El Catalanisme Polític (1833-1923)

I 42 flashcards i 28 preguntes més al document.

Text del document

Índex INTRODUCCIÓ............................................................................................................................................... 3 ELS REGIONALISMES PENINSULARS I EL CATALANISME......................................................................3 EL CATALANISME..........................................................................................................................................3 LA RENAIXENÇA...........................................................................................................................................

3 EL CATALANISME POLÍTIC.......................................................................................................................... 4 CATALANISME PROGRESSISTA.............................................................................................................4 CATALANISME CONSERVADOR.............................................................................................................

5 EL CATALANISME COM A REGENERACIONISME.................................................................................6 ELS PARTITS CATALANISTES (1900-1923).................................................................................................7 2 INTRODUCCIÓ L'aparició del catalanisme com a força política va anar estretament lligada al desigual desenvolupament econòmic i social de l'Espanya del segle XIX. El procés industrialitzador de Catalunya va reforçar el particularisme català dins d'un Estat que continuava sent eminentment agrícola.

A més, la construcció de l'Estat liberal va refermar el procés de centralització política i administrativa començat amb l'arribada dels Borbó al segle XVIII. A Catalunya, això va provocar l'aparició d'actituds de refús al centralisme i a l'uniformisme cultural, que es van manifestar tant en les protestes populars contra la nova legislació centralitzadora, com en les demandes de la nova burgesia industrial i professional. El camí per consolidar un fort moviment catalanista va començar amb el moviment cultural conegut com la Renaixença i va culminar amb la creació de partits polítics.

ELS REGIONALISMES PENINSULARS I EL CATALANISME A Catalunya, Galícia, València, Mallorca i el País Basc, al llarg de la segona meitat del segle XIX, es van desenvolupar diferents moviments regionalistes, que a partir de la dècada dels noranta van evolucionar cap a formulacions nacionalistes sobretot a Catalunya i Biscaia. La defensa de les tradicions i de la llengua va ser una característica del regionalisme,políticament conservador i administrativament descentralitzador. A Catalunya, el regionalisme es va desenvolupar molt vinculat al catalanisme.

EL CATALANISME El catalanisme és un moviment de reivindicació nacional catalana que es comença a definir a políticament a partir de la segona meitat del segle XIX. Inicialment tenia com a objectiu la defensa dels valors històrics i culturals de Catalunya dins d'un marc de redefinició de les relacions polítiques i administratives de l'Estat espanyol. Els antecedents d'aquest moviment es troben en la Renaixença cultural i literària, en la defensa dels interessos econòmics del model de desenvolupament català i en les diferents manifestacions d'articulació descentralitzada de l'estat. LA RENAIXENÇA La Renaixença va ser un moviment cultural iniciat a Catalunya al segon terç del segle XIX.

Els seus objectius principals eren reconeixement de la identitat de la cultura catalana i la recuperació del català com a llengua literària. La publicació, el 1833, de l'oda de la Pàtria, d'Aribau, es va convertir en el referent simbòlic de l'arrencada del moviment, però van ser els Jocs Florals de 1859, els primers en llengua catalana, els que van donar el gran impuls per a la recuperació literària de la llengua. Hi va haver dos corrents paral·lels: Renaixença culta: Promou el català com a llengua literària. Comença amb Bonaventura Carles Aribau i Joaquím Rubió i Ors. Promou la celebració dels Jocs Florals, que esdevenen una festa cívica. S'adreçava a unes minories intel·lectuals.

La Renaixença popular: Reivindica l'ús del català popular (el que es parla) en 3 comptes d'un català de caràcter més arcaïtzant i culte. Promou corals, premsa i teatre popular. Destaquem Serafí Pitarra, Anselm Clavé. EL CATALANISME POLÍTIC Al darrer terç del segle XIX el moviment catalanista va anar més enllà de les reivindicacions lingüístic i literàries i va adoptar un caire polític que reivindicava el reconeixement del particularistes català i demanava el dret a l'autogovern. Cal destacar el paper de Valentí Almirall, el polític Enric Prat de la Riba o el bisbe Josep Torras i Bages.

Almirall encapçalava els plantejaments progressistes, amb un projecte laic, republicà i federal per vertebrar Catalunya dins una Espanya renovada. Prat de la Riba es va convertir en el gran teòric del catalanisme conservador i Torras i Bages va sintetizar els plantejaments del catalanisme regionalista catòlic. L'acció política del catalanisme durant la Restauració es va concretar en la creació de plataformes cíviques i d'associacions, en l'organització de campanyes en defensa dels interessos de Catalunya i en l'elaboració de manifestos per donar a conèixer la realitat catalana i demanar el reconeixement de la seva singularitat dins l'Estat espanyol.

CATALANISME PROGRESSISTA Procedent de la tradició del federalisme republicà, i després de promoure el Primer congrés Catalanista (1880) Valentí Almirall va fundar el Centre Català. Va ser el primer partit d'àmbit català. Valentí Almirall va ser el primer en impulsar una política catalana al marge dels partits estatals. Defensor d'un catalanisme progressista, va crear el Centre Català, partit polític català d'ideologia federalista que volia desenvolupar un programa reivindicatiu catalanista (llengua i dret civil catalans, divisió territorial en comarques, etc.).

Va organitzar el Primer i Segon Congrés Catalanista (1880 i 1883) que pretenia aplegar diverses tendències (republicans federals, La Jove Catalunya...). Va presentar el Memorial de Greuges al rei Alfons XII, l'any 1885. Les seves idees i propostes van quedar plasmades a l'assaig Lo Catalanisme (1886), on defensava un catalanisme progressista com a motor de desenvolupament de Catalunya i regeneració d'Espanya.

Memorial de Greuges (1885) El Memorial en defensa dels interessos morals i materials de Catalunya (Memorial de Greuges) va ser un document presentat al rei Alfons XII pel Centre Català, l'any 1885, en el qual s'hi exposaven una sèrie de queixes respecte a la política centralista i es proposava el desenvolupament d'un regionalisme polític. Inspirat per Valentí Almirall, es considera el primer manifest polític unitari del catalanisme. El projecte d'Almirall, recollit a l'obra Lo catalanisme, de fer una organització interclassista que aplegués tots els corrents del catalanisme i que esdevingués una força política amb capacitat per intervenir a les eleccions va ser inviable.

4 CATALANISME CONSERVADOR A la segona meitat del segle XIX es va desenvolupar un catalanisme conservador, que es va dividir en tradicionalista i regionalista. El catalanisme tradicionalista, d'inspiració carlina i predominant a la Catalunya rural, era un moviment d'arrels cristianes que defensava la preservació de les tradicions catalanes, sense cap interès per l'acció política. Josep Torras i Bages, bisbe de Vic, va defensar un catalanisme d'arrels cristianes.

L'any 1892 va publicar La tradició catalana, en què defensava l'esperit de Catalunya reposa en la família, la propietat i la religió, refusava tot plantejament de canvi social, presentava una edat mitjana idealitzada com a model de valors que calia aplicar al present i defensava una estratègia regionalista allunyada de l'acció política. D'altra banda, el catalanisme regionalista era un moviment polític centrat en la reivindicació de l'autogovern de Catalunya, el restabliment de les institucions catalanes i la recuperació de la llengua catalana a nivell públic. El Centre Català es va escindir, el 1887, en una opció més conservadora: la Lliga de Catalunya.

La Lliga de Catalunya tenia un caràcter conservador i estava dirigida per Enric Prat de la Riba, Narcís Verdaguer, Lluís Domènech i Montaner i Josep Puig i Cadafalch. El Missatge a la Reina Regent (1888) Adreçat a Maria Cristina, en el qual demanava autonomia per a Catalunya va ser una de les primeres iniciatives de la Lliga de Catalunya. L'any següent van promoure una campanya en defensa del manteniment del dret civil català contra el projecte de reforma del Codi Civil. Finalment, el govern va accedir a canviar la redacció del Codi Civil, i aquest fet va ser presentat com "la primera victòria del catalanisme".

La Lliga de Catalunya es va integrar l'any 1891 en la Unió Catalanista, agrupació de totes les entitats catalanistes del Principat. Es va escindir en el Centre Nacional Català el 1900. El Centre Nacional Català volia la intervenció catalana a la política espanyola per defensar millor els interessos de Catalunya, des d'un punt de vista regionalista conservador. LES BASES DE MANRESA (1892) El catalanisme regionalista polític es va concretar l'any 1892, amb la publicació de les Bases de Manresa, un document on s'establien les bases del restabliment de l'autogovern de Catalunya, de caràcter autonomista, amb competències en matèria legislativa, judicial, educativa, etc.

En aquest document s'hi proclamava el català com a llengua oficial. 5 Les diferències que hi havia entre el catalanisme conservador i el catalanisme progressista de Valentí Almirall El federalista Valentí Almirall impulsava un catalanisme progressista de caràcter social com a motor de desenvolupament de Catalunya i regeneració d'Espanya. Josep Torras i Bages, bisbe de Vic, defensava un catalanisme tradicionalista, d'inspiració carlina i d'arrels cristianes, preocupat per la preservació de les tradicions catalanes i sense cap interès per l'acció política i social ni per la resta de l'Estat espanyol.

Evolució dels grups catalanistes EL CATALANISME COM A REGENERACIONISME La pèrdua de les darreres colònies espanyoles a ultramar (Cuba, Puerto Rico, Filipines) va comportar el desprestigi del sistema de la Restauració, incapaç de concretar una regeneració de la política espanyola, i va afavorir la consolidació d'alternatives polítiques a Catalunya i altres regions de l'Estat, basades en un incipient moviment nacionalista i regionalista. La Unió Regionalista, creada l'any 1899, seguia les directrius regeneracionistas de Polavieja i reivindicava l'autonomia política i administrativa de Catalunya.

El Centre Nacional Català i la Unió Regionalista van presentar una única candidatura a les eleccions generals de l'any 1901, la candidatura dels quatre presidents, que va propiciar la fusió de les dues 6 organitzacions en la nova Lliga Regionalista, liderada per Enric Prat de la Riba i Francesc Cambó. D'ideologia regionalista, defensava l'autonomia política i econòmica de Catalunya i pretenia la reforma política del sistema de la Restauració. El seu líder principal era Enric Prat de la Riba.

ELS PARTITS CATALANISTES (1900-1923) A les primeres dècades del segle XX el catalanisme va estar clarament liderat per la Lliga Regionalista, un partit moderat que reclamava el dret de Catalunya a l'autonomia i participava activament en la activitat política dins del règim de la Restauració. Durant les primeres dècades es va consolidar com partit hegemònic a Catalunya. Un dels seus dirigents, Enric Prat de la Riba, va definir-ne l' ideari La nacionalitat catalana (1906) i fou el responsable principal de la política catalana del partit, junt a Francesc Cambó, portaveu dels interessos catalans a Madrid.

La Lliga va haver de fer cara a l'expansió del republicanisme lerrouxista i a les discrepàncies ideològiques internes. Així, després de l'èxit aconseguit a les les eleccions del 1901, a les del 1903 i del 1905 s'hi van imposar les forces republicanes. Aquestes desfetes electorals de la Lliga van evidenciar les desavinences entre un grup d'intel·lectuals i professionals de tarannà més progressista que eren intransigents a l'hora de negociar les reivindicacions catalanistes amb el govern de Madrid i la majoria dels dirigents del partit, que eren partidaris d'una política possibilista que permetés arribar a acords.

La crisi entre tots dos sectors esclatà el 1904, arran de la visita del rei Alfons XIII a Barcelona, quan un grup de regidors de la Lliga, encapçalats per Cambó, no obeïren els 7 acords del partit de boicotejar la visita reial. Llavors alguns militants, encapçalats per Lluís Domènech i Muntaner, se'n van escindir per fundar el Centre Nacionalista Republicà (1906), un partit que es definia com a nacionalista, democràtic i republicà. La crisi de Solidaritat va acostar les forces republicanes d'esquerra, que l'any 1910 van fundar la Unió Federal Nacionalista Republicana (UFNR). La seva aliança posterior amb el Partido RAdical de Lerroux va provocar la desaparció del partit l'any 1916.

Els incidents del Cut-cut i la Llei de jurisdiccions van originar una radicalització del nacionalisme català i la seva unió en la coalició Solidaritat Catalana, que agrupava totes les forces catalanistes: carlins, republicans federals o la LLiga. Aquesta coalició va acabar desapareixent per les discrepàncies ideològiques dels seus membres i per l'esclat de la Setmana Tràgica. Fets com la Setmana Tràgica i, molt especialment, el fracàs del projecte d'Estatut, van enfortir el catalanisme d'esquerres i republicà. Aquestes forces mostraven una oposició i un rebuig frontal al sistema de la Restauració i eren molt més exigents pel que fa a la reclamació de l'autonomia per a Catalunya.

Entre aquestes forces podem destacar el Partit Republicà Català, Acció Catalana i Estat Català, la primera organització política que va postular clarament la independència de Catalunya. A Causa de la moderació de la Lliga, que malgrat tenia ministres a Madrid no havia aconseguit fer aprovar l'Estatut del 1919 ni ampliar les competències de la Mancomunitat, les esquerres catalanistes van incrementar la seva influència política. Alguns republicans com Francesc Layret i Lluís Companys, van crear el Partit Republicà Català (1917), amb la voluntat d'atreure sectors de l'obrerisme.

Una part de les joventuts i dels intel·lectuals de la Lliga van deixar el partit i van crear una formació més esquerrana i nacionalista: Acció Catalana (1922). D'altra banda, el diputat Francesc Macià va crear, també en 1922, Estat Català, una organització que postulava clarament la independència de Catalanya. 8