Tema 5: L'activitat enzimàtica
Flashcards
- Defineix enzim
- Biocatalitzador: catalitzador de les reaccions biològiques que disminueix l'energia d'activació i augmenta la velocitat de la reacció.
- Defineix energia d'activació
- Energia necessària per arribar a l'estat de transició (complex activat) d'una reacció química.
- Defineix holoenzim
- Enzim format per una part proteica (apoenzim) i una part no proteica (cofactor), imprescindible per al seu funcionament.
- Defineix coenzim
- Cofactor orgànic que s'uneix a l'apoenzim amb enllaços febles durant el procés catalític.
Preguntes tipus test
- Un enzim disminueix l'energia d'activació d'una reacció química. Què passa amb la variació global d'energia lliure de la reacció?
- a) Es redueix a la meitat
- b) Es fa negativa només amb l'enzim
- c) Es manté igual que sense enzim
- d) Augmenta de manera notable
Resposta: c) Es manté igual que sense enzim. Els enzims rebaixen l'energia d'activació, però no canvien la variació d'energia que es produeix en la reacció. Per això la variació global d'energia lliure és la mateixa que sense catalitzador.
- En la reacció $NAD^+ + 2H^+ + 2e^- \rightarrow NADH + H^+$, el NAD⁺ ...
- a) s'oxida, perquè cedeix electrons
- b) actua com a enzim i no canvia
- c) es transforma en aigua
- d) es redueix, perquè capta electrons i protons
Resposta: d) es redueix, perquè capta electrons i protons. Els coenzims d'oxidació i reducció transporten protons i electrons. En aquesta reacció el NAD⁺ rep electrons i protons i es converteix en NADH, és a dir, es redueix.
- En el lisozim de 129 aminoàcids, 124 són estructurals. Quants aminoàcids no són estructurals i quina funció tenen?
- a) 5, i determinen la forma de l'enzim
- b) 124, i fixen el substrat
- c) 5, i són de fixació o catalitzadors
- d) 129, i tots són catalitzadors
Resposta: c) 5, i són de fixació o catalitzadors. Només 5 aminoàcids no són estructurals. Com que els estructurals no estableixen enllaços amb el substrat, els altres han de ser de fixació o catalitzadors, és a dir, els que formen el centre actiu.
1. Factors que influeixen en la fotosíntesi
Flashcards
- Punt de saturació del CO₂
- Concentració a partir de la qual nous augments de $\text{CO}_2$ ja no incrementen la fotosíntesi.
- Fotorespiració
- Procés en què la Rubisco fixa $\text{O}_2$ en lloc de $\text{CO}_2$, consumeix energia i disminueix la producció de sucres.
- Què mostra aquesta gràfica?
- El rendiment fotosintètic en funció de la concentració de $\text{CO}_2$, amb un punt de saturació.
- Paper de l'aigua en la fotosíntesi
- És un reactiu imprescindible de la fase lluminosa de la fotosíntesi.
Preguntes tipus test
- En una planta amb alta concentració d'$\text{O}_2$ i llum constant, quina és la conseqüència més directa sobre els sucres produïts?
- a) Se'n produeixen més, perquè l'$\text{O}_2$ activa la Rubisco
- b) Se'n produeixen menys, per la fotorespiració
- c) La producció no canvia, perquè l'$\text{O}_2$ no intervé en el procés
- d) Se'n produeixen més, perquè la fotooxidació augmenta la síntesi
Resposta: b) Se'n produeixen menys, per la fotorespiració. El text indica que la Rubisco fixa $\text{O}_2$ en lloc de $\text{CO}_2$, que aquest procés consumeix energia i que disminueix la producció de sucres. Per això una concentració elevada d'$\text{O}_2$ redueix el rendiment fotosintètic.
- Segons la gràfica , què passa amb el rendiment fotosintètic quan la concentració de $\text{CO}_2$ continua augmentant amb llum alta i constant?
- a) Continua augmentant de manera proporcional
- b) Disminueix de manera brusca
- c) Es fa zero a concentracions elevades
- d) Es va estabilitzant fins a arribar a un punt de saturació
Resposta: d) Es va estabilitzant fins a arribar a un punt de saturació. El text explica que, amb intensitat lumínica alta i constant, més $\text{CO}_2$ incrementa la fotosíntesi fins a un punt de saturació, a partir del qual nous increments ja no l'augmenten. La gràfica mostra aquesta corba que s'aplana.
- En una sequera, quina cadena de successos porta a una menor fotosíntesi?
- a) Tancament dels estomes, menys entrada de $\text{CO}_2$ i menys fotosíntesi
- b) Pèrdua de clorofil·la, més llum verda absorbida i més sucres
- c) Augment de la temperatura, menys enzims actius i més sucres
- d) Obertura dels estomes, més $\text{CO}_2$ i més fotorespiració
Resposta: a) Tancament dels estomes, menys entrada de $\text{CO}_2$ i menys fotosíntesi. El text indica que, en cas de sequera, els estomes es tanquen, disminueix l'entrada de $\text{CO}_2$ i es redueix la fotosíntesi. Les altres cadenes no apareixen en el document.
2. La quimiosíntesi i els organismes fixadors de nitrogen
3. Metabolisme cel·lular: catabolisme, anabolisme i rutes metabòliques
4. Reaccions químiques, energia lliure i ATP
5. Enzims: estructura, propietats i centre actiu
6. Cinètica enzimàtica i factors que hi influeixen
7. Enzims al·lostèrics, cooperativisme i regulació de vies
8. Nomenclatura, classificació i cofactors dels enzims
9. Vitamines
10. Tipus de metabolisme dels éssers vius
I 50 flashcards i 19 preguntes més al document.
Text del document
Factors que influeixen en la fotosíntesi La fotosíntesi és un procés metabòlic que depèn de diversos factors ambientals. Cada factor pot actuar com a factor limitant i determinar el rendiment fotosintètic de la planta. 1. Concentració de CO₂ El CO₂ és la font de carboni utilitzada per sintetitzar matèria orgànica. Quan la intensitat lumínica és alta i constant, l'augment de la concentració de CO₂ incrementa la taxa fotosintètica. Arriba un moment en què s'assoleix un punt de saturació i nous increments de CO₂ ja no augmenten la fotosíntesi. Conclusió: més CO₂ implica més fotosíntesi fins a un límit determinat. 2. Concentració d'O₂ L'oxigen afavoreix la fotorespiració.
Durant la fotorespiració, la Rubisco fixa O₂ en lloc de CO₂. Aquest procés consumeix energia i disminueix la producció de sucres. Conclusió: una concentració elevada d'O₂ redueix el rendiment fotosintètic. 3. Disponibilitat d'aigua L'aigua és un reactiu imprescindible de la fase lluminosa. Quan hi ha sequera: ▪ els estomes es tanquen per evitar la pèrdua d'aigua; ▪ disminueix l'entrada de CO₂; ▪ es redueix la fotosíntesi. Si la manca d'aigua és severa, la planta pot arribar a marcir-se i morir. Conclusió: l'escassetat d'aigua disminueix notablement la fotosíntesi. 4. Temperatura Cada espècie té una temperatura òptima.
Dins del rang adequat: ▪ augmenta l'activitat enzimàtica; ▪ augmenta la velocitat de les reaccions fotosintètiques. Quan la temperatura supera l'òptim: ▪ els enzims perden eficàcia; ▪ disminueix el rendiment fotosintètic. A temperatures molt elevades es pot produir la desnaturalització de proteïnes. Conclusió: la fotosíntesi augmenta amb la temperatura fins a un valor òptim, però després disminueix. 5. Temps d'il·luminació (fotoperíode) La durada de la llum diària influeix en el desenvolupament de les plantes. Algunes espècies augmenten la seva activitat fotosintètica quan els dies són llargs. Altres necessiten períodes de foscor per completar el seu cicle vital.
Conclusió: el nombre d'hores de llum condiciona el rendiment fotosintètic segons l'espècie. 6. Intensitat lumínica Cada espècie està adaptada a un determinat interval d'intensitat de llum. Hi ha: ▪ espècies d'ombra o penombra (esciófiles); ▪ espècies de sol (heliòfiles). Dins del seu rang òptim, un augment de la intensitat lumínica incrementa la fotosíntesi. Quan se supera un cert límit, es produeix una saturació lumínica i el rendiment deixa d'augmentar. Intensitats molt elevades poden provocar fotooxidació, és a dir, un deteriorament irreversible dels pigments fotosintètics. Plantes C3 i C4 Les plantes C4 aprofiten millor la llum intensa.
Presenten una taxa fotosintètica superior a la de les plantes C3 en condicions de forta il·luminació. Les plantes C4 difícilment arriben a la saturació lumínica. Conclusió: la llum és imprescindible, però un excés pot acabar sent perjudicial. 7. Color de la llum La fotosíntesi depèn de les longituds d'ona absorbides pels pigments fotosintètics. Pigments i llum absorbida Pigment Color de llum que absorbeix principalment Clorofil·la a Blau i vermell Clorofil·la b Blau i vermell Carotens Blau Xantofil·les Blau Ficocianina Taronja Ficoeritrina Verd Aquests pigments absorbeixen energia i la transfereixen als centres de reacció fotosintètics.
La llum verda és la menys aprofitada per la majoria de plantes perquè és principalment reflectida per les clorofil·les. Cas de les cianobacteris Les cianobacteris presenten pigments accessoris: ▪ la llum roja estimula la síntesi de ficocianina; ▪ la llum verda estimula la síntesi de ficoeritrina. Això els permet aprofitar millor diferents ambients lumínics. Conclusió: la llum blava i la vermella són les més eficients per a la fotosíntesi de la majoria de plantes.
Esquema resum Factor Efecte sobre la fotosíntesi ↑ CO₂ ↑ fins a saturació ↑ O₂ ↓ per fotorespiració Escassetat d'aigua ↓ per tancament estomàtic Temperatura òptima ↑ activitat enzimàtica Temperatura excessiva ↓ i possible desnaturalització ↑ Hores de llum Generalment ↑ segons l'espècie ↑ Intensitat lumínica ↑ fins a saturació lumínica Excés de llum Fotooxidació dels pigments Llum vermella i blava Màxima eficàcia fotosintètica Llum verda Menor eficàcia en la majoria de plantes Idea clau La fotosíntesi és màxima quan coincideixen una concentració elevada de CO₂, disponibilitat d'aigua, una temperatura òptima, una intensitat lumínica adequada i una llum rica en longituds d'ona blaves i vermelles.
Qualsevol factor que s'allunyi dels valors òptims pot convertir-se en un factor limitant del procés. QUIMIOSÍNTESI Definició La quimiosíntesi és el procés pel qual alguns organismes obtenen energia a partir de l'oxidació de substàncies inorgàniques i la utilitzen per sintetitzar ATP. • Els organismes que la realitzen són quimioautòtrofs o quimiolitòtrofs. • Tots els organismes quimiosintètics són bacteris. 1. Fases de la quimiosíntesi Igual que la fotosíntesi, la quimiosíntesi presenta dues fases: 1. Fase energètica • Les substàncies inorgàniques s'oxiden. • L'energia alliberada s'utilitza per produir ATP. • Aquest procés rep el nom de fosforilació oxidativa.
• També es produeix NADH mitjançant un transport invers d'electrons en la cadena respiratòria. Resultat: • Producció d'ATP. • Producció de NADH. 2. Fase biosintètica • L'ATP i el NADH obtinguts s'utilitzen per fabricar matèria orgànica. • El carboni s'incorpora a partir del CO₂ mitjançant el cicle de Calvin. • El nitrogen s'incorpora principalment a partir dels nitrats (NO₃⁻). • Algunes bacteris també poden fixar nitrogen atmosfèric. 2. Tipus de bacteris quimiosintètics La classificació depèn de la substància que oxiden per obtenir energia. A. Bacteris incolors del sofre • Oxiden sofre o compostos sulfurats. • Són aerobis estrictes, necessiten oxigen.
• No s'han de confondre amb les bacteris verdes o vermelles del sofre, que són fotosintètiques. Reaccions representatives 1. Oxidació del sulfur d'hidrogen: 1 𝐻2 𝑆 + 𝑂2 → 𝑆 + 𝐻2 𝑂 + 𝐸𝑛𝑒𝑟𝑔𝑖𝑎 2 2. Oxidació del sofre elemental: 2𝑆 + 3𝑂2 + 2𝐻2 𝑂 → 2𝑆𝑂42− + 4𝐻 + + 𝐸𝑛𝑒𝑟𝑔𝑖𝑎 3. Oxidació del tiosulfat: 1 𝐻2 𝑆2 𝑂3 + 𝑂2 → 𝑆𝑂42− + 2𝐻 + + 𝑆 + 𝐸𝑛𝑒𝑟𝑔𝑖𝑎 2 B. Bacteris del nitrogen Oxiden compostos reduïts del nitrogen. 1. Bacteris nitrosificants Transformen l'amoníac en nitrit. Exemple: Nitrosomonas 2𝑁𝐻3 + 3𝑂2 → 2𝑁𝑂2− + 2𝐻 + + 2𝐻2 𝑂 + 𝐸𝑛𝑒𝑟𝑔𝑖𝑎 2. Bacteris nitrificants Transformen els nitrits en nitrats.
Exemple: Nitrobacter 1 𝑁𝑂2− + 𝑂2 → 𝑁𝑂3− + 𝐸𝑛𝑒𝑟𝑔𝑖𝑎 2 C. Bacteris del ferro Oxiden ferro ferros (Fe²⁺) a ferro fèrric (Fe³⁺). Reacció 4𝐹𝑒 2+ + 4𝐻 + + 𝑂2 → 4𝐹𝑒 3+ + 2𝐻2 𝑂 + 𝐸𝑛𝑒𝑟𝑔𝑖𝑎 D. Bacteris de l'hidrogen Són quimioautòtrofs facultatius. Utilitzen hidrogen molecular com a font d'energia. Reacció 1 𝐻2 + 𝑂2 → 𝐻2 𝑂 + 𝐸𝑛𝑒𝑟𝑔𝑖𝑎 2 Organismes fixadors de nitrogen Definició Són bacteris i cianobacteris capaços de transformar el nitrogen atmosfèric (N₂) en formes assimilables per als éssers vius, principalment amoníac (NH₃). L'enzim nitrogenasa La fixació del nitrogen és possible gràcies a l'enzim nitrogenasa, que: • Té un component amb ferro (Fe).
• Té un altre component amb ferro i molibdè (Fe-Mo). • Utilitza electrons procedents del NADH. Procés 1. El NADH cedeix electrons. 2. Els electrons passen a la ferredoxina. 3. La ferredoxina els transfereix a la nitrogenasa. 4. La nitrogenasa redueix el N₂ atmosfèric fins a NH₃. Reacció global 𝑁2 + 6𝑒 − + 6𝐻+ → 2𝑁𝐻3 • • • Es necessita ATP. Els sis electrons es transfereixen de dos en dos. L'últim pas requereix consum d'ATP.
Organismes fixadors de nitrogen més importants Bacteris de vida lliure • Azotobacter • Clostridium Bacteris simbionts • Rhizobium Els enzims, les vitamines i el metabolisme El metabolisme És el conjunt de reaccions químiques que es produeixen a l'interior de les cèl·lules i que condueixen a la transformació d'unes biomolècules en d'altres per tal d'obtenir matèria i energia per dur a terme les tres funcions vitals (nutrició, relació i reproducció). La matèria s'utilitza per créixer, desenvolupar-se o renovar l'estructura pròpia de cada organisme.
L'energia s'emmagatzema en els enllaços químics de les substàncies de reserva energètica o es transforma en diferents tipus d'energia: mecànica (moviment), calorífica (mantenir la temperatura), elèctrica (impulsos nerviosos), lluminosa (emetre llum)... El metabolisme Les rutes metabòliques. Són seqüències ordenades de reaccions químiques en què el producte final d’una és el substrat de la següent. Lineal. S’obté un únic producte a partir d’un únic precursor. Ramificada. S’obtenen diversos productes a partir d’un únic precursor. Circulars. Intervenen diversos substrats i diversos productes. Un dels productes roman a la ruta metabòlica.
A les rutes metabòliques circulars, els metabòlits intermedis no es gasten. El metabolisme CARACTERÍSTIQUES DE LES REACCIONS REDOX REACCIONS D'OXIDACIÓ REACCIONS DE REDUCCIÓ Eliminació d'hidrogen Addició d'hidrogen Eliminació d'electrons Addició d'electrons Alliberament d'energia Emmagatzematge d'energia El metabolisme Les reaccions d’oxidació - reducció. En les reaccions redox la transferència d'electrons sol fer-se en forma d'àtom d'hidrogen (un electró i un protó). Aquestes reaccions s’anomenen deshidrogenacions i estan catalitzades per deshidrogenases. Aquests àtoms d'hidrogen van acompanyats de la gran quantitat d'energia que estava emmagatzemada en els enllaços dels quals formaven part.
Els transportadors solen ser nucleòtids com: NAD+ → NADH NADP+ → NADPH FAD+ → FADH Capten els àtoms d' hidrogen alliberats per les molècules oxidades i els transfereixen a les molècules acceptors, que es redueixen. Els compostos orgànics tenen més contingut energètic com més eduïts estan, de manera que les reaccions biològiques d’oxidació alliberen energia. El metabolisme L’ATP (adenosinatrifosfat). És un nucleòtid que actua en el metabolisme com a molècula energètica. Emmagatzema i cedeix energia gràcies als seus dos enllaços èster-fosfòrics (cadascú és capaç d'emmagatzemar 7,3 kcal/mol). Es considera la moneda energètica de la cèl·lula, ja que emmagatzema energia d'ús immediat.
Composició química: Base nitrogenada (adenina) Ribosa Hi ha 3 molècules d'àcid fosfòric. Procés de desfosforilació: ATP + H2O → ADP + Pi + Energia (7,3 kcal/mol) ADP + H2O → AMP + Pi + Energia (7,3 kcal/mol) El metabolisme L’ATP (adenosinatrifosfat). Procés de fosforilació: AMP + Pi + Energia → ADP + H2O ADP + Pi + Energia → ATP + H2O La síntesi d'ATP (fosforilació) pot realitzar-se de dues formes: Gràcies a l'energia alliberada d'una biomolècula en • Glucòlisi Fosforilació a nivell trencar-se alguns dels seus enllaços rics en energia. Els • Cicle de Krebs de substrat enzims que catalitzen aquestes reaccions s’anomenen • Fermentacions quinases. Es produeixen en condicions anaeròbiques.
Aquests enzims sintetitzen ATP quan l'interior de les crestes mitocondrials i tilacoides dels cloroplasts és • Cadena de transport Reacció enzimàtica travessat per un flux de protons (H+). Els enzims que d'electrons en respiració amb ATP-sintetasa catalitzen aquestes reaccions s’anomenen ATP-sintases o cel·lular i fotosíntesi ATPases. Es produeixen normalment en condicions aeròbiques. El metabolisme Catabolisme (metabolisme destructiu): és la transformació de molècules orgàniques complexes en altres de més senzilles, proporcionant a la cèl·lula precursors metabòlics, energia (s'emmagatzema en els enllaços fosfat de l'ATP) i poder reductor (NADP/NADPH). Fase degradativa del metabolisme.
Anabolisme (metabolisme constructiu): síntesi de molècules orgàniques complexes a partir d'altres biomolècules més senzilles, per a la qual cosa es necessita energia, proporcionada pels enllaços fosfat de l'ATP. Fase constructiva del metabolisme.
El metabolisme CATABOLISME ANABOLISME Són reaccions de degradació Són reaccions de síntesi Són reaccions d'oxidació Són reaccions de reducció Desprenen energia Precisen energia És un conjunt de vies metabòliques convergents: a partir de molts substrats diferents es formen gairebé sempre els mateixos productes, principalment diòxid de carboni, àcid pirúvic i etanol És un conjunt de vies metabòliques divergents: a partir d' uns pocs substrats es poden formar molts productes diferents El metabolisme Tipus d’éssers vius segons el metabolisme.
Font d’energia per produir l’ATP: Fotosintètics (llum) Quimiosintètics (Reaccions químiques) Font reductora (donadora d’electrons): Litòtrofs (compostos inorgànics com H2O, H2S) Organòtrofs (compostos orgànics) Font de carboni (per a la síntesi de molècules orgàniques): Autòtrofs (CO2 atmosfèric o el dissolt a l’aigua, carboni inorgànic) Heteròtrofs (compostos orgànics, glucosa...) Les reaccions químiques i els catalitzadors Reacció química. REACTIUS → PRODUCTES Hi ha un pas intermedi anomenat estat de transició o complex activat, en què els enllaços dels productes es van formant. Perquè es produeixi el complex activat cal una aportació energètica anomenada energia d’activació.
Les reaccions químiques solen anar acompanyades d’una absorció o d’un alliberament d’energia com a conseqüència del trencament i de la formació d’enllaços. L’energia continguda en les molècules que participen en una reacció s’anomena energia lliure. Variació d'energia lliure (ΔG) ΔG < 0 Reacció espontània. Allibera energia exergònica. ΔG > 0 Reacció no espontània. Requereix energia endergòniques. ΔG = 0 El sistema està en equilibri i no hi ha tendència que es produeixi la reacció. Les reaccions químiques i els catalitzadors Per accelerar la velocitat d’una reacció química podem... Pujar la temperatura Utilitzar catalitzadors Els biocatalitzadors o enzims Tipus. Proteïnes globulars.
Formades per una o més cadenes que es pleguen per donar lloc a una estructura tridimensional, que està definida per la seqüència d’aminoàcids que formen l’enzim. Igual que la resta de proteïnes poden ser desnaturalitzats (temperatura, pH, altres substàncies). Es destrueix l’estructura terciària o quaternària de l’enzim de forma reversible o irreversible. Ribozims. Són molècules d’àcid ribonucleic (RNA) amb funció catalítica. Els isozims són enzims amb formes variades però que catalitzen la mateixa reacció. Propietats dels enzims. Propietats dels enzims. Propietats comunes Propietats específiques • Disminueixen l’energia d’activació (acceleren les reaccions químiques).
• No canvien la variació d’energia que es produeix en una reacció. • Actuen en quantitats molt petites. • No es consumeixen durant la reacció i poden actuar novament. • Són molt efectius. Poden augmentar la velocitat de reacció més d’un milió de vegades. • Actuen sempre a la temperatura de l’ésser viu. • Solen ser molt específics tant en la reacció que catalitzen com en la molècula sobre la que actuen. • Tots tenen una mida molt més gran que les molècules sobre les quals actuen. Els biocatalitzadors o enzims Estructura dels enzims. substrat (S) enzim (E) producte (P) Apoenzims, enzims simples o proteics. Formades per una o més cadenes polipeptídiques.
No requereixen la intervenció d’una altra molècula per fer la seva funció. Holoenzims o enzims conjugats. Formats per una part proteica (apoenzim), i una part no proteica (cofactor), imprescindible per al seu funcionament. Hi ha dos tipus de cofactors: Inorgànics (ions metàl·lics). Orgànics: Coenzim (s’uneixen a l’apoenzim mitjançant enllaços temporals febles, com l’ATP (adenosina trifosfat), el NAD+ (nicotinamida adenina dinucleòtid), el NADP+ (nicotinamida adenina dinucleòtid fosfat), el coenzim A (Co-A), les vitamines, etc.). Grup prostètic: s’uneixen de manera permanent a l’apoenzim mitjançant enllaços covalents (grup hemo).
La necessitat d'oligoelements i vitamines és deguda al fet que són cofactors de diversos enzims. Centre actiu de l’enzim És la part on s’uneix la molècula sobre la que actua (substrat) i el cofactor si n’hi ha. És una depressió a la superfície de l’enzim i és el responsable de l’especificitat i l’activitat catalítica. La unió substrat - enzim es produeix mitjançant forces febles. Per això l’enzim i el substrat tenen formes complementàries. Els biocatalitzadors o enzims substrat (S) enzim (E) producte (P) L'activitat catalitzadora dels enzims s'inicia amb la formació del complex enzim-substrat (ES).
Aquesta unió es duu a terme gràcies als radicals d'uns quants aminoàcids que estableixen enllaços amb el substrat (i amb el grup prostètic si n'hi ha), el fixen i després trenquen algun dels seus enllaços. La regió de l'enzim que s'uneix al substrat rep el nom de centre actiu. Els centres actius tenen les següents característiques: 1. Constitueixen una part molt petita del volum total de l'enzim. 2. Tenen una estructura tridimensional en forma de forat que facilita que el substrat hi encaixi. 3. Estan formats per aminoàcids que, encara que estiguin distants en la seqüència polipeptídica, a causa dels plecs d'aquesta, queden propers. 4.
Els radicals d'alguns d'aquests aminoàcids presenten una afinitat química pel substrat, per això l'atrauen i hi estableixen enllaços febles. Això facilita que, un cop es trenca un dels enllaços, els productes resultants es poden separar del centre actiu amb facilitat. Els biocatalitzadors o enzims substrat (S) enzim (E) producte (P) Els biocatalitzadors o enzims substrat (S) enzim (E) producte (P) Així doncs, en la cadena polipeptídica d'un enzim es poden distingir tres tipus d'aminoàcids: a) Aminoàcids estructurals. Són els que no estableixen enllaços químics amb el substrat. Son els més abundants i, per tant, els responsables de la forma de l'enzim.
Per exemple, en el lisozim de 129 aminoàcids, 124 són estructurals i tan sols 5 no ho són. b) Aminoàcids de fixació. Són els que estableixen enllaços febles amb el substrat i el fixen. c) Aminoàcids catalitzadors. Són els que estableixen enllaços, febles o forts (covalents), amb el substrat, i provoquen la ruptura d'algun dels seus enllaços. Per tant, són els responsables de la seva transformació. Els aminoàcids de fixació i els catalitzadors es troben al centre actiu de l'enzim. Els biocatalitzadors o enzims substrat (S) enzim (E) L’activitat enzimàtica La substància sobre la qual actua un enzim s'anomena substrat.
Els enzims actuen de dues maneres diferents, segons si es tracta de reaccions en què hi ha un sol substrat o de reaccions en què hi ha dos o més tipus de substrats que s'uneixen a l'enzim per reaccionar. Un sol substrat. En les reaccions en què hi ha un sol substrat (S), l'enzim (E) actua fixant el substrat a la seva superfície (adsorció) per mitjà d'enllaços febles, i així es forma l'anomenat complex enzim-substrat (ES). D'aquesta manera es generen tensions que debiliten els enllaços del substrat; per això, per arribar a l'estat de transició del complex enzim-substrat, l' anomenat complex activat, es requereix molta menys energia que per arribar a l'estat de transició del substrat sol.
Finalitzada la transformació, queda el complex enzim-producte (EP), que s'escindeix i allibera l'enzim intacte (E) i el producte (P). S+E → ES → EP → E+P producte (P) Els biocatalitzadors o enzims substrat (S) enzim (E) L’activitat enzimàtica Dos substrats. En les reaccions en què hi ha dos substrats (A i B) que reaccionen entre si, els enzims (E) actuen atraient les molècules reaccionants cap a la seva superfície (adsorció), de manera que la possibilitat que es trobin augmenta i, en conseqüència, la reacció es produeix més fàcilment. Els enzims, un cop feta la transformació dels substrats en els productes (C i D), se n'alliberen ràpidament per tornar a actuar.
A+B+E → ABE → CDE → C+D+E producte (P) Els biocatalitzadors o enzims substrat (S) enzim (E) producte (P) L'especificitat del enzims Tan sols els substrats que tenen la forma adequada poden accedir al centre actiu; tan sols els que poden establir un enllaç amb els radicals dels aminoàcids fixadors es poden fixar, i tan sols els que presenten un enllaç susceptible de trencar-se proper als radicals dels aminoàcids catalítics poden ser alterats. Tot això origina una alta especificitat entre l'enzim i el substrat. El 1890, E. Fisher va proposar el símil de «la clau (substrat) i el pany (enzim)» per il·lustrar aquesta complementarietat.
Actualment s'ha vist que alguns enzims, quan estableixen els enllaços amb el substrat, modifiquen la forma dels centres actius per adaptar-se millor al substrat, és a dir, solament són complementaris després d'haver-s'hi unit; és l'anomenat ajust induït. En aquests casos, en lloc del símil de «la clau i el pany» és més adequat el símil de «com el guant (enzim) s'adapta a la mà (substrat)», o el símil de com «quan una persona agafa la mà d'una altra».
Els biocatalitzadors o enzims substrat (S) enzim (E) producte (P) La cinètica de l’activitat enzimàtica En una reacció enzimàtica amb una concentració d'enzim constant, si s'augmenta la concentració de substrat es produeix un augment de la velocitat de reacció. Aquest increment en la velocitat de reacció es dona perquè, com que hi ha més molècules de substrat per unitat de volum, s'augmenta la probabilitat de trobada entre substrat i enzim. Si es va augmentant la concentració del substrat, arriba un moment en què la velocitat de reacció deixa de créixer, és a dir, s'arriba a la velocitat màxima (Vmàx).
Això és degut al fet que totes les molècules d'enzim ja estan ocupades per molècules de substrat, formant el complex enzim-substrat, fet que s'anomena saturació de l'enzim. En la major part dels enzims, la representació gràfica d'aquests valors dona una hipèrbole. A partir d' aquest comportament enzimàtic, Leonor Michaelis i Maud Menten van definir una constant, anomenada constant de Michaelis-Menten (KM), que és la concentració del substrat en la qual la velocitat de reacció és la meitat de la velocitat màxima. KM depèn de l'afinitat que hi ha entre l'enzim i el seu substrat.
Els biocatalitzadors o enzims substrat (S) enzim (E) producte (P) La cinètica de l’activitat enzimàtica Sobre aquesta afinitat van proposar l’equació següent per poder calcular, a partir de la Vmàx, i la KM, la velocitat de la reacció enzimàtica segons les diferents concentracions de substrat.
V = Vmàx · S K M + S S' anomena nombre de recanvi (turnover) o constant catalítica el nombre de molècules de substrat transformades per unitat de temps, i unitat estàndard d'activitat enzimàtica (U), la quantitat d'enzim que transforma 1 micromol de substrat per minut (μmol/min.) Els biocatalitzadors o enzims substrat (S) enzim (E) producte (P) Els factors que afecten l’activitat enzimàtica La velocitat de reacció que aconsegueix un enzim, a més de dependre de la concentració del substrat, depèn d'altres factors com ara la temperatura, el pH i la presència d'inhibidors. a) Influència de la temperatura.
Si se subministra a una reacció enzimàtica energia calorífica, les molècules augmenten la mobilitat i, per tant, el nombre de trobades moleculars; per això augmenta la velocitat en què es forma el producte. Hi ha una temperatura òptima per a la qual l'activitat enzimàtica és màxima. Si la temperatura augmenta a partir d'una temperatura determinada, l'enzim es desnaturalitza, perd l'estructura terciària i quaternària, si la té, i amb això perd l'activitat enzimàtica. b) Influència del pH. Els enzims presenten dos valors límit de pH entre els quals són eficaços. Traspassats aquests valors, els enzims es desnaturalitzen i deixen d'actuar.
Entre els dos límits hi ha un pH òptim en el qual l'enzim presenta la màxima eficàcia. El pH òptim està condicionat pel tipus d'enzim i de substrat, perquè el pH influeix en el grau de ionització dels radicals del centre actiu de l'enzim i també en el dels radicals del substrat. c) Inhibidors. Els inhibidors són substàncies que disminueixen l'activitat d'un enzim o bé li impedeixen completament l'actuació.
Poden ser perjudicials o beneficiosos, com la penicil·lina, que és un inhibidor dels enzims que regulen la síntesi de la paret bacteriana i per això és útil contra les infeccions bacterianes, i l'AZT, que és un inhibidor de la transcriptasa inversa i per això retarda el desenvolupament de la SIDA. Els biocatalitzadors o enzims substrat (S) enzim (E) producte (P) Els factors que afecten l’activitat enzimàtica La inhibició pot ser de dos tipus: irreversible i reversible. ▪ La inhibició irreversible, o enverinament de l'enzim, té lloc quan l'inhibidor o verí es fixa permanentment al centre actiu de l'enzim i altera l'estructura i, per tant, l'inutilitza.
▪ La inhibició reversible té lloc quan no s'inutilitza el centre actiu, sinó que tan sols se n'impedeix temporalment el funcionament. Hi ha dues modalitats: competitiva i no competitiva. La inhibició reversible competitiva és deguda a la presència d'un inhibidor que és similar al substrat, i per això competeix amb aquest en fixar-se al centre actiu de l'enzim. Si es fixa l'inhibidor, l'enzim queda bloquejat i, per tant, el substrat no s'hi pot fixar fins que l'inhibidor no se'n va. La velocitat de la reacció disminueix segons la concentració de l'inhibidor.
La inhibició reversible no competitiva és deguda a un inhibidor que o es fixa al complex enzim-substrat i n'impedeix la separació, o bé s'uneix a l'enzim i impedeix l'accés del substrat al centre actiu. Els biocatalitzadors o enzims substrat (S) enzim (E) producte (P) Els enzims al·lostèrics. Els enzims al·lostèrics són els que poden adoptar dues formes estables diferents. Una és la configuració activa de l'enzim, i l'altra, la configuració inactiva. A més del centre actiu, aquests enzims tenen almenys un altre lloc, anomenat centre regulador, al qual es pot unir una substància determinada, anomenada lligand.
Sovint una sola de les configuracions presenta afinitat pel lligand, i en aquests casos és la presència del lligand la que determina el canvi de configuració en l'enzim, l'anomenada transició al·lostèrica. Es coneixen dos tipus de lligands segons la configuració induïda que afavoreixen: els activadors o efectors, i els inhibidors Els biocatalitzadors o enzims substrat (S) enzim (E) producte (P) Els enzims al·lostèrics. L'al·losteria permet l'autoregulació de l'activitat enzimàtica. N'hi ha dos casos: 1. Regulació per retroinhibició o inhibició feed back. Es dona en enzims la configuració inicial dels quals és l'activa.
Es produeix quan el producte final és el que, com que es fixa al centre regulador, actua com a inhibidor, i així provoca la transició al·lostèrica a la forma inactiva de l' enzim. 2. Regulació per inducció enzimàtica. Es dona en enzims la configuració inicial dels quals és la inactiva. Es produeix quan una substància inicial és la que, quan es fixa al centre regulador, provoca la transició al·lostèrica a la forma activa de l'enzim, per la qual cosa aquest comença a actuar sobre el substrat. Els biocatalitzadors o enzims substrat (S) enzim (E) producte (P) El cooperativisme. Els enzims al·lostèrics solen estar formats per diverses, subunitats moleculars anomenades protòmers.
Cada protòmer posseeix un centre actiu i almenys un centre regulador. En molts enzims, quan al centre regulador s'uneix una molècula anomenada activador o lligand, la configuració del protòmer varia, de manera que fa funcional el centre actiu. La variació en la configuració d'aquest protòmer es transmet instantàniament als altres protòmers associats, que es fan, al seu torn, actius. Aquest efecte s'anomena transmissió al·lostèrica. D'aquesta manera, l'enzim passa d'estat inhibit (T) a un estat actiu o catalític (R).
Com que perquè un enzim al·lostèric actuï cal la unió d'un o més lligands i després la del substrat, la velocitat de reacció en funció de la concentració de substrat no augmenta tan ràpidament com en els enzims no al·lostèrics. En canvi, si aquest enzim és una subunitat i la seva transformació a l'estat actiu es transmet al·lostèricament a totes les altres subunitats, son nombroses les que sobtadament comencen a actuar, fet que s'anomena cooperativisme. Amb això es produeix un canvi de velocitat de reacció molt gran, l'anomenada «Llei del tot o res». Els biocatalitzadors o enzims substrat (S) enzim (E) producte (P) El cooperativisme.
La representació gràfica de la relació entre la velocitat de reacció i la concentració del substrat no és una hipèrbole, sinó una corba sigmoidal (corba en «S»). Els biocatalitzadors o enzims substrat (S) enzim (E) producte (P) La regulació de les vies metabòliques. S'anomena via metabòlica la successió de reaccions químiques que condueix des d'una substància inicial (substrat), a través de diferents compostos intermedis (metabòlits), fins a una substància final (producte). Es coneixen diferents maneres de regular una via metabòlica. Les més importants son: La regulació per retroinhibició o inhibició feed back de l'activitat enzimàtica.
El conjunt d'enzims que intervenen en una via metabòlica s'anomena sistema multienzimàtic. Generalment, l'enzim que catalitza la primera reacció és un enzim al·lostèric, que queda inhibit quan una molècula del producte final es fixa sobre el centre regulador. Així, actua com a enzim regulador, ja que tota la via queda aturada. Un exemple d’això el presenta la síntesi de la treonina. De vegades, l'enzim que frena la via no és el primer, sinó un enzim intermedi que, a causa que produeix molt poc producte, és l'enzim limitador de velocitat de la via i, per tant, resulta el més idoni com a regulador.
Els biocatalitzadors o enzims substrat (S) enzim (E) producte (P) La regulació de les vies metabòliques. La regulació per modulació de la síntesi enzimàtica. Atès que molts enzims reguladors de velocitat tenen una mitjana de vida relativament curta, d'unes quantes hores, una manera de controlar una via és augmentant o disminuint la síntesi d'aquest enzim a partir del gen que el codifica. Aquesta síntesi es pot controlar a la cèl·lula per processos de retroinhibició o d'inducció, similars als que s'han explicat. Quan l'activitat d'un enzim està influïda per diferents tipus de lligands, s'utilitza el concepte de multimodulació.
Els biocatalitzadors o enzims substrat (S) enzim (E) producte (P) Nomenclatura i classificació del enzims. Per anomenar un enzim, primer s'esmenta el nom del substrat; a continuació, el nom del coenzim, si n'hi ha, i, finalment, la funció que exerceix; per exemple, el malonat-CoA-transferasa, el succinat-flavino-deshidrogenasa, etc. Generalment tan sols s'utilitza el nom del substrat acabat en -asa; per exemple, sacarasa, maltasa, amilasa, etc. Però alguns enzims conserven la denominació antiga, com ara la tripsina, la pepsina, etc. Per evitar qualsevol tipus d'error a més hi ha una nomenclatura numèrica.
Cadascun dels enzims està numerat amb quatre xifres: la primera indica la classe; la segona, la subclasse; la tercera, la divisió, i la quarta, l' enzim concret. Per exemple, el malonat-Co-A-transferasa és l'enzim 2.8.3.3. Els enzims es classifiquen en sis classes, segons la funció que exerceixen: oxidoreductases, transferases, hidrolases, liases, isomerases i ligases o sintetases. 1. Oxidoreductases. Catalitzen reaccions d’oxidació o reducció. Els tipus més importants són: Deshidrogenases. Separen àtoms d’hidrogen del substrat. Utilitzen coenzims com el NAD+, NADP+ o FAD; per exemple, la NAD-reductasa de la cadena respiratòria. Oxidases.
Oxiden el substrat quan n’accepten els electrons; per exemple, els citocroms oxidases de la cadena respiratòria. Els biocatalitzadors o enzims substrat (S) enzim (E) producte (P) Nomenclatura i classificació del enzims. 2. Transferases. Transfereixen radicals d'un substrat a un altre sense que en cap moment aquests radicals quedin lliures; per exemple, la glucocinasa que transfereix un grup fosfat des de l’ATP fins a la glucosa. 3. Hidrolases. Trenquen enllaços amb l'adició d’una molècula d’aigua que s’escindeix i aporta un –OH a una part i un –H a l’altra. Enzims digestius com les peptidases, esterases, amidases, etc. 4. Liases.
Separen grups sense intervenció d’aigua (no hidròlisi), i generalment originen enllaços dobles a la molècula, o bé afegeixen grups a molècules amb enllaços dobles, que generalment els perden; per exemple, les desaminases retiren grups aminos i originen enllaços dobles. Els biocatalitzadors o enzims substrat (S) enzim (E) producte (P) Nomenclatura i classificació del enzims. 5. Isomerases. Catalitzen reaccions d’isomerització, és a dir, de canvi de posició d’un grup d’una part a un altra de la molècula. 6. Ligases o sintetases. Catalitzen la unió de molècules o grups amb l’energia proporcionada per la desfosforilació d’ATP.
Els biocatalitzadors o enzims substrat (S) enzim (E) producte (P) Els coenzims. Un coenzim és un cofactor orgànic que s'uneix a un apoenzim (part proteica d'un enzim) amb enllaços febles durant el procés catalític. Els coenzims actuen com a donadors o receptors de grups químics, és a dir, són transportadors de grups químics. En conseqüència, a diferència de l'apoenzim, el coenzim si que es modifica durant la reacció. La unió coenzimapoenzim és temporal i similar a la unió substrat-enzim, per la qual cosa el coenzim es pot considerar com un segon substrat. Si la unió fos forta i permanent, no s'anomenaria «coenzim», sinó «grup prostètic».
Molts coenzims són vitamines o presenten vitamines com a constituents de la seva estructura. Els coenzims no solen ser específics d'un sol tipus d' apoenzim, sinó que en alguns casos es poden unir a molts tipus d'apoenzims (de vegades, més de cent), cadascun amb una funció diferent. Es poden distingir dos tipus de coenzims, els d’oxidació i reducció i els de transferència. ▪ Els coenzims d’oxidació i reducció Són els que transporten protons (H+) i electrons (e-). Els més importants són la nicotinamida-adenina-dinucleòtid (NAD+), la nicotinamida-adenina-dinucleòtid-fosfat (NADP+), la flavina-adenina-dinucleòtid (FAD) i el grup hemo del citocromoxidasa.
Per exemple, la reacció del NAD+ és: NAD+ + 2H+ + 2e- → NADH + H+ ▪ Els coenzims de transferència Són els que transporten radicals. Els més importants són l'adenosinatrifosfat (ATP), que transporta grups fosfat (-H2P04), i l'acetil-Co-A (CoA-SH), que transporta grups acetil (-CO-CH3). En la seva composició intervé l'àcid pantotènic o vitamina B5. Els biocatalitzadors o enzims substrat (S) enzim (E) producte (P) Les vitamines. Les vitamines són glúcids o lípids senzills que actuen com a coenzims i que, en general, els animals no poden sintetitzar o ho fan en una quantitat insuficient, per això necessiten ingerir-los en la dieta.
El nom prové del fet que són imprescindibles per al manteniment de la vida («vita»), malgrat que tan sols se'n necessiten en molt poca quantitat, i que la primera vitamina que es va aïllar posseïa radicals amino («amina»). Les vitamines són substàncies làbils, que s'alteren amb facilitat amb els canvis de temperatura, la llum o els emmagatzemaments prolongats. Per exemple, la cocció dels aliments redueix a la meitat la quantitat de vitamines, per això hi ha la necessitat d'ingerir aliments frescos (fruita i amanides). Les plantes i els bacteris sintetitzen les vitamines.
Els animals de vegades no les troben formades del tot en els aliments, sinó en forma de provitamines, que necessiten transformacions posteriors per crear les vitamines; per exemple la vitamina A i D. En altres casos, la flora bacteriana és la que aporta les vitamines, com passa amb la vitamina K. Es parla d'avitaminosi si hi ha una mancança total d'una vitamina determinada; d'hipovitaminosi, si la mancança és parcial, i d'hipervitaminosi, si hi ha un excés de vitamina. Les vitamines es classifiquen segons la solubilitat: ▪ Vitamines liposolubles. Són de naturalesa lipídica i, per tant, soluble en dissolvents orgànics. Pertanyen a aquest grup les vitamines A, D, E i K.
▪ Vitamines hidrosolubles. Són solubles en aigua i, per tant, es difonen molt bé per la sang. L’excés no provoca trastorns, perquè els ronyons les filtren i s'eliminen per l'orina. Pertanyen a aquest grup les vitamines del complex B (vitamines B1, B2, B3, B5, B6, B8, B9 i B12) i la vitamina C.