Gèneres i Autors de la Literatura Romana

I 48 flashcards i 32 preguntes més al document.

Text del document

LITERATURA: GÈNERES I AUTORS LA COMÈDIA I PLAUTE Comèdia: El teatre romà, a diferència del grec, tenia una funció festiva i es representava durant celebracions com els Ludi Romani en honor a Júpiter. La comèdia romana segueix el model de la Comèdia Nova grega, amb cinc actes, final feliç, conflictes amorosos i personatges arquetípics. Les primeres comèdies, conegudes com fabulae palliatae, es situaven en ambient grec. Una diferència entre la comèdia llatina i la Comèdia Nova és la inclusió de cantica a les obres romanes. Les comèdies romanes conservades són de dos autors: Plaute i Terenci, amb estils oposats.

Plaute, sense influència hel·lenística, ridiculitza els grecs i escriu peces motoriae (mogudes), centrades en l'acció. Terenci, influenciat pel filhel·lenisme, escriu peces statariae (tranquil·les) amb un enfocament més filosòfic i psicològic. Plaute: (250-184 a.C) va ser l'autor més exitós, donat que escrivia per a les classes socials més baixes, emprant un llatí col·loquial i del poble (sermo vulgaris). La seva originalitat rau en el seu llenguatge expressiu, que va des de l'obscenitat a l'estil líric propi de la tragèdia.

S'han conservat 21 de les seves comèdies, entre les quals es troben: Aulularia, que tracta d'un home que troba una olla d'or, i no li diu a ningú; Amphitruo, on Júpiter pren la forma d'amfitrió per unir-se a la seva dona; i Bacchides, sobre dos joves que tenen relacions amb dues prostitutes i Crísal intenta salvar-les d'un comprador. Altres menys importants són El soldat fanfarró i Els bessons. La seva comèdia més important és la Mostellaria. Plaute utilitza personatges estereotipats que es repeteixen entre comèdies. L'adulescens és un jove enamorat que depèn del seu esclau. El senex, avariciós i impulsiu, és enganyat sovint.

El seruus, protagonista, pot ser astut i irrespectuós o assenyat i lleial. La uirgo enamorada té poca presència escènica, mentre que la meretrix és fidel al seu amant. L'uxor és una dona rica, de mal caràcter. Finalment, el parasitus s'humilia per aconseguir menjar. Publi Terenci Afer: (195–159 aC), nascut a Cartago, fou esclau a Roma de Terenci Lucà, qui el va alliberar i educar. Es vinculà al cercle dels Escipions, grup filohel·lènic format per Publi Corneli i Escipió Emilià. Admirador de la cultura grega, fou acusat de plagi pels seus contemporanis. Cap al 160 aC viatjà a Grècia, on morí durant el retorn.

Entre el 166 i el 160 aC, Terenci representà les sis palliatae conservades: Andria, Hecyra, Heautontimorumenos, Eunuchus, Phormio i Adelphoe. La comparació entre Plaute i Terenci mostra dues maneres molt diferents d'entendre la palliata. Plaute escriu fabulae motoriae, amb llenguatge col·loquial (sermo vulgaris) i trama molt moguda, mentre que Terenci, influenciat pel cercle dels Escipions, cultiva fabulae statariae, amb llengua més culta (sermo familiaris), personatges més elaborats i una estructura dramàtica més reflexiva. Plaute prioritza l'humor i l'acció; Terenci, la psicologia i la coherència.

L'ÈPICA I VIRGILI L'èpica: És un gènere narratiu que relata llegendes fictícies o històriques on els protagonistes tenen l'objectiu d'exaltar la pàtria. Prové de la paraula grega έπος (discurs, paraula) i el seu origen rau en el Poema de Gilgamesh, escrit en l'idioma acadi al voltant de l'any 2000 a.C, i en les obres d'Homer. De l'èpica romana destaquem autors com Livi Andrònic, autor d'Odussia, una traducció de l'Odissea en llatí; Enni, que escriu els Annales; Nevi, que explica la Segona Guerra Púnica a Bellum Poenicum; i Virgili.

Virgili: Nascut a Màntua l'any 70 a.C, va estudiar a Milà i després a Roma, on aconseguí reconeixement amb les Bucòliques (o Èglogues), els deu primers poemes de tema pastoril en llatí inspirats en Teòcrit. Així, va aconseguir formar part del cercle de Mecenes i va apropar-se a August, ajudant-lo amb la seva reforma moral (mos maiorum) i el retorn de les virtuts dels antics romans. Va demostrar el seu amor per la natura i la vida rural a la seva obra Geòrgiques, un tractat d'agricultura dividit en quatre llibres sobre els conreus, el cultiu d'arbres, la ramaderia i sobre l'agricultura, successivament.

Responen a l'èxode camperol provocat pels latifundis i les guerres civils, en línia amb la política d'August de repoblar el camp. Poc després comença amb la seva obra més ambiciosa: L'Eneida. El 19 a.C fa un viatge a Grècia per inspirar-se, però mor en la tornada, deixant inacabada l'obra. Malgrat haver demanat que es cremés, August ho impedeix i l'Eneida passa a ser el poema nacional de Roma i amb el qual els nens romans estudien a les escoles. L'Eneida, formada per 12 llibres, es pot dividir en tres parts: -Els primers quatre relaten com Enees i altres supervivents de la destrucció de Troia emprenen un viatge cap a Itàlia per fundar una nova ciutat, guiats pel fatum (destí).

No obstant, una tempesta provocada per Juno els fa arribar a Cartago, on la reina Dido els acull i s'enamora d'Enees, però ell ha de seguir amb el seu camí, pel què ella se suïcida i demana odi etern contra els romans. Així s'expliquen mitològicament les Guerres Púniques. -Del llibre V al VIII, Enees baixa als inferns, on Anquises, el seu pare, li revela el seu destí: fundar Alba Longa i iniciar la dinastia que portarà a Roma i August. Virgili vincula així la gens Júlia a un passat gloriós. Tot acaba amb la fundació de Lavínium i la guerra amb els pobles del Laci. -Els últims llibres narren la guerra d'Enees contra Turn, aliat de Juno.

Enees el venç en duel final amb l'ajuda de Júpiter, qui considera que ha de complir el seu destí. Virgili es va inspirar en Homer: la primera part de l'Eneida segueix l'Odissea, mentre que la segona s'assembla a la Ilíada. Utilitza recursos com epítets i la baixada als inferns, però aprofundeix més en els personatges i segueix el model èpic dels Annals d'Enni. POESIA LÍRICA I HORACI La poesia lírica: La poesia lírica rep el seu nom de la lira grega, instrument amb què s'acompanyaven aquests poemes, caracteritzats pel seu caràcter personal i emocional. En la lírica, el poeta s'expressa en primera persona ("jo") i es dirigeix a un "tu" amb voluntat d'influir-hi.

A Roma, la lírica té dues branques: una primitiva i oral, d'origen itàlic i ara gairebé desapareguda, i una altra de culta, inspirada en models grecs i transmesa textualment. Aquesta darrera es desenvolupa especialment al segle I a.C. amb poetes com Catul i els anomenats neotèrics, terme utilitzat de manera despectiva per Ciceró per criticar els qui abandonaven la tradició romana a favor de la grega. La lírica antiga inclou diversos subgèneres de poesia subjectiva, com l'epigrama i l'elegia, diferenciant-se de gèneres objectius com l'èpica o la didàctica. Els epigrames eren inicialment inscripcions breus en pedra, amb finalitats comunicatives.

Amb el temps, esdevingueren composicions curtes amb temes socials o amorosos, sovint humorístics, escrits en dístic elegíac (hexàmetre + pentàmetre). Catul en conserva alguns dels primers exemples en llatí. Horaci: Quint Horaci Flac va néixer l'any 65 a.C. a Venúsia, al sud d'Itàlia, en una família humil. El seu pare, un esclau alliberat, li va proporcionar una educació privilegiada, primer a Roma i després a Atenes. Després de lluitar amb els republicans a Filipos, fou amnistiat per August, però va perdre les terres familiars.

Va treballar com a funcionari, fins que Virgili el va introduir al cercle de Mecenes, que li proporcionà seguretat econòmica i una finca rural, fet que li permeté dedicar-se a la poesia. Va rebutjar càrrecs públics i morí poc després que Mecenes. La seva producció poètica es divideix en quatre blocs principals. En primer lloc, les Sàtires (Sermones): poemes en hexàmetres que ofereixen una crítica suau i irònica de la societat, amb to burlesc però no agressiu, influenciat per Lucili. Seguidament, les Epodes (Epodes), aquestes combinen sàtira mordent i lírica amorosa, com en el poema Beatus ille, que idealitza la vida senzilla al camp.

En tercer lloc, les Odes (Carmina), influenciades per la lírica grega, tracten temes amorosos (passions lleugeres i dones idealitzades), filosòfics (vida serena i moderació) i patriòtics (exaltació de Roma, August i els mos maiorum). I, per últim, les Epístoles (Epistulae): cartes poètiques amb reflexions sobre ètica, felicitat i poesia. L'obra més rellevant és l'Ars poetica, un tractat sobre teoria literària. També va escriure el Cant Secular (Carmen Saeculare), un himne oficial encarregat per August.

Els seus tòpics literaris més coneguts són: carpe diem (gaudeix del present); tempus fugit (el temps s'escapa ràpidament); aurea mediocritas (cerca la mesura i equilibri, evita excessos); frugaliter (idealització d'una vida senzilla i autosuficient); non omnis moriar i exegi monumentum aere perennius: la poesia és eterna, sobreviu al poeta. POESIA ELEGÍACA I OVIDI La poesia elegíaca: L'elegia és una forma poètica que s'origina a la Grècia jònica del segle VII a.C. i es caracteritza pel seu metre específic, el dístic elegíac, format per un hexàmetre i un pentàmetre.

Inicialment, aquesta poesia abordava temes molt diversos, com qüestions amoroses, reflexions socials o esdeveniments històrics, i sovint s'interpretava amb acompanyament musical, com la lira o la flauta. Els primers models grecs d'elegia són poetes com Mimnerm i Soló, als quals s'hi afegeixen més tard els alexandrins del segle III a.C., que aporten una major concentració en temes amorosos i mitològics. Quan la tradició elegíaca arriba a Roma, experimenta una evolució notable. Poetes com Catul introdueixen una veu més subjectiva i íntima, reinterpretant els mites des d'una perspectiva personal.

Durant l'època d'August, l'elegia amorosa arriba al seu màxim esplendor amb autors com Tibul, Properci i, sobretot, Ovidi. Aquest últim amplia els límits del gènere i, en el seu exili, crea una elegia dolorosa que reflecteix el sofriment personal, deixant una empremta decisiva en la concepció moderna d'aquesta poesia. Ovidi: Publi Ovidi Nasó, nascut a Sulmona l'any 43 aC, va ser un dels grans poetes del segle d'or de la literatura llatina. Tot i formar-se en retòrica a Roma, va abandonar la carrera judicial per dedicar-se plenament a la poesia, gràcies a la seva estabilitat econòmica.

A diferència d'altres poetes com Virgili o Horaci, vinculats al cercle de Mecenes i al poder augustal, Ovidi va mantenir una certa independència i es va relacionar amb el cercle de Messala Corví. La seva obra reflecteix fidelment els costums i la visió del món de l'alta societat romana. Va conrear diversos gèneres poètics. En la poesia elegíaca d'amor destaquen Amores, un conjunt d'elegies que tracten l'amor amb to desenfadat i sensual, i Heroides, on dones mítiques escriuen cartes als seus amants absents, mostrant una gran sensibilitat psicològica.

En la poesia didàctica amorosa sobresurt Ars amatoria, un manual de seducció dividit en tres llibres, que escandalitzà l'emperador August per promoure amors extramatrimonials i un paper actiu de la dona. Aquest poema, juntament amb un possible error personal relacionat amb la família imperial, portà Ovidi a l'exili l'any 8 dC a Tomis, al Mar Negre. Des d'allí, escriví Tristia i Pòntiques, poemes elegíacs de lament i súplica en què mostra el dolor pel desterrament i la nostàlgia de Roma. La seva obra més important és Les metamorfosis, una epopeia mitològica de quinze llibres i uns 12.000 versos, on narra prop de 250 mites amb un fil comú: la transformació.

El poema, que abasta des de la creació del món fins a la divinització de Juli Cèsar, és una síntesi brillant de la mitologia grega i romana i destaca per la seva varietat d'estils i tons. Aquesta obra tingué una influència decisiva en la literatura i les arts posteriors. Altres textos destacats inclouen Remedia amoris, una mena d'antídot contra l'amor, i Medicamina faciei feminae, un breu tractat de cosmètica femenina, que reforça la temàtica de la bellesa i el plaer. Ovidi morí l'any 17 dC, encara en exili i sense haver estat perdonat per August.

HISTORIOGRAFIA ROMANA I TIT LIVI La historiografía romana: La historiografia romana no es considerava una ciència, sinó un gènere literari basat en la narració versemblant. S'estructurava a partir de fets concrets, personatges destacats, discursos i escenes dramàtiques. A més d'explicar el passat, pretenia transmetre valors morals i oferir exemples de conducta útils per als homines publici (homes públics). Aquest model s'inspira en la tradició grega, nascuda amb Heròdot i Tucídides al segle V a.C., però a Roma es desenvolupa a partir del segle III a.C., coincidint amb les guerres púniques.

Els primers historiadors romans van escriure en grec i seguien l'estil dels Annales maximi, unes recopilacions oficials de fets anuals. Per això, els primers autors romans es coneixen com a annalistes i les seves obres com a Annals. Un dels autors més destacats és Cató, que amb les seves Origines va ser el primer a escriure història en llatí. En aquesta obra combina llegendes i història per exalçar els mores maiorum (costums dels avantpassats) i transmetre pietas. Molts historiadors romans, com Cató o Tàcit, van ser antics polítics, i veien la història com una eina per reflexionar sobre el poder i la moral pública. Tit Livi: Titus Livi va néixer cap al 59 a.C.

a Patavi (Patavium) i va morir el 17 d.C. Es va dedicar a la retòrica, la filosofia i, sobretot, a la historiografia. Va escriure durant més de quaranta anys la seva obra "Ab urbe condita", una extensa narració sobre la història de Roma des dels seus orígens fins a la seva època. De 142 llibres que formaven l'obra, només es conserven 35. Arriben fins a nosaltres els resums anomenats "periochae" o "epitoms". Livi va gaudir de l'amistat de August i va participar en el programa de regeneració moral de Roma, basat en els mores maiorum. L'objectiu de Livi era recuperar el passat de Roma per exaltar-la i tornar l'orgull de ser romà.

Volia demostrar que Roma havia estat destinada a ser el centre del món des del seu naixement. Els mètodes de Livi tenen certes limitacions que afecten la veracitat històrica de la seva obra: no va tenir carrera política, cosa que reflecteix una incomprensió del funcionament del govern romà, tampoc va tenir accés als documents oficials, així que va utilitzar obres d'historiadors anteriors sense aplicar-hi gaire esperit crític i va intentar entendre els fets a través de la psicologia dels protagonistes. Un exemple clar és Anníbal, presentat com a model de perfídia.

Livi va intentar acostar la prosa històrica a la poesia, utilitzant un estil que sovint inclou elements de patetisme per descriure les emocions dels protagonistes. La qualitat literària de la seva obra és destacada, amb una gran varietat d'estils. Altres historiadors destacats són C. Julius Caesar, autor de "De bello Gallico" i "De bello Civile", i Suetoni, amb la seva obra "La vida dels 12 Cèsars". L'ORATÒRIA I CICERÓ L'oratòria romana: L'oratòria, va ser una habilitat fonamental tant a Grècia com a Roma. A Grècia, al segle V aC, els primers autors importants en l'oratòria van ser Lísias i Demòstenes, que van establir les bases de l'art de parlar en públic.

A Roma, l'ensenyament superior es feia a les escoles de retòrica (scholae rhetoricae), on els mestres ensenyaven la tècnica de l'oratòria, un conjunt de normes i procediments tradicionals per parlar en públic. Aquesta habilitat era essencial per als futurs advocats i polítics, ja que dominar l'oratòria era considerat una "conditio sine qua non", és a dir, una condició indispensable per tenir èxit en la vida pública. La història de l'oratòria romana es pot reconstruir gràcies a Ciceró, un dels oradors més grans de l'antiguitat, que en la seva obra "Brutus" recull els principals oradors de la seva època.

L'oratòria romana comença amb Marc Porci Cató, qui va ser el primer a deixar discursos escrits. Durant el segle II aC, la cultura romana va adoptar influències gregues, convertint l'oratòria en un model a seguir . Els oradors romans havien d'aprendre a elaborar tres tipus de discursos: els "genus iudiciale", destinats a defensar o acusar algú davant un tribunal; els "genus deliberativum", que buscaven influir en les decisions polítiques; i els discursos cerimonials, entre els quals destaquen els discursos funeraris del "genus laudativum".

A més de ser un gran orador, Ciceró va teoritzar sobre l'oratòria en el seu tractat "De Oratore", on estableix cinc parts de la tècnica oratòria: "inventio" (la recerca d'arguments), "dispositio" (l'organització del discurs), "elocutio" (la recerca de l'expressió formal), "memoria" (la tècnica de memorització) i "actio" (la posada en escena). Ciceró: Ciceró fou un destacat polític, orador i escriptor de l'etapa final de la República romana. Nascut a Arpínum l'any 106 aC dins de l'ordo equester, va rebre una excel·lent formació en dret, oratòria i filosofia a Roma i després a Grècia, on aprofundí en la cultura hel·lènica.

Es donà a conèixer amb els discursos In Verrem contra el corrupte governador Verres, fet que inicià una carrera política brillant que el portà a assolir totes les magistratures del cursus honorum "suo anno", fins arribar a cònsol l'any 63 aC, tot i ser homo novus. Oposat a Cèsar i al primer triumvirat, fou exiliat, però posteriorment tornà i governà Cicília (51 aC). Després de la victòria de Cèsar a la guerra civil, es retirà de la política per dedicar-se a escriure. L'any 44 aC, arran de l'assassinat de Cèsar, atacà Marc Antoni amb les Filípiques, motiu pel qual fou executat l'any següent per ordre del segon triumvirat.

Va esdevenir famós pels seus discursos, entre els quals es destaquen tres per la seva importància històrica i política. Les Verrines (In C. Verrem) van ser pronunciades contra Gai Verres, un governador corrupte, i van marcar l'inici de la seva carrera com a orador. Les Catilinàries (In L. Catilinam), pronunciades durant el seu consolat, van ser decisius per desbaratar el complot de Catilina, mentre que Les Filípiques (In M. Antonium orationes Philippicae), dirigides contra Marc Antoni, van ser determinants per la seva enemistat amb ell, fet que va acabar amb la seva mort l'any 43 aC.

També va defensar la llei que atorgava poders extraordinaris a Pompeu en Pro lege Manilia i va defensar la cultura i la poesia en Pro Archia poeta. A banda de la seva activitat política i oratòria, Ciceró va realitzar una gran aportació teòrica sobre l'oratòria. En obres com Brutus va donar a conèixer la història d'eloqüència a Roma, des dels orígens fins als dies de Ciceró. I, en obres com De oratore i Orator, va reflexionar sobre l'art de parlar en públic, destacant que l'orador perfecte ha de combinar tres elements: una disposició natural, una sòlida cultura, especialment en dret, filosofia i història, i una gran tècnica en l'oratòria.

També va influir notablement en la filosofia, adoptant una postura eclèctica, però influenciat pel pensament de Plató i Sòcrates. La seva producció filosòfica inclou tractats polítics com De Republica, que reflexiona sobre l'Estat ideal, tractats morals com Tusculanae disputationes, De senectute i De amicitia, on aborda temes com la mort, la vellesa i l'amistat, i tractats religiosos com De natura deorum, dedicat a l'estudi de la natura i l'existència dels déus. A més, va deixar una rica correspondència de gènere epistular amb gairebé 900 cartes, agrupades en col·leccions com Ad familiares, Ad Atticum, Ad Quintum fratrem i Ad M.

Brutum, que ens permeten conèixer la seva vida personal i les seves relacions amb els altres pensadors i polítics de l'època.