La Restauració borbònica: Primera etapa (1874-1898)

I 29 flashcards i 26 preguntes més al document.

Text del document

1. L'època de la Restauració borbònica. Primera etapa. (1874-1898) mm → Com va aconseguir la Restauració crear un sistema polític estable i durador? 1. Els fonaments de la Restauració......................................................................................2 1.1. El retorn dels borbons................................................................................................. 2 1.2. Els trets bàsics del sistema canovista. La Constitució de 1876.................................. 3 1.3. El bipartidisme i l’alternança en el poder (torn pacífic)................................................5 1.4.

La manipulació electoral i el caciquisme..................................................................... 7 1.5. La fi dels conflictes bèl·lics..........................................................................................8 2. L’oposició marginada del sistema....................................................................................9 2.1. Republicans i federals................................................................................................. 9 2.2. El carlisme.................................................................................................................10 2.3.

El moviment obrer (veure punt 3 i 4)......................................................................... 10 3. Evolució demogràfica i econòmica del període............................................................ 11 3.1. La demografia............................................................................................................11 3.2. L’economia................................................................................................................ 13 3.2.1. L’agricultura...................................................................................................... 13 3.2.2.

La indústria....................................................................................................... 15 3.2.3. El comerç exterior i la intervenció de l’Estat.....................................................17 4. El moviment obrer durant la Restauració......................................................................17 4.1. La societat de classes............................................................................................... 17 4.2. Corrents anarquistes................................................................................................. 18 4.3.

Organitzacions socialistes.........................................................................................23 5. La Guerra de Cuba i les Filipines................................................................................... 24 5.1. Introducció.................................................................................................................24 5.2. El malestar Cubà.......................................................................................................24 5.3. La Guerra de Cuba....................................................................................................25 5.4.

La insurrecció de Filipines.........................................................................................26 5.5. La Intervenció dels Estats Units................................................................................ 26 6. Les conseqüències del 98...............................................................................................27 6.1. Les repercussions econòmiques i polítiques.............................................................27 6.2. El tancament de caixes............................................................................................. 28 Història.

2n de batxillerat Àmbit humanístic 1 DEFINICIÓ DE RESTAURACIÓ: etapa de la història d’Espanya que va del 1875 (restauració de la monarquia borbònica) fins al 1923 (inici de la dictadura de Primo de Rivera). 1.​ Els fonaments de la Restauració 1.1.​ El retorn dels borbons El fracàs de la monarquia d’Amadeu I, el descrèdit de la Primera República i l’esclat de la tercera guerra carlina havien creat a Espanya un estat d’opinió favorable al retorn de la monarquia. El principal artífex del projecte va ser Antonio Cánovas del Castillo, que el 1870 havia aconseguit l'abdicació de la reina Isabel a favor del seu fill Alfons.

Per dotar el projecte restaurador d'una sòlida base social va crear el Partit Alfonsí, amb la voluntat d'atreure els monàrquics descontents amb l'experiència revolucionària del Sexenni i conjuminar les classes altes i mitjanes, l'Exèrcit i l'església sota el lema "Pau i Isabel II Príncep Alfons ordre". El seu objectiu era instaurar un règim moderadament liberal que posés fi a una llarga època de guerres civils, d'intervencionisme militar i d'aixecaments populars. Alfons residia a París i a Viena i, finalment, va anar a estudiar a l’acadèmia militar de Sandhurst (Regne Unit) per consell de Cánovas del Castillo, cap del partit monàrquic alfonsí.

Amb l’estada d’Alfons al Regne Unit, Cánovas pretenia aconseguir un doble objectiu: ●​ Que el príncep conegués el funcionament del sistema polític britànic. ●​ Que es convertís en un veritable rei soldat, respectat per l’exèrcit. Els passos definitius es van donar el desembre del 1874, quan Alfons XII, des de l'exili, va fer públic el Manifest de Sandhurst, redactat per Cánovas, en què proclamava les línies mestres del futur règim. Presentava una monarquia constitucional amb un caràcter obert que defensés l'ordre social establert i fes compatible la tradició catòlica amb les noves llibertats.

Cánovas volia que el restabliment de la monarquia borbònica en la persona d’Alfons es fes d’una manera pacífica, sense la intervenció de l’exèrcit i amb ampli suport de l’opinió pública espanyola. Però a les 7 del matí del 29 de desembre de 1874, el pronunciament militar de Martínez Campos a Sagunt va proclamar la restauració de la monarquia en la persona del nou rei Alfons XII (…) Tots els que m'han escrit mostren la mateixa convicció que només el restabliment de la monarquia constitucional pot posar fi a l'opressió, a la incertesa i a les cruels pertorbacions que experimenta Espanya.

(...) Per virtut de l'espontània i solemne abdicació de la meva augusta mare; tan generosa com infortunada; soc l'únic representant del dret monàrquic a Espanya. (...) 2 Afortunadament, la monarquia hereditària i constitucional posseeix en els seus principis la necessària flexibilitat i quantes condicions d'encert calen perquè tots els problemes que porti el seu restabliment siguin resolts de conformitat amb els vots i la convivència de la nació. No cal esperar que jo decideixi res de pla i arbitràriament; sense corts no van resoldre els negocis ardus els prínceps espanyols en els temps antics de la monarquia, i aquesta justíssima regla de conducta no l'haig d'oblidar jo en el present (...).

Sigui quina sigui la meva sort, no deixaré de ser un bon espanyol ni, com tots els meus avantpassats, bon catòlic, ni, com a home del segle, veritablement liberal. Alfons de Borbó, Manifest de Sandhurst, 1874.(Traduït del castellà i adaptació) 1.2.​ Els trets bàsics del sistema canovista. La Constitució de 1876 El cop d'estat va ser rebut amb satisfacció pels grups conservadors amb l'esperança que la monarquia retornaria l'estabilitat política, econòmica i social.

A més, el nou règim pretenia superar alguns dels problemes endèmics del liberalisme precedent: el caràcter partidista i excloent dels moderats durant el regnat d'Isabel II, l'intervencionisme militar en la vida política i la proliferació d'enfrontaments civils. Així, el nou sistema polític canovista es basava en quatre pilars bàsics: ●​ La Constitució del 1876 que era d'inspiració moderada, però tènia un caràcter obert i flexible. Deixava molts assumptes rellevants en mans del desenvolupament de futures lleis, la qual cosa admetia diferents formulacions. ●​ La Corona que es considerava una institució inqüestionable.

El seu paper era el d'exercir d'àrbitre en la vida política i garantir el bon enteniment i l'alternança en el poder entre els partits polítics. ●​ Els partits dinàstics, el conservador i el liberal que eren els garants de l'estabilitat política i havien d'alternar-se en el poder. Renunciaven a accedir al govern mitjançant cops de força o pronunciaments, però recorrien al falsejament electoral per assegurar-se el monopoli del poder. ●​ L'exèrcit, al qual es volia allunyar de la intromissió en la vida política.

Es va identificar el rei com el cap i símbol visible de l'estament militar i es va establir la supremacia del poder civil sobre el militar, però atorgant absoluta llibertat a l'exèrcit en els seus assumptes interns. Antonio Cánovas del Castillo (1828-1897) Martínez Campos restaura el "quadre" d'Alfons XII amb la "paleta" del pronunciament de Sagunt en una caricatura 3 del 1875. Cánovas, conscient del descrèdit en què havia caigut la monarquia espanyola, pensava que la restauració borbònica no podia ser una simple repetició de la monarquia d’Isabel II.

Així, la nova monarquia no es podia fonamentar en l’anterior constitució moderada de 1845, sinó que calia redactar una nova constitució que incorporés molts principis polítics i constitucionals reconeguts en els anys del Sexenni. L’objectiu de Cánovas era consolidar la monarquia d’Alfons XII, i això només seria possible si s’eixamplava la base social de la monarquia amb l’adhesió de molts polítics i sectors socials que el 1868 havien facilitat la caiguda d’Isabel II. El sistema polític configurat per Cánovas tindrà, però, un caràcter netament conservador, fonamentant-se en un sistema parlamentari liberal, però amb un funcionament escassament democràtic. ATENCIÓ!

És important no confondre liberal amb democràtic. Reviseu glossari matèria! La Constitució de 1876: Es tractava d'una constitució en què la defensa dels valors tradicionals, com la família, la religió i la propietat, fos compatible amb la incorporació d'alguns dels principis democràtics del 1868. Establia la cosobirania entre les Corts i la Corona, negant el principi de sobirania nacional. El rei era titular del poder executiu, controlava la política exterior, se li atorgava el dret de vet, la potestat legislativa compartida amb les Corts i el nomenament i cessament de ministres.

Les Corts comptaven amb dues cambres: el Congrés dels Diputats, escollit pels ciutadans, i el Senat amb una part electiva i una altra de designada pel Rei o formada per membres rellevants de l'aristocràcia, l'Església i l'Exèrcit. El dret al sufragi es deixava pendent de concreció en posteriors lleis electorals: la del 1878 va retornar al sufragi censatari i la del 1890 va proclamar el sufragi universal masculí. Es va proclamar la tolerància religiosa, però amb la primacia del catolicisme i, en conseqüència, es va restablir el pressupost de culte i clergat.

Així mateix, comptava amb una declaració de drets detallada, però la seva concreció es remetia a lleis ordinàries que, en general, van tendir a restringir-los, especialment els drets d'impremta, d'expressió, associació i reunió. La Constitució de 1876 va estar vigent fins el 1923 (47 anys) i, per tant, és el text constitucional que més anys ha estat en vigor a Espanya. 4 🗒️ Característiques principals de la Constitució de 1876 👑 Sobirania compartida El poder rau en les Corts amb el rei. No hi ha sobirania nacional.

🎖️ Prerrogatives del rei • El rei nomena i destitueix ministres.​ • Mana l’exèrcit.​ • Participa en el poder legislatiu.​ • Pot dissoldre les Corts (amb obligació de tornar-les a reunir en 3 mesos).​ • Peça clau del sistema polític. 🏛️ Corts bicamerals • Congrés dels Diputats: 1 diputat per cada 50.000 habitants.​ • Senat: senadors vitalicis (per dret propi o reials) i electes (per corporacions econòmiques o culturals). 🗳️ Dret de sufragi • Llei electoral de 1878: sufragi censatari (homes amb certes contribucions).​ • Llei de 1890: sufragi universal masculí (majors de 25 anys amb 2 anys de residència).

📜 Declaració de drets • Drets reconeguts però no aplicats immediatament:​ - Reunió (1881)​ - Premsa (1883)​ - Associació (1887) ⛪ Estat confessional • La religió catòlica és religió d’Estat.​ • Es toleren altres cultes si respecten la moral cristiana.​ • Oposició de sectors catòlics conservadors. 1.3.​ El bipartidisme i l’alternança en el poder (torn pacífic) El sistema polític de la Restauració es fonamentà en l’alternança en el poder de dos partits polítics (partits dinàstics), igual que en el sistema britànic.

Segons Cánovas, el sistema britànic era l’únic que podia permetre una monarquia parlamentària estable, ja que es basava en el canvi pacífic de dos partit en el govern (torn pacífic), o sigui, bipartidisme. L’objectiu de Cánovas era que l’oposició política que acceptava la monarquia (oposició dinàstica) no hagués de recórrer a la força, militar o revolucionària, per arribar al poder, com havia succeït des de 1836. Per tant, es volia allunyar l’exèrcit de la intromissió en la vida política supremacia del poder civil sobre el militar.

El sistema polític de la Restauració es basava en l'existència de dos grans partits, el conservador i el liberal, que coincidien en la defensa de la monarquia, la Constitució, la propietat privada i la 5 centralització de l'Estat, però jugaven dos papers complementaris. La seva base social es nodria bàsicament de les elits econòmiques i de la classe mitjana acomodada, encara que era més gran el nombre de terratinents entre els conservadors i el de professionals entre els liberals. Tots dos eren partits de minories, que comptaven amb diaris, centres i comitès distribuïts arreu del territori espanyol.

Els conservadors es mostraven més proclius a l'immobilisme polític i a la defensa de l'Església i de l'ordre social, mentre que els liberals estaven més inclinats a un reformisme més progressista i laic. Per garantir l'estabilitat, existia un acord tàcit de no promulgar una llei que forcés l'altre partit a abolir-la quan tornés al govern. El Partido Liberal-Conservador es va organitzar al voltant d'Antonio Cánovas del Castillo i va aglutinar els sectors més conservadors (a excepció dels carlins i els integristes radicals). El Partido Liberal-Fusionista tenia com a dirigent Práxedes Mateo Sagasta i va reunir antics progressistes, unionistes i alguns ex republicans moderats.

La preeminència que la Constitució atorgava a la Corona la convertia en àrbitre de l'alternança. Quan el partit del govern patia un procés de desgast polític o hi havia alguna greu crisi al país, el monarca cridava el cap del partit de l'oposició a formar un nou govern. Aleshores, el nou cap de gabinet convocava eleccions, que s'assegurava que fossin favorables al govern, amb l'objectiu de construir-se una majoria parlamentària que li permetés governar de manera estable. Dates importants: 1881: inici de l’alternança política.

1885: mort d’Alfons XII i signatura del PACTE DEL PARDO, mitjançant el qual conservadors i liberals confirmaven l’alternança política amb l’objectiu que el sistema no es desestabilitzés després de la mort del monarca. 1885-1890: Govern llarg de Sagasta. Durant aquest període es van incorporar al sistema alguns drets vinculats a la Revolució de 1868 (Abolició de l’esclavitud (1886), Llei d'associacions (1887), Sufragi universal masculí (1890). 6 Bipartidisme a Catalunya: A Catalunya la situació política era: CONSERVADORS LIBERALS S’aplegaven en el Cercle Conservador-Liberal. Expressaven les seves idees en el Diari de Barcelona.

Els personatges més destacats d’aquest partit eren: Manuel Girona, Manuel Duran i Bas. Eren més tolerants i oberts que els consevadors espanyols i es van oposar al centralisme de Cánovas. S’articulaven al voltant d’antics progressistes com Víctor Balaguera i Francesc Rius i Taulet1. Expressaven les seves idees en La Vanguardia. Eren bastant progressistes i partidaris del sufragi universal. 1.4.​ La manipulació electoral i el caciquisme L'alternança en el poder només era possible gràcies a un massiu frau electoral, orquestrat des del govern i en el qual exercien un paper fonamental els cacics.

Aquesta adulteració sistemàtica del vot va ser possible gràcies al restabliment del sufragi censatari l'any 1876, però va mantenir-se quan el 1891 es va instaurar el sufragi universal masculí. També hi va influir el tracte favorable als districtes rurals enfront dels urbans i l'elevat abstencionisme de l'electorat. El control del procés electoral s'exercia mitjançant el ministre de la Governació i els cacics locals. El ministre elaborava la relació dels candidats que haurien de ser elegits (encasellat), que sovint eren aliens a la circumscripció ("cuneros").

Els governadors civils transmetien la llista dels candidats "ministerials" als batlles i cacics i tot l'aparell administratiu es posava al seu servei per garantir-ne l'elecció. Per aconseguir-ho, no es dubtava a falsificar el cens, incloent-hi persones mortes o impedint votar les vives, manipular les actes electorals, exercir la compra de vots i coaccionar l'electorat. El sistema es fonamentava en la xarxa clientelista del caciquisme. Els cacics eren individus o famílies que, pel seu poder econòmic o les influències polítiques, controlaven una determinada circumscripció electoral.

El seu ascendent era més gran als districtes rurals, on bona part de la població estava supeditada als interessos dels cacics. Gràcies al control dels ajuntaments, aquests feien informes i certificats personals, controlaven el sorteig de les lleves, proposaven el repartiment de les contribucions i proporcionaven llocs de treball. El torn o alternança, però, es basava en la inversió dels termes propis d’un sistema parlamentari: SISTEMA PARLAMENTARI La força política guanyadora d’unes eleccions rep l’encàrrec del rei de formar govern.

SISTEMA D’ALTERNANÇA DE LA RESTAURACIÓ Quan el partit que governava estava desgastat o perdia la confiança d’un sector de les Corts o del rei, aquest destituïa el govern i designava el cap del partit de l’oposició com a nou president del govern. Aleshores, des del govern, dissolia les Corts i convocava unes eleccions que guanyava indefectiblement. Així, aconseguia la majoria parlamentària suficient per poder governar. El frau en els resultats electorals assegurava que les eleccions fossin sempre favorables al partit que les convocava.

1 RIUS i TAULET: Com a alcalde de Barcelona (en quatre períodes entre 1872 i 1890) va promoure la urbanització la Gran Via de les Corts Catalanes, la plaça de Tetuan i la plaça Letamendi, l'enderrocament de la resta de la muralla de Mar, per obrir el passeig de Colom, cedí els terrenys per a la construcció del Palau de Justícia (1887-1908) i va construir el Cementiri del Sud-oest a Montjuïc. Va crear el Laboratori Municipal i l'Institut Municipal d'Higiene de Barcelona i va crear la Banda Municipal i la Galeria de Catalans Il·lustres, a més de l'Exposició Universal de 1888, que col·locà Barcelona al món.

Tota aquesta empenta i capacitat emprenedora generava sovint tensions econòmiques fins al punt de, un cop acabada l'exposició, se'l va recordar per la frase "Haz lo que debas, aunque debas lo que hagas". 7 Al llarg del període comprès entre 1876 i 1898, de totes les eleccions que es van convocar: ➔​ 6 guanyades pels conservadors ➔​ 4 pels liberals L’alternança va funcionar amb tota regularitat fins que la crisi provocada per la pèrdua de Cuba (1898) va erosionar els partits polítics dinàstics i per primera vegada en algunes grans ciutats les forces de l’oposició van esdevenir hegemòniques (Barcelona, València, Bilbao,...).

El torn, encara que desprestigiat, va aconseguir sobreviure fins el 1917. 1.5.​ La fi dels conflictes bèl·lics Entre els anys 1875 i 1878 els conservadors en el govern van posar fi a una sèrie de conflictes que podien incidir negativament en l’estabilitat de la monarquia recentment restaurada: LA TERCERA GUERRA CARLINA (1876) CONFLICTE COLONIAL CUBÀ (1878) La Restauració dels Borbons va privar la causa carlina d’una bona part de la seva hipotètica legitimitat, i alguns personatges històrics del carlisme van acabar reconeixent Alfons XII. El 1868 s'havia iniciat una insurrecció armada que es va anar estenent i radicalitzant al llarg del Sexenni (Guerra dels Deu Anys, 1868-1878).

La fi de la guerra carlina a l'inici de la Restauració, va facilitar l'enviament de noves tropes a Cuba que va debilitar la força dels insurrectes. A més, es va iniciar un procés de negociació i el 1878 es va signar el conveni de Zanjón, que acordava: Les lluites internes en el si del carlisme, sobretot la decisió del vell general carlí Ramón Cabrera de reconèixer Alfons XII, i l’esforç bèl·lic del nou govern contra el carlisme, van accelerar la seva derrota. El conficte va continuar uns mesos al País Basc i Navarra, però el 1876 es va produir la rendició total i el 1.​ Àmplia amnistia. 2.​ Abolició de l’esclavitud (1886).

3.​ Promesa de reformes polítiques i administratives (per ex., Cuba podria 8 pretendent carlí va marxar a l’exili. La conseqüència va enviar diputats propis a les Corts espanyoles). ser l’abolició definitiva del règim foral. el País Basc quedava integrat en el règim fiscal general de l’Estat i L'incompliment dels acords va provocar l'inici d'un feia extensiu el sistema de selecció de reclutes per a nou conflicte el 1879, la Guerra Chiquita, i la l’exèrcit (Quintes). Malgrat tot, la llei de 28 de febrer posterior insurrecció del 1895. de 1878 atenuava els efectes de les mesures anteriors en regular els concerts econòmics de les diputacions forals amb el govern.

Els carlins ja no es van tornar a alçar en armes, tot i que el seu pensament tradicionalista es va mantenir viu. A partir de la derrota militar els carlins van anar participant en la vida política i es van situar a l’extrema dreta de l’arc parlamentari. Caricatura de La Campana de Gràcia sobre la insurrecció de Cuba 2.​ L’oposició marginada del sistema La Restauració va integrar en el joc polític le sfaccions més conformistes d el’oposició, i els va atorgar un espai reduït a Parlament, però va marginar l’oposició real (republicans, carlins, socialistes i regionalistes) que no van aconseguir mai prou diputats per formar govern o per comptar amb una forta minoria parlamentària.

2.1.​ Republicans i federals Malgrat la seva marginació de l’esfera política després del fracàs de la Primera República, el republicanisme disposava d’una base popular força àmplia: ●​ Existien un gran nombre de centres i ateneus republicans. ●​ Hi havia òrgans de premsa republicans influents: La Publicidad, La Campana de Gràcia. Els republicans es trobaven, però, molt fragmentats en diferents corrents polítics: PARTIT POSSIBILISTA (Emilio castelar) Van crear el Partit Possibilista i es van integrar aviat en el joc electoral de la Restauració, tot obtenint representació a moltes diputacions i ajuntaments. El mateix Castelar va ser elegit com a diputat per Barcelona.

PARTIT REPUBLICÀ PROGRESSISTA(Ruiz Zorrilla) Van constituir el Partit Rep. Progressista, defensors de la tàctica revolucionària per aconseguir el poder i, per això, va muntar diversos cops militars, però van fracassar: -Seu d’Urgell (1883). -Sta. Coloma de Farners (1884). REPUBLICANSIME CENTRALISTA (Salmerón) Representaven el republicanisme més centralista (Partit Republicà Centralista). No van tenir gaire força a Catalunya. PARTIT REPUBLICÀ FEDERAL Era la força republicana més influent i amb més suport a Catalunya. El seu líder era Francesc Pi i Margall. CATALANISTES (Valentí Almirall) Eren els republicans catalanistes.

9 La introducció del sufragi universal (1890) va significar una revifalla del republicanisme i va estimular la seva articulació amb la creació d’UNIÓN REPUBLICANA (1893): aplegava federalistes, centralistes i progressistes. Van quedar al marge els possibilistes, que es van acabar integrant en el Partit Liberal. Però la manca de coherència interna i les divisions van impedir una nova expansió republicana. 2.2.​ El carlisme Malgrat la derrota a la Tercera Guerra Carlina (1876), el carlisme continuava gaudint del suport d’un important sector de l’opinió pública.

Els carlins tenien una notable implantació en algunes regions (Navarra, zones del País Basc, interior de Catalunya, algunes zones disperses a la resta del país) Cap al 1886, amb la consolidació de la Restauració (després de la mort d’Alfons XII), els carlins havien perdut bona part de les esperances de pujar al poder i van voler presentar-se com l’única força autènticament catòlica però el suport explícit d’una bona part de la jerarquia eclesiàstica i del Vaticà a la dinastia alfonsina va dificultar l’èxit de l’operació.

Afeblida la causa del seu pretendent, el carlisme es dividí al 1888: Ramón Nocedal i un grup de seguidors van trencar amb la reivindicació dinàstica i van fundar el PARTIDO CATÓLICO NACIONAL, definit pel seu: ●​ Antiliberalisme ●​ Tradicionalisme ●​ Ultracatolicisme 2.3.​ El 1890 el Marqués de Cerralbo va transformar el moviment carlí en un partit modern de masses amb més de 30.000 associats, COMUNIÓN TRADICIONALISTA, que començarà a presentar-se a les eleccions obtenint un petit nombre de diputats (entre 2 i 10). El moviment obrer (veure punt 3 i 4) Vegeu punts 3 i 4.

10 3.​ Evolució demogràfica i econòmica del període 3.1.​ La demografia Durant el període 1875-1898 la població espanyola va augmentar, tot i que a un ritme més lent que l’europea. Entre 1860 i 1900 la població espanyola va créixer un 4’3% (la britànica, en canvi, un 12’5%). ANY POBLACIÓ TOTAL TAXA DE NATALITAT TAXA DE MORTALITAT 1857 1877 1887 1900 15.400.000 16.600.000 17.500.000 18.500.000 36 ‰ 36 ‰ 36 ‰ 33 ‰ 30 ‰ 32 ‰ 29 ‰ (170‰ mortalitat infantil) ➔​ COMENTARI DE LES DADES TAULA: ●​ La taxa de natalitat es manté elevada i estable durant gairebé tot el període. Comença a baixar molt lentament cap al final.

●​ La taxa de mortalitat és molt alta fins al 1890, totalment comprensible a causa de la fam (sobretot al sud d’Espanya) i les epidèmies, que regularment fan estralls la passa de còlera de 1885 va provocar uns 100.000 morts, p. ex. ●​ Cap al 1900, i en endavant, la mortalitat cau ràpidament. ●​ La població absoluta va créixer només 3 milions en aquest període (a GB, 14; a Itàlia, 10), clar reflex de l’estructura econòmica espanyola. 11 De totes maneres, cap al final del període la població comença a créixer molt ràpidament, massa ràpidament tenint en compte les limitacions de l’economia espanyola.

Pel que fa a Catalunya, durant aquest període la seva evolució demogràfica era similar a la del conjunt d’Espanya, mostrant també un creixement: Evolució taxa de natalitat i mortalitat a Catalunya ANY 1857 1877 1900 HABITANTS 1.600.000 1.700.000 1.900.000 EVOLUCIÓ NATALITAT I MORTALITAT A CATALUNYA Pel que fa a la distribució de la població espanyola en general, a la darreria del segle XIX es van intensificar dues constants demogràfiques que van continuar al llarg del segle XX: ➔​ Emigració del camp cap a les ciutats (èxode rural): moltes regions rurals es despoblen en profit de les ciutats ➔​ Emigració del centre a la perifèria: la població es concentra a les zones perifèriques i a Madrid, zones més dinàmiques des del punt de vista econòmic.

Al conjunt d’Espanya, va augmentar la població de les ciutats (aprofiten el fet de ser centres industrials o comercials). Al 1900, Madrid i Barcelona van arribar als 500.000 habitants (Barcelona el 1897 va annexionar-se els municipis del pla de Barcelona que fins al moment eren independents: Gràcia, Sants, Sant Andreu). Però malgrat la creixent urbanització, a principis del segle XX la majoria de la població espanyola continuava sent rural (el 70 % de la població vivia en nuclis menors de 20.000 habitants).

Les autoritats municipals, conscients de la necessitat de transformar els nuclis urbans en creixement (fenomen parcial i limitat, tanmateix) van promoure l’elaboració de plans de transformació urbanística (eixamples), amb ells es pretenia racionalitzar el creixement de l’espai urbà. Barcelona, Madrid, Bilbao, Sant Sebastià → van aprovar plans d’eixample al llarg del segle XIX però la seva execució va ser lenta i difícil.

Un últim fenomen a destacar és el de les migracions exteriors: les ciutats Població activa per sectors, 1870 espanyoles no podien absorbir tot 12 l’excedent de població rural, i per això milers de gallecs, asturians, bascos i canaris emigren cap a Amèrica del Sud (més tard, coneguts com indianos). Entre 1880 i 1914 se’n van anar a Amèrica més d’un milió d’espanyols. Mallorquins, valencians i murcians van emigrar cap al nord d’Àfrica i França. Les migracions van ser afavorides gràcies a: ●​ Els vaixells a vapor, que permetien fer el viatge entre Europa i Amèrica en una setmana o deu dies (abans, amb els vaixells a vela es trigaven de cinc a sis setmanes).

●​ Les despeses pel viatge es van abaratir: si al 1870 un bitllet de vaixell entre Espanya i Sud-Amèrica costava 50 $, el 1900 s’havia convertit en 30 $. ●​ Als països de destinació, les polítiques afavorien la immigració. A Argentina, per exemple, es van crear oficines per assistir els immigrants i introduir-los en el treball, se’ls traslladava cap al interior del país i se’ls allotjava gratuïtament els dies posteriors a la seva arribada. Migració cap a Amèrica Durant l'últim terç del segle XIX, el nombre d'emigrants va arribar a ser de 100 000 anuals.

Els gallecs van ser els més nombrosos: entre el 1853 i el 1882 van emigrar a Amèrica uns 325 000 gallecs, xifra que suposa un 60 % del total d'emigrants espanyols. 3.2.​ L’economia Considerada globalment, la primera etapa de la Restauració va coincidir amb una època de prosperitat econòmica (paral·lela a la segona fase de la revolució industrial a Europa). Els principals indicadors d’aquest progrés van ser: ●​ Ampliació de la xarxa ferroviària. ●​ Increment de la renda agrària. ●​ Innovacions agrícoles. ●​ Continuació del procés d’industrialització (especialment al País Basc i Catalunya).

3.2.1.​ L’agricultura La pervivència d’estructures de propietat com ●​ Minifundisme (Galícia) ●​ Latifundisme (Castella la Manxa, Andalusia, Extremadura) No van afavorir gens la modernització de l’agricultura espanyola. A més, aquests dos models impossibilitaven el manteniment de la gran massa camperola font de tots els mals socials i 13 econòmics d’Espanya i origen de molts conflictes i de la manca de poder adquisitiu, que impedeix el desenvolupament d’un mercat interior que potenciï la indústria. Molts propietaris de terra no la consideraven un bé de producció, sinó una inversió estable i segura,això explica la baixa productivitat de la terra.

Malgrat això, tant la producció agrícola com la comercialització van augmentar. Es va ampliar la superfície conreada i van millorar els mètodes de conreu però l’abundància de mà d’obra barata (jornalers) no va estimular els propietaris a introduir millores en les seves explotacions. Inici de nous conreus, especialització vitivinícola orientada a l’exportació, manteniment del conreu d’oliveres i introducció de la remolatxa com a matèria primera per a la fabricació de sucre.

Amb tot, tret de les hortes del País Valencià (cítrics) i d’algunes zones de regadiu, la major part de la superfície conreada estava destinada al conreu de cereals, amb rendiments baixos (7 quintars per hectàrea) el del blat, però, va disminuir, i ja no era suficient per cobrir les necessitats del mercat interior espanyol, i per tant començarà a arribar blat de l’exterior (2 milions de quintars/any). Bona part de la població camperola (que representava 2/3 parts de la població activa) estava en la misèria. L’agricultura era “la parenta pobra de l’economia espanyola”, tot i que produïa el 40 % de la riquesa espanyola.

A Catalunya, l’agricultura va continuar el procés de modernització iniciat al S. XVIII, tot evolucionant cap a una agricultura de mercat. Tot i que en menor mesura en comparació amb la resta d’Espanya, l’activitat agrària també era la que donava feina a la major part de la població activa.

Hi va haver algunes millores tècniques (arades de ferro, millora de la toració de conreus, increment de regadius, adobs variats) i certa especialització de cultius (blat de moro, patata, arròs, olivera, fruits secs, suro, blat) Un dels productes que més va créixer al llarg del segle XIX va ser la vinya, va continuar la progressió iniciada el segle anterior i es va situar immediatament després dels cereals en quant a producció. L’any 1879 la vinya ocupava 400.000 ha (un terç de la superfície conreada a Catalunya).

Del raïm es produïa principalment vi i aiguardent, es destinaven íntegrament al mercat espanyol i estranger (països europeus i Cuba) El cultiu de la vinya a Catalunya va rebre un fort impuls quan, a partir de 1865, les vinyes franceses van començar a ser atacades per la fil·loxera (paràsit de 0,5 a 1,5 mm de llargada) que les elimina inexorablement (ataca la saba de les arrels dels ceps i en provoca la mort). Les exportacions de vi català cap a França van augmentar considerablement, i la vinya es va convertir en objecte d’especulació.

A més, aquest creixement es va veure afavorit per l’existència del contracte agrari de la Rabassa Morta: segons aquest contracte, el propietari de les terres cedia una terra boscosa o erma a un camperol, que es comprometia a plantar-hi vinya i pagava al propietari amb una part de la collita (1/3 aproximadament). El contracte durava indefinidament i s’heretava mentre visquessin la major part dels ceps. El propietari recuperava les terres quan haguessin mort les 2/3 parts dels ceps. L’entrada de la fil·loxera a Espanya (a partir de 1879 i fins el 1908) va provocar una greu crisi en la pagesia catalana, ja que la mort dels ceps significava la recuperació de les terres per part dels propietaris.

La fil·loxera va comportar la desaparició de tota la vinya autòctona i un autèntic col·lapse al camp català. Els rabassaires (organitzats en diversos sindicats, com la Unió de Treballadors del Camp, La Lliga de Viticultors Rabassaires de Catalunya o la Federació de Treballadors Agrícoles de la Regió Espanyola) 14 van combatre els desnonaments amb vagues, incendis de collites, atacs a la Guàrdia Civil i boicots. El seu objectiu era aconseguir contractes nous en millors condicions. A partir de 1896, i gràcies a la signatura de nous contractes d’arrendament i parceria, el conflicte es va anar apaivagant.

Molts camps dedicats a la vinya es van replantar amb ceps de Califòrnia, una varietat resistent al paràsit. Però aquesta replantació era cara i grans extensions de terra quedaran seques; d’altres foren ocupades per cereals, oliveres, garrofers i boscos o quedaren ermes.

L’estructura de la propietat agrària a Espanya Estructura propietat agrària a Espanya s.XIX L'estructura de la propietat constitueix un aspecte essencial per explicar les limitacions tècniques del camp espanyol i el poc estímul per innovar i augmentar la productivitat: ●​ D'una banda, minifundis o petites propietats de la Submeseta nord i Galícia, amb una producció insuficient per alimentar una família i, per això, es dedicava a l'autoconsum. Com que no hi havia possibilitats d'innovar o de vendre l'excedent en el mercat, molts pagesos es van veure obligats a emigrar. ●​ D'altra banda, latifundis o grans propietats, predominants a Castella-la Manxa, Extremadura i Andalusia.

La majoria dels grans propietaris no estaven interessats a invertir per conrear millor, sinó a obtenir beneficis fàcils. Aquesta situació va frenar la innovació agrícola i va sumir la pagesia sense terra a unes condicions pròximes a la subsistència. 3.2.2.​ La indústria Molts historiadors espanyols de l’economia s’han interessat pel fracàs i retard d’Espanya per industrialitzar-se, en un segle en què altres països d’Europa occidental ho feien. Aquest fracàs cal buscar-lo en diversos factors: ●​ Absència d’una veritable revolució agrícola com a factor imprescindible per a la industrialització. ●​ Pobresa de l’Estat després de la pèrdua de les colònies americanes a principis del segle XIX.

●​ Inversions equivocades en els ferrocarrils, en comptes d’estar dirigides cap a la indústria. ●​ Venda a empreses estrangeres dels recursos miners. ●​ Manca d’esperit emprenedor. ●​ Escassetat de carbó barat. ●​ Inexistència d’un mercat interior articulat (en bona part a causa de la geografia peninsular). ●​ Posició geogràfica d’Espanya allunyada del nucli central de la industrialització europea, cosa que encaria el transport de matèries primeres i productes. Els trets més destacats de la indústria espanyola durant aquest període són: ➔​ Persistència a la major part d’Espanya de tallers artesanals per abastir el mercat local.

➔​ Concentració de la indústria en àrees molt determinades: País Basc, Catalunya, Astúries i Saragossa. 15 Indústria al País Basc: La importància de la indústria metal·lúrgica basca abans de la Restauració era molt escassa al costat dels forns de Màlaga o d’Astúries. Però a la fi del segle XIX el predomini siderúrgic es va traslladar definitivament a la província de Biscaia les grans reserves de mineral de ferro d’una qualitat excel·lent van fer possible la seva massiva exportació al Regne Unit. A canvi, els bascos importaven carbó gal·lès a baix preu, fet que va facilitar la creació d’una potent indústria siderometal·lúrgica al País Basc.

Un dels símbols d’aquest procés és creació dels Altos Hornos de Vizcaya (1902). Entre 1876 i 1899 la marina de Bilbao va transportar 8 milions de tones de mineral, fet que va contribuir al desenvolupament de la marina mercant basca i dels sector naval.

De tota manera, la producció siderometal·lúrgica basca era, a més d’escassa, poc competitiva pels seus elevats costos, de manera que per a la seva supervivència va caldre: ●​ Ajut estatal ●​ Mesures proteccionistes Els guanys de les exportacions de mineral i de la siderúrgia van permetre el desenvolupament de la Indústria de béns d’equipament així, es van crear a Biscaia les principals empreses de construccions mecàniques i de construcció naval.

A diferència de Catalunya, la indústria naval de Biscaia es va basar en la diversificació industrial: navilieres, companyies asseguradores, químiques, companyies elèctriques, construcció de maquinària → sòlida base industrial i financera Van sorgir també, per acompanyar aquest desenvolupament industrial, els 2 grans bancs bascos: Banco de Vizcaya i Banco de Bilbao. Indústria a Catalunya: Durant aquest període i fins al 1930 té lloc la diversificació de la indústria catalana. A la ja consolidada indústria tèxtil cotonera (mecanitzada en el seu conjunt) s’afegeix des de 1860 el desenvolupament de la indústria llanera (concentrada a Sabadell i Terrassa).

També es van obrir pas nous sectors industrials (però amb moltes dificultats), d’entre els quals cal destacar el metal·lúrgic, l’empresa més destacada d’aquest sector va ser La Maquinista Terrestre i Marítima(fabricava maquinària tèxtil, petits vaixells i motors de vaixells). La indústria catalana va haver de lluitar per compensar dos factors que en dificultaven el creixement: la manca de fonts d’energia i la dificultat de trobar mercats. Mentre no hi va haver energia elèctrica, el carbó s’havia d’importar, cosa que encaria els teixits en relació amb altres indústries europees.

Per pal·liar aquesta situació, moltes fàbriques es van situar, durant el darrer terç del segle XIX, a la vora dels rius per aprofitar-ne l’energia hidràulica. Això explica la proliferació de colònies industrials al costat dels rius. L’encariment provocat per la manca de fonts d’energia properes va fer els productes tèxtils poc competitius en el mercat. Per fer front a aquest problema, els industrials catalans van demanar al govern central l’aplicació d’aranzels proteccionistes per poder tenir, d’aquesta manera, el monopoli de venda en el mercat espanyol i colonial. Es comprèn, per tant, el trasbals que suposà per a aquest sector la pèrdua de Cuba i Filipines l’any 1898.

Resta d’Espanya: Cap altra regió va desenvolupar complexos industrials comparables als de Biscaia i Catalunya. Per totes parts la indústria estava composta per petits establiments artesans que abastien els mercats 16 locals. A Madrid no es va donar un veritable desenvolupament industrial fins el segle XX: continuava essent la capital administrativa, política i financera, una ciutat de consumidors i de comerços de luxe, titllada pels catalans com a artificial i parasitària. Les ciutats castellanes continuaven sent centres administratius, militars i eclesiàstics dominats pels interessos agrícoles.

3.2.3.​ El comerç exterior i la intervenció de l’Estat La balança comercial espanyola era clarament deficitària, donat que les importacions eren superiors a les exportacions. França i GB eren els principals destinataris de les exportacions i els principals països proveïdors de les importacions. Quant a la política comercial, el gran debat al segle XIX va tenir lloc entre: ➔​ Proteccionistes: Partidaris de prohibir l’entrada al país de determinats productes estrangers o de gravar-los amb un impost d’entrada (aranzel) que en dificultés la importació encarint-ne el preu.

➔​ LLiurecanvistes:Defensaven la lliure entrada de productes estrangers amb l’argument que això menava a una especialització beneficiosa en aquelles activitats en què l’economia era competitiva. Durant el Sexenni Democràtic (període immediatament anterior a la Restauració), es va implantar el lliurecanvisme. Però cap a finals del segle XIX, concretament al 1891, es va imposar un aranzel proteccionista que va fer d’Espanya un dels països més blindats d’Europa, en bona part gràcies a la convergència d’interessos de: ●​ Burgesia textil catalana(volia assegurar-se el mercat interior espanyol). ●​ Cerealistes castellas i andalusos (amenaçats pel preu més baix del blat nord-americà).

●​ Miners asturians (amenaçats per la competència del carbó britànic). ●​ Industrials siderometal·lúrgics bascos (pels alts costos de producció dels seus productes). 4.​ El moviment obrer durant la Restauració Durant els primers anys de la Restauració, amb Cánovas com a cap del govern, les organitzacions obreres van haver d’actuar en la clandestinitat. Malgrat algunes iniciatives estatals, el període de la Restauració es va caracteritzar per la despreocupació general i per un cert grau d’intransigència pel que fa a les qüestions socials.

Això queda palès en la deixadesa en què es trobava la instrucció pública (1877 71 % dels espanyols eren analfabets), sense un ministeri concret que es dediqués a aquest àmbit. La intransigència social també es pot detectar en les condicions de vida de la classe obrera, masses illetrades que treballaven 13 o 14 hores, fins i tot els diumenges. A més, les dones i els infants, que treballaven a les fàbriques fent la mateixa feina que els adults, cobraven sous molt inferiors als dels homes. 4.1.​ La societat de classes Amb el triomf de les revolucions liberals es va establir un model social basat en el principi d'igualtat jurídica de tots els ciutadans.

Es posava fi als privilegis atorgats pel naixement, els títols o la pertinença al clergat. 17 Tanmateix, el canvi revolucionari de súbdits a ciutadans aviat va estar limitat pel liberalisme censatari, que va subordinar la participació política i l'exercici del sufragi a la condició de propietari. La riquesa es convertiria en l'eix de les diferències socials i la seva concentració en Article 4. Uns mateixos codis (lleis) regiran tota la mans d'una elit econòmica, que també monarquia i no s'hi establirà més que un sol fur per a monopolitzava el poder polític, va limitar la tots els espanyols en els judicis comuns civils i mobilitat social, va consolidar la desigualtat i va criminals. Article 5.

Tots els espanyols són admissibles a les feines accentuar la polarització social. i als càrrecs públics, segons el mèrit i la capacitat. La societat de classes: En la societat liberal, els estaments van ser substituïts per les classes socials, una nova organització pròpia del sistema econòmic liberal i capitalista. D'aquesta manera, es van constituir dos grans grups socials: ●​ Les classes dirigents o burgeses, la nova elit social, estaven formades per l'antiga aristocràcia, les altes jerarquies del clergat, de l'exèrcit i de l'administració, i l'alta burgesia, posseïdora de riquesa colonial, urbana, industrial o agrària, provinent de les seves propietats, rendes o capitals.

El sufragi censatari i la seva representació al Senat les van convertir en un bloc de poder i un potent grup de pressió. ●​ Les classes populars estaven integrades per aquells que vivien del seu treball en el món dels oficis, les noves fàbriques o el camp: artesans, obrers, pagesos, jornalers, servents... Se'ls defineix com el poble i, malgrat que per la seva condició de no propietaris no participaven en la política oficial, hi influïen per mitjà de les juntes, la milícia, la barricada, la revolta pagesa, la protesta contra els consums i les lleves i, finalment, la vaga. 4.2.​ Constitució de 1837 Article 7.

Tindrà dret a votar en l'elecció de diputats a Corts de cada província tot espanyol de vint-i-cinc anys complerts i que hi estigui domiciliat (…) en un dels quatre casos següents: 1r Pagar anualment 200 rals de billó almenys de contribucions directes. (...) Llei electoral de 1837 Corrents anarquistes Les idees anarquistes van tenir un èxit notable entre el moviment obrer de Catalunya i la població camperola espanyola, sobretot a Andalusia. Aquestes idees se centraven en els següents principis bàsics: ●​ Llibertat absoluta: les persones han de viure lliurement sense jerarquies de cap mena.

18 ●​ Apoliticisme: no-intervenció en la política per part dels obrers (o sigui, no formar part d’allò que es vol destruir). ●​ Vaga: com a mitjà d’acció per defensar les reivindicacions obreres. ●​ Revolució social: per substituir el capitalisme per una societat col·lectivista. Eren idees directes i senzilles que van despertar un gran entusiasme. Els profetes anarquistes anaven de poble en poble portant l’esperança d’un nou ideal i anunciant l’arribada d’un món futur, lliure de totes les opressions.

El 1881, amb el govern de Sagasta, es va portar a terme una política més permissiva (sis anys després, al 1887 es va aprovar la Llei d’Associacions, fet que obria la porta a la legalització de les associacions obreres), d’aquesta manera, els anarquistes van organitzar un Congrés Obrer a Barcelona (setembre de 1881), en el qual van fundar la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE) (substituïa l’antiga FRE) Durant alguns anys la FTRE va engegar una acció sindicalista moderada i va créixer en afiliacions i en implantació: ●​ 1882: tenia més de 50.000 afiliats.

●​ 1890: va celebrar per primera vegada la Diada del Primer de Maig2, dia internacional dels treballadors, amb manifestacions pacífiques en diverses ciutats. La reivindicació més important d’aquesta data era la demanda de la jornada laboral de 8 h.

En aquells anys, però, es van posar de manifest 2 tendències dins de l’anarquisme: ANARCOSINDICALISTES ANARCOCOMUNISTES Seguidors de Mikhail Bakunin, que destacaven Seguidors de Piotr Kropotkin i Errico Malatesta, que sobretot l’acció sindical per damunt de l’acció desconfiaven de l’acció sindical i eren més favorables revolucionària a l’acció terrorista com a mitjà per assolir una transformació revolucionària de la societat Els enfrontaments interns i els assassinats atribuïts a l’organització anarquista anomenada La Mano negra3 (1883), van ser aprofitats pel règim per desencadenar la repressió policíaca contra els anarquistes la FTRE va quedar molt afectada i va desaparèixer el 1888.

A partir d’aquest moment va començar un període (1890-1897) caracteritzat per l’abandonament progressiu del sindicalisme i pel triomf de les tesis més radicals, partidàries de la violència individualista. L’anarquisme terrorista practicarà diverses formes de violència, tant a Espanya i Catalunya com a la resta d’Europa: il·legalisme (destrucció de collites, segrestos, atracaments a bancs); magnicidis (en forma d’atemptats contra grans dignataris del poder, de la política o de la policia; atacs contra la classe social dominant (fàbriques, domicilis d’empresaris, llocs d’esbarjo); contra els símbols del poder (parlaments, esglésies, processons).

Tot aquest conjunt d’activitats violentes no va produir la revolució social, però sí que va donar lloc a una dura, i a vegades cega, repressió policial. 2 Jornada de lucha reivindicativa y de homenaje a los Mártires de Chicago. Estos sindicalistas anarquistas fueron ejecutados en Estados Unidos por su participación en las jornadas de lucha por la consecución de la jornada laboral de ocho horas, que tuvieron su origen en la huelga iniciada el 1 de mayo de 1886 y su punto álgido tres días más tarde, el 4 de mayo, en la Revuelta de Haymarket. 3 La Mano Negra és una suposada organització anarquista secreta i violenta que va actuar a Andalusia a finals del segle XIX.

Se li van atribuir assassinats i fins i tot incendis de collites i edificis. 19 A Andalusia… el 8 de gener de 1893 es va produir l’intent anarquista de la presa de Jerez. 500 jornalers van assaltar la ciutat amb la intenció d’alliberar uns anarquistes empresonats. L’assalt va fracassar, però en els aldarulls van morir 3 persones. La repressió va ser immediata: la Guàrdia Civil detingué un gran nombre de sospitosos i un consell de guerra va imposar: ●​ 4 penes de mort ●​ 16 penes de cadena perpètua A Catalunya… L’estratègia terrorista, anomenada Propaganda pel fet (o acció revolucionària i de guerra), s’anà imposant a poc a poc dins les files de l’anarquisme.

Justament un element de caràcter tècnic contribuiria de manera decisiva a la implantació de la propaganda pel fet, la invenció pocs anys abans (1866) de la dinamita per part d’Alfred Nobel. Sorprenentment, la dinamita semblava formar part de la vida quotidiana de l’època i era de fàcil adquisició. La propaganda pel fet va sorgir amb la idea del gest violent com a acte d’expressió individual, un acte solitari, espontani i heroic. Aquesta actitud guardava una estreta relació amb l’individualisme radical que es va desenvolupar en tot l’anarquisme europeu a partir de 1880. La tàctica, per tant, consistia en l’acció directa contra els interessos de les classes dominants.

L’estadística dels atemptats i troballes de bomba a Barcelona (Ciutat de les bombes) en aquests anys resulta francament elevada: ANY 1884 1885 1886 1887 1888 1889 1890 1891 1892 1893 1894 1895 1896 1897 1898 1899 1900 ATEMPTATS 4 explosions i 4 troballes 2 explosions 1 explosió i 2 troballes 1 explosió i 1 troballa 5 explosions i 1 troballa 5 explosions 7 explosions 14 explosions i 8 troballes 6 explosions i 6 troballes 14 explosions i 8 troballes 2 troballes 1 explosió i 1 troballa 4 explosions i 2 troballes 4 troballes cap explosió ni cap troballa 3 explosions 1 explosió Alguns dels atemptats més destacats van ser…

➔​ 24 de setembre de 1893: Atemptat a la Gran Via: El capità general de Catalunya, Martínez Campos, va ser víctima d’un atemptat a la Gran Via (durant una desfilada militar) que causà un mort (un guàrdia civil). L’autor va ser l’anarquista Paulí Pallàs, que va ser detingut immediatament i condemnat a mort (afusellat el 6 d’octubre, uns quinze dies després de l’atemptat). Posteriorment altres persones van ser detingudes, sotmeses a consells de guerra i 6 d’elles van ser afusellades al castell de Montjuïc. 20 ➔​ 7 de novembre de 1893: Atemptat al Liceu Sembla que 4 anys abans de l’atemptat, la direcció del Liceu havia rebut alguna amenaça, però llavors no s’hi havia donat més importància.

Sembla, també, que els avisos havien arribat igualment en les dates properes a l’explosió de la bomba. En aquell context de diferències socials tan acusades, i amb la significació del Liceu i l’aparat espectacular de l’alta burgesia que solia freqüentar-lo, només era qüestió de temps i d’alguna guspira que encengués la metxa. I la metxa s’havia encès arran de l’atemptat de la Gran Via i les seves conseqüències... El 7 de novembre s’inaugurava la temporada d’òpera al Liceu, que tenia previstos vint títols i cinquanta representacions. Aquell dia es representava l’òpera Guillem Tell, de Gioacchino Rossini.

A fora plovia a bots i barrals i la sala era plena de gom a gom (unes 3.600 localitats), i, com solia passar en aquests casos, hi assistia la flor i nata de les autoritats i de la burgesia barcelonina amb les seves millors gales.Cap a ¾ d’onze del vespre Santiago Salvador, anarquista català que ja havia estat perseguit en altre temps per la policia, va llançar dues bombes orsini (de les quals només en va esclatar una) des del cinquè pis de la platea, causant 20 morts i 35 ferits. Com no podia ser d’una altra manera, l’impacte de l’explosió del Liceu va ser brutal.

Tota la societat barcelonina, catalana i espanyola se’n va sentir terriblement afectada i el ressò d’un atemptat tan mortífer va arribar arreu del món (el diari sensacionalista de Nova York The World, amb la notícia del Liceu va batre el rècord de tota la història de la premsa nord-americana en vendre 630.000 exemplars). Conseqüències de l’atemptat: La por dels sectors benestants va arribar a límits d’histèria i la repressió governativa es va desfermar el dia 9 van ser suspeses les garanties constitucionals (suspensió que duraria més d’un any) i la premsa conservadora va dirigir una campanya que demanava lleis especials contra els anarquistes.

En els mesos següents van ser detingudes fins a 415 persones, anarquistes la major part, però cap d’elles estava relacionada amb l’atemptat del Liceu tot això conseqüència d’una policia que no era capaç d’establir l’autoria de l’explosió però que necessitava amb urgència oferir a l’opinió pública algun tipus de resultat. Finalment, l’1 de gener de 1894, Santiago Salvador va ser detingut. En el moment de la detenció (es trobava a Saragossa) va cridar: ¡Soy anarquista, mueran los burgueses, viva la anarquía! En aquell moment es va voler suicidar, però no ho va aconseguir.

Després de ser jutjat i condemnat a mort, Santiago Salvador va ser executat a garrot vil el 21 de novembre de 1894 (un any després de l’atemptat al Liceu). El cadàver va ser exposat a la vista del nombrós públic fins a les quatre de la tarda. Algú va dir que les seves últimes paraules van ser: Salut, justícia i amor. Com a conseqüència de la repressió, els anys 1894 i 1895 pràcticament no es van produir atemptats. ➔​ 7 de juny de 1896: Atemptat del Carrer dels Canvis Nous (Processó de Corpus) Aquest dia, cap a ¼ de 10 del vespre, va esclatar una bomba mentre la processó del Corpus Christi tornava cap a l’església de Santa Maria del Mar, al carrer dels Canvis Nous de Barcelona.

Assistien a 21 la processó les autoritats més importants de la ciutat, que van sortir-ne il·leses, més que res perquè la bomba va fer explosió enmig dels fidels que anaven al final de la processó o que la contemplaven, entre els quals hi havia alguns infants. Van morir-hi 12 persones i va haver-hi una cinquantena de ferits. Conseqüències de l’atemptat: L’endemà mateix de l’atemptat se suspenien les garanties constitucionals a Barcelona (estat d’excepció), que no serien reestablertes fins a finals de 1897. La processó de Corpus de Santa Maria del Mar no tornaria a la via pública fins al 15 de juny de 1941. L’atemptat de la processó de Corpus va generar una repressió de gran abast.

Els empresonaments van ser totalment arbitraris i sense garanties processals i molts dels detinguts van ser torturats sense pietat a fi d’arrencar-los una confessió. La repressió policial es va abatre principalment damunt el moviment anarquista i, en menor mesura, contra lliurepensadors i republicans. La policia no tenia cap indici sobre els possibles autors de l’atemptat.

Arribats al juliol de 1897 hi havia entre 600 i 700 persones detingudes: anarquistes detinguts en els atemptats anteriors, anarquistes que s’havien distingit en actes públics i en la premsa anarquista, militants anarquistes més actius de tot el territori català, gent que tenia vincles de parentiu o relacions sentimentals amb anarquistes, redactors de diaris llibertaris, gent que era assistent habitual d’un local anarquista, republicans i lliurepensadors, treballadors estrangers simpatitzants d’idees anarquistes, gent que s’havia casat pel civil, que no havia batejat els fills, que havia fet enterraments laics o no havia guardat dejuni durant la Quaresma…!

Barcelona, per tant, va ser una ciutat sotmesa al terror i a l’arbitrarietat. La construcció de tot aquest muntatge implicava la pràctica de la tortura, perquè la tortura obriria la porta a tota mena de confessions i delacions. Una de les conseqüències més transcendents de l’atemptat del carrer de Canvis Nous va ser l’enduriment de la legislació repressiva contra l’anarquisme: Ley sobre represión de los delitos contra las personas y las cosas que se cometan o se intenten cometer por medio de explosión o materias inflamables. Finalment, entre l’11 i el 15 de desembre de 1896 es va celebrar un CONSELL DE GUERRA on van ser jutjades 87 persones.

La sentència definitiva es va dictar el 28 d’abril de 1897: ●​ 5 penes de mort. ●​ Vàries persones condemnades a 20, 18 o 10 anys de presó. Aquest macro judici ha passat a la història amb el nom de Procés de Montjuïc (va esdevenir el símbol internacional de la repressió contra els anarquistes). Els cinc anarquistes condemnats a mort van ser passats per les armes el 4 de maig de 1897. La repercussió internacional d’aquests fets va ser tan gran que l’anarquista italià Michele Angiolillo es va desplaçar a Espanya amb la intenció de venjar els seus companys anarquistes.

L’objectiu triat va ser el president del govern, Antonio Cánovas del Castillo, al qual va assassinar (disparant-li tres trets) al balneari de Santa Àgueda (Mondragón, Guipúscoa), el 8 d’agost de 1897 (això demostra la 22 ineptitud d’una policia que havia estat reiteradament advertida de la presència d’un anarquista perillós perfectament conegut; no van servir de res els 9 policies i 25 guàrdies civils encarregats de la seguretat del president). Amb aquest atemptat es va tancar un cicle sagnant de l’anarquisme a Espanya. La reacció repressiva de les autoritats va ser indiscriminada i de tal magnitud que va ofegar el conjunt del moviment obrer durant anys.

Durant els anys posteriors a aquests fets, el corrent anarcosindicalista va començar a donar els seus fruits amb la creació de: ●​ Solidaritat Obrera (1907) ●​ Confederació Nacional del Treball (CNT)(1910) 4.3.​ Organitzacions socialistes L’any 1879 un petit grup de socialistes madrilenys d’inspiració marxista va fundar en la clandestinitat l’Agrupació Socialista Madrilenya, integrada bàsicament per tipògrafs. El seu principal dirigent va ser Pablo Iglesias. Aquesta agrupació es va convertir en el nucli originari del Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE).

Es definia com a marxista, d’orientació obrerista, reclamava la desaparició de les classes socials i partidari de la revolució social que permetés la presa del poder als treballadors i la seva emancipació. L’obertura progressiva del règim de la Restauració va permetre la publicació legal del setmanari El Socialista (1886) i la creació de federacions locals a diverses ciutats espanyoles (Barcelona, València, Tarragona, Saragossa,...). Agost de 1888: els socialistes van constituir a Barcelona la Unió General de Treballadors (UGT), sindicat de masses d’inspiració socialista que englobava tots els sectors de la producció i s’organitzava en seccions d’ofici a cada localitat.

Encara que teòricament era independent del partit, a la pràctica la vinculació d’ambdós fou molt estreta pel que fa als seus dirigents i a les seves propostes d’actuació. Programa del sindicat: caràcter reivindicatiu de millores de les condicions laborals, defensa de la negociació col·lectiva, sense renunciar, però, a la vaga. El PSOE va assolir una certa implantació en els medis obrers de: Madrid, Valladolid, País…