Informació econòmica, gestió financera i creixement empresarial

I 39 flashcards i 25 preguntes més al document.

Text del document

BLOC 1. LA INFORMACIÓ ECONÒMICA I FINANCERA A L'EMPRESA Comptabilitat: Ciència que estudia el patrimoni empresarial tant de manera estàtica (conjunt de béns, drets i deures d'una empresa en un moment donat) com dinàmica (fets comptables). Quan ha passat un exercici comptable, que sol ser d'un any, l'empresa fa un resum de totes les seves activitats i obté el resultat de l'exercici econòmic, el benefici o la pèrdua. A continuació redacta l'estat en què es troben les inversions i les fonts de finançament (comptes anuals).

L'objectiu d'aquest procés d'una banda és que l'empresa ha de complir amb les seves obligacions fiscals (pagar l'impost sobre el benefici anual) i de l'altra ha d'informar els socis de la gestió que s'ha fet i així poder prendre decisions per millorar possibles desviacions que s'hagin produït. La funció de la comptabilitat és recollir i quantificar informació que es genera en l'empresa i comunicar- la als usuaris finals de manera que, un cop verificada i analitzada, pugui influir en la presa de decisions. Partida doble: Les operacions de l'empresa es registren en un document mercantil anomenat llibre diari, que és obligatori per a totes les empreses.

En aquest document s'anoten diàriament totes les operacions econòmiques que realitza l'empresa seguint el mètode de la partida doble. En totes les operacions comptables hi apareixen com a mínim dos comptes Principis fonamentals de la partida doble En tot fet comptable sempre hi ha una anotació o més en el Deure i una anotació o més d'Haver. L'anotació es fa segons el conveni de funcionament dels comptes que hem exposat. La suma de les quantitats anotades en el Deure és igual a la suma de les quantitats en l'Haver.

Cicle comptable: Anomenem cicle comptable el conjunt de les operacions efectuades des que l'empresa obre la comptabilitat d'un exercici econòmic fins que la tanca i elabora el Balanç de situació, el compte de Pèrdues i guanys i la Memòria. Un cop s'ha fet l'assentament d'obertura es poden registrar els fets comptables. A mesura que es van comptabilitzant s'ordenaran en el llibre diari en forma d'assentaments, seguint el mètode de la partida doble, i en el llibre major obrint i modificant, si s'escau, els diversos comptes patrimonials o de gestió. Per obrir el cicle comptable, hem de fer l'assentament d'obertura, a partir del qual quedaran oberts els diversos comptes patrimonials.

Aquest assentament es pot fer a partir de les dades obtingudes en el Balanç de tancament de l'exercici anterior. Consisteix a escriure tots els elements d'Actiu en el Deure del llibre diari i tots els elements de Passiu en l'Haver. Serà el primer assentament del llibre diari. L'ordre del cicle comptable de l'empresa és el següent: 1. Balanç de situació inicial. 2. Assentament d'obertura. 3. Registre de les operacions de l'exercici. 4. Regularització. 5. Balanç de comprovació de sumes i saldos. 6. Càlcul del resultat. 7. Assentament de tancament. 8. Balanç final o comptes anuals.

El patrimoni empresarial és el conjunt de drets, béns i obligacions que té una empresa degudament valorats en relació a la finalitat a què es destinen. L'actiu són els conjunt de béns i drets. Actiu no corrent: Elements patrimonials, béns i drets, vinculats (caràcter de permanència) a l'empresa durant més d'un exercici econòmic, a llarg termini. Actiu corrent: Elements patrimonials, béns i drets, vinculats(caràcter de permanència) a l'empresa durant menys d'un exercici econòmic, a curt termini.

Patrimoni net(no exigible): Representen els recursos de l'empresa que es destinen a l'autofinançament(fons propis) més aquells que són aliens però que no cal tornar, com ara les donacions o subvencions. Passiu no corrent: Obligacions a llarg termini que té l'empresa. Passiu corrent: Obligacions a curt termini que té l'empresa. Estats financers: L'anàlisi d'estats financers és l'estudi dels comptes anuals per poder veure l'estat econòmic i financer actual de l'empresa i per veure com millorar-la. Normalment es calculen diverses ràtios (proporcions) i es comparen amb les dades de l'any anterior i amb les dades d'altres empreses del mateix sector.

Els documents que formen part dels comptes anuals, a més del balanç de situació d'una empresa, són: 1. Compte de pèrdues i guanys 2. Estat de fluxos d'efectiu 3. Estat de canvis del patrimoni net 4. Memòria i. El fet que en el balanç de sumes, la suma del saldo coincideixi amb la de l'haver i aquesta coincideixi amb la suma dels càrrecs i abonaments en el diari implica forçosament que tots els assentaments del diari s'han passat correctament al major. No és cert, perquè es poden haver equivocat en dos assentaments amb el mateix valor i un i l'altre compensar l'errada.

La suma dels saldos deutors ha de coincidir sempre amb la suma dels saldos creditors i aquest import serà igual o inferior a la suma del deure (o l'haver) del balanç de sumes. Activitats primàries (poden ser dues de les següents): Logística interna Producció Logística o distribució externa Màrqueting i vendes Servei postvenda Activitats de suport (pot ser una de les següents): Aprovisionament Desenvolupament de tecnologia Administració de recursos humans Infraestructura ANÀLISI FINANCERA: té com a objectiu estudiar la solvència i la liquiditat de l'empresa: - Solvència: capacitat de l'empresa per pagar els deutes amb la garantia de les seves inversions (actiu).

- Liquiditat: capacitat de l'empresa per convertir les inversions (actiu) en mitjans de pagament totalment líquids Fons de maniobra El fons de maniobra (F.M.), fons de rotació, capital de treball o capital corrent és la part de l'actiu corrent (inversions a curt termini) que és finançada amb fons del passiu no corrent (recursos permanents o a llarg termini). F.M. = Actiu Corrent – Passiu Corrent = Passiu No corrent – Actiu No corrent. Quan el Fons de Maniobra és positiu, diem que l'empresa té equilibri financer, ja que té més diners que pot aconseguir a curt termini (actiu corrent) que els que deu a curt termini (passiu corrent).

D'aquesta manera, quan l'empresa té equilibri financer (fons de maniobra positiu) l'empresa difícilment es trobarà en una situació de suspensió de pagaments. Actiu corrent = Existències + Realitzable + Disponible Passiu corrent = suma de tot el que l'empresa deu a curt termini. Actiu no corrent = Suma de tot l'immobilitzat i les inversions a llarg termini. Recursos permanents = Patrimoni net + passiu no corrent.

El fons de maniobra ens dóna informació sobre el grau d'adequació de l'estructura financera i de les inversions fetes per l'empresa, ja que ens dóna informació sobre la capacitat que tenen els recursos permanents per a finançar íntegrament l'actiu no corrent o, alternativament, de la capacitat que té l'actiu corrent per a fer front a tots els deutes a curt termini de l'empresa. Un FM < 0, implica que una part de l'actiu no corrent s'està finançant amb deutes a curt termini, o bé que l'actiu corrent no pot fer front a tots els deutes a curt termini i que, per tant, l'empresa està financerament desequilibrada.

Un fons de maniobra positiu garanteix el funcionament de l'empresa a curt termini, atès que possibilita que amb l'actiu corrent n'hi hagi prou per liquidar la totalitat del passiu corrent, tot restant encara liquiditat per fer front a una part dels deutes a llarg termini. A vegades, però, en alguns sectors (com el del comerç detallista d'alimentació) un fons de maniobra negatiu no és preocupant si l'empresa pot pagar als seus proveïdors després d'haver cobrat dels seus clients (el que es coneix com a període mitjà de maduració financer negatiu, que es veurà més endavant). En aquest cas, hauríem d'interpretar el valor negatiu del fons de maniobra com a resultat d'una bona gestió financera.

La situació de suspensió de pagaments o concurs de creditors es produeix quan l'empresa no pot atendre els seus compromisos financers (no pot pagar el que deu) i és un clar desequilibri financer a curt termini. L'única sortida és recuperar aquesta capacitat de pagament per mitjà d'un augment dels recursos propis o bé incrementant les fonts de finançament a llarg termini. El fons de maniobra disminueix quan l'empresa compra actiu fix amb passiu corrent i augmenta quan compra actiu corrent amb recursos permanents (patrimoni net o passiu no corrent). La rendibilitat econòmica és la rendibilitat de l'explotació, és a dir, de l'activitat principal de l'empresa.

En canvi, la rendibilitat financera és la rendibilitat dels fons propis invertits a l'empresa. La rendibilitat econòmica mesura la capacitat de l'empresa per remunerar tots els capitals invertits. La rendibilitat financera mesura la capacitat de l'empresa per remunerar els recursos propis. RENDIBILITAT ECONÒMICA BAII/ ACTIU RENDIBILITAT FINANCERA Benefici net/ Recursos propis Rendibilitat econòmica= BAII/ ACTIU La rendibilitat econòmica de l'empresa és el rendiment de l'actiu. És el rendiment de cada unitat monetària invertida en l'empresa. Si aquesta taxa es fa més gran significa que l'empresa obté més rendiments de les seves inversions.

Rendibilitat econòmica = (30.200 / 282.000) x 100 = 0,1070 x 100 = 10,7 % L'empresa obté un benefici de 10,70 euros per cada 100 euros invertits en l'actiu. La rendibilitat financera és el benefici net generat a l'empresa en relació amb els recursos propis. És la ràtio que més interessa als propietaris del capital de l'empresa. Són els diners que obtenen els accionistes en relació amb el que han posat a l'empresa (en relació amb el patrimoni net). També s'anomena rendibilitat del capital, ja que mostra el benefici generat per l'empresa en relació amb el capital aportat pels socis.

La rendibilitat financera es calcula amb el quocient entre el benefici net (un cop deduïts els interessos i els impostos) i els recursos propis invertits. Mesura la rendibilitat d'una manera global. Rendibilitat financera = BENEFICI NET/PATRIMONI NET Patrimoni net = Actiu – Passiu = 282.000 – [50.000+113.000] = 119.000 € Rendibilitat financera = (14.000/119.000) x 100 = 0,1176 x 100 = 11,76 % L'empresa obté un benefici d'11,76 euros per cada 100 euros de capital propi aportat. Tenint en compte que l'empresa té un fons de maniobra negatiu i la seva ràtio de liquiditat està per sota dels valors ideals, l'actiu corrent no és suficient per fer front als pagaments a curt termini.

L'empresa no és prou solvent a curt termini. Tenint en compte el que s'ha dit anteriorment, el més recomanable per poder augmentar la liquiditat seria vendre immobilitzat del qual l'empresa pugui prescindir, i així augmentar la liquiditat. Ràtio de rendibilitat financera = Benefici net/Net patrimonial=120/620=0,19. La rendibilitat sobre els fons propis és del 19 %. La rendibilitat de les vendes es igual: Benefici abans d'interessos i impostos (BAII) / Import net de la xifra de vendes Per fer un anàlisi financera de l'empresa que permeti estudiar l'estabilitat ho farem en termes de liquiditat i solvència a curt termini de l'empresa.

El fons de maniobra ens dóna informació sobre el grau d'adequació de l'estructura financera i de les inversions fetes per l'empresa. FM= AC-PC Si el fons de maniobra és negatiu, això significa que l'empresa es troba en una situació d'inestabilitat financera a curt termini. Part de l'Actiu no corrent està finançat pel Passiu corrent, cosa que indica un excés de finançament a curt termini. L'Actiu corrent no és prou elevat per fer front al Passiu corrent. L'empresa, si continua amb aquest valors per al fons de maniobra, té el risc de tenir una situació de concurs de creditors (incapacitat temporal de l'empresa per fer front als seus deutes a curt termini).

Digueu si el fons de maniobra augmenta, es manté o disminueix en efectuar les actuacions empresarials següents: a) Pagar una factura a un proveïdor. (Es manté) b) Vendre per 1.500 € mercaderies valorades en 2.000 €. (Disminueix) c) Renegociar un préstec a curt termini en un préstec a llarg termini. (Augmenta) d) Comprar un vehicle i finançar-lo amb lletres que es començaran a pagar al cap de 18 mesos. (Es manté) Càlcul de la ràtio de liquiditat: Ràtio de liquiditat = (Existències + Realitzable + Disponible) / Passiu corrent = = Actiu corrent / Passiu corrent El valor ideal d'aquesta ràtio es troba entre 1 i 2 o entre 1,5 i 2.

En aquest cas, el valor inferior a 1 indica que l'actiu corrent és més petit que el passiu corrent, i que l'empresa té problemes per pagar els seus deutes a curt termini. Aquesta situació d'inestabilitat financera a curt termini podria dur l'empresa a una situació de concurs de creditors. Ràtio de l'estructura del deute = Passiu corrent/(Passiu no corrent + Passiu corrent) Ràtio de l'estructura del deute = 780/(250+780) = 0,75 Això implica una mala qualitat del deute, ja que el 75 % del deute és a curt termini.

NOM DE LA RÀTIO EXPRESSIÓ DE CÀLCUL I RESULTAT DISPONIBILITAT=Disponible / Passiu corrent = (3.000 + 1.800) / 51.600 = 0,093 (9,3%) La ràtio de disponibilitat de 0,093 (9,30%) indica que hi ha molt poca disponibilitat (diners en caixa, en bancs i en institucions financeres) per cada euro de passiu corrent, per la qual cosa caldria esperar que els deutes a curt termini quedin coberts a partir de la realització de partides com ara el deute de clients a l'empresa (realitzable), que compensarien l'augment del poc líquid actual. En aquest cas, el valor és molt baix i l'empresa pot tenir problemes per satisfer els seus deutes de manera immediata.

No arriba a la situació ideal situada entre 0,3 – 0,4. TRESORERIA=(Realitzable + Disponible) / Passiu corrent = (60.000 + 4.800) / 51.600 = 1,2558 (125,58%) La ràtio de tresoreria d'1,2558 (125,58%) reforça el que es comentava al final del paràgraf anterior. Si a l'escàs disponible existent s'hi afegeix el realitzable (clients deutors a l'empresa) es podrà cobrir el passiu corrent (deutes de l'empresa a curt termini). Així, si es realitzen els cobraments dels deutes que tenen els nostres clients amb l'empresa, hi haurà suficient tresoreria i es podrà arribar a 1,2558 euros per cada euro de deute a curt termini (del passiu corrent), de manera que aquest deute queda cobert a curt termini.

L'empresa pot pagar els seus deutes a curt termini amb els seus actius més líquids. L'empresa, si ho considera, pot destinar l'excés de tresoreria a inversions financeres. (solvència immediata o acid test) indica la capacitat de l'empresa per liquidar els seus deutes a curt termini sense córrer en risc de suspensió de pagaments. Aquesta ràtio indica la capacitat de l'empresa per liquidar els seus deutes a curt termini sense córrer el risc de suspensió de pagaments. Si és inferior a 1, hi ha un risc de suspensió de pagaments, i si és molt superior a 1, indica que hi ha un excés de liquiditat. Per evitar problemes de liquiditat, doncs, la ràtio hauria de ser propera a 1.

LIQUIDITAT =Actiu corrent / Passiu corrent = 67.200 / 51.600 = 1,3023 (130,23%) La capacitat de pagament dels deutes a curt termini s'estudia amb la ràtio de liquiditat. La ràtio de liquiditat d'1,3023 (130,23%) reforça encara més la situació d'equilibri financer de la companyia. Si davant dels deutes a curt termini (passiu corrent) s'hi posés tot l'actiu corrent, aquest últim depassa sobradament aquests deutes i en resultaria l'existència d'1,3023 euros per cada euro de deutes de l'empresa a curt termini.

Si aquesta ràtio fos igual a 1, l'actiu corrent (existències + realitzable + disponible en caixa i bancs) tindria el mateix pes que el passiu corrent, la qual cosa indicaria una situació massa justa per poder cobrir els deutes a curt termini. En tal cas el fons de maniobra seria nul i estaria compromesa la situació d'equilibri financer de l'empresa. L'actiu corrent és 1,3 vegades el passiu corrent. L'empresa no tindrà problemes de liquiditat i podrà atendre els seus deutes a curt termini. Així doncs, amb el resultat de 1,3023 el fons de maniobra és positiu i hi ha equilibri financer.

SOLVÈNCIA (O GARANTIA)=Actiu / Deutes* = 282.000 / (134.400 + 51.600) = 1,5161 (151,61%) La ràtio de solvència (o garantia) d'1,5161 (151,61%) explica la proporció entre l'actiu total i el conjunt de deutes a curt i a llarg termini que té l'empresa front tercers. Aquest resultat (1,5161) reflecteix una bona solvència o garantia per fer front a aquest conjunt de deutes. Aquesta ràtio pot servir per a les entitats financeres o altres institucions de crèdit, que estan estudiant prestar diners a l'empresa. Per tant, l'empresa és solvent ja que l'actiu supera una vegada i mitja els deutes totals. Aquesta ràtio mesura la capacitat real de l'empresa per fer front als seus deutes.

Per sota d'1, hi ha un risc manifest de fallida de l'empresa. ENDEUTAMENT=Deutes* / Total Patrimoni net i Passiu = (134.400 + 51.600) / 282.000 = 0,6596 (65,96%) (*) Deutes = Passiu no corrent + Passiu corrent La ràtio d'endeutament de 0,6596 (65,96%) mesura la proporció de la quantitat d'euros de deute total (de passiu no corrent + passiu corrent) que hi ha per cada euro de patrimoni net i passiu. Per tant, mostra que aquest total de deute representa el 65,96% del total del citat patrimoni net i passiu (total finançat, equivalent en balanç a l'actiu total). O sigui, de cada euro finançat del total de patrimoni net i passiu es deuen 0,65957 euros.

Per analitzar la situació financera a curt termini ens servirà la ràtio de liquiditat. El valor 0,50 ens indica que l'empresa té problemes de liquiditat. L'empresa no podrà pagar tots els deutes a curt termini. El valor de la ràtio hauria de ser superior a 1. L'empresa podria incórrer en una situació de concurs de creditors. Per analitzar la situació financera a llarg termini ens servirà la ràtio de solvència. Una ràtio de solvència superior a 1 indica que l'empresa és solvent, pot pagar en cas de necessitat tots els ses deutes liquidant els seus actius. Es recomana que el valor de la ràtio de solvència estigui situat entre 1,5 i 2.

De moment, la solvència a llarg termini d'aquesta empresa està assegurada i els creditors tenen garantit el cobrament dels deutes amb l'empresa. Ràtio Càlcul Interpretació Disponibilitat Disponible / Passiu corrent = = 8.391.000/13.841.000 = 0,606 El valor ideal de la ràtio de disponibilitat està entre el rang de 0,3 a 0,7. Per tant, en el cas de l'empresa de l'exercici, la ràtio indica que podrà pagar els deutes a molt curt termini. Liquiditat Actiu corrent / Passiu corrent = = 13.701.000/13.841.000 = 0,990 El valor ideal de la ràtio de liquiditat és superior a 1.

En el cas que sigui inferior indica que l'empresa no podrà pagar els deutes a curt termini i hi ha el risc de suspensió de pagaments. Solvència Actiu / (Passiu no corrent + Passiu corrent) = 25.246.000/(8.759.000+13.841.000) = 1,117 El valor ideal de la ràtio de solvència és superior a 1 i proper a 2, la qual cosa voldria dir que l'empresa pot pagat tots els deutes liquidant el seu actiu. Endeutament (Passiu no corrent + Passiu corrent) / (Passiu + Net) = (8.759.000+13.841.000)/25.246.000 = 0,895 El valor ideal de la ràtio d'endeutament és 0,6. Si és molt superior indica que hi ha un excés d'endeutament.

Estructura del deute Passiu corrent / (Passiu no corrent + Passiu corrent) = =13.841.000/(8.759.000+13.841.000)= 0,612 La ràtio d'estructura del deute ens indica que hi ha un excés de deutes a curt en relació amb els deutes a llarg termini. La qualitat del deute s'analitza amb la ràtio d'estructura del deute, què és la relació entre el deute a curt amb el total del deute. De l'anàlisi de la situació financera d'aquesta empresa destaca la seva baixa liquiditat, ja que la ràtio hauria de ser superior a la unitat i presenta un valor de 0,848. Això pot comportar problemes de liquiditat a l'empresa. Igualment, la ràtio de tresoreria o àcid test és baixa, ja que hauria d'estar a prop d'1.

Al ser inferior existeix el risc de suspensió de pagaments perquè, amb els recursos de curt termini, l'empresa no pot pagar els seus deutes a curt termini. Per tant, el problema principal d'aquesta empresa és que els seus deutes a curt termini, els quals financen part de l'actiu no corrent, són excessius. Per millorar la seva situació financera a curt termini hauria de procurar transformar part d'aquest deute corrent en un altre deute a llarg termini o en recursos propis (mitjançant, per exemple, noves aportacions a capital) de forma que la totalitat de l'actiu no corrent estigues finançat amb recursos permanents.

La ràtio de solvència indica una bona situació de l'empresa (valor superior a 1), encara que l'endeutament total és alt i supera al 53 % dels recursos emprats. L'auditoria financera consisteix a revisar i verificar els comptes anuals i altres estats financers. Té com a finalitat emetre un informe sobre la fiabilitat d'aquests documents. És a dir, si els documents revisats expressen la imatge fidel del patrimoni, de la situació financera i dels resultats de l'empresa d'acord amb el marc normatiu d'informació financera que li és aplicable i de la realitat de l'empresa. L'auditoria financera la duen a terme els auditors.

L'auditoria de comptes és l'examen dels estats financers d'una entitat realitzat per professionals qualificats i independents, d'acord amb normes d'auditoria generalment acceptades. La finalitat de l'auditoria de comptes és expressar una opinió sobre l'adequació de que els estats financers presenten la imatge fidel del patrimoni, de la situació financera de l'entitat i del resultat de les seves operacions, d'acord a principis i normes comptables generalment acceptats, que guarden uniformitat amb els aplicats durant l'exercici anterior. El resultat de l'auditoria de comptes es materialitza en l'informe d'auditoria.

La diferència entre l'auditoria operativa i la financera està en el contingut i finalitat de l'auditoria. L'auditoria operativa revisa els procediments portats a terme per l'organització de l'empresa amb la finalitat d'analitzar l'eficàcia i l'eficiència de l'estructura global de l'empresa quan a objectius, planificacions, etc. L'auditoria financera examina i verifica els comptes anuals de l'empresa, a fi de confirmar les dades que s'hi reflecteixen. BLOC 2.

GESTIÓ FINANCERA Inversió i finançament L'estructura econòmica de l'empresa està formada pel conjunt d'inversions de tota mena que aquesta realitza, mentre que l'estructura financera la formen el conjunt de fons de finançament amb què s'implementen els seus projectes d'inversió. El finançament implica obtenir els mitjans necessaris per dur a terme les inversions. Per dur a terme l'activitat econòmica l'empresa necessita també recursos líquids o mitjans de pagament que li permetin fer inversions; això és el que s'anomena fonts de finançament. Exemples: préstecs, lísing, rènting, proveïdors...

Classificació fonts de finançament: S'entén per font de finançament els recursos líquids o mitjans de pagament a disposició de l'empresa per fer front a les seves necessitats dineràries. Tal com s'ha dit abans, les diferents fonts de finançament que té l'empresa són al net patrimonial i passiu del balanç de situació. SEGONS LA PROPIETAT DELS RECURSOS: - Finançament propi: Recursos que pertanyen als propietaris (no exigible). Són el capital, reserves, amortitzacions i provisions. - Finançament aliè: Recursos que s'obtenen de terceres persones (exigible).

Són els préstecs, emprèstits, lísing o arrendament financer, pòlisses de crèdit, crèdits comercials o de proveïdors, descomptes d'efectes, facturatge i rènting. La formació de reserves presenta avantatges per a la gestió empresarial, donat que assegura el desenvolupament o expansió de l'empresa, especialment en aquells casos en que resulta impossible, o de gran dificultat, el finançament exterior. És especialment interessant en les petites i mitjanes empreses, pel fet de tenir més dificultats per accedir als mercats de capitals, i també en aquells altres casos en que el risc de les noves inversions és excessiu per confiar-los al finançament aliè, degut al seu elevat cost.

Però el finançament propi també és el que té més risc, ja que en cas de fallida els socis són els últims a rebre la part corresponent de la liquidació de l'empresa. Per tant, és el tipus de finançament que s'hauria de retribuir millor. SEGONS LA PROCEDÈNCIA DELS RECURSOS: - Finançament intern (o autofinançament): són els recursos generats per la pròpia empresa. N'hi ha de dos tipus: l'autofinançament d'enriquiment (les reserves) i l'autofinançament de manteniment (les amortitzacions i les provisions). Les primeres són per fer noves inversions i les segones per mantenir la capacitat productiva de l'empresa.

- Finançament extern: són recursos aconseguits fora de l'empresa, és a dir, que proce-deixen de l'exterior i que són captats mitjançant els mercats financers, tant si són exigi-bles (que s'han de tornar) com si no. Són totes les fonts de finançament aliè i el capital SEGONS LA DURADA DELS RECURSOS: - Fonts de finançament a llarg termini: Fons que no s'han de tornar o que s'han de tornar a més d'un any. -Fonts de finançament a curt termini: Fons que s'han de tornar com a màxim al cap d'un any. RECURSOS PROPIS O FINANÇAMENT PROPI 1. El capital social sí és una font de finançament extern, però no ho són les reserves o beneficis no distribuïts.

El capital està format per les aportacions que fan els socis al moment de formar-se la societat i, a més, per les ampliacions successives de capital que es puguin produir. 2. Les Reserves. Les reserves són fons constituïts per beneficis generats per l'empresa i no distribuïts entre els socis. Formen part del seu autofinançament intern. Les reserves són beneficis que es queden a l'empresa i serveixen per fer noves inversions, fent possible el creixement de l'empresa. És per això que les reserves també es denominen autofinançament d'enriquiment.L'empresa pot fer una dotació de reserves amb el resultat positiu obtingut.

La reserva legal s'estableix obligatòriament per llei, en canvi, la reserva voluntària es constitueix lliurement per l'empresa i pot estar determinada per l'obtenció de beneficis extraordinaris. 3. Amortització: formada pel valor que va perdent l'immobilitzat en el procés de producció; per l'ús propi que fa que es desgasti o bé per la seva obsolescència tècnica i funcional, a causa dels canvis tecnològics. 4.

Provisions RECURSOS ALIENS A LLARG TERMINI Els criteris de selecció d'una font de finançament aliè depenen de: El tipus d'inversió: en cas de finançar un bé d'actiu corrent, la font de finançament pot ser a curt termini, mentre que, si el bé ha d'estar vinculat a l'empresa durant un període superior a l'any, la font de finançament ha de tenir un període de devolució superior a l'any. El grau d'endeutament que vulgui mantenir l'empresa: si vol disminuir el grau d'endeutament ha de buscar fonts de finançament pròpies. Les fonts alienes s'utilitzen si l'empresa vol augmentar la seva rendibilitat financera o no pot disposar de recursos propis. El cost del finançament.

La facilitat d'aconseguir determinat tipus de font de finançament. 1. Préstec: Font de finançament aliè en la qual una entitat financera lliura al client una quantitat de diners, obligant a aquest últim a restituir aquesta quantitat al cap d'un termini de temps establert, més els interessos corresponents. 2. L'emprèstit consisteix en l'emissió de valors mobiliaris anomenats obligacions o bons, els quals porten associat un tipus d'interès que pot ser fix o variable. Només les grans empreses poden utilitzar els emprèstits com a font de finançament, ja que, aquest implica demanar diners a particulars i empreses, que han de trobar atractiva la rendibilitat i el risc acceptable. 3.

El lísing o arrendament financer és un sistema de finançament mitjançant el qual l'empresa pot incorporar algun element d'actiu fix a canvi d'unes quotes d'arrendament. Més concretament, consisteix en un contracte de lloguer amb opció de compra en el qual l'empresa aniria pagant unes quotes periòdiques (al llarg de la durada de l'operació que coincideix normalment amb la vida econòmica de l'element patrimonial en qüestió), en les quals estarien incloses l'amortització del bé i els interessos del deute. Quan finalitza el període d'arrendament es pot tornar el bé a l'empresa de lísing o bé comprar-lo segons el preu fixat en el contracte.

- Avantatges del lísing: El règim fiscal especial que té, ens permet deduir pràcticament la totalitat de les quotes d'arrendament financer marcades. El lísing és un instrument eficaç i flexible per a l'obtenció de finançament destinat a l'adquisició de béns que es destinin al desenvolupament d'una activitat econòmica, ja que permet finançar el 100% de les inversions realitzades. Ens permet gaudir d'una major liquiditat que si compréssim el bé utilitzant recursos propis, perquè no s'ha de desemborsar des del principi tot el preu del bé.

- Inconvenients del lísing: Com a inconvenient cal destacar la càrrega financera que hem de suportar i que no es donaria en cas que compréssim el bé al comptat. D'altra banda, també cal destacar que els tipus d'interès acostumen a estar per sobre dels que s'apliquen als préstecs hipotecaris. La duració del contracte d'arrendament financer és irrevocable, i la resolució del contracte per causes imputables a la nostra empresa ens pot comportar greus conseqüències. 4. Rènting. Contracte de cessió d'un bé per part d'una empresa de rènting que inclou a canvi una quota pel dret d'utilització. Aquest contracte inclou també despeses de manteniment i reparació. La durada és determinada.

No inclou opció de compra. L'empresa ha dut a terme un creixement intern. Es pot deduir del fet que l'empresa augmenta la seva dimensió adquirint nous factors de producció (nau industrial, maquinària, creació de botigues i contractació de nous treballadors). Titularitat . Propi/aliè Procedència intern/extern Crèdit comercial (a 45 dies) Aliè Extern Reserva legal Propi Intern Pòlissa de crèdit (a 4 mesos) Aliè Extern Capital social Propi Extern RECURSOS ALIENS A CURT TERMINI 1. Prèstecs a curt termini 2. Credits bancaris a curt termini: - Descobert en compte: És una font financera que consisteix en la utilització d'un compte corrent bancari per un import superior al saldo disponible.

- El compte de crèdit o pòlissa de crèdit: Quan una empresa vol disposar de mitjans financers per preveure possibles necessitats futures però no sap exactament quina serà la quantitat que necessitarà, pot demanar un compte de crèdit, que consisteix en la signatura d'un contracte amb una entitat financera que posarà a la disposició de l'empresa un compte corrent amb un límit. L'empresa pot disposar dels diners d'aquest compte mitjançant l'emissió de xecs i pagarà interessos per la quantitat disposada, a més d'una comissió per la quantitat no disposada. 3.

Descompte d'efectes: Font de finançament aliè per la qual el banc posa a disposició del client l'import d'un efecte abans del venciment, a canvi del descompte d'uns interessos i d'una comissió. 4. Crèdit comercial o de proveïdors: Finançament automàtic que aconsegueix l'empresa quan deixa a deure les compres que fa als proveïdors. L'empresa disposa del que ha comprat, per tant, ho pot incorporar al seu procés productiu, sense haver-ho pagat, pel que disposa de finançament durant aquest període de temps. 5.

El facturatge és una operació mitjançant la qual una empresa anomenada cedent transfereix la gestió del cobrament i el risc d'insolvència (depèn de les clàusules) dels seus clients i deutors a una altra empresa que s'anomena factor (normalment, un banc). L'empresa factor cobra els deutes a favor del cedent al venciment corresponent i assumeix el risc de no cobrar-los a canvi d'una comissió. El facturatge transfereix també el risc d'insolvència dels clients i deutors. El principal inconvenient és el seu elevat cost. Una inversió implica immobilitzar avui uns recursos financers per a l'adquisició d'uns béns o uns drets a canvi d'obtenir uns ingressos en el futur.

Exemples: maquinària, equips per a processos d'informació, construccions... Característiques inversió: Desemborsament inicial: Quantitat que es paga en el moment de l'adquisició d'una inversió. Durada temporal: Nombre de períodes –generalment anys– durant els quals s'aniran produint entrades i sortides de diners. Fluxos nets de caixa: Diferència entre els cobraments i els pagaments previstos durant cadascun dels períodes de la inversió. Valor residual: Valor de l'actiu al final de la vida de la inversió. Creixement intern: fa referència a aquell que realitza una empresa mitjançant noves inversions dins de la mateixa empresa, augmentant el patrimoni i la capacitat productiva de l'empresa.

L'empresa augmenta la seva dimensió per mitjà d'inversions en la seva pròpia estructura. Classificació: a) Segons el suport de la inversió - Inversió productiva o física: està dirigida a l'adquisició d'un actiu no corrent, o actiu material. La seva finalitat és la producció de béns i serveis, no l'obtenció de rendiments de productes financers com dipòsits bancaris, obligacions, accions... - Inversió immaterial: Quan el suport de la inversió és un actiu intangible: patent, marca... - Inversió financera: Adquisició d'un actiu financer: obligacions, accions, dipòsits bancaris, etc. Finalitza quan els títols són venuts.

Exemple d'inversió financera: adquisició d'accions d'una empresa, compra d'obligacions de la Generalitat, etc. b) Segons el període de temps que dura - Inversió a curt termini: Inversió vinculada a l'empresa durant un període inferior a la durada d'un exercici econòmic (normalment 1 any). Exemple d'inversió a curt termini: Dipòsit bancari a 3 mesos. - Inversió a llarg termini: aquelles que tenen lloc durant un període de temps superior a un exercici econòmic, normalment un any. c) Segons la finalitat de la inversió dins l'empresa: - Inversió estratègica: Inversions de modernització que tenen per objectiu l'adaptació de l'empresa a canvis tecnològics i l'increment de la seva competitivitat.

Exemple d'inversió estratègica: Compra de maquinària de tecnologia punta. - Una inversió expansiva és la que té per finalitat augmentar la capacitat productiva de l'empresa per tal d'incrementar les vendes en el mercat i i per a atendre una demanda creixent. - Inversió de reposició: inversió que té l'objectiu de renovar un actiu vell per un de nou, sense que això modifiqui la capacitat productiva de l'empresa. d) Segons la relació de la inversió amb altres inversions: -Inversió substitutiva: Inversió que limita la realització d'altres. Cal tenir en compte que no s'ha de confondre amb la de reposició o renovació que es aquella que substitueix un actiu vell per un altre de nou.

Exemple d'inversió substitutiva: Comprar una maquinària del model A en lloc del model B. - Inversió complementària: Quan dur a terme una inversió facilita l'acompliment de l'altra - Inversó independent: Quan portar a terme una inversió no afecta ni positivament ni negativament l'altra. L'anàlisi del pla d'inversions i finançament ens ha de permetre determinar les necessitats d'inversió i la capacitat que tenim per disposar dels recursos necessaris per dur-les a terme. S'hauran d'especificar les fonts de finançament, així com la data d'obtenció i el cost de cadascuna.

Entre les principals fonts, destacarem les fonts pròpies (aportacions de capital dels socis) i les alienes (préstecs, crèdits, lísing...). Cal tenir en compte que, en determinades circumstàncies, pot ser complicat obtenir finançament aliè. Per exemple, durant la crisi financera que es va produir a mitjan 2008, les entitats financeres van restringir les condicions de crèdit i van reduir els préstecs a les empreses. Això impossibilita la creació i el desenvolupament de nous negocis.

Els mètodes de selecció d'inversions estàtics són més senzills de calcular i ens donen una primera orientació, però no tenen en compte el factor temps i consideren que el valor del diner és constant al llarg del temps. El payback, a més a més, no té en compte tota la vida del projecte per al càlcul. Payback o termini de recuperació. És un criteri estàtic de selecció d'inversions que consisteix a seleccionar el projecte d'inversió que recuperi abans el desemborsament inicial. A diferència del VAN i TIR, el payback no considera la variable temps, i per tant, tracta com a homogènies quantitats monetàries que pertanyen a diferents moments del temps.

Definició del payback: El mètode del termini de recuperació o payback consisteix a establir el termini de recuperació del desemborsament inicial. És un criteri molt adequat per a aquelles inversions en les que interessa recuperar la inversió el més aviat possible. Diferències entre els mètodes del payback i del VAN: La principal diferència entre aquests dos mètodes és que el payback és un mètode estàtic i el VAN és dinàmic. Això vol dir que el payback no té en consideració el principi d'equivalència financera de capitals, a diferència del VAN, que sí ho té en compte. A més, el payback mesura el temps de recuperació d'una inversió i el VAN el valor econòmic dels fluxos actualitzats.

El VAN és un mètode dinàmic de selecció d'inversions i, com a tal, té en compte la diferència de valor del diner en el temps. El VAN consisteix a actualitzat tots els fluxos nets de caixa al moment actual (moment zero) i obtenir el valor capital en aquest moment. Les quantitats s'hauran de sumar o restar segons que representin entrades o sortides monetàries per a la inversió. Definició de la TIR: La TIR(Taxa interna de rendiment o de retorn) és un mètode de selecció d'inversió dinàmic. És la taxa d'actualització o Descompte(r) que fa que el valor del VAN sigui 0. Indica la rendibilitat efectiva d'un projecte d'inversió. La TIR representa el guany que aporta aquesta inversió en percentatge.

Per seleccionar una inversió seguint el criteri de la TIR, cal comparar aquesta taxa de rendibilitat (r) amb el tipus d'actualització o descompte del mercat (i). Seleccionaríem aquell projecte d'inversió per al qual r és més gran que la taxa d'actualització. És a dir: Si r>i, convé fer la inversió, ja que s'obté una rendibilitat superior a la del mercat. Si r=i, la inversió és indiferent. Si r<i, no convé fer la inversió, ja que la rendibilitat del mercat és superior a la de la inversió. El període mitjà de maduració ve determinat pel nombre de dies que hi ha entre la data de pagament per a l'adquisició de les primeres matèries, mercaderies...

i el moment de la seva recuperació per mitjà de la venda de les mercaderies o productes acabats i el corresponent cobrament posterior. El període mitjà de maduració està format per components o subperíodes: Període mitjà d'aprovisionament (PMa): nombre de dies que, de mitjana, les existències romanen al magatzem abans de ser usades. Període mitjà de fabricació (PMf): nombre de dies que, de mitjana, passen des de la incorporació de la primera matèria fins a l'obtenció del producte. Període mitjà de venda (PMv): termini d'emmagatzematge de mercaderies i/o productes acabats; temps que passa des de l'elaboració del producte fins a la seva venda.

Període mitjà de cobrament (PMc): nombre de dies que, de mitjana, es triga a cobrar dels clients. Període mitjà de pagament (PMp): expressa el finançament aconseguit per l'empresa dels seus proveïdors. Nombre de dies que, de mitjana, es triga a pagar als proveïdors. PMF = PMa+PMf+PMv+PMc-PMp BLOC 3. DIRECCIÓ ESTRATÈGICA I CREIXEMENT EMPRESARIAL La direcció estratègica: La direcció estratègica és el procés de gestió d'una o més estratègies empresarials, adaptant-les a l'entorn canviant amb la finalitat d'assolir l'èxit a l'empresa.

No s'encarrega únicament de prendre les decisions que afecten els problemes principals de l'empresa, sinó que també ha de garantir que l'estratègia es dugui a terme. Es compon de tres elements: l'anàlisi estratègica, l'elecció estratègica i la implantació de l'estratègia. Nivells d'estratègia: 1. Estratègia corporativa. És el nivell més alt d'estratègia i correspon a les decisions estratègiques (per exemple, sobre el perfil de la cartera de negocis que s'ha de desenvolupar) que prenen els directius que ocupen els nivells jeràrquics més elevats de la organització. Dimensió temporal a llarg termini. 2. Estratègies de negoci.

Fna referència a aspectes més concrets com la definició dels elements que poden fer competitius els productes de l'empresa dins del seu mercat o segment de mercat. Dimensió temporal a mitjà termini. 3. Estratègies funcionals o operatives: són aquelles relacionades amb el dia a dia i que tenen una dimensió temporal a curt termini. S'ocupen de gestionar de manera eficient els recursos que hi ha a l'empresa. Procés de disseny i presa de decisions estratègiques La visió consisteix en la imatge de futur de l'empresa, com serà a llarg termini i les metes que pretén aconseguir. La missió d'una empresa és la seva raó de ser, la finalitat i el propòsit fonamental davant el públic al qual es dirigeix.

Permet contestar a les preguntes com ara: què fem?, a què ens dediquem?, quin és el nostre públic objectiu?, què ens diferencia de la competència?, entre d'altres. ANÀLISI EXTERN ANÀLISI ESTRATÈGICA Abans de definir una estratègia i de començar a definir la seva direcció, cal que s'estudiïn un conjunt d'elements que fonamenten la base per a una bona direcció estratègica: - Entorn econòmic, social, polític o tecnològic: les característiques de tot el que envolta l'empresa poden definir el conjunt d'amenaces que s'han de salvar o el d'oportunitats. Influència de factors externs.

- Capacitat estratègica: els recursos de què disposa l'empresa i el conjunt de capacitats i competències que pot desenvolupar a escala d'organització. Factors interns que determinen l'estratègia: punts febles que s'han d'evitar i punts forts per potenciar. - Expectatives dels promotors o emprenedors del negoci: és fonamental que els propietaris de l'empresa o els seus gestors professionals defineixin de manera clara i prèvia quins objectius o metes es volen assolir pel que fa a la millora del nivell de beneficis. ELECCIÓ ESTRATÈGICA Cal determinar quin tipus d'estratègia es vol implantar, ja que cada tipologia estratègica respon a unes característiques de l'empresa o del seu entorn.

Es distingeixen tres tipus d'estratègies: corporatives, de negoci i operatives. IMPLANTACIÓ DE L'ESTRATÈGIA Es tracta de definir i planificar de quina manera s'aplicarà l'estratègia de l'empresa pel que fa als recursos que s'hi han de destinar, l'organització del procés i la definició del pla temporal de les accions estratègiques que cal desenvolupar. Anàlisi de l'entorn competitiu: S'ha de dur a terme una anàlisi externa de les forces comptetitives que una empresa pot trobar en l'entorn del seu negoci. Michael E.Porter: model de les cinc forces competitives. La situació competitiva d'una empresa depènde cinc variables: 1.

Amenaces de nous competidors: les facilitats que en un mercat tinguin els nous competidors per posicionar-se faran que sigui poc atractiu o que la rendibilitat del negoci no sigui alta. Aquesta amenaça serà més limitada en funció de l'existència de barreres d'entrada i de sortida per als nous competidors: - Barreres d'entrada. Les barreres d'entrada són els obstacles que dificulten l'accés de noves empreses a un sector determinat, mitjançant la disminució de les expectatives de beneficis dels possibles nous competidors. Tipus de barreres d'entrada: 1. Diferenciació del producte.

El desig de diferenciar el producte originarà uns costos addicionals a l'empresa entrant, com per exemple, els costos derivats de publicitat i màrqueting. 2. Avantatges absoluts en els costos. Les empreses ja instal·lades, tenen moltes vegades avantatges en els costos respecte a l'empresa entrant. 3. Existència d'economies d'escala. 4. Les exigències inicials de capital. Si la inversió a realitzar és molt alta 5. La legislació de patents. Es confereix a un productor el dret exclusiu de fabricació i comercialització d'un determinat producte.

- Barreres de sortida: Són els factors que, una vegada que un nou competidor s'introdueix en el mercat, fan complicat que pugui sortir-ne, per exemple mitjançant dificultats a la desinversió. 2. Amenaces de productes substitutius: L'existència de productes substitutius que facin competència als productes existents, de forma que no només haurà de competir amb les empreses amb productes semblants, sinó també amb d'altres sectors. 3. Grau de rivalitat dels competidors: L'existència d'un mercat amb molta competència o amb un gran nombre de competidors determinarà l'èxit del negoci i les seves expectatives de futur.

El grau de rivalitat interna depèn de: - L'estructura de la competència: si hi ha molts competidors de poca dimensió, la rivalitat serà més intensa. - El tipus de mercat en funció de la competència, ja que com més grau de competència hi hagi, més rivalitat tindran els competidors. 4. Poder de negociació dels proveïdors: És la capacitat que tenen els proveïdors per imposar o determinar les característiques de l'operació de compravenda com el preu dels productes, la qualitat... 5. Poder de negociació dels clients: La força que tenen els clients i la capacitat per imposar condicions en les variables fonamentals de l'operació de la compravenda com ara el preu dels productes, la qualitat...

ANÀLISI INTERN Cadena de valor. La cadena de valor és un model que descriu les activitats que aporten valor a l'empresa. L'anàlisi d'aquesta permet distingir les activitats necessàries de les innecessàries, és a dir, les que generen valor de les que no. Té per objectiu entendre el funcionament de l'empresa. Avantatge competitiu: és el conjunt de característiques internes que l'empresa ha de desenvolupar per obtenir i reforçar una posició d'avantatge davant dels seus competidors. Aquestes característiques distintives permeten obtenir beneficis i rendibilitats superiors a la mitjana obtinguda per la resta de les empreses rivals.

- Les estratègies competitives: Estratègia de diferenciació: Consisteix a oferir un producte o servei "únic", de manera que el consumidor el consideri diferent als que ofereix la competència, i per això estigui disposat a pagar un preu superior. Estratègia de lideratge en costos: Consisteix a fabricar un o diversos productes, o dur a terme uns serveis amb uns costos inferiors als de la competència, sense ignorar altres variables com la qualitat o el servei. Estratègia d'enfocament o alta segmentació: Consisteix a centrar-se amb exclusivitat en un segment de la línia de producte, en un grup concret de clients o en una determinada àrea geogràfica.

Aquest segment de mercat estretament definit que els competidors bé poden passar per alt, ignorar o tenir dificultats per atendre (cas d'àrea geogràfica específica), o bé grups especialitzats de clients (com ara adolescents, metges, jubilats, entre d'altres) es denomina nínxol. LOCALITZACIÓ DE L'EMPRESA És el lloc que s'escull físicament per ubicar una empresa o un negoci. Alguns factors que condicionen la localització d'una empresa són els següents: 1. La demanda del mercat 2. El proveïment de matèries primeres 3. El mercat de treball 4. Les comunicacions i el transport 5. Els subministraments (llum, aigua...) 6. El cost de la construcció i del solar 7. la legislació 8.

La inversió i el finançament (accés a institucions financeres) 9. El desenvolupament econòmic de la regió Clúster: Un clúster és una concentració geogràfica d'empreses, organitzacions i institucions, que comparteixen l'interès per un sector econòmic i estratègic concret, i que n'afavoreixen la localització. Afavoreixen la localització(és molt difícil que es deslocalitzi) perquè, en general, permeten: aprofitar el mercat de treball local, accedir fàcilment als mercats de clients i proveïdors i disposar d'ajuts. Les principals característiques d'un clúster són: - Concentració geogràfica de l'activitat econòmica. - Especialització en un sector econòmic concret.

- Efecte "taca d'oli", atès que la seva activitat beneficia a tota la regió. - Triple hèlix: sistema administració-universitat-empresa. - Equilibri entre competència i col·laboració per part dels seus membres. Tots aquests elements fan que els clústers siguin elements dinàmics de l'economia que generen oportunitats, ocupació i riquesa. LA DIMENSIÓ DE L'EMPRESA És la seva capacitat de producció, determinada per factors com la tecnologia, nombre de treballadors i el mercat. Per decidir la dimensió de l'empresa o la capacitat productiva de les instal·lacions, primer s'ha de saber quina és la capacitat necessària i quina en serà la localització.

Capacitat necessària: el nivell màxim de producció que es pot obtenir en un període de temps determinat. Abans, per conèixer la dada s'ha de fer una previsió de la demanda, un estudi de mercat. Posteriorment analitzar la producció, els costos... i prendre la decisió oportuna. Entre les finalitats de l'empresa, hi ha la d'anar augmentant la capacitat productiva al llarg de la seva vida, la seva dimensió. Pot crèixer internament i externament. DESLOCALITZACIÓ DE L'EMPRESA La deslocalització fa referència al fet de traslladar algunes de les fases de la cadena de producció, o tot el procés de producció, a un altre país, on els costos de producció i transport resulten més barats.

Alguns dels motius són: costos laborals més baixos, legislacions més laxes en l'àmbit laboral, fiscal o mediambiental. És un fenomen que sorgeix de la globalització. CREIXEMENT DE L'EMPRESA Creixement intern: El creixement intern és el que realitza una empresa mitjançant noves inversions dins de la mateixa empresa. És l'increment de la capacitat productiva o de l'augment de la varietat dels seus productes i serveis, diversificar la producció El creixement intern presenta diversos avantatges com ara: 1. Permet l'adquisició de factors més recents (maquinària tecnològicament més avançada, personal amb formació més actualitzada, dissenys més innovadors, etc.) 2.

Permet una ampliació gradual de la dimensió de l'empresa, la qual cosa permet una millor planificació del creixement. 3. L'inconvenient principal del creixement intern és la lentitud que presenta, ja que només s'hi destinen els recursos propis de l'empresa. Per altra banda, generalment és més barat que el creixement extern. Implicacions del creixement intern: S'incrementa el patrimoni i la capacitat productiva de l'empresa. Creixement extern: El creixement extern és el que es realitza per alguna operació d'adquisició, fusió, control o cooperació amb d'altres empreses i s'accedeix a nous mercats.

Implicacions del creixement extern: Disminueix el número d'empresa i incrementa la mida de les empreses que persisteixen. Podrien ser dos dels següents conceptes: Fusió d'empreses Absorció d'empreses Cooperació d'empreses També seria una bona resposta a l'exercici (com a enumeració d'estratègies de creixement): Integració de societats (ja sigui per fusió pura o per absorció) Participació en societats El creixement extern presenta diversos avantatges com ara: 1. Un important estalvi de temps, ja que és molt més ràpid que el creixement intern. 2.

Pot ser la única manera de superar una barrera d'entrada a un sector o un mercat geogràfic al que sí té accés l'empresa adquirida, participada o controlada. 3. No sobredimensiona l'oferta del sector, en el cas que aquest sigui madur, tal com faria el creixement intern. La fusió pura es dóna quan dues o més societats s'uneixen per constituir-ne una de nova; ambdues es dissolen, però no es liquiden i formen un patrimoni únic. La fusió per absorció es produeix quan una empresa n'adquireix (absorbeix) una altre o altres. L'empresa o les empreses absorbides s'extingeixen i el seu patrimoni és assumit per l'empresa absorbent.

Participació en societats es dóna quan una empresa compra una part del capital social d'una altra empresa amb la intenció de dominar-la, ja sigui totalment o parcialment, però amb la particularitat que cap de les empreses perd la forma jurídica. Trust o concentració vertical: conjunt d'empreses que formen part de diferents fases del procés de producció i que intenten reduir costos i dominar el mercat. Càrtel o concentració horitzontal: conjunt d'empreses del mateix sector productiu que dominen pràcticament el mercat i es posen d'acord en els preus i estratègies de venda.

La diversificació suposa un canvi en la trajectòria de l'empresa perquè implica desenvolupar-se a partir d'uns productes i mercats nous, ampliant d'aquesta manera la seva cartera de negoci. Aquesta és l'estratègia de creixement més arriscada, ja que exigeix nous coneixements i estructura empresarial. L'estratègia de diversificació horitzontal consisteix a oferir nous productes, substitutius o complementaris que pertanyen a la mateixa línia d'activitat, en mercats semblants als habituals de l'empresa. La finalitat és controlar o arribar a dominar els competidors.

En canvi, l'estratègia de diversificació vertical consisteix que l'empresa es converteixi en el seu propi proveïdor o client, realitzant activitats que abans cobria amb operacions externes de mercat. Per exemple una petroliera que adquireix una refineria i benzineres. - HÒLDINGS: forma d'organització d'empreses segons la qual una companyia matriu aconsegueix les accions i participacions d'altres empreses que controla. Només tenen un òrgan directiu. Hi ha hòldings que es creen a través dels bancs i altres entitats financeres, hòldings que parteixen del patrimoni d'una família i n'hi ha de formats per empreses estatals.

Avantatges: Controlen diversos sectors i hi ha una integració empresarial Busquen un benefici o eficiència fiscal ,ja que els resultats consolidats de totes les societats són millors que els de cada empresa individual. Una pràctica habitual és tenir la seu en un país on la legislació fiscal és més permissiva o buscar una millor rendibilitat dels seus capitals. PROCÉS D'INTERNACIONALITZACIÓ Internacionalització. La internacionalització és l'obertura d'una empresa cap a mercats internacionals i inclou les operacions que fa una organització per vincular-se a aquests mercats internacionals.

L'estratègia global considera que els mercats internacionals són un únic mercat homogeni i per això l'empresa pot establir una estratègia única (mateixos productes i mateixes marques elaborats en plantes de fabricació especialitzades des d'on es satisfan les necessitats de tot el món). Aquestes empreses tracten d'evitar les duplicitats d'activitats i de funcions i racionalitzar les seves activitats a nivell mundial.

aquesta estratègia considera l'existència d'un únic mercat mundial Les filials actuen de forma depenent perquè es centralitzen els recursos globals per a tots els països on s'opera En l'estratègia transnacional Es treballa amb una visió global de mercat, mitjançant una xarxa internacional de recursos i capacitats per a aconseguir els avantatges de l'eficiència global, però sense oblidar les diferents necessitats locals. Les filials de cada país fan aportacions en funció de les seves funcions i característiques, treballant de manera autònoma. Tot el que sorgeix a les filials, com a font d'idees i habilitats, s'utilitza en benefici del conjunt de la multinacional.

El paper de la matriu és el de coordinació del conjunt de filials, les quals poden generar els avantatges competitius. Estratègia multidomèstica: L'estratègia multidomèstica és aquella que entén que els mercats internacionals són diferents, per la qual cosa l'empresa s'ha d'adaptar a cada un d'ells i atendre les diversitats culturals. PIMES Les microempreses són les empreses que tenen menys de 10 treballadors. Les petites empreses tenen menys de 50 treballadors (i, per tant, inclouen les microempreses), i les empreses mitjanes són aquelles que tenen entre 50 i 250 treballadors. Per tant, les Pimes (petites i mitjanes empreses) són les em- preses que tenen menys de 250 treballadors.

Les multinacionals són empreses que tenen una empresa matriu (normalment en el país d'origen de l'empresa) i diverses empreses filials que operen a altres països. L'empresa matriu gestiona les seves filials. Una empresa multinacional, però, és simplement aquella que opera en dos o més països. La globalització és la "tendència dels mercats i les empreses a estendre's i a assolir una dimensió mundial que sobrepassa les fronteres nacionals". Aquesta tendència s'ha accentuat molt ràpidament en els últims anys gràcies a la reducció de costos de transport i a la gran millora de les TIC (tecnologies de la informació i la comunicació).

També hi ha ajudat molt la desregularització del comerç i, per tant, l'augment d'acords comercials entre països i la reducció de traves proteccionistes. La globalització té efectes o conseqüències positives i negatives.

Ens arriben productes de tot el món i podem vendre a tot el món amb molta més facilitat que en el passat, però també les empreses tenen més competència que abans i es veuen obligades a competir amb empreses de països amb costos de pro-ducció molt reduïts, de manera que actual-ment hi ha moltes empreses que s'estan tras-lladant des de països econòmicament desen-volupats cap a països en vies de desenvolu-pament precisament per reduir costos de pro-ducció (bàsicament, costos de mà d'obra i impostos). Les Pimes representen més del 90 % de les nostres empreses.

Com a avantatges respecte les grans empreses, podem dir que proporcionalment creen més llocs de treball, són més flexibles, més aprofitadores de noves oportunitats, més adaptables, més pròximes als clients, proveïdors i treballadors. Però tenen menys capacitat financera, menys qualificació empresarial, més obsolescència tecnològica i menys poder de negociació. El teixit empresarial de Catalunya està format bàsicament per microempreses i per petites i mitjanes empreses. Característiques bàsiques d'una PIME: 1. Poca formació empresarial. 2. Poca capacitat financera. 3. Qualificació i formació tècnica del personal i obsolescència tecnològica. 4.

Organització flexible i facilitat de comunicació entre el personal de l'empresa perquè el nombre de treballadors és reduït. 5. Integració del personal perquè generalment participa de les responsabilitats. 6. Desenvolupament en mercats intersticials. S'aprofiten els buits de mercat que deixen les empreses grans. 7. Creadores de feina per disposar de més treball que no pas capital. BLOC 4. EL PROJECTE EMPRESARIAL IDEA DE NEGOCI Per crear una empresa cal tenir ben definida la idea de negoci, que pot ser un bé o servei concret (nou o amb algun avantatge competitiu important) o una nova manera de fer quelcom (cooperatives, cogestió de treballadors, etc).

Les idees de negoci acostumen a aparèixer espontàniament, però després s'han d'anar concretant. Poden venir de l'experiència diària (quan es detecten coses que poden millorar) o de necessitats (pròpies o d'altres persones) que no estan ben cobertes. Els promotors són els que creen l'empresa, o sigui, els emprenedors. Els requisits previs per crear una empresa són tenir algú amb esperit emprenedor, tenir una idea de negoci, ganes de tirar endavant l'empresa, capacitat per afrontar riscos, i comptar amb algun recurs (personal o material).

El know-how (saber fer) és el conjunt de coneixements adquirits per una persona o una empresa a través de l'experiència, aplicats posteriorment en una iniciativa empresarial. ESPERIT EMPRENEDOR L'esperit emprenedor és un conjunt de valors, actituds i aptituds, necessaris per portar a terme un projecte emprenedor en el sentit més ampli del terme; és una manera de pensar, raonar i actuar vinculada i suscitada per realitzar una activitat, que creï i generi valor, no solament econòmic, sinó social, tant per a qui la porta a terme, com també per a l'entorn.

Una persona emprenedora és una persona amb iniciativa, amb autoconfiança, creativa, innovadora, responsable, enèrgica, perseverant, amb capacitat de treball en equip, desig d'autonomia, certa tolerància al risc… L'esperit emprenedor és el conjunt de valors, d'aptituds i actituds que té una persona (iniciativa, confiança en sí mateix, empenta, creativitat,…