Anàlisi del Franquisme (1939-1975): Característiques, Evolució i Oposició

I 126 flashcards i 84 preguntes més al document.

Text del document

FRANQUISME (1939-1959) Característiques del règim: 1. El poder està concentrat en la figura del "caudillo" a. Controla el partit: FET i de las Jons, més endavant conegut com a "Movimiento Nacional" b. Controla el govern/Consell de Ministres c. Controla les forces armades i l'exèrcit d. Controla també l'estat (és cap de govern i cap d'estat) 2. El poder és totalitari, no hi ha ni drets ni llibertats (expressió, manifestació política, premsa, associació política…) 3. Estat centralista, no hi ha autonomia per a cap regió, tot està des del govern de Madrid. 4. Repressió i censura (presó o detenció, tortures, afusellaments…) 5.

PROPAGANDA I ADOCTRINAMENT especialment a nens i joves i s'impartia a les escoles "fomento del espíritu nacional". La idea que ven el règim és que els enemics del règim són: 1. MARXISME 2. Judaisme perquè es ven la idea que el judaisme ha engendrat el comunisme 3. Maçoneria: existeixen des de fa segles (època medieval) grups minoritaris de gent urbana intel·lectual progressista i laica que defensen la llibertat de pensament, són grups molt clandestins. Sempre s'han oposat a qualsevol forma de totalitarisme. 4. Separatisme (País Basc i Catalunya) 5. Democràcia Es ven la idea que Franco ha portat pau a Espanya i es culpa al comunisme, anarquisme, socialisme, esquerres, separatistes…

Franco ha conjurat tots aquests perills a través de la guerra. PROPAGANDA: Idea força; Franco líder de la croada (36-39) , ha aportat la pau, els terrors i el caos, el porta la república des de fa més de 10 anys (inicis de la república). Franco ha conjurat amb aquest perill Anarquistes, socialistes, separatistes, comunistes, és a dir esquerra en general 1937: Es crea "Delegación Nacional de Premsa y Propaganda", es dedicarà a controlar la propaganda i que es pot publicar i que no. Controlat per les JONES Dionisio Ridruejo. 1940: només estan permesos els diaris adeptes a Franco i s'unifiquen en una empresa que es diu "Prensa del Movimiento".

El règim busca l'enquadrament de la societat en el règim, vol que la societat participi en activitats del règim i que sigui influïda pel règim (adoctrinament de la població): - "Frente de Juventudes" activitats per a joves - "Sección Femenina" fundada per Pilar Primo de Rivera (gernama de PDR) - "Sindicato Español Universitario" única associació permesa - "Central Nacional Sindicalista" únic sindicat permès Orgànicament, tot això depèn de FET i de las JONS. NODO (noticiario y documentales) (1940): Òrgan de difusió audiovisual de propaganda franquista La gran idea que Franco ha donat la Pau, seguretat davant dels enemics, progrés, riquesa i benestar.

A més, durant tot el franquisme, es van construir molts pantans/embassaments, representat un símbol de progrés. Suports populars: - Immensa majoria de la població PASSIVITAT, cansament No hi ha gaire oposició inexistent fins als anys 60 - L'església a favor de manera unànime. L'any 1939, Franco recupera, el pressupost de culte i clero (diners públics a l'església) 1 Asociación Católica Nacional de Propagandistas + OPUS DEI, són civils que donen suport al règim i participen d'actes oficials, hi ha moltes sinergies i donen suport incondicional.

(a partir dels 60) - Classes benestars, la immensa majoria afina a; CEDA, Lliga Catalana i Falangistes - Minoria de la població de les classes populars (zones urbanes). La repressió és tan omnipotent, que quasi no hi ha opció de ser contrari REPRESSIÓ: Evident i indissimulada La repressió segueix sent la mateixa que en la rereguarda de la Guerra Civil. Va estar present en els anys posteriors 1939-40-41. Es calcula que va haver-hi entre 30.000 i 40.000 afusellats Mètodes: Conseqüències: - Presó - Treballs forçats per construir infraestructures (embassaments, monuments, carreteres).

De monuments destaca el "Valle de los caídos".1 Aquests presoners polítics que treballen per l'estat es fa per la saturació de les presons i també es fan camps de concentració per reprimir i perquè les presons no donen l'abast. Seran coneguts com a "Batallones de trabajadores". - Execucions: 30.000 - 50.000 afusellats - Repressió social i econòmica com pèrdua de feina (hi ha represàlies per ser republicà). Els empresaris no els volen. 2 lleis: 1) Febrer 1939: "Llei de responsabilitats polítiques", aquesta llei crea el Tribunal Nacional de Responsabilitats Polítiques i té com a objectiu institucionalitzar la repressió.

Durant la guerra ja existia repressió, però amb aquesta llei es legalitza i s'organitza dins d'un marc jurídic. Pràctiques com "el paseo", que durant la guerra eren extrajudicials, continuen produint-se, però ara es presenten amb una aparença de legalitat. 2) 1940: "Ley de represión del comunismo y la masonería", complementa la llei anterior, però aquest defineix més quines són les activitats dels enemics (comunistes i maçons) Rojos queden sense dirigents, la societat està escarmentada (exemplaritat). A més; - Censura (premsa i llibres) - Depuració de les administracions: eliminar els funcionaris i càrrecs no afins al règim.

Als ajuntaments de les capitals de província catalanes, entre un 25%/ 30% dels càrrecs van ser destituïts, mentre que aproximadament un 30% no van rebre cap sanció. En el cas de la Generalitat un 94% dels seus membres van ser destituïts. - Locals de partits/diaris… Republicans s'expropien i passen a ser de l'estat. - Confiscació de béns de particulars i associacions amb passat republicà tot això reprimit, tot expropiat a un arxiu de Salamanca, "els papers de Salamanca" 6 D'OCTUBRE 1940: Lluís Companys, que havia estat exiliat a França des del febrer de 1939, és detingut pels nazis (aliats amb Franco) després que, ocupessin França entre maig i juny de 1940.

Posteriorment, és extradit a Espanya, on el règim franquista li fa un consell de guerra i l'acusa de rebel·lió militar. Companys és condemnat a mort i afusellat el 15 d'octubre de 1940. És acusat de rebel·lió militar (encara que els franquistes fossin els rebels), perquè va donar armes l'estiu del 1936 (no les dona, però hi està d'acord). Acusat d'armar els sindicats que han provocat milers de morts.

1 Allà estarà la tomba de José Antonio Primo de Rivera i Franco 2 Repressió a Catalunya: Abril 1938: Franco entra a Lleida i aboleix l'Estatut d'Autonomia Reintroducció de: - Capitans generals - Governador civil dels 44 que hi hagué, 41 eren no catalans - Governador militar, serveixen per controlar la població Uns 3.500 catalans executats, entre 1939 i 1940, i 60.000 exiliats, entre ells Companys.

Repressió: - Prohibició de símbols de catalanitat (senyera, segadors, castellers, etc) - Prohibició del català en ús públic; educació en castellà i en l'àmbit administratiu - Canvi de noms dels carrers (per a castellans) Plaça Catalunya Plaza del Ejército Español Gran Via de les corts Avenida de J.A. Primo de Rivera ESPANYA DURANT LA IIGM: 1 setembre 1939, comença guerra. Setembre 1939 - octubre 1940: Neutral, però simpatitza amb les potències de l'eix, extraoficialment Octubre 1940: Octubre 1940: reunió d'Hendaia (Franco i Hitler) i la postura d'Espanya passa a ser no-bel·ligerant, però diplomàticament es posiciona a favor de l'eix Franco dona a Hitler dues coses: 1.

Wolframi (mineral essencial per la indústria de guerra d'Alemanya) 2. Organitza la "División Azul": soldats VOLUNTARIS que s'integra a l'exèrcit nazi i van a lluitar contra l'URSS. Els 2 Règims tenen com a enemic comú els comunistes. Organitzat per FET i de les JONES. Impulsor de l'acostament, Serrano Suñer (falangista amb més poder del govern de Franco, germanòfil, pro règim nazi és el que organitza (auspicia) la "División Azul") Per tant, Alemanya, li dona molts diners a Espanya ja el compra el Wolframi.

Pel règim aquesta reunió és una operació de propaganda (Hitler espera a Franco), la intenció de Hitler és que Franco enviï el seu exèrcit a la II Guerra Mundial i que entri a l'eix, però, Franco demana a Hitler que li doni Gibraltar (és dels anglesos). Es ven la imatge que gràcies a l'habilitat negociadora de Franco no hem entrat a la II Guerra Mundial, "li ha plantat cara a Hitler" Octubre 1940-1943 (Stalingrad) A principis de 1943, Alemanya ja perdia la guerra. Per tant, Franco es comença a allunyar de l'eix, per ser futurament acceptat per les democràcies (futurs vencedors).

Per fer-ho dur a terme: - Dissolució de "División azul" - Apartar a personatges més falangistes, entre ells Serrano Suñer (perd poder) Psp de 1943 l'Estat de Franco es declara una altra vegada NEUTRAL ESPANYA DESPRÉS LA II GUERRA MUNDIAL (política exterior) MAIG 1945: fi de la IIGM, per tant, derrota de Hitler Espanya queda totalment aïllada, en els primers 2/3 anys hi ha un distanciament principalment, perquè Espanya és una dictadura cruel i l'occident no pot acceptar al franquisme (sobretot l'URSS). Rebuig comunitat internacional.

1946: - L'ONU emet una resolució de condemna a Espanya - La majoria de països del món retiren els ambaixadors d'Espanya, quan es fundi l'OTAN (1949) al principi negaran l'entrada d'Espanya, s'imposen sancions econòmiques (aïllen comercialment i econòmicament Espanya). 3 1947 endavant: Tots els països d'Europa de l'Est són controlats per l'URSS, i l'URSS vol arribar a tenir armament nuclear (estan a punt). L'últim país d'Europa de l'Est que cau a l'URSS és Txecoslovàquia (febrer 1948) (havia estat una democràcia exemplar fins a la IIGM). Es pren consciència que l'enemic dels països occidentals és l'URSS. Gran desenvolupament de l'URSS: polític, militar, econòmic i social.

estiu 1949: URSS té bomba atòmica A finals dels 40' (48/49): Les potències democràtiques començaran a restablir relacions amb Espanya. Al final Espanya serà una defensa en contra del comunisme, però molt a poc a poc. Aquest procés el lidera els EUA, demana que acceptin a Espanya en l'ONU, que retirin la resolució de condemna, que tornin els ambaixadors, que s'aixequin les sancions econòmiques… (després del canvi de govern de Franco l'any 1951 i amb la reunió del 1953) ORGANITZACIÓ ESTAT ESPANYOL - INSTITUCIONALITZACIÓ: Franco controla tots els poders, és a dir, FRANCO ÉS PERPÈTUA AMB EL PODER, a més, no permet la democratització d'Espanya.

AL final, totes les institucions depenen directament de Franco Què és Franco?

- Cap del partit FET i de les JONS, també conegut com a secretari general Controla el sindicat d'Espanya CNS-OSE - Cap dels 3 exèrcits, dirigits per capitans generals nomenats per ell - Cap d'estat i de govern - President de Consell de Ministres També; A nivell provincial, estan controlades pels governants civils i nomena els alcaldes més importants Poder judicial (interpreta les lleis i jutja): President pel Tribunal Suprem Audiències provincials Franco nomena els jutges més importants del país Poder legislatiu (fa les lleis): Franco nomena les Corts Orgàniques (fa referència al fet que les corts és l'essència de la societat).

Les corts tenen procuradors (diputats nomenats per Franco fins als 60) i elaboren les lleis, qui sanciona la llei (aprovar) és Franco, aquestes corts mai contradiran el que vol Franco. Franco nomena els procuradors a partir dels diferents sectors socials (espècie de parlament): 1. Ministres 2. Gent del partit FET i de las JONS (falange i carlins) 3. Església (capellans) 4. Membres de la judicatura (jutges) 5. Col·legiats professions 6. Central Nacional Sindical: sindicalistes de partits obrers 7. Alcaldes 8.

A partir del 1967: caps de família (votats per sufragi entre els caps de família d'Espanya) Ven la idea que Espanya és una democràcia orgànica gràcies sobretot a les corts, es dona una pàtina de legitimitat al règim/representativitat. Representatiu de la societat espanyola, ja que segons ell representa a totes les societats. Poder executiu (aplica i fa complir les lleis): Consell de Ministres: Franco president + ministres, es considerava - Governadors civils, n'hi ha un per cada província i s'encarreguen principalment de la repressió i del control de l'ordre públic. Són nomenats per Franco. 4 - Els alcaldes no són elegits democràticament, sinó designats pel règim.

En general, els governadors civils (nomenats per Franco) intervenen en la designació dels alcaldes. Per exemple, l'alcalde de Barcelona és designat pel règim franquista, i en municipis més petits, la designació depèn de les autoritats provincials. Hi ha institucions que són consultives que assessoren Franco, però triats x Franco: - Consell de regència - Consell d'estat - Consell d'economia nacional Els primers anys hi ha clar predomini de falangistes a tot el govern (sobretot anys 40), això provocarà que hi haurà greus problemes econòmics. LLEIS FONAMENTALS: Franco vol institucionalitzar el règim.

Per tant, són l'estructura jurídica del franquisme bàsica, ja que regulen aspectes fonaments del franquisme; 1) Fuero del trabajo (1938): Regulava les relacions laborals i establia els principis del nacionalsindicalisme. No l'aprovava les corts perquè no hi havia, sinó que ho va fer el govern de Franco durant la Guerra Civil. 2) Ley constitutiva de las cortes (1942): Creava les Corts com a òrgan legislador només deliberatiu i supeditat a Franco. Al final, donava una imatge de legitimitat democràtica del franquisme. 3) Fuero de los españoles (1945): Declaració de drets dels espanyols subordinada als principis del Movimiento sense cap garantia de poder-los exercir.

S'assemblaria a una constitució. 4) Ley del referendum nacional (1945): El cap de l'Estat podia sotmetre a consulta popular les qüestions que considerés oportunes. Simulava ser una democràcia orgànica, poden votar certes qüestions (falsa democràcia). Les lleis fonamentals posteriors, sotmeses a referèndum (el poble referendària aquestes lleis). (Òbviament era tot fals). 5) Ley de sucesión (1947): Establia Espanya com a regne i preveia la monarquia com a successora del franquisme. Ratificava Franco com a cap de l'estat. És a dir consolida el franquisme.

6) Llei de principis fonamentals del "Movimiento" (1958): establia els principis rectors de les futures lleis del règim 7) Llei orgànica de l'Estat (1967): Ratificava Franco com a cap d'Estat vitalici i assegurava les institucions després de la seva mort El franquisme definia la societat com a família, municipi i sindicat, la societat s'ha d'organitzar en aquests tres "organismes vius". ANYS DE L'AUTARQUIA (1939-1953): Espanya està totalment aïllada del món fins als anys 50; 1. El món rebutja a Espanya i l'aïlla 2. Com és un règim nacionalista, Franco defensa la grandesa d'Espanya i pensa que no li cal a la resta del món (es reafirma).

Conseqüència: Comerç exterior nul (tant exportació com importació), de fet Espanya importa més que exporta degut a la falta de recursos energètics (petroli) DÈFICIT COMERCIAL (més car el que s'importa que el que s'exporta) 5 Espanya tenia molt poca activitat industrial a causa de la Guerra Civil perquè era republicana i la infraestructura industrial destrossada, a més, falta de recursos energètics, farà que la producció industrial sigui extremadament feble. Es funden noves empreses amb la participació de diners públics, sobretot en el sector automobilístic, siderúrgic i metal·lúrgic.

Exemples: SEAT, PEGASO, EBRO, ENHER, DRASSANES Dèficit de deute degut a les inversions de l'estat les inversions que es fan en economia no es rendibilitzen. Demanda interna molt feble + Demanda externa pràcticament inexistent Tot això serà dirigit per l'INI (Institut Nacional d'Indústria), a partir del 1941 NACIONALISME ECONÒMIC Empreses de fora (Ford) tenien inversions a Espanya, i quan arriba el franquisme les retiren. En resum: molt deute públic i no s'enlaira la producció industrial.

Econòmicament: - Regulació dels preus (preus mínims i màxims fixats per l'estat), amb l'objectiu que no es disparin per evitar la inflació - Poca productivitat agrícolament, ja que no s'incentiva a produir, per tant, l'escassetat té efectes gravíssims - Comerç exterior nul - Poca activitat industrial, ja que més de la meitat de la població es dedica al sector agrari i aquest no té un valor afegit. A més és un sector molt poc mecanitzat i són explotacions familiars poc eficients. Com a conseqüència, la classe mitjana és molt feble o gairebé inexistent, i això fa que el consum i la demanda interna siguin baixos, especialment durant els anys 40.

- Van imposar cartilles de racionament (fins al 1952), pels productes alimentaris bàsics, com; cafè, tabac, pa, cereals… Això va provocar el contraban i l'estraperlo, com que l'Estat controlava els preus i productes, alguns amagaven producció, per vendre-ho al mercat negre, més car.

Recuperació nivells de preguerra dels indicadors econòmics (producció industrial, salaris, dèficit comercial, PIB, PIB per càpita…) EUROPA 1949 (4 ANYS) ESPANYA 1951 (12 ANYS) ANYS 50: Canvis molt importants, però només polítics i diplomàtics, NO econòmics,(aquests a partir dels 60) 1948 (Bilbao) i 1951 (Barcelona): Es fan vagues (de manera tímida), sobre les males condicions i l'economia del país, però no pas contra el règim En petita part, la conseqüència, porta a Franco a un canvi de govern: L'any 1951, hi ha un canvi de govern i de ministres Entren catòlics d'Associació Catòlica Nacional de Propagandistes (Luis Carrero Blanco (en detriment de Falange)), i promou elements aliens totalment a Falange.

6 Es passa del nacionalsindicalisme (Falange) al nacionalcatolicisme (església) (allunyament dels elements més feixistes, principalment perquè ha fracassat a Europa. Aquests nous elements, proposaran Franco obrir-se a altres països. Per tant, ara, (1951), començarà l'obertura diplomàtica d'Espanya Conseqüències: es restableixen relacions 1. Acords amb el Vaticà - 1953, el concordat (simbòlic) 2.

Acord amb EUA - 1953, Eisenhower: Els EUA proporciona petroli (per indústria espanyola, creix a partir dels 60) i ajuda econòmica (préstecs favorables), a més pressiona a poc a poc la resta de països perquè reconegui la legitimitat del franquisme Conseqüència: la majoria de països torna a enviar els seus ambaixadors a Espanya, a més la comunitat internacional aixeca sancions sobre Espanya Inici de la tímida recuperació del comerç amb la resta del món. A més, L'ONU i les seves agències (derivades de l'ONU) van reconèixer a Espanya des de principis de 1953. Tot i això, és un pacte mal negociat, ja que durant el pla Marshall, EUA dona molts més diners a altres potències europees.

A canvi, Espanya dona terreny a Eisenhower, per poder instal·lar bases miliars (Madrid, Saragossa i Cadis), però això serà un problema, ja que Espanya s'estarà convertit en una diana per l'URSS (ells ja tenen bombes nuclears). Incorporació d'Espanya als organismes internacionals: 1951 FAO, 1953 UNESCO, 1955 ONU…

Reconeixen la legitimitat del govern de Franco Anys 50; Obertura enorme diplomàtica, però econòmicament, millora molt tímida 1956- 58: Poder adquisitiu i nivell de vida, provoquen vagues, NO per falta de llibertats Conseqüència: L'any 1957, s'estableix un nou govern, "Tecnòcrates de l'Opus Dei", aquest, és gent no vinculada a la Guerra Civil, preparada intel·lectualment, però franquista, com Carrero Blanco. Aquest nou govern impulsa el pla d'estabilització l'any 1959, que això va permetre el Boom econòmic dels anys 60. A més, també portarà a la fi de l'autarquia i l'aïllament i fomenta la liberalització. Tanmateix, el PIB augmentarà un 10% cada any.

Procés conegut com a "DESARROLLISMO" 1958: "Ley de Principios del Movimiento Nacional". Espanya es definia com un regne, però Francisco Franco continuava com a cap d'Estat vitalici. Dins del Movimiento s'establia una suposada igualtat entre sectors, reduint el pes de la Falange. Això va permetre a Franco treure poder als falangistes i reforçar el control de sectors franquistes més moderns. LA SOCIETAT FRANQUISTA: Model de conducta imposat Durant el franquisme s'imposa un model de conducta únic, basat en: la religió catòlica, la moral tradicional i la influència directa de l'Església.

Aquest model exigia; treball estable (sobretot per als homes), vida familiar tradicional i ser una persona pia i obedient Qualsevol persona que se sortís d'aquest model era considerada antisocial i una amenaça per a la moral i el règim Aquest model de conducta, es reforçava amb propaganda, educació (fomento del espiritu nacional) i criminalització de conductes desviades. Mecanismes d'imposició del model: El règim utilitza diversos instruments per controlar la societat: 1. Propaganda i espais públics: monuments (Valle de los caídos), exlatació de la figura de franco, canvis en el calendari amb sigificat polític… 2. Mitjans de comunicació: NODO, censura de llibres, premsa, pel·lícules… 7 3.

Educació: assigantura, fomento del espíritu nacional, és a dir una educació basada en la ideologia franquista. 4. Organitzacions socials (controlades per la Falange): Frente de Juventudes, sección femenina… 5. Joventut: servei militar obligatori per als nois (amb adoctrinament ideològic) i servei social per a les noies (tasques domèstiques, cura dels nenes, rol tradicional femení el que s'espera d'elles) 6.

Presència de l'església: control social i morel arreu del territori Al final, la societat serpa homogènia (tothom havia de seguir el mateix model) i totes les condutes eterogències seran controlades, vigilades, repreimides, perseguides…Al final, hi haurà un control constat de la conducta indivudual.

Control de la vida privada: El règim intervenia fins i tot en la vida personal, fent una investigació de la vida privada, aplicant un sistema coercitiu basat en la por, i amb una vigilància constant Societat "panòptica", és a dir molts agents participaven en el control social: - Capellans - Veïns afins al règim - Falangistes (FET y de las JONS) - Cossos policials: El governador civil de cada província, coordina emet ordres de control d'investigació i repressió (ho controla tot ell), són dirigits en part per la seguretat general. Agents de la moral Guàrdia Civil Policia Estaven en platjes cinemes…

per contolar a la població (vestimenta de la dona, perons en públic…) Depèn del ministeri de defensa Depèn de la Dirección General de Seguridad. I té diversos cosos dins; el més importnat Brigada Político-Social (control ideològic) Conductes perseguides: El règim penalitzava moltes conductes considerades immorals: - Dones: Roba "inadequada" (ajustada), no seguir el rol tradicional - Relacions personals: homosexualitat (fortament perseguida), petons en públic, amistançament (viure junts sense casar-se), adulteri.

- Temes legals: divorci, matromoni civil, avortament - Altres: prostitució, carnaval (per burla religiosa), mmbriaguesa i drogues, mendicitat, blasfèmia (proferir ofesnes contra deu) També hi havia persecució de gitanos (persones sense feina fixa) Mecanismes: "Ley de Vagos y Maleantes", aprovada durant la II Reoública, però utilitzada pel franquisme de manera molt més dura.

L'any 1954, va incloure la persecució de l'homosexualitat, ja que eren considerats "perillosos socials" i van aplicar penes de fins 5 anys de presó Accions "preventien" o punitives possibles penes: Les autoritats podien aplicar diferents sancions: - Desterrament (ex: colònies africanes com Guinea o Marroc) - Obligació de residir en un lloc concret - Presó o reclusió manicomis, presos, "casas de templanza" (per alcohòlics i drogodependents) - Multes econòmiques - Vigilància policial constant També s'aïllaven persones amb malalties mentals (vertedero de subnormales) SOTMETIMENT DE LA DONA AL RÈGIM 8 1) Penalització de l'adulteri, avortament i amistançament, conductes punibles penalment, el codi penal de l'època permet la correcció fisica del marit envers la dona 2) Il·legalització del matrimoni civil i divorci 3) S'ha de corregir si no fa el que s'espera d'ella 4) Li cal permís de pare o marit per treballar, conduir, obrir una conta el banc…

5) Ensenyament de la dona en "sus labores" (tasques de la llar) 6) La idea general és que la dona té una vida propia fins el moment que té fills, quan els té abandona el mercat laboral. OPOSICIÓ INTERIOR: Idea general: fins als anys 60' molt poca oposició d'interior ja que le règim té recursos superiors als opositors Tot partit polític (PCE, PSUC, PSOE, ERC, POUM, IR, UR…) i sindicat (UGT / CNT) ……. PROHIBITS FASE 1 (1939- octubre 1944): immediata postguerra Aquesta primera fase es caracteritza per l'acció dels maquis, grups guerrillers formats per civils armats i organitzats de manera irregular.

Aquests grups actuaven sobretot en zones de muntanya de tota la península, aprofitant les muntanyes per amagar-se i dificultar la repressió. Eren grups reduïts que comptaven amb la col·laboració de la població civil, que els proporcionava menjar, refugi i informació. Les seves accions consistien en atacs puntuals contra interessos franquistes, com ara el robatori d'armes, diners d'ajuntaments o combois (camions i trens), així com l'ús d'uniformes per infiltrar-se. Tot i això, aquestes accions tenien un impacte limitat i no eren molt lesives per al règim, que va aconseguir controlar-les amb facilitat.

Les zones amb més activitat guerrillera van ser els Pirineus (especialment Catalunya, Aragó i Navarra), ja que molts maquis es refugiaven a França. Entre 1940 i 1944, a França també es desenvolupava un moviment de resistència contra els nazis, en el qual van participar molts espanyols exiliats. Això facilitava als maquis espanyols trobar refugi i suport, especialment al sud de França, on el control nazi era menys intens ( la França de Vichy). Aquest moviment guerriller estava en gran part coordinat pel Partit Comunista d'Espanya (PCE), així com per organitzacions comunistes a l'exili.

L'any 1944 es va crear a França l'Agrupació de Guerrillers Espanyols, amb l'objectiu d'organitzar i intensificar la lluita contra el franquisme. Malgrat aquests esforços, la repressió del règim va ser molt efectiva. La Guàrdia Civil va desarticular ràpidament molts d'aquests grups, mentre que els partits i sindicats opositors van quedar pràcticament anul·lats a l'interior, amb molts dels seus membres empresonats, executats o obligats a l'exili. PUNT CULMINANT: OCTUBRE 1944: volen fer uns atacs amb milers de maquis per columnes pels pirineus i més o menys massius i al mateix temps aixecar-se en moltes ciutats de províncies d'Espanya. Pretenen la caiguda del règim.

Aquesta operació és desarticulada amb pocs recursos. Pràcticament s'acaba FASE 2 (estiu 1944-1947) any del col·lapse de l'alemanya de Hitler Aquesta fase s'inicia amb un intent d'intensificar la lluita contra el franquisme coincidint amb el final de la Segona Guerra Mundial. El moment clau és la invasió de la Vall d'Aran (octubre de 1944), quan uns 5.000 guerrillers, coordinats pel PCE i integrats en l'Agrupació de Guerrillers Espanyols (AGE), van intentar penetrar a Espanya pels Pirineus amb l'objectiu de provocar un aixecament popular. L'operació va fracassar i va marcar el límit de la via armada, la repressió va ser implacable. Esp Guàrdia Civil (2/3000 morts durant aquests anys).

Tot i aixpo, ja havien lluitat amb la resistència francesa contra els nazis (1940-44) a la II GM. En aquest context, es produeix una certa efervescència política i una reorganització de les forces opositores, tant a l'interior com a l'exili. L'objectiu comú era posar fi al règim franquista i instaurar un sistema democràtic. Joan de Borbó, fill d'Alfons XIII, que l'any 1945 va publicar el Manifest de Lausana. En aquest document, defensava la necessitat de substituir el règim franquista per una monarquia constitucional basada en principis democràtics, amb garanties de drets i llibertats, així com una certa descentralització política.

Paral·lelament, es van crear diverses organismes unitàries de l'oposició: - L'Alianza Nacional de Fuerzas Democráticas, formada per republicans, socialistes i sectors anarquistes moderats, que buscava coordinar una alternativa democràtica al franquisme. 9 - La Unión Nacional Española, impulsada pel Partit Comunista d'Espanya (PCE), que es va convertir en la força hegemònica de l'oposició gràcies, en part, al suport de la Unió Soviètica. Aquesta organització també va tenir un paper destacat en la coordinació de la lluita guerrillera dels maquis.

A Catalunya també es van fundar noves organitzacions polítiques, com el Moviment Socialista de Catalunya i el Front Nacional de Catalunya, que combinaven la lluita antifranquista amb la reivindicació nacional catalana. SÓN FEBLES FASE 3: 1947 - 1951: desmoralització total El fracàs de la lluita guerrillera dels maquis i la manca de suport internacional van evidenciar que la caiguda del règim no es produiria a curt termini. A més, amb l'inici de la Guerra Freda, les democràcies occidentals van començar a considerar el comunisme com el principal enemic, fet que va afavorir la tolerància cap a la dictadura franquista.

En aquest context, l'oposició va quedar debilitada i, en gran part, monopolitzada pel Partit Comunista d'Espanya (PCE). Paral·lelament, es va produir una divisió entre l'oposició a l'exili i la de l'interior, fet que va dificultar encara més una acció coordinada. Progressivament, el règim va ser acceptat a nivell internacional, a partir dels acords amb els Estats Units i el Vaticà el 1953, que van consolidar la seva legitimitat. Davant la impossibilitat d'enderrocar el règim, a partir dels anys cinquanta l'oposició política va disminuir i les protestes es van transformar en reivindicacions econòmiques i laboral.

Aquestes protestes no qüestionaven directament el franquisme, sinó a les condicions de vida (misèria i l'escassetat de la postguerra). Diverses mobilitzacions: 1. 1946 (Barcelona) i 1947 (Bilbao): manifestacions pacífiques per millorar les condicions de vida i treball. 2. La vaga de tramvies de Barcelona de 1951. El règim va apujar del preu del transport, superior a la de Madrid, cosa que va generar un sentiment de greuge comparatiu. Com a resposta, es va organitzar de manera clandestina una campanya de boicot que consistia a deixar d'utilitzar el tramvia.

Aquesta mobilització ciutadana va tenir èxit i va obligar el règim a rectificar i abaixar els preus, constituint una petita però significativa victòria popular. 3. Finals anys 50': Van començar a aparèixer moviments de protesta en l'àmbit universitari, especialment a Barcelona i Madrid. Els estudiants reclamaven més llibertats i el dret a organitzar-se fora del Sindicat Espanyol Universitari (SEU), controlat pel règim. Tot i això, aquestes protestes encara no buscaven derrocar el franquisme, sinó introduir canvis concrets dins del sistema.

OPOSICIÓ EXTERIOR: Existeixen institucions republicanes a l'exili (República, Generalitat i País Basc), però no tenen cap importància perquè no hi ha recolzament de la comunitat internacional. PRESIDENT GENERALITAT A L'EXILI (sempre residents a França; cap tipus d'acció política) ANYS LLUÍS COMPANYS (arrestat per la GESTAPO a París; entrega a Franco per l'Alemanya nazi; jutjat en consell de guerra i executat l'octubre del 40 per "rebel·lió militar) 1939-40 JOSEP IRLA 1940-54 10 JOSEP TARRADELLAS 1954-1977 RESUM OPOSICIÓ: INTERIOR: Impotent.

Repressió implacable i eficaç del règim - Director de la repressió: GOVERNADORS CIVILS (x província) - Mecanismes: GUÀRDIA CIVIL, brigada politico-social, Falange, capellans … EXTERIOR: Impotent (Comunitat internacional, a partir de finals dels 40, suport explícit al règim; temor a l'expansió de la URSS) 1959: Pla d'estabilització: pla de creixement econòmic Finals dels 50', econòmicament espanya nefasta, molt desfavorable, ja que hi havia un enorme dèficit; comercial i pressupostari, el PIB era baixíssim, nul·la productivitat, excés de despesa pública…

Per això, demana ajuda a organismes internacionals; FI i OCPC amb préstecs Aquests li imposen condicions ABAIXAR DESPESA PÚBLICA + LIBERALITZACIÓ (= fi de l'autarquia) S'accepten aquestes dues condicions: Pla d'estabilització del 59: - Liberalització interior: incentivar més iniciativa privada, i menys intervenció publica, rebaixada dràstics. - Liberalització exterior: més mercaderies, capital i persones. Com a conseqüència; va facilitat inversions estrangeres a Espanya majoritàriament en industria, alhora, es van crear nous polígons i empreses.

També es va devaluar la peseta els capitals estrangers, els va sortir més barat construir noves empreses a espanya i per tant, van haver-hi més inversions. Finalment, també fa que el producte espanyol sigui més barat. És bo per l'economia Abans no s'havia fet per ideologia (FET i de las Jons, cal una moneda potent perquè Espanya és gran). Hi ha molta emigració cap a Europa i hi ha un "boom" del turisme a Espanya (Costa mediterrània, Canàries i Balears) Artifex: El govern amb molts tecnòcrates de l'OPUS DEI (al nou govern, des del 57; Carrero Blanco, vicepresident govern, i gran ajuda de Laureano López Rodó que és el ministre d'economia i Fraga) Falangistes, desplaçats, no marginats.

ANYS 60' - DESARROLLISMO: Durant aquest període hi ha molta bonança econòmica i un gran creixement econòmic Entre els 60 i el 73 hi h aun creixement econòmic del més del 10% anual per garantir la continuïtat del règim, si hi ha un bon nivell econòmic se serà menys proper a protestar políticament. Mitjans 60: Es van aprovar uns plans de desenvolupament més concrets (Laureano López Rodó): 1. Promoció de polígons industrials en ciutats mitjanes de província (més enllà de Barcelona i Bilbao). Altres ciutats que no estan tan industrialitzades, industrialitzar-les també. 2. Millora i construcció de vies de comunicació 3.

Electrificació: millora del subministrament elèctric Sobretot embassament (+ de 300) es genera més energia hidroelèctrica i refineries de petroli com la de Tarragona 4. Millores en agricultura i ramaderia (fent-les més eficients, concentrant explotacions) 5. Contenció de la despesa pública, s'incentiva que hi hagi capita privat El seu principal objectiu és industrialitzar les ciutats mitjanes: abans, només tèxtil a Catalunya i metall al País Basc. Ara, Saragossa, València, Madrid, Sevilla, Cadis, Vigo…

i altres sectors: agroalimentari, química, farmàcia, AUTOMOCIÓ, paper…) Q També es rebaixa el pressupost en exercit / defensa, la falange no hi està d'acord degut a la influència dels tecnòcrates i la pèrdua d'influència de la falange. 11 1. INDÚSTRIA Des del 1959 fins als 1973, hi va haver-hi un creixement del 10% anual (enorme). Principalment perquè: - Baixada dels costos salarials: en comparació amb el món (salaris europeus) empreses eficients: molta producció, baixos costos salarials - Inversió estrangera ( tant d'Europa com d'EUA): (permesa ara): inversió a Espanya, portant producció. es deixa entrar capital estranger a Espanya = + llocs de treball.

- Importació de nova maquinària: tecnificació, maquinaria més productiva Conseqüència: amb millors màquines, els productes tenen més valor afegit, bo per l'exportació. - Diversificació: nous sectors industrials i nova diversificació geogràfica (noves ciutats industrialitzades), ja que abans es concentrava tot en el País Basc i Catalunya Exemple: farmàcia, agroalimentària, química, AUTOMOCIÓ, paper - Més eficiència i productivitat: gràcies a la nova maquinària i els costos baixos salaris, hi ha més eficiència. A més, els productes industrials espanyols són més competitius i més barats.

Tot plegat, tot fa que hi hagi molta exportacions Conseqüència; èxode rural, milions d'espanyols deixaran el camp per anar a treballar a la indústria 2. AGRICULTURA I RAMADERIA: Abans (pre 1960): Agricultura extensiva cerealística (blat, trigo, cereals), estava totalment enderredida, no estava mecanitzada, eren explotacions familiars (petites), poc solvents, amb baixissima productivitat, per tant, no veien la necessitat d'invertir. Ara (a partir dels 60): nous cultius, s'invertirà en cultius amb valor afegit (més cars). Es tecnifica i s'inverteix. - porcí, aviram, verdura, horta, fruita (seca i dolça)... - Horta llevant - Fruita Catalunya, hi haurà molta exportació.

- El porcí en ramaderia i té molt valor afegit, està molt relacionat amb la indústria agroalimentària Nous cultius + tecnificació + concentració parcel·lària CONCENTRACIÓ PARCELARIA: antigues explotacions familiars són absorbids per empreses grans, alguns tindran capital estranger i podran invertir. Per tant, com hi haurà una inversió en la maquinària, les collites seran molt més eficients. Alhora, es generarà més riquesa i més productivitat amb menys gent. Com a conseqüència, hi haurà un èxode rural. Èxode rural, anys 60: molts agricultors de Castella, Andalusia, Extremadura, Aragó, Galícia… cap a Barcelona, Madrid i Bilbao a treballar a la indústria o a construcció.

Hi ha un "boom" de la urbanització a les ciutats, una gran part d'aquest èxode rural es dedica a la construcció. El turisme també augmenta el sector dels serveis (salaris més alts). Aquests creixements de les ciutats provoca que la classe mitjana s'experimenti un creixement exponencial, abans la classe mitjana era gairebé insignificant. 3. SERVEIS: L'emigració del camp cap a les ciutats va provocar un procés d'urbanització accelerada. Aquest creixement urbà va impulsar especialment el sector de la construcció, ja que calia crear habitatges i infraestructures per acollir la nova població.

Paral·lelament, el turisme també va experimentar un gran desenvolupament, sobretot a zones com el litoral mediterrani, les Illes Balears i les Canàries. Aquest creixement de les ciutats va fer que la classe mitjana augmentés de manera molt significativa. Abans, aquest grup social era molt reduït, però amb el desenvolupament econòmic es va multiplicar. Les empreses necessitaven treballadors qualificats, com directius, advocats, professors, metges o professionals del sector bancari. L'augment de la classe mitjana va comportar també un increment del poder adquisitiu, fet que va impulsar el consum intern (compra d'electrodomèstics, cotxes, roba, oci, etc.).

Això va afavorir el desenvolupament de la societat de consum i, al mateix temps, va estimular la producció industrial i la creació de nous llocs de treball. 12 TURISME: El turisme va tenir un paper clau en aquest creixement econòmic.

L'arribada massiva de turistes europeus, especialment a les Balears, Canàries i el litoral mediterrani, va provocar: - Un gran creixement del sector serveis - La dinamització del sector de la logística - Un impuls indirecte al sector primari (agricultura i ramaderia) - La construcció de noves infraestructures (hotels, carreteres, aeroports...) - La creació de nombrosos llocs de treball Malgrat aquest creixement econòmic, hi havia un problema important: el dèficit comercial estructural. Això vol dir que el valor de les importacions era superior al de les exportacions.

Aquest dèficit es produïa perquè Espanya havia d'importar productes energètics com el petroli, el gas i el carbó, que són molt cars. Això generava una forta dependència de l'estranger. A més, gran part de la indústria estava controlada per empreses multinacionals estrangeres, que aportaven capital i tecnologia necessaris per a la modernització econòmica. Tot i que això va permetre un creixement ràpid, també augmentava la dependència exterior. Modernització de l'inúsitra, provocarà bonança econòmica alhora que una modernització de la societat - Hi ha un augment del consum; anys 60-73 (sucre, teléfono, TV…) El símbol espanya dels anys 60?

serà Seat 600) - La societat espanyola es va acostant els estàndards europeus (disposen d'electrodomèstics, automobils…) després del confort hi haurà demanes per un acostament a la democràcia - BALANÇA DE PAGAMENTS A LA DÈCADA DELS 60: En un primer moment, Espanya presenta un dèficit comercial, ja que importa més del que exporta, especialment productes energètics com el petroli o el carbó.

No obstant això, aquest dèficit es compensa gràcies a tres factors clau: - El turisme, que aporta divises amb l'arribada massiva de visitants estrangers - Les remeses dels emigrants espanyols que treballen a països com Alemanya, França o Suïssa - El capital estranger, amb inversions de multinacionals en la indústria i el turisme Aquests ingressos permeten augmentar el consum intern: les famílies estalvien o compren béns, fet que impulsa la producció industrial i genera llocs de treball. Com a resultat, es produeix un creixement econòmic molt intens, especialment a partir de la segona meitat dels anys seixanta, i s'arriba a un superàvit en la balança bàsica.

13 Conseqüències demogràfiques i socials: Una de les principals conseqüències d'aquest creixement és l'èxode rural. Moltes persones abandonen zones rurals (com Andalusia, Extremadura, Galicia o les dues Castelles) i es traslladen a àrees industrials com Barcelona, Madrid o el País Basc. Altres ciutats mitjanes com Saragossa, Sevilla o València també reben població. Entre 1961 i 1975, Catalunya rep aproximadament un milió d'immigrants, cosa que genera importants reptes de gestió. Al mateix temps, la població activa en el sector primari disminueix notablement: passa del 40,5% el 1960 al 25% el 1973.

A nivell demogràfic, hi ha una forta davallada de la mortalitat i un augment de la natalitat (encara que més moderat), fet que provoca un creixement important de la població. Espanya passa d'uns 26 milions d'habitants el 1940 a uns 35 milions el 1975, amb una esperança de vida que arriba als 70 anys. Creixement urbà i problemes urbanístics: L'arribada massiva de població a les ciutats provoca un creixement molt ràpid i desordenat de les àrees metropolitanes, especialment a l'entorn de Barcelona (Badalona, Santa Coloma de Gramenet, Terrassa, Sabadell, Baix Llobregat...).

Aquest creixement genera greus problemes urbanístics i de qualitat de vida: - Barris sense asfaltar ni enllumenat adequat - Mancança de clavegueram i serveis públics - Habitatges autoconstruïts (barraquisme) - Construcció de macroblocs amb pisos petits i de baixa qualitat En molts casos, les empreses constructores utilitzen materials de mala qualitat per reduir costos, i les autoritats ho permeten, fet que afavoreix la corrupció. A finals dels anys seixanta i durant els anys setanta, apareixen nombroses associacions de veïns que denuncien les males condicions de vida en aquests barris.

Aquestes protestes esdevenen un important moviment de contestació al règim franquista, ja que la població atribueix la seva situació al sistema polític. Porcioles, alcalde de Barcelona que va ser nomenat per Franco que tolerava la mala vida als barris. Les associacions de veïns el van aconseguir destituir al 1973. Tanmateix, va impulsar el creixement de BCN (intentà tb construir les rondes, túnels del Tibidabo… Va pressionar sempre Franco pq invertís més en la ciutat i lel va intentar la celebració a BCN d'una EXPO universal.

Conseqüències socials de la millora econòmica: Modernització transversal - Laització de la societat (més laica) - Societat de consum: comencen a viatjar, comprar cases com a segona residència… - Educació més profunda dels espanyols: abans el 80% de la població estudiar fins als 12/14 anys, en canvi, ara fins als 18, alhora, les dones poden arribar a estudis superiors… - Poder adquisitiu es multiplicas x2 - L'analfabetisme es redueix, queda concentrat sobretot al món rural (això ja es millora des de l'inici del franquisme). 14 El govern de 1957, amb tecnòcrates de l'Opus Dei, impulsa la modernització econòmica.

Això provoca un gran augment del consum intern i del poder adquisitiu, acostant el nivell de vida als estàndards europeus. També hi ha una major incorporació de la dona al treball i a l'educació. Amb el temps, les noves generacions, que no han viscut la Guerra Civil, començaran a demanar democràcia i més llibertats. REFORMISME POLÍTIC: Anys 60, a partir del 62: el règim impulsa tímides reformes polítiques, ja que es busca una certa modernització polítics, però mai de manera democràtica no arribar a la democràcia. 1963: Creació de tribunals d'ordre públic (TOP, a la Via laietana), els delictes polítics seran jutjats per justícia ordinària, no militar, seran investigats per la policia judicial.

Hauria d'haver implicat certa moderació de la repressió política. A la pràctica, la policia va cometre molts excessos i va cometre tortures (eren quasi les mateixes repressions que abans) 1966: Leis de prema: Certa relaxació de la censura, impulsada per Fraga (ministre d'informació i turisme), per exemple; es pot publicar en català. 1967: Llei de Bases de la seguretat social: s'amplien les cobertures socials (la seguretat social s'havia creat abans), aprofundiment en l'estat del benestar perquè l'estat tenia més ingressos, aprofundiment de l'estat del benestar gràcies a la pujada d'ingressos via tributaria (cobrar més impostos). Fins i tot té un punt propagandístic.

1967- LLei orgànica de l'estat i Llei de representació familiar: Consolidació del règim: franco ja té una edat i s'intenta consolidar quan falti. A partir d'ara, els caps de famílies podran votat una part de les corts (+100 oprocuradoes). Els aspirants procuradors han de ser adeptes a Franco 1969: es nomena a Joan Carles de Borbó (net d'Alfons XIII) com a successor de Franco, consolida a Espanya com a una monarquia. Joan Carles jura fidelitat als principis de Franco i del "movimiento" i diu que era legítim acabar amb la república.

El règim veu això com una modernització instutocional 1969 - REMODELACIÓ DEL RÈGIM: Carrero Blanco serà més important i en canvi, ministres més oberturistes/modernitzadors com Fraga, seran apartats, és a dir que perden influència. Guanyen pes els més immobilistes (els que volen anar cap enrere) inici de la BUNQUERITZACIÓ DEL RÈGIM, va aturar la modentitazió instituc¡ional. Detonant: Això passa perquè l'any 1969 hi ha un escàndol de corrupció (cas MATESA) en que va haver-hi apropiació de fons públics per part de ministres i altres funcionaris (molts d'ells de l'Opus Dei).

Aquest cas va saltar a la premsa i va comportar moltes crítiques al règim els sectors immobilistes van voler protegir-se i es va tornar enrere (es torna a la censura…) Crítiques al règim a mitjans dels 60: el règim es bunqueritza Del 62-65: Des del vaticà Joan XXIII va demanar llibertats, tolerància a tot el món, demanant a l'església espanyola un DISTANCIAMENT del règim franquista.

- Cardenal Tarancón: 1971, president Conferència Episcopal Figura clau del distanciament de l'Església respecte a Franco - Abat Escarré de Montserrat: demanarà llibertats, però també impulsarà actes desafiants al règim - Capellans joves de parròquies obreres: donen suport als obrers i a les reivindicacions socials - Capellans bascos i catalans proautonomia: S'oposen al centralisme franquista - Moviments escoltes: Moviment juvenil vinculat a l'Església, molts joves es formen aquí i després participen en moviments antifranquistes 15 MOVIMENTS CONTESTATARIS: PSOE: a partir dels anys 70, guanyarà influència i afiliats gràcies a processos de renovació interna.

Un moment clau serà el Congrés de Suresnes (1974), on el partit es reorganitza i es consolida sota el lideratge de Felipe González. Aquesta nova direcció, formada per gent jove, permet modernitzar el partit i enfortir-lo, fins al punt que arribarà a disputar la primacia a l'oposició antifranquista que fins aleshores havia encapçalat el PCE. Durant el franquisme, el principal partit d'oposició havia estat el PCE, dirigit per figures com Ibárruri i Santiago Carrillo, i amb una gran capacitat d'organització clandestina.

No obstant això, a diferència del PSOE, el PCE no es renova amb la mateixa intensitat durant els anys finals de la dictadura, cosa que li fa perdre impuls polític en la Transició. 1971: El FRAP (Frente Revolucionario Antifascista y Patriótico) un grup polític d'ultra esquerra, de caràcter comunista i radical. Es forma a l'exili com a reacció al Procés de Burgos (1970) i també com a resposta a la moderació del PCE, ja que consideren que el partit s'està tornant massa moderat i reformista. Defensa l'acció directa i violenta contra el règim franquista, i durant els anys finals de la dictadura duu a terme atemptats i accions armades.

L'any 1975, el règim executa diversos membres del FRAP, juntament amb militants d'ETA, en els últims afusellaments de la dictadura. A partir d'aquest moment, el grup perd força i acaba desapareixent amb la mort de Franco i l'inici de la Transició. 1962: CONGRÉS DEL MOVIMENT EUROPEU (contuberni de Munic): conjunt de reunions (socialistes (PSOE), republicans, monàrquics de Joan de Borbó, nacionalistes bascos i catalans, entre ells Gil-Robles). Es troben a Munic i demanen: - Democràcia plena - llibertats i drets civils - Inici del reconeixement d'autonomia de regions històriques - Fi censura i de la repressió política. - legalització de partits i sindicats - Amnistia…

PSOE a Joan de Borbó: "Renunciem a la República si tu com a rei reinstaures una democràcia plena" Reacció d'espanya: El règim va qualificar com el "Contuberni de Munic", el règim va actuar amb repressió arran del moviment europeu va ser comandat gent. Va coincidir que hi havia un militar del PCE empresonat i el van executar. EUROPA: Franco havia demanat entrar en CEE (U.E) europa davant de l'actitud insigiifciat de Gfranco, li van tancar les porte. Això provoca les mentres i l'entrada de ministres més moderns com Frango i Europa li exigia corts/forts canvis.

Durant la II República el PSOE era molt revolucionari, durant aquestes reunions el PSOE cedeix molt, acepta la monarquia per aconseguir la concòrdia entre esquerres i dretes. El règim ho va qualificar com a el contuberni de Munic i s'hi oposa frontalment, molta gent a ser condemnada sovint a desterrament. ETA (es funda al 1959) independentista i extrema esquerra (comunista) ETA (Euskadi Ta Askatasuna) es funda el 1959 com un moviment independentista basc i d'extrema esquerra (d'ideologia comunista). Inicialment és un grup minoritari, però durant els anys 60 va creixent en influència. A partir del 1968, ETA inicia la lluita armada amb atemptats violents contra el règim franquista.

Entre 1968 i 1975 duu a terme 44 atemptats mortals, dirigits sobretot contra membres de les forces de seguretat (policia i exèrcit). El primer assassinat important és el de Melitón Manzanas (1968), un alt càrrec policial del règim, conegut per la repressió i les tortures. El Procés de Burgos (1970) El Procés de Burgos va ser un judici militar celebrat el 1970 contra membres i simpatitzants d'ETA, en el context del tardofranquisme. Es jutgen persones acusades de terrorisme i de participar en accions violentes (algunes només per assistir a reunions). El judici acaba amb 9 condemnes a mort per a 6 persones.

16 El procés té una gran repercussió internacional: - Governs europeus, especialment França, i el Vaticà pressionen el règim. - Hi ha una forta mobilització internacional contra les execucions. Davant d'aquesta pressió, Francisco Franco decideix commutar les penes de mort per penes de presó Suposa un punt d'inflexió i un "trampolí" per al creixement d'ETA. MOVIMENT OBRER: CCOO (comissions obreres). Durant els anys 60, amb la industrialització d'Espanya, es produeix un fort creixement del proletariat, cosa que provoca també un augment de les demandes obreres. Els sindicats tradicionals de la Guerra Civil, com la UGT i la CNT, estan molt debilitats.

En aquest context neix un nou moviment sindical: - 1964: creació de CCOO (Comissions Obreres) - És un moviment descentralitzat, organitzat a partir de petites comissions a cada fàbrica. - A diferència de la UGT, no té una estructura unificada ni està legalitzada, fet que la fa més difícil de controlar pel règim.

CCOO planteja: - Demandes laborals: millora de salaris i condicions de treball - Demandes polítiques: drets civils, dret de vaga, dret de manifestació, eleccions democràtiques Mètodes d'acció: Vagues (il·legals), Reunions clandestines, Repartiment de pamflets, Infiltració dins la CNS (el sindicat oficial del règim) per organitzar protestes des de dins 1967: les CCOO són il·legalitzades, amb el pretext que tenen vincles amb el Partit Comunista d'Espanya.

Són durament reprimides per la policia armada, coneguda com "els grisos", molt impopulars especialment a finals dels anys 60 per la seva violència al carrer El Procés 1001 (1972) El 1972 té lloc el Procés 1001, un judici contra la direcció de CCOO: - Es jutja la cúpula del sindicat - Destaquen figures com Marcelino Camacho - Es dicten condemnes molt dures (fins a 20 anys de presó) CATALUNYA: A partir dels anys 60, a Catalunya es desenvolupa una forta lluita política i cultural contra el franquisme, amb la participació de diversos sectors de la societat.

La Taula Rodona (1966-1973) A finals dels anys 60 es crea la Taula Rodona, un moviment clandestí que agrupa diferents forces catalanistes antifranquistes amb l'objectiu de: - Coordinar l'oposició al règim - Lluitar per les llibertats, l'amnistia i la democràcia - Contribuir a la fi del franquisme Participants principals: 1. FNC (Front Nacionalista de Catalunya) independentistes 2. Estat Català independentistes 3. MSC (Moviment Socialista de Catalunya) socialistes 4. PSUC comunistes 5. UDC (Unió Democràtica de Catalunya) centredreta catalanista 6. Estudiants i altres grups És la primera coordinadora unitària i transversal de l'antifranquisme a Catalunya.

És l'embrió de l'Assemblea de Catalunya, que serà clau en la caiguda del règim. UNIVERSITAT: Des de 1956, la universitat (especialment a Madrid i Barcelona) es converteix en un espai de protesta: 17 - Crítiques al SEU (Sindicat Espanyol Universitari), controlat per la Falange - Reivindicació de llibertat acadèmica i democràcia - Manifestacions i mobilitzacions estudiantils La Caputxinada (1966) Un dels episodis més importants és la Caputxinada de 1966: Estudiants i professors es reuneixen al convent dels Caputxins de Sarrià (Barcelona), perquè volen crear el Sindicat Democràtic d'Estudiants de la Universitat de Barcelona (SDEUB), en oposició al SEU.

El règim: La policia armada ("els grisos") envolta el convent i entren per la força. Hi ha detencions, ferits, multes i expulsions d'estudiants i professors. Els detinguts són portats davant el Tribunal d'Ordre Públic (TOP) També actua la Brigada Político-Social, la policia política del règim, coneguda per la repressió i les tortures. Conseqüències: Gran impacte social i mediàtic, desprestigi del règim i del SEU, creixement de l'oposició antifranquista, suport d'una part de l'Església (manifestació de capellans contra la repressió) Una figura destacada és Lluís Maria Xirinacs, que dona suport al moviment.

CULTURA: A partir dels anys 60, es produeix una certa obertura cultural del règim (per pressions internacionals, especialment d'Europa). Aquesta obertura és limitada: afecta la cultura, però no la política. Això permet una certa recuperació de la cultura i llengua catalana, impulsada sobretot per la societat civil. Iniciatives: - Creació d'editorials en català com Edicions 62 - Revistes culturals com Serra d'Or i Cavall Fort - Fundació d'Òmnium Cultural, que promou la llengua i la cultura catalana També apareixen grups com els Cristians Catalans (CC), formats per joves de la burgesia catalana, entre els quals destaca Jordi Pujol.

Inicialment tenen una base religiosa, però evolucionen cap a l'activisme cultural i polític. La Nova Cançó és un moviment de cançó protesta que neix als anys 60: Vol recuperar l'ús del català en la música, té contingut reivindicatiu i crític amb la dictadura i sorgeix al voltant del grup Els Setze Jutges (1962) Cantautors destacats: - Lluís Llach - Raimon - Joan Manuel Serrat es nega a cantar en castellà a d'Eurovisió 1968, fet que suposa un gran desafiament cultural al règim. - Maria del Mar Bonet Els Jocs Florals: A partir de 1971, el règim permet celebrar els Jocs Florals a Catalunya, però sota control i censura.

Paral·lelament, entre 1941 i 1977, el Patronat els organitza a l'exili (sobretot a França i Llatinoamèrica), amb un fort caràcter reivindicatiu. Educació: 1965: creació de l'Associació de Mestres Rosa Sensat. Impulsa una renovació educativa: - Escola en català - Educació moderna, crítica i democràtica - Menys pes de la religió ACCIONS POLÍTIQUES I REIVINDICATIVES: 1959: Cas Galinsoga: El 1959 té lloc el cas Galinsoga, protagonitzat per Luis Martínez de Galinsoga, director de La Vanguardia, nomenat pel règim franquista. Després d'assistir a una missa en català, Galinsoga s'enfronta amb el capellà perquè es nega a fer-la en castellà.

A la sortida, fa unes declaracions molt ofensives: "Todos los catalanes son una mierda". Aquest fet provoca una gran indignació social. Com a resposta, es duu a terme una campanya de boicot contra La Vanguardia, impulsada per sectors catalanistes (entre ells Jordi Pujol), que consisteix en donar-se de baixa massivament com a subscriptors. Finalment, davant la pressió social, el règim acaba destituint Galinsoga l'any 1960. (petit èxit) 18 1960: Fets del Palau de la Música: El 1960 tenen lloc els Fets del Palau de la Música, durant un acte en homenatge al centenari del naixement de Joan Maragall.

Estava previst interpretar El Cant de la Senyera, fort simbolisme nacional, però el governador civil (Colunga) ho prohibeix per evitar tensions polítiques. Tot i això, un grup organitzat (vinculat a sectors de Cristians Catalans i liderat per Jordi Pujol) impulsa un acte de desobediència: part del públic s'aixeca i canta igualment la cançó, mentre es llancen pamflets amb contingut antifranquista. La repressió és immediata: diverses persones són detingudes. Jordi Pujol és condemnat a 7 anys de presó (tot i que no els compleix íntegrament). 1965: Associació Rosa Sensat El 1965 es crea l'Associació Rosa Sensat, un moviment de renovació pedagògica.

Els seus objectius principals són: - La catalanització de l'ensenyament - La democratització de l'escola - El foment de l'esperit crític 1966: CC impulsen campanyes impulsant bisbes catalans era de fent de fora de Cat 1970: Tancada d'intel·lectuals El desembre de 1970, en el context del Procés de Burgos, més de 200-300 intel·lectuals es tanquen al monestir de Montserrat durant diversos dies. Els seus objectius són: - Exigir la paralització del procés de Burgos - Reclamar la democratització d'Espanya La protesta és finalment dissolta per la policia, però té una gran importància perquè reforça l'organització de l'oposició antifranquista.

D'aquesta acció neix l'Assemblea d'Intel·lectuals Catalans, considerada l'embrió de la futura Assemblea de Catalunya. Aquesta iniciativa compta amb el suport d'una part de l'Església (com l'abat Escarré) (desafiament del franquisme) 1971: Assemblea de Catalunya El 1971 es crea l'Assemblea de Catalunya, que agrupa partits polítics, sindicats i intel·lectuals. Es converteix en la principal plataforma unitària de l'antifranquisme a Catalunya fins a la Transició. Les seves reivindicacions principals són: - Llibertat - Amnistia - Autonomia - Educació en català Representa un gran desafiament al règim franquista, tot i la repressió policial.

1972: Campanyes reivindicatives L'Assemblea de Catalunya impulsa diverses campanyes, com la campanya pro Estatut, per recuperar l'autogovern. es multipliquen les iniciatives en defensa de: la llengua catalana, l'educació en català i la cultura i identitat catalana ASSEMBLEA DE CATALUNYA: L'any 1971, mesos després del Procés de Burgos i de la tancada d'intel·lectuals a Montserrat, es crea l'Assemblea de Catalunya. Neix a partir de la Coordinadora de Forces Polítiques de Catalunya i es converteix en l'organisme unitari més important de l'antifranquisme català.

La seva funció principal és canalitzar tots els esforços antifranquistes, és a dir, actuar com a eix aglutinador i catalitzador de l'oposició fins a la Transició democràtica. 19 Integrants (partits polítics catalans antifranquistes): ERC PSUC UDC FNC MSC També hi participen: PSOE Els sindicats CCOO i UGT Grups nacionalistes radicals com el PSAN A més, incorpora moviments socials, cosa que li dona una gran penetració a la societat: Estudiants universitaris Intel·lectuals Col·legis professionals Associacions de veïns (també castellanoparlants) Moviment escolta (molt…