Economia i societat a Espanya al segle XIX: Transformació demogràfica i industrialització

I 114 flashcards i 76 preguntes més al document.

Text del document

RESUM SEGLE XIX (ECONOMIA) Tema 4. La Segona República i la Catalunya , pionera de la industrialització espanyola Tema 5. De la societat agrària a la industrial: els nous moviments socials Tema 4. Catalunya, pionera de la industrialització espanyola 1. La modernització demogràfica del segle XIX Al llarg del segle XIX, la població espanyola va augmentar i va iniciar la transició cap al model demogràfic modern. L'increment de la producció agrícola va permetre alimentar una població en creixement. El limitat desenvolupament industrial van frenar la urbanització El descens de la població activa agrària. La lenta transició demogràfica La població espanyola va augmentar un 75% del 1797 al 1900.

El factor decisiu de la modernització demogràfica va ser: El descens lent de la mortalitat, vinculat amb la millora de la dieta L'expansió de determinats conreus com el blat de moro i la patata. El creixement demogràfic espanyol va ser més baix i més lent que el de bona part de països europeus. La mortalitat alta s'explica per: Les precàries condicions sanitàries Les guerres contínues Les crisis de subsistència Les epidèmies, especialment les de còlera o tuberculosi Una gran mortalitat infantil. L'esperança de vida l'any 1900 era de només 34,8 anys, mentre que a França, la Gran Bretanya o Suècia s'hi superaven els 45.

L'elevada natalitat va ser el resultat del paper dels fills com a força de treball, que aportava ingressos a la unitat familiar en el marc d'una societat agrària. Durant el segle XIX va continuar augmentant el pes demogràfic de la perifèria, mentre l'Espanya interior va tenir un augment força més limitat, a excepció de Madrid. El creixement demogràfic a Catalunya RESUM SEGLE XIX (ECONOMIA) Tema 4. La Segona República i la Catalunya , pionera de la industrialització espanyola Tema 5.

De la societat agrària a la industrial: els nous moviments socials A Catalunya, el creixement de la població va ser superior a la mitjana espanyola a conseqüència: Una millora agrícola que va permetre alimentar millor la població i reduir l'efecte de les epidèmies. Així, la població catalana es va doblar, com a resultat de la caiguda de la mortalitat i en especial de la infantil (tret dels nuclis industrials), mentre la natalitat es va mantenir elevada. El precoç descens de la fecunditat en el decurs de la primera meitat del segle XIX, fa que Catalunya iniciï la transició cap a un comportament demogràfic modern abans que la major part d'Espanya, on es produirà a l'inici del segle XX.

Èxode rural i creixement urbà Els moviments del camp a la ciutat i de l'interior cap als nuclis industrials van augmentar a causa de: L'abolició del règim senyorial L'impacte de la reforma agrària La millora dels transports Les expectatives de millora social a les ciutats Catalunya i el País Basc es van convertir en demandants de treballadors industrials, molts volien abandonar la misèria rural. Madrid, també, atreia població pel seu paper de centre polític i administratiu. El creixement d'algunes ciutats va obligar a derrocar les muralles medievals i a programar l'ampliació de les ciutats amb plans de reforma urbana (eixamples).

La transformació urbana va comportar l'obertura d'avingudes, la construcció d'estacions de ferrocarril, l'enllumenat públic de gas i la construcció del clavegueram. La concentració de població va donar lloc a un nou estil constructiu, amb edificis més alts i distribuïts en habitatges de diferents categories. Malgrat la creixent urbanització, a l'inici del segle XX, la majoria de la població espanyola continuava sent rural i un 70% residia en nuclis de menys de 20.000 habitants. Fer les Amèriques L'altre moviment migratori destacat va ser l'emigració cap Amèrica.

Durant la primera meitat del XIX, les lleis van limitar les sortides a Cuba, Puerto Rico i Filipines, intentant evitar la pèrdua de capital humà i joves en edat militar. Entre les causes del fenomen migratori a ultramar cal destacar: 1. El desequilibri entre l'augment de la població 2. Les escasses oportunitats de trobar feina. Els focus d'emigració més importants van ser Galícia, Astúries, Cantàbria i Canàries, zones amb manca de terra i de llocs de treball. També Catalunya va proporcionar un important contingent migratori cap a Cuba, atret per les relacions dels comerciants catalans a l'àrea del Carib. Els principals destins a Amèrica van ser l'Argentina, Mèxic, Veneçuela, Cuba i el Brasil.

RESUM SEGLE XIX (ECONOMIA) Tema 4. La Segona República i la Catalunya , pionera de la industrialització espanyola Tema 5. De la societat agrària a la industrial: els nous moviments socials 2 La insuficient transformació de l'agricultura Va complir la desamortització els seus objectius? A la primera meitat del segle XIX es va produir la reforma agrària liberal amb l'objectiu d'alliberar la terra de les traves que posava l'Antic Règim al desenvolupament de la propietat privada. Les principals mesures van ser: 1. Abolició de les senyories 2. Desvinculació de la propietat feudal 3. Desamortització de les terres de l'Església i dels ajuntaments. 4.

La llibertat dels propietaris per disposar de les seves terres i els seus fruits mitjançant lleis de tancament, la fi del privilegi del pas del bestiar i la llibertat d'arrendaments. Les reformes van transformar la terra en una mercaderia que podia ser venuda i comprada lliurement. Els ingressos obtinguts per l'Estat amb la venda dels declarats béns nacionals van pal·liar a curt termini el dèficit de la Hisenda Pública. La noblesa va transformar les seves antigues senyories en propietats, molts pagesos van intentar accedir a la propietat de les terres que conreaven, els tribunals, però, van dictaminar sistemàticament a favor de la noblesa.

Per això, molts pagesos es van convertir en arrendataris amb contractes més inestables a curt termini o en jornalers amb salaris determinats pel nou mercat de treball. Els resultats de la desamortització no van comportar els efectes positius, ja que les terres no van passar a mans de propietaris més actius. Els nous propietaris estaven més interessats a obtenir beneficis ràpids i rendes segures que a invertir en la terra i modernitzar les explotacions agràries.

Així mateix, des del 1855, després de la desamortització de les terres comunals, molts pobles es van veure privats de les propietats comunals que servien per atorgar terres als més pobres o per aprofitar els recursos de les muntanyes i les pastures, i això va endurir les condicions de vida de la pagesia. Al sud d'Espanya, la reforma agrària va afavorir la concentració de la propietat en mans dels antics propietaris i dels nous compradors (la incipient burgesia) i no va suposar una redistribució de la terra entre els pagesos. La "fam de terres" explica per què moltes revoltes agràries ocupaven terres i les repartien entre la pagesia.

Els efectes de la desamortització a Catalunya A Catalunya, la desamortització no va tenir tanta transcendència com a la resta d'Espanya perquè les propietats de l'Església i dels municipis eren menors. L'expropiació i la venda pública d'aquests béns no va generar grans alteracions de l'estructura de la propietat. La desamortització mobilitzà la propietat urbana també va atraure administradors, propietaris de terra, pagesos acomodats que en van ser els principals beneficiaris. Augment de la producció i baixa productivitat La conseqüència més important de la reforma agrària va ser: 1. La superfície agrària va augmentar en 6 milions d'hectàrees durant el principi del segle XIX. 2.

La màxima expansió es va produir en els cereals (80% del sòl agrícola l'any 1860). 3. L'augment de la producció va permetre prescindir de les importacions, excepte en moments de carestia, i va afavorir el creixement de la població. RESUM SEGLE XIX (ECONOMIA) Tema 4. La Segona República i la Catalunya , pionera de la industrialització espanyola Tema 5. De la societat agrària a la industrial: els nous moviments socials 4. La producció vitivinícola es va veure afavorida per la incidència de la fil·loxera a França, i es va convertir en una de les principals activitats exportadores. 5.

Va millorar la venda de l'oli d'oliva andalús en els mercats internacionals i va augmentar el conreu de la taronja al litoral llevantí. La ramaderia ovina va patir una reculada pel descens de les exportacions de llana, la supressió dels privilegis de la Mesta i les noves rompudes. La cabanya porcina va augmentar. L'increment de la producció va ser el resultat del creixement de la superfície conreada i no d'una modernització de les tècniques de conreu, que eren molt endarrerides. La millora de la productivitat requeria millores tecnològiques que no van agafar impuls fins a la segona meitat del segle, motivades per l'alça de preus i una certa rendibilitat garantida mitjançant el proteccionisme.

La diferent estructura de la propietat a Catalunya A Catalunya la desvinculació de la terra i les desamortitzacions no van tenir tanta importància, principalment per la poca propietat latifundista, nobiliària i eclesiàstica i perquè algunes de les transformacions ja s'havien fet anteriorment. Així, al segle XVIII ja s'havien consolidat unes formes de propietat que milloraven els mètodes de conreu i la producció. L'agricultura va evolucionar cap a: 1. Una producció especialitzada i dirigida al mercat 2. Un ús intensiu del sòl que propiciava la millora de la productivitat agrícola.

El menor pes de la propietat vinculada i l'abolició dels drets senyorials i dels delmes, van consolidar el control de la pagesia sobre la terra. Els contractes de conreu a llarg termini (emfiteusi, rabassa morta, etc.) permetien al pagès arrendatari apropiar-se d'una bona part del producte, fet que va estimular l'aplicació de millores per incrementar la producció i obtenir guanys més elevats. L'expropiació i venda de béns eclesiàstics o comunals no van generar grans alteracions en l'estructura de la propietat.

Aquesta prosperitat de l'agricultura va contribuir a l'arrencada del procés d'industrialització, va aportar força de treball per a la indústria (mà d'obra), i també consumidors amb una certa capacitat de compra. L'expansió agrícola catalana En l'expansió agrària, del segle XVIII, la vinya va ser el motor principal d'una agricultura cada vegada més especialitzada, s'obtenia vi i aiguardent. Les comarques del litoral barceloní i tarragoní es podien considerar quasi de monocultiu vitícola. El vi i l'aiguardent es venia a la resta d'Espanya i s'exportava a les Antilles, però l'arribada de la plaga de la fil·loxera a França va provocar l'increment de les exportacions i la puja dels preus.

Va ser l'època coneguda com l'edat d'or de la viticultura, que va finalitzar quan la plaga es va estendre també per Catalunya al final de segle XIX. Les oliveres i els arbres fruiters hi van tenir també una importància considerable. El conreu de cereals i de llegums va augmentar molt poc (i fins i tot va retrocedir) a excepció de les comarques de Lleida. Aquest retrocés va comportar que l'agricultura catalana fos insuficient per cobrir les necessitats d'una població cada vegada més urbanitzada. RESUM SEGLE XIX (ECONOMIA) Tema 4. La Segona República i la Catalunya , pionera de la industrialització espanyola Tema 5.

De la societat agrària a la industrial: els nous moviments socials 3 Els inicis de la industrialització a Catalunya A l'Espanya del segle XIX, el procés d'industrialització va patir un endarreriment relatiu respecte als països que van liderar la Revolució Industrial. L'economia espanyola continuava sent fonamentalment agrària, però algunes zones de la Península van començar el camí cap a la indústria moderna, que es va iniciar amb el sector tèxtil a Catalunya i es va consolidar amb la siderúrgia biscaïna. Orígens i expansió de la indústria cotonera L'arrencada de la indústria cotonera a Catalunya s'ha de relacionar amb els canvis produïts al segle XVIII.

La manufactura dedicada a la producció d'indianes i empresaris disposats a invertir amb capital procedent de l'agricultura i el comerç americà, va facilitar l'economia industrial. L'expansió de la moderna indústria cotonera es va desenvolupar en diverses etapes: Es va iniciar a partir del 1780, quan van començar a introduir-se les noves màquines de filar angleses (Spinning Jenny i Mule Jenny). Va tenir una gran embranzida a partir del 1802, quan a Espanya es va prohibir l'entrada de cotó filat. Això constitueix un clar indici que el principal mercat de la indústria tèxtil era l'interior.

A partir del 1833, la instal·lació de la primera màquina de vapor a la fàbrica Bonaplata de Barcelona, va estimular el procés de mecanització, que va ser més ràpid en la filatura que en la teixidura. Una de les causes de la ràpida mecanització de la filatura va ser l'escassetat de mà d'obra derivada del descens de població a causa de la Guerra del Francès. Això va fer augmentar el cost de la feina i va convertir la mecanització en l'opció més rendible. El resultat va ser la disminució dels costos de producció i dels preus de venda. Els preus més baixos van estimular una demanda més gran: 1. Va augmentada per la protecció aranzelària 2.

Es va substituir de les peces de llana per les de cotó, una fibra molt més higiènica i de fàcil mecanització. A partir del 1874, es va iniciar una nova fase expansiva que va venir marcada per: 1. La mecanització del teixit 2. La renovació de l'estructura industrial 3. El sorgiment de colònies industrials. Els límits de la indústria tèxtil El desenvolupament de la indústria tèxtil va haver de fer front a dues limitacions molt importants: L'escassetat de carbó de la mineria catalana i les dificultats del transport per proveir-se d'hulla asturiana, que no va arribar al port de Barcelona fins al 1892. Va ser aquesta manca de carbó el que va estimular la proliferació de colònies industrials.

L'escassa vertebració del mercat espanyol i la reduïda capacitat de consum de la població suposava una demanda feble i lligada a la producció agrària. D'aquesta manera, els industrials catalans van exigir constantment al Govern l'aplicació de mesures proteccionistes per fer front a la competència dels teixits estrangers. La indústria cotonera catalana, però, pràcticament va monopolitzar el mercat espanyol gràcies a xarxes de distribució Va haver un predomini de les petites i de les mitjanes empreses, i es va mantenir una certa producció domèstica. Un nombre limitat de grans empreses donava solidesa a l'estructura industrial de Catalunya. RESUM SEGLE XIX (ECONOMIA) Tema 4.

La Segona República i la Catalunya , pionera de la industrialització espanyola Tema 5. De la societat agrària a la industrial: els nous moviments socials Malgrat el creixement continu de la producció, el seu volum era reduït en comparació a altres països d'Europa. Altres sectors industrials El predomini de la indústria cotonera no impedia el desenvolupament d'altres sectors. 1. El de la llana, el segon en importància, es va concentrar a Sabadell i a Terrassa i va experimentar una gran expansió arran de la crisi cotonera del 1866. 2. La metal·lúrgia es va desenvolupar estimulada per la mecanització del tèxtil i hi destaca La Maquinista Terrestre i Marítima, creada el 1855 a Barcelona. 3.

La indústria química va avançar molt lligada a la producció d'àcids per als acabats de la indústria cotonera. La més important va ser la Societat Anònima Cros, creada a Barcelona al principi del segle XX. Al final del segle es van iniciar dues indústries pioneres: l'electricitat i la telefonia. El 1875 es va posar en funcionament la primera instal·lació elèctrica d'Espanya i dos anys després es va establir la primera comunicació telefònica entre Barcelona i Girona. També es va desenvolupar la producció de gas per a l'enllumenat de les ciutats, que va conèixer una notable expansió fins que va ser substituït per l'electricitat.

4 El creixement de la siderúrgia i l'ampliació de la base industrial Les primeres indústries siderúrgiques A la segona meitat del segle XIX, l'augment de la demanda de ferro, resultat de la mecanització agrícola i industrial i de la construcció de la xarxa ferroviària i dels vaixells de vapor, va propiciar el naixement de la indústria siderúrgica moderna lligada al desenvolupament de la mineria del ferro i del carbó. Al llarg del segle XIX, hi va haver diversos intents que van impulsar, amb un èxit relatiu, el sector siderúrgic: Andalusia en va ser la regió pionera, a partir de l'explotació des del 1826 dels jaciments de ferro de Marbella i Ojén.

Durant trenta anys, la producció siderúrgica andalusa va ser hegemònica a la Península, però va fracassar per l'ús de carbó vegetal, que elevava el cost de producció i feia inviable la competència. En conseqüència, la siderúrgia malaguenya va entrar en una definitiva decadència a mitjan segle XIX. Els jaciments d'hulla d'Astúries a Mieres i Langreo, malgrat l'escàs poder calorífic que tenia l'hulla que se n'extreia, van convertir aquesta regió en el centre siderúrgic d'Espanya entre els anys 1864 i 1879.

El 1868, la zona asturiana representava el 46% de la producció nacional fins al final del segle XIX, quan va arribar del carbó gal·lès, de gran poder calorífic, que va fer perdre competitivitat a les empreses siderúrgiques asturianes. L'hegemonia de Biscaia La possessió d'extenses mines de ferro al territori, una tradició de ferreries i l'arribada de carbó de coc gal·lès a Bilbao, van propiciar que es consolidés, a partir del 1876, la indústria siderúrgica biscaïna. Aquesta indústria es va fonamentar en la creació d'un eix comercial entre Bilbao i Cardiff, basat en l'exportació de mineral de ferro a la Gran Bretanya i la importació de carbó gal·lès per als alts forns bascos.

Durant les dues darreres dècades del segle es van constituir les grans empreses siderúrgiques basques: el RESUM SEGLE XIX (ECONOMIA) Tema 4. La Segona República i la Catalunya , pionera de la industrialització espanyola Tema 5. De la societat agrària a la industrial: els nous moviments socials 1880, l'empresa Biscaia va construir diversos alts forns i el 1882 es va crear la Sociedad Anónima Altos Hornos y Fábrica de Hierro y Acero de Bilbao. Altres iniciatives industrials A més de la siderúrgia, es van consolidar a Biscaia les principals empreses de construccions mecàniques i de construcció naval.

La necessitat de maquinària agrícola i tèxtil, van sorgir a Espanya les primeres indústries metal·lúrgiques. Aquestes primeres indústries no van poder competir ni en tecnologia ni en capitals amb les empreses estrangeres i van ser aquestes últimes les subministradores de la major part de la maquinària industrial, locomotores i vaixells que va necessitar el teixit industrial espanyol. Un sector que va aconseguir una notable expansió va ser el químic, gràcies a la fabricació d'adobs, pintures, medicaments, explosius, etc. Una de les empreses més importants va ser la Societat Anònima Cros, creada a Barcelona al principi del segle XX.

També van sorgir indústries vinculades a l'alimentació (farina, oli, conserves, vi...) i al vestit (calçat), destinades a cobrir les necessitats immediates de la població. A la Manxa i Andalusia es va desenvolupar una indústria agroalimentària creixent (cellers i farineres). El creixement de l'economia espanyola va anar acompanyat de desequilibris regionals profunds en la renda per habitant. Tres zones, Catalunya, el País Basc i Madrid, on residia una cinquena part de la població, destacaven molt per sobre de la mitjana. 5 Ferrocarril, mineria i mercat La lentitud i el retard del procés industrialitzador van estar relacionats amb les dificultats del mercat interior.

L'escassetat de compradors i les deficiències dels mitjans de transport van ser responsables de l'escassa articulació de l'economia espanyola. La construcció del ferrocarril va incentivar els intercanvis i va estimular la indústria siderúrgica, alhora que va constituir un gran impuls al desenvolupament de la mineria. La construcció de la xarxa ferroviària El ferrocarril es va veure com l'oportunitat per vertebrar un mercat nacional que impulsés l'economia, tant per la gran velocitat que assolia, com per la reducció del cost del transport de mercaderies i passatgers. El primer traçat ferroviari peninsular es va inaugurar el 1848 per unir Barcelona i Mataró.

La construcció d'una xarxa àmplia es va iniciar amb la Llei general de ferrocarrils del 1855, i es va desenvolupar en diferents fases: La primera gran expansió del traçat es va dur a terme entre els anys 1855 i 1866 i va suposar una mobilització de capitals molt superior a qualsevol altra iniciativa econòmica del segle XIX. La crisi financera que va provocar l'enfonsament de la Borsa l'any 1866 va suposar la paralització de la construcció davant la poca rendibilitat que tenien les inversions ferroviàries. Una nova etapa constructiva es va iniciar a partir del 1873, en què es va completar el traçat de la xarxa.

La rapidesa en la construcció i l'enorme volum de capitals mobilitzat s'explica per les subvencions que va oferir el govern a les companyies ferroviàries, també van afavorir l'entrada de capitals estrangers, especialment francesos. RESUM SEGLE XIX (ECONOMIA) Tema 4. La Segona República i la Catalunya , pionera de la industrialització espanyola Tema 5. De la societat agrària a la industrial: els nous moviments socials L'explotació dels jaciments miners Entre el 1874 i el 1914 va tenir lloc l'explotació massiva dels jaciments miners del subsol espanyol, que comptava amb abundants reserves de ferro, mercuri, pirita de ferro, coure, plom, zinc i carbó.

Malgrat la seva riquesa, la mineria espanyola es va desenvolupar a poc a poc per l'absència de demanda arran de l'escàs desenvolupament industrial, per la manca de capitals i de tecnologia per ser explotada i per l'excessiva intervenció de l'Estat, que frenava la inversió. La Llei de mines del 1868 va permetre la liberalització del sector i el lliurament de concessions d'explotació a nombroses companyies. L'endeutament crònic de la Hisenda espanyola va impulsar la concessió de l'explotació dels jaciments a companyies estrangeres, sobretot franceses i angleses.

El cas més evident va ser el de les mines d'Almadén, les més riques del món en argent viu (mercuri), que va ser arrendada per l'Estat a la companyia Rothschild. La liberalització de la producció minera va permetre un augment de la producció que va estar vinculada a l'augment de la demanda internacional i als avenços en les tècniques d'explotació de les mines. Van ser importants els jaciments de plom a Linares i La Carolina; els de coure de Riotinto (Huelva), que van arribar a encapçalar la producció mundial d'aquest mineral; els de mercuri d'Almadén (Ciudad Real) i els de zinc de Reocín (Cantàbria).

La major part del mineral era exportat i, entre els anys 1899 i 1908, aquestes exportacions van arribar a representar gairebé un terç de totes les exportacions espanyoles. El carbó i el ferro, motors de la industrialització L'augment de la demanda de carbó va venir propiciat per la màquina de vapor i el desenvolupament de la siderúrgia. Hi havia jaciments hullers en diverses zones (Astúries, Còrdova, Palència, Ciudad Real, Lleó i Sevilla), va ser a Astúries on la mineria del carbó va assolir un desenvolupament més rellevant. Malgrat que el carbó tenia escàs poder calorífic, van contribuir a l'hegemonia asturiana 1. L'abundància de mineral 2.

La facilitat per ser enviats a la costa i accedir al transport marítim 3. Els elevats drets aranzelaris que el Govern imposava sobre la importació de carbó. L'aranzel lliurecanvista del 1869 va permetre l'arribada de carbó gal·lès, de més poder calorífic i a un preu més reduït, fet que va comportar la pèrdua de competitivitat del carbó asturià, amb costos molt superiors. Les ajudes de l'Estat, però, van permetre que, entre el 1895 i el 1935, la producció asturiana es multipliqués per quatre. A partir del 1871, es van crear al País Basc un gran nombre de societats mineres, gairebé totes de capital britànic, però també francès o belga i, en alguns casos, d'origen autòcton.

La poca demanda interior va fer que la major part de la producció fos exportada, majoritàriament a Anglaterra, però també a Alemanya, França i Bèlgica. Va convertir Espanya en el principal proveïdor de mineral de ferro d'Europa. Des de la primeria del segle XX es va reduir dràsticament les exportacions de ferro.

L'acumulació de capital i la transformació prèvia de l'economia basca, però, van donar com a resultat la consolidació d'una important indústria siderúrgica basca L'escassa vertebració del mercat interior Els obstacles que impedien la llibertat de comerç van ser eliminats progressivament per mitjà de mesures com l'aprovació del primer codi de comerç (1829) i l'abolició dels drets de pas. Van contribuir a estimular el comerç interior: RESUM SEGLE XIX (ECONOMIA) Tema 4. La Segona República i la Catalunya , pionera de la industrialització espanyola Tema 5. De la societat agrària a la industrial: els nous moviments socials 1. L'establiment de la pesseta el 1868. 2.

El ferrocarril va resultar indispensable per dotar Espanya d'un transport massiu, econòmic i ràpid que pogués afavorir l'intercanvi de persones i mercaderies i augmentar el comerç interior. A les acaballes del segle s'estava encara lluny d'haver aconseguit un mercat interior únic i ben articulat. Encara existien grans diferències en el preu de béns de primera necessitat, com el blat, entre ciutats allunyades geogràficament. El principal problema per articular el mercat interior va ser: 1. El predomini en moltes de regions espanyoles d'una economia agrícola 2. Una productivitat molt limitada 3. Una escassa capacitat adquisitiva d'una bona part de la pagesia espanyola.

Aquesta manca de demanda va dificultar el creixement de la producció i va reduir el volum dels intercanvis. El comerç de Catalunya amb la resta d'Espanya es va intensificar, i el mercat espanyol va absorbir-ne bona part de la producció industrial, alhora que arribaven a Catalunya matèries primeres i aliments de la resta de la Península. El comerç exterior i els aranzels Durant el segle XIX, es va produir un increment del comerç exterior. Les exportacions van créixer per damunt del PIB,, mentre que les importacions ho van fer a una taxa lleugerament menor. Al principi del segle: 1. Les exportacions més rellevants eren l'oli i el vi 2. Les importacions, els teixits de cotó i de lli.

Al final del segle, els minerals i els teixits de cotó s'havien sumat als productes agraris en les exportacions, i el cotó en floca i el carbó havien passat a ser les dues principals importacions. Després de la pèrdua de les colònies americanes, a partir del 1850, el comerç exterior va anar vinculant-se cada vegada més a les economies d'Europa. França i la Gran Bretanya, van passar a absorbir més de la meitat de les exportacions i les importacions més rellevants. L'energia del vapor es va aplicar a les embarcacions i la navegació es va convertir en un element dinamitzador del comerç a llarga distància.

El port de Barcelona, renovat el 1859, es va consolidar com una important via d'entrada del comerç català. La reduïda competitivitat de l'agricultura i la indústria espanyoles van propiciar un debat econòmic entre proteccionistes i lliurecanvistes. 1. Proteccionistes: Es van associar en el Foment del Treball Nacional, amb seu a Barcelona, i eren partidaris de posar obstacles a la competència exterior per fomentar el desenvolupament de la producció interna. 2. Lliurecanvistes: Agrupats en l'Associació per a la Reforma dels Aranzels de Madrid, defensaven que la lliure entrada de productes estrangers estimularia la competitivitat i l'especialització de la indústria espanyola.

Els industrials tèxtils catalans, els cerealistes castellans, el sector carbonífer asturià i els siderúrgics bascos van pressionar sempre els governs liberals per aconseguir una protecció per als seus productes. La política aranzelària dels successius governs va evolucionar d'una primera etapa de lliure canvi fins al 1870, a una segona etapa en què va dominar el proteccionisme. Una Hisenda en dèficit permanent Els problemes de la Hisenda, heretats de l'Antic Règim, van conduir a la fallida d'un sistema fiscal amb poca capacitat per gravar la riquesa i la renda, i en què els sectors privilegiats (noblesa i església) estaven exempts del pagament d'impostos. RESUM SEGLE XIX (ECONOMIA) Tema 4.

La Segona República i la Catalunya , pionera de la industrialització espanyola Tema 5. De la societat agrària a la industrial: els nous moviments socials Des del final del segle XVIII, el desequilibri entre l'increment de les despeses i el descens d'ingressos (impostos, remeses de plata d'Amèrica, drets de duana…) es va intentar solucionar amb l'emissió de deute públic en forma de vals reials, pels quals es pagava un interès. Un primer intent de reforma de la Hisenda es va reflectir en la Constitució del 1812, que proposava la universalitat de l'impost, però la guerra contra Napoleó en va impedir el desenvolupament pràctic.

El retorn de l'absolutisme va agreujar el problema La pèrdua de les colònies va suposar la desaparició d'un mercat privilegiat i de les remeses d'or i argent. Aquesta pèrdua d'ingressos, juntament amb la incapacitat d'aconseguir altres fonts alternatives, va col·locar les finances públiques en una situació insostenible. La primera guerra carlina va agreujar el dèficit i va retardar una reforma en profunditat, perquè es va optar per solucions com la desamortització i els emprèstits. La necessària reforma fiscal El govern liberal moderat va impulsar l'any 1845 una reforma fiscal, coneguda com la Reforma Mon-Santillán que tenia com a objectiu: 1.

Eliminar les exempcions fiscals dels privilegiats 2. Augmentar la recaptació sobre la base de la igualtat davant l'impost 3. Uniformitzar l'estructura impositiva al conjunt del territori espanyol. La llei va simplificar el nombre d'impostos i va concretar les bases imposables (els béns i ingressos que havien de tributar) Es van crear dos impostos nous: 1. La contribució territorial per immobles, conreus i bestiars 2. La contribució industrial. La reforma, però, va ser insuficient per generar els ingressos imprescindibles per finançar les despeses de l'Estat.

La seva escassa capacitat per augmentar la recaptació, van fer que la insuficiència en la recaptació fos un tret permanent de la Hisenda espanyola del segle XIX. El frau fiscal va ser un fet habitual que feia socialment injusta la reforma fiscal i impedia polítiques de despesa pública en benefici de les classes populars. La persistència de l'endeutament La limitada capacitat del fisc per recaptar impostos va obligar durant tot el segle XIX a recórrer a procediments extraordinaris. Entre el 1850 i el 1890 el 27% de les despeses de l'Estat es van destinar a pagar interessos del deute, cosa que perpetuava el dèficit de la Hisenda Pública, i es va haver de finançar-se amb el crèdit exterior.

L'escassa confiança dels prestadors internacionals en la solvència de la Hisenda espanyola va fer que els emprèstits es negociessin cada vegada en pitjors condicions per a l'Estat, els mercats financers exteriors (Borsa de París i Londres) es van negar a acceptar valors públics. Per poder finançar-se, l'Estat va utilitzar part de la inversió privada que es va dirigir: 1. Més a títols de deute que a inversions productives 2. Es va fer concessions a grups estrangers a canvi de fons (com les concessions mineres). Els capitals estrangers, francesos i anglesos, van penetrar en gran part de l'estructura productiva i financera espanyola i van crear un model dependent de l'exterior.

RESUM SEGLE XIX (ECONOMIA) Tema 4. La Segona República i la Catalunya , pionera de la industrialització espanyola Tema 5. De la societat agrària a la industrial: els nous moviments socials La modernització del sistema monetari i bancari Durant el primer terç del segle XIX a Espanya coexistien diversos sistemes monetaris. L'any 1848, la Llei de reforma monetària va adoptar el ral com a unitat monetària bàsica; 1. La reforma del 1864 va establir l'escut (10 rals), basat ja en el sistema mètric decimal. 2. L'any 1868 es va crear una nova moneda oficial, la pesseta de 100 cèntims, que va posar fi a la diversitat de monedes existents.

Fins a mitjan segle XIX, els primers bancs coexistien amb institucions pròpies de l'Antic Règim, com les cases de banca i préstecs. 1. L'any 1782, es va crear el Banco de San Carlos amb la funció d'administrar el deute emès a través dels vals reials. 2. La fallida d'aquest banc va portar a la creació, el 1829, del Banco Español de San Fernando, que va complir les funcions de banc de l'Estat mitjançant l'emissió de deute públic i moneda. 3. El 1831, es va crear la Borsa de comerç de Madrid amb la voluntat de finançar les noves empreses espanyoles per mitjà de l'estalvi privat, 4.

Durant la Dècada Moderada es van crear els primers bancs privats, el Banc de Barcelona i el madrileny Banco de Isabel II, fusionats posteriorment en el Nuevo Banco Español de San Fernando. 5. El període 1854-1864 va conèixer l'expansió de la banca espanyola amb l'aparició de nombroses societats de crèdit, destinades a gestionar les inversions en negocis i activitats productives, i el Banco Hipotecario, especialitzat en operacions de préstec a llarg termini. La promulgació de la Llei de bancs i societats de crèdit (1856) es considera el punt de partida de la modernització del sistema bancari espanyol. Aquest mateix any, l'antic Banco de San Fernando es va transformar en el Banco de España.

La industrialització basca va propiciar el sorgiment d'un sector bancari per donar suport al finançament del sector industrial. Així van néixer el Banco de Bilbao (1856) i el Banco de Vizcaya (1902), que es van expandir ràpidament per tot Espanya. RESUM SEGLE XIX (ECONOMIA) Tema 4. La Segona República i la Catalunya , pionera de la industrialització espanyola Tema 5. De la societat agrària a la industrial: els nous moviments socials Tema 5. De la societat agrària a la industrial: els nous moviments socials 1.

La configuració de la societat de classes De súbdits a ciutadans Amb el triomf de les revolucions liberals es va establir un model social basat en el principi d'igualtat jurídica de tots els ciutadans. Es posava fi als privilegis atorgats pel naixement, els títols o la pertinença al clergat. El canvi revolucionari de súbdits a ciutadans aviat va estar limitat pel liberalisme censatari, que va subordinar la participació política i l'exercici del sufragi als més rics. i aquests monopolitzaven el poder polític. Tot plegat va limitar la mobilitat social, va consolidar la desigualtat i va accentuar la polarització social.

La reordenació dels estaments privilegiats La supressió de les lleis especials que beneficiaven la noblesa va comportar la pèrdua dels seus privilegis: 1. Es van anul·lar els seus drets a no pagar impostos, 2. Tampoc podien extreure tributs de les seves terres 3. Ni exercir com a jutges als dominis de senyoriu. L'alta i mitjana noblesa van mantenir, al llarg del segle XIX, la seva importància social, econòmica i fins i tot política, van conservar grans patrimonis agraris i immobiliaris, que els donaven poder econòmic en un país poc industrialitzat i lamb una burgesia feble.

La mitjana i petita noblesa, que era molt nombrosa a la zona central d'Espanya, va patir un notable deteriorament econòmic i social. Arran de perdre el seu principal privilegi, el dret a l'exacció d'impostos, i atès que les seves terres els proporcionaven rendes escasses, va perdre la seva posició social. Pel que fa al clero, es va produir una situació similar. Les lleis desamortitzadores, la supressió de convents i l'eliminació del delme en van disminuir el poder econòmic, malgrat que ràpidament van quedar compensats pel pressupost públic dedicat al culte i clero. RESUM SEGLE XIX (ECONOMIA) Tema 4. La Segona República i la Catalunya , pionera de la industrialització espanyola Tema 5.

De la societat agrària a la industrial: els nous moviments socials Les seves relacions amb la Corona i les classes altes li van permetre mantenir la influència social, dominar l'ensenyament i, en l'àmbit local, formar part del poder social i ideològic vinculat a les pràctiques caciquils. La societat de classes En la societat liberal, els estaments van ser substituïts per les classes socials, una nova organització pròpia del sistema econòmic liberal i capitalista.

D'aquesta manera, es van constituir dos grans grups socials: Les classes dirigents o burgeses, la nova elit social, estaven formades per l'antiga aristocràcia, les altes jerarquies del clergat, de l'exèrcit i de l'administració, i l'alta burgesia, posseïdora de riquesa colonial, urbana, industrial o agrària, provinent de les seves propietats, rendes o capitals. El sufragi censatari i la seva representació al Senat les van convertir en un bloc de poder i un potent grup de pressió. Les classes populars estaven integrades per aquells que vivien del seu treball en el món dels oficis, les noves fàbriques o el camp: artesans, obrers, pagesos, jornalers, servents.

Se'ls defineix com el poble i, malgrat que per la seva condició de no propietaris no participaven en la política oficial, hi van influir molt per mitjà de les juntes, la milícia, la barricada, la revolta pagesa, la protesta contra els consums i les lleves i, finalment, la vaga. L'expansió de l'administració estatal i provincial i el creixement de les ciutats va afavorir que entre tots dos grups es desenvolupés una classe mitjana, molt escassa al segle XIX. Una nova conflictivitat social L'expansió del liberalisme econòmic i del capitalisme, tant a la indústria com al camp, va beneficiar els nous sectors dominants (aristocràcia i burgesia) i va generar noves desigualtats socials.

La resistència i la lluita contra aquestes desigualtats és l'origen del moviment obrer al llarg del segle XIX, un procés similar a tot Europa Les organitzacions obreres van sorgir per combatre la misèria produïda per les noves relacions d'explotació que el capitalisme va implantar en l'agricultura i en la indústria. 1. Primer de tot, es van oposar a les màquines, perquè consideraven que els llevaven llocs de treball. 2. Posteriorment contra les condicions de treball que imposaven unilateralment els patrons i els propietaris.

L'agreujament de la desigualtat i la marginació política van estendre noves i eficaces formes de lluita (vaga, associació sindical) que contraposaven noves ideologies (democràcia, socialisme, anarquisme) al liberalisme burgès. Pervivència i declivi de la noblesa L'alta noblesa va perdre els privilegis senyorials, però la desvinculació de la terra va convertir els seus senyorius en propietat privada, i la desamortització li va permetre augmentar fins i tot les terres, en general, va mantenir la seva riquesa. 1. Les grans fortunes patrimonials continuaven en mans de l'alta noblesa i a mitjan segle XIX, entre els més grans contribuents s'hi trobaven els grans tenidors de terres. 2.

La noblesa, va conservar la influència en la Cort i les camarilles, en els alts comandaments de l'Exèrcit i en la política, ja que va ocupar els escons del Senat. L'actitud rendista de la major part de la noblesa, el desinterès pels negocis, el seu afany de luxe i les enormes despeses a què havia de fer front, va fer que s'endeutessin i que consumissin part de les seves propietats. RESUM SEGLE XIX (ECONOMIA) Tema 4. La Segona República i la Catalunya , pionera de la industrialització espanyola Tema 5.

De la societat agrària a la industrial: els nous moviments socials Arran dels ràpids beneficis de la inversió en deute públic i ferrocarrils, una part d'aquesta noblesa, va començar a participar en els negocis, juntament amb la burgesia financera,. A Catalunya, la noblesa estava en declivi a causa de la disminució de les seves rendes i de l'alça de preus. No gaudia d'un gran patrimoni territorial, ja que predominava la petita i mitjana noblesa rural, que descontenta amb la transformació liberal i per una burgesia en ascens, va optar en bona part pel carlisme.

L'alta burgesia La revolució liberal a Espanya va anar conformant una nova burgesia vinculada al comerç, els negocis colonials, la compra de terres, les inversions en ferrocarril i el deute públic. La burgesia pròpiament industrial va ser escassa en el conjunt d'Espanya se centreven en els dos territoris més industrialitzats: Catalunya i el País Basc. Els grans burgesos, eren propietaris de terres, comerciants o arrendataris de serveis públics. Des de l'època de Mendizábal, els grans burgesos lligats al liberalisme van engrandir les seves fortunes amb concessions estatals o amb operacions de crèdit.

Eren compradors de deute públic de l'Estat i els grans inversors en Borsa.Una gran part d'aquesta incipient alta burgesia es va sentir més atreta per la inversió en terres que per la industrial. Van obtenir propietats a costa dels béns de l'Església i dels municipis, i van es van convertir en rendistes. de grans propietats agrícoles. El centre de negocis i la residència habitual de l'alta burgesia va ser la capital, Madrid, malgrat que procedís de regions diverses, especialment del nord (Astúries, Cantàbria, el País Basc) i d'Andalusia.

Elit econòmica i bloc de poder L'elit dirigent de la societat liberal espanyola del segle XIX es va estructurar entre l'antiga aristocràcia i l'alta burgesia enriquida pels negocis. Aquesta nova burgesia valorava l'obtenció d'un títol nobiliari com el cim de l'èxit social. L'enllaç matrimonial entre les dues classes, on una aportava el prestigi social i l'altra els diners, va esdevenir un mecanismes d'integració d'una nova elit econòmica, social i política. L'aristocràcia va mantenir el seu poder i influència, cap al final de segle, les fortunes dels grans industrials i comercials eren ja molt superiors a les nobiliàries.

La fusió de les dues classes va donar lloc a una nova oligarquia, tenien el poder econòmic i imposaven les formes socials i culturals. La implantació d'un liberalisme de caràcter censatari, amb el dret de vot restringit a les classes riques, els va atorgar durant decennis el monopoli del poder polític. La burgesia industrial catalana A Catalunya, al segle XVIII, la burgesia, era un grup social que posseeix capitals, fàbriques o negocis, que té assalariats i que viu dels beneficis de les seves empreses, amb les indianes i els negocis d'exportació.

Encara que la Guerra del Francès i la pèrdua del comerç americà els va afeblir, al principi del segle XIX constituïen ja un grup econòmic poderós i influent. Entre aquest grup burgès hi havia personatges d'origen molt divers: 1. Des d'antigues famílies amb negocis mercantils, industrials del cotó i del ferro. 2. A propietaris de finques urbanes dedicats a l'especulació immobiliària 3. O la nova generació d'indians procedents de les colònies americanes que havien portat capital de les exportacions i que havien irromput amb força en els negocis barcelonins i en la compra de terres.

Molt aviat es van agrupar en la defensa dels seus interessos i el 1826 constituïren la Comissió de Fàbriques de Filats, Teixits i Estampats de Cotó. RESUM SEGLE XIX (ECONOMIA) Tema 4. La Segona República i la Catalunya , pionera de la industrialització espanyola Tema 5. De la societat agrària a la industrial: els nous moviments socials Algunes grans famílies representants d'aquest grup burgès eren els Güell, els Bonaplata, els Muntadas i els Girona, i més tard els Arnús, els Ferrer i Vidal i l'indià Antoni López, enriquit a Cuba. Dominaven la vida econòmica i social de la ciutat i, de retruc, de tot Catalunya.

Aquesta burgesia va ocupar un lloc secundari en l'organització de l'aparell estatal i, es va preocupar d'aconseguir de l'Estat la necessària política proteccionista per a la seva incipient indústria. La insuficiència numèrica El relatiu poder econòmic que tenia en comparació amb les grans fortunes terratinents i financeres. La seva localització perifèrica Van dificultar que aquesta burgesia pogués desenvolupar un model de societat industrial més dinàmica.

Les aspiracions de reconeixement social es palesaven en les cases que es construïen, les recepcions, els carruatges o els vestits luxosos i noves formes d'oci, com els teatres d'òpera, els casinos, els cabarets, Les classes mitjanes Les classes mitjanes constituïen un conjunt intermedi entre els poderosos i els assalariats. El seu nombre escàs, no més del 15 % de la població, evidencia: 1. La polarització de la societat espanyola 2. La feble industrialització i urbanització. Podem distingir: 1. Propietaris mitjans de terres, comerciants urbans i petits fabricants. 2. Professionals liberals, relacionats amb les lleis (advocats, escrivans, notaris, registradors de la propietat…) 3.

La construcció i la propietat immobiliària (arquitectes i constructors) i la salut (metges i apotecaris). El desenvolupament de l'Estat va incrementar el nombre de funcionaris. 3. Les classes populars La pagesia La dissolució del règim senyorial i les desamortitzacions no van alterar gaire l'estructura de la propietat de la terra. A Castella-la Manxa, Andalusia i Extremadura, els antics senyors van conservar les seves possessions i, fins i tot, van aconseguir el reconeixement de propietats sobre les quals abans només en tenien drets senyorials.

La reforma agrària liberal va permetre la compra de propietats per part de pagesos acomodats, de la noblesa o de burgesos, la terra va tornar a concentrar-se en poques mans. És difícil distingir entre el petit propietari i l'arrendatari sotmès a la nova situació de llibertat de mercat, el criat ocupat en una explotació agrària o el jornaler sense terres. La figura del jornaler destaca com el prototip més abundant del treballador agrícola a bona part d'Espanya. El problema dels jornalers i la fam de terres van ser una constant en la conflictivitat agrària de tot el segle XIX. La majoria treballaven per jornals insuficients. Poques vegades superaven els dos-cents dies de treball.

La insuficiència dels salaris, generava que les dones i els nens treballessin per un salari més baix per completar els ingressos. Una escassa alimentació, els horaris de treball de sol a sol i unes condicions de vida molt dures convertia l'oferta de treball en un instrument de control social. Al camp català no hi va existir la gran polarització (latifundistes/jornalers). Estava molt estès el contracte d'emfiteusi, que permetia a l'arrendatari disposar lliurament de la terra i, fins i tot, deixar-ne el dret en herència. RESUM SEGLE XIX (ECONOMIA) Tema 4. La Segona República i la Catalunya , pionera de la industrialització espanyola Tema 5.

De la societat agrària a la industrial: els nous moviments socials Les lleis desamortitzadores van permetre a molts arrendataris emfitèutics accedir a la propietat. Es va formar un grup força nombrós de petits i mitjans propietaris. Entre els pagesos sense terra estaven molt estesos els contractes de masoveria, en què el pagès rebia una casa i terres per treballar a canvi de lliurar una part de la collita al propietari. A la vinya predominava la rabassa morta, que establia la durada del contracte lligada a la vida dels ceps. Eren contractes d'arrendament a llarg termini, la qual cosa va generar un procés de millora agrícola i d'augment del consum.

Artesans i oficis urbans Malgrat la desaparició dels privilegis gremials, el sector artesanal es mantenia amb força a gran part del país i elaborava la majoria dels productes manufacturats. A Catalunya, els menestrals formaven una petita burgesia, força nombrosa, formada per artesans i comerciants propietaris dels seus negocis que van basar la seva prosperitat en el treball i l'estalvi. Eren crítics enfront del liberalisme moderat i nodriren les bases del partit Demòcrata i del republicanisme federal.

El creixement urbà i la nova administració de l'Estat van comportar la concentració a les ciutats d'una sèrie de treballadors de serveis i petits funcionaris, treballadors de banca, dependents de comerç, etc. Aquests treballadors se situen en el límit entre les classes mitjanes i les classes populars. Entre les classes més humils predominaven les dones ocupades en el treball domèstic, seguides dels mossos de comerç i dels petits venedors autònoms. Per sota hi havia els captaires o fer treballs ocasionals. El proletariat industrial A mitjan segle XIX, el proletariat industrial era encara molt reduït i la major part treballava en la indústria tèxtil catalana.

Els obrers i obreres fabrils van augmentar a Astúries i el País Basc, amb el creixement de la mineria i la indústria siderometal·lúrgica, van augmentar les activitats industrials, mineres o vinculades a la construcció. A Catalunya, la major part del proletariat es concentrava a la indústria cotonera. Aquests treballadors es concentren en els nuclis industrials, que atreien els artesans i pagesos de les rodalies a Catalunya. Barcelona esdevingué el primer nucli industrial Les condicions laborals del proletariat eren molt rígides, depenien de la voluntat dels patrons i cap reglamentació regulava la feina. 1. Les jornades laborals eren de 12 a 14 hores sis dies a la setmana. 2.

Establiments foscos, humits i mal ventilats. 3. Ritmes de treball desconeguts fins aleshores marcats pel moviment de les màquines. 4. Sous eren molt baixos, es cobrava per dia treballat 5. No hi havia cap protecció en cas d'atur, malaltia, accident o vellesa. 6. Les dones i els nens treballen a les fàbriques, tot i que cobren salaris molt inferiors als dels homes. 7. Una fèrria disciplina laboral. 8. Les condicions de vida als nous suburbis industrials de les ciutats eren també deplorables. 9. Les cases dels treballadors, eren petites, miserables i situades en barris amuntegats i degradats, on s'acumulaven milers de treballadors. 10.

No tenien serveis d'enllumenat, aigua corrent, clavegueram ni empedrat. 11. Les malalties infeccioses com la tuberculosi i el còlera s'hi propagaven molt de pressa, afectant una població molt vulnerable per la mala alimentació i el treball esgotador. 12. La mortalitat infantil era molt elevada i la vida mitjana d'un treballador, molt baixa. Els grups marginats RESUM SEGLE XIX (ECONOMIA) Tema 4. La Segona República i la Catalunya , pionera de la industrialització espanyola Tema 5.

De la societat agrària a la industrial: els nous moviments socials Els grups marginats hi ha aquelles persones que, per diverses raons (orfandat, viudetat, malaltia greu o vellesa) no estaven en disposició de poder treballar. Era la conseqüència d'una societat sense cap mena d'assistència social per part de l'Estat i en què les institucions benèfiques (majoritàriament de l'Església o municipals) amb prou feines s'havien desenvolupat més enllà de la caritat en forma d'alimentació i l'almoina.

4 Els orígens del moviment obrer La presa de consciència obrera Els orígens de l'obrerisme es desenvolupen en: El context de la industrialització associada al desplegament del capitalisme En relació a les condicions de vida, de treball, salarials, els accidents laborals, etc. Els treballadors van anar agafant consciència de la precària condició que vivien i que calia millorar la seva situació. Això va originar una nova conflictivitat social que va posar l'accent en la lluita per la igualtat econòmica. D'aquí va sorgir el moviment obrer, en defensa dels drets laborals. La primitiva legislació liberal prohibia l'associació obrera, considerada contrària a la llibertat de contractació.

Les primeres protestes obreres van tenir un caràcter clandestí, espontani i de vegades violent. La necessitat d'unir forces va comportar el sorgiment de les primeres organitzacions (societats obreres, sindicats, partits) Les noves formes de protesta obrera, centrades en la vaga i la manifestació. La lluita contra la màquina: el luddisme A la dècada del 1820, el luddisme va ser la primera expressió de rebel·lia obrera contra la introducció de noves màquines, a les quals es responsabilitzava de la pèrdua de llocs de treball i del descens dels jornals.

L'any 1821, els treballadors de la indústria artesanal de les localitats veïnes a Alcoi van assaltar la ciutat i van cremar els telers mecànics, L'agost del 1835, de la fàbrica Bonaplata de Barcelona, el primer vapor que va funcionar a Espanya. Els treballadors van comprendre que l'origen dels seus problemes no eren les màquines, sinó les condicions de treball imposades pels propietaris. L'eix de la protesta obrera es va anar centrant en aquestes condicions, en la millora salarial i en la defensa del dret d'associació.

El 1834, va sorgir un primer embrió d'associacionisme obrer quan un grup de teixidors va presentar un document al capità general de Catalunya contra la decisió patronal d'allargar la mida de les peces, mentre se'ls pagava la mateixa quantitat per cadascuna. Les primeres societats obreres L'associacionisme es va desenvolupar al llarg de la dècada del 1840, malgrat l'oposició dels empresaris i de les autoritats governatives, que van respondre prohibint les associacions obreres. Es van crear altres organitzacions similars a les dels teixidors (filadors, impressors, blanquejadors, etc.), que funcionaven com a Societats de Protecció Mútua.

Els treballadors pagaven una quota per sostenir una caixa de resistència destinada a pagar el jornal en cas de malaltia, acomiadament o vaga. RESUM SEGLE XIX (ECONOMIA) Tema 4. La Segona República i la Catalunya , pionera de la industrialització espanyola Tema 5. De la societat agrària a la industrial: els nous moviments socials La pionera va ser l'Associació de Teixidors de Barcelona, lligada a la Societat de Protecció Mútua dels Teixidors del Cotó de Barcelona. La primera s'encarregava de les reivindicacions laborals (puja de salaris, condicions laborals, reducció de la jornada…), mentre que la segona tenia un caràcter de societat mutualista (atur forçat, malaltia, invalidesa…).

L'expansió de l'obrerisme L'associacionisme obrer es va expandir per moltes parts d'Espanya. Reivindicava sobretot l'augment dels salaris i la disminució del temps de treball. Les vagues van proliferar a les dècades del 1840 i el 1850, tant a les ciutats com al camp. Es van produir moviments reivindicatius a Barcelona, Granada, València i Madrid. El fet de més transcendència va ser la primera vaga general declarada a Espanya el 1855, durant el bienni progressista. Es va originar a Barcelona, com a reacció a la introducció d'unes noves màquines filadores, les selfactines, que estalviaven mà d'obra i deixaven molts obrers a l'atur.

La repressió de la vaga va generar un moviment de solidaritat a totes les empreses, mentre alguns individus van assaltar fàbriques i en van destruir la maquinària. Es reivindicava: 1. La llibertat d'associació 2. L'establiment d'un horari fix de treball 3. La formació d'una comissió mixta d'obrers i patrons per resoldre els conflictes laborals. La protesta va ser de tal envergadura que els patrons van aconseguir que el govern prohibís les associacions obreres, declarés l'estat de setge i permetés l'execució d'un líder obrer, Josep Barceló. Finalment, es va formar un comitè paritari de patrons i obrers que va arribar a un acord sobre la base de l'augment dels salaris.

Les revoltes agràries Els conflictes i les revoltes al camp van ser una constant en la història espanyola del segle XIX. L'augment de la població agrària assalariada, va provocar un greu problema social, sobretot a Andalusia. A la dècada del 1840, una onada de manifestacions i ocupacions de terres va agitar el camp andalús, en què els jornalers eren majoritaris i els anys de males collites provocaven situacions de fam crònica i enfonsaven en la misèria milers de pagesos. 1. Aquesta situació, es van produir cremes de collites i matances de bestiar que podrien assimilar-se als moviments de caràcter luddita. 2.

Els alçaments pagesos van agafar la forma d'ocupacions de terres i del posterior repartiment d'aquestes terres entre els jornalers. 3. Sovint s'incendiaven també els registres notarials de la propietat 4. Es produïen enfrontaments amb les forces de l'ordre públic. El problema es va agreujar l'any 1855, amb la desamortització dels béns comunals dels municipis, perquè aquestes terres d'aprofitament comú van passar a mans privades. Com a conseqüència: Es van produir més insurreccions pageses, que van ser durament reprimides per l'exèrcit i la Guàrdia Civil. RESUM SEGLE XIX (ECONOMIA) Tema 4. La Segona República i la Catalunya , pionera de la industrialització espanyola Tema 5.

De la societat agrària a la industrial: els nous moviments socials La repressió del moviment va provocar nombroses víctimes entre els pagesos revoltats. L'afany de terres va continuar i entre els anys 1868 i 1873, durant el Sexenni Democràtic, es van radicalitzar les mobilitzacions pageses sota el lideratge dels republicans, de tal manera que la qüestió agrària es va convertir en la bandera social del republicanisme espanyol. 5 Les primeres ideologies obreres i l'internacionalisme Els precursors: republicanisme i utopisme En un primer moment, les demandes dels treballadors van estar en l'agenda del partit demòcrata i republicà: 1. La defensa del sufragi universal 2. El dret d'associació 3.

Mesures de reforma social 4. La revisió del procés desamortitzador en un sentit més redistributiu. L'any 1868, es va concedir el sufragi universal masculí i els obrers van votar sistemàticament pel republicanisme, ja que consideraven que era l'opció més favorable per a les seves aspiracions socials, però la manca d'un veritable suport polític i la no-satisfacció de les seves reivindicacions van conduir als obrers cap a noves ideologies. A principi del segle XIX, una sèrie de pensadors van denunciar les injustícies creades pel capitalisme industrial.

Són els socialistes utòpics (Saint-Simon, Cabet i Fourier) i proposaven: Organitzar societats igualitàries, amb propietat col·lectiva i repartiment equitatiu de la riquesa. Aquestes idees van calar amb força entre els cercles més conscienciats dels assalariats espanyols. A Catalunya l'utopisme va començar a difondre's durant la dècada del 1830. La figura més notable del socialisme utòpic espanyol va ser Joaquín de Abreu, fourierista gadità, que va defensar la creació de falansteris, Cooperatives de producció i consum que produïen tot el necessari per als seus habitants.

Un nou sindicalisme: les Tres Classes de Vapor L'any 1868, les associacions obreres, es van coordinar en el Centre Federal de Societats obreres, que aplegava 195 societats i al voltant de 25.000 afiliats arreu d'Espanya. L'any següent, els treballadors del tèxtil de Barcelona van unir-se per demanar un augment de sou, davant la negativa, els treballadors, van convocar una vaga dels tres oficis tèxtils (filadors, teixidors i jornalers) que va durar tres mesos. D'aquest fet va sorgir el sindicat Les Tres Classes de Vapor, un dels més importants a Catalunya, que aplegava per primer cop les diferents branques dels treballadors tèxtils.

El sindicat, va tenir un caràcter moderat i centrat en les reivindicacions laborals, amb uns líders més propers al republicanisme federal. L'arribada de la Internacional a Espanya RESUM SEGLE XIX (ECONOMIA) Tema 4. La Segona República i la Catalunya , pionera de la industrialització espanyola Tema 5. De la societat agrària a la industrial: els nous moviments socials L'Associació Internacional de Treballadors (AIT) o Primera Internacional, fundada a Londres el 1864, va constituir la primera organització internacional per assolir l'emancipació del proletariat i lluitar contra el capitalisme.

S'hi van integrar els seguidors de Karl Marx (socialistes) i els anarquistes de Mikhaïl Bakunin, encara que tots dos corrents mantenien clares discrepàncies. 1. Els marxistes defensaven que la classe obrera havia d'organitzar-se políticament per conquerir, mitjançant la revolució, el poder polític i econòmic i construir un nou Estat obrer. 2. Els anarquistes s'oposaven radicalment a l'acció política i a la formació de partits polítics,…