Filosofia Moderna i Contemporània: Plató, Descartes, Hume, Kant i Nussbaum

I 108 flashcards i 72 preguntes més al document.

Text del document

PLATO.pdf bieeel__ Historia de la Filosofía 1º Prueba de Acceso a la Universidad PAU Cataluña Reservados todos los derechos. No se permite la explotación económica ni la transformación de esta obra. Queda permitida la impresión en su totalidad. . Biel Santmarti Reig PLATÓ (s.V.-IV aC) INTRODUCCIÓ - Va ser un filòsof de la filosofia grega del s.V aC. No era escèptic ni relativista. - Deixeble de Sòcrates. - Va viatjar molt, i cal destacar els seus dos viatges a Siracusa, Sicília. El Tirà d'allà el reclamà per implementar el seu projecte polític. No va sortir com s'esperava, el van fer pres i el van vendre com a esclau. - Crearà "l'Acadèmia", serà clausurada al 529 dC.

Totes les escoles filosòfiques seran tancades en aquest any per Justinià. OBRES DE PLATÓ Es conserven les seves obres exotèriques; totes les obres escrites per al gran públic. L'obra de Plató estava escrita en forma de diàleg (excepte una). El diàleg és un llenguatge més proper. En molts diàlegs escriu Mites (d'ell) inventats per ell. Utilitza els mites per fer el seu missatge més pedagògic. Joventut Coneixem Sòcrates gràcies a les obres de Plató. Apologia de Sòcrates: defensa de Sòcrates al judici. Transició Abandona les Idees de Sòcrates i comença a gestar les seves pròpies. Obres: Gòrgies, Menó. Maduresa Els diàlegs fonamentals són les obres més perfectes de Plató.

En aquests diàlegs s'hi troben els grans mites platònics, inventats per ell. Dues obres importants són el Banquet (tema de l'amor) i la República (gran tractat de política, entre altres temes). Plató no defensa una república (del llatí "res pública" la cosa pública política). Vellesa Posa en qüestió algunes tesis que havia defensat en anteriors. Obra: Les lleis. INFLUÈNCIES QUE VA REBRE PLATÓ - Sòcrates: Intel·lectualisme moral. Coneixement = virtut. Qui fa el bé és savi i virtuós, qui fa el mal, ho fa per ignorància. - Parmènides: Les característiques de l'Ésser les trobem al Món Intel·ligible / Idees.

- Heràclit: Les característiques de l'esdevenir constant les trobem al Món Sensible / Coses. - Pitagòrics: Les matemàtiques, el dualisme cos-ànima i la transmigració de les ànimes. LA DIALÈCTICA PLATÒNICA - És la tècnica per assolir el vertader coneixement. - La dialèctica platònica s'entén com el perfeccionament de l'ànima a través del diàleg orientat. - Es pot purificar l'ànima, Món Sensible Món Intel·ligible. - Hi ha dos processos de coneixement, l'ascendent (dirigit al Món de les Idees) i descendent (dirigit al Món Sensible). 1 Reservados todos los derechos. No se permite la explotación económica ni la transformación de esta obra. Queda permitida la impresión en su totalidad.

a64b0469ff35958ef4ab887a898bd50bdfbbe91a-11920741 . Biel Santmarti Reig - La dialèctica platònica facilita l'accés al Món de les Idees. - Areté = virtut el més savi. ONTOLOGIA: TEORIA PLATÒNICA DE LES IDEES La teoria de les Idees és el nucli del pensament de Plató. Per ell, la pregunta fonamental és: Què és l'ésser? La seva resposta és que l'ésser és la idea. Les Idees són entitats objectives, independents de la nostra percepció, i són formes pures i models que representen l'essència de la realitat. Aquestes Idees no només poden ser pensades, sinó que tenen una realitat objectiva que podem arribar a conèixer. Les Idees són eternes, immutables i existents per sempre.

Són l'arquetipus de la realitat. Estan jerarquitzades, i la més alta de totes és la idea del Bé, que dóna sentit a totes les altres Idees. Per Plató, les Idees negatives no existeixen; tot allò que és real és bo en essència. Cada idea és l'essència d'una cosa: per exemple, la idea de "flor" és el model perfecte que inclou totes les concrecions particulars com una rosa o una tulipa. Aquestes concrecions són variacions de la idea de flor, però sempre estan incloses en aquesta essència immutable. En aquesta teoria s'hi distingeixen dos mons; el Món Sensible i el Món Intel·ligible.

El Món Sensible és aquell que podem percebre a través dels sentits, és a dir, és el Món físic, on tot canvia, és temporal i imperfecte. D'altra banda, el Món Intel·ligible és aquell que és immaterial, etern i immutable, i en el que s'hi troben les Idees. Les Idees representen l'essència de totes les coses, són l'arquetipus. Plató defensa que els objectes que trobem en el Món Sensible són còpies imperfectes de les Idees que es troben en el Món Intel·ligible. Món de les Idees / Intel·ligible Món de les Coses / Sensibles Idea, més real. Allò que pensem. Cosa, còpia del món de les Idees.

Ho percebem Única Plural Es capta per l'intel·lecte Es capta a través de la sensibilitat: els sentits Eternes i immutables Temporals i corruptibles Coneixement Idees: EPISTEME (=ciencia) Coneixement Sensible: DOXA (=opinió) Perfectes Tendeixen a la perfecció, però no ho seran mai Ésser de Parmènides L'esdevenir d'Heràclit Primer conec la cosa (doxa) i després la idea (episteme) CARACTERÍSTIQUES DE LES IDEES - L'essència és allò que fa que la cosa sigui aquella cosa. Són l'arquetipus. - Les essències no existeixen en les coses, sinó que existeixen separades de les coses particulars. Tenen una existència real i independent. - Només existeixen les Idees positives.

Una cosa que hi ha, tot allò que no hi ha, és el mateix però amb la seva mancança. Bé, el mal és la manca de bé. Existeixen Idees de les coses Sensibles però de les grolleres no. - El Món Sensible és una còpia del Món de les Idees. Les coses participen de les Idees. Una sola cosa participa de diverses Idees. - La idea del bé és la màxima, il·lumina la resta, després del bé vindria la bellesa i la justícia. Totes les coses tendeixen al bé, malgrat que no hi puguin arribar. 2 Ni repitas examen, ni repitas bañador - women'secret Reservados todos los derechos. No se permite la explotación económica ni la transformación de esta obra. Queda permitida la impresión en su totalidad.

a64b0469ff35958ef4ab887a898bd50bdfbbe91a-11920741 . Biel Santmarti Reig EL MITE DE LA CAVERNA Tots som presoners de la caverna, atrapats pel Món Sensible, que està en constant canvi, com diu Heràclit. Fora de la caverna hi ha el Món Intel·ligible, immutable, com planteja Parmènides. Sortir de la caverna és un procés de dialèctica ascendent, un camí cap al coneixement profund i veritable. Però aquells que han aconseguit veure la llum tenen el deure de tornar a la caverna, en una dialèctica descendent, per ensenyar als altres i ajudar-los a alliberar-se. Així, la llibertat veritable no només és sortir, sinó també retornar per guiar els altres.

La República, Plató narra el "mite de la caverna" per il·lustrar la seva visió de la realitat i el coneixement. En aquest mite, uns presoners estan lligats dins d'una cova, només poden mirar la paret del fons, on veuen les ombres projectades per un foc que hi ha darrere d'ells. Aquestes ombres, creades per objectes que es mouen entre el foc i els presoners, són l'única cosa que poden veure, i per tant confonen aquestes ombres amb la realitat. Un dia, un dels presoners és alliberat i surt de la cova. A mesura que avança, en un procés gradual i dolorós, aprèn a distingir entre les ombres i els objectes reals que les projecten.

Finalment, arriba a l'exterior, on descobreix un Món molt més ampli i ple de llum, il·luminat pel Sol, que representa la veritat i la realitat autèntica, molt més intensa i complexa que les ombres dins de la caverna. Amb el mite de la caverna, Plató il·lustra el camí del coneixement a través de la "dialèctica ascendent": el procés d'elevació intel·lectual que permet a l'ànima accedir a la "idea de Bé" (simbolitzada per la llum del Sol). Aquest recorregut suposa un pas des del Món Sensible, ple d'aparences i errors (la caverna), cap al Món Intel·ligible, un àmbit de perfecció i veritat absoluta (el Món exterior).

Amb el mite de la caverna, Plató reflexiona sobre el paper del filòsof, que ha de purificar l'ànima per accedir al Món de les Idees i a la idea de Bé. Segons Plató, l'autèntic savi és aquell que, a través d'un procés educatiu llarg i difícil, abandona les creences superficials (el Món Sensible i les ombres) per apropar-se al coneixement veritable, representat pel Sol en el Món Intel·ligible. El mite continua amb l'home que, després de descobrir la veritat (la llum del Sol i les Idees), no es limita a contemplar-la, sinó que sent la necessitat de compartir aquest coneixement amb els altres que encara viuen en la foscor de la caverna.

Aquesta voluntat de divulgar la idea de Bé és l'essència de l'autèntic filòsof. Així, l'home retorna a la cova per il·luminar els altres, però els presoners, aferrats a les seves ombres, no poden acceptar la seva visió d'un Món superior i el rebutgen violentament, arribant fins i tot a matar-lo. Plató probablement vol expressar amb aquest final la recerca de la veritat que va portar Sòcrates a la seva mort. El mite de la caverna suggereix que el coneixement autèntic ha d'incloure un component moral i solidari: el saber només és complet si es comparteix i ensenya.

Tanmateix, aquest relat deixa un cert pessimisme, ja que els presoners, contents amb les seves ombres, rebutgen qualsevol intent de alliberació i prefereixen mantenir-se en la seva visió limitada. Segons Plató, els presoners representen tots els éssers humans atrapats en les aparences i limitacions dels sentits. La nostra percepció del Món està condicionada per allò que ens ensenyen els nostres entorns, com la família, l'escola o els mitjans de comunicació; aquests conformen la "caverna" moderna. Aquesta caverna no és necessàriament negativa, ja que reflecteix la realitat en què vivim, però també ens limita i condiciona en la nostra comprensió de la veritat.

3 Ni repitas examen, ni repitas bañador - women'secret Reservados todos los derechos. No se permite la explotación económica ni la transformación de esta obra. Queda permitida la impresión en su totalidad. a64b0469ff35958ef4ab887a898bd50bdfbbe91a-11920741 . Biel Santmarti Reig L'EDUCACIÓ (PAIDÉIA) Plató proposa un procés d'educació que guia l'ànima des de les ombres (doxa) fins a la veritat (alétheia), deixant enrere les opinions superficials i abraçant la raó. L'amor actua com a motor per superar les limitacions humanes i assolir un horitzó més alt de coneixement i perfecció, vinculat amb el fi de l'educació.

En el mite de la caverna, es fa referència al procés d'alliberament de les ombres i accedir a la llum del saber i de la veritat. PSICOLOGIA: L'ÀNIMA - Visió antropològica. - Dualisme cos - ànima. L'ésser humà està format per cos i ànima. El cos és una presó per l'ànima. - L'ànima és l'essència de l'Ésser humà. - Plató, de vegades, diu que l'home té una ànima amb tres funcions i de vegades diu que té tres ànimes diferents. L'ànima té tres parts: - Racional: És immortal; és la que coneix les Idees. Prudència. - Irascible: Fortalesa o la valentia. - Concupiscible: Moderació o temprança. La llar de l'ànima és el Món de les Idees. L'ànima ha contemplat totes les Idees, ho coneix tot.

Els desitjos del cos fan que l'ànima no faci el que vulgui fer. El coneixement és sempre un procés de purificació de l'ànima. En Plató, el coneixement és sempre explicat com un record o una reminiscència (anàmnesi). Conèixer és reconèixer (recordar), ja que l'ànima ja ha conegut les Idees. EL MITE DEL CARRO ALAT Aquest mite serveix per explicar l'ànima=carro. Plató explica que hi ha un carro preciós que va dirigit per un auriga i tirat per dos cavalls, un de blanc i un de negre i que va voltant pel Món de les Idees. El cavall negre és molt tafaner i el cavall blanc compleix les ordres de l'auriga.

El cavall negre mira cap avall, i es desequilibra el carro i cau cap al Món Sensible, l'ànima cau cap a un cos. L'auriga és la part racional de l'ànima, el cavall blanc la irascible i el cavall negre és la concupiscible. Plató diu que les parts de l'ànima han d'estar unides en harmonia, en equilibri, vol dir que serà just. Compararà l'individu amb l'Estat, l'isomorfisme. La part racional domina l'individu, però necessita la irascible per dominar la part concupiscible. La relació del cos i l'ànima és purament accidental. Isomorfisme individu-estat.

La justificació de l'Estat per a Plató es troba en la tripartició de l'ànima: - La gent que té més desenvolupada la part racional de l'ànima haurien de dedicar-se a la política o magistrats. - La gent que té més desenvolupada la part irascible de l'ànima haurien de dedicar-se a ser guardians. - La gent que té més desenvolupada la part concupiscible de l'ànima haurien de dedicar-se a ser productors (comerciants, artesans, oficis…). Aquestes classes socials són iguals tant per home i dones. El bon guardià: el que coneix la llei i sap com fer-la complir, són molt justos i coratjosos. 4 Reservados todos los derechos. No se permite la explotación económica ni la transformación de esta obra.

Queda permitida la impresión en su totalidad. a64b0469ff35958ef4ab887a898bd50bdfbbe91a-11920741 . Biel Santmarti Reig !! Cada una d'aquestes ànimes té una virtut pròpia i, per tant, pertany a una classe social. En aquest sentit, la teoria platònica de l'ànima es pot considerar com una porta d'entrada a la seva teoria política. Una societat justa és la que conjumina el tipus d'ànima de cada individu amb la seva funció social política. L'estructura d'una polis justa hauria de reflectir l'estructura de les ànimes dels ciutadans que la formen. Quan l'ànima i la funció social coincideixen, aleshores l'home és just i la ciutat és feliç.

La kalipolis ha de funcionar amb tres tipus d'ànima que corresponen a tres classes socials: Per explicar aquesta teoria de les tres ànimes Plató utilitza de vegades un mite fenici, el famós mite fenici dels tres homes (Mite dels metalls). Hi ha homes d'or (els superiors, els filòsofs-governants,..); hi ha homes d'argent, que són els soldats i guerrers, finalment hi ha homes de bronze, que són els treballadors.

GNOSEOLOGIA: TEORIA DEL CONEIXEMENT LA TEORIA DE LA REMINISCÈNCIA (ANAMNESI): "CONÈIXER ÉS RECORDAR" Si pensem que el vertader coneixement és el que ens proporciona la contemplació de les idees i si aquestes són eternes, llavors el coneixement és innat, ja existeix abans i independentment del nostre coneixement. La idea no es troba continguda en les coses sensibles, sinó que és una realitat separada. El coneixement sensible és només opinió sobre alguna cosa que està en procés de canvi i que, per tant, no és l'ésser. L'ànima humana ja ha viscut en aquest món i ha contemplat les Idees. Quan l'ànima entra en el Món Sensible i s'uneix a un cos, oblida les Idees, però quan veu coses, les recorda.

El coneixement de les Idees, és un record el que l'ànima ja ha contemplat en l'altra món abans d'incorporar-se en un cos mortal. L'amor (Eros), és a partir de l'impuls cap a la possessió de la veritat que l'ànima cerca retrobar-se la bellesa en si. GRAUS DE CONEIXEMENT (EL SÍMIL DE LA LÍNIA) El camí cap al coneixement és possible gràcies a la dialèctica. En la República es descriuen els graus de coneixement.

Símil de la línia (República VI) Graus del ser Graus de coneixement Ciència corresponent MÓN INTEL·LIGIBLE Idees (objectes intel·ligibles) NÓESI Intel·ligència pura o coneixement intuïtiu Dialèctica Episteme (Saber vertader) (Ciència) Entitats matemàtiques (objectes intel·ligibles) DIÀNOIA Raó discursiva Matemàtica MÓN SENSIBLE Objectes materials (objectes sensibles) PISTIS Creença Física Doxa (opinió) Imatges (de les coses sensibles) EIKASIA Conjectura, suposició Imaginació AMOR (EROS) L'amor és la força que ens porta al coneixement i el motor de la dialèctica ascendent. Progressem en el coneixement perquè estimem les Idees.

La dialèctica i l'amor són els mitjans per accedir al Món de les Idees, les matemàtiques serveixen per marcar el camí 5 Elige una universidad que te impulsa a dar el primer paso en tu futuro profesional. - Universidad Europea Reservados todos los derechos. No se permite la explotación económica ni la transformación de esta obra. Queda permitida la impresión en su totalidad. a64b0469ff35958ef4ab887a898bd50bdfbbe91a-11920741 . . Biel Santmarti Reig ÈTICA TEORIA DE LA VIRTUT (ARETÉ) SEGONS PLATÓ No hi ha un concepte estable de virtut en la teoria platònica, sinó conceptes diversos: - Virtut com a saviesa. - Virtut com a purificació.

- Virtut com a harmonia: La part racional ha de guiar la part irascible i ambdues hauran de dominar la concupiscible, L'humà que aconsegueixi serà harmoniós i just. Per això és l'harmonia de l'home. La divisió de la virtut en quatre categories: prudència, fortalesa, temprança i justícia.

LES PARTS DE L'ÀNIMA I LA SEVA VIRTUT Individu Societat Psicologia Fisiologia Ètica Política Immortal Ànima racional Cap (cervell) Virtut de la Prudencia / Saviesa Governants (filòsof que han contemplat les Idees) Homes d'Or Mortal Ànima irascible Pit (cor) Virtut de la Fortalesa Guerrers (vigilants de la societat) Homes de Plata Mortal Ànima concupiscible Abdomen (fetge) Virtut de la Moderació Treballadors Homes de Bronze Relaciona degudament les parts de l'individu procurant que cadascuna ocupi el seu espai antropològic. Virtut de la Justícia Relaciona degudament les parts de la societat procurant que cada una ocupi el seu espai social.

Plató estableix una clara correlació entre l'ànima i l'Estat. L'estructura de la ciutat es reflecteix en l'ànima (i a l'inrevés). Per això, l'ètica condueix la política. Només a la ciutat justa és possible educar homes justos. ES POT ENSENYAR / APRENDRE LA VIRTUT (ARETÉ)? L'areté comença com l'excel·lència heroica vinculada a la guerra i la política, però s'expandeix a la vida quotidiana, integrant valors com l'amistat, la generositat i la noblesa. Amb Plató i Sòcrates, adquireix una dimensió ètica i política, basada en el coneixement i la reflexió.

Plató planteja que l'educació ha de buscar l'harmonia entre les facultats de l'ànima individual i la comunitat, establint un model educatiu jerarquitzat que inclou disciplines com la música, la gimnàstica i la dialèctica per formar governants capaços. Aquesta harmonia és clau per assolir la justícia, tant personal com social. L'areté s'assoleix coneixent-se a un mateix i assumint responsabilitats sobre les pròpies accions, cultivant virtuts com la justícia, la prudència, la fortalesa i el saber. Per Plató, l'educació intel·lectual i moral és essencial, i només és possible mitjançant la reflexió interior i un aprenentatge orientat a les idees i al bé comú.

6 Residencias Universitarias y Alojamientos Flexibles ¡Livensa Living es tu sitio! Reservados todos los derechos. No se permite la explotación económica ni la transformación de esta obra. Queda permitida la impresión en su totalidad. a64b0469ff35958ef4ab887a898bd50bdfbbe91a-11920741 . Biel Santmarti Reig POLÍTICA: LA POLIS IDEAL Plató no és un demòcrata, no creu en l'àgora com a lloc de debat. La democràcia per ell té una taca (mort de Sòcrates). Ell dirà sempre que la democràcia és un lloc degradat, perquè allà on mana tothom, no mana ningú. Plató defensava una aristocràcia, el poder dels millors. EL FILÒSOF REI El filòsof-rei és la unió del saber més el poder.

Només qui coneix la idea del Bé pot practicar-la. El filòsof ha dedicat tota la seva vida a conèixer la idea del Bé, per tant, ha de governar. Cal que hi hagi una harmonia entre l'ànima de l'home i la seva actuació política. Plató creu que La República i el filòsof-rei siguin utòpiques. Ell intenta portar-les a la pràctica als tres viatges a Siracusa. Creu que la societat (polis grega) necessita una renovació i presenta una alternativa. LA JUSTÍCIA, IDEAL DE QUALSEVOL ESTAT La República és l'intent d'evitar al màxim la decadència de la polis. Pretén construir un model d'organització ciutadana, una polis que permeti establir allò que forma part del seu ideal de comunitat, la justícia.

No fem un Estat perquè una classe de ciutadans sigui feliç, sinó perquè ho siguin tots. Per aconseguir-ho fan falta alguns requisits: a) Tenir una idea clara de la justícia. b) Superar la concepció tirànica de la política. c) Educar els ciutadans, i sobretot, els polítics d) Aquesta educació portarà el poder els més intel·ligibles i generosos. LES CLASSES SOCIALS EN LA REPÚBLICA Per aconseguir l'harmonia d'un estat cal que hi hagi una relació estricta entre el tipus d'ànima de la persona i la funció que fa en la societat. En una República justa, la llei ha de ser coneguda i acceptada per tots els ciutadans.

Plató considera que el greu error de la política grega fou creure que les lleis poden canviar quan els nostres interessos canvien. El primer esforç del filòsof-rei ha de consistir a fer que els ciutadans perdin de vista els seus interessos personals o familiars per centrar-se en la defensa de la ciutat. L'ordre, cada ciutadà ha de saber quin és el lloc que ocupa en la ciutat i actuar en conseqüència.

ESTAT (Polis) CLASSES Magistrats/Governants Guerrers/Guardians Productors/Artesans VIRTUT Prudencia (saviesa) Fortalesa Temprança (moderació) OFICI Governar (legislar) Defensar l'estat Produir aliments i servei ÀNIMA Racional Irascible Concupiscible L'HARMONIA DE L'ESTAT (Polis perfecte) 7 Reservados todos los derechos. No se permite la explotación económica ni la transformación de esta obra. Queda permitida la impresión en su totalidad. a64b0469ff35958ef4ab887a898bd50bdfbbe91a-11920741 . Biel Santmarti Reig L'estat just hauria de ser aquell que reproduís la Naturalesa, aquell en què cada home compleixi la funció que li és pròpia per naturalesa.

1) Els concupiscents (homes de bronze): Produir els béns que la polis necessita. 2) Els emotius (homes de plata): Seran els guardians de la ciutat. 3) Els racionals (homes d'or): Seran els governants, encarregats de dictar les lleis i impartir la justícia. Només ho poden ser els filòsofs, ja que són els únics que s'han instruït en la Dialèctica i coneixen les idees. La ciutat justa és aquella on cada element és al lloc que li pertoca, de manera que realitza plenament la Idea de Bé, com es pot veure, Plató identifica amb la Justícia, la Bellesa, l'Ordre. Aquest serà l'estat just i en ell tothom serà feliç, ja que cadascú tindrà allò que satisfà les seves tendències.

FORMES DE GOVERN Aristocràcia (++++): Govern dels millors, els més savis. Timocràcia (++): Govern dels militars, marcat per la violència. Oligarquia (-): Govern de pocs i rics. Els rics són molt egoistes, cada cop són més rics, i els pobres cada cop més pobres. Democràcia (--): El poder del poble. Règim d'opinió pública. Qualsevol individu hauria de poder governar. Tirania (----) 8 Residencias Universitarias y Alojamientos Flexibles ¡Livensa Living es tu sitio! Reservados todos los derechos. No se permite la explotación económica ni la transformación de esta obra. Queda permitida la impresión en su totalidad. a64b0469ff35958ef4ab887a898bd50bdfbbe91a-11920741 .

RENE DESCARTES.pdf bieeel__ Historia de la Filosofía 1º Prueba de Acceso a la Universidad PAU Cataluña Reservados todos los derechos. No se permite la explotación económica ni la transformación de esta obra. Queda permitida la impresión en su totalidad. . Biel Santmarti Reig RENÉ DESCARTES (1569-1650) PUNT DE PARTIDA I OBJECTIU El seu punt de partida és la crítica al saber escolàstic = l'aristotelisme. Descartes manté la tesi de la unitat del saber = analogia de l'arbre del saber dels principis de la filosofia. El saber és un tot orgànic. Els nous coneixements, però s'han de fonamentar sobre principis ferms i indubtables per mitjà d'un mètode que asseguri la certesa dels nous coneixements.

Les matemàtiques són el model de ciència i coneixement. És el pare de la filosofia moderna, s'incorpora dins el racionalisme = raó és la principal font de coneixement. Escriurà un llibre titulat "Discurs del mètode" (1637) on va redactar les regles del mètode, el camí a seguir. També va escriure "meditacions metafísiques" (1641). EL MÈTODE La finalitat del mètode és dirigir bé la raó, només així és possible augmentar els coneixements i avançar en la recerca de la veritat.

Descartes defineix el mètode com un conjunt de regles certes i fàcils, que fan que aquell que les segueixi atentament mai prengui allò fals per vertader i, sense malgastar inútilment les forces de la seva raó, arribi al coneixement vertader de tot allò de què és capaç. Els quatre preceptes del mètode 1. L'evidència: com a criteri de la veritat. Els coneixements vertaders són clars i distints. 2. L'anàlisi: dividir o descompondre un problema complex en les seves parts més simples i, per tant, aprehensibles per la intuïció. Aquestes naturaleses simples o idees clares i distintes, són els principis a partir dels quals es desenvolupa el coneixement. 3.

Síntesi: conduir de forma ordenada els pensaments, dels més simples als més complexos. 4. Enumeració: comprovació de l'anàlisi i la síntesi. De l'anàlisi per mitjà de l'enumeració i de la síntesi per mitjà de la revisió. El mètode de Descartes s'inspira en el procediment matemàtic. Aquest mètode l'aplica en les Meditacions metafísiques. EL DUBTE El dubte cartesià és una crítica radical a totes les opinions admeses fins aleshores com a vertaderes. Aquesta crítica es fa amb l'objectiu de trobar quelcom indubtable, una certesa a partir de la qual reconstruir sòlidament el sistema del saber.

Aquest és un dubte hiperbòlic (exagerat) que respon al desig de trobar un fonament ferm i evident sobre el qual reconstruir l'edifici del saber. 1 Reservados todos los derechos. No se permite la explotación económica ni la transformación de esta obra. Queda permitida la impresión en su totalidad. a64b0469ff35958ef4ab887a898bd50bdfbbe91a-11920763 . Biel Santmarti Reig LES MEDITACIONS METAFÍSIQUES LA PRIMERA MEDITACIÓ: RAONS PER DUBTAR DE TOTES LES COSES a) El testimoni fal·laç dels sentits: Cal dubtar dels coneixements que ens arriben a través dels sentits, ja que de vegades els sentits ens enganyen. Si em poden enganyar algunes vegades, em poden enganyar sempre.

Per a Descartes, la probabilitat no és una aproximació a la veritat, allò que només és probable és dubtós, i per tant fals. b) La dificultat de diferenciar amb claredat el somni de la vigília: Algunes vegades mentre dormim, tenim representacions semblants a les que tenim quan estem desperts, és possible pensar que potser estem adormits i que les percepcions que ens semblen més reals només siguin il·lusions. L'única cosa que es manté més enllà de tot el dubte són les veritats de la matemàtica, ja que somiant o estan desperts 2+3=5.

c) La hipòtesi del geni maligne (dubte hiperbòlic): Descartes porta el dubte fins al límit amb la hipòtesi del geni maligne, que podria enganyar-nos en tot, incloses les veritats matemàtiques. A més, diu que si Déu és supremament bo, no hauria de permetre aquest engany constant. El geni maligne és una suposició metodològica, no és una creença real, usada per sotmetre a crítica tot coneixement. El dubte cartesià és un dubte radical, metòdic i provisional, és un pas per trobar una certesa indubtable. LA SEGONA MEDITACIÓ: LA PRIMERA VERITAT I LA NATURALESA DEL JO (RES COGITANS) El dubte cartesià no condueix a l'escepticisme.

Si en definitiva, penso, cal concloure que soc, que jo existeixo, però simultàniament el que estic pensant pot ser fals. Així doncs, l'afirmació "penso, per tant existeixo" (cogito ergo sum), es presenta com la primera certesa, capaç de resistir qualsevol motiu de dubte. És la primera veritat indubtable, ferma i segura sobre la qual Descartes es proposa fonamentar la filosofia. Descartes no pot definir-se com a cosa ni com a alguna cosa que se'n derivin d'ell, l'únic material que disposa és el pensament. Per això a la pregunta, què soc?, Descartes respon que ell és una cosa que pensa.

Així doncs, Descartes ha trobat l'existència del jo i la naturalesa d'aquest jo com a cosa pensant (res cogitans). El cogito ve definit per la res cogitans. Solipsisme: només puc afirmar el meu pensament, però fora d'això, no puc afirmar res. LA TERCERA MEDITACIÓ: CRITERI DE CERTESA I EXISTÈNCIA DE DÉU (RES INFINITA) Descartes descobreix que allò que es percep amb claredat i distinció és vertader. Aquesta és la seva regla general de certesa = criteri de certesa. Tot i trobar aquest criteri, la hipòtesi del déu enganyador impedeix confiar-hi plenament. Descartes vol provar l'existència de Déu, i en cas afirmatiu, si aquest pot ser enganyador.

Descartes analitza les idees per trobar si alguna té més realitat objectiva que ell mateix. La idea de Déu, com a substància infinita, no pot provenir d'un ésser finit com ell, per la qual cosa Déu ha d'existir. Descartes divideix les idees en tres classes, segons el seu origen: - Innates: aquelles nascudes amb un mateix. Ex: Déu - Adventícies: aquelles que semblen provenir de l'experiència externa. Ex: Cadria. - Factícies o fictícies: construïdes per mi mateix a través de la nostra imaginació. Ex: Unicorn. La idea de Déu és una idea innata. Descartes mostra a Déu com a causa de la meva existència.

En la cinquena meditació, Descartes desenvoluparà un tercer argument sobre l'existència de Déu, anomenat argument ontològic. Amb la demostrada existència de Déu, Descartes pot retirar la hipòtesi del geni maligne. 2 Elige una universidad que te impulsa a dar el primer paso en tu futuro profesional. - Universidad Europea Reservados todos los derechos. No se permite la explotación económica ni la transformación de esta obra. Queda permitida la impresión en su totalidad. a64b0469ff35958ef4ab887a898bd50bdfbbe91a-11920763 . Biel Santmarti Reig Déu esdevindrà el garant de la veritat en el sistema cartesià, totes les coses que concebem de forma clara i distinta són vertaderes.

Déu és el pont entre la res infinita i la res extensa, és la garantia de tota existència. Es trenca el solipsisme perquè s'ha afegit un concepte extramental. LA QUARTA MEDITACIÓ: EL PROBLEMA DE L'ERROR EN L'HUMÀ L'error és un defecte, la marca de la meva imperfecció. L'origen d'aquest està en l'enteniment finit i la voluntat infinita. LA CINQUENA MEDITACIÓ: ARGUMENT ONTOLÒGIC, ESSÈNCIA DE LES COSES MATERIALS I EXISTÈNCIA DE DÉU (RES INFINITA) Per a Descartes la Geometria és font de coneixement segur. Déu es prova a partir de la idea d'un ésser sobiranament perfecte que tenim en nosaltres com a idea innata.

A Déu l'existència li pertany amb necessitat, a nosaltres i a les coses, amb contingència. Les idees veritables són nascudes en el nostre esperit: innates, congènites, no procedeixen dels sentits ni són inventades. Entre elles, el primer i principal en l'ordre de l'ésser és la de Déu, tot i que en l'ordre de conèixer és la del jo. Demostrar que Déu existeix porta a explicar per què podem estar segurs del nostre coneixement de les coses d'aquest món.

Déu és la garantia de la veritat: "m'adono que la certesa de totes les altres coses en depèn tan absolutament, que sense aquest coneixement és impossible de poder mai saber perfectament res." Si ignorés que hi ha un Déu, "no tindria mai una ciència veritable i certa de cap cosa qualsevol, sinó solament opinions vagues i inconstants." Descartes ha trobat el fonament segur del saber: el criteri d'evidència i la demostració de l'existència de Déu perfecte. Una de les proves de l'existència de Déu és l'argument ontològic: Déu és la perfecció absoluta, l'existència és una percepció, per tant, Déu existeix (Argument de Sant Anselm).

Al final de la 5a meditació, ja hem aconseguit uns quants coneixements veritables: que hi ha un Déu, que és l'Ésser sobiranament perfecte, etern, immutable, omnipotent i omniscient, que no és enganyador. Que totes les coses depenen, en l'existència, l'essència i la conservació, d'aquest Ésser superior. Que tot el que el meu esperit pot concebre de manera clara i distinta, no pot deixar d'ésser veritable, car Déu és el garant de la veritat del coneixement humà. Que per això podem arribar a construir ciències veritables i certes, i podem superar els errors de la ciència i la filosofia del passat. La filosofia de Descartes és un cant a l'optimisme de les capacitats de la ment humana.

LA SISENA MEDITACIÓ:EXISTÈNCIA DE LES COSES CORPÒRIES I EL SEU CONEIXEMENT (RES EXTENSA) Per solucionar el problema de l'existència de les coses corpòries, Descartes torna a l'anàlisi de les idees, les idees de les coses sensibles. Es pregunta quina és la causa que produeix aquestes idees. Déu seria fal·laç si m'enviés aquestes idees directament o indirectament, però no ha concedit cap facultat per conèixer que això sigui així, per contra, sí que m'ha donat una forta inclinació a creure que aquestes idees em son enviades per les coses sensibles.

Per tant, donat que Déu no és enganyador, cal concloure que aquesta inclinació no és il·lusòria, és a dir, que les causes de les idees sensibles són les mateixes coses corpòries i que, per tant, aquestes existeixen. D'aquesta manera, Déu –en virtut de la seva veracitat—esdevé la garantia que a les meves idees els correspon una realitat extramental. Segons Descartes, l'únic que només podem afirmar com a realment existent en els cossos és allò que percebem en ells amb claredat i distinció, és a dir, allò que és objecte de la geometria especulativa: Extensió: allò que ocupa un 3 Elige una universidad que te impulsa a dar el primer paso en tu futuro profesional.

- Universidad Europea Reservados todos los derechos. No se permite la explotación económica ni la transformación de esta obra. Queda permitida la impresión en su totalidad. a64b0469ff35958ef4ab887a898bd50bdfbbe91a-11920763 . Biel Santmarti Reig espai. Descartes assumeix la distinció de Galileu entre qualitats primàries (objectives, quantificables, mesurables…) i qualitats secundàries (subjectives, qualitatives…) El coneixement de la veritat de les coses correspon únicament a l'esperit, però mai als sentits. Si Déu és perfecte hi ha creat a l'ésser humà, també ha creat l'òrgan dels sentits, per tant l'existència del món extern de la ment ha d'existir.

Si jo crec que hi ha un món fora de la meva ment és perquè aquest ha d'existir perquè si no Déu m'estaria enganyant i ja hem fet la negació del geni maligne. Ara puc afirmar el cos i que estem fets de matèria. La ment pertany a una substància pensant, a la res cogitans i el cos a la res extensa. Parlem de dualisme cartesià. LES TRES SUBSTÀNCIES, ELS ATRIBUTS I ELS MODES Descartes defineix la substància com allò que no necessita d'altres per existir, com allò que existeix per si mateix. L'únic ésser capaç d'existir per si sol és Déu, els altres éssers necessiten la creació i conservació de Déu. Reconeix que el terme substància només és aplicable en Déu.

Descartes distingeix dues substàncies creades: el jo o substància pensant (res cogitans) i els cossos o substància extensa (res extensa). La res cogitans i la res extensa, encara que necessiten del diví, no necessiten d'altres éssers creats, i en aquest sentit, es poden dir que són substàncies. La substància pensant i la substància extensa són independents entre si. Nosaltres no percebem les substàncies directament, sinó que les coneixem a través dels seus atributs. L'extensió en longitud, amplària i profunditat és l'atribut essencial dels cossos en el pensament és l'atribut essencial del jo. Els modes són modificacions variables de la substància i necessiten d'aquesta per existir.

La figura i el moviment són modes de la substància extensa; la imaginació i el sentiment són modes de la substància pensant. L'ÉSSER HUMÀ (DUALISME) L'home és un compost de dues substàncies, la substància pensant i la substància extensa. Descartes sosté que es tracta de dues substàncies distintes i independents. L'ànima pot existir sense el cos, la mort del cos no se'n segueix de la mort de l'ànima. Malgrat concebre el cos i l'ànima com dues substàncies autònomes, Descartes és conscient de la interacció real d'ambdues en el cas de l'home. Quan el meu cos està ferit, no només percep la ferida per mitjà de l'enteniment, sinó que a més sent dolor.

Segons Descartes, la interacció entre el cos i l'ànima és situada en la glàndula pineal. Per a Descartes els animals només són màquines, l'home, en canvi, és un compost de cos i ànima. 4 Reservados todos los derechos. No se permite la explotación económica ni la transformación de esta obra. Queda permitida la impresión en su totalidad. a64b0469ff35958ef4ab887a898bd50bdfbbe91a-11920763 . DAVID-HUME.pdf bieeel__ Historia de la Filosofía 1º Prueba de Acceso a la Universidad PAU Cataluña Reservados todos los derechos. No se permite la explotación económica ni la transformación de esta obra. Queda permitida la impresión en su totalidad. .

Biel Santmarti Reig DAVID HUME (1711-1766) INTRODUCCIÓ Hume va néixer a Edimburg, Escòcia, i pertanyia a una família aristocràtica terratinent. Malgrat que la seva família volia que fos advocat, ell es va encaminar cap a la filosofia. Publica la seva primera obra <el Tractat de la Naturalesa humana= (ABSTRACT). Serà un dels màxims representants de l'empirisme basat en el coneixement i l'experiència. Morirà a causa d'un càncer de còlon. TEORIA DEL CONEIXEMENT L'EXPERIÈNCIA, L'ÚNICA FONT VÀLIDA DE CONEIXEMENT David Hume fou un filòsof empirista. L'empirisme és un corrent filosòfic on el coneixement es basa en l'experiència a través de les percepcions que rebem dels sentits.

La raó no té principis innats. El coneixement s'adquireix per la percepció: - Impressions: Percepcions que es presenten a la ment amb més força i vivent. Ex: sentir, veure, desitjar… N'hi ha de dos tipus: de sensació (veure, tocar…) i de reflexió (odiar, estimar). - Idees: El resultat d'una operació de la ment sobre les dades prèviament obtingudes a través de les impressions. Són més dèbils que les impressions, ja que són com una mena d'imatges difuminades de les sensacions originàries.

- Idees simples: correspon a una impressió simple (Ex: Sabor del cafè) - Idees complexes: correspon a una percepció complexa (Ex: Ram de flors) Ex: Jo tinc la impressió del sabor d'una poma quan l'estic menjant, mentre que la idea del sabor de la poma la tindré quan hi pensi sense menjar-ne. LA IMPORTÀNCIA DE L'HÀBIT EMPÍRIC Les impressions i les idees poden ser simples i complexes. La idea simple correspon a una impressió simple (sabor de cafè), la idea complexa a una percepció complexa (visió d'un ram de flors). Per formar idees complexes, cal l'agrupació d'idees simples. Hume dirà que hi ha tres lleis que ens permeten l'associació d'idees simples.

Lleis d'Associació: - De semblança: veig un cantant i em recorda a una cançó seva. - De contigüitat: veig un llamp i espero sentir el tro. - De causa-efecte: poso una olla al foc i sé que seguidament bullirà. Experiència passada. La confecció de les idees complexes, doncs, es fa per associació d'idees simples. La manera d'agrupar idees es fa sota el principi de l'hàbit. El que perceben els nostres sentits són objectes i fets aïllats, però soc jo gràcies a l'hàbit empíric el que permet unir aquests fets. Per tant, la connexió causal entre un fet i un altre no existeix en si mateixa, existeix només en la meva ment.

FI A L'ESCEPTICISME Hume diu que nosaltres no podem conèixer la cosa real sinó només les percepcions que rebem. Cadascú veu les coses sota el seu propi punt de vista. Per tant, si l'experiència és personal, també ho serà el coneixement que jo en tingui. Ex: a l'agost plou molt, per un pagès serà bona notícia, però a un turista l'emprenyarà molt. 1 Reservados todos los derechos. No se permite la explotación económica ni la transformación de esta obra. Queda permitida la impresión en su totalidad. a64b0469ff35958ef4ab887a898bd50bdfbbe91a-11920770 . Biel Santmarti Reig Dirà que tothom a la seva manera té raó, per tant, la veritat no existeix, cadascú veu les coses de la seva manera.

No coneixem la realitat en sentit estricte: sabem coses, però no les podem conèixer, arribem a l'escepticisme absolut. A banda dels coneixements matemàtics, res no és veritat, tot depèn del punt de vista. OPERACIONS AMB L'ENTENIMENT QUÈ FA EL NOSTRE ENTENIMENT AMB LA INFORMACIÓ QUE LI ARRIBA DES DE FORA? Percebem dues coses del nostre voltant: objectes concrets (expressats per paraules simples: cadira, cotxe) i fets concrets (expressats per frases: avui fa molt fred). En els objectes concrets Hume parla de substàncies o idees, i en els fets concrets distingeix entre relacions d'idees i qüestions de fet.

- Relacions d'idees: Hi ha coneixements que ens han arribat i gairebé no hi han intervingut els sentits. Ex: matemàtiques. Totes les afirmacions matemàtiques constitueixen veritats de raó, són invariables i no hi ha un contrari possible. Són coneixements universals i immutables. - Qüestions de fet: totes les altres ciències, informacions arribades a través dels sentits. Variables amb contrari possible, no són ni universals ni necessàries (ara és així, però podria ser d'una altre manera). Depenen de l'experiència, coneixements provisionals. Hi ha una gran diferència entre aquests dos tipus de coneixement: només podem afirmar que les matemàtiques són coneixements definitius i universals.

De la resta de coneixements, fins i tot dels coneixements científics, no en podem tenir la mateixa certesa, i haurem de parlar, com a molt, de coneixements provisionals, vàlids de moment, però que en qualsevol moment poden variar en funció de les circumstàncies. CRÍTICA AL PRINCIPI DE LA CAUSALITAT LA RELACIÓ CAUSA-EFECTE LA FEM SERVIR CONSTANTMENT La gran majoria d'afirmacions que fem del món exterior es basen en el principi de la casualitat. Sabem, com deia Aristòtil, que la casualitat és una llei de la Natura, i que tot efecte té sempre una causa. Però ens basem sempre en l'experiència, esperant l'acció. Experimentem successió de fets aïllats, que no tenen una relació entre ells.

Aquesta relació es troba en la nostra ment, fora d'ella, no. Del nexe causal de A amb B no en tenim impressions, per tant, no en tenim coneixement. Si no hi ha coneixement, hi ha creença. L'hàbit, el costum, el passat (gràcies a la memòria) que ens fa relacionar una sèrie de coses, però no en base en el coneixement, com que ho hem vist amb un passat pensem que serà el mateix en el futur. No tenim impressions del futur, per tant, els dies que podem projectar cap al futur, no són res més, que creences. L'origen de les meves impressions, no el sap. ARISTÒTIL DEFENSAVA LA NOCIÓ DE CAUSA Aristòtil defensa que tota ciència és l'explicació de les coses per les seves causes.

Dirà que el savi és aquell que coneix les causes d'aquestes coses, i no pas qui les coneix. Anomena causa al principi del qual quelcom s'esdevé. No hi ha res al món que no hagi estat causat per una o diverses causes. Aristòtil sempre detecta quatre causes a totes les coses (Ex: Cadira) - Causa matèria: la matèria de què una cosa està feta. Ex: Fusta, ferro… - Causa formal: L'essència o forma, la idea, allò que et fa dir que això és X u no pas Y, malgrat que totes dues estan fetes exactament amb la mateixa matèria. 2 Elige una universidad que te impulsa a dar el primer paso en tu futuro profesional. - Universidad Europea Reservados todos los derechos.

No se permite la explotación económica ni la transformación de esta obra. Queda permitida la impresión en su totalidad. a64b0469ff35958ef4ab887a898bd50bdfbbe91a-11920770 . Biel Santmarti Reig - Causa eficient: és l'agent o productor de l'objecte. Ex: fuster. - Causa final: és allò que mou al productor o l'agent a actuar. Ex: seure-hi. HUME AFIRMA QUE NO EXISTEIX LA CAUSALITAT, SINÓ QUE NOMÉS ÉS UNA INVENCIÓ DE LA NOSTRA MENT Hume afirma que la causalitat no existeix a la natura, és una invenció de la nostra ment. Si no hi ha experiència, no hi ha coneixement, per tant, ningú pot haver vist la relació causal entre un fet i un altre.

Per exemple, quan jo veig una jugada de billar, estic acostumat a dir que la segona bola s'ha mogut perquè la primera l'ha colpejada, quan en realitat, els meus ulls només han percebut dues impressions diferents i independents: - La primera bola es desplaça al llarg de la taula. - La segona bola es mou. Com a molt, podré parlar de la continuïtat en el temps i en l'espai d'aquests dos fets, però mai podré veure la casualitat, que Hume anomena la connexió necessària. Allò únic observable és la successió de dos fenòmens, però la connexió necessària entre ells és sempre una suposició incomprovable.

Hume dirà que la relació causa-efecte no és un principi de la raó, és el producte d'un hàbit empíric. Tampoc és cap llei de les coses, sinó de la nostra manera de pensar després de l'hàbit i l'experiència acumulats. Causa i efecte són idees diferents. L'efecte és diferent de la causa, no podrem descobrir la causa a través de l'efecte. És la ment la que connecta els coneixements i els associa, dient que A és causa de B. Però un altre no ho pot pensar de la mateixa manera. Ex: cotxe ha xocat amb un altre, el conductor del segon cotxe diu que la pluja ha fet relliscar al cotxe i l'altre diu que li ha xocat perquè s'ha distret.

Hume davant d'això diria que no es pot saber la causa, perquè són dos fets independents. Puc tenir idees a la meva ment, però si no en tinc impressions, no forma part de l'àmbit del coneixement. No hi ha coneixement, sinó creences (believes). La creença és un sentiment provocat per la conjunció d'una sèrie de fets que estem acostumats a veure l'un darrere l'altre. Moltes vegades anticipem causes per hàbits arrelats d'experiències passades. Des de l'empirisme estricte res no prova que l'experiència de demà confirmarà l'experiència d'avui. La creença és provocada per la conjunció d'una sèrie de fets als quals estem acostumats a rebre un rere l'altre.

Hume extreu conclusions, el principi de causalitat no serveix per preveure efectes futurs, o sigui que no és útil a les ciències físiques (pretenen donar afirmacions universals i vàlides, cosa impossible perquè no sabem el futur). La ciència és desautoritzada per formular lleis universals, només es poden utilitzar experiències passades. CRÍTICA ALS CONCEPTES FILOSÒFICS Les idees del JO, el Món i Déu són creences, no en tenim impressions passades, presents, ni futures, per tant, no poden formar part de l'àmbit del coneixement. - Crítica a la substància: Per a Hume tota idea és una còpia d'una primera impressió.

La idea de substància (essència, forma…), no deriva dels sentits ni de la reflexió, és un grup de qualitats particulars. Les idees en si no existeixen, existeixen les que jo he anat creant. Ex: no existeix la idea de tomàquet, existeix la idea de tomàquet creada a la meva ment. Tampoc existeix Catalunya (concepte abstracte) existeixen les cases, les platges… perquè les percebem amb els sentits. Cadascú té una idea diferent de Catalunya. 3 Elige una universidad que te impulsa a dar el primer paso en tu futuro profesional. - Universidad Europea Reservados todos los derechos. No se permite la explotación económica ni la transformación de esta obra. Queda permitida la impresión en su totalidad.

a64b0469ff35958ef4ab887a898bd50bdfbbe91a-11920770 . Biel Santmarti Reig - Crítica al JO: Hume diu que l'experiència s'encarrega de demostrar que el concepte de JO no existeix és una pura invenció de la imaginació. Res em permet deduir l'existència d'un Jo, una ànima. JO no soc una altra cosa que un cúmul de diferents percepcions que se succeeixen ràpidament i canvien. - Crítica a Déu: Si apliquem el criteri de validesa ens hem de preguntar de quina impressió pot derivar la idea de Déu. Com que no n'hi ha cap, arribem a la conclusió que la idea de Déu és una altra invenció de la imaginació.

Hume està en contra de què es fonamentin les religions des de principis racionals o com a veritats demostrades, vol que es mantinguin com a creences. CONCEPTES / IDEES IMPORTANTS A RECORDAR Hàbit: repetició d'uns fets en el passat. L'hàbit ens porta a la creença, que no és coneixement, que succeirà sempre igual, per exemple en el futur, però del futur no en tenim impressions, no tenim coneixement, tenim creença. No podem afirmar ni negar, per tant, escepticisme, puc afirmar les meves impressions, però jo no puc dir que existeix, per exemple, un caramel fora de la meva experiència. 4 Reservados todos los derechos. No se permite la explotación económica ni la transformación de esta obra.

Queda permitida la impresión en su totalidad. a64b0469ff35958ef4ab887a898bd50bdfbbe91a-11920770 . IMMANUEL-KANT.pdf bieeel__ Historia de la Filosofía 1º Prueba de Acceso a la Universidad PAU Cataluña Reservados todos los derechos. No se permite la explotación económica ni la transformación de esta obra. Queda permitida la impresión en su totalidad. . Biel Santmartí Reig IMMANUEL KANT (1724-1804) INTRODUCCIÓ - Filòsof alemany, considerat un dels pensadors més influents de la filosofia moderna. - Obra més destacada: < La Fonamentació de la Metafísica dels Costums=. - S'inclou dins del moviment il·lustrat actitud més crítica de cara a la vida. - La seva ètica està basada en el deure i la raó.

- La ética kantiana es formal no té un contingut propi i segueix la teoria del deure (deontológica), les accions es prenen per obligació pròpia. - Defensa que l'ésser humà per molt que sigui lliure, està condemnat a ser un animal moral. - L'ètica kantiana es basa en la crítica de la raó pura i la crítica de la regla. - L'ètica kantiana té com objectiu respondre a la pregunta: <Què és l'ésser humà?= a partir de 3 preguntes: - Què puc saber? Teoria del coneixement - Què puc esperar? Religió - Què puc fer? Ètica - Kant deia que només podem conèixer les coses tal com ens apareixen (fenòmens), no com són en si mateixes (essència).

- Considerava que el nostre coneixement és limitat perquè som éssers finits. - Afirmava que tot coneixement comença amb l'experiència, però no tot prové de l'experiència; també hi ha elements interns (com la raó). - Va establir una relació entre la raó teòrica (coneixement) i la raó pràctica (ètica). - Definia la bona voluntat com la voluntat d'obrar bé només pel deure, sense cap interès personal ni finalitat externa. - Aquesta visió té influència del cristianisme, coneguda com a <cristianisme kantià=. CONCEPTES - Bona voluntat: La intenció de fer el bé sense el pensament de voler fer el bé.

- Fórmula universal per actuar bé: L'imperatiu categòric <Actua de tal manera que desitgis que la teva acció sigui universal=. - Per deure: Moralment vàlid. - Contra deure: Moralment no vàlid. - Conforme deure: Es compleix el deure però no per la intenció. Ex: no robo perquè no vull que em robin a mi. ÈTICA KANTIANA 1. Originalitat i ruptura amb les ètiques anteriors - L'ètica de Kant és una teoria completament nova i crítica amb les ètiques anteriors. - Vol crear una ètica universal, racional i vàlida per a tots els éssers humans. 2. Crítica a les ètiques materials - Kant anomena <ètiques materials= totes les teories anteriors. - Aquestes ètiques: - Persegueixen un fi concret.

- Depenen d'una <matèria= o contingut concret (ex. la felicitat, el plaer, etc.). 21 Reservados todos los derechos. No se permite la explotación económica ni la transformación de esta obra. Queda permitida la impresión en su totalidad. a64b0469ff35958ef4ab887a898bd50bdfbbe91a-11921017 . Biel Santmartí Reig - Són hipotètiques: només tenen validesa si es comparteix el fi proposat. - Són heterònomes: la norma ve de fora, no de la pròpia voluntat. - Són a posteriori: cal recórrer a l'experiència per saber què és correcte. 3. Característiques de l'ètica formal de Kant - Autònoma: les normes han de sorgir de la voluntat racional de l'individu.

- A priori: les normes han de ser universals i independents de l'experiència. - Formal: no diu què hem de fer (no té contingut), sinó com han de ser les normes morals (forma de la norma). - Es basa en l'imperatiu categòric: actuar només segons aquella màxima que puguis voler que esdevingui llei universal. 4. Objectiu de Kant - Construir una ètica universal, racional, vàlida per a tots, seguint els ideals de la Il·lustració. L'IMPERATIU CATEGÒRIC Kant anomena màximes de conducta les normes personals que cada individu escull per actuar.

Aquestes només tenen valor moral si s'ajusten a l'imperatiu categòric, que és una regla formal de la raó pràctica que ens indica com han de ser les accions per ser èticament vàlides. Kant proposa tres formulacions perquè les accions siguin vàlides: 1) Universalitat: <Actua només segons una màxima que puguis voler que sigui llei universal=. És a dir, abans d'actuar ens hem de plantejar si voldríem que tothom actués de la mateixa manera. Si la resposta és afirmativa significa que aquesta màxima (acte) és moralment vàlida. En cas contrari estaríem actuant de manera egoista i/o arbitrària.

2) Respecte a la persona: <Actua sempre de manera que utilitzis la humanitat, tant en la teva persona com en la de qualsevol altre, sempre com a fi i mai només com a mitjà=. D'aquesta manera subratlla el respecte de la dignitat humana, ja que per a Kant les persones mai podem ser una eina/objecte per aconseguir determinats objectius, sinó com a éssers amb valor en si mateixos. Kant era conscient que no sempre respectem els altres, i per això insistia en la importància de treballar de manera conjunta per apropar-nos com a societat al «regne dels fins» (una societat ideal en que tothom seria respectat).

3) Regne dels fins: <Actua com si per mitjà de les teves màximes fossin sempre membre legislador en un regne universal dels fins=. Quan triem com actuar, hem de posar les bases per una societat ideal on tothom sigui tractat amb respecte i igualtat, és a dir, ens fa responsables no només del que fem, sinó de les normes que ajudem a establir amb els nostres actes. Gràcies a aquestes tres normes, Kant proposa que les nostres accions siguin guiades per uns principis que puguin ser compartits per tothom, sempre respectant la dignitat humana, i que contribueixin a una convivència justa i racional. Així, l'ètica kantiana posa l'autonomia de la raó i el respecte universal com a pilars de la moral.

ÈTICA DEL DEURE L'ètica kantiana dona gran importància al deure, ja que per ser moral, una acció ha d'ajustar-se a l'imperatiu categòric. És una ètica deontològica, centrada en la intenció i no en les conseqüències, com fan les ètiques conseqüencialistes. Només tenen valor moral real les accions fetes per deure, no les fetes per interès. 22 ¿Memorizar 200 páginas? Difícil. ¿Mejorar tu sonrisa sin que se note? Fácil. - Cleardent Reservados todos los derechos. No se permite la explotación económica ni la transformación de esta obra. Queda permitida la impresión en su totalidad. a64b0469ff35958ef4ab887a898bd50bdfbbe91a-11921017 .

Biel Santmartí Reig Kant distingeix entre tres tipus d'actes: 1) Per deure: Moralment vàlid. Fetes seguint el deure moral, sense buscar benefici propi. 2) Contra el deure: Moralment no vàlid, és a dir, que són contràries a l'imperatiu categòric. 3) Conforme el deure: Es compleix el deure moral, però al darrere hi ha intencions egoistes. També, diferència entre els tipus de deures: - Deures envers nosaltres mateixos: Són obligacions morals que tenim cap a nosaltres. Només tenen repercussió en la nostra persona. - Deures envers els altres: Obligacions que tenim cap a la resta d'éssers humans i, per tant, tenen una repercussió en els altres.

- Deures perfectes: Són els imperatius categòrics, aquells que es compleixen per si mateixos. És necessari complir-los i es fa per respecte a la llei. - Deures imperfectes: Són els deures que encara que s'ajustin a la llei (l'imperatiu categòric), es compleixen per alguns tipus de motivació personal. TIPUS DE MORALS Es pot dir que una acció és virtuosa si i només si permet aconseguir la felicitat (eudemonisme) o el plaer (hedonisme) o ambdues coses. Moral teleològica Moral deontològica El valor d'una acció es valora per les seves conseqüències.

El valor d'una acció es valora per la bondat de la intenció Les morals teleològiques són desqualificades per Kant perquè son morals materials que només volen assolir la felicitat i també que són morals heterònomes que no estan formades en la raó (els sentiments). El que vol Kant és construir una ètica formal que no ens hagi de dir què fer sinó com ho hem de fer i autònoma fonamentada en la raó. QUÈ PUC ESPERAR? La pregunta tracta sobre l'esperança en la felicitat i el sentit últim de la vida des d'una perspectiva moral. Per Kant, hem de prioritzar el deure moral per sobre dels desitjos personals (inclinacions naturals), encara que aquests no garanteixin la felicitat.

No actuem moralment per ser feliços, sinó perquè és el que la raó moral exigeix. Tot i això, Kant diu que si actuem per deure, som dignes de ser feliços. Això obra una esperança perquè la gent algun dia puguem assolir la felicitat. Per donar sentit aquesta esperança formularà tres postulats de la raó pràctica: - Llibertat: és la condició necessària per poder actuar moralment. - Immortalitat de l'ànima: el camí cap a la perfecció moral és infinit. - Existència de Déu: garanteix que virtut i felicitat coincideixen en el Bé Suprem.

Aquests postulats no es poden demostrar racionalment (la raó teòrica no hi arriba), però són necessaris des del punt de vista moral, per poder esperar que la justícia i la felicitat siguin possibles. 23 ¿Memorizar 200 páginas? Difícil. ¿Mejorar tu sonrisa sin que se note? Fácil. - Cleardent Reservados todos los derechos. No se permite la explotación económica ni la transformación de esta obra. Queda permitida la impresión en su totalidad. a64b0469ff35958ef4ab887a898bd50bdfbbe91a-11921017 . JOHN-STUART-MILL.pdf bieeel__ Historia de la Filosofía 1º Prueba de Acceso a la Universidad PAU Cataluña Reservados todos los derechos.

No se permite la explotación económica ni la transformación de esta obra. Queda permitida la impresión en su totalidad. . Biel Santmartí Reig JOHN STUART MILL (1806-1873) INTRODUCCIÓ - Segle XIX: Revolució Industrial i naixement de la societat industrial, impulsada pel progrés científic i tècnic. - Crítica al materialisme i a l'obsessió pel benefici econòmic. - Defensa d'un progrés social basat en l'educació i la cultura com a base per construir una societat amb valors humans i socials. - J. S. Mill neix a Londres i rep una educació molt estricta per part del seu pare. - Amb tres anys ja estudiava grec clàssic i amb set anys aprenia idiomes.

- L'educació rígida li va impedir viure una infància normal i va patir una depressió als vint anys. - Estudia filosofia i dret, i entra en contacte amb Jeremy Bentham, fundador de l'utilitarisme. - Es casa amb Harriet Taylor, una vídua que influí fortament en el seu pensament, sobretot en aspectes feministes i liberals. - Mill defensa una filosofia de caràcter liberal centrada en la llibertat individual. - Formula el <principi del mal=: tothom és lliure de fer el que vulgui mentre no faci mal a ningú. - Té idees avançades per a la seva època, especialment pel que fa a la igualtat de gènere.

- Les seves obres més destacades són <Sobre la llibertat= (defensa de la llibertat individual) i <L'utilitarisme= (ètica basada en la felicitat com a fi moral). L'UTILITARISME L'utilitarisme és una teoria ètica teològica i eudemonista, ja que jutja les accions segons la seva finalitat (ètica material) i entén que aquesta finalitat ha de ser la felicitat. Segons aquesta doctrina, és bo tot allò que resulta útil per assolir la felicitat, i dolent allò que la impedeix. El seu principi fonamental és el de la major felicitat per al major nombre de persones.

Aquesta felicitat s'identifica amb el plaer i l'absència de dolor, i per tant, les accions són justes si afavoreixen la felicitat i injustes si generen infelicitat o dolor. J. S. Mill, tot i que no fou el creador de l'utilitarisme (que ho fou Jeremy Bentham), n'és el representant més elaborat. Mill considera que el valor moral d'una acció no depèn de les intencions, sinó de les conseqüències. Un ganivet, per exemple, no és bo ni dolent en si mateix: és útil i bo si serveix per tallar pa, però és dolent si s'utilitza per fer mal. Aquest enfocament pràctic i conseqüencialista és clau per entendre la moral utilitarista.

Mill defensa que la felicitat individual depèn del benestar col·lectiu, i que només…