Text del document
EXAMEN PLATÓ 3. CONTEXT FILOSÒFIC DE L'AUTOR Aquest apartat examina les influències que han determinat el pensament de Plató, les quals van assentar les bases de tota la seva arquitectura filosòfica posterior. 3.1 Influències presocràtiques Els filòsofs de l'etapa presocràtica van exercir un influx decisiu en el desenvolupament del sistema platònic. Els pensadors d'aquest període van inspirar les seves concepcions sobre l'ésser humà (ànima immortal), el coneixement (conèixer és recordar) i l'ontologia o estructura del món (la realitat es divideix en dos mons).
LA INFLUÈNCIA DE PITÀGORES [Segles VI-V a.C.] La influència de Pitàgores, desenvolupada entre els segles VI i V a.C., es fonamenta inicialment en la defensa de la religió òrfica, la qual funcionava com una secta contrària a la religió oficial (Mites). Aquest corrent de pensament s'articula a partir de tres eixos essencials. El primer d'ells és la immortalitat de l'ànima, explicada mitjançant la dualitat SOMA - SEMA, on s'estableix que el cos (soma) és una tomba (sema) de l'ànima. Plató farà servir aquestes idees en la defensa de la importància de l'ànima i la concepció del cos com a una realitat inferior.
El segon pilar afirma l'existència de dos mons, dividits en un pla transcendent i un pla immanent. Plató farà servir el mateix esquema, anomenant Món sensible i Món intel·ligible a aquests dos mons amb naturaleses diferenciades. El tercer eix és la fundació d'una escola de pensament, model que farà servir l'Escola d'Atenes com a eina de transmissió del coneixement. Per a l'autor, el coneixement serà la base de la justícia, idea que té la seva base en l'intel·lectualisme moral de Sòcrates. HERÀCLIT I EL CANVI [Segles VI-V a.C.] La Doctrina de l'esdevenir postula que el món és de naturalesa canviant.
Aquesta visió de la realitat s'expressa a través de les cèlebres afirmacions "No pots banyar-te dues vegades al mateix riu" i "Tot canvia, res roman", de les quals es deriva que la perfecció i l'absència de moviment és il·lusòria. Plató s'inspirarà en aquest pensament per definir les característiques del Món sensible, el món imperfecte. PARMÈNIDES I LA CONTINUÏTAT [Segles VI-V a.C.] En oposició radical a les idees anteriors, aquest pensador s'enfronta a Heràclit, defensant que el canvi és aparença. Per a ell, la realitat és perfecta i immutable, per la qual cosa el canvi no l'essència del món.
Plató s'inspirarà en aquest pensament per definir les característiques del Món Intel·ligible, el veritable món. 3.2 Sòcrates, la gran influència platònica Sòcrates va ser antagonista dels sofistes i mestre de Plató. El coneixement sobre la seva figura i pensament prové de tres fonts principals: Xenofont, que va ser un historiador deixeble de Sòcrates, Plató, que mostra el seu vessant filosòfic i Aristòfanes, un escriptor de l'època que va escriure una obra satírica anomenada "Els núvols" satiritzant Sòcrates. LA IMPORTÀNCIA DE L'INTEL·LECTUALISME MORAL Aquesta és la teoria fonamental de Sòcrates que influirà en Plató, la qual defensa la connexió entre l'àmbit moral i el coneixement.
S'estableix que desenvolupar la virtut intel·lectual gràcies al coneixement (saviesa) fa possible el desenvolupament de la virtut moral (pròpia dels que actuen de la manera correcta. La seva missió s'articulava al voltant de la idea que els ciutadans d'Atenes desenvolupessin la virtut intel·lectual, i per aquest motiu ensenyava a tothom, ja fossin rics o esclaus. El seu mètode es fonamentava en la MAIÈUTICA, terme que prové de [maieutikos] i significa "PARIR". Sòcrates es va definir com la "llevadora del coneixement" i es basava en la premissa que conèixer és recordar, un concepte lligat a l'anamnesi / reminiscència que comptava amb influència de Pitàgores.
Pràcticament, s'executava com un diàleg amb preguntes guiades amb to irònic per fer-los recordar el coneixement assolit que havien oblidat. LA MISSIÓ DE SÒCRATES I LA VIRTUT La història es basa en el viatge que el seu amic Querefont va fer a l'Oracle de Delfos per preguntar a la pitonissa si hi havia algú més savi que Sòcrates, ja que Sòcrates buscava la gent sàvia confiant en l'exercici de la virtut moral. La resposta de l'oracle va ser contundent: ningú era més savi que ell. Sòcrates, completament estranyat perquè considerava que era un ignorant, va decidir investigar el significat de l'enigma diví.
Per fer-ho, va començar a interrogar polítics, poetes i artesans que tenien reputació de savis. El filòsof va descobrir que tots ells creien saber coses que realment desconeixien. Sòcrates els anava deixant en evidència davant dels ciutadans d'Atenes, ja que aquest suposadament savis eren incapaços de mostrar el seu coneixement. La conclusió de Sòcrates va ser que l'oracle tenia raó: ell era el més savi perquè, a diferència dels altres, era l'únic conscient dels propis límits del seu saber, fet que va resumir en la seva cèlebre màxima: "Només sé que no sé res". A partir d'aquí es confirma que Sòcrates és l'home més savi de tota Grècia, cèlebre per la seva màxima "Només sé que no sé res".
Això obre pas a una nova missió orientada a desemmascarar els falsos savis, sota la premissa que el mal es fa per ignorància. LA MORT DE SÒCRATES La mort de sòcrates desencadena la filosofia de plató. la ciutat ha assassinat la persona més justa de tota la ciutat. objectiu filosofia: crear una ciutat justa després de la mort d'atena. 4. LA FILOSOFIA DE PLATÓ L'objectiu fonamental de la filosofia de Plató és superar la decadència de la democràcia atenesa —sistema que l'autor considera el principal culpable de la condemna a mort del seu mestre, Sòcrates— i, alhora, proposar un sistema polític just fonamentat en les bases de l'intel·lectualisme moral.
4.1 L'obra de Plató Tot i que el pensament i la teoria de l'autor es desenvolupen de manera progressiva al llarg de diferents obres, el seu tractat més important i representatiu és, sens dubte, La República. Tota la seva producció literària i filosòfica està escrita en forma de diàleg, un gènere literari que es caracteritza pels següents trets fonamentals: La maièutica: El mètode socràtic de pregunta i resposta orientat a fer néixer la veritat des de l'interior de l'interlocutor. La vida política (a l'àgora): Els diàlegs reprodueixen l'esperit de debat públic i reflexió ciutadana propi de la plaça pública d'Atenes.
Sòcrates com a protagonista: Plató utilitza la figura del seu mestre com a personatge principal i fil conductor dels seus diàlegs, aconseguint així que la figura i el llegat de Sòcrates visquin per sempre. 4.2 Elements de la seva teoria El sistema filosòfic de Plató s'articula de manera interconnectada a través de tres grans eixos conceptuals: El fil conductor: L'Intel·lectualisme Moral Aquests tres eixos es connecten de manera lògica: el coneixement de l'estructura del món (Ontologia) ens permet assolir la saviesa i la virtut intel·lectual (Teoria del coneixement), la qual és indispensable per poder aplicar la virtut moral en l'organització de la ciutat (Política).
Aquesta relació de dependència és la base de l'intel·lectualisme moral: només qui coneix el Bé pot actuar amb justícia. 5. L'ONTOLOGIA PLATÒNICA 5.1 L'existència dels dos mons Plató, seguint l'herència de Pitàgores, defensava una concepció dualista de la realitat basada en l'existència de dos mons amb característiques clarament diferenciades i oposades: El Món Intel·ligible (basat en el Món Transcendent): És el món de les Idees. Es tracta d'una realitat perfecta, eterna i immutable que es troba més enllà dels nostres sentits. El Món Sensible (basat en el Món Immanent): És el món físic i material en el qual vivim. Es tracta d'una realitat imperfecta, temporal i subjecta al canvi constant.
5.2 Característiques del Món Sensible El món sensible es defineix a partir d'una sèrie de trets fonamentals que determinen la seva naturalesa física i metafísica: La influència d'Heràclit: La concepció platònica d'aquest món està directament inspirada en la filosofia del pensador presocràtic Heràclit, qui defensava que la realitat física està en un esdevenir i un flux constant ("tot flueix"). Imperfecció i finitud: És un àmbit imperfecte on imperen de manera constant el canvi, la corrupció, el pas del temps i la mort.
Caràcter imitatiu (Les còpies): Els objectes que configuren el món sensible no posseeixen una existència autèntica per si mateixos; són simples còpies o imitacions imperfectes de les Idees perfectes que resideixen al món intel·ligible. Impossibilitat del saber veritable: En el món sensible no es pot generar un coneixement científic i universal (episteme), sinó únicament opinió (doxa), atès que es tracta d'una realitat canviant i, per tant, no veritable. La llar del cos: És el lloc físic on habita el cos humà. D'acord amb Plató, el cos humà actua com una presó per a l'ànima, la qual constitueix el veritable ésser de l'individu.
5.3 Característiques del Món Intel·ligible El món intel·ligible representa la realitat genuïna i l'objectiu de la metafísica platònica. Es defineix pels següents principis: La influència de Parmènides: La concepció platònica d'aquest pla està profundament inspirada en el filòsof presocràtic Parmènides, qui defensava un Ésser abstracte, immòbil, etern i immutable. Perfecció i immutabilitat: És un món absolutament perfecte, on habiten les entitats que no canvien, no neixen ni es corrompen; són eternes. Les Idees com a autèntica realitat: Els elements que configuren aquest món són veritables i s'anomenen Idees (o Formes).
No són mers conceptes mentals, sinó l'autèntica realitat i l'essència de tot el que existeix. La Idea de Bé a la cúspide: Al vèrtex superior de la jerarquia d'aquest món es troba la Idea de Bé, que constitueix el límit suprem de l'ésser i representa el màxim coneixement assolible. La llar de l'ànima: És el lloc d'origen de l'ànima humana. Abans d'encarnar-se en el cos físic, l'ànima habitava aquest món i, per tant, ja ha conegut la veritat absoluta.
4 Plató utilitza el joc de paraules d'origen òrfic i pitagòric Soma (cos) - Sema (tomba/presó) per expressar la seva antropologia dualista: el cos material pertany al món sensible i encadena temporalment l'ànima, que és de naturalesa espiritual, immortal i pertanyent al món intel·ligible. 5.4 Relació entre els dos mons i la jerarquia de la realitat Per entendre com es relacionen el món de les Idees i el món físic, Plató proposa una estructura jeràrquica i un vincle de dependència basat en la participació: El Món Intel·ligible (Món veritable) En aquest pla s'assoleix l'Episteme (el coneixement científic i veritable de les Idees). La jerarquia de dalt a baix és la següent: 1.
La Idea de Bé: El principi suprem de realitat i veritat. 2. La Idea de Bellesa i l'Eros: El motor de l'ascensió de l'ànima. 3. La resta d'Idees: Les essències de les coses (com la Idea de gat perfecte). 4. Els objectes matemàtics: Entitats entremitges (números 1,0,4 o figures com el triangle Δ). El Món Sensible (Còpia imperfecta del Món Intel·ligible) En aquest pla només podem aspirar a la Doxa (l'opinió o fals coneixement). Es divideix en: Les coses físiques (Còpies): Són manifestacions materials de les Idees que existeixen per participació (per exemple, un gat físic i imperfecte existeix perquè participa de la Idea de gat del Món Intel·ligible).
Les imatges o representacions (Còpies de les còpies): És el nivell més baix de la realitat i del coneixement humà. Són les reproduccions artístiques, les ombres o els dibuixos (per exemple, el quadre d'un gat, que és la imitació d'una realitat física que ja és, en si mateixa, una imitació). 6. DESENVOLUPAMENT DE LA TEORIA: L'AL·LEGORIA DE LA CAVERNA L'Al·legoria de la Caverna (o Mite de la Caverna) és el relat central del pensament platònic, desenvolupat de manera cèlebre al Llibre VII de la seva obra magna, La República. Aquest mite serveix per il·lustrar de manera simbòlica els dos moments clau del compromís del filòsof amb la veritat i la societat: la sortida i la tornada a la caverna.
6.1 Què representa el mite? La sortida (La Dialèctica Ascendent) La primera part de l'al·legoria narra l'alliberament del presoner i el seu viatge cap a l'exterior. Simbòlicament, aquest procés representa: El camí cap al saber (Dialèctica Ascendent): És el procés d'aprenentatge i maduració intel·lectual a través del qual l'ànima s'eleva des del món de les ombres fins a la llum de la veritat. Conèixer és recordar: Aquest trànsit es fonamenta en la teoria de l'Anàmnesi o Reminiscència. L'ànima no adquireix coneixements nous, sinó que recorda les veritats que ja havia contemplat al Món Intel·ligible abans de caure al cos material.
L'assoliment del coneixement suprem: El cim d'aquest ascens és la contemplació directa del Sol, que simbolitza la Idea de Bé, la veritat absoluta i el límit màxim del coneixement. Explicació de la realitat: Permet entendre la dualitat ontològica. El món exterior representa el Món Intel·ligible (les Idees perfectes), mentre que l'interior de la cova representa el Món Sensible (les còpies imperfectes de les Idees). 6.2 Què representa el mite? La tornada (La Dialèctica Descendents) Un cop el filòsof ha contemplat la veritat, no es pot quedar contemplant-la de manera egoista.
Té el deure moral de descendir novament a la foscor de la cova: El retorn per governar (Dialèctica Descendent): Representa el compromís cívic i polític. El filòsof torna a la caverna per ajudar, educar i guiar els qui encara continuen encadenats a les ombres de la ignorància. La Justícia com a ordre polític: La vertadera Justícia consisteix a aplicar el coneixement suprem obtingut (la Idea de Bé) a l'organització pràctica de la ciutat (Política). L'Intel·lectualisme Moral: Es plasma en la relació indissociable entre la Virtut Intel·lectual i la Virtut Moral.
Només aquell qui ha aconseguit el coneixement de la Idea de Bé pot governar de manera justa, ja que saber el que és el Bé és el requisit indispensable per poder actuar bé. 6.3 Esquema conceptual del procés platònic El camí del filòsof es pot estructurar en un cicle perfecte que defineix la Justícia: La Justícia s'esdevé quan es tanca aquest cercle: primer, a través d'un esforç individual d'ascensió intel·lectual per recordar la veritat (dialèctica ascendent); i posteriorment, descendir per governar i educar la comunitat en virtut d'aquella veritat assolida (dialèctica ascendent). Es defineix la justícia com "l'aplicació de la Idea de Bé a l'ordre de la ciutat". 7.
QUÈ HI HA AL MÓN INTEL·LIGIBLE? LES IDEES 7.1 Què són les Idees? Per a Plató, les Idees no són meres representacions mentals o conceptes abstractes, sinó entitats amb una existència pròpia i objectiva que defineixen l'estructura de la realitat: El fonament de la realitat (Arché): Les Idees constitueixen el principi original, l'origen o causa primera de tot el que existeix. L'herència de Parmènides: Tenen les mateixes característiques que l'Ésser de Parmènides; són entitats perfectes, permanents, ingènites (no han estat creades), imperecederes i immutables.
Captació intel·lectual: No tenen una presència física ni es poden percebre mitjançant els sentits del cos en el pla material; la seva aprehensió es realitza exclusivament a través de l'ànima (la raó). La relació de participació: Els objectes del món sensible no tenen una realitat plena per si mateixos; existeixen perquè participen de les Idees, de les quals en són simples còpies materials i imperfectes.
7.2 La jerarquia i funció de les Idees: La Idea de Bé (El Sol) Dins del món de les Idees hi ha una estricta jerarquia, en la qual la Idea de Bé (representada de manera al·legòrica pel Sol) ocupa el lloc central i de màxim rang: La cúspide del Món Intel·ligible: Està situada al vèrtex superior de tota l'estructura metafísica platònica. Màxima veritat i coneixement: Representa la veritat absoluta; per tant, el seu coneixement constitueix el grau més elevat de saber de l'ànima. Perfecció i immutabilitat: És l'expressió màxima de la perfecció, raó per la qual es manté completament l'immutable i inalterable.
La seva aplicació pràctica (La Justícia): S'identifica de manera directa amb la justícia quan s'aplica i es trasllada de manera pràctica a l'ordre del Món Sensible (MS). El pilar de l'Intel·lectualisme Moral: Es fonamenta en la premissa que qui contempla la Idea de Bé, actuarà bé de manera necessària. No es pot obrar malament de forma voluntària si es coneix la veritat. La seva funció epistèmica: De la mateixa manera que el sol físic fa visibles els objectes del món material, la Idea de Bé il·lumina la resta d'Idees, fent possible que siguin comprensibles i intel·ligibles per a la raó humana.
7.3 La Idea de Bellesa (Eros o Amor) Just per sota de la Idea de Bé, Plató situa la Idea de Bellesa, estretament lligada al concepte d'Eros (Amor): Fonament etimològic: Constitueix la base mateixa del terme Filo-sofia, que s'estructura com l'Amor (Philo) a la Saviesa (Sophia). Marc literari: Aquesta teoria es desenvolupa de manera central en el diàleg platònic El convit (o El Simposi). Funció principal: Actua com la força mística i intel·lectual que impulsa les ànimes cap a la Idea de Bé, convertint-se així en el vertader motor de la dialèctica ascendent.
L'escala de l'Eros L'escalada de l'Eros és l'explicació de com l'ànima humana s'impulsa de manera gradual des de l'estrat més baix del Món Sensible (MS) fins al cim del Món Intel·ligible (MI): 1. Amor als cossos: És el primer esglaó. Es tracta d'un amor físic i no autèntic, atès que s'estimen els cossos materials, els quals són elements imperfectes, canviants i corruptibles del MS. S'origina perquè els cossos físics participen d'una petita part de la Idea de Bellesa. 2. Amor a les ànimes: Un cop se supera el pla purament físic, es comença a estimar el veritable ésser de l'individu: l'ànima.
S'arriba a aquest estadi a partir de l'estima prèvia dels cossos, transcendint cap a la bellesa interior, moral i intel·lectual. 3. Amor a les Idees: El darrer esglaó. L'estima profunda cap a les ànimes i la virtut actua com a plataforma que permet a l'ànima de l'individu impulsar-se definitivament i accedir al MI. En aquest pla superior s'estimen les coses veritables: les Idees en si mateixes, deslligades de tota matèria. 4.
EL SÍMIL DE LA LÍNIA: GRAUS DE REALITAT I CONEIXEMENT Desenvolupat al Llibre VI de La República, el Símil de la línia dividida és una analogia geomètrica utilitzada per Plató per mostrar la correspondència exacta entre els graus de la realitat (Ontologia) i els nivells d'accés al saber (Teoria del Coneixement o Gnoseologia. 9. LA TEORIA DE L'ÀNIMA La psicologia platònica o teoria de l'ànima és una peça clau dins de l'engranatge de la seva filosofia: Fonament de la política: Desenvolupada de forma sistemàtica al Llibre IV de La República, aquesta teoria constitueix la base i el pilar fonamental sobre el qual s'alça la proposta política i l'estructura de la societat ideal de l'autor.
Influència pitagòrica i evolució: El dualisme i la concepció de l'ànima tenen una clara arrel pitagòrica. Plató ja la va abordar prèviament al Fedó (on es proposa la seva immortalitat) i al Fedre (on s'introdueix la mítica al·legoria del carro alat per explicar les seves diferents parts). 9.1 Les parts de l'ànima (La naturalesa tripartida) Plató defensa que l'ànima humana no és una entitat simple, sinó que està dividida en tres parts o facultats, cadascuna amb una localització física, unes funcions i unes virtuts associades: Ànima racional Definició: És la part més elevada, noble i divina de l'ànima. Situada al cap.
Funció: És la responsable exclusiva de la capacitat de pensament, de la raó i de la reflexió intel·lectual. Objectiu: És l'única part que pot ascendir i recordar (conèixer) les veritats del Món Intel·ligible. D'aquesta manera, desenvolupa la virtut intel·lectual que fa possible la virtut moral de la prudència. Prudència: La capacitat de prendre decisions correctes, sàvies i raonades. Consisteix a saber distingir de manera clara què és el millor per a cada situació concreta i actuar conseqüentment en cerca d'aquest bé. El savi és, precisament, aquell que es guia per aquesta part de l'ànima i actua de manera prudent.
Ànima irascible Definició: És una part inferior de l'ànima (tot i que col·laboradora natural de la part racional si està ben educada). Situada al pit. Funció: S'encarrega de la voluntat, les passions nobles i la capacitat de reaccionar o actuar amb determinació. Objectiu: Té la capacitat d'enfrontar-se a les dificultats actuant amb força i valor (coratge). Coratge: La fortalesa i el valor necessaris per afrontar situacions difícils, adverses o perilloses, mantenint sempre la fermesa moral per defensar el que és just en cada moment. Ànima concupiscible Definició: És la part més lligada a la dimensió material i biològica de l'ésser humà. Situada al baix ventre.
Funció: S'encarrega de gestionar les necessitats corporals bàsiques i de la cerca dels plaers físics i materials. Objectiu: Quan és capaç de sotmetre's a la guia de la raó i controlar els seus impulsos, desenvolupa la virtut de la temprança (moderació). Temprança: El control i la moderació dels desitjos, els instints i les emocions de caràcter físic. Consisteix a buscar l'equilibri de l'organisme evitant caure en qualsevol mena d'excés. 9.2 La justícia individual: El mite de l'auriga Per a Plató, la justícia individual no és res més que l'harmonia interior de l'ésser humà.
Aquesta només és possible si existeix un equilibri i una coordinació correcta entre les tres parts de l'ànima, un estat que s'identifica directament amb la virtut. Com s'aconsegueix aquesta harmonia? Perquè l'individu sigui just, la part racional ha de governar l'ànima. Per fer-ho, ha d'aliar-se amb la part irascible (educada prèviament mitjançant la gimnàstica i la música) i utilitzar la seva força com a eina de control per dominar i moderar la part concupiscible, que tendeix naturalment al desordre.
Aquesta dinàmica es descriu de forma al·legòrica al diàleg Fedre mitjançant el Mite de l'Auriga: L'Auriga (Conductor): Representa l'ànima racional, que té la tasca de guiar el carro cap al Món Intel·ligible. El Cavall Blanc (Noble i obedient): Representa l'ànima irascible, que actua com a eina de control i ajuda el conductor a mantenir el rumb. El Cavall Negre (Rebel i desobedient): Representa l'ànima concupiscible, la qual s'escapa, emprenya el carro i el despulla cap al món material i sensible.
Virtut i Harmonia individual: L'ànima és justa quan cadascuna de les seves parts compleix de manera excel·lent la seva funció: la raó posseeix prudència, la voluntat mostra valor i els desitjos es controlen amb la temprança. 9.3 La justícia col·lectiva: L'Estat com a reflex de l'ànima Plató aplica el seu concepte de justícia de l'individu a tota la societat partint de la següent premissa: "L'Estat és una imatge ampliada de l'ànima" Així, l'estructura de la ciutat ideal (Polis) ha de replicar l'estructura tripartida de l'ànima humana. La societat s'organitza en tres grans classes socials segons l'ànima predominant en cada ciutadà: La Justícia consisteix a "donar a cadascú allò que és seu".
En l'àmbit polític, això es tradueix en el fet que cadascú ocupi el lloc que li correspon per la seva naturalesa i que apliqui la Idea de Bé a l'ordre social i polític de la ciutat. 10. ANÀLISI DELS SISTEMES POLÍTICS Plató realitza una llista i anàlisi dels diferents règims polítics, entenent la història com un procés de degradació progressiva des del sistema ideal (l'aristocràcia) fins al pitjor dels escenaris possibles (la tirania): 1. Aristocràcia Etimologia: Prové d'Aristós (els millors) i kratos (poder). Significa el "govern dels millors". Definició: És el model de govern ideal proposat per Plató a La República.
Es basa en la premissa fonamental de l'Intel·lectualisme Moral: "Ha de governar el més savi". Component anímic: En aquest sistema impera l'ànima racional, garantint que el coneixement i la prudència guiïn les accions de l'Estat. 2. Timocràcia Etimologia: Prové de Timé (honor, valor, dignitat) i Kratos (poder). Significa el "govern dels valents". Definició: És el primer estadi de corrupció de l'Estat ideal. El poder polític ja no recau en la saviesa, sinó que passa a estar a càrrec dels més forts: els guerrers. Component anímic: El motor del govern és l'ànima irascible, prioritzant l'honor militar, l'ambició i la força per sobre de la raó. 3.
Oligarquia Etimologia: Prové d'Oligos (pocs) i arkhō (governar o manar). Significa el "govern d'uns pocs". Definició: Es produeix després d'una revolució violenta que enderroca la timocràcia. En aquest règim, el govern queda concentrat en mans d'uns pocs individus que es caracteritzen per ser rics i poderosos, buscant només el benefici econòmic propi. 4. Democràcia Etimologia: Prové de Demos (poble) i kratos (poder). Significa el "poder del poble". Definició: S'instaura arran d'una revolució del poble contra els abusos de l'oligarquia, passant a governar la majoria.
Plató es mostra molt crític amb aquest sistema, ja que considera que dona el poder a una massa ignorant que no sap què és el Bé ni la Justícia. Component anímic: Està dominada per l'ànima concupiscible, ja que els ciutadans es mouen lliurement pels seus propis desitjos, plaers i impulsos materials sense cap ordre ni control racional. 5. Tirania Etimologia: Prové de Tyrannos (sobirà absolut). Definició: Representa el darrer estadi de corrupció i la decadència absoluta de la democràcia. El desordre de les llibertats democràtiques propicia l'aparició d'un únic líder autocràtic (el tirà) que sap com manipular la resta del poble mitjançant la demagògia.
El vincle amb la sofística: Aquest sistema s'identifica de forma directa amb els sofistes, caracteritzats per ser relativistes i immorals. L'ús de la paraula ja no busca la veritat universal, sinó la persuasió i l'engany per retenir el poder a qualsevol preu.