La Restauració Borbònica a Espanya (1875-1931)

I 90 flashcards i 60 preguntes més al document.

Text del document

LLIBRE VICENS VIVES: TEMES 7, 9 I 10. SA1: LA RESTAURACIÓ BORBÒNICA (1875-1931) La Restauració Borbònica és el període històric comprès entre el pronunciament del general Martínez Campos (29 de desembre de 1874), que posa fi a la Primera República, i la proclamació de la Segona República (14 d'abril de 1931). Es caracteritza per la tornada de la monarquia amb Alfons XII, fill d'Isabel II, i la consolidació d'un sistema polític liberal però controlat. Reis de la restauració: Alfons XII (1874-1885): Primer rei de la Restauració, durant el seu regnat es va començar a recuperar l'estabilitat política. Mª Cristina (1885-1902): Dona d'Alfons XII i mare d'Alfons XIII.

Governant mentre el seu fill era menor d'edat per ser-ho. Va continuar amb l'objectiu d'estabilitzar Espanya. Alfons XIII (1902-1931): Va assumir el tron quan va arribar a la majoria d'edat. El seu regnat va acabar amb la proclamació de la Segona República l'any 1931. Context: Cop d'estat del general Pavía (gener de 1874): Pavía dissol les Corts (el Parlament) i posa fi a la República Espanyola. Desembre de 1874: El general Martínez Campos fa un pronunciament a Sagunt i proclama rei a Alfons XII, fill d'Isabel II, marcant la restauració de la monarquia borbònica. Inici de la Restauració Borbònica, amb voluntat de recuperar l'ordre i estabilitzar el país.

La Restauració Borbònica El 29 de desembre de 1874, a Sagunt, el general Martínez Campos va fer un pronunciament (un acte públic on es declara un canvi polític important) i va proclamar rei a Alfons XII, que era fill d'Isabel II. Amb això es va restaurar la monarquia borbònica a Espanya després d'un temps sense rei. Abans d'això, el mateix Alfons XII havia explicat els seus ideals i el que volia fer quan fos rei en un document anomenat el Manifest de Sandhurst (1 de desembre de 1874). En aquest manifest deixava clar que volia portar estabilitat i pau a Espanya.

Durant el seu regnat, Alfons XII va establir les bases d'un sistema polític que va durar fins al 1931, quan va començar la Segona República. Es recorda com un rei conciliador i moderat, és a dir, que intentava pacificar la població després d'una època molt convulsa i difícil per al país. Explicació del text: Text exposant els seus principis. A través de les Corts està disposat a ser rei, ara que les idees parlamentàries (liberals) han emergit. Si arriba el cas que les Corts decideixin democràticament/parlamentàriament que soc un bon candidat, jo estic disposat a ser monarca (no portava idees de ser rei absolutista).

Encara que m'hauria agradat més ser monarca absolut en l'època de l'Antic Règim, m'ha tocat aquesta situació i m'adaptaré perquè soc un bon espanyol i patriota. (Intenta convèncer a l'església anomenant que és bon catòlic i, les corts per als burgesos que tenen idees més liberals. LLIBRE VICENS VIVES: TEMES 7, 9 I 10. UN NOU RÈGIM POLÍTIC… 1 de desembre de 1874 Alfons XII, que estava a l'exili a Gran Bretanya (perquè una revolució anomenada La Gloriosa havia destronat la seva mare, Isabel II), va fer públic un document anomenat el Manifest de Sandhurst. En aquest manifest, Alfons XII es posava a disposició dels espanyols per tornar i governar.

29 de desembre de 1874 El general Martínez Campos va fer un pronunciament a Sagunt (un acte públic per canviar la situació política) que va accelerar la proclamació d'Alfons XII com a nou rei d'Espanya. Antonio Cánovas del Castillo Va ser l'artífex, és a dir, el creador del nou règim polític. Era un polític conservador que, juntament amb altres conservadors, militars i homes de negocis, volia defensar l'ordre, la propietat privada i confiava que la monarquia seria la garantia d'estabilitat per al país. També defensava la unitat de la pàtria com un valor essencial, considerant que les divisions internes posaven en perill l'estabilitat de l'Estat.

A més, identificava la república amb l'anarquia, pensant que un règim republicà conduiria al desordre i a la inestabilitat política. Va dissenyar un sistema polític estable basat en: Monarquia constitucional: El rei tenia un poder limitat per la Constitució, i existia un sistema polític amb lleis que regulaven el govern. Constitució de 1876 (moderada): Era una constitució que no era ni massa liberal ni massa autoritària, buscava un equilibri per garantir l'ordre. Bipartidisme pactat (torn pacífic entre conservadors i liberals): El sistema polític es basava en un torn pacífic entre dos grans partits: els conservadors i els liberals.

Aquests dos partits es repartien el poder de manera pactada per evitar conflictes i mantenir l'estabilitat. Caciquisme: Era una pràctica de manipulació electoral que es feia a través de xarxes locals de poder (els cacics), que controlaven el vot i asseguraven que els partits elegits fossin els que interessaven als poderosos. Constitució de 1876: La Constitució de 1876 va ser aprovada durant el regnat d'Alfons XII, sota la direcció política d'Antonio Cánovas del Castillo, ideòleg del sistema de la Restauració.

El seu objectiu principal era estabilitzar el país després del convuls Sexenni Democràtic (1868–1874) i la Primera República, tot recuperant la monarquia i establint un règim liberal però controlat. Característiques generals Caràcter moderat i flexible: permetia una àmplia interpretació entre conservadors i liberals. Inspiració en el liberalisme moderat: semblant a la Constitució de 1845, però amb alguns avenços. Durabilitat: Va estar formalment vigent fins a l'any 1923, quan el cop d'estat de Primo de Rivera va posar fi al sistema constitucional. Malgrat això, durant aquest període hi va haver interrupcions i suspensions. Estructura institucional Monarquia.

Es manté la sobirania compartida entre el rei i les Corts, el rei podia: Nomenar a ministres. Podia convocar i dissoldre les Corts. Tenia iniciativa legislativa. (Proposar lleis) Corts bicamerals Congrés dels Diputats: elegit per sufragi (censatari -limitat als més rics- o universal segons el govern). Senat: composició mixta (membres designats pel rei, de dret -aristòcrates o alts càrrecs-, i elegits). Les Corts tenien funció legislativa, però el rei podia vetar lleis. Religió Es reconeix la religió catòlica com a oficial de l'Estat. Es permetien altres cultes, però només en l'àmbit privat. L'Església mantenia una gran influència en l'educació i la vida pública.

Sistema electoral Inicialment, sufragi censatari (només votaven els homes amb cert nivell de renda). A partir de 1890, s'introdueix el sufragi universal masculí, però el sistema estava manipulat pel caciquisme. El caciquisme és un sistema de manipulació política i electoral en què persones influents locals (cacics) controlen el vot de la població LLIBRE VICENS VIVES: TEMES 7, 9 I 10. mitjançant pressions, favors o coaccions, assegurant així els resultats pactats entre els partits del govern. Va ser essencial per mantenir l'estabilitat del sistema de la Restauració borbònica.

Les eleccions eren controlades per les elits locals (cacics), que garantien el resultat pactat entre els dos grans partits. Drets i llibertats Aquests drets estaven subjectes a lleis ordinàries, cosa que permetia restringir-los fàcilment. Es reconeixien drets com: Llibertat d'expressió Llibertat d'associació Dret de reunió Dret a la propietat Justícia i administració Es manté la independència formal del poder judicial, però amb forta influència política. Els jutges podien ser designats o pressionats pels governs, cosa que limitava la imparcialitat de la justícia. L'administració pública era centralista, amb escassa autonomia local.

Flexibilitat constitucional: Els governs conservadors aplicaven una interpretació més restrictiva dels drets i llibertats. Els liberals, una més oberta (per exemple, amb el sufragi universal masculí). Això permetia l'alternança pacífica entre els dos grans partits dins del sistema del torn dinàstic. Conclusions La Constitució de 1876 va ser fonamental per consolidar el sistema de la Restauració. Va establir un règim liberal moderat, però amb limitacions democràtiques. Tot i reconèixer drets i llibertats, el caciquisme i el control del poder van impedir la participació real i lliure dels ciutadans.

Va ser vigent durant gairebé 50 anys, fins a la dictadura de Primo de Rivera, que la va suspendre. EL BIPARTIDISME I EL TORN PACÍFIC… El Partit Conservador, liderat per Antonio Cánovas del Castillo, representava l'immobilisme polític, la defensa de l'ordre social, l'Església catòlica i la propietat privada. Estava format per antics membres del Partit Moderat, de la Unió Liberal i d'un sector del Partit Progressista. Rebien el suport de la gran burgesia industrial i financera, dels terratinents, de l'episcopat i del catolicisme no integrista. Defensaven el proteccionisme, el catolicisme d'Estat i el sufragi censatari (restrictiu).

El Partit Liberal, liderat per Práxedes Mateo Sagasta, era més reformista i defensava un model laic, democràtic i socialment més obert. Incloïa antics demòcrates, radicals i republicans moderats, i comptava amb el suport de professionals liberals, comerciants, banquers, militars i funcionaris. Defensaven la llibertat de culte, el sufragi universal masculí (aprovat el 1890), el dret d'associació i l'abolició de l'esclavitud. Durant els seus governs, es van tolerar els sindicats i es va permetre la legalització de tots els partits (a partir de 1881). Malgrat les diferències, coincidien en allò essencial: defensa de la monarquia borbònica, de la Constitució, de la propietat privada, etc.

Els dos partits havien nascut d'una mateixa classe política i compartien l'objectiu de mantenir l'ordre i l'estabilitat. Els separava, entre d'altres, la qüestió de la sobirania: mentre els conservadors eren partidaris del sufragi censatari, els liberals ho eren del sufragi universal (instituït finalment el 1890). El règim establia el torn pacífic de partits, que garantia l'estabilitat institucional. El pacte entre els dos partits dinàstics evitava el monopoli del poder (el rei servia d'àrbitre per decidir el canvi de govern quan hi havia alguna crisi) i assegurava l'estabilitat política, evitant la participació dels militars.

L'estabilitat del sistema es va basar en: L'alternança en el poder dels dos partits "dinàstics". La Constitució flexible. La supremacia del poder civil sobre el militar. La finalització dels conflictes pendents, especialment la guerra carlina, al 1876, i la guerra de Cuba, al 1878. LLIBRE VICENS VIVES: TEMES 7, 9 I 10. PACTE DE PARDO DE 1885 L'acord es va signar el 1885 al Palau del Pardo, poc després de la mort prematura d'Alfons XII, que deixava el tron sense un rei adult (el seu fill, Alfons XIII, encara no havia nascut). Aquesta situació podia provocar una crisi política i institucional molt greu.

Per evitar-ho, els líders dels dos grans partits dinàstics van acordar col·laborar per garantir la continuïtat del règim monàrquic i la pau social. Protagonistes Antonio Cánovas del Castillo: líder del Partit Conservador. Práxedes Mateo Sagasta: líder del Partit Liberal. Contingut del pacte Acord entre conservadors i liberals per garantir l'estabilitat del règim després de la mort del rei. Els conservadors cedirien el poder als liberals, tot i que no hi havia eleccions immediates. Es reconeixeria la regència de Maria Cristina d'Habsburg, vídua d'Alfons XII, fins que el seu fill Alfons XIII fos major d'edat.

Es mantindria el sistema de torn pacífic: alternança pactada entre els dos partits dinàstics. Objectius Evitar conflictes polítics i socials. Donar suport institucional a la regent Maria Cristina. Consolidar el sistema de la Restauració com un règim estable i durador. Conseqüències Els liberals van accedir al poder el 1885, iniciant una etapa de reformes més progressistes. Es va reforçar el bipartidisme pactat i el caciquisme com a mecanisme de control electoral. El pacte va ser clau per la longevitat del sistema de la Restauració, que va durar fins a 1931.

LA VIDA POLÍTICA DURANT LA RESTAURACIÓ (Cronologia política de la Restauració) 1875-1881: Governs Cánovas: Inici del règim de la Restauració / Consolidació del sistema monàrquic i constitucional. 1881-1883: Govern Liberal: Entrada al poder de Sagasta, del Partit Liberal. S'impulsen llibertats com la llibertat de premsa, càtedra i expressió (Llei de premsa, 1883). 1883-1885: Govern conservador: Retorn dels conservadors al govern. En aquest període es signa el Pacte del Pardo (1885). LLIBRE VICENS VIVES: TEMES 7, 9 I 10. 1885-1890: "Parlament Llarg" de Sagasta (govern liberal): Es consolida l'alternança pactada entre conservadors i liberals.

S'impulsen reformes importants: Reformisme polític: Sufragi universal masculí (1890) Reformisme social: Abolició de l'esclavitud a Cuba (1886) i Llei d'Associacions de 1886 Oposicions: Comença a créixer l'oposició al sistema, amb moviments com: l'autonomisme cubà i el regionalisme català. 1890-1892: Governs conservadors 1892-1895: Governs liberals 1895-1897: Governs conservadors 1897: Assassinat de Cánovas 1897-1899: Governs liberals 1898: Guerra hispano-americana, que acaba amb la pèrdua de Cuba, Filipines i Puerto Rico. SISTEMA POLÍTIC CANOVISTA FONAMENTS: Constitució de 1876: base legal del sistema. La Corona amb poder moderador: el rei té un paper clau com a àrbitre entre els partits.

Suport de les elits: burgesia, grans propietaris i classes dominants. OBJECTIUS: Estabilitat interior i defensa de l'ordre Evitar la intervenció militar en la política Pacificar el país després de dècades de guerres i inestabilitat. Posar fi a la Tercera Guerra Carlina (amb la victòria liberal). Final del conflicte de Cuba amb la Pau de Zanjón (1878). CARACTERÍSTIQUES: Bipartidisme dinàstic: Partit Conservador (Cánovas) i Partit Liberal (Sagasta). Alternança pactada al poder: el "torn pacífic". Control electoral: mitjançant caciquisme i manipulació de resultats. Ficció democràtica: hi havia eleccions, però estaven controlades per les elits i el rei. LES FORCES D'OPOSICIÓ…

L'oposició al sistema polític de la Restauració estava formada per forces molt heterogènies: carlins, republicans, socialistes i nacionalistes. Paral·lelament al desenvolupament del torn pacífic de partits, basat en eleccions fraudulentes, s'anaven formant ja els fenòmens que havien d'aparèixer amb força en la segona fase de la Restauració (1898-1931): l'ascens dels nacionalismes perifèrics català i basc, l'emergència política i social de les organitzacions obreres i el republicanisme de les classes mitjanes urbanes.

EL CARLINISME: Moviment tradicionalista i monàrquic que defensava una monarquia absolutista i el manteniment dels valors tradicionals, com la religió catòlica i els furs regionals. S'oposaven a la monarquia liberal i als canvis polítics del segle XIX. (Furs: Drets i lleis especials que tenien algunes regions d'Espanya, que els permetien certa autonomia i mantenir costums pròpies.) Després de la III guerra carlina, el moviment carlí pràcticament queda anul·lat. Anirà evolucionant cap a posicions ultradretanes. El 1888, Ramon Nocedal formarà el Partit Tradicionalista. L'Església s'apartarà definitivament del moviment carlista.

ELS REPUBLICANS: Defensaven l'abolició de la monarquia i la instauració d'una república com a forma de govern. Eren diversos (moderats, radicals, federalistes), però compartien el rebuig a la monarquia i apostaven per la democràcia. (República: Forma de govern en què el cap d'Estat és elegit i no és un rei ni una reina. Federalistes: Persones que defensen un sistema en què les diferents regions o territoris tinguin autonomia i puguin governar-se en part elles mateixes.) LLIBRE VICENS VIVES: TEMES 7, 9 I 10. Els republicans, malgrat la seva marginació disposava d'una base popular força ample.

Tenia òrgans de premsa influents com el diari la Publicidad o les revistes satíriques la Campana de Gràcia i l'Esquella de la Torratxa. Els republicans, però , es trobaven molt fragmentats: Partit Republicà Possibilista (Castelar). Posicions moderades, acceptava participar en el sistema polític de la Restauració. Partit Republicà Progressista (M. Ruiz Zorrilla). Republicanisme radical que no descartava l'acció violenta contra la monarquia. Defensava la república democràtica i centralista. Partit Republicà (Salmerón). Volia unificar les diferents tendències republicanes. Partit Republicà Federal (Pi i Margall).

El federalisme va patir divisions internes i escissions, com la de Valentí Almirall; a partir de 1883, amb Josep Ma. Ribot, el partit va tenir un nou programa i va rebre un nou impuls. Defensa una república federal amb autonomia per a les regions. Va patir divisions internes i escissions. Va intentar renovar-se el 1883 però no va aconseguir gran influència. El 1893 es crea Unión Republicana que aplegava federals, centralistes i progressistes llevat dels possibilistes. EL SOCIALISME: Moviment polític que defensava els drets dels treballadors, la justícia social i la propietat col·lectiva o pública dels mitjans de producció.

Volien un canvi radical en l'estructura econòmica i social per superar les desigualtats. (Justícia social: Idea que tothom hauria de tenir les mateixes oportunitats i drets, especialment els més desfavorits. Propietat col·lectiva: Quan els recursos, fàbriques o terres no són de persones privades, sinó de tota la societat o de l'Estat.) Tot i que el sufragi universal (1890) va obrir noves expectatives electorals, la influència del socialisme a Espanya va créixer lentament. A finals del segle XIX, cal destacar els atemptats anarquistes a Catalunya (atemptat contra el general Martínez Campos, contra la processó del Corpus, bombes del Liceu, etc.).

Per la seva transcendència política, cal destacar l'assassinat de Cánovas del Castillo, el 1897, al País Basc. EL NACIONALISME: Defensaven la reivindicació política, cultural i sovint també territorial d'una nació o regió específica dins d'Espanya (com Catalunya o el País Basc), reclamant major autonomia o fins i tot la independència. (Autonomia: Capacitat d'una regió per governar-se a si mateixa en certs aspectes. Independència: Quan una regió o país deixa de dependre políticament d'un altre i es governa per si mateix.) La consolidació d'un Estat centralitzat i uniformista va provocar el sorgiment de moviments nacionalistes a Catalunya, el País Basc i Galícia.

A Catalunya, la Renaixença, un moviment que reivindicava la llengua i la cultura catalanes, va donar lloc al sorgiment d'organitzacions polítiques que demanaven l'autonomia. Al País Basc, l'abolició dels furs, després de la derrota carlina, va generar un moviment de protesta que va culminar amb la creació del Partit Nacionalista Basc. A Galícia, el galleguisme es va mantenir durant molts anys com a moviment cultural amb poques repercussions polítiques MOVIMENT OBRER ANARQUISME Després d'una forta repressió es va organitzar en 1881 mitjançant la Federeció de Trabajadores de la Región Española.

L'estratègia política es va centrar en tres tipus d'accions: Acció violenta, acció sindical i producció cultural. LLIBRE VICENS VIVES: TEMES 7, 9 I 10. PRINCIPALS ESDEVENIMENTS (IMATGE POWER): 24 de setembre de 1893: Atemptat contra Martínez Campos (cap militar). Autor: Paulí Pallàs executat. 7 de novembre de 1893: Bomba al Liceu de Barcelona. 22 morts i 35 ferits. Repressió governamental (1893-1894) 415 obrers detinguts. Es celebren els Processos de Montjuïc, on molts són empresonats o executats injustament. 7 de juny de 1896: Atemptat durant la processó del Corpus (Barcelona). El govern respon amb més repressió. 8 d'agost de 1897: Assassinat d'Antonio Cánovas del Castillo, cap del govern.

(L'autor va ser un anarquista italià, venjança pels Processos de Montjuïc.) CARLISME: Després de la seva derrota definitiva el 1876-1877 (tercera guerra carlina), va quedar molt debilitat: Integrar-se en el Partit Conservador canvista: Alguns carlins van decidir col·laborar amb el sistema polític de la Restauració (el règim monàrquic establert per Cánovas del Castillo). El representant més destacat va ser Alejandro Pidal y Mon (1846–1913), que va unir el pensament catòlic tradicional amb la política conservadora. Constituir-se com a partit polític: Altres carlins van preferir mantenir la seva identitat política independent.

A partir de 1886, es van crear la Constitució de Juntes Territorials i Cercles Tradicionalistes (1896), amb més de 30.000 militants, que intentaven reestructurar el moviment. L'exili: Una part dels dirigents carlins van marxar a l'exili, sobretot després de la derrota militar, i des d'allà van continuar defensant la causa carlina. Com a resultat de integrar-se en el Partit Conservador canovista i constituir-se com a partit polític propi, al 1881 es va produir una divisió interna: la escissió integrista. Ells integristes rebutjaven qualsevol col·laboració amb el liberalisme i defensaven una posició religiosa i política molt més radical.

El seu líder intel·lectual va ser Félix Sardà i Salvany, autor del llibre "El liberalismo es pecado" (1881), on afirmava que el liberalisme era contrari a la fe catòlica. EL REPUBLICANISME: Després del fracàs de la Primera República (1873–1874), el republicanisme va quedar molt dividit, desorganitzat i sense gaire suport social. Tot i això, seguia sent una alternativa al sistema monàrquic de la Restauració. Possibilistes (dirigits per Emilio Castelar) Eren moderats i acceptaven el règim monàrquic per intentar reformar-lo des de dins. Finalment molts es van incorporar al Partit Liberal de Sagasta. Defensaven una evolució pacífica i gradual cap a una república.

Progressistes (Ruiz Zorrilla) Més radicals. Apostaven per una via insurreccional, és a dir, per aixecaments armats per enderrocar la monarquia. Rebutjaven participar en el sistema parlamentari establert. Tant possibilistes com progressistes van acabar participant progressivament en el sistema polític de la Restauració, abandonant la idea d'una revolució immediata i optant per una acció política més moderada. Federals (Pi i Margall) Volien una República Federal, on cada regió tingués la seva pròpia autonomia. Apostaven per una participació progressiva dins el sistema, és a dir, fer política legalment i guanyar poder des de dins.

Dins dels federals hi va haver també divisions: Escissió d'Estanislao Figueras Escissió de Valentí Almirall, que més tard s'aproparia al catalanisme polític. LLIBRE VICENS VIVES: TEMES 7, 9 I 10. ANÀLISIS… El "turno pacífico" i la farsa del bipartidisme El marquès encarna la hipocresia del sistema polític de la Restauració (finals del segle XIX), on els partits dinàstics (conservadors i liberals) es repartien el poder de manera pactada: "Jefe del partido más reaccionario" però sense afició a la política: mostra com les elits ocupen càrrecs sense compromís ni vocació. Don Álvaro Mesía, liberal, com a favorit del marquès: ironia sobre la confusió de rols i la manca de coherència ideològica.

El marquès, conservador, apadrina un liberal. Clarín denuncia que el sistema no respon a l'interès públic, sinó a connexions personals, influències i pactes entre famílies aristocràtiques. Clarín posa en evidència: La manipulació del sufragi: els partits fan torns en el poder sense que el poble decideixi. La falta de debat ideològic: els liberals i conservadors són intercanviables, com mostra la relació entre el marquès i don Álvaro. Vetusta és un microcosmos de l'Espanya de l'època, on la política és una xarxa de favors, influències i simulacres democràtics.

El marquès de Vegallana no és només un personatge ridícul: és una figura política simbòlica, que representa: La decadència de l'aristocràcia. La farsa del sistema polític de la Restauració. EL CACIQUISME: El caciquisme era un sistema de poder basat en la influència dels cacics, persones riques o poderoses que controlaven la política local i les eleccions. Era molt comú durant la Restauració borbònica (finals del segle XIX i inicis del XX). CARACTERÍSTIQUES: 1. Nomenament de càrrecs: Els cacics decidien qui ocupava càrrecs públics (governadors civils, regidors, diputats, jutges...). 2. Repartiment de "prebendes": Atorgaven favores o feines (com treballs o terres) a canvi de suport polític. 3.

Control del sorteig de quintes: Manipulaven el servei militar obligatori per beneficiar o castigar algunes persones. 4. Redacció d'informes i certificats: Firmaven documents (com certificats de bona conducta) segons els seus interessos. 5. Falsificació dels resultats electorals (tupinada): Es compraven vots. Votaven morts. Algunes persones votaven diverses vegades LLIBRE VICENS VIVES: TEMES 7, 9 I 10. PRÀCTICA ELECTORAL (Estructura del sistema-sistema de torn i frau electoral) 1. El Rei: Nomenava el President del Consell de Ministres. 2. President del Consell de Ministres: Convocava eleccions, però ja s'havia pactat qui havia de guanyar. 3.

Ministeri de Governació: Organitzava les eleccions, enviava instruccions als Governadors civils i proposa candidats pel encasellat (llistes de diputats) "Cunero". Encastillat:Persona designada com a candidata per un districte després d'un acord entre els partits principals. No era escollida pel poble, sinó que ja formava part de la llista oficial ("l'encasellat") elaborada pel govern. Cunero: Era un encastillat que no era del districte on es presentava. El nom ve de "cuna", perquè era "portat de fora" com si l'hi haguessin posat en un bressol aliè. 4.

Governadors civils: Coordinaven amb els alcaldes i cacics, que manejaven els vots mitjançant, la compra, la coacció o el falsejament del sufragi. OLIGARQUIA: Forma de gobern en el qual el poder polític es exercit per un grup minoritari. 5. Alcaldes i cacics: Asseguraven el resultat mitjançant compra de vots, coacció i tupinades. Valentí Almirall (1841–1904) va ser un dels principals ideòlegs del catalanisme polític modern. El seu llibre Espanya tal com és (1886) és una crítica ferotge al sistema polític espanyol de la Restauració, que ell considerava corrupte, centralista i antidemocràtic.

Aquest fragment denuncia que el sistema representatiu espanyol és una "farsa", una simulació de democràcia. Almirall afirma que: Les eleccions estan manipulades per cacics i governs. Les llibertats polítiques són només aparents. El sistema parlamentari no representa realment la voluntat del poble LLIBRE VICENS VIVES: TEMES 7, 9 I 10. LA GUERRA A CUBA I A LES FILIPINES… Context: A finals del segle XIX, l'Imperi espanyol estava en decadència. Les seves últimes colònies importants eren Cuba, Puerto Rico i Filipines. Però a Cuba i a Filipines hi havia moviments independentistes que volien alliberar-se del domini espanyol, inspirats en altres processos d'independència d'Amèrica Llatina.

El 24 de febrer de 1895, va començar un nou aixecament a Cuba. Cánovas hi va enviar el general Martínez Campos, que no va aconseguir controlar la rebel·lió. Va ser substituït pel general Weyler, que va aplicar una forta repressió. Després de l'assassinat de Cánovas i conscients del fracàs de la política repressiva de Weyler fou substituït pel general Blanco. Coincidint amb la insurrecció cubana, va tenir lloc la rebel·lió de les Filipines (1896-97). Davant la guerra, a Catalunya sorgiren dues actituds: la de les classes benestants, a favor, i la de les classes populars, que s'oposaven a la guerra.

A partir de 1897 Catalunya es mostrarà a favor de la independència, ja que podia significar un clar precedent per les aspiracions catalanistes. Si una colònia podia independitzar-se d'Espanya, potser Catalunya també podia reclamar més autonomia o fins i tot la seva pròpia llibertat nacional. Classes benestants: tenien interessos econòmics a Cuba (plantacions de sucre, comerç, bancs...). Classes populars: ren els fills dels obrers i pagesos els que havien d'anar a lluitar, no tenien cap benefici, consideraven que la guerra era per rics. El 1898, després de la intervenció dels Estats Units (arran de l'explosió del cuirassat Maine), Espanya perd Cuba, Puerto Rico i Filipines.

Aquest fet és conegut com el "Desastre del 98", i provoca una profunda crisi política, econòmica i moral a Espanya, que també marcarà el pensament polític i cultural a Catalunya. EL CAMÍ CAP EL "DESASTRE":1878-1898 1878: Finalitza la Primera Guerra d'Independència de Cuba amb la Pau de Zanjón. Aplicació de la Constitució Espanyola de 1876 a Cuba: Espanya es compromet a garantir certs drets bàsics a l'illa, com ara la llibertat d'impremta i el dret d'associació. Aquest fet suposa un cert grau de reconeixement de llibertats polítiques.

Aparició de partits polítics Unión Constitucional: Representa la burgesia peninsular (espanyols residents a Cuba) que defensa el manteniment de l'statu quo colonial, és a dir, que Cuba continuï sota el control directe d'Espanya. Partido Liberal de Cuba: Representa l'oligarquia criolla (descendents dels espanyols nascuts a Cuba) que reclama una major autonomia per a l'illa, buscant una certa descentralització del poder i autogovern. Reformes administratives LLIBRE VICENS VIVES: TEMES 7, 9 I 10. Es manté la figura del Governador General, amb amplis poders per dirigir l'illa, però es produeix una divisió provincial que fa més complex el control administratiu.

Dret de representació a les Corts Espanyoles A Cuba es reconeix el dret a votar i ser representat, però el sufragi és molt restringit: només un 2,5% de la població cubana podia votar (en comparació amb un 5% a la Península). Aquesta representació és, per tant, simbòlica i no garanteix una participació real ni efectiva. Problemes Incapacitat de l'Estat espanyol per aplicar les reformes: Tot i els compromisos, Espanya no pot o no vol implementar completament els canvis, fet que provoca descontentament. Rebuig de les reformes administratives: L'oligarquia criolla no accepta que el govern espanyol mantingui el control absolut, ni tampoc accepta la representació tan limitada.

Distanciament progressiu entre burgesia peninsular i oligarquia criolla: Aquest distanciament polític i econòmic debilita la unitat entre les classes dominants i alimenta tensions internes. - guerres comercials hispano-USA: aranzel 1891, l'illa un mercat econòmic reservat per als peninsulars 1895-1898: 2na GUERRA PER A LA INDEPENDÈNCIA La guerra es caracteritza per ser una guerra de guerrilles, amb combats irregulars i mobilitzacions locals que es van estenent per tota l'illa. Al principi, Espanya envia el general Martínez Campos per pacificar l'illa, però no aconsegueix sufocar la rebel·lió.

Arribada de Valeriano Weyler: L'any 1896, Weyler esdevé Capità General de Cuba i aplica una política dura coneguda com a "reconcentraciones": Weyler obliga la població civil de zones rurals a concentrar-se en camps o zones controlades per l'exèrcit espanyol, amb l'objectiu d'evitar que els guerrillers tinguin suport de la població local. Aquesta política provoca una elevada mortalitat civil, degut a les condicions infrahumanes, la fam, malalties i violència, amb un balanç estimat entre 40.000 i 100.000 morts civils. Aquesta situació és usada per la propaganda internacional, especialment pels Estats Units, per denunciar la brutalitat espanyola i generar suport a la causa independentista.

El 1898, es produeix l'enfonsament del "Maine", un cuirassat nord-americà que estava atracat a l'Havana. L'averia serveix d'excusa als EUA per intervenir militarment. Amb la declaració de guerra dels Estats Units a Espanya, el 25 d'abril de 1898, es converteix en una guerra oberta, amb Cuba com a escenari principal. També es combaten conflictes en altres colònies espanyoles, especialment a: Puerto Rico i Filipines. La guerra inclou importants batalles navals, on Espanya pateix greus derrotes: Batalla de Santiago de Cuba: derrota decisiva de la flota espanyola. Batalla de Cavite (Filipines): altra derrota important que deixa Espanya sense control naval a l'oceà Pacífic.

Aquestes derrotes marquen el fracàs militar d'Espanya i condicionen la pèrdua de les seves colònies. CONSEQÜÈNCIES DE LA DERROTA LLIBRE VICENS VIVES: TEMES 7, 9 I 10. 1. Territorials (Tractat de París - Desembre 1898) Cessió de Cuba, Puerto Rico, Filipines i illes adjacents Indemnització de 20 milions de dòlars Espanya assumeix el deute cubà 2. Humanes 55.000 soldats espanyols morts 165.000-170.000 cubans morts 3. Polítiques Regeneracionisme Catalanisme Crisi del sistema canovista EL REFORMISME DINÀSTIC… (ALFONS XIII) Amb el desastre del 98 es va estendre la necessitat de regenerar la vida política espanyola per acabar amb el caciquisme i la corrupció.

El 1902 el nou rei Alfons XIII va arribar a la majoria d'edat i va inaugurar el regnat amb la intenció de mantenir el torn pacífic i de regenerar la vida política espanyola. Conservadors primer i liberals després van intentar dur a terme reformes, que van fracassar: El líder conservador Antonio Maura va impulsar la reforma de la Hisenda, de l'Administració local, de la llei electoral i una regulació del dret de vaga. Però l'aixecament de la Setmana Tràgica (1909) contra el reclutament per a la Guerra del Marroc (amb el fi de fer front a les tribus rifenyes) va generar una repressió desmesurada del govern conservador.

A partir de 1910 es va formar un govern liberal, liderat per Canalejas, que va iniciar un reforçament del poder civil de l'Estat davant la influència de l' i una certa descentralització de l'Estat (Mancomunitat de Catalunya). Però l'assassinat del president Canalejas pels anarquistes (1912) va obrir un període d'inestabilitat que va conduir a la crisi de 1917. Els partits dinàstics van anar perdent pes i les forces al marge del sistema (republicans, catalanistes, socialistes i anarquistes) es van enfortir. Explicació: Després del Desastre del 98, Espanya volia millorar la política i posar fi la corrupció.

Quan Alfons XIII va ser rei el 1902, va intentar fer reformes però mantenint el sistema entre conservadors i liberals. El conservador Maura va voler canviar la Hisenda i la llei electoral, però la Setmana Tràgica de 1909, una revolta a Barcelona, va fer fracassar el seu govern. Després, el liberal Canalejas va fer més reformes i va permetre crear la Mancomunitat de Catalunya, però el van assassinar el 1912. Des d'aleshores, el sistema va perdre suport i van créixer altres moviments com els republicans, els catalanistes i els obrers. LLIBRE VICENS VIVES: TEMES 7, 9 I 10. L'OBRERISME…

La població catalana va créixer durant el primer terç del segle XX, gràcies a la davallada de la mortalitat i a l'arribada d'immigrants. Durant aquest període a Catalunya es va viure una forta conflictivitat social i es va consolidar l'obrerisme. El 1907 es creà Solidaritat Obrera, que el 1910 va esdevenir la CNT. També va guanyar pes el republicanisme, liderat per Lerroux, que el 1908 va fundar un nou grup d'ideologia republicana, el Partit Republicà Radical. Aquesta organització presentava un discurs obrerista, revolucionari i anticlerical. A més, tenia un fort component espanyolista i pretenia ser el contrapès de la influència catalanista.

De totes maneres, l'anarquisme va consolidar-se com la força hegemònica dins l'obrerisme català i el 1910 es va fundar la Confederació Nacional del Treball, el sindicat anarcosindicalista amb més influència. Resum: Durant el primer terç del segle XX, la població catalana va créixer gràcies a la baixada de la mortalitat i l'arribada d'immigrants, i al mateix temps va augmentar la conflictivitat social. Es va consolidar l'obrerisme, amb la creació de Solidaritat Obrera (1907), que el 1910 es va convertir en la CNT, el sindicat anarcosindicalista més influent.

També va guanyar pes el republicanisme liderat per Lerroux, que el 1908 va fundar el Partit Republicà Radical, amb un discurs obrerista, revolucionari i anticlerical, però amb un fort component espanyolista i oposat al catalanisme. Tot i això, l'anarquisme es va convertir en la força dominant dins l'obrerisme català. EL CATALANISME I LA SOCIETAT CATALANA… Context: A principis del segle XX, el catalanisme començava a consolidar-se com a força política a Catalunya, amb la Lliga Regionalista com a partit principal. Al mateix temps, l'exèrcit espanyol defensava molt la seva autoritat i no tolerava burles o crítiques.

El 1905, un acudit a la revista satírica "Cu-Cut!" ridiculitzava els militars, fet que va desfermar la ira de l'exèrcit espanyol, que va exigir al govern la Llei de Jurisdiccions (1906). Aquesta llei: Protegia els militars dels insults o crítiques. Limitava la llibertat d'expressió i política, especialment al catalanisme. La Lliga Regionalista, que s'havia afermat com el partit hegemònic dins el catalanisme, va aconseguir d'agrupar totes les forces polítiques de Catalunya (uneix tots els partits catalans), llevat dels lerrouxistes i dels partits dinàstics, en una coalició electoral, la Solidaritat Catalana (1906), que demanava la descentralització de l'Estat i més autonomia per Catalunya.

La coalició va aconseguir de guanyar les eleccions del 1907 i el dirigent de la Lliga, Enric Prat de la Riba, va ser nomenat president de la Diputació de Barcelona. ELS FETS DEL ¡Cu-Cut! (25 de novembre de 1905) Context: A principis del segle XX, el catalanisme i la premsa satírica (que usen l'humor) començaven a tenir força a Catalunya, però l'exèrcit espanyol defensava amb fermesa la seva autoritat i no tolerava burles ni crítiques. LLIBRE VICENS VIVES: TEMES 7, 9 I 10. La revista va publicar una vinyeta de Junceda que ridiculitzava l'exèrcit espanyol, insinuant que només guanyaven batalles contra civils.

Com a resposta, uns 300 oficials de l'exèrcit espanyol van assaltar la redacció de ¡Cu-Cut! i també la del diari La Veu de Catalunya, destruint material i agredint personal. El govern no va castigar els militars; al contrari, el rei Alfons XIII va donar suport als agressors, cosa que va evidenciar la debilitat del sistema constitucional. LA SETMANA TRÀGICA… L'any 1909 es va produir un deteriorament profund de la vida política amb motiu de la revolta popular a Barcelona coneguda com la Setmana Tràgica. La guspira que va iniciar el conflicte va ser l'oposició al reclutament de soldats per a la Guerra del Marroc.

El govern va actuar amb una repressió desproporcionada, i una de les víctimes més conegudes va ser el pedagog Francesc Ferrer i Guàrdia, afusellat al castell de Montjuïc. Aquests fets van provocar la repulsa de l'opinió pública i la dimissió del president del govern, Antonio Maura. LA MANCOMUNITAT DE CATALUNYA… Context: A principis del segle XX, Catalunya volia més autonomia per poder gestionar els seus propis serveis i cultura. Els governs liberals espanyols havien iniciat un procés de descentralització, que permetia a les regions tenir més control sobre alguns aspectes del seu territori sense trencar amb l'Estat.

A partir de 1910 el reformisme dels governs liberals va comportar l'inici d'un procés de descentralització de l'Estat. El 1914 es va crear la Mancomunitat, una institució de govern per a Catalunya. Agrupava les quatre diputacions catalanes (Barcelona, Tarragona, Lleida i Girona) i va ser presidida per Prat de la Riba, substituït l'any 1917 per Puig i Cadafalch. La Mancomunitat va impulsar noves infraestructures i serveis públics i va endegar un nou projecte cultural i educatiu, destinat a promoure la llengua i la cultura catalanes.

Tenia competències limitades: podia gestionar infraestructures, cultura, educació i serveis públics, però no podia legislar ni tenir exèrcit ni recaptar impostos de manera independent. La Mancomunitat va ser el primer pas cap a un autogovern real per a Catalunya dins de l'Estat espanyol. Va ajudar a consolidar el catalanisme polític i cultural i també va ser un precedent per a futures institucions catalanes, com la Generalitat de Catalunya. LA DESCOMPOSICIÓ DEL SISTEMA (1917-1923) LA CRISI DEL 1917… El 1917 va esclatar el descontentament polític i social amb els governs dinàstics.

La conjuntura econòmica creada a Espanya per la Gran Guerra va originar un gran moviment de protesta de sectors polítics, militars i classes treballadores. Les forces polítiques d'oposició a Catalunya es van aplegar en l'anomenada Assemblea de Parlamentaris i van exigir al govern una convocatòria de Corts constituents. Grups de militars van organitzar juntes de defensa i s'enfrontaren a la política del govern. Els sindicats CNT i UGT van convocar una vaga general revolucionària amb l'objectiu d'enderrocar-lo. L'ÈPOCA DELS GOVERNS DE CONCENTRACIÓ (1917-1923)...

Entre 1917 i 1923 el sistema monàrquic va entrar en una situació crítica des de tres àmbits diferents: La inestabilitat parlamentària: per tal de fer front a aquesta situació es van crear successius governs de concentració (liberals, conservadors i nacionalistes catalans), que també es van mostrar incapaços d'estabilitzar el sistema polític. La conflictivitat social: hi va haver mobilitzacions al camp andalús; a les zones industrials, les propostes dels treballadors van ser contrarestades pel govern i les organitzacions patronals amb la creació de sindicats més dòcils (Sindicats Lliures) i de grups armats (pistolerisme). Entre els treballadors industrials la lluita obrera va ser més intensa.

La Guerra del Marroc: la derrota de l'exèrcit espanyol a Annual (Marroc), el 1921, va ser el fracàs evident de la política colonial. LLIBRE VICENS VIVES: TEMES 7, 9 I 10. Es van demanar responsabilitats de la derrota. Sectors de l'exèrcit van propiciar un cop d'Estat. LA DICTADURA DE PRIMO DE RIVERA (1923-1930) La presumpta responsabilitat d'alts rangs militars i del monarca en el desastre militar van propiciar el cop d'Estat del general Primo de Rivera el 1923, amb el consentiment d'Alfons XIII. Així es va instaurar una dictadura militar inspirada en el feixisme italià.

La Dictadura presenta dues etapes: Durant el Directori Militar (1923-1925) es va instaurar una forta repressió contra les llibertats, el moviment obrer i els nacionalismes. El nou règim va acabar amb el règim democràtic: va suspendre la Constitució, va dissoldre el Parlament i va prohibir els partits polítics i els sindicats. També va suprimir la Mancomunitat de Catalunya. En el Directori Civil (1925-1930) es va organitzar un partit únic, la Unió Patriòtica, i es va dur a terme una economia dirigida. Durant la dictadura, va augmentar l'oposició des de diferents àmbits.

La dictadura es va mantenir fins al 1930, quan Primo de Rivera, faltat de suports, va dimitir, i Alfons XIII va nomenar cap de govern el general Berenguer. LA CAIGUDA DE LA MONARQUIA (1930-1931)- De la monarquia a la República Després de la dimissió de Primo de Rivera, el rei Alfons XIII va nomenar cap de govern el general Berenguer (dictatova), que havia de reinstaurar la legalitat constitucional. Les eleccions municipals d'abril de 1931 es van presentar com un plebiscit entre monarquia o república. La coalició republicanosocialista va triomfar a les grans capitals i a les regions industrials. El resultat evidenciava un rebuig a la monarquia i un desig de canvi polític.

Milers de ciutadans van sortir al carrer per demanar la proclamació de la República. Davant de la nova situació, el rei Alfons XIII va suspendre la potestat reial i va abandonar el país cap a l'exili. El 14 d'abril de 1931 es va proclamar la República. LLIBRE VICENS VIVES: TEMES 7, 9 I 10. LLIBRE VICENS VIVES: TEMES 7, 9 I 10. LLIBRE VICENS VIVES: TEMES 7, 9 I 10. LA CAIGUDA DE LA MONARQUIA (1930-1931)