La Restauració a Espanya: Anàlisi del període 1874-1931

I 180 flashcards i 120 preguntes més al document.

Text del document

1-LA RESTAURACIÓ El 19 de desembre de 1874 a la ciutat de Sagunt el general Martínez Campos va proclamar com a rei d'Espanya a Alfons XII de borbó fill d'Isabel II, posant-li fi a la primera república i el sexeni democràtic. Oficialment Alfons va començar el seu regnat el gener de 1875. Aquesta proclamació va ser molt ben rebuda entre els sectors benestants i conservadors que esperaven del nou rei més estabilitat política i econòmica. Una de les figures que va impulsar el retorn de la monarquia dels borbons i que a més dissenyarà l'estructura política del nou estat espanyol serà el líder del partit conservador Antonio Cánovas del Castillo.

Aquest polític va estudiar les raons del perquè havia fallat el sistema polític espanyol i en va dissenyar un nou. Diu que el problema és que el sistema va fallar degut a que els borbons només li donaven suport al partit conservador provocant revoltes. Va inventar un sistema en el qual els dos partits polítics més importants (liberals i conservadors) s'aniràn tornant de manera pacífica. 1.1- EL SISTEMA POLÍTIC DE LA RESTAURACIÓ: EL SISTEMA CANOVISTA El nou sistema polític tenía un caràcter clarament conservador que es fonamentava en un sistema parlamentari liberal però escàsament democràtic.

Hi havia dos partits polítics que tenien l'objectiu de repartir-se el poder: - Partit conservador (Cánovas del Castillo): Dins de la seva ideologia aquest partir era un ferm defensor del immobilisme polític, de l'església i de l'ordre social. - Partit liberal: (Práxedes Mateo Sagasta): Aquest partit es mostrava ideologicament inclinat a un cert reformisme de caràcter més democràtic. Era partidari de la laïcitat i de la defensa de certes millores socials.

Amb tot això gairebé és més el que unía als dos partits que no pas el que els diferenciava, tots dos estaven formats per persones de la clase benestant que coincidien ideològicament en la defensa de la monarquia, la propietat privada i en la definició d'un estat centralista i uniforme. Conservadors i liberals es van posar d'acord per alternar-se en l'exercici del poder i controlar la vida pública espanyola en el que s'anomena el torn pacífic. Això va ser possible perquè arribar al poder no tenia res a veure amb guanyar les eleccions de manera legal, sinó que acaba governant el partit escollit pel Rei Alfons XII, Cánovas i Práxedes de manera prèvia.

Aquesta situació funcionava gràcies a un sistema corrupte que manipulava les eleccions i no dubtava en falsificar actes electorals o comprar vots. A més, també s'aplicaven tot tipus de pràctiques mafioses valent-se de la influència política i del poder econòmic que determinats individus exercien sobre un conjunt de la societat sobretot en les dones rurals. Aquest fenomen rep el nom de Caciquisme. El Caciquisme és un fenòmen típicament espanyol que consistia en utilitzar la influència dels rics per amenaçar i coaccionar als votants. 1.2- LA CONSTITUCIÓ DEL 1876.

Al 1876 es redacta i s'aprova una constitució que definia i posava les normes bàsiques de l'Espanya de la Restauració, aquesta constitució serà una clara mostra del sistema liberal doctrinari caracteritzat pel sufragi censatari i la sobirania compartida entre les corts i la corona. Es tractará d'una constitució clarament conservadora i inspirada en els valors històrics tradicionals de la monarquia, la religió i la propietat. El text constitucional considerava la monarquia com una institució superior permanent i al marge de qualsevol decisió política.

Constituia un poder moderador amb la missió d'exercir d'àrbitre de la vida política a més de garantir la bonantesa i l'alternança entre els partits. La constitució establia la sobirania compartida entre la monarquia i les corts (el congrés dels diputats) i s'atorgaven alts poders al monarca com per exemple el dret a vetar alguna llei, l'anomenament de ministres, convocar i suspendre les corts, i, fins i tot dissoldre les corts sense comptar amb el govern. Les corts eren bicamerals i es componien pel senat i el congrés dels diputats. La constitució no fixava el tipus de sufragi, però la llei del 1878 va establir el sufragi censatari limitat als contribuents més grans.

L'any 1890 el partit liberal va aprovar una reforma que va establir el sufragi universal masculí. 1.3 EL DESENVOLUPAMENT DEL TORN ENTRE PARTITS Al llarg del període 1876 - 1898, el torn de partits va funcionar amb regularitat. De totes les eleccions que es van fer, 6 les van guanyar els conservadors i 4 els liberals. El partit conservador es va mantenir en el govern del 1875 al 1881 quan els liberals amb Práxedes Mateo Sagasta de president van formar govern i engegar una primera reforma, el sufragi universal masculí per les eleccions municipals en una llei del 1882.

L'any 1884 els conservadors de Cánovas del Castillo recuperen el poder, però el temor d'una possible desestabilització del sistema degut a la inesperada mort d'Alfons XII al 1885 va provocar que els liberals recuperesin el poder fruit de l'acord entre els conservadors i liberals anomenat Pacte del Pardo al 1885. La finalitat d'aquest pacte era donar suport a la regència de Maria Cristina i garantir la continuïtat de la monarquia fins a la majoria d'edat del príncep hereu Alfons XIII Sota la regència, el partit liberal va governar més temps que el partit conservador desde l'any 1885-1890, els liberals van impulsar una important obra reformista.

Van aprovar la llei d'Associacions, van abolir la esclavitud, van introduir la celebració de judicis amb jurat, impulsarán un nou codi civil, reformarán la hisenda i l'exèrcit, i la reforma més important portarà a implantar el sufragi universal masculí en les eleccions generals del 1890 pel qual tots els homes de nacionalitat espanyola majors de 25 anys passaven a tenir dret a vot. A la darrera dècada del segle, es va mantenir el torn pacífic de partir.

Al 1890 els conservadors es van fer amb el poder, al 1892 els liberals tornen a governar, al 1895 els conservadors de Cánovas tornarán a dirigir el país i serà precisament durant aquest període que Antonio Cánovas del Castillo serà assassinat l'any 1897 a mans d'un anarquista italià a un balneari. 1.4 LA INDEPENDÈNCIA DE CUBA, LA CRISI DEL 1898 L'any 1896, esclata una nova insurrecció a Cuba per la incapacitat de la subministració espanyola de fer reformes polítiques a l'illa per dotar-la de plena autonomia i per reduir el control econòmic que exercia Espanya.

El conflicte s'allarga del 1895 al 1898 quan els Estats Units entren en la guerra amb l'excusa de l'enfonsament del qüiraçat Maine al port de l'Havana degut a un torpedo, obra suposadament de l'exèrcit espanyol. Els Estats Units li declaren la guerra a Espanya l'abril del 1898 i al desembre del mateix any es signen els Acords de pau de París o s'oficialitza de manera definitiva la derrota d'Espanya. En aquest acord l'estat espanyol es comprometia a abandonar Cuba, Puerto Rico i Filipines i amb aquesta acció Espanya perdia allò que li quedaba del seu antic imperi colonial.

1.5 LES CONSEQÜÈNCIES DEL DESASTRE DEL 1898 El desastre del 98 va significar la fi del sistema restauració tal com l'havia dissenyat Cánovas del Castillo i el sorgiment d'una nova generació de polítics intel·lectuals, homes de ciència i empresaris que van intentar aplicar una política regeneracionista. Però no va aconseguir implantar les profundes reformes anunciades sinó que es va limitar a deixar que el sistema continués funcionant amb uns mínims canvis. La crisi del 98 va ser fonamentalment una crisi moral i ideològica que va cauditzar un impacte psicològic molt important entre la població.

La derrota del 98 va significar una gran frustració per la societat i la classe política en un moment en que les principals potències europees estaven construint extensos imperis colonials i a més la premsa estrangera presentava a Espanya com una nació moribunda amb un exèrcit ineficaç, un sistema polític corrupte i uns polítics incompetents. Aquesta visió era convertida per bona part de l'opinió pública espanyola, així el regeneracionisme es va presentar com l'intent de resposta a aquesta crisi per intentar renovar la vida política i social del pais. 2.

EL MOVIMENT OBRER FINS A FINALS DEL S.XIX 2.1 L'ANARQUISME L'any 1881 la secció espanyola de la internacional anarquista canvia el seu nom i passa a anomenar-se com a "Federació de Treballadors de la Regió Espanyola" per adaptar-se a la nova legal·litat. Aquesta nova federació que tenia la seva major implantació entre els treballadors d'Andalusia i els obrers de Catalunya, va augmentar el seu nombre de filiats i hi va desenvolupar una acció sindical de caràcter reivindicatiu.

Els desacords interns i la repressió constant de les autoritats van afavorir que una part de l'anarquisme de clara tendència vacurisita obtés per l'acció directa i autoritzés grups autònoms revolucionaris amb l'objectiu de perpetrar atemptats contra els fonaments del capitalisme (L'estat, l'Església i la Burgesia). Durant l'etapa 1893-1897 es van produir actes de violència per part d'aquests grups anarquistes com els atemptats a Cánovas del Castillo i el General Martínez Campos i atemptats com les bombes al Teatre del Liceu o contra la processó del Corpus Christi a Barcelona.

Els atemptats i les revoltes anarquistes van ser seguits d'una gran repressió i van provocar una espiral de violència basada en la dinàmica acció-repressió. El moment clau d'aquesta espiral van ser els anomenats processos de Montjuïc del 1897 en els quals hi seran condemnats a mort 5 anarquistes. El creixent nombre d'atemptats va aprofundir la divisió de l'anarquisme entre els partidaris de l'acció directa i els que optaven per una opció de masses, així amplis grups obrers es van manifestar en contra del terrorisme i van defensar la necessitat de fundar una organització de caràcter sindicat.

Aquesta reivindicació va donar els seus fruit amb la creació del primer sindicat anarquista anomenat Solidaritat Obrera al 1907 i més tard amb la creació d'un nou sindicat d'ideologia anarquista que tindrà una gran representativitat, serà la CNT (Confederació Nacional del Treball) a l'any 1910. 2.2 EL SOCIALISME L'any 1879 a Madrid, Pablo Iglesias funda el Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE). El nou partit presentava un programa d'ideologia marxista / socialista que reivindicaba reformes immediates com per exemple el dret d'associació, reunió i manifestació, el sufragi universal, la reducció de les hores de treball, la prohibició del treball infantil i d'altres mesures de caída social.

El partit al 1890 participa activament en les vagues mineres d'Asturies i el País Basc i també en la celebració de l'1 de maig com a jornada de reivindicació obrera. L'any 1888 el PSOE va celebrar el seu primer congrés a la ciutat de Barcelona on es fundará un nou Sindicat, la UGT (La Unió General de Treballadors). La nova organització responia al model del sindicat de masses que englobava tots els sectors de la producció i s'organitzava en seccions d'oficis a cada localitat. Per ampliar la seva massa d'associats, la UGT es va declarar independent de qualsevol organització política i l'únic requisit d'admissió per als treballadors que es volguessin afilar era respectar el reglament d'acords.

El programa tenia un caràcter reivindicatiu que cercava millores en les condicions laborals dels obrers i defensava la negociació col·lectiva sense renunciar a la vaga quan fos necessari. 2. EL CATALANISME (FINALS S.XIX PRINCIPIS S.XX) 1. ELS ORÍGENS DEL CATALANISME Els orígens del catalanisme polític cal anar a buscar-los al primer i segon terç del s.XIX en dos àmbits diferents, la cultura amb el moviment de la Renaixença i polític amb el republicanisme federal. Pel que fa al moviment cultural la Renaixença, sorgeix a la dècada del 1830 amb l'objectiu de reivindicar el català com a llengua de cultura i literatura.

Aquest neguit de recuperar la llengua catalana és una resposta a la desaparició progressiva que va patir durant tot el segle XVIII i segle XIX per la prohibició de l'Estat Central d'utilitzar-la en l'administració i en l'ensenyament quedant el català només reduït a la parla quotidiana dins de l'àmbit familiar. L'any 1859 dins del context de recuperació de la llengua catalana es va promoure la restauració dels Jocs Florals, que era un concurs literari on es premiaven textos escrits en català.

Aquest certamen va contribuir notablement a la recuperació del català com a llengua de prestigi i alhora va fer conèixer els seus escriptors més importants com per exemple Jacint Verdaguer o Àngel Guimerà. Pel que fa els precedents polítics del catalanisme els progens cal cercar-los en tot un seguit de moviments populars que es manifestaven contra el centralisme uniformador de l'Estat Espanyol. El primer d'aquests moviments que va aconseguir un gran suport popular va ser el republicanisme federal que es tractava d'un moviment de caràcter progressista i amb un gran component anti-centralista el qual defensava l'organització federal de l'estat espanyol.

Francesc Pi i Margall, Ildefons Cerdà i Josep Anselm Clavé van ser alguns dels seus dirigents més destacats. 2 VALENTÍ ALMIRALL I EL CENTRE CATALÀ Valentí Almirall va ser una figura cabdal en la definició del catalanisme polític del qual ha estat considerat un dels principals impulsors. Almirall va ser un dels grans dirigents federals a Catalunya però va trencar relacions amb el màxim dirigent federalista Francesc Pi i Margall i es va decidir a impulsar una acció política específicament catalana i el marge dels partits d'àmbit estatal. L'any 1880 va promoure el primer congrés catalanista que pretenia aplegar tendències diverses del teixit associatiu i polític català.

En aquest congrés Valentí Almirall va explicar la necessitat que el catalanisme superés la formulació literària i cultural i passés a interesar-se per les millores materials del pais, això significava fer política. Amb aquesta idea es va aprovar la creació del Centre Català l'any 1882. Aquesta entitat serà l'encarregada de desenvolupar un programa reivindicatiu on es reivindicava la llengua, una visió comarcal per Catalunya i la fonamentació del proteccionisme econòmic. El Centre Català va denunciar el bipartidisme de la Restauració i va fer una crida als polítics catalans perquè abandonessin els partits dinàstics i s'impliquessin en organitzacions estrictament catalanes.

L'any 1885 el Centre Català va convocar un míting a la llotja de barcelona on van participar organitzacions econòmiques de la burgesia, institucions culturals i altres entitats catalanistes. En aquesta ocasió es va redactar un document anomenat "El Memorial de Greuges" que va ser presentat al rei Alfons XII constituint així el primer manifest polític unitari del catalanisme. El Memorial de Greuges denunciava al centralisme i demanava el dret a impulsar la vida regional i defensar el proteccionisme i el dret civil català davant l'amenaça del Govern Central d'elaborar un nou codi civil unitari per tota Espanya.

La mort d'Alfons XII (1885) va limitar l'eficàcia del document però el seu impacte a Madrid va ser notable, aquest memorial va servir per aproximar el moviment catalanista a la burgesia. L'any 1886 Valentí Almirall va publicar "Lo Catalanisme" una obra on establia les bases ideològiques d'un catalanisme progressista, alhora Valentí Almirall va intentar fundar una organització política interclassista amb capacitat per intervenir en les eleccions però li va mancar suport i va fracassar.

Poc després a l'any 1888 el Centre Català va acabar desapareixent i un any abans al 1887 havia patit una escissió de la qual va néixer la Lliga Catalana que tenia un caràcter més conservador que el projecta Valentí Almirall. 3. EL CATALANISME CONSERVADOR - TRADICIONALISTA Durant la implantació de l'Estat Liberal bona part de la política va quedar en mans de burgesos i classes benestants. Per la seva banda el clero català va veure com una bona part dels seus sacerdots van abandonar les directrius estrictes del vaticà que donaven suport a Alfons XII i van fundar un moviment cultural i intel·lectual en epicentre a la ciutat de Vic i anomenat el Vigatanisme.

La tradició Vigatana la va liderar Josep Torras i Bages, bisbe de vic i gran defensor d'un catalanisme d'arrels cristianes. Torras i Bages l'any 1892 va publicar "La tradició catalana" on defensava que l'esperit català descansava en la familia, en la propietat i en la religió. Alhora proposava la planificació d'un canvi social i presentava una edat mitjana idealitzada com a model de valors i defensa d'un estratègia regionalista allunyada de l'acció política del nou estat liberal. 4.

LA FORMACIÓ DE LA UNIÓ CATALANISTA I LES BASES DE MANRESA DEL 1892 La campanya contra el projecte del codi civil unitari per tot l'Estat Espanyol va mostrar la necessitat d'organitzar-se millor i es va proposar la formació d'una nova entitat que coordinés tots els grups catalanistes comarcals. Així al 1891 es va fundar la Unió Catalanista amb l'objectiu que fos una federació de totes les organitzacions catalanistes i coordinés la realització d'un programa comú per a tots. La nova organització va tenir un paper important en el despertar de la consciència catalanista i va significar el triomf de les tesis que reclamaven un ampli autogovern per a Catalunya.

Un dels primers actes de la Unió Catalanista va ser la celebració a Manresa l'any 1892 d'una assemblea de delegats amb l'objectiu d'aprovar un programa polític conjunt que va rebre el nom de Bases per a la Constitució Regional Catalana, document més conegut com Bases de Manresa que va recollir els principis del catalanisme polític. Les bases s'estructuraven en 17 articles i definien un poder regional que reposava en la plena sobirania catalana. Les competències de l'Estat Central quedaven molt limitades i s'hi atorgaven competències del poder català en materia legislativa, educació, justícia, ordre públic, encunyació de moneda, etc…

També es proclamava l'oficialitat de la llengua catalana i el servei militar passava a ser voluntari. També defensava el restabliment d'antigues institucions medievals com l'Audiència Reial, les Corts i la vinculació de Catalunya amb Espanya per mitjà d'un pacte d'aquestes institucions amb la corona. 5.

LA FUNDACIÓ DE LA LLIGA REGIONALISTA L'any 1899 davant el fracàs del projecte regeneracionista del Govern Espanyol, els dirigents de les corporacions econòmiques i ciutadanes de barcelona van optar per crear un grup polític anomenat la Unió Regionalista en paral·lel un grup d'intel·lectuals que publicaven en el diari "La veu de Catalunya" van fundar un altre grup polític anomenat el Centre Nacional Català. L'any 1901 la Unió Regionalista i el Centre Nacional Català van arribar a un acord per presentar una candidatura unitària a les eleccions del mes de maig, la candidatura catalanista va imposar-se a Barcelona i va aconseguir 4 diputats.

La victòria va afavorir la fusió dels dos grups creant una nova entitat política: La Lliga Regionalista. La Lliga Regionalista va ser la primera formació política moderna de l'Estat Espanyol ja que trencarà el monopoli de les classes benestants i es dotarà d'un organització moderna i eficaç. El màxim recolzament el tindrà entre els industrials, comercials i professionals de Barcelona així com els propietaris agraris de Catalunya. El seu programa polític lluitava contra el corrupte i ineficaç Sistema Centralista de la Restauració i a favor d'un reformisme per aconseguir autonomia i autogovern per Catalunya.

Els seus dos màxims representants eren Enric Prat de la Riba com a responsable de la política catalana i Francesc Cambó que va esdevenir el portaveu dels interessos catalans a Madrid. 6. LA SOLIDARITAT CATALANA La Solidaritat Catalana neix l'any 1906 com una coalició electoral que aplegava totes les forces catalanes amb l'objectiu de presentar-se units a les eleccions del 1907. El programa comú de la solidaritat catalana anomenat "El Programa del Tívoli" defensava la derogació de la recent llei de jurisdiccions i la necessitat de dotar a Catalunya d'òrgans d'autogovern.

La victòria a les eleccions generals de la coalició La Solidaritat Catalana va ser molt amplia aconseguint 41 dels 44 esconts que es disputaven. Les creixents discrepàncies dins de la coalició van provocar que després de l'any 1909 no es tornés a reeditar i acabarà desapareixent. 7. LA MANCOMUNITAT DE CATALUNYA Amb la voluntat de dotar Catalunya d'òrgans de poder propis, la votació de Barcelona va promoure la iniciativa de mancomunar les 4 diputacions provincials catalanes. El president del Govern Espanyol del Partit Liberal (Canalejas) es va comprometre a tirar endavant el projecte de mancomunitats.

Després d'un seguit de debats i discussions, la mancomunitat de Catalunya es va constituir el 6 d'abril del 1914 amb Enric Prat de la Riba com a president. Aquest organisme constituïa la unió de les 4 diputacions provincials catalanes per a finalitat merament administratives. No va haver-hi cap moment ni sessió de competències ni modificacions pressupostàries. L'any 1917 degut a la mort d'Enric Prat de la Riba, Josep Puig i Cadafalch assumirà la presidència. La mancomunitat troba el seu principal problema en el pressupost ja que no disposa de recursos propis fora de les aportacions de les diputacions, fet que la obliga a recórrer al crèdit i endeutar-se.

Malgrat això, la mancomunitat actuarà amb mentalitat de govern i realitzarà una tasca de modernització exemplar que permet iniciar una etapa de construcció de noves infraestructures molt rellevants com són l'expansió de la xarxa telefònica, la electrificació de Catalunya i els plans de millora de la xarxa viària.

També serà important la tasca en cultura i ensenyament amb la creació de la red de biblioteques públiques i l'encàrrec a Pompeu Fabra del diccionari general de la llengua catalana Finalment l'any 1925 tot i la tasca de vertebració del país, l'organització dels seus sectors bàsics i el seu alt grau d'eficàcia la mancomunitat de Catalunya serà clausulada per ordre del dictador Miguel Primo de Rivera. 3. LA CRISI DE LA RESTAURACIÓ (1902 - 1923) 1. EL REFORMISME DINÀSTIC: EL REGENERACIONISME El desastre del 1898 va mostrar les deficiències del sistema de la Restauració i va donar lloc a un reformisme polític basat en idees regeneracionistes.

L'any 1899 la regent Maria Cristina dona el govern a Francisco Silvela, nou líder del partit conservador amb la intenció d'impulsar una política reformista. El nou govern conservador va augmentar els impostos i en crearà de nous amb l'objectiu de pagar els deutes de la guerra de Cuba. Això va originar una form protesta sobretot a Catalunya on els comerciants es van negar a pagar els impostos trimestrals en el que va ser conegut com a "Tancament de caixes". Un mes més tard el govern conservador va decidir embargar els morosos, però l'alcalde de Barcelona el doctor Baldomeu Robert es va negar a executar els embargaments i alhora presentar la seva dimissió.

El moviment de protesta va desembocar en una vaga general de comerciants com a resposta, el govern va empresonar als morosos, va suspendre les garanties constitucionals a Barcelona i va declarar l'estat de guerra, per tant l'acció del govern serà més repressió. En el govern hi haurà gran desacord per les mesures repressives i tres ministres acabaran dimitint. El tancament de caixes va iniciar una dinàmica que significa el tractament de les elits econòmiques catalanes i els partits dinàstics. A més, també es va posar fi a l'esperit de regeneració que havia durat escassament un any i al 1901 es va reprendre el torn dinàstic.

A la primavera del 1902 a l'edat de 16 anys Alfons XIII és coronat com a rei d'Espanya. En els principals partits dinàstics també hi haurà renovació de lideratges, Antonio Maura serà el nou líder del partit conservador i José Canalejas del partit liberal. Antonio Maura com a president del govern va dur a terme algunes reformes de certa importància com la reforma de la hisenda, la de l'administració local i la reforma de la llei electoral. Aquestes reformes, però, van tenir un èxit limitat per que no conseguirán eliminar ni el caciquisme ni la corrupció. Després de la setmana tràgica del 1909, el govern d'Antonio Maura caurà i José Canalejas i els liberals formaràn un nou govern.

El programa del nou govern intentava apropar-se als sectors populars mitjançant un ampli projecte reformista i social. A més d'intentar limitar el poder de l'església. José Canalejas iniciarà una lleu descentralització de l'Estat amb la negociació de la llei de mancomunitats, però l'any 1912 José Canalejas serà assassinat per un activista anarquista posant final al seu projecte renovador. 2. LES ASPIRACIONS COLONIALS A ESPANYA EN EL MARROC Després de la pèrdua de les colònies Cuba, Filipinas i Puerto Rico, el govern espanyol empès per un context internacional favorable, el domini colonial de països africans o asiàtics va decidir consolidar la seva entrada al nord d'Àfrica.

A partir de la conferència internacional d'Algesires de 1906 i el posterior tractat entre Espanya i França del 1912. Espanya consolida i estén el seu domini en forma de protectorat en la zona del Riff del Marroc amb l'obligació de pacificar-ho i administrar-ho però sobretot servirà per intentar restaurar el prestigi de l'exèrcit espanyol i aconseguir que espanya esdevingués de nou una potència colonial. La presència espanyola en aquesta àrea del Marroc es va veure contestada permanentment pels atacs dels rifencs.

L'any 1909 en una zona anomenada el Barranco del Lobo, els rifencs van infringir una severa derrota a l'exèrcit espanyol, com a resposta, el govern espanyol va decidir augmentar el nombre de soldats mobilitzant les lleves de reservistes fet que provocará importants protestes. 3. LA SETMANA TRÀGICA Un nou brot de la guerra del Marroc al començament de l'estiu del 1909 provocarà la mobilització dels reservistes. La majoria casats amb fills i oficis fora de l'exèrcit. Aquest fet provocará una onada general de protestes a Barcelona. El 18 de juliol durant l'embarcament de les tropes cap al Marroc s'inicien les protestes.

La resposta popular és donar extraordinària violència contra els edificis públics i religiosos. Es cremaran 112 edificis dels quals 80 són esglésies i convents, a més la ciutat apareix col·lapsada per multitud de barricades i fogueres. El govern reaccionarà declarant l'estat de guerra i enviant reforços per reprimir les protestes. L'actuació de l'exèrcit acabarà amb 78 morts, més de 500 ferits, 217 consells de guerra, 60 cadenes perpètues, 75 desterraments, 17 penes de mort i 5 execucions.

Entre els executats estarà Francesc Ferrer i Guàrdia, un pedagòg anarquista fundador de l'escola moderna que no havia intervingut directament en la revolta pero que va ser víctima de la voluntat del govern d'infringir un càstig exemplar a una personalitat reconeguda. El moviment de la setmana tràgica serà aturat però es mantindrà viu en la memòria popular al llarg de les dècades següents. 4. LES GRANS CRISIS DE LA RESTAURACIÓ (LA CRISI DEL 1917) Les grans dificultats del sistema polític de la Restauració, el descontentament militar i el malestar popular van provocar una protesta generalitzada que coincideix en el temps en l'any 1917.

En la crisi militar l'exèrcit espanyol presentava un nombre excessiu d'oficials en relació amb el de soldats. La tensió es va agreujar per fet que els ascensos s'obtenien majoritàriament per mèrits de guerra. Aquest sistema estava beneficiant als soldats africanistes i provocava descontentament a tota la resta, a més, l'elevada inflació de l'economia espanyola va comportar la disminució real dels salaris dels militars. El descontentament dels oficials de baixa gradació va desembocar en la creació de les anomenades Juntes de Defensa, una associació militar que servia per coordinar les reclamacions dels militars.

Les Juntes demanaven un augment salarial, estaven en contra dels ascensos per mèrits de guerra i reivindicaven l'antiguitat com a únic criteri d'ascens. El juny del 1917, van redactar un document on culpaven al govern dels mals de l'exèrcit i del país i feien una crida a la renovació política i del sistema. En la crisi política del 1917 el president del govern líder del partit liberal el Compte de Romanones va clausurar les corts a causa de les acusacions de corrupció política.

L'abril del 1917 continuant amb la política d'alternança en el poder, el líder conservador Eduardo Dato serà anomenat president de govern, però, no reobrirà les corts tot i les demandes d'obertura que farán diferents diputats i a més endureix la censura de premsa. A iniciativa de la Lliga Regionalista es celebrarà a Barcelona una assemblea de parlamentaris catalans que va exigir la formació d'un govern provisional per a convocar unes corts constituents i reformar el sistema polític amb un clar objectiu regenerador i cercar en un estat molt més descentralitzat.

Aquesta Assemblea convocarà més tard una reunió de tots els diputats i senadors espanyols que el govern prohibirà i dissoldrà amb la guàrdia civil. La Lliga Regionalista liderarà una segona convocatòria que tornarà a ser dissolta per la guardia civil. Finalment a canvi de l'entrada de polític de la Lliga Regionalista en el govern d'Espanya el moviment acabarà desapareixent. L'Any 1917 i fruit de la unió dels dos grans sindicats estatals la UGT i la CNT, es va produir una important vaga general com a protesta de la constant pujada de preus i de l'estancament dels salaris. El març del 1917 signarán un document conjunt per instar al govern a aturar la pujada dels preus.

A l'agost del 1917 després d'un important conflicte ferroviari a València, la UGT fa una nova crida a una vaga general que tindrà un gran èxit amb una aturada total. La resposta del govern va ser declarar la llei marcial i ordena a l'exèrcit sofocar el moviment provocant 80 víctimes i més de 2000 detinguts. Així doncs el govern afrontará de manera molt diferent la solució a les tres crisis sorgides al 1917.

Per una banda, el govern negociarà una solució amb els militars acordant una nova llei de reforma militar, d'altra banda també negociarà amb l'estament polític acordant l'entrada en el govern de la Lliga Regionalista en canvi, amb els sectors obrers el govern optarà per no negociar i continuar amb la forta repressió per així mantenir l'ordre social. 5. EL FRACÀS DE L'OPCIÓ POLÍTICA I EL PAS A L'ACCIÓ DIRECTA OBRERA L'aparent fracàs de l'opció política revolucionaria de 1917 convenç l'obrerisme i la CNT de que per la via política no aconseguiran els seus objectius. L'opció A política creix en proporció a l'acció repressiva del govern cap als treballadors.

El juny del 1918 la CNT celebrarà el Congrés de Sants a Barcelona amb la participació de 164 delegats que representaven 74000 obrers afiliats. En aquest congrés es decideix que el sindicat es decantarà per l'acció directa com a mètode de lluita per assolir les seves reivindicacions. D'altra banda mantindrà la seva ideologia apolítica i va adoptar el model de sindicat únic per multiplicar la seva força de negociació i lluita. La força del moviment social i sindical causarà molta por en els empresaris, un exemple del canvi en l'estratègia sindical serà el conflicte laboral de l'empresa barcelonina La Canadiense principal productora d'energia elèctrica l'any 1919.

Els sindicats optaran per una vaga indefinida que deixarà a barcelona diversos dies seguits sense subministrament elèctric. La fi d'aquest conflicte no arribaria fins a la consecució d'algunes reivindicacions obreres com són la millora dels sous, la reducció de la jornada laboral a 8 hores i el compromís de garantir la llibertat dels detinguts durant la vaga, aquests compromisos seran incomplerts per l'empresa i el conflicte perdurarà fins el mes de juliol motiu per el qual el govern caurà i també és destituirán alguns responsables polítics i policials. 6. EL PISTOLERISME Les conseqüències posteriors al Congrés de Sants i l'acció directa que van adoptar els obrers serán molts greus.

Com a contrapartida d'aquest canvi d'actitud, molts empresaris i industrials es decidiràn a contractar pistolers per acabar o coaccionar els líders sindicals i socials per aconseguir mantindre l'ordre social. La patronal decideix organitzar el seu propi mecanisme de repressió dels moviments socials i de defensa dels seus interessos al marge de la llei. En aquesta època anomenada pistolerisme la patronal practicarà accions violentes selectives sota el paraigües de l'anomenat Sindicat Lliure i en total convivència amb la policía.

L'objectiu serà la repressió dels sindicalistes mitjançant apallissaments, sabotatges de reunions i assassinats com per exemple els dels personatges rellevants com Francesc Layret, important advocat laboralista i Salvador Seguí, també conegut com el noi del sucre un molt destacat dirigent sindicalista. Aquests assassinats seran perpetrats amb la tolerància i la col·laboració de la policia, especialment durant el període en que el governador civil de catalunya és el general Severiano Martínez Anido.

Precisament és en el moment en que s'aprova la polèmica llei de fugues per la qual les forces de l'ordre podien disparar contra qualsevol pres fugit i que servirà per matar sindicalistes i dirigents obrers amb total impunitat. 7. LA FI DEL SISTEMA DEL TORN PACÍFIC I DESASTRE D'AN NUAL Per resoldre les crisis de 1917 es va recórrer a la formació d'un govern de concentració que va durar molt poc tornant al 1918 el sistema del torn de partits. La descomposició dels partits dinàstics mancats d'un lideratge fort va provocar la fragmentació dels partits en diverses faccions enfrontades entre si provocant una gran inestabilitat dins dels governs que duraven molt poc.

L'Any 1921 es va endur a terme unes quantes operacions militars al Marroc per aconseguir controlar els rebels, aquesta ofensiva serà liderada per generals de la màxima confiança del rei Alfons XIII, però va acabar en un veritable desastre on es va perdre tot el territori ocupat i es van produir 13000 baixes en un veritable desastre militar a la regió marroquí d'Annual. Al 1923 amb uns governs inestables que van canviar 10 cops en els últims 5 anys.

Una greu tensió social a més de l'anunci de la discussió en seu parlamentària del cas d'Annual que provocaba una gran por de que aquestes investigacions acabessin involucrant en el desastre el propi rei alfons XIII, provocant que sectors de l'exèrcit i de la dreta més conservadora es mobilitcin i incentivin un cop d'estat per establir una dictadura de caire militar i així aconseguir l'ordre social i la defensa de la monarquia. L'encarregat de protagonitzar el cop d'estat serà el capità general de Catalunya Miguel Primo de Rivera amb la publicació del seu "Manifiesto al País y al Ejército" el 13 de setembre del 1923. 4. LA DICTADURA MILITAR DE MIGUEL PRIMO DE RIVERA (1923 - 1931) 1.

INTRODUCCIÓ El 13 de setembre del 1923 el capità general de Catalunya Miguel Primo de rivera va protagonitzar un cop d'Estat i va suspendre les garanties constitucionals. Els motius que es van argumentar per justificar el cop d'Estat van ser la creixent violència social, la radicalització del catalanisme, el descrèdit del sistema parlamentari i la inexistència d'una oposició política eficaç. A més de la insostenible situació causada pel desastre d'Annual, la responsabilitat de la qual amenaçava a afectar la propi Alfons XIII.

El cop d'Estat militar va ser aprovat pel rei Alfons XIII i recolzat pels sectors socials conservadors que desitjaven un clima de pau social per treure més rèdits econòmic. 2. PRIMERA ETAPA: EL DIRECTORI MILITAR (1923 - 1925) El directori militar va ser una primera etapa considerada com a provisional on Primo de rivera va asumir tots els poders al capdavant d'un directori de caire militar que va deixar en suspens la Constitució, va dissoldre les Corts, va prohibir els partits polítics i va censurar la premsa. També va dissoldre les diputacions i va cedir els governs civils als militars mentre que els alcaldes van passar a ser anomenats pel propi Govern.

Per tal de restablir l'ordre social es van abolir les llibertats i es van intensificar les accions repressives contra els sectors més radicals del moviment obrer. També es va practicar una intensa repressió contra els anomenats nacionalismes perifèrics que va ser especialment dur amb el catalanisme on per exemple es va clausurar la mancomunitat de Catalunya i es va prohibir l'ús públic del català.

Pel que fa al problema del Marroc es va actuar amb gran intensitat per arribar a una resolució, el govern va organitzar una ofensiva conjunta hispano-francesa que donarà com a fruit l'èxit militar del desembarcament a la bahía de Alhucemas l'any 1825 que significarà la rendició del lider i cabdill marroquí Abd el-krim i la ocupació definitiva del Rif l'any 1927. 3. SEGONA ETAPA: EL DIRECTORI CIVIL (1925 - 1930) La victòria al Marroc va consolidar el poder de Miguel Primo de rivera i en va augmentar la seva popularitat.

Amb aquesta situació favorable va intentar institucionalizar la dictadura substituint el directori militar per un directori civil que es va constituir l'any 1925 com un consell dirigit per Primo de rivera i integrat per militars i membres de la Unió Patriòtica, unit partit legal i oficial durant la dictadura Durant aquesta època el diretori civil inicia un període amb un fort intervencionisme tant amb la política social com en la política econòmica que va aconseguir un moderat èxit basat en la favorable situació econòmica internacional fins a la gran crisi del 1929.

Pel que va a la política econòmica l'Estat la va orientar a fomentar les obres públiques i a crear grans monopolis a més de practicar el proteccionisme aranzelari i també millorar la xarxa de carreteres i ferrocarrils o la electrificació del país i la millora de les estructures de la regadiu. Aquesta augment d'obres públiques va afavorir a alguns sectors industrials que a més si no eran rendibles se'ls ajudava amb fons públic.

La dictadura va afavorir la creació d'importants monopolis com la cessió del monopoli telefònic a la "Compañía Telefónica Nacional de España" o la "Creación de la Compañía Arrendataria del Monopolio" de petróleos també coneguda com CAMSA que amb capital de l'Estat va obtenir el monopoli de l'aportació i venda de petrolis i derivats. Els resultats d'aquesta política econòmica intervencionista van ser molt bons a curt plaç però a mig termini van comportar una despesa pública molt elevada que va desequilibrar greument la hisenda de l'Estat.

A més l'absència de reformes estructurals en l'agricultura espanyola va provocar que aquesta continués greument endarrerira amb collites gens rensibles provocant que la pagesia continues amb un poder adquisitiu molt baix la qual cosa contribueix a mantenir un dèbil mercat interior que alhora dificulta l'expansió industrial. Pel que fa a la política social es va caracteritzar per la forta repressió a la que estaven sotmesos els sindicats, la CNT va ser il·legalitzada i només la UGT mantindrà la seva legalitat degut a la certa col·laboració que mantenia amb la dictadura.

La dictadura es caracteritzà també per un cert reformisme social de caràcter paternalista que va introduir millores en la situació dels treballadors com són per exemple l'assegurança per malaltia, el descans dominical o la construcció d'habitatges de protecció oficial. L'Estat va crear la organització corporativa nacional a imatge i semblança de les corporacions feixistes italianes que integraven obrers i patrons de manera jeràrquica i agrupats per oficis i professions. L'Objectiu d'aquesta organització era actuar com un sindicat conjunt on es decidien les condicions laborals i que a la pràctica servia per controlar el moviment sindical i evitar la conflictivitat social.

A partir del 1929 es van intensificar les crítiques a la dictadura a causa de la crisi econòmica que afectava a molts sectors de la societat. Van començar a sorgir protestes a la universitat i desavinences dins de l'exèrcit amb l'actuació de Primo de rivera. Amb aquest clima de malestar molt preocupat per l'opinió pública internacional, el rei Alfons XIII va acabar retirant el suport a Miguel Primo de rivera, finalment el dictador va acabar dimitint el 28 de gener del 1930 i va ser substituït per un govern presidit pel general Dámaso Berenguer. Amb aquest Govern el rei pretenia iniciar una transició amb l'objectiu de retornar el sistema de la Restauració i restituir la Constitució del 1876.

4. LA CAIGUDA DE LA MONARQUIA (1930 - 1931) Després de la dimissió de Primo de rivera, el govern de Dámaso Berenguer va iniciar un període de transició amb la intenció de retornar el sistema de la Restauració i restablir la constitució del 1876. Per la seva banda, els problemes dins dels partits dinàstics i el creixent malestar social van afavorir la cohesió de l'oposició tant a la dictadura com al sistema de la Restauració. Així el 17 d'agost del 1930 diversos partits republicans i nacionalistes van signar el Pacte de San Sebastián amb l'objectiu d'impulsar un moviment polític que mitjançant una insurrecció derroquès la monarquia i instaurés la República.

Aquest pacte també s'hi van afegir els socialistes i la CNT. El moviment revolucionari proposat en el Pacte de San Sebastián no va tenir gran èxit però si va servir per cohesionar més l'oposició i mostrar que l'opció republicana era la única vàlida en front de la del sistema de la Restauració. En aquestes circumstàncies el govern de transició va accelerar els seus plans i va convocar eleccions municipals pel 12 d'abril del 1931 que els partits de l'oposició van aprofitar per plantejar com una oposició encoberta entra la monarquia i una república malgrat el frau electoral típic del bipartidisme de la Restauració . Les …..

i socialistes van guanyar en 41 de les 50 capitals de província a la majoria de les ciutats més importants del país, en canvi, les candidatures del partit conservador i del partit liberal guanyaran en les zones rurals, davant els resultats electorals de rei Alfons XIII va optar per marxar a l'exili i el 14 d'abril del 1931 es va proclamar la Segona República en diverses ciutats espanyoles. Finalment Niceto Alcalá Zamora va proclamar el canvi oficial de règim desde Madrid i per a tota Espanya hi va constituir un govern provisional.