Apunts de Psicologia de l'Activitat Física i de l'Esport

I 0 flashcards i 7 preguntes més al document.

Text del document

APUNTS PSICOLOGIA DE L'ACTIVITAT FÍSICA I DE L'ESPORT Grau en Ciències de l'Activitat Física i de l'Esport Universitat de Vic - Universitat Central de Catalunya AprenAI 2026-2027 Resum complet de Psicologia de l'Esport per a CAFE: transicions i carrera dual, motivació, comunicació, cohesió, lideratge, emocions i gestió de lesions. APREN.AI Índex 1 Rol professional i àmbits d'actuació de la psicologia de l'esport 1. Fonaments conceptuals i models teòrics 2. Requisits per a l'exercici professional 3. Funcions fonamentals del professional de la psicologia esportiva 4. El treball aplicat: objectius, continguts i modalitats d'intervenció 5.

Vies d'intervenció i col·lectius destinataris 2 Desenvolupament de la carrera esportiva, transicions i carrera dual Evolució històrica i concepte de carrera esportiva Transicions de carrera: normatives vs.

no normatives El Model Holístic de la Carrera Esportiva La transició de júnior a sènior (TJS) La retirada esportiva i les perspectives temporals Carrera dual i models estructurals d'organització 3 Motivació, benestar i establiment d'objectius en l'esport Benestar psicològic: perspectives hedònica i eudaimònica Teories motivacionals en l'esport Establiment d'objectius: concepte i mecanismes Tipologia d'objectius segons naturalesa i temporalitat Metes col·lectives i principis per a una aplicació eficaç 4 Habilitats de comunicació en els diferents agents de l'entorn esportiu El model d'emissor-receptor i les barreres segons Martens Canals de comunicació i congruència comunicativa Habilitats comunicatives segons l'agent esportiu 5 Processos grupals, desenvolupament d'equips, cohesió i lideratge 1.

De la coexistència a l'equip: marcs conceptuals 2. Evolució temporal del grup: Tuckman i Mills 3. Cohesió i estructura de rols 4.

Lideratge en l'entorn esportiu 6 Intel·ligència emocional aplicada al context esportiu Naturalesa de les emocions en el context esportiu El model de les quatre branques de Salovey i Mayer 7 Psicologia de les lesions esportives: prevenció, impacte i recuperació Enfocament interdisciplinari de la lesió esportiva Classificació psicològica de les lesions Apunts de Psicologia de l'Activitat Física i de l'Esport 1 Factors de risc predisposants a la lesió Intervenció psicològica preventiva Intervenció psicològica postlesional 8 Resum per repassar Rol i intervenció en psicologia de l'esport Carrera esportiva, transicions i carrera dual Motivació, benestar i establiment d'objectius Comunicació en l'entorn esportiu Processos de grup, cohesió i lideratge Intel·ligència emocional i lesions esportives Solucions de les preguntes de repàs Aquests apunts poden contenir errors o omissions.

Són un material de suport i no substitueixen el temari oficial ni el professorat: contrasta la informació important. Apunts de Psicologia de l'Activitat Física i de l'Esport 2 1 Rol professional i àmbits d'actuació de la psicologia de l'esport EN ACABAR SABRÀS Definir el concepte de psicologia de l'esport segons Jaume Cruz i identificar-ne els models teòrics. Distingir els requisits generals i específics necessaris per exercir professionalment a Espanya. Classificar les quatre funcions clau del psicòleg de l'esport i les modalitats d'intervenció aplicada. Diferenciar la intervenció directa de la indirecta segons el col·lectiu destinatari.

PENSA-HI ABANS DE LLEGIR 1 Pot un psicòleg esportiu millorar el rendiment d'un jugador sense parlar mai directament amb ell? La psicologia de l'activitat física i de l'esport és una disciplina científica aplicada que aborda els processos mentals i conductuals vinculats a la pràctica motriu en totes les seves manifestacions. ESQUEMA Psicologia de l'activitat física i de l'esport 1.

Fonaments conceptuals i models teòrics Per a comprendre el camp d'estudi, la definició establerta per Jaume Cruz (2001) sintetitza la doble direcció d'aquesta ciència: Examina el paper d'aquells factors psicològics que incideixen en la iniciació i en el manteniment de la pràctica esportiva (...) així com en el rendiment de l'esportista (...). Analitza els efectes psicològics, tant positius (...) com negatius (...) derivats de la pràctica esportiva.

Marc teòric Models cognitiu, conductual, humanista i psicodinàmic Requisits professionals Grau, col·legiació, postgrau de 400 h i 4 anys d'experiència Funcions bàsiques Formació, avaluació, recerca i intervenció Àmbits i destinataris Esportistes, entrenadors, famílies, àrbitres i directius Apunts de Psicologia de l'Activitat Física i de l'Esport 3 Aquesta disciplina opera sota diversos marcs d'estudi del comportament humà: Model cognitiu: analitza el processament de la informació, el pensament, la presa de decisions i la percepció. Model conductual: focalitzat en els estímuls de l'entorn, el condicionament i les respostes observables.

Model humanista: prioritza el creixement personal, l'autorealització i la subjectivitat de l'esportista. Model psicodinàmic: s'interessa per les forces internes inconscients i la dinàmica motivacional profunda. En el marc de l'activitat física, el seu paper principal consisteix a entendre com influeixen els processos psicològics en l'execució motora, determinar l'impacte de l'exercici sobre el desenvolupament psicològic, el benestar i la salut, i promoure la justícia social mitjançant la pràctica de l'esport. DEFINICIÓ El burnout (o síndrome de cremar-se) és una resposta d'esgotament psicològic que apareix quan la persona no aconsegueix complir els seus objectius de manera prolongada.

Comporta el desenvolupament de pensaments negatius, pèrdua d'autoconfiança i desconnexió de l'activitat. COMPROVA-HO 2 Quina doble via analitza la psicologia de l'esport segons Jaume Cruz? 2. Requisits per a l'exercici professional L'exercici del psicòleg de l'esport requereix superar condicions administratives generals i criteris de qualificació específica regulats en l'àmbit estatal: Nivell d'exigència Requisits reglamentaris Requisits generals Disposar del grau o la llicenciatura en Psicologia. Estar col·legiat en algun Col·legi Oficial de Psicologia d'Espanya. No trobar-se immers en expedients disciplinaris ni en causes deontològiques.

Requisits específics Superar formació de postgrau reconeguda amb un mínim de 400 hores. Acreditar una trajectòria professional en psicologia esportiva d'un mínim de 4 anys segons la institució avaluadora. ERROR FREQÜENT Creure que disposar del títol de Psicologia i la col·legiació és suficient per exercir acreditat com a psicòleg de l'esport. L'especialització oficial exigeix la formació de postgrau homologada (mínim 400 hores) i l'acreditació de l'experiència en el camp esportiu. Apunts de Psicologia de l'Activitat Física i de l'Esport 4 3.

Funcions fonamentals del professional de la psicologia esportiva Les competències d'aquesta professió s'articulen al voltant de quatre funcions essencials: COMPROVA-HO 3 Què distingeix la investigació bàsica de l'aplicada en la psicologia de l'esport? 4. El treball aplicat: objectius, continguts i modalitats d'intervenció El propòsit de la intervenció psicològica és articular el binomi entre el rendiment i el benestar psicològic. Tots dos aspectes són interdependents: un estat òptim de benestar afavoreix el rendiment competitiu, i experimentar un bon rendiment reforça la satisfacció personal.

Aquesta meta s'aplica de manera idèntica en l'esport de base i en l'esport professional o d'alt rendiment. Els principals processos d'intervenció psicològica aborden els següents aspectes operatius: Motivació: gestió de la implicació i de la voluntat continuada d'entrenar, entesa com una fase continuada i no pas com un fet aïllat d'un sol dia (vegeu «Motivació, benestar i establiment d'objectius en l'esport»). Ansietat: regulació de la resposta fisiològica i dels canvis corporals vinculats a l'adrenalina davant d'amenaces, expectatives o pors persistents en el temps. Activació: ajust del to muscular i de la tensió interna imprescindible per a l'execució idònia en cada esport.

Concentració i atenció: focalització de l'activitat perceptiva en els estímuls pertinents i supressió d'interferències no rellevants. Confiança: percepció de la pròpia capacitat per superar situacions mitjançant la feina i l'esforç («el que puc fer»). Lideratge: mobilització de la capacitat d'influència entre membres d'un grup sense necessitat d'ostentar un càrrec de comandament formal (vegeu «Processos grupals, desenvolupament d'equips, cohesió i lideratge»). Cohesió de grup: foment del treball conjunt i coordinat.

Lesions esportives: maneig de pors, angoixes i ajust de metes durant els períodes d'immobilització i readaptació (vegeu «Psicologia de les lesions esportives: prevenció, impacte i recuperació»). Educació i formació: correspon a la dimensió acadèmica. Inclou la formació reglada (cursos per a tècnics esportius, docència universitària de grau i postgrau) i la formació no reglada (conferències de divulgació, tallers i seminaris pràctics). 1 Avaluació i diagnòstic: recollida sistemàtica de dades mitjançant instruments psicomètrics (tests i qüestionaris estandarditzats), entrevistes personals i registres d'observació de camp. 2 Investigació: generació de coneixement científic.

Es divideix en investigació bàsica (control estricte i aïllament de variables en situacions de laboratori) i investigació aplicada (comprovació de fenòmens en contextos reals d'entrenament i competició). 3 Intervenció: aplicació directa o indirecta d'estratègies psicològiques per optimitzar la conducta i els processos interns. 4 Apunts de Psicologia de l'Activitat Física i de l'Esport 5 Les modalitats organitzatives per implementar aquesta feina són variades: Modalitat Característiques i funcionament Formació Instrucció i capacitació d'equips tècnics perquè incloguin recursos psicològics en les seves sessions d'entrenament.

Avaluació i assessorament Processos breus (habitualment d'una a dues setmanes) amb recollida d'informació, diagnòstic formal i emissió d'un informe amb orientacions. Consultoria individual Atenció en format de despatx durant determinades hores a la setmana per donar resposta a peticions individuals dels membres de l'entitat. Integració a l'staff (entrenament) Incorporació estructural a la rutina de treball del cos tècnic, participant directament en el disseny, la planificació i el seguiment de camp. 5.

Vies d'intervenció i col·lectius destinataris Segons la relació amb l'agent diana, es distingeixen dues vies principals: Intervenció directa: assessorament presencial i continuat amb la persona afectada (l'esportista o el col·lectiu). Intervenció indirecta: assessorament dirigit a les figures de referència (entrenadors, cos mèdic, família) perquè modifiquin pautes conductuals que impacten sobre l'esportista. Els diferents perfils amb qui interactua el psicòleg presenten necessitats específiques: Esportistes individuals: sessions individuals per atendre el rendiment, el benestar i les habilitats psicològiques.

Grups d'esportistes: sessions conjuntes orientades a la cohesió d'equip, la comunicació interna i l'ajust col·lectiu de l'activació motora. Entrenadors: assessorament tècnic per millorar el seu estil de lideratge, potenciar les capacitats dels seus atletes i incorporar estratègies psicològiques a les tasques tàctiques. Família i entorn proper: pautes de suport per evitar excessos de pressió i afavorir un acompanyament sa en la trajectòria de l'esportista. Equip mèdic i de salut (metges, fisioterapeutes, nutricionistes): treball interdisciplinari coordinat per incidir en l'estat competitiu i emocional durant la salut i la lesió.

Direcció i gestió esportiva: selecció d'esportistes i tècnics, definició de la cultura de valors del club i resolució de conflictes institucionals. Àrbitres i jutges de competició: entrenament en habilitats de comunicació, gestió d'errades i presa de decisions sota pressió ambiental. COMPROVA-HO 4 En què es diferencia la intervenció directa de la indirecta? Apunts de Psicologia de l'Activitat Física i de l'Esport 6 IDEES CLAU Segons Jaume Cruz (2001), la psicologia de l'esport investiga com afecten les variables psicològiques a l'adhesió i al rendiment, així com les conseqüències mentals que produeix l'esport.

L'exercici professional a Espanya exigeix el títol de Psicologia, la col·legiació oficial, un postgrau mínim de 400 hores i acreditar fins a 4 anys d'experiència en l'especialitat. Les quatre grans funcions professionals són l'educació i formació, l'avaluació i diagnòstic, la investigació (bàsica i aplicada) i la intervenció. El propòsit de la intervenció aplicada és equilibrar el rendiment competitiu i el benestar psicològic, tant en l'etapa formativa de base com en l'elit. La intervenció pot ser directa (individual o grupal amb l'esportista) o indirecta (mitjançant l'assessorament a tècnics, famílies, directius i equips sanitaris). COMPROVA EL QUE HAS APRÈS 5.

Quins són els requisits de postgrau i d'experiència per exercir de forma acreditada com a psicòleg de l'esport a Espanya? 6. Com actua el professional mitjançant una modalitat d'avaluació i assessorament breu? Test Encercla la resposta correcta. Les solucions són al final. 7. Quina funció descriu la realització d'experiments en entorns reals de competició? 8. Quin és l'objectiu fonamental del treball psicològic aplicat a l'esport? 9. Com s'anomena la intervenció que treballa amb l'entrenador per modificar el rendiment del grup? 10. Quin requisit específic d'hores de postgrau cal per exercir acreditat a Espanya?

Educació no reglada a) Investigació aplicada b) Investigació bàsica c) Assessorament indirecte d) Aconseguir victòries a qualsevol preu a) Eliminar tota activació fisiològica muscular b) Optimitzar el rendiment i el benestar c) Supervisar únicament el treball directiu d) Intervenció psicodinàmica directa a) Investigació d'aïllament b) Consultoria de despatx individual c) Intervenció indirecta d) Mínim de 100 hores a) Mínim de 400 hores b) Mínim de 1000 hores c) Mínim de 250 hores d) Apunts de Psicologia de l'Activitat Física i de l'Esport 7 2 Desenvolupament de la carrera esportiva, transicions i carrera dual EN ACABAR SABRÀS Distingir les transicions normatives de les no normatives en la carrera esportiva.

Identificar els cinc nivells interactius del Model Holístic de Wylleman i Lavallee. Reconèixer els reptes específics de la transició de júnior a sènior tant dins com fora del camp. Comparar els models lineal, convergent i paral·lel dins l'àmbit de la carrera dual. PENSA-HI ABANS DE LLEGIR 11 Per què deixar l'esport d'alt rendiment pot comportar més riscos per a la salut física que els que té una persona sedentària habitual? Evolució històrica i concepte de carrera esportiva Durant dècades, l'estudi de la trajectòria dels atletes es va centrar gairebé exclusivament en el moment final: el final de la vida competitiva.

Els primers enfocaments teòrics abordaven aquest fenomen des de marcs conceptuals provinents d'altres disciplines: Models socio-gerontològics (Rosenberg, 1921): equiparaven la desvinculació de l'esport al procés d'envelliment i jubilació general. Models tanatològics o de mort social (Lerch, 1982): entenien la retirada com una pèrdua traumàtica i abrupta del rol identitari, similar al dol per una mort simbòlica. Models tradicionals (Wylleman i Lavallee, 2004): van començar a superar aquest enfocament reduccionista per entendre el procés d'una manera integral al llarg dels anys.

Aquesta visió restrictiva va evolucionar cap a una perspectiva longitudinal del desenvolupament de la persona esportista. DEFINICIÓ La carrera esportiva és l'activitat multianual orientada a assoliments esportius i automillora que inclou etapes i transicions (Stambulova, 1994). Transicions de carrera: normatives vs. no normatives Dins d'aquest cicle vital, els esportistes travessen moments crítics de canvi. DEFINICIÓ Una transició implica un canvi en les assumpcions sobre un mateix i el món que requereix modificacions de comportament i relacions (Schlossberg, 1981).

Apunts de Psicologia de l'Activitat Física i de l'Esport 8 En l'àmbit de la transició en la carrera esportiva (TCE), parlem de fases de canvi que plantegen demandes i desafiaments específics que l'atleta ha de resoldre amb èxit per continuar o ajustar-se a una desvinculació saludable. Es distingeixen dos tipus fonamentals de transicions: Tipus de transició Característiques principals Exemples típics Transicions normatives Relativament predictibles; vinculades a la lògica evolutiva de la carrera i a pautes preestablertes. Pas d'iniciació a tecnificació, transició de júnior a sènior, canvis de cicle educatiu.

Transicions no normatives Menys predictibles; de caràcter idiosincràtic i associades a circumstàncies concretes i inesperades. Lesions greus, canvis imprevistos d'entrenador o de club, canvis sobtats de situació personal. COMPROVA-HO 12 Quina és la diferència fonamental entre una transició normativa i una no normativa segons la seva predictibilitat? El Model Holístic de la Carrera Esportiva Per superar la tendència d'analitzar l'esportista només pel seu rendiment tècnic, Wylleman i Lavallee (2004) van proposar un model interactiu organitzat en cinc nivells concurrents: Esquema del Model Holístic de la Carrera Esportiva amb els seus nivells interactius.

Aquest model permet avaluar de manera conjunta les demandes que conflueixen al llarg de l'edat cronològica: Apunts de Psicologia de l'Activitat Física i de l'Esport 9 La transició de júnior a sènior (TJS) La transició de júnior a sènior (TJS) és un element clau menys estudiat històricament que la retirada, tot i que concentra una taxa molt elevada d'abandonament. La proporció de joves esportistes amb talent que aconsegueixen arribar a ser professionals o elit és reduïda. Aquesta etapa planteja reptes tant competitius («on the field») com fora del terreny de joc («off the field»).

Per facilitar-ne l'afrontament, la intervenció del professional de la psicologia esportiva busca potenciar els recursos interns de la persona esportista i fer-la conscient de com fer-los servir. Els atletes que orienten la seva carrera seguint una passió saludable, amb una alta motivació i amb la satisfacció equilibrada de les seves necessitats bàsiques mostren millors taxes d'adaptació que aquells amb un focus centrat exclusivament a triomfar en l'esport. COMPROVA-HO 13 Per què la transició de júnior a sènior requereix atenció més enllà dels resultats de rendiment?

La retirada esportiva i les perspectives temporals La retirada té lloc quan la persona esportista dona fi a la seva trajectòria competitiva per motius diversos. L'experiència no es limita al dia de l'adeu, sinó que es compon de tres perspectives temporals: Visió prospectiva: anticipació, planificació i percepció prèvia del final esportiu. Vivència durant: adaptació emocional, física i social durant el moment del comiat. Racionalització posterior: reconstrucció de la identitat i valoració de la carrera passada.

Els esportistes que combinen la seva pràctica amb una formació o carrera professional alternativa viuen aquest trànsit d'una manera més fluida que els qui han centrat exclusivament el seu interès en l'esport. La transició física i el manteniment d'una relació adequada amb l'exercici després de la retirada són factors crítics, ja que els exesportistes tenen més risc de salut que la població general si abandonen bruscament l'activitat o descuren els seus hàbits. Nivell esportiu: descriu les etapes de pràctica (iniciació, desenvolupament, mestratge i discontinuació). 1 Nivell psicològic: fases evolutives de la persona (infantesa, pubertat/adolescència i edat adulta).

2 Nivell psicosocial: xarxa de suport i referents significatius (pares i germans a la infantesa; companys i entrenadors a l'adolescència; parella, equip de suport i companys de feina a l'edat adulta). 3 Nivell acadèmic/vocacional: transició formativa i laboral (educació primària, secundària, ensenyament superior, carrera (semi)professional i etapa post-carrera). 4 Nivell financer i legal: fonts de suport econòmic (família, ajuts institucionals del CSD/CCAA, beques COE, patrocinadors i sous professionals) articulades al voltant del pas de la minoria a la majoria d'edat.

5 Apunts de Psicologia de l'Activitat Física i de l'Esport 10 ERROR FREQÜENT Pensar que la intervenció psicològica en la retirada esportiva comença quan l'esportista decideix deixar de competir. La preparació de la sortida de l'esport d'alt rendiment s'ha de treballar de manera prospectiva durant tota la carrera mitjançant la carrera dual i el desenvolupament d'habilitats transferibles. Carrera dual i models estructurals d'organització La Carrera Dual (CD) es defineix com la trajectòria que compagina l'esport amb els estudis o l'activitat laboral.

Constitueix un mitjà clau per optimitzar l'èxit en la transició júnior-sènior i facilita la vida a llarg termini, fins i tot per a aquells que no assoleixen l'elit esportiva. Segons la distribució de les prioritats personals i de temps, s'identifiquen tres models d'organització de la carrera: ESQUEMA Models estructurals d'organització de la carrera Model Distribució de prioritats Característiques Model lineal Esport com a focus únic. Dedicació exclusiva al rendiment; augmenta la vulnerabilitat identitària i dificulta la sortida cap al mercat laboral. Model convergent Esport com a focus principal juntament amb estudis o feina.

L'esport és prioritari, però hi ha una inversió activa en una via formativa o laboral paral·lela. Model paral·lel Doble focus equilibrat. Esport i formació/feina es desenvolupen amb el mateix nivell d'implicació i rellevància per a la persona. COMPROVA-HO 14 Què diferencia un model convergent d'un model lineal en l'organització de la carrera? Model lineal Esport com a focus únic Model convergent Esport principal amb formació secundària Model paral·lel Doble focus equilibrat esport- estudis/feina Apunts de Psicologia de l'Activitat Física i de l'Esport 11 IDEES CLAU La carrera esportiva és un procés multianual que engloba fites, etapes i transicions.

Les transicions normatives són predictibles i vinculades a la trajectòria establerta, mentre que les no normatives són imprevistes i particulars. El Model Holístic de Wylleman i Lavallee aborda els nivells esportiu, psicològic, psicosocial, acadèmic/vocacional i financer/legal. La retirada s'ha d'entendre a través de tres fases temporals: visió prospectiva, vivència durant i racionalització posterior. La carrera dual equilibra el desenvolupament de la persona mitjançant models lineals (focus únic), convergents (esport principal) o paral·lels (doble focus). COMPROVA EL QUE HAS APRÈS 15. Quins són els cinc nivells d'anàlisi que contempla el Model Holístic de la Carrera Esportiva? 16.

Com influeix seguir una carrera dual en el procés de retirada esportiva? Test Encercla la resposta correcta. Les solucions són al final. 17. Quin enfocament històric equiparava la retirada de l'esport amb un procés d'envelliment i desvinculació general? 18. Quin dels següents esdeveniments constitueix clarament una transició no normativa? 19. En quin model d'organització l'atleta manté l'esport com a prioritat dominant combinat amb estudis secundaris?

El model holístic a) El model convergent b) El model de la mort social c) El model socio-gerontològic d) El canvi d'escola primària a secundària a) L'arribada a la majoria d'edat b) El pas de la categoria cadet a juvenil c) Una lesió greu sobtada d) Model convergent a) Model paral·lel b) Model lineal c) Model tanatològic d) Apunts de Psicologia de l'Activitat Física i de l'Esport 12 20. Quina situació física experimenten amb freqüència els exesportistes després de desvincular-se de la competició? 3 Motivació, benestar i establiment d'objectius en l'esport EN ACABAR SABRÀS Diferenciar les concepcions del benestar hedònic i eudaimònic en el context esportiu.

Comparar els patrons d'implicació a la tasca i a l'ego segons la Teoria de les Metes d'Assoliment. Classificar correctament els objectius esportius segons la seva naturalesa (procés, rendiment, resultat) i nivell de control. Aplicar els 12 principis metodològics per al disseny eficaç d'un pla d'establiment d'objectius. PENSA-HI ABANS DE LLEGIR 21 Per què dir-li a un esportista «fes-ho el millor possible» sol ser menys eficaç que marcar-li una fita numèrica o tècnica exacta? La motivació constitueix el motor energètic que orienta la direcció i la intensitat de l'esforç en l'esport.

L'estudi del rendiment esportiu i del benestar psicològic requereix comprendre no només per què un esportista entrena o competeix, sinó també de quina manera el context social i l'orientació dels seus objectius influeixen en la seva salut mental i continuïtat en l'activitat.

Millora automàtica dels hàbits cardiovasculars a) Manteniment espontani del to muscular d'elit b) Risc de salut superior a la població general c) Immunitat absoluta davant malalties cròniques d) Apunts de Psicologia de l'Activitat Física i de l'Esport 13 ESQUEMA Estructura del tema: Motivació, benestar i metes Benestar psicològic: perspectives hedònica i eudaimònica El concepte de benestar és complex i abstracte, i en la psicologia s'ha abordat tradicionalment a través de dos marcs teòrics diferenciats: Tradició hedònica: conceptualitza la felicitat de manera subjectiva.

Se centra en la cerca activa del plaer, l'evitació del dolor i la satisfacció derivada d'aconseguir metes o resultats concrets en diverses àrees vitals. Tradició eudaimònica: concep el benestar com la realització plena del potencial individual. Posa el focus en l'autoactualització, el creixement personal i el funcionament humà òptim, superant el plaer immediat per buscar un desenvolupament de capacitats a llarg termini. Teories motivacionals en l'esport Per entendre com els esportistes interpreten els seus èxits i sostenen el seu esforç, destaquen dues grans teories contemporànies: la teoria de les metes d'assoliment i la teoria de l'autodeterminació.

Teoria de les Metes d'Assoliment (Nicholls, 1989) Aquesta perspectiva sosté que el significat que cada esportista atorga a l'èxit determina els seus patrons motivacionals. L'assoliment es defineix com la demostració d'habilitat o competència. La percepció de ser competent actua com a eix de l'èxit, vinculant-se estretament amb la dimensió hedònica. Nicholls va diferenciar dues maneres primordials d'obtenir èxit segons la implicació de l'individu: Implicació a l'ego: l'esportista té com a interès principal demostrar que és superior als altres companys o rivals.

La seva referència és l'habilitat normativa: cerca sobresortir amb el mínim esforç Perspectives del benestar Vies hedònica i eudaimònica Benestar hedònic Plaer, metes i satisfacció subjectiva Benestar eudaimònic Creixement i potencial humà òptim Teories motivacionals Assoliment i autodeterminació Metes d'assoliment Implicació a tasca vs. ego Autodeterminació Competència, autonomia i relació Establiment d'objectius Tipologia, temporalitat i principis Naturalesa de metes Procés, rendiment i resultat Horitzó temporal Curt, mig i llarg termini Apunts de Psicologia de l'Activitat Física i de l'Esport 14 possible.

Avalua la seva destresa mitjançant judicis de comparació social, un patró que fa més inestable i complex el manteniment de l'èxit a llarg termini. Implicació a la tasca: l'esportista se centra en el domini tècnic i l'adquisició de mestria. La seva percepció de competència està autoreferenciada, de manera que l'èmfasi recau en l'esforç continu, el progrés personal i la millora de destreses. Aquest patró afavoreix una major probabilitat d'èxit sostingut i s'associa a un major benestar subjectiu. Clima motivacional percebut El clima motivacional percebut és l'atmosfera psicosocial que l'entrenador o el cos tècnic genera en el grup.

Aquest ambient es manifesta a través dels criteris d'avaluació, el tipus d'exigències i l'estructura situacional emprats en entrenaments i partits. Un clima orientat a la tasca promou més benestar, més adherència i millor rendiment col·lectiu que un clima que premiï exclusivament el resultat normatiu o la comparació entre iguals.

Teoria de l'Autodeterminació Connectada directament amb la tradició eudaimònica, la Teoria de l'Autodeterminació sosté que el benestar depèn de la satisfacció de tres necessitats psicològiques bàsiques: Dins d'un equip, un esportista se sent motivat quan és valorat com a únic i diferencial de manera rellevant, quan rep un tracte personalitzat i quan comprèn i comparteix plenament els objectius globals de l'equip, harmonitzant les metes individuals amb les col·lectives. COMPROVA-HO 22 Quina diferència fonamental hi ha en el criteri d'avaluació entre la implicació a la tasca i la implicació a l'ego segons Nicholls?

Establiment d'objectius: concepte i mecanismes L'establiment d'objectius és una tècnica motivacional basada en la formulació precisa de fites a assolir per regular l'esforç i dirigir la conducta esportiva. S'oposa a les consignes generals i no mesurables com «fer-ho el millor possible», les quals ofereixen poca orientació pràctica. Aquesta eina opera mitjançant dues vies diferents d'actuació: Mecanismes directes: focalitzen l'atenció en estímuls pertinents, mobilitzen l'esforç, augmenten la persistència davant les dificultats i promouen el desenvolupament d'estratègies noves d'aprenentatge.

Mecanismes indirectes: la regulació conscient de la conducta influeix en processos psicològics interns com la confiança, la gestió de les emocions i l'autoconfiança esportiva. Competència: experimentar eficàcia i domini a l'hora d'interactuar amb l'entorn d'aprenentatge o competició. 1 Autonomia: sentir que hom té capacitat d'elecció i que és l'origen i agent actiu de les pròpies decisions. 2 Relació amb els altres: experimentar connexió interpersonal, sentir-se comprès, integrat i recolzat socialment pel grup de pertinença.

3 Apunts de Psicologia de l'Activitat Física i de l'Esport 15 Tipologia d'objectius segons naturalesa i temporalitat Una planificació esportiva eficaç distingeix entre metes subjectives (declaracions d'intencionalitat generals) i metes específiques (destreses clarament delimitades i quantificables). Segons el nivell de control de l'esportista, es classifiquen en tres categories essencials: Tipus de meta Focalització principal Grau de control Exemple concret Resultat Seqüeles d'una competició o esdeveniment esportiu. Depèn del rendiment propi i de factors aliens (rivals, jutges). Molt baix Acabar entre els 100 primers d'un rànquing anual.

Rendiment Estàndards de conducta i millora de valors propis mesurables independentment dels altres. Alt Rebaixar en 10 segons la marca en sèries d'1 km en dos mesos. Procés Execució tècnica o tàctica específica durant la realització d'una acció. Màxim Mantenir el colze alineat al final del servei o drive. Pel que fa a l'horitzó temporal, les metes s'estructuren en una jerarquia interconnectada: Llarg termini: marquen el rumb general de la trajectòria de l'esportista. Aquestes metes es vinculen directament als estadis del Model Holístic de la Carrera Esportiva (vegeu «Desenvolupament de la carrera esportiva, transicions i carrera dual»).

Per fixar-les, s'utilitzen biografies inspiradores, representacions gràfiques i la planificació per etapes de carrera. Mig termini: graons intermedis que connecten la visió futura amb el present. Poden ser de rendiment (indicadors concrets) o de procés (on enfocar els esforços). Les metes de resultat a mig termini basades en comparacions individuals són poc recomanables. Curt termini: fites diàries o setmanals de procés i rendiment que alimenten directament el compliment dels objectius a mig termini. Cada meta a curt termini requereix plans d'acció i exercicis detallats.

Apunts de Psicologia de l'Activitat Física i de l'Esport 16 Esquema del Model Holístic de la Carrera Esportiva i els seus nivells interactius. ERROR FREQÜENT L'error més comú en el disseny d'objectius és fonamentar el pla exclusivament en metes de resultat (com ara guanyar un campionat o pujar al podi). Aquestes fites generen un nivell d'ansietat elevat perquè escapen del control directe de l'esportista, depenent del nivell del rival o de decisions arbitrals. Per mantenir l'autoeficàcia i la motivació estable, cal prioritzar metes de procés i rendiment, que estan sota el control directe de qui competeix.

Metes col·lectives i principis per a una aplicació eficaç En esports d'equip, les metes grupals defineixen la situació futura desitjada per un nombre suficient de membres del grup per mobilitzar la conducta col·lectiva. Aquests objectius fixen estàndards col·lectius de destresa per a un període concret. La seva construcció demana un procés de negociació per alinear les aspiracions individuals amb les col·lectives, fet que reforça tant la motivació individual com la cohesió de l'equip (vegeu «Processos grupals, desenvolupament d'equips, cohesió i lideratge»).

PER RECORDAR-HO Un establiment d'objectius robust segueix la pauta de les metes SMART: específiques (què, quan, com), mesurables (quantificables), assolibles (realitzables amb els recursos disponibles), realistes (desafiaments assequibles) i temporals (delimitades en el temps). Per assegurar la màxima efectivitat d'un programa d'establiment de fites, cal seguir dotze principis metodològics clau: Formular metes específiques, clares i atractives. 1 Redactar els enunciats en positiu, evitant formular prohibicions. 2 Plantejar metes moderadament difícils, desafiants però realistes.

3 Apunts de Psicologia de l'Activitat Física i de l'Esport 17 COMPROVA-HO 23 Què cal fer si un esportista pateix una lesió o un canvi sobtat de condicions durant la temporada? IDEES CLAU El benestar hedònic persegueix el plaer subjectiu i el resultat, mentre que l'eudaimònic se centra en el creixement personal i la realització del potencial. Segons Nicholls, la implicació a la tasca és autoreferenciada i afavoreix la mestria, a diferència de la implicació a l'ego basada en la comparació normativa. La Teoria de l'Autodeterminació estableix que la motivació òptima sorgeix de cobrir la competència, l'autonomia i la relació amb els altres.

L'establiment d'objectius actua de manera directa (atenció, esforç, persistència) i indirecta (regulació emocional i confiança). Les metes s'han de jerarquitzar des del procés i el rendiment (sota control) fins al resultat, combinant el curt, mig i llarg termini. COMPROVA EL QUE HAS APRÈS 24. En què es distingeix una meta de rendiment d'una meta de resultat? 25. Quines són les tres necessitats bàsiques postulades per la Teoria de l'Autodeterminació? Articular metes a curt termini que alimentin les de llarg termini. 4 Prioritzar metes de procés i de rendiment per garantir el control, complementant-les amb metes de resultat. 5 Diferenciar metes per als entrenaments i metes per a la competició.

6 Registrar formalment per escrit cadascun dels objectius pactats. 7 Elaborar estratègies i plans d'acció operatius per a la seva consecució. 8 Tenir en compte les característiques individuals de personalitat i motivació. 9 Fomentar el compromís actiu de l'esportista amb les seves fites. 10 Facilitar el suport social dels altres significatius (entrenadors, companys, família). 11 Avaluar periòdicament el progrés oferint retroalimentació contínua per reprogramar objectius amb flexibilitat. 12 Apunts de Psicologia de l'Activitat Física i de l'Esport 18 Test Encercla la resposta correcta. Les solucions són al final. 26.

Quin tipus d'objectiu garanteix el màxim nivell de control per part de l'esportista? 27. Com avalua la seva destresa un esportista amb implicació a l'ego segons Nicholls? 28. Quin és un mecanisme d'acció directe de l'establiment d'objectius? 29. Quina dimensió del benestar es vincula amb la Teoria de l'Autodeterminació?

4 Habilitats de comunicació en els diferents agents de l'entorn esportiu EN ACABAR SABRÀS Identificar les causes de fallada comunicativa en les fases de codificació i descodificació segons el model de Martens Distingir els components del llenguatge corporal, la proximitat física i el parallenguatge Gestionar la congruència entre el canal verbal i no verbal per evitar contradiccions Adaptar les pautes de comunicació a les necessitats d'entrenadors, atletes, àrbitres i famílies PENSA-HI ABANS DE LLEGIR 30 Per què quan un entrenador crida «esteu tranquils!» amb gestos d'angoixa els esportistes solen posar-se encara més nerviosos?

Meta de procés a) Meta de resultat b) Meta normativa c) Meta subjectiva d) A partir de l'autorealització eudaimònica a) Mitjançant la comparació social normativa b) A través del domini tècnic personal c) Mitjançant l'esforç i progrés autoreferenciat d) Millorar el benestar subjectiu global a) Incrementar l'autoconfiança percebuda b) Focalitzar l'atenció i mobilitzar esforços c) Modular la resposta emocional d) Quantitativa, centrada en premis a) Eudaimònica, centrada en el creixement b) Normativa, centrada en superar rivals c) Hedònica, centrada en el plaer d) Apunts de Psicologia de l'Activitat Física i de l'Esport 19 La comunicació en l'esport és l'intercanvi d'informació entre un emissor i un receptor.

La dificultat principal radica a aconseguir que la idea original arribi de manera intacta i comprensible al destinatari. Moltes vegades l'emissor es focalitza exclusivament en el que desitja transmetre, ignorant les característiques del receptor i la via de recepció. Per establir una interacció eficaç, tant els tècnics com els esportistes necessiten entendre les reaccions de l'altre i desenvolupar empatia, reconeixent que cadascú pot tenir perspectives completament diferents davant una mateixa situació.

El model d'emissor-receptor i les barreres segons Martens El procés comunicatiu depèn de dues operacions clau: la codificació (transformació d'una idea en un missatge verbal o no verbal per part de l'emissor) i la descodificació (interpretació del missatge que realitza el receptor). Les fallades comunicatives apareixen quan existeixen discrepàncies entre allò que es pensa, allò que es transmet i allò que s'interpreta finalment. Segons va descriure Martens (1987), els problemes de comunicació entre l'entrenador i l'esportista solen originar-se en punts concrets: El contingut transmès no correspon a les demandes de la situació esportiva real.

L'emissor no expressa el que realment vol transmetre per manca d'habilitats verbals o no verbals. L'esportista no rep la informació per manca d'atenció o concentració. L'esportista malinterpreta el missatge o és incapaç de comprendre'l. Aquestes interferències es produeixen sovint quan l'emissor divaga, inclou masses distraccions o fa servir un missatge massa extens i inconnex, inadequat per al nivell del receptor. També sorgeixen quan el receptor pateix fatiga, desinterès o saturació.

PROCÉS Procés de comunicació i punts de fallada segons Martens Idea original Propòsit que l'emissor vol comunicar 1 Codificació de l'emissor Traducció a missatge verbal o gestual 2 Transmissió del missatge Canal escollit sense interferències 3 Recepció atenta El receptor escolta i focalitza l'atenció 4 Descodificació del receptor Interpretació i comprensió del significat 5 Apunts de Psicologia de l'Activitat Física i de l'Esport 20 COMPROVA-HO 31 Quina és la diferència principal entre una fallada de codificació i una de descodificació segons el model de Martens?

Canals de comunicació i congruència comunicativa La interacció esportiva transcorre a través de dos canals fonamentals: el canal verbal i el canal no verbal. Tal com assenyalen Crespo i Balaguer (1994), la comunicació verbal vehícula principalment els aspectes cognitius, mentre que la comunicació no verbal expressa emocions i actituds. En l'entorn esportiu, el comportament no verbal pot funcionar com un suport complementari del missatge verbal o com un substitut directe d'aquest. Dimensió no verbal Components essencials Exemples en l'esport Llenguatge corporal Aparença física, postura corporal, gestos, contacte físic i expressió facial.

Cap baix (inseguretat o tristesa); mirada frontal (seguretat); encaixada o palmada a l'esquena; picar l'ull; expressions d'ira o alegria. Proximitat física Distància interpersonal entre els agents esportius. Apropar-se a un esportista abans de competir per transmetre confort, empatia o reforç sense necessitat de parlar. Parallenguatge Elements vocals que acompanyen el discurs (to, ritme i modulació vocal). Controlar la velocitat de la parla i l'entonació per asserenar o dinamitzar un grup en un temps mort. La congruència comunicativa és la concordança coherent entre el canal verbal i el no verbal.

Quan el contingut verbal contradiu el llenguatge corporal o el parallenguatge, l'esportista percep aquesta dissonància i es produeix un impacte negatiu immediat. ERROR FREQÜENT Exigir calma cridant o mostrant alteració motriu («Tranquils!» amb to agressiu i gestos bruscos). L'esportista sempre prioritza la informació emocional del canal no verbal per sobre de les paraules, fet que augmenta la seva ansietat en lloc de reduir-la.

PER RECORDAR-HO Per ser un comunicador eficaç cal complir aquestes pautes bàsiques: situar-se en el lloc del receptor (empatia), parlar de forma clara i directa, transmetre missatges específics sense dobles sentits, destacar els aspectes clau mitjançant la repetició o l'entonació, diferenciar clarament els fets de les opinions personals, adaptar el llenguatge a les característiques del destinatari i emprar el feedback preguntant directament per verificar la comprensió. Apunts de Psicologia de l'Activitat Física i de l'Esport 21 COMPROVA-HO 32 Què passa quan un entrenador envia un missatge verbal que contradiu la seva expressió corporal?

Habilitats comunicatives segons l'agent esportiu Cada col·lectiu implicat en l'activitat esportiva requereix pautes comunicatives específiques adaptades a la seva funció. 1. Entrenadors: intervenció col·lectiva i individualitzada El cos tècnic ha de gestionar dos nivells comunicatius diferenciats: Nivell grupal: requereix un ordre d'exposició clar i estructurat. Com que resulta difícil mantenir l'atenció de tot el grup alhora, si es detecta un membre distret, és recomanable no aturar la dinàmica general i apropar-se a ell de manera individual posteriorment. Nivell individualitzat: cada interacció personalitzada té un alt valor psicològic.

Cal triar espais tranquils i apartats per conversar, creant un clima segur on l'esportista se senti còmode per expressar-se. S'han de ponderar sempre les característiques del grup i de cada individu, el moment de la temporada, la ubicació i els resultats recents. 2. Esportistes El rendiment col·lectiu està estretament vinculat a la qualitat de la comunicació entre companys. Durant els entrenaments, aprendre a comunicar-se afavoreix l'apropament, la comprensió mútua i la presa de decisions ràpida en competició.

És fonamental establir rutines comunicatives, tant de caràcter tècnic (instruccions tàctiques ràpides) com social i emocional (suport i ànims), les quals consoliden la cohesió d'equip (per aprofundir en la dinàmica d'equip, vegeu «Processos grupals, desenvolupament d'equips, cohesió i lideratge»). 3. Àrbitres Els jutges i àrbitres necessiten entrenar estratègies comunicatives com a part central del seu èxit. L'eina fonamental és l'anàlisi de vídeo, tant de les seves pròpies actuacions com de models arbitrals de referència, per prendre consciència del seu llenguatge corporal i corregir conductes.

A més, han de preparar la competició anticipant escenaris conflictius típics i planificant quines respostes comunicatives utilitzaran per gestionar els errors o les protestes. 4. Famílies i directius Els directius han de transmetre missatges amb precisió verbal i no verbal en qualsevol context, donada la gran repercussió institucional de les seves manifestacions. Pel que fa als pares i mares, la seva comunicació ha de centrar-se en l'escolta activa i l'atenció als interessos del menor: preguntar com se sent, si gaudeix, si creu que progressa o què opina dels companys i tècnics.

Han de donar valor a allò que preocupa a l'infant, encara que a un adult li sembli secundari, oferint seguretat i reduint qualsevol pressió. Apunts de Psicologia de l'Activitat Física i de l'Esport 22 ESQUEMA Habilitats comunicatives segons el rol esportiu COMPROVA-HO 33 Quin benefici aporta l'establiment de «rutines comunicatives» entre els esportistes d'un mateix equip? IDEES CLAU La comunicació esportiva requereix atendre no només el que es transmet, sinó com ho rep i interpreta el receptor. Segons Martens, les fallades comunicatives provenen de problemes de codificació de l'emissor o de descodificació i atenció del receptor.

El canal verbal vehicula aspectes cognitius, mentre que el no verbal expressa emocions a través del llenguatge corporal, la proximitat física i el parallenguatge. La contradicció entre canals debilita el missatge; davant la incoherència, l'esportista creu el comportament no verbal. Cada agent esportiu (entrenadors, esportistes, àrbitres, directius i famílies) necessita eines comunicatives adaptades al seu rol específic. COMPROVA EL QUE HAS APRÈS 34. Quins tres components integren la comunicació no verbal en el context esportiu? 35. Com ha d'actuar un entrenador si observa que un esportista es distreu durant una xerrada d'equip col·lectiva? 36.

Com preparen els àrbitres les seves habilitats de comunicació per a la competició? Agents de l'entorn esportiu Funcions comunicatives diferenciades Entrenadors Diferenciació col·lectiva i individual Esportistes Rutines comunicatives i comprensió Àrbitres Autoanàlisi en vídeo i anticipació Famílies Escolta activa i contenció de pressió Apunts de Psicologia de l'Activitat Física i de l'Esport 23 Test Encercla la resposta correcta. Les solucions són al final. 37. Segons Crespo i Balaguer, quina funció principal compleix la comunicació no verbal? 38. Què és el parallenguatge? 39. Quina conducta reflecteix una mala praxi comunicativa per part de l'emissor? 40.

Quin és l'objectiu comunicatiu central dels pares en l'esport base? 5 Processos grupals, desenvolupament d'equips, cohesió i lideratge EN ACABAR SABRÀS Distingir els conceptes de col·lectiu, grup i equip esportiu segons la seva identitat i pertinença. Comparar les etapes de desenvolupament grupal del model de Tuckman i del cicle de Mills. Diferenciar les dimensions de tasca i socials de la cohesió i analitzar els problemes de rol. Identificar les funcions del lideratge esportiu sota la perspectiva situacional.

Substituir definitivament tota indicació oral a) Expressar les emocions i els estats interns b) Avaluar el rendiment físic de l'atleta c) Transmetre continguts tàctics d'alta complexitat d) L'ús de gestos manuals i visuals a) La vestimenta i aparença del tècnic b) Els elements vocals com to, ritme i modulació c) La distància física respecte a l'interlocutor d) Ajustar el llenguatge a l'edat de l'esportista a) Separar les opinions personals dels fets reals b) Demanar retorn al receptor sobre el missatge c) Divagar i transmetre missatges massa extensos d) Escoltar activament donant suport i seguretat a) Supervisar l'estratègia triada per l'entrenador b) Donar instruccions tècniques des de la graderia c) Exigir resultats per augmentar la competitivitat d) Apunts de Psicologia de l'Activitat Física i de l'Esport 24 PENSA-HI ABANS DE LLEGIR 41 Per què reunir els millors talents individuals d'una disciplina no garanteix automàticament formar un equip competitiu?

La comprensió de la dinàmica d'equip requereix analitzar com una simple agrupació de persones es transforma en una unitat funcional capaç d'assolir metes comunes. ESQUEMA Estructura dels processos grupals en l'esport 1. De la coexistència a l'equip: marcs conceptuals La proximitat física o la coincidència espai-temporal no converteixen necessàriament una agrupació en un grup funcional. El criteri distintiu clau és el nivell de pertinença, expressat en la transició psicològica del «jo» al «nosaltres».

DEFINICIÓ: EQUIP ESPORTIU Un equip esportiu és una modalitat específica de grup caracteritzada per una identitat compartida pròpia, una interacció continuada facilitada per la proximitat física, la semblança interna i una diferenciació nítida respecte a rivals o altres estructures (colors, espais d'entrenament, reglaments o cultura d'equip). Aquesta diferenciació pot donar-se en situacions particulars: dos competidors que no es coneixen prèviament poden arribar a compartir una estructura grupal temporal durant una competició, units per la consecució d'un mateix objectiu competitiu compartit en aquell període concret.

Les persones s'incorporen a un equip motivades per diversos factors: Aportació a un projecte compartit: assumir una funció específica al servei de l'objectiu comú. Autoeficàcia i competència: canalitzar i expressar les capacitats individuals en el terreny col·lectiu. Obtenció de guanys i resultats: victòries, millora del rendiment o satisfacció personal. Reconeixement extern i intern: valoració social de l'esforç i de la contribució aportada.

Processos grupals Nucli d'anàlisi de l'equip Marc representacional Model d'inputs, processos i outputs Evolució temporal Models de Tuckman i Mills Cohesió i rols Dimensions de tasca, socials i funcions Lideratge situacional Adaptació al context i necessitats Apunts de Psicologia de l'Activitat Física i de l'Esport 25 Per sistematitzar el funcionament col·lectiu, Carron va plantejar un marc representacional d'entrades i sortides basat en components organitzats: Inputs (elements d'elaboració): factors ambientals, característiques i actituds dels membres, estructura interna del conjunt, nivell de cohesió i processos cooperatius.

Outputs (resultats del procés grupal): nivells assolits tant de rendiment col·lectiu com de rendiment individual. Aquest model interactua a través de processos interns (formació, desenvolupament, mida, conformisme, lideratge o presa de decisions) i processos externs (interrelacions amb altres equips, cicles vitals i dependències estructurals). COMPROVA-HO 42 Quina és la diferència psicològica clau entre un col·lectiu i un grup pròpiament dit? 2. Evolució temporal del grup: Tuckman i Mills Els grups no són estàtics; evolucionen a través de fases temporals predictibles. Dos enfocaments clàssics expliquen aquesta seqüència: el model lineal proposat per Tuckman i el cicle vital definit per Mills.

Etapa Model lineal de Tuckman Cicle vital de Mills 1. Inicial Formació: exploració de l'estructura, tanteig de relacions interpersonals i familiarització amb la tasca. Creació: primers contactes, formació de primeres impressions amb integrants i cos tècnic. 2. Tensió / Organització Conflicte: resistències individuals a les demandes de la tasca i a la influència del grup; pugnes per la posició. Rols: distribució de responsabilitats, establiment de normes i aparició de subgrups interns. 3. Estabilització Normalització: consolidació de la cohesió interna, consens normatiu i sentiment positiu compartit.

Consolidació i coneixement: assentament dels rols i normes, aprofundiment del coneixement mutu. 4. Rendiment Desenvolupament: orientació òptima a l'execució; flexibilitat en els comportaments i funcionalitat col·lectiva. Producció i rendiment: fase de màxima maduresa de l'equip com a bloc operatiu. 5. Tancament Dissolució: finalització planificada després d'assolir metes o manteniment eficaç de l'estructura. Dissolució: desvinculació per balanç d'èxits/fracassos, fi de temporades o retirada d'esportistes. COMPROVA-HO 43 Per què la fase de conflicte de Tuckman és necessària per al desenvolupament del grup? Apunts de Psicologia de l'Activitat Física i de l'Esport 26 3.

Cohesió i estructura de rols La cohesió de grup es defineix com aquell procés dinàmic reflectit en la tendència col·lectiva a mantenir-se unit en la recerca dels seus objectius instrumentals o en la satisfacció de les necessitats afectives dels seus membres. Carron diferencia dues grans dimensions operatives: Cohesió de tasca: grau de compromís i coordinació entre els esportistes per assolir l'eficàcia i l'èxit esportiu col·lectiu. Cohesió social: qualitat i calidesa de les relacions interpersonals, orientades a gaudir del vincle i la convivència.

Aquesta cohesió es troba condicionada pel respecte interpersonal, el sentiment de pertinença, l'eficàcia col·lectiva, l'estil de direcció de l'entrenador i una correcta definició dels rols. Un rol constitueix el patró de comportaments esperats i dependents d'una posició social determinada dins l'equip: Rols formals vs. informals: els formals són assignats per l'organització o el cos tècnic (capità, posició tàctica); els informals sorgeixen espontàniament fruit de la interacció (mediador, dinamitzador emocional). Rols de tasca vs. socials: orientats directament a l'execució esportiva o bé a preservar el clima socioafectiu.

L'optimització de l'estructura de rols exigeix atendre una cadena de factors psicològics: ERROR FREQÜENT Confondre ambigüitat de rol amb conflicte de rol. L'ambigüitat es produeix quan l'esportista desconeix o no entén amb precisió què s'espera de la seva actuació. El conflicte de rol apareix quan sap perfectament què se li demana, però ho rebutja, discrepa del criteri o experimenta demandes incompatibles entre si. Ambdues situacions erosionen el rendiment col·lectiu per vies psicològiques diferents. 4.

Lideratge en l'entorn esportiu El lideratge no consisteix simplement a exercir una autoritat jeràrquica o una posició de comandament formal, sinó en la capacitat d'influència directa per coordinar esforços. Tot líder esportiu ha de complir dues funcions essencials: Claredat de rol: absència d'ambigüitat; comprensió exacta de quines tasques s'esperen de l'esportista. 1 Acceptació de rol: disposició favorable de l'esportista a executar les responsabilitats assignades sense discrepàncies nocives (evitant el conflicte de rol). 2 Eficàcia de rol: capacitat percebuda per dur a terme amb èxit aquestes conductes encomanades.

3 Satisfacció de rol: sentiment de realització personal derivat de sentir-se útil i valorat en la funció que s'ocupa. 4 Apunts de Psicologia de l'Activitat Física i de l'Esport 27 Garantir la consecució i l'èxit dels objectius del conjunt (orientació a la tasca). Assegurar que es responguin i es satisfacin les necessitats personals i col·lectives dels membres (orientació a les relacions). Aquesta duplicitat s'articula mitjançant el model de lideratge situacional: no hi ha un estil universalment vàlid ni permanent; la conducta de direcció ha d'adaptar-se de manera flexible a les demandes concretes del context i al nivell de desenvolupament o maduresa del grup.

COMPROVA-HO 44 Quines són les dues funcions primordials que ha de cobrir el lideratge en un equip esportiu? IDEES CLAU La transició del «jo» al «nosaltres» és la clau de pertinença que distingeix un simple col·lectiu d'un grup. El marc de Carron estructura el funcionament de l'equip a partir d'inputs organitzatius, processos interns i externs, i outputs de rendiment. El desenvolupament lineal de Tuckman comprèn formació, conflicte, normalització, desenvolupament i dissolució. La cohesió integra tant la dimensió instrumental (de tasca) com la dimensió socioafectiva. El funcionament dels rols requereix claredat contra l'ambigüitat i acceptació contra el conflicte.

El lideratge situacional adapta l'estil de gestió als requeriments específics del context i del grup. COMPROVA EL QUE HAS APRÈS 45. Com descriu el model de Carron els resultats o outputs del grup? 46. Quina diferència hi ha entre un rol formal i un rol informal dins un vestidor? Test Encercla la resposta correcta. Les solucions són al final. 47. Quin element marca la diferència psicològica clau entre un col·lectiu i un grup? 48. En quina fase de Tuckman es produeixen les resistències a les demandes del grup?

La possessió d'un reglament a) La proximitat física obligada b) El nombre total d'integrants c) El sentiment de pertinença d) Normalització a) Formació b) Desenvolupament c) Conflicte d) Apunts de Psicologia de l'Activitat Física i de l'Esport 28 49. Quina situació defineix l'ambigüitat de rol en un esportista? 50. Segons el model de lideratge situacional, quin comportament ha d'adoptar l'entrenador? 6 Intel·ligència emocional aplicada al context esportiu EN ACABAR SABRÀS Definir el concepte psicofisiològic d'emoció en el context esportiu. Distingir les quatre branques del model d'Intel·ligència Emocional de Salovey i Mayer.

Diferenciar la regulació emocional reflexiva de la repressió afectiva. PENSA-HI ABANS DE LLEGIR 51 Controlar les emocions abans de competir significa no sentir cap mena de por o ràbia? Naturalesa de les emocions en el context esportiu En l'àmbit esportiu, la competició i l'entrenament generen constants canvis anímics. Una emoció és una alteració intensa i de caràcter passatger de l'estat d'ànim, que pot resultar agradable o penosa. Aquesta vivència no és només mental: va acompanyada d'una commoció somàtica, és a dir, d'una resposta física corporal palpable, i sol desencadenar-se per un estímul o element extern.

Dins la pràctica esportiva conviuen múltiples manifestacions afectives com l'alegria, la tristesa, l'angoixa o la ira. L'esportista experimenta aquests estats a flor de pell. Per tant, l'èxit i l'estabilitat depenen de la capacitat per gestionar-los i extreure'n aprenentatge. COMPROVA-HO 52 Quines dues característiques defineixen principalment una emoció segons la seva manifestació temporal i corporal? El model de les quatre branques de Salovey i Mayer La intel·ligència emocional es defineix com la capacitat de controlar els sentiments i les emocions, diferenciar-los entre si i emprar aquesta informació per guiar els propis pensaments i accions.

Segons la proposta de Salovey i Mayer (1990), aquestes destreses no són trets immutables: totes es poden entrenar i millorar mitjançant el treball psicològic.

Rebutjar la posició encomanada a) Manca de claredat en les tasques b) Assumir excessiva responsabilitat c) Enfrontar-se directament al líder d) Adaptar el lideratge a cada context a) Delegar tota decisió als esportistes b) Mantenir sempre un estil autoritari c) Prioritzar únicament la part social d) Apunts de Psicologia de l'Activitat Física i de l'Esport 29 El model canònic estructura la competència emocional en quatre habilitats progressives que interactuen entre si: PROCÉS Branques de la Intel·ligència Emocional (Salovey i Mayer) 1 Percepció Identificar i expressar emocions pròpies i d'altres. 2 Facilitació Integrar afectes per dirigir l'atenció i el pensament.

3 Comprensió Descodificar el significat, causes i transicions afectives. 4 Regulació Gestionar reflexivament les emocions sense reprimir-les. Branca Funció principal Aplicació en l'esport Percepció emocional Identificar i expressar emocions pròpies i alienes. Reconèixer la tensió facial o el to de veu propi i dels rivals. Facilitació emocional Integrar l'afecte en el sistema cognitiu i atencional. Aprofitar el benestar per ampliar la creativitat tàctica. Comprensió emocional Analitzar significats, causes i transicions afectives. Comprendre que un error reiterat condueix de la frustració a la ira. Regulació emocional Modular les emocions de manera reflexiva sense bloquejar-les.

Mitigar la desesperació després d'un mal resultat sense reprimir-la. 1. Percepció emocional Constitueix el fonament del model. Consisteix en la capacitat de percebre, identificar, valorar i expressar les emocions amb precisió. S'aplica tant a un mateix com als companys o contrincants, observant manifestacions com el llenguatge verbal, la conducta o el llenguatge corporal. 2. Facilitació emocional del pensament Les emocions sentides actuen com a senyals que orienten els processos mentals. Aquesta branca implica la integració d'emoció i cognició: els estats afectius prioritzen el pensament i dirigeixen el focus d'atenció cap als estímuls rellevants.

El canvi en l'estat d'ànim modifica la perspectiva entre l'optimisme i el pessimisme, facilitant…