El Franquisme a Catalunya: Estructura, Evolució i Oposició

I 102 flashcards i 68 preguntes més al document.

Text del document

EL FRANQUISME I Aquest període inicia a Catalunya entre la primavera del 1938, amb l'ocupació de les terres lleidatanes, i a l'hivern del 1939, quan les tropes franquistes arriben a les fronteeres catalanes amb França. Finalment acaba amb la mort del dictador l'any 1975. El període es pot dividir en dues fases (mirar los apuntes de història). 1. El règim franquista Característiques del franquisme Com qualsevol líder dictatorial, comença una etapa antiliberal plena de repressió. No s'aplica una dictadura militar, sinó un règim totalitari d'arrel feixista que acaba amb tot allò aconseguit amb la II República.

Segueix sent un règim dictatorial i totalitari, ultranacionalista, ultracatòlic, antiliberal, anticomunista, antidemocràtic, antiseparatista (España grande y libre) i defensor del capitalisme i la burgesia. Característiques generals: Règim totalitari de dictadura feixista (concentració dels poders en el lider, partit únic…) Cabdillisme: Franco és el Caudillo, cap d'estat i de govern, de l'exèrcit i del partit únic. Concepció unitarista i centralista de l'Estat: ultra-nacionalisme espanyol que acaba amb les autonomies i persegueix els nacionalismes perifèrics (País Basc, Catalunya…).

Brutal repressió de l'oposició: es persegueix i elimina als Republicans de manera planificada i es prohibeixen els partits i Sindicats. Control dels mitjans de comunicació (censura prèvia i doble). 2. Bases Els pilars del règim El suport i per tant la influència del règim franquista ve de tres vies: la civil, la militar i l'eclesiàstica. Cada una de les "institucions" és anomenada família. Pel que fa a l'Església, aquesta recolza el règim franquista a canvi de tornar a ser l'única religió a Espanya i recuperar tots els privilegis perduts a causa de la República.

El catolicisme conservador, junt amb el nacionalisme espanyol, serà una de les caracteristiques principals del règim (nacionalcatolicisme). S'imposa el control de la religió, l'educació, la ideologia i la censura. Dins de l'església, serà molt important a partir de 1959 la influència del opus Dei, un grup ultracatòlic (molt conservador) i vinculat a la burgesia. 1 Continuant amb l'exèrcit, mai va deixar de ser fidel al seu Generalíssim i el van seguir en tot en tot, només tindran problemes amb alguns militars monàrquics que volien restaurar la monarquia. La falange era el principal grup polític i el centre dels primers anys del nou sistema, controlant el partit únic i els sindicats verticals.

Passarà dels seus ideals a una obediència cega al dictador, fins i tot incorporant als carlins més tradicionalistes dins de FET y de las JONS. I finalment, els monàrquics. Eren els més importants en un primer moment, aniran perdent importància i acceptaran la decisió de que Espanya sigui una monarquia però no amb don Juan, sinó en el seu fill Joan Carles (nomenat per Franco). El suport social Tal com passava a la Guerra Civil, ens trobem encara davant una societat polaritzada.

Per una banda les elits econòmiques i socials van recolzar el nou règim i recuperarn el poder econòmic, social i politic: grans terratinents i empresaris, gran burgesia en general, mitjans i petits propietaris agrícoles, noblesa i i església. Òbviament donen suport al nou règim ja que així poden recuperar el seu poder. Les classes mitjanes es mostren passives i apolítiques, mentre que els sectors populars es senten perdedors de la guerra i tenen por de criticar la política (terror i passivitat). Els franquistes catalans Després de la desaparició del poder popular, un nou grup ha de prendre el poder.

Aquesta nova generació està formada principalment pels industrials, els propietaris agraris, els grans comerciannts i els financers. La Falange catalana no tenia gaires militants i els que formaven part de l'organització no es mostraven públicament. Estava formada per alguns falangistes, membres d'altres grups d'extrema dreta de l'època republicana, una part dels carlins i molts excombatents de l'exèrcit franquistes. Si volies formar part de certs càrrecs públics havies de ser militant, i com a Catalunya no hi havien molts, van haver de portar d'altres regions espanyoles.

Pel que fa al personal polític amb càrrecs de personalitat, de gestió i de representació eren designats pel poder i havien de ser fidels al règim franquista. Llavors veiem com els alts càrrecs polítics eren manats per antics militants de l'extrema dreta, alguns antics lerrouxistes i també membres de les forces polítiques conservadores. Als catalans només se'ls hi va donar lloc polítics secundaris de l'administració local i l'administració pública estava ocupada majoritàriament per xarnegos. 2 Les diferents "famílies" del règim Es va formar l'anomentat el Movimiento Nacional, és a dir, una coalició de tots els grups d'influència franquista.

Les diferents famílies van tenir representació en el govern del dictador. Els primers a formar part de l'Estat franquista van ser els grups que havien donat suport incondicional a la rebel·lió militar de l'any 1936: falangistes, carlins, ultracatòlics i monàrquics alfonsins. El falangisme i el seu ideari d'inspiració feixista (nacionalsindicalisme) van tenir un gran protagonisme durant la primera etapa del franquisme perquè era la ideologia dels grans totalitarismes europeus. A partir del 1945, la dictadura franquista va haver d'adaptar-se a la derrota feixista.

Els grups d'inspiració catòlica, com ara l'Asociació Catòlica Nacional de Propagandistas (ACNDP) va augmentar la seva presència al govern i van esforçar-se a convertir el règim en una "democràcia orgànica": nacionalcatolicisme. A mitjans de la dècada del 1950 i també del 1960, alguns membres i simpatitzants d'una nova organització religiosa, l'Opus Dei prenen gran protagonisme en les transformacions de la segona etapa del règim franquista, La repressió Els instruments de la repressió L'estat de guerra es va mantenir fins al 1948. A les presons saturades es va incloure l'opció de redimir les seves penes amb treball forçós, d'aquí apareixen els camps de concentració.

El sistema repressiu va mantenir la centralitat de la jurisdicció militar i centenars de milers de detinguts van passar per consells de guerra (uns 600.000 fins al 1945) que no tenien garanties jurídiques per als acusats. Es van aplicar no només als vençuts sinó també a un nombre creixent de detinguts per activitats contràries al règim. Llei de Responsabilitats Polítiques (1939): depuració dels que havien col·laborat d'una manera o d'altra a la Guerra Civil Espanyola (també incloïa fets de la República, fets de la revolució d'octubre de 1934). La repressió s'emparava sota un nou aparell legislatiu com la Ley de Represión de la Masonería y el Comunismo (1940).

Qualsevol secta (no segueixen el catolicisme) era considerada masonica. Després estava la que regulava el delicte de rebel·lió militar (1943), que s'aplicava a activitats relacionades amb l'ordre públic, la dissidència política i la seguretat de l'estat i la Ley de RepresIón Represión del del Bandidaje Bandidaje (els anarquistes maquis que s'amagaven a les serres) y del Terrorismo (1947). 3 Es va instigar la població a delatar els considerats "enemics d'Espanya" (chibatos) i es va depurar l'administració de l'Estat de mestres, jutges, policies i funcionaris.

Es van crear les forces policials militaritzades de la Guàrdia Civil i el Cos General de Policia, que tenia l'objectiu de defensar l'Estat. Va destacar la nova Brigada Politico-social, creada amb assessorament nazi, que va actuar contra la dissidència política. La tortura va ser una pràctica habitual per desarticular l'oposició política, impedir qualsevol moviment de protesta i desmobilitzar la població. Passant a les persones assassinades pel règim, es calcula que en el conjunt d'Espanya les persones executades per raons polítiques van ser al voltant de 150.000 víctimes, de les quals 50.000 van ser durant la postguerra.

A Catalunya el número va ser especialment alt per la proximitat amb la frontera i per tant la gran concentració de rojos, es calcula que van ser al voltant de 4.000 persones. Entre les victimes, Lluís Companys que va ser detingut a França pels alemanys el 1940, lliurat als franquistes, jutjat en consell de guerra i executat al castell de Montjuïc el 15 d'octubre. Pel que fa a la població empresonada, l'any 1940 hi havia al voltant de 280.000 presos dels quals 23.300 eren dones. A la presó Model de Barcelona hi havia 13.000 reclusos al setembre del 1939, estava totalment saturada. L'amuntegament, les condicions higièniques i alimentàries pèssimes van augmentar la mortalitat.

Motivant el dit prèviament, la decisió de construir camps de concentració. Confiscació de béns i depuracions Les mesures repressives van anar acompanyades d'un ampli procés de confiscació i l'espoli del patrimoni dels republicans vençuts, això es feia sobretot després de la mort dels represaliats. Es van confiscar les propietats de la major part dels exiliats i dels polítics republicans. EI béns de tots els partits, sindicats, associacions, entitats vinculades als republicans. 4 A Catalunya, les sancions econòmiques i la confiscació de béns va afectar molta gent, sobretot perquè es la regió on hi va haver la major quantitat d'exiliats i republicans.

El franquisme també va expulsar a la gent que s'havia mostrat a favor del règim republicà del món laboral. Això va causar la depuració generalitzada dels funcionaris. Només mantindran els seus llocs els funcionaris adherits al Movimiento Nacional. També veiem com una tercera part des mestres desapareixen del plànol educatiu. L'exercici de certes professions liberals també va ser objecte de les depuracions obligatòries (col·legis professionals). A les empreses particulars, les autoritats van ordenar l'acomiadament obligatori de tots els exiliats, dels detinguts sota acusació d'abandonament del lloc de treball i dels militants d'organitzacions d'esquerres.

El franquisme a Catalunya La política franquista envers Catalunya La victòria va tenir característiques molt particulars a Catalunya, al País Basc i a Galicia pel caràcter nacionalista de les regions. També es van prohibir i perseguir les manifestacions lingüístiques i culturals, això estava motivat per l'obsessió de posar fi al "separatisme català" . El 5 d'abril del 1938, l'any de l'entrada dels nacionals a Catalunya, Franco va signar un decret que abolia l'Estatut de Catalunya i posava fi a l'autogovern. Va imposar un règim centralista i uniformista que volia crear una nova Cataluña Española.

L'intent d'esborrar la identitat catalana va tenir un fort impacte en l'àmbit cultural, el quue després serà reconegut com un genocidi cultural: Es prohibeixen els símbols identitaris Nova retolació dels carrers S'eliminen monuments públics No llengua catalana a la vida pública als espais públics, tampoc als llibres... Les principals institucions culturals com l'institut d'Estudis Catalans van haver de passar a la clandestinitat. La Biblioteca de Catalunya es passà a anomenar Biblioteca Central. Va recloure la llengua catalana a l'àmbit domèstic i es volia imposar el castellà com l'única llengua oficial i de cultura.

Gràcies a l'actitud resistencial, passats els primers, anys va preferir tolerar un ús restringit i limitat del català. Les lleis fonamentals L'establiment de lleis polítiques bàsiques va començar en plena Guerra Civil i va acabar l'any 1966 amb la promulgació de la Llei Orgànica de l'Estat. Al gener de l'any 1938 Franco designa el seu primer govern i comença així la tasca de construir el règim. Ens trobem davan d'una dictadura i per tant havien de començar la tasca per a concentrar tot el poder en la persona de Franco: Cap de l'Estat Cap del partit 5 Generalissimo dels tres exèrcits. Cap de govern Presidia el Consejo Nacional Nomenava el secretari general del Movimiento.

Poders excepcionals per promulgar lleis en casos d'urgència L'any 1938 es promulga el Fuero del Trabajo, la primera llei fonamental de clara inspiració feixista. Volia assegurar la unitat social mitjançant la prohibició dels drets sindicals, també es creà la Organización Sindical Española el 1940 per unir empresaris i "productors" (proletariat) en sindicats verticals dirigits per falangistes. L'any 1945 el règim es veu obligat a promulgar noves lleis fonamentals per a distanciar-se dels seus antics aliats que ara són els perdedors a nivell internacional (derrota de l'eix a la IIGM).

Primerament tenim el Fuero de los Españoles que pretenia aparentar que els ciutadans gaudien de certes llibertats públiques. Després tenim la Llei del referèndum nacional que era reseravada només per a les grans decisions per al futur de l'Estat, és a dir, quina direcció tindrà l'Estat després de la mort del dictador. Això bàsicament establia el càrrec del caudillo com a vitalici. A més a més, l'any 1947 s'aplica la Llei de Successió que va designar al successor de Franco el títol de rei, creant així dos nous òrgans: El Consell de Regència i el Consell del Regne.

I al 1958 es promulga la Llei de Principios del Movimiento Nacional que va instaurar al Movimiento Nacional com a únic partit, eliminant així a la falange influenciada pel derrotat feixisme italià. Tots els alts càrrecs civils o militars passaven a ser considerats membres nats del Movimiento. La democràcia orgànica El franquisme inherentment és un sistema que rebutja tot el que te a veure amb la democràcia, voluntat popular, el sufragi i la separació de poders. Es va inspirar en l'Estat Corporativista dels feixistes italians que organitzava la participació a partir de tres unitats familiars: família, municipi i sindicat.

A aquest sistema se li va anomenar Democràcia Orgànica, amb això es pretenia donar legitimitat al règim i rebre el favor de la gran potència militar (EEUU). Pel que fa a la representació popular en les institucions estatals es va regular a partir de la Llei Constitutiva de les Corts (1942). Llei fonamental. Definia les Corts com a "òrgan superior de participació del poble espanyol en les tasques de l'Estat" . Els representants eren anomenats procuradors i designats pel poder. Eren ministres, membres del Consejo Nacional del Movimiento, alcaldes ciutats 6 representants universitaris, més grans, rectors jerarquia eclesiàstica. Ho eren per raó del seu càrrec.

Representació corporativa per terços: sindical, entitats, administració (alcaldes de les grans ciutats). A partir del la nova llei orgànica del 1966 van sorgir els procuradors pel Terç Familiar, cal mirar l'esquema per entendre-ho i abans d'això eren anomenats el terç d'entitats (triats per sufragi pels caps de familia). Aquestes Corts franquistes no eren triades democràticament, no tenien un poder legislatiu autèntic i només estaven allà per a pretendre sobirania popular. Eren només un òrgan de col·laboració amb el cap d'Estat.

Un altre poder de l'Estat eren els sindicats verticals que posteriorment es van unir tots sota la Organización Sindical Española (OSE) que era lideada per un secretari general amb rang de ministre. Aquesta organització sindical parteix de la Llei d'Unitat Sindical de l'any 1940, que partia del model feixista creant una organització que integrava els empresaris i els treballadors dins d'una mateixa organització. El règim franquista dominava la classe obrera i dictaminava les condicions laborals sense possibilitat de negociació col·lectiva i sense dret a vaga. Aquesta autocràcia va resultar en condicions de treball extremes, salaris baixos i beneficis empresarials molt alts.

També cal que no ens oblidem de l'existència dels camps de treball forçós. Posteriorment es va establir l'única possibilitat d'establir enllaços sindicals mitjançant càrrecs d'elecció directa a partir del 1954. 7 Etapes (1939-1959) La Segona Guerra Mundial l'hegemonia del nacionalisme (1939-1945) Durant l'esclat de la IIGM, el franquisme va donar fort suport a les potències de l'Eix que l'havien ajudat durant la Guerra Civil. Tot i el suport als totalitarismes, Franco va declarar la neutralitat d'Espanya ja que acabaven de sortir d'un conflicte que havia arrassat el país. La seva posició mai va establir-se per comunicat.

Passant ja a la política interior, les FET y las JONS, que eren d'ideologia nacionalista-feixista, van servir per a establir un estat nacionalsindicalista. També cal tenir en compte la figura de Ramon Serrano Suñer, el seu cunyat que actuava com un ministre d'exteriors que regulava la majoria de les relacions amb Alemanya i la resta de potències feixistes. La no-bel·ligerancia Després d'anys d'intents nazis per a entrar a França, finalment ho aconsegueixen el juny del 1940 amb l'ocupació de París, França queda dividida en dues zones: la zona controlada totalment pels nazis i l'altre que era un estat satèl·lit (França de Vichy).

Això va ser molt important per a la repressió franquista ja que era es podia perseguir a pràcticament tots els exiliats per Europa. Els favors dels alemanys van servir per a nudging Franco a entrar a la guerra quan Espanya donava suport diplomàtic i econòmic a les potències de l'Eix. Aquesta persuasió es porta a terme quan Franco entrevista a Hitler a Hendaia l'any 1940 i amb Mussolini a Bordighera l'any 1941. Franco tenia un objectiu, ampliar les colònies africanes i recuperar Gibraltar. Va demanar un seguit de compensacions econòmiques i territorials que van fer pensar a Hitler que era un preu massa alt per la col·lboració que podien aportar els espanyols.

Finalment Espanya no va entrar en la guerra, però sÍ va col·laborar en l'esforç bèl·lic. Enviament de material estratègic Enviament de provisions Lany 1941, la unitat de "voluntaris": divisiónazul, va ser enviada a la URSS a combatre. El retorn a la neutralitat Cap a l'octubre del 1943 els aliats de Franco no estaven passant per una bona situació. No guanyen territoris i no paren de perdre les seves zones. Davant d'això el govern britànic i l'estatunidenc comencen a pressionar a Franco per a que agafes una posició ferma.

En aquesta situació el dictador torna a declarar la neutralitat i això ho demostra amb la retirada i la dissolució de la División Azul i la retornada a l'estatut de neutralitat a l'octubre del 1943. 8 Després de la derrota d'Alemanya el 1945, la supervivència del franquisme passava per prendre distància del feixisme, els derrotats. El discurs oficial va començar a presentar el règim com a un Estat catòlic, conservador i anticomunista que podia avançar cap a una monaquia. S'entra en una nova fase, marginació del falangisme dels llocs més importants del règim. Abandonament de la nomenclatura i rituals més clarament feixistes.

Els anys del boicot internacional (1945-1947) Amb la fi de la IIGM les potències internacionals senyalen a Espanya pel seu involucrament al conflicte. És obertament condemnada per l'ONU i l'organització retira els seus embaixadors entre el 1945 i el 1946. Això va iniciar una etapa d'aïllament i rebuig internacional. La majoria del spaisos van retirar els seus embaixadors (1946) i França va tancar les seves fronteres. La postguerra a Espanya va ser molt dura ja que no es va veure beneficiada pel programa d'ajuda nord-americà Marshall iniciat el juny del 1947, que donava crèdits amb amb alts interessos a tots els països afectats per a guerra.

A més a més, va ser exclosa de la nova aliança occidental: OTAN (abril 1949). Reconeixement internacional i predomini del nacionalcatolicisme (1947-1953) A partir del 1947 comença a engendrar-se un nou conflicte bèl·lic que va alterar el panorama internacional amb dos blocs antagònics: EEUU i l'URSS. Aquesta guerra va ser positiva per la resistència del règim franquista ja que els EEUU es va donar compte de que potser els necessitaven com a aliats. Malgrat que les condemnes verbals es van mantenir, "' acceptació internacional del règim va anar obrint-se camí. L'any 1947, els EUA es negà a imposar més sancions a Espanya i pressionà I'ONU per no ratificar la condemna anterior.

L'any 1950 es revoca l'acord de retirada d'ambaixadors i el 1951 Franco decideix remodelar el goovern amb uns clars objectius: 1. Facilitar l'apropament a les potències occidentals. 2. Aconseguir èxits en política exterior. Comença una nova etapa caracteritzada pel predomini del nacionalcatoicisme. Es dona més pes als catòlics i s'impulsen figures no tan compromeses amb els principis més autoritaris. En aqust context apareix un militar, amb un paper molt important en la del continuitat del règim, Luis Carrero Blanco, nomenat subsecretari de presidència.

L'any 1953 Franco finalment aconsegueix el reconeixement internacional amb la signatura dels acords amb els EUA i el concordat amb el Vaticà, facilitat per Carrero Blanco. Això obre l'Estat al comerç internacional. L'acord amb els EUA és de caràcter defensiu i econòmic, ajuda mútua en cas de conflicte, els americans podien establir i utilitzar un seguit d'instal·lacions militars (Torrejón, Morón, Saragossa i Rota). A canvi, Espanya rebia material bèl·lic per modernitzar les 9 forces armades i ajuda econòmica i tècnica. També va servir per regularitzar les relacions diplomàtiques i comercials d'Espanya amb els països del bloc occidental.

L'acceptació del Vaticà exigia el restabliment, en aquest cas, oficial, de la confessionalitat de l'Estat i l'estatus de privilegi per a l'Església catòlica. Els primers intents d'obertura (1953-1959) A mitjans de la dècada del 1950, l'admissió d'Espanya en el context internacional va donar un respir al franquisme. Els problemes interiors no s'havien resolt i la situació econòmica seguia sent molt difícil. La producció augmentava molt lentament, el nivell de vida era inferior... Les ajudes nord-americanes no va aconseguir apaivagar la situació. També es van donar els primers símptomes de descontentament per la carestia dels productes bàsics i la fam.

Entre els anys 1956 i 1958 es van produir una onada de protestes obreres a algunes ciutats i apareixen els primers moviments de dissidència a la universitat. Es forma la primera oposició des de la creació del règim. Dintre del règim es comencen a sentir les primeres veus dels que volen un canvi profund en l'orientació econòmica, calia procedir a la liberalització de l'economia per tant a l'obertura a l'exterior. Tots aquests fets van fer que Franco s'orientes a un canvi de govern, un govern tecnòcrata. L'any 1957 Franco va procedir a una remodelació, va apartar els falangistes i va promoure sectors catòlics. Van entrar els tecnòcrates procedents de l'opus dei.

Aquesta nova generació de polítics que no havien participat a la Guerra Civil van protagonitzar l'etapa següent del franquisme, caracteritzada per un intens creixement econòmic a la dècada del 1960. Autarquia econòmica L'autarquia i els seus efectes (1939-1959) Un dels objectius principals de la primera etapa dels franquisme va ser l'autosuficiència econòmica, l'autarquia. Es va fomentar una politica econòmica d'aïllament exterior i de substitució del lliure mercat per la intervenció de l'Estat en l'economia Hi van establir tres grans àmbits d'actuació, primerament, la reglamentació del comerç.

Les importacions i les exportacions estaven totalment controlades per l'Estat i calia una autorització de l'administració per a portar-les a terme, tot el que entrava i sortia era controlat. També es van limitar al màxim els intercanvis a només els productes imprescindibles, com ara el petroli. Això va resultar en la pujada de preu dels productes que s'havien d'importar (els productes locals van pujar de preu), gran escassetat de béns de consum, la manca d'abastament també va afectar les matèries primeres i el subministrament elèctric va patir restriccions i es va prioritzar a la producció industrial. 10 Segonament, el foment de la indústria.

Aquest sector era essencial ja que si volia modernitzar-se i guanyar poder necessitava això, sobretot pel que fa a la siderúrgica (material per a la plataforma militar). Per a crear aquest nou Estat orienten l'acció en dues seccions. Apliquen una política similar a la comunista, només que en aquesta l'interès era per l'Estat (nacionalització). Promulgen lleis i mesures per afavorir les empreses públiques i la nacionalització d'empreses. L'any 1941 es van nacionalitzar totes les companyies de ferrocarrils, d'aquesta unió apareix la RENFE. Quatre anys després es nacionalitza la Compañía Telefónica Nacional de España (CTNE).

A més a més, es fomentà el desenvolupament de les indústries de béns d'equipament, és a dir, les màquines que produeixen més màquines (substituir a la gent per màquines). Van rebre ajuda pública. L'any 1941 es va fundar el Instituto Nacional de Industria (INI), promotor de la nova politica industrial que impulsà la creació d'un gran nombre d'empreses públiques (producció de béns). Per la natura del règim, una dictadura militar, l'Estat prioritzà les inversions en sectors vinculats als interessos de la defensa militar.

Es crearen les principals empreses del grup: "BERIA (1943), Banco Exterior de España (1943), ENDESA (1944), Enher, electricitat (1946), Ensidesa, siderúrgica (1949) i Seat (1950). I finalment, el control del sector agrari. L'Estat regulava la producció, la comercialització, els preus i el consum de la majoria dels productes. Els preus eren iguals sens eimportar la qualitat, això va portar a que els preus fossin molt baixos. No osbtant, to i que això sembla positiu, va produir la disminució de la producció i va fer minvar la productivitat per hectàrea.

El resultat de la política autàrquica va ser el següent: Estancament econòmic: col·lapse del comerç exterior perquè la roda de comerç deixa d'existir. També disminueix la producció, el consum i en general el nivell de vida de la població. Frenada de les tendències modernitzadores: l'economia espanyola va ampliar les diferències amb els nivells de benestar d'altres països. Conseqüències negatives indústries catalanes: sobretot dedicades a la fabricació de béns de consum. La indústria catalana era considerada per les autoritats d'interès nacional.

Racionament i mercat negre La reglamentació de l'economia autàrquica va comportar el control del mercat per l'Estat, el poder controlava què es podia comprar i la quantitat que es podia adquirir. Els productors agrícoles eren obligats a lliurar la producció a un preu de taxa. L'administració era l'encarregada de vendre els productes a un preu també regulat. 11 El resultat d'això va ser la manca d'abastament d'aliments i el racionament dels productes de primera necessitat. Normalment els ajuntaments repartien les cartilles de racionament que van estar vigents fins al 1952.

La taxació dels preus dels aliments era per sota del seu valor, però el problema era que moltes vegades els productes de la cartilla no estaven disponibles a les botiigues. La falta de productes feia que molta gent preferien amagar la producció per vendre-la al mercat negre (aliments, matèries primeres, productes industrials). La fam va afectar una part important de la població. La precarietat es va fer evident en la manca d'habitatges dignes que va produir el zenit del barraquisme a les afores de Madrid, Barcelona, València i Bilbao. La gent construïa cases amb el que trobava i alguns vivien fins i tot a les coves.

La fam, el fred i la insalubritat fa que malalties com la còlera, el tifus i la tuberculosi s'estenen per tot l'Estat. La taxa de mortalitat infantil és d'un 14,3% i la de mortalitat un 18,7%. Els nens es veuen afectats principalment pel raquitisme. El creixement vegetatiu va baixar fins al 0,9% i l'esperança de vida l'any 1945 era de 47 anys per als homes i les dones de 53 anys. Oposició al franquisme: exli exterior La trajectòria de l'exili En la fase final de la Guerra Civil gairebé 450.000 republicans van abandonar Espanya, la gent que prenia aquest camí era principalment l'oposició al feixisme i polítics que no van formar part part del bienni conservador.

Es dirigien cap a França pels Pirineus i cap al Nord d'Àfrica per alguns ports mediterranis. El contingent més important va ser el que va anar a França, en un inci aquesta via era bastant assequible però amb l'avenç de la guerra civil i l'assentament del franquisme va empitjorar la situació. Aquests últims van ser internats en camps de refugiats (barracons tancats per filferros). El règim franqusita va fer circular un bul·lo que va afirmar que el poder no castigaria als exil·liats que retornessin. Alguns van tornar, cosa que no es va complir. Més o menys, unes 200.000 persones van romandre a l'exili. A Catalunya la xifra d'exiliats va ser de unes 50.000 persones.

A França es va establir una gran diaspora espanyola, sobretot a Tolosa, Montalbà, Albi, Perpinyà, Bordeus i París. La situació va ser més difícil durant ľ'ocupació alemanya i molts exil·liats van ser obligats a retornar a la seva pàtria. Uns altres destins, dels més desitjats, van ser Gran Bretanya i Amèrica, alguns altres s'uneixen a la resistència francesa que va posar front a l'ocupació nazi. També a la Unió Soviètica, on ja vivien 3000 infants espanyols enviats l'any 1937. 12 A l'exili s'hi desenvolupà una part important de l'oposició al franquisme. Les institucions polítiques de la República i dels governs català i basc van continuar funcionant fora.

L'any 1945 al Mèxic es celebren les primeres corts republicanes a l'exili. Es trià un govern republicà que es manté fins al 1977, l'any de la transició i de la victòria d'Adolfo Suárez a les eleccions. Pel que fa a la Generalitat, es va mantenir amb la mort de Lluís Companys. Companys va ser substituït per Josep Irla, que era president de la cambra. Al 1945 es forma un govern integrat per persones de prestigi que va durar dos anys. El 1954 es va escollir Josep Tarradelles com a nou president. L'evolució de l'oposició Podem classificar la repressió del règim franquista en tres etapes. Primerament, l'etapa del 1939 al 1944 (IIGM).

Aquesta és l'època de la repressió més ferotge caracteritzada per l'arriscada reconstrucció de les organitzacions polítiques i sindicals. Malgrat la forta repressió policial, alguns nuclis sindicalistes de la CNT i UGT, del partits obrers (PSOE, PSUC, POUM) i dels republicans com ERC, van intentar reconstruir la seva estructura a la clandestinitat. També cal tenir en compte la creació del Front Nacional de Catalunya l'any 1940 a París. Aquest estava formada per joves nacionalistes procedents d'ERC i d'Estat Català, per tant d'ideologia nacionalista-marxista. Malgrat això, tota l'acció es portava des de l'exterior.

A més a més, el gener del 1945, es va formar el Moviment Socialista de Catalunya per dissidents del POUM i el PSUC. Però el fet més significatiu va ser el manteniment d'una activitat guerrillera (els maquis). Aquests organitzaven des de França partides de guerrillers per a enfrontar-se a les guardes de la Guàrdia Civil i per a smuggle espanyols a l'altre costat dels Pirineus. L'acció més espectacular va ser la invasió de la Vall d'Aran organitzada pels comunistes del PCE, iniciada el 18 d'octubre del 1944. 13 Segonament, la segona etapa del 1945 al 1947. És una per l'optimisme de què els aliats entrarien a Espanya, cosa que va crear les plataformes unitàries d'oposició.

L'any 1945 es va formar a Catalunya l'Aliança Nacional de Forces Democràtiques integrada per organitzacions provinents de l'etapa republicana que lluitaven pel restabliment de la legalitat republicana. Malgrat això, van sorgir diferències en les institucions unitàries. Alguns s'aproparen als monàrquics dissidents del franquisme mentre que altres van continuar en la defensa de la restauració d'un règim republicà. Un altre motiu de discrepància va ser com calia actuar per enderrocar el franquisme. I finalment, la tercera etapa. Va ser l'etapa de la desmoralització a causa de la consolidació de la dictadura.

A finals de l'any 1948 es va veure el clar el fracàs de totes les opcions de l'antifranquisme. Cap potència no estava disposada a col·laborar (ni l'URSS) per fer caure el dictador. Tampoc semblava possible que la guerrilla o una mobilització popular el fes caure. A més a més, la policia franquista i la Guàrdia Civil havien liquidat pràcticament tota la resistència política a l'interior i moltes organitzacions van quedar reduïdes dràsticament, altres desgastades...

El ressorgiment de la conflictivtat social A finals de la dècada del 1940, va començar a ressorgir a Espanya un humil moviment de protesta popular, que no obrer, protagonitzat per les classes treballadores, contra la precarietat de les condicions de vida i de treball. Va néixer gràcies a l'organització de la petita esquerra i sobretot per les dures conndicions de treball de la postguerra. A partir del 1945, hi van haver conflictes laborals en els sectors tèxtil i metal·lúrgic, sobretot a Barcelona, Sabadell, Terrassa i Mataró a causa dels salaris baixos. Però hi va haver una acció que va tenir més transcendència popular, la vaga de tramvies.

El moviment d'estudiants es va anar despertant, i els anys 1956-1957 es van portar a terme les primeres revoltes d'estudiants a les universitats de Madrid i Barcelona. En protesta pels detinguts arran de la segona vaga de tramvies l'any 1957 es forma una assemblea lliure i més de 700 estudiants de la UB van ser sancionats (Fets del Paranimf), donan inici a un important moviment estudiantil contra el franquisme. FRANQUISME II Després de dues dècades aïllament i d'autarquia, entre el 1959 i el 1975 l'economia espanyola, i sobretot la catalana, passa per un període de gran creixement econòmic.

Espanya comença a ser considerada un país induustrial però els nivells de rendes seguien sent inferiors a la mitjana europea, el pais es va unir a l'onada de prosperaiatt dels països de l'Europa occidental post segoona guerra Mundial. Per a poder aconseguir aquest progrés econòmic, primer havia de progressar la societat. La societat havia de transformar-se profundament i s'havien de difundir noves pautes de 14 comportament. No obstant, aquest intent no va arribar al seu potencial ja que no va anar acompanyat de reformes polítiques, l'immobilisme polític seguia sent un pilar del sistema.

La manca de llibertats i les noves condicions socials van estimular el desenvolupament de " moviments d'oposició al règim. Els exponents principals: protestes obreres, protestes d'estudiants i protestes de les organitzacions veïnals. El règim entra en una crisi davant la proximitat de la desaparició del dictador. Els governs del "desarrollismo" Al 1956 el govern de franco opta per una nova direcció. Els càrrecs seguiran sent nomenats directament per ell, només que ara seran tecnocràtes. Aquesta nova generació de polítics formava part principalment de l'organització catòlica de gran poder en l'època, l'Opus Dei.

Eren gent benestant que havia rebut la millor educació, alguns fins i tot havien estudiat fora, dominaven l'àmbit econòmic. El poder agafa un pefil més tècnic amb l'objectiu d'incorporar a la gestió de l'Estat criteris de racionalitat i eficàcia econòmica per a assegurar la continuïtat del règim. Volien el reformisme tècnic per a poder sortir de la greu situació econòmica i social causada per l'economia autàrquica.

Els fets que van motivar el canvi van ser la mala conjuntura econòmica de finals de la dècada del 1950, la pressió dels organismes internacionals per a obrir-se a l'exterior, l'augment de les protestes socials i que Europa vivia una etapa de recuperació després de la Segona Guerra Mundial, l'economia espanyola estava disposada a aprofitar les condicions favorables. El pla d'estabilització Els tecnòcrates amb la seva mirada exterior creen un pla d'estabilització l'any 1959. Aquest pla proposa deixar de banda l'intervencionisme estatal i afavorir la liberalització comercial i financera. Bàsicament passar de l'autarquia al liberalisme.

15 Anant d'esquerra a dreta, comencem per l'estabilització de l'economia. En matèria d'estabilització es van establir dos objectius: reduir la inflació i el dèficit públic. Per reduir la inflació s'apugen els tipus d'interès bancari, es limita la concessió de crèdits i es congelen els salaris. Per al segon es porta a terme la reforma fiscal per a recaptar més impostos i limitar la despesa de l'Estat. Tot això s'aplica només de manera temporal fins a que millorés la situació.

Liberalització econòmica i desenvolupisme Seguint per la liberalització interior de l'economia, es va dur a terme a partir de l'eliminació d'organismes estatals interventors i posant fi a la reglamentació dels preus fixos. Seguint amb la liberalització exterior de l'economia, l'objectiu que s'aplica és eliminar els obstacles a l'entrada de mercaderies estrangeres i facilitar la inversió de capitals exterior. S'anuncia la convertibilitat de la pesseta per facilitar els intercanvis. Dins de la liberalització interior, cal tenir en compte un punt molt important, els dels plans de desenvolupament, s'en creen tres plans de quatre anys: 1964-67, 1968-71 i 1972-75.

Una persona molt important que es va posar al cap del lideratge dels plans va ser el president de la Comissaria del Pla de Desenvolupament, López Rodó. El que pensaven fer era millorar les inversions públiques en infraestructures i productes bàsics mitjançant els diners privats que es tenien de la nacionalització de les empreses privades (Renfe, Endesa, Telefònica…). També es van crear els pols de desenvolupament per reduir els desequilibris territorials, es creaven de nou ciutats i pobles en mig del no res. Moltes van acabar convertint-se en nous nuclis industrials.

Malgrat la labor, els resultats immediats van ser limitats i els objectius no es van complir, però a partir de la dècada dels 80, aquest pla d'infraestructures ja es va començar a sentir els resultats positius, d'aquí sorteixen les afirmacions filofranquistes. Seguint amb la indústria, aquesta és considerada el motor del desenvolupisme. Gràcies als plans anteriors, comença a crèixer la producció industrial. Aquesta va ser possible per la inversió i concessió de crèdits. A partir d'aquí el augment anual va ser d'un 10%, sembla una quantitat baixa però considerant que estem en una transició al liberalisme, és un salt considerable.

Això va ser possible gràcies a la millora de la maquinària, la importació de maquinària tecnològia, petroli i matèries primeres, la inversió estrangera directa (injecten capital estranger) i la incorporació massiva de mà d'obra (local que fins a aquest moment no havia tingut cap treball) de costos baixos. 16 A més a més, veiem una diversificació de la producció industrial, l'economia ja no és només metal·lúrgica (automòbil, electrodomèstics…), sinó que ara s'inclou el sector químic (farmacèutic, plàstic, detergents…). Gràcies a això és que pobles com Montornès tenen un boom als 70.

Aquí és quan realment comença el capitalisme amb la rellevança dels béns de consum, la reestructuració dels sectors tradicionals i el creixement d'indústries competitives. I finalment, la concentració en zones amb més tradició fabril. Destaquen Catalunya, el País Basc i Madrid Ferrol, Cadis, Huelva, Vigo, València, Valladolid. En aquestes és que es produeix el boom de la construcció per empreses de construcció privades. L'agricultura es modernitza Espanya estava plena de latifundis i amb una crisi de l'agricultura tradicional d'escassa productivitat, produint així un gran èxode rural cap a l'estranger i les zones industrials.

Estaven cansats de treballar de sol a sol sense gairebé resultats i van anar als nuclis industrials en busca de fortuna. Certes zones agràries van quedar totalment despoblades. Arran de l'anterior despoblació hi va haver la intensificació del conreus mitjançant la creació d'explotacions agropecuàries modernes i la introducció de maquinària. Això va ser possible gràcies a la mecanització, l'ús dels fertilitzants que venien de la creixent indústria química i l'expansió del regadiu. Hi ha canvis de producció, els conreus ja no tindran el mateix sabor ni qualitat, però n'hi ha més producció i més diners, que al cap i a la fi era la intenció.

Observem una diversificació de la producció, n'hi ha un canvi en la dieta de la població urbana. Productes que no estaven disponibles o que eren molt cars, ara estaven disponibles durant tot l'any a preus més assequibles. Això és una vara de doble fil ja que alguns conreus van començar a cultivar-se més en detriment d'altres. A Catalunya es veu amb la deixada del cultiu de cereals que portava menys diners que les vinyes. 17 El progrés del sector terciari Abans dels anys 60 el sector terciari no era protagonista i era opacat pel sector agrari. No obstant, durant els anys 60 hi ha un canvi considerable ja que hi ha un gran augment en el pes dels serveis en el conjunt de l'economia espanyola.

Els factors que influeixen més en aquesta terciarització són el boom de la construcció, l'augment de les xarxes de distribució i de comerç, la millora dels mitjans de transport , la comunicació i el turisme. A Catalunya el protagonisme no va ser tant gran ja que el sector secundari (l'industrial) seguia sent el més important. El boom turístic dels 60 va comportar una font d'ingressos elevats i l'augment de l'activitat hotelera i dels serveis complementaris. L'inici del benestar europeu i la generalització de les vacances pagades va generar un flux de turistes a Espanya. No obstant, els espanyols no van sortir del país.

Les necessitats de finançament van promoure també el creixement del sector bancari. El que sí va donar molts beneficis i va salvar el franquisme va ser el comerç internacional que va experimentar canvis significatius. Per una banda, va haver un augment de les importacions, sobretot de béns d'quipament, productes energètics i derivats i metèries primeres. La balança comercial es va mantenir negativa durant tot el període. No sobtant, la balança de pagaments era positiva. La balança de pagaments registra totes les transaccions econòmiques que produeix un país amb la resta de països.

Això va ser gràcies a a injecció de les divises que porten els turistes, la inversió de capitals i per les remeses dels espanyols que estaben al altres països treballant. 18 Les limitacions de l'economia espanyola Entre les limitacions principals destaca la polarització del creixement econòmic en els sectors industrials i de serveis. El sector agrari quedava relativament abandonat: el camp va quedar en una situació de retard a causa de l'èxode rural. Es consolida una economia amb una gran dependència a la tecnologia i al capital estranger.

Van haver de comprar patents i importar maquinària, es produeix la subordinació de l'economia espanyola als ritmes de creixement i a les decisions d'empreses estrangeres. Creixement demogràfic i canvi social L'augment de la població Els canvis socials van afavorèixer els canvis demogràfics, però el fort augment va ser sobre tot pel baby boom. Passem de 30'4 milions al 1960 a 35'8 milions en 1975. LEs causes van ser la natalitat elevada per la millora de les condicions de vida, el descenes de la mortalitat, especialment la infantil per les millores sanitàries i l'augment de l'esperança de vida (fins al 70-76 anys).

A més a més, s'inicia una política natalista queva mantenir alta la taxa de fecunditat (2, 8 fills per dona, pot semblar baix però realment no ho és). Pel que fa a la composició per edats, augmenta el percentatge de població jove (boom demogràfic) i de població vella (augment de l'esperança devida), en detriment de l'adulta. A la taula demogràfica es veu com al voltant dels 36 anys hi ha una disminució, això és degut a que són la generació de la Guerra Civil. El creixement de la població catalana va ser encara mésaccelerat: de 3,9 milions (1960) als 5,5 milions (1975). Sobretot per l'arribada de la gran onadamigratòria.

La taxa de natalitat catalana es vasituar per sobre de la mitjanaespanyola. Els moviments migratoris El creixement de població va anar acompanyat d'importants moviments migratoris. Tots aquests pagesos que havien perdut treball al camp a causa de la mecanització intenten solucionar aquest problema mudant-se a la ciutat. Aquesta solució migratòria és coneguda com a l'èxode rural de la dècada del 1960, deixant els pobles totalment buits. Les zones agrícoles d'Andalusia, Extremadura, les Dues Castelles, Múrcia i Galícia van ser els principals proveïdors d'emigrants. Més d'1 milió tres-cents mil espanyols van marxar a altres països (França, Alemanya, Suïssa i Bèlgica).

Les migracions van ser molt espectaculars. Entre el 1962-1973, 4 milions personesvan canviar de lloc de residència, sent les regions agrícoles ser les principalsproveïdores. Les destinacions principals van ser Madrid, Catalunya, País Basc València. El procés migratori va ser especialment intens a Catalunya, van arribar 1,8 milions immigrants entre 19 1940-1975 sense cap mena de planificació. Hi van haver importants conseqüències i desequilibrisregionals. Els immigrants s'instal·len a Barcelona i al Cinturón Industrial (Badalona, Sta. Coloma, Sabadell, Terrassa, Cornellà, St. Feliu de Llobregat, St. Boi...) .

Aquests nuclis van crèixer gairebé fins a la saturació i sense infraestructures, donant lloc així al barraquisme. Proliferació de barris mal equipats, amb habitatges precaris i amb dèficits de serveis socials bàsics. Despoblament progressiu,sobretot de joves, de l'Urgell,Pallars, Solsonès, la Conca deBarberà, etc. Els canvis en l'estructura social El desenvolupament de la indústria i l'expansió del sector serveis van suposar una transformació molt important de les estructures socioprofessionals de la població. Distribució sectorial: Aquest èxode rural va produir un creixement del nombre d'obrers industrials, 4 milions de proletaris.

A Catalunya la xifra d'assalariats era d'un 85% de la població activa catalana al 1975, superior a lamitjana espanyola i semblant a les regions europees. Va augmentar el volum de les classes mitjanes, més bé, inicia la seva aparició. Es consolida la burgesia urbana. Van créixer els  professionals autònoms, els funcionaris de l'Estat i els professionals qualificats: gestió industrial o financera/ activitats terciàries. Les noves pautes socials i culturals L'expansió de l'economia va comportar una transformació profunda de la societat. Com? Deixantenrere la misèria i la rígida moral de la postguerra i avançant cap a unes pautes socials i uns hàbitsculturals propis.

L'augment del poderadquisitiu va donar lapossibilitat d'entrar a lasocietat de consum. Es va viure amb gran intensitat. Nou utillatge: frigorífics, televisors, altres electrodomèstics... Popularització de l'automòbil (Seat600) de producció nacional. L'any 1970 s'introdueix una llei que millora els nivells de vida de la població considerablement, la llei general d'educació. Aquesta llei remodela el sistema educatiu. S'augmenta el nivell de la població escolaritzada (des d'ensenyament primari fins la universitat), s'impulsa el creixement d'inversions de l'Estat en l'educació. Aquestes reformes van donar lloc a la disminució de l'analfabetisme.

20 La millora també va tenir lloc pels canvis significatiu en la família: substitució de la família extensa per la família nuclear (pares i fills) típica del món urbà iindustrial. Una altre cosa que també va canviar va ser la condició femenina. La dona va començar a abandonar el paper tradicional, s'incorpora al món dels estudis i el treball. També apareix una nova mentalitat que defensava la seva llibertat, el nou moviment feminista. Malgrat la incorporació de la dona a noves activitats, la taxa d'ocupació femeninaseguia estant molt per sota de la mitjana. La renovació de l'Església derivada delConcili Vaticà II va tenir gran impacte aEspanya.

Un sector de l'Església comença adistanciar-se del règim en el context de secularització creixent i dedisminució de la seva influència, ja no volien estar constantment lligats all règim franquista. Ells volien canviar la institució però Franco es negava. El progrés econòmic, la modernització social i el canvi de pautes culturals van suposar menys suport social al règim. El canvi social va estimular el creixement d'un nou tipus d'oposició que reclamava la democratització del règim.

Reformisme franquisme i immobilisme El govern dels tecnòcrates Arran de l'obertura a l'exterior, el desenvolupament econòmic i la transformació radical de la societat, el govern dona martxa a un seguit de reformes polítiques per amagar alguns aspectes del franquisme. L'ascensió política de Carrero Blanco va reforçar l'aparició dels tecnocràtes vinculats a l'Opus Dei al Govern. Els governs a partir del 1962 incorporaren nous ministres de la línia tecnocràtica: AlbertoUllastres Laureà López Rodó Joves falangistes com Manuel Fraga Iribarne (carteraInformació i Turisme) Tots aquests canvis no es feien per un nou compromís democràtic de Franco, sinó per pures convencions econòmiques.

Es van establir dos grans objectius per a aconseguir-ho. Per una banda la promoció del desenvolupament econòmic i la renovació política. Volien modernitzar l'administració, la legislació i les institucions del règim. Segons Franco, la prosperitat econòmica d'Espanya enfortiria la pau social al país i supliria la manca de libertats i de participació política que hi havia. El millorament de benestar social donaria aparença de modernitat a la dictadura. Les reformes legislatives La nova orientació del govern obligà un impuls legislatiu per modernitzar les institucions, apaivagar les tensions socials i per acabar amb les discrepàncies entre les famílies.

Al 21 1963 es va crear el Tribunal d'Ordre Públic (TOP) per a delictes polítics a jurisdicciócivil. Seguien existint els tribunals militars, però mitjançant aquest òrgan passaven toots els crims pel mateix lloc. Es pretenia suavitzar el perfil de la dictadura a l'exterior (volien entrar a la Unió Europea). Mitjançant un seguit de lleis es va augmentar la tolerància i la passivitat. Primerament, i la més important, la llei de premsa de 1966. Aquesta suprimia la censura que portava regnant Espanya des dels anys 40 i permetia que es poguessin publicar noves revistes públiques i llibres.

Es podien fer obres de crítica amb simbologia sempre i quan no es poguessi comprovar, i en cas de que et pilllesin, s'havia establert un sistema de multes i suspensions per als que superessin el marge de tolerància previst. Et podien fer passar alguns dies a presó. Despres està la llei de llibertat religiosa del 1967 que establia la igualtat entre totes les religions i llibertat de culte. No obstant, cal tenir en compte que seguia existint la figura del chivato i la llei contra la masoneria i el comunisme. I finalment, la llei de representació familiar. Es deixen de banda els tres procuradors del terç familiar i es pasa a tenir 108, òbviament, gent molt important a les famílies.

Només persones afins al Movimiento i a més limitava el dret de vot als caps de família. Passant ja a matèria laboral, també es modifica el marc de relacions laborals. Per una banda està la llei de convenis col·lectius de l'any 1958. Aquesta legislació permetia negociar salaris i condicions laborals entre empresaris i obrers. Jurats d'empresa i enllaços sindicals. Aquest nou marc va permetre causar l'aparició de "l'entradisme" . Aquest fenomen contava en l'entrada de treballadors opositors al franquisme en el sindicat vertical per a guanyar les candidatures al lloc de feina. Van ser moltimportants les eleccions sindicals del 1966.

Les candidatures impulsades pels sindicats clandestins (CCOO i USO) van tenir èxit. Seguim per la llei de seguretat social del 1967 impulsada Jose Solis Ruiz. Amplià els mecanismes de cobertura social. Construcció d'un incipient Estat del benestar que protegia els espanyols i espanyoles. També es promulgà l'any 1967 la llei orgànica de l'estat (LOE) que pretenia coronar l'edifici institucional del franquisme.

Va ser aprovada per referèndum, es van retocar algunes lleis fonamentals, es depurà el llenguatge feixista del franquisme inicial, confirmava la institució monàrquica del règim i concretava les funcions dels òrgans de l'Estat: es concentren els poders del dictador i la separació entre el cap de l'Estat i president del govern (Franco va exercir elsdos càrrecs fins al 1973). L'any 1969, s'aprova la llei de Successió. Franco designà com a successor a Joan Carles de Borbó amb el títol de Príncep d'Espanya.

Això va agreujar les tensions entre els 22 tecnòcrates (partidaris de la successió monàrquica) i els falangistes (volien impulsar les institucions delMovimiento com a garantia de la continuïtat del règim). Les relacions internacioals L'any 1962, Espanya sol·licità l'ingrés a la Comunitat econòmica Europea i se li va negar perquè no era un estat democràtic. L'any 1970 es va signar un acord preferencial, es redueixen els aranzels i s'afavoreixen les exportacions industrials espanyoles. A més a més,Espanya participà en el procés de descolonització africà. L'any 1956 França pacta amb el rei del Marroc el reconeixement de la independència del protectorat.

Espanya es vaveure forçada a retirar-se. L'any 1968 es concedí la independència a Guinea Equatorial. El 1969 es cedeix al Marroc el territori de l'Ifni. Es va mantenir el Sàhara occidental fins al 1975 (Marxa Verda). El triomf de l'immobilisme Els enfrontaments entre reformistes i immobilistes pel control del govern esclaten públicament l'any 1969 arran de l'escàndol Matesa (empresa maquinària tèxtil connectada a l'Opus Dei). L'escàndol Matesa va tenir a veure amb un frau fiscal relacionat amb l'exportació de maquinària tèxtil, van haver-hi denúncies de corrupció.

Va ser un incident àmpliament difós per la premsa i l'Opus Dei en comptes d''assumir el seu error van culpar l'obertura informativa de la Llei de Premsa del 1966. Va tenir fortes repercussions polítiques, per una banda l'expulsió dels sector més tecnòcrates del govern i per l'altre, Carrero Blanco, vicepresident del nou govern, va veure la necessitat d'endurir la política interna del règim tot restringint la Llei de Premsa i augmentant la repressió. Alguns delictes van tornar a ser considerats rebel·lió militar i lEstat d'excepció (1969- 1970) va ser un recurs. Es van augmentar les detencions i la violència policíaca.

El consell de guerra a Burgos (1970) amb la petició de 6 penes de mort va suposaràmplies protestes i una campanya internacional que demanava l'indult. Franco va exercir eldret de gràcia. Les tensions internes centrades en la continuïtat del règim es van decantar a favor de les posicions immobilistes, defenades per Carrero Blanco. Es va paralitzar el nou projecte de Llei d'Associacions Polítiques i la nova Llei Sindical (1971) va ser un recull de normes ja vigents. Es va endurir la política sancionadora de la Llei de Premsa.

23 Conflictivitat social i oposició política Els moviments d'oposició Ens trobem en una època de gran inclusió de mà d'obra a la Indústria, després d'anys sense convenis que s'ajustessin a la nova indústria, van decidir començar a alçar-se. La protesta va fer-se importantment forta a la dècada dels 60 i va augmentar amb ella la intensitat de les mobilitzacions. L'augment va ser sobre tots durant el 1960-1965 a les zones més avançades i amb una tradició sindical més arrelada, com ara Astúries, Barcelona, Guipúzcoa i Biscaia. La majoria d'aquests conflictes eren d'arrel laboral i van acabar sent molt polititzats.

Una de les vagues més destacades va ser la produïda a Astúries l'any 1962 que es va anar estenent per tots els nuclis industrials de país, va haver un total de 500.000 participants. La conflictivitat va anar en augment amb l'aparició dels sindicats clandestins. L'any 1964 neix a Barcelona CCOO, un sindicat independent i democràtic que impulsava la lluita laboral i política. Combinava acció il·legal (vagues) amb acció legal (elecció d'enllaços sindicals). L'any 1967 es produeix una escissió dins del sindicat on l'arrel més moderada i cristiana va crear Unió Sindical Obrera (USO), grup afiliat a Joventuts Obreres Cristianes.

Un altre element de convulsió va ser el moviment estudiantil que a partir dels 60 va començar a reivindicar a ultrança el seu ideari antifranquista. Aquest moviment apareix a la UB, una de les institucions que més va fer soroll. L'any 1966 els estudiants de la UB es junten en un acte celebrat al convent dels Caputxins de Sarrià, amb l'autorització de l'Església, on van fundar el primer sindicat estuducantil: Sindicat Democràtic d'Estudiants (SDEUB). Amb l'arribada del boom de la construcció i la transformació de pobles en barris, durant la dècada dels 1970 es dona més importància a l'oposició social de les organitzacions veïnals.

Aquestes organitzacions van ser impulsades per a reivindicar una millora de les condicions de vida en els seus barris. Seguint per l'Església, aquesta també coomença a democratizar-se i a optar per reformes, això és arran la difusió dels postulats reformistes del Concili Vaticà II on es parlava de com Espanya es va quedar anclada en un sistema arcaic. A més a més, amb el retorn de la repressió contra organitzacions com ara ETA, veus internacionals de l'Església condemnen assassinats i encareclacions. Aquests fets van donar lloc a l'aparició de les veus crítiques dins l'Església Catòlica. Alguns exemples de l'anterior són els següents.

Per una banda estan les declaracions de l'abat de Montserrat de l'any 1964 on demanava la democratització perquè la dictadura era un anacronisme dins d'una societat que avançava cap a la modernitat. També està la participació d'organitzacions cristianes com ara la JOC i la HOAC en les mobilitzacions i el distanciament de part de la jerarquia eclesiàstica del règim. L'any 1960 es va produir una 24 manifestació pacífica de 130 capellans a Barcelona contra els maltractaments a comissaria. I per últim, el sector militar. Amb la inclusió dels tecnòcrates l'exèrcit ja no tenia tanta importància dins del règim i aquest distanciament va portar a la creació de la Unión Militar Democràtica (UMD).

Els grups polítics antifranquistes L'augment de la conflictivitat social va donar lloc al renaixement de l'oposició política. Els parittis politics van renovar els seus dirigents i les seves activitats. A Catalunya l'organització d'esquerra que més organització tenia a la clandestinitat i amb una forta implantació social era el PSUC. Altres grups d'importància eren el Front Obrer de Catalunya (FOC, 1961) i el Moviment Socialista de Catalunya (MSC). Altres organitgzacions de menys importància van ser Unió Democràtica de Catalunya (UDC), Front Nacional de Catalunya (FNC) i Esquerra Republicana de Catalunya (ERC).

Aquestts darrers partits van unir-se sota una organització per a coordinar la seva acció: Comissió Coordinadora de Forces Polítiques de Catalunya (1969). L'any 1974 neix Convergència Democràtica de Catalunya (CDC), organització catalanista de centre precedent de Junts. A la RESTA DE L'ESTAT:1. El grup més actiu era el PARTIDO COMUNISTA de ESPAÑA (PCE). 2. També mantenia la seva organització el PARTIDO SOCIALISTAOBRERO ESPAÑOL (PSOE). 3. L'oposició moderada estava representada per la DEMOCRÀCIA CRISTIANA, amb poca base social però amb alguns líders de prestigi. Barreja d'idees socialitzants i de nacionalisme radical Estratègia de lluita armada contra el franquisme a partir del 1968.

Al PAÍS BASC, el PARTIT NACIONALISTA BASC (PNB) mantenia la seva estructura, el fet de més repercussió fou la creació d'ETA l'any 1959. L'any 1962, el PSOE va participar en el IV Congrés del Moviment Europeu, anomenat "EL CONTUBERNI DE MUNICH" . Es reivindicava la necessitat d'una Espanya democràtica. Al País Basc l'organització política segueix gairebé igual amb el PNB liderant el paisatge politic, però l'any 1959 es crea l'organització de més repercussió a la història d'Espanya, ETA. Aquesta estava formada pels sectors més radicals de l'esquerra basca. Era una barreja d'idees socialitzants i de nacionalisme radical.

Tenien una estratègia de lluita armada contra el franquisme a partir del 1968. La represa cultural de…