1. La Restauració: fonaments i funcionament del sistema polític
Flashcards
- Qui va dissenyar el sistema de la Restauració?
- Antonio Cánovas del Castillo, que volia recuperar la monarquia borbònica i evitar els canvis constants de govern i els pronunciaments militars.
- Què va fer el general Martínez Campos el desembre de 1874?
- Va protagonitzar un cop d'estat que va posar fi al Sexenni Democràtic i va proclamar rei Alfons XII.
- Què és el Manifest de Sandhurst?
- Document en què Alfons XII acceptava tornar a Espanya com a rei i presentava la seva monarquia com a garantia d'estabilitat i ordre.
- Què significa la sobirania compartida entre el rei i les Corts?
- Que el poder no pertanyia només a la població ni al Parlament, sinó que es repartia entre la Corona i les Corts.
Preguntes tipus test
- Quin problema volia resoldre Cánovas amb la restauració borbònica?
- a) Els canvis constants de govern i els pronunciaments militars
- b) L'expansió del moviment obrer a les grans ciutats
- c) La falta de reis descendents d'Isabel II al tron
- d) La pèrdua de les colònies d'Amèrica del segle XVI
Resposta: a) Els canvis constants de govern i els pronunciaments militars. Cánovas buscava un sistema estable que evités que els governs canviessin contínuament i que els militars intervinguessin en política mitjançant cops d'estat.
- Quin tipus de règim va voler establir Cánovas?
- a) Un règim liberal, però controlat, conservador i amb amplis poders per al rei
- b) Una democràcia en què tothom participava lliurement en les decisions
- c) Una república federal amb autonomia per a cada territori
- d) Un absolutisme en què el rei governava sense constitució
Resposta: a) Un règim liberal, però controlat, conservador i amb amplis poders per al rei. Cánovas volia un règim amb constitució, parlament i eleccions, però amb el poder controlat per les elits i amb un paper destacat per al rei, sense que la població decidís realment.
- Quins poders tenia el rei segons la Constitució de 1876?
- a) Elegir directament els diputats del Congrés
- b) Aprovar les lleis sense consultar les Corts
- c) Convocar referèndums per decidir les lleis
- d) Tenir dret de veto i nomenar el president del govern
Resposta: d) Tenir dret de veto i nomenar el president del govern. La Constitució donava al rei un paper polític important: podia vetar lleis, escollir ministres i nomenar el president del govern.
2. L'oposició al sistema i el moviment obrer
Flashcards
- Define el carlisme com a model polític
- Defensa d'una monarquia absolutista, amb un rei que tingui molt poder, i rebutja el liberalisme.
- Partit tradicionalista on participaven els carlins durant la Restauració
- Comunión Tradicionalista. Els carlins van abandonar la lluita armada i van passar a fer política a través d'aquest partit.
- Define la república federal
- Estat descentralitzat en què els diferents territoris tenen autonomia política.
- Líder del Partit Republicà Federal, important a Catalunya
- Francesc Pi i Margall, que defensava una república federal.
Preguntes tipus test
- Quina forma d'acció va adoptar el carlisme durant la Restauració, després d'abandonar la lluita armada?
- a) Participar en política a través de partits tradicionalistes
- b) Protagonitzar nous cops d'estat militars
- c) Organitzar sindicats de treballadors industrials
- d) Crear ateneus per difondre el federalisme
Resposta: a) Participar en política a través de partits tradicionalistes. Els carlins van començar a participar en política a través de partits tradicionalistes, com la Comunión Tradicionalista. Les altres opcions corresponen a altres grups d'oposició o a pràctiques que el text no atribueix als carlins.
- Quin mitjà van fer servir els republicans per acostar les seves idees a la població, un cop van abandonar les revoltes?
- a) Crear ateneus, diaris i espais de debat
- b) Pactar acords secrets amb els carlins
- c) Organitzar revoltes armades als pobles
- d) Formar sindicats anarquistes i fer atemptats
Resposta: a) Crear ateneus, diaris i espais de debat. Els republicans van abandonar la idea de fer revoltes per arribar al poder i van començar a participar en la vida política i social. Per fer-ho, van crear ateneus, diaris i espais de debat.
- Què va permetre als republicans formar una minoria a les Corts?
- a) La victòria en una revolta armada contra la monarquia
- b) La creació d'un sindicat propi de treballadors republicans
- c) Unir-se en la Unión Republicana amb la introducció del sufragi universal masculí
- d) L'acord amb els conservadors del Partido Conservador
Resposta: c) Unir-se en la Unión Republicana amb la introducció del sufragi universal masculí. Amb la introducció del sufragi universal masculí, diferents tendències republicanes es van unir en la Unión Republicana i van obtenir prou representació per formar una minoria republicana a les Corts.
3. La crisi colonial i el Desastre del 98
4. La Renaixença i els orígens del catalanisme
5. Almirall, el catalanisme polític i el Memorial de Greuges
6. La Lliga, el vigatanisme i les Bases de Manresa
7. Del Desastre del 98 a la Lliga Regionalista
8. El reformisme dinàstic i l'oposició al sistema
9. Solidaritat Catalana i la Setmana Tràgica
10. La Mancomunitat de Catalunya
11. La Primera Guerra Mundial i la triple crisi de 1917
12. Pistolerisme, Trienni Bolxevic i el Desastre d'Annual
13. La dictadura de Primo de Rivera
14. La caiguda de la dictadura i la fi de la monarquia
I 14 flashcards i 10 preguntes més al document.
Text del document
LA RESTAURACIÓ (1875-1898) Una Espanya que volia estabilitat, però que amagava molts problemes. Capítul 1. Després del caos, Espanya necessita un rei Per entendre què va passar durant la Restauració, primer hem de situar-nos en una Espanya que portava anys vivint una autèntica muntanya russa política. Durant el segle XIX, Espanya havia passat per guerres, revolucions, canvis de govern i diferents sistemes polítics. Els militars intervenien constantment en política mitjançant cops d'estat, els governs canviaven contínuament i la població vivia en una situació d'inestabilitat.
Abans de la Restauració hi havia hagut el Sexenni Democràtic (1868-1874), un període que havia començat amb la Revolució de 1868, que va expulsar del tron Isabel II. Després es va intentar construir una monarquia amb Amadeu I, però el seu regnat va fracassar. A continuació, l'any 1873, es va proclamar la Primera República, que tampoc no va aconseguir consolidar-se. Espanya semblava incapaç de trobar un sistema polític estable. Enmig d'aquest panorama apareix un personatge que serà fonamental: Antonio Cánovas del Castillo. Cánovas tenia molt clar què volia: recuperar la monarquia borbònica i construir un sistema polític que evités els canvis constants de govern i els pronunciaments militars.
Per aconseguir-ho, va preparar el retorn dels Borbons al tron. El candidat era Alfons, el fill d'Isabel II, que es trobava a l'exili. El desembre de 1874, el general Martínez Campos va protagonitzar un cop d'estat que va posar fi al Sexenni Democràtic i va proclamar rei Alfons XII. Abans d'això, Alfons ja havia fet públic el Manifest de Sandhurst, un document en què acceptava la possibilitat de tornar a Espanya com a rei i presentava la seva monarquia com una garantia d'estabilitat i ordre. I així, l'any 1875, comença una nova etapa: la Restauració borbònica. Però compte, perquè la intenció de Cánovas no era crear una democràcia en què tothom participés lliurement.
El que volia era un règim liberal, però controlat, conservador i amb amplis poders per al rei. És a dir, Espanya tindria una constitució, un parlament i unes eleccions, però això no significava que la població pogués decidir realment qui governava. La Restauració havia començat amb una promesa: acabar amb el desordre. Però, com veurem, aquella estabilitat tindria un preu. Capítul 2. La Constitució de 1876: les regles del nou joc Una vegada Alfons XII ja és rei, Cánovas necessita donar una estructura legal al nou règim. Per això s'aprova la Constitució de 1876, que serà la base política de tota la Restauració.
Imagina que un país és com un joc: perquè funcioni, necessites unes normes que estableixin qui té el poder, qui pot prendre decisions i quins drets tenen els ciutadans. Doncs això és el que fa una constitució. Ara bé, les normes d'aquesta constitució donaven molt poder a la Corona. La primera característica important era la sobirania compartida entre el rei i les Corts. Això vol dir que el poder no pertanyia únicament a la població ni al Parlament, sinó que es repartia entre la Corona i les Corts. El rei podia intervenir en la vida política: tenia dret de veto, podia escollir els ministres i podia nomenar el president del govern. Per tant, el rei no era simplement una figura decorativa.
Tenia un paper polític molt important. Una altra característica era que les Corts eren bicamerals. Això significa que estaven dividides en dues cambres: el Congrés dels Diputats i el Senat. La constitució també establia la tolerància religiosa, però mantenia la confessionalitat catòlica de l'Estat. És a dir, es toleraven altres religions, però el catolicisme continuava sent la religió oficial i l'Estat havia de mantenir-ne el culte. També reconeixia drets com la llibertat d'expressió, d'associació i de reunió. Però hi havia una trampa: aquests drets podien quedar limitats per lleis posteriors, especialment quan governaven els conservadors.
Finalment, la constitució defensava el centralisme, és a dir, un model en què les decisions polítiques principals es concentraven en el govern central i no en els territoris. I què passava amb el dret a vot? La Constitució de 1876 no establia definitivament qui podia votar. Això es concretaria en lleis electorals posteriors. Al principi es va aplicar el sufragi censatari, que permetia votar només a determinats homes segons les seves condicions econòmiques. Més endavant, amb els liberals, es va aprovar el sufragi universal masculí, que permetia votar a tots els homes majors d'edat, independentment de la seva riquesa.
Però, encara que això sembli un avenç democràtic, recorda una cosa: el sistema electoral continuava manipulat. I aquí és on entra en escena el mecanisme més característic de la Restauració. Capítul 3. Dos partits, un mateix poder: el torn pacífic Cánovas volia evitar que els militars continuessin intervenint en política. També volia impedir que cada canvi de govern acabés provocant una revolució o una crisi. Per això va dissenyar un sistema inspirat en el model britànic: el bipartidisme. La idea era aparentment senzilla: dos grans partits es repartirien el poder i s'alternarien al govern de manera pacífica. Aquest mecanisme es coneix com a torn pacífic.
Els dos partits eren: El Partit Conservador, liderat per Antonio Cánovas del Castillo, representava els sectors més conservadors de la societat. Defensava l'ordre social, la tradició, la monarquia i la importància de l'Església. Quan governava, acostumava a impulsar poques reformes i actuava amb més duresa davant les revoltes. El Partit Liberal, liderat per Práxedes Mateo Sagasta, agrupava sectors més progressistes, com antics progressistes, exrepublicans moderats i unionistes. Era més partidari de les reformes, de les noves lleis i d'una actitud una mica més tolerant. A primera vista semblaven molt diferents, però en realitat compartien moltes idees.
Tots dos defensaven: la monarquia, la Constitució de 1876, un Estat liberal i centralista, la propietat privada i els interessos de les elits econòmiques i de les classes mitjanes acomodades. A més, no eren partits de masses: no estaven formats per grans grups de ciutadans organitzats, sinó que representaven sobretot els sectors poderosos. Les diferències existien, però quan arribaven els grans temes polítics, els dos partits acostumaven a posar-se d'acord. Per exemple, els conservadors preferien el sufragi censatari, mentre que els liberals defensaven el sufragi universal masculí. Quan els conservadors governaven, mantenien un sistema de vot restringit.
Quan els liberals arribaven al poder, introduïen el sufragi universal masculí, que es mantindria fins al final de la Restauració. Però hi havia un problema: com s'asseguraven que els dos partits poguessin alternar-se sense perdre les eleccions? La resposta és que no deixaven que les eleccions decidissin realment qui governava. El rei nomenava primer el nou govern. Després, aquell govern convocava eleccions per aconseguir una majoria parlamentària que li permetés governar tranquil·lament. Quan arribava el moment de canviar de partit, el rei destituïa el govern i nomenava un representant de l'altre partit dinàstic.
Aquest nou govern convocava unes altres eleccions i també aconseguia la majoria que necessitava. Per tant, no era el resultat de les eleccions el que decidia quin partit governaria. Era el canvi de govern el que determinava com havien de sortir les eleccions. Això és el que s'anomena torn pacífic. L'any 1885, quan Alfons XII va morir, Cánovas i Sagasta van signar el Pacte del Pardo. Amb aquest acord es comprometien a mantenir l'alternança entre conservadors i liberals i a garantir la continuïtat de la monarquia. El fill d'Alfons XII encara no havia nascut. Per això, Maria Cristina d'Àustria va assumir la regència fins que el futur Alfons XIII pogués regnar. El sistema semblava funcionar.
Però, en realitat, estava construït sobre una gran manipulació. Capítul 4. Les eleccions estaven decidides abans de votar Imagina que a la teva escola es convoquen eleccions per escollir el delegat de classe. Però abans de votar, el director ja ha decidit qui ha de guanyar. A més, alguns alumnes reben pressions perquè votin aquella persona, i si el resultat no surt com estava previst, algú modifica les paperetes. Diries que són unes eleccions democràtiques? Evidentment, no. Doncs una cosa semblant passava durant la Restauració.
El sistema polític funcionava mitjançant el frau electoral, és a dir, la manipulació de les eleccions per assegurar que guanyés el partit que havia estat escollit prèviament. Aquest frau tenia tres mecanismes fonamentals. El primer era l'encasillado. Abans de les eleccions, el ministre de Governació, des de Madrid, preparava unes llistes amb els candidats que havien de guanyar en cada districte electoral. Era com si el govern decidís per avançat qui havia de ser el guanyador de cada zona. Després, aquestes instruccions s'enviaven als governadors civils, que eren els representants del govern a cada província. Els governadors s'encarregaven de transmetre les ordres als cacics locals.
I aquí apareix el segon mecanisme: el caciquisme. Els cacics eren persones amb molt poder econòmic i social, sobretot a les zones rurals. Podien ser grans propietaris de terres, notaris, alcaldes o persones influents dins de la comunitat. Com que controlaven molts recursos i tenien influència sobre els habitants, podien pressionar-los perquè votessin el candidat que els interessava. Per exemple, un cacic podia prometre feina a un treballador si votava el candidat oficial. També podia amenaçar-lo de retirar-li favors, perjudicar la seva família o deixar-lo sense feina. Per tant, moltes persones no votaven lliurement, sinó condicionades per la por o per la dependència econòmica.
El tercer mecanisme eren les tupinades. Si les pressions dels cacics no eren suficients per aconseguir el resultat desitjat, es manipulaven directament les urnes i els resultats. Com es feia? Es podien comprar vots, falsificar actes electorals, modificar el cens electoral o fins i tot fer votar persones mortes i impedir que votessin persones que sí que estaven vives. Tot estava preparat perquè el partit que havia de governar guanyés. La conseqüència era que la participació real de la ciutadania era molt baixa i una gran part de la població estava desconnectada de la política oficial. Així doncs, encara que Espanya tenia constitució, Parlament i eleccions, no era una democràcia real.
Però no tothom acceptava aquest sistema. Hi havia molts grups que s'hi oposaven. Capítul 5. Els que no acceptaven el sistema: l'oposició Mentre els conservadors i els liberals es repartien el poder, altres grups polítics quedaven completament al marge del govern. Aquests grups formaven l'oposició al sistema de la Restauració. Els principals eren els carlins, els republicans, els catalanistes i el moviment obrer. Comencem pels carlins. Els carlins defensaven una monarquia absolutista, és a dir, volien un rei amb molt poder i rebutjaven el liberalisme. Durant el segle XIX havien participat en diverses guerres per defensar el seu model polític, però sempre van acabar derrotats.
Durant la Restauració, van abandonar progressivament la lluita armada i van començar a participar en política a través de partits tradicionalistes, com la Comunión Tradicionalista. Eren antiliberals, defensaven el catolicisme i volien mantenir les tradicions. Amb el pas del temps, van anar perdent el suport de bona part de l'Església. A Catalunya, alguns carlins acabarien acostant-se als sectors del catalanisme conservador. El segon gran grup eren els republicans. Els republicans rebutjaven la monarquia i defensaven que Espanya havia de ser una república.
També volien reformes socials, més educació, més importància de la ciència i una separació entre l'Estat i l'Església, és a dir, defensaven un Estat laic. El problema era que estaven molt dividits. Després del fracàs de la Primera República, molts republicans estaven desanimats i, durant els primers anys de la Restauració, van patir una forta repressió. A més, cadascun dels seus partits tenia un líder i una manera diferent d'entendre com havia de ser la república. Per exemple, Emilio Castelar liderava el Partido Republicano Posibilista, de tendència més moderada i conservadora.
Francesc Pi i Margall liderava el Partit Republicà Federal, que defensava una república federal, és a dir, un Estat descentralitzat en què els diferents territoris tinguessin autonomia política. Aquest partit era especialment important a Catalunya. També existien altres grups, com el Partido Republicano Progresista i el Partido Republicano Centralista. Durant els anys vuitanta, els federalistes van recuperar força a Catalunya gràcies a figures com Josep Maria Vallès i Ribot, que defensava combinar el federalisme amb reformes socials. A poc a poc, els republicans van abandonar la idea de fer revoltes per arribar al poder i van començar a participar més en la vida política i social.
Van crear ateneus, diaris i espais de debat per acostar les seves idees a la població. Més endavant, amb la introducció del sufragi universal masculí, diferents tendències republicanes van aconseguir unir-se en una organització anomenada Unión Republicana. D'aquesta manera, van obtenir prou representació per formar una minoria republicana a les Corts. Un altre grup d'oposició eren els catalanistes, que defensaven els interessos i les particularitats de Catalunya. Els estudiarem amb més profunditat al Tema 2. Però encara ens queda un grup fonamental per entendre els conflictes socials de l'època: el moviment obrer. Capítul 6.
Els treballadors també volen canviar les coses Durant el segle XIX, Espanya està vivint un procés d'industrialització. A Catalunya, especialment a Barcelona i altres zones industrials, cada vegada hi ha més fàbriques i més treballadors. Però la vida dels obrers és molt dura. Treballen moltes hores, cobren salaris baixos i sovint viuen en condicions precàries. No tenen les proteccions laborals que avui considerem normals i, quan tenen un problema amb els empresaris, gairebé no disposen de mecanismes per defensar-se. Això provoca que molts treballadors comencin a organitzar-se per reclamar millors condicions de vida i de treball.
Així creix el moviment obrer, que durant la Restauració es desenvoluparà principalment a través de dues grans ideologies: l'anarquisme i el socialisme. Els anarquistes estaven en contra de qualsevol forma d'autoritat que limités la llibertat humana. Rebutjaven les estructures de poder i defensaven una societat sense dominació. A Espanya, el moviment anarquista es va organitzar a través de la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola. Tenia molta força a Catalunya, sobretot entre els obrers industrials, i també a Andalusia, especialment entre els jornalers del camp. Però l'anarquisme no era un moviment completament uniforme.
Hi havia diferents maneres d'entendre com s'havia de lluitar contra el sistema. Alguns anarquistes defensaven l'acció directa i la violència com a forma de combatre el poder. A finals del segle XIX es van produir diversos atemptats que van provocar una gran alarma social. A Andalusia es van atribuir a la Mano Negra diferents actes violents, com incendis d'edificis i collites i assassinats.A Barcelona també es van produir atemptats molt greus. Un dels més coneguts va ser el de les bombes del Liceu, un atac dirigit contra un espai identificat amb la burgesia. També hi va haver un atemptat contra la processó de Corpus, que va tenir com a objectiu un acte religiós.
A més, es van produir atacs contra figures polítiques i militars importants, com el rei Alfons XII, el general Martínez Campos i Cánovas del Castillo, que va ser assassinat. Davant d'aquesta situació, les autoritats van respondre amb una repressió molt dura. A Barcelona es van dur a terme els processos de Montjuïc, en què es van imposar condemnes molt severes a persones acusades de participar en el moviment anarquista. Aquesta repressió va augmentar encara més la tensió entre el moviment obrer i l'Estat. Dins de l'anarquisme també es va produir una divisió important. D'una banda, hi havia els anarcocomunistes, que defensaven l'acció directa i la violència.
De l'altra, els anarcosindicalistes, que preferien organitzar els treballadors en sindicats i lluitar mitjançant vagues i mobilitzacions, sense donar tanta importància a la violència. L'altra gran ideologia del moviment obrer era el socialisme. A diferència dels anarquistes, els socialistes sí que defensaven organitzar-se políticament per aconseguir reformes i transformar la societat. Un dels personatges més importants va ser Pablo Iglesias, que va fundar el PSOE (Partit Socialista Obrer Espanyol) l'any 1879. El PSOE es definia com a marxista, perquè es basava en les idees de Karl Marx i defensava els interessos de la classe treballadora davant dels de la burgesia.
Què reclamaven els socialistes? Volien millorar les condicions de vida dels treballadors. Defensaven el dret d'associació i de reunió, el sufragi universal masculí, la reducció de la jornada laboral i la prohibició del treball infantil. També tenien el seu propi mitjà de comunicació, anomenat El Socialista, a través del qual difonien les seves idees. Però Pablo Iglesias i els seus companys van entendre que, a més d'un partit polític, els treballadors necessitaven una organització sindical que defensés directament els seus interessos laborals. Per això van crear la UGT (Unió General de Treballadors), el sindicat socialista.
Els socialistes també van començar a celebrar l'1 de maig com a Festa del Treball, una jornada dedicada a reivindicar els drets dels treballadors. El socialisme va tenir una presència especialment important a Madrid, Astúries i el País Basc. Així doncs, mentre els anarquistes rebutjaven l'autoritat i confiaven en l'organització obrera i l'acció directa, els socialistes defensaven la participació política i sindical per aconseguir reformes socials. Tots dos moviments, però, compartien una mateixa preocupació: les pèssimes condicions de vida de la classe treballadora. Capítul 7. La Restauració aconsegueix controlar els problemes...
de moment Després de veure tota aquesta oposició, pot semblar estrany que el règim de la Restauració aconseguís mantenir-se durant tants anys. La clau és que, durant els primers anys, va aconseguir controlar alguns dels grans problemes que arrossegava Espanya. En primer lloc, va acabar amb la tercera guerra carlina. Els carlins van ser derrotats militarment i, a partir d'aquí, van abandonar la lluita armada i van començar a participar en política. També va aconseguir controlar temporalment els conflictes relacionats amb Cuba, que ja havia viscut diverses guerres contra el govern espanyol. A més, va frenar les revoltes republicanes i va reprimir les mobilitzacions del moviment obrer.
Per tant, la Restauració va aconseguir una certa estabilitat política, però no va solucionar les causes profundes dels conflictes. Els problemes socials continuaven existint, els treballadors seguien reclamant drets i molts grups polítics continuaven sense poder participar realment en el govern. I, sobretot, hi havia una qüestió que acabaria provocant una crisi enorme: l'imperi colonial espanyol. Capítul 8. Cuba, Filipines i el final de l'imperi espanyol Per entendre aquest capítol, hem de recordar que Espanya havia estat una de les grans potències colonials del món. Durant el segle XVI, havia arribat a controlar territoris a diferents continents.
Però, al llarg dels segles, havia anat perdent bona part del seu imperi. Durant el segle XIX, Espanya va perdre la majoria de les seves colònies a Amèrica. A finals de segle, els territoris colonials més importants que encara conservava eren Cuba, Puerto Rico i Filipines, a més d'alguns territoris al nord d'Àfrica. El problema era que a Cuba hi havia un descontentament cada vegada més gran contra el govern espanyol. I aquest descontentament tenia dues causes principals. La primera era política. Els cubans volien tenir més autonomia, és a dir, volien poder prendre decisions sobre el govern de la seva pròpia illa. Però el govern espanyol rebutjava contínuament les seves demandes.
La segona causa era econòmica. Cuba estava obligada a mantenir unes relacions comercials molt condicionades per Espanya. Els cubans havien de comprar productes espanyols a preus elevats, com el blat de Castella i els teixits catalans, i no podien exportar lliurement els seus productes a altres mercats, com Europa o els Estats Units. Aquesta situació provocava un gran malestar. El conflicte encara es va agreujar més amb l'aranzel Cánovas de 1891, que va fer que l'intercanvi comercial fos encara més desigual. Això va generar oposició tant a Cuba com als Estats Units, que compraven una part important de les exportacions cubanes.
Els espanyols tenien por que una nova revolta cubana acabés rebent el suport nord-americà. I aquesta por es faria realitat. La guerra comença el 1895. L'any 1895, els independentistes cubans van iniciar una nova revolta coneguda com el Grito de Baire. Aquest aixecament va marcar l'inici de la Segona Guerra de Cuba, liderada pel moviment independentista cubà, en què destacava José Martí. Els cubans volien aconseguir la independència, mentre que Espanya intentava mantenir el control de l'illa. El govern espanyol va provar diferents estratègies militars. Primer va actuar el general Martínez Campos, que va aplicar una política més tolerant i va intentar arribar a una solució negociada.
Però, quan aquesta estratègia no va aconseguir aturar la revolta, va ser substituït pel general Weyler, que va aplicar una política militar molt més dura. La guerra es va anar complicant i Espanya va veure que necessitava fer concessions. Per això, el govern espanyol va oferir a Cuba autonomia política i aranzelària i igualtat de drets entre els habitants de l'illa i els peninsulars. Però ja era massa tard: els independentistes cubans no van acceptar aquestes concessions i van continuar lluitant. A començaments de 1898, un fet va canviar completament el desenvolupament de la guerra. El vaixell nord-americà Maine va explotar al port de l'Havana.
Aquest incident va provocar una gran tensió entre Espanya i els Estats Units. Finalment, els nord-americans van intervenir en el conflicte al costat dels cubans i contra Espanya. Al mateix temps, també es va produir una revolta a les Filipines. Amb l'entrada dels Estats Units, la situació militar es va decantar clarament a favor dels nord-americans. Espanya va ser derrotada i també va perdre Puerto Rico. La guerra va acabar amb el Tractat de París, pel qual Espanya va cedir Cuba, Puerto Rico i Filipines, que van passar a estar sota el control dels Estats Units. L'any 1898, Espanya havia perdut les seves últimes grans colònies d'ultramar. Aquest fet es coneix com el Desastre del 98.
Però, per què va ser tan important? Perquè les conseqüències van anar molt més enllà de perdre uns territoris. Capítul 9. El Desastre del 98: un país que perd la confiança en si mateix La derrota de 1898 va provocar una crisi profunda en la societat espanyola. No va significar la desaparició immediata del règim de la Restauració, però sí que va fer que molta gent comencés a qüestionar-lo. Les conseqüències van ser econòmiques, polítiques, morals, psicològiques i militars. *econòmiques* Espanya va perdre un mercat colonial molt important. Cuba havia estat un territori amb el qual mantenia relacions comercials privilegiades, i la seva pèrdua va perjudicar l'economia espanyola.
A més, les despeses de la guerra van fer augmentar el deute de l'Estat. Tot i això, també hi va haver una conseqüència econòmica relativament positiva a curt termini: la repatriació de capitals. Què significa això? Moltes persones i empreses espanyoles que tenien negocis a Cuba van haver de marxar després de la derrota. Quan van tornar, van portar els seus diners i els van invertir a Espanya, especialment a Catalunya. Això va permetre que alguns capitals que abans es trobaven a Cuba es destinessin ara a activitats econòmiques dins de la península. Però aquest benefici va ser només a curt termini. *polítiques* La derrota no va provocar una caiguda immediata del sistema polític.
El règim de la Restauració va continuar funcionant i els partits dinàstics van intentar adaptar-se a la nova situació. Tot i així, van augmentar les crítiques contra el sistema, perquè molta gent considerava que els polítics eren responsables de la decadència del país. A escala internacional, Espanya també va perdre prestigi. Havia deixat de ser una potència colonial important i va començar a ser vista com un país feble, endarrerit i amb problemes polítics. *morals i psicològiques* Aquesta va ser una de les conseqüències més profundes. Durant molt de temps, Espanya havia mantingut la imatge d'haver estat un gran imperi. Però la derrota del 1898 va destruir aquest mite.
Molts espanyols van sentir frustració, tristesa i desengany. Era com si el país hagués descobert de cop que ja no era aquella gran potència que havia estat segles enrere. Aquest pessimisme va quedar reflectit en la literatura, especialment en els escriptors de la Generació del 98, que van reflexionar sobre la decadència d'Espanya, els seus problemes i la necessitat de transformar el país. Enmig d'aquest ambient de decepció va aparèixer un moviment anomenat Regeneracionisme. Els regeneracionistes consideraven que Espanya estava endarrerida respecte d'altres països i que necessitava una transformació profunda. No n'hi havia prou amb canviar un govern per un altre.
Calia modernitzar el país en molts àmbits: la política, l'economia, la societat, la cultura i l'educació. El seu principal representant va ser Joaquín Costa, que defensava la necessitat de reformar Espanya per superar els problemes que l'havien portat a la decadència. La seva idea era clara: si Espanya volia avançar, havia de deixar enrere la corrupció política, el caciquisme i l'endarreriment. La derrota també va tenir conseqüències importants dins de l'exèrcit. Entre les classes populars es va estendre un sentiment antimilitarista, perquè eren sobretot els homes de les classes baixes els que havien d'anar a lluitar a Cuba.
Moltes famílies consideraven injust que els sectors més pobres haguessin de carregar amb el pes de la guerra. Al mateix temps, els militars van començar a voler recuperar influència en la vida política. Després de la derrota, molts culpaven els polítics del fracàs militar i consideraven que l'exèrcit havia estat mal dirigit. Finalment, el Desastre del 98 també va afavorir el creixement dels moviments nacionalistes, especialment a Catalunya i al País Basc. Aquests moviments ja existien abans, però la derrota va fer que guanyessin molts més seguidors. Per què? Perquè una part de la societat va perdre la confiança en els partits dinàstics espanyols.
Molts catalans i bascos van començar a pensar que els seus interessos no estaven ben defensats pel govern central. Per això, van créixer les demandes d'autonomia i la voluntat de crear partits polítics propis que defensessin els interessos de cada territori. I aquí és on connectem amb el Tema 2: la Renaixença i els orígens del catalanisme polític. Capítul final. Què has d'entendre de tot aquest tema? Imagina que has de recordar la història sencera com si fos una pel·lícula. Espanya porta anys d'inestabilitat política després del Sexenni Democràtic. El 1874, el general Martínez Campos fa un cop d'estat i proclama rei Alfons XII.
Cánovas del Castillo organitza el nou règim, que coneixem com la Restauració. Per donar-li estabilitat, s'aprova la Constitució de 1876 i s'organitza un sistema de dos partits: conservadors i liberals. Aquests es reparteixen el poder mitjançant el torn pacífic, però les eleccions estan manipulades amb l'encasillado, el caciquisme i les tupinades. Mentrestant, diferents grups s'oposen al sistema: els carlins, els republicans, els catalanistes i el moviment obrer, dins del qual destaquen l'anarquisme i el socialisme. El règim aconsegueix mantenir una certa estabilitat, però els problemes continuen.
I el més greu arriba amb la guerra de Cuba i Filipines.El 1898, després de la intervenció dels Estats Units, Espanya perd Cuba, Puerto Rico i Filipines. És el Desastre del 98, que provoca una crisi de confiança, augmenta les crítiques contra el sistema i impulsa el regeneracionisme i els moviments nacionalistes. Aquesta és la idea que uneix tot el Tema 1: la Restauració va aconseguir estabilitzar políticament Espanya durant uns anys, però ho va fer mitjançant un sistema manipulat que no solucionava els problemes de fons. La derrota del 1898 va deixar al descobert totes aquestes debilitats.
El més important és que entenguis la cadena de causes i conseqüències: inestabilitat → Restauració → torn pacífic manipulat → oposició → guerra regeneracionisme. colonial → Desastre del 98 → crisi i LA RENAIXENÇA I ELS ORÍGENS DEL CATALANISME POLÍTIC (1833-1901) Una llengua que no vol desaparèixer, un poble que vol ser escoltat i el naixement d'un moviment polític que acabarà canviant la història de Catalunya. Capítul 1. Catalunya no s'ha oblidat de qui és Per entendre aquesta història, hem de tornar a l'any 1714. Imagina que ets a Catalunya en aquella època. Durant molt de temps, Catalunya havia tingut les seves pròpies institucions, lleis i formes d'organització política.
Però tot canvia quan Felip V guanya la Guerra de Successió i derrota Catalunya. Després d'aquesta derrota, el rei imposa els Decrets de Nova Planta, unes lleis que eliminen les institucions pròpies catalanes i imposen un model de govern centralitzat. La intenció és que Catalunya perdi les seves particularitats i s'adapti al model castellà. A partir d'aquí, Catalunya passa a tenir moltes menys possibilitats de decidir políticament per si mateixa. Ja no disposa de les institucions pròpies que havia tingut abans. Però hi ha una cosa que no desapareix: la llengua, les tradicions i la identitat catalana continuen vives entre la població.
De fet, durant el segle XVIII, tot i no tenir institucions polítiques pròpies, Catalunya viu una etapa de prosperitat econòmica, especialment gràcies al creixement de la burgesia catalana. Aquesta burgesia, formada per persones amb negocis, fàbriques i activitats comercials, guanya cada vegada més importància econòmica. I aquí tenim una situació curiosa: Catalunya té una economia que creix i una societat que es transforma, però continua sense poder decidir moltes qüestions polítiques pròpies. Arribem així al segle XIX. Durant els anys trenta, Europa viu una transformació cultural molt important.
S'estén el Romanticisme, un moviment que defensa els sentiments, la història, les tradicions i la cultura de cada poble. Els romàntics comencen a valorar la idea que cada poble té una identitat pròpia, construïda a partir de la seva llengua, la seva història i els seus costums. D'aquesta manera es desenvolupa també el nacionalisme, una ideologia que defensa que els pobles que comparteixen una identitat pròpia tenen dret a reconèixer-la i reivindicar-la. I Catalunya encaixa perfectament en aquesta idea: té una llengua pròpia, una cultura pròpia i havia tingut institucions polítiques pròpies.
A més, durant els anys trenta del segle XIX, a Espanya s'està construint un Estat liberal, però amb una característica que provocarà molts conflictes: és clarament centralista. El govern espanyol vol que tot el territori funcioni de manera uniforme, amb les mateixes lleis i una administració centralitzada. Però a Catalunya aquesta idea no agrada gaire. Moltes persones consideren que aquest centralisme no respecta la seva història ni les seves particularitats. I és precisament d'aquesta barreja de factors —la recuperació de la identitat, el Romanticisme, el nacionalisme i el rebuig al centralisme— que començarà a néixer un moviment molt important. La Renaixença. Capítul 2.
Una llengua que torna a aixecar el cap: la Renaixença Durant molts anys, el català havia continuat sent la llengua habitual de la població, però havia perdut prestigi en els àmbits cultes, literaris i oficials. La gent el parlava a casa, al carrer i en la vida quotidiana, però el castellà dominava en molts espais formals. I aquí és on apareix una pregunta: si el català és la llengua del poble, per què no pot tornar a ser una llengua de cultura i literatura? Aquesta és la idea que impulsa la Renaixença. La Renaixença és un moviment cultural que vol recuperar la llengua catalana i els elements propis de la identitat de Catalunya.
És important entendre una cosa: al principi, la Renaixença no és un moviment polític. No demana la independència ni planteja un projecte de govern. El seu objectiu és cultural: recuperar el català, donar-li prestigi i fer que torni a tenir una literatura important. El seu inici simbòlic se situa l'any 1833, quan Bonaventura Carles Aribau publica el poema Oda a la Pàtria. Aquest poema expressa l'amor i l'enyorança per Catalunya i per la seva llengua. És una manera de reivindicar el català en un moment en què havia perdut presència en els àmbits culturals. A partir d'aquí, la recuperació literària comença a guanyar força.
Cap a finals de la dècada dels cinquanta, es recuperen els Jocs Florals, uns concursos literaris en què els escriptors presentaven les seves obres en català. L'objectiu era que el català tornés a ser una llengua literària reconeguda, capaç de produir poesia i literatura de qualitat. En aquest moviment destaquen autors com Jacint Verdaguer i Àngel Guimerà, que contribueixen a donar prestigi a la literatura catalana. Però no tothom entenia la recuperació del català de la mateixa manera. Una part de la Renaixença defensava una literatura culta, amb un català elaborat i literari. Era una llengua que no sempre coincidia amb la que parlava la gent al carrer.
Per això, paral·lelament, va aparèixer una Renaixença popular, que volia recuperar el català que utilitzava la població en el seu dia a dia: una llengua més planera, espontània i propera. Aquí destaquen dos noms importants. Anselm Clavé, que va impulsar la cultura popular a través de les corals, i Serafí Pitarra, que va escriure obres teatrals en un català més col·loquial i proper a la gent. També van aparèixer publicacions satíriques com La Campana de Gràcia i L'Esquella de la Torratxa, que utilitzaven l'humor i la crítica per comentar la societat i la política de l'època. Així, la Renaixença va tenir dues cares: una de més culta i literària i una altra de més popular i propera al carrer.
Però totes dues compartien una mateixa voluntat: demostrar que el català continuava viu i que mereixia recuperar el prestigi que havia perdut. I aquesta recuperació cultural tindrà una conseqüència molt important. Perquè, quan una societat comença a valorar la seva llengua, la seva història i la seva identitat, és possible que també comenci a voler defensar-les políticament. I això és exactament el que passarà. Capítul 3. Ja no n'hi ha prou amb recuperar la llengua: volem ser escoltats Mentre la Renaixença avança en el terreny cultural, a Catalunya també hi ha moviments que comencen a protestar contra el centralisme del govern espanyol.
Durant les dècades de 1830 i 1840 es produeixen diverses revoltes conegudes com a bullangues. Les bullangues eren revoltes de caràcter social i polític que expressaven el descontentament de diferents sectors de la societat catalana. No es tractava només de protestar per qüestions econòmiques o socials. També hi havia un rebuig a la manera com el govern central volia uniformitzar tot Espanya, sense tenir prou en compte les característiques pròpies de Catalunya. Per tant, aquestes revoltes són un antecedent important del catalanisme polític, perquè mostren que ja existia una preocupació per defensar la personalitat pròpia de Catalunya.
Uns anys més tard arribem al Sexenni Democràtic (1868-1874), una etapa que ja hem estudiat al Tema 1. Durant aquest període, a Catalunya guanya molta força el republicanisme federal. Però què vol dir exactament això? Els republicans federals no volien una Espanya governada de manera absolutament centralitzada des de Madrid. Defensaven una república en què els diferents territoris organitzar-se políticament. tinguessin autonomia i poguessin Un dels seus principals líders era Francesc Pi i Margall, del Partit Republicà Federal, que tenia molta força a Catalunya.
La seva proposta era construir un Estat federal, és a dir, un Estat format per diferents territoris amb institucions i competències pròpies, però que continuessin formant part d'un mateix país. Aquesta idea agradava a molts catalans perquè permetia combinar dues coses: continuar formant part d'Espanya i, alhora, respectar les particularitats de Catalunya. En aquest context també destaca Valentí Almirall, que serà una figura fonamental en el naixement del catalanisme polític. Quan arriba la Restauració borbònica, el republicanisme federal comença a perdre força. Tot i això, alguns sectors continuen defensant la idea d'una Espanya descentralitzada.
Un dels personatges destacats és Josep Maria Vallès i Ribot, que presenta un projecte de Constitució de l'Estat Català dins la Federació Espanyola. La proposta defensava un model democràtic, descentralitzat i basat en el pacte entre els diferents territoris. Però el projecte no es va arribar a posar en pràctica. I aquí hem d'entendre una diferència important: fins ara, moltes reivindicacions catalanes havien aparegut dins del republicanisme federal, que volia transformar Espanya en un Estat federal. Però a poc a poc començarà a aparèixer una altra manera de defensar Catalunya: el catalanisme polític, que vol que Catalunya tingui una veu política pròpia.
I el personatge que farà el pas més important en aquesta direcció serà Valentí Almirall. Capítul 4. Valentí Almirall: el pare del catalanisme polític progressista Coneixem ara un dels personatges més importants de tot el tema: Valentí Almirall. Almirall havia començat la seva trajectòria política dins del republicanisme federal. Per tant, inicialment defensava una Espanya republicana i descentralitzada. Però amb el temps es va adonar que calia anar més enllà i construir un moviment que defensés específicament els interessos de Catalunya. Així va començar la seva transició cap al catalanisme polític. Se'l considera el pare del catalanisme polític progressista, republicà i laic.
Progressista perquè defensava reformes i una societat més moderna; republicà perquè no defensava la monarquia, i laic perquè volia separar l'Estat de l'Església. Ara bé, hi ha una cosa molt important que has de recordar: Valentí Almirall no era independentista. Ell no volia separar Catalunya d'Espanya. El que volia era modernitzar Espanya i convertir-la en un Estat descentralitzat, que reconegués i respectés les característiques pròpies de Catalunya. Per explicar les seves idees, va escriure el llibre Lo catalanisme, on va desenvolupar el seu pensament polític. També va fundar el Diari Català, una publicació que servia per difondre les seves idees i donar visibilitat al catalanisme.
Però Almirall no volia limitar-se a escriure llibres i articles. Volia reunir persones de diferents ideologies que compartissin la defensa de Catalunya. Per això, l'any 1880, va convocar el Primer Congrés Catalanista. Aquest congrés va reunir persones de diferents tendències: republicans federals, conservadors i intel·lectuals, entre d'altres. Encara que no pensessin igual en tots els temes, hi havia qüestions en què podien arribar a acords. Una de les més importants era la defensa del Dret Civil Català. Per entendre-ho, imagina que Catalunya tenia unes normes jurídiques pròpies sobre qüestions de la vida quotidiana, com les herències, la família o els béns.
Però el govern espanyol volia imposar un Codi Civil comú per a tot l'Estat. Això posava en perill el Dret Civil català, i molts catalanistes volien evitar que desaparegués. Al congrés també es va acordar impulsar la creació d'una acadèmia de la llengua catalana, amb la voluntat de treballar per la llengua, i es va decidir crear una organització que reunís diferents sectors del catalanisme: el Centre Català. El Centre Català havia de ser un espai comú on persones amb ideologies diferents poguessin treballar per defensar els interessos de Catalunya. Però la feina no s'acabava aquí. L'any 1883, es va celebrar el Segon Congrés Catalanista, preparat amb la participació del Centre Català.
En aquesta ocasió, es van discutir qüestions encara més polítiques. Primer, es va plantejar la necessitat que Catalunya tingués una vida política pròpia. És a dir, que els catalans no haguessin de dependre exclusivament dels partits espanyols per defensar els seus interessos, sinó que poguessin intervenir en política a través de partits catalans. També es va defensar el proteccionisme i es va insistir en la defensa del Dret Civil Català. Però no tot va anar bé. Les diferents tendències ideològiques que formaven part del congrés tenien opinions diferents sobre com havia de ser el catalanisme i quines accions havia de dur a terme.
Aquestes discrepàncies van provocar tensions i el congrés no va acabar amb un acord tan satisfactori com s'esperava. Tot i això, el catalanisme ja havia fet un pas important: havia començat a organitzar-se políticament. Capítul 5. El Memorial de Greuges: Catalunya presenta les seves queixes al rei El Centre Català encara tenia una altra iniciativa important preparada. L'any 1885, va convocar un gran míting a la Llotja de Barcelona. Hi van participar diferents tendències catalanistes, però també representants de les principals forces econòmiques, especialment de la burgesia, i altres sectors socials i culturals.
L'objectiu era posar per escrit les principals queixes que Catalunya tenia respecte a la política del govern espanyol. D'aquest treball va sortir el Memorial de Greuges de 1885. La paraula greuge significa una ofensa, un perjudici o una injustícia que algú considera que ha patit. Per tant, el Memorial de Greuges era un document que recollia les queixes dels catalanistes pel tracte que rebia Catalunya per part dels governs espanyols. El document es va presentar al rei Alfons XII i és considerat el primer gran document polític unitari del catalanisme. Però què demanava exactament? La primera gran crítica era contra el centralisme.
Els catalanistes consideraven que el govern espanyol concentrava massa poder a Madrid i que Catalunya havia de recuperar una estructura política més descentralitzada. Defensaven que l'Espanya anterior a Felip V havia tingut una organització més descentralitzada i consideraven que aquell model s'havia de recuperar, perquè permetia respectar millor les diferents realitats territorials. La segona reivindicació era la llengua catalana. Els catalanistes no volien que el català quedés limitat a parlar-se a casa o al carrer. Volien que tornés a ser una llengua oficial i que es pogués utilitzar en tots els àmbits: l'educació, la justícia, les institucions i la vida pública.
La tercera reivindicació era la defensa del Dret Civil Català. Com ja hem vist, existia el temor que el nou Codi Civil espanyol acabés eliminant les normes jurídiques pròpies de Catalunya. Per això, el Memorial exigia que es respectessin i es mantinguessin. I finalment hi havia una qüestió econòmica fonamental: el proteccionisme. Aquí hem d'entendre que l'economia catalana i la de bona part d'Espanya eren diferents. Catalunya era una zona molt industrialitzada. Tenia fàbriques tèxtils i altres activitats industrials que necessitaven protecció davant la competència exterior. En canvi, moltes zones d'Espanya tenien una economia més agrícola.
El govern espanyol sovint defensava el lliurecanvisme, és a dir, una política que facilitava el comerç amb altres països i reduïa les barreres a l'entrada de productes estrangers. Però això perjudicava les fàbriques catalanes, perquè havien de competir amb productes industrials que arribaven de fora. Per això, els catalanistes demanaven el proteccionisme, que consistia a posar mesures per protegir la producció pròpia davant la competència estrangera, per exemple mitjançant aranzels. Així doncs, el Memorial de Greuges defensava quatre grans qüestions: descentralització política, reconeixement del català, protecció del Dret Civil Català i proteccionisme econòmic.
Era un document molt important perquè demostrava que diferents sectors de Catalunya podien unir-se per presentar unes reivindicacions comunes. Però el projecte de Valentí Almirall començava a tenir problemes. Capítul 6. El projecte d'Almirall fracassa i el catalanisme es divideix Malgrat la importància de les iniciatives de Valentí Almirall, el seu projecte no va aconseguir consolidar-se. Per què? Perquè diferents sectors de la societat catalana no se sentien representats per la seva proposta. Les classes baixes consideraven que Almirall no es preocupava prou pels seus interessos socials i econòmics.
Al mateix temps, una part de la burgesia desconfiava d'ell perquè el veia com un polític massa republicà i progressista. Això va fer que el Centre Català perdés força progressivament. I aquí passa una cosa important: el catalanisme comença a dividir-se en diferents tendències. D'una banda, hi havia el catalanisme progressista i republicà que havia impulsat Almirall. De l'altra, començava a guanyar protagonisme un catalanisme conservador, més proper a la burgesia i als sectors tradicionals de la societat. Aquest segon corrent serà fonamental per entendre el naixement de les futures organitzacions catalanistes. Capítul 7.
Neix la Lliga de Catalunya: el catalanisme conservador entra en escena L'any 1887, dins del Centre Català es produeix una divisió. Un grup de persones decideix marxar i fundar una nova organització: la Lliga de Catalunya. Estava formada principalment per joves intel·lectuals conservadors, ben preparats i amb una clara voluntat d'acostar-se a la burgesia catalana. Entre els seus membres destacaven noms que després seran molt importants en la història del catalanisme, com Enric Prat de la Riba, Àngel Guimerà, Puig i Cadafalch i Domènech i Montaner. La Lliga de Catalunya compartia moltes de les reivindicacions que ja havien aparegut anteriorment.
Defensava la llengua catalana, el Dret Civil Català i una política econòmica proteccionista. Però hi havia una novetat important: cada vegada reivindicava més clarament que Catalunya havia de tenir autonomia política. Aquesta idea queda especialment clara l'any 1888, quan la Lliga presenta el Missatge a la Reina Regent. Recordem que Alfons XII havia mort i que la seva esposa, Maria Cristina, exercia la regència mentre el seu fill, el futur Alfons XIII, era menor d'edat. La Lliga va presentar aquest document a Maria Cristina per exposar les reivindicacions catalanistes.
Moltes demandes eren semblants a les del Memorial de Greuges, però ara hi apareixia de manera molt clara una reivindicació nova i fonamental: Catalunya havia de tenir autonomia política. És a dir, ja no es tractava només de defensar la llengua o l'economia, sinó de reclamar capacitat per governar i prendre decisions pròpies. Però la Lliga de Catalunya també aconseguiria un èxit molt important. Després d'una campanya de reivindicació, va aconseguir que es mantingués el Dret Civil Català, que estava amenaçat. Aquest fet es considera el primer gran èxit polític del catalanisme.
Per primera vegada, un moviment catalanista aconseguia una victòria política concreta en defensa d'una reivindicació pròpia. Però el catalanisme conservador no tenia una única forma. També hi havia un corrent molt relacionat amb l'Església catòlica. Capítul 8. El vigatanisme: quan el catalanisme i la religió es donen la mà Durant bona part del segle XIX, l'Església havia donat suport al carlisme, perquè compartia amb aquest moviment la defensa de la monarquia tradicional i del catolicisme. Però amb la consolidació de la Restauració i el regnat d'Alfons XII, bona part del clergat espanyol va acabar acceptant i donant suport a la monarquia borbònica.
A Catalunya, una part important de l'Església va deixar de donar suport al carlisme i es va acostar al catalanisme conservador. Així va aparèixer una tendència coneguda com a vigatanisme. S'anomenava així perquè tenia molta força a Vic i a les poblacions del seu entorn. El vigatanisme defensava un catalanisme de base catòlica, tradicionalista i conservadora. Considerava que la identitat catalana havia d'estar molt vinculada a la religió i als valors cristians. Per difondre les seves idees, utilitzaven una revista anomenada La Veu de Montserrat. A través d'aquesta publicació defensaven la llengua i la cultura catalanes, però sempre des d'una perspectiva catòlica.
També van participar activament en diferents iniciatives religioses i culturals. Per exemple, van intervenir en la celebració del mil·lenari de Montserrat i van impulsar una campanya per restaurar el monestir de Ripoll. Una altra de les seves reivindicacions era que els bisbes de Catalunya fossin catalans, perquè consideraven que l'Església també havia de reflectir la realitat pròpia del territori. El personatge més important d'aquest corrent va ser Josep Torras i Bages, bisbe de Vic. Torras i Bages va escriure el llibre La tradició catalana, en què exposava les bases del seu pensament.
Defensava que la societat catalana havia de mantenir els seus valors tradicionals i cristians, i donava molta importància a la família, l'ànima i la religió. Se li atribueix una frase que resumeix molt bé la seva manera de pensar: «Catalunya serà catòlica o no serà». Així doncs, dins del catalanisme conservador trobem una tendència que defensa Catalunya, però que considera que la seva identitat no es pot separar de la tradició catòlica. I mentre aquest corrent es consolida, el catalanisme polític també comença a organitzar-se d'una manera més àmplia. Capítul 9.
La Unió Catalanista i les Bases de Manresa: un projecte per governar Catalunya Després dels èxits de la Lliga de Catalunya, especialment la defensa del Dret Civil Català, cada vegada hi ha més persones i organitzacions interessades en el catalanisme. Però hi ha un problema: els grups catalanistes estan dispersos. Hi ha associacions, publicacions, ateneus i organitzacions que comparteixen algunes idees, però no sempre treballen conjuntament. Per això, a principis de la dècada dels noranta es crea la Unió Catalanista. La seva intenció és reunir diferents grups catalanistes sota un programa comú.
Una característica important és que aconsegueix tenir presència no només a Barcelona, sinó també a la Catalunya rural. Això permet que els catalanistes de fora de la capital tinguin més participació en el moviment. Entre els sectors socials que li donen suport hi ha comerciants, propietaris mitjans, professionals liberals i intel·lectuals. Però dins de la Unió apareix una discussió important. Alguns membres pensen que l'organització s'hauria de convertir en un partit polític i presentar-se a les eleccions per aconseguir representació a les institucions. Altres prefereixen que continuï sent una organització que agrupi el catalanisme, sense participar directament en la política electoral.
Finalment, la Unió no es convertirà en un partit polític. Tot i això, l'any 1892 protagonitzarà un dels moments més importants de la història del catalanisme. Aquell any, diferents delegats de la Unió Catalanista es reuneixen a l'Ajuntament de Manresa i redacten un document anomenat Bases de Manresa. Les Bases de Manresa són un programa polític unitari del catalanisme. I què volien aconseguir? Bàsicament, establir quins poders havia de conservar el govern central espanyol i quins poders havia de tenir Catalunya. El document estava dividit en 17 bases. La primera base explicava quines competències correspondrien al poder central, és a dir, al govern de l'Estat espanyol.
Les altres bases establien les competències que havia de tenir el poder regional català. La idea era que el govern central tingués unes funcions força limitades, com les relacions internacionals, les relacions econòmiques amb altres països i l'exèrcit, entre alguns altres aspectes. En canvi, Catalunya havia de disposar d'un poder polític molt ampli. Per exemple, podria elaborar les seves pròpies lleis, tenir un sistema educatiu propi, disposar d'una justícia pròpia, gestionar l'ordre públic i fins i tot encunyar moneda. També es defensava que el català fos la llengua oficial i que els càrrecs públics només poguessin ser ocupats per catalans.
A més, es preveia recuperar antigues institucions medievals catalanes, com les Corts i l'Audiència Reial. Per tant, les Bases de Manresa plantejaven una Catalunya amb una autonomia política molt àmplia i amb institucions pròpies. Però és important recordar que les Bases de Manresa mai no es van arribar a posar en pràctica. Tot i això, van ser molt importants perquè per primera vegada el catalanisme presentava un programa polític tan concret i organitzat sobre com havia de funcionar l'autogovern de Catalunya. Ara bé, encara faltava una cosa: convertir tot aquest moviment en un partit polític capaç de presentar-se a unes eleccions i aconseguir representació.
I això arribarà a principis del segle XX. Capítul 10. El Desastre del 98 ho canvia tot Tornem un moment al Tema 1. L'any 1898, Espanya perd Cuba, Puerto Rico i Filipines després de la guerra contra els Estats Units. És el Desastre del 98. Aquesta derrota provoca una crisi de confiança en el sistema polític de la Restauració. Moltes persones comencen a pensar que els partits dinàstics, és a dir, els conservadors i els liberals que es van alternant en el poder, no són capaços de solucionar els problemes del país. A Catalunya, aquesta situació té un efecte especialment important. El catalanisme ja existia abans de 1898, però la pèrdua de les colònies fa que guanyi encara més força. Per què?
Perquè molts catalans perden la confiança en els partits polítics espanyols i comencen a considerar que necessiten organitzacions pròpies que defensin els seus interessos. Hi ha un detall interessant relacionat amb la guerra de Cuba. Al principi del conflicte, bona part del catalanisme veia amb bons ulls la intervenció espanyola a Cuba, encara que la premsa catalanista també publicava articles favorables als interessos dels cubans. Més endavant, quan el govern de Sagasta va oferir autonomia a Cuba, molts catalanistes van defensar que s'havia de negociar la pau. I van veure en aquella situació una oportunitat per reclamar també autonomia per a Catalunya.
El raonament era bastant clar: si es podia plantejar que Cuba tingués autonomia, per què Catalunya no podia reclamar una cosa semblant? A més, després de la derrota del 1898, els sectors econòmics catalans estaven cada vegada més decebuts amb els partits dinàstics. I això farà que el catalanisme faci el pas definitiu cap a la política electoral. Capítul 11. El Tancament de Caixes i el naixement de la Lliga Regionalista Arribem a l'any 1899. Després del Desastre del 98, molts empresaris i comerciants catalans estan molt descontents amb el govern espanyol. Consideren que el sistema polític no defensa adequadament els seus interessos econòmics.
Aquest malestar es manifesta especialment amb el Tancament de Caixes, una protesta protagonitzada sobretot per comerciants de Barcelona, que es neguen a pagar determinats impostos com a forma de protesta contra la política fiscal del govern. Aquest episodi mostra fins a quin punt alguns sectors econòmics catalans havien perdut la confiança en els partits dinàstics. Aquell mateix any, el 1899, es crea la Unió Regionalista, formada per propietaris agrícoles i industrials que estaven decebuts amb els partits tradicionals. Aquests sectors volien una organització que defensés millor els seus interessos econòmics i polítics.
Però encara faltava unir aquesta força econòmica amb el catalanisme polític. L'any 1900, un grup de catalanistes encapçalats per Enric Prat de la Riba decideix abandonar la Unió Catalanista i fundar el Centre Nacional Català. A diferència de la Unió Catalanista, aquest nou grup tenia una intenció molt clara: participar directament en la política i presentar-se a les eleccions. Ara tenim dues organitzacions amb objectius que es poden complementar. D'una banda, la Unió Regionalista, que representa sobretot els interessos dels sectors econòmics. De l'altra, el Centre Nacional Català, que representa el catalanisme polític i vol aconseguir representació institucional.
I l'any 1901 decideixen unir forces. El 1901 es convoquen eleccions generals a les Corts espanyoles. La Unió Regionalista i el Centre Nacional Català decideixen presentar-se junts mitjançant una coalició electoral anomenada Candidatura dels Quatre Presidents. El nom ve dels quatre candidats, que havien estat presidents d'institucions importants de la societat catalana: A. Rusiñol, expresident del Foment del Treball, Doctor B. Robert, expresident de la Societat Econòmica d'Amics del País, Lluís Domènech i Montaner, expresident de l'Ateneu Barcelonès, S. Torres, president de la Lliga de Defensa Industrial i Comercial.
Aquesta candidatura representava la unió de dos mons: el dels interessos econòmics i el del catalanisme polític. I el resultat va ser un èxit. Tot i el frau electoral que encara caracteritzava el sistema de la Restauració, els quatre candidats van aconseguir ser escollits diputats a Madrid. Aquesta victòria va demostrar que el catalanisme podia tenir força electoral i que hi havia una part important de la societat catalana disposada a donar suport a una alternativa als partits dinàstics. Per això, després d'aquest èxit, les dues organitzacions van impulsar la creació d'un nou partit: la Lliga Regionalista. Capítul 12.
La Lliga Regionalista: el catalanisme ja té un gran partit polític L'any 1901 neix la Lliga Regionalista, considerada el primer gran partit catalanista de la història. Aquest partit serà molt important perquè marca un canvi d'etapa. Fins ara, el catalanisme s'havia organitzat sobretot a través de moviments culturals, associacions, congressos i organitzacions que no sempre participaven directament en les eleccions. Ara, en canvi, existeix un partit polític que vol presentar-se a les eleccions, aconseguir representació i intervenir en les institucions.
La Lliga també tenia una organització moderna per a l'època: disposava de locals, afiliats, publicacions i una estructura interna ben organitzada. Per difondre les seves idees, utilitzava el diari La Veu de Catalunya. Entre els sectors socials que li donaven suport hi havia industrials, comerciants, professionals liberals i habitants de les ciutats. Però també va aconseguir tenir molta força a la Catalunya rural, especialment entre els propietaris agraris. Pel que fa a la seva ideologia, la Lliga defensava l'autonomia política de Catalunya. Però no volia separar Catalunya d'Espanya.
També tenia la voluntat de contribuir a modernitzar Espanya i regenerar la seva vida política, lluitant contra la corrupció i el funcionament deficient del sistema de la Restauració. Aquell mateix any, la Lliga es va presentar també a les eleccions municipals de Barcelona. Va obtenir un resultat molt important: va empatar a 11 regidors amb els republicans. A més, per primera vegada, els partits dinàstics van obtenir un resultat molt dolent a la ciutat. Això demostrava que el panorama polític català estava canviant.
La Lliga Regionalista és considerada també el primer partit polític modern de tot Espanya, precisament per la seva organització interna, els seus locals, els afiliats i els mitjans de comunicació. I així acabem el recorregut: el catalanisme havia començat com un moviment cultural per recuperar una llengua i una identitat, però al llarg del segle XIX s'havia convertit en un moviment polític organitzat, amb reivindicacions concretes i, finalment, amb un partit capaç de guanyar eleccions. Epíleg. La història sencera explicada d'una tirada Si ara haguessis d'explicar aquest tema a algú, hauries d'entendre aquesta…