Filosofia de Kant: Raó, Coneixement i Ètica

I 30 flashcards i 20 preguntes més al document.

Text del document

Tema 4: Kant 1 Raó, tolerància i progrés 1.1 L'era de la Il·lustració El segle XVIII a Europa està marcat per la influència de la Il·lustració, un moviment cultural que es va iniciar a la Gran Bretanya i a França, però que ràpidament es va difondre per molts altres països del continent. Els autors il·lustrats defensaven el valor de la raó, la ciència i la cultura per lluitar contra la intolerància i la superstició. La Il·lustració confiava que el desenvolupament de la civilització podria contribuir al progrés de la humanitat tot superant la misèria, la por i la ignorància.

Per aconseguir aquest avenç calia estendre l'educació, derrotar el fanatisme i promoure l'estudi racional de la natura i de la societat. A aquesta tasca importantíssima van dedicar els seus esforços les principals figures del moviment il·lustrat, entre les quals hi ha filòsofs destacats, però també un gran nombre de científics i de responsables polítics, com ara els francesos Voltaire o Montesquieu, el britànic Hume, l'italià Beccaria, els espanyols Cadalso i Jovellanos o l'alemany Immanuel Kant. La publicació de l'Enciclopèdia, dirigida per Diderot i D'Alembert, va ser un dels fruits més importants de la Il·lustració.

Aquest projecte colossal pretenia apropar la ciència i la cultura al nombre més gran possible de persones, i divulgar tots els coneixements de l'època mitjançant una exposició sistemàtica i raonada. Els autors de l'Enciclopèdia no només es van ocupar de temes teòrics, sinó que a més van dedicar molta atenció a qüestions pràctiques relacionades amb les arts i els oficis perquè l'Enciclopèdia pogués esdevenir una eina útil al servei de la societat. Aquest interès en la transformació i la millora de la realitat forma part de l'esperit il·lustrat i està molt present en la crítica que alguns autors, com ara Voltaire, feien dels vells costums i dels vicis atribuïts al passat.

Els autors il·lustrats del segle XVIII creien en el poder de la raó, la cultura i la tolerància, i confiaven en la possibilitat d'utilitzar-les per impulsar el progrés de la humanitat. 2 Sapere aude! 2.1 El filòsof de la raó Immanuel Kant és el representant més destacat de la Il·lustració a Alemanya, i un dels filòsofs més influents de la història per la profunditat de l'estudi que va fer sobre la racionalitat humana. Com molts altres pensadors il·lustrats, Kant sentia una gran admiració per les ciències naturals, que estaven realitzant grans progressos gràcies a l'aplicació del mètode científic.

Tenint en compte els avenços de la ciència moderna, a Kant el sorprenia l'estancament en què semblava estar la filosofia del seu temps. Per mirar d'aclarir aquesta situació, es va proposar de fer una anàlisi exhaustiva sobre les possibilitats i els límits de la raó humana. En la seva obra va distingir dos vessants diferents de la racionalitat humana. L'ús teòric o especulatiu de la raó es refereix a la manera com emprem la racionalitat per conèixer. En canvi, l'ús pràctic de la raó té a veure amb l'ús de la racionalitat per decidir com actuar.

En el camp de la filosofia, podríem dir que la raó teòrica està associada a l'epistemologia i a la metafísica, mentre que la raó pràctica es correspon amb el camp de l'ètica i de la política. Les dues obres més destacades de Kant, Crítica de la raó pura i Crítica de la raó pràctica estan dedicades respectivament a l'estudi dels usos teòrics i pràctics de la racionalitat humana. És important recordar, però, que les persones no tenim dues raons diferents. Kant insistia que els éssers humans tenim una racionalitat única, tot i que podem emprar-la de maneres diferents. És important fixar-se en el terme crítica amb el qual Kant encapçala el títol de les seves obres més destacades.

La raó és, per a ell, la capacitat més alta i la més noble dels éssers humans, que ens distingeix dels altres animals i ens capacita per conèixer el món que ens envolta i per elegir com comportar-nos. Però, la raó no ho pot abastar tot perquè està subjecta a límits que cal analitzar. Això és justament el que Kant intenta fer en les seves dues obres principals, trobar fins on arriba legítimament la raó humana. Per aconseguir aquest objectiu cal sotmetre la raó a una crítica que ens indiqui quines són les seves possibilitats i que ens mostri quines són les fronteres que no pot travessar.

La filosofia de Kant proposa elaborar un examen crític sobre les possibilitats i els límits de la raó, dins del marc del pensament il·lustrat. 2.2 Les tres grans preguntes de Kant Kant va precisar que tota la seva obra podia interpretar-se com un intent d'oferir respostes a les tres grans preguntes següents: Què puc conèixer? Què he de fer? Què puc esperar? La primera pregunta comprenia el camp de l'epistemologia, i Kant la va tractar en la Crítica de la raó pura. La segona pregunta es relaciona amb l'àmbit de l'ètica, que Kant va tractar en la Crítica de la raó pràctica. Finalment, la tercera pregunta està associada a qüestions metafísiques i religioses.

Aquesta divisió en tres grans blocs, proposada pel mateix Kant, pot ser molt útil en una primera aproximació al seu pensament. Cal recordar, però, que, per a ell, aquestes tres grans preguntes estan íntimament connectades entre si, perquè es poden resumir en una qüestió única: Què és l'home? Aquesta quarta pregunta, que n'engloba les altres tres, està vinculada al problema de l'ésser humà i a l'àmbit de l'antropologia. 7 Què puc conèixer? 7.1 Pot convertir-se la metafísica en una ciència? La Crítica de la raó pura és l'obra en què Kant estudia detalladament el problema del coneixement, associat a l'ús especulatiu de la raó.

El punt d'arrencada de l'obra és l'estranya situació en què es trobava la filosofia al segle XVIII. Per a un pensador il·lustrat com Kant resultava especialment sorprenent que, en una època d'avenços científics enormes, la filosofia continués compromesa en disputes contínues i inacabables, com ha anat succeint d'ençà dels temps de Plató. El contrast entre el progrés de la ciència i l'estancament de la filosofia va portar Kant a preguntar-se pels motius d'aquesta diferència. La qüestió podria plantejar-se de la manera següent: Què és el que fa possible la ciència? Si som capaços d'esbrinar-ho, podrem escatir si la metafísica també es pot convertir en una disciplina científica.

Aquesta seria l'única manera d'aconseguir que la filosofia superés el seu endarreriment i comencés finalment a progressar. La qüestió sobre les condicions de possibilitat de la ciència és la primera pregunta que Kant es planteja en la Crítica de la raó pura. Per respondre-hi cal tenir en compte que les ciències estan compostes de dos judicis, que és com Kant anomenava els enunciats amb els quals fem afirmacions sobre la realitat. Per això, si volem entendre què és el que les ciències tenen d'especial, haurem d'aclarir d'antuvi quins són els diferents tipus de judici existents. Només així podrem saber quins són els judicis característics de les disciplines científiques.

7.2 Els diferents tipus de judicis Judicis analítics i judicis sintètics En la Crítica de la raó pura, Kant proposa classificar els judicis d'acord amb dos criteris diferents. Segons la relació entre el subjecte i el predicat, Kant distingeix els judicis analítics dels judicis sintètics. Un judici analític és una afirmació en la qual el predicat està contingut en el concepte del subjecte, de manera que si sabem quin és el significat de la primera part de l'oració, aleshores la segona part no és més que una explicació redundant. Un exemple de judici analític és "Un triangle té tres costats". Com es pot veure, el predicat no fa altra cosa que repetir el contingut del subjecte.

Si se sap què és un triangle, la segona part de l'oració no ofereix cap informació nova. Per això els judicis analítics són necessàriament veritables. La seva negació ("El triangle no té tres costats"), en canvi, és una contradicció. En canvi, els judicis sintètics són aquells en què el predicat aporta informació nova, que no estava expressada en el subjecte. Per aquesta raó diem que els judicis sintètics són extensius, perquè amplien la informació que tenim sobre el subjecte. Un exemple de judici sintètic seria "La cicuta és una planta verinosa". En aquest cas, el predicat ens ofereix informació nova sobre el subjecte, i amplia així el nostre coneixement sobre les propietats de la cicuta.

Judicis a priori i judicis a posteriori A més, atenent al criteri de la relació dels judicis amb l'experiència, Kant distingeix els judicis a priori dels judicis a posteriori. Un judici a priori és independent de l'experiència. És, per tant, una afirmació necessària, que sempre resulta veritable. Un exemple de judici a priori seria l'oració: "El tot és més gran que les parts". Aquesta oració sempre és certa, i no cal recórrer a l'experiència per comprovar-ho perquè es tracta d'una afirmació lògica que és necessàriament veritable. En canvi, els judicis a posteriori depenen de l'experiència. Per saber si un judici a posteriori és veritable o fals hem de recórrer a l'experiència.

Un exemple el tenim en l'afirmació "Els pingüins ponen ous". Es tracta d'un judici a posteriori perquè, per saber si efectivament és veritat, no ens queda cap més remei que comprovar-ho empíricament. A primera vista pot semblar que aquesta doble classificació resulta inne cessària, perquè els exemples que hem ofert suggereixen que els judicis analítics són a priori, mentre que els judicis sintètics són a posteriori. Això és justament el que pensava Hume, que dels primers en deia "relacions d'idees" i dels segons en deia "qüestions de fet". Kant, però, defensava que també hi ha judicis sintètics a priori, afirmacions que aporten informació nova, però que són independents de l'experiència.

Com a exemple de judici sintètic a priori, Kant proposa "Tot el que passa té una causa". Segons ell, en aquest cas el predicat que parla de la causalitat no està contingut en el subjecte, que es refereix als esdeveniments que ocorren. Per això es tracta d'un judici sintètic, que amplia allò que sabem sobre les coses que ocorren. D'altra banda, però, assenyala que, per saber que aquest enunciat és veritable, no cal recórrer a l'experiència, de manera que es tracta d'un judici a priori. Els judicis sintètics a priori, als quals no havien fet atenció els filòsofs anteriors, tenen una importància extraordinària en el pensament kantià.

Segons Kant, aquest tipus de judicis és el que permet evitar la crítica de Hume a la ciència i establir els principis fonamentals d'una disciplina científica. Els judicis sintètics a priori constitueixen els principis bàsics sobre els quals construir una ciència. 7.3 El gir copernicà Ara ja sabem que les ciències són possibles si podem establir judicis sintètics a priori que els serveixin com a fonament. Però, com són possibles els judicis sintètics a priori? Per contestar aquesta pregunta cal distingir dos aspectes diferents en el coneixement humà.

D'una banda, hi ha la matèria, que és el contingut del coneixement, mentre que d'una altra hi ha la forma, que és l'organització que serveix per donar sentit a allò que coneixem. Segons Kant, el contingut del coneixement prové de l'experiència, però és la nostra ment la que aporta l'estructura que serveix per interpretar allò que coneixem. L'experiència proporciona la matèria del coneixement, mentre que el subjecte s'encarrega de donar-li forma perquè adquireixi significat. La clau per entendre correctament el coneixement humà no està en la realitat exterior, sinó que es troba en la manera que tenim de copsar, organitzar i interpretar allò que percebem.

Això ens obliga a fer un canvi complet del punt de vista en la filosofia occidental, semblant per la seva radicalitat i importància al canvi de perspectiva que va suposar la teoria de Copèrnic per a l'astronomia. El mateix Kant es va referir a aquest nou plantejament dient que es tractava d'un gir copernicà, que ens obligava a fer atenció especialment a la manera com el subjecte estructura i conforma allò que coneix. Per il·lustrar l'abast d'aquest canvi, Kant recordava que els filòsofs anteriors havien intentat mostrar com el subjecte mirava d'adaptar-se a la realitat per tal de conèixer-la. El que proposa el gir copernicà és un canvi total de perspectiva.

La clau de la qüestió, segons Kant, consisteix a mostrar com la realitat ha d'adaptar-se a les estructures cognitives que la ment del subjecte imposa a tot allò que percebem. Per estudiar detalladament el funcionament de la racionalitat teòrica humana, Kant estableix en primer lloc una distinció important. Segons ell, per conèixer, els éssers humans fem ús de tres facultats diferents, que són la sensibilitat, l'enteniment i la raó. Per això el llibre de Kant està dividit en tres seccions diferents. La primera part de l'obra, en la qual estudia la sensibilitat, és l'"Estètica transcendental". La segona part, que dedica a l'enteniment, és l'"Analítica transcendental".

Finalment, la tercera part del llibre, on tracta el tema de la raó, és la "Dialèctica transcendental". 7.4 Les intuïcions de la sensibilitat La sensibilitat és la facultat humana gràcies a la qual percebem el món que ens envolta. Segons Kant, a l'hora d'explicar com percebem, cal distingir dos elements diferents. D'una banda, hi ha les dades que recollim a través dels sentits, per mitjà de les quals copsem colors, olors i sabors. Aquesta és la matèria que constitueix el contingut de les nostres percepcions sensibles, i procedeix de l'experiència.

Però, d'una altra, hi ha la forma o estructura que ens permet donar sentit a allò que percebem, que no prové de l'experiència, sinó que és aportat pel subjecte. Kant creia que l'organització de les dades dels sentits és possible gràcies a l'espai i el temps. Això vol dir que, per a Kant, l'espai i el temps no són realitats objectives que existeixin al món exterior del subjecte, sinó que són el marc imposat per la nostra pròpia ment dins del qual percebem la realitat.. Kant anomena intuïcions el contingut de la sensibilitat. D'aquesta manera, podem distingir dos tipus d'intuïcions diferents. D'una banda, hi ha les intuïcions empíriques que ens són donades amb l'experiència.

Però, d'una altra, hi ha les intuïcions pures que són aportades pel subjecte. Segons Kant, aquestes intuïcions pures són l'espai i el temps. Són les formes pures de la sensibilitat que, aplicades a la realitat, fan possible la percepció. Per a Kant, l'espai i el temps no provenen de l'experiència ni són realitats externes. El marc espaciotemporal de les nostres percepcions és aportat pel subjecte i estableix les condicions de possibilitat de l'experiència sensible. 7.5 La possibilitat de les matemàtiques com a ciència L'existència d'intuïcions pures de la sensibilitat permet a Kant explicar la raó per la qual les matemàtiques són una ciència.

Com hem vist anteriorment, Kant considera que l'espai i el temps són formes a priori imposades pel subjecte que estableixen les condicions de possibilitat per a tot allò que percebem. Per tant, quan ens referim a l'estructura de l'espai o del temps, no estem descrivint cap objecte empíric extern, sinó que estem només parlant de la nostra manera de copsar la realitat. Per això, les afirmacions bàsiques sobre l'espai i sobre el temps han de ser necessàriament veritables i poden servir-nos per establir judicis sintètics a priori. Precisament Kant considerava que les matemàtiques es fonamenten en aquestes afirmacions generals i universalment vàlides que podem elaborar sobre l'espai i el temps.

Els judicis sintètics a priori sobre l'espai permeten que la geometria sigui una ciència. A més, Kant pensava que els judicis sintètics a priori sobre el temps fan possible l'aritmètica com a ciència, perquè a parer seu està associada a la possibilitat d'elaborar successions numèriques en el temps. D'acord amb el pensament de Kant, la possibilitat d'elaborar judicis sintètics a priori sobre l'espai i el temps permet que considerem les matemàtiques com una ciència. 7.6 L'enteniment La segona facultat de la racionalitat teòrica és l'enteniment que s'encarrega d'interpretar les dades de la sensibilitat per formar conceptes i elaborar judicis.

A diferència de la sensibilitat, que és passiva perquè només s'encarrega de percebre les dades sensorials, l'enteniment és actiu, perquè elabora aquestes dades per donar-los significat. També en l'enteniment cal distingir una part que ens és donada amb l'experiència i una altra que és aportada per la nostra activitat mental. La matèria amb què treballa l'enteniment són les dades de la sensibilitat, emmarcades de manera convenient en l'espai i el temps. Però, perquè aquestes intuïcions sensibles tinguin sentit, cal que les puguem agrupar i etiquetar per mitjà de conceptes.

Això és possible perquè la nostra ment disposa d'una sèrie de categories que ens permeten organitzar i estructurar les dades de la sensibilitat. Les categories de l'enteniment Segons Kant, les categories són conceptes a priori de l'enteniment, que serveixen per interpretar les nostres experiències i proveir-les de significat. Com tots els elements a priori, les categories són independents de l'experiència, perquè procedeixen de l'activitat del subjecte i no de la realitat exterior. Potser un exemple ens servirà per aclarir què són les categories de Kant. Suposem que entres a la cuina i hi perceps un seguit de colors, d'olors, de sabors i de textures.

La sensibilitat, que és la facultat encarregada de la percepció sensible, t'informa que has vist alguna cosa de forma arrodonida i de color vermell, que és suau al tacte, que és cruixent quan la mossegues i que té un gust dolç molt agradable. Totes aquestes percepcions, a més, han estat captades pels teus sentits en un moment determinat i en un indret concret. Però, per tal que tinguin sentit, per tal que puguis contestar la pregunta què és?, cal que la ment pugui agrupar-les i les pugui proveir de significat. Aquesta és la tasca que fa l'enteniment, que en aquest cas podria dir que totes aquestes dades captades pels sentits es corresponen amb una poma.

El concepte de poma ens permet sintetitzar les intuïcions sensibles, tot reunint-les en un sol concepte que permet entendre la diversitat de percepcions que havíem captat prèviament. Mitjançant l'anàlisi de la taula dels judicis possibles de la lògica tradicional, Kant va identificar dotze categories diferents, algunes de les quals són molt importants, com ara la substància o la causa. L'exemple de la poma que hem vist abans és, precisament, un cas concret en el qual el nostre enteniment empra la categoria de substància.

Efectivament, en percebre aquests colors, aquestes olors i aquests sabors, la nostra ment interpreta que tots ells procedeixen d'alguna cosa que existeix per si mateixa, independentment de nosaltres. Aquesta és la substància que anomenem poma. L'important, però, en aquest cas és que la idea de substància no procedeix de l'experiència ni és tampoc una realitat exterior a l'individu. Segons Kant, el concepte de substància és una categoria aportada pel subjecte. Això vol dir que la substància no és una realitat objectiva del món, sinó que és tan sols una de les maneres que té el nostre enteniment de donar significat a les percepcions que captem amb els sentits.

Passa el mateix amb la idea, molt important, de la connexió causal. La causalitat, per a Kant, no és una propietat real del món, sinó que és només una de les categories amb les quals la nostra ment interpreta i organitza les dades de la sensibilitat. Si considerem que un fenomen B és causat per un fenomen A, és perquè el nostre enteniment interpreta els fenòmens que percebem aplicant-los la idea de causalitat. 7.7 La possibilitat de la física com a ciència L'existència de les categories de l'enteniment permet a Kant explicar per què la física és una ciència.

Com que les categories no fan referència a una realitat empírica, sinó que són conceptes a priori aportats pel subjecte, les afirmacions generals que en fem seran forçosament veritables i universals. Això ens permet elaborar judicis sintètics a priori sobre les categories. La física és una ciència estricta, ja que es poden formular judicis sintètics a priori relacionats amb les categories de substància i de causalitat. D'aquests judicis, se'n deriven els fonaments a priori de la física newtoniana, que són els que fan possible la ciència que investiga empíricament el món natural. 7.8 La síntesi de la raó La tercera facultat, i l'última, que intervé en el procés del coneixement és la raó.

La funció que té és d'elaborar generalitzacions a partir dels conceptes i els judicis de l'enteniment. Segons Kant, l'ésser humà tendeix de manera natural a cercar explicacions cada vegada més completes i globals sobre la realitat. Per això existeix en nosaltres una inclinació que se'ns fa inevitable a intentar sintetitzar els nostres coneixements, tot mirant d'englobar tot el que sabem per mitjà de tres grans idees reguladores, que són el món, l'ànima i Déu. Després del seu matrimoni l'any 1786 amb el baró de Staël, Germaine va obrir el seu propi saló a París.

El 1788 va publicar una Carta sobre el caràcter i les obres de Jean-Jacques Rousseau en la qual exposava els seus punts de vista sobre el filòsof ginebrí. Després de l'esclat de la Revolució francesa, el saló de Madame de Staël es va convertir en un dels centres culturals i filosòfics més importants de la capital. Però, el seu suport a la família reial la va obligar a exiliar-se quan va caure la monarquia. Durant aquests anys va viatjar a la Gran Bretanya i a Suïssa, on va conèixer el filòsof liberal francès Benjamin Constant, amb qui va mantenir una intensa relació intel·lectual i amorosa.

El vincle entre Benjamin Constant i Madame de Staël va ser de gran importància per a tots dos, i va contribuir en gran manera a desenvolupar les idees polítiques i filosòfiques d'aquestes dues grans figures del pensament. L'empremta d'aquesta relació es pot apreciar en la seva obra del 1796 Sobre la influència de les passions en la felicitat dels individus i de les nacions, així com en les novel·les Delphine i Corinne. Madame de Staël va tornar a París el 1797, atreta per la forta personalitat de Napoleó Bonaparte. Allí va publicar, el 1800, la seva important obra De la literatura considerada en les seves relacions amb les institucions socials.

Però, els seus intents frustrats d'influir en Napoleó van acabar enemistant-la amb ell, de manera que es va veure obligada novament a partir cap a l'exili el 1803. Es va establir a Suïssa, on el seu saló va aconseguir molt prestigi i una gran influència. També va viatjar a terres alemanyes, on va entrar en contacte amb Goethe i amb Schiller, i on va recollir les observacions que posteriorment va publicar en un llibre de gran agudesa titulat Alemanya. Com a intel·lectual i filòsofa, Madame de Staël és una de les figures principals en l'època que marca el pas del pensament il·lustrat al primer Romanticisme.

La seva obra insisteix en el valor de la raó, tot i que també atorga un protagonisme important als sentiments, entre els quals ocupa un lloc destacat la malenconia. El món és, per a Kant, la primera de les idees reguladores de la raó. Amb la idea de món intentem englobar en un sol concepte tot allò que coneixem sobre els fenòmens físics i naturals. La segona de les idees reguladores és la de l'ànima, amb la qual aspirem a unificar tots aquells fenòmens psíquics que experimentem al nostre interior. Finalment, la idea de Déu és la més extensa i completa de totes, perquè amb ella intentem agrupar la totalitat de la realitat, tot remetent allò que existeix a un creador suprem.

Però, en aquest punt ens trobem amb un problema greu, perquè no tenim cap intuïció empírica ni del món, ni de l'ànima ni de Déu. Aquestes tres grans idees no es corresponen amb cap dada que procedeixi de l'experiència. Ara bé, segons la gnoseologia kantiana, per conèixer cal disposar d'una matèria, és a dir, d'un contingut donat per l'experiència, així com d'una forma aportada pel subjecte. El que passa en aquest cas és que només tenim la forma, que són les idees reguladores de la raó, però ens manca matèria empírica amb la qual dotar aquestes idees de contingut. Per això les idees del món, de l'ànima i de Déu no poden arribar a conèixer-se, atès que no en tenim cap fenomen.

7.9 La impossibilitat de la metafísica com a ciència Recordem que una de les qüestions principals que Kant volia aclarir en la Crítica de la raó pura era si la metafísica podia esdevenir una ciència estricta. Per comprendre el sentit d'aquesta pregunta cal aclarir que, segons Kant, els objectes d'estudi de la metafísica són precisament el món, l'ànima i Déu. Però, la manca de contingut empíric associat a aquestes grans idees ens deixa sense cap fenomen que pugui proveir-les de contingut. D'aquesta manera, ens veiem obligats a admetre que la metafísica no pot ser mai una ciència.

Tot i que no hi pot haver coneixement metafísic, Kant puntualitza que es tracta d'una tendència humana essencial i inevitable. Segons ell, les persones tenim una propensió natural a intentar unificar tots els nostres coneixements tot subsumint-los en les tres grans idees reguladores: món, ànima i Déu. Això sempre ha estat així, i així continuarà esdevenint-se en el futur, tot i que ara sapiguem que és una tasca paradoxal i inacabable, perquè intenta pensar sobre qüestions de les quals no tenim cap dada fenomènica. La manca de fenòmens relacionats amb el món, l'ànima i Déu fa que la metafísica no pugui ser una ciència.

Això no obstant, Kant creia que la metafísica respon a una tendència natural i inevitable dels éssers humans. Però, en la Crítica de la raó pràctica i en la Fonamentació de la metafísica dels costums, les seves obres sobre la moral, Kant troba una via alternativa per mitjà de la qual ens resulta possible aproximar-nos a les idees de Déu i de l'ànima humana. Tot i que la raó teòrica no pot garantir-nos un coneixement rigorós sobre l'existència de Déu o sobre la immortalitat de l'ànima, Kant creia que sí que tenim la possibilitat d'accedir a aquestes idees per mitjà de la raó pràctica.

7.10 Fenomen i noümen L'estudi que Kant fa sobre els límits del coneixement humà té una conseqüència important que cal destacar. Com hem vist, segons Kant, només podem conèixer gràcies a la combinació d'un contingut captat pels sentits (que és la matèria del coneixement) i d'una estructura espaciotemporal i categorial imposada pel subjecte (que és la forma del coneixement). Això, però, vol dir que els éssers humans no som capaços de percebre la realitat en si mateixa. Segons Kant, l'únic que podem copsar és la realitat tal com apareix davant nostre, filtrada pel marc que imposem a tot allò que arriba als nostres sentits.

En la Crítica de la raó pura Kant va introduir una terminologia específica per distingir aquestes dues dimensions tan diferents de la realitat. D'una banda, tenim el fenomen, que és allò que se'ns mostra, és a dir, la cosa tal com la percebem en si mateixa, independentment de nosaltres. Malgrat que podem establir aquesta distinció, és important remarcar que els éssers humans només som capaços de conèixer el fenomen, mentre que el noümen ens resulta inaccessible.

Però, tot i que no puguem conèixer el noümen, sí que és possible pensar en la necessitat que existeixi, perquè això que percebem en el fenomen ha de provenir d'alguna realitat en si mateixa, malgrat que aquesta escapi al nostre coneixement. Per això es pot dir que el fenomen marca el límit definitiu que el coneixement humà mai no pot travessar. Hi ha una diferència important entre el fenomen (la cosa tal com se'ns mostra) i el noümen (la cosa en si). El coneixement humà només arriba fins al fenomen, mentre que el noümen resulta inaccessible per a nosaltres. Ara podem comprendre què passa amb les idees del món, de l'ànima i de Déu.

Aquestes tres idees només existeixen com a noúmens o coses en si, però no com a fenòmens. Això significa que ens resulta impossible conèixer-les, tot i que siguem capaços de pensar-hi. La distinció entre fenomen i noümen permet a més a Kant abordar el problema espinós de la llibertat humana. Aquesta qüestió ha suscitat una controvèrsia eterna i inacabable entre els filòsofs. Som les persones veritablement lliures per decidir el que vulguem? O estem subjectes a la llei de la física, la química i la biologia, que determinen quines són les nostres tendències i els nostres desigs?

Amb el propòsit d'aclarir el debat sobre la llibertat humana, Kant proposa contemplar l'ésser humà des d'una doble perspectiva. D'una banda, existeix en nosaltres una dimensió fenomènica, que està associada al nostre cos material i a l'experiència que tenim sobre les altres persones que ens envolten. Per a Kant tot allò que és fenomènic està sotmès a les lleis de la natura, i, per tant, el comportament de l'ésser humà com a fenomen és previsible i determinista. Les persones, però, no som només fenòmens, perquè també tenim una dimensió noümènica que va més enllà d'allò que podem percebre i conèixer.

Si contemplem la persona com a noümen, aleshores podem afirmar que l'ésser humà és lliure i escapa al determinisme. Els éssers humans, en tant que fenòmens, estan subjectes al determinisme de les lleis naturals. Però, com a noúmens, les persones tenim llibertat autèntica. 8 Què he de fer? 8.1 La cerca d'una ètica universal Tot i que és cert que Kant pot considerar-se un pensador revolucionari per la seva teoria del coneixement, el cert és que també ho és per l'originalitat de la seva proposta ètica. L'ètica de Kant és completament diferent de totes les teories morals elaborades pels filòsofs anteriors.

De fet, les seves reflexions sobre la moral comencen criticant les limitacions i els problemes que, a parer seu, presenten totes les teories ètiques elaborades en èpoques precedents. D'acord amb els ideals de la Il·lustració, Kant aspirava a dissenyar una ètica universal, vàlida per a tots els éssers humans. Segons ell, però, cap de les teories anteriors no complia aquest requisit. Kant anomenava ètiques materials les teories elaborades pels filòsofs del passat. Aquestes ètiques són anomenades materials perquè tenen un contingut, atès que orienten la vida humana a la consecució d'un bé.

Així, per exemple, l'ètica d'Aristòtil ens convida a practicar la virtut i elegir amb prudència el punt mitjà per, d'aquesta manera, aconseguir la felicitat. De la mateixa manera, l'ètica d'Epicur ens proposa cultivar la tranquil·litat i viure amb moderació per poder gaudir dels plaers. I passa el mateix amb les altres propostes ètiques elaborades per altres pensadors, ja que totes elles ofereixen una guia de conducta encaminada a aconseguir allò que es considera l'objectiu suprem de la vida humana.

El problema d'aquestes ètiques, segons Kant, rau en el fet que les seves propostes només resulten vàlides per als qui reconeguin la importància de l'objectiu que es tracta d'assolir, és a dir, són normes hipotètiques. Així, les recomanacions de l'ètica epicúria seran molt adequades per a algú que aspiri a gaudir dels plaers tranquils i assossegats que són, segons aquesta teoria, el bé màxim al qual podem aspirar. Però, si allò que volem és quelcom diferent, com per exemple, una vida intensa i exaltada, aleshores les normes de l'ètica d'Epicur ja no ens serveixen.

Com que en les ètiques materials hi ha un objectiu determinat que intentem assolir, les normes bàsiques de conducta estan orientades a perseguir aquest bé suprem. Això suposa que les regles de comportament no podem decidir-les per nosaltres mateixos, atès que ens són imposades per l'objectiu que miro d'aconseguir. Per tant, les ètiques materials són heterònomes, perquè les normes no són establertes per l'individu mateix, sinó que provenen de fora d'ell. A més, per saber com hem de comportar-nos en el marc d'una ètica material, no tenim cap més remei que acudir a l'experiència.

Si, per exemple, allò que volem és cultivar el plaer assossegat i tranquil que ens proposa l'ètica d'Epicur, haurem d'experimentar per nosaltres mateixos quines coses ens proporcionen plaer i quines ens causen dolor. Per això es pot dir que les ètiques materials són a posteriori, perquè per trobar les normes de conducta hem de basar-nos en l'experiència. 8.2 Una ètica formal Si volem superar els problemes de les ètiques materials, haurem d'elaborar una teoria ètica que en lloc d'hipotètica sigui necessària, en lloc d'heterònoma sigui autònoma, i que en lloc d'a posteriori sigui a priori. Ha de ser necessària perquè aspirem que sigui universal i vàlida per a tots els éssers humans.

Ha de ser autònoma perquè ha de ser l'individu qui elabori per si mateix les pròpies normes en lloc de seguir les regles que procedeixen de l'exterior. Finalment, ha de complir el requisit de ser una ètica a priori perquè ens agradaria que les regles de conducta fossin tan clares i segures que no calgués acudir a l'experiència per saber com ens hem de comportar. Però, com podem construir una ètica les normes de la qual siguin necessàries, autònomes i a priori? Kant pensava que havíem de renunciar a la cerca d'un objectiu concret. Això significa que no es pot tractar d'una ètica material, sinó que només pot ser una ètica formal.

La diferència rau en el fet que l'ètica formal no ens diu quines són les normes que hem de seguir, sinó que només ens indica com han de ser aquestes normes. L'ètica formal és autònoma, perquè en ella cada persona decideix per si mateixa les pròpies normes de conducta, i també és a priori, perquè les seves regles no depenen de l'experiència. Això és possible perquè l'ètica formal només ens indica quina ha de ser la forma a la qual s'han d'ajustar les regles elaborades per nosaltres mateixos. La proposta ètica de Kant és una teoria formal, necessària, autònoma i a priori.

Aquesta teoria ètica només ens diu quina és la forma a la qual han d'ajustar-se les normes de conducta que elegim nosaltres mateixos. 8.3 L'imperatiu categòric La raó pràctica és la raó orientada a dirigir la voluntat. A diferència de l'ús teòric de la raó, que es concreta en judicis, la raó pràctica produeix imperatius, que responen a la pregunta què he de fer? En la Crítica de la raó pràctica, Kant anomena màximes de conducta les normes individuals de comportament que cada persona ha d'elegir per si mateixa.

Encara que l'individu és autònom per elegir les pròpies màximes, aquestes regles de conducta han de complir un requisit formal molt important, perquè han de respectar l'imperatiu categòric. Diem que és un requisit formal perquè aquest imperatiu no ens diu quines han de ser les nostres màximes, sinó que només estableix com hem d'elaborar-les. Tot i que l'imperatiu categòric és només un, Kant proposa diferents maneres de formular-lo. Tal vegada la més clara i comprensible de totes sigui aquesta: "Actua només segons una màxima que puguis voler que esdevingui llei universal".

Aquesta formulació de l'imperatiu categòric ens exigeix que les màximes de conducta que elegim hagin de poder ser universalitzables. Això significa que sempre que ens disposem a elegir una màxima de conducta hem de pensar què passaria si aquest comportament fos universal. Seria desitjable un món en el qual tots els éssers humans elegissin aquesta mateixa màxima de conducta que jo he decidit d'aplicar? Si la resposta és negativa, aleshores aquesta màxima no és èticament acceptable, perquè no respecta l'imperatiu categòric. Per explicar en què consisteix l'imperatiu categòric, Kant ens proposa l'exemple d'una persona que es pregunta si les promeses han de complir-se sempre.

Certament, hi ha ocasions en què prometem coses que després ens resulten difícils de portar a la pràctica. Suposem que algú es proposés com a màxima de conducta la regla següent: "Faré prometences sempre que fer-les em proporcioni avantatges, però només estic disposat a complir la meva paraula si després em resulta convenient de fer-ho". Si això fos així, compliria aquesta màxima de conducta l'imperatiu categòric? Per saber-ho hem de pensar si realment podem voler que aquesta norma es converteixi en una llei universal. Imagina què passaria en un món on tothom prometés coses encara que després, arribat el moment, no estigués disposat a complir-les.

És clar que, en aquestes circumstàncies, les prometences perdrien tot el seu valor i ningú no hi confiaria. Per això aquesta màxima no resulta gaire vàlida; en canvi, sí que ho seria la màxima oposada: "Sempre em comprometré a complir la meva paraula". Hi ha una segona manera de formular l'imperatiu categòric, en la qual es remarca la importància de respectar la dignitat de la persona humana. Aquesta segona formulació és la següent: "Actua sempre de manera que utilitzis la humanitat, tant en la teva persona com en la de qualsevol altre, sempre com a fi al mateix temps i mai només com a mitjà".

En aquest cas, el que ens imposa l'imperatiu categòric és que les nostres màximes de conducta tractin les altres persones com a fins en si mateixos, i no simplement com a instruments al servei dels nostres gustos o interessos. Aquesta segona manera d'expressar l'imperatiu categòric és equivalent a la primera; ho podem comprovar amb l'exemple que hem utilitzat anteriorment. Quan prometo coses que no estic disposat a complir, en realitat el que estic fent és enganyar les altres persones, atès que les tracto com un mitjà per obtenir benefici, en lloc de respectar-les complint allò que vaig prometre. Kant era molt conscient que els éssers humans no sempre respectem els altres.

Per aquesta raó insistia en la importància de treballar de manera conjunta per tal que la nostra societat pogués anar apropant-se progressivament a allò que ell anomenava el regne dels fins. El regne dels fins seria la societat ideal, en la qual totes les persones es respectessin mútuament i en la qual tothom tractés els altres com a fins en si mateixos i no només com a mitjans. Això ens permet oferir una tercera formulació de l'imperatiu categòric, equivalent a les dues anteriors, que és aquesta: "Actua com si per mitjà de les teves màximes fossis sempre un membre legislador en un regne universal dels fins".

El que ens proposa aquesta formulació és que a l'hora d'elegir les nostres màximes ens imaginem que estem elaborant les lleis d'un regne dels fins hipotètic; amb això tindríem la responsabilitat de garantir que tots els éssers humans es respectessin mútuament entre ells. Les persones hauríem d'actuar com si fóssim part d'un "regne dels fins", en el qual ens tractaríem els uns als altres segons màximes racionals acceptades per tots. 8.4 L'ètica del deure L'obligació que tenim d'ajustar les nostres normes a l'imperatiu categòric justifica la insistència de l'ètica kantiana en el deure. Per això sol dir-se que l'ètica de Kant és una ètica deontològica.

El problema en aquest tipus de teoria ètica sorgeix quan el compliment del deure entra en conflicte amb les nostres inclinacions i els nostres desigs naturals. Kant pensava que en aquests casos l'acció moralment correcta consisteix a ajustar-se al deure, malgrat que això comporti sacrificar els nostres desigs i les nostres aspiracions personals. Per això, les accions contràries al deure són dolentes. Però cal tenir en compte que no totes les accions respectuoses amb el deure tenen el mateix valor moral. Per remarcar la importància de les intencions, Kant distingia les accions ajustades al deure i les accions per deure.

Fem una acció ajustada al deure quan el comportament s'ajusta a allò que és la nostra obligació, encara que en realitat actuem seguint la nostra inclinació i perseguint interessos egoistes. En canvi, fem una acció per deure quan la fem simplement perquè aquesta és la nostra obligació, malgrat que estigui en contra dels nostres desigs i les nostres inclinacions. Aquestes són les accions que, segons Kant, tenen valor moral autèntic. Per aclarir la diferència entre aquests tipus d'acció, podem fixar-nos en el comportament d'un botiguer en una botiga petita.

Si el botiguer enganya els clients i els cobra de més en els productes que els ven, evidentment la seva acció és contrària al deure i moralment incorrecta. Suposem, en canvi, que el botiguer és honest i mai no enganya els clients. En aquest cas podria passar que el comportament del botiguer obeeixi al fet que vol mantenir una bona reputació per no perdre clients. En aquest cas, malgrat que l'acció és ajustada al deure, en realitat el botiguer està actuant mogut pels seus interessos personals.

Per a Kant, l'acció moralment meritòria és la que es fa per deure, quan el botiguer es comporta de manera honesta simplement perquè aquesta és la seva obligació, fins i tot quan va contra els propis interessos. És, per exemple, el que passaria quan a la botiga hi entra un client estranger que, amb tota probabilitat, mai més no hi entrarà. En aquest cas, el botiguer podria tenir la temptació d'enganyar-lo per tal d'obtenir un benefici particular. D'aquesta manera, el botiguer actuarà per deure, i farà així una acció èticament bona, si decideix no enganyar-lo perquè el seu deure és comportar-se honestament.

La teoria de Kant és una ètica deontològica, perquè insisteix en la importància de complir el nostre deure. 9 Què puc esperar? 9.1 L'aspiració a la felicitat L'ètica de Kant ens demana que actuem sempre complint el nostre deure i respectant la llei moral marcada per l'imperatiu categòric. Això és de vegades molt difícil de fer, especialment quan el deure resulta contrari a les nostres inclinacions naturals. En aquests casos, Kant ens recorda que allò èticament correcte consisteix sempre a prioritzar la nostra obligació tot deixant de banda els nostres desigs personals i egoistes. Aquest plantejament presenta un problema seriós, perquè no sembla el camí més adient per fer-nos feliços.

Fins i tot si una persona tingués una voluntat santa i sempre pogués ajustar el seu comportament al compliment del deure, això no li garantiria la possibilitat de ser feliç. El mateix Kant reconeix que la seva proposta ètica no serveix per assegurar-nos la felicitat, sinó que com a molt pot fer-nos dignes de merèixer de ser feliços. L'ètica de Kant no persegueix la felicitat, perquè no és una ètica material ni es proposa aconseguir cap objectiu. Però, això no impedeix pas que les persones tinguem una aspiració humana i natural a assolir la felicitat. Això ens permet comprendre el sentit de la tercera i última gran pregunta de Kant: Què puc esperar?

El que planteja aquest interrogant és la qüestió de si és possible confiar a assolir alguna vegada aquesta felicitat de la qual ens hem fet mereixedors complint amb el nostre deure. 9.2 És raonable tenir esperança? Segons Kant, si volem creure que el compliment del deure pot ser recompensat amb la felicitat, hem d'acceptar algunes suposicions fonamentals. Per començar, que els éssers humans disposem de lliure voluntat, que ens permet elegir com actuar i fa possible l'acció moral.

En segon lloc, hem de suposar que l'ànima és immortal, perquè la vida humana és massa breu per permetre que culmini amb èxit el procés de perfeccionament moral que va fent que el nostre comportament es vagi ajustant cada vegada més al compliment del deure. I, en tercer lloc, cal creure que Déu existeix i que la seva bondat infinita és la garantia que la nostra actuació d'acord amb el deure pot obtenir, en una altra vida, la merescuda recompensa de la felicitat eterna. És important assenyalar que, per a Kant, la llibertat humana, la immortalitat de l'ànima i l'existència de Déu són qüestions que escapen al coneixement humà, perquè no en tenim cap evidència empírica.

No es tracta, per tant, de realitats fenomèniques, sinó que són només noúmens. Per això es tracta de qüestions que són més enllà del límit d'allò que pot conèixer la raó teòrica. En canvi, Kant ens proposa apropar-nos a aquestes realitats utilitzant la raó pràctica. D'aquí que Kant anomeni "postulats* de la raó pràctica" aquestes tres grans suposicions. Es tracta de veritats que no poden ser demostrades i conegudes amb seguretat, però que ens cal admetre si volem creure que l'esperança humana es pot complir. D'acord amb l'ètica kantiana, perquè la moralitat tingui sentit cal postular la llibertat de l'ésser humà, la immortalitat de l'ànima i l'existència de Déu.

10 La pau perpètua 10.1 La insociable sociabilitat humana La teoria antropològica de Kant considera que l'ésser humà viu dividit entre el sentit del deure moral i la inclinació a la qual contínuament ens empenyen les nostres tendències naturals. Kant no comparteix l'optimisme antropològic de Rousseau, per a qui els éssers humans som en el fons nobles i bondadosos. Per a Kant, la naturalesa humana és molt més complexa, atès que encara tenim la necessitat de conviure amb els altres, també experimentem un impuls egoista irrefrenable que contínuament ens incita a perseguir el nostre propi interès. Per expressar aquesta situació contradictòria, Kant parla de la "insociable sociabilitat humana".

Som insociables perquè, si ens deixem portar per les nostres inclinacions naturals, el nostre comportament serà insolidari i interessat. Però alhora som sociables, perquè els éssers humans no podem viure al marge de la societat. La posició de Kant sobre l'estat de natura és més propera a Hobbes que a Rousseau. De fet, Kant pensava que la tendència que tenim a deixar-nos portar per les nostres inclinacions és la responsable que hi hagi enfrontaments continus entre nosaltres.

Aquest constant estat de conflicte ha provocat tensió, guerra i patiment, però en opinió de Kant també ha tingut un efecte beneficiós, perquè ha servit perquè la humanitat desenvolupi mecanismes per limitar la violència mitjançant l'impuls de la cultura i de l'enteniment. Segons Kant, la naturalesa humana es caracteritza per una insociable sociabilitat, atès que necessitem els altres per viure en societat malgrat que estem en conflicte permanent amb ells.

La clau de l'organització política consisteix precisament a saber manejar la nostra insociable sociabilitat, tot mirant d'encaminar les persones cap a un futur en què les tendències particularistes puguin ser superades amb l'ajuda de la racionalitat. 10.2 Un projecte per a la pau mundial Kant, que era un ferm defensor de la Il·lustració, confiava en la possibilitat d'assolir el progrés amb l'ajuda de la raó, la ciència i la cultura. Però era conscient també que aquest progrés, tot i que fos possible, no estava garantit d'antuvi.

Per aconseguir un avenç de la societat cap a la llibertat i el respecte de la dignitat humana, calia difondre les llums i fomentar l'ús de la raó, tant en el pla del coneixement com en el de la moral. Aquesta seria l'única manera d'avançar cap al regne dels fins, que seria una societat futura en la qual sempre es respectés la dignitat de les persones, i en la qual definitivament els éssers humans es tractessin els uns als altres com a fins en si mateixos i no només com a mitjans. Per tal que la societat pugui anar aproximant-se a aquest anhelat regne dels fins, Kant creia que era indispensable garantir la llibertat, tot limitant el poder dels governants per evitar l'opressió i la tirania.

Això només es pot aconseguir mitjançant l'establiment de la igualtat davant la llei i de la divisió de poders per tal de separar la funció legislativa de l'executiva. Kant anomenava republicà aquest tipus de govern, en el qual els poders estan dividits per garantir el respecte a la dignitat de les persones. Dins de la teoria social i política kantiana, també és important remarcar la preocupació pel problema de la guerra entre les diferents nacions del món. El desenvolupament de la civilització ha permès controlar l'enfrontament entre éssers humans dins del marc del govern nacional.

Però, els diferents països del món semblen estar en lluita permanent uns amb altres, talment com si fossin encara en l'estat de natura caracteritzat per la guerra de tots contra tots. Per evitar la catàstrofe que suposen aquests enfrontaments bèl·lics caldria crear una federació mundial d'estats que imposés damunt tots ells unes normes bàsiques que regulessin de manera pacífica les seves relacions recíproques. Segons Kant, el sistema republicà ofereix la millor manera de garantir el progrés cap a un futur regne dels fins. Kant, a més, va propugnar la necessitat d'establir una federació de nacions per evitar les guerres i promoure la pau mundial.

Resum Introducció Il·lustració Il·luminar a la gent, valora a l'home i es reivindiquen els drets humans (dones també) Mon salvatge L'home és bo per naturalesa Kant Racionalista Ell creu que no ho podem conèixer tot Kant va elaborar una teoria ètica formal basada en l'imperatiu categòric. 1. Raó, tolerància i progrés 1.1 L'era de la il·lustració La il·lustració s'inicia a la Gran Bretanya i França Es defensa la raó, la ciència i la cultura, es lluita contra la intolerància i la superstició Volien que la cultura arribes a tothom, no solament a l'elit Figures importants Voltaire Montesquieu, Hume, Kant… Transmeten la cultura a tota la població gràcies a l'Enciclopèdia 2.

Rousseau: un il·lustrat atípic 2.2 El món salvatge No creia que la ciència ens servia per ser millors persones, sinó que ens corrompia Dona més importància als sentiments i emocions que a la raó Estat natural de l'home es mou per l'amor propi i per l'afany de prevaler per damunt dels altres De per si som bons, però la societat ens interromp i fa que ens corrompi La propietat privada ens havia convertit en éssers egoistes. A partir aquestes idees: SORTIRAN KARL MARX I CRÍTICA PROPIETAT PRIVADA Ell creu que el desenvolupament de la civilització havia empitjorat les coses, augmenta la nostra ambició i orgull.

Creia que els europeus eren pitjors que els indígenes d'Amèrica (Món salvatge Els pobles més primitius són els més bondadosos, com que no tenen béns, no estan corromputs per l'enveja i la hipocresia.

2.2 Un projecte de reforma 2.3 Una educació per a la llibertat Reforma de l'educació Necessitat important indispensable perquè només s'ha d'acumular informacions Acabarà produint rebuig per l'aprenentatge Els mals que afecten la societat són perquè els nens es veu obligat a memoritzar coses, una pràctica pedagògica nefasta (Mètode Waldorf jusjus) L'educació no hauria de servir per acumular dades i lectures, sinó que hauria d'impulsar curiositat i bondat Com que Rousseau creu en la teoria del món salvatge, ell creu que els mestres han d'ensenyar a l'infant preservant l'amor de si mateix, perquè aquest no rebi influències negatives. Emili … Pàg.

177 - 182 no les farem La societat civil es basa en un engany (Pàg. 175) - Propietat privada Sense ella no hi hauria conflictes - Es podrien haver estalviat moltes guerres i assassinats si l'home no fos ambiciós. II. La filosofia Kantiana 6. Sapere aude! 6.1 El filòsof de la raó Immanuel Kant Representant més destacat de la il·lustració Alemanya.

Estudiava la metafísica racionalista doctrina filosòfica que intenta respondre que allò que no pot respondre la ciència Admira les ciències naturals mètode científic Llegeix a Hume (contrari al racionalisme Creu que les idees les obtenim) Coneixem el món a través de les idees a priori (innates) Naixem amb elles Volia entendre com és que nosaltres podem conèixer el món i altres éssers vius no Criticava que a la ciència estava evolucionat i la filosofia no Ús teòric i especulatiu de la raó: com emprem la racionalitat per conèixer / epistemologia i metafísica (crítica de la raó pura) Ús pràctic de la raó: ús de la racionalitat per decidir actuar / ètica i política (crítica de la raó pràctica): Tenim una raó única, però la utilitzem de diferents maneres.

Aquesta raó és la capacitat més alta i noble dels éssers humans (ens diferencia dels éssers humans) Ens capacita per conèixer el món que ens envolta i per elegir com comportar-nos Fa una crítica de la raó per veure quines són les seves possibilitats. Pàgina 2 Llibre noesis Kant La burgesia defensava l'autonomia i la llibertat En l'acció moral s'havia de tenir en compte les nostres semblances Has d'actuar per deure Amor a la humanitat Vol comprendre que és l'ésser humà com conèixer el món i llavors es fa les 3 preguntes següents: Intenta posar límits 6.2 Les tres grans preguntes de Kant Què puc conèixer?

Investigació de les condicions del coneixement humà i determinació dels límits Compren l'epistemologia i la metafísica Què he de fer? Intenta justificar els principis de l'acció humana i les condicions de la llibertat. Compren l'ètica Què puc esperar? Compren les qüestions metafísiques, d'història i religioses Teoria sobre deu Accepta l'existència de deu en base al seu coneixement Totes tres les resumin en: Què és l'home? Antropologia Després necessitem saber com hem d'actuar davant del món 7. Què puc conèixer? 7.1 Pot convertir-se la metafísica en una ciència?

7.2 Els diferents tipus de judicis ENUNCIATS: JUDICI ANALÍTIC: Afirmació on el predicat està contingut en el subjecte Un triangle té tres costats (si sabem que és un triangle, la informació addicional és innecessària) Subj + Pred = 0 JUDICI SINTÈTIC: El predicat aporta informació nova que no s'expressa el subjecte La cicuta és una planta verinosa (aquests judicis són extensius, amplien la informació) Subj + Pred = 1 EXPERIÈNCIA: JUDICI a priori: Independent de l'experiència, afirmació necessària El tot és més gran que les parts (és veritable i no cal recórrer a les experiències) JUDICI a posteriori: Dependent de l'experiència Els pingüins ponen ous (poden ser certes o falses, has de recórrer a les experiències per comprovar-ho) Normalment, els analítics són a priori i els sintètics a posteriori, però Kant va descobrir que existien els sintètics a priori JUDICIS SINTÈTICS a priori: Aporten informació nova, però no depenen de l'experiència Tot el que passa té una causa (veritats científiques que afegeixen contingut, però que no fa falta recórrer a l'experiència.

7.3 El gir copernicà Són possibles els judicis a priori per justificar això cal diferenciar aquests aspectes: Matèria Contingut del coneixement (Prové de l'experiència) Forma Organització que serveix per donar sentit a allò que coneixem Gir copernicà Home com a part activa Si no tinguessin la capacitat de raonar, no li posaríem conceptes a les coses que veiem i no aplicarien les categories d'espai i temps.

Per estudiar el funcionament de la racionalitat, hem de distingir tres facultats Sensibilitat Estètica transcendental (estudia tot allò que aporten els sentits) Enteniment Analítica transcendental (estudia allò que podem estudiar intel·lectualment) Raó Dialèctica transcendental (estudia l'ànima, Déu i allò que transcendeix el món) 7.4 Les intuïcions de la sensibilitat Sensibilitat Facultat humana amb la qual percebem el món Percepció Forma i estructura Ens permet donar sentit a allò que percebem Intuïcions empíriques Son donades per l'experiència (Olor, color...) Intuïcions pures Aportades pel subjecte (Espai i temps) 7.5 La possibilitat de les matemàtiques com a ciència Amb l'existència de les intuïcions pures, Kant pot explicar per què les matemàtiques són una ciència Estructura de la crítica de la raó pura.

Facultat Producte Formes a priori Possibilitat de coneixement Conclusió Estètica tr. Sensibilitat intuïcions espai i temps com és possible la matemàtica com a ciència? Els judicis sintètics a priori són la base de la geomètrica i l'aritmètica Analítica tr. Enteniment conceptes dotze categories com és possible la física com a ciència? Els judicis sintètics a priori són la base de la física dialèctica tr. Raó idees Déu, jo, món és possible la metafísica com a ciència? La metafísica no és possible com a ciència Idees principals Text 1.

KNT KANT KNT KANT KNT KANT KNT KANT KNT - No existeix res que sigui del tot bo (que siguin bones en si mateixes) algunes coses poden ser bones i desitjables, però sempre tindran alguna cosa dolenta i perjudicial. - Només la bona voluntat és bona en si mateixa. - La intel·ligència - Bona voluntat La necessitem per ser dignes de ser feliços i controlar l'influx de felicitat en l'ànim - Caràcter - dons de la fortuna (honor, riquesa, salut) 7.6 L'enteniment les categories de l'enteniment 7.7 La possibilitat de la física com a ciència 7.8 La síntesi de la raó 7.9 La impossibilitat de la metafísica com a ciència 7.10 Fenomen i noümen 8. Què he de fer?

8.1 La cerca d'una ètica universal 8.2 Una ètica formal quines incoherencies hi ha entre le spolitiques migratories i la situacio economicca dels paisos rics 8.3 L'imperatiu categòric Definició: forma universal de la qual podem derivar la forma de totes els nostres preceptes morals Hem d'actuar de manera que la meva manera serveixi per a tothom. (vol crear un sistema que sigui universal) 8.4 L'ètica del deure El deure Necessitat d'una acció per respecte a la llei.

És una ètica formal Acció conforme al deure ho fas perquè necessites algun benefici EX: bona nota Acció contrària al deure no ho fas Accions per deure ho fas perquè creus que és un deure que has de complir Deure estricte moralment incorrecte que es contradiu amb imperatiu categoric. conductes greus i nocives que posen en perill la humanitat. Ex: suïcidi Deure ampli contradiu deure moral i imperatiu categoric en un sentit no tan profund i inacceptable. conducta no compleixen amb deure moral pero no posa en perill la humanitat i tampoc son desitjos convenients. = imperatiu hipotetic. Ex: no ajudar als altres Imperatiu categòric: el mandat més important.

Té 3 formulacions No és hipotètic ho seria si depengués del contingut. Obra només segons una màxima tal que puguis voler al mateix temps que es torni en llei universal 1. Primera màxima qualsevol norma, qualsevol màxima ha de ser tal que el subjecte pugui voler que es converteixi en norma per a tots els homes, en llei universal.(UNIVERSAL) 2. Segona màxima Obra de tal mode que usis la humanitat, tant en la seva persona com en la persona de qualsevol altre, sempre com un fi al mateix temps i mai merament com un mitjà. (no siguis bo per aconseguir altres coses no és ètic.) (NO PERJUDIQUI ALS ALTRES, SENSE CAP MITJA) 3.

tercera màxima fer allò que valgui universalment per a tothom (REGNA DELS FINS) 9. Què puc esperar? 9.1 L'aspiració a la felicitat tenint un emperatiu categòric, podem aspirar a la felicitat? Sempre que dubtem, hem de seguir el que ens diu el nostre deure aquesta proposta ètica no serveix per assegurar-nos la felicitat, sinó que com a molt pot fer-nos dignes de merèixer de ser feliços. 9.2 És raonable tenir esperança? Si volem creure que el compliment del deure pot del deure pot ser recompensat amb la felicitat, hem d'acceptar algunes suposicions fonamentals. 1. tenim lliure voluntat podem escollir si actuar pel deure o no 2.

tenim una ànima immortal la vida humana és massa breu per permetre que culmini amb èxit el procés de perfeccionament moral. 3. Déu existeix la seva bondat infinita és la garantia que la nostra actuació d'acord amb el deure pot obtenir, en una altra vida, la merescuda recompensa de la felicitat eterna. No és traca de realitats fenomèniques, són noúmens entitats en si que no passen a través de la nostra experiència, no podem experimentar (Déu i l'Ànima). Per apropar-nos aquestes relalitats hem de utilitzar la raó Perquè la moralitat tingui sentit, cal postular la llibertat de l'ésser humà, la immortalitat de l'ànima i l'existència de Déu." 10.

La pau perpetua L'home ha d'actuar segons el deure, però moltes vegades tenim desitjos que no coincideixen amb el deure Som éssers socials (Necessitem la societat) Provoca que es generin conflictes i reconeixem que som violents ???????? Kant creu que les guerres han fet que la humanitat desenvolupi mecanismes per limitar la violència La clau de l'organització política és equilibrar la insociable sociabilitat 10.1 La insociable sociabilitat humana 10.2 Un projecte per a la pau mundial Kant creia en la progressió amb la raó, la ciència i la cultura (Volia fomentar l'ús de la raó) Aquesta evolució acabaria en una…