Construcció i Consolidació de la Dictadura Franquista (1939-1959)

I 36 flashcards i 24 preguntes més al document.

Text del document

TEMA 12. FRANCO: LA CONSTRUCCIÓ D'UNA DICTADURA (1939-1959) 1. LES BASES DE LA DICTDURA . Els pilars del règim L'exèrcit va ser el suport més destacat del règim. Es va configurar com a instrument bàsic de la repressió política a través de la jurisdicció militar a la població civil i va participar activament en el poder. Bona part dels ministres van ser militars (més del 40% fins al 1956), que van ocupar carteres civils i càrrecs importants com governadors civils o procuradors a les Corts. La Falange Española Tradicionalista y de las Juntas de Ofensiva Nacional - Sindicalista, el partit únic, va enrolar la militància més activa del franquisme.

Per eixamplar la seva influència es van crear organitzacions de masses: el Frente de Joventudes, la Sección Femenina, el SEU, la CNS i el Sindicato Vertical. FET y de las JONS va ser el gran instrument de difusió del discurs oficial i va exercir el control dels mitjans de comunicació i propaganda. L'Església catòlica va tenir un paper molt actiu en la defensa i justificació del règim, que es va definir com a Estat confessional catòlic. Va obtenir beneficis econòmics, es va constituir com a màxima autoritat en el sistema educatiu i va imposar la moral catòlica.

Aquesta imbricació va donar lloc al nacionalcatolicisme, resultat de la identificació entre l'Estat, la nació espanyola i la religió catòlica. Les diferents "famílies" del franquisme La participació en el funcionament polític del règim es restringia a aquells que havien mostrat adhesió al caudillo, però incorporava diversos grups o tendències ideològiques que rivalitzaven pel poder: Els militars estaven estretament vinculats a Franco i subordinats a ell pel comandament militar. Els falangistes eren la tendència més específicament feixista i pretenien subordinar l'Estat al Partit. Perjudicats amb la derrota de l'Eix, es van veure obligats a renunciar a alguns postulats més radicals.

El partit estava sotmès al poder de Franco. Van destacar en propaganda, control de mitjans, mobilització de masses i administració de l'Estat. Els carlins defensaven el tradicionalisme, però van haver de desistir en la defensa dels drets del pretendent, fet que va generar conflictes interns i desacords. Els monàrquics van configurar una tendència conservadora i catòlica, amb antics membres de la CEDA i catalanistes de la Lliga. Franco no tenia intenció de restaurar la monarquia a curt termini, però va mantenir relacions difícils amb Joan de Borbó, que vivia a l'estranger des del 1931. La influència d'aquest grup va anar creixent amb el pas dels anys.

L'Església era l'única institució que podia mantenir i formar associacions al marge del Movimiento. Juntament amb l'alta jerarquia eclesiàstica, de tendència integrista, es van formar grups de pressió com l'ACNDP i, sobretot des del 1956, l'Opus Dei, que va tenir gran influència en la segona etapa del franquisme. La rivalitat entre falangistes i catòlics va ser una constant al llarg de la dictadura. Les actituds socials i polítiques Les actituds socials respecte del franquisme s'han classificat en tres: suport, passivitat i rebuig.

La dictadura va comptar amb el suport de les classes altes (grans propietaris, empresaris, banquers, comerciants…), que van recuperar la influència perduda durant la Segona República. Van forjar unes elits socials amb aquells que es van enriquir durant la postguerra. També hi va haver suport dels petits i mitjans propietaris agrícoles del nord d'Espanya, sectors que havien donat suport a l'alçament militar. Les classes mitjanes eren un sector políticament heterogeni i desconcertat. Malgrat el rebuig de sectors de tradició democràtica, el trauma bèl·lic va atemorir la classe mitjana, que va desenvolupar una actitud passiva davant la dictadura.

La major part dels sectors populars es consideraven perdedors de la Guerra Civil i van ser sotmesos a una extrema vigilància i repressió. Encara que una minoria va exercir una oposició activa, la por, el control policial, la misèria i l'afany de supervivència van conduir a una situació de passivitat política. Escut d'Espanya durant el franquisme. 2. LA CONSOLIDACIÓ DEL RÈGIM FRANQUISTA . L'adaptació a una conjuntura exterior variant El desenvolupament del règim va estar condicionat per la Segona Guerra Mundial. Quan Franco va abandonar la neutralitat i va fer costat a l'Eix activament, els falangistes van voler forjar un Estat feixista en què el partit tingués el paper dominant.

El cunyat de Franco, Ramón Serrano Suñer, ministre d'afers exteriors, va encapçalar aquesta perspectiva. L'evolució de la Guerra favorable als aliats a partir del 1942-43 va obligar Franco a moderar la seva política pronazi per aproximar-se als vencedors. Primer, va destituir Serrano Suñer, que representava l'opció clarament germanòfila i generava tensions amb els monàrquics i alguns militars. Poc després, va retornar a la neutralitat, va eliminar els signes més radicalment feixistes (salutacions braços enlaire...) i va promulgar lleis fonamentals que creaven noves institucions i dotaven la dictadura de legalitat jurídica.

La institucionalització del règim La primera de les vuit lleis fonamentals va ser el Fuero del Trabajo (1938) i a la dècada dels 40 es van aprovar les que van perfilar l'anomenada "democràcia orgànica". La Ley Constitutiva de las Cortes establia una suposada divisió de poders, que era simplement una qüestió formal perquè tant les noves Corts (1942) com la justícia estaven subordinades a l'executiu i tots al caudillo, que mantenia plens poders.

Les Corts no tenien caràcter democràtic i l'integraven procuradors (no diputats) que podien ser "nats" per al càrrec, és a dir, designats pel govern i per Franco, o "electes" com a representants de l'Organización Sindical, d'entitats i corporacions professionals, i de l'administració local. No tenien caràcter sobirà i la seva funció era consultiva, deliberativa i de preparació de lleis per al govern. El Fuero de los Españoles contenia una declaració de drets subordinats a la ideologia del règim i sense garanties per exercir-los.

La Ley de Referéndum Nacional era l'única via de participació política de la població i la Ley de Sucesión establia que Espanya es constituïa en regne representat en el caudillo, que havia de nomenar el seu successor a títol de rei. La Ley de Unidad Sindical va organitzar els sindicats verticals dins de la CNS. Inspirada en el model corporatiu italià, organitzava els sindicats per branques de producció i sotmesos a l'autoritat del delegat de Falange. En el pla territorial es va ratificar el caràcter unitari i centralista de l'Estat. Es van abolir els estatuts d'autonomia republicans i es va fomentar la marginació de la llengua i la cultura pròpies de Catalunya, el País Basc i Galícia.

El govern exercia el seu poder a través dels governadors civils, que, a més, eren els caps provincials del Movimiento. Es va restablir l'antiga estructura de les Capitanies Generals en cada província amb un governador militar. L'aparell repressiu L'estat de guerra es va mantenir fins al 1948. Van continuar els camps de concentració i els batallons de treballadors mentre que a les presons saturades, s'hi va estendre la redempció de penes a canvi de treball. El sistema repressiu va mantenir la centralitat de la jurisdicció militar i centenars de milers de detinguts van passar per consells de guerra (uns 600 000 fins al 1945) que no tenien garanties jurídiques per als acusats.

Es van aplicar no només als vençuts sinó també a un nombre creixent de detinguts per activitats contràries al règim. Les execucions per pena de mort es van paralitzar l'any 1952 tot i que es van reprendre, de manera més restringida, l'any 1963. La repressió s'emparava sota un nou aparell legislatiu com la Ley de Represión de la Masonería y el Comunismo (1940), la que regulava el delicte de rebel·lió militar (1943), que s'aplicava a activitats relacionades amb l'ordre públic, la dissidència política i la seguretat de l'estat i la Ley de Represión del Bandidaje y Terrorismo (1947).

Es va instigar la població a delatar els considerats "enemics d'Espanya" i es va depurar l'administració de l'Estat de mestres, jutges, policies i funcionaris. Es van crear les forces policials militaritzades de la Guàrdia Civil i el Cos General de Policia, que tenia l'objectiu de defensar l'Estat. Va destacar la nova Brigada Político-social, creada amb assessorament nazi, que va actuar contra la dissidència política. La tortura va ser una pràctica habitual per desarticular l'oposició política, impedir qualsevol moviment de protesta i desmobilitzar la població.

L'aïllament internacional (1945-1947) La postguerra mundial va suposar per al franquisme una etapa d'aïllament i rebuig internacionals. L'hostilitat de les democràcies occidentals es va posar de manifest quan les recentment creades Nacions Unides van condemnar explícitament el règim de Franco, imposat per la força gràcies a l'ajuda de les potències feixistes derrotades. El govern de França va decidir el tancament de la seva frontera amb Espanya i un acord de l'Assemblea General de les Nacions Unides va recomanar la retirada dels ambaixadors de Madrid el 1946.

Però Franco i els grups que hi col·laboraven van mantenir el ferm propòsit de perpetuar-se en el poder i la condemna internacional es va presentar com una maniobra estrangera per desprestigiar el país. L'aïllament va comportar que Espanya quedés exclosa del programa d'ajuda nord-americana a Europa, l'anomenat Pla Marshall, iniciat el 1947, i fos exclosa de l'aliança defensiva occidental, l'Organització del Tractat de l'Atlàntic Nord (OTAN), constituïda l'abril del 1949. 3. EL FRANQUISME A CATALUNYA .

Els franquistes catalans L'establiment del règim franquista va assolir unes característiques especials a Catalunya pel fet de ser un territori hostil als vencedors, amb un sentiment identitari arrelat i un govern autonòmic (la Generalitat). El 5 d'abril del 1938, Franco va signar el decret d'abolició de l'Estatut de Catalunya, posant fi a l'autogovern. A partir del 1939, el règim va tenir un caràcter centralista i uniformista, que pretenia forçar una "Catalunya espanyola", extirpada del catalanisme. El franquisme va comptar a Catalunya amb el suport d'una part de la població: industrials, propietaris agraris, grans comerciants i financers, amb graus d'adhesió i activisme molt variats.

La militància catalana a la Falange no era gaire abundant. La formaven pocs falangistes, membres de grups d'extrema dreta republicans, una part dels carlins i excombatents franquistes. Els càrrecs de responsabilitat van ser designats des del poder i entre persones de fidelitat al règim. Les màximes autoritats (capitans generals i governadors civils) provenien majoritàriament de fora: només 3 governadors, de 44, eren catalans. Això responia a la voluntat d'impedir que arrelessin al territori i a la desconfiança envers els polítics catalans. En canvi, la major part dels càrrecs menors (ajuntaments, diputacions, Movimiento) estaven ocupats per franquistes catalans.

Aquesta nova classe política incloïa excombatents, falangistes, antics lerrouxistes i membres de la Lliga Catalana, però sobretot persones de les èlits econòmiques i socials tradicionals, adherides al règim per convicció ideològica, oposició a la persecució revolucionària, oportunisme polític o interessos econòmics. La persecució dels vençuts La repressió contra persones, associacions i partits considerats rojos o separatistes fou molt àmplia. Foren executats uns 3.500 catalans, entre ells el president Lluís Companys i el líder sindicalista Joan Peiró, capturats pels nazis a França i lliurats a les autoritats franquistes el 1940.

Des del 1939, 78.000 persones foren sotmeses a tribunals militars a Catalunya (un 10 % dones) i uns 60.000 catalans s'exiliaren definitivament. La depuració de treballadors va afectar les administracions públiques i entitats privades. Foren expulsats els que havien donat suport a la causa republicana, amb pressions al sector privat per fer el mateix. Foren acomiadats 15.000 funcionaris de la Generalitat i la Universitat de Barcelona va perdre el 44 % del professorat. També es depuraren col·legis professionals, periodistes i treballadors de bancs, caixes i empreses. Una llei del 1939 establia que només conservarien el lloc de treball les persones clarament adherides al Movimiento Nacional.

La repressió també va ser econòmica, amb la confiscació de propietats de persones i entitats considerades desafectes. Això va privar del patrimoni la majoria dels exiliats i polítics republicans. Fou expropiat el patrimoni de partits, sindicats, associacions, cooperatives i entitats dels vençuts, destruint gran part del teixit associatiu. Van desaparèixer el 80 % de les cooperatives agrícoles i a Barcelona el nombre de diaris va passar de 20 a 7, 2 dels quals eren del Movimiento. La repressió de la identitat catalana La política franquista a Catalunya va voler esborrar la identitat catalana i va reprimir tot signe de catalanitat.

La llengua castellana s'hi va imposar com a única llengua oficial i la catalana va ser considerada un "dialecte", l'ús del qual va ser prohibit en la vida pública i fou considerat causa de sanció i multa fora de l'àmbit privat. Es va impedir la publicació de llibres, revistes i diaris en català, i el català va desaparèixer del teatre, de la ràdio, del cinema i dels espectacles públics, i fins i tot s'intentà erradicar-lo de les esglésies. Hi va haver persecució sistemàtica de totes les manifestacions culturals catalanes i prohibició generalitzada dels símbols de catalanitat (banderes, himnes, cançons, etc.).

Les principals institucions culturals van ser prohibides i algunes, com l'Institut d'Estudis Catalans, van haver de viure en la clandestinitat. Biblioteques i llibreries foren esporgades dels llibres contraris a la cultura oficial i la Biblioteca de Catalunya va canviar el nom per Biblioteca Central. Aquesta política va provocar, a mitjà termini, una forta reacció cultural i cívica que va identificar el catalanisme amb l'antifranquisme. A l'actitud de resistència passiva de gran part de la població, s'hi va afegir un activisme creixent per mantenir la llengua i cultura catalanes malgrat les dificultats polítiques.

Les organitzacions antifranquistes van denunciar aquesta repressió cultural i es van fer fortes en la defensa de la identitat catalana. 4. ELS ANYS DE LA FAM . L'opció per l'autarquia La represa de l'activitat econòmica després de la guerra no va significar el restabliment d'una economia de mercat. La implantació d'un sistema de producció mediatitzat per l'Estat va exercir una funció directiva i va actuar a través de nombrosos organismes d'intervenció. Un dels objectius econòmics del franquisme va ser l'autarquia, és a dir, l'autosuficiència econòmica.

Una característica dels règims feixistes és preservar l'estructura econòmica i social d'un país eliminant els vincles amb l'exterior per garantir la seva sobirania i independència política. D'aquesta manera, es perfila com una economia de guerra. Privilegia les indústries bàsiques i d'armament i subordina les necessitats de consum de la població als objectius de l'Estat que fixa la producció i el preu de venda. La política autàrquica va tenir tres grans àmbits d'actuació: La regulació del comerç exterior, per tal de reduir al mínim les importacions esperant que les necessitats s'atendrien des de l'interior.

Aquesta substitució va desembocar en una forta escassetat de matèries primeres, energia, maquinària o fertilitzants. El foment de les indústries bàsiques i d'interès estratègic, que va portar a la creació d'un sector públic empresarial. Per promoure la nova política industrial, l'any 1941 es va fundar l'Instituto Nacional de Industria (INI), que va crear nombroses empreses públiques i va concentrar la seva activitat en energia, mineria, siderúrgia, armament, transports i telecomunicacions. Entre aquestes empreses destaquen Ibèria (1943), Endesa (1944), Enher (1946), Renfe (1941) i Telefònica (1945).

La regulació de la producció agrària de productes bàsics (cereals, arròs, oli, llegums...) va significar el control per part de l'Estat de la seva producció, comercialització i preus de venda. L'escassetat de productes va portar a regular el consum amb cartilles de racionament (1939-1952), que pretenien garantir l'accés de les famílies a productes bàsics i altres com el sabó o el tabac. Escassetat i mercat negre La rígida reglamentació i el dirigisme estatal que caracteritzaven l'autarquia van ser ineficients per garantir l'accés als productes de consum o a les primeres matèries.

L'escassetat va provocar el sorgiment d'un mercat il·legal o mercat negre que gestionaven els estraperlistes amb la tolerància del govern. El fet que els pagesos haguessin de vendre la producció a un preu baix provocava l'ocultació d'una part de la collita per vendre-la, a un preu més elevat, al mercat negre. En conseqüència, una part important dels aliments no arribava als llocs de venda i les famílies no tenien accés a tot el que els corresponia segons la cartilla. Enfront de l'escassetat oficial, molts productes es podien aconseguir al mercat negre, si se'n pagaven molts més diners.

En el cas de petits pagesos, l'estraperlo era una estratègia de supervivència perquè amb el que els pagava l'Estat no podien arribar a mantenir-se. En el cas de grans propietaris, permetia grans beneficis atès el gran volum de transaccions fraudulentes. En la indústria, l'accés a matèries primeres s'adjudicava mitjançant contingents que les empreses compraven a través d'organismes estatals. La bona relació de l'empresari amb l'administració facilitava la consecució de més contingents. Existia corrupció en benefici d'aquells que estaven ben alineats amb el règim.

Condicions de vida i treball La postguerra va ser una etapa de profunda divisió social, que va beneficiar els vencedors del conflicte. Al camp es va dur a terme una contrareforma agrària, que va significar la devolució de les terres als seus antics propietaris i l'expulsió dels arrendataris. Els empresaris van recuperar els béns i indústries que havien estat col·lectivitzats durant la guerra. Així, la riquesa es va anar concentrant en mans d'aquells que es beneficiaven de l'autarquia, dels baixos salaris i la manca de drets laborals. La majoria de població va experimentar un fort deteriorament en les seves condicions de vida i treball.

Els salaris amb prou feines van augmentar mentre la inflació disparava els preus, i l'escassetat de productes desproveïa els comerços. Segons dades oficials, el cost de la vida a Barcelona va multiplicar-se per 5,4 entre els anys 1937 i 1950, mentre que l'increment dels salaris es va multiplicar tan sols per 2,7. Es calcula també que el poder adquisitiu d'un treballador de la indústria tèxtil era, l'any 1942, només d'un 28 % del que tenia l'any 1936. Tot això va traçar un paisatge de fam i misèria en contrast amb la riquesa d'aquells que es lucraven amb l'estraperlo.

La fam va afectar una part molt significativa de la població i va provocar el ressorgiment de malalties ja erradicades, com la tuberculosi o la sarna. La misèria es va manifestar també en la manca d'habitatges dignes, sobretot a les grans ciutats (Madrid, Barcelona, València i Bilbao) on va haver-hi un gran augment del barraquisme, de rellogats i de la utilització de coves com a habitatges. 5. RESISTÈNCIA ANTIFEIXISTA I CONFLICTIVITAT SOCIAL . La clandestinitat i l'exili Després de la Guerra Civil els partits i sindicats opositors (PSOE, PCE, UGT, CNT...) van ser prohibits i desmantellats.

La seva reconstrucció, lenta i dificultosa es va fer en la clandestinitat i enfrontant-se a la repressió. Els militants van impulsar tímides accions testimonials de denúncia, de solidaritat amb els presos, de sabotatge o es van refugiar a la muntanya donant lloc a guerrilles mentre les direccions polítiques s'instal·laven a l'exili. L'esperança que la derrota de l'Eix comportés una intervenció aliada a Espanya per desallotjar Franco del poder va estimular l'actuació de l'oposició.

D'una banda, l'octubre de 1944, el PCE va promoure una acció armada dels guerrillers espanyols desmobilitzats a França: la invasió de la Vall d'Aran a càrrec de 4 000 efectius com a avantguarda d'una suposada entrada de les tropes aliades. Però l'aïllament dels guerrillers i la ràpida actuació de l'exèrcit van fer fracassar l'operació. D'altra banda, es van forjar plataformes polítiques unitàries a l'exterior que van defensar dues estratègies diferents: el restabliment de les institucions i del govern republicà; i la creació d'un nou sistema democràtic a través d'un procés constituent.

Aquesta perspectiva defensada per sectors republicans, socialistes i llibertaris confiava en la pressió dels aliats sobre Franco. Això va provocar la creació de nous partits a Catalunya: al Front Nacional de Catalunya (FNC) creat el 1940 a París i format per joves nacionalistes procedents d'ERC i d'Estat Català, s'hi va afegir, el gener del 1945, el Moviment Socialista de Catalunya (MSC), integrat per dissidents del POUM i del PSUC. Els monàrquics demòcrates proposaven unir-se a Joan de Borbó i es van agrupar en l'Alianza Nacional de Fuerzas Democráticas (1944). Un any més tard, llançava el manifest de Lausana (1945).

Però la repressió, les detencions, les dificultats per formalitzar els acords i la manca de decisió dels aliats a donar suport a un canvi de règim van posar fi a les perspectives de canvi. La lluita armada: la guerrilla La lluita armada va afectar bona part de la península, va fer flaquejar l'autoritat del règim i va col·laborar al desprestigi del règim a l'exterior. L'inici de la lluita es va produir en zones ocupades pels revoltats durant la guerra (Galícia, Astúries, Extremadura, Andalusia…), on combatents republicans es van refugiar a la muntanya.

Van ser sotmesos a una persecució feroç que va afectar també els seus familiars i hi van respondre amb represàlies contra col·laboradors i autoritats franquistes. Des del 1944 es van anar organitzant políticament, i van anar adquirint rellevància a l'àrea de València i Aragó impulsats pel PCE, i a Catalunya, pels anarquistes. Aquestes guerrilles, conegudes com a maquis, es van desenvolupar al medi rural, on van comptar amb el suport de la població pagesa. Van ocupar pobles i es van enfrontar a la Guàrdia Civil. En ciutats com Barcelona, Bilbao o Madrid les guerrilles urbanes van atemptar contra persones del Règim i delators.

La dura repressió contra guerrillers i població civil, la gran superioritat de les forces de l'Estat i l'aïllament de l'exterior, van provocar el fracàs de la guerrilla. Comunistes i anarquistes van renunciar l'any 1948 a la lluita armada, encara que van persistir petits grups actius durant la dècada del 1950. La conflictivitat social ressorgeix Al llarg del 1946 i el 1947 van sorgir brots de conflictivitat obrera a Catalunya i al País Basc: aturades en indústries tèxtils, metal·lúrgiques i químiques, fins i tot una vaga general a Manresa (Barcelona) i a la ria bilbaïna.

Totes aquestes accions constituïen senyals d'un nou tipus de mobilitzacions laborals que xocaven amb la política salarial del règim malgrat que s'exposaven a la repressió, ja que estaven prohibides. L'any 1948 aquest moviment reivindicatiu, després d'aconseguir millores salarials va tendir a desaparèixer, i moltes organitzacions antifranquistes van entrar en crisi. En aquestes condicions, sobretot el PCE es va reorganitzar i es va centrar en la lluita sindical juntament amb activistes independents, anarquistes i, especialment, catòlics.

Aquests últims formaven part d'organitzacions com l'HOAC (Hermandad de Obreros de Acción Católica), creada el 1946 davant les pèssimes condicions de vida per reivindicar millores laborals i socials. El 1951 es va produir la mobilització popular més transcendent de la postguerra. Va ser la vaga de tramvies a Barcelona que va esclatar arran de l'alça dels preus del bitllet del tramvia. El boicot de la població va ser general, l'acció policial va arribar a provocar un mort i la protesta va derivar en vaga general obrera. Va ser un moviment que va expressar el malestar general de la postguerra i en què van participar militants de diferent filiació.

El seu èxit va ser inaudit: el govern va anul·lar l'augment de les tarifes i va destituir autoritats de Barcelona com el governador civil i l'alcalde. El règim cedia davant la mobilització popular que anunciava una nova forma de protesta, centrada en la necessitat de millores laborals i econòmiques. El 1958 una vaga a Astúries va comportar la imposició de l'estat d'excepció durant quatre mesos. LA PETJADA DE LES DONES L'any 1946, a Manresa, les treballadores de la fàbrica tèxtil Bertrand i Serra, anomenada la Fàbrica Nova, van aturar les màquines per reclamar millores salarials imprescindibles per fer front a l'increment del cost de la vida.

La vaga va durar vuit dies, fins que l'empresa va acceptar les reclamacions de les obreres. Aquesta mobilització va trastocar molt el pensament de les autoritats franquistes, que eren incapaces d'assimilar que les dones poguessin emprendre i liderar una vaga. Malgrat que algunes obreres van ser acomiadades, la seva victòria laboral va servir d'esperó a altres treballadores. 5. LA DECÀDA DELS ANYS 50: ELS ANYS FRONTISSA .

De l'aïllament al reconeixement internacional El règim va sobreviure l'aïllament internacional i, de manera immediata, es va veure afavorit per la Guerra Freda, que va canviar la conjuntura internacional: el principal enemic de la democràcia va passar a ser el comunisme en lloc del feixisme i, amb això, l'Espanya de Franco adquiria un nou protagonisme pel seu caràcter anticomunista i el seu valor geoestratègic al Mediterrani. En conseqüència, les relacions amb el bloc occidental van anar normalitzant-se.

Des del 1950 van cessar les condemnes i sancions, es van establir ajudes econòmiques per part dels EUA i Espanya es va anar obrint tímidament al mercat internacional i va iniciar la seva admissió en organismes internacionals. En aquest context, el règim va reforçar el seu discurs anticomunista i catòlic. L'any 1951, Franco va remodelar el seu govern per raons polítiques, d'acostament al bloc occidental i per la necessitat de reformes econòmiques davant la crítica situació del país.

El nou gabinet va donar més pes als catòlics i, dins de l'equilibri que sempre buscava Franco, va potenciar figures de perfil més liberal, com el ministre d'Educació Joaquín Ruiz-Giménez, pròxim a la democràcia cristiana. L'almirall Carrero Blanco, sotssecretari de la Presidència del Govern, es va mantenir com el màxim conseller de Franco. El reconeixement internacional d'Espanya es va visualitzar l'any 1953 amb dues fites importants: El Concordat amb la Santa Seu que afermava el nacionalcatolicisme i fixava la confessionalitat de l'Estat i els privilegis de l'Església catòlica en educació i moralitat pública.

El conveni amb els Estats Units que tenia un aspecte de defensa i un altre d'econòmic. Els EUA hi instal·laven bases militars (Torrejón, Morón, Saragossa i Rota) a canvi d'ajuda militar i, sobretot, econòmica. El suport nord-americà assegurava l'acceptació internacional de la dictadura, la qual cosa va permetre a Espanya ingressar a l'ONU (1955), però va ser refusada la petició d'ingrés a la CEE (1957) ja que requeria explícitament un règim democràtic. L'inici de la recuperació econòmica L'entrada en el bloc occidental es va acompanyar de tímids canvis obligats per la insostenible situació provocada per l'autarquia.

Una certa obertura comercial va facilitar l'accés a primeres matèries, fonts d'energia i maquinària, cosa que va permetre renovar l'aparell productiu, es van liberalitzar preus i es va accedir al mercat de divises. A més, es va eliminar la cartilla de racionament (1952). El resultat va ser un augment de la productivitat, el creixement dels salaris i de la població, que va passar de 28 a 32,5 milions d'habitants. Les migracions del camp a la ciutat adquirien rellevància. S'iniciava el trànsit cap a una nova economia, obrint algunes portes al consum i disminuint la partida de defensa dins de la despesa de l'Estat tot i que l'autarquia continuava constrenyent el sistema econòmic.

El resultat va ser una progressiva recuperació que va permetre igualar nivells econòmics anteriors al 1936 i superar-los l'any 1959 en un context europeu de gran creixement econòmic. La crisi del 1956-1959 El 1956 es va iniciar una crisi múltiple que va tenir un impacte important en el Règim i va obligar a reformes econòmiques. El màxim exponent d'aquestes reformes va ser el Plan de Estabilización el 1959. Aquesta situació va ser provocada sobretot per tres factors: La nova onada de vagues per motius salarials principalment en empreses metal·lúrgiques, químiques i mineres.

La repressió va ser dura, però els treballadors van aconseguir un important augment de salaris i l'aprovació per part del govern d'una nova llei de convenis col·lectius (1958) que va permetre la negociació de les condicions de feina. Els inicis de la dissidència estudiantil a les universitats de Madrid i Barcelona, que s'oposava al falangista Sindicato Español Universitario (SEU). L'alumnat reclamava una reforma de la universitat i eleccions lliures de delegats estudiantils.

Les manifestacions més significatives van tenir lloc a les universitats de Madrid, el 1956, i de Barcelona, el 1957, quan uns 700 estudiants es van reunir en assemblea i van aprovar un programa democratitzador (tancada del Paranimf). El règim va respondre amb detencions i expulsions i van destituir el ministre Ruiz-Giménez; malgrat això, el moviment universitari es va anar estenent a altres universitats espanyoles. La crisi econòmica causada per la inflació, el dèficit comercial provocat per l'augment de les importacions, el desequilibri pressupostari i l'escassetat de divises.

L'any 1957, Franco va portar a terme una nova remodelació del Govern i va introduir, a proposta de Carrero Blanco, els anomenats tecnòcrates (López Rodó, Navarro Rubio i Ullastres), alguns procedents de l'Opus Dei, que van ocupar càrrecs decisius en la direcció econòmica. El seu objectiu era procedir a una profunda liberalització de l'economia, seguint les recomanacions del Banc Mundial i de l'OCDE que alertaven de la fallida econòmica de l'Estat espanyol. Els falangistes, contraris a la liberalització i als tecnòcrates, van pretendre, sense èxit, reforçar el Movimiento com a instrument de control del govern.

Amb la promulgació de la Ley de Principios del Movimiento Nacional (1958), es van actualitzar els principis del règim, i es va configurar el Movimiento com l'agrupació de totes les famílies franquistes, sense acceptar el predomini dels falangistes, que van quedar subordinats al govern i, sobretot, a Franco.