El Catalanisme Polític (1833-1901): Precedents, Aparició i Evolució

I 60 flashcards i 40 preguntes més al document.

Text del document

UD 2: EL CATALANISME POLÍTIC: PRECEDENTS, APARICIÓ I EVOLUCIÓ (1833- 1901) ÍNDEX 0. Introducció 1. Causes i precedents. 2. La Renaixença o Literària o Popular 3. El catalanisme polític embrionari 4. El Catalanisme durant la primera etapa de la Restauració (1875-1901). a) Els dos Congressos Catalanistes, el Centre Català i Valentí Almirall b) La Lliga de Catalunya i el Missatge a la Reina Regent c) El Catalanisme tradicionalista: Jaume Collell, Josep Morgades i Torras i Bages d) La Unió Catalanista i les Bases de Manresa e) El Catalanisme com a Regeneracionisme 0. INTRODUCCIÓ El catalanisme polític apareix al segle XIX (1800 – 1900).

Cal inserir-lo en el context de l'expansió dels nacionalismes europeus, sobretot arran del moviment del Romanticisme (d'entre totes les característiques, els romàntics enyoren un passat perdut). Els nacionalismes perifèrics hispànics (català, basc i gallec) van ser l'exponent de les reivindicacions de les nacionalitats històriques d'un Estat espanyol que, essent liberal i aparentment democràtic, tenia un règim centralista i uniformador, que menystenia els particularismes nacionals dels pobles no castellans.

Des de la promulgació dels Decrets de Nova Planta al 1714, es va experimentar un procés de centralització administrativa i cultural dels territoris de l'antiga Corona d'Aragó, i a més es va perseguir i reprimir la llengua i la cultura catalanes. A començaments del s. XIX el català es parlava de manera habitual entre la major part de la població, en l'àmbit familiar i popular i s'utilitzava com a llengua escrita a les cançons i contes tradicionals i en llibres de matèria religiosa adreçats a les classes populars. Catalunya va mantenir les seves tradicions i costums. 1 1.

CAUSES I PRECEDENTS Esquema procedent d'una prova de les PAU 2 L'aparició del catalanisme polític va estar afavorida per un seguit de corrents que el van precedir i van influir decididament en la seva definició final. En primer lloc, cal assenyalar el moviment de la Renaixença, que rep la influència del moviment romàntic europeu i constitueix un primer pas important en el desenvolupament de la cultura catalana moderna. Sobretot reivindica l'ús de la llengua catalana. L'aparició del romanticisme, amb la reivindicació i exaltació de la història, del dret i l'organització política medievals, va contribuir a mantenir i fer créixer el sentiment de diferenciació.

En segon lloc, el desenvolupament industrial català, que modernitza la societat catalana i marca una diferència respecte d'una Espanya agrícola poc industrialitzada. Aquesta modernitat catalana està en la base de l'existència a Catalunya de nous corrents moderns com l'obrerisme (socialistes i anarquistes) i també de les reivindicacions proteccionistes. L'objectiu dels proteccionistes era evitar o reduir l'impacte de la competència de productes estrangers. 3 En tercer lloc, cal considerar, també, l'existència d'un sentiment identitari previ en moviments anticentralistes, com ara el republicanisme i el carlisme.

Els carlins van reclamar el restabliment dels furs, mentre que alguns republicans (no tots) van defensar el federalisme. En quart lloc, cal tenir present la mateixa incapacitat de l'estat espanyol per donar pas a la construcció d'un projecte nacional unitari. Ja en el regnat d'Isabel II, tant sectors progressistes com moderats catalans van reivindicar el reconeixement del particularisme català dins la monarquia constitucional.

4 Dins del catalanisme polític cal destacar dues grans posicions ideològiques: Catalanisme conservador, de base burgesa, que lluitarà per aconseguir l'autonomia política, però que també col·laborarà puntualment amb el govern central espanyol Catalanisme d'esquerres, progressista, de base popular que, ja en el segle XX, arribarà a formular plantejaments independentistes. 5 2. LA RENAIXENÇA Al llarg del segle XIX, la majoria de la població catalana va mantenir la llengua com a pròpia malgrat que el castellà era l'única oficial, tant en l'administració pública com en l'ensenyament.

La societat catalana va anar creant diverses entitats culturals i cíviques d'afiliació voluntària (ateneus, societats literàries, editorials, centres excursionistes...), així com revistes i publicacions que van defensar la llengua i la recuperació de la història i les tradicions culturals i folklòriques. Va ser la societat civil catalana, i no el món oficial (universitats, ajuntaments, diputacions...), la que va començar a reivindicar l'ús del català i l'afirmació de la identitat catalana. a) La Renaixença literària i cultural Moviment cultural que s'inicia cap als anys trenta del segle XIX (1830) com a reivindicació de l'ús públic i cultural del català.

Es considera que amb la publicació de l'Oda a la Pàtria (1833) de Bonaventura Carles Aribau s'inicia aquest moviment, al voltant del qual es van agrupar molts intel·lectuals que van buscar les arrels de la literatura, la història, el dret i el folklore per reivindicar la identitat catalana. D'aquesta manera es va redescobrir la idea de pàtria.

6 Característiques principals: o La llengua ha d'esdevenir un dels punts centrals de la identitat catalana o Es dona molta importància la història de Catalunya, especialment al seu passat medieval (comtes de Barcelona i la Corona d'Aragó) 7 8 Filòlegs, folkloristes i músics es van dedicar a aplegar paraules, llegendes, cançons, etc., com a mostra de la personalitat col·lectiva. Feia temps que Catalunya vivia una situació de diglòssia (situació lingüística on una comunitat utilitza dues llengües) i la recuperació del català com a llengua es va convertir en un dels eixos de la identitat catalana.

L'any 1859 es van començar a celebrar els moderns JOCS FLORALS, una mena de plataforma per promoure i difondre la llengua catalana i per estimular els poetes a escriure en la seva llengua. Molts escriptors es van començar a preocupar per crear un model de llengua literària culta. Gràcies a aquest certament, al darrer terç del segle XIX (1866-1900) van destacar Jacint Verdaguer, Àngel Guimerà, Narcís Oller, etc.

9 La recuperació de cançons i rondalles, i els estudis sobre la música popular, els balls i les tradicions de la gent del camp i la muntanya, van contribuir a la fixació d'una visió pairalista de Catalunya, és a dir, la imatge d'una Catalunya lligada a la terra, la família i les tradicions populars. En general, el pairalisme dibuixava un passat imaginari en què la vida al camp transcorria en harmonia i amb benestar social. Tornant del tros és una idealització rural de Joan Llimona. Casa pairal catalana.

10 Un món que desapareix Tothom fuig del camp; d'aquelles masies omplertes de gent, a on menjaven a una mateixa taula amb los amos, que eren un lloc de secors pels pobres freturosos dels encontorns, d'aquelles costums senzilles i hospitalàries, d'aquelles festes majors de cada casa que eren un fort vincle d'amorós tracte entre els parents, mostres queden, mes ben poques. Los mobles de fora van imitant a los de les ciutats, al mateix temps que los de les ciutats van imitant los de França.

Les pràctiques avançaven o acompanyaven als casaments, los jocs de Nadal i d'altres festes, les enramades que no devien res a l'art; les danses senzilles i decoroses a l'aire lliure i a la llum del dia, que feien a voltes part d'un antic cerimonial, tot se perd, o decreix o es deforma. MANUEL MILÀ I FONTANALS, Obras completas, vol.

V, 1888 - 1896 11 b) La Renaixença popular Contraris a l'ús d'una llengua medievalitzant, arcaica i carrinclona, plena de paraules incomprensibles i de formes artificioses que defensaven els iniciadors de la Renaixença literària, alguns escriptors, d'idees polítiques progressistes, van començar a reivindicar l'ús del català que es parla i la literatura i el teatre populars. Va destacar: El teatre popular de Frederic Soler (Pitarra) que va començar escrivint un teatre caricaturesc i sarcàstic. Parodiava el drama romàntic i les figures mítiques de la història catalana (Jaume el Conquistador).

Aquest teatre va tenir una àmplia difusió popular, malgrat que en els ambients més cultes era qualificat de barroer i de mal gust. Josep Anselm Claver, polític, poeta, dramaturg i músic va contribuir a l'arrelament del català entre els obrers, amb el repertori de cançons que interpretaven les societats corals que va fundar. Valentí Almirall, polític i periodista va formular una doctrina del fet diferencial català. Exposa la seva idea en la seva obra Lo catalanisme. Paral·lelament van anar sorgint noves publicacions periòdiques que van utilitzar el català com La Renaixensa, Diari Català, les revistes La Tramuntana, La Campana de Gràcia, L'Esquella de la Torratxa.

La Renaixença i el Catalanisme Polític: https://www.youtube.com/watch?v=xdIKGHPF6UE 12 Pròleg de Joaquim Rubió i Ors Catalunya pot aspirar encara á la independencia, no á la política, puix pesa molt poc en comparació de les demes nacions, las quals poden posar en lo plat de la balansa á més de lo volúmen de sa historia, exércits de molts mils homens i esquadras de cent navios; però sí á la literaria, fins á la qual no sestent ni pot estendre la política del equilibri. Catalunya fou espay de dos segles la mestra en lletres dels demes pobles ¿perque puix no pot deixar de fer lo humillant paper de deixeble ó imitadora, creantse una literatura propria y á part de la castellana?

Lo Gaité del Llobregat, Poesías, Barcelona, 1841 13 Frederic Soler, Josep Anselm i Valentí Almirall. 14 EL CATALANISME POLÍTIC EMBRIONARI Des de la dècada de 1840, en un context de lluites polítiques i socials, les idees federals van escampar-se políticament, cosa que va ser especialment significativa a Catalunya, sobretot en els nuclis urbans, on va rebre el suport de la petita burgesia i va tenir una difusió important entre el proletariat. Francesc Pi i Maragall va ser el principal teòric del federalisme.

Sostenia que Espanya era una nació que havia de garantir: La plena participació dels ciutadans L'exercici de les llibertats La protecció dels drets La igualtat jurídica En conseqüència, defensava que l'Estat federal espanyol havia de ser el resultat de la unió voluntària dels diferents pobles o regions de la península.

Pablo Iglesias explica cuántas naciones, nacionalidades y comunidades históricas hay en España https://www.youtube.com/watch?v=VU7E2_ffAuo 15 En aquesta direcció, l'any 1869 un grup de federals catalans, entre els quals hi havia Pi i Maragall, Valentí Almirall i Josep Anselm Clavé, juntament amb representants de les Balears, València i Aragó (antics territoris de la Corona) signen el PACTE FEDERAL DE TORTOSA. Aquest document constituïa un acord per impulsar un Estat federal espanyol que tingués en compte la realitat històrica de l'antiga corona d'Aragó i que es fonamentés en el concepte de sobirania popular.

Roig (PSC) lamenta que no es vulguin commemorar els 150 anys del Pacte Federal de Tortosa https://www.youtube.com/watch?v=xZ_L4g2gicY 16 17 4.

EL CATALANISME DURANT LA PRIMERA ETAPA DE LA RESTAURACIÓ (1875-1901) Al darrer terç del segle XIX (1866-1900), el moviment catalanista va anar més enllà de les reivindicacions lingüístiques i literàries i va adoptar un caire polític que reivindicava: El reconeixement del particularisme català Dret a l'autogovern Es va caracteritzar per dos corrents: La del progrés La de la tradició Hi va haver tres cercles originaris: El grup de la revista la Renaixensa i la Jove Catalunya (primera associació catalanista, 1870) El grup catòlic del setmanari de Vic La veu de Montserrat, de caràcter conservador El grup federal del Diari Català, dirigit per Valentí Almirall, impulsor principal del catalanisme a partir de 1880.

18 El dret Una part important dels juristes catalans del s. XIX consideraven el dret un dels trets característics de la personalitat del poble català.

De fet, l'any 1866, el juriconsult Pau Valls, en el discurs presidencial dels Jocs Florals d'aquell any, recordava que els pilars de la identitat catalana eren: La història La llengua La família El dret Tot plegat va afavorir la defensa de la tradició jurídica pròpiament catalana, i el dret propi es va convertir en un dels principals camps de batalla: El procés d'uniformització castellanitzadora dels processos judicials El desconeixement de la llengua catalana per una part important dels magistrats i jutges, que obligava a recórrer a intèrprets L'obligatorietat de redactar les escriptures notarials en castellà 19 a) Els dos Congressos Catalanistes, el Centre Català i Valentí Almirall L'any 1880, la tasca propagandística de Valentí Almirall el va portar a promoure el PRIMER CONGRÉS CATALANISTA, el qual tenia com a objectius: La creació d'un Centre Català amb objectius reivindicatius sobre la llengua, divisió comarcal, proteccionisme econòmic i escampar el catalanisme arreu de Catalunya.

Anar en contra de la legislació estatal que perjudicava el dret civil català (normes i principis que regulen les relacions generals i quotidianes de la vida de les persones). 20 Un any després (1881), Valentí Almirall es va separar del grup de Pi i Margall (Partit Federal) per dedicar-se exclusivament a Catalunya. Des del Diari Català, el primer diari escrit íntegrament en català que neix l'any 1879, va explicar mitjançant extensos escrits la necessitat que el catalanisme passés a ocupar-se dels "interessos materials" del país.

El lema fou: "Catalunya i avant, avui, demà i sempre" Defensava la idea d'integrar totes les forces polítiques en un sol bloc, fer un bloc interclassista, format per classes socials diverses amb una finalitat comuna: defensar els objectius polítics del nacionalisme català. Aquesta idea va regir el CENTRE CATALÀ (1882), aquell òrgan que s'acordà que nasqués al Primer Congrés Catalanista. En un principi el seu objectiu era patriòtic i no va participar en el procés electoral ni es va definir políticament ni religiosament. Malgrat això, s'hi notava una certa intencionalitat política: volien allunyar l'alta burgesia catalana de l'oligarquia estatal i crear un bloc català autonomista.

Aquest grup agrupava, com hem dit, els republicans federalistes de Valentí Almirall i el grup de la Renaixença. La necessària unitat del catalanisme Però en l'organització del món modern, los esforços individuals representen poc, per molt que valguin, per poderosos que siguin. L'associació, la unió, és la gran força que avui mou societats. Mentre los catalanistes nos presentem com a individualistes disgregats, poc conseguirem que no sigui com ara fer manifestacions aïslades; lo dia que ens presentem com un tot, lo dia en què s'hagin establer llaços entre nosaltres, aquell dia lo nostre renaixement començarà a dar sos fruits. A obtenir tal resultat tendeix principalment lo Congrés en projecte.

"Lo de les Festes" (Valentí Almirall), Lo primer Congrés Catalanista, La veu de Catalunya (Diari Català), 1880 21 El primer diari en català " Va passar aquí https://www.youtube.com/watch?v=yR3LMryq5iw El Diari Català va defensar el republicanisme federal, procurava donar informació de les comarques catalanes i va voler actuar de portaveu de les classes populars. 22 El 1883 el Centre Català va convocar el SEGON CONGRÉS CATALANISTA, en el qual: Es va denunciar el caràcter sucursalista dels partits catalanistes (el sucursalisme és el nom que es dona a la pràctica de subordinació de les seccions provincials o regionals envers els partits polítics centralistes).

Es va fer una crida als polítics catalans perquè s'impliquessin en organitzacions estrictament catalanes. 23 El 1885 es va lliurar al rei Alfons XII el MEMORIAL DE GREUGES, document impulsat per Valentí Almirall i el Centre Català (en un míting a la Llotja de Barcelona), amb la participació: D'organitzacions econòmiques de la burgesia catalana: Foment de la Producció Nacional, Institut del Foment del Treball Nacional Institucions Culturals: Consistori i Jocs Florals Entitats catalanistes En el Memorial de Greuges la burgesia catalana posava de manifest el descontentament per la signatura dels convenis comercials que s'havien establert amb França i el Regne Unit.

Es tracta del primer manifest polític unitari del catalanisme. A banda de les reclamacions econòmiques: Denuncia el centralisme i es demana impulsar la vida regional Reclama proteccionisme econòmic per a la indústria catalana Manteniment del dret civil català Defensa de la llengua 24 25 Un any després, en LO CATALANISME (1886), Almirall va desenvolupar la seva teoria sobre el "particularisme català", que defineix Catalunya com una nació.

Aquest "particularisme" es justifica no només pels vells drets històrics de Catalunya i per la seva personalitat lingüística i cultural, sinó també per les característiques específiques (polítiques, econòmiques i culturals) de la nova societat industrial catalana. 26 Això no obstant, es van evidenciar les diferències ideològiques entre els diferents grups que conformaven el Centre Català. Malgrat que es van arribar a acords en qüestions específiques com la defensa del proteccionisme i el dret civil català, existien posicions ideològiques força diferenciades.

El projecte d'Almirall de fer una organització interclassista que aplegués tots els corrents del catalanisme i que esdevingués una força política amb capacitat per intervenir a les eleccions va ser inviable Per a la burgesia catalana, ja que Almirall representava un catalanisme massa republicà. Per a les classes populars, ja que Almirall no va acabar de remarcar tant el contingut social com s'esperava. Tot plegat va provocar el seu aïllament i, poc temps després, la divisió de l'organització. 27 SÍNTESI DE VALENTÍ ALMIRALL És considerat el primer polític que va elaborar una teoria sobre el catalanisme.

Procedent del federalisme, ell va ser qui amb més precisió va defensar les raons per les quals Catalunya havia de tenir unes formes d'autogovern pròpies. Per a Almirall, no sols la història, la llengua i la cultura justificaven les reivindicacions polítiques catalanes, sinó també les diferències entre: Una Catalunya industrial, més moderna i dinàmica Una Espanya que era fonamentalment agrària, amb un clar predomini de les classes tradicionals i amb un sistema polític fortament centralista Aquesta "particularitat" demanava l'existència d'unes institucions polítiques pròpies que permetessin atendre amb més eficàcia els principals problemes polítics, socials, econòmics i culturals del país.

No era independentista, sinó que apostava per una descentralització d'Espanya i un reconeixement de la identitat nacional catalana. 28 b) La Lliga de Catalunya i el Missatge a la Reina Regent El 1887 el Centre Català es divideix i apareix LA LLIGA DE CATALUNYA, que va incorporar homes com Àngel Guimerà, Prat de la Riba i Josep Puig i Cadafalch. La nova organització tenia un caràcter més conservador que el Centre Català, amb la qual cosa va connectar millor amb una burgesia catalana que, malgrat col·laborar amb l'estat, cada cop estava més descontenta amb el torn pacífic.

29 La Lliga de Catalunya reivindicava: L'oficialitat del català El Dret Civil Català Una política exclusivament catalanista Sobretot proteccionisme econòmic (cal tenir en compte que és una organització més conservadora i burgesa) Una de les seves primeres iniciatives va ser el MISSATGE A LA REINA REGENT (1888), adreçat a Maria Cristina, en el qual demanava autonomia per a Catalunya. Es va lliurar aprofitant la seva presència a Barcelona amb motiu de l'Exposició Universal. Va ser un document redactat per Àngel Guimerà i signat per 2.601 persones d'arreu de Catalunya d'acord amb els punts de la Lliga de Catalunya.

És un text que, des d'uns enunciats conservadors i amb moltes referències medievals, defensa la sobirania de la nació catalana enquadrada en un model confederal com el d'Àustria-Hongria, on Catalunya havia de recuperar les llibertats perdudes i, conseqüentment, assolir un alt grau d'autonomia. 30 31 L'any següent, 1889, la Lliga de Catalunya va promoure una campanya en defensa del manteniment del dret civil català i contra el projecte de reforma del Codi Civil que es discutia al Congrés dels Diputats a Madrid. Finalment, el govern va accedir a les demandes dels catalanistes, i aquest fet va ser presentat com "la primera victòria de La Lliga i del catalanisme".

c) El catalanisme tradicionalista: Jaume Collell, Josep Morgades i Torras i Bages Al costat d'un catalanisme que procedia del republicanisme federal, i que tenia un caràcter progressista, a la dècada de 1890 van emergir amb força les tendències del catalanisme conservador. Va destacar el VIGATANISME, moviment cultural i intel·lectual impulsat pels membres de les institucions eclesiàstiques de la ciutat de Vic. L'acostament del clero català al catalanisme conservador va estar liderat per clergues com Jaume Collell i el bisbe Josep Morgades, en un intent de cristianitzar un moviment que havia començat des de posicions laiques.

Jaume Collell i Josep Morgades 32 El seu òrgan de premsa va ser LA VEU DEL MONTSERRAT, i entre les seves iniciatives cal destacar: Les campanyes a favor de la celebració del mil·lenari de Montserrat (1881) La restauració del Monestir de Ripoll (1893) La campanya demanant que els bisbes fossin catalans Era una publicació catalanista molt conservadora que rivalitzava amb el Diari Català. 33 La tradició catalana va entroncar amb Josep Torras i Bages, bisbe de Vic, que va defensar un catalanisme d'arrels cristianes.

L'any 1892 va publicar LA TRADICIÓ CATALANA, on: Defensava que l'esperit de Catalunya reposa en la família, la propietat i la religió Refusava tot plantejament de canvi social Presentava una Edat Mitjana idealitzada com a model de valors que calia aplicar al present Defensava una estratègia regionalista allunyada de l'acció política El vigatanisme defensava el protagonisme que havia de tenir el clero en la regeneració espiritual de la societat catalana, molt degradada, segons els seus impulsors, per la industrialització.

34 35 d) La Unió Catalanista i les Bases de Manresa La Lliga de Catalunya va proposar la fundació d'una nova entitat que coordinés tots els grups catalanistes comarcals d'arreu de Catalunya. El 1891 es constitueix la UNIÓ CATALANISTA, amb l'objectiu que fos una federació de tots els grups, centres, associacions, ateneus i publicacions. El seu objectiu fonamental era treballar un programa catalanista comú i estendre'l arreu de Catalunya (fora de Barcelona). Va tenir un suport important a la Catalunya rural, precisament perquè era la primera vegada que una organització s'hi preocupava. La base social estava formada per propietaris mitjans, comerciants, professionals liberals i intel·lectuals.

La militància directa de la Unió Catalanista era escassa, però la seva estructura, fonamentada en la federació d'entitats, proporcionava una gran amplitud geogràfica que afavoria la difusió de les iniciatives. L'agrupació va aconseguir desvetllar en amplis sectors de la societat catalana la consciència del seu particularisme i de la necessitat de dotar Catalunya d'òrgans d'autogovern. 36 Tanmateix, el seu punt feble van ser les discrepàncies entre: Els membres més apolítics, que s'oposaven a participar en la vida política. Els defensors de convertir-se en una organització que participés en les eleccions.

L'any 1892 la Unió Catalanista va celebrar a Manresa una assemblea de la qual en sortiria la redacció de LES BASES DE MANRESA (Bases per a la Constitució Regional Catalana). 37 38 Les Bases estaven estructurades en disset articles: Definien un poder regional que es basava en la sobirania de Catalunya. Les competències de l'Estat central quedaven força limitades, i se n'atorgaven d'absolutes al poder català en matèria, legislativa, educativa, judicial, econòmica, d'ordre públic. Es proclamava l'oficialitat de la llengua catalana. Es demanava que els càrrecs públics a Catalunya només fossin exercits per catalans. Es declarava voluntari el servei militar.

El seu caràcter arcaïtzant es feia palès en la defensa del restabliment d'antigues institucions com l'audiència reial i les Corts. Malgrat la voluntat de la Unió Catalanista d'esdevenir una organització comuna, els articles de les Bases de Manresa denoten la gran influència que va exercir la branca conservadora i tradicional. 39 e) El Catalanisme com a Regeneracionisme La conjuntura del 98 va afavorir la consolidació d'una nova generació d'intel·lectuals i activistes que defensaven un nou programa polític i la creació d'un partit que es presentés a les eleccions com a estratègia per accedir a l'autonomia. Reclamaven reformes polítiques i socials.

L'any 1899, amb el fracàs del projecte regeneracionista Silvela-Polavieja i després del Tancament de Caixes, els dirigents de les corporacions econòmiques i ciutadanes de Barcelona, que actuaven com a portaveus polítics de la burgesia, van crear la UNIÓ REGIONALISTA. En el seu programa es demanava una autonomia política i administrativa per a Catalunya. Paral·lelament a aquesta iniciativa, el grup que publicava el diari La Veu de Catalunya va abandonar la Unió Catalanista i va fundar el CENTRE NACIONAL CATALÀ (1900), format per Prat de la Riba, Francesc Cambó, Jaume Carner, Lluís Durant i Ventosa. Eren clarament favorables a la intervenció del catalanisme en la política per la via electoral.

40 L'abril del 1901, a la ciutat de Barcelona, la Unió Regionalista i el Centre Nacional Català van presentar una candidatura unitària a les eleccions del mes de maig, ja que el primer grup tenia una base social ben nodrida d'industrials i comerciants, però no disposava d'un projecte polític definit ni de dirigents amb experiència, mentre que el segon tenia un programa polític i dirigents experts, però necessitava suports econòmics. Aquesta iniciativa es va conèixer com la CANDIDATURA DELS QUATRE PRESIDENTS.

Estava encapçalada per: Albert Rusiñol Bartomeu Robert Lluís Domènech Montaner i Sebastià Torres Malgrat el triomf electoral dels partits dinàstics en el conjunt de Catalunya, la candidatura catalanista va imposar-se a Barcelona i va aconseguir l'elecció dels quatre regionalistes. 41 42 43 L'èxit de la candidatura unitària va afavorir la fusió dels dos grups en una nova entitat política: la LLIGA REGIONALISTA, un partit que va fer de diari La Veu de Catalunya el seu òrgan de difusió principal i que va consolidar la força electoral del catalanisme. A les eleccions municipals de Barcelona, al mateix any, va aconseguir 11 regidors i els partits dinàstics 4.

Les victòries del 1901 van marcar una fita dins el corrupte sistema electoral de la Restauració, perquè fou el primer cop que candidatures "no dinàstiques" guanyaven a Barcelona. 44 A partir d'aquell moment, el joc polític a Catalunya ja no va passar per conservadors i liberals, sinó que l'hegemonia electoral es va disputar entre republicans i catalanistes. Va tenir el suport d'industrials, comerciants i professionals de Barcelona i propietaris agraris de Catalunya. El seu programa polític aplegava la majoria dels sectors benestants defensors d'un reformisme polític que atorgués l'autonomia a Catalunya. 45