Història d'Espanya: La Restauració borbònica (1875-1931)

I 8 flashcards i 8 preguntes més al document.

Text del document

LA RESTAURACIÓ: evolució política, social, econòmica i demogràfica (1875-1931) PRIMERA ETAPA DE LA RESTAURACIÓ (1875-1898) ANTECEDENTS: EL FRACÀS DE LA PRIMERA REPÚBLICA I SANDHURST Després de la revolució de "La Gloriosa" (1868) i del fracàs del regnat d'Amadeu I d'Espanya, Espanya va entrar en una etapa d'inestabilitat política. Antonio Cánovas del Castillo va ser el principal defensor del retorn dels Borbons. Va preparar la restauració monàrquica en la figura d'Alfons XII, fill d'Isabel II. El 1870 va aconseguir que Isabel II abdiqués en favor del seu fill.

Va enviar a Alfons a estudiar a l'academia militar de Sandhurst (UK) perquè es formés en el model britànic de monarquia constitucional i sistema bipartidista. Volia un rei moderador, capaç d'assegurar estabilitat política i reduir la intervenció militar en la política. Durant la I República Espanyola, Cánovas va aprofitar el caos polític i social (guerres, revoltes i cops d'estat) per reforçar el suport a la restauració borbònica. L'1 de desembre de 1874, Alfons XII va signar el Manifest de Sandhurst, redactat per Cánovas. El text defensava una monarquia constitucional, conservadora i catòlica com a solució per recuperar l'ordre i l'estabilitat a Espanya.

Demanava tornar a Espanya per ser rei i posar-se a disposició dels espanyols. El gener de 1875, el general Martínez Campos fa un alçament militar a Sagunt entrant amb les tropes a Madrid, amb l'objectiu de restaurar la monàrquia borbònica. Això, va precipitar l'arribada d'Alfons XII. Cánovas va assumir el govern provisional fins a l'arribada del nou rei, iniciant-se així la Restauració borbònica. 1. BASES DEL SISTEMA DE LA RESTAURACIÓ (sistema polític canovista) La restauració de la monarquia va ser impulsada per sectors conservadors, grans propietaris, homes de negocis i militars, que defensaven l'ordre social, la propietat privada i la monarquia com a garantia d'estabilitat.

Antonio Cánovas del Castillo va ser l'ideòleg del sistema polític de la Restauració. Els sectors conservadors volien acabar amb les revolucions democràtiques, estabilitzar la política i recuperar el sistema liberal. Cánovas volia evitar els problemes del regnat d'Isabel II, com l'exclusivisme polític, la intervenció militar i els conflictes civils. També volia evitar els constants canvis de constitució i l'enfrontament entre partits. Per això va impulsar un sistema monàrquic liberal estable que allunyés l'exèrcit de la política.

Es va inspirar en el model anglès: una monarquia conservadora amb un sistema bipartidista, dos partits liberals monàrquics s'alternaven pacíficament al poder mitjançant eleccions. Era un sistema liberal, però no plenament democràtic, es basava en el sufragi censatari i en el control electoral. PILARS DEL SISTEMA - Base social - Sistema bipartidista: dos grans partits monàrquics s'alternaven en el poder. - Tupinades - Constitució de 1876: consolidava el sistema i declarava l'Estat catòlic. BASES SOCIALS DEL SISTEMA - Aristocràcia, gran burgesia i terratinents - Esglèsia catòlica - Burgesia financiera i industrials (basca, catalana) - Exèrcit 1.

LA CONSTITUCIÓ DE 1876 La primera mesura del govern d'Antonio Cánovas del Castillo va ser convocar eleccions per redactar una nova constitució adaptada al sistema de la Restauració. Va ser una constitució liberal conservadora, breu i flexible, pensada per garantir l'estabilitat política i permetre l'alternança pacífica entre els dos partits del torn sense necessitat de canviar la constitució cada vegada que canviava el govern. Va ser una de les constitucions més duradores de la història d'Espanya. La sobirania era compartida entre el rei i les Corts, amb amplis poders a la Corona.

El rei (arbitre) tenia un paper moderador per damunt dels partits polítics: nomenava el govern, podia dissoldre les Corts, vetar lleis i era el cap de l'exèrcit. Les Corts eren bicamerals, amb Congrés dels Diputats (escollits per ciutadans) i Senat (part elecctiva i part designada pel rei). El sufragi depenia del govern de cada moment: - Conservadors aplicaven el sufragi censatari(1878), limitat a una petita part de la població. - Liberals van aprovar el sufragi universal masculí (1890), poc efectiu pel caciquisme i el frau electoral.

La constitució reconeixia drets i llibertats individuals, com la llibertat d'expressió, d'impremta, d'associació i de reunió, però el govern podia limitar-los segons la situació política. Els governs conservadors els aplicaven de manera més restrictiva, mentre que els liberals eren més permissius. 1 També establia la confessionalitat catòlica de l'Estat, donant a l'Església un paper destacat en l'educació i era absenta d'impostos, encara que es tolerava el culte privat d'altres religions. Defensava model centralista: ajuntaments i diputacions quedaven sota el control del govern central i es garantia la uniformitat de les lleis a tot el territori. Així, es van suprimir els furs bascos. 2.

TORN PACÍFIC I BIPARTIDISME El sistema de la Restauració es basava en l'alternança pactada entre dos partits dinàstics (conservadors i liberals). Quan un govern es desgastava o ja havia complert el seu torn, el rei nomenava l'altre partit i es convocaven eleccions manipulades amb frau electoral i caciquisme. Es garantia l'estabilitat i evitava els pronunciaments militars. Els dos partits principals acceptaven el sistema de rotació política amb el suport de la monarquia, així s'evitaven els pronunciaments militars. Entre 1876 i 1901 es van celebrar 11 eleccions: 6 van ser guanyades pels conservadors i 5 pels liberals, totes amb majoria absoluta.

EL BIPARTIDISME Un dels pilars del sistema ideat per Cánovas era el bipartidisme: dos partits monàrquics, liberals i conservadors, s'alternaven en el poder mitjançant el torn pacífic, evitant els pronunciaments militars de l'etapa d'Isabel II. Ambdós eren liberals i dinàstics, partidaris de la monarquia. Representaven sobretot les elits econòmiques i les classes mitjanes i altes. Defensaven la Constitució de 1876, la propietat privada i un estat liberal centralista. També havien acordat no aprovar lleis que l'altre partit hagués de derogar en arribar al poder. L'aternança assegurava estabilitat institucional, monarquia i sistema electoral, però marginava altres forces polítiques.

Principal oposició: el republicanisme, el carlisme, moviment obrer amb l'anarquisme i el socialisme, i els nacionalistes. El Partit Conservador Creat per Antonio Cánovas del Castillo a partir del partit moderat i sectors conservadors de la Unión Liberal (unionistes). Reunia els sectors més conservadors de la societat, amb grans terratinents, alta burgesia, jerarquia catòlica, noblesa i exèrcit. Defensava el proteccionisme econòmic, l'estat confessional catòlic, el sufragi censatari, l'ordre social i un estat centralista. El seu líder principal fou Antonio Cánovas del Castillo fins 1897. També van ser importants Francisco Silvela, Antonio Maura i Eduardo Dato.

A Catalunya, Manuel Duran i Bas, Manuel Girona i Joan Mañé i Flaquer. El Partit Liberal El Partit Liberal, creat per Práxedes Mateo Sagasta, agrupava antics progressistes, demòcrates, amadeuistes i republicans moderats. La seva base social era la petita i mitjana burgesia urbana, petits propietaris, funcionaris i professionals liberals. Defensava la llibertat religiosa (societat laïca), el lliurecanvisme, el sufragi universal masculí, més llibertats individuals i drets, i reformes socials. Entre els seus dirigents van destacar José Canalejas, Eugenio Montero Ríos, Segismundo Moret i Álvaro Figueroa y Torres. A Catalunya, Víctor Balaguer i Francesc Rius i Taulet.

Desenvolupament del torn de partits El Partit Conservador va governar entre 1875 i 1881. Durant aquesta etapa, el règim de la Restauració va consolidar el sistema creat per Antonio Cánovas del Castillo gràcies a dos grans èxits: 1. La derrota definitiva del carlisme el 1876. Tropes governamentals van controlar els territoris carlins de Catalunya, Aragó, València, Navarra i el País Basc. El pretendent carlí, Carles Maria dels Dolors de Borbó i Àustria-Este, es va exiliar a França i es van abolir els furs bascos, tot mantenint el concert econòmic. 2. La fi de la Guerra dels Deu Anys a Cuba amb la Pau de Zanjón (1878), que prometia amnistia, abolir l'esclavitud i reformes polítiques.

Moltes reformes no es van aplicar i va provocar una nova guerra el 1895. 1881 els liberals, dirigits per Práxedes Mateo Sagasta, van arribar al poder i van introduir el sufragi universal masculí en les eleccions locals. Després de la mort del rei Alfons XII d'Espanya el 1885, Cánovas va presentar la seva dimissió i va suggerir a la reina regent Maria Cristina que encarregués la formació del govern al seu rival, liberal Sagasta. Aquest acord entre els dos líders dels partits dinàstics per garantir l'alternança en el poder es va conèixer com el Pacte del Pardo.

El govern liberal de Sagasta (1885-1890) va aprovar reformes importants: Llei d'Associacions (1887), abolició de l'esclavitud (1888), reformes fiscals i militars, judicis amb jurat, sufragi universal masculí (1890), Codi Civil i legalització dels sindicats. Tot i l'ampliació del dret a vot, el sistema va manternir el frau electoral. El torn va continuar fins la crisi de 1898. El 1897, Cánovas es assassinat per un anarquista, i provoca divisions internes dins dels partits dinàstics.

2 La subordinació de l'exèrcit al poder civil Cánovas del Castillo va establir el 1875 que la funció principal de l'exèrcit era defensar la seguretat i la independència del país, mantenint-lo allunyat de la política. Només podia intervenir en assumptes interns i en casos autoritzats pel govern. A canvi, els militars van rebre autonomia en afers interns i un pressupost elevat. Les mesures van aconseguir eliminar els pronunciaments militars durant la 1a etapa de la Restauració. 3. FRAU ELECTORAL (TUPINADES) I CACIQUISME El sistema del torn pacífic es va mantenir durant més de 20 anys gràcies a la corrupció electoral i al cacics.

Els governadors civils i els ajuntaments s'encarregaven d'assegurar els resultats previstos amb les tupinades. Tupinada: conjunt de pràctiques que permetien manipular els resultats de les eleccions perquè guanyés el partit que ja s'havia acordat prèviament. TRAMPES: 1. El Ministeri de Governació elaborava l'encasellat, una llista amb els diputats que havien de ser elegits a cada circumscripció. Alguns candidats eren enviats a províncies on no tenien cap relació (cuneros). 2. Falsificació del cens electoral, incorporant persones mortes o eliminant votants reals. 3. Votar més d'una vegada 4.

Manipulació actes electorals: alterar resultats comprant vots per diners o favors i coaccions o amenaces a l'electorat. 5. Condicionament del vot. - CACIQUISME: Propietaris de terres utilitzaven la seva influència social i econòmica per controlar el vot a les zones rurals d'Espanya. Allà, la dependència econòmica dels pagesos respecte dels grans propietaris feia fàcil pressionar el comportament electoral. Si no feien cas del cacic, perdien tot, i la seva família també. - Sermons a esglèsies: indueixen al vot dels feligresos. - Pressió als funcionaris de l'administració.

Tot i que el sistema funcionava amb diferents tipus de sufragi, les eleccions mai van ser transparents, ja que el resultat estava condicionat per l'acord previ entre els partits dinàstics i els cacics. D'aquesta manera, el partit que havia de governar acabava guanyant sempre, es demostrava que democràcia del sistema de la Restauració era només aparent. 2. OPOSICIÓ: Les forces polítiques marginades del sistema L'oposició al sistema estava formada per carlins, republicans, socialistes i nacionalistes, marginats del poder polític. Paral·lelament, van anar creixent moviments com nacionalismes perifèrics, moviment obrer i republicanisme urbà.

Carlisme: Després de la derrota carlina (1876), carlins es van exiliar a França i van intentar conspiracions, però sense èxit per manca de suport. Es presentaven com l'única força política defensora del catolicisme i de la unitat religiosa. - 1886, Vázquez de Mella va modernitzar la ideologia carlina (Acte de Loredan), accpetan el liberalisme, però mantenint els valors tradicionals. - 1888, es divideix el sector integrista (Ramón Nocedal) i es crea el Partido Tradiconalista (antiliberal i catòlic). - A partit dels anys 90, el carlisme es presenta a les eleccions. Té presència al País Basc, Navarra i Catalunya.

Republicanisme: Els republicans van patir una forta repressió i es van dividir en diversos corrents: - Castelar crea el Partit Possibilista i participa en el sistema de la Restauració, però amb poca representació. - Zorrilla lidera Partit Republicà Progressista, + radical, i intenta canviar règim amb aixecaments militars fracassats. - Salmerón va encapçalar els republicans unitaris amb el Partit Republicà Centralista. - Pi i Margall va continuar dirigint els republicans federals amb el Partit Republicà Federal. Amb el sufragi universal (1890), el republicanisme es va revitalitzar i es va unir a les eleccions de 1893 (Unió Republicana).

Però va perdre suport per l'ascens del moviment obrer i perquè burgesies perifèriques van passar a donar suport als nous partits regionalistes i nacionalistes. El moviment obrer: anarquistes i socialistes Durant la Restauració, les organitzacions obreres van ser prohibides i reprimides, però amb els governs liberals van poder actuar amb més llibertat i es van legalitzar gràcies a la Llei d'Associacions de 1887. Després de la dissolució de l'AIT (Associació Internacional de Treballadors), socialistes i anarquistes van seguir camins separats. Anarquistes: es van organitzar a la FTRE (Federació de Treballadors de la Regió Espanyola), amb molta força a Catalunya i Andalusia.

Defensaven millores laborals mitjançant l'acció sindical, però la repressió va fer que alguns optessin per l'acció directa atemptats contra l'Estat, la burgesia i l'Església. 1893 i 1897 es van produir diversos atemptats, com les bombes al Liceu de Barcelona, l'atac contra la processó del Corpus i els atemptats contra polítics com Cánovas del Castillo i Martínez Campos. Resposta als atemptats: el govern va aplicar una forta repressió. Cas més conegut: processos de Montjuïc (1897), en què molts anarquistes van ser jutjats i 5 van ser executats. 3 Així, una part de l'anarquisme va abandonar la violència i va apostar per la lluita sindical i l'organització dels treballadors.

D'aquesta línia van sorgir Solidaritat Obrera (1907) i la CNT (1910), seria el principal sindicat anarcosindicalista d'Espanya. Socialisme: Nuclis obrers de Madrid, dirigits per Pablo Iglesias, funden el PSOE (Partit Socialista Obrer Espanyol) l'any 1879. Era un partit d'ideologia marxista, que defensava la lluita dels treballadors per transformar la societat. Forta presència a Madrid, Biscaia i Astúries. L'objectiu principal: aconseguir revolució social i acabar les desigualtats. Defensaven: Impulsaven reformes immediates com: L'abolició de les classes socials. La propietat col·lectiva dels mitjans de producció. La presa del poder polític per part de la classe obrera.

La democratització del sistema polític. La millora dels salaris i les condicions laborals. El dret d'associació, reunió i manifestació. 1888, el PSOE va celebrar el seu primer congrés a Barcelona i creen el sindicat UGT (Unió General de Treballadors), que defensava la negociació entre obrers i patrons i l'ús de la vaga com a eina de pressió. 1890, el PSOE comença a participar en eleccions i organitzen el Primer de Maig (reivindiquen 8h de treball). 1891 va aconseguir els seus primers regidors, mostrant la seva voluntat d'entrar en la política per defensar els treballadors des de les institucions.

Els nacionalismes perifèrics Van aparèixer com una reacció davant el centralisme de l'Estat liberal i la imposició d'una cultura oficial castellanitzada que ignorava les llengües i identitats pròpies. Catalanisme: va néixer a partir de la Renaixença, moviment cultural del s.XIX per recuperar la llengua i la cultura catalanes. El seu principal impulsor polític va ser Valentí Almirall, fundador del Centre Català, que va redactar el Memorial de Greuges reclamant autonomia per a Catalunya. Es va crear la Unió Catalanista, liderada per Enric Prat de la Riba, que va aprovar les Bases de Manresa, on es defensava l'autogovern català.

Després del desastre del 98 es va fundar la Lliga Regionalista (1901), dirigida per Prat de la Riba i Francesc Cambó. Representava la burgesia catalana i defensava l'autonomia de Catalunya dins d'Espanya. Va ser el partit hegemònic a Catalunya entre 1901 i 1923. Nacionalisme basc: va sorgir arran de la pèrdua dels furs després de les guerres carlines i de la forta immigració provocada per la industrialització. El seu fundador va ser Sabino Arana, que va crear el Partit Nacionalista Basc el 1895. Ideologia: defensa de la identitat basca, la recuperació dels furs, el catolicisme i, inicialment, l'independentisme. Arana va popularitzar el nom d'Euskadi i els símbols del nacionalisme basc. 3.

LA CRISI D'ULTRAMAR (CUBA I FILIPINES) L'IMPERI COLONIAL ESPANYOL Després de 1824, Espanya només conservava Cuba, Puerto Rico i Filipines, últimes colònies importants del seu imperi. Cuba: colònia més important per l'economia espanyola (sucre, cafè i tabac) i per les inversions i emigració espanyola. L'economia cubana funcionava amb plantacions i esclavitud. Espanya aplicava una política de proteccionisme econòmic (aranzels), obligant Cuba a comprar productes espanyols cars i limitant el comerç amb altres països (com els EUA, que eren a prop). Això va generar un gran descontentament entre la població cubana.

Filipines tenia menys població espanyola i menys interès econòmic, però important punt comercial a Àsia i estava molt controlada per militars i l'Església. Aquestes colònies no tenien drets polítics ni representants a les Corts i no participaven en les decisions del govern. EL PROBLEMA CUBÀ Al Conveni de Zanjón (1878) es van prometre reformes a Cuba: autonomia, abolició de l'esclavitud i representació al Parlament espanyol. La majoria dels polítics espanyols no estaven d'acord en donar l'autonomia a Cuba. Tot i alguns intents de reforma de Sagasta, l'esclavitud no es va abolir fins al 1888 i el pla de reformes va ser rebutjat.

El conflicte va augmentar el 1891 amb l'Aranzel Cánovas, que encaria el comerç i perjudicava els interessos dels EUA, fet que va incrementar la tensió. L'ESCLAT DE LA GUERRA El 1895 va començar una nova revolta a Cuba amb el Grito de Baire, liderada per José Martí. El general Martínez Campos va intentar negociar sense èxit, i el general Valeriano Weyler va aplicar una dura repressió. Espanya va enviar molts soldats, però no va aconseguir derrotar els rebels. 4 El 1897, el govern de Práxedes Mateo Sagasta va concedir autonomia a Cuba, però ja era massa tard. El 1898, l'explosió del vaixell nord-americà Maine va servir d'excusa als EUA per declarar la guerra a Espanya.

La insurrecció filipina: conflicte pel descontentament amb l'administració espanyola i el poder de les ordres religioses. 1896 esclata una revolta independentista liderada per Aguinaldo. Amb ajuda dels EUA, Espanya perd les Filipines. LA GUERRA CONTRA ELS ESTATS UNITS I LA PÈRDUA DE LES ÚLTIMES COLÒNIES La guerra entre Espanya i els Estats Units va començar quan els EUA van intervenir a la insurrecció cubana, donant suport als independentistes. L'explosió del vaixell USS Maine a l'Havana va ser l'excusa per declarar la guerra. Estats Units derrota ràpidament la flota espanyola a Cuba i Filipines (Cavite). Espanya va demanar la pau.

Amb el Tractat de París (1898), Espanya va perdre les 3, i va vendre les últimes colònies del Pacífic a Alemanya. LES CONSEQÜÈNCIES DEL DESASTRE DEL 98 La derrota de 1898 va generar una frustració a Espanya, posant fi a l'imperi colonial i situant el país en un segon pla a Europa. La premsa va reforçar la imatge d'una Espanya endarrerida, amb un sistema polític corrupte i un exèrcit feble. Social, la derrota provoca un "trauma col·lectiu", sentiments d'inferioritat i desmoralització. Tot i les crítiques, el sistema de la Restauració va continuar, encara que debilitat.

Àmbit intel·lectual, regeneracionisme (Joaquín Costa) i Generació del 98 (Unamuno), van criticar la corrupció, l'endarreriment i el sistema de la Restauració, van proposar reformes polítiques, educatives i socials per modernitzar Espanya. Demogràficament, les guerres causen 230.000 morts, sobretot a causa de malalties. La població va reaccionar amb indiferència, però van anar augmentant les protestes i el malestar social entre famílies pobres que no podien pagar les quintes i veien com els seus fills eren enviats a la guerra.

Econòmicament, la pèrdua de les colònies va suposar la desaparició d'ingressos i mercats importants, tot i que la repatriació de capitals americans va afavorir el desenvolupament de la banca espanyola. Desprestigi de l'exèrcit, va quedar molt debilitat després de la derrota i tindria un paper important en la inestabilitat política del segle XX. CATALUNYA I LA GUERRA DE CUBA Econòmiques 1. Pèrdua del mercat colonial cubà i expotacions, molt important per a la indústria tèxtil catalana. 2. Endeutament de l'Estat a causa dels costos de la guerra. 3. Repatriació de capitals dels "indians": catalans que van emigrar a Cuba al segle XIX per fer fortuna.

Aquests capitals van tornar a Catalunya, fet que va afavorir l'economia. Socials 1. Rebuig popular a la guerra perquè les classes treballadores havien de fer el servei militar. 2. Augment del pacifisme, l'antimilitarisme i dels joves que s'amagaven per evitar ser reclutats i anar a la guerra. Posicionament de la societat catalana davant la guerra 1. Classes benestants i industrials: favorables a la guerra i a Cánovas, volien mantenir el mercat colonial cubà. 2. Classes populars: contràries a la guerra per les quintes i el cost humà del conflicte. 3. Republicans federals (Francesc Pi i Margall): defensaven el dret dels cubans a decidir el seu futur. 4.

Catalanistes: favorables a la guerra, però després van defensar una solució negociada i l'autonomia de Cuba. Conseqüències polítiques 1. Enfrontament entre la burgesia catalana i el govern espanyol pels nous impostos. 2. Tancament de Caixes (1899): comerciants i industrials es van negar a pagar els impostos 3. Ruptura de la confiança de la burgesia en els partits dinàstics de la Restauració. 4. Creixement del catalanisme polític, de les reivindicacions d'autonomia i aparició de nous partits catalanistes . 5. Augment del catalanisme polític Inspiració del moviment indepe català en el procés d'independència cubà (estelada per Vicenç Albert Ballester i Camps).

5 LA CRISI DE LA RESTAURACIÓ - REGENERACIONISME SEGONA ETAPA DE LA RESTAURACIÓ (1898-1931) CRONOLOGIA Espanya Catalunya 1. Desastre del 98 2. Regeneracionisme - 3 intents - Silvela (impostos) TANCAMENT DE CAIXES - Maura (revolució des de dalt) SETMANA TRÀGICA - Canalejas (ley del candado) EL MATEN (1912) 3. Partits polítics + Lerroux 4. Marroc 1906.tractat d'algeciras 1909 barranco del lobo (després S.Tràgica) 5. Moviment obrer (CNT) vaga la canadenca i pistolerisme 6. Crisi 17 1898 - tancament de caixes (Enric Prat de la Riba) 1901 - Lliga regionalista (1r partit): eleccions Madrid/municipals 1905 - Cu-cut!

1906 - Llei jurisdiccions (conseqüència cu-cut!) 1907 - Creació Solidaritat catalana (resposta a llei) 1909 - SETMANA TRÀGICA (fi S.Cat) 1914 - Mancomunitat ANTECEDENTS Durant els últims anys del s.XIX, el sistema de la Restauració va mostrar signes de debilitat que es van agreujar amb la pèrdua de les colònies el 1898. Tot i que la derrota no va provocar la caiguda de la monarquia ni grans canvis polítics, va evidenciar la necessitat de reformar el sistema. Tanmateix, aquest va continuar basant-se en la Constitució de 1876 i en el caciquisme. 1.

El desastre del 98 La pèrdua de Cuba, Puerto Rico i Filipines no va provocar una greu crisi econòmica perquè molts capitals van tornar a Espanya i van afavorir la recuperació de la indústria. Políticament, ningú no va assumir responsabilitats per la derrota i l'exèrcit va culpar els polítics civils del desastre. Malgrat això, el sistema de la Restauració va continuar funcionant sense canvis importants. 2. La Generació del 98 La derrota colonial va reforçar un sentiment de crisi nacional que es va reflectir en la Generació del 98. El moviment intel·lectual, format per autors com Unamuno, Baroja i Antonio Machado, mostrava una visió pessimista d'Espanya i enyorava la seva grandesa passada.

Tot i això, no va oferir solucions concretes als problemes socials i econòmics del país. 3. El regeneracionisme El regeneracionisme va ser el principal corrent crític amb el sistema polític. El seu líder va ser Joaquín Costa, autor de l'obra Oligarquía y Caciquismo. Denunciava el caciquisme, la corrupció, la incultura i l'endarreriment econòmic. Defensava la modernització d'Espanya mitjançant l'educació, l'europeïtzació, la descentralització i reformes agràries i hidràuliques. També proposava que les classes mitjanes lideressin el canvi sota la direcció d'un «cirurgià de ferro». 4. El fracàs del regeneracionisme Malgrat la seva influència, el regeneracionisme va tenir pocs resultats pràctics.

Els intel·lectuals no van aconseguir transformar les seves idees en un moviment polític fort, mentre que les reformes proposades van topar amb l'oposició de les classes dominants. Per això, el sistema va continuar sense canvis profunds, i va afavorir l'augment de l'oposició catalanista, republicana i obrera. 1. CRISI DELS PARTITS DINÀSTICS DURANT ALFONS XIII (1902–1931) Després de la mort de Cánovas (1897) i Sagasta (1903), els partits dinàstics van perdre els seus principals líders i es va iniciar una etapa d'inestabilitat política.

Amb l'arribada al tron* d'Alfons XIII (1902-1931), la situació es va agreujar, ja que el rei va intervenir activament en la política i va donar suport a l'intervencionisme militar. *Durant intent de Maura Conservadors i liberals van intentar regenerar el sistema sense modificar-ne les bases, però les reformes van ser insuficients. Paral·lelament, va créixer l'oposició formada per republicans, socialistes i nacionalistes, mentre augmentaven els conflictes obrers i la repressió estatal.

La incapacitat de la Restauració per democratitzar-se i donar resposta als problemes socials i polítics va provocar una crisi cada vegada més profunda, que va culminar amb el cop d'estat de Miguel Primo de Rivera l'any 1923. 2. GOVERNS REGENERACIONISTES CONSERVADORS 1r intent: Govern de Silvela Després del desastre del 98, el govern de Francisco Silvela va intentar impulsar reformes regeneracionistes. Tanmateix, l'Estat tenia un enorme deute públic a causa de la guerra colonial, i la principal mesura va ser una pujada d'impostos sobre la indústria i el comerç, que va afectar especialment Catalunya.

Aquesta decisió va provocar un fort malestar entre industrials, comerciants i classes mitjanes, que consideraven injust haver de suportar el cost de la crisi. 6 TANCAMENT DE CAIXES (1899): Vaga de comerciants de Barcelona que es van negar a pagar. Com a resposta, els comerciants i industrials catalans es van negar a pagar els nous impostos. Aquest moviment de protesta, va començar a Barcelona i es va estendre a altres ciutats catalanes. Un dels seus principals defensors va ser Enric Prat de la Riba. El govern va reaccionar amb duresa: va suspendre les garanties constitucionals, va declarar l'estat de guerra i va empresonar alguns contribuents que es negaven a pagar.

*El Regeneracionisme vol lluitar en contra d'aquesta pujada d'impostos, però les protestes comencen a ser dures o violentes i ja no s'identificaven. Finalment, els impostos es van acabar pagant, però les classes mitjanes urbanes van perdre la confiança en el govern regeneracionista. - Fracassa per la resistència de la gent, però TOTHOM ACABA PAGANT. Conseqüències: El fracàs i la repressió van afavorir el creixement del catalanisme polític. La patronal catalana va començar a reclamar un concert econòmic similar al de les províncies basques i Navarra, i el moviment catalanista es va consolidar com una força política cada vegada més important.

2n intent: Govern llarg d'Antoni Maura (1907–1909) Objectiu: «revolució des de dalt», un programa de reformisme autoritari desde el govern per regenerar el sistema de, reduir el caciquisme i evitar una revolució des de abaix, incorporant les classes mitjanes al sistema polític. Principals reformes: Llei electoral (1907): Va establir més controls, però no va acabar amb la corrupció. *(caciquisme continua i fins i tot s'accentua) Llei d'administració local: Va concedir més autonomia als ajuntaments per combatre el caciquisme i atreure el catalanisme conservador. Política social: Va crear l'Institut Nacional de Previsió, va instaurar el descans dominical i va aprovar lleis de protecció laboral.

Va adoptar mesures per impulsar la indústria i va aprovar la llei de colonització interior amb l'objectiu d'estimular l'agricultura. Conscient del creixement del catalanisme, va intentar arribar a acords amb la Lliga Regionalista per integrar les demandes catalanes dins del sistema polític. Fi del govern: destituït després de la Setmana Tràgica (1909) a Barcelona. Els fets de la Setmana Tràgica de 1909 i els desacords amb el rei Alfons XIII van provocar la seva dimissió. El lideratge conservador va passar a Eduardo Dato, fet que va dividir el partit entre mauristes i datistes. L'assassinat de Dato el 1921 per anarquistes, va aprofundir encara més la crisi del Partit Conservador. 3.

GOVERNS REGENERACIONISTES LIBERALS 3r intent: Canalejas (1910–1912) *Últim intent seriós de regeneració. José Canalejas va protagonitzar el darrer gran intent regeneracionista des d'una perspectiva liberal. Intenta modernitzar el país i respondre als problemes socials i polítics, però troba una forta oposició dels sectors conservadors. Programa reformista centrat en: Limitar el poder de l'Església: Amb la "Llei del Candado" (1910), restringia la creació de nous ordes religiosos. Va abolir l'impostos (consum, educació i salut) i va augmentar els impostos a les classes més riques.

Lleis socials: Va reprimir les vagues, però també va impulsar lleis per regular la jornada laboral, la prohibició treball nocturn, regulació del treball femení. Servei militar obligatori: va establir la mili obligatòria, amb la possibilitat de no anar si pagaves molts diners. Descentralització: impulsa Llei de Mancomunitats (1913-14), va permetre la creació de la Mancomunitat de Catalunya. Política exterior: va signar acords amb França per repartir les zones d'influència al Marroc i va intentar pacificar el Rif mitjançant pactes amb el soldà marroquí. 1912: Canalejas és assassinat per un anarquista s'acaba l'impuls reformista liberal i augmenta la crisi política de la Restauració. 4.

GUERRA DEL MARROC (1906–1925): Política colonial del Marroc 1. Origen del conflicte Després del Desastre del 98, Espanya te interessos econòmics (explotar recursos) i polítics (recuperar el prestigi militar perdut el 1898). dirigeix les seves aspiracions colonials cap al Marroc. 1. Origen del conflicte Tractat d'Algesires (1906): les potències europees van acordar el repartiment del Marroc: França va obtenir la zona sud i Espanya va obtenir la zona nord (el Rif). 7 Aquesta zona era pobra en recursos, muntanyosa i difícil de controlar, però tenia interès econòmic per les mines i per recuperar prestigi internacional.

La resistència de les tribus locals va fer del Rif un territori molt conflictiu. *Gent d'allà veu la prospecció de les mines per soldats espanyols + el mal tracte que rebien = BARRANCO DEL LOBO (1909) 2. Fets: Una columna espanyola va caure en una emboscada preparada pels combatents rifenys, amagats a les altures del barranc, patint una derrota molt severa amb un alt nombre de baixes (es calculen entre 150 i 200 morts i uns 500 ferits). 3. Conseqüències La notícia de la derrota i les moltes baixes va causar una enorme commoció a la península.

El govern va decidir enviar més tropes per reforçar la posició, i va cridar a files reservistes (homes ja casats i amb fills que havien acabat el seu servei militar). Aquest fet va ser extremadament impopular. Setmana Tràgica: El reclutament d'aquests reservistes va ser la guspira que va encendre la revolta popular a Barcelona i altres ciutats, coneguda com la Setmana Tràgica (1909), una insurrecció amb protestes antimilitaristes, anticlericals i obreres que va ser durament reprimida. 5. Setmana Tràgica (1909) Al començament del s. XX, la societat espanyola vivia una situació molt precària, amb un dels nivells de vida més baixos d'Europa i una elevada taxa d'analfabetisme.

Després de la repressió de l'anarquisme el 1900, el moviment obrer estava desorganitzat i predominaven les societats d'ofici, sindicats moderats i apolítics centrats en millores salarials i laborals. La conflictivitat social continuava, especialment en zones industrials i rurals com les conques del Llobregat, Ter i Fluvià, on els empresaris van aplicar el lock-out (tancament de fàbriques), deixant milers de treballadors sense feina i provocant detencions. En aquest context, també van aparèixer noves formes d'organització obrera com el CADCI, vinculat al republicanisme i al catalanisme.

LA SETMANA TRÀGICA: mobilització contra l'enviament de reservistes al marroc, al port de barcelona el 18 de juliol de 1909. Després de la Conferència d'Algesires (1906), Espanya va obtenir el control del Rif, una zona muntanyosa del Marroc amb forta resistència de la població bereber. El 1909, després de la derrota espanyola al Barranco del Lobo, el govern va decidir enviar reforços militars formats principalment per reservistes (molts amb família), que s'havien d'embarcar des de Barcelona. Aquesta decisió va provocar un fort rebuig social, i anarquistes, socialistes i republicans lerrouxistes van impulsar un moviment d'oposició a la guerra del Marroc.

El 26 de juliol de 1909 es va iniciar una vaga general a Barcelona. La resposta del govern va ser la repressió, amb càrregues que van provocar ferits entre la població. Això va desencadenar un motí popular, amb: Una revolta popular espontània: s'aixequen barricades, enfrontaments amb la policia i es cremen més de 80 edificis religiosos, mostrant un rebuig a l'exèrcit i a l'Església. Repressió: Després de set dies de disturbis, l'exèrcit va reprimir la revolta amb duresa, causant moltes víctimes. - Centenars de detinguts, tancament centres obrers, exili i empresonament de líders.

- 216 consells de guerra i 5 execucions, entre elles la de Francesc Ferrer i Guàrdia (fundador de l'Escola Moderna), acusat injustament de ser l'inspirador. El conflicte tenia caràcter antimilitar i anticlerical i va durar aprox una setmana, fins que l'exèrcit va recuperar el control. Conseqüències: Trencament amb Solidaritat catalana i el rei destitueix Antoni Maura, que perd gran part del seu prestigi i suport: Campanya "Maura no!" 6. ENFORTIMENT DE L'OPOSICIÓ 1. REPUBLICANISME I LERROUXISME - Principal oposició antimonàrquica. Defensava reformes polítiques i socials, l'Estat laic, una major participació política i la millora de l'educació pública. Base social: classes mitjanes urbanes.

Els republicans van intentar unir-se a través de la Unió Republicana (1903), dirigida per Nicolás Salmerón. Una part del republicanisme es va apropar al catalanisme i va participar en la coalició Solidaritat Catalana. Lerrouxisme: alguns dirigents rebutjaven aquesta col·laboració amb el catalanisme, com Vicente Blasco Ibáñez i Alejandro Lerroux. Aquest últim va fundar el Partit Radical, amb gran influència entre les classes populars urbanes de Barcelona i defensava un discurs anticlerical, anticatalanista i populista. *Socialistes: PSOE Va sortir de l'aïllament i el 1910 va obtenir el seu primer diputat gràcies a una coalició amb els republicans.

El rebuig a integrar-se a Internacional Comunista provoca una escissió el 1921, donant origen al Partit Comunista d'Espanya (PCE). 8 2. CARLISME I TRADICIONALISME Després de la mort de Carles de Borbó el 1909, el lideratge carlí va passar a Jaume de Borbó. El moviment es va dividir internament i Juan Vázquez de Mella va fundar el Partit Catòlic Tradicionalista. El 1907 es va crear el Requetè, una organització paramilitar carlina que actuava contra republicans i obrers. Finalment, el 1931, carlins i tradicionalistes es van reunificar en la Comunió Tradicionalista. 3.

ELS REGIONALISMES: A inicis del s.XX, els moviments regionalistes i nacionalistes van guanyar importància política dins del sistema de la Restauració, tot i que només el catalanisme va aconseguir un pes real. a. Catalanisme: El principal moviment va ser el catalanisme polític, representat per la Lliga Regionalista, fundada el 1901 i dominant la política catalana fins al 1923. - Representava sobretot la burgesia industrial catalana, defensava un catalanisme conservador i regeneracionista, no independentista i va oscil·lar entre la col·laboració amb el sistema i la crítica al règim. Fets destacats: Èxit electoral el 1907 dins de Solidaritat Catalana.

Defensa de mesures proteccionistes favorables a la indústria catalana. Obtenció de la Mancomunitat de Catalunya (1914), primer organisme d'autogovern. b. Nacionalisme basc: va ser impulsat pel Partit Nacionalista Basc (PNB), fundat per Sabino Arana. Ideologia inicial: tradicionalista, catòlica i independentista. Va tenir dificultats per ampliar suport social al principi. Després de la mort d'Arana, el partit es va moderar cap a posicions més conservadores i liberals. Evolució: Creixement electoral, intent d'organització autonomista (1917) i tensió interna que va provocar una escissió (1921). 4.

LES FORCES OBRERES a) Socialisme: PSOE i UGT - El socialisme tenia especial força a Madrid i al nord d'Espanya. El PSOE tenia com a objectiu aconseguir el poder polític per transformar la societat i eliminar les desigualtats entre classes. Defensava la participació política i parlamentària per obtenir reformes socials. Líder: Pablo Iglesias Posse, va arribar a ser diputat. Després de la Revolució Russa, el sector més revolucionari es va separar i va fundar el Partit Comunista d'Espanya (PCE) l'any 1921.

El sindicat Unió General de Treballadors (UGT) buscava millores socials per vies legals i negociades, i va tenir una gran influència entre els treballadors dels principals nuclis industrials, especialment a Astúries, Madrid i el País Basc. El seu dirigent més destacat fou Francisco Largo Caballero. b) L'anarcosindicalisme: va tenir una gran importància dins del moviment obrer a partir de la vaga general de Barcelona de 1902. Posteriorment, el 1907 es crea Solidaritat Obrera, i el 1910 va impulsar la fundació de la Confederació Nacional del Treball (CNT). La CNT va néixer amb l'objectiu d'estendre el moviment obrer anarquista per tot Espanya i donar-li estabilitat.

Es definia com un sindicat revolucionari i la seva ideologia es basava en quatre principis bàsics: Independència total del proletariat respecte de la burgesia i de l'Estat. Apoliticisme del moviment obrer, és a dir, rebuig de la participació en la política i abstenció electoral. Unitat sindical treballadors amb objectiu d'enderrocar el capitalisme amb l'expropiació de mitjans de producció. Transformació revolucionària a través de vaga general, conduir a desaparició de l'Estat i sistema capitalista. Principals líders: Salvador Seguí, Ángel Pestaña i Joan Peiró. Influència important a Catalunya, Andalusia i el País Valencià.

Conflictivitat social i moviment obrer: Inicis s.XX es va produir una onada de vagues (1902) per reclamar millors salaris, la jornada laboral de 8 hores i reconeixement dels sindicats. 1903 es crea l'Institut de Reformes Socials per impulsar legislació laboral, amb resultats limitats. Va promoure l'educació mitjançant els ateneus obrers i escoles, Escola Moderna de Francesc Ferrer i Guàrdia. 7. LA CRISI DEL 1917 Va ser una crisi militar, política i social que va posar en evidència la descomposició del sistema de la Restauració. Va ser conseqüència del desprestigi dels partits dinàstics, de l'impacte de la 1a GM i de l'augment de les tensions socials.

Sistema de torn: 1913: Eduardo Dato com a cap de govern divisió dels conservadors i liberals. *Governs dèbils (1913-1917), tancament periòdic de les Corts i decrets per governar desprestigi del sistema. 1. Antecedents o causes Impacte de la Primera Guerra Mundial (1914-1918) Espanya es va mantenir neutral durant la Primera Guerra Mundial, però la societat es va dividir entre germanòfils (sectors conservadors) i aliadòfils (sectors liberals, + a CAT). Va afavorir un fort creixement econòmic gràcies a l'augment de les exportacions agrícoles i industrials als països en guerra.

9 Els beneficis van enriquir empresaris i comerciants, però la pujada dels preus no va anar acompanyada d'un augment equivalent dels salaris, provocant una pèrdua de poder adquisitiu de les classes populars i un augment de la conflictivitat social. *Fàbriques: de cotxes tanques, de sabates botes, de culleres bales, de roba roba militar. La Revolució Russa (1917) va tenir un gran impacte: pels obrers representava una esperança de canvi social, mentre que la burgesia la veia amb preocupació. Va influir l'aparició de nous estats europeus després de la guerra, va reforçar els moviments nacionalistes. 2.

Fets: la crisi militar, política i social Crisi política: Assemblea de Parlamentaris Davant el desprestigi dels partits dinàstics i la suspensió de les Corts per part del govern d'Eduardo Dato, l'oposició dels catalanistes liderats per la Lliga Regionalista (Cambó) van convocar l'Assemblea de Parlamentaris a Barcelona (juliol de 1917). Reclamaven la reobertura de les Corts, una reforma constitucional, la descentralització de l'Estat i el reconeixement de la seva realitat plurinacional. El govern va prohibir l'assemblea i va censurar la premsa.

Crisi social: vaga general revolucionària La pujada dels preus i les males condicions de vida van portar la CNT i la UGT a convocar una vaga general a l'agost de 1917. Els vaguistes exigien un govern provisional, eleccions democràtiques i unes Corts Constituents. La vaga va tenir especial incidència a Catalunya, Madrid i el País Basc, però va fracassar per la manca de suport d'altres sectors socials i per la dura repressió per part del Govern d'Eduardo Dato llei marcial, exèrcit al carrer, que va provocar morts, ferits i milers de detinguts.

Crisi militar: Juntes de Defensa L'exèrcit mostrava un fort malestar pels baixos salaris i pel sistema d'ascensos per mèrits de guerra, que afavoria els militars destinats al Marroc. Per defensar els seus interessos, els oficials van crear les Juntes de Defensa, on reclamaven ascensos per antiguitat, millores salarials i més autonomia respecte al poder civil. El 1917 van publicar un manifest criticant el govern i exigint una renovació política. CONSEQÜÈNCIES DE LA CRISI (1917-1923) La crisi de 1917 va demostrar la debilitat del sistema de la Restauració.

Per intentar salvar-lo es van formar governs de concentració amb conservadors, liberals i membres de la Lliga Regionalista, però les divisions internes van impedir les reformes. Entre 1918 i 1923 es va produir la descomposició definitiva del règim: 1. Campanya per l'autonomia de Catalunya (1919): la Lliga i la Mancomunitat van presentar un projecte d'Estatut d'Autonomia, rebutjat pel govern i pel rei. Aquest fracàs va afavorir l'aparició de nous partits catalanistes d'esquerres, com el Partit Republicà Català, Acció Catalana, Estat Català i la Unió Socialista de Catalunya. 2.

Vaga de la Canadenca (1919): dirigida per la CNT, va paralitzar gran part de la indústria catalana i va aconseguir la jornada laboral de 8 hores, una fita històrica del moviment obrer. 3. Pistolerisme (1919-1923): etapa de gran violència social a Barcelona entre la patronal i els sindicats. Es van crear els Sindicats Lliures, es van contractar pistolers contra dirigents obrers i les autoritats van aplicar la Llei de Fugues. Van ser assassinats líders com Salvador Seguí i Francesc Layret, i també el president del govern Eduardo Dato (1921). 4. Desastre d'Annual (1921): greu derrota militar espanyola al Marroc davant les forces d'Abd el-Krim, amb més de 8.000 morts.

Va augmentar el desprestigi de l'exèrcit, del govern i de la monarquia. 8. LA VAGA DE LA CANADENCA (1919) Va ser una de les mobilitzacions obreres i més importants de la història d'Espanya i una gran victòria del moviment obrer. Va començar el febrer de 1919 a Barcelona a l'empresa La Canadenca, dedicada a la producció i distribució d'electricitat. El conflicte es va originar per canvis en les condicions laborals i l'acomiadament de diversos treballadors, va provocar la intervenció de la CNT. La CNT, liderada per Salvador Seguí i Ángel Pestaña, va convocar una vaga que es va estendre ràpidament i va arribar a paralitzar prop del 70% de la indústria catalana.

La interrupció del subministrament elèctric va afectar gran part de Catalunya i va obligar el govern a intervenir, arribant fins i tot a mobilitzar l'exèrcit per intentar restablir el servei. Després de setmanes de conflicte, els treballadors van aconseguir importants victòries: la readmissió dels acomiadats, millores salarials, l'alliberament de molts vaguistes detinguts i, sobretot, l'aprovació de la jornada laboral de 8 hores el març de 1919. Aquesta mesura va convertir Espanya en un dels primers països europeus a reconèixer legalment aquest dret laboral. L'èxit de la vaga va reforçar el prestigi de la CNT i va augmentar el nombre d'afiliats, a Catalunya.

També va inaugurar una etapa de gran conflictivitat social: pistolerisme, caracteritzada pels enfrontaments entre la patronal i els sindicats obrers. Els empresaris van respondre amb lock-outs i la contractació de pistolers per perseguir dirigents sindicals, mentre que la tensió social i política es va anar agreujant fins al cop d'estat de Miguel Primo de Rivera l'any 1923. 10 9. PISTOLERISME (1916-1923) Després de l'èxit de la vaga de la Canadenca, la conflictivitat social va augmentar considerablement. Entre 1919 i 1923 es va desenvolupar el pistolerisme, una etapa de gran violència social, especialment a Barcelona.

La patronal catalana, agrupada a la Federació Patronal, va adoptar una actitud de màxima duresa davant les reivindicacions obreres. Va utilitzar el locaut (tancament d'empreses) i va finançar grups armats per perseguir i assassinar dirigents sindicals. Aquest fenomen es coneix com a pistolerisme blanc. També es van crear els Sindicats Lliures, amb el suport dels empresaris i de les autoritats, per enfrontar-se a la CNT i dividir el moviment obrer. Davant aquesta situació, els sectors més radicals de la CNT van organitzar grups armats d'autodefensa, protagonitzant el denominat pistolerisme roig.

Entre aquests grups destaquen Los Solidarios, amb membres com Buenaventura Durruti, Juan García Oliver i Francisco Ascaso, que van respondre amb atemptats contra patrons, autoritats i forces de l'ordre. La repressió va ser especialment dura sota el governador civil de Barcelona Severiano Martínez Anido, que va aplicar la Llei de Fugues, una pràctica que permetia a la policia disparar contra detinguts que suposadament intentaven escapar. Aquesta mesura es va utilitzar sovint contra militants de la CNT i es va convertir en un símbol de la repressió durant els darrers anys de la Restauració. El balanç del pistolerisme va ser molt greu: es van produir més de 800 atemptats i 226 morts.

Entre les víctimes més destacades hi hagué Eduardo Dato (1921), Francesc Layret (1920) i Salvador Seguí (1923). Aquest clima de violència i inestabilitat va contribuir al desprestigi del sistema de la Restauració i va afavorir el cop d'Estat de Miguel Primo de Rivera l'any 1923. LA FI DEL SISTEMA DE LA RESTAURACIÓ La incapacitat dels governs per resoldre la crisi política, social i militar, juntament amb el pistolerisme, el problema marroquí i la divisió dels partits dinàstics, va portar a la fallida del sistema de la Restauració. Finalment, el setembre de 1923, el general Miguel Primo de Rivera va protagonitzar un cop d'estat amb el suport del rei Alfons XIII.

Es va instaurar una dictadura militar que va suspendre la Constitució i va posar fi al règim parlamentari de la Restauració. 10. CATALUNYA LA LLIGA REGIONALISTA I SOLIDARITAT CATALANA Després del desastre del 98, la burgesia catalana va impulsar noves organitzacions catalanistes. D'una banda es va crear la Unió Regionalista i, de l'altra, un grup de joves liderat per Enric Prat de la Riba i Francesc Cambó va fundar el Centre Nacional Català. Ambdues forces es van presentar conjuntament a les eleccions de 1901 amb la candidatura dels «quatre presidents», que va obtenir una gran victòria a Barcelona i va evidenciar el desgast dels partits dinàstics de la Restauració.

«l'industrial Albert Rusiñol, el doctor Bartomeu Robert, l'arquitecte Lluís Domènech i Montaner i el comerciant Sebastià Torres» D'aquesta unió va néixer la Lliga Regionalista, que es va convertir en el principal partit del catalanisme. Dirigida per Prat de la Riba i Cambó, defensava la regeneració i modernització d'Espanya, alhora que reclamava l'autonomia per a Catalunya. Comptava principalment amb el suport de la burgesia i de les classes mitjanes catalanes. Tot i obtenir bons resultats electorals, va haver de competir amb el republicanisme lerrouxista i afrontar diverses tensions internes.

La crisi va esclatar el 1904 quan Francesc Cambó i altres dirigents van rebre el rei Alfons XIII en una visita a Barcelona, fet que va provocar que el sector crític abandonés la Lliga i fundà el Centre Nacionalista Republicà (1907). La gran crisi política arriba el 1905, quan la revista satírica Cu-cut! va publicar un acudit que ridiculitzava l'exèrcit. Com a resposta, militars van assaltar les redaccions del Cu-cut! i de La Veu de Catalunya. Davant la manca de sancions als responsables, el govern va aprovar la Llei de Jurisdiccions (1906), permetia als tribunals militars jutjar les ofenses contra la pàtria, la bandera o l'exèrcit. La reacció a Catalunya va ser immediata i unitària.

El 1906 es va crear Solidaritat Catalana, una coalició formada per la Lliga, republicans (excepte els lerrouxistes) i carlins. El seu programa, conegut com a Programa del Tívoli, reclamava la derogació de la Llei de Jurisdiccions i l'obtenció d'òrgans d'autogovern per a Catalunya. La coalició va obtenir un gran triomf a les eleccions generals de 1907, aconseguint 41 dels 44 diputats catalans. Tanmateix, les diferències ideològiques entre els seus membres van provocar la seva dissolució.

Els desacords sobre la reforma de l'administració local de Maura, conflictes sobre l'educació i el paper de l'Església, discrepàncies en els pressupostos de l'Ajuntament de Barcelona (1908), i finalment la Setmana Tràgica de 1909 van acabar trencant la coalició. La Lliga va donar suport a la repressió, mentre que els republicans la van condemnar. 11 El catalanisme d'esquerres Paral·lelament a la Lliga, es va desenvolupar un catalanisme republicà i progressista. L'any 1906, els sectors escindits de la Lliga, liderats per Lluís Domènech i Montaner, van fundar el Centre Nacionalista Republicà (nacionalista, democràtic i republicà).

Aquest corrent va impulsar el diari El Poble Català i va promoure el CADCI, vinculat a les classes mitjanes i als treballadors. Després de la crisi de Solidaritat Catalana es va crear la Unió Federal Nacionalista Republicana. El Pacte de Sant Gervasi amb el partit de Alejandro Lerroux va fracassar electoralment el 1914 i la UFNR va acabar desapareixent el 1916. 11. MANCOMUNITAT DE CATALUNYA: 1A INSTITUCIÓ D'AUTOGOVERN CATALÀ La Mancomunitat de Catalunya va ser el primer organisme d'autogovern català des del 1714 i la principal concessió política obtinguda pel catalanisme fins a la restauració de la Generalitat el 1931.

Va néixer de la unió de les 4 diputacions provincials catalanes, amb l'objectiu de millorar infraestructures, modernitzar l'educació i promoure la cultura catalana. El 1907, Enric Prat de la Riba va ser elegit president de la Diputació de Barcelona i va impulsar la llengua i la cultura catalanes mitjançant la creació de l'Institut d'Estudis Catalans i de la Biblioteca de Catalunya. L'any 1911 les diputacions van presentar el projecte de Mancomunitat. El govern de José Canalejas va aprovar la Llei de Mancomunitats el 1912, però el seu assassinat va retardar el procés.

Finalment, el govern d'Eduardo Dato va aprovar el decret definitiu el 1913 i la Mancomunitat es va constituir oficialment el 6 d'abril de 1914. *Era només una federació de les 4 diputacions, sense competències legislatives pròpies, i podia ser suspesa pel govern en qualsevol moment. La institució va estar presidida per Enric Prat de la Riba (1914-1917), Josep Puig i Cadafalch (1917-1923) i Alfons Sala i Argemí (1923-1925), nomenat durant la dictadura de Primo de Rivera. L'OBRA DE LA MANCOMUNITAT Malgrat disposar només dels recursos econòmics de les diputacions i tenir competències limitades, la Mancomunitat va impulsar una important tasca de modernització de Catalunya.

Infraestructures i economia Va millorar les comunicacions amb la construcció i ampliació de carreteres i camins, i va estendre les xarxes telefòniques i elèctriques. També va impulsar l'agricultura i la ramaderia mitjançant camps d'experimentació, granges model i centres de formació especialitzada com l'Escola Superior d'Agricultura. En l'àmbit científic va crear l'Observatori Fabra, el Servei Geogràfic de Catalunya i l'Acadèmia de Ciències Mèdiques. Ensenyament i cultura Va crear escoles rurals i Escoles Normals per formar mestres, i va potenciar la formació professional amb centres com l'Escola Industrial i l'Escola del Treball. Es volia reduir l'analfabetisme i modernitzar l'ensenyament.

També va promoure l'ensenyament artístic i va fundar la primera escola específica per a dones. En l'àmbit cultural, va destacar la tasca de l'Institut d'Estudis Catalans (IEC) (1907), que es va convertir en la principal institució científica i cultural del país. A través de la seva Secció Filològica, dirigida per Pompeu Fabra, es va impulsar la normalització i unificació ortogràfica del català. També es van crear biblioteques populars i es va fomentar la protecció i divulgació del patrimoni cultural català. CAMPANYA PER L'AUTONOMIA (1919) A partir de 1919, la Mancomunitat va impulsar una campanya per aconseguir un autogovern més ampli per a Catalunya.

Francesc Cambó va defensar a les Corts la necessitat de donar una solució política a les aspiracions catalanes davant el centralisme de Madrid. Va promoure la redacció de les Bases per a l'Autonomia de Catalunya i un Projecte d'Estatut d'Autonomia. Tanmateix, el govern espanyol es va oposar a aquestes iniciatives i els diputats catalans van abandonar les Corts en senyal de protesta. El fracàs d'aquesta campanya va provocar una progressiva radicalització del catalanisme.

Van aparèixer nous partits: Partit Republicà Català (1917), fundat per Francesc Layret i Lluís Companys Acció Catalana (1922), formada per antics membres de la Lliga Estat Català (1922), creat per Francesc Macià amb plantejaments independentistes. Antics militants socialistes com Manuel Serra i Moret i Rafael Campalans van fundar la Unió Socialista de Catalunya. El fracàs de l'autonomia va debilitar la Lliga Regionalista i va afavorir l'aparició de noves opcions catalanistes, republicanes, socialistes i independentistes, que marcarien la política catalana durant els anys següents.

12 LA GUERRA DEL MARROC 1906 Conferència d'Algesires 1909 Barranc del Llop i Setmana Tràgica 1912 Protectorat 1921 Desastre d'Annual 1923 Cop de Primo de Rivera 1925 Desembarcament d'Alhucemas 1926 Rendició d'Abd el-Krim 1927 Fi de la guerra. El desastre d'Annual (1921) La qüestió del Marroc va ser un dels principals factors de desestabilització de la Restauració. Després de la 1a GM, França va accelerar l'ocupació del territori marroquí i va pressionar Espanya perquè controlés la seva zona d'influència. Això va comportar un gran augment de la despesa militar i va fer créixer el descontentament popular, ja que la guerra del Marroc era molt impopular.

L'any 1921, amb el suport d'Alfons XIII, una part de l'exèrcit va intentar culminar ràpidament la conquesta del Rif. Aquesta ofensiva, dirigida pel general Silvestre, es va dur a terme de manera precipitada i amb moltes posicions mal defensades. Al juliol de 1921, les tropes marroquines dirigides per Abd el-Krim van atacar les forces espanyoles a Annual. La derrota va ser un desastre: van morir més de 9.000 soldats espanyols (prop de 13.000 segons algunes fonts), les tropes supervivents es van retirar desordenadament cap a Melilla i es van perdre gran part dels territoris ocupats. Conseqüències Va provocar una greu crisi política, militar i social.

Es va obrir una investigació sobre les responsabilitats del desastre (Expedient Picasso). L'exèrcit es va dividir entre intervencionistes i abandonistes. Es van intensificar les crítiques al govern i a la monarquia d'Alfons XIII. Va augmentar la idea, entre sectors militars, que només una intervenció de l'exèrcit podia solucionar la crisi del país. Aquest clima va facilitar el cop d'Estat de Miguel Primo de Rivera el 1923, que va posar fi al sistema de la Restauració. El desembarcament d'Alhucemas (1925) Després del desastre d'Annual, la guerra del Marroc va continuar. Per posar fi a la resistència rifenya, Espanya i França van organitzar una gran operació militar conjunta.

El setembre de 1925 es va dur a terme el Desembarcament d'Alhucemas, ofensiva liderada per la dictadura de Primo de Rivera. Les tropes espanyoles van desembarcar a la badia d'Alhucemas, al cor del territori controlat pels rebels rifenys. L'operació va ser un èxit militar i va permetre derrotar progressivament les forces d'Abd el-Krim. L'any 1926, Abd el-Krim es va rendir als francesos i la guerra del Marroc va quedar pràcticament finalitzada. Conseqüències Va posar fi a la Guerra del Rif. Va reforçar el prestigi de l'exèrcit espanyol. Va augmentar la popularitat de la dictadura de Primo de Rivera. Va reduir temporalment la conflictivitat política relacionada amb el Marroc.

Es considera una de les primeres grans operacions amfíbies modernes de la història militar. 13