Economia i societat a Espanya al primer terç del segle XX

I 7 flashcards i 14 preguntes més al document.

Text del document

ECONOMIA I SOCIETAT AL PRIMER TERÇ DEL SEGLE XX El primer terç del segle XX es va caracteritzar per una profunda revolució econòmica i tecnològica (Segona Revolució Industrial), amb efectes en la modernització de les societats industrials. A Espanya, aquests canvis es van produir amb la introducció de noves fonts d'energia, tècniques i sectors industrials. Amb tot, el desenvolupament fou lent i escàs, excepte a Catalunya, el País Basc i Madrid. Així, el 1930, Espanya presentava una dualitat: zones industrials, urbanes i modernes, i territoris d'economia agrícola poc competitiva i amb relacions socials arcaiques. 1.La modernització de l'estructura demogràfica.

El 1900 Espanya era un país endarrerit des del punt de vista social i econòmic i tenia unes taxes de natalitat i de mortalitat molt més altes que les dels països industrialitzats. Ara bé, durant les primeres dècades del segle XX va començar un procés de transició cap a una demografia pròpia de les societats contemporànies. El procés de transició demogràfica va ser paral·lel a l'increment de la industrialització a Espanya i va començar amb un descens de la mortalitat que va provocar un gran creixement de la població. A mesura que també disminuïa l'índex de natalitat, l'estabilitat demogràfica va augmentar.

El descens de la mortalitat es va produir gràcies a la millora de l'alimentació, del clavegueram i de les conduccions d'aigua potable de les ciutats. El descens de la natalitat va ser posterior al de la mortalitat; va començar lentament a partir del 1910 i va coincidir amb l'increment de la població urbana i amb les pràctiques de planificació familiar. A conseqüència d'aquests canvis demogràfics, la població espanyola, estancada durant bona part del segle XIX, va créixer de manera considerable: de 18,6 milions d'habitants el 1900 es va passar a 23,5 milions el 1930.

Des del final del segle XIX a Espanya hi va haver un important increment de l'emigració exterior, que es va dirigir fonamentalment cap a Amèrica del Sud i Cuba. Aquest corrent migratori va afectar més d'un milió d'espanyols, sobretot població jove en edat productiva. Després de l'emigració exterior va venir l'emigració interior. Entre el 1900 i el 1931 la població activa agrícola es va reduir un 20 % i va passar de 5 a 4 milions de persones, un fenomen sense precedents. L'increment de població es va concentrar a les zones urbanes, cosa que va fer minvar el pes del món rural.

El 1930 Madrid i Barcelona van arribar al milió d'habitants i altres ciutats també van créixer d'una manera molt important. L'auge de la indústria i de la mineria van provocar un gran creixement en nuclis urbans com ara Badalona, Terrassa i Sabadell (Barcelona), Barakaldo i Sestao (Biscaia), i Mieres i Langreo (Astúries). Tot i el corrent migratori cap a les ciutats i el creixement de la població urbana, el 70 % de la població continuava vivint en nuclis de població de menys de 20 000 habitants 2.L'agricultura: crisi i diversitat d'una societat de pagesos. El 1900 Espanya tenia una població activa de 7,4 milions de persones.

Dos terços del total, més de 5,2 milions, es dedicaven a l'agricultura i la pesca i tan sols una de cada tres persones treballava en la indústria o en els serveis. Igual que altres activitats econòmiques, l'agricultura presentava una doble cara: el dinamisme de l'agricultura mediterrània contrastava amb l'endarreriment i l'immobilisme de l'agricultura cerealista, que constituïa la principal activitat agrícola de l'interior. L'escassa productivitat obligava a mantenir artificialment preus alts i frenar o prohibir la importació de blat i altres cereals.

Aquesta política proteccionista feia que les famílies espanyoles haguessin de pagar preus alts pel pa i altres productes bàsics, la qual cosa absorbia bona part de la renda disponible, en reduïa la capacitat per comprar productes manufacturats i frenava el desenvolupament de la indústria. Els conreus més dinàmics eren els orientats a l'exportació: la vinya, especialment a Andalusia, Catalunya i la Rioja; l'olivera a Andalusia; i els cítrics, fruiters i hortalisses a València, Múrcia i la Rioja. El principal problema de l'agricultura espanyola al primer terç del segle XX era la gran desigualtat en el repartiment i la distribució de la propietat de la terra.

Tant les zones de latifundi cerealista que predominaven al sud del Sistema Central, on els grans propietaris eren molt conservadors, com les zones de minifundi, que abundaven al nord de la Península, dificultaven la introducció de noves tècniques de conreu que incrementessin la productivitat agrària i generessin també beneficis que es poguessin reinvertir en el sector industrial. La millora dels transports marítims i terrestres va facilitar l'arribada massiva a Europa de productes agrícoles i ramaders procedents d'Austràlia, els Estats Units, l'Argentina i Rússia, els preus dels quals eren molt inferiors als europeus.

Això va provocar, a la darreria del segle XIX, una profunda crisi de l'agricultura europea. A la crisi de l'agricultura cerealista s'hi va afegir la crisi de la vinya produïda per la fil·loxera, un insecte arribat d'Amèrica que atacava els ceps de la vinya i que va destruir un terç dels ceps espanyols, que van ser reemplaçats per altres varietats. La crisi agrícola es va superar gràcies a la combinació de la política proteccionista, l'augment de la superfície conreada i la intensificació i especialització dels conreus. L'agricultura es va intensificar gràcies a l'ús dels fertilitzants i l'augment de la mecanització i del conreu de regadiu.

L'especialització va comportar l'increment de la producció de carn i de llet, destinada a la creixent població urbana, i el foment de conreus enfocats a l'exportació: olivera, vinya i cítrics. Aquestes mesures van fer que el valor de la producció agrària augmentés el 55 % entre el 1900 i el 1930. Malgrat tot, l'any 1930 l'agricultura havia perdut valor relatiu en el conjunt de l'economia espanyola, a causa de l'augment del valor de la producció industrial, i la productivitat continuava sent una de les més baixes d'Europa. Tan important com la baixa productivitat era l'existència d'una gran quantitat de pagesos sense terra.

La resistència dels grans propietaris i terratinents va impedir dur a terme una autèntica reforma agrària, que va haver d'esperar fins a l'arribada de la Segona República, el 1932. L'agricultura a Catalunya: crisi i modernització. L'estructura agrària diferia de la del conjunt d'Espanya a casa de les diferents formes de propietat i dels canvis que ja hi havia hagut als segles XVIII i XIX. Ara bé, el trànsit cap al segle XX també va ser una època de crisi agrària a Catalunya, especialment per l'impacte de la plaga de la fil·loxera, que va arribar des de França i que l'any 1910 havia destruït centenars de milers d'hectàrees de vinya autòctona.

La crisi va afectar els propietaris i també els arrendataris ( rabassaires), que els anys anteriors, quan la fil·loxera afectava França i hi exportaven vi català en grans quantitats, havien fet grans inversions per augmentar i millorar les plantacions. Es va solucionar amb la plantació de noves vinyes d'un cep americà, provinent de Califòrnia i immune a la malaltia, encara que la producció va baixar gairebé un terç.

La mort dels ceps va generar un conflicte social Els arrendataris ( rabassaires) tenien contracte mentre els ceps fossin vius (rabassa morta), i quan els ceps es van anar morint les propietaris van exigir rescindir els contractes i pactar-ne altres de nous menys avantatjosos pels arrendataris. El conflicte va durar fins a la Segona República, quan es va provar de solucionar el problema.

Superada la crisi, l'agricultura catalana va anar augmentant la productivitat i es va reduir la població que s'hi dedicava, però no pas la superfície conreada, perquè es va començar a mecanitzar el camp i es va introduir noves tècniques ( adobs, noves espècies, etc.) que mantenien i fins i tot augmentaven la producció. 3. L'expansió de la indústria Un element que explica la transformació de l'economia en aquest període és el canvi energètic causat per la difusió de l'ús de l'electricitat i del petroli.

Aquesta revolució tecnològica va permetre vèncer un dels principals obstacles per al creixement al segle XIX: la manca de fonts d'energia competitives, a causa de l'escassa qualitat del carbó autòcton. Entre el 1880 i el 1914, l'ús de l'electricitat va quedar restringit a la il·luminació, especialment dels carrers dels grans nuclis de població, de les fàbriques i dels llocs públics. Durant la segona fase (1914-1930), l'ús de l'electricitat es va estendre a la indústria. L'avanç en la destil·lació del petroli i els progressos tècnics en la mecànica de motors van permetre la revolució dels transports de la primera meitat del segle XX com a conseqüència de l'aparició de l'automòbil.

Durant els primers decennis del segle XX també es va avançar en la millora de la transmissió de la informació. A l'augment sostingut del nombre de passatgers que viatjaven amb ferrocarril s'hi va afegir, des de la dècada del setanta del segle XIX, l'expansió del telègraf i, als anys vint del segle passat, la del telèfon i la ràdio. En les tres primeres dècades del segle XX, el producte industrial per capita va augmentar el 60 %, amb una taxa mitjana de creixement anual de l'1,6 %. Alhora, l'estructura industrial es va transformar de manera important, amb l'aparició de noves indústries i la consolidació de les existents.

Entre els sectors tradicionals, el tèxtil català va continuar l'expansió, però va començar a perdre pes i les indústries alimentàries també van recular. La indústria química es va consolidar gràcies a la fabricació de productes com ara fertilitzants, medicaments, pintures i explosius. La indústria siderúrgica biscaïna va créixer considerablement, impulsada per Altos Hornos de Vizcaya. Entre les noves indústries sobresurt el ràpid creixement de la indústria elèctrica. També va experimentar un notable creixement la indústria metal·lúrgica. L'automòbil i els electrodomèstics es van convertir en dos sectors en expansió.

La construcció va experimentar una gran embranzida i es va consolidar la indústria del ciment. Malgrat la introducció de noves energies i nous sectors industrials i de l'expansió i el creixement de la indústria, el sector secundari espanyol presentava al principi del 1930 una sèrie de problemes i limitacions respecte a altres països europeus. Espanya continuava sent un país amb una indústria escassa i poc competitiva que, com l'agricultura, necessitava una política econòmica proteccionista per sobreviure. La indústria espanyola era poc competitiva a causa dels alts costos de producció i de la importació de patents i primeres matèries.

Per aquest motiu, igual que en l'agricultura, el govern va recórrer al proteccionisme i a l'intervencionisme per defensar-la. Únicament a Catalunya i al País Basc hi havia una autèntica capitalització i inversió industrial. La principal novetat geogràfica va ser que Madrid es va afegir a aquests dos nuclis industrials tradicionals. La desigual i limitada distribució geogràfica de l'activitat industrial era paral·lela a la desigual distribució del nivell de renda de la població. El 1920 hi havia tres zones, Catalunya, el País Basc i Madrid, la renda de les quals se situava molt per damunt de la mitjana nacional.

A l'extrem oposat hi havia Canàries, Galícia i Castella-la Manxa, amb una renta el 40% inferior respecte a la mitjana espanyola. 4. La política econòmica: proteccionisme i intervencionisme En la limitació de la lliure competència, tant exterior com interior, hi va tenir un paper essencial l'aliança entre els cerealistes castellans i els industrials bascos i catalans, que van pressionar els successius governs perquè adoptessin mesures proteccionistes. També van sol·licitar l'augment de l'intervencionisme de l'Estat amb l'objectiu d'afavorir la inversió i reduir el risc econòmic de les empreses privades.

El proteccionisme es va aplicar en sectors com ara la mineria del carbó, la indústria siderúrgica, la construcció naval, la indústria aeronàutica i l'agricultura cerealista. L'intervencionisme de l'Estat es va dur a terme també mitjançant la concessió d'ajudes de tot tipus a les empreses espanyoles: exempcions fiscals, subsidis, encàrrecs i comandes directes per estimular la inversió privada en els sectors industrials més avançats. Les mesures proteccionistes i l'intervencionisme de l'Estat van tenir alguns efectes positius: van afavorir l'avenç tecnològic i van incrementar el mercat interior gràcies a la millora de les carreteres i altres infraestructures de transport.

Entre el 1900 i el 1930, els quilòmetres de carreteres es van triplicar (de 30 000 a 90 000) i a la dècada dels vint les van asfaltar amb l'objectiu de facilitar la circulació dels automòbils. 5. De quina manera la Gran Guerra va afectar a l'economia espanyola? La neutralitat espanyola durant la Primera Guerra Mundial va permetre un creixement considerable de les exportacions. La guerra va reduir la capacitat productiva dels països bel·ligerants i Espanya es va convertir en subministradora de productes, essencialment industrials.

Entre els anys 1914 i 1918 Espanya va exportar grans quantitats de productes tèxtils de llana i cotó, metalls, productes manufacturats, cuirs i calçats, paper i derivats, maquinària, productes químics i productes alimentaris, en quantitats tan altes que fins i tot van afectar el proveïment nacional. En canvi, no hi va haver gaire descens d'algunes exportacions agrícoles tradicionals, com la taronja, i també d'alguns minerals, a causa de les dificultats del transport. Les importacions es van reduir molt (el 1917 el volum va ser la meitat que el 1913). No obstant això, el cost es va mantenir estable a causa de l'encariment internacional dels preus provocat per la guerra.

Els sectors més beneficiats van ser la siderúrgia (* conjunt de tècniques i de procediments que permeten l'extracció del ferro i l'elaboració de tots els seus derivats) basca, la mineria asturiana i les indústries tèxtils i metal·lúrgiques(*obtenció dels metalls i el seu processament) de Catalunya, que van aconseguir grans beneficis. Tanmateix, l'activitat exportadora va tenir sovint un caràcter especulatiu i no va anar acompanyada d'una millora dels processos productius ni de la reinversió dels beneficis per modernitzar la indústria. L'augment de l'exportació va fer pujar els preus interiors.

Ara bé, aquest augment no va anar paral·lel a l'increment dels salaris, la qual cosa va generar una pèrdua del poder adquisitiu dels treballadors i va donar lloc a conflictes socials i reivindicacions sindicals. El final de la guerra i la caiguda de la demanda exterior van posar fi a la situació d'eufòria econòmica i van provocar una forta crisi que es va durar del 1919 al 1924. 6. La política econòmica durant la dictadura de Primo de Rivera El 1923 la situació econòmica a Espanya continuava influïda per la crisi que va començar després de la Primera Guerra Mundial.

Tanmateix, ràpidament es va produir un canvi de la conjuntura econòmica internacional, els feliços anys vint, que va fer que fins al 1929 la dictadura aparegués com una etapa de prosperitat econòmica, d'expansió industrial i d'estabilitat i augment de l'ocupació. Per reactivar l'economia, es va seguir una política nacionalista i de dirigisme estatal que va combinar elements intervencionistes amb un impuls del desenvolupament industrial dels sectors de béns d'inversió. A més, l'Estat va impulsar grans obres públiques i es va invertir en la indústria pesant (siderometal·lúrgica i ciment).

La política intervencionista també es va plasmar en la concessió de monopolis estatals, com el de venda de tabac a Tabacalera Española i el de telefonia a la Compañía Telefónica Nacional de España, i el de la importació, el refinament, la distribució i la venda de petroli a la companyia CAMPSA. Per incrementar els rendiments agrícoles i aprofitar els recursos disponibles, es van crear les Confederacions Hidrogràfiques, encarregades d'impulsar els regadius. Aquesta política va comportar un augment de les despeses de l'Estat que, sense una reforma fiscal que permetés apujar els ingressos, va fer créixer el dèficit pressupostari, el qual es va intentar pal·liar amb emissions de deute públic.

Com a conseqüència d'això, l'endeutament de l'Estat el 1929 era set vegades superior al del 1924, cosa que va comportar una gran càrrega per al règim republicà que es va instaurar a partir del 1931. A més, la dictadura no va abordar els greus problemes del camp espanyol, com ara la necessària reforma agrària i la modificació de l'estructura de la propietat rural. 7. Les transformacions socials A les primeres dècades del segle XX es va produir un procés de modernització social d'Espanya que va tenir efectes més limitats que en altres països europeus i que presentava grans desigualtats.

Les raons cal buscar-les en la persistència del model de la Restauració, que permetia que una reduïda oligarquia monopolitzés el poder econòmic i polític i que, mitjançant el caciquisme, el frau electoral i fins i tot el recurs a la dictadura, impedís la total democratització i modernització del país. Així, a les zones rurals es van mantenir àmplies capes de pagesos pobres i jornalers, el pes dels grans propietaris i de l'Església i les formes de vida tradicionals.

Els canvis van ser més profunds en les societats urbanes i industrialitzades, en què es va fer més palesa l'existència de forces i grups socials que innoven en l'economia, la ciència i la cultura i que lluitaven per modernitzar els hàbits socials. La industrialització va reforçar el paper de la burgesia i de la classe obrera i va facilitar l'aparició de noves classes mitjanes urbanes. Entre els sectors privilegiats de la societat va augmentar la influència dels grups relacionats amb la indústria i les finances, als quals es van unir els sectors de la burgesia que s'havien enriquit durant la Gran Guerra.

El desenvolupament urbà i la configuració d'una societat moderna va comportar la imposició de nous valors i formes de sociabilitat i oci, com també l'extensió de la cultura entre capes socials més àmplies. Una de les transformacions més rellevants va ser la millora de la qualificació educativa. El 1900, el 55% de la població era analfabeta, però el 1930 la xifra s'havia reduït fins al 30%. que l'accés a l'educació superior va continuar limitat a una minoria. L'augment de l'alfabetització va originar més demanda d'oci cultural, que s'evidencia en l'increment del nombre de llibres editats a Espanya.

Entre les classes populars es va difondre un nou associacionisme de caràcter cívic, que es va convertir en una plataforma de difusió de les noves idees socials. Així, al costat dels tradicionals casinos i cercles de les classes benestants, van proliferar els ateneus populars i les cases del poble. En aquest període es va estendre la pràctica de l'excursionisme i de l'esport (natació, boxa,futbol, ciclisme) entre àmplies capes de la població. 8. La condició femenina a principis del segle XX La condició femenina va començar un llarg procés de canvi al llarg del segle XIX.

Des de fa gairebé 200 anys, les dones espanyoles, igual que la resta de les dones del món industrial, han posat en evidència l'enorme contradicció de la igualtat política, la llibertat i la justícia social, que en discursos i programes polítics es consideraven un dret inalienable i universal, en realitat es reservaven només a la meitat de la població, als homes, mentre es marginava les dones de la vida pública i les privaven dels drets i les llibertats més essencials. Més enllà de les lleis, les prescripcions morals i socials relegaven la dona a la llar, i la seva principal missió a la vida era ser una bona esposa i una bona mare.

Per això, l'ideal de les dones de classe mitjana i alta era casar-se i només en cas de necessitat imperiosa s'acceptava que treballessin fora de la llar, sempre que fossin de les classes populars. La vida quotidiana de les dones era molt diferent per la condició social, segons si pertanyien a les elits dels diners i del poder o bé patien les privacions dels pagesos i dels obrers. Ara bé, el seu paper subordinat a l'home, la seva incapacitació política i jurídica i la seva condició subsidiària en un món masculí les agermanava en la seva lluita per la conquesta dels drets.

Al principi del segle XX es van fer els primers passos a la recerca de la igualtat entre tots dos sexes, que va sancionar el 1931 la Constitució republicana.