Compendi de Llatí: Autors, Gèneres, Mites, Ciutats i Gramàtica

I 414 flashcards i 286 preguntes més al document.

Text del document

Llatí Horaci OBRA INFLUÈNCIES 5 Horaci va néixer el 65 aC a Venúsia, fill d'un llibert recaptador d'impostos. Va estudiar a Roma i Grècia, i va servir a l'exèrcit de Brutus, però va abandonar el combat. Va tornar a Roma, on va començar a compondre poemes que van cridar l'atenció de Virgili i, més tard, de Mecenes, que el va protegir. Va morir el 8 aC, poc després de la mort de Mecenes. Horaci era un poeta meticulós, amb un estil rigorós i harmoniós. Creia que el poeta havia de ser l'educador de la societat i es dedicava a perfeccionar cada poema a través del treball constant. Èpodes: Poemes sarcàstics i violents sobre política, enemics i vida rural.

El poema més famós és el Beatus ille, que descriu la felicitat de la vida al camp. Sàtires: Poemes sobre la societat romana, la moral, i la literatura, amb crítiques a l'avarícia i l'elogio de la vida senzilla. Odes: Poemes lírics influïts per poetes grecs, que tracten temes morals i religiosos, lloant el règim d'August. L'Oda I.11 és famosa pel tòpic Carpe diem. Epístoles: Cartes en vers amb reflexions morals i literàries. L'Ars Poetica és un tractat sobre la poesia. Tot i que la seva obra no va tenir el mateix impacte que la de Virgili o Ovidi, va influir profundament en la literatura europea. Poetes com Petrarca, Lope de Vega i Miquel Costa i Llobera van ser influïts per ell.

TÒPICS LITERARIS Horaci va popularitzar diversos tòpics com: Carpe diem: Aprofitar el moment present, expressat a l'Oda I.11. Beatus ille: La bellesa de la vida rural, extret de l'Èpode II. Aurea mediocritas: La moderació i el camí del mig, que apareix a l'Oda II.10. Virgili BIOGRAFÍA Virgili (Publius Vergilius Maro), va néixer el 70 aC prop de Màntua, al nord d'Itàlia, en una família modesta. Tot i això, el seu pare va poder obtenir una petita fortuna que li va permetre rebre una bona educació. Virgili era tímid, modest i reservat. Va romandre solter tota la vida i era conegut per la seva falta d'interès per les dones, fet pel qual se l'anomenava Parthenias o "el Virginal" a Nàpols.

La natura i l'admiració per la terra són elements constants en la seva obra. Va iniciar els seus estudis a Cremona i més tard es va traslladar a Roma, on va estudiar retòrica i filosofia per seguir una carrera d'advocat. Però va decantar-se per la poesia. A Roma va formar part del cercle d'intel·lectuals de Mecenes, amic de l'emperador Octavi August. Virgili va conèixer altres escriptors com Horaci i Tit Livi, que també exalçaven l'emperador i els seus ideals polítics. Després de la guerra civil, les terres de la família de Virgili van ser confiscades pels veterans.

No obstant això, gràcies a la intervenció de Mecenes i de l'emperador, les terres van ser retornades, fet que va unir Virgili als seus protectors. En agraïment pel suport rebut, Virgili va dedicar gran part de la seva obra a enaltir la figura d'Octavi August i els seus ideals, en un període de pau i prosperitat per a Roma en què es van promoure les arts i les lletres. Finalment, va morir el 19 a.C. 6 Va ser un dels grans poetes de Roma i autor de l'obra més important, l'Eneida, escrita durant el mandat de l'emperador August. Aquesta obra es considera la gran epopeia nacional de Roma, tot i que no va ser la primera obra de poesia èpica en la literatura llatina.

La poesia èpica llatina es va inspirar en les obres gregues, especialment en l'Odissea i la Ilíada d'Homer (traduïda per Livi Andonic), que van ser models per a escriptors llatins. Autors com Nevi i Enni van contribuir a la consolidació de l'epopeia nacional romana. OBRA Les Bucòliques (Èglogues): Va ser la primera obra de Virgili, escrita als 28 anys, composta per deu poemes en hexàmetres. Els protagonistes són pastors que dialoguen sobre temes socials, polítics i amorosos, estan ambientats en un paisatge idíl·lic, un "locus amoenus", que representa un paradís natural i tranquil.

Les Geòrgiques: Escrita a Nàpols quan Virgili tenia 34 anys, aquesta segona obra és un poema didàctic sobre agricultura, ramaderia i les tasques del camp. Va ser un encàrrec de Mecenes, per potenciar l'agricultura i enaltir la vida del camperol italià com a font de prosperitat, després de les interrupcions causades per anys de guerres. L'Eneida: Virgili va escriure L'Eneida per exaltar els orígens i la grandesa de Roma i glorificar la família d'August, la gens Iulia, lligant-la amb els herois troians. Enees, fill de Venus i Anquises, fuig de Troia amb l'objectiu de fundar una nova ciutat al Laci (futura Roma), en compliment de la voluntat divina.

Els obstacles i desafiaments, com l'odi de Juno, s'interposen al seu destí. El poema té dotze cants, dividits en dues parts: Primera part (llibres I-VI): Relata els viatges d'Enees des de Troia fins a Sicília, inspirant-se en l'Odissea d'Homer. Segona part (llibres VII-XII): Narra les batalles a Itàlia per establir-se, seguint el model de la Ilíada d'Homer. Cant I: Enees i els seus homes, fugint de Troia, són desviats per una tempesta enviada per Juno cap a les costes d'Àfrica, on són acollits per Dido, reina de Cartago. Enees explica la seva missió de fundar una nova ciutat a Itàlia. Cant II: Enees relata a Dido la caiguda de Troia.

Fugint de la ciutat en flames per voluntat divina, porta amb ell la seva família i altres supervivents troians. Cant III: Enees narra les seves aventures després de la caiguda de Troia, explicant els perills i desgràcies que han patit durant el viatge per diversos llocs de la Mediterrània, fins a arribar a Sicília. Cant IV: Dido s'enamora apassionadament d'Enees i ell es queda a Cartago. Quan Mercuri li recorda la seva missió, Enees decideix partir cap a Itàlia, cosa que porta Dido a suïcidar-se, desitjant a Cartago una eterna enemistat amb Roma. Cant V: Enees i els seus homes arriben a Sicília, on celebren jocs fúnebres en honor d'Anquises, el pare d'Enees.

Juno provoca les dones troianes perquè incendiïn les naus, i alguns troians decideixen establir-se a Sicília. Cant VI: Enees arriba a Cumes, on la Sibil·la el guia al món dels morts. Allà, el seu pare Anquises li revela el futur gloriós de Roma i els dirigents que en formaran part. Cant VII: Enees i els troians arriben finalment a Itàlia, on són benvinguts pel rei Llatí, que ofereix a Enees la seva filla Lavínia en matrimoni. Això desencadena una guerra amb Turn, el promès de Lavínia i líder dels rútuls. Cant VIII: Enees busca aliats per la guerra i visita el rei Evandre, que li ofereix suport.

Durant la seva visita, Enees rep un escut forjat per Vulcà, decorat amb escenes del futur gloriós de Roma. Cant IX: Enees està absent i els rútuls, dirigits per Turn, ataquen el campament troià. Nis i Euríal, dos joves troians, intenten fer front a l'enemic però acaben sacrificant-se heroicament. Cant X: Els déus discuteixen el destí d'Enees i Turn. Enees torna i s'enfronta als rútuls, i Pallant, fill del seu aliat Evandre, és assassinat per Turn, fet que motiva Enees a venjar-se. Cant XI: Hi ha una pausa en les batalles per celebrar el funeral de Pallant. Camil·la, una guerrera aliada de Turn, lluita amb valentia però és finalment derrotada i morta en combat.

Cant XII: Enees i Turn decideixen resoldre la guerra en un duel final. Enees venç i mata Turn, establint així la pau i la seva aliança amb el rei Llatí, cosa que marca el començament de la seva nova pàtria al Laci. L'Eneida és l'epopeia nacional romana i simbolitza la destinació divina d'August d'estendre la pax romana. Va ser memoritzada pels estudiants romans i ocupa un lloc destacat en la literatura occidental, comparable a les obres d'Homer i La Divina Comèdia de Dante. Virgili 7 Drama 8 Èpica Èpica Narració de grans gestes heroiques Relata les aventures i lluites d'herois com Aquil·les, Odisseu o Hèracles, sovint amb la intervenció dels déus.

Els herois tenen qualitats excepcionals (areté, excel·lència), però també defectes humans que sovint causen la seva caiguda (hýbris, desmesura o arrogància). Estructura i estil Està escrita en vers (hexàmetre dactílic) per facilitar-ne la memorització i recitació. Inclou recursos literaris com les comparacions èpiques, les invocacions a les muses, els discursos heroics i la descripció detallada de batalles i viatges. Intervenció dels déus Els déus de l'Olimp influeixen directament en els esdeveniments, ajudant o dificultant la missió dels herois segons els seus capricis o aliances.

La relació entre humans i déus és fonamental: els herois han de respectar els designis divins i evitar la hýbris (excés d'orgull). Destí i fatalitat El moira (destí) és una força inexorable. Els herois poden intentar lluitar contra el seu destí, però no el poden evitar. Això reforça la visió tràgica del món grec, on la glòria (kléos) sovint es guanya amb el sacrifici. CARACTERÍSTIQUES DE L'ÈPICA GREGA L'èpica grega és un gènere literari de l'Antiga Grècia que narra grans gestes d'herois i déus, normalment en un marc mitològic. Aquestes narracions es transmetien oralment abans de ser escrites i servien per explicar els orígens dels pobles grecs, els seus ideals i la seva relació amb els déus.

El teatre té el seu origen en els cultes grecs dedicats a Dionís. Durant les festes dionisíaques, els autors presentaven les seves obres als arconts, que triaven els guanyadors entre els poetes tràgics i còmics. A Grècia es cultivaven tres tipus de representacions: la tragèdia, que tractava temes mitològics i humans universals; la comèdia, que feia una crítica a la societat; i el drama satíric, que era una representació còmica posterior a les tragèdies per alleujar l'espectador. El teatre literari llatí va sorgir el 240 aC amb adaptacions de tragèdies i comèdies gregues per Livi Andronic.

A Roma, la comèdia va seguir els models de la Comèdia Nova grega de Menandre, amb arguments de confusions i embolics, sempre amb un final feliç. Els personatges eren arquetípics, com el vell malhumorat i l'esclau astut. Els romans modificaven les obres gregues amb llibertat creativa. A la comèdia romana, els personatges tenien noms grecs i la trama se situava en ciutats gregues. Les comèdies anomenades Fabulae Palliatae utilitzaven música, cant i mímica, en contrast amb la Comèdia Nova grega. Plaute i Terenci són els autors romans que han arribat fins als nostres dies. Poesia LÍRICA 9 La lírica romana és un gènere poètic on els autors expressen sentiments personals, emocions i reflexions.

Està fortament influïda per la lírica grega, però els poetes romans van adaptar-la a la seva pròpia cultura. Els temes habituals inclouen l'amor, la natura, la política i la moral. Els autors més destacats de la lírica romana són Horaci i Catul. Aquesta poesia sol ser musical i utilitza diversos tipus de mètrica per crear ritmes i melodies. ELEGIA L'elegia romana és un subgènere de la lírica, centrada en la temàtica de l'amor, la pèrdua i el dolor. El terme "elegia" prové del grec "elegeia", que feia referència a la poesia que es cantava amb una melodia triste. Els elegíacs romans solen expressar sentiments d'amor frustrat o de pena per una pèrdua.

Els autors més representatius són Properci, Tibul·le i Ovidi, amb el seu famós "Remedios de amor". Aquests poetes utilitzen una forma mètrica específica anomenada "vers elegíac", que combina versos hexàmetres i pentàmetres. A Grècia, l'elegia es referia a qualsevol composició escrita en metre elegíac. Els poetes alexandrins del segle III aC van començar a escriure elegies amoroses, i Roma va adoptar aquest gènere amb una nova característica: la personalització, on els poetes cantaven els seus propis amors. D'entre els primers poetes elegíacs romans, destaca Ovidi, qui va escriure sobre els seus amors amb Corinna.

DIFERÈNCIES Temàtica: La lírica romana és més àmplia i pot tractar una varietat de temes com l'amor, la natura, la política o les reflexions morals. L'elegia romana se centra específicament en temes com l'amor frustrat, la pèrdua, la mort i el dolor. Forma mètrica: La lírica romana utilitza diverses formes mètriques adaptades de la lírica grega, amb més varietat en els ritmes. L'elegia romana utilitza un tipus mètric específic, el vers elegíac, amb una combinació de versos hexàmetres i pentàmetres. Expressió: La lírica romanesa és més general i pot abastar tot tipus d'emocions i temes personals.

L'elegia tendeix a ser més melancòlica i personal, amb un focus en les experiències doloroses com l'amor no correspost o la separació. Ovidi Poesia de Joventut Amors: descriu situacions amoroses. Dedicats a Corinna Heroides: Cartes entre heroïnes i els seus amants/marits Ars amandi: Poema didàctic on instrueix els homes ( als dos primers llibres) amb tot detall sobre la manera de conquistar les dones i retindre-les al seu costat; al tercer llibre, dóna consells a les dones per a seduir als homes. Maduresa Metamorfosi: Poesia epicodicàctica Fastos: (inacabada) explica l'origen dels mesos, festes religioses...

Exili Tristes: explica les raons perquè ha estat exiliat, és queixa de com està vivint Pòntiques: Cartes a les seves dones on parla del mateix i demana que li treguin el càstig. OBRA 10 Ovidi va néixer el 43 aC a Sulmona. Va estudiar dret i oratòria a Roma, però la seva passió per la poesia el va portar a la fama. Va ser conegut en els cercles literaris, sobretot el de Messal·la, però l'any 9 dC va ser desterrat per August a Tomis per un "carmen" i un "error" (actual Romania), on va viure fins a la seva mort, el 18 dC, tot intentant, sense èxit, aconseguir l'indult.

Mostellaria PERSONATGES Plaute 11 Grumió: Esclau de Teopròpiedes, treball al camp i està en contra de la vida que porten Tranió i el Filòlaques. Tranió: Esclau de Teopròpides, treballa a la mateixa casa, veu amb Filòlaques, idea tot el pla per enganyar a Teopròpides.

Filòlaques: Fill de Teopròpides, un cop marxa el seu pare es dedica a beure i a malgastar els diners Filemàcia: Prostituta i amant de Filòlaques, el qual la compra Escafa: Serventa de Filemàcia, li diu que ja està guapa Cal·lidàmates: Amic de Filòlaques, també veu amb ell Dèlifia: Prostituta i amiant de Cal·lidàmates Teopròpides: Pare de Filòlaques, està de vacances a Egipte i no sap tot el que ha passat Misargírdes: Usurer al qual Filòlaques li deu diners Simó: Veí de Filòlaques, també és enganyat per Tranió. Fanisc: Esclau de Cal·lidàmates, juntament amb Pinací li revelen la mentida de Tranió a Teopròpides.

Pinaci: Esclau de Cal·lidàmates, juntament amb Panisc li revelen la mentida de Tranió a Teopròpides. Esferió: Esclau de Cal·lidàmates ARGUMENT Filòlaques, en l'absència del seu pare, Teopròpides, l'aprofita dels diners d'aquest i demana crèdits per beure i pagar prostitutes, juntament amb el seu amic Cal·lidàmates. Un cop torna el seu pare, Tranió, l'esclau d'aquest, comença a inventar-se mentides per fer que aquest no s'adoni de tot el que ha fet Filòlaques. En primer lloc, fa que tothom s'amagui dins la casa, li diu que la casa està encantada, després, quan descobreix el deute que té, li diu que s'han comprat la casa del costat.

Per altra banda, li diu al seu veí que Teopròpides vol veure la casa com a inspiració. Un cop veuen la casa, Teopròpides envia a Tranió a buscar a Filòlaques al camp. Mentre Tranió no hi és, els esclaus de Cal·lidàmates, que el van a buscar, li revelen el vertader motiu pel qual Filòlaques té deutes amb l'usurer. Seguidament, va a preguntar a Simó si realment el seu fill ha comprat la casa, però ell li diu que no. Un cop adonant-se que el Tranió l'ha enganyat, demana als esclaus de Simó que es preparin per arrestar a aquest. Un cop arriba, s'amaga a l'altar. Finalment, Cal·lidàmates aconsegueix que Teopròpides perdoni a Tranió.

RESUM PER ACTES ACTE I Escena I: En aquesta escena se'ns mostra una conversa entre Grumió i Tranió, aquest primer, li diu que la vida que porten amb Filòlaques no és correcta, i que quan l'amo se n'adoni els castigarà. Escena II: És un monòleg de Filòlaques, on explica metafòricament, comparant-la amb una casa, que afirma que quan les persones estan sota els cuidats dels seus pares són admirades, però quan s'independitzen agafen un mal costum, que els fa que aquesta societat els vegi amb uns altres ulls. Escena III: Aquí, se'ns mostra una conversa entre Filemàcia i Escafa, que Filòlaques escolta.

Filemàcia li pregunta constantment si està bonica a Escafa, que ella li diu que si sempre i que no cal que es maquilli. Per altra banda, també parlen del mateix Filòlaques, la Filemàcia està enamorada d'ell i creu que aquest es quedarà amb ella per sempre, mentre que l'Escafa afirma que un cop aquesta es faci vella, aquest la deixarà. A això, Filòlaques s'enfada amb Escafa. Al final Filòlaques i Filemàcia es troben. Escena IV: Entren Cal·lidàmates, acompanyat pels seus esclaus, i Dèlfia, aquest va molt borratxo, tornen a menjar i beure Mosellaria 12 ACTE II Escena I: Un com Tranió torna del port informa a Filòlaques que el seu pare ha tornat del viatge. A això ell s'espanta.

Per altra banda, Cal·lidàmates s'adorm i no s'aixeca per molt que Dèlfia l'intenti despertar. Un cop després, amb ordres de Tranió, s'amaguen dins la casa i fan que Esferió tanqui la porta. Escena II: Aquí arriba Teopròpides, que es troba amb la porta tancada i truca. Apareix Tranió i li diu que no truqui a la porta, ja que està encantada(perquè un herald havia matat a un altre dins la casa, i que aquest s'havia transformat en un fantasma. Teopròpides marxa. ACTE III Escena I: Arriba el Misargídes, que reclama els diners que li deuen.

Desprès torna Teopròpides, que finalment, li promet a l'usurer que li pagarà el deute, ja que Tranió li va dir que a utilitzar els diners per comprar la casa del veí. Escena II: En aquesta escena, Tranió menteix a Simó i li diu que Teopròpides vol beure la casa perquè el seu fill, Filòlaques, es vol casar i vol construir-los una casa. A això, ell accepta i van a mirar la casa, al cap de poc temps, Simó ha de marxar a l'àgora, així que els deixa a casa seva sols. ACTE IV Escena I: Aquesta escena és un monòleg de Fanisc, l'esclau de Cal·lidàmates, que explica que ell és l'únic dels esclaus que es preocupa pel seu amo i que el va a buscar.

Escena II: Aquí es presenta Pinaci, un altre esclau, que, finalment acompanya a Fanisc a anar a buscar el seu amo. Escena III: Teopròpides i Tranió parlen de la casa, i afirmen que els ha agradat molt. Tranió li diu que necessitaran 80 mines en comptes de les 40 que realment deuen a l'usurer. Tranió marxa a buscar a Filòlaques. Escena IV: Els esclaus de Cal·lidàmates truquen a la porta de la casa de Teopròpides, buscant al seu amo. Teopròpides els pregunta què perquè truquen, ells, desconeixent que és el pare de Filòlaques, li expliquen que, en l'absència del pare d'aquest, ell i el seu amo s'han dedicat a beure i a gastar-se els diners del pare.

Escena V: Teopròpides pregunta a Simó si realment el seu fill li ha comprat la casa, cosa que ell li afirma que no és correcta. ACTE V Escena I: Tranió torna, hi ha els esclaus de Simó esperant per arrestar-lo després que Teopròpides l'interroga. Un cop aquest s'adona d'això, es fica a l'altar per amagar-se mentre Teopròpides li explica que ho sap tot. Escena II: Arriba Cal·lidàmates, que aconsegueix que Teopròpides perdoni a Tranió i no el castigui. Plaute 13 Plaute, que va viure entre els segles III i II aC, va ser un dels autors més populars del teatre romà, especialment entre les classes baixes, gràcies al seu llenguatge col·loquial i vigorós.

Les seves comèdies es caracteritzen per l'ús de l'obscenitat, l'insult i la paròdia, sense cap preocupació moral, ja que només buscava entretenir i fer riure el públic. Es conserven 21 de les seves obres, com Aulularia (on un vell troba una olla d'or i es fa enganyar per la seva filla embarassada) i Amphitruo (on Júpiter enganya l'Amfitrió per unir-se amb la seva esposa). Els personatges de Plaute són estereotips repetits en diverses obres: adulescens "jove": molt enamorat, banau, depèn del seu esclau per solucionar els seus problemes.

senex "vell": és sever, colèric i avar, però això no li impedeix ser contínuament enganyat per l'esclau astut seruus "esclau": és el protagonista de la comèdia de Plaute. N'hi ha de dos tipus: l'esclau astut és enredaire, mentider, irrespectuós, sense escrúpols a l'hora d'ajudar el seu jove amo. És el motor de la intriga de l'obra, salvant amb enganys i inesgotable enginy les dificultats que se li apareixen fins a aconseguir un final feliç. l'esclau assenyat, en canvi, és respectuós, responsable, lleial i de vegades banau uirgo "donzella": l'enamorada, rarament apareix en escena.

meretrix "cortesana": hi ha la fidel al seu amant i s'hi manté fidel fins que a la fi es reuneixen tots dos i la professional que, com ara les Bàquides o l'Eròcia dels Menaechmi, és cínica i cobdiciosa. uxor o matrona "esposa": sovint caracteritzada com la senyora rica de caràcter dominant i de mal geni. parasitus "paràsit": un mort de gana disposat a tot per alimentar la seva fam insaciable: adular, humiliar-se... N'és un exemple el Raspall dels Menaechmi. El llenguatge de Plaute és un reflex viu del parlar popular, amb una gran diversitat de registres segons l'estatus social dels personatges.

Les seves comèdies sovint comencen amb un pròleg que resumeix l'argument, i l'estructura de l'obra és contínua, sense actes ni escenes separades, amb l'entrada i sortida dels personatges marcant el desenvolupament de la trama. Metamorfosis Ovidi DEUCALIÓ I PIRRA (CREACIÓ) 14 Aquest mite ens parla d'una parella, Deucalió i Pirra, els quals són els últims humans de la terra, perquè tot està inundat. En arribar a Fòcida, preguen als déus perquè es puguin salvar. Això, els deus els hi coincideixen, traient l'aigua de la terra.

Un cop fet això, Deucalió i Pirra van al temple de Temis, la qual els diu que han de tirar els ossos de la seva mare, és a dir, les pedres de la terra, per sobre de les seves esquenes. D'aquestes, ens sortiran tots els humans que habiten la terra, aquests són rígids com aquestes pedres. TRANSFORMACIÓ DE DAFNE Aquest mite s'inicia amb Febos burlant-se de l'arc i de les fletxes de Cupido, aquest, com a resposta, envia una fletxa que produeix l'amor cap a ell, i una que el fa fugir a Dafne, una nimfa. Aquesta, no volia casar-se ni tenir fills, sinó que volia ser com la deessa Diana, cosa que el seu pare, Peneu, accepta.

Ella s'amaga al bosc, però això no impedeix a Febos, ja que ell la persegueix. Un cop cansada, Dafne prega al seu pare que transformés la seva figura. Això mateix fa Peneu, transformant-la en un llorer. Febos continua estimant a Dafne com a arbre, així que li promet que perdurarà dins la societat romana, com a corona de llorer, com a guardiana del palau d'August FAETONT Aquest mite ens parla de Faetont, fill de Febos i Clímene. Aquest vol saber del cert si Febos és veritablement el seu pare, així que li demana a aquest mateix que li doni alguna prova que és veritablement el seu pare.

Febos accepta i li diu que deani qualsevol cosa, a això, Faetont demana que li deixi el seu carro amb els seus caballs. Febos s'hi oposa i li recomana que no ho faci, però perquè Faetont insisteix acava deixant-li i diu que no s'apropi molt al sol. Faetont agafa el carro i s'enlaira, però els cavalls, notant que pesa menys del que pesava Febos comencen a descontrolar- se i no segueixen les ordres d'aquest. Passen per diversos indrets, fins que arriben a un Escorpí, el qual espanta a Faetont, fent que deixi anar les regnes i deixi volar lliurement els cavalls. Aquest, pugen cada cop més, fent que tota la terra es cremi, juntament amb Faetont.

Aquest, finalment, demana a Zeus que li tiri un llamp, cosa que farà que acabi caient del carro i morint. ACTÈON I DIANA Aquest mite ens parla d'Actèon, un caçador que, en acabar de caçar amb els seus companys va a donar una volta pel bosc. Va caminant fins a trobar-se un llac, a on Diana s'estava banyant juntament amb unes nimfes que intentaven que Actèon no vegues a Diana. Elles no ho aconsegueixen, cosa que fa que Diana, enfadada, transformi a Actèon en un cérvol, el qual els seus propis gossos i companys cacen i maten. NARCÍS Aquest mite s'inicia introduint-nos a Narcís, un noi qui tothom desitja, però que ell no s'interessa per a ningú.

Per altra banda, ens parla d'Eco, una nimfa que cantava i parlava molt, fins que, per un engany que va fer a Júpiter, Juno la va castigar, fent que sol pogués repetir allò que sentia. Aquesta nimfa s'enamora de Narcís, i té una conversa amb ell, cosa que la il·lusiona i intenta abraçar-lo, però ell s'hi nega. Assabentant-se d'això, i de totes les altres nimfes que havien estat en la mateixa situació d'Eco, Nèmesi fa que Narcís s'enamori del seu reflex en un llac. La desesperació de no poder estar amb si mateix fa que Narcís es colpegi a si mateix, els crits del qual són imitats per Eco fins a la mort de Narcís.

Metamorfisis 15 PÍRAM I TISBE Aquest mite ens parla de dos enamorats, Príam i Tisbe, que els seus pares no els permeten casar- se. Tot i això, ambdós parlen per una escletxa a la paret que uneix les seves cases. Finalment, decideixen marxar junts, evitant la seguretat de casa seva i quedant en un arbre. Així ho fa primer Tisbe que s'asseu sota l'arbre, però en arribar una lleona amb la boca plena de sang marxa cap a una cova, deixant caure el mocador que duia al cap i la lleona el trenca.

En arribar Príam, aquest s'adona del pas de la lleona i pensa que aquesta ha matat a Tisbe, així que es clava l'espasa en desesperació, fent que les fruites de l'arbre, anteriorment blanques, esdevinguessin negres, és a dir, mores. Poc temps després, Tisbe torna a l'arbre, i en veure el seu estimat mort, decideix clavar- se la mateixa espasa, tirant-s'hi a sobre. CERES I PROSÈRPINA En aquest mite, primer se'ns explica que el tità Tifoeu queda reclòs sota l'Illa de Sicília, i que aquest causa volcans i terratrèols. En un d'aquests, el sobirà de Sicília va a comprovar que aquest tità no es pugui escapar.

Havent fet això, troba a Venus dient al seu fill Cupido que tiri una fletxa a un dels tres deus sobirans, és a dir Júpiter, Neptú i Plutó. Finalment, aquest la tira a Plutó, que s'enamora de Prosèrpina, filla de Ceres, que feia que la primavera fos eterna. Quan aquesta collia violetes i lliris blancs amb altres nimfes. Plutó va segrestar-la i se la va emportar, cosa que va entristir a la seva mare Ceres, , i molt enrabiada, va decidir aturar el creixement de tots els fruits de la terra, i es va negar tornar a l'Olimp sense abans haver trobat a la seva filla Prosèrpina.

Júpiter, per ajudar a solucionar el problema, va enviar a Mercuri a dialogar amb Plutó, i la va dir que deixaria en llibertat a Prosèrpina, però li va donar sis llavors de magrana (la fruita que representa la fidelitat del matrimoni), i així, Prosèrpina hauria d'estar durant sis mesos amb Plutó a l'Hades i sis mesos amb la seva mare Ceres. I, justament per aquest motiu existeix la primavera, que és quan Prosèrpina estar amb la seva mare omplint de tota mena de fruits el món, i quan aquesta se'n va amb Plutó, arriba la tardor. ARACNE Aracne, una gran teixidora d'inicis humils, afirma que ella teixeix millor que Pal·las.

En sentir això, Pal·las, vestida d'anciana li aconsella que no sigui tan orgullosa, però Aracne no li fa cas, cosa que fa que Pal·las mostri la seva vertadera forma. En fer això, un concurs entre les dues sorgeix, per a veure qui era realment la millor teixidora. Per una part, Pal·las teixeix un tapís amb els déus amb escenes mitològiques, mentre que Aracne mostra les accions indignes dels déus. En veure això, Pal·las s'enfada i trenca el tapís d'Aracne i la colpeja al cap. Aracne es va lligar un fil al coll i va penjar-se. Finalment, Pal·las la va ruixar amb un suc que la va convertir en una aranya.

DÉDAL I ÍCAR Dédal, volent marxar de Creta i del mar, construeix unes ales amb plomes, les quals utilitza el seu fill Ícar. Dédal li adverteix que no voli no molt amunt ni molt a dalt i que sempre vagi darrere seu. Així ho fa Ícar, fins que comença a tenir més confiança amb les ales i va volant més i més amunt, fins al punt que el sol desfà la cera amb la qual havia empegat les plomes i fa que Ícar caigui mort a l'aigua. IFIS I IANTE Aquest mite s'inicia amb l'embaràs de Teletusta, el marit d'aquesta, Ligdus, li diu que solament pot tenir un fill, i que si té una filla la matarà.

Aquesta amenaça espanta molt a Iante, i un dia, ja a prop de donar llum a la criatura, la deessa Isis se li presenta en somnis i li promet que protegirà i que no es preocupi. Finalment, neix una filla, Ifis, però amaguen això del pare i viu com si fos un noi fins als tretze, quan s'ha de casar amb una altra dona, Iante. Això preocupa molt a Ifis, ja que diu que aquest matrimoni no és lícit. La mare prega a Isis, que apareix al seu temple i va transformar a Ifis en un noi, així que el matrimoni es va poder fer. Metamorfisis 16 ORFEU I EURÍDICE Poc després del casament entre Orfeu i Eurídice, aquesta, caminant pel jardí, va xafar una serp que va acabar amb la seva vida.

Orfeu, trist per la mort d'aquesta camina fins a arribar a l'inframon on es troba amb Persèfone, a qui, amb una cançó, li demana que torni a la vida a Eurídice. Les Eumènides van plorar i van permetre que tornessin a la vida a Eurídice amb condició que no mirés enrere. Així va ser i, mentre caminaven cap a la sortida Orfeu va mirar enrere per a veure a Eurídice, que va causar la mort d'aquesta i es va transformar en pedra. Orfeu va quedar-se set dies a la vora del riu, fins que finalment va marxar. APOL.LO I JACINT Aquest mite ens diu que, després que Febos tirés el seu disc amb força, en recollir-lo Jacint, va rebotar contra la seva cara, ferint-lo de mort.

En adonar-se d'aixó, Febos l'intenta curar i es lamenta molt al no aconseguir-ho, ja que estimava molt a Jacint i s'entristeix que la causa de la seva mort hagi estat ell. Seguidament, la sang que havia sortit de les ferides d'aquest esdevenien flors, jacints, que apareixen cada primavera. PLAUTE TERENCI - busca la riallada - autor proper al poble - exagera les escenes més còmiques - no està tan influenciat pels grecs - comèdia espontània i amb final sobtat - els personatges són el nucli - llenguatge vulgar, ple d'acudits i paraules mal sonants...

- busca el somriure - autor proper a la noblesa - suavitza la comicitat - la influència grega es veu més - comèdia calculada, reflexionada i gens espontània - els personatges no són el nucli - llenguatge més refinat i sense acudits grollers. Terenci 17 Terenci, d'origen nord-africà i actiu al segle II aC, va ser esclau d'un senador que li va concedir la llibertat. Va morir jove, possiblement a causa d'un naufragi el 159 aC. Tot i que va escriure comèdies basades en la Comèdia Nova grega, no va aconseguir tant d'èxit com Plaute, ja que el seu estil era més proper a la noblesa, utilitzant un llenguatge més cult i amb una gran preocupació moral.

Les seves obres difereixen molt de les de Plaute: mentre que Plaute exagerava les situacions còmics i caricaturitzava els personatges per provocar riallades fortes, Terenci preferia una comicitat més subtil, buscant el somriure més que les grans rialles. A més, la influència grega en les obres de Terenci és més marcada, ja que formava part del cercle dels Escipions, mentre que Plaute estava més influenciat per la cultura itàlica. Terenci va escriure sis comèdies: Adelphoi (Els germans), Andria (La noia d'Andros), Eunuchus (L'eunuc), Hecyra (La sogra), Heautontimorumenos (El qui es tortura a ell mateix) i Phormio (Formió).

Tit Livi 18 Titus Livius nascut a Pàdua el 59 a C, procedia d'una família plebea, tot i que tal com ens relata Suetoni, tenia avantpassats il·lustres de part de mare. A la seva ciutat natal fou educat i instruït per un gramàtic, amb qui aprendria a escriure en llatí i en grec, i més endavant va rebre la formació d'un retòric. Més tard, va marxar a Roma, on va viure la major part de la seva vida. Tot i que era conegut que Tit Livi tenia conviccions republicanes, fou tingut en gran consideració en la cort d'August i esdevingué amic de l'emperador, el qual el va protegir i li va donar suport perquè apreciava el seu talent.

Al final de la seva vida, Titus Livi tornà a la seva Pàdua natal, on va morir el 17 dC. Titus Livi va escriure una obra molt extensa, formada per 142 llibres, Ab urbe condita libri. Els llibres estaven agrupats en dècades o grups de deu. Només se'n conserven trenta-cinc: Primera dècada (llibres I-X) - orígens de roma fins la 3r guerra Samnita Tercera dècada (llibres XXI-XXX) - Segona Guerra Púnica Quarta dècada (llibres XXXI- XL) - Expansió per la Mediterrània Cinquena dècada (meitat) (llibres XLI-XLV) - conquesta de Macedònia Per escriure aquesta obra, utilitza antics annalistes (annals), per tant, hi ha moltes contradiccions i coses que no tenen sentit.

També, com que va ser feta escrita per August, glorifica les gestes d'un gran poble (Roma) Ciceró In L. Catilinam (conegut amb el nom de les Catilinàries), són quatre discursos escrits l'any 63 aC en descobrir-se el complot de Catilina per donar un cop d'Estat. Ciceró, que aquell any era cònsol, va acabar amb el complot i en va escriure aquests discursos d'acusació contra el seu instigador (tot i que només va arribar a llegir-ne el primer). Aquesta obra va ser escrita quan Ciceró es trobava al punt àlgid de la seva carrera política. In M. Antonium orationes Philippicae (les Filípiques) (44-43 Col·lecció de catorze discursos contra Marc Antoni.

El nom de l'obra és un homenatge a Demòstenes i a titol dels discursos que aquest orador atenès pronuncià contra el rei Filip II de Macedònia. Escrits per Ciceró al final de la seva vida, van provocar el seu assassinat a mans dels sicaris de Marc Antoni. De Oratore (Sobre l'orador), explica que la t'ecnica oratòria consta de cinc parts: Inventio: recerca d'arguments apropiats i probatoris. Dispositio: art de distribuir aquests arguments en un ordre idoni. Elocutio: recerca de l'expressió formal, les paraules i les figures més convenients. Memoria: tècnica per memoritzar l'ordre dels temes, dels arguments i de les frases del discurs.

Actio: tot allò relacionat amb la posada en escena del discurs, tenint en compte tant la dicció com la gesticulació 19 L'oratòria és l'art del ben parlar, és a dir, l'art de fer bons discursos per convèncer el públic que escolta sobre una qüestió determinada. Oratòria i retòrica es consideren sinònims, però stricto sensu la retòrica seria l'art teòric del discurs, mentre que l'oratòria seria la seva aplicació pràctica. L'oratòria ha estat considerada des de sempre com una de les manifestacions més genuïnes i originals de la literatura romana.

El seu desenvolupament està relacionat amb la història de la República i, mentre aquesta va durar, va ser un instrument molt útil per influir sobre l'opinió pública. Cal recordar que durant la República el poble i el senat eren els que prenien les decisions sobre els assumptes col·lectius i de govern. Per tant, per tal de convèncer el poble, s'havien de pronunciar discursos en el Senat, en les Assemblees Populars i en els Tribunals de Justícia. Aquests tres escenaris són els que van permetre el desenvolupament del gènere i cadascun d'ells requeria un tipus de discurs.

N'hi havia tres: Judicial (genus iudiciale), pronunciat als tribunals de justícia per demostrar la culpabilitat o innocència d'un acusat. Polític (genus deliberativum), pronunciat al senat o a una assemblea per mostrar l'acord o el desacord sobre una decisió a prendre (aprovar una llei, etc.). Demostratiu (genus demonstrativum), pronunciat en qualsevol acte destinat a alabar una persona, celebrar un esdeveniment, una activitat, etc. OBRES Barcino Colonia Iulia Augusta Faventia Paterna Barcino Va ser creada per la reestructuració del nord-est de la península Ibèrica, després de la victòria contra els càntabres i els àsturs.

On: al mons Tiber (on hi havia abans els Laietans), aquest els permetia defensar-se. Les terres eren fèrtils i aptes per al conreu dels cereals i de la vinya. També tenia recursos miners com ara l'explotació del ferro i de plata i el fet que controlés l'artèria fluvial del Llobregat (Rubricatus) li permetia la sortida de productes i l'entrada d'importacions i manufactures de tota mena. La ciutat va rebre l'estatus de colònia, no va ser una colònia de grans dimensions: tenia una extensió d'unes 10 hectàrees, uns 100.000 metres quadrats i tenia 2.000 habitants. La seva planta era rectangular, adaptant-se al relleu del turó.

Amb quatre portes, d'aquestes portes en sortien els dos carrers principals, el cardo maximus i el decumanus maximus. A l'encreuament d'aquests carrers hi havia el fòrum, situat molt a prop de l'actual plaça de Sant Jaume (on hi ha la Generalitat) TEMPLE Barcino tenia un fòrum en el qual s'alçava un gran temple dedicat a l'emperador August, construït a finals del segle I aC. Era un edifici de planta rectangular, envoltat de columnes amb capitells d'estil corinti, de les quals se'n conserven quatre a la seu del centre Excursionista de Catalunya, al carrer Paradís. Estava construït damunt d'un suport, anomenat podium.

A prop del temple es pot visitar l'anomenada Domus de Sant Honorat, una casa senyorial de grans dimensions de la qual es conserva en viridarium, un gran jardí amb diferents elements ornamentals. TERMES Vora el fòrum han descobert unes termes a l'actual plaça de Sant Miquel, despres de ser excavades es van tornar a cobrir i no són visibles, de les termes cal destacar els mosaics que es poden veure al MAC de Barcelona. MURALLES La muralla de Barcino va ser construïda el segle I aC. No tenia una funció defensiva, sinó que donava prestigi a la ciutat. Tot i això, al segle IV dC, amb els atacs bàrbars, la muralla va ser fortificada. Feia 3.5 metres de gruix, 9 d'altura i tenia 76 torres.

Aquesta va ser construïda amb pedres de Montjuïc amb les peces de les cases destruïdes pels bàrbars (s'ha trobat dins la muralla materials i objectes com estàtues, àmfores…). La muralla tenia quatre portes, dos de laterals per carros i mercaderies i dos de laterals pels vianants. La muralla no es conserva completa, ja que en l'època medieval es va utilitzar per a construir cases. 20 Fundació: entre el 15 aC i el 5 aC (s.I > Època d'August) AQÜEDUCTE Tot i que abans es pensava que hi havia dos aqüeductes, s'ha demostrat que era el mateix que es desdoblava a la ciutat per disminuir la força de l'aigua. Aquest agafava l'aigua del Besós.

VIA SEPULCRAL ROMANA Fora de les muralles hi havia la Via sepulcral, una via secundària on s'enterraven els ciutadans d'estatus social baix (segles I i III dC). Les tombes s'anomenaven cupae, que eren unes caixes de pedra semicilíndriques. Bracino-Colonia Iulia Augusta Faventia Paterna Barcino 21 BARCINO EN L'ACTUALITAT Fora de les muralles hi havia la Via sepulcral, una via secundària on s'enterraven els ciutadans d'estatus social baix (segles I i III dC). Les tombes s'anomenaven cupae, que eren unes caixes de pedra semicilíndriques.

Emporiae 22 Amb el motiu de la Segona Guerra Púnica, l'any 218 a.C, un exèrcit romà comandat per Gneu Corneli Escipió desembarcà al pont d'Empúries amb l'objectiu de tancar pas per terra a les tropes cartagineses que ja es trobaven a la ciutat de Sagunt. L'any 195 a.C, Marc Porci Cató va instal·lar un campament militar a Empúries, els romans van guanyar els cartaginesos i van enfortir les seves posicions. El campament romà es va convertir en ciutat. Al segle 1 a.C, la ciutat grega i romana es van unir físicament sota el nom de Municipium Emporiae. L'estructura era d'un perímetre de 700m per 350m amb una superfície de 22,5 hectàrees delimitades per una muralla.

La xarxa viària era molt regular amb dos carrers principals: cardo i decumanus. La zona més espectacular és la del fòrum, una gran plaça descoberta envoltada per un pòrtic on es trobaven els principals edificis públics de la ciutat. El primer que es veia al entrar era el temple capitolí (dedicat a Júpiter, Juno i Minerva). En l'epoca d'August s'edificaren dos petits temples dedicats al culte imperial. A la part nord del fòrum estava envoltada per una construcció en forma de U, formada per un pòrtic (part exterior) i un criptopòrtic (part subterrània). A l'est del fòrum hi havia edificis administratius: la basílica i la cúria.

A l'oest hi havia les botigues comercials o tabernae, eren locals senzills. No gaire lluny del fòrum hi havia les termes descobertes l'any 2000, allà feien les seves necessitats a les latrines, també públiques, dins de les termes també es podia fer exercici o massatges. També hi havia domus privades, estructurades a partir d'espais oberts que proporcionaven llum a les estances a partir d'espais oberts que proporcionaven llum i recollien l'aigua. Hi havia les insulae, on hi vivien diverses famílies. La societat emportiana tenia una estructura molt jerarquitzada i la posició social marcava la vida de les persones.

En la zona residencial hi havia una de les cases més importants, anomenada pels arqueòlegs Domus dels mosaics. S'articulava al voltant d'un pati central (atri), també disposava d'una zona amb estances petites on vivien els servents. A partir del segle I d.C, Empúries va patir una decadència a causa de factor com la progressiva inutilització del port pels sediments aportats pel Fluvià i els canvis en les rutes marítimes. A més, Empúries va anar quedant en segon plà perquè hi havia altres ciutats com Tàrraco o Bàrcino. Tant la ciutat romana com la Neàpolis es van anar despoblant i finalment la ciutat es va replegar en l'actual Sant Martí d'Empúries.

MURALLES Té dues parts molt diferenciades: la part baixa es van fer servir grans blocs poligonals de pedra calcària, mentre que la part superior es va fer amb pedres de petites dimensions. AMFITEATRE Estava destinat a la lluita de gladiadors. Era una obra modesta, amb fonaments de pedra (l'única part que es conserva) que suportaven unes grades de fusta. Es calcula que hi cabien unes 3000 persones. Juntament amb el de Tàrraco, és l'únic amfiteatre conegut a Catalunya. PALESTRA De forma rectangular, servia per a la pràctica d'exercicis físics, com ara curses o demostracions gimnàstiques.

PALESTRA Casa immensa, estava articulada com totes les domus, al voltant d'un pati central (atrium), al qual s'accedia des del carrer a través d'un passadís (vestibulum). Les estances al voltant de l'atrium estaven destinades a l'ús dels propietaris, i solien tenir els terres pavimentats amb mosaics. A la part sud de la casa trobem un gran jardí, el peristylum. Emporiae 23 FORUM El fòrum era la part més important de tota ciutat romana, el centre neuràlgic d'on partien els carrers principals i el lloc on se situaven els edificis més emblemàtics i monumentals. El d'Empúries oferia l'aspecte d'una plaça porticada amb tres portes d'accés.

Els edificis que contenia eren de tres tipus: comercials, administratius i religiosos. A la banda nord es poden apreciar bé les restes del temple capitolí, d'ordre corinti. Estava disposada de manera que qualsevol persona que entrava a Empúries, el primer que veia era el temple: disposava d'una escalinata frontal i contenia les representacions de les tres principals divinitats del panteó romà: Júpiter, Juno i Minerva. A la banda est hi havia els edificis de tipus administratiu, com ara la cúria (temes municipals) i la basílica, on s'impartia justícia.

A la banda oest hi havia tota una sèrie de tabernae o botigues, que com a cosa original s'obrien cap a l'exterior de la plaça, no pas cap a l'interior. CARDO I DECUMANUS El Cardo és el carrer principal de la ciutat. Era un carrer totalment porticat des de la porta de la muralla fins al fòrum. El Cardo, juntament amb el Decumanus, formen, com sabem, els dos eixos perpendiculars de tota ciutat romana ben feta. Ilerda 24 Lleida va ser fundada durant l'època ibèrica com a Iltirta, capital dels ilergets, i més tard va ser coneguda com a Ilerda. Va ser fundada probablement a inicis del segle I aC en un encreuament de camins prop del riu Segre.

Durant l'Imperi Romà, va esdevenir municipium i va ser un nucli de comunicació important. Va patir una crisi al segle III dC i va ser atacada pels sueus i bagaudes el 449 dC. La ciutat tenia muralles que envoltaven el Turó de la Seu Vella, amb un urbanisme adaptat a la topografia. Es menciona en diversos textos romans, com els de Cèsar i Plini, especialment per la guerra civil. L'Ilerda va ser escenari de dues guerres destacades: la Sertoriana (70 aC) i la Guerra Civil entre Cèsar i Pompeu (49 aC), una batalla crucial per controlar Hispània. Cèsar va assetjar la ciutat, que finalment es va rendir, tot i que els generals de Pompeu, Afranius i Petreius, van quedar lliures.

MURALLES El 1997 es va descobrir un tram de muralla romana (segles I-II aC) prop de la Porta del Lleó, reutilitzada en la muralla andalusina del segle X. Durant la reforma del 2004, es va trobar un altre tram de 6 metres de llarg i 2,5 d'ample, fet de blocs de pedra sorrenca i maçoneria, ara protegit per formigó. DOMUS Entre els anys 1984 i 1987 i amb motiu de la construcció de l'Auditori Municipal una gran excavació urbana va permetre documentar una seqüència de la ciutat, sota d'aquests nivells, va aparèixer un gran edifici d'època romana, tot i estar en mala conservació. Es tracta d'una domus privada.

TERMES Les termes d'Ilerda foren construïdes cap a finals del segle I dC, i van ser l'edifici més notable de la ciutat i el que ha perdurat més en el temps (fins a l'època musulmana). Aquestes tenien una àrea d'uns 1800 m², on hi havia dues parts principals que eren la palestra, de la qual sol se'n conserva una part de la natatio (piscina exterior) i el cos de bany, del qual sí que ha perdurat la majoria de les seves instal·lacions. Aquestes són el apodyterium, el frigidarium i el que es creu que és l'hipocaustum, tot i que encara està en procés d'excavació, per tant, no es sap exactament que és, fins i tot havent-hi persones que pensen que podria ser una sudatio.

Per altra banda, hi havia una mena d'espai rectangular on hi havia diversos serveis (perfumeries, tendes de cosmètics…) que també segueixen en procés d'excavació. Actualment, aquestes es troben al final del carrer Cardenal Remolins, i al Carrer democràcia s'ha documentat un tros de façana del vestibulum i el tancament de l'apodyterium. FÒRUM El fòrum d'Ilerda se situava prop del pont antic, probablement a l'actual plaça de Sant Joan, en una ubicació excepcional allunyada de la cruïlla del Cardo i el Decumanus.

Ja el 1880 es van trobar restes romanes durant la construcció de l'Església de Sant Joan, i el 1975, en excavar l'aparcament subterrani de la plaça, es van descobrir paviments d'opus signinum tardorrepublicà. Com a centre sociocultural, el fòrum era una plaça porticada amb edificis públics essencials. Ilerda 25 INDÍBIL I MANDONI Indíbil, ilergeta, i Mandoni, ausetà, van lluitar amb els cartaginesos contra Roma durant la Segona Guerra Púnica. El 209 aC, després de ser traïts pels cartaginesos, van aliar-se amb Escipió. En veure que els romans volien sotmetre'ls, es van revoltar el 206 aC, però van ser derrotats.

Indíbil va morir en una nova rebel·lió el 205 aC, i Mandoni, capturat pels seus, va ser executat. Esdevingueren símbols de Lleida per la seva resistència. El 1945, la ciutat els va dedicar un monument reutilitzant una escultura anterior. LA PAERIA: MUSEU DE LA PAERIA Sota l'actual plaça Paeria i en els soterranis de l'antic Palau dels Sanaüja s'havia constatat des dels anys seixanta importants restes arqueològiques. Segons sembla, aquesta zona marginal de la ciutat fou ocupada per primer cop en època d'August amb la construcció d'un edifici de planta rectangular orientat en sentit est-oest que es perllonga per sota dels límits de l'edifici, sota l'actual plaça Paeria.

Se suposa que no es tracta d'una construcció ordinària sinó d'un gran edifici construït probablement amb relació al curs del riu potser les dependències del port fluvial? Fora de context, hi ha també una abundant quantitat de ceràmiques i monedes. PONT Sota l'actual plaça Paeria i en els soterranis de l'antic Palau dels Sanaüja s'havia constatat des dels anys seixanta importants restes arqueològiques. El pont Vell és un dels cinc ponts de Lleida que creuen el riu Segre. La seva antiguitat no pot datar- se de manera exacta, però se sap que era ja construït l'any 47 aC, en ocasió de la guerra civil entre Cèsar i Pompeu.

Les característiques de la seva primera construcció romana no se saben molt bé, no obstant això, en l'època cristiana ja se sap que era tot de pedra, amb sis arcades i set pilars. Va patir múltiples reformes fins que el 1866 el riu se'n va endur part. Reconstruït el 1875, fou destruït per riuades el 1907 i 1911, i dinamitat el 1938 durant la Guerra Civil. L'actual pont, inaugurat el 1944, fa 149 m i destaca pel seu disseny de mènsula innovador.

Tarraco Colonia Iulia Urbs Triumphalis Tarraco FÒRUM Com que Tàrraco era capital de província, hi havia dos fòrums, un de província i un de colònia (el de la ciutat) Fòrum Provincial Estava situada a la zona alta (segona terrassa) i ocupava 320 x 175 metres. Aquest, era un centre administratiu i religiós. A la terrassa superior hi havia una plaça porticada amb un temple de culte imperial. A la terrassa del mig hi ha una plaça de grans dimensions amb un pòrtic amb columnes i estàtues al centre, on hi havia el govern de la província i edificis administratius. Als cantons d'aquesta plaça hi havia la torre de l'Audiència i la torre del Pretori.

Fòrum de la Colònia Es troba a la part baixa de la ciutat, és a dir, la part residencial. S'hi trobava l'activitat pública de la ciutat. Primer hi havia una plaça amb un temple a la tria Capitolina, però després s'hi va afegir una nova plaça amb una basílica (de tres naus), una estàtua d'august, tabernae, una cúria i un temple. CIRC El circ era l'edifici destinat a les curses de cavalls, carros i estava situat entre la via Augusta i el fòrum de la província, a la zona alta (tercera terrassa). Tenia una forma allargada amb els costats curts i corbats, feia uns 325 metres de longitud i fins a 115 metres d'amplada. Tenia una capacitat d'entre 20.000 i 25.000 espectadors.

El circ de Tàrraco es va construir al segle I dC, sota el mandat de l'emperador Domicià. És considerat com un dels circs més ben conservats d'Occident, tot i que part de la seva estructura continua oculta sota vells edificis del segle XIX. Una de les torres del fòrum provincial, la torre del pretori, oculta les escales que permetien el pas de la ciutat baixa fins al fòrum provincial a través del circ, amb el qual estaca comunicat per passadissos subterranis. MURALLES La muralla de Tàrraco és una estructura sòlida amb una base de terra i pedres, i un parament de carreus que arriba a una amplada mitjana de 6 metres i una alçada de 12 metres.

Originalment més baixa i amb cinc torres, la muralla, construïda a mitjan segle II aC, no preveia un setge sinó una defensa senzilla. La Torre de Minerva, una de les primeres cinc torres, es va desplomar el 1811 i es va reconstruir. Aquesta torre angular té un basament megalític amb cinc caps humans esculpits, que simbolitzen la protecció, i un relleu dedicat a Minerva amb una inscripció que fa referència a Manius Vibi. 26 Tàrraco, fundada al 218 aC per Publi Corneli Escipió com a campament militar, va esdevenir la capital de la Hispània Citerior sota August.

Durant el seu auge, va tenir uns 25.000-30.000 habitants i es va organitzar en tres terrasses, amb el temple a August, el fòrum provincial i el circ. El govern era gestionat per una assemblea de decurions, que elegien els edils i qüestors. A partir del segle III dC, la ciutat va començar a declinar per la crisi i les invasions germàniques. Tarraco AFITEATRE L'amfiteatre de Tàrraco, construït a principis del segle II dC, es troba fora de les muralles, prop de la platja del Miracle. Té una planta el·líptica de 130 x 102 metres i capacitat per a 14.000 espectadors.

L'arena, de 62 x 39 metres, era on es feien els espectacles, i les grades, construïdes sobre un pòdium, protegien els espectadors de les feres. Part de les grades aprofitava la roca natural, mentre que la resta es va construir amb arcs i voltes. Sota les grades hi havia passadissos d'accés i fossats per serveis auxiliars. El 259 dC, el bisbe Fructuós va ser martiritzat a l'arena, i en el mateix lloc es va construir una basílica visigòtica en commemoració. Al segle XII, es va aixecar l'església romànica de Santa Maria del Miracle sobre aquesta basílica, i les restes actuals corresponen a aquesta segona construcció.

TEATRE Es va construir a la zona portuària, molt a prop del fòrum de la colonia. Aprofitava el pendent del terreny per a la cavea. Malgrat les continues destruccions, encara conserva part dels tres elements estructurals que defineixen un teatre romà: la cavea, l'orchestra i la scaena. Del gran mur del fons (scaenae frons) s'ha conservat la fonamentació. En aquest mur s'obrien tres portes (valvae) per permetre l'entrada i la sortida dels actors. Es conserven també els forats per encaixar els pals verticals destinats a fer abaixar i apujar el teló mitjançant un sistema de politges.

Pel que fa a la cavea, les estructures visibles en l'actualitat es corresponen amb les cinc primeres graderies entorn de l'orchestra, que era l'espai destinat a les personalitats de més rang (senadors, magistrats...). Al costat del teatre s'hi va projectar una zona enjardinada amb una font i un estanyol. 27 Emerita Augusta. Colonia Augusta Emerita FÒRUMS Emèrita disposava de dos fòrums, un per a la ciutat i l'altre per a la província. Del fòrum municipal es pot veure part del pòrtic i el Temple de Diana, d'època d'August. A desgrat del nom amb què es coneix, s'ha pogut determinar la dedicació del temple al culte imperial gràcies a les escultures allà trobades.

Del fòrum provincial romanen la porta que el comunicava amb el fòrum municipal, mal anomenada Arc de Trajà, i restes del temple, també de culte imperial. TEATRE I AMFITEATRE El teatre i l'amfiteatre formen un conjunt construït segons un únic projecte i sobre el mateix turó, sobre el qual recolzen les seves respectives graderies. El teatre és l'edifici més ben conservat i més grandiós de Mérida. Va ser inaugurat el 16-15 aC, com a obsequi de Marco Agripa, i reformat en diverses ocasions. La seva cauea o graderia tenia capacitat per a 6.000 espectadors.

El més destacable de l'edifici és el frons scaenae, compost de dos pisos decorats amb columnes de marbre i una sèrie d'escultures de déus (Ceres) i retrats imperials. Rere el frons scaenae hi havia un peristil o pòrtic enjardinat. Inaugurat l'any 8 aC, l'amfiteatre és de dimensions considerables, encara que està construït amb materials pobres (granit, maó i formigó). Medeix un poc més de 126 m x 102 m i la sorra 54'50 x 41'15 m. La seva estructura és l'habitual, amb una cauea apta per a 15.000 espectadors i unes fossae en forma de creu.

CIRC El circ va ser construït al segle I dC fora muralla, al fons d'una vall en el pendent de la qual es recolza un dels costats de la graderia, amb capacitat per a uns 30.000 espectadors. Les seves proporcions (440 x 115 m) són notables i la seva estructura és excepcionalment visible. L'arena ocupa una extensió de 30.000 m2 , dividida per una spina, que estava decorada amb escultures i obeliscos, dels quals només resten les fonamentacions. En l'extrem oest es trobava la monumental porta pompae (d'on sortien les desfilades) i, a banda i banda, els carceres o cotxeres. 28 August va fundar Emèrita Augusta (Mérida) el 25 aC per establir veterans de les guerres càntabres.

Situada en un punt estratègic de comunicacions i rica en recursos naturals, esdevingué la capital de Lusitània el 15 aC i va prosperar als segles I i II dC com una gran ciutat romana. Al segle IV, la reforma de Dioclecià la convertí en capital de la Diòcesi de les Hispànies, impulsant-ne el desenvolupament. Al segle V, fou disputada pels pobles germànics i més tard capital visigoda fins al trasllat de la cort a Toledo. A partir d'aleshores, l'Església va liderar la seva reconstrucció. Malgrat la conquesta musulmana del 713, la ciutat mantingué la seva importància fins a la fundació de Badajoz al segle IX.

Emerita Augusta TRAMA URBANA / DOMUS La trama urbana formava la retícula pròpia de la fundacions romanes, a partir del Decumanus Maximus i del Cardo Maximus. Encara és possible contemplar restes d'alguns carrers i de diverses domus. D'aquestes les més notables són les anomenades Casa de l'Amfiteatre i Casa del Mitreu, ambdues situades extramurs, per la seva extensió i luxe i pels seus bells mosaics, entre els quals destaca el Mosaic Cosmològic. PONT El Decumanus Maximus desembocava en la porta que donava al pont sobre el Guadiana, de 60 arcs i 792 m de llarg i construït amb un nucli de formigó romà revestit de carreus encoixinats. Al llarg dels segles ha estat restaurat en nombroses ocasions.

AQÜEDUCTES I PANTANS Un altre aspecte molt destacat d'Emèrita Augusta són les infraestructures hidràuliques que es troben en l'interior de la ciutat i sobretot en el seu entorn. Així, es conserven restes dels tres aqüeductes que fornien aigua a la ciutat, algunes corresponents a galeries subterrànies i d'altres a canalitzacions elevades, com el tram més cèlebre, l'anomenat Acueducto de los Milagros.

Dos dels aqüeductes prendrien l'aigua dels embassaments propers de Prosèrpina i de Cornalvo, encara que recentment s'ha posat en dubte l'origen romà d'ambdós pantans 29 N a ae A am as G ae arum D ae is Ab a is N us i um a A um os um a G i orum i orum D o is o is Ab o is o is N s*/- es - a A em es - a G is um is un D i ibus i ibus Ab e ibus e ibus Morfologia Declinacions 1ra declinació 2na declinació 3ra declinació (consonant) * Quan és posa la s?

Es posa en les següents consonants: b/d/g/p/t/c b/p + s > no passa res d/t +s > cau la dental g/c +s > es crea una x Altres exepcions: -la "n" al nominatiu i vocatiu cau al final (ja que no hi ha decinència) -la "s" (no de la decinència, sinó que forma part de la paraula) es transforma en r a tots els casos exepte en nominatiu i vocatiu 30 N is es e ia A em es e ia G is ium is ium D i ibus i ibus Ab e ibus i ibus N us us u ua A um us u ua G us uum us uum D ui ibus ui ibus Ab u ibus u ibus N es es A em es G ei erum D ei ebus Ab e ebus 3ra declinació (vocal) Són en vocals els parasílabs: navis (2) - navis (2) EN LES CONSONANTS: mos (1) - moris (2) 4ta declinació (u) 5na declinació (e) Adjectius -us, -a, -um > 2na (m) 1ra (f) 2na (n) -er, -a, -um > 2na (m) 1ra (f) 2na (n) acer, acris, acre > 3ra (m/f) 3ra (m/f) 3ra (n) omnes, omne > 3ra (m/f) 3ra (n) prudents, prudentis > 3ra (m/f/n) 3 terminacions 2 terminacions 1 terminació Comparatius Inferioritat > minus (adj) quam Igualtat > tam (adj) quam Superioritat > magis/plus (adj) quam Superioritat > -ior/ius+3ra quam Superioritat > -ior/ius+3ra abl (sense prep) Superioritat > -issimus -a -um/ -llimus -a -um/ -rrimus -a -um.

Morfologia 31 Pronoms Demostratius: aquest > hic, haec, hoc Demostratius: aqueix > iste, ista, istum Demostratius: aquell > ille, illa, illud Anafòric: is, ea, id Identitat: idem, eadem, idem Identitat: ipse, ipsa ipsum N qui quae quod qui quea quae A quem quam quod quos quas quae G cuius cuius cuius quorum quarum quorum D cui cui cui quibus quibus quibus Ab quo qua quo quibus quibus quibus Relatiu: qui, quae, quod M M F F N N Morfologia Verbs -Veu Activa -o -(i)s -(i)t -(i)mus -(i)tis -(i)nt -ba/ eba + -m -s -t -mus -tis -nt -bo -bi -bu /a + /e + -m/- -s -t -mus -tis -nt -e/a + -m -s -t -mus -tis -nt -re /ere + -m -s -t -mus -tis -nt Pres. ind Imp. ind Futur ind. Pres. subj Imp.

subj canto cantava cantaré (que) canti (que) cantés -i -isti -it -imus -istis -erunt -eram -eras -erat -eramus -eratis -erant -ero -eris -erit -erimus -eritis -erint Perfet ind. Plq. ind. Futur Perfet Perfet. subj Plq. subj he cantat havia cantat hauré cantat (que) hagi cantat (que) hagués cantat -eri + -m -s -t -mus -tis -nt -isse + -m -s -t -mus -tis -nt 32 Morfologia Verbs -Veu Passiva -r -ris/re -tur -mur…