Ciutats Romanes a Hispània: Empúries, Tarraco, Barcino, Ilerda i Emerita Augusta

I 72 flashcards i 49 preguntes més al document.

Text del document

Llatí II 1 Ciutats romanes 1. Empuriae L'Empordà, per la seva situació geogrà ca, ha estat pas de moltes civili<acions i totes, en major o menor mesura, hi han deixat empremta. Les restes arqueològiques d'Empúries, a l'Escala (l'Alt Empordà), són un testimoni de la presència dels grecs i dels romans a casa nostra durant segles. Aquest jaciment, que va començar a excavar-se o cialment fa cent anys, és un dels recintes arqueològics més importants de la Mediterrània i s'hi pot visitar l'única colònia grega conservada a la península Ibèrica. Fem un salt en el temps i vegem quina ha estat la història d'aquestes terres, habitades des d'abans que arribessin grecs i romans. a.

Els pobladors ibers de l'Empordà Tot sembla indicar que aquesta zona estava habitada, des de l'edat del bronze, per unes tribus indígenes, els indigets, que tenien una cultura i una economia molt poc desenvolupada, basada principalment en una agricultura i una ramaderia de subsistència. Aquestes tribus vivien en diversos enclavaments situats en les elevacions que ressortien entre els aiguamolls. Un d'aquests assentaments es trobava en un petit istme, on hi ha el poble de Sant Martí d'Empúries. Sabem que, durant el segle VII aC, aquest nucli de poblament ja va tenir unes primeres relacions comercials amb els fenicis, els etruscos i els grecs.

Anys després, uns comerciants, procedents de Focea, instal·laren un assentament grec en aquestes terres amb una clara nalitat comercial. Aquest substrat indígena evolucionà cap al que es coneix amb el nom de cultura ibèrica. b. L'Empòrion grega Cap a l'any 600 aC, els primers navegants grecs arribaren a les costes catalanes. Procedien de Focea, a l'Àsia Menor. L'objectiu d'aquests foceus era ampliar les seves relacions comercials i coloni<ar noves terres. És així que s'embarcaren i crearen un seguit de colònies al llarg de la costa mediterrània, una de les quals va ser Massàlia (a l'actual Marsella, França).

És a través de Massàlia que els grecs, travessant el cap de Creus, arribaren a la costa catalana. Primer van desembarcar en una petita illa que avui està del tot unida a la costa i correspon al poblet medieval de Sant Martí d'Empúries. Aquest era un lloc estratègic situat entre l'antiga desembocadura del riu Fluvià i una fondalada litoral, al sud, que constituïa un port natural. Era un emplaçament segur i fàcil de defensar, tot i que els grecs no van tenir con ictes amb les tribus que ja vivien a la zona. Aquest primer Llatí II 2 assentament va anomenar-se Palaiàpolis, que signi ca "ciutat antiga".

A partir de la segona meitat del segle VI aC, aquest antic enclavament es va consolidar i l'augment de població grega situada en aquest indret va fer que s'hagués de buscar un assentament més gran. Per això van fundar una "ciutat nova", a terra ferma, a la línia de la costa, anomenada pels arqueòlegs Neàpolis. Aquest establiment va tenir una funció comercial i així ho demostra el seu nom, Empòrion, que en grec vol dir "port comercial". Empòrion es va desenvolupar gràcies a la prosperitat de l'activitat comercial amb els pobles de la Península, va créixer i va esdevenir una veritable ciutat portuària, amb les seves institucions, i un important nucli urbà.

Tot i això, la seva superfície no va superar mai les quatre hectàrees. A les restes de la Neàpolis grega s'hi entra travessant una muralla que es va aixecar al segle II aC, en un moment de força prosperitat. Dins del recinte emmurallat hi havia una torre molt alta, la talaia, que permetia veure el que passava fora dels murs. Un dels primers espais que es poden visitar és l'Asklepieion, un centre terapèutic i religiós consagrat al déu de la medicina: Asclepi per als grecs, Esculapi per als romans. Aquest constava de tres temples i un edi ci per als malalts que hi anaven a curar-se, i on experimentaven un somni sagrat que els sacerdots interpretaven.

A partir d'aquí decidien el tractament més apropiat. Dins d'un dels temples hi havia l'estàtua de marbre del déu Asclepi, de més de dos metres d'alçada. Va ser trobada l'any 1909 a l'interior d'una cisterna, i avui es pot visitar al Museu d'Empúries. A prop hi ha el Serapieion, un santuari dedicat a Isis i a Zeus Serapis, divinitats d'origen egipci. No ens ha d'estranyar la presència d'aquest temple, ja que l'intercanvi comercial amb Empúries va ser molt gran i ns aquí arribaven també comerciants d'Orient. Les excavacions també ens permeten veure les restes d'un centre urbà format per una àgora i una estoa, situats a la zona on s'encreuaven els dos carrers principals de la ciutat.

L'àgora era la plaça pública on hi havia els edi cis més importants de la ciutat. Aquí els grecs feien assemblees, celebraven judicis, passejaven... Al costat de l'àgora hi havia una mena de centre comercial actual, anomenat estoa. Era un edi ci de dos pisos on els habitants d'Empòrion anaven a passejar o a comprar a les botigues, en les quals podien trobar queviures, objectes de ceràmica o peces de roba. Actualment es poden observar les bases de les columnes que formaven la seva porxada. A Empòrion també hi havia un petit mercat (macellum), articulat al voltant d'una gran cisterna d'ús públic.

No hem d'oblidar que a la zona hi plovia poc i l'abastament d'aigua era un problema important per als grecs. A les cases no hi havia aigua potable, tot i que Llatí II 3 algunes disposaven d'un pou al pati interior. Sovint calia recórrer a l'ús de cisternes públiques on anava a parar l'aigua de pluja que queia de les teulades dels edi cis. A la Neàpolis grega podem contemplar restes de ltres per depurar les aigües: eren unes àmfores plenes de materials ltrants, com ara la sorra o la grava, amb un ori ci a la base. L'aigua, un cop utili<ada, passava a un sistema de clavegueram que la canali<ava ns al mar. També es conserva una part d'aquest clavegueram.

Pel que fa als habitatges privats, podem apreciar les restes d'alguns habitatges familiars, articulats al voltant d'un pati central i decorats amb mosaics i pintures. Fora del recinte podem apreciar una escullera hel·lenística, situada a la platja de Sant Martí, que data del segle II-I aC. Tot i que popularment es coneix com a moll grec, fou construïda poc després de l'arribada dels romans a causa de la intensi cació del trànsit comercial. Aquesta escullera va ser construïda per tal de tancar el port per la banda oberta al mar. c. La ciutat romana d'Emporiae Al segle III aC entren en escena els romans.

L'any 218 aC, amb motiu de la Segona Guerra Púnica, un exèrcit romà comandat per Gneu Corneli Escipió desembarcà al port d'Empúries amb l'objectiu de tancar el pas per terra a les tropes cartagineses que ja es trobaven a la ciutat de Sagunt (València). L'any 195 aC, Marc Porci Cató va instal·lar un campament militar a Empúries. Els romans van guanyar els cartaginesos i van enfortir les seves posicions a la Mediterrània. El campament romà es va convertir de nitivament en ciutat, i en època de l'emperador August (segle I aC) la ciutat grega i la romana es van unir físicament i jurídicament sota el nom de Municipium Emporiae.

De la ciutat romana d'Empúries se n'ha excavat gairebé un 25 %, però tot i això es pot veure clarament la seva estructura: un rectangle amb un perímetre de 700 metres per 350 metres, amb una superfície de 22,5 hectàrees delimitades per una muralla, que formava part del sistema defensiu de la ciutat. La xarxa viària era molt regular, amb dos carrers principals que creuaven la ciutat: el cardo (de nord a sud) i el decumanus (d'est a oest). Cal destacar el bon estat de conservació d'una part de la muralla amb una de les portes de sortida de la ciutat.

Es tracta d'un mur recte, sense torres i amb dues parts ben diferenciades: la inferior, feta amb grans blocs de pedra, i la superior, construïda amb una mena de formigó format per calç, sorra i pedres petites. La zona més espectacular és la del fòrum, una gran plaça descoberta, envoltada per un pòrtic, on es trobaven els principals edi cis públics de la ciutat. El primer que es veia en entrar al fòrum era el temple capitolí, aixecat damunt d'un podi, més enlairat que la resta d'edi cis tal com corresponia al seu rang. Sembla que estava dedicat a Júpiter, Juno i Minerva. En època d'August s'edi caren dos petits temples, dedicats al culte imperial.

Llatí II 4 Aquesta part nord del fòrum estava envoltada per una construcció en forma de U, formada per un pòrtic, la part exterior, i un criptopòrtic, una part subterrània que feia la funció de maga<em. A la banda est del fòrum hi havia els edi cis administratius: la basílica, on es feien judicis, i la cúria, on es prenien les decisions polítiques A la banda oest hi havia les botigues comercials, anomenades tabernae pels romans. Eren locals senzills, amb un taulell amb uns dipòsits interiors on s'emmaga<emaven diferents productes com ara l'oli, el vi i el gra. Situades no gaire lluny del fòrum hi havia les termes, descobertes l'any 2000.

Eren uns establiments destinats a la higiene personal, però també eren un lloc de reunió social. Com a curiositat has de saber que la majoria de cases no tenien lavabo i molts romans anaven a fer les seves necessitats a unes latrines, també públiques, que hi havia a les termes. Aquestes latrines tenien prou capacitat per a unes quantes persones que feien les seves necessitats tot fent petar la xerrada. Com es netejaven? Doncs hi havia un esclau que portava una esponja que anava netejant després de cada ús. A les termes, a més, s'hi podien practicar exercicis gimnàstics o gaudir d'un bon massatge i de tractaments amb ungüents i perfums.

Els esclaus tenien cura de les instal·lacions, renovaven l'aigua de les piscines i eren els encarregats de mantenir la temperatura de les calderes. Recorda que la calefacció de les diferents sales s'obtenia gràcies a l'aire calent que, procedent d'un forn, s'escampava per sota del paviment. De la ciutat coneixem també l'existència de grans domus privades, estructurades a partir d'espais oberts que proporcionaven llum a les estances del voltant i recollien l'aigua en grans cisternes subterrànies. Les espectaculars restes de les domus que avui podem visitar a Empúries, amb grans jardins interiors i bellament decorades amb mosaics i pintures, corresponen a romans benestants.

La societat emporitana tenia una estructura molt jerarqui<ada i la posició social marcava les condicions de vida de les persones. Els romans que tenien un nivell de vida més alt eren els que controlaven les principals activitats econòmiques. L'activitat comercial era el principal motor econòmic d'Empúries, al voltant del seu port es generava un volum de negocis prou important perquè alguns romans tinguessin un alt poder adquisitiu.

A la ciutat, però, també hi havia altres grups amb una posició social menys favorable que no vivien en uns habitatges tan luxosos sinó en blocs de pisos, les insulae, on s'amuntegaven diverses famílies en unes condicions que no tenien res a veure amb les luxoses domus romanes. Les insulae tenien un pati central que donava llum i ventilava els habitatges i les estances que hi havia al seu voltant. Molts pisos no disposaven d'aigua corrent i havien de fer servir l'aigua de les fonts públiques. Els espais inferiors estaven ocupats per botigues o tallers que també s'apro taven com a habitatges per la gent que hi treballava.

Llatí II 5 Ubicada a la zona residencial hi havia una de les cases més importants de la ciutat, que els arqueòlegs han anomenat "Domus 1" coneguda també com la "Domus dels mosaics". S'articulava al voltant d'un pati central (atri) al qual s'accedia des del carrer a través d'un passadís. L'atri era un espai obert que també servia per donar llum a les cambres del voltant. Aquestes solien tenir el terra pavimentat amb mosaics i les parets s'arrebossaven amb calç que posteriorment es pintava amb escenes vistoses. Aquesta casa també disposava d'una altra zona, més senzilla, amb unes estances més petites i no tan ben decorades, on treballaven i vivien els servents.

També es pot visitar el peristil i el criptopòrtic d'aquesta domus romana, que és la més important del conjunt arqueològic. S'han trobat, també, dues grans cases amb amplis atris i peristils que reben els noms de Domus 2 i Domus de l'Ara del gall, a causa de l'altar domèstic que es va trobar a l'entorn de la casa, decorat amb un gall pintat. Empúries es va dotar també d'edi cacions de caràcter públic destinades al temps d'oci dels habitants. Així es va construir un am teatre, fora del recinte emmurallat, amb capacitat per a 3.000 espectadors que s'asseien en una graderia de fusta.

Tenia un espai, de forma oval, destinat a l'arena, on se celebraven, entre altres espectacles, lluites de gladiadors o simulacions de caceres d'animals. Al costat de l'am teatre hi havia la palestra o gimnàs on es podien fer tota mena d'exercicis físics i tenir cura del cos. Pel que fa al cementiri, podem parlar d'una gran necròpoli en els vessants oest i sud de la ciutat. Aquí els romans dipositaven les urnes amb les cendres dels seus difunts en petites fosses.

A partir del segle I dC, Empúries va patir una lenta decadència que va ser propiciada per diferents factors entre els quals cal destacar la progressiva inutili<ació del port pels sediments aportats pel Fluvià i els consegüents canvis dels uxos comercials en les rutes marítimes. A més, Empúries va anar quedant en un segon pla davant el creixement de ciutats com Tarraco o Barcino. Tant la ciutat romana com la Neàpolis es van anar despoblant i nalment la ciutat es va replegar altre cop en el petit promontori de l'actual Sant Martí d'Empúries. 2.

Tarraco L'any 218 aC, els romans van desembarcar a la colònia grega d'Empúries i segons la tradició un any més tard Publi Corneli Escipió va fundar un campament militar a Tarraco. Llatí II 6 D'aquí que Plini anomeni Tarraco amb el nom de Scipionum opus. Aquest territori era habitat anteriorment per la tribu ibera dels cessetans. Els romans van escollir aquest indret perquè hi podien disposar d'un port i també perquè hi havia un turó rocallós que oferia unes característiques perfectes per a la defensa. Tarraco va esdevenir la base principal de les campanyes militars a la Segona Guerra Púnica.

Un cop acabada aquesta guerra, es va construir una ciutat i s'hi van fer les primeres obres públiques, especialment les muralles. Aquests dos elements, port i recinte emmurallat, van afavorir un ràpid desenvolupament de la ciutat, que va desembocar en la concessió de l'estatut de colònia de dret romà per part de Juli Cèsar l'any 45 aC, fet que després fou corroborat per August, que li va atorgar el nom o cial de Colonia Iulia Vrbs Triumphalis Tarraco. També es va convertir en capital de la província de la Hispània Citerior i, més tard, de la Tarraconense.

August s'hi va instal·lar durant un parell d'anys per poder dirigir les campanyes militars contra els càntabres i els àsturs i Tàrraco va esdevenir durant aquest temps la capital de l'Imperi romà. En aquesta època es va produir una gran transformació urbanística, amb la construcció d'edi cis i infraestructures d'acord amb la importància que tenia la colònia. La vitalitat de la ciutat de Tàrraco es mantingué en plenitud ns a mitjan segle III dC. A partir d'aquest moment, s'inicià un procés de recessió com a conseqüència de la crisi general i de les primeres onades d'invasors germànics.

Tàrraco va ser el centre neuràlgic de la millor època de l'Imperi romà i els seus millors monuments daten d'aquella època. Alguns d'aquests monuments constitueixen peces úniques del patrimoni de la humanitat. a. Estructura i govern de la ciutat En el moment de la seva màxima esplendor, la ciutat de Tàrraco va arribar a tenir 70 hectàrees de superfície i es calcula que entre 25.000 i 30.000 habitants. El difícil relleu geogrà c de l'indret va provocar que la ciutat s'apartés de l'estructura urbanística típica de les ciutats romanes. La part superior estava formada per tres terrasses esglaonades.

A la primera terrassa, la zona de l'emplaçament actual de la catedral, s'hi va erigir el temple dedicat a August divini<at. La segona terrassa l'ocupava el fòrum provincial amb els edi cis administratius necessaris per al govern de la província i a la tercera terrassa hi havia el circ que ocupava tota l'amplada determinada per la muralla. Finalment, a la part inferior de la ciutat, ns a tocar el port, hi havia la zona residencial, les termes, el teatre i el fòrum de la colònia. Llatí II 7 Pel que fa a l'organi<ació de Tàrraco, cal dir que la base del govern de la ciutat era una assemblea d'un centenar de persones anomenades decurions.

Els decurions eren votats entre els ciutadans i el càrrec era vitalici. Per poder ser escollit calia tenir una fortuna familiar. Aquest consell nomenava dos decurions que feien de cap de la ciutat durant un any, els duumvirs. Aquest càrrec es limitava a un any per evitar l'acumulació de poder. Els decurions també elegien els edils, que eren els encarregats de les obres públiques, del proveïment i dels mercats; i els qüestors, encarregats de les nances. Cada cinc anys, els duumvirs feien el cens de la ciutat: apuntaven el nombre d'habitants i els diners que tenien. A partir d'aquestes dades, es cobraven els impostos. b.

Monuments al casc urbà Recinte emmurallat La colònia estava emmurallada des del començament, ja que va esdevenir la principal base militar romana per a les operacions de la Segona Guerra Púnica. És per aquest motiu que la primera gran edi cació que van bastir els romans van ser les muralles. Hi podem diferenciar dues fases de construcció: En la primera fase, datada en els primers anys de la presència romana (segle III aC), la muralla tenia una amplada de 4 m i 6 m d'alçada i estava reforçada amb torres de planta rectangular de les quals en coneixem tres: la de Minerva, la del Cabiscol i la de l'Arquebisbe.

En la segona fase (segle II aC) es va ampliar la muralla, a causa de les campanyes militars del cònsol Cató contra les revoltes de les tribus indígenes. En aquesta fase es va augmentar l'amplada de la muralla ( ns a 6 m) i l'alçada ( ns a 12 m). Sembla que la muralla va arribar a tenir una longitud de quatre mil metres, però actualment només se'n conserva una cinquena part, que correspon a la part alta. Quant a les portes d'accés, només en coneixem una, situada molt a prop de la torre de Minerva, encara que fortament afectada per actuacions arquitectòniques posteriors.

Circ El circ era l'edi ci destinat a les curses de cavalls i carros i estava situat entre la via Augusta i el fòrum de la província, a la zona alta. Tenia una forma allargada amb els costats curts corbats. Feia uns 325 m de longitud i ns a 115 m d'amplada i es calcula que tenia una capacitat per a entre 20.000 i 25.000 espectadors. El circ de Tàrraco es va construir al segle I dC, sota el mandat de l'emperador Domicià, i té la particularitat d'haver-se construït dins de la ciutat, cosa per la qual té algunes característiques arquitectòniques especials.

Està considerat com un dels circs més ben conservats d'Occident, tot i que part de la seva estructura continua oculta sota vells edi cis del segle XIX. De fet, una de les torres del fòrum provincial, la torre del Pretori, Llatí II 8 oculta les escales que permetien el pas de la ciutat baixa ns al fòrum provincial a través del circ, amb el qual estava comunicat per passadissos subterranis. Am teatre L'am teatre, segons les últimes troballes epigrà ques, sembla que va ser construït a començament del segle II dC. Es troba fora muralles i molt a prop de l'actual platja del Miracle. Té una planta el·líptica de 130 × 102 m i una capacitat per a 14.000 espectadors.

L'am teatre tenia dos elements funcionals fonamentals: l'arena, que mesurava 62 × 39 metres i era on es desenvolupaven els espectacles, al centre, i la cauea o graderia, on se situava el públic. Aquestes grades van ser construïdes damunt d'un pòdium per protegir els espectadors quan se celebraven espectacles amb la participació de feres. La situació d'aquest edi ci al vessant del turó que baixa ns al mar, va permetre d'apro tar la pròpia roca natural per a la construcció d'un sector de les grades. Per a la resta, es va fer imprescindible bastir grans estructures mitjançant arcs i voltes.

Per sota de les graderies hi havia una sèrie de passadissos que comunicaven amb els sectors de les graderies mitjançant unes portes d'accés o uomitoria. Sota el nivell de l'arena hi havia uns fossats destinats a ubicar serveis auxiliars de l'am teatre i dels espectacles que s'hi desenvolupaven. Teatre Es va construir a la zona portuària, molt a prop del fòrum de la colònia. Apro tava el pendent del terreny per a la cauea. Malgrat les contínues destruccions, encara conserva part dels tres elements estructurals que de neixen un teatre romà: la cauea, l'orchestra i la scaena. Del gran mur del fons (scaenae frons) s'ha conservat la fonamentació.

En aquest mur s'obrien tres portes (ualuae) per permetre l'entrada i la sortida dels actors. Es conserven també els forats per encaixar els pals verticals destinats a fer abaixar i apujar el teló mitjançant un sistema de politges. Pel que fa a la cauea, les estructures visibles en l'actualitat es corresponen amb les cinc primeres graderies entorn de l'orchestra, que era l'espai destinat a les personalitats de més rang (senadors, magistrats...).

Fòrum provincial i fòrum de la colònia A causa de la capitalitat de Tàrraco, hem de parlar de la presència de dos fòrums: un per resoldre els assumptes de la província de la Hispània Citerior i l'altre, el fòrum de la colònia, per als assumptes propis de la ciutat. El fòrum provincial ocupava la zona alta de Tàrraco i tenia unes dimensions de 320 × 175 metres. L'accidentada topogra a del terreny en aquest sector de la ciutat va comportar Llatí II 9 l'execució de grans treballs d'anivellament: les terrasses de què s'ha parlat més amunt. Part dels seus murs són visibles encara en nombrosos punts del casc antic de la ciutat.

El fòrum provincial era un centre administratiu i religiós estructurat en diversos espais. A la terrassa superior hi havia una plaça porticada amb un temple dedicat al culte de l'emperador. Actualment la zona està ocupada per la Catedral i les cases del voltant. A la terrassa del mig hi havia una plaça de grans dimensions envoltada d'un pòrtic amb columnes que acollia la seu del govern de la província i diversos edi cis administratius. La zona central de la plaça estava enjardinada i decorada amb escultures de personatges il·lustres. Als seus extrems hi havia unes torres conegudes amb els noms de torre de l'Audiència i torre del Pretori.

El fòrum de la colònia es trobava a la part baixa de Tàrraco. Aquí es concentrava tota l'activitat pública de la ciutat. S'ha documentat una primera plaça amb un temple dedicat a la Tríada Capitolina (Júpiter, Juno i Minerva) però més tard va patir una transformació urbanística i es va annexar una nova plaça amb una basílica de tres naus i una estàtua d'August. També hi havia tabernae i una cúria i la probable existència d'un temple acrediten la seva funció política, jurídica, comercial i religiosa. Aquesta part baixa de la ciutat estava destinada a zona residencial i a aquells edi cis més utili<ats pels ciutadans, com és el cas de les termes.

Monuments a les rodalies de Tàrraco Arc de Berà A uns quants quilòmetres al nord de la ciutat, trobem l'arc de Berà, situat en el traçat de la via Augusta, la calçada romana que unia Tàrraco amb Roma. Es tracta d'un arc senzill, d'una sola obertura, sostingut per vuit pilastres estriades amb capitells corintis, fet amb carreus de pedra calcària local. Per les seves característiques, sembla que va ser construït en època d'August i restaurat a començament del segle II dC per Luci Lucini Sura, un home de gran prestigi a Roma que va viure a Tàrraco —segons consta en la inscripció que hi ha a l'entaulament.

L'arc de triomf és un monument típic de l'arquitectura romana i, originàriament, commemorava el triomf en alguna batalla, d'aquí el seu nom. Generalment constituïa l'entrada monumental a les ciutats i, en el cas de Tàrraco, marcava els límits territorials de la ciutat. Torre dels Escipions També a prop de la via Augusta, a uns sis quilòmetres de Tàrraco, trobem la Torre dels Escipions. Es tracta d'una torre funerària, de planta quadrada, amb tres cossos superposats, de mida decreixent. Llatí II 10 El del mig presenta dues gures en relleu que representen Ayis, una divinitat d'origen oriental associada al culte funerari.

La identi cació errònia d'aquestes gures amb els germans Escipions –que van dirigir les primeres campanyes militars romanes per a la conquesta d'Hispània– va donar origen a la denominació tradicional del monument. El tercer cos formava, a l'interior, una cambra que devia guardar les cendres del personatge o família en honor de qui s'havia erigit el monument. Aqüeducte Una ciutat gran com Tàrraco requeria unes bones infraestructures per donar els serveis bàsics a la població. Per tal de cobrir les necessitats d'aigua, els romans van utili<ar canals d'obra a ras de terra o subterranis, apro tant el pendent del terreny.

Quan havien de salvar desnivells per mantenir la correcta circulació de l'aigua, van desenvolupar la tècnica dels aqüeductes, per mitjà de la qual feien passar la canali<ació damunt d'uns arcs quan calia. L'aqüeducte romà de Tarragona, conegut com a Pont del Diable o aqüeducte de les Ferreres, formava part del conjunt de canali<acions que portaven l'aigua a la ciutat. La seva funció era la de salvar un fort desnivell del terreny en el recorregut de la canali<ació que portava l'aigua des del riu Francolí. Està construït amb carreus de pedra local i presenta dos pisos d'arcades superposades, amb 11 arcs al pis inferior i 25 al superior.

La construcció en arcades està coronada per una conducció, l'specus, per on circulava l'aigua i que, segurament, originàriament era coberta. No hi ha dades concretes que permetin xar la data de construcció d'aquest monument. Sembla, però, que ha de coincidir amb el moment de més esplendor de Tàrraco, és a dir, en època de l'emperador August. Pedrera del Mèdol Per a la construcció de tants edi cis i d'infraestructures, Tàrraco necessitava un gran volum de pedra. Al voltant de la ciutat hi havia diverses pedreres però la més espectacular de totes era la pedrera del Mèdol, situada a uns 9 quilòmetres de la ciutat.

Hi destaca l'agulla del Mèdol, de 16 metres d'alçada, que testimonia el nivell inicial de la pedrera. El trasllat dels carreus a la ciutat es va fer a través de la via Hercúlia, coneguda després com a Via Augusta, que es trobava a escassa distància de la pedrera. 3. Barcino Avui dia Barcelona és una capital amb una gran projecció internacional i es considera una ciutat global per la seva importància cultural, nancera, comercial i turística. És cosmopolita sense perdre la seva essència mediterrània i el seu passat, amb més de dos mil anys d'història. Llatí II 11 a.

Fundació i estructura La fundació de Bàrcino es remunta al segle I aC, aproximadament entre l'any 15 aC i el 5 aC, en època de l'emperador August. Aquest, després de vèncer els càntabres i els àsturs, va projectar la reestructuració del nord-est de la península Ibèrica i va fundar la ciutat de Bàrcino. El primitiu nucli romà estava situat en un petit turó anomenat mons Taber, on hi havia hagut un antic assentament ibèric ocupat pels laietans. El fet d'estar situat en una muntanya oferia bones possibilitats en cas d'haver-se de defensar. Les terres eren fèrtils i aptes per al conreu dels cereals i de la vinya.

També tenia recursos miners com ara l'explotació del ferro i de plata i el fet que controlés l'artèria uvial del Llobregat (Rubricatus) li permetia la sortida de productes i l'entrada d'importacions i manufactures de tota mena. Estava situada a prop de la Via Augusta, la carretera que enllaçava Roma amb el litoral mediterrani de la Península. Disposava d'un port marítim i tenia una pedrera a prop. Las ciutat va rebre l'estatus de colònia i el seu nom complet fou Colonia Iulia Augusta Fauentia Paterna Barcino. Bàrcino no va ser una colònia de grans dimensions: tenia una extensió d'unes 10 hectàrees, uns 100.000 metres quadrats.

Pel que fa al nombre d'habitants, sembla que en tenia pels volts de 2.000. Quant a la seva estructura, Bàrcino tenia unes característiques urbanístiques molt similars a altres ciutats romanes. La seva planta era rectangular, amb els angles retallats per adaptar-se al relleu del turó i delimitada per unes muralles amb quatre portes. D'aquestes portes en sortien els dos carrers principals, el cardo maximus (els actuals carrers de la Llibreteria i del Call) i el decumanus maximus (els actuals carrers del Bisbe i de la Ciutat). A l'encreuament d'aquests carrers hi havia el fòrum, la plaça pública de la ciutat, situada molt a prop de l'actual plaça de Sant Jaume.

Encara avui el poder polític i administratiu de la ciutat resideix en aquesta plaça: l'Ajuntament de la ciutat i el Palau de la Generalitat. Al voltant del fòrum, la ciutat s'organi<ava en illes de cases, seguint el model hipodàmic, amb una quadrícula de carrers secundaris, els cardines i els decumani. b. Espais i edi cis més signi catius Barcelona mai no va tenir ni la població ni el potencial de ciutats com Tàrraco i, per tant, tampoc no s'hi van construir gaires edi cis imponents. No obstant això, gaudia d'un fòrum en el qual s'alçava un gran temple dedicat a l'emperador August, construït pocs anys després de la fundació de la ciutat, a nals del segle I aC.

Era un edi ci de planta rectangular, envoltat de columnes amb capitells d'estil corinti, de les quals se'n conserven quatre a la seu del Centre Excursionista de Catalunya, al carrer Paradís. Estava construït damunt d'un suport, anomenat podium, una part del qual també podem contemplar a l'angle est del carrer Paradís. Llatí II 12 Molt a prop del temple podem visitar l'anomenada "Domus de Sant Honorat", una casa senyorial, de grans dimensions de la qual es conserva un uiridarium, un gran jardí amb diferents elements ornamentals, que estava emmarcat pel peristil amb un lacus o estanyol.

La importància social i econòmica de la família queda palesa per la riquesa decorativa de les estances amb bonics mosaics i pintures al fresc. Vora el fòrum, les excavacions modernes, han posat al descobert unes termes a Bàrcino, a l'actual plaça de Sant Miquel. Després de ser parcialment excavades es van tornar a cobrir i no són visibles. Entre les restes més interessants de les termes cal destacar els mosaics que es poden veure al MAC de Barcelona. Com la majoria de les ciutat romanes, Bàrcino estava envoltada per una muralla, que va ser construïda al segle I aC, poc després de la seva fundació.

Aquesta primera muralla no tenia una nalitat defensiva, sinó més aviat de prestigi i, per aquest motiu, no va ser gaire forti cada. Això va canviar al segle IV dC, època en què els bàrbars feien les seves incursions i es va reforçar la muralla. El nou mur feia tres metres i mig de gruix i nou metres d'alçada, amb unes 76 torres que garantien una defensa molt e caç, i permetien llançar etxes i projectils contra els enemics i, si calia, col·locar-hi ginys de guerra. Les muralles es van construir amb pedra de Montjuïc, però també s'apro taren tota mena de materials de les cases que havien destruït els bàrbars.

És per això que els arqueòlegs han trobat a l'interior dels murs tot de materials i objectes: estàtues, àmfores, restes de tombes, làpides, etc. Malauradament no es conserva sencera, perquè en època medieval va ser apro tada per a la construcció de diverses cases i palaus. De tota manera, se'n poden veure restes al carrer de la Tapineria, on hi ha un angle de muralla i també l'única torre que té forma octoèdrica. Les portes que donaven accés a la muralla eren quatre. Tenien un pas central per a carros i mercaderies, i dos laterals per als vianants. Actualment podem veure la porta Praetoria a la Plaça Nova.

Per abastir d'aigua la ciutat, Bàrcino disposava d'un aqüeducte que obtenia aigua del Besós. Tradicionalment s'havia pensat que hi havia dos aqüeductes, però els darrers estudis arqueològics conclouen que n'hi havia només un i que aquest es desdoblava en arribar a la ciutat per disminuir la força del cabal d'aigua. Fora muralles, a l'actual plaça de la Vila de Madrid, hi ha la Via Sepulcral Romana, que era un vial secundari a banda i banda del qual, entre els segles I i III dC, s'hi enterraven personatges d'un estatus social baix pel tipus de tomba que s'hi ha trobat, les cupae, unes caixes de pedra semicilíndriques amb un espai reservat per posar-hi una inscripció en memòria del difunt.

Llatí II 13 4. Ilerda Lleida és una ciutat amb un llegat històric considerable que, com molts altres llocs de la Península, va sucumbir a l'ocupació romana. Vegem quins són els seus orígens i quin paper ha tingut Ilerda en la història de Roma. a. Orígens i estructura Els orígens de la ciutat de Lleida es remunten a l'època ibèrica, quan era la capital de la tribu dels ilergets i s'anomenava Iltirta, situada al turó de la Seu Vella. Tanmateix, la manca de proves arqueològiques d'aquesta època posa en dubte aquesta teoria.

El primer document que conté la denominació ilerdenses és el bronze d'Àscoli (segle I aC); aquest fet evidencia que a partir d'aquesta data la ciutat adoptà el nom llatí d'Ilerda. No podem parlar amb exactitud del traçat urbà de la ciutat romana, però sí que sabem que la difícil topogra a del nucli urbà, amb una part alta escarpada i una part baixa enclavada en el marge entre el promontori i els dos rius, va condicionar-ne l'estructura, que no seguia els cànons de la majoria de fundacions romanes. Tot i això gaudia d'un emplaçament estratègic per a les comunicacions uvials i terrestres.

Situada en un turó (el de la Seu Vella) i a prop del riu Segre (Sicoris), va ser una important ciutat de pas entre la costa i l'interior de la península. La part més habitada corresponia a l'extrem est de la ciutat, on el terreny era pla. Allà hi devia haver la cruïlla dels dos carrers principals, el cardo maximus i el decumanus maximus. El fòrum era a l'altre extrem de la ciutat, probablement a l'actual plaça de sant Joan. A l'època d'August va obtenir l'estatus de municipium i va ser monumentali<ada. Ilerda pertanyia al districte judicial de Cesaraugusta, l'actual Saragossa. b.

Espais i edi cis d'època romana Els romans van alçar una muralla que abastava el turó de la Seu Vella i la part baixa ns a l'antic curs dels rius Segre i Noguerola, amb una extensió de 23 hectàrees. Les excavacions arqueològiques han permès locali<ar un tram de la muralla en un dels extrems del turó. Té unes mides de sis metres de llargada per dos metres i mig d'amplada, i la fonamentació està prou ben conservada encara avui. Durant la construcció de l'Auditori Enric Granados (entre els anys 1984 i 1987), van sortir a la llum les restes d'una domus urbana d'enormes dimensions, dividida en 27 espais que es pot situar a les acaballes del segle I dC.

Locali<ades a la cantonada entre dos dels principals eixos viaris de la ciutat, davant de l'antic curs del riu Noguerols, hi havia unes termes majestuoses. El seu emplaçament prop del riu afavoria la captació d'aigües i el desguàs posterior. Llatí II 14 Es tracta d'un espai de 1800 m2 distribuït en una palestra i una zona de banys. S'ha documentat un vestibulum, l'apodyterium, el frigidarium i adossat a aquesta sala de banys freds, un espai de planta quadrada amb un hipocaustum, encara en procés d'excavació. c. Fets històrics importants Durant l'època romana, Lleida va ser escenari d'esdeveniments històrics importants.

Un d'aquests fou la batalla entre Cèsar i Pompeu (any 49 aC) en el marc de la guerra civil. Aquest enfrontament apareix descrit pel mateix Cèsar en el De bello civile. La província romana Citerior havia passat a mans de Pompeu, i Juli Cèsar va voler recuperar-la. Després de lliurar batalla amb els pompeians Lluci Afrani i Petreu, establerts a Ilerda, els va vèncer i va recuperar aquesta província. Cal destacar també la revolta d'Indíbil i Mandoni contra la dominació romana al segle III aC. Durant la Segona Guerra Púnica els generals romans Publi i Corneli Escipió van ser derrotats pels cartaginesos.

Asdrúbal va exigir als ilergets diners, el lliurament de la dona de Mandoni i les lles d'Indíbil com a garantia de la seva delitat. Aquestes ostatges van caure a mans dels romans quan aquests es van apoderar per sorpresa de Cartago i aleshores els dos germans van decidir abandonar el bàndol cartaginès i unir- se als romans. Indíbil i Mandoni van induir una revolta general dels ilergets i les tribus aliades contra els mateixos romans en veure les intencions invasores d'aquests, i foren derrotats: Indíbil va morir en la lluita i Mandoni es va poder escapar però fou lliurat als romans i executat. 5.

Emerita Augusta Emerita Augusta (l'actual Mèrida) va ser fundada l'any 25 aC per l'emperador August. El nom d'aquesta colònia ja indica que era un assentament destinat als soldats romans que havien lluitat al nord de la Península: l'adjectiu emeriti vol dir 'retirat amb honor'. Va néixer també com a homenatge al primer emperador de Roma, August. Aquesta seria l'explicació dels dos ètims que formen el topònim llatí. La situació d'aquest assentament era molt bona, ja que era al marge del riu Guadiana (anomenat Anas en aquella època). Enmig d'aquest riu hi havia una illa natural en la qual podia descansar el llarg pont que esdevindria l'eix principal d'entrada a la ciutat.

A més, per aquest punt passaven vies de comunicació importants, com ara la via de la Plata que unia la ciutat amb Asturica Augusta, l'actual Astorga, i era un lloc envoltat de turons que els servien de protecció natural. La seva ubicació responia a motius estratègics, econòmics i administratius, ja que serviria per romani<ar el sud-oest peninsular. Amb aquestes condicions tan favorables es va fundar Emèrita Augusta, que va ocupar una extensió d'unes 80 hectàrees i que va arribar a tenir al voltant de 50.000 habitants. Fou la capital de la Lusitània, una de les tres províncies en què estava dividida Hispània Llatí II 15 en temps de l'emperador August.

Tenia l'estatus de colònia, Colonia Augusta Emerita, la qual cosa signi cava governar-se amb les mateixes lleis que Roma. Arran d'aquest nou estatus jurídic es va anar enriquint econòmicament, urbanísticament i monumentalment, procés que es va accelerar a començament del segle II dC per la in uència dels emperadors hispans Trajà i Adrià. a. Estructura i edi cis de la ciutat La ciutat de Mèrida presentava un model de planta hipodàmica, com la majoria de ciutats romanes. Hi havia dos carrers principals, el cardo i el decumanus, a partir dels quals s'organi<ava la resta de la ciutat. Fixem-nos en aquest plànol per fer-nos una idea de la distribució de la ciutat.

Emèrita Augusta era una ciutat envoltada per una muralla, ja que estava rodejada de pobles indígenes que no sempre acceptaven de bon grat la romani<ació. Aquesta muralla era de tram irregular per raons topogrà ques, amb torres semicirculars de defensa, i comptava amb quatre portes d'entrada que corresponien a les sortides dels dos carrers principals. Paral·lels al cardo i al decumanus hi havia la resta de carrers que distribuïen la ciutat en forma de quadrícula. La ciutat tenia dos fòrums: El provincial, ja que era capital de província. S'hi accedia per l'arc de Trajà, que en la seva època estava recobert de marbre. Aquí hi havia els edi cis destinats a l'administració de la província.

S'hi van trobar restes d'un temple dedicat al culte imperial, datat a la segona meitat del segle I aC. El municipal, on es resolien els assumptes locals. Aquest fòrum es trobava a l'encreuament dels dos carrers principals i estava pavimentat amb lloses de marbre. Hi havia una basílica destinada als afers judicials i també un temple erròniament anomenat temple de Diana, perquè es creu que era dedicat al culte imperial. Una ciutat d'aquestes característiques havia de gaudir dels edi cis públics més importants, sobretot pel que fa a l'oci. Així, Emèrita Augusta tenia un teatre i un am teatre, dins de les muralles, i un circ, situat extramurs.

Pel que fa al teatre, cal dir que és el teatre romà més ben conservat de la Península, amb un aforament per a unes 6.000 persones. La part més espectacular és la scaenae frons, formada per dos cossos de columnes corínties. L'espai que hi havia entre les columnes era guarnit amb escultures. Al davant hi havia l'escenari pròpiament dit, el pulpitum, recobert de fusta, sota del qual es guardaven els elements propis d'escena. Llatí II 16 En la part posterior de l'escena hi havia les cambres, que eren utili<ades pels actors, amb un peristil enjardinat i una petita capella per al culte imperial. Els espectadors es distribuïen, mitjançant passadissos, a les graderies, la cauea.

Els senadors i les màximes autoritats que anaven a les representacions teatrals ocupaven el lloc de màxima preferència, l'orchestra, un espai semicircular, pavimentat amb marbres de colors blanc i blau. Un cop impulsat el cristianisme en el món romà, les representacions considerades paganes van ser suprimides i el teatre va caure en desús ns fa pocs anys. Actualment, en els mesos d'estiu, s'hi celebra un festival de teatre clàssic, que barreja passat i present en un marc de gran bellesa. Els romans eren afeccionats a les lluites de gladiadors, per això en les ciutats romanes prou importants hi havia un am teatre.

Els habitants d'Emèrita Augusta comptaven amb un am teatre amb capacitat per a 15.000 espectadors, inaugurat l'any 8 aC. L'edi ci estava format per una pista central, arena, de forma el·líptica on es duia a terme l'espectacle. Al centre hi havia una gran fossa amb forma de creu que servia de maga<em. L'arena estava envoltada per unes grades. De les tres zones que formaven la cauea només es conserva la inferior, ja que les dues superiors s'utili<aren de pedrera per construir els edi cis del voltant.

La ciutat gaudia d'un dels circs més ben conservats de l'Imperi i un dels més grans, tal com demostren les seves dimensions: uns 400 metres de llargada i uns 100 metres d'amplada, amb una capacitat per a 30.000 espectadors. Va ser edi cat a principis del segle I dC i va tenir ampliacions i restauracions ns al segle VI dC. A causa de les seves dimensions, va ser construït fora muralles. La ciutat també comptava amb nuclis termals, tant públics (thermae) com privats (balneum). A 18 quilòmetres de la ciutat hi ha les termes d'Alange, un important conjunt termal al qual acudien els membres de l'alta societat romana de Mèrida.

El seu estat de conservació és molt bo i avui dia encara continuen oferint els seus serveis. Amb tota la necessitat d'aigua que generaven aquests edi cis públics, juntament amb les termes i les cases privades (algunes tenien aigua corrent), la ciutat de Mèrida necessitava un subministrament d'aigua abundant i regular que el sistema de pous, cisternes i fonts naturals no podia garantir. Calia obtenir i portar a la ciutat aigua de llocs més llunyans. Amb aquesta nalitat hi havia a la ciutat tres aqüeductes: L'aqüeducte de Sant Llà<er, que canali<ava l'aigua dels rierols subterranis del nord de la ciutat.

La part de conducció subterrània es conserva força bé, però de la part externa només en queden tres pilars amb dos dels seus arcs d'unió. Llatí II 17 L'aqüeducte d'Aqua Augusta, que portava aigua a la ciutat en un tram de 16 quilòmetres. L'aqüeducte dels Miracles, el més espectacular i tota una magní ca obra d'enginyeria romana. Data del principi del segle I dC i transportava l'aigua de l'embassament de Prosèrpina situat a uns 5 quilòmetres de la ciutat. Encara en subsisteixen 35 pilars i arcs gegantins de granit i maó. La seva combinació proporciona una agradable impressió cromàtica. L'aqüeducte nali<ava en un castellum aquae a partir del qual es distribuïa l'aigua per la ciutat.

Després de tants anys des de la seva construcció, bona part d'aquest aqüeducte encara resisteix, com si d'un miracle es tractés; d'aquí el seu nom popular. Una altra obra de la perfecta enginyeria romana va ser el pont romà de Mèrida sobre el riu Guadiana. Era el segon pont més llarg de l'Imperi (només superat pel pont romà sobre el Danubi). Tenia 800 metres de longitud, amb 60 arcs, i era considerat com la gran porta d'entrada a la ciutat, ja que era una prolongació del decumanus. Aquest pont tenia un punt de recolzament en una petita illa que hi havia enmig del riu, com passava a Roma amb l'illa Tiberina.

És un pont construït amb carreus de granit, amb arcs de mig punt alternats amb unes petites voltes de mig punt. La funció d'aquestes voltes era que l'aigua no augmentés la pressió d'empenta sobre el pont en les crescudes del riu. En la banda per la qual baixava el corrent, el pont estava proveït d'uns tallamars que, a manera de tascons, tallaven el corrent i desviaven la pressió de l'aigua. Per evacuar totes les aigües brutes que generava la ciutat es va construir un sistema de clavegueram, que solia seguir el mateix itinerari dels carrers, i que desembocava directament al riu Guadiana. Com en tota ciutat romana, Mèrida comptava també amb una necròpolis, on enterraven els seus morts.

Estaven ubicades a prop de les vies que accedien a les portes de la muralla. Hi havia tombes i columbaris amb cavitats per dipositar les urnes funeràries que contenien les cendres dels difunts. Al columbari de la família dels Voconi s'han conservat pintures al fresc que reprodueixen, com si fos un retrat, les persones difuntes. Tots els vestigis de cultura material (aixovar funerari) trobats en excavar les tombes es conserven actualment al Museu d'Art Romà de Mèrida. El museu compta també amb una excel·lent col·lecció d'objectes d'època romana provinents del jaciment arqueològic.