Anàlisi de la Guerra Civil Espanyola (1936-1939): Causes, Evolució i Conseqüències

I 42 flashcards i 28 preguntes més al document.

Text del document

TEMA 11. LA GUERRA CIVIL (1936 - 1939) 1. LES CAUSES DE LA GUERRA . A la dècada del 1930, la democràcia estava en crisi i moltes repúbliques creades després de la Primera Guerra Mundial van desaparèixer. A Espanya, la Segona República, instaurada el 1931, també va ser víctima d'un cop militar el juliol del 1936, que va derivar en guerra civil. REACCIÓ CONSERVADORA I RADICALITZACIÓ SOCIAL La jove República espanyola havia generat enemics interns poderosos, contraris a les reformes polítiques i socials com la reforma agrària, les noves relacions laborals, el vot i l'emancipació de la dona, l'educació laica, la pèrdua d'influència de l'Església i la reforma de l'exèrcit.

Després de la victòria del Front Popular, alguns grups antirepublicans van voler posar fi a aquesta situació i recuperar el amb un cop d'estat. La represa de les reformes (després de les eleccions del febrer de 1936), va provocar una reacció conservadora contra el Govern, mentre sectors de l'obrerisme i part de les esquerres es radicalitzaven i exigien canvis més profunds. La conflictivitat social i la violència van augmentar, amb atemptats i enfrontaments entre feixistes, tradicionalistes i monàrquics enfront socialistes, comunistes i anarquistes. Tot i això, el Govern republicà va mantenir l'ordre públic, encara que amb dificultats i mitjans expeditius.

LA REBEL·LIÓ MILITAR TRENCA L'ORDRE CONSTITUCIONAL Per posar fi al sistema democràtic, un grup de militars dirigit pel general Mola va planejar un cop d'estat amb el suport d'una part dels oficials de l'exèrcit, de l'UME (associació clandestina d'oficials antirepublicans) i de forces polítiques extremistes (falangistes, carlins...). El general Sanjurjo, exiliat a Lisboa, va ser designat cap de la conxorxa colpista. El cop es va iniciar a Melilla el 17 de juliol i, l'endemà, va triomfar al Protectorat, on el general Franco hi va anar per agafar-ne el comandament.

A la Península, la revolta es va imposar per l'acció dels generals Mola (Pamplona), Queipo de Llano (Sevilla), Goded (Mallorca) i Cabanellas (Saragossa), amb el suport de destacaments militars, forces policials afins i grups de civils armats (falangistes, requetès...), aconseguint derrotar les forces republicanes. Van ocupar gran part de Castella i Lleó, Aragó, Galícia, Balears, Canàries i algunes ciutats andaluses. La República va resistir a la resta del territori gràcies a la mobilització d'organitzacions obreres i republicanes, forces policials i militars fidels a la legalitat vigent i al govern legítim, que van frustrar les expectatives dels rebels.

A Catalunya, el general Goded va encapçalar la insurrecció després d'actuar a Mallorca i Eivissa, el 19 de juliol, en arribar a Barcelona i només comptava amb un grup reduït d'oficials que pretenien ocupar militarment la ciutat. La mobilització al carrer de les organitzacions d'esquerra que havien aconseguit armes i l'acció de les forces d'ordre lleials a la República (Guàrdia d'Assalt i Guàrdia Civil) van derrotar la rebel·lió. Goded va rendir-se i va ser detingut. Els enfrontaments van continuar els dies 20 i 21, però les forces insurrectes van anar abandonant la lluita a totes les ciutats catalanes. La victòria es va viure com un gran triomf popular.

DEL COP D'ESTAT A LA GUERRA CIVIL La República havia preservat els centres del poder central i autonòmic, les reserves del Banc d'Espanya, dominava més de la meitat de les províncies, sobretot les més poblades, i la major part de la flota i de l'aviació, però no havia sufocat plenament la revolta. A més, les institucions republicanes es van veure desbordades pel poder adquirit per les forces antifeixistes que havien derrotat la revolta. El govern havia perdut el control dels carrers i els mecanismes de coerció.

Per la seva banda, els revoltats necessitaven traslladar a la Península l'exèrcit d'Àfrica, integrat per les unitats més aguerrides (la Legió i les Forces Regulars indígenes formades per mercenaris marroquins i alguns espanyols). En aquesta situació, la intervenció exterior va ser decisiva i la passivitat de les democràcies va contrastar amb la intervenció de les potències feixistes. Des del final de juliol, avions italians i alemanys van traslladar les tropes africanes mitjançant un pont aeri entre Tetuan i Sevilla i van proporcionar recursos (armes, soldats, tècnics, diners...) als revoltats. Enfront d'ells tenien columnes de milicians voluntaris, poc disciplinats i escassament preparats.

S'iniciava la Guerra Civil. ESPANYA DIVIDIDA EN DUES L'Espanya revoltada incloïa la zona agrària tradicional i algunes ciutats. Els que li donaven suport s'autodenominaven "nacionals" i el seu nexe d'unió era l'oposició radical a la República: militars conservadors, falangistes i carlins, part de la jerarquia eclesiàstica, grups catòlics i monàrquics, i els contraris a les reformes, com grans i mitjans propietaris, industrials i financers.

Els seus objectius eren dispars: els organitzadors del cop volien una dictadura militar i recompondre un poder civil autoritari, fos monarquia o república, mentre que els falangistes apostaven per un règim feixista, els carlins per la monarquia tradicionalista, i els monàrquics pel retorn d'Alfons XIII. L'Espanya republicana s'estenia pels centres industrials i les zones d'agricultura d'exportació. Tenia el suport de les classes populars (obrers, empleats i pagesia sense terres), majoritàriament de l'òrbita socialista, comunista i anarcosindicalista, així com de les classes mitjanes urbanes i grups d'intel·lectuals.

Defensaven la legitimitat republicana, però amb matisos: alguns volien aplicar reformes i altres iniciar la revolució social. Eren designats com a "rojos" pels revoltats. 2. LA REPÚBLICA EN GUERRA (I): DE LA REVOLUCIÓ DEL 1936 A MAIG DEL 1937 . L'ESCLAT REVOLUCIONARI Després del cop d'estat, el govern republicà de Giral es va veure obligat a fer front a un procés revolucionari que va sorgir com a resposta directa a l'aixecament militar. Els homes i dones armats que havien defensat la República al carrer entenien que la victòria sobre els rebels implicava l'inici d'un nou ordre social i polític, basat en formes de poder alternatives.

Així, es van crear comitès i organismes revolucionaris com el Consell Sobirà d'Astúries, el d'Aragó, el Comitè Central de Milícies Antifeixistes a Catalunya, l'Executiu Popular de València, o el Nacional del Front Popular a Madrid. Tots ells tenien l'objectiu comú d'instaurar aquest nou ordre revolucionari. En aquest context, el govern de Giral, incapaç de controlar la situació, va quedar en un segon pla, mentre anarquistes, socialistes i comunistes passaven a dirigir la nova realitat política i social. A Catalunya, el 20 de juliol, i a iniciativa de la CNT-FAI, es va crear el Comitè Central de Milícies Antifeixistes, format per diferents forces polítiques i sindicals fidels a la República.

Aquest organisme, presidit pel president Companys, va assumir funcions com l'organització de les columnes de voluntaris cap al front d'Aragó i el control de l'ordre públic. Durant els primers mesos de la guerra, a la zona republicana es va desencadenar una repressió espontània contra qualsevol persona que pogués estar relacionada amb els "facciosos" (insurrectes). Les principals víctimes van ser l'Església, la burgesia, els propietaris i, en general, les classes benestants, que van patir una persecució que va escapar del control del govern.

Es van produir assassinats, les anomenades "passejades", detencions il·legals a les txeques (presons clandestines), així com saqueigs, crema d'esglésies i convents, i requisa de béns i propietats particulars. Davant aquesta situació, molts dels perseguits van fugir a l'estranger, es van amagar o van passar a la zona controlada pels insurrectes, on sovint acabaven donant suport al bàndol franquista. Davant l'actuació d'aquestes forces incontrolades, la Generalitat va fer esforços per facilitar la sortida del país de les persones amenaçades.

La situació, però, es va agreujar des de l'agost a causa de l'avenç constant de les tropes colpistes, i això va posar en qüestió la dissolució de l'exèrcit republicà i la capacitat militar de les milícies. Es va començar a prendre consciència de la prioritat de frenar els rebels, d'organitzar la producció de manera eficaç i de posar fi a la violència social. COL·LECTIVITZACIONS I ECONOMIA DE GUERRA Una de les accions més destacades del procés de revolució social iniciat el juliol de 1936 va ser la col·lectivització d'una gran part de la propietat industrial i agrària.

Els treballadors, organitzats en comitès, van assumir el control de les empreses, ja fos perquè els empresaris havien fugit, estat detinguts o assassinats, o bé perquè els treballadors es van apoderar directament de la direcció i control de les empreses, comunicant als amos que, des d'aquell moment, explotaven les empreses en règim d'autogestió. Per donar cobertura legal a aquestes confiscacions, el govern de la Generalitat de Catalunya va aprovar una sèrie de decrets que legitimaven les accions de comitès populars en la despossessió d'indústries i terres.

En aquest context, el 11 d'agost de 1936 es va crear el Consell d'Economia de Catalunya, que va elaborar un pla socialista de reorganització de l'economia. A l'octubre del mateix any, es va aprovar el decret de col·lectivitzacions, que legalitzava el procés de col·lectivisme que ja s'havia dut a terme fins aquell moment. Al final de la guerra, aproximadament 4.500 empreses estaven sota el control de comitès obrers, i unes 2.000 empreses havien estat col·lectivitzades.

Pel que fa a les col·lectivitzacions agràries, aquestes van tenir una incidència limitada a Catalunya, principalment per dues raons: d'una banda, el predomini de la petita i mitjana propietat, i de l'altra, l'oposició a aquestes accions per part de la Generalitat, la Unió de Rabassaires, la UGT, el PSUC i ERC, així com per l'escassa implantació de la CNT al món rural. Per tal de garantir l'activitat productiva, crear una indústria de guerra i cobrir les necessitats de subsistència de la població, es van adoptar una sèrie de mesures econòmiques.

Entre les més destacades, es va imposar el control de la banca, la creació d'entitats de crèdit públic, la regulació dels salaris i la municipalització del sòl urbà. EL GOVERN DE FRANCISCO LARGO CABALLERO A finals d'agost del 1936, va quedar clar que les milícies republicanes no aconseguien frenar l'avanç de l'exèrcit rebel. A més, calia posar fi a la violència de la rereguarda republicana i a la dispersió de poders dins de la zona republicana. El govern Giral, format exclusivament per republicans, no tenia la capacitat per dur a terme aquesta tasca, ja que no representava el conjunt de forces antifeixistes mobilitzades el 18 de juliol.

Davant d'això, es va decidir formar un govern de coalició sota la direcció del líder de la UGT, Francisco Largo Caballero, un govern de majoria socialista, amb presència de republicans, comunistes (per primera vegada a Europa occidental) i un nacionalista basc. Dos mesos després, es van incorporar quatre representants de la CNT, incloent-hi una dona, Frederica Montseny, que va accedir a un ministeri. Aquesta incorporació d'anarquistes al govern va ser un fet insòlit, ja que es va produir com a mesura d'emergència en un moment en què els revoltats es trobaven a les portes de Madrid.

El nou govern va avançar en la recuperació de l'autoritat de l'Estat i va impulsar la centralització del poder, suprimint algunes juntes i comitès. Es va esforçar per posar límit a la violència i canalitzar la revolució a través de les institucions i la justícia, establint els tribunals populars per gestionar els conflictes. També es va modificar l'estratègia bèl·lica amb la creació de l'Exèrcit Popular, a partir de la mobilització obligatòria de la població masculina, la incorporació de columnes militaritzades, la inclusió de comandaments professionals i la formació de brigades mixtes. A Catalunya, Companys va continuar com a president de la Generalitat.

El 26 de setembre, es va formar un govern d'unitat presidit per Josep Tarradellas, que va incorporar forces polítiques com Acció Catalana Republicana, el POUM, el PSUC, així com ERC i la CNT, que eren les forces amb més presència. Es va dissoldre el Comitè de Milícies Antifeixistes i els comitès locals van ser substituïts per ajuntaments. Es van centralitzar els serveis policials, es va reconstruir l'aparell judicial per posar fi a la violència i es van militaritzar les milícies, que fins aleshores estaven aturades al front d'Aragó, amb la creació de l'Exèrcit Popular de Catalunya.

La Generalitat també va ampliar la seva intervenció en l'economia per tal de subordinar-la a les necessitats de la guerra. ELS FETS DE MAIG DEL 1937 Aquests canvis van evidenciar les tensions internes dins de les forces antifeixistes. D'una banda, un important sector socialista, liderat per Indalecio Prieto, i els comunistes van qüestionar l'eficàcia de Largo Caballero per dirigir la guerra i van considerar que era necessari la unificació del comandament, tot reduint el paper de les organitzacions sindicals i revolucionàries.

D'altra banda, els anarcosindicalistes i grups radicals com el POUM insistien en avançar en la revolució per instaurar un nou ordre social i s'oposaven a mesures com la militarització de les milícies o el fre a les col·lectivitzacions. A Barcelona, a començament de maig de 1937, aquestes tensions van desembocar en un enfrontament obert entre les dues perspectives. Abans d'això, ja hi havia hagut aldarulls entre els dos bàndols, però el 3 de maig va ser el punt d'inflexió quan la Generalitat va procedir a desallotjar els anarquistes de l'edifici de Telefònica, que havien ocupat i des d'on controlaven les comunicacions del govern català.

Això va desencadenar una lluita armada al carrer entre aquells que donaven suport al govern (republicans, socialistes i comunistes) i els militants de la CNT i el POUM. La lluita es va estendre arreu de la ciutat, amb la construcció de barricades, i es va allargar durant cinc dies. El conflicte va provocar més de 200 morts i molts ferits, la derrota dels anarquistes més radicals i del POUM, i una profunda crisi de govern. A més, aquest conflicte va servir com a pretext per al govern republicà per intervenir a Catalunya amb l'enviament de 5.000 guàrdies d'assalt, amb l'objectiu de posar fi a la crisi, minant així la capacitat i l'autonomia política del govern català.

Les tensions entre el govern republicà i el govern autonòmic de la Generalitat es feien cada vegada més evidents. El govern central dubtava de la capacitat de la Generalitat per governar, dirigir la guerra i controlar els sectors polítics i sindicals més radicals. L'EVOLUCIÓ DELS FRONTS DES DE JULIOL DEL 1936 FINS A MARÇ DEL 1937 Després del fracàs del cop militar, el primer objectiu dels revoltats era la presa de Madrid. Després de travessar l'Estret (juliol del 1936), les tropes d'Àfrica, comandades pel general Yagüe, van enllaçar amb la zona revoltada del nord, una vegada exterminada la resistència de Badajoz.

Aquell setembre, Franco, nomenat cap de l'exèrcit del sud després de la mort de Sanjurjo en un accident d'aviació, va ocupar Toledo i va posar fi al cèrcol del seu alcàsser, on resistien uns centenars de militars revoltats amb les seves famílies. A final d'octubre, Franco es trobava a les portes de Madrid. Davant d'aquesta amenaça, el govern va decretar la mobilització general. Milers d'homes i dones van fortificar la capital al crit de "No passaran" i "Madrid, tomba del feixisme". Davant l'avançament de Franco, al novembre, el govern es va traslladar a València, deixant la ciutat en mans d'una Junta presidida pel general Miaja.

Poc després van tenir lloc les "saques" (excarceració de presos per afusellar-los) dutes a terme pels republicans, que van suposar l'assassinat de més de 2.000 detinguts, com les de Paracuellos del Jarama. El coronel Vicente Rojo va dirigir l'estratègia militar republicana i va impulsar la reorganització de l'exèrcit amb la creació de les Brigades Mixtes com a noves unitats operatives. Amb l'objectiu d'afirmar l'organització castrense i millorar-ne l'eficàcia, les noves Brigades incorporaven comandaments professionals i quadres procedents de les milícies (com Modesto, Líster, el Campesino…).

Madrid va resistir l'atac frontal i de l'aviació, gràcies també a l'arribada de les primeres Brigades Internacionals i de la Columna Llibertat, des de Barcelona, comandada per l'anarquista Buenaventura Durruti. Franco va quedar encallat. Aleshores, va decidir continuar la conquesta d'Andalusia amb l'ocupació de Màlaga (gener-febrer del 1937) en una operació que va ser un assaig de la "guerra llampec" per part de les forces italianes, que van perseguir de manera despietada els ciutadans que fugien per la carretera Màlaga-Almeria. Gairebé en paral·lel, va impulsar un nou atac contra la capital mitjançant dues maniobres que pretenien aïllar-la i tallar-ne les comunicacions amb València.

Els republicans van tallar tots dos intents, ja que es van imposar a les batalles del Jarama (febrer del 1937), amb la intervenció de les Brigades Internacionals, i de Guadalajara (març del 1937), en què van derrotar les tropes italianes. D'aquesta manera, es va preservar Madrid de ser ocupada pels rebels. En aquest moment, Franco va canviar d'estratègia. Va renunciar a la conquesta immediata de la capital i va optar per una guerra de desgast que li permetés aniquilar l'enemic, "netejar" la rereguarda i consolidar el seu poder com a caudillo únic de l'Espanya nacional. Amb aquest objectiu, va frenar la pretensió d'avançar pel sud i va orientar l'objectiu cap al nord. 3.

LA REPÚBLICA EN GUERRA (II): DES DE MAIG DEL 1937 A LA DERROTA DEL 1939 . EL GOVERN DE JUAN NEGRÍN L'evolució de la guerra i les jornades de maig van precipitar la crisi de govern. El president Manuel Azaña va nomenar el socialista Juan Negrín per formar un nou govern integrat pels partits polítics sense els sindicats i en què els comunistes van adquirir més rellevància. El seu compromís amb l'ordre, la seva oposició a la deriva revolucionària i, sobretot, la seva vinculació amb l'URSS, gairebé l'única ajuda a la República, expliquen aquesta situació.

El govern de Negrín va centralitzar el poder, va disciplinar la rereguarda, va reorganitzar l'exèrcit i va procedir a la repressió sobre els anarquistes (detencions, dissolució del Consell d'Aragó) i el POUM, que, acusat de trotskista, va ser il·legalitzat i perseguit. El seu dirigent, Andreu Nin, va ser assassinat pels serveis secrets soviètics. Per tal de reforçar el poder de la República, va assumir les competències d'ordre públic a Catalunya. El nou govern va propugnar una política de resistència per mostrar una República sòlida que convencés les democràcies a abandonar la no-intervenció i forcés un acord de pau.

Per això, va presentar un programa de Tretze Punts (abril del 1938), que preservava la República com a democràcia liberal, eliminava tota ingerència estrangera i proclamava una amnistia. Franco va rebutjar la proposta i va proclamar que "només acceptaria una rendició sense condicions". D'altra banda, el desfavorable desenvolupament de la guerra va empitjorar les tensions internes: als partidaris de la política de resistència de Negrín, que comptava gairebé només amb el suport comunista, s'hi van oposar aquells que propugnaven arribar a un acord amb Franco al preu que fos, perquè consideraven perduda la guerra.

Era el cas, entre d'altres, d'un sector del PSOE encapçalat per Indalecio Prieto o del mateix president Azaña. RESISTIR ÉS VÈNCER A més, des del 1938, l'escassetat d'aliments i productes bàsics generava un malestar creixent i els bombardejos, com els de Lleida, Granollers o Barcelona, provocaven moltes víctimes i un pànic terrible. La deterioració de les condicions de vida era alarmant i el cansament per la guerra s'estenia entre la població. Negrín tenia l'esperança que l'inici del previsible conflicte armat a Europa entre feixisme i antifeixisme salvaria la República, perquè no només facilitaria l'ajuda exterior sinó que provocaria la marxa d'alemanys i italians d'Espanya.

D'aquí el seu lema "resistir és vèncer". El Pacte de Munic, el setembre del 1938, del Regne Unit i França amb Alemanya va liquidar aquesta perspectiva, i no va servir de res la retirada de les Brigades Internacionals. La derrota republicana a la batalla de l'Ebre va assestar un nou cop a les expectatives de resistència de Negrín. L'OCUPACIÓ DEL NORD (MARÇ 1937 - OCTUBRE 1938) Davant les dificultats per prendre Madrid, la nova estratègia de Franco va suposar l'inici de la batalla del Nord, amb l'objectiu de fer-se amb l'estreta franja que comprenia Astúries, Cantàbria i Biscaia, territoris que havien restat lleials a la República, però que estaven aïllats de la resta de la zona republicana.

Aquest territori era fonamental pels seus recursos miners, siderúrgics i industrials. Les tropes rebels, comandades pel general Mola, van atacar Biscaia (març del 1937), i l'aviació italiana va bombardejar Durango. Poc després, la legió Còndor alemanya va arrasar Guernica, amb un bombardeig en què van morir unes 2.000 persones. Bilbao va ser ocupada pels insurrectes el 19 de juny. El mes de juliol, i per fer afluixar la pressió dels rebels al nord, la República va reaccionar amb atacs a Brunete (Madrid) i Belchite (Saragossa), però no va poder evitar l'entrada dels rebels a Cantàbria (agost) i Astúries (octubre).

Superiors en armament i aviació, els rebels es van imposar a unes tropes republicanes aïllades, mal organitzades i armades precàriament. Amb aquestes conquestes, Franco aconseguia el control de les mines i les indústries bàsiques i de guerra d'aquests territoris. D'altra banda, milers de persones van iniciar un èxode cap a les zones que encara eren sota el control de la República, i Catalunya va acollir prop d'un milió de refugiats. L'ARRIBADA A LA MEDITERRÀNIA (NOVEMBRE 1937 - JUNY 1938) A final del 1937, els comandaments republicans encara confiaven en la possibilitat de guanyar la guerra.

Per això, havien encomanat el lideratge de l'Exèrcit Popular al prestigiós general Vicente Rojo, estrateg de la defensa de Madrid, i n'havien reafirmat l'organització en base a les Brigades Mixtes. El nou exèrcit republicà va posar en marxa diferents ofensives, la més important de les quals va tenir lloc a Terol, on durant el fred hivern del 1937-1938 es va lliurar una gran batalla que va comportar l'ocupació republicana de la ciutat. Però el mes de febrer del 1938, l'exèrcit de Franco va tornar a ocupar definitivament Terol.

Franco va aprofitar el desgast patit per les tropes republicanes per iniciar la campanya d'Aragó (març del 1938), que va comportar el desplaçament del front de guerra a Catalunya. El 3 d'abril, les tropes rebels van ocupar Lleida i Gandesa i, poc després, Balaguer, Tremp, Camarasa i les centrals hidroelèctriques dels Pirineus. L'ofensiva continuà cap al sud, fins a assolir la Mediterrània per Vinaròs el mes d'abril, amb València com a nou i imminent objectiu. A conseqüència d'aquest avanç de les tropes franquistes, el territori republicà es va dividir en dues zones, de manera que la major part de Catalunya va quedar aïllada de la resta de territori republicà.

LA BATALLA DE L'EBRE I L'OCUPACIÓ DE CATALUNYA (JULIOL 1928 - FEBRER 1939) El progrés de les tropes insurrectes es va aturar quan l'exèrcit republicà, reforçat amb nou armament i reorganitzat des de Catalunya, va iniciar una gran ofensiva sobre el riu Ebre, a prop de la seva desembocadura. Tot i saber que la situació bèl·lica era plenament desfavorable, el general Vicente Rojo va concebre la batalla de l'Ebre amb un triple objectiu: mostrar la capacitat de resistència de la República, frenar l'ofensiva franquista contra València i restablir la unitat territorial republicana.

La batalla de l'Ebre, una de les més importants de la guerra, es va iniciar el 25 de juliol del 1938 amb l'atac republicà entre Mequinensa i Benifallet, que va permetre un ràpid avenç amb la conquesta de diverses poblacions (com Ascó, Mora d'Ebre i Flix). Franco, però, va respondre enviant grans reforços, incloent-hi les aviacions alemanya i italiana i el Terç de Requetès de Nostra Senyora de Montserrat, format bàsicament per voluntaris catalans, que van aconseguir aturar l'ofensiva republicana prop de la Pobla de Massaluca, Vilalba dels Arcs i Gandesa.

El contraatac franquista es va produir amb violents combats, especialment a les serres de Pàndols i Cavalls, causant un gran nombre de víctimes. A principis de novembre, l'exèrcit republicà es va replegar a l'altra riba del riu, mentre l'exèrcit de Franco travessava l'Ebre per la seva desembocadura i ocupava el sud de Tarragona. La batalla va finalitzar el 16 de novembre del 1938, amb un exèrcit republicà molt debilitat i la rereguarda enfonsada, prefigurant una derrota imminent. El 23 de desembre, Franco va iniciar l'ofensiva definitiva contra Catalunya. Tot i els esforços republicans per resistir, la desproporció de forces era enorme: l'exèrcit estava destruït i la població esgotada.

Tarragona va ser ocupada el 15 de gener i Barcelona, el 26 de gener, sense resistència. Amb la caiguda de Girona el 4 de febrer, es va produir un èxode massiu cap a França, amb uns 470.000 refugiats, incloent-hi els membres del Parlament català, el govern de la Generalitat amb el president Lluís Companys, així com membres del Govern de la República com Manuel Azaña, Juan Negrín i el govern basc. També van creuar la frontera els principals dirigents polítics i sindicals. Abans de la retirada, l'1 de febrer del 1939, es va celebrar l'última sessió de les Corts republicanes al castell de Figueres, a dos quarts d'onze de la nit, per evitar els bombardeigs diürns.

A començament de febrer, amb l'ocupació completa de Catalunya, la sort de la República estava decidida. LA DERROTA REPUBLICANA (FEBRER - ABRIL 1939) El febrer del 1939 la República no disposava de cap més territori que l'anomenada zona centre, que comprenia Madrid i tota la regió mediterrània des del nord de València fins a Almeria. Malgrat que el cap del govern republicà, Juan Negrín, havia tornat de França i volia continuar la guerra, amb el suport dels comunistes, ja no hi va haver realment cap batalla important.

Aquell mateix mes, el Regne Unit i França van reconèixer el govern de Franco, i, pocs dies després, a l'inici del mes de març, Manuel Azaña va presentar, a París, la seva dimissió com a president de la República. Al començament de març es va produir a Madrid una insurrecció contra el govern de la República dirigida pel coronel Casado, cap de la defensa de la capital, el qual havia preparat aquest cop durant mesos i havia estat en contacte amb el servei d'espionatge de l'enemic. Considerava que la influència dels comunistes sobre la República era la causa de l'allargament de la guerra i que seria possible acabar-la mitjançant una negociació amb Franco.

Casado es va revoltar el dia 5 de març i es va fer seu el control de Madrid després d'una forta lluita amb les unitats comunistes i d'afusellaments de militars a tots dos bàndols. S'hi va crear una Junta de Defensa, amb l'objectiu de negociar amb Franco una pau "honorable" basada en la "generositat del caudillo". Franco, però, no va acceptar cap condició per a la rendició i va obligar al lliurament de les armes. El dia 28 de març, les tropes de Franco van entrar a Madrid sense trobar-hi cap resistència. Els dies posteriors a l'entrada a la capital es va completar l'ocupació de la zona Mediterrània.

La resistència de les poques tropes controlades pels comunistes no va poder impedir l'ocupació d'Albacete, Alacant i València. L'1 d'abril, Franco va signar a Burgos el darrer "comunicat de guerra", amb el qual declarava la fi del conflicte i la seva victòria. LES CONSEQÜÈNCIES IMMEDIATES DE LA GUERRA Les conseqüències de la guerra van ser terribles. En primer lloc, en nombre de víctimes: més de 600 000 morts (més de 100 000 a causa de la violència dels revoltats i 55 000 en la violència de la rereguarda republicana). A més, a les ciutats es van produir més d'11 000 morts per l'aviació franquista, italiana i alemanya, i més de 1 000, per republicans i soviètics.

A això, cal afegir-hi ferits, mutilats, desapareguts... i les més de 470 000 persones que van partir cap a l'exili. En segon lloc, les pèrdues materials: infraestructures i comunicacions destruïdes, milers d'habitatges afectats pels bombardejos, i camps de conreu i ramaderia devastats; a més del fort endeutament per l'ajuda militar prestada per Hitler i Mussolini. Finalment, la guerra va destruir el sistema democràtic implantat per la Segona República, que va ser substituït per una dictadura de llarga durada. 4. L'ESPANYA REVOLTADA: LA CONSTRUCCIÓ DEL NOU ESTAT TOTALITARI . Durant la Guerra Civil, es va anar construint un nou estat a la zona nacional, amb Franco com a " Caudillo d'Espanya".

En acabar la contesa ja s'havien establert les bases de la dictadura. UN NOU PODER: FRANCO, CAUDILLO ÚNIC Al territori dominat pels militars revoltats, conegut com la "zona nacional", els generals alçats van proclamar l'estat de guerra i van assumir plens poders per eliminar la resistència republicana. Figures com Mola a Navarra, Queipo de Llano a Sevilla i Franco a Canàries van ser claus en aquesta repressió. Inicialment, esperaven que el general Sanjurjo, exiliat a Portugal, es posés al capdavant del moviment, però aquest va morir en un accident d'aviació a Lisboa el setembre de 1936.

La seva mort i la transformació de la insurrecció en una guerra generalitzada van generar un buit de lideratge, tant militar com polític. Per resoldre aquesta situació, el 24 de juliol de 1936 es va crear a Burgos la Junta de Defensa Nacional, formada per militars destacats com Mola, Franco i Queipo de Llano, i presidida pel general més veterà, Miguel Cabanellas. Aquesta Junta va assumir les funcions de govern i va declarar l'estat de setge a tot el territori espanyol. Aviat es va decidir unificar el comandament polític i militar, i Franco, reconegut per Hitler i Mussolini com a únic interlocutor, va ser escollit com a cap del moviment.

El dia 1 d'octubre de 1936 va ser nomenat generalíssim dels exèrcits i cap de l'Estat. Posteriorment, la Junta de Defensa va ser substituïda per una Junta Tècnica, organitzada en comissions com la d'Hisenda o la de Justícia, però totes les decisions havien de ser aprovades per Franco, consolidant així la seva autoritat. Aquesta concentració de poder es va intensificar quan, l'any 1937, Franco va ser designat cap del partit únic i, el 1938, president del govern. Així, va adquirir plenament la condició de Caudillo, en línia amb el model de lideratge autoritari del Führer a Alemanya i del Duce a Itàlia. Vols que continuem amb el següent fragment del tema?

EL SISTEMA REPRESSIU L'extermini sistemàtic de l'enemic va esdevenir la base de l'estratègia dels militars revoltats en l'ocupació dels territoris conquerits. Un cop instaurat l'estat de guerra a tota la zona controlada pels anomenats "nacionals", es va imposar la jurisdicció militar per reprimir qualsevol oposició a l'alçament. Això significava que qualsevol persona detinguda per defensar la República era sotmesa a consells de guerra, uns judicis ràpids i sense garanties legals. A molts d'aquests acusats se'ls imputava el delicte de rebel·lió militar o sedició, amb penes severes que sovint comportaven l'execució.

Aquesta repressió es va traduir en una violència generalitzada i directa contra els republicans, amb milers d'execucions i cadàvers abandonats a les cunetes o enterrats en fosses comunes. Paral·lelament, a partir del 19 d'agost del 1936 i a mesura que la guerra avançava, les autoritats nacionals van crear camps de concentració per als presoners de guerra. Fins al 1947, es calcula que prop de 700.000 persones hi van ser internades, sovint en condicions extremadament dures de supervivència.

A partir de març del 1937, els presos van ser classificats segons la seva suposada lleialtat al règim: els considerats "afectes" eren alliberats, els "desafectes lleus" eren enviats a batallons de treballadors per fer feines forçades, i els "desafectes" eren empresonats a l'espera de judici militar. Les presons van passar de tenir 13.000 interns abans del conflicte a 280.000 l'any 1940. Aquestes presons es caracteritzaven per l'amuntegament extrem, una disciplina brutal, l'adoctrinament ideològic i unes condicions insalubres i d'alimentació pèssima, que multiplicaven la mortalitat. A més, la repressió va tenir una vessant específica contra les dones, sovint doblement victimitzades.

Patiren violència sexual tant durant l'ocupació com als centres de detenció, amb violacions i maltractaments. A això s'hi afegien vexacions públiques i humiliacions sistemàtiques per la seva condició de "roges", com ara el rapament al zero. Tot plegat formava part d'una estratègia deliberada de terror i sotmetiment de la població a través de la por, la repressió i la vergonya ELS CATALANS PARTIDARIS DELS REBELS La guerra a Catalunya va tenir també un caràcter de guerra civil, ja que hi va haver catalans combatent en tots dos bàndols.

Tot i així, el nombre de catalans que van donar suport als insurrectes va ser relativament reduït en comparació amb els que van lluitar a favor de la Generalitat i de la República. Els resultats de les eleccions del 16 de febrer de 1936 confirmen aquesta situació, tenint en compte que, tot i que el Front Català d'Ordre va obtenir el 42% dels vots, no tots els seus votants van donar suport actiu a la sublevació. S'estima que entre 50.000 i 60.000 catalans, incloent famílies senceres, van fugir cap a la zona franquista; aproximadament una tercera part d'ells s'incorporà a les milícies falangistes.

A aquests se sumaren carlins, falangistes, membres de la CEDA i persones que abandonaven la zona republicana fugint de la repressió i violència revolucionària. Eren majoritàriament catòlics, conservadors i individus provinents del catalanisme de dretes, sobretot de la Lliga Regionalista. Entre les figures destacades hi havia Francesc Cambó, que, tot i romandre a l'exili, va donar suport a la causa franquista aportant fons econòmics i organitzant un eficient servei de propaganda a París. Tot i aquest suport, els catalans afins al franquisme, coneguts com a "catalans de Burgos" o "de Sant Sebastià", van ser rebuts amb recel pels caps del bàndol sublevat.

A causa del fort component anticatalanista del franquisme, mai no se'ls va atorgar cap càrrec de responsabilitat destacat dins del nou règim. LA IMPOSICIÓ DE L'ESPANYA ÚNICA La implantació del nou Estat franquista va significar el retorn a un nacionalisme espanyol centralista, basat en la reafirmació de la unitat històrica d'Espanya i en una vocació imperial. Aquest projecte es va traduir en l'exaltació de la Hispanitat, amb la recuperació de símbols, imatges i referències històriques associades a l'Imperi espanyol. Aquesta ideologia nacionalista va comportar la supressió de qualsevol forma de descentralització i la fi dels sistemes autonòmics.

Així, amb la ocupació del País Basc el 1937, es van derogar els concerts econòmics de Biscaia i Guipúscoa com a càstig per no haver-se afegit a la rebel·lió militar, mentre que Àlaba i Navarra, considerades "lleials", van conservar els seus règims forals. Posteriorment, la ocupació militar de Catalunya el març de 1938 va significar l'abolició de l'Estatut d'Autonomia, que regulava les relacions entre l'Estat i Catalunya. A conseqüència d'això, es va suprimir la Generalitat i es va iniciar una repressió sistemàtica de qualsevol expressió d'identitat catalana, com ara la prohibició de la llengua catalana en l'àmbit públic i cultural, i la eliminació de símbols de catalanitat.

LA GUERRA, UNA CROADA Quan va començar la rebel·lió militar, sectors conservadors catòlics i una part important de la jerarquia eclesiàstica van mostrar ràpidament el seu suport als revoltats. Aquesta actitud no era nova: des de 1931, l'Església ja s'havia manifestat contrària a la República, per la seva legislació laica i pel qüestionament dels privilegis eclesiàstics. Després del 18 de juliol de 1936, la mobilització religiosa en defensa de l'"Espanya tradicional" va ser immediata. L'Església va tenir una participació activa en l'alçament i va justificar-lo com a legítim.

Aquesta adhesió es va veure reforçada per la violència anticlerical desencadenada a la rereguarda republicana, amb assassinats i persecucions de religiosos, la qual cosa va alimentar encara més la idea que calia defensar l'Església. Tot i això, hi van haver excepcions dins del clergat, com sacerdots bascos o democratacristians, que van romandre fidels a la República i van patir l'exili o la mort com a conseqüència. El juliol del 1937, aquesta visió es va institucionalitzar amb la Carta Pastoral Col·lectiva dels Bisbes espanyols, que va presentar la guerra com una "croada" contra el comunisme i en defensa de la fe.

Aquest document va tenir un ressò internacional important i va consolidar la idea que l'Església era una víctima i l'alçament, una acció salvadora. EL PARTIT ÚNIC: EL DECRET D'UNIFICACIÓ En els territoris controlats pels revoltats, es va prohibir tota activitat política i sindical associada al Front Popular i als sindicats de classe, deixant com a únics partits legals Falange Española y de las JONS (el seu fundador, José Antonio Primo de Rivera, havia estat executat pels republicans el 20 de novembre de 1936) i la Comunió Tradicionalista (carlins).

Altres grups, com els monàrquics, els catòlics o els conservadors de la CEDA, només eren tolerats, i malgrat participar en l'alçament, tenien projectes diferents, fet que generava fortes tensions internes. Per posar fi a aquestes divisions i consolidar el seu poder personal, Franco va decretar el Decret d'Unificació el 19 d'abril del 1937, inspirat en els models feixistes d'Itàlia i Alemanya. Aquest decret va crear un partit únic, Falange Española Tradicionalista y de las JONS, que fusionava falangistes i carlins i obligava totes les altres forces a integrar-s'hi, sota la direcció exclusiva de Franco, reforçant així la seva figura de Caudillo.

Amb la formació d'aquest partit únic es va consolidar el que es coneix com el Movimiento Nacional. El nou partit va adoptar símbols i vestimenta identificativa: la camisa blava falangista, la boina vermella carlina i la salutació feixista amb el braç alçat. Qualsevol resistència interna al procés d'unificació (especialment entre falangistes o carlins radicals) va ser reprimida amb desterraments o empresonaments. Les resistències d'alguns carlins o falangistes a la unificació van ser silenciades mitjançant el desterrament o la presó, i es va iniciar una etapa de gran creixement d'afiliats del que seria la gran estructura política i social del règim.

EL GOVERN DE BURGOS A final de gener de 1938, es va crear a Burgos el primer govern de la zona nacional, amb Franco exercint els càrrecs de cap de l'Estat i del Govern. En aquest govern es van incorporar membres de diverses tendències i sectors: militars, falangistes, tradicionalistes, catòlics, entre altres. Aquest govern va emprendre una tasca política profunda i va començar a desenvolupar el marc legal de la repressió, amb tres disposicions principals: 1. La Llei de premsa: establia el control de l'Estat sobre les publicacions, imposant la censura prèvia. 2.

La Llei de depuració de funcionaris públics: permetia expulsar aquells funcionaris que no estiguessin compromesos ideològicament amb el nou règim. 3. La Llei de responsabilitats polítiques: prohibia partits, sindicats i associacions, i imposava multes econòmiques a aquelles persones denunciades per simpaties o militància republicanes des del 1934. A més, es va començar a organitzar la nacional-sindicalista del nou Estat amb el Fuero del Trabajo (març de 1938), la primera de les lleis fonamentals del règim.

Inspirada en el feixisme italià, aquesta llei prohibia els sindicats de classe (UGT, CNT...), les vagues i les reivindicacions obreres, establint un únic sindicat corporatiu que integrava tant empresaris com treballadors (els quals passaven a anomenar-se "productors"), tot sota el control de la Falange. LA IMPOSICIÓ DE LA VICTÒRIA Quan l'1 d'abril del 1939 Franco va proclamar la "Victòria" dels seus exèrcits, aquesta no va comportar la pau basada en la reconciliació, sinó la continuïtat de la divisió entre vencedors i vençuts i l'exclusió social dels segons. El nou estat s'inspirava en el feixisme i defensava un model social basat en el conservadorisme, la tradició i el catolicisme.

Tenia, doncs, diversos components que Franco aniria combinant segons els seus propis interessos. La "zona nacional" s'havia convertit en un estat totalitari. El cop d'estat va empènyer la República cap a una guerra que va desencadenar un esclat revolucionari. Durant els tres anys de guerra es van succeir tres governs: José Giral (juliol 1936-setembre 1936), Francisco Largo Caballero (setembre 1936-maig 1937) i Juan Negrín (maig 1937-març 1939).