Guia per entendre el funcionament de l'empresa

I 120 flashcards i 80 preguntes més al document.

Text del document

Funcionament de l'empresa Tema 1. 1.L'activitat econòmica i els seus agents Segons la definició clàssica, sabem que l'economia és la ciència que estudia la manera de satisfer les necessitats humanes gestionant l'escassetat de recursos. Amb tot, el funcionament econòmic dels últims anys permet definir-la com la ciència que s'encarrega de satisfer les necessitats humanes, generar-ne de noves, gestionar els recursos limitats i advocar per la creació de nous recursos il·limitats. Per satisfer les necessitats humanes, la societat ha de consumir béns i serveis produïts per les empreses. Per tant, les activitats econòmiques bàsiques són la producció, la distribució i el consum.

Per exemple, una empresa fabrica suc (producció) perquè els consumidors l'adquireixin (consum), però és molt habitual que una altra empresa el faci arribar des dels productors fins als consumidors (distribució). D'aquesta manera senzilla, podem veure el funcionament bàsic de l'economia. 1.1.Béns, serveis i factors de producció Les empreses han de crear i produir béns i serveis per satisfer les necessitats de la societat. Si tenim la necessitat d'alimentar-nos, vestir-nos o comunicar-nos, les empreses hauran de produir aliments, roba i telèfons mòbils. Però no tots els béns i serveis són iguals.

N'hi ha de diferents tipus, en funció de diversos criteris de classificació: Factors de producció Cal tenir en compte que, si la funció fonamental de l'empresa és produir béns i serveis per satisfer les necessitats de la societat, per aconseguir-ho ha d'utilitzar uns elements anomenats factors de producció, o bé recursos productius, sense oblidar que s'ha de servir d'una tecnologia, que permet combinar-los i millorar-ne el rendiment, i d'una organització empresarial, que ajudarà a millorar la gestió dels factors productius. 1.2.Els agents econòmics El funcionament de l'economia i l'evolució de l'activitat econòmica exigeixen que hi hagi diversos agents que interactuïn i prenguin decisions.

Es tracta dels agents econòmics: Famílies, o economies domèstiques o llars: consumeixen els productes fabricats per les empreses (béns i serveis) i, alhora, els proporcionen els factors de producció necessaris per dur a terme la seva activitat (feina, capital i recursos naturals). Empreses, o sector privat: produeixen els béns i els serveis que consumeixen les famílies mitjançant els factors de producció que aquestes els proporcionen. Estat, o sector públic: té una funció reguladora de l'activitat econòmica, ja que estableix un entorn juridicoinstitucional, a més de proporcionar béns i serveis públics, principalment, mitjançant la recaptació d'impostos i cotitzacions.

Les funcions dels agents econòmics i les seves interrelacions es mostren habitualment en un diagrama molt il·lustratiu anomenat flux circular de la renda: 2.L'empresa: elements, funcionament i objectius Com hem dit abans, l'empresa és un dels agents econòmics que interactuen amb les famílies i l'Estat en l'àmbit de l'economia. Què entenem per empresa? Les empreses representen el sector privat, són les responsables de la producció de béns i serveis que necessiten les persones o entitats consumidores, utilitzant, mitjançant la tecnologia i l'organització empresarial o la iniciativa emprenedora, la combinació dels factors de treball, el capital i els recursos naturals, o terra.

Per conèixer l'empresa amb més detall, hem d'estudiar els elements que la formen, les àrees que n'integren el funcionament i els objectius que vol assolir. Tot això ho estudiarem a continuació. 2.1.Els elements de l'empresa Perquè una empresa pugui complir els objectius plantejats i portar a terme la seva funció productiva, s'han de tenir en compte una sèrie d'elements indispensables: 2.2.Els objectius de l'empresa L'empresa fonamenta la seva activitat en l'acompliment d'una sèrie d'objectius o assoliments que vol aconseguir.

Aquests objectius poden ser de diversos tipus: L'empresa necessita concretar aquests objectius d'una manera més precisa i específica mitjançant la definició de la missió, la visió i els valors corporatius: El conflicte d'objectius en l'empresa Hi ha una circumstància que pot determinar que s'assoleixin els objectius de l'empresa o no, ja que els col·lectius o equips de persones poden tenir objectius propis susceptibles de ser incompatibles entre si: es tracta del conflicte d'objectius. El conflicte d'objectius es manifesta quan les prioritats de cada equip són diferents i es contraposen entre si i, a més, frenen l'objectiu general de l'empresa.

Per solucionar aquests conflictes d'objectius o minimitzar-ne l'abast, cal fer les accions següents: Generar espais de treball i consens perquè tots els membres de l'empresa puguin remar en la mateixa direcció per aconseguir l'objectiu general de la millor manera possible; gràcies a això, es pot identificar quins objectius té cada departament i de quina manera entren en conflicte. Aplicar tècniques de resolució de conflictes basades en la negociació, pensant sempre en el bé comú; les parts implicades han de cedir per facilitar que s'assoleixi l'èxit empresarial.

El conflicte d'objectius pot produir-se per elements endògens (interns) o exògens (externs): 2.3.Les teories sobre l'empresa La figura de l'empresa ha evolucionat al llarg de la història, des dels artesans i els gremis de l'edat mitjana, passant pel mercantilisme de l'edat moderna i desenvolupant-se intensament a partir de la revolució industrial i el naixement del capitalisme en l'edat contemporània. En l'actualitat, està determinada per la globalització econòmica i la societat del coneixement.

Hi ha diverses teories que expliquen què és l'empresa i com ha sorgit com a agent econòmic: 3.La localització i la dimensió de l'empresa Hi ha dues característiques bàsiques de les empreses que són fonamentals per poder assolir els seus objectius: la localització i la dimensió. La localització és un dels factors que influeixen més en el futur d'una empresa. Consisteix a decidir la ubicació o el lloc geogràfic més adequats perquè l'empresa desenvolupi la seva activitat i assoleixi els objectius marcats. És un dels factors més importants, ja que li permetrà tenir avantatge competitiu.

Hi ha diversos factors que influeixen en la localització: d'una banda, els industrials; de l'altra, els comercials. Tot seguit, estudiarem les variables o els factors que influeixen en la decisió doble i interrelacionada de la localització i la dimensió de l'empresa. 3.1.La localització de l'empresa Com hem vist, la decisió del lloc on l'empresa durà a terme l'activitat i instal·larà la seu operativa depèn dels conjunts de factors determinants següents: 3.2.La dimensió de l'empresa La dimensió de l'empresa fa referència a la capacitat de producció, que està determinada per factors com ara la tecnologia, el nombre de treballadors o el mercat on opera.

La dimensió és la decisió de definir la capacitat productiva més indicada de l'empresa per poder fer front als reptes relacionats amb els seus objectius. La capacitat productiva de l'empresa és una decisió que s'ha de prendre paral·lelament a la localització, ja que els dos factors estan relacionats. Però, en primer lloc, cal decidir quina capacitat productiva haurà de tenir l'empresa per satisfer els seus propis objectius. Al llarg de la vida d'una empresa, és habitual que es prengui la decisió d'augmentar-ne la dimensió per adaptar-se a les demandes del mercat o per aprofitar noves oportunitats de negoci que en millorin la situació competitiva.

Aquest augment es pot dur a terme de dues maneres: creixement intern i creixement extern. 4.La classificació de les empreses Les empreses es poden classificar en funció de diversos criteris, ja que les característiques que les poden diferenciar són múltiples. 5.La forma jurídica de les empreses 5.1.El marc jurídic de les empreses Abans d'endinsar-nos en les classificacions de les empreses, parlarem de la normativa que les regula. Aquesta normativa es basa, principalment, en el dret mercantil.

El dret mercantil és la part del dret que regula l'activitat econòmica que porta a terme un empresari per mitjà d'una organització d'elements personals i reals; és a dir, l'activitat econòmica que es fa en una empresa. Així doncs, l'objecte del dret mercantil és l'activitat típica de les empreses. Entre els aspectes que tracta aquesta branca del dret, s'hi poden incloure qüestions com les següents: l'empresa, l'empresari, la forma jurídica de l'empresa (empreses individuals, societats col·lectives, societats anònimes), la comptabilitat, la publicitat i la protecció de l'activitat empresarial.

El Codi de comerç és el marc legislatiu principal de les operacions mercantils a Espanya i es va actualitzar amb la Llei 19/1989, de 25 de juliol. Segons l'article 50, en tot el que fa referència als contractes mercantils, els requisits, les modificacions, l'extinció i la capacitat dels contractants, l'ordre d'aplicació és, primer, el Codi de comerç i les lleis especials i, si això no és possible, les normes i regles generals del dret comú, o civil. Tanmateix, el Codi de comerç no inclou tota la legislació mercantil, sinó que bona part de les disposicions mercantils les regulen les lleis especials, ja que l'empresa i les seves activitats són canviants i evolucionen molt ràpidament.

Aquestes lleis especials són diverses i també poden canviar: entre les més importants, podem destacar la Llei concursal, el Reglament del Registre Mercantil, la Llei de patents i marques, la Llei general de publicitat, la Llei de competència deslleial, la Llei de societats de capital i la Llei de capital de risc. Quan es vol crear una empresa i es decideix adoptar una de les formes jurídiques que explicarem més endavant, cal complir una sèrie de requisits formals i tràmits oficials específics: això és la constitució d'una empresa. La constitució d'una empresa és el conjunt d'obligacions formals i tràmits que cal fer obligatòriament perquè tingui validesa legal.

5.2.La forma jurídica de les empreses 5.2.Les característiques jurídiques de les empreses Per classificar els tipus d'empreses en funció de la forma jurídica, és a dir, en funció de la definició legal que indiquen les normes jurídiques mercantils, cal conèixer les característiques jurídiques que les diferencien. Personalitat jurídica Persona física És la persona física o l'individu que pot exercir els seus drets i complir les obligacions reconegudes per les lleis. Es coneix com a empresa individual. Persona jurídica Quan una entitat adquireix drets i obligacions reconeguts en una llei. Això és l'empresa societat, que es pot dividir en diversos subgrups: – Societat civil. – Societat mercantil.

– Societats mercantils especials. Responsabilitat dels socis Limitada En cas de fallida, l'import màxim que els socis i sòcies poden perdre és el capital aportat. Il·limitada Els socis responen amb tot el seu patrimoni (fins i tot el personal) davant dels deutes que tingui l'empresa, excepte en un cas en què es pot mantenir la casa on es resideix habitualment. Nombre mínim de socis Alguns tipus d'empreses necessiten un nombre mínim de socis o sòcies per poder-se constituir. Import mínim de capital Alguns tipus d'empreses necessiten un import mínim de capital (recursos aportats pels socis) per poder-se constituir. Aquest capital pot consistir en actius físics o monetaris.

Raó social És la denominació de l'empresa o el nom legal de la persona jurídica. Fiscalitat IRPF (impost sobre la renda de les persones físiques) L'impost que grava l'obtenció de renda per part de les persones físiques. IS (impost sobre societats) L'impost que grava els beneficis de les societats, és a dir, de les entitats amb personalitat jurídica pròpia (persones jurídiques). La varietat de formes jurídiques és molt àmplia. Per això, ens limitarem a explicar les característiques essencials de les formes jurídiques més habituals. A.L'empresa individual L'empresa individual és un tipus d'empresa que té personalitat física, és a dir, en què els propietaris són persones físiques.

L'empresari individual és una persona física que porta a terme (en nom propi i per mitjà d'una empresa) una activitat comercial, industrial o professional. L'empresa individual és una empresa en què la personalitat jurídica del propietari (persona física) i la de l'empresa coincideixen. La gestió de l'empresa és responsabilitat del propietari. El funcionament està subjecte en matèria mercantil al Codi de comerç i en matèria de drets i obligacions, al Codi civil. És una forma adequada per a empreses de dimensions reduïdes. Es tributa mitjançant l'IRPF.

L'empresa individual es manifesta en les formes jurídiques següents: B.La societat civil pública Es fonamenta en un contracte pel qual dues persones o més s'obliguen a posar en comú diners o béns amb l'objectiu de repartir-se els guanys d'una activitat mercantil. Per això hi pot haver socis capitalistes (aporten diners o béns) i socis industrials (aporten treball). Per norma general, els socis s'han de donar d'alta en el règim d'autònoms. La gestió de l'empresa és responsabilitat dels socis capitalistes. La responsabilitat és personal i il·limitada davant tercers. La societat no té personalitat jurídica pròpia i es regeix pel Codi de comerç i pel Codi civil.

Aquesta mena d'empreses han de tributar l'impost sobre societats. Els guanys dels socis es reparteixen mitjançant dividends: no poden tenir nòmina ni facturar a la societat. D'aquesta manera, paguen el 23 % de l'impost sobre societats (si facturen menys d'un milió d'euros) i el tipus aplicable als dividends. C.La societat col·lectiva (SC) També coneguda com a societat regular col·lectiva. És una societat mercantil de caràcter personalista en què tots els socis i sòcies es comprometen a participar en la manera que s'indiqui als estatuts de l'empresa dels mateixos drets i obligacions. La responsabilitat és subsidiària, personal i solidària amb els deutes davant tercers.

Es necessiten com a mínim dos socis per poder-la crear. No cal aportar capital mínim. Això fa que únicament hagin de fer front a les despeses de gestió, com ara l'impost sobre actes jurídics documentats. Es pot distingir entre socis capitalistes, que aporten béns i capital, i socis industrials, que aporten el factor treball. Si una persona permet que el seu nom aparegui en la raó social de l'empresa, passa a tenir la categoria de soci a tots els efectes. Aquest tipus d'empresa ha de tributar l'impost sobre societats i els beneficis es divideixen en funció del capital aportat a la societat.

D.La societat de responsabilitat limitada (SRL, o SL) Aquest tipus és el més comú a Espanya perquè permet a les persones autònomes protegir el seu patrimoni limitant la seva responsabilitat al capital aportat. És una societat mercantil capitalista si el seu capital social està dividit en participacions socials iguals i indivisibles i està integrat per aportacions de tots els socis, que no responen personalment dels deutes de la societat. Només cal un soci per crear-la; en aquest cas, s'anomena societat limitada unipersonal (SLU). El capital mínim per poder-la constituir és 1 €.

És una modalitat adequada per a la petita i mitjana empresa, amb pocs socis i amb voluntat de permanència, ja que les participacions presenten moltes limitacions a la transmissibilitat, i, a més, té la peculiaritat que els socis i sòcies tenen preferència a l'hora d'adquirir-les davant tercers. La constitució es fa mitjançant escriptura pública, amb estatuts firmats davant de notari, i presentant-la al Registre Mercantil. Hi ha diversos òrgans de gestió, com ara l'administrador únic, solidari, mancomunat o el consell d'administració. Tributa l'impost sobre societats.

E.La societat anònima (SA) És una societat mercantil capitalista amb un capital social dividit i integrat per les aportacions dels socis en forma d'accions i de lliure transmissió. Es tracta d'una modalitat adequada per a les grans empreses, atesa l'àmplia i complexa normativa que s'adapta a projectes mercantils de grans dimensions. Només cal una persona per crear-la. El capital mínim aportat és de 60 000 €, del qual el 25 % ha d'estar totalment subscrit i, almenys, parcialment desemborsat en un 25 % en el moment de la inscripció. La resta s'ha d'anar aportant en cinc anys. La responsabilitat dels socis i sòcies és solidària i és limitada al capital aportat.

Es tributa mitjançant l'impost sobre societats. Els òrgans que la formen són la junta general i el consell d'administració. F.La societat laboral i participada És una societat mercantil de caràcter especial en què la majoria del capital social és propietat dels treballadors i treballadores que hi presten serveis retribuïts de manera personal i directa i amb una relació laboral indefinida. És una modalitat adequada per a les societats en què els treballadors volen controlar l'empresa i ostentar alhora la qualitat de socis. Els socis mínims són tres, dels quals dos han de ser treballadors de l'empresa amb contracte indefinit. El nombre de treballadors no pot sobrepassar el 25 % dels socis.

El capital mínim per crear-la és d'1 € per a SLL (participacions) i de 60 000 € (accions) per a SAL. La responsabilitat dels socis és limitada al capital aportat. Tributen l'impost sobre societats. G.La societat cooperativa És un tipus d'empresa que ha anat creixent molt a Espanya els últims anys. S'orienta a millorar les relacions humanes i els interessos col·lectius. És una societat mercantil especial constituïda per persones, que s'associen en règim de lliure adhesió i baixa voluntària, per portar a terme activitats empresarials encaminades a satisfer les seves necessitats i aspiracions econòmiques i socials, amb estructura i funcionament democràtics.

Els resultats econòmics, anomenats excedents, s'imputen als socis, un cop atesos els fons comunitaris, en funció de l'activitat cooperativa que duen a terme. Aquestes societats creen un patrimoni comú amb limitacions en la transmissibilitat i sense ànim de lucre. Les cooperatives són societats que integren l'anomenada economia social, atès que no tenen ànim de lucre directe, sinó que l'objectiu és la satisfacció d'una necessitat dels socis. Són de primer grau si els socis són persones físiques i de segon grau si els socis són altres cooperatives o un altre tipus de persones jurídiques. Els socis mínims són tres persones. És un tipus de societat democràtica i igualitària.

Es caracteritzen pel fet que una persona equival a un vot. Per tant, a diferència dels altres tipus d'empreses, el poder de decisió no va en funció del capital aportat. Hi ha molts tipus de cooperatives en funció de la naturalesa de l'activitat que porten a terme (agràries, de treball associat, de crèdit, d'habitatge, de consum, de serveis, integral, del mar, d'explotació comunitària de la terra, etc.). La legislació sobre cooperatives està transferida a les comunitats autònomes, de manera que moltes disposen de legislació pròpia. Un dels sectors en què el model de cooperatives està més estès és el sector agrari.

Les cooperatives agràries funcionen com a associacions de diverses explotacions agràries (agricultura, ramaderia, silvicultura, etc.), que tenen l'objectiu d'ajudar-se mútuament i de manera solidària. Moltes d'aquestes explotacions aporten la seva producció. De manera comuna, aquesta producció es processa i es distribueix amb una mateixa marca reconeguda als mercats. Així, un conjunt de petites explotacions té la capacitat de formar una empresa gran. Individualment, no podrien accedir als mercats com a empreses competitives.

Un altre avantatge d'aquestes cooperatives agràries és la compra de subministraments, maquinària, llavors o equips a un cost més econòmic pel fet de comprar-ho conjuntament. Tot seguit, es mostra un quadre resum de les característiques més rellevants de les formes jurídiques principals: Test de repàs Elabora el teu propi mapa conceptual de la unitat. Ha de recollir els continguts més importants estudiats relacionats entre si. 1.Quines són les tres activitats econòmiques bàsiques? a)Béns, serveis i necessitats. b)Producció, distribució i consum. c)Famílies, empreses i sector públic. d)Recursos naturals, treball i capital.

2.Els béns comuns: a)Satisfan indirectament les necessitats humanes pel fet de transformar-se en un procés productiu. b)Són abundants i no tenen propietari. c)Són propietat del sector públic i es paga indirectament per fer-los servir. d)Són intangibles. 3.De què formen part els empleats d'una empresa de missatgeria que col·labora estretament amb la nostra? a)Del nostre equip humà. b)Del nostre entorn general. c)Del nostre entorn específic. d)Del nostre grup de clients. 4.Assenyala quin dels objectius següents està més associat als propietaris d'una empresa: a)Un prestigi professional més alt. b)Una participació més gran en les decisions de l'empresa.

c)La rendibilitat de la inversió en l'empresa. d)L'assegurament que l'empresa compleixi el pagament dels deutes. 5.Quina d'aquestes solucions no és una estratègia de creixement extern de l'empresa? a)La fusió. b)L'absorció. c)La cooperació. d)La diversificació. 6.En una societat col·lectiva: a)La responsabilitat és limitada al capital aportat. b)Hi pot haver socis capitalistes i socis industrials. c)Hi pot haver un soci o més. d)Els beneficis tributen per l'IRPF. 7.L'empresari individual: a)Tributa mitjançant l'impost sobre la renda de les persones físiques. b)No pot tenir treballadors a càrrec. c)Té una responsabilitat limitada davant dels deutes contrets amb tercers.

d)El seu capital es divideix en petites parts del mateix valor. 8.En les societats anònimes: a)La responsabilitat dels socis no es limita al capital aportat. b)El capital es divideix en accions. c)Els socis han de ser persones físiques. d)El 100 % del capital ha d'estar desemborsat en el moment de constitució de la societat. 9.Quina teoria concep l'empresa com una unitat de producció elemental amb l'única finalitat de maximitzar els beneficis? a)La dels costos de transacció. b)La contractual. c)La social. d)La neoclàssica. 10.Una persona que pensa a començar un negoci de fusteria d'alumini dubta sobre la forma jurídica que ha de triar.

La seva assessora li indica que l'avantatge principal de crear l'empresa amb la forma jurídica d'empresari individual és: a)El fet que la responsabilitat davant dels deutes sigui limitada. b)La facilitat dels tràmits per crear-la. c)La possibilitat d'incorporar nous socis a l'empresa en qualsevol moment. d)La possibilitat de triar la denominació social que vulgui. Tema 7. 1.La inversió en l'empresa Per crear productes o serveis nous, innovar i créixer, l'empresa necessita adquirir maquinària, edificis, automòbils, ordinadors, matèria primera, etc. La compra d'aquests béns implica el desemborsament d'una quantitat de diners que l'empresa espera recuperar amb un benefici.

L'empresa pot utilitzar els diners de què disposa de manera immediata o bé esperar-se a fer-los servir en el futur. Lògicament, tot dependrà de la necessitat d'adquisició que tingui, ja siguin béns que impliquin poc capital o molt. La manera de fer-ho és una decisió que s'ha d'estudiar i analitzar bé, ja que tot el que inverteixi l'empresa en un moment determinat implica renunciar a un consum present per obtenir un benefici futur. La inversió és l'activitat que l'empresa porta a terme en el present a l'hora de comprar béns per obtenir beneficis en el futur.

Està formada per una sèrie d'elements: la persona física o jurídica que destina aquests diners a l'adquisició; el producte o servei que s'adquireix; el cost d'oportunitat que comporta la renúncia a una satisfacció o a un consum en el present; l'esperança d'una recompensa futura i el temps o la durada de la inversió. Un element que va lligat a la inversió és el finançament, que permet obtenir els recursos necessaris per fer la inversió. Per saber com s'ha d'invertir, és important conèixer les diferents classificacions que hi ha sobre inversió.

D'aquí ve la importància de saber la durada temporal de la inversió, la tipologia en funció del bé, la finalitat de la inversió o la relació amb altres possibles inversions associades. 1.1.Quant de temps volem tenir la inversió en l'empresa? En funció del temps que s'hagi de mantenir el bé en l'empresa, es pot distingir entre: 1.2.En quin tipus de bé necessitem invertir? En funció del tipus de bé, es poden distingir tres classes d'inversions: 1.3.Quin objectiu volem aconseguir amb la inversió?

De vegades, no s'inverteix per voluntat pròpia de l'empresa, sinó per necessitat, ja sigui perquè certs béns s'han de substituir per uns altres per aconseguir millores, per avaries o per altres aspectes que obliguen a invertir diners, de manera planificada o no. Així mateix, la manera com s'inverteix també és important i depèn de si es vol créixer com a empresa o de si es fa amb cap finalitat concreta, pensant en el funcionament del mercat. En funció de la finalitat, podem distingir: 1.4.Invertir un cop implica haver de fer més inversions? De vegades, unes inversions poden comportar la necessitat de fer-ne d'altres, ja sigui de manera immediata o bé a mitjà o a llarg termini.

2.Mètodes per seleccionar la millor inversió Ja hem comentat que invertir implica destinar recursos financers en el moment actual per obtenir un benefici o una recompensa en el futur. Un cop hagi decidit quina inversió farà en funció de les seves necessitats, l'empresa ha de seleccionar la que li convingui més entre les diferents possibilitats. Per ajudar a prendre aquesta decisió, hi ha diversos mètodes de selecció. Amb tot, abans d'estudiar els mètodes de selecció d'inversions, parlarem de les característiques d'una inversió. 2.1.Característiques d'una inversió Una inversió genera un flux de diners des que comença fins que es recupera.

La inversió té les característiques financeres següents: Desemborsament inicial. Es representa amb Do i és la quantitat de recursos que s'utilitzen en la inversió. S'indica en negatiu, ja que es tracta d'una quantitat de diners que es deixa de tenir. És l'anomenat moment zero i acostuma a ser el pagament més alt. En el cas d'una inversió que es fa al comptat, aquest és l'únic pagament que es farà. Durada temporal. Es representa mitjançant un segment horitzontal en què s'expressa l'esquema econòmic que mostra tot el projecte d'inversió. El nombre d'anys es representa amb n.

Al llarg d'aquests anys, s'aniran produint entrades i sortides de diners a conseqüència de l'execució del projecte d'inversió. Fluxos nets de caixa. Es representen amb Fi i suposen la diferència entre els cobraments (Ci) i els pagaments (Pi) que suporta l'empresa al llarg de cadascun dels n períodes que dura la inversió com a resultat del desenvolupament del projecte. Són la diferència entre els cobraments i els pagaments, que no és el mateix que la diferència entre els ingressos i les despeses. Valor residual. És el valor del bé al final de la seva vida útil (per tant, quan ja no té valor d'ús).

Pot passar que aquest valor sigui zero, en cas que el bé no tingui cap acceptació en el mercat, ja sigui en conjunt o per parts. Es representa per R. Aquest valor se sumarà als cobraments de l'últim flux de caixa. La inversió també es pot representar gràficament mitjançant un segment horitzontal on col·locarem cadascuna de les parts o característiques. Sempre que tinguem una entrada de diners, posarem el signe positiu davant de la quantitat i, quan es tracti d'un desemborsament o una sortida de diners, el marcarem amb un signe negatiu.

Podem veure que, quan es produeix la inversió, es fa un desemborsament inicial DO; durant els anys n que dura la inversió, es generen uns cobraments i uns pagaments (Ci – Pi), que representen els fluxos nets de caixa Fi, i l'últim any de la durada de la inversió, si hi ha valor residual R, s'afegeix a l'últim cobrament. 2.2.Mètodes de selecció i valoració d'inversions Hi ha diversos mètodes per seleccionar una inversió. En aquest manual n'estudiarem tres, però abans distingirem entre els mètodes de selecció estàtics i els mètodes de selecció dinàmics. Mètodes estàtics. Se suposa que el valor dels diners és constant en el temps, és a dir, que els diners tenen el mateix valor en cada període.

Per tant, aquests mètodes no tenen en compte el factor temps. Mètodes dinàmics. Es tenen en compte els valors que tenen els diners segons el moment en què es produeix el flux de caixa. Per tant, aquests mètodes sí que tenen en compte el factor temps. Aquests mètodes empren la capitalització i el descompte dels fluxos per homogeneïtzar-los. A.Mètodes estàtics Els mètodes estàtics, com hem apuntat, a l'hora de valorar els fluxos nets, no tenen en compte que el valor dels diners va variant amb el pas del temps per aspectes com el tipus d'interès o per la inflació. El mètode estàtic més conegut i aplicat és el pay-back, o termini de recuperació.

El pay-back, o termini de recuperació, consisteix a calcular el temps que es trigarà a recuperar el desemborsament inicial de la inversió. En cas que s'hagi de triar entre diversos projectes, s'escollirà el que permeti recuperar abans la inversió. Només es té en compte aquest aspecte i no d'altres, com ara el fet d'efectuar un desemborsament inicial més elevat o obtenir més fluxos de caixa o menys. Com es calcula? Si els fluxos nets de caixa de cada any són iguals, el càlcul és més senzill: dividim el desemborsament inicial pel valor del flux i sabrem quants anys necessitarem per recuperar la inversió.

Si els fluxos no són iguals, es van sumant els fluxos fins que s'arriba al desemborsament inicial. Si la recuperació total es produeix entre dos períodes, es calcula la fracció de temps que s'ha de sumar, tenint en compte que el flux de caixa es recupera de manera constant al llarg de l'any. B.Mètodes dinàmics Aquests mètodes tenen en compte el moment temporal en què es produeix l'entrada o la sortida de les quantitats monetàries. Ens indiquen una situació que encaixa més amb la realitat que els mètodes estàtics, ja que se suposa que durant cada període de temps les quantitats estan subjectes a moments diferents.

Els dos mètodes més corrents de selecció d'inversions són el criteri del valor actual net (VAN), o valor capital (VC), i el criteri de la taxa de rendibilitat interna, o taxa interna de retorn (TIR). Criteri del valor actual net (VAN) o valor capital (VC) Aquest mètode consisteix a actualitzar els fluxos nets de caixa de cada any al moment actual, de manera que s'obtingui el valor del capital al principi. Gràcies a aquest mètode, les inversions es poden ordenar en funció de la rendibilitat. Com es calcula?

Per fer aquest càlcul, haurem de tenir la taxa d'actualització, o descompte (i), que és el tipus d'interès de mercat que es preveu per al període (n) i que ens permetrà actualitzar els fluxos de caixa (Fi). Un cop actualitzats, els compararem amb el desemborsament inicial (Do) mitjançant l'expressió següent: El VAN ens pot donar tres resultats possibles; d'aquests resultats dependrà si fem la inversió o no: Resultat Decisió Justificació VAN < 0 No es farà la inversió. La inversió donarà pèrdues, ja que la suma total de les sortides de diners que genera el projecte d'inversió, valorades en el moment inicial, és superior a la suma de les entrades de diners, també valorades en el moment inicial.

VAN = 0 És indiferent fer la inversió. Amb la inversió, ni es guanya ni es perd, ja que la suma de les sortides de diners que impliquen el projecte d'inversió és exactament igual a la suma de les entrades de diners, amb totes les quantitats valorades en el moment inicial. VAN > 0 La inversió es pot dur a terme. La inversió donarà beneficis, ja que la suma de les sortides de diners, valorades en el moment inicial, és inferior a la suma de les entrades de la inversió, també valorades en el moment inicial.

El criteri per seleccionar una inversió segons el VAN consisteix a triar, d'entre les inversions que tenen un valor positiu, la que el tingui més alt; si el VAN dona zero com a resultat, la inversió és indiferent. Criteri de la taxa de rendibilitat interna, o taxa interna de retorn (TIR) La TIR és la taxa interna de retorn, o d'actualització, que equilibra financerament el conjunt de fluxos de caixa nets proporcionats per la inversió i que fa que el VAN sigui 0. Es representa per la lletra r i indica la màxima rendibilitat de la inversió.

Per seleccionar una inversió, haurem de calcular la TIR i comparar-ne el valor amb la taxa d'actualització anual (i), és a dir, el rendiment del projecte respecte al cost que comporta aquest projecte associat a un tipus d'interès. En cas que el percentatge de rendiment sigui superior al tipus d'interès, significarà que el projecte és viable. Resultat Decisió Justificació r < i La inversió no interessa. La rendibilitat que es podria obtenir és inferior al tipus d'interès del mercat. r = i La inversió és indiferent. L'empresa no guanyarà ni perdrà amb la inversió; els resultats obtinguts només permetran recuperar la inversió. r > i Convé fer la inversió.

S'obté una rendibilitat superior a la de mercat; la TIR donarà un resultat positiu i l'empresa obtindrà un benefici de la inversió, ja que la rendibilitat del projecte és superior al cost. El criteri per seleccionar una inversió segons la TIR consisteix a triar, d'entre tots els projectes d'inversió per als quals r sigui més gran que i, el que tingui un valor de r superior. Com es calcula? Calcularem la TIR a partir de la fórmula següent: El càlcul de la TIR no és fàcil quan hi ha més de dos fluxos de caixa; en canvi, quan tenim un o dos fluxos, el càlcul es pot resoldre mitjançant una equació de primer o segon grau.

En cas que la inversió tingui més de dos fluxos, el càlcul es pot fer per aproximació; per fer-ho, ens ajudarem de la representació gràfica. El punt en què la gràfica talla l'eix d'abscisses representa el valor de r per al qual el VAN és zero (que és el cost màxim que pot suportar la inversió) i, per tant, el valor de la TIR. La gràfica permet obtenir l'aproximació de l'interval on se situa la TIR. El càlcul per aproximació resulta una mica complex, ja que consisteix a anar provant valors fins a l'aproximació màxima de la TIR.

3.L'estructura financera de l'empresa: fonts de finançament En les unitats anteriors s'ha determinat a qui es ven el producte o servei i com es fabrica, i també hem vist que l'empresa fa una sèrie d'inversions. Ara analitzarem de quina manera podem seleccionar els recursos per finançar el nostre negoci. L'estructura financera de l'empresa està composta per les fonts de finançament, i aquestes estan formades pels recursos propis de l'empresa i pels recursos aliens, que, amb el temps, s'han de tornar. Un repte important per a l'empresa és decidir quin tipus de finançament necessita per al seu negoci.

Això exigeix un estudi detallat en què s'han de valorar diversos aspectes: la procedència, el termini de devolució i, evidentment, el cost que representa. L'empresa ha de desenvolupar un pla de finançament, però abans ha de tenir clars els aspectes següents: - Quants diners té i quants en necessita? - Com pot obtenir els diners i com els pot tornar? Hi ha diverses fonts de finançament a les quals pot acudir i que es poden agrupar en funció de diversos criteris que ajudaran a l'hora de decidir per quina s'ha d'optar.

En el quadre següent podem veure diverses classificacions de les fonts financeres: Criteri de classificació Tipus Definició Exemples Segons la propietat dels recursos Recursos propis Són recursos que pertanyen als propietaris de l'empresa. Capital social de l'empresa o beneficis d'altres exercicis econòmics no repartits en forma de dividend (reserves), etc. Recursos aliens Són recursos que no pertanyen als propietaris de l'empresa, sinó que són prestats i s'han de tornar. Préstecs, crèdits hipotecaris, etc. Segons la procedència dels recursos Finançament extern Els recursos procedeixen de fora de l'empresa, no s'han generat amb l'activitat de la mateixa empresa.

Capital social, préstecs, crowdfunding, subvencions, ampliacions de capital, etc. Finançament intern Els recursos es generen dins de l'empresa i es poden reinvertir. Beneficis no distribuïts (reserves), quotes d'amortització, etc. Segons el període de temps que es necessiten els diners Fonts a llarg termini S'han de tornar en un període superior a un any. Préstecs a llarg termini, etc. Fonts a curt termini S'han de tornar en un període inferior a un any. Deutes a proveïdors mitjançant crèdits comercials, préstecs a curt termini, etc. 4.Fonts de finançament pròpies Quan es posa en marxa un negoci, el primer que fan els propietaris és intentar finançar-se amb els seus propis recursos.

En aquest apartat explicarem les fonts financeres més corrents basant-nos en la classificació anterior. Partirem de la classificació de les fonts financeres segons la propietat dels recursos. Les fonts financeres pròpies poden procedir de l'exterior de l'empresa o es poden generar en la mateixa empresa. 4.1.Fonts de finançament pròpies externes Procedeixen de fora de l'empresa i poden ser capital social o subvencions: Capital social. Dins dels recursos propis de l'empresa, és el més corrent i està format per les aportacions dineràries i no dineràries de socis i sòcies. No és estàtic, sinó que es pot ampliar o reduir en funció de les necessitats de les empreses.

Té dues funcions: la primera és evitar que l'empresa necessiti finançament aliè (per tant, evita l'endeutament) i la segona és actuar com a garantia davant de tercers, ja sigui per atreure inversors o per facilitar la concessió de préstecs o crèdits. Pot estar dividit en accions o participacions, en funció del tipus d'empresa. El capital es pot obtenir per diverses vies, com ara les següents: Tots aquests elements són indispensables perquè l'empresa tingui un bon finançament. Per això és molt important convèncer-los amb un bon elevator pitch i un bon pla d'empresa. Subvencions. Són fons públics a cost zero i que no s'han de tornar. Amb tot, s'han de justificar.

Hi ha molts ajuts en aquest sentit de les administracions públiques, sobretot per muntar un negoci, si bé també hi ha diversos tipus de subvencions per a negocis en funcionament. 4.2.Fonts de finançament pròpies internes o autofinançament Les empreses que ja estan en funcionament solen generar recursos que els serveixen per finançar-se. En aquest sentit, podem distingir les reserves, les amortitzacions i les provisions. Les fonts de finançament internes, al seu torn, poden tenir dos orígens: Autofinançament per enriquiment: són fons que permeten a les empreses fer inversions per créixer. És el cas de les reserves.

Autofinançament per manteniment: són fons que permeten a les empreses mantenir la capacitat productiva. És el cas de les amortitzacions i les provisions. 5.Fonts de finançament alienes Una altra opció que tenen les empreses és el finançament aliè, que són els recursos que s'obtenen de l'exterior de l'empresa, és a dir, no són propis i alguns s'han de tornar amb interessos. Segons el termini de la devolució, els podem classificar en fonts alienes a llarg termini i fonts alienes a curt termini. 5.1.Fonts de finançament alienes a llarg termini Les fonts de finançament alienes a llarg termini són les que provenen de l'exterior de l'empresa.

S'utilitzen durant un període superior a un exercici econòmic i algunes s'han de tornar amb interessos. Préstec a llarg termini És una opció que tenen les empreses per demanar diners. Normalment, se sol·licita a les entitats financeres. Els diners s'obtenen de manera immediata i la quantitat sol·licitada s'ingressa al compte bancari. Termini de devolució. En general, aquests préstecs tenen una durada d'entre cinc i set anys. Condicions i cost. És habitual cobrar una comissió d'obertura i una comissió de cancel·lació anticipada, total o parcial, així com despeses de gestió de l'entitat.

Els diners s'han de tornar a un preu que s'anomena interès i que es paga en quotes periòdiques, normalment mensuals. S'acostumen a demanar avals que donin suport a l'operació com a garantia de pagament en cas que la persona o l'empresa que demana el préstec no el pugui tornar. Emprèstit Quan les empreses necessiten diners, també poden recórrer a altres empreses o a particulars i oferir-los títols de crèdit, anomenats obligacions, per l'import del préstec. Per norma general, s'emeten quan el cost dels diners en el mercat és elevat; d'aquesta manera, es poden aconseguir diners a un cost inferior. Les obligacions són parts del deute, ja que aquest es divideix per poder arribar a més inversors.

Es poden vendre, ja que es negocien lliurement. Termini de devolució. Els inversors deixen els diners per un temps limitat superior a un any. Condicions i cost. Es paga una renda fixa, és a dir uns interessos, amb independència del funcionament o dels resultats de l'empresa. Aquest tipus de font la solen fer servir les empreses de grans dimensions i de molta facturació. Lísing Moltes vegades les empreses necessiten finançament per invertir directament en immobilitzat. En aquest cas, poden recórrer al lísing, que consisteix en el fet que l'empresa financera (pot ser un banc) compra el bé que necessita l'empresa en qüestió (immoble, màquina, locall, etc.) a un proveïdor i l'hi lloga.

En aquest tipus de finançament hi intervenen tres agents: l'empresa que fabrica el bé, l'entitat financera que el compra i l'empresa, que el lloga a l'entitat financera. Termini de devolució. Hi ha béns (com ara una màquina) que es financen al 100 % en un termini màxim de cinc a set anys. En canvi, n'hi ha d'altres (com els immobles) que es financen al 60 o al 70 % de la taxació, però el termini del finançament es pot estendre fins a 12 o 15 anys. Condicions i cost. L'empresa que arrenda el bé per utilitzar-lo paga quotes mensuals que incorporen l'amortització del bé, els interessos del capital, etc.

Al final de la vida útil d'aquest bé, l'empresa té l'opció de comprar-lo per un valor pactat prèviament o en acabar el contracte. Aquestes quotes d'arrendament minoren els beneficis de l'empresa, cosa que la pot afavorir en l'àmbit fiscal. Se solen demanar avals. Rènting És una opció de finançament aliè a llarg termini per a les empreses en cas que vulguin invertir en immobilitzat, normalment en elements de transport o material tècnic. L'empresa de rènting adquireix el bé al proveïdor i, mitjançant un contracte d'arrendament, el lloga a l'empresa. Termini de devolució. En general, aquests contractes no superen els cinc anys. Condicions i cost.

No hi ha l'opció de compra al final del contracte, però sí l'opció de renovar el bé en qüestió. Amb les quotes d'arrendament, s'inclou el manteniment del bé, així com les assegurances. Se solen demanar avals. 5.2.Fonts de finançament alienes a curt termini Les fonts de finançament alienes a curt termini són les que provenen de l'exterior de l'empresa. Aquesta les utilitza durant un període inferior a un exercici econòmic, que sol ser un any. Préstec a curt termini Per norma general, se sol·liciten a les entitats financeres (bancs). S'obtenen els diners de manera immediata i s'ingressa la quantitat sol·licitada al compte bancari. Condicions i cost.

És habitual cobrar una comissió d'obertura i una comissió de cancel·lació anticipada, total o parcial. Els diners s'han de tornar a un preu que s'anomena interès i que es paga en quotes periòdiques, normalment mensuals. Se solen demanar avals. Pòlissa de crèdit o línia de crèdit La solen fer servir les empreses per finançar les possibles despeses generades en el cicle d'explotació (compra d'existències, salaris, subministraments, etc.), i consisteix en el fet que l'empresa obté un compte de crèdit, que té un límit de diners del qual podrà disposar a mesura que ho necessiti.

És molt freqüent en les empreses que potser triguen a rebre els pagaments dels clients i necessiten disposar de liquiditat per continuar amb l'activitat empresarial, o bé quan la mateixa activitat empresarial presenta diferents escenaris en funció de l'època de l'any, de manera que a vegades necessiten molts diners i a vegades no tants. Condicions i cost. Es paguen interessos per les quantitats utilitzades i un percentatge de comissió per la part que no s'ha utilitzat. Se solen demanar avals. Descobert en compte Aquesta font de finançament (que podríem dir que és automàtica, sense necessitat de negociació) consisteix a utilitzar recursos per un import superior al saldo del compte corrent.

Condicions i cost. Quan es fan servir més diners dels que hi ha en un compte corrent, el banc els concedeix, però cobra uns interessos elevats i una comissió per la quantitat utilitzada. Popularment, es coneix amb l'expressió estar en números vermells. Descompte d'efectes Aquesta font consisteix a anticipar els cobraments dels clients 30, 60 o 90 dies. És a dir, l'empresa presenta els deutes documentats al banc i aquest n'anticipa el valor. Se solen anticipar documents físics, principalment pagarés o alguna factura. Condicions i cost. El banc cobra uns interessos pel valor anticipat dels deutes presentats. Se solen demanar avals. Crèdit comercial És el finançament automàtic.

No s'acostuma a negociar: l'empresa l'aconsegueix quan queda a deure les compres que efectua als proveïdors durant uns dies. Habitualment, aquest termini és de 30, 60 o 90 dies. Condicions i cost. Per norma general, no hi ha cap cost associat. Se solen demanar avals. Facturatge És una font de finançament en què l'empresa cedeix el 100 % de la facturació d'un client a una entitat financera. Aquesta, cada vegada que rep una factura, anticipa a l'empresa un percentatge del seu valor, normalment el 80 %. Això sol implicar que li anticipa el cobrament del client 30, 60 o 90 dies. Condicions i cost. El cost representa un interès del capital anticipat per l'entitat financera.

És una font de finançament que resulta cara per a l'empresa. Confirming Serveix per finançar els pagaments a proveïdors a 30, 60 o 90 dies. L'empresa emet paquets de factures que arriben al proveïdor; el banc ofereix al proveïdor l'avançament, i és aquest el que decideix si vol que li anticipin els diners. En realitat, es finança el proveïdor de l'empresa. Al proveïdor li interessa perquè l'entitat financera li garanteix el cobrament de les factures. Tot i així, el cost recau en el proveïdor. Condicions i cost. En principi, no implica cap cost per a l'empresa, però sí que representa una garantia de solvència comercial.

Fons espontanis de finançament Són fons totalment introduïts en l'empresa que no necessiten negociació, com els salaris, les quotes de la Seguretat Social o les retencions d'Hisenda. Condicions i cost. Per norma general, no hi ha cap cost associat. En què ens fixarem per seleccionar una font de finançament? Per seleccionar la font de finançament més adequada, hem de tenir en compte tres aspectes: 6.Els cicles en l'empresa Gràcies a les funcions de producció i al màrqueting que porta a terme, l'empresa aconsegueix fabricar i vendre un producte. Amb tot, ha de fer una sèrie d'inversions.

L'empresa adquireix, d'una banda, elements que li duraran més d'un any (instal·lacions, maquinària, mobles, etc.) i, de l'altra, elements que li duraran menys d'un any (matèries primeres i altres aprovisionaments). L'empresa porta a terme la seva activitat i, quan cobra l'import de les vendes, recupera els diners invertits. Per comprendre els cicles econòmics, s'ha d'aprendre a diferenciar entre dos tipus d'inversions: les que són a llarg termini i les que són a curt termini. El primer tipus se centrarà en l'adquisició de béns que es mantindran durant molt temps en l'empresa; el segon es basa en l'adquisició de béns que duraran poc temps.

En els dos casos es recuperen els recursos invertits mitjançant el cobrament de les vendes. Aquest procés es repeteix de manera contínua durant tota la vida de l'empresa, fet que dona lloc a dos cicles: el cicle llarg i el cicle curt. Cicle llarg (també anomenat cicle d'inversió-amortització) El cicle llarg de l'empresa comença amb la compra de béns que li duraran més d'un any: edificis, instal·lacions i maquinària, etc. Tots aquests béns es van desgastant amb el pas del temps per l'ús que se'n fa. També poden ser susceptibles de la depreciació de valor a causa de l'obsolescència tecnològica, etc. Per tant, l'empresa ha d'intentar elaborar un bon pla d'amortització. Termini de recuperació.

L'import de les amortitzacions s'afegeix al cost del producte i es recupera quan l'empresa el ven i en cobra l'import. Aquesta recuperació es produeix durant diversos exercicis econòmics. Cicle curt (també anomenat cicle d'explotació) Es pot produir diverses vegades dins un cicle econòmic i, per tant, té una durada inferior a un any. Comença amb la compra de matèries primeres i altres aprovisionaments, continua amb la producció i la venda del producte i acaba amb el cobrament de les factures als clients. Termini de recuperació. Cada cop que acaba un cicle, s'aconsegueixen recuperar els diners invertits més el marge de benefici de les vendes.

Període mitjà de maduració El període de temps que l'empresa triga a recuperar els diners invertits en el cicle curt, o cicle d'explotació, s'anomena període mitjà de maduració. Podem diferenciar entre: El període mitjà de maduració econòmic (PME), que és el temps que dura tot el cicle d'explotació des que es produeix l'entrada dels materials al magatzem fins que es cobren les factures als clients. Ens indica el temps mitjà que transcorre des que l'empresa inverteix una unitat monetària en l'adquisició d'un bé fins que el recupera mitjançant el cobrament de les vendes.

PME = PMa + PMf + PMv + PMc El període mitjà de maduració financer (PM), o període mitjà de maduració, que és el temps que transcorre des que l'empresa paga els deutes amb els seus proveïdors fins que cobra dels clients. És el nombre de dies que l'empresa necessita finançament perquè ha pagat els proveïdors i encara no ha cobrat als clients. Ha de ser com més petit millor perquè el capital destinat a finançar el cicle a curt termini sigui inferior. Per tant, com menys capital, més rendibilitat. PM = PMa + PMf + PMv + PMc – PMp PM = PME – PMp El període mitjà de maduració consta de diversos subperíodes: Test de repàs Elabora el teu propi mapa conceptual de la unitat.

Ha de recollir els continguts més importants relacionats entre si. 1.En el període mitjà de maduració econòmic es tenen en compte les fases següents: a)Planificació, organització, gestió i control. b)Introducció, creixement, maduresa i declivi. c)Aprovisionament, fabricació, venda i cobrament. d)Aprovisionament, fabricació, venda i pagament. 2.Quin tipus d'inversió representa la compra d'una màquina per ampliar la capacitat productiva de la nostra empresa? a)A curt termini, material i expansiva. b)A llarg termini, material i expansiva. c)A llarg termini, financera i expansiva. d)A llarg termini, material i de reposició.

3.El flux net de caixa d'una inversió és: a)La diferència entre els ingressos i els pagaments que genera la inversió. b)La diferència entre els ingressos i les despeses que genera la inversió. c)La diferència entre els cobraments i els pagaments que genera la inversió. d)La diferència entre els beneficis i les pèrdues que genera una inversió. 4.Els mètodes d'inversió estàtics: a)Consideren que el valor dels diners varia amb el temps. b)Consideren que el valor dels diners és constant en el temps. c)Consideren que 1000 € recuperats al final de l'any tenen menys valor que 1000 € al principi de l'any. d)Tenen en compte el que passa en recuperar la inversió inicial.

5.Si el VAN d'un projecte A és superior al d'un projecte B: a)Se seleccionarà el projecte A. b)Se seleccionarà el projecte B. c)És indiferent si els dos són positius. d)No se seleccionarà cap projecte. 6.Si la TIR d'un projecte d'inversió és igual al 8 %: a)El VAN calculat amb una taxa d'actualització del 6 % serà negatiu. b)El VAN calculat amb una taxa d'actualització del 8 % és zero. c)El VAN calculat amb una taxa d'actualització del 8 % serà positiu. d)El VAN serà positiu, amb independència de la taxa d'actualització. 7.L'aportació de capital per part dels socis d'una empresa és: a)Una font de finançament interna i pròpia. b)Una font de finançament externa i pròpia.

c)Una font de finançament aliè a llarg termini. d)Una font de finançament extern a curt termini. 8.El fons d'amortització és: a)Una font de finançament extern a llarg termini. b)Una font de finançament intern que permet el creixement de l'empresa. c)Una font de finançament propi que permet el manteniment de l'activitat empresarial. d)Una font de finançament intern a curt termini. 9.Què és un emprèstit? a)Un préstec bancari. b)Una font de finançament aliè dividit en parts alíquotes anomenades obligacions. c)Un préstec que fa l'empresari a l'empresa. d)Una operació d'arrendament.

10.Quan un banc avança l'import d'una lletra firmada per un client de l'empresa amb un venciment de futur, descomptant una comissió, es diu: a)Operació de descompte comercial. b)Operació de facturatge. c)Operació de lísing. d)Operació de rènting.