquè acomiadessin els desafectos. Els col·legis professionals, com els de metges, advocats i periodistes, van prohibir l'exercici de les seves professions als simpatitzants de les organitzacions d'esquerres. Així, milers de famílies van ser abocades a la misèria. 2.3. La política franquista envers Catalunya.

3 Una de les obsessions del franquisme va ser acabar amb les manifestacions culturals pròpies de Catalunya, el País Basc i Galícia. El 5-IV-1938, amb l'ocupació de Lleida, un decret abolí l'Estatut de Catalunya i establia un sistema centralista i uniformista en la "Cataluña española". Es practicà un genocidi cultural: el català va ser prohibit al carrer, a les escoles, a les representacions teatrals, en els mitjans de comunicació i, inclús, a les esglésies; foren canviats els noms de localitats i de carrers, foren eliminats monuments, etc. Estava multat parlar català en públic. L'Institut d'Estudis Catalans passà a la clandestinitat.

Malgrat això, hagué una actitud de resistència entre sectors de la societat catalana. 3. Relacions internacionals i evolució del règim. 3.1. La Segona Guerra Mundial i l'hegemonia del nacionalsindicalisme (1939-1945). Quan començà la Segona Guerra Mundial (1-IX-1939), el franquisme mostrà les seves simpaties per les potències de l'Eix que l'havien ajudat durant la Guerra Civil. Però l'estat d'Espanya va impedir la seva implicació directa i Franco va declarar la neutralitat. En política interior, la FET y de las JONS va implantar l'Estat nacionalsindicalista, una imitació del feixisme.

La figura clau fou Ramón Serrano Súñer, cunyat de Franco, simpatitzant d'Alemanya i ministre de la Governació (1938-1941) i d'Exteriors (1940-1942). La no-bel·ligerància. La victòria alemanya sobre França (VI-1940) va fer que el govern abandonés la neutralitat per la no-bel·ligerància. Franco s'entrevistà amb Hitler (Hendaia, 1940) i Mussolini (Bordighera, 1941), on es mostrà partidari d'entrar en la guerra a canvi de compensacions territorials (Gibraltar i alguns territoris africans de França), però la situació de l'economia espanyola i la creació d'un nou front no compensaven.

Espanya donà recolzament a l'Eix amb materials estratègics (tungstè), aliments, la División Azul enviada al front soviètic i 10.500 treballadors desplaçats a Alemanya. El retorn a la neutralitat. Al IX-1942 les derrotes d'Alemanya i qüestions familiars provocaren la destitució de Serrano Súñer. A l'X-1943, el règim canvià la seva orientació i buscà un acostament a la Gran Bretanya i els EUA. Es tornà a l'estricta neutralitat, fou retirada la División Azul, molts falangistes radicals foren apartats dels alts càrrecs i fou suprimida la salutació romana.

Amb la derrota d'Alemanya el 1945, el franquisme es presentava con un sistema catòlic, conservador i anticomunista que esdevindria una monarquia en el futur. 3.2. Els anys del boicot internacional (1945-1947). La derrota d'Alemanya provocà l'aïllament d'Espanya. Les recentment constituïdes Nacions Unides van recomanar la retirada dels ambaixadors a Madrid (1946) i França va tancar la frontera. El règim ho va presentar com una maniobra per provocar una nova guerra civil ("Si ellos tienen ONU, nosotros tenemos dos"). L'aïllament i una climatologia adversa ("la pertinaz sequía") accentuaren la penúria, solament atemperada per l'enviament de blat pel dictador argentí Juan Domingo Perón.

La manca de llibertats va deixar Espanya exclosa del Pla Marshall (1947) per a la reconstrucció d'Europa. També va quedar fora de l'Organització del Tractat de l'Atlàntic Nord (OTAN), fundada el 1949 per fer front a l'amenaça soviètica durant la Guerra Freda. 3.3. Reconeixement internacional i predomini del nacionalcatolicisme (1947-1953). La Guerra Freda provocà la divisió del món en dos blocs, encapçalats respectivament pels EUA i la URSS. Això provocà que els nord-americans frenessin el 1947 la imposició de noves sancions a Espanya i que al 1950 l'ONU revoqués la retirada d'ambaixadors.

4 Al 1951 Franco canvià el govern, amb un gir cap al nacionalcatolicisme, amb Alberto Martín Artajo a Exteriors i Joaquín Ruiz-Giménez a Educació, que compensaven el pes de falangistes com José Antonio Girón de Velasco a Treball i Raimundo Fernández-Cuesta com a secretari general de la FET y de las JONS. També hi destacà la incorporació de Luis Carrero Blanco al ministeri de la Presidència. Els fruits d'aquests canvis en veieren en la política exterior. Així, el Concordat de 1953 feia que la Santa Seu recolzés el règim de Franco a canvi de nombrosos privilegis econòmics, polítics i educatius.

Els Acords amb els EUA de 1953 permetien la instal·lació de bases militars a Espanya (Torrejón, Morón, Saragossa i Rota) a canvi d'ajuda militar i econòmica. L'aliança amb els EUA va obrir les portes del món occidental al règim. 3.3. Els primers intents d'obertura (1953-1959). El manteniment de l'autarquia frenava el creixement econòmic, ja que faltaven matèries primeres, aliments i productes industrials. L'Estat estava a punt de fer fallida i alguns sectors van recomanar a Franco una liberalització de l'economia.

El govern fou canviat al II-1957 i d'ell marxaren falangistes durs, com Girón, i entraren els tecnòcrates de l'Opus Dei, com Mariano Navarro Rubio a Hisenda i Alberto Ullastres a Comerç, protegits per Carrero Blanco i el seu col·laborador econòmic, Laureà López Rodó. Aquests canvis impulsaren el gran creixement econòmic de la dècada de 1960. 4. L'estructura del nou Estat. 4.1. Les lleis fonamentals. L'estructura del franquisme es basà set lleis fonamentals promulgades entre el 1938 i el 1967. La primera fou el Fuero del Trabajo, del 1938, inspirat en la legislació feixista italiana i que establia un sindicat únic amb el treballadors i els empresaris.

La Ley Constitutiva de las Cortes, del 1942, establia una espècie de parlament. La derrota d'Alemanya va donar lloc al 1945 a dues lleis que volien demostrar que Espanya no era un règim totalitari. El Fuero de los Españoles feia veure que els ciutadans tenien drets i llibertats. La Ley del Referéndum establia el recurs a consultes populars per a les grans lleis, però sempre van estar prohibides la propaganda en contra o a favor de l'abstenció. La Ley de Sucesión en la Jefatura del Estado, del 1947, establia que Espanya era una monarquia i que Franco designaria el seu successor. Amb ella apareixien dos nous organismes: el Consejo del Reino y el Consejo de Regencia.

La Ley de Principios del Movimiento Nacional, del 1958, establia el Movimiento Nacional com a partit únic i passarien a ser membres nats els alts càrrecs civils i militars. 4.2. La democràcia orgànica. El franquisme rebutjava la democràcia, el sufragi i la separació de poders. La Ley Constitutiva de las Cortes (1942) establia la Democracia Orgánica, segons la qual les Corts estaven formades per representants de les corporacions locals (ajuntaments i diputacions), del sindicat vertical, els membres del Consejo Nacional del Movimiento, els designats per Franco i alts càrrecs (ministres, jerarquia eclesiàstica, alts comandaments militars, rectors de les universitats).

Des del 1967, per la Ley Orgánica del Estado, també hi havia representants de les famílies elegits pels caps de família i dones vídues amb fills. Les Corts solament tenien un paper assessor, perquè el govern decidia quines lleis eren examinades per la cambra i quines eren aprovades de forma directa (Decretos Leyes). A nivell territorial el govern designava els governadors civils, amb amplis poders i que també eren els caps provincials del Movimiento. Els alcaldes de Madrid i de Barcelona eren nomenats pel govern. Els de les capitals de província ho eren pel ministre de la Governació i els demés eren designats pels governadors civils. Els alcaldes eren els caps locals del Movimiento.

5 Els militars tenien un gran poder polític, disposant de varis ministeris i del control de les forces de seguretat. A més el territori va ser dividit en regions militars, al capdavant de les quals estaven els capitans generals, dels quals depenien els governadors militars provincials. L'Organización Sindical Española (OSE) es basà en el Fuero del Trabajo (1938) i en la Ley de Unidad Sindical (1940), inspirades en el feixisme italià. En ella s'incloïen de forma obligatòria treballadors i empresaris. L'OSE va dependre de la Secretaria General de la FET y de las JONS fins al 1969, quan va disposar d'un ministeri propi.

L'Estat establia les condicions laborals (jornades,sous, vacances, etc) i estaven prohibides la negociació col·lectiva i la vaga. El dur control sobre els treballadors va permetre beneficis empresarials molt elevats. Des del 1954 el treballadors disposaven d'uns representants elegits, els enllaços sindicals. 5. Autarquia i racionament. 5.1. L'autarquia i els seus efectes (1939-1959). El franquisme volia l'autosuficiència econòmica, l'autarquia. El lliure mercat fou substituït per la intervenció de l'Estat amb un discurs patriòtic. Hi hagué una reglamentació del comerç exterior, de tal forma que qualsevol importació havia de ser autoritzada pel govern.

Així, les limitacions van encarir molts productes i van fer escassos els béns de consum. Els importadors autoritzats eren normalment persones vinculades al règim, que moltes vegades revenien les mercaderies a preus abusius. Van faltar aliments, petroli, medicines, cotó per a la indústria catalana, etc., amb l'enfonsament de la producció industrial. Es produí un foment de la indústria, sobretot de béns d'equip i d'interès estratègic, a les quals van ser destinades grans quantitats de diners, situació que provocà una enorme inflació.

L'any 1941 el ministre Juan Antonio Suanzes fundà l'Instituto Nacional de Industria (INI) amb l'objectiu de crear empreses públiques en sectors que no eren rendibles o que demanaven unes inversions que no podia assolir la iniciativa privada: hidrocarburs, vehicles de transport, construcció naval, siderúrgia, etc. Entre aquestes empreses hi destacaren: Iberia (1943), Banco Exterior de España (1943), Endesa (1944), Enher (1946), Ensidesa (1949) i SEAT (1950). També van ser nacionalitzades les companyies ferroviàries en la Red Nacional de Ferrocarriles Españoles (RENFE, 1941) i la Compañía Telefónica Nacional de España (CTNE, 1945).

En el sector agrari l'Estat va regular la producció i els preus. Això provocà una reducció de la productivitat als nivells de començaments del segle XX i amagar les collites per vendre-les en el mercat negre a preus abusius. L'autarquia provocà un estancament econòmic caracteritzat per la paralització del comerç exterior, el descens de la producció i del consum i la davallada del nivell de vida. La modernització de l'economia iniciada a començaments del segle XX es va aturar. Els països europeus afectats per la Segona Guerra Mundial (1939-1945) s'havien recuperat l'any 1955, però Espanya no ho va fer fins després del 1959.

A més, a Catalunya la situació va ser molt greu, perquè com les seves indústries eren de béns de consum no van tenir els privilegis atorgats per l'Estat a les empreses de productes d'interès estratègic. 5.2. Racionament i mercat negre. L'autarquia implicava el control del mercat. Els productors d'aliments estaven obligats a vendre als preus oficials i l'Estat també fixava els preus de venda al públic. El resultat fou la manca d'abastament d'aliments i el racionament dels productes de primera necessitat (pa, oli, patates, arròs, llegums, bacallà, sucre, cafè, tabac, carbó, gasolina).

Per adquirir productes regulats hi hagueren cartilles de racionament fins el 1952, encara que moltes vegades no es podien trobar a les botigues. Molts productors d'aliments amagaven part d'aquests béns per vendre'ls en el mercat negre o estraperlo, on es podien trobar queviures, matèries primeres i productes industrials a preus 3 o 4 vegades superiors als oficials. Així van néixer algunes grans xarxes d'estraperlistes que, protegits pel règim o mitjançant suborns, donaren origen a grans fortunes, com la del ministre de Manuel Arburúa, ministre de Comerç entre 1951-1957, que segons els propi Franco "empezó de botones y ahora es archimillonario". 6 5.3. Unes dures condicions de vida.

La inflació i els baixos salaris van fer disminuir el nivell de vida. Així, segons les dades oficials, entre 1937-1950 el cost de la vida a Barcelona es va multiplicar per 5'4, mentre que els salaris ho van fer per 2'7. La renda per càpita real el 1945 era un terç de la del 1935. L'empitjorament del nivell de vida i la carestia d'aliments van provocar fam. També va ser molt greu la falta d'habitatges, que provocà el fenomen del barraquisme, sobretot als afores de Madrid, Barcelona, Bilbao, València i Sevilla. La fam, el fred i la insalubritat dels habitatges feren reaparèixer malalties ja eradicades, com el còlera, el tifus i la tuberculosi.

Va créixer la mortalitat i, sobretot, la mortalitat infantil. Els infants, afectats per problemes d'alimentació i sanitaris, van patir el raquitisme. L'esperança de vida era el 1945 de 47 anys per als homes i de 53 per a les dones. 6. L'oposició: exili i resistència. 6.1. La trajectòria de l'exili. En la fase final de la Guerra Civil unes 450.000 persones van fugir a França o al Nord d'Àfrica (Algèria i Marroc Francès). A França molts van ser internats en camps de refugiats, en condicions molt deplorables. Una gran part va retornar a Espanya amb la promesa de no patir represàlies, cosa que no va succeir. Unes 200.000 persones van romandre a l'exili, de les quals 50.000 procedien de Catalunya.

L'exili va suposar una gran pèrdua de capital humà, sobretot perquè afectà intel·lectuals, professionals, científics, artistes, polítics i sindicalistes. Els exiliats es van concentrar a França (París, Tolosa, Perpinyà, Bordeus i altres localitats del sud), Gran Bretanya, Hispanoamèrica (Mèxic, Argentina, Colòmbia, Xile, Veneçuela i Cuba) i la URSS. A Mèxic, sota la protecció del president Lázaro Cárdenas, es van instal·lar les institucions polítiques de la República i dels governs de Catalunya i del País Basc.

Així, després de l'assassinat de Lluís Companys (1940), els diputats del Parlament de Catalunya elegiren en aquest país Josep Irla com a President de la Generalitat i, després de la seva dimissió el 1954, Josep Tarradellas. 6.2. L'evolució de l'oposició. Entre el 1939 i 1944, tot i la implacable repressió policial, nuclis de la CNT, la UGT, el PSOE, el PSUC, ERC i el POUM intentaren reconstruir les seves estructures en la clandestinitat. En aquesta època es van crear a França el Front Nacional de Catalunya (1940), per membres d'ERC i d'Estat Català, i el Moviment Socialista de Catalunya (1945), per dissidents del PSUC i del POUM.

Amb l'alliberament de França de l'ocupació alemanya s'organitzaren guerrilles formades per anarquistes i comunistes, anomenades maquis, que actuaren a les zones rurals. L'acció més destacada fou la invasió de la Vall d'Aran per comunistes el 18-X-1944, però van fracassar. El 1945 s'organitzà l'Alianza Nacional de Fuerzas Democráticas, integrada per les forces republicanes no comunistes, amb l'objectiu de negociar amb el fill d'Alfons XIII, Joan de Borbó, un bloc democràtic que tingués el recolzament dels EUA i la Gran Bretanya. Però quan el Príncep Joan Carles, fill de Joan, fou enviat a Espanya per a ser educat per Franco, s'ensorrà aquest projecte (1948).

A més, es va veure que les potències occidentals no estaven decidides a intervenir contra el règim franquista. La desmoralització es va unir a la repressió. La policia i la Guàrdia Civil van delmar la CNT, la UGT, el POUM i els grups republicans i nacionalistes, mentre que el PSOE es desgastava en lluites i escissions a l'exili. Solament els comunistes del PCE-PSUC van mantenir una oposició mínima però organitzada. 6.3. El ressorgiment de la conflictivitat social. 7 Les dures condicions de vida provocaren els primers conflictes laborals a Barcelona, Sabadell, Terrassa i Mataró. Les primeres vagues es van produir a Manresa (1946) i al País Basc (1947).

I va destacar la vaga de tramvies de Barcelona (1951) per la pujada de vint cèntims en el preu d'aquest transport, majoritari en aquells moments. Durant els anys 1956-1957 es produïren les primeres revoltes d'estudiants a les universitats de Madrid i de Barcelona, contra la presència del SEU i les condicions de vida.